Autor: gaudirlacultura

Categories
Música

Al Bano, l’esperit romàntic a Barcelona

Per Joan Alcaraz

Concert d’Al Bano dins la gira “É la mia vita”

Teatre Coliseum (Barcelona)

19 de març del 2024

Devot com sóc de la cançó melòdica de caire romàntic-entre molts altres gèneres musicals-, no havia anat encara mai a escoltar un dels meus ídols, el famós italià del sud -també albanès d’adopció- que és Al Bano http://www.albanocarrisi.eu/, i em creia que, als seus 80 anys, seria difícil que tornés a Barcelona, on va actuar, la darrera vegada, en fa deu. Per això, quan em van dir que venia aquest dia de Sant Josep, vaig córrer a comprar l’entrada. Vaig pensar: “O ara, o mai!”. I no serà, precisament, per la salut d’Albano Carrisi, el seu nom com a ciutadà, que demostra que musicalment, físicament i anímicament es troba en plenes facultats.

Amb una banda formada a base de piano, violí, guitarra, baix i bateria, i amb l’acompanyament de dues noies que feien a voltes de coristes i a voltes de dansarines, el concert, en un Teatre Coliseum https://www.balanaenviu.com/teatre/teatre-coliseum totalment ple, va adquirir, des dels compassos inicials, una força impressionant. Al Bano, un tenor dotat del millor esperit romàntic, demostra que, als seus anys, no solament sap moure’s per l’escenari, sinó que conserva tota la potència de la seva gran veu, una veuarra, com se sol dir. No és estrany que, durant set dècades, hagi venut més de 165 milions de discos a tot el món.

Un dels temes que interpreta el de la Puglia, que va  projectar-se inicialment des de Milà, és l’emblemàtic Caruso, de Lucio Dalla.  Doncs bé, n’he escoltat totes les versions que he trobat i ningú la canta millor que Al Bano, començant pels famosos tenors Luciano Pavarotti i Andrea Bocelli, i seguint per cantants coneguts com Adamo, Julio Iglesias o la belga-canadenca Lara Fabian, a més del propi Dalla. Creieu-me, no hi ha color…

Al Bano Carrissi: “Caruso”

Força, domini i empatia

Però la força d’Al Bano no és solament la veu. És l’esperit romàntic, el domini de l’escena, l’empatia amb el públic. Dedicat en part, durant els darrers anys, a la criança i venda de vins, el celebrat Albano Carrisi també ha passat, a la vida, per un estat d’angoixa tan important com la malaurada desaparició, durant anys, de la seva filla Ylenia. La mare era la nordamericana Romina Power, que compartiria força temps amb el cantant els escenaris d’arreu del món. Precisament Al Bano, com a creient que és, havia arribat a dir que, degut a la situació, “sento que Déu m’ha abandonat”. Potser ara la desaparició de la noia ja no li fa un mal tan intens, en la mesura que ha pogut saber que Ylenia, presumptament, s’hauria suïcidat als Estats Units.

Un jove Al Bano amb la seva parella i habitual acompanyant, Romina Power

Abillat amb el seu habitual barret panamà, que li dissimula l’edat,  a més de Caruso, i com que la gira actual a l’Estat espanyol es diu “É la mia vita”, el concert es desenvolupà amb temes com el mític Volare que interpretava Domenico Modugno, Mattino,  Nostalgia caniglia, Azzurro -en homenatge a Adriano Celentano-, Amanda è libera, Sharazan, Sempre sempre, l’Ave Maria de Bach, Felicità… En fi, dues hores i mitja -també amb les breus intervencions del fill Yari i la filla Jasmine- per tal de posar-nos a l’abast tota una vida d’èxits que, és evident, perdurarà en el temps.

Ara, el 18 de maig, tinc previst d’anar a sentir -en aquest cas, per tercera vegada- Adamo al Palau de la Música, en el marc del Festival Mil·leni. Ai, l’esperit romàntic!

Vista del ressort que el cantant té a Brindisi
Categories
Música

Alidé Sans: força aranesa, determinació occitana

Per Joan Alcaraz

Alidé Sans. Presentació d’Arraïtz

Concert organitzat en el marc del festival Barnasants. Centre Artesà Tradicionàrius (Barcelona

10 de març del 2024

Arribo al recinte del Tradicionàrius, a Gràcia http://www.tradicionarius.cat/, i em trobo en una situació insòlita: no hi ha seients per desig de l’artista, que prefereix que la gent seguim la seva actuació a peu dret. Amb tants concerts als quals he assistit, no recordo que això sigui habitual. I encara sort que només es tracta de cadires a retirar. I encara sort que em deixen seure al fons de la sala, tot i que, de tant en tant, m’haig d’aixecar si vull veure l’escenari, perquè pràcticament tothom està a peu dret…

Alidé Sans
Alidé Sans

Tot i així, la circumstància té sentit. La cantant aranesa Alidé Sans https://www.alidesans.com/ vol que vibrem al ritme de la seva música, d’arrel tradicional però passada pel sedàs de la modernitat. Amb ella com a veu principal, a més de tocar la guitarra i l’acordió diatònic. I amb una banda que completen Gerard Farré (teclats), Virgínia Borràs (guitarra elèctrica), Pol Alonso (percussió) i Núria Llobet (violí elèctric). Tots els components del conjunt, excepte el percussionista, fan també veus, perquè en el projecte musical de l’Alidé és molt important el cant polifònic.

Una sonoritat potent, doncs, enmig de la qual la protagonista, amb la calidesa de la seva veu, és evident que s’hi troba ben còmoda. L’objectiu del concert és presentar el seu tercer disc, Arraïtz (arrel), editat per Dmusical https://www.youtube.com/c/Dmusicalcat/playlists.

La producció es titula així perquè, per primera vegada, Alidé Sans no ha gravat composicions pròpies, sinó temes de tradició oral. Per tal de fer-se’ls seus, ha recorregut tot el territori d’Occitània per actuar a festivals i altres espais de trobada. A partir d’un patrimoni cultural molt ric que ara es projecta, amb eficàcia, a les generacions més joves.

Guitarres distorsionades i efectes vocals

Els temes del disc, per tant, ens remeten a la tradició, però la seva sonoritat és innovadora, amb guitarres distorsionades i efectes vocals. El concert al Tradicionàrius ho va reflectir prou bé, i el públic, com diem a peu dret, quedaria molt complagut, en una vetllada d’un vespre de diumenge per tornar ben content a casa. Temes com Eth gòi, Ara montanha o Eth riu són exemples ben representatius d’aquest impuls.

Tot plegat mostra que les arrels d’Alidé Sans són ben  sòlides, com a filla del polític i activista cultural Jusèp Loís Sans Socasau i la cantant Lúcia Mas. A més, l’Alidé és, des de l’any passat, l’alcaldessa de Bausen, un petit poble aranès amb uns 70 habitants censats, en què un equip de tres dones coordina l’assemblea veïnal. Democràcia de base, en defintiva, amb vocació de participació i transparència.

Bausen
Bausen

I, en tot aquest marc, no podia faltar-hi la col·laboració del CAOC (Cercle d’Agermanament Occitano-Català) https://caoc.cat/ en la difusió del concert i del disc. L’occitanisme, entre nosaltres, no deixa de ser una activitat minoritària, però no per això ben viva, i des de l’Aran molt representativa de tradicions ancestrals, realitats de present i aspiracions de futur.

Categories
Galeries i museus Llibres

Stefan Zweig ens dóna la benvinguda a l’Ateneu

Per Joan Alcaraz

Exposició Stefan Zweig. Autor universal

Sala de carruatges de l’Ateneu Barcelonès

Fins al 31 de març del 2024

Stefan Zweig. Autor universal

De petit format, però interessant i efectista aquesta exposició que, només entrar a l’Ateneu Barcelonès, us dóna actualment la benvinguda. Organitzada per l’Ambaixada d’Àustria -Zweig, com potser sabeu, era ciutadà d’aquest país centroeuropeu- com a mostra itinerant, ens presenta la personalitat i la trajectòria d’un dels intel·lectuals i activistes -escriptor,  ciutadà d’origen jueu, compromès antinazi- més decisius per tal d’entendre la convulsa situació de l’Europa de la primera part del segle XX.

La mostra es va presentar a la Biblioteca Nacional de Viena i a continuació es va establir a la Biblioteca Municipal de Salzburg, amb motiu del 80 aniversari de la mort de l’autor. Ara, convertida en una exposició itinerant, està concebuda per fer la volta al món, també a Barcelona, a l’Ateneu Barcelonès.

L’exposició està formada per un seguit de plafons, amb explicacions en castellà i en anglès, que donen notícia del personatge. Naturalment, l’Ateneu havia de completar aquestes explicacions amb la visualització en català, a través d’una pantalla, dels textos de l’exposició, així com mitjançant el programa de mà en català que reprodueix fidelment els textos del plafons, a més del cartell que ens la introdueix des del carrer de la Canuda.

Zweig, un dels autors en llengua alemanya més llegits del món, va ser un intel·lectual molt complet. Era, com dèiem, de família jueva, com tanta gent interessant al món -que malament que els fas quedar, odiós Netanyahu!-, i literàriament va desenvolupar un estil molt singular, que unia una acurada construcció psicològica a una brillant tècnica narrativa. De conviccions antibel·licistes, va fer de periodista sobretot des de Suïssa i també va viatjar molt, una de les seves grans passions.

Zweig va ser dels primers referents a protestar contra la intervenció d’Alemanya en la Gran Guerra, de la mateixa manera que anys més tard combatria el nazisme, que prohibí els seus llibres l’any 1936. El 1941 s’instal·là al Brasil, país en el qual se suïcidaria l’any següent, a la ciutat de Petròpolis, en companyia de la seva esposa. Un pensa que, si diversos referents culturals catalans i espanyols van exiliar-se a Sud-Amèrica sense morir en l’intent, per què ell hauria volgut desaparèixer. Però suposo que haver viscut l’horror del règim nazi era tan gran que l’impacte havia de ser terrible. Tot i així, hi ha fonts que apunten que Zweig hauria estat objecte d’una conspiració, no prou comprovada.

Com diu textualment la presentació de l’exposició al web de l’Ateneu: “A través de manuscrits originals, cartes, fotografies, fragments de pel·lícules i enregistraments de so, la mostra ens porta per tot el món (Magallanes. L’home i la seva gesta), a Indonèsia (Amok) i al Brasil (Brasil. País de futur) , però també al passat (El món d’ahir) del desaparegut Imperi dels Habsburg, que Zweig considerava un model global per a la coexistència de diferents pobles. Com a precursor d’una Europa comuna, anhelava una literatura que transcendís les fronteres de les nacions individuals. A l’exposició es descobreixen la seva extraordinària transcendència i la seva polifacètica obra literària, l’actualitat de la qual perdura fins als nostres dies. El missatge de Stefan Zweig per a la posteritat és la utopia d’un món pacífic sense fronteres”.

Va visitar el nostre home algun cop Barcelona i, per tant, Catalunya? Doncs sembla que no, i hagués estat per a nosaltres tot un honor poder-lo rebre. La sola lectura d’una obra com El món d’ahir (1943), entre d’altres títols, mostra la gran capacitat d’interpretació de l’entorn que tenia aquest gran autor europeu i del tot universal. 

Obres de Stefan Zweig a la Biblioteca de l’Ateneu

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès disposa per als seus socis d’un catàleg de més de 60 obres de Stefan Zweig que podeu consultar aquí

Categories
Música

Luar na Lubre acaben amb la sequera… però només des de Santiago

Per Joan Alcaraz

Luar na Lubre

Concert al Festival Barnasants

Paral·lel 62. Barcelona

15 de febrer del 2024

En pocs dies he pogut connectar amb Galícia per dues raons ben diferents. La darrera, les eleccions pròpies d’aquesta nació, que no han donat ben bé els resultats que, si més no la gent com jo, esperàvem. O sigui, un nombre d’escons per al Bloque Nacionalista Galego que li haguessin permès accedir a la presidència de la Xunta. I la primera, ben pocs dies abans, l’actuació a Barcelona del mític grup de folk Luar na Lubre https://luarnalubre.com/, en el marc del magnífic i sempre estimulant Festival Barnasants. Un concert de presentació del recull antològic de la reputada banda. En definitiva, una actuació de primera…

Irma Macías, actual vocalista de Luar na Lubre

Per tant, vaig triar molt bé en anar-los a escoltar. Coneixia -i m’encantava- la seva tan emblemàtica com bella cançó Chove en Santiago, de la qual tenen versió pròpia i també una altra de conjunta amb un dels millors cantautors espanyols, Ismael Serrano. Però admeto que no els havia seguit massa més, de la mateixa manera que em refermo en el convenciment que és un luxe sentir-los. Per la seva valuosa trajectòria de prop de quatre dècades, plasmada amb vint discos -dos dels quals d’or- i més de 2.500 concerts arreu del món. Precisament, s’acaba d’editar un llibre-disc que recull tot el seu univers, amb aportacions de seixanta personalitats de la música, la literatura i el periodisme.

Ismael Serrano, cointèrpret de Chove en Santiago

Plou a Santiago de Compostel·la, sí. I plou tant bé, i tant intensament, que tens la sensació que Luar na Lubre (Llum de la Lluna al bosc sagrat dels celtes) han aconseguit acabar amb la sequera… però ho han fet, ai!, a Galícia, on la pluja descarrega habitualment molt més que a la Mediterrània. Els membres de Luar na Lubre són capaços de fer aquest miracle, tal com l’altre dia vaig poder comprovar, metafòricament, al fins fa poc Teatre Barts, actual Paral·lel 62.

L’art i la tradició cèltica, en estat pur

Un recinte que, malauradament, només presentava una mica més de mitja entrada per tal d’escoltar un conjunt tan singular i amb tanta personalitat musical. L’art i la tradició cèltica, en estat pur, de la mateixa manera que també Milladoiro -grup format el 1979, set anys abans que Luar na Lubre– la representa.

En definitiva, les tan característiques gaites i un seguit d’altres instruments ens van alegrar plenament la nit, de la mateixa manera que la pujada electoral del BNG -a mi, si més no, i suposo que a la majoria o tots els membres de la banda- ens l’estimula.

La gaita, instrument emblemàtic de la música celta

Feijóo és gallec, sí, com ho eren Fraga Iribarne i -ai!- Franco. Però també ho era Castelao i ho són Luar na Lubre, Milladoiro i Ana Pontón. A Galícia s’hi juga igualment, i no per poc, el futur de l’actual estat  espanyol. D’un àmbit que, si té cultures i nacions pròpies, han de poder exercir com a tals a Europa i al món.

Santiago de Compostel·la
Categories
Galeries i museus

Al museu més antic, fent l’animal

Per Joan Alcaraz

El Museu Martorell, el més antic dels públics de Barcelona i de Catalunya, ha reobert recentment les portes al passeig de Picasso, en un dels extrems del Parc de la Ciutadella. Ha estat restaurat i reconvertit en un centre d’exposicions que combina noves tècniques amb conservació del patrimoni. La restauració ha durat tres anys, i s’hi han invertit 6,2 milions d’euros, però el patrimoni, la cultura i el Cap i Casal bé que s’ho valen.

El naturalista Francesc Martorell i Peña, que dóna nom al museu

I així, el nou Centre Martorell d’Exposicions  https://museuciencies.cat/el-nat/les-seus/centre-martorell-dexposicions/, a més de les noves tècniques, conserva alguns dels elements patrimonials que presentava l’any 1882, en què va ser inaugurat. El centre consta de dos espais expositius i una sala polivalent. El seu propòsit és oferir exposicions científiques sobre temàtiques que tenen, actualment, gran impacte social. Àmbits relacionats tant amb la crisi climàtica i la biodiversitat com amb l’exploració de les fronteres actuals del coneixement.

Ara mateix, s’hi presenten dues exposicions temporals: Natura o cultura? Una visió des del museu de ciències naturals, produïda pel mateix museu, i WOW. Animals de museu: ciència, tècnica i art, una mostra amb la col·laboració del Parque de las Ciencias de Granada. A més, col·laborarà amb altres centres propers, com ara el Zoo barceloní, la Universitat Pompeu Fabra o l’Institute of Science and Technology, ubicat al recinte de la Maternitat.

La primera de les exposicions esmentades constitueix un recorregut per la història dels museus de ciències naturals que recupera l’esquelet de l’Avi, el mític elefant del Zoo de Barcelona de principis del segle XX que s’havia exposat a l’antic Museu de Zoologia.

I WOW, per a mi la mostra més interessant de les d’ara, recorda la feina dels taxidermistes amb sis escenes, molt interessants, d’animals naturalitzats. Per això em va resultar ben plaent passejar-m’hi l’altre dia, tot fent -pobre de mi!- l’animal. Hi ha un grup de quinze cabres salvatges saltant en estampida, dues zebres en lluita i una lleona caçant nyus. No us ho perdeu…

Animalons que ja no fan por, a la magnífica exposició WOW

La Ciutadella del Coneixement

El nou Centre Martorell s’uneix a l’Hivernacle, el magnífic i també restaurat -ja tocava!- Palau de vidre que té al costat, en el procés de recuperació dels edificis que l’Exposició Universal del 1889 va deixar a dins del parc. Són -Museu i Hivernacle-, les primeres peces visibles del que s’ha anomenat Ciutadella del Coneixement. Una ciutadella que, fa només uns pocs segles, ens remetia a espanyolització i, per tant, repressió.

L’Hivernacle de Barcelona, també peça bàsica de la Ciutadella del Coneixement

Tant de bo que el conjunt no trigui massa a ser efectiu. I és que es tracta d’un projecte científic i urbanístic que vol convertir el parc en un node de coneixement, divulgació, recerca i innovació. En el seu marc, també es rehabilitaran el Castell dels Tres Dragons i l’Umbracle, els tres edificis de recerca de l’antic Mercat del Peix -amb les obres pertinents ja en marxa- i el Centre de Biociències del CSIC. Tot plegat convindreu que paga la pena…

Tornant al Museu Martorell, es va inaugurar, com us deia, l’any 1882 per encabir les col·leccions de ciències naturals i arqueològiques que havia donat en herència a la ciutat el naturalista Francesc Martorell i Peña. El 1924 va passar a ser el Museu de Geologia, i el 2010 va tancar. Actualment es redacta el projecte per recuperar la façana de l’edifici, una obra que es podria fer al setembre.

Categories
Establiments singulars

Paraula de cafè

Per Joan Alcaraz

El Cafè de les Paraules

Avda. de Josep Tarradellas, 92, Barcelona

Al Cap i Casal, com és obvi, hi ha molts bars i cafeteries. Però a la zona de l’Esquerra de l’Eixample on jo visc, a la ratlla limítrof que és l’avinguda de Josep Tarradellas, es troba un establiment que paga molt la pena. Fins i tot anava a dir que és el segon millor espai per a prendre cafè i altres consumicions similars -degudament acompanyades d’entrepans i tastets- de Barcelona, però crec que això seria exagerat. En tot cas, i pel que jo conec, el primer és, indiscutiblement, la gran i magnífica cafeteria de l’Hotel Casa Fuster, que s’integra en la superba arquitectura de Lluís Domènech i Muntaner, als Jardinets de Gràcia.

Us estic parlant d’un negoci que té un nom molt suggeridor, el Cafè de les Paraules,  https://www.instagram.com/elcafedelesparaules/                         com si les seves parets, cadires, taules, llums.., parlessin i fossin, fins i tot, capaces d’escoltar tot el que es diu en el seu ambient. Bé que ens ho pot assegurar, per exemple, un dels seus clients coneguts, el cantautor i bon amic Joan Isaac, que viu a prop i acostuma a seure en una de les tauletes situades a l’exterior del local.

Joan Isaac

Un espai que darrerament ha canviat de propietaris i va estar tancat uns mesos. Sort, perquè seria una llàstima que aquest magnífic Cafè de les Paraules no hagués estat capaç de reobrir. Amb la seva música tan selecta i ben triada: piano de jazz, per exemple, o, l’altre dia, chanson francesa, amb la mítica Milord, de la no menys inoblidable Édith Piaf. Amb els seus llums, que donen tanta calidesa al local. Amb una petita llibreria, un piano, un sofà d’època. Amb atractives figuretes de metall, un gramòfon, una airosa planta, subtils làmpades, petits quadres -un de gran, també-, una tauleta artística… Què més voleu, consumidores i consumidors de cafè, té i altres exquisideses?

Donar tot el valor a la paraula

En uns quadrets s’hi inscriuen frases que volen ressaltar la potència de les paraules en el nostre destí. “La vida no es más que pequeñas y enrevesadas palabras que crean un único instante”. O “Soñar, compartir, crear, construir. Palabras”. O encara, pintada sobre el vidre del quadre gran, “Para saber hablar es preciso saber escuchar”.

És una llàstima que aquests interessants aforismes estiguin escrits en castellà, però això caldria parlar-ho amb  l’anterior propietària, i ara mateix deu ser difícil de posar-s’hi en contacte. I, a més, les expressions resulten contradictòries amb el suggestiu -en català, no cal dir- nom de l’establiment. Ja se sap: de contradiccions lingüístiques -també, i sobretot, pel que fa a l’anglès-, al nostre país n’hi ha diverses…

Però el més important, en aquest Cafè de les Paraules de l’avinguda Tarradellas cantonada amb Londres, és l’ambientació, tan deliciosa com acollidora. Creieu-me: paraula de cafè!

Categories
Llibres Música

Raimon, molt més que un cantant

Joan Alcaraz

Raimon: Personal i transferible Empúries, (2023), 443 pàg.

L’amic llibreter que tinc al costat de casa, de la Llibreria Merricat https://merricat.cat/, troba que totes les meves ressenyes acostumen a ser de to positiu. Doncs bé, aquesta també ho serà, però inicialment trencaré una mica la norma. I és que la portada del nou dietari de Raimon té un to massa gris, i el cantant, a la seva quarantena, feia una certa cara de mala bava. Potser per això, em diu l’amic, el llibre no l’ha venut bé, tot i haver-lo col·locat inicialment a l’aparador. I és una llàstima…

La cultura d’un llicenciat en Història

Una llàstima perquè aquest Personal i transferible és un molt bon llibre. Ho és, sobretot, perquè demostra sobradament -tal com succeïa amb el seu volum anterior, el també dietari Les hores guanyades (1983)- que Raimon és molt més que un cantant, o un cantautor, si voleu. El ciutadà Ramon Pelegero Sanchis és, per damunt de tot, allò que se’n diu un intel·lectual, concepte, avui dia, una mica en desús. Per la qualitat de les seves reflexions, per les seves àmplies i no gens usuals lectures, per la seva interpretació dels afers col·lectius, per la seva visió de la vida de la comunitat. No oblidem que el valencià,  just quan començava l’ofici de cantar, s’havia llicenciat en Història, i això, òbviament, marca, influncia i transcendeix.

Trobo curiós que Les hores guanyades es publiqués vint anys abans que aquest Personal i transferible, que l’autor escrivia entre finals del 1981 i finals del 1983, període en què es va publicar el primer volum. Curiós, sobretot, perquè Raimon, que escriu molt bé, algun cop arriba a posar en dubte si és més escriptor que cantant. En fi, cadascú té dret, no cal dir, a enfocar la seva trajectòria com vulgui.

En tot cas, que el de Xàtiva és un gran cantant i autor, molt singular, molt personal, molt diferent, queda fora de tot dubte. N’ha donat mostres sobrades amb les seves pròpies cançons, la interpretació de poemes del Renaixement valencià o versos ben triats d’un poeta de la talla de Salvador Espriu. Sense alinear-se mai amb ningú ni voler imitar algú altre. Al seu aire, o “Al vent del món”, per recordar la lletra del seu tema inicial, del tot mític.

Això que va molt per lliure també s’escau a nivell polític. El ciutadà Ramon Pelegero és un home del tot interessat i pendent de l’evolució col·lectiva del país. Dels Països Catalans, en primer terme -tot i que no sigui independentista- i també del conjunt de l’Estat espanyol, amb una admiració especial pel País Basc. Persona conseqüentment i coherentment d’esquerres, se l’havia considerat proper a aquell partit tan potent -avui no en queda gairebé res- que va ser el PSUC, i no solament perquè un dels seus millors amics és Rafael Ribó. Però, al llarg de Personal i transferible, i també de Les hores guanyades, ell sempre vol donar a entendre que va per lliure, que no es casa amb ningú.

El gran amor de Raimon i Annalisa

Casat només ho està amb la seva dona, l’italiana Annalisa Corti. I quin amor tan gran, el de Raimon i Annalisa! No tan sols perquè estan contínuament en contacte sinó perquè cadascú, sense l’altre, gairebé no sabria viure. De fet, ella és la seva mànager, la qual cosa fa que algú comenti que, sense Annalisa, Raimon no seria ben bé el que ha estat. Potser…

En poques paraules: quan tantes parelles tendeixen a la separació i a la infidelitat, Annalisa i Raimon -que no han tingut fills- són un exemple de tot el contrari. I no serà per catòlics, a fe!

Raimon i Annalisa, que han constituït, a Xàtiva, la Fundació que duu el seu nom

La feina, els llocs, els amics

Al llibre abunden les notes, ben subtils, d’ambient i de paisatge. També tot el tràfec -amb els neguits i maldecaps que això comporta- de la feina de l’artista: la composició i la interpretació de les cançons, els assaigs amb els músics, els recitals a poblacions ben diverses del país i de l’estranger, les entrevistes, els programes de televisió i de ràdio, el ressò a la premsa. Compten igualment els llocs: Barcelona com a residència habitual, la Xàtiva de provinença, la Xàbia d’estiueig, València, la Roma d’Annalisa, París, Frankfurt, Nova York, el Japó… I són importants, no cal dir, els amics més íntims, bons referents de pes: els ja esmentats Rafael Ribó i Salvador Espriu, Manuel Vázquez Montalbán i Anna Sallés, Joan Fuster, Andreu Alfaro i la Doro, Joan Miró, Manuel Vicent…

Ah! I un detall important. Una de les cançons inicials i més mítiques del xativí és Diguem no. Doncs bé, el nostre home ha demostrat, al llarg de la seva trajectòria, que quan una proposta no li agrada o no  el  convenç sap refusar-la. Així, entre d’altres “nos”, declinà acceptar la Creu de Sant Jordi que li volia atorgar un dels governs presidits per Jordi Pujol, amb el consegüent rebombori que, a un cantó de la plaça de Sant Jaume, això ocasionà…

En definitiva, les singulars llibretes a partir de les quals Raimon confegeix els seus dietaris ens posen a l’abast una producció important. Ara que el valencià va saber retirar-se a temps dels escenaris -no com d’altres referents, i millor no posar exemples-, aquest Personal i transferible és, òbviament, un llibre d’autor, i el que ens transfereix és molt.  

Categories
Galeries i museus Llibres

Papers Republicans Selectes

Per Joan Alcaraz

Exposició “Els llibres de la Generalitat republicana (1931-1939)”

Palau Robert, Sala 4 (Cotxeres)

Fins a l’1 d’abril del 2024

Els llibres de la Generalitat republicana (1931-1939)

Ben interessant aquesta exposició que es presenta al barceloní Palau Robert, organitzada pel Memorial Democràtic i l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions de la Generalitat. Ara que, en els darrers anys, Catalunya ha aspirat a esdevenir una República, és indispensable conèixer de primera mà les realitzacions de quan, als anys 30 del segle XX, el nostre règim va ser-ho, de republicà, ni que no es tractés d’una República  independent.

I entre aquestes realitzacions figuren, d’una manera primordial, els llibres editats per la Generalitat de Catalunya. Aquestes publicacions testimonien els contrastos del període que va de l’any 1931 -d’adveniment de l’autonomia de Catalunya dins la Segona República Espanyola- al 1939 -de pèrdua de la Guerra Civil i començament de l’exili. Uns contrastos que mostren, d’una banda, el procés transformador que va viure el nostre país, amb una intensa i diversa obra de govern. Però, de l’altra, les tibantors amb l’executiu espanyol, que van fer que algunes expectatives catalanes resultessin frustrades.

Uns 700 títols publicats

En només vuit anys, la Generalitat publicaria uns 700 títols, alguns ben interessants. En aquest sentit, la mostra del Palau Robert recupera els volums més emblemàtics que van actuar com a propaganda d’aquesta activitat transformadora. Unes publicacions que contribuirien a refermar simbòlicament la nostra primera institució. Tot un desplegament d’iniciatives i recursos de gran interès, que el franquisme va voler aniquilar.

El conjunt d’aquests papers va servir de marc ideològic i suport programàtic a l’acció de govern de la Generalitat. En una època en què els mitjans escrits, juntament amb la ràdio, eren les eines de comunicació principals.

Significativament, quan més difícil era publicar i quan el paper i la tinta eren més escassos, va ser el moment en què la Generalitat editaria més llibres i també revistes. Ni més ni menys que mig miler de títols en els tres anys de la Guerra. Singularment és l’any1937, en ple conflicte bèl·lic, quan el desplegament de publicacions seria més gran, amb obres de gran qualitat estètica i de contingut. L’edició de llibres no servia només per culturitzar i a voltes alfabetitzar la població, sinó que també era una de les maneres de reaccionar contra la barbàrie i la destrucció feixistes.

Editors, redactors, correctors de proves, traductors, impressors… Una colla de professionals s’encarregarien amb eficàcia del bon funcionament d’aquestes publicacions.

La tasca valuosa del Comissariat de Propaganda

Durant la Guerra, el Comissariat de Propaganda seria  l’organisme oficial que més edicions publicà, unes dues-centes, entre llibres, revistes i butlletins. Tota aquesta tasca volia explicar al món com contribuïen les institucions de Catalunya i la seva societat civil a la lluita contra el feixisme. També suposava donar a conèixer la situació tràgica que es vivia a l’àrea republicana i els esforços que s’estaven fent a la rereguarda. Igualment, era necessari netejar certa imatge de violència i repressió que s’havia associat a Catalunya, atiada per la propaganda franquista i fonamentada, sobretot, en la destrossa del patrimoni artístic i religiós.

Gènesi de l’exposició

Boquera Diago, Ester (dir.); Llanas Pont, Manuel; Marín i Otto, Enric; Pujol i Casademont, Enric: Les publicacions de la Generalitat de Catalunya, 1931-1939 , Generalitat de Catalunya, 2023, 283 pàg.

Algunes realitzacions destacades

  • Diari Oficial de la República Catalana (1931)
  • Projecte de l’Estatut de Catalunya (1931)
  • Antoni Rovira i Virgili: L’11 de setembre del 1714 (1934)
  • Antonio Ruiz Vilaplana: En dono fe… Un any d’actuació en l’Espanya nacionalista (1937)
  • Menús de guerra. Receptari per Joan Vila Gelpí (1937)
  • Lola Anglada: El més petit de tots (1937)
  • Josep Trueta: El tractament de les fractures de guerra (1938)
  • Pla de desenrotllament de la producció avícola de Catalunya 1936-1940 (1937)
  • Llibre d’Or del Comissariat de Propaganda (1936-1939)

Referents notoris

  • Jaume Miravitlles (director del Comissariat de Propaganda)
  • Vicenç Munné (director del Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya)
  • Salvador Perarnau (poeta i cap del Servei de Publicacions del Departament d’Agricultura)
  • Pere Català i Pic (fotògraf publicitari)
  • Mercè Rodoreda (escriptora, adscrita al Comissariat de Propaganda)
Jaume Miravitlles, director del Comissariat de Propaganda

Més informació

El Govern digitalitza les publicacions de la Generalitat republicana. Més de 400 publicacions de les 700 que es van editar durant la República es poden cercar i consultar en un catàleg en línia al Portal de Dades Obertes.

Categories
Llibres

Viatge desmesurat pel Pirineu

                            Per Joan Alcaraz

Lluís Calvo

Cor pirinenc: El poema de Fontalba i Gotanegra

Lleonard Muntaner, editor, Palma (2022)

Cor pirinenc

Feia un cert temps que no llegia poesia i em va interessar molt la proposta del bon amic Jordi Pàmias, un dels poetes més reconeguts de la seva generació: “Llegeix Cor pirinenc, de Lluís Calvo. T’agradarà molt, creu-me. Ja m’ho sabràs dir…”

Lluís Calvo

I sí, ben cert, es tracta d’una obra força al·lucinant o, si voleu, tocada per la desmesura. I és que Cor pirinenc no és un llibre de poemes convencional, sinó un poema èpic de més de 6.000 versos -6.133, exactament- que es llegeix, igualment, com una novel·la que protagonitzen dos personatges -Fontalba i Gotanegra- tan contraposats com complementaris. Una aventura poètica i narrativa a través del Pirineu, paisatge tan sublim com emblemàtic, a Catalunya i altres contrades peninsulars, a Europa i, segurament, al món.

Un gran domini del lèxic i del territori

Des de Benasc -on es parla el benasquès, llengua de transició entre el català i l’aragonès- fins al cap de Creus, Lluís Calvo ens mostra un espectacular domini lèxic -hauries d’estar consultant constantment l’Optimot, si vols donar-hi abast- i un coneixement molt complet de la geografia pirinenca, amb una rastellera de topònims gairebé inacabable. Tot plegat ens ajuda a descobrir algunes de les arrels ancestrals de la nostra realitat, i ens endinsa -a través dels cims, les valls, les cingleres, els espadats, els pobles, les petites ciutats, les masies, els castells, els santuaris, els refugis…- en les formes absolutes de l’amor i la passió.

Un llibre trepidant, en definitiva, que ha marcat un punt d’inflexió en la poesia catalana mitjançant una oda al país i a la vida viscuda intensament. Una obra de referència que, sobretot si sou muntanyencs, apreciareu encara més.

Aquesta és la composició més ambiciosa de les que l’autor ha escrit fins ara. Lluís Calvo Guardiola, nascut accidentalment a Saragossa (1963) i que viu a cavall del Pirineu i del Vallès -té la residència a Sant Cugat- és un dels principals referents de la literatura catalana a cavall dels segles XX i XXI. Autor, fins al moment, de vint-i-cinc llibres de poesia, sis assaigs i quatre novel·les, la seva obra ha estat força traduïda i guardonada a bastament.

El llarg poema èpic que és Cor pirinenc es complementa amb un molt interessant assaig sobre la cultura pirinenca i, singularment, la literària. Amb referents històrics com Verdaguer, Maragall, Joan Teixidor, Agustí Bartra i molts altres, i també representants de les generacions posteriors, Calvo hi  demostra la seva capacitat erudita, de manera que esdevé, per a les lectores i els lectors i per al conjunt de la cultura catalana, un escriptor tan complet com eficaç.

O sigui que, si ja teníeu molts motius per estimar les contrades pirinenques, ara encara en teniu més. Amb un volum poètic i narratiu que també resulta adequat per a qui no llegeix habitualment llibres de poesia o no en llegeix prou, com és també el meu cas.

Més informació

Sebastià Bennasar: “Cor pirinenc’, èpica postmoderna per a la literatura catalana del segle XXI”, Vilaweb 01-01-2023 aquí

Teresa Costa-Gramunt: “La veu de Clara a Cor pirinenc“, Núvol, 18-08-2022, aquí

Categories
Establiments singulars Galeries i museus

Refugiats. Andorra, país d’acollida

Josep Sauret

Exposició homenatge a Cal Pal

És una exposició temporal que va començar el març passat i sembla que degut a l’èxit que té prorrogaran fins el març  de 2024. L’objectiu com diu el títol és retre homenatge a tots els refugiats que han passat pel país andorrà al llarg de la història i reflexionar sobre la situació actual.

L’entorn

Cal Pal és una masia documentada des del segle XIV. Situada a costat del riu La Valira del Nord, tenia serradora i era camí de pas, on hi pernoctaven, els que traginaven el carbó i el ferro de les mines cap a la vall.

La casa tenia una capella l’interior d’on s’ha recuperat d’una paret la imatge de la Mare de Deu del Roser, patrona d’Ordino, que es mostra a l’exposició.

Imatge de la Mare de Deu del Roser, patrona d’Ordino

Avui està museïtzada i és un espai sociocultural molt interesant, per ell mateix, amb independència del contingut.

L’exposició

Bassada fonamentalment en textos situats en plafons i audiovisuals, té diferents espais que es corresponen amb les estàncies de la casa. Fonamentalment, són tres històricament, els diferents col·lectius de refugiats que Andorra ha acollit, els carlins de les guerres del segle XIX, amb poca documentació. Els de la guerra civil espanyola de les dues bandes i els de la segona guerra mundial. Actualment amb una situació molt controlada, hi ha l’emigració de l’Orient mitjà i de l’Est d’Europa també per causes de guerra.

Hi ha un espai dedicat als guies de muntanya, passadors de la guerra civil. N’han identificat 106. Era gent que coneixia les muntanyes i els seus camins degut a la seva professió, en general pastors o contrabandistes, i que fonamentalment per diners feien de guies per passar la frontera sense que el guàrdies els agafessin. Per tenir una idea ens comenten que es cobrava entre 500 i 3.000 pessetes, quan el sou d’un obrer era de 270/360 ptes. /mes a la zona. Evidentment la professió era d’alt risc. Va haver-hi enfrontaments amb carabiners i morts naturals per fred i mal equipament dels fugitius. Es comenta que varen passar unes 17.000 persones entre els dos bàndols.

En principi només podien quedar-se 48 hores, se’ls vacunava de la verola, se’ls proveïa d’un salconduit i els que no tenien diners per anar a hotels anaven a cases particulars, a les pallisses,… La població va col·laborar a ajudar-los amb roba i aliments. Andorra era un país d’uns 5.000 habitants agrícola i pobre.

Un altre espai està dedicat a la segona guerra mundial. En general les mateixes xarxes establertes van treballar pels aliats i  pels jueus passant gent de la França ocupada pels nazis a Espanya que també era un país de pas.

Hi ha una cambra dedicada als catalans que varen integrar-se a Andorra. En general eren gent d’ofici o amb estudis coses molt mancades dins la societat de l’època. Hi ha converses amb descendents de persones ja plenament andorranes que han contribuït al creixement del país. La titulen “motors”. Ho xifren en unes 500 persones.

Ferits espanyols creuant la frontera francesa a mula. Fons: Chauvin 27Fi i fons Belloc. Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals (amb l’autorització del Memorial del Camp de Ribesaltes)

Reflexió

L’exposició a part d’exposar uns fets passats pretén fer-nos reflexionar sobre els moviments migratoris. Els que han existit de sempre i els que segueixen existint. Les males condicions en què en general es produeixen, el patiment que comporten, la por, el desarrelament que implicant els nous espais, el no tenir feina,  ni documents, les noves llengües. L’ACNUR parla de més de 100 milions de persones desplaçades en la actualitat, xifra que no para de créixer, sobretot per les guerres, les persecucions religioses i últimament la crisi climàtica. També de la problemàtica pels acollidors que sense voler han de col·laborar o no amb una situació que no han buscat.

Més informació

Ubicació i contacte: Cal Pal, La Cortinada, Ordino, Andorra
(+376) 338 096
Per saber-ne més: info@calpalandorra.com
web: https://www.calpalandorra.com/exposicio-refugiats-andorra/