Vaticangate. El complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave
Ed. Pòrtic (2023)
Com a segona part del seu exitós llibre Intrigues i poder al Vaticà-vegeu la meva ressenya Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu , – el periodista i historiador Vicenç Lozano ens ofereix ara a Vaticangate un ampli reportatge centrat, no tant en la trajectòria de l’Església catòlica des d’un ampli punt de vista històric -com en el cas suara esmentat-, com en el pontificat del papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, i les diverses conspiracions en marxa per a malmetre el seu interessant i, alhora, esperançador llegat.
El papa Francesc
Ple d’una certa esperança per a tots els qui aspiren a que l’Església sigui una institució vinculada als valors progressistes del segle XXI. Llàstima que aquesta centúria continuï també estigui adscrita a valors reaccionaris, acrescuts durant els últims anys. I així, les conspiracions contra el papa Francesc són atiades tant per la dreta i l’extrema dreta polítiques a nivell internacional, com pels sectors més conservadors, dogmàtics i per tant intransigents de la Cúria.
Tot plegat té noms i cognoms. En el primer cas, l’ex-president nord-americà i ara mateix gran encausat Donald Trump, a més d’un dels seus grans aliats, l’influenciador i guru de l’ultradreta, sobretot a Europa, Steve Bannon, per no parlar del president hongarès Viktor Orbán. O, en l’altre cas, prelats com el cardenal italià Carlo Maria Viganò, el nord-americò Raymond Burke, l’alemany Gerhard Müller, el guineà Robert Sarah o l’hongarès Péter Erdö, entre d’altres.
El guru de l’ultradreta Steve Bannon
És clar que Francesc, impulsor, entre més coses, de l’anomenada “Església de les perifèries”, té al seu costat porprats com el cardenal filipí Luis Antonio Tagle o l’arquebisbe peruà Carlos Castillo, també entre d’altres referents. I ha emprès, de cara al futur, un interessant Camí Sinodal que, tot i així, té els seus límits. Un de molt clar és que, malgrat haver promocionat el paper de la dona dins l’Església, el pontificat de Bergoglio arribarà algun dia a terme sense la institucionalització, que seria ben justa, de la figura de la sacerdotessa.
El cardenal filipí Luis Antonio Tagle
Tot i així, els anys del pontífex argentí al Vaticà -un dels estats més intrigants del món- s’han caracteritzat, sobretot, per la lluita contra les desigualtats que genera el capitalisme, l’impuls d’actuar contra el canvi climàtic, els abusos de la pederàstia o la caspa que signifiquen el clericalisme i altres servituds del passat i del present.
Lozano -que torna a demostrar, com en el llibre anterior, que disposa de molt bones fonts- no amaga gens les seves simpaties per les traces d’aquest Papa. Especialista en Itàlia i el Vaticà i, singularment, com a redactor de la secció d’internacional de TV3 del 1984 al 2019, la seva trajectòria i la seva producció són, des de Catalunya, dues fites favorables a una Església més cristiana que no pas catòlica. Una institució global i també oberta, ara gràcies a Francesc i a tots els qui segueixen la seva línia, als vents del món.
Títol: Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima, ed. Empúries. Versió original: This Changes Everything
Versió en castellà: Esto lo cambia todo. El capitalismo contra el clima, ed. Paidós Estado y Sociedad. 6ª impressió 2020.
Autora: Naomi Klein
És un llibre publicat originalment el 2014 i la primera edició en castellà és del 2015, tot i aquests nou anys de diferència entre la publicació i aquesta ressenya, és un llibre molt actual.
L’autora
Noemí Klein, periodista i activista política canadenca amb formació en economia i política. Es dedica al periodisme escrivint articles en publicacions com The guardian i The Nation. També publica llibres fent recerca com activista política, sobre temes com la globalització, el medi ambient i el capitalisme amb gran èxit de crítica i vendes. És l’autora dels supervendes: No Logo i La doctrina del xoc.
El capitalisme vs. el clima
Estem davant d’un tema clàssic en ella, partint del canvi climàtic i de la necessitat de protegir el medi ambient ens dirà que amb el neoliberalisme dominant no es pot fer cap reforma en profunditat per frenar el primer i protegir el segon. Està força centrat en els Estats Units, el moviment neoliberal i el canvi de política per part del govern i les empreses de no enfrontar-se als moviments ecologistes i sí de col·laborar amb ells en general, d’una manera enganyosa. Gairebé sempre, dient una cosa i practicant-ne una altra.
Dona exemples del tipus: premiar a qui trobi el sistema de capturar al diòxid de carbono de l’atmosfera, per part d’una companyia aèria, que creixia i comprava avions sense parar.
És un llibre molt treballat que en base als estudis de nombrosos casos ens demostrarà que la lluita és necessària. Són fets relativament antics però molt actuals encara, també necessaris, si pretenem salvar el planeta. Normalment són situacions de lluites que almenys han aconseguit retardar noves explotacions donant pas a altres alternatives. Guanyar temps és important per deixar que s’incrementi el mercat de fonts netes d’energia i en conseqüència altres possibilitats.
Són casos com el que hem llegit aquests dies a la premsa del Parc Nacional del Yasuní a l’Equador en què després de protestes i de forçar un referèndum, el poble ha votat a favor de no extreure el petroli dels subsol per protegir la reserva de la biosfera declarada per la UNESCO i les últimes comunitats natives que hi viuen.
Parc Nacional Yanusí
El llibre està molt documentat, la versió en castellà, té 572 pàgines que amb notes i índex de noms arriba a 703. Potser en algun moment es fa una mica repetitiu donant voltes a la mateixa idea i citant exemples en el mateix sentit.
Accepta la gran contribució dels combustibles sòlids al creixement sense precedents del segle passat tot i el mals colaterals causats en alguns casos desconeguts en l’inici.
Considera que la responsabilitat de les companyies energètiques ha d’anar més enllà de donar beneficis als accionistes explotant cada cop més recursos, ja que amb això només aconseguiran que el planeta es fregeixi de calor.
Parla dels falsos moviments ecologistes creats en alguns casos pels propis lobbys per controlar-los i que no impedeixin els seus propòsits. També del control econòmic d’aquests moviments, sigui invertint-hi o fent que les seves inversions siguin molt rendibles.
Dedica una especial atenció al fracking o fracturació hidràulica com un gran risc de contaminació independentment de la destrucció del territori. Defensa la protecció dels drets dels indígenes tant dels americans com dels africans per preservar les seves terres i els seus sistemes de vida tradicionals. També tracta sobre la comercialització dels drets d’emissió com un sistema per traslladar el cost de la contaminació al consumidor i sense deixar de contaminar.
Descriu el canvi climàtic com una forma de violència lenta dels països rics sobre els països pobres, al deixar que les temperatures segueixin augmentant fins a nivells que són un perill per milions de persones la major part en aquests països amb pocs recursos.
També argumenta sobre la necessitat d’una espècie de pla Marshall per la terra per recuperar els temes que varen deixar pendents els potents moviments d’alliberació dels segles passats, des dels drets civils fins moviment feminista passant pel de la sobirania indígena. També del problema de la corrupció, del domini de les oligarquies, dels mecanismes de control en l’expansió del sector públic que frenen aquests moviments. Del descrèdit que això ha comportat a la ideologia del lliure mercat i de la necessitat d’algun canvi de lideratge que ha de sorgir de baix a dalt, des de les pròpies bases de la societat. Aquí hi afegim nosaltres el perill dels moviments populistes que sembla que promouen aquest mateix sentiment.
Per acabar unes paraules d’Arundhati Roy de 2010 de The Trickledown Revolution que en la mateixa línia indicant com arribarà aquest canvi:
«El día que el capitalismo se vea obligado a tolerar la presencia de sociedades no capitalistas en su seno y a reconocer limites a su ansia de dominación, el día en que se vea forzado a admitir que su suministro de materias primas no será interminable, ese día llegará el cambio.»
En resum, diríem que Naomi Klein es mostra pessimista a curt termini tot i que sembla que ens indica el camí per la solució que no serà fàcil ja que implica canviar el món, el sistema econòmic i possiblement polític que ha funcionat amb uns costos que ara veiem excessivament alts.
Un any més els amics i les amigues d’Alô ens han ofert un programa interesant de Cinema a la fresca durant els mesos de juliol i agost.
En general són pel·lícules d’autor, el que abans en dèiem d’art i assaig, tot i que no vol dir que estiguin necessàriament excloses dels circuits comercials. Aquí ens referirem només a una d’elles.
Argument
Una antiga presó de Sardenya està sent abandonada. En un moment determinat els trasllats es paren i queden uns pocs presos i guàrdies esperant els nous destins. Es crea una atmosfera estranya en què es veuran noves formes de relació entre els homes tancats allà, al marge de les normes burocràtiques i de seguretat que han regit fins el moment.
Ariaferma, Itàlia
Ressenya
Estem davant d’un drama de presons totalment diferent d’allò que ens té acostumats el cinema nord-americà. No hi ha violència física i ens presenta un argument que podria ser molt real i en el que passen poques coses i banals encara que tenen transcendència en aquest petit mon tancat.
La pel·lícula rodada en una presó real de l’illa de Sardenya, situada en una regió muntanyosa i poc poblada, és com una illa dins d’una altra. Donada la situació geogràfica, es va assajar molt en l’estudi per rodar directament a la presó en poc temps. Evidentment la covid va complicar-ho tot, ja que varen estar confinats un temps durant el rodatge.
Hi participen com actors alguns antics reclusos de la mateixa presó. És una pel·lícula amb pocs diàlegs i moltes mirades i gestos. El director posa la narració enmig dels dos grups: guàrdies i presos perquè puguem escoltar i copsar els seus punts de vista.
És un al·legat a la confiança entre els homes, a la comunicació, a entendre les circumstàncies de l’altre.
Els dos col·lectius estan tancats i tenen una problemàtica similar. Estan obligats a complir una confusa burocràcia, fonamentalment el carcellers. Els presos també han de pagar la seva culpa, que en alguns casos ja no saben quina és i complir unes normes. Els dos grups es necessiten per sortir de l’impàs en què es troben. Això ens porta a analitzar els conceptes de culpa, càstig, convivència, possibilitat de redimir-se, necessitat de canviar normes,…
Molt bona fotografia en una magnífica interpretació dels dos actors principals: Toni Servillo i Silvio Orlando.
Títol: Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española
Autor: Andy Durgan
Editorial Laertes, 2022
Pàgines i notes: 699 pàgines, un estudi exhaustiu, un llibre molt complet amb quadres, apèndixs, nombroses notes i un índex onomàstic molt necessari.
Sinopsi: L’obra descriu l’experiència d’aquests “voluntaris per la revolució” en el context de la política militar del POUM, les característiques i la situació de les forces militars sota el control del partit, la realitat de la seva presència en el front d’Aragó i el paper de les milicianes.
Andy Durgan
Possiblement és l’historiador especialista més important del comunisme no estalinista d’Espanya sobre la guerra civil. Doctor en història per la Universitat de Londres, viu a Barcelona des de fa més de quaranta anys. Ha publicat més de cent articles, monogràfics i ressenyes sobre diferents aspectes de la guerra civil espanyola i els seus orígens.
Andy Durgan
Voluntarios por la revolución
El títol i el subtítol (La milicia internacional del POUM en la guerra civil espanyola) ens situen molt bé en el marc en què es desenvolupa. Fins ara era un tema poc conegut. D’una forma general s’incloïen els estrangers que varen participar en la guerra en les Brigades internacionals. Com a molt s’esmentava a Hemingway com un personatge atípic.
Aquí es tracta de situar els aproximadament cinc-cent estrangers (n’identifica 367) que varen combatre a les files del POUM. Amb els seus antecedents de compromís amb els partits comunistes no heterodoxes dels seus països. Ens trobem amb militants antifeixistes italians i alemanys fonamentalment, però també d’altres nacionalitats (fins a 26) pertanyents a diferents corrents socialistes internacionalistes que existien en els complexos anys 30 europeus provinents de la caiguda del tsarisme i de la derrota del proletariat alemany en la revolució del novembre del 18. Avui potser en diríem socialistes independents.
Fa petites biografies en molts casos explicant antecedents i posterior recorregut, en alguns, brigades internacionals, camps de concentració francesos, participació segona guerra mundial,…
Detalla exhaustivament les accions bèl·liques en què va participar el POUM en el front d’Aragó. Molts cops explicades des del costat poumista i també des dels sollevats per intentar eliminar l’efecte propaganda.
També hi trobem una defensa aferrissada a les acusacions que es varen fer al partit fins declarar-lo il·legal i prohibir-lo després dels fets del maig del 37 a Barcelona. Refuta detalladament l’acusació de què col·laborava amb l’enemic.
Valorem que és un llibre necessari sobre una part petita de la història que s’havia tractat molt globalment sense fer atenció a aquest grup de combatents forans que varen venir a ajudar els seus companys espanyols en la resistència contra el feixisme i a fer la revolució social.
A més, el llibre es fa fàcil de llegir ja que te una bona narrativa en la millor tradició de la historiografia anglosaxona.
Més informació
SIDBRINT. Memòria històrica i Brigades Internacionals
Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals (SIDBRINT) és una web de la Universitat de Barcelona que tracta de la recuperació de la memòria històrica de les Brigades Internacionals. El seu objectiu és donar visibilitat als voluntaris internacionals que van venir a defensar la República. Per això s’han creat tres bases de dades relacionades: una de Brigadistes, una de Fonts documentals i una d’Enquadrament militar.
La tercera ciutat de Catalunya, sí, pel nombre d’habitants, després de la capital del país i de L’Hospitalet de Llobregat, i per davant, per molt poc, de Badalona. Anem a fer una guia pausada i el més completa possible d’aquesta ciutat de tradició industrial, primer caracteritzadament tèxtil i després més diversificada.
Per començar, el que va ser municipi de l’època romana és una població amb un interessant centre històric, tot i que l’antic poble de Sant Pere de Terrassa no hi pertanyia exactament, i en el seu sí hi ha, segurament, el monument egarenc -en una ciutat d’interès monumental- que n’ocupa la capçalera: la Seu Ègara-per mi Egara. El nom oficial, amb aquest accent obert, sempre m’ha fet mal a l’orella…
La Seu, restaurada a començaments del segle XX per Josep Puig i Cadafalch -fill de mare terrassenca- i també molt més recentment, es composa de tres temples, inicialment romans i visigòtics, com a herència d’un antic bisbat: l’església de Santa Maria i el baptisteri de Sant Miquel són els més antics, i Sant Pere és del període medieval. Vegeu la imatge principal d’aquest apunt (Font: Wikimedia Commons.)
A l’entorn de la Plaça Vella
Situem-nos ara a la Plaça Vella, centre neuràlgic de Terrassa. Hi trobem dos elements d’una gran significació. D’una banda, la Torre del Palau, l’únic vestigi del que va ser el Castell Palau egarenc a l’Edat Mitjana. De l’altra, la basílica del Sant Esperit, avui esdevinguda catedral a partir de la divisió de fa uns anys de l’arquebisbat de Barcelona. Sí, Terrassa, després de segles, torna a tenir bisbe, tot i que la seva presència a la vida local diria que és poc rellevant…
A la Plaça Vella hi conflueixen alguns dels carrers més emblemàtics de la població: Font Vella, Gavatxons -amb la seva continuació per Sant Pere-, el carrer Major i el de l’Església -amb la seva continuació pel de la Rutlla. I ben a prop, el carrer Cremat i el raval de Montserrat, on hi ha l’Ajuntament, un edifici de façana neogòtica. Al carrer de la Font Vella s’hi troben la Casa Museu Alegre de Sagrera -un dels sis espais del Museu de Terrassa- i la seu del Centre Social Catòlic, i al carrer Cremat, l’antiga Casa del Poble, seu històrica -avui clausurada- d’Esquerra Republicana.
Relativament a prop del carrer Major hi ha l’edifici, enmig d’un extens espai, de l’històric Real Colegio Tarrasense, adscrit a l’Escola Pia de Catalunya. Diverses generacions d’alumnes -entre els quals m’hi compto- s’han beneficiat dels ensenyaments d’una de les congregacions religioses més actives des del punt de vista pedagògic.
Imatge: Ajuntament de Terrassa, obra de 1900-1902 de Lluís Muncunill (Foto: Wikimedia Commons)
L’immens i plaent Parc de Vallparadís
Tornem a l’antic poble de Sant Pere. Per una part del seu entorn hi discorre un dels parcs més grans de Catalunya, el Parc de Vallparadís, abans un antic torrent d’aspecte més aviat llòbrec. A una banda de la gran extensió hi trobem el castell cartoixa medieval del mateix nom, avui també espai del Museu de Terrassa. L’antiga Egara té igualment, entre algun altre, un parc de dimensions més normaletes, el de Sant Jordi. Allí hi ha un dels edificis més singulars i emblemàtics de la ciutat, la Masia Freixa, una antiga fàbrica de filats reformada ben aviat per l’arquitecte Lluís Muncunill, el gran referent del modernisme a la ciutat.
Imatge: Vista sud del Parc de Vallparadís de més de 3,5 km de longitud, travessa la ciutat de nord a sud (Foto: Ajuntament de Terrassa)
A dues cantonades del parc de Sant Jordi, entre el barri de ca n’Aurell i el centre històric, discorre la Rambla d’Egara, que segueix el traçat de l’antiga riera del Palau -l’altre gran riera és la de les Arenes. Pacificada relativament al trànsit, i amb repercussions negatives evidents per al carrer de Galileu, de baixada, i el d’Arquímedes, de pujada, la Rambla disposa d’alguns elements arquitectònics notoris. En primer lloc, el mercat de la Independència -no la que ens cal, no, sinó la relativa a la Guerra del Francès-, que també limita amb el Raval de Montserrat. Després, el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), que ocupa l’espai de l’antic Vapor Aymerich Amat i Jover. També la Factoria Cultural de Terrassa (la FACT), abans Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis de Terrassa. I finalment l’antiga seu d’aquesta històrica i extingida entitat financera -obra de l’arquitecte Jan Baca-, que avui correspon al BBVA.
Imatge: Vapor Aymerich, Amat i Jover, de Lluís Muncunill. Actual seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC)
Entre el Parc de Vallparadís i el centre històric hi trobem el passeig Comte d’Egara, nom que fa referència a Alfons Sala i Argemí, un referent monàrquic i conservador -i president de la Mancomunitat de Catalunya- de la cocapital del Vallès Occidental en les primeres dècades del segle XX. En un cantó del passeig hi ha la Mútua de Terrassa, equipament sanitari de referència. Unes obres ben recents -i no sé si prou afortunades- connecten aquest passeig amb el carrer de la Font Vella i eviten així, a la manera colauista, l’accés en cotxe al carrer del Puig Novell. A l’altra banda, el convent de Sant Francesc d’Assís, amb el seu valuós claustre, és un altre dels diversos motius per a admirar la ciutat.
La zona universitària
També a l’entorn de l’extens parc de Vallparadís hi ha la zona universitària de Terrassa, presidida, des del carrer de Colom, per l’Escola Industrial, i adscrita al barri del Cementiri Vell. Els seus equipaments són vinculats a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), i un llibre recent, Terrassa, bressol d’enginyers. Història, innovació i cultura (Rafael Dalmau Editor, 2021 -una editorial històrica i d’història, instal·lada avui a Terrassa) n’explica aspectes ben significatius de la seva activitat.
L’enginyeria tèxtil, entre d’altres, i l’aeroespacial constitueixen les matèries que s’hi poden aprendre, i de les quals s’han nodrit i també n’han gaudit diverses generacions d’alumnes terrassencs i d’arreu.
Al carrer de Colom, en un edifici on s’havia elaborat una coneguda marca de sèmoles, també hi ha la seu de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Arts Audiovisuals de Catalunya), la qual cosa converteix Terrassa en una ciutat de referència en aquest àmbit. I encara més quan la tasca de l’Escola es complementa amb el gran actiu del Parc Audiovisual de Catalunya a tocar de Matadepera, encabit en un gran edifici que havia allotjat un sanatori per a tuberculosos i que després passà a denominar-se Hospital del Tòrax.
A la zona universitària egarenca també s’hi troba l’Escola Municipal de Música – Conservatori de Terrassa, que de jove -vaig estudiar solfeig i piano- recordo que havia estat ubicada a la Masia Freixa. I no massa lluny, a la carretera que duu a Castellar del Vallès, podem admirar el singular Monument a la dona treballadora, del valencià Andreu Alfaro.
Imatges: Masia Freixa, 1905 de Lluís Muncunill (foto: Badia Casanova, Ajuntament de Terrasa); Monument a la dona treballadora, del valencià Andreu Alfaro.
També al centre de la ciutat, a la placeta de Saragossa, l’Arxiu Tobella -al qual una valuosa campanya ciutadana va aconseguir salvar, en el seu moment, de la demolició- conté significatives referències documentals del patrimoni fotogràfic egarenc. No massa més enllà, al carrer de Sant Pau, hi ha la seu de l’Institut Industrial, un dels llocs neuràlgics de l’activitat econòmica de la tercera ciutat de Catalunya. Actualment, l’Institut és la seu de la patronal Confederació Empresarial de la Comarca de Terrassa (CECOT), una de les que destaquen més enllà de Barcelona.
La indústria, motor col·lectiu
La primera expansió industrial de Terrassa, durant els segles XIX i XX, se situa entre el carrer de la Rasa i el passeig del Vint-i-dos de juliol. Amb nous i creatius usos de les antigues fàbriques, com per exemple la Biblioteca Central, l’Ateneu Candela, la llibreria Synusia o una de les Cases de la Música que hi ha a Catalunya.
La població també destaca pels nous usos urbanístics que ha sabut donar a antics equipaments industrials, dels quals es beneficien el comerç, l’hostaleria i també la convivència ciutadana. Per la seva superfície, destaca el Vapor Gran, i també, entre d’altres, el Vapor Ventalló.
A la Zona Esportiva, situada a l’Avinguda de l’Abat Marcet -un terrassenc de la primera part del segle XX al capdavant de Montserrat-, hi trobem, sobretot, l’Estadi Olímpic, en referència a la competició d’hoquei herba -l’esport terrassenc més identitari- als Jocs de Barcelona’92. És el terreny de joc habitual del Terrassa Futbol Club, una entitat històrica amb resultats relativament discrets dins del panorama futbolístic català.
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt
Més enllà dels seus límits, la ciutat vallesana també té un gran referent de respiració ambiental: el parc natural de Sant Llorenç del Munt, coronat per l’emblemàtic cim de la Mola i el seu antic monestir, darrer punt de la ruta de l’anomenat Camí dels Monjos, que s’iniciava al monestir de Sant Cugat del Vallès.
Al parc s’hi accedeix a partir de l’interessant i suggestiu poble de Matadepera, molt vinculat a Terrassa mitjançant les delícies de l’estiueig, avui suplertes en part per haver passat de segona a primera residència.
Vista aèria de Sant Llorenç del Munt, vist des del sud. En primer pla, hi ha la Mola (1.103 m). A l’esquerra de la imatge hi ha la carena del Pagès i al fons a l’esquerra, el Montcau (1.056 m).
Enamorar-se i reenamorar-se
Deixeu-me acabar aquesta guia detallada de Terrassa amb algunes vivències de caire personal. Per començar, recordo que a l’antic cinema la Rambla -situat a la Rambla d’Egara– podríem dir que hi vaig descobrir les subtileses físiques, i també emocionals, de l’amor. I és que, quan era preadolescent, jo anava a veure sovint pel·lícules a aquesta sala, una de les més grans de l’època a tot l’Estat. I m’adonava de com les parelles -singularment les més joves- es fonien en petons i abraçades mentre que per la pantalla s’exhibia la producció cinematogràfica pertinent. Ara, l’antiga sala és un Zara, però conserva, a la part superior de la façana, el rètol del cinema com a símbol de tota una època.
Anys després, ja de jove, vaig moure’m molt per la ciutat, amb l’al·licient d’haver estat corresponsal de dos diaris de Barcelona. Per començar, el vespertí i fa anys desaparegut El NoticieroUniversal. Després vaig ser el primer corresponsal a la ciutat de l’Avui, avui El Punt Avui, a banda de col·laborar a la històrica i segons com mítica revista egarenca Al Vent. Tot plegat em va obligar a estar molt pendent de diversos aspectes de la vida ciutadana: polític, cultural, econòmic, sindical…amb tota l’experiència que això comportava.
A banda dels molts cafès i d’altres consumicions presos al desaparegut bar Las Vegas de la Plaça Vella -amb la mirada atenta i la complicitat emocional cap a les noies que s’ho valien-, jo també em movia molt pels Amics de les Arts, un dels fogars -abans com ara- de la cultura a Terrassa. En canvi, em va agradar poc el jazz -ara és una mica diferent, sobretot pel que fa al piano-, i per això no vaig viure massa l’ambient intens i subjugant de l’Antiga Jazz Cava, de gran memòria per a tanta gent…
Després de molts anys viscuts a Barcelona, ara, de jubilat, retorno sovint a la meva ciutat d’origen amb extrema complaença. Si abans ja n’estava, poc o molt, enamorat, ara es pot dir que me’n reenamoro. Passejant pels seus carrers i places i tornant-hi a descobrir totes les coses que us he explicat, a més d’altres, que farien aquest relat encara més llarg. Per això acabarem amb uns apèndixs que crec imprescindibles.
Terrassa, l’antiga Egara. Cocapital del Valllès Occidental i tercera ciutat catalana. Conèixer-la s’ho val, i molt…
Govern municipal (2023)
Tot per Terrassa (11 regidors, un dels quals l’alcalde, Jordi Ballart)
Esquerra Republicana de Catalunya (2 regidors)
Junts per Catalunya (2 regidors)
Entitats
Amics de les Arts i Joventuts Musicals
Ateneu Terrassenc
Centre Excursionista de Terrassa
Societat Cultural Els Amics, avui amb la nova gestió de la Coral de Prodis
Centre Social Catòlic
Ateneu Candela
Rotary Club de Terrassa
Equipaments culturals
Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC)
Museu de Terrassa (en diferents espais)
Museu Tèxtil
Arxiu Comarcal del Vallès Occidental – Arxiu Històric de Terrassa
Nova Jazz Cava (centre principal del mític Festival Internacional de Jazz)
Factoria d’Activitats Culturals de Terrasa (la FACT), on té lloc el Festival Internacional de Dansa
Teatre Principal
Cinema Catalunya
Cinemes Parc Vallès (als afores de la ciutat)
Llibreries
Casa del Llibre (antic El Cau Ple de Lletres)
Cinta
Atenea
La Temerària
Vallès
Re-Read Terrassa
Synusia
Restaurants
Restaurant Escola Torre Mossèn Homs (als afores de la ciutat)
Vicenç Lozano Intrigues i poder al Vaticà Editorial Pòrtic (Barcelona, 2021) 2a edició (de butxaca), Edicions 62 (Barcelona, 2022)
Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu
No, no voldria que us passés com al malaguanyat papa Joan Pau I. Albino Luciani, a finals del segle XX -no a l’Edat Mitjana, o durant l’època del Renaixement-, fou presumptament assassinat amb cianur per una monja. O com l’adolescent italiana Emanuela Orlandi, desapareguda als quinze anys en estranyes circumstàncies…
En aquest llibre, Vicenç Lozano, periodista perspicaç i molt ben informat, ens les fa veure de tots colors però, sobretot, de color púrpura. Lozano, corresponsal durant anys de TV3 a l’Estat del Vaticà -el més petit del món i, segurament, el més intrigant-, ens demostra que, a través de nombroses fonts, molt ben informades, és possible treure l’entrellat de tanta caspa, tanta ignomínia. Malgrat els indubtables i meritoris esforços del Papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, de blanquejar una institució dos cops mil·lenària.
És el que deia en aquest apunt del bloc Jordi Pàmias ens interpreta, amb destresa, la seva poesia cristiana. Cal distingir escrupolosament entre els conceptes de cristià i catòlic. Cristià és el seguidor d’aquell profeta de tantíssima personalitat com fou Crist de Natzaret, i partícip dels testimoni i les ensenyances de l’Evangeli, en els quatre llibres oficials i també els apòcrifs. Catòlic, ai! Catòlic es refereix a la trajectòria d’una institució creada pels humans que ha vingut acumulant molts pecats al llarg del segles. Així, són cristians papes com Joan XXIII, potser Pau VI i, indubtablement, Francesc, així com el Concili Vaticà II, la teologia de l’alliberament o el pontificat actual. I són catòlics la trajectòria, moltes vegades nefasta, de diverses generacions de purpurats, o la Santa Inquisició, o papes més recents com Joan Pau II (Karol Woytila) o Benet XVI (Joseph Rätzinger). Per tot plegat, des de la Terra o des del Cel, ja ens entenem!
Lozano ens dissecciona el panorama immensament bé, en un dels llibres més interessants que he llegit en els darrers anys. Entre bones menges i bons vins, i bons cigars -ell, però, fuma amb pipa-, ens fa entreveure, des de dins i des de fora del Vaticà, tot un món, tan fascinant com presumptuós i buit, en tants aspectes…
Presumpte assassinat de Joan Pau I i el cas de l’adolescent desapareguda a banda, entre els temes d’Intrigues i poder al Vaticà hi trobem els escàndols a l’entorn de la Cúria relatius a l’Arxiu Secret del miniestat enclavat dins Roma, la Màfia a la Banca Vaticana, el pacte secret per acabar amb el comunisme, l’amistat entre Joan Pau II i el legionari i pederasta mexicà Marcial Maciel, el paper del cisma ultradretà de Lefebvre, els dos escàndols de Vatileaks, el prostíbul de la Santa Seu, l’homosexualitat inherent a molts purpurats, el tumor recurrent de la pederàstia, la revolució -per sort, encara inacabada- del papa Francesc… Ufff!
De manera que, com us dic, endinseu-vos en el Vaticà i, si en sortiu vius -o vives- aviseu… Ara caldrà llegir -ja el tinc encarregat- el darrer llibre de Vicenç Lozano, Vaticangate, que, a poc que sigui tan interessant com el que us comento, promet ser del tot apassionant…
I tant de singular, com n’és, aquest establiment de la Dreta de l’Eixample! A can Murria, tradició i modernitat es donen la mà, perquè l’antic colmado d’imatge modernista s’ha completat recentment, sense deixar de ser la tenda de queviures que li ha donat prestigi històric, en un selecte bar-restaurant de tapes, o platillos.
El conegut i influent botiguer Joan Murria ha sabut trobar nous socis que vulguin acompanyar-lo en aquesta nova aventura. Precisament, conec el colmado des de fa força anys, ja que durant un temps vaig viure davant mateix, al carrer de València cantonada amb Roger de Llúria, i hi anava a comprar habitualment. Però fa pocs mesos vaig saber per primer cop del bar-restaurant per mitjà d’un interessant article de Xavier Graset, a El Punt Avui, també selecte, com tots els seus.
Joan Murria
Ja hi he menjat dos cops, i n’he sortit, tal i com m’esperava, d’allò més complagut. Potser un altre dia hauré de continuar comprant l’excelsa xarcuteria, les conserves d’alta qualitat, els formatges de gustos d’allò més delitosos. Quan cal, i la cosa s’ho val, per a tot hem de servir…
Joan Murria i Boada va ser distingit, l’any 2001, amb la Medalla d’Honor de Barcelona “per la seva contribució a la qualitat del comerç i el servei representatiu de l’Eixample, per la seva tasca de promoció de la gastronomia de tota la vida i de la més atrevida, i per la seva trajectòria com a persona i com a ciutadà”. No és gens estrany, i el seu colmado centenari i ara també restaurant n’és el millor testimoni.
No sabria dir-vos quines tapes o “platillos” de les poques taules i la barra de can Murria -organitzades en quatre espais diferents- prefereixo. És més, millor que ho descobriu vosaltres. L’aventura gastronòmica no us sortirà del tot barata, però per un dia -”un dia és un dia”- tampoc no us arruïnareu. De tant en tant, deixar de banda els condicionaments econòmics també ajuda, i molt, a bon viure…
Tapes o “platillos” de can Murria
En la nova etapa, el cuiner Jordi Vilà -del restaurant Alkimia- hi té, com és lògic, un protagonisme rellevant. Alta xarcuteria, alta formatgeria, etc., ……. alta cuina. De bars i restaurants, a una ciutat com Barcelona, n’hi ha molts, i alguns de molt bons. Es tractava, per a un establiment singular, centenari, modernista, d’estar a l’alçada…
El cuiner Jordi Vilà -després del restaurant Alkimia, xef del Murria
De manera que ja ho sabeu. Feu cap a J. Murria, en la confluència dreta de Roger de Llúria i València, banda mar, i ja m’ho sabreu dir…
Barcelona és la primera ciutat on es pot veure aquesta exposició, comissariada per Beniamino Levi, amb direcció artística de Roberto Panté i direcció científica de Raffaele Lovine. Art, història, arqueologia i les darreres tecnologies s’entrellacen i permeten fer aquest viatge en el temps, fins a l’any 79 de la nostra era. L’exposició presenta quatre grans àmbits, Gladiadors, Temps lliure, Teatre i Termes.
Si, com és el meu cas, us apassiona el món de l’antiga Roma, gaudireu d’allò més amb aquesta mostra, immersiva en una part important. Una exposició en primícia mundial a Barcelona, que acull 150 peces originals procedents del Museu Arqueològic de Nàpols i també un laboratori multimèdia d’experimentació i una sala de cinema.
Es tracta de l’experiència de realitat virtual europea més gran feta fins ara, amb 400 metres quadrats i 60 persones immerses alhora. Un autèntic viatge en el temps, que ens recrea dos dels dels grans mites de la Roma clàssica: el món d’aquells personatges que van ser els gladiadors i l’univers de la ciutat de Pompeia abans que el Vesubi la submergís en cendres.
Unes ulleres en 3D us permetran visitar la mítica població de la Campània amb ulls de gladiador, fins al punt que quedareu tan al·lucinades i al·lucinats com hi vam quedar jo i la meva parella…
Un espectacle virtual col·lectiu
L’experiència, en definitiva, us permetrà participar en un espectacle virtual col·lectiu sens dubte excitant, perquè el món dels gladiadors ho era. Tal com era fascinant -i si ja l’heu visitat m’ho sabreu dir- l’entorn pompeià, que tant bé ha pogut arribar fins als nostres dies. Una experiència que conté la memòria d’una de les civilitzacions fonamentals per al desenvolupament de la Humanitat i el seu progrés.
A l’inici de l’exposició, un gladiador en holograma acull els visitants i els inicia en els continguts que són a punt de descobrir. La visita comprèn, entre molts altres aspectes, la reconstrucció escènica de la via de l’Abundància, el carrer principal de l’antiga Pompeia. La necròpolis i la caserna dels gladiadors constitueixen dos altres espais de recreació de la memòria històrica d’un temps remot i alhora tant viu.
En fi, des dels vostres ulls de gladiador viatjareu 2.000 anys enrere de la mà de les tecnologies immersives més actuals.
Novel·la important de la cultura catalana i força desconeguda per al gran públic. La primera edició és de 1901 i abans s’havia anat publicant parcialment a La Veu de Catalunya a partir de 1899.
Es considera la primera novel·la modernista catalana ja que per primer cop s’apliquen els pressupòsits estètics d’aquest moviment.
Els sots feréstecs, Butxaca 1984, 2014 de Raimon Casellas i Dou; edició a cura de Jordi Castellanos i Vila
L’autor
Raimon Casellas Dou (Barcelona 1855-Sant Joan de les Abadesses 1910) estudià al seminari que abandonà als 17 anys al quedar com hereu del negoci familiar. Soci de l’Ateneu Barcelonès va començar a publicar critiques d’art a L’Avenç primer i a La Vanguardia després. Més endavant a La Veu de Catalunya de la que fou redactor en cap.
Raimon Casellas, carbó de Ramon Casas
El 1893 va visitar París amb Casas i Rusiñol. A partir d’aquí defensà l’impressionisme en front de la pintura academicista en boga.
Arran de la Setmana Tràgica, i de diversos de problemes amb La Lliga regionalista i la nova generació de noucentistes va entrar en una depressió que el portà al suïcidi.
La novel·la que comentem és l’única que té. La resta de publicacions són contes, relats curts i assajos crítics d’art.
La novel·la
Com moltes altres novel·les és important situar-la en l’espai i el temps. Una zona pobre, boscosa, aïllada i un final de segle XIX amb una importància rellevant de la religió que es barreja amb supersticions ancestrals.
Sots a Montmany on és situa l’acció d’Els sots feréstecs
L’obra és més simbòlica que realista. Els personatges hi són com a base del que ens vol dir l’autor, el xoc ideal-realitat. El protagonista, un mossèn que l’envien castigat a una parròquia mig abandonada, té molt clar el que vol i que ha de fer amb els feligresos: actuar i transformar la realitat. El mossèn té la idea que l’Església tot poderosa i ell, com a representant, tenen la veritat absoluta. En conseqüència, són els altres els que han de canviar modificant l’ordre establert. El gran problema que tindrà, a més a més, és la (in)comunicació i el pas del temps amb els conseqüents canvis ja assentats. No sabrà o no podrà transmetre bé el missatge i es produiran una sèrie de tensions que aniran en augment. La ruptura total vindrà amb l’aparició d’una prostituta provinent del pla, símbol del mal, i una posterior tempesta destructiva (superstició) que s’interpretarà com a signe de derrota.
L’autor descriu molt bé els personatges, tant els principals, mossèn i parella de sagristà i majordona, com els secundaris, habitants de les valls. Fa servir un vocabulari que s’ha perdut i ens fa reflexionar en el retrocés del català i en les paraules que no fem servir i en conseqüència desapareixen. N’hem recollit algunes a continuació:
Bosquerols, embarbussats, endergues, garrinar, apariar, reviscolar, estrafer, emperesit, fistonar, tritlleig, arrauliment, balbes, xaruc, corsecar, cossar, bagassa, fer xangla, fer platxèria, afraus, balbes, garbons, gresols, cairats, vern, fer remor,…
Estat actual de l’església i rectoria de Sant Pau de Montmany
En resum, una bona novel·la, que cal treure de l’oblit en que està, ja que aporta un coneixement del passat interessant i també d’una riquesa de vocabulari que no hauríem d’haver perdut. Evidentment, té altres valors com la reflexió sobre el poder, la intransigència, el pas del temps i es pot entendre com una paràbola del fracàs de l’artista en el seu intent de tranformar la realitat, segons el Diccionari de la Literatura Catalana.
Mapa de la zona s’inclou en l’edició llegida i citada
En aquest mateix blog, Joan Solé Camardons, ja va ressenyar-nos Dos llibres sobre Napoleó Bonaparte, editats el 2021, en ocasió dels dos cents anys de la seva mort. Ara, em permeto acostar-vos un altre volum a l’entorn d’aquell cors intrèpid esdevingut, des d’una progressiva autocràcia, emperador imperialista de França. El seu autor és Jesús Conte, i s’intitula Barcelona sota la bota de Napoleó.
La veritat és que, més enllà del que sabia per coneixements genèrics de la història, no havia llegit res sobre el referent que va inspirar la divertida cançó popular Napoleó tenia cent soldats, i el cert és que la lectura del llibre m’ha complagut. Potser perquè fa referència a Barcelona, en una època del cap-i-casal de Catalunya encara poc estudiada. I també perquè l’autor té la destresa -i el treball que comporta- de presentar-nos aquesta època i el comandament francès durant sis anys (1808-1814) des de múltiples vessants.
Retrat de Napoleó Bonaparte, c1803 de Laurent Dabos
I és que Barcelona va estar ocupada i sotmesa 2.297 dies durant l’anomenada Guerra del Francès. Amb tot el que això suposava de repressió de les llibertats i extorsió econòmica, amb l’ocupació i l’espoli de les cases i l’exigència creixent de diners i queviures per les tropes franceses i les italianes que les donaven suport. La qual cosa va comportar una fugida massiva dels barcelonins, que va reduir la població a la quarta part.
La ciutat, tancada dins unes muralles que més tard es demolirien i en estat de setge perpetu, era governada per Napoleó des de París, qui havia imposat el seu germà gran Josep I -popularment conegut per Pepe Botella- com a rei de la Corona espanyola. Ja que ens queixem tant -i amb tota la raó- de Madrid, cal que sapiguem que Barcelona va estar annexionada de facto durant dos anys (1812-1814) a l’Imperi francès i sotmesa, per tant, a París, situació que li comportava viure aïllada i incomunicada de la resta del Principat.
En aquestes circumstàncies, els barcelonins assistien incapaços als successius intents dels sometents, l’exèrcit espanyol i l’armada anglesa per alliberar la ciutat. Al seu torn, els patriotes que conspiraven intramurs eren passats per les armes o penjats a la força a la Ciutadella o empresonats a Montjuïc, en una època i una situació de gran duresa i que no admetia concessions.
Imatge: L’any 1808, el general Giuseppe Lechi —del cos de l’exèrcit napoleònic comandat pel general de divisió Guillaume Philibert Duhesme— accedia a l’interior de la Ciutadella i del castell de Montjuïc; i desarmava i desallotjava la tropa espanyola sense disparar ni un sol tret. Barcelona 1806. Autor: Moulinier.
Com era aquella Barcelona
A partir d’una exhaustiva consulta en arxius i documents de l’època, Barcelona sota la bota de Napoleó recrea com era la capital de Catalunya des del punt de vista urbanístic, social i econòmic. Com s’esdevenia la seva vida quotidiana amb el comerç i les fàbriques tancades, i amb funcionaris corruptes. I de quina manera, mentre una minoria invertia el temps lliure en els cafès, el teatre, els balls de carnaval i les rifes, molts ciutadans passaven gana i s’amuntegaven en uns establiments de caritat desbordats per la situació.
Imatge: Gravat de Barcelona (1810), obra d’Alexandre Laborde / Font: Institut National d’Histoire de l’Art, París.
Amb un estil periodístic àgil però no mancat de rigor, el llibre sobrevola un període força historiat des de la perspectiva bèl·lica, i amb un protagonista d’àmbit francès i vocació europea sobradament conegut. Una època, tanmateix, no prou analitzada des de l’òptica de la vida quotidiana.
És per això que el gran mèrit de Jesús Conte, periodista i escriptor de llarga trajectòria però no considerat, en principi, un historiador, és haver demostrat, en aquesta obra, la capacitat d’exercir com a tal. Procureu-vos un exemplar de Barcelona sota la bota de Napoleó i ja m’ho sabreu dir…
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.