Autor: gaudirlacultura

Categories
Establiments singulars

Paraula de cafè

Per Joan Alcaraz

El Cafè de les Paraules

Avda. de Josep Tarradellas, 92, Barcelona

Al Cap i Casal, com és obvi, hi ha molts bars i cafeteries. Però a la zona de l’Esquerra de l’Eixample on jo visc, a la ratlla limítrof que és l’avinguda de Josep Tarradellas, es troba un establiment que paga molt la pena. Fins i tot anava a dir que és el segon millor espai per a prendre cafè i altres consumicions similars -degudament acompanyades d’entrepans i tastets- de Barcelona, però crec que això seria exagerat. En tot cas, i pel que jo conec, el primer és, indiscutiblement, la gran i magnífica cafeteria de l’Hotel Casa Fuster, que s’integra en la superba arquitectura de Lluís Domènech i Muntaner, als Jardinets de Gràcia.

Us estic parlant d’un negoci que té un nom molt suggeridor, el Cafè de les Paraules,  https://www.instagram.com/elcafedelesparaules/                         com si les seves parets, cadires, taules, llums.., parlessin i fossin, fins i tot, capaces d’escoltar tot el que es diu en el seu ambient. Bé que ens ho pot assegurar, per exemple, un dels seus clients coneguts, el cantautor i bon amic Joan Isaac, que viu a prop i acostuma a seure en una de les tauletes situades a l’exterior del local.

Joan Isaac

Un espai que darrerament ha canviat de propietaris i va estar tancat uns mesos. Sort, perquè seria una llàstima que aquest magnífic Cafè de les Paraules no hagués estat capaç de reobrir. Amb la seva música tan selecta i ben triada: piano de jazz, per exemple, o, l’altre dia, chanson francesa, amb la mítica Milord, de la no menys inoblidable Édith Piaf. Amb els seus llums, que donen tanta calidesa al local. Amb una petita llibreria, un piano, un sofà d’època. Amb atractives figuretes de metall, un gramòfon, una airosa planta, subtils làmpades, petits quadres -un de gran, també-, una tauleta artística… Què més voleu, consumidores i consumidors de cafè, té i altres exquisideses?

Donar tot el valor a la paraula

En uns quadrets s’hi inscriuen frases que volen ressaltar la potència de les paraules en el nostre destí. “La vida no es más que pequeñas y enrevesadas palabras que crean un único instante”. O “Soñar, compartir, crear, construir. Palabras”. O encara, pintada sobre el vidre del quadre gran, “Para saber hablar es preciso saber escuchar”.

És una llàstima que aquests interessants aforismes estiguin escrits en castellà, però això caldria parlar-ho amb  l’anterior propietària, i ara mateix deu ser difícil de posar-s’hi en contacte. I, a més, les expressions resulten contradictòries amb el suggestiu -en català, no cal dir- nom de l’establiment. Ja se sap: de contradiccions lingüístiques -també, i sobretot, pel que fa a l’anglès-, al nostre país n’hi ha diverses…

Però el més important, en aquest Cafè de les Paraules de l’avinguda Tarradellas cantonada amb Londres, és l’ambientació, tan deliciosa com acollidora. Creieu-me: paraula de cafè!

Categories
Llibres Música

Raimon, molt més que un cantant

Joan Alcaraz

Raimon: Personal i transferible Empúries, (2023), 443 pàg.

L’amic llibreter que tinc al costat de casa, de la Llibreria Merricat https://merricat.cat/, troba que totes les meves ressenyes acostumen a ser de to positiu. Doncs bé, aquesta també ho serà, però inicialment trencaré una mica la norma. I és que la portada del nou dietari de Raimon té un to massa gris, i el cantant, a la seva quarantena, feia una certa cara de mala bava. Potser per això, em diu l’amic, el llibre no l’ha venut bé, tot i haver-lo col·locat inicialment a l’aparador. I és una llàstima…

La cultura d’un llicenciat en Història

Una llàstima perquè aquest Personal i transferible és un molt bon llibre. Ho és, sobretot, perquè demostra sobradament -tal com succeïa amb el seu volum anterior, el també dietari Les hores guanyades (1983)- que Raimon és molt més que un cantant, o un cantautor, si voleu. El ciutadà Ramon Pelegero Sanchis és, per damunt de tot, allò que se’n diu un intel·lectual, concepte, avui dia, una mica en desús. Per la qualitat de les seves reflexions, per les seves àmplies i no gens usuals lectures, per la seva interpretació dels afers col·lectius, per la seva visió de la vida de la comunitat. No oblidem que el valencià,  just quan començava l’ofici de cantar, s’havia llicenciat en Història, i això, òbviament, marca, influncia i transcendeix.

Trobo curiós que Les hores guanyades es publiqués vint anys abans que aquest Personal i transferible, que l’autor escrivia entre finals del 1981 i finals del 1983, període en què es va publicar el primer volum. Curiós, sobretot, perquè Raimon, que escriu molt bé, algun cop arriba a posar en dubte si és més escriptor que cantant. En fi, cadascú té dret, no cal dir, a enfocar la seva trajectòria com vulgui.

En tot cas, que el de Xàtiva és un gran cantant i autor, molt singular, molt personal, molt diferent, queda fora de tot dubte. N’ha donat mostres sobrades amb les seves pròpies cançons, la interpretació de poemes del Renaixement valencià o versos ben triats d’un poeta de la talla de Salvador Espriu. Sense alinear-se mai amb ningú ni voler imitar algú altre. Al seu aire, o “Al vent del món”, per recordar la lletra del seu tema inicial, del tot mític.

Això que va molt per lliure també s’escau a nivell polític. El ciutadà Ramon Pelegero és un home del tot interessat i pendent de l’evolució col·lectiva del país. Dels Països Catalans, en primer terme -tot i que no sigui independentista- i també del conjunt de l’Estat espanyol, amb una admiració especial pel País Basc. Persona conseqüentment i coherentment d’esquerres, se l’havia considerat proper a aquell partit tan potent -avui no en queda gairebé res- que va ser el PSUC, i no solament perquè un dels seus millors amics és Rafael Ribó. Però, al llarg de Personal i transferible, i també de Les hores guanyades, ell sempre vol donar a entendre que va per lliure, que no es casa amb ningú.

El gran amor de Raimon i Annalisa

Casat només ho està amb la seva dona, l’italiana Annalisa Corti. I quin amor tan gran, el de Raimon i Annalisa! No tan sols perquè estan contínuament en contacte sinó perquè cadascú, sense l’altre, gairebé no sabria viure. De fet, ella és la seva mànager, la qual cosa fa que algú comenti que, sense Annalisa, Raimon no seria ben bé el que ha estat. Potser…

En poques paraules: quan tantes parelles tendeixen a la separació i a la infidelitat, Annalisa i Raimon -que no han tingut fills- són un exemple de tot el contrari. I no serà per catòlics, a fe!

Raimon i Annalisa, que han constituït, a Xàtiva, la Fundació que duu el seu nom

La feina, els llocs, els amics

Al llibre abunden les notes, ben subtils, d’ambient i de paisatge. També tot el tràfec -amb els neguits i maldecaps que això comporta- de la feina de l’artista: la composició i la interpretació de les cançons, els assaigs amb els músics, els recitals a poblacions ben diverses del país i de l’estranger, les entrevistes, els programes de televisió i de ràdio, el ressò a la premsa. Compten igualment els llocs: Barcelona com a residència habitual, la Xàtiva de provinença, la Xàbia d’estiueig, València, la Roma d’Annalisa, París, Frankfurt, Nova York, el Japó… I són importants, no cal dir, els amics més íntims, bons referents de pes: els ja esmentats Rafael Ribó i Salvador Espriu, Manuel Vázquez Montalbán i Anna Sallés, Joan Fuster, Andreu Alfaro i la Doro, Joan Miró, Manuel Vicent…

Ah! I un detall important. Una de les cançons inicials i més mítiques del xativí és Diguem no. Doncs bé, el nostre home ha demostrat, al llarg de la seva trajectòria, que quan una proposta no li agrada o no  el  convenç sap refusar-la. Així, entre d’altres “nos”, declinà acceptar la Creu de Sant Jordi que li volia atorgar un dels governs presidits per Jordi Pujol, amb el consegüent rebombori que, a un cantó de la plaça de Sant Jaume, això ocasionà…

En definitiva, les singulars llibretes a partir de les quals Raimon confegeix els seus dietaris ens posen a l’abast una producció important. Ara que el valencià va saber retirar-se a temps dels escenaris -no com d’altres referents, i millor no posar exemples-, aquest Personal i transferible és, òbviament, un llibre d’autor, i el que ens transfereix és molt.  

Categories
Galeries i museus Llibres

Papers Republicans Selectes

Per Joan Alcaraz

Exposició “Els llibres de la Generalitat republicana (1931-1939)”

Palau Robert, Sala 4 (Cotxeres)

Fins a l’1 d’abril del 2024

Els llibres de la Generalitat republicana (1931-1939)

Ben interessant aquesta exposició que es presenta al barceloní Palau Robert, organitzada pel Memorial Democràtic i l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions de la Generalitat. Ara que, en els darrers anys, Catalunya ha aspirat a esdevenir una República, és indispensable conèixer de primera mà les realitzacions de quan, als anys 30 del segle XX, el nostre règim va ser-ho, de republicà, ni que no es tractés d’una República  independent.

I entre aquestes realitzacions figuren, d’una manera primordial, els llibres editats per la Generalitat de Catalunya. Aquestes publicacions testimonien els contrastos del període que va de l’any 1931 -d’adveniment de l’autonomia de Catalunya dins la Segona República Espanyola- al 1939 -de pèrdua de la Guerra Civil i començament de l’exili. Uns contrastos que mostren, d’una banda, el procés transformador que va viure el nostre país, amb una intensa i diversa obra de govern. Però, de l’altra, les tibantors amb l’executiu espanyol, que van fer que algunes expectatives catalanes resultessin frustrades.

Uns 700 títols publicats

En només vuit anys, la Generalitat publicaria uns 700 títols, alguns ben interessants. En aquest sentit, la mostra del Palau Robert recupera els volums més emblemàtics que van actuar com a propaganda d’aquesta activitat transformadora. Unes publicacions que contribuirien a refermar simbòlicament la nostra primera institució. Tot un desplegament d’iniciatives i recursos de gran interès, que el franquisme va voler aniquilar.

El conjunt d’aquests papers va servir de marc ideològic i suport programàtic a l’acció de govern de la Generalitat. En una època en què els mitjans escrits, juntament amb la ràdio, eren les eines de comunicació principals.

Significativament, quan més difícil era publicar i quan el paper i la tinta eren més escassos, va ser el moment en què la Generalitat editaria més llibres i també revistes. Ni més ni menys que mig miler de títols en els tres anys de la Guerra. Singularment és l’any1937, en ple conflicte bèl·lic, quan el desplegament de publicacions seria més gran, amb obres de gran qualitat estètica i de contingut. L’edició de llibres no servia només per culturitzar i a voltes alfabetitzar la població, sinó que també era una de les maneres de reaccionar contra la barbàrie i la destrucció feixistes.

Editors, redactors, correctors de proves, traductors, impressors… Una colla de professionals s’encarregarien amb eficàcia del bon funcionament d’aquestes publicacions.

La tasca valuosa del Comissariat de Propaganda

Durant la Guerra, el Comissariat de Propaganda seria  l’organisme oficial que més edicions publicà, unes dues-centes, entre llibres, revistes i butlletins. Tota aquesta tasca volia explicar al món com contribuïen les institucions de Catalunya i la seva societat civil a la lluita contra el feixisme. També suposava donar a conèixer la situació tràgica que es vivia a l’àrea republicana i els esforços que s’estaven fent a la rereguarda. Igualment, era necessari netejar certa imatge de violència i repressió que s’havia associat a Catalunya, atiada per la propaganda franquista i fonamentada, sobretot, en la destrossa del patrimoni artístic i religiós.

Gènesi de l’exposició

Boquera Diago, Ester (dir.); Llanas Pont, Manuel; Marín i Otto, Enric; Pujol i Casademont, Enric: Les publicacions de la Generalitat de Catalunya, 1931-1939 , Generalitat de Catalunya, 2023, 283 pàg.

Algunes realitzacions destacades

  • Diari Oficial de la República Catalana (1931)
  • Projecte de l’Estatut de Catalunya (1931)
  • Antoni Rovira i Virgili: L’11 de setembre del 1714 (1934)
  • Antonio Ruiz Vilaplana: En dono fe… Un any d’actuació en l’Espanya nacionalista (1937)
  • Menús de guerra. Receptari per Joan Vila Gelpí (1937)
  • Lola Anglada: El més petit de tots (1937)
  • Josep Trueta: El tractament de les fractures de guerra (1938)
  • Pla de desenrotllament de la producció avícola de Catalunya 1936-1940 (1937)
  • Llibre d’Or del Comissariat de Propaganda (1936-1939)

Referents notoris

  • Jaume Miravitlles (director del Comissariat de Propaganda)
  • Vicenç Munné (director del Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya)
  • Salvador Perarnau (poeta i cap del Servei de Publicacions del Departament d’Agricultura)
  • Pere Català i Pic (fotògraf publicitari)
  • Mercè Rodoreda (escriptora, adscrita al Comissariat de Propaganda)
Jaume Miravitlles, director del Comissariat de Propaganda

Més informació

El Govern digitalitza les publicacions de la Generalitat republicana. Més de 400 publicacions de les 700 que es van editar durant la República es poden cercar i consultar en un catàleg en línia al Portal de Dades Obertes.

Categories
Llibres

Viatge desmesurat pel Pirineu

                            Per Joan Alcaraz

Lluís Calvo

Cor pirinenc: El poema de Fontalba i Gotanegra

Lleonard Muntaner, editor, Palma (2022)

Cor pirinenc

Feia un cert temps que no llegia poesia i em va interessar molt la proposta del bon amic Jordi Pàmias, un dels poetes més reconeguts de la seva generació: “Llegeix Cor pirinenc, de Lluís Calvo. T’agradarà molt, creu-me. Ja m’ho sabràs dir…”

Lluís Calvo

I sí, ben cert, es tracta d’una obra força al·lucinant o, si voleu, tocada per la desmesura. I és que Cor pirinenc no és un llibre de poemes convencional, sinó un poema èpic de més de 6.000 versos -6.133, exactament- que es llegeix, igualment, com una novel·la que protagonitzen dos personatges -Fontalba i Gotanegra- tan contraposats com complementaris. Una aventura poètica i narrativa a través del Pirineu, paisatge tan sublim com emblemàtic, a Catalunya i altres contrades peninsulars, a Europa i, segurament, al món.

Un gran domini del lèxic i del territori

Des de Benasc -on es parla el benasquès, llengua de transició entre el català i l’aragonès- fins al cap de Creus, Lluís Calvo ens mostra un espectacular domini lèxic -hauries d’estar consultant constantment l’Optimot, si vols donar-hi abast- i un coneixement molt complet de la geografia pirinenca, amb una rastellera de topònims gairebé inacabable. Tot plegat ens ajuda a descobrir algunes de les arrels ancestrals de la nostra realitat, i ens endinsa -a través dels cims, les valls, les cingleres, els espadats, els pobles, les petites ciutats, les masies, els castells, els santuaris, els refugis…- en les formes absolutes de l’amor i la passió.

Un llibre trepidant, en definitiva, que ha marcat un punt d’inflexió en la poesia catalana mitjançant una oda al país i a la vida viscuda intensament. Una obra de referència que, sobretot si sou muntanyencs, apreciareu encara més.

Aquesta és la composició més ambiciosa de les que l’autor ha escrit fins ara. Lluís Calvo Guardiola, nascut accidentalment a Saragossa (1963) i que viu a cavall del Pirineu i del Vallès -té la residència a Sant Cugat- és un dels principals referents de la literatura catalana a cavall dels segles XX i XXI. Autor, fins al moment, de vint-i-cinc llibres de poesia, sis assaigs i quatre novel·les, la seva obra ha estat força traduïda i guardonada a bastament.

El llarg poema èpic que és Cor pirinenc es complementa amb un molt interessant assaig sobre la cultura pirinenca i, singularment, la literària. Amb referents històrics com Verdaguer, Maragall, Joan Teixidor, Agustí Bartra i molts altres, i també representants de les generacions posteriors, Calvo hi  demostra la seva capacitat erudita, de manera que esdevé, per a les lectores i els lectors i per al conjunt de la cultura catalana, un escriptor tan complet com eficaç.

O sigui que, si ja teníeu molts motius per estimar les contrades pirinenques, ara encara en teniu més. Amb un volum poètic i narratiu que també resulta adequat per a qui no llegeix habitualment llibres de poesia o no en llegeix prou, com és també el meu cas.

Més informació

Sebastià Bennasar: “Cor pirinenc’, èpica postmoderna per a la literatura catalana del segle XXI”, Vilaweb 01-01-2023 aquí

Teresa Costa-Gramunt: “La veu de Clara a Cor pirinenc“, Núvol, 18-08-2022, aquí

Categories
Establiments singulars Galeries i museus

Refugiats. Andorra, país d’acollida

Josep Sauret

Exposició homenatge a Cal Pal

És una exposició temporal que va començar el març passat i sembla que degut a l’èxit que té prorrogaran fins el març  de 2024. L’objectiu com diu el títol és retre homenatge a tots els refugiats que han passat pel país andorrà al llarg de la història i reflexionar sobre la situació actual.

L’entorn

Cal Pal és una masia documentada des del segle XIV. Situada a costat del riu La Valira del Nord, tenia serradora i era camí de pas, on hi pernoctaven, els que traginaven el carbó i el ferro de les mines cap a la vall.

La casa tenia una capella l’interior d’on s’ha recuperat d’una paret la imatge de la Mare de Deu del Roser, patrona d’Ordino, que es mostra a l’exposició.

Imatge de la Mare de Deu del Roser, patrona d’Ordino

Avui està museïtzada i és un espai sociocultural molt interesant, per ell mateix, amb independència del contingut.

L’exposició

Bassada fonamentalment en textos situats en plafons i audiovisuals, té diferents espais que es corresponen amb les estàncies de la casa. Fonamentalment, són tres històricament, els diferents col·lectius de refugiats que Andorra ha acollit, els carlins de les guerres del segle XIX, amb poca documentació. Els de la guerra civil espanyola de les dues bandes i els de la segona guerra mundial. Actualment amb una situació molt controlada, hi ha l’emigració de l’Orient mitjà i de l’Est d’Europa també per causes de guerra.

Hi ha un espai dedicat als guies de muntanya, passadors de la guerra civil. N’han identificat 106. Era gent que coneixia les muntanyes i els seus camins degut a la seva professió, en general pastors o contrabandistes, i que fonamentalment per diners feien de guies per passar la frontera sense que el guàrdies els agafessin. Per tenir una idea ens comenten que es cobrava entre 500 i 3.000 pessetes, quan el sou d’un obrer era de 270/360 ptes. /mes a la zona. Evidentment la professió era d’alt risc. Va haver-hi enfrontaments amb carabiners i morts naturals per fred i mal equipament dels fugitius. Es comenta que varen passar unes 17.000 persones entre els dos bàndols.

En principi només podien quedar-se 48 hores, se’ls vacunava de la verola, se’ls proveïa d’un salconduit i els que no tenien diners per anar a hotels anaven a cases particulars, a les pallisses,… La població va col·laborar a ajudar-los amb roba i aliments. Andorra era un país d’uns 5.000 habitants agrícola i pobre.

Un altre espai està dedicat a la segona guerra mundial. En general les mateixes xarxes establertes van treballar pels aliats i  pels jueus passant gent de la França ocupada pels nazis a Espanya que també era un país de pas.

Hi ha una cambra dedicada als catalans que varen integrar-se a Andorra. En general eren gent d’ofici o amb estudis coses molt mancades dins la societat de l’època. Hi ha converses amb descendents de persones ja plenament andorranes que han contribuït al creixement del país. La titulen “motors”. Ho xifren en unes 500 persones.

Ferits espanyols creuant la frontera francesa a mula. Fons: Chauvin 27Fi i fons Belloc. Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals (amb l’autorització del Memorial del Camp de Ribesaltes)

Reflexió

L’exposició a part d’exposar uns fets passats pretén fer-nos reflexionar sobre els moviments migratoris. Els que han existit de sempre i els que segueixen existint. Les males condicions en què en general es produeixen, el patiment que comporten, la por, el desarrelament que implicant els nous espais, el no tenir feina,  ni documents, les noves llengües. L’ACNUR parla de més de 100 milions de persones desplaçades en la actualitat, xifra que no para de créixer, sobretot per les guerres, les persecucions religioses i últimament la crisi climàtica. També de la problemàtica pels acollidors que sense voler han de col·laborar o no amb una situació que no han buscat.

Més informació

Ubicació i contacte: Cal Pal, La Cortinada, Ordino, Andorra
(+376) 338 096
Per saber-ne més: info@calpalandorra.com
web: https://www.calpalandorra.com/exposicio-refugiats-andorra/

Categories
Llibres

Viatges insòlits, tan propers com singulars

               Per Joan Alcaraz

Viatges insòlits

Miquel Montoriol Serracanta

Col. Zasbook, viveLibro, 2023

Què cal fer quan la lectura d’un llibre t’està complaent molt, perquè el trobes tan ben escrit com prou interessant? Doncs, en primer lloc, tenir-ne plena consciència, i després, si pots, intentar-ho transmetre, tal com, en el meu cas, m’és possible mitjançant “Gaudir la Cultura”.

L’autor

Parlem inicialment de l’autor, per ara molt poc conegut com a escriptor. L’egarenc Miquel Montoriol (1954), que ha exercit com a mestre durant força anys, va ser  condeixeble meu a l’Escola Pia de Terrassa, singularment a Batxillerat i COU, aquest curs realitzat a començaments dels anys 70. El llibre de relats breus que comentem és el primer que publica des del punt de vista literari -ja en tenia un altre vinculat a la  seva tasca docent-, i cal confiar i desitjar que no sigui l’últim.

Miquel Montoriol (1954)

El Llibre

Viatges insòlits ha començat el seu itinerari amb bon peu, ja que ha estat possible gràcies a “Collita Pròpia”, una iniciativa del diari Ara per promoure l’edició d’obres dels seus lectors a través del micromecenatge  https://crowdfunding.collitapropia.cat/ . En aquesta ocasió, amb un llibre de viatges que vol obrir les finestres mentals a mons singulars.

I on viatja, Montoriol? Doncs no massa lluny, ben al contrari. La gran majoria dels relats d’aquest llibre ens porten a pobles o entorns propers, amb alguna ciutat  imprecisa. I als pobles, on sovint el protagonista -diferent en cada cas- hi arriba en bus, copsa tot seguit l’atmosfera del lloc, conviu amb les persones que es va trobant, s’adona de la configuració de carrers i places, viu amb intensitat les particularitats de cada estada…

Original de Josep Planella i Coromina (Barcelona, 1804 – 1890), escenògraf català, 1885

Uns relats confegits amb tendresa i també ironia amable, a més d’una insistència recurrent per les paradoxes, que acostumen a ser ben curioses.

Els títols de cada relat prou que semblen indicar-ho. Vegem-ne uns quants:

  • “Viatge al poble Desnaturalitzat”.
  •  “Viatge al Poble de Parar”.
  •  “Viatge al poble Mullat”.
  •  “El sorprenent viatge al voltant de casa”.
  •  “Viatge al poble Mesurable”.
  •  “Viatge al poble Corbatí”.
  •  “Viatge sense sortir de casa”.
  •  “Viatge al poble Reciclat”.
  •  “Viatge a Benvinguts”.
  •  “Viatge al poble Fugaç”.
  •  “Viatge al poble de Dins”.
  • “Viatge al poble Enrunat”.
  • “Viatge al poble Sense Nom”.
  • “ Viatge al poble de Trobada”.
  •  “Viatge sense bitllet”…

Molt d’enginy, en aquests títols i els textos que els vertebren! Com bé diu la prologuista de l’obra, Fina Ginesta, “podem parlar de viatge com un trajecte que convida a caminar cap al desconegut, però que, tanmateix, ens porta a casa”.

L’església de Beget i els voltants del poble. GETTY

En definitiva, una obra relativament breu, però molt interessant i amena de llegir. Entreu a aquesta pàgina, Editorial viveLibro i n’aconseguireu un exemplar.

Categories
Llibres

Suspiros de España. El nacionalismo español 1808-2018

Josep Sauret

Suspiros de España. El nacionalismo español 1808-2018

Xosé M. Núñez Seixas

Editorial Crítica, Planeta, 2018, 224 pàgines

L’autor

Va néixer a Ourense el 1966. Va estudiar a les universitats de Santiago de Compostela i Dijon. Va fer el doctorat en història contemporània a l’Institut universitari europeu de Florència. Actualment és catedràtic a Santiago de Compostela, després de ser-ho cinc cursos a la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic. La seva investigació se centra en història comparada dels nacionalismes, les identitats culturals europees, les migracions i la memòria de les dictadures.

El llibre

Amb títol de pasdoble i de pel·lícula folklòrica, ens trobem un llibre seriós i molt documentat. Molt interesant ja que desglossa amb molt detall l’evolució del pensament teòric nacionalista espanyol d’aquests últims anys. Interesant també ja que és el punt de vista d’un autor perifèric, no d’un militant centralista. Obtingué el Premio Nacional de Ensayo 2019 : per traçar una història del nacionalisme espanyol en els diversos corrents i manifestacions al llarg de l’Edat Contemporània. Sent una obra que es recolza en una densa trajectòria de recerca, destaca pel seu esforç de síntesi i claredat expositiva, així com pel seu rigor.

Es pregunta que és el nacionalisme i en una segona pregunta si hi ha un nacionalisme espanyol. Segons com ho definim troba que el discurs de la identitat comuna falla en molts aspectes, però en canvi si només parlem d’un grup de persones que viuen en un territori amb uns drets polítics comuns, sí que hi ha un verdader nacionalisme espanyol no equiparable en qualsevol cas al patriotisme per exemple dels Estats Units.

Una altra pregunta que sorgeix és si Espanya és un estat plurinacional. Considera les teories de Renan que seguirà Ortega y Gasset sobre les diferències entre nació i pàtria. Com és sabut no hi ha encara una totalitat absoluta de lleis comunes degut als furs, al codi civil català, a la insularitat,… i en el seu moment als territoris d’ultramar i en conseqüència falla la unitat legislativa pròpia de tot nacionalisme. Aquestes circumstàncies junt amb les guerres civils del segle XIX han fet que el nacionalisme espanyol evolucionés d’una manera molt diferent al dels altres països europeus. A Espanya, les polítiques públiques que podien ajudar a unificar varen ser molt escasses i en conseqüència els símbols nacionals identitaris no tenen la força que tenen a França o Anglaterra per exemple. L’autor, considera que les guerres colonials varen ajudar a certes classes socials a crear identitat nacional, però evidentment amb excepcions importants (recordem la Setmana Tràgica o revolució de 1909).

Nuñez Seixas, parla del naixement dels nacionalismes perifèrics a final del segle XIX oposats a la idea del nacionalisme espanyol en base fonamentalment a aspectes culturals, almenys al començament. També analitza el nacionalisme conservador que vol aglutinar amb la monarquia, la religió i més endavant la llengua, la història en comú (res d’història única) i un mirar endavant seguint la idea d’Ortega y Gasset del projecte comú.

I com es posiciona l’esquerra? Doncs no ha tingut una posició uniforme i constant. Tot i que el seu ideal és el d’un estat fort, trobem que en moments, generalment dictatorials, han ajudat als nacionalismes perifèrics.

Amb la transició i la democràcia el tema es complica. Primer sembla que es reconeix la pluralitat com a peça clau del seu ser. Després vindran els seguidors de Gonzalo Fernández de la Mora que diu que Espanya és desnacionalitza i mentre que creix el nacionalisme perifèric, fonamentalment català i basc. La reacció serà la de Luis Pío Moa, defensor de la dictadura franquista, i també José Maria Aznar i els seus seguidors, de potenciar l’ús dels símbols, la bandera, l’himne, l’idioma, la història en comú (aquí falla el cas de Portugal quan es parla de la Hispania romana), les victòries esportives,… i desprestigiar els símbols dels perifèrics: idioma, literatura, història,…reduint-los al folklore.

Ara el PSOE busca un discurs patriòtic espanyol que eviti  a qualsevol preu l’etiqueta de nacionalista.

Amb aquesta idea de buscar símbols comuns, reforçant el concepte d’Espanya i buscant crear una memòria patriòtica amb voluntat integradora, trobarem la instauració per part d’un govern socialista de declarar Fiesta Nacional el 12 d’octubre, tradicional Dia de la Hispanidad, en lloc del 6 de desembre, dia de la Constitució. Evidentment, en clau positiva com un projecte d’agermanament amb Hispanoamèrica, una trobada de cultures, res de parlar de conquesta, explotació i colonialisme.

Actualment sembla que estem en una fase en què molta gent pertanyent a aquesta nació, Espanya, existent des de fa anys, es fan nacionalistes davant de la situació creada per l’enfrontament Catalunya – Espanya. Aquest xoc es observat amb expectació pel País Basc i més de lluny per gallecs, canaris,… Caldrà veure també com evoluciona el tema degut al nou factor del component migratori que estem tenint els últims anys.

El llibre està documentadíssim buscant opinions diferents d’allò què és Espanya, un estat plural, una nació de nacions, una nació integradora, multicultural, pluriètnica, nació unida i diversa,… Ens dona moltes referències del pensament de diferents polítics, intel·lectuals,…

Com a conclusió, podem dir que els nacionalistes espanyols comparteixen i han compartit la indivisibilitat de la sobirania i que l’origen de la comunitat política espanyola té fonaments culturals i polítics històrics. Posar-se d’acord en la seva antiguitat no és fàcil, però sí que comparteixen aquesta idea, tant la dreta com l’esquerra (si actualment, encara podem parlar d’aquests conceptes).

Llegir un fragment

Podeu llegir un fragment del llibre aquí

Més informació

Ressenya d’Alejandro Quiroga: Suspiros de España. El nacionalismo español 1808-2018 de Xosé M. Núñez Seixas a Pasos a la izquierda, 29 mayo 2029 aquí https://pasosalaizquierda.com/espana-la-historia-de-una-frustracion/

Categories
Galeries i museus

Tutankamon, una experiència immersiva “Ideal”

Per Joan Alcaraz

Tutankamon, l’experiència immersiva Ideal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona

Carrer del doctor Trueta, 196-198

Fins al 7 de gener del 2024, amb la possibilitat  d’ampliar fins al febrer.

El mític i sempre tan atractiu antic Egipte té ara a Barcelona -al cap i casal ja existeix, des de fa anys, un interessant i cèntric Museu Egipci de Barcelona dedicat a aquesta qüestió- una nova ocasió de manifestar-se, i no precisament menor, en un espai d’uns  2.000 m2. Es tracta, al barri del Poblenou, de la magnífica exposició i experiència immersiva dedicada a la memòria -amb moltes altres manifestacions- del sempre inquietant Tutankamon, el faraó-nen.

És una ocasió d’or per tal que us endinseu -o torneu a fer-ho- en la història i la cultura d’una de les civilitzacions antigues que més han aportat al patrimoni de la Humanitat. Una història i una cultura que, per les seves singulars característiques, sempre penso que podria haver tingut una connexió amb l’univers extraterrestre, a la manera com ho sosté el celebrat escriptor suís Erich von Däniken, que creu que la majoria de civilitzacions de l’antigor haurien tingut aquesta mena de contactes, per no parlar dels que puguin haver-hi hagut en temps més recents.

Tutankamon, l’experiència immersiva Ideal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona

Però aquest, com acostuma a passar amb tot el que es relaciona amb el fenomen OVNI, és un tema complex, i no tothom el veu clar. Persones coneixedores d’aquell món del Nil m’asseguren que els antics egipcis tenien uns sistemes constructius capaços d’alçar piràmides, esfinges, temples i estàtues al llarg del mític riu. Com que jo no puc demostrar el contrari -tot i que la ciència, o pseudociència? de la ufologia m’ha interessat des de sempre-, deixem-ho aquí.

En tot cas, Tutankamon, per a qui vagi a visitar la mostra, constitueix una experiència única i doncs, degut a on té lloc, ideal. Superior, al meu entendre, a la també immersiva que ja us vaig presentar sobre el món de l’imperi romà  https://gaudirlacultura.com/2023/06/16/dos-mites-de-la-roma-classica-els-gladiadors-i-pompeia/, un altre dels temes històrics que m’han apassionat des de ben jove.

Tutankamon, l’experiència immersiva Ideal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona

Aquells successius imperis, en aquells segles d’abans de Crist, aquella magnificent civilització en una Àfrica propera, va sorprendre tothom, i en primer lloc als grecs. Sempre penso que els àrabs i els musulmans en general, en segles posteriors, es van dedicar a mantenir-la -i això ja és prou d’agrair-, però no gran cosa més. Més tard, la moderna egiptologia ens va permetre revalorar-la, com no podia ser d’altra manera, perquè el seu oblit o la seva destrucció haguessin estat imperdonables. I es veu que continua havent-hi molt per descobrir…

De manera que ja ho sabeu: si encara no heu estat a Egipte -jo no, però en tinc moltes ganes-, veureu, tal com deia Howard Carter, el descobridor de la tomba de Tutankamon, coses meravelloses. I, si ja ho heu fet, us podreu continuar delectant. Amb molt de llum, molt de so, molta figuració, molta tecnologia, molta immersió ambiental en un món alhora tant lluny i tant a prop.

Tutankamon, l’experiència immersiva Ideal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona
Categories
Galeries i museus

L’esperit llibertari, en una interessant exposició al Raval

Per Joan Alcaraz

“Ni Déu, Ni Estat, Ni Patró”

L’anarquisme a la Catalunya Contemporània

Exposició del Memorial Democràtic
Peu de la Creu, 4. Barcelona
Fins al 18 de febrer del 2024

Com sabreu, l’anarquisme és un dels moviments polítics i socials més interessants de la història de Catalunya. En les seves diverses manifestacions -el sindicalisme, l’educació, la cultura, l’economia, l’organització sociopolítica i les formes de vida, incloses les relacions amoroses-, l’esperit llibertari va esdevenir, sobretot durant el primer terç del segle XX, un dels corrents progressistes i, per tant, emancipadors, més acceptats per les classes populars del nostre país. Sense tenir-ne l’exclusiva, aquests sectors el consideraven una clara alternativa a l’ordre capitalista establert.

Aquesta exposició que es presenta a l’espai del Memorial Democràtic proposa una aproximació a tota aquesta cultura que arriba fins els nostres dies, i ressegueix la seva influència en diversos camps. Palesa, per tant, com la derrota republicana del 1939 va suposar, entre d’altres, un dur cop per a l’anarquisme, un dels sectors més combatius contra el feixisme, sovint de manera pacífica però també mitjançant mètodes violents.

La finalitat d’aquesta mostra en ple barri barceloní del Raval és refer tota aquesta memòria col·lectiva, que el Règim franquista, juntament amb altres tradicions sociopolítiques, procurà estroncar sense arribar a aconseguir-ho. Per això, el model de societat propugnat per l’anarquisme, malgrat tots els embats, ha persistit, i la seva influència s’ha deixat notar no solament entre nosaltres, sinó també en l’esperit de moviments com el del Maig francès del 68.

Salvador Seguí i Rubinat (Lleida, 23 de setembre de 1887- Barcelona, 10 de març de 1923), conegut com a El Noi del Sucre, fou un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de Catalunya de principi del segle xx

L’exposició que ara us presento no és, en sí mateixa, cap cosa de l’altre món, però mereix ser visitada. Tanmateix, atenció! Malgrat que constitueix un esdeveniment obert al públic, la porta d’accés a l’espai només s’obre si és controlada pel vigilant des del mostrador. El Memorial Democràtic ho justifica per les circumstàncies del barri però, per si de cas, cal que estigueu avisades i avisats.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Antonio López a la Pedrera

Josep Sauret

Sinopsi: L’exposició a La Pedrera és la primera mostra monogràfica retrospectiva d’Antonio López que es presenta a Barcelona, i reuneix una acurada selecció d’un centenar d’obres —entre pintura, escultura i dibuix— que permet traçar un recorregut per la trajectòria d’aquest artista al llarg de set dècades de treball, des de les primeres obres de joventut, dels anys cinquanta, fins a la producció més recent.

Pintor, escultor i dibuixant

Exposició fins el 14 de gener del pintor realista espanyol més conegut dels últims anys. Pensem que el propi Antoni Lopez és el comissari d’aquesta exposició.

És una antològica en la que hi ha escultura pintura i dibuix. Hi trobem obres no acabades ja que com ell mateix diu hi ha moments en que no pot seguir amb aquell tema o obra i ha de continuar treballant una altra peça. Són necessitats personals que varien.

L’exposició està estructurada en diversos blocs temàtics que al llarg de la vida li ha interessat treballar.

La presentació de l’exposició molt acurada i ben il·luminada especialment la part d’escultura que la destacaríem dins l’obra exposada ja que com ens diu l’autor pots observar-la des de tots els punts de vista al contrari d’una pintura o dibuix que has de mirar-la només des d’un sol punt de vista.

Al final hi trobem un audiovisual molt ben fet, dirigit per Josep Maria Civit, en què el mateix autor ens explica el muntatge de l’exposició. Les dificultats, la selecció d’obres, el seu pensament envers alguna d’elles. També com pinta, com mesura les perspectives, com treballa molt amb llum artificial per evitar els canvis que es produeixen al llarg del dia.

Com totes les exposicions de La Pedrera hi ha molta qualitat d’obra i no excessiva quantitat el que fa que es pugui contemplar tranquil·lament sense que una peça ensopegui amb una altra en un temps relativament curt.

Activitats del cicle Antonio López

L’exposició vol expansionar-se més enllà de la sala en concret i ha aconseguit que altres entitats (el Palau de la música, el MNAC…) hi col·laborin amb xerrades, concert, tallers.

Molt interessant la proposta de la Fundació Sorigué  a Balaguer que combina art de grans dimensions amb el procés de fabricació. Vegeu aquí algunes obres exposades

Naturalment, una exposició no apta per als qui no els agrada l’hiperrealisme i prefereixen l’art abstracte.

Mostrem alguna obra diferent dels seus tradicionals paisatges madrilenys, que també hi són, que ens ha sorprès gratament.