Autor: gaudirlacultura

Categories
Llibres

Una sortida honorable

Josep Sauret

Títol: Una sortida honorable

Autor: Éric Vuillard

Edicions 62. El balancí. Barcelona 2023

Traducció de Jordi Martí Lloret

Una sortida honorable

És un llibre d’història escrit d’una forma no convencional que ens narra la Guerra d’Indoxina (1946-1954) primer i la Guerra de Vietnam (1955-1975) després, durant els 30 anys viscuts en la segona meitat del segle passat.

Éric Vuillard és un escriptor i cineasta guanyador del premi Goncourt el 2017 que va desgranant la història des d’un passat colonial amb tots els ingredients d’explotació del poble local fins a la fi de la guerra que es produeix com  conseqüència de la descolonització,  independència i finalment, unificació del país.

Éric Vuillard, foto de Pere Virgili, ARA 26-02-2023

Hi trobem les relacions de les famílies franceses que dominen la política i l’economia en molts casos a través de l’exercit. Les discussions dels diputats. El realisme de Pierre Mendès France el 1950 quan diu que no tenen mitjans materials per imposar la solució militar i defensant la negociació.

També i en paraules de l’autor “la transformació de les glorioses batalles en societats anònimes” i com la banca canvia les inversions quan comença la guerra de manera que pugui seguir repartint dividends importants. És allò de les rates abandonant el vaixell quan comença a enfonsar-se.

Hi ha la petició d’ajuda als Estats Units que recorda la d’Ucraïna a l’OTAN en els moments actuals. La sortida honorable que no es produirà degut als dubtes polítics i a la pressió militar del Viêt Minh. L’entrada en acció del Estats Units seguint la doctrina Truman amb unes pinzellades de com van intervenir en el Congo, Guatemala i Iran. També el fracàs final militar del campament atrinxerat de Dien Bien Phu.

No hi ha la visió vietnamita, ni l’ajuda xinesa al poble de Vietnam. Tot el llibre té una perspectiva francesa, occidental. Tampoc parla del govern titella en l’època d’ajuda total americana.

Llibre molt ben escrit dirigit a persones que coneixen els fets històrics i els volen recordar. Diríem que serveix poc des de un punt de vista de conèixer tot el que va representar la guerra i la repercussió que va tenir en els països dels principals implicats, Vietnam, França i els Estats Units.

Colpidora la nota final amb el nombre de morts d’una terrible guerra no declarada ja que Ho Chi Minh el 1945 només va declarar la independència  emparant-se en la declaració dels drets humans.

Dues fotos de la guerra del Vietnam

Per concloure i recordar l’horror de la guerra hem volgut posar dues imatges molt conegudes. N’hi ha molt poques de la intervenció francesa i moltes de l’nord-americana ajudant al govern titella de Vietnam del Sud.

La foto de la nena del napalm, feta després d’un bombardeig amb aquest material inflamable. Els soldats resten impassibles als civils que fugen. Anys més tard es va saber que era un muntatge, és a dir, una foto preparada i modificada per dramatitzar i impactar més al públic.

“Foto suposadament de l’evacuació caòtica de l’ambaixada dels Estats Units quan l’exèrcit del Viêt Minh ja estava a les portes de Saigon”. És una altra foto feta el 19 d’abril de 1975 pel fotògraf d’UPI Hubert Van, el qual, el 2005 explica que: “No es tractava de l’ambaixada, sinó dels apartaments Pitmman, però els editors nord-americans van confondre la ubicació dels fotogrames” Vegeu l’article de Verificartve

Més informació

Vegeu la ressenya de Sílvia Marimón a l’ARA 26-03-2023 aquí “Éric Vuillard assenyala el gran beneficiat de la guerra d’Indoxina: la banca”

Categories
Establiments singulars

Edificis, disseny i urbanisme a Barcelona en uns temps prou durs

Joan Alcaraz

Línies dures

Edificis, disseny i urbanisme a Barcelona (1949-1974)

Exposició a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili

Carrer del Rosselló, 87. Barcelona

Del 3 de febrer al 2 de juliol del 2023

Horari: de dimarts a diumenge i festius, d’11 a 20 h. (24 de juny, tancat)

Programa de mà: aquí

Galeria Imatges de l’Exposició: aquí

Línies dures

Singular exposició aquesta que té lloc actualment a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili -desapareguda el 1945 i especialitzada en cultura visual-, un projecte dels arquitectes Joaquim Gili i Francesc Bassó. Un espai, d’altra banda, suggestiu per a ser visitat. La composen un total de 29 realitzacions que són un bon compendi dels edificis d’interès, el disseny incisiu i l’urbanisme avançat de la Barcelona que intentava progressar, malgrat els lògics impediments del règim franquista, de les darreries dels anys 40 fins a mitjans dels 70.

Durant aquest període ben significatiu es van dur a terme al Cap i Casal un conjunt de propostes en els àmbits esmentats que, vistes en perspectiva, constitueixen “línies dures” en el sentit de prioritzar els problemes constructius més que les justificacions estètiques. Ho fan a partir de tres eixos bàsics: l’intent d’obrir les disciplines de què parlem a nous usos col·lectius; la transformació del projecte com a eina per a millorar l’esfera pública, i l’enfrontament als conflictes ciutadans sense l’ús de fórmules corporatives.

La mostra ordena cronològicament els casos d’estudi i els reconstrueix mitjançant documents, textos i imatges que, en bona part, es difonen per primer cop dins d’un context expositiu.

Els llocs i les condicions de vida de les classes subalternes

Línies dures s’ocupa en tot moment dels llocs i les condicions que durant el franquisme vivien les classes subalternes barcelonines. Per això comença amb el concurs “Vivienda Económica en Barcelona 1949” i acaba amb la publicació, el 1974, del Contra Pla de la Ribera, elaborat pel Laboratori d’Urbanisme de Barcelona. Aquest projecte donava suport a les reivindicacions veïnals davant l’opció per part de les institucions de reestructuració de la zona litoral.

L’exposició es completa amb un itinerari per cinc dependències del que fou l’editorial Gustavo Gili, la qual cosa ens permet entendre la seva morfologia arquitectònica original.

Per acabar, s’inclouen una selecció d’imatges que Francesc Català-Roca va realitzar sobre l’edifici en el moment de la seva construcció i obertura.

Aquest reportatge fotogràfic, juntament amb les nombroses instantànies del mateix autor incloses en cada cas d’estudi, formen un conjunt de més d’un centenar d’imatges que s’inscriu dins dels actes commemoratius del centenari del naixement de l’il·lustre fotògraf de Valls.

Selecció de les realitzacions exposades:

  1. Concurs d’idees sobre el problema de l’habitatge econòmic a Barcelona(1949)
  2. El Grup R (1952-1961)
  3. Nous apartaments a les golfes de La Pedrera (1953-1955)
  4. Edifici per a menjador a la factoria Seat (1953-1956)
  5. Estadi del Futbol Club Barcelona a les Corts (1954-1957)
  6. Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1958)
  7. Polígon Montbau (1958-1964)
  8. El disseny als anys 60
  9. Oficines i tallers del diari El Noticiero Universal (1963-1965)
  10. Edifici Banca Catalana (1965-1968)
  11. Truiteria Flash Flash (1969-1970)
  12. Walden 7 a Sant Just Desvern (1970)
  13. Vinçon (1972-1973)
  14. Centre d’Estudis d’Urbanisme, CEU (1972-1977)
  15. El Contra Pla de la Ribera (1974)

Imatges: d’esquerra a dreta i de dalt a baix: El Grup R (1952-1961); Estadi del Futbol Club Barcelona a les Corts (1954-1957); Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1958); Oficines i tallers del diari “El Noticiero Universal” (1963-1965); Truiteria Flash Flash (1969-1970); Walden 7 a Sant Just Desvern (1970); Vinçon (1972-1973)

En definitiva, una mostra de gran interès, que mereix ser visitada.

Categories
Llibres

Jordi Pàmias ens interpreta, amb destresa, la seva poesia cristiana

Per Joan Alcaraz     

Jordi Pàmias: Trenta poemes comentats

Pròleg de David Jou

Quaderns de la Fundació Joan Maragall, 126 (maig del 2022)

No m’havia trobat mai -i no sé si és massa freqüent- amb un llibre de poesia en què l’autor comentés, un per un, els seus poemes. Però la fórmula em sembla atractiva, sobretot perquè permet al poeta reflexionar sobre la seva poesia i saber-la interpretar de cara als lectors.

Ara, el poeta segarrenc Jordi Pàmias ho fa a l’entorn de la seva poesia cristiana, en una antologia de la seva obra en la qual aquesta característica resulta especialment significativa. L’autor és un cristià convençut, però la seva és una fe oberta i dialogant, lluny, doncs, de les concepcions més conservadores de l’Església Catòlica. Fixeu-vos que a un agnòstic com jo -però interessat en la dimensió cultural de les religions- no li costa massa distingir entre “cristià” i catòlic”, perquè són dos aspectes que, tot i que relacionats, no signifiquen ben bé el mateix.

Tal com diu, en un excel·lent pròleg, el president de la Fundació Joan Maragall (Cristianisme i Cultura), David Jou -poeta ell mateix-, els comentaris als poemes “permeten veure no tan sols l’evolució, sinó les fites més intenses de l’experiència espiritual personal, amb distanciaments i fredors, emocions i dubtes, escrúpols i desenganys, retorns i retrobaments”, així com referències molt valuoses a diversos models literaris. Aquestes referències revelen com “la consideració profunda d’alguns elements aliens a la tradició cristiana també contribueixen a plantejar-se qüestions existencials i religioses d’envergadura, des d’una perspectiva més plural i complexa, però sense abandonar els valors cristians de fons”.

Crist en Majestat (Pantocràtor) de Sant Climent de Taüll

Jordi Pàmias i Grau (Guissona, la Segarra, 1938) és un dels poetes més destacats de la seva generació. Autor d’una obra poètica àmplia, depurada i profunda, arrelada en l’observació de la natura, l’alegria de viure i el pas del temps. La seva obra poètica completa ha estat aplegada en sis volums, i també és autor de dos dietaris i una obra de teatre. Té la majoria de premis poètics i literaris i també ha obtingut la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura. Des de l’any 2008, l’Ajuntament de Guissona convoca un premi de poesia amb el seu nom.

Els poemes pamians s’entenen encara millor a partir dels comentaris, tot i que la producció de Pàmias no és difícil de llegir ni de comprende. I desitjo que, com a mi, aquesta poesia -i l’específicament cristiana- us interpel·li, i encara més si també sabeu fer la distinció entre cristià i catòlic. Si sou sensibles -com ho és Jordi Pàmias- als ecos del Concili Vaticà II i a la línia innovadora del papa Francesc. Encara que també sigueu agnòstics o fins i tot ateus. Amb tot el dret de creure, dubtar-ne o, fins i tot, no creure, o sigui: el més democràtic i el que més convingui…

Més informació sobre Jordi Pàmias

Jordi Pàmias i Grau (Guissona, 1938) és autor d’una obra poètica àmplia, depurada i profunda, arrelada en l’observació de la natura, l’alegria de viure i el pas del temps.
Durant trenta anys va exercir de professor de Llengua i Literatura a l’Institut Màrius Torres de Lleida. La seva obra poètica completa ha estat aplegada en sis volums: El foc a la teulada, La nit en el record, Lluna d’estiu, El do de la paraula, Terra, mite, àngel i Ronda dels dies. Cent vint poemes esparsos. Entre els seus títols destaquen, per exemple, Flauta del sol, Àmfora grega, Narcís i l’altre, Fuga del mil·leni, Terra cansada, Al cor del món o La paraula i el cant. També és autor de l’obra de teatre Camí de mort i dels dietaris Des de la foscor: un dietari dels anys 60, Quadern de tres estius i Déu no té pressa. Ha rebut, entre d’altres, els premis Carles Riba, Vicent Andrés Estellés, Ciutat de Palma, Miquel de Palol, Jaume Fuster, Premi Crítica Serra d’Or, la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura; des de 2008, l’Ajuntament de Guissona convoca un premi de poesia amb el seu nom.

Jordi Pàmias

Trenta poemes comentats, de Jordi Pàmias, Fundació Joan Maragall, podeu llegir-los aquí (PDF)

Categories
Arts plàstiques Llibres

Poseu un gat a  la vostra vida

Per Joan Alcaraz

Laura Agustí: Historia de un gato. Lumen (Barcelona, abril del 2022)

Dins del camp de la novel·la gràfica -que cada cop té més prestigi-, s’escau comentar aquest llibre de la il·lustradora i escriptora Laura Agustí, d’origen aragonès i resident a Barcelona. És un recorregut per l’univers dels gats, i a tots els que ho som, de gatuns, això ens produeix satisfacció. Ja se’n van adonar els antics egipcis, que adoraven els gats no solament des d’un punt de vista simbòlic, sinó també perquè s’adonaven que aquest animal, amb la seva habilitat per caçar rates, els protegia les collites.

I·lustració de Historia de un gato de Laura Agustí , ed. Lumen

Historia de un gato ens explica la relació de l’autora Laura Agustí amb Oye, un gat siamès que va arribar a casa seva quan no era més que un cadell blanc que cabia a la mà, i que va restar amb la Laura disset anys. Aquesta història es complementa amb curiositats diverses i consells savis per a  totes i tots els que estimem el món dels gats, en el meu cas mitjançant la gateta Leia, un encant d’animal.

Laura Agustí autora d’Historia de un gato

Adjuntes al relat, les nombroses il·lustracions de Laura Agustí, plenes de sensibilitat i ofici, barregen amb subtilesa romanticisme, modernitat i nostàlgia. Amb el seu traç fi en blanc i negre, l’univers gatú s’hi reflecteix amb gràcia, destresa i màgia. I en el text, resulta especialment interessant la referència històrica dels gats en el món de l’art, mitjançant creadors com Leonardo da Vinci, Albrecht Dürer, Hieronymus Bosch El Bosco, Pieter Brueghel, Diego Velázquez, Francisco de Goya, Pierre Auguste Renoir, Edouard Manet, Vincent Van Gogh, Pablo Picasso, Paul Klee, Gustav Klimt, Amedeo Modigliani, Henri Matisse, Marc Chagall, Frida Kahlo, Joan Miró, Salvador Dalí, Andy Warhol, Fernando Botero i d’altres.

Leonardo da Vinci

De manera que, a partir de la lectura i la visualització d’aquest llibre, atreviu-vos -si no ho heu fet ja- a posar un gat, o una gata, a la vostra vida. No us en penedireu… 

Pierre Auguste Renoir: “Dona amb gat”
El Bosco

Més Informació

Laura Agustí: “No soy madre ni lo voy a ser, pero sé que habrá gatos en mi vida” Article El Mundo aquí

Categories
Llibres

Joan Sauret, el reformisme republicà com a eina de país

Per Joan Alcaraz

Àlvar Llobet: Joan Sauret, tasca i esperança
Fundació Josep Irla (maig del 2022)

L’exili republicà, per Europa i Amèrica, va ser llarg i sofert, i alguns dels seus referents es van passar anys sense tornar al nostre país. És el cas de Joan Sauret, secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya des de França i exemple de polític honest, sempre des de l’enyorança del seu Balaguer natal.

A la capital de la Noguera hi iniciaria la seva trajectòria, com a impressor, periodista i impulsor de la revista quinzenal Pla i Muntanya. També col·laboraria a d’altres publicacions, començant per Ressorgiment de Buenos Aires, a la qual s’havia vinculat durant una etapa juvenil a l’Argentina. Recentment, un altre periodista balaguerí, Àlvar Llobet i Sotelo, ens posa a l’abast el seu itinerari vital i la seva lluita política, en un llibre molt reeixit.

Vinculat a ERC des dels inicis i diputat al Parlament de Catalunya, Sauret, dins del nostre Govern, arribaria a ser director general de Sanitat. Ja a l’exili, es vinculà al grup de catalans de Montpeller i fou, durant un temps, internat al camp de concentració de Vernet. L’any 1954 esdevingué secretari general d’Esquerra succeint Josep Tarradellas, càrrec que deixarà el 1976 per a donar pas a Heribert Barrera.

Amic de Tarradellas, un senyor molt seu, hi tindria després força tibantors i fins i tot enfrontaments després que el polític de Cervelló esdevingués president de la Generalitat. Sauret hagué de combatre, singularment, el nucli de tarradellistes residents a Mèxic i se n’aniria sortint, no sense dificultats. Partidari de la unitat de les forces catalanes d’esquerra -amb l’excepció del PSUC-, també buscaria l’entesa amb els nacionalistes bascos i els republicans espanyols i establiria contactes europeistes, sempre amb l’objectiu d’afeblir el règim franquista tant com fos possible.

París, 6 de novembre de 1950. Víctor Torres, Josep Tarradellas, Manuel Irujo i Joan Sauret. AMTM

El llibre de Llobet, ben contextualitzat, disposa igualment d’una molt àmplia selecció de fotografies que també contribueixen, com la resta d’aquest volum publicat per la Fundació Josep Irla -vinculada a Esquerra Republicana-, a una valuosa recuperació de la memòria històrica. Hi observem amb detall les diferents etapes de la vida de Joan Sauret, el qual, vidu i ja molt gran, decideix retornar a Balaguer per tal de morir-hi en pau. Una ciutat que tenia força oblidada la trajectòria del dirigent republicà, que aquest llibre recupera amb escreix des de la tasca i l’esperança.

Més informació

Podeu descarregar-vos tota la biografia completa editada per la Fundació Irla aquí https://irla.cat/publicacions/joan-sauret-tasca-i-esperanca/

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Exposició Antonio López a La Model

Per Josep Sauret

Exposició “Antonio López”

Patrocinada per el Gran Teatre del Liceu

Del 23 de març al 11 d’abril

Antonio López no necessita presentacions, és un dels artistes espanyols actuals més reconegut  i internacional. El pintor ha estat convidat pel Liceu a fer una exposició diàleg entre la seva obra, la partitura de Franz Schubert de Winterreise i la galeria nº 5  de La Model.

Un equip dirigit per Bárbara Lluch, Tal Rosner i el seu equip han donat veu i fet una creació digital que només s’ha pogut veure els tres primers dies, amb la qual cosa el diàleg ha quedat truncat la resta de jornades d’apertura d’aquesta exposició.

En conseqüència, segur que la nostra opinió és parcial i esbiaixada. Hem percebut un diàleg trist, melancòlic, ple d’infortunis i desgràcies. L’espai, ja inquietant per sí, està immers en un gran silenci que ajuda a aquestes sensacions de tristor i opressió que semblen ofegar-nos.

Per verificar-ho mostrem una primera foto de la galeria amb un cap d’infant enorme amb els ulls tancats. Les altres dues mostren unes cel·les que mantenen el poc equipament que tenien quan s’utilitzaven, amb una obra de l’autor cada una. Un home nu en la primera i un quadre fet amb guix i unicolor en la segona.

Una exposició a la Model recull imatges inèdites de 40 refugis antiaeris de Barcelona

També vàrem visitar una altra interesant exposició sobre els refugis antiaeris a Barcelona durant la guerra que s’han anat recuperant. Molt adient utilitzar un espai de memòria històrica per mostrar uns fets que també ho són. L’exposició molt acurada i documentada.

La fotògrafa Ana Sánchez i l’investigador Xavier Domènech han treballat conjuntament en el projecte, que es podrà visitar fins al 31 de juliol.

Dels més de 400 espais investigats per Sánchez i Domènech, l’exposició recull 170 imatges d’una quarantena de refugis, molts dels quals es poden veure per primera vegada i que inclouen també una descripció amb la història de l’espai des que es va construir i fins a l’actualitat.

La visita va ser en diumenge i ens va sorprendre favorablement la quantitat de gent jove (15 – 20 anys ) i  de parelles amb fills petits. En general era un públic poc habitual en aquestes exposicions. Cal que dir que els comentaris eren d’estupefacció respecte a la presó en sí i també sobre els refugis. Sobre l’obra d’Antonio López diríem que en general no s’entenia i hi havia pocs comentaris.

Categories
Restaurants i gastronomia

La Taverna del Ciri, vinculada a Marc Ribas

Per Joan Alcaraz

La Taverna del Ciri, carrer Antoni Torrella, 66. Terrassa. Tel. 93 858 91 22

Si sou o aneu a la cocapital del Vallès Occidental, heu de conèixer i assaborir aquest restaurant, que és un negoci del conegut cuiner i també influenciador -o influencer, que diu molta gent- Marc Ribas, gironí i egarenc d’adopció.

De fet, em comenten que l’establiment acull més gent forana que de Terrassa mateix, potser perquè la seva situació al barri de Ca n’Aurell -això sí, en un carrer a tocar del centre de Terrassa- no agafa tant de passada…

La Taverna del Ciri és de cuina catalana i molt centrada en les menges del Vallès, amb especifitats locals. Així, entre les tapes i “platillos” hi podeu trobar el deliciós terrassenc -el pinxo de Terrassa-, així com els porros brutals, l’hummus del Vallès, els formatges de Vacarisses o el bikini de cap i pota i colrave amb maionesa de raifort.

Pel que fa a les racions -o plats principals-, se serveixen, entre d’altres, l’arròs del Ciri, els peus de Ral d’Avinyó guisats, les cocotxes de bacallà guisades amb mongetes del ganxet o la tonyina Balfegó amb romesco blanc i salsa remolada. I quant als postres, remateu la jugada amb el saborós cardinal de Terrassa o el pastís de formatge de la Frasera.

A més del seu simbolisme religiós, el ciri és una espelma que ha estat present en les llars i les cuines durant segles. Ara podeu delectar-vos-en en aquesta taverna-restaurant egarenca gràcies al prestigi de Marc Ribas, i també del treball diari del xef Artur Martínez i el seu equip, el seu actual cap de cuina Marc Dinarès. I si, abans de ser-hi, voleu saber per on anirà la cosa, podeu clicar la web https://www.latavernadelciri.com/ Segur que la passejada per Terrassa o el fet de visitar-la us hi portaran!

Més informació

Taverna?

Establiment d’antiga tradició, de gran simbolisme sociocultural i gastronòmic, en què es serveixen de manera informal begudes alcohòliques, especialment vi, cervesa o licor, així com menjar o aperitius casolans i sencills.

Ciri?

Tradició. Un Ciri és una espelma que ha estat present en les cerimònies religioses (els religiosos han estat històricament grans estudiosos, preservadors i difusors del patrimoni culinari tradicional), així com en les llars i cuines durant segles.

Festa. Un Ciri és un gran rebombori. Un cert desordre associat a una festa.

Territori. La Poma del Ciri és una varietat tradicional de la nostra comarca, de gran potencial gastronòmic, que va pràcticament a desaparèixer. En l’actualitat l’estem recuperant.

Categories
Llibres

Iranzo: la imatge elegant, l’expressió atractiva

Per Joan Alcaraz

Pascual Iranzo: Posa’t de moda

(Edició de Jordi Romaguera)

Editorial La Lletra d’Or (L’Hospitalet de Llobregat, octubre del 2021)

Posa’t de moda

Em sabria greu que aquest llibre passés poc menys que desapercebut. No s’ho mereixen ni l’autor, el conegut perruquer i estilista Pascual Iranzo -desaparegut recentment-, ni tampoc l’editorial. I és que ens trobem davant d’un volum amb un text notori, amarat d’autèntica filosofia vital.

És un llibre breu però dens, i per ambdues coses convida a la lectura. Iranzo ha estat tot un personatge, tal com m’assegura el meu perruquer de fa anys, que va aprendre l’ofici amb ell. Un professional de referència, tant a nivell nacional com internacional. Nascut l’any 1930 a Barcelona i mort a la capital catalana el mes de setembre del 2022, als 92 anys, durant tota la seva vida va estudiar sobre el món de la moda no solament pel que fa al cabell, sinó amb tots els seus derivats, tal com aquesta obra ho demostra plenament.

Hereu d’una perruqueria que era del seu pare, el 1959 va guanyar la Rose d’Or en el Festival de Perruqueria Internacional de París. Ha donat conferències a urbs nord-americanes com Nova York, San Francisco o Los Ángeles, entre d’altres ciutats, culminades el 2004 amb Imatge personal i protocol, impartida a la Universitat Pompeu Fabra. Aquestes intervencions han estat publicades en forma d’opuscles i de llibres, i també reproduïdes per ràdio i televisió. Fou distingit amb la Creu de Sant Jordi l’any 1998.

Pascual Iranzo, circa any 1970 Foto: Arxius RTVE

En Posa’t de moda va molt més enllà de l’aspecte capil·lar, que, de fet, no és del que més tracta. Fixeu-vos, si més no, en uns quants dels temes:

  • “Saber-se vestir”.
  • “L’aura, el vestit invisible”.
  • “La boca o el desig”.
  • “La conducta humana”.
  • “El contingut intel·lectual”.
  • “La cosmètica i l’estètica”.
  • “L’elegància personal o el bon gust”.
  • “El gest, símbol de la comunicació”.
  • “La imatge humana”.
  • “Les mans i les carícies”.
  • “La mirada, el llenguatge dels silencis”.
  • “El mirall, la constància del dubte”.
  • “L’olor i el perfum: les essències”.
  • “La pell, com a vestit”.
  • “El protocol”.
  • “La seducció, el sentit de l’atracció”.
  • “La veu, la bellesa sonora”.
  • “El client”.
  • “El perruquer”.

Etcètera.

Com us deia, tota una filosofia. Un estil de vida del qual se’n desprenen nombroses observacions i consells, amb molts dels quals podem estar-hi d’acord però que sovint ens costa complir, jo el primer…

En definitiva, aquest llegat d’Iranzo és fet d’ofici, reflexió i, sobretot, de sensibilitat, elegància i subtilesa.

Anarquista i d’origen obrer, Iranzo es formà com a estilista a França. Foto La Vanguardia
Categories
Llibres

De Catalunya al Japó, una conversa sàvia

Per Joan Alcaraz

Títol: L’última conversa. Trobada a Queralbs

Autors: Jordi Pujol i Ko Tazawa

Lapislàtzuli Editorial, gener 2023

L’última conversa. Trobada a Queralbs

Als seus 92 anys -i després de superar un ictus-, Jordi Pujol, expresident de la Generalitat, sembla haver obtingut el perdó implícit de la ciutadania un cop superats, poc o molt, alguns fets singulars relacionats amb la justícia dels quals n’ha estat un dels protagonistes. L’assistència massiva a les seves aparicions públiques recents així ho dóna a entendre.

Ara torna a ser notícia per dues publicacions: la reedició, ampliada, del seu llibre dels anys 70 Des dels turons a l’altra banda del riu, i l’edició d’una conversa amb l’escriptor, traductor, professor universitari i catalanòfil reconegut -una mica rara avis venint del Japó- Ko Tazawa, per dissort desaparegut fa uns mesos.

L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol conversa amb el catalanòfil japonès Ko Tazawa LAPISLÀTZULI EDITORIAL

Aquesta, forçosament, última conversa constitueix, sobretot, un encontre serè i savi. I és una gran sort que hagi tingut lloc, precisament, al poble ripollès de Queralbs, on Pujol hi té casa i Kazawa -afortunada casualitat- l’hi tenia també. Una trobada de gran interès en un entorn tranquil i, com sabreu, plaent.

Al breu volum, publicat per Lapislàtzuli -una editorial barcelonina en la qual les produccions japoneses hi tenen una presència destacada-, s’hi tracta, en primer lloc, del paper del Japó en el món, un país que el president ha visitat en tres ocasions. També s’hi analitzen un factor avui d’interès cabdal com és el tema de l’energia, els crims derivats de les guerres -malauradament, de rabiosa actualitat-, la dimensió humana dels polítics, el paper de l’honor i la religió, temes tan valuosos com la llengua i la identitat -en els quals Pujol té molt a dir-hi- i fins i tot qüestions relacionades amb dues cuines tan diferents com la catalana i la japonesa… Capítol a part el mereix la molt merescuda Creu de Sant Jordi que el Govern català concedí a Ko Tazawa, i de la qual el de Yokohama se’n sentia ben orgullós…

Ko Tazawa havia rebut la Creu de Sant Jordi

Tot plegat configura un diàleg tan relaxant com intel·ligent. Els dos protagonistes bé que s’ho valen. Sempre penso, en el cas de Jordi Pujol, que l’actiu de la seva trajectòria prevaldrà clarament sobre el passiu, i que la seva activitat al capdavant de Convergència i Unió posà les bases del sobiranisme actual, la qual cosa no treu que en aquest procés no hi hagi hagut molts altres artífexs destacats, en una evolució col·lectiva necessàriament plural.

Quant a Ko Tazawa, ben cert que no és gens freqüent que un japonès destacat hagi esdevingut un clar i sòlid amic de Catalunya. Per tant, i ara que ja no figura entre nosaltres, és una sort que el seu prestigiós llegat -entre altres mèrits, traductor al japonès de títols emblemàtics de la nostra literatura com Tirant lo Blanc, La plaça del Diamant i Camí de sirga– s’hagi pogut rematar amb aquesta última conversa a Queralbs amb el polític català més influent  dels darrers quaranta anys.

Ko Tazawa: Petjades d’un japonès. Catalunya i un japonès 30 anys després

Des de l’encant del Pirineu català, gaudiu-ne de ple…

Més informació

Ko Tazawa: «Traduir és fer molts canvis i prendre moltes decisions» Entrevista d’Esteve Plantada per a l’Institut Ramon Llull, 2019

La podeu llegir aquí

Categories
Llibres

Aforisme: l’art de dir molt en poques paraules

Per Joan Alcaraz

Joan Tudela: Petits pensaments. Mil aforismes

Editorial Pont del Petroli (Badalona, 2022)

L’aforisme és un gènere literari singular i ben segur que no massa freqüent. Constitueix una expressió tan breu i condensada com enginyosa, un art de la paraula minimalista que no és a l’abast de tothom, tot i que l’hagin conreat plomes tan insignes com Rabindranath Tagore, Hans Magnus Enzensberger, Milan Kundera, Jorge Semprún, Simone Weil, Michel de Montaigne, François de la Rochefoucauld, Oscar Wilde, Victor Hugo, Friedrich Nietzsche o Woody Allen. I, entre nosaltres, Joan Fuster, Josep Pla, Frederic Soler “Pitarra”, Joan Oliver “Pere Quart”, Santiago Rusiñol, Màrius Torres o Miquel de Palol.

Ara, el periodista, escriptor i lingüista Joan Tudela ens ofereix el volum Petits pensaments, format per mil aforismes que es presenten en dos reculls intitulats, respectivament,  “En poques paraules” i “Seré breu”.

Joan Tudela

En certa manera, l’aforisme, en prosa, es correspon, en poesia, al gènere japonès del kaiku, un poema breu de disset síl·labes i sense rima. Ambdós gèneres cerquen, mitjançant la senzillesa, la subtilesa i l’austeritat, capturar l’instant…

Com que sempre hi ha aforismes que t’agraden, o t’interessen, més que d’altres, he fet la meva pròpia selecció del llibre d’en Tudela i em plau oferir-vos-la tot seguit:

“La sinceritat és perillosa: un assassinat pot ser -perfectament- un acte d’autèntica sinceritat”.

“Si us obliguen a triar llibertat o igualtat, sense cap mena de dubte, trieu llibertat i igualtat. Amb una mica de fraternitat, si pot ser”.

“Cada generació soluciona els probles de l’anterior i crea els problemes de la següent. Així va el món”.

“No tenir enemics està bé; però no tenir cap enemic és una mica exagerat”.

“Ningú no té una credibilitat zero: si el més mentider i desprestigiat crida que es cala foc, tothom ho comprovarà, per si de cas”.

“Si ets obsessiu, no t’obsessionis a deixar de ser-ne, perquè no te’n sortiràs: el que has de fer -creu-me- és substituir les obsessions negatives per obsessions positives”.

“Quan algú demana consell, és que vol confirmar una decisió ja presa”.

“No crec en la reencarnació; però si n’hi ha a la pròxima vida vull ser funcionari. Més ben dit, funcionari als matins i poeta a les tardes”.

“Si la ironia és una adhesió incompleta, el sarcasme és una esmena a a la totalitat”.

“L’autobiografia de Déu deu ser l’hòstia”.

“Vaig conèixer un imbècil quan jo era jove i l’imbècil també. Molts anys després, vaig retrobar-lo i no havia canviat gens. Li vaig dir: “no has canviat gens”. S’ho va prendre com un elogi”.

“És molt senzill: escriu sempre allò que voldries llegir”.

“Entre una persona fanàtica i una persona corrupta, és clarament preferible tractar amb la persona corrupta”.

“Qualsevol relació entre dues persones que no es basi en la reciprocitat és una estafa”.

“Fer anys no té gaire mèrit: el que compta és el que fas entre aniversari i aniversari”.

“És impossible enraonar amb una persona que, al mínim desacord, canvia de tema”.

“No corregeixis l’imbècil, perquè t’odiarà; corregeix el savi, que t’ho agrairà”.

“El mort no és ben mort fins que no és oblidat per tothom”.

“Era un periodista tan professional que va vendre la seva ànima al diable a canvi d’entrevistar-lo”.

“Era una persona tan poc puntual que el dia del seu propi funeral va arribar a misses dites”.

“No és el mateix no fer res que no tenir res a fer”.

“El lèxic és savi, perquè amb una sola paraula és impossible de dir una estupidesa. Les frases ja són tota una altra cosa”.

“No estimo la meva pàtria perquè sigui millor que les altres, sinó perquè és la meva”.

“N’hi ha que són tan detestables que l’únic bon negoci que s’hi pot fer és la incomunicació màxima amb ells”.

“La cosa pitjor d’aquest món? L’aliança entre l’estupidesa i la malignitat”.

“Hi ha una cosa pitjor que ser enterrat viu i és viure mort”.

“És curiós. Hem conegut dictadures de dretes, n’hem conegut d’esquerres, però mai no hem conegut cap dictadura de centre”.

“Un aforisme és un microassaig”.

Etcètera, etcètera…

Com podeu veure, Petits pensaments. Mil aforismes és una obra afinada que, a més, es llegeix en un obrir i tancar d’ulls. Tot un món breu però ben acabat, i que clarament ens interpel·la.