Autor: gaudirlacultura

Categories
Establiments singulars Viatges i itineraris

Una guia de Terrassa, la cocapital del Vallès Occidental

Per Joan Alcaraz

Terrassa, la tercera ciutat

La tercera ciutat de Catalunya, sí, pel nombre d’habitants, després de la capital del país i de L’Hospitalet de Llobregat, i per davant, per molt poc, de Badalona. Anem a fer una guia pausada i el més completa possible d’aquesta ciutat de tradició industrial, primer caracteritzadament tèxtil i després més diversificada.

Per començar, el que va ser municipi de l’època romana és una població amb un interessant centre històric, tot i que l’antic poble de Sant Pere de Terrassa no hi pertanyia exactament, i en el seu sí hi ha, segurament, el monument egarenc -en una ciutat d’interès monumental- que n’ocupa la capçalera: la Seu Ègara -per mi Egara. El nom oficial, amb aquest accent obert, sempre m’ha fet mal a l’orella…

La Seu, restaurada a començaments del segle XX per Josep Puig i Cadafalch -fill de mare terrassenca- i també molt més recentment, es composa de tres temples, inicialment romans i visigòtics, com a herència d’un antic bisbat: l’església de Santa Maria i el baptisteri de Sant Miquel són els més antics, i Sant Pere és del període medieval. Vegeu la imatge principal d’aquest apunt (Font: Wikimedia Commons.)

A l’entorn de la Plaça Vella

Situem-nos ara a la Plaça Vella, centre neuràlgic de Terrassa. Hi trobem dos elements d’una gran significació. D’una banda, la Torre del Palau, l’únic vestigi del que va ser el Castell Palau egarenc a l’Edat Mitjana. De l’altra, la basílica del Sant Esperit, avui esdevinguda catedral a partir de la divisió de fa uns anys de l’arquebisbat de Barcelona. Sí, Terrassa, després de segles, torna a tenir bisbe, tot i que la seva presència a la vida local diria que és poc rellevant…

Imatge: Torre del Palau, l’únic vestigi del castell palau de Terrassa (Foto: © Enrique Íñiguez Rodríguez, CC-BY-SA)

A la Plaça Vella hi conflueixen alguns dels carrers més emblemàtics de la població: Font Vella, Gavatxons -amb la seva continuació per Sant Pere-, el carrer Major i el de l’Església -amb la seva continuació pel de la Rutlla. I ben a prop, el carrer Cremat i el raval de Montserrat, on hi ha l’Ajuntament, un edifici de façana neogòtica. Al carrer de la Font Vella s’hi troben la Casa Museu Alegre de Sagrera -un dels sis espais del Museu de Terrassa- i la seu del Centre Social Catòlic, i al carrer Cremat, l’antiga Casa del Poble, seu històrica -avui clausurada- d’Esquerra Republicana.

Relativament a prop del carrer Major hi ha l’edifici, enmig d’un extens espai, de l’històric Real Colegio Tarrasense, adscrit a l’Escola Pia de Catalunya. Diverses generacions d’alumnes -entre els quals m’hi compto- s’han beneficiat dels ensenyaments d’una de les congregacions religioses més actives des del punt de vista pedagògic.

Imatge: Ajuntament de Terrassa, obra de 1900-1902 de Lluís Muncunill (Foto: Wikimedia Commons)

L’immens i plaent Parc de Vallparadís

Tornem a l’antic poble de Sant Pere. Per una part del seu entorn hi discorre un dels parcs més grans de Catalunya, el Parc de Vallparadís, abans un antic torrent d’aspecte més aviat llòbrec. A una banda de la gran extensió hi trobem el castell cartoixa medieval del mateix nom, avui també espai del Museu de Terrassa. L’antiga Egara té igualment, entre algun altre, un parc de dimensions més normaletes, el de Sant Jordi. Allí hi ha un dels edificis més singulars i emblemàtics de la ciutat, la Masia Freixa, una antiga fàbrica de filats reformada ben aviat per l’arquitecte Lluís Muncunill, el gran referent del modernisme a la ciutat.

Imatge: Vista sud del Parc de Vallparadís de més de 3,5 km de longitud, travessa la ciutat de nord a sud (Foto: Ajuntament de Terrassa)

A dues cantonades del parc de Sant Jordi, entre el barri de ca n’Aurell i el centre històric, discorre la Rambla d’Egara, que segueix el traçat de l’antiga riera del Palau -l’altre gran riera és la de les Arenes. Pacificada relativament al trànsit, i amb repercussions negatives evidents per al carrer de Galileu, de baixada, i el d’Arquímedes, de pujada, la Rambla disposa d’alguns elements arquitectònics notoris. En primer lloc, el mercat de la Independència -no la que ens cal, no, sinó la relativa a la Guerra del Francès-, que també limita amb el Raval de Montserrat. Després, el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), que ocupa l’espai de l’antic Vapor Aymerich Amat i Jover. També la Factoria Cultural de Terrassa (la FACT), abans Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis de Terrassa. I finalment l’antiga seu d’aquesta històrica i extingida entitat financera -obra de l’arquitecte Jan Baca-, que avui correspon al BBVA.

Imatge: Vapor Aymerich, Amat i Jover, de Lluís Muncunill. Actual seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC)

Entre el Parc de Vallparadís i el centre històric hi trobem el passeig Comte d’Egara, nom que fa referència a Alfons Sala i Argemí, un referent monàrquic i conservador -i president de la Mancomunitat de Catalunya- de la cocapital del Vallès Occidental en les primeres dècades del segle XX. En un cantó del passeig hi ha la Mútua de Terrassa, equipament sanitari de referència. Unes obres ben recents -i no sé si prou afortunades- connecten aquest passeig amb el carrer de la Font  Vella i eviten així, a la manera colauista, l’accés en cotxe al carrer del Puig Novell. A l’altra banda, el convent de Sant Francesc d’Assís, amb el seu valuós claustre, és un altre dels diversos motius per a admirar la ciutat.

La zona universitària

També a l’entorn de l’extens parc de Vallparadís hi ha la zona universitària de Terrassa, presidida, des del carrer de Colom, per l’Escola Industrial, i adscrita al barri del Cementiri Vell. Els seus equipaments són vinculats a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), i un llibre recent, Terrassa, bressol d’enginyers. Història, innovació i cultura (Rafael Dalmau Editor, 2021  -una editorial històrica i d’història, instal·lada avui a Terrassa) n’explica aspectes ben significatius de la seva activitat.

L’enginyeria tèxtil, entre d’altres, i l’aeroespacial constitueixen les matèries que s’hi poden aprendre, i de les quals s’han nodrit i també n’han gaudit diverses generacions d’alumnes terrassencs i d’arreu.

Al carrer de Colom, en un edifici on s’havia elaborat una coneguda marca de sèmoles, també hi ha la seu de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Arts Audiovisuals de Catalunya), la qual cosa converteix Terrassa en una ciutat de referència en aquest àmbit. I encara més quan la tasca de l’Escola es complementa amb el gran actiu del Parc Audiovisual de Catalunya a tocar de Matadepera, encabit en un gran edifici que havia allotjat un sanatori per a tuberculosos i que després passà a denominar-se Hospital del Tòrax.

A la zona universitària egarenca també s’hi troba l’Escola Municipal de Música – Conservatori de Terrassa, que de jove -vaig estudiar solfeig i piano- recordo que havia estat ubicada a la Masia Freixa. I no massa lluny, a la carretera que duu a Castellar del Vallès, podem  admirar el singular Monument a la dona treballadora, del valencià Andreu Alfaro.

Imatges: Masia Freixa, 1905 de Lluís Muncunill (foto: Badia Casanova, Ajuntament de Terrasa); Monument a la dona treballadora, del valencià Andreu Alfaro.

També al centre de la ciutat, a la placeta de Saragossa, l’Arxiu Tobella -al qual una valuosa campanya ciutadana va aconseguir salvar, en el seu moment, de la demolició- conté significatives referències documentals del patrimoni fotogràfic egarenc. No massa més enllà, al carrer de Sant Pau, hi ha la seu de l’Institut Industrial, un dels llocs neuràlgics de l’activitat econòmica de la tercera ciutat de Catalunya. Actualment, l’Institut és la seu de la patronal Confederació Empresarial de la Comarca de Terrassa (CECOT), una de les que destaquen més enllà de Barcelona.

La indústria, motor col·lectiu

La primera expansió industrial de Terrassa, durant els segles XIX i XX, se situa entre el carrer de la Rasa i el passeig del Vint-i-dos de juliol. Amb nous i creatius usos de les antigues fàbriques, com per exemple la Biblioteca Central, l’Ateneu Candela, la llibreria Synusia o una de les Cases de la Música que hi ha a Catalunya.

La població també destaca pels nous usos urbanístics que ha sabut donar a antics equipaments industrials, dels quals es beneficien el comerç, l’hostaleria i també la convivència ciutadana. Per la seva superfície, destaca el Vapor Gran, i també, entre d’altres, el Vapor Ventalló.

A la Zona Esportiva, situada a l’Avinguda de l’Abat Marcet -un terrassenc de la primera part del segle XX al capdavant de Montserrat-, hi trobem, sobretot, l’Estadi Olímpic, en referència a la competició d’hoquei herba -l’esport terrassenc més identitari- als Jocs de Barcelona’92. És el terreny de joc habitual del Terrassa Futbol Club, una entitat històrica  amb resultats relativament discrets dins del panorama futbolístic català.

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt

Més enllà dels seus límits, la ciutat vallesana també té un gran referent de respiració ambiental: el parc natural de Sant Llorenç del Munt, coronat per l’emblemàtic cim de la Mola i el seu antic monestir, darrer punt de la ruta de l’anomenat Camí dels Monjos, que s’iniciava al monestir de Sant Cugat del Vallès.

Al parc s’hi accedeix a partir de l’interessant i suggestiu poble de Matadepera, molt vinculat a Terrassa mitjançant les delícies de l’estiueig, avui suplertes en part per haver passat de segona a primera residència.

Vista aèria de Sant Llorenç del Munt, vist des del sud. En primer pla, hi ha la Mola (1.103 m). A l’esquerra de la imatge hi ha la carena del Pagès i al fons a l’esquerra, el Montcau (1.056 m).

Enamorar-se i reenamorar-se

Deixeu-me acabar aquesta guia detallada de Terrassa amb algunes vivències de caire personal. Per començar, recordo que a l’antic cinema la Rambla -situat a la  Rambla d’Egara– podríem dir que hi vaig descobrir les subtileses físiques, i també emocionals, de l’amor. I és que, quan era preadolescent, jo anava a veure sovint pel·lícules a aquesta sala, una de les més grans de l’època a tot l’Estat. I m’adonava de com les parelles -singularment les més joves- es fonien en petons i abraçades mentre que per la pantalla s’exhibia la producció cinematogràfica pertinent. Ara, l’antiga sala és un Zara, però conserva, a la part superior de la façana, el rètol del cinema com a símbol de tota una època.

Anys després, ja de jove, vaig moure’m molt per la ciutat, amb l’al·licient d’haver estat corresponsal de dos diaris de Barcelona. Per començar, el vespertí i fa anys desaparegut El Noticiero Universal. Després vaig ser el primer corresponsal a la ciutat de l’Avui, avui El Punt Avui, a banda de col·laborar a la històrica i segons com mítica revista egarenca Al Vent. Tot plegat em va obligar a estar molt pendent de diversos aspectes de la vida ciutadana: polític, cultural, econòmic, sindical…amb tota l’experiència que això comportava.

A banda dels molts cafès i d’altres consumicions presos al desaparegut bar Las Vegas de la Plaça Vella -amb la mirada atenta i la complicitat emocional cap a les noies que s’ho valien-, jo també em movia molt pels Amics de les Arts, un dels fogars -abans com ara- de la cultura a Terrassa. En canvi, em va agradar poc el jazz -ara és una mica diferent, sobretot pel que fa al piano-, i per això no vaig viure massa l’ambient intens i subjugant de l’Antiga Jazz Cava, de gran memòria per a tanta gent…

Després de molts anys viscuts a Barcelona, ara, de jubilat, retorno sovint a la meva ciutat d’origen amb extrema complaença. Si abans ja n’estava, poc o molt, enamorat, ara es pot dir que me’n reenamoro. Passejant pels seus carrers i places i tornant-hi a descobrir totes les coses que us he explicat, a més d’altres, que farien aquest relat encara més llarg. Per això acabarem amb uns apèndixs que crec imprescindibles.

Terrassa, l’antiga Egara. Cocapital del Valllès Occidental i tercera ciutat catalana. Conèixer-la s’ho val, i molt…

Govern municipal (2023)

  • Tot per Terrassa (11 regidors, un dels quals l’alcalde, Jordi Ballart)
  • Esquerra Republicana de Catalunya (2 regidors)
  • Junts per Catalunya (2 regidors)

Entitats

  • Amics de les Arts i Joventuts Musicals
  • Ateneu Terrassenc
  • Centre Excursionista de Terrassa
  • Societat Cultural Els Amics, avui amb la nova gestió de la Coral de Prodis
  • Centre Social Catòlic
  • Ateneu Candela
  • Rotary Club de Terrassa

Equipaments culturals

  • Museu de la Ciència i la  Tècnica de Catalunya (mNACTEC)
  • Museu de Terrassa (en diferents espais)
  • Museu Tèxtil
  • Arxiu Comarcal del Vallès Occidental – Arxiu Històric de Terrassa
  • Nova Jazz Cava (centre principal del mític Festival Internacional de Jazz)
  • Factoria d’Activitats Culturals de Terrasa (la FACT), on té lloc el  Festival Internacional de Dansa
  • Teatre Principal
  • Cinema Catalunya
  • Cinemes Parc Vallès (als afores de la ciutat)

Llibreries

  • Casa del Llibre (antic El Cau Ple de Lletres)
  • Cinta
  • Atenea
  • La Temerària
  • Vallès
  • Re-Read Terrassa
  • Synusia

Restaurants

  • Restaurant Escola Torre Mossèn Homs (als afores de la ciutat)
  • L’Indret
  • El Cel de les Oques
  • Talaiot (cuina menorquina)
  • La Taverna del Ciri (vinculada a Marc Ribas)
  • El Vapor Gastronòmic
  • Pizzeria Da Sergio
  • La Revolta (vegetarià i vegà)
  • La terrassa del Museu (en referència al mNACTEC)
  • La Cuina d’en Brichs
  • Sara
  • Las Forcas
  • L’Artesanna
Categories
Llibres

Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu

Per Joan Alcaraz

Vicenç Lozano
Intrigues i poder al Vaticà
Editorial Pòrtic (Barcelona, 2021)
2a edició (de butxaca), Edicions 62 (Barcelona, 2022)

Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu

No, no voldria que us passés com al malaguanyat papa Joan Pau I. Albino Luciani, a finals del segle XX -no a l’Edat Mitjana, o durant l’època del Renaixement-, fou presumptament assassinat amb cianur per una monja. O com l’adolescent italiana Emanuela Orlandi, desapareguda als quinze anys en estranyes circumstàncies…

En aquest llibre, Vicenç Lozano, periodista perspicaç i molt ben informat, ens les fa veure de tots colors però, sobretot, de color púrpura. Lozano, corresponsal durant anys de TV3 a l’Estat del Vaticà -el més petit del món i, segurament, el més intrigant-, ens demostra que, a través de nombroses fonts, molt ben informades, és possible treure l’entrellat de tanta caspa, tanta ignomínia. Malgrat els indubtables i meritoris esforços del Papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, de blanquejar una institució dos cops mil·lenària.

És el que deia en aquest apunt del bloc Jordi Pàmias ens interpreta, amb destresa, la seva poesia cristiana. Cal distingir escrupolosament entre els conceptes de cristià i catòlic. Cristià és el seguidor d’aquell profeta de tantíssima personalitat com fou Crist de Natzaret, i partícip dels testimoni i les ensenyances de l’Evangeli, en els quatre llibres oficials i també els apòcrifs. Catòlic, ai! Catòlic es refereix a la trajectòria d’una institució creada pels humans que ha vingut acumulant molts pecats al llarg del segles. Així, són cristians papes com Joan XXIII, potser Pau VI i, indubtablement, Francesc, així com el Concili Vaticà II, la teologia de l’alliberament o el pontificat actual. I són catòlics la trajectòria, moltes vegades nefasta, de diverses generacions de purpurats, o la Santa Inquisició, o papes més recents com Joan Pau II (Karol Woytila) o Benet XVI (Joseph Rätzinger). Per tot plegat, des de la Terra o des del Cel, ja ens entenem!

Lozano ens dissecciona el panorama immensament bé, en un dels llibres més interessants que he llegit en els darrers anys. Entre bones menges i bons vins, i bons cigars -ell, però, fuma amb pipa-, ens fa entreveure, des de dins i des de fora del Vaticà, tot un món, tan fascinant com presumptuós i buit, en tants aspectes…

Presumpte assassinat de Joan Pau I i el cas de l’adolescent desapareguda a banda, entre els temes d’Intrigues i poder al Vaticà hi trobem els escàndols a l’entorn de la Cúria relatius a l’Arxiu Secret del miniestat enclavat dins Roma, la Màfia a la Banca Vaticana, el pacte secret per acabar amb el comunisme, l’amistat entre Joan Pau II i el legionari i pederasta mexicà Marcial Maciel, el paper del cisma ultradretà de Lefebvre, els dos escàndols de Vatileaks, el prostíbul de la Santa Seu, l’homosexualitat inherent a molts purpurats, el tumor recurrent de la pederàstia, la revolució -per sort, encara inacabada- del papa Francesc… Ufff!

De manera que, com us dic, endinseu-vos en el Vaticà i, si en sortiu vius -o vives- aviseu… Ara caldrà llegir -ja el tinc encarregat- el darrer llibre de Vicenç Lozano, Vaticangate, que, a poc que sigui tan interessant com el que us comento, promet ser del tot apassionant…

Categories
Establiments singulars Restaurants i gastronomia

J. Murria, colmado centenari i ara, també restaurant

                  Per Joan Alcaraz

J. Murria, colmado centenari / selected food & wine

Roger de Llúria, 85 08009 Barcelona

www.murria.cat

Un establiment singular

I tant de singular, com n’és, aquest establiment de la Dreta de l’Eixample! A can Murria, tradició i modernitat es donen la mà, perquè l’antic colmado d’imatge modernista s’ha completat recentment, sense deixar de ser la tenda de queviures que li ha donat prestigi històric, en  un selecte bar-restaurant de tapes, o platillos.

El conegut i influent botiguer Joan Murria ha sabut trobar nous socis que vulguin acompanyar-lo en aquesta nova aventura. Precisament, conec el colmado des de fa força anys, ja que durant un temps vaig viure davant mateix, al carrer de València cantonada amb Roger de Llúria, i hi anava a comprar habitualment. Però fa pocs mesos vaig saber per primer cop del bar-restaurant per mitjà d’un interessant article de Xavier Graset, a El Punt Avui, també selecte, com tots els seus.

Joan Murria

Ja hi he menjat dos cops, i n’he sortit, tal i com m’esperava, d’allò més complagut. Potser un altre dia hauré de continuar comprant l’excelsa xarcuteria, les conserves d’alta qualitat, els formatges de gustos d’allò més delitosos. Quan cal, i la cosa s’ho val, per a tot hem de servir…

Joan Murria i Boada va ser distingit, l’any 2001, amb la Medalla d’Honor de Barcelona “per la seva contribució a la qualitat del comerç i el servei representatiu de l’Eixample, per la seva tasca de promoció de la gastronomia de tota la vida i de la més atrevida, i per la seva trajectòria com a persona i com a ciutadà”. No és gens estrany, i el seu colmado centenari i ara també restaurant n’és el millor testimoni.

No sabria dir-vos quines tapes o “platillos” de les poques taules i la barra de can Murria -organitzades en quatre espais diferents- prefereixo. És més, millor que ho descobriu vosaltres. L’aventura gastronòmica no us sortirà del tot barata, però per un dia -”un dia és un dia”- tampoc no us arruïnareu. De tant en tant, deixar de banda els condicionaments econòmics també ajuda, i molt, a bon viure…

Tapes o “platillos” de can Murria

En la nova etapa, el cuiner Jordi Vilà -del restaurant Alkimia- hi té, com és lògic, un protagonisme rellevant. Alta xarcuteria, alta formatgeria, etc., ……. alta cuina. De bars i restaurants, a una ciutat com Barcelona, n’hi ha molts, i alguns de molt bons. Es tractava, per a un establiment singular, centenari, modernista, d’estar a l’alçada…

El cuiner Jordi Vilà -després del restaurant Alkimia, xef del Murria

De manera que ja ho sabeu. Feu cap a J. Murria, en la confluència dreta de Roger de Llúria i València, banda mar, i ja m’ho sabreu dir…

Categories
Galeries i museus

Dos mites de la Roma clàssica: els gladiadors i Pompeia

Per Joan Alcaraz

“Pompeia. L’últim gladiador”

Exposició a les Drassanes Reials

(Museu Marítim de Barcelona)

Fins al 15 d’octubre del 2023

Exposició virtual aquí

Barcelona és la primera ciutat on es pot veure aquesta exposició, comissariada per Beniamino Levi, amb direcció artística de Roberto Panté i direcció científica de Raffaele Lovine. Art, història, arqueologia i les darreres tecnologies s’entrellacen i permeten fer aquest viatge en el temps, fins a l’any 79 de la nostra era. L’exposició presenta quatre grans àmbits, Gladiadors, Temps lliure, Teatre i Termes.

Si, com és el meu cas, us apassiona el món de l’antiga Roma, gaudireu d’allò més amb aquesta mostra, immersiva en una part important. Una exposició en primícia mundial a Barcelona, que acull 150 peces originals procedents del Museu Arqueològic de Nàpols i també un laboratori multimèdia d’experimentació i una sala de cinema.

Es tracta de l’experiència de realitat virtual europea més gran feta fins ara, amb 400 metres quadrats i 60 persones immerses alhora. Un autèntic viatge en el temps, que ens recrea dos dels dels grans mites de la Roma clàssica: el món d’aquells personatges que van ser els gladiadors i l’univers de la ciutat de Pompeia abans que el Vesubi la submergís en cendres.

Unes ulleres en 3D us permetran visitar la mítica població de la Campània amb ulls de gladiador, fins al punt que quedareu tan al·lucinades i al·lucinats com hi vam quedar jo i la meva parella…

Un espectacle virtual col·lectiu

L’experiència, en definitiva, us permetrà participar en un espectacle virtual col·lectiu sens dubte excitant, perquè el món dels gladiadors ho era. Tal com era fascinant -i si ja l’heu visitat m’ho sabreu dir- l’entorn pompeià, que tant bé ha pogut arribar fins als nostres dies. Una experiència que conté la memòria d’una de les civilitzacions fonamentals per al desenvolupament de la Humanitat i el seu progrés.

A l’inici de l’exposició, un gladiador en holograma acull els visitants i els inicia en els continguts que són a punt de descobrir. La visita comprèn, entre molts altres aspectes, la reconstrucció escènica de la via de l’Abundància, el carrer principal de l’antiga Pompeia. La necròpolis i la caserna dels gladiadors constitueixen dos altres espais de recreació de la memòria històrica d’un temps remot i alhora tant viu.

En fi, des dels vostres ulls de gladiador viatjareu 2.000 anys enrere de la mà de les tecnologies immersives més actuals.

Categories
Llibres Viatges i itineraris

Els sots feréstecs

Per Josep Sauret

Els sots feréstecs

Raimon Casellas

Edició crítica de Jordi Castellanos.

Curial – Barcelona 1993

Novel·la important de la cultura catalana i força desconeguda per al gran públic. La primera edició és de 1901 i abans s’havia anat publicant parcialment a La Veu de Catalunya a partir de 1899.

Es considera la primera novel·la modernista catalana ja que per primer cop s’apliquen els pressupòsits estètics d’aquest moviment.

Els sots feréstecs, Butxaca 1984, 2014 de Raimon Casellas i Dou; edició a cura de Jordi Castellanos i Vila 

L’autor

Raimon Casellas Dou (Barcelona 1855-Sant Joan de les Abadesses 1910) estudià al seminari que abandonà als 17 anys al quedar com hereu del negoci familiar. Soci de l’Ateneu Barcelonès va començar a publicar critiques d’art a L’Avenç primer i a La Vanguardia després. Més endavant a La Veu de Catalunya de la que fou redactor en cap.

Raimon Casellas, carbó de Ramon Casas

El 1893 va visitar París amb Casas i Rusiñol. A partir d’aquí defensà l’impressionisme en front de la pintura academicista en boga.

Arran de la Setmana Tràgica, i de diversos de problemes amb La Lliga regionalista i la nova generació de noucentistes va entrar en una depressió que el portà al suïcidi.

La novel·la que comentem és l’única que té. La resta de publicacions són contes, relats curts i assajos crítics d’art.

La novel·la

Com moltes altres novel·les és important situar-la en l’espai i el temps. Una zona pobre, boscosa, aïllada i un final de segle XIX amb una importància rellevant de la religió que es barreja amb supersticions ancestrals.

Sots a Montmany on és situa l’acció d’Els sots feréstecs

L’obra és més simbòlica que realista. Els personatges hi són com a base del que ens vol dir l’autor, el xoc ideal-realitat. El protagonista, un mossèn que l’envien castigat a una parròquia mig abandonada, té molt clar el que vol i que ha de fer amb els feligresos: actuar i transformar la realitat. El mossèn té la idea que l’Església tot poderosa i ell, com a representant, tenen la veritat absoluta.  En conseqüència, són els altres els que han de canviar modificant l’ordre establert. El gran problema que tindrà, a més a més, és la (in)comunicació i el pas del temps amb els conseqüents canvis ja assentats. No sabrà o no podrà transmetre bé el missatge i es produiran una sèrie de tensions que aniran en augment. La ruptura total vindrà amb l’aparició d’una prostituta provinent del pla, símbol del mal, i una posterior tempesta destructiva (superstició) que s’interpretarà com a signe de derrota.

L’autor descriu molt bé els personatges, tant els principals, mossèn i parella de sagristà i majordona, com els secundaris, habitants de les valls. Fa servir un vocabulari que s’ha perdut i ens fa reflexionar en el retrocés del català i en les paraules que no fem servir i en conseqüència desapareixen. N’hem recollit algunes a continuació:

Bosquerols, embarbussats, endergues, garrinar, apariar, reviscolar, estrafer, emperesit, fistonar, tritlleig, arrauliment, balbes, xaruc, corsecar, cossar, bagassa, fer xangla, fer platxèria, afraus, balbes, garbons, gresols, cairats, vern, fer remor,…

Estat actual de l’església i rectoria de Sant Pau de Montmany

En resum, una bona novel·la, que cal treure de l’oblit en que està, ja que aporta un coneixement del passat interessant i també d’una riquesa de vocabulari que no hauríem d’haver perdut. Evidentment, té altres valors com la reflexió sobre el poder, la intransigència, el pas del temps i es pot entendre com una paràbola del fracàs de l’artista en el seu intent de tranformar la realitat, segons el Diccionari de la Literatura Catalana.

Mapa de la zona s’inclou en l’edició llegida i citada

                       

Categories
Llibres

Napoleó tenia cent soldats… i molts més a Barcelona

              Per Joan Alcaraz

Jesús Conte

Barcelona sota la bota de Napoleó

Tibidabo Edicions (2021)

En aquest mateix blog, Joan Solé Camardons, ja va ressenyar-nos Dos llibres sobre Napoleó Bonaparte, editats  el 2021, en ocasió dels dos cents anys de la seva mort. Ara, em permeto acostar-vos un altre volum a l’entorn d’aquell cors intrèpid esdevingut, des d’una progressiva autocràcia, emperador imperialista de França. El seu autor és Jesús Conte, i s’intitula Barcelona sota la bota de Napoleó.

La veritat és que, més enllà del que sabia per coneixements genèrics de la història, no havia llegit res sobre el referent que va inspirar la divertida cançó popular Napoleó tenia cent soldats, i el cert és que la lectura del llibre m’ha complagut. Potser perquè fa referència a Barcelona, en una època del cap-i-casal de Catalunya encara poc estudiada. I també perquè l’autor té la destresa -i el treball que comporta- de presentar-nos aquesta època i el comandament francès durant sis anys (1808-1814) des de múltiples vessants.

Retrat de Napoleó Bonaparte, c1803 de Laurent Dabos

I és que Barcelona va estar ocupada i sotmesa 2.297 dies durant l’anomenada Guerra del Francès. Amb tot el que això  suposava de repressió de les llibertats i extorsió econòmica, amb l’ocupació i l’espoli de les cases i l’exigència creixent de diners i queviures per les tropes franceses i les italianes que les donaven suport. La qual cosa va comportar una fugida massiva dels barcelonins, que va reduir la població a la quarta part.

La ciutat, tancada dins unes muralles que més tard es demolirien i en estat de setge perpetu, era governada per Napoleó des de París, qui havia imposat el seu germà gran Josep I -popularment conegut per Pepe Botella- com a rei de la Corona espanyola. Ja que ens queixem tant -i amb tota la raó- de Madrid, cal que sapiguem que Barcelona va estar annexionada de facto durant dos anys (1812-1814) a l’Imperi francès i sotmesa, per tant, a París, situació que li comportava viure aïllada i incomunicada de la resta del Principat.

En aquestes circumstàncies, els barcelonins assistien incapaços als successius intents dels sometents, l’exèrcit espanyol i l’armada anglesa per alliberar la ciutat. Al seu torn, els patriotes que conspiraven intramurs eren passats per les armes o penjats a la força a la Ciutadella o empresonats a Montjuïc, en una època i una situació de gran duresa i que no admetia concessions.

Imatge: L’any 1808, el general Giuseppe Lechi —del cos de l’exèrcit napoleònic comandat pel general de divisió Guillaume Philibert Duhesme— accedia a l’interior de la Ciutadella i del castell de Montjuïc; i desarmava i desallotjava la tropa espanyola sense disparar ni un sol tret. Barcelona 1806. Autor: Moulinier.

Com era aquella Barcelona

A partir d’una exhaustiva consulta en arxius i documents de l’època, Barcelona sota la bota de Napoleó recrea com era la capital de Catalunya des del punt de vista urbanístic, social i econòmic. Com s’esdevenia la seva vida quotidiana amb el comerç i les fàbriques tancades, i amb funcionaris corruptes. I de quina manera, mentre una minoria invertia el temps lliure en els cafès, el teatre, els balls de carnaval i les rifes, molts ciutadans passaven gana i s’amuntegaven en uns establiments de caritat desbordats per la situació.

Imatge: Gravat de Barcelona (1810), obra d’Alexandre Laborde / Font: Institut National d’Histoire de l’Art, París.

Amb un estil periodístic àgil però no mancat de rigor, el llibre sobrevola un període força historiat des de la perspectiva bèl·lica, i amb un protagonista d’àmbit francès i vocació europea sobradament conegut. Una època, tanmateix, no prou analitzada des de l’òptica de la vida quotidiana.

És per això que el gran mèrit de Jesús Conte, periodista i escriptor de llarga trajectòria però no considerat, en principi, un historiador, és haver demostrat, en aquesta obra, la capacitat d’exercir com a tal. Procureu-vos un exemplar de Barcelona sota la bota de Napoleó i ja m’ho sabreu dir…

Categories
Llibres

Una sortida honorable

Josep Sauret

Títol: Una sortida honorable

Autor: Éric Vuillard

Edicions 62. El balancí. Barcelona 2023

Traducció de Jordi Martí Lloret

Una sortida honorable

És un llibre d’història escrit d’una forma no convencional que ens narra la Guerra d’Indoxina (1946-1954) primer i la Guerra de Vietnam (1955-1975) després, durant els 30 anys viscuts en la segona meitat del segle passat.

Éric Vuillard és un escriptor i cineasta guanyador del premi Goncourt el 2017 que va desgranant la història des d’un passat colonial amb tots els ingredients d’explotació del poble local fins a la fi de la guerra que es produeix com  conseqüència de la descolonització,  independència i finalment, unificació del país.

Éric Vuillard, foto de Pere Virgili, ARA 26-02-2023

Hi trobem les relacions de les famílies franceses que dominen la política i l’economia en molts casos a través de l’exercit. Les discussions dels diputats. El realisme de Pierre Mendès France el 1950 quan diu que no tenen mitjans materials per imposar la solució militar i defensant la negociació.

També i en paraules de l’autor “la transformació de les glorioses batalles en societats anònimes” i com la banca canvia les inversions quan comença la guerra de manera que pugui seguir repartint dividends importants. És allò de les rates abandonant el vaixell quan comença a enfonsar-se.

Hi ha la petició d’ajuda als Estats Units que recorda la d’Ucraïna a l’OTAN en els moments actuals. La sortida honorable que no es produirà degut als dubtes polítics i a la pressió militar del Viêt Minh. L’entrada en acció del Estats Units seguint la doctrina Truman amb unes pinzellades de com van intervenir en el Congo, Guatemala i Iran. També el fracàs final militar del campament atrinxerat de Dien Bien Phu.

No hi ha la visió vietnamita, ni l’ajuda xinesa al poble de Vietnam. Tot el llibre té una perspectiva francesa, occidental. Tampoc parla del govern titella en l’època d’ajuda total americana.

Llibre molt ben escrit dirigit a persones que coneixen els fets històrics i els volen recordar. Diríem que serveix poc des de un punt de vista de conèixer tot el que va representar la guerra i la repercussió que va tenir en els països dels principals implicats, Vietnam, França i els Estats Units.

Colpidora la nota final amb el nombre de morts d’una terrible guerra no declarada ja que Ho Chi Minh el 1945 només va declarar la independència  emparant-se en la declaració dels drets humans.

Dues fotos de la guerra del Vietnam

Per concloure i recordar l’horror de la guerra hem volgut posar dues imatges molt conegudes. N’hi ha molt poques de la intervenció francesa i moltes de l’nord-americana ajudant al govern titella de Vietnam del Sud.

La foto de la nena del napalm, feta després d’un bombardeig amb aquest material inflamable. Els soldats resten impassibles als civils que fugen. Anys més tard es va saber que era un muntatge, és a dir, una foto preparada i modificada per dramatitzar i impactar més al públic.

“Foto suposadament de l’evacuació caòtica de l’ambaixada dels Estats Units quan l’exèrcit del Viêt Minh ja estava a les portes de Saigon”. És una altra foto feta el 19 d’abril de 1975 pel fotògraf d’UPI Hubert Van, el qual, el 2005 explica que: “No es tractava de l’ambaixada, sinó dels apartaments Pitmman, però els editors nord-americans van confondre la ubicació dels fotogrames” Vegeu l’article de Verificartve

Més informació

Vegeu la ressenya de Sílvia Marimón a l’ARA 26-03-2023 aquí “Éric Vuillard assenyala el gran beneficiat de la guerra d’Indoxina: la banca”

Categories
Establiments singulars

Edificis, disseny i urbanisme a Barcelona en uns temps prou durs

Joan Alcaraz

Línies dures

Edificis, disseny i urbanisme a Barcelona (1949-1974)

Exposició a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili

Carrer del Rosselló, 87. Barcelona

Del 3 de febrer al 2 de juliol del 2023

Horari: de dimarts a diumenge i festius, d’11 a 20 h. (24 de juny, tancat)

Programa de mà: aquí

Galeria Imatges de l’Exposició: aquí

Línies dures

Singular exposició aquesta que té lloc actualment a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili -desapareguda el 1945 i especialitzada en cultura visual-, un projecte dels arquitectes Joaquim Gili i Francesc Bassó. Un espai, d’altra banda, suggestiu per a ser visitat. La composen un total de 29 realitzacions que són un bon compendi dels edificis d’interès, el disseny incisiu i l’urbanisme avançat de la Barcelona que intentava progressar, malgrat els lògics impediments del règim franquista, de les darreries dels anys 40 fins a mitjans dels 70.

Durant aquest període ben significatiu es van dur a terme al Cap i Casal un conjunt de propostes en els àmbits esmentats que, vistes en perspectiva, constitueixen “línies dures” en el sentit de prioritzar els problemes constructius més que les justificacions estètiques. Ho fan a partir de tres eixos bàsics: l’intent d’obrir les disciplines de què parlem a nous usos col·lectius; la transformació del projecte com a eina per a millorar l’esfera pública, i l’enfrontament als conflictes ciutadans sense l’ús de fórmules corporatives.

La mostra ordena cronològicament els casos d’estudi i els reconstrueix mitjançant documents, textos i imatges que, en bona part, es difonen per primer cop dins d’un context expositiu.

Els llocs i les condicions de vida de les classes subalternes

Línies dures s’ocupa en tot moment dels llocs i les condicions que durant el franquisme vivien les classes subalternes barcelonines. Per això comença amb el concurs “Vivienda Económica en Barcelona 1949” i acaba amb la publicació, el 1974, del Contra Pla de la Ribera, elaborat pel Laboratori d’Urbanisme de Barcelona. Aquest projecte donava suport a les reivindicacions veïnals davant l’opció per part de les institucions de reestructuració de la zona litoral.

L’exposició es completa amb un itinerari per cinc dependències del que fou l’editorial Gustavo Gili, la qual cosa ens permet entendre la seva morfologia arquitectònica original.

Per acabar, s’inclouen una selecció d’imatges que Francesc Català-Roca va realitzar sobre l’edifici en el moment de la seva construcció i obertura.

Aquest reportatge fotogràfic, juntament amb les nombroses instantànies del mateix autor incloses en cada cas d’estudi, formen un conjunt de més d’un centenar d’imatges que s’inscriu dins dels actes commemoratius del centenari del naixement de l’il·lustre fotògraf de Valls.

Selecció de les realitzacions exposades:

  1. Concurs d’idees sobre el problema de l’habitatge econòmic a Barcelona(1949)
  2. El Grup R (1952-1961)
  3. Nous apartaments a les golfes de La Pedrera (1953-1955)
  4. Edifici per a menjador a la factoria Seat (1953-1956)
  5. Estadi del Futbol Club Barcelona a les Corts (1954-1957)
  6. Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1958)
  7. Polígon Montbau (1958-1964)
  8. El disseny als anys 60
  9. Oficines i tallers del diari El Noticiero Universal (1963-1965)
  10. Edifici Banca Catalana (1965-1968)
  11. Truiteria Flash Flash (1969-1970)
  12. Walden 7 a Sant Just Desvern (1970)
  13. Vinçon (1972-1973)
  14. Centre d’Estudis d’Urbanisme, CEU (1972-1977)
  15. El Contra Pla de la Ribera (1974)

Imatges: d’esquerra a dreta i de dalt a baix: El Grup R (1952-1961); Estadi del Futbol Club Barcelona a les Corts (1954-1957); Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1958); Oficines i tallers del diari “El Noticiero Universal” (1963-1965); Truiteria Flash Flash (1969-1970); Walden 7 a Sant Just Desvern (1970); Vinçon (1972-1973)

En definitiva, una mostra de gran interès, que mereix ser visitada.

Categories
Llibres

Jordi Pàmias ens interpreta, amb destresa, la seva poesia cristiana

Per Joan Alcaraz     

Jordi Pàmias: Trenta poemes comentats

Pròleg de David Jou

Quaderns de la Fundació Joan Maragall, 126 (maig del 2022)

No m’havia trobat mai -i no sé si és massa freqüent- amb un llibre de poesia en què l’autor comentés, un per un, els seus poemes. Però la fórmula em sembla atractiva, sobretot perquè permet al poeta reflexionar sobre la seva poesia i saber-la interpretar de cara als lectors.

Ara, el poeta segarrenc Jordi Pàmias ho fa a l’entorn de la seva poesia cristiana, en una antologia de la seva obra en la qual aquesta característica resulta especialment significativa. L’autor és un cristià convençut, però la seva és una fe oberta i dialogant, lluny, doncs, de les concepcions més conservadores de l’Església Catòlica. Fixeu-vos que a un agnòstic com jo -però interessat en la dimensió cultural de les religions- no li costa massa distingir entre “cristià” i catòlic”, perquè són dos aspectes que, tot i que relacionats, no signifiquen ben bé el mateix.

Tal com diu, en un excel·lent pròleg, el president de la Fundació Joan Maragall (Cristianisme i Cultura), David Jou -poeta ell mateix-, els comentaris als poemes “permeten veure no tan sols l’evolució, sinó les fites més intenses de l’experiència espiritual personal, amb distanciaments i fredors, emocions i dubtes, escrúpols i desenganys, retorns i retrobaments”, així com referències molt valuoses a diversos models literaris. Aquestes referències revelen com “la consideració profunda d’alguns elements aliens a la tradició cristiana també contribueixen a plantejar-se qüestions existencials i religioses d’envergadura, des d’una perspectiva més plural i complexa, però sense abandonar els valors cristians de fons”.

Crist en Majestat (Pantocràtor) de Sant Climent de Taüll

Jordi Pàmias i Grau (Guissona, la Segarra, 1938) és un dels poetes més destacats de la seva generació. Autor d’una obra poètica àmplia, depurada i profunda, arrelada en l’observació de la natura, l’alegria de viure i el pas del temps. La seva obra poètica completa ha estat aplegada en sis volums, i també és autor de dos dietaris i una obra de teatre. Té la majoria de premis poètics i literaris i també ha obtingut la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura. Des de l’any 2008, l’Ajuntament de Guissona convoca un premi de poesia amb el seu nom.

Els poemes pamians s’entenen encara millor a partir dels comentaris, tot i que la producció de Pàmias no és difícil de llegir ni de comprende. I desitjo que, com a mi, aquesta poesia -i l’específicament cristiana- us interpel·li, i encara més si també sabeu fer la distinció entre cristià i catòlic. Si sou sensibles -com ho és Jordi Pàmias- als ecos del Concili Vaticà II i a la línia innovadora del papa Francesc. Encara que també sigueu agnòstics o fins i tot ateus. Amb tot el dret de creure, dubtar-ne o, fins i tot, no creure, o sigui: el més democràtic i el que més convingui…

Més informació sobre Jordi Pàmias

Jordi Pàmias i Grau (Guissona, 1938) és autor d’una obra poètica àmplia, depurada i profunda, arrelada en l’observació de la natura, l’alegria de viure i el pas del temps.
Durant trenta anys va exercir de professor de Llengua i Literatura a l’Institut Màrius Torres de Lleida. La seva obra poètica completa ha estat aplegada en sis volums: El foc a la teulada, La nit en el record, Lluna d’estiu, El do de la paraula, Terra, mite, àngel i Ronda dels dies. Cent vint poemes esparsos. Entre els seus títols destaquen, per exemple, Flauta del sol, Àmfora grega, Narcís i l’altre, Fuga del mil·leni, Terra cansada, Al cor del món o La paraula i el cant. També és autor de l’obra de teatre Camí de mort i dels dietaris Des de la foscor: un dietari dels anys 60, Quadern de tres estius i Déu no té pressa. Ha rebut, entre d’altres, els premis Carles Riba, Vicent Andrés Estellés, Ciutat de Palma, Miquel de Palol, Jaume Fuster, Premi Crítica Serra d’Or, la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura; des de 2008, l’Ajuntament de Guissona convoca un premi de poesia amb el seu nom.

Jordi Pàmias

Trenta poemes comentats, de Jordi Pàmias, Fundació Joan Maragall, podeu llegir-los aquí (PDF)

Categories
Arts plàstiques Llibres

Poseu un gat a  la vostra vida

Per Joan Alcaraz

Laura Agustí: Historia de un gato. Lumen (Barcelona, abril del 2022)

Dins del camp de la novel·la gràfica -que cada cop té més prestigi-, s’escau comentar aquest llibre de la il·lustradora i escriptora Laura Agustí, d’origen aragonès i resident a Barcelona. És un recorregut per l’univers dels gats, i a tots els que ho som, de gatuns, això ens produeix satisfacció. Ja se’n van adonar els antics egipcis, que adoraven els gats no solament des d’un punt de vista simbòlic, sinó també perquè s’adonaven que aquest animal, amb la seva habilitat per caçar rates, els protegia les collites.

I·lustració de Historia de un gato de Laura Agustí , ed. Lumen

Historia de un gato ens explica la relació de l’autora Laura Agustí amb Oye, un gat siamès que va arribar a casa seva quan no era més que un cadell blanc que cabia a la mà, i que va restar amb la Laura disset anys. Aquesta història es complementa amb curiositats diverses i consells savis per a  totes i tots els que estimem el món dels gats, en el meu cas mitjançant la gateta Leia, un encant d’animal.

Laura Agustí autora d’Historia de un gato

Adjuntes al relat, les nombroses il·lustracions de Laura Agustí, plenes de sensibilitat i ofici, barregen amb subtilesa romanticisme, modernitat i nostàlgia. Amb el seu traç fi en blanc i negre, l’univers gatú s’hi reflecteix amb gràcia, destresa i màgia. I en el text, resulta especialment interessant la referència històrica dels gats en el món de l’art, mitjançant creadors com Leonardo da Vinci, Albrecht Dürer, Hieronymus Bosch El Bosco, Pieter Brueghel, Diego Velázquez, Francisco de Goya, Pierre Auguste Renoir, Edouard Manet, Vincent Van Gogh, Pablo Picasso, Paul Klee, Gustav Klimt, Amedeo Modigliani, Henri Matisse, Marc Chagall, Frida Kahlo, Joan Miró, Salvador Dalí, Andy Warhol, Fernando Botero i d’altres.

Leonardo da Vinci

De manera que, a partir de la lectura i la visualització d’aquest llibre, atreviu-vos -si no ho heu fet ja- a posar un gat, o una gata, a la vostra vida. No us en penedireu… 

Pierre Auguste Renoir: “Dona amb gat”
El Bosco

Més Informació

Laura Agustí: “No soy madre ni lo voy a ser, pero sé que habrá gatos en mi vida” Article El Mundo aquí