Autor: gaudirlacultura

Categories
Restaurants i gastronomia

La Taverna del Ciri, vinculada a Marc Ribas

Per Joan Alcaraz

La Taverna del Ciri, carrer Antoni Torrella, 66. Terrassa. Tel. 93 858 91 22

Si sou o aneu a la cocapital del Vallès Occidental, heu de conèixer i assaborir aquest restaurant, que és un negoci del conegut cuiner i també influenciador -o influencer, que diu molta gent- Marc Ribas, gironí i egarenc d’adopció.

De fet, em comenten que l’establiment acull més gent forana que de Terrassa mateix, potser perquè la seva situació al barri de Ca n’Aurell -això sí, en un carrer a tocar del centre de Terrassa- no agafa tant de passada…

La Taverna del Ciri és de cuina catalana i molt centrada en les menges del Vallès, amb especifitats locals. Així, entre les tapes i “platillos” hi podeu trobar el deliciós terrassenc -el pinxo de Terrassa-, així com els porros brutals, l’hummus del Vallès, els formatges de Vacarisses o el bikini de cap i pota i colrave amb maionesa de raifort.

Pel que fa a les racions -o plats principals-, se serveixen, entre d’altres, l’arròs del Ciri, els peus de Ral d’Avinyó guisats, les cocotxes de bacallà guisades amb mongetes del ganxet o la tonyina Balfegó amb romesco blanc i salsa remolada. I quant als postres, remateu la jugada amb el saborós cardinal de Terrassa o el pastís de formatge de la Frasera.

A més del seu simbolisme religiós, el ciri és una espelma que ha estat present en les llars i les cuines durant segles. Ara podeu delectar-vos-en en aquesta taverna-restaurant egarenca gràcies al prestigi de Marc Ribas, i també del treball diari del xef Artur Martínez i el seu equip, el seu actual cap de cuina Marc Dinarès. I si, abans de ser-hi, voleu saber per on anirà la cosa, podeu clicar la web https://www.latavernadelciri.com/ Segur que la passejada per Terrassa o el fet de visitar-la us hi portaran!

Més informació

Taverna?

Establiment d’antiga tradició, de gran simbolisme sociocultural i gastronòmic, en què es serveixen de manera informal begudes alcohòliques, especialment vi, cervesa o licor, així com menjar o aperitius casolans i sencills.

Ciri?

Tradició. Un Ciri és una espelma que ha estat present en les cerimònies religioses (els religiosos han estat històricament grans estudiosos, preservadors i difusors del patrimoni culinari tradicional), així com en les llars i cuines durant segles.

Festa. Un Ciri és un gran rebombori. Un cert desordre associat a una festa.

Territori. La Poma del Ciri és una varietat tradicional de la nostra comarca, de gran potencial gastronòmic, que va pràcticament a desaparèixer. En l’actualitat l’estem recuperant.

Categories
Llibres

Iranzo: la imatge elegant, l’expressió atractiva

Per Joan Alcaraz

Pascual Iranzo: Posa’t de moda

(Edició de Jordi Romaguera)

Editorial La Lletra d’Or (L’Hospitalet de Llobregat, octubre del 2021)

Posa’t de moda

Em sabria greu que aquest llibre passés poc menys que desapercebut. No s’ho mereixen ni l’autor, el conegut perruquer i estilista Pascual Iranzo -desaparegut recentment-, ni tampoc l’editorial. I és que ens trobem davant d’un volum amb un text notori, amarat d’autèntica filosofia vital.

És un llibre breu però dens, i per ambdues coses convida a la lectura. Iranzo ha estat tot un personatge, tal com m’assegura el meu perruquer de fa anys, que va aprendre l’ofici amb ell. Un professional de referència, tant a nivell nacional com internacional. Nascut l’any 1930 a Barcelona i mort a la capital catalana el mes de setembre del 2022, als 92 anys, durant tota la seva vida va estudiar sobre el món de la moda no solament pel que fa al cabell, sinó amb tots els seus derivats, tal com aquesta obra ho demostra plenament.

Hereu d’una perruqueria que era del seu pare, el 1959 va guanyar la Rose d’Or en el Festival de Perruqueria Internacional de París. Ha donat conferències a urbs nord-americanes com Nova York, San Francisco o Los Ángeles, entre d’altres ciutats, culminades el 2004 amb Imatge personal i protocol, impartida a la Universitat Pompeu Fabra. Aquestes intervencions han estat publicades en forma d’opuscles i de llibres, i també reproduïdes per ràdio i televisió. Fou distingit amb la Creu de Sant Jordi l’any 1998.

Pascual Iranzo, circa any 1970 Foto: Arxius RTVE

En Posa’t de moda va molt més enllà de l’aspecte capil·lar, que, de fet, no és del que més tracta. Fixeu-vos, si més no, en uns quants dels temes:

  • “Saber-se vestir”.
  • “L’aura, el vestit invisible”.
  • “La boca o el desig”.
  • “La conducta humana”.
  • “El contingut intel·lectual”.
  • “La cosmètica i l’estètica”.
  • “L’elegància personal o el bon gust”.
  • “El gest, símbol de la comunicació”.
  • “La imatge humana”.
  • “Les mans i les carícies”.
  • “La mirada, el llenguatge dels silencis”.
  • “El mirall, la constància del dubte”.
  • “L’olor i el perfum: les essències”.
  • “La pell, com a vestit”.
  • “El protocol”.
  • “La seducció, el sentit de l’atracció”.
  • “La veu, la bellesa sonora”.
  • “El client”.
  • “El perruquer”.

Etcètera.

Com us deia, tota una filosofia. Un estil de vida del qual se’n desprenen nombroses observacions i consells, amb molts dels quals podem estar-hi d’acord però que sovint ens costa complir, jo el primer…

En definitiva, aquest llegat d’Iranzo és fet d’ofici, reflexió i, sobretot, de sensibilitat, elegància i subtilesa.

Anarquista i d’origen obrer, Iranzo es formà com a estilista a França. Foto La Vanguardia
Categories
Llibres

De Catalunya al Japó, una conversa sàvia

Per Joan Alcaraz

Títol: L’última conversa. Trobada a Queralbs

Autors: Jordi Pujol i Ko Tazawa

Lapislàtzuli Editorial, gener 2023

L’última conversa. Trobada a Queralbs

Als seus 92 anys -i després de superar un ictus-, Jordi Pujol, expresident de la Generalitat, sembla haver obtingut el perdó implícit de la ciutadania un cop superats, poc o molt, alguns fets singulars relacionats amb la justícia dels quals n’ha estat un dels protagonistes. L’assistència massiva a les seves aparicions públiques recents així ho dóna a entendre.

Ara torna a ser notícia per dues publicacions: la reedició, ampliada, del seu llibre dels anys 70 Des dels turons a l’altra banda del riu, i l’edició d’una conversa amb l’escriptor, traductor, professor universitari i catalanòfil reconegut -una mica rara avis venint del Japó- Ko Tazawa, per dissort desaparegut fa uns mesos.

L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol conversa amb el catalanòfil japonès Ko Tazawa LAPISLÀTZULI EDITORIAL

Aquesta, forçosament, última conversa constitueix, sobretot, un encontre serè i savi. I és una gran sort que hagi tingut lloc, precisament, al poble ripollès de Queralbs, on Pujol hi té casa i Kazawa -afortunada casualitat- l’hi tenia també. Una trobada de gran interès en un entorn tranquil i, com sabreu, plaent.

Al breu volum, publicat per Lapislàtzuli -una editorial barcelonina en la qual les produccions japoneses hi tenen una presència destacada-, s’hi tracta, en primer lloc, del paper del Japó en el món, un país que el president ha visitat en tres ocasions. També s’hi analitzen un factor avui d’interès cabdal com és el tema de l’energia, els crims derivats de les guerres -malauradament, de rabiosa actualitat-, la dimensió humana dels polítics, el paper de l’honor i la religió, temes tan valuosos com la llengua i la identitat -en els quals Pujol té molt a dir-hi- i fins i tot qüestions relacionades amb dues cuines tan diferents com la catalana i la japonesa… Capítol a part el mereix la molt merescuda Creu de Sant Jordi que el Govern català concedí a Ko Tazawa, i de la qual el de Yokohama se’n sentia ben orgullós…

Ko Tazawa havia rebut la Creu de Sant Jordi

Tot plegat configura un diàleg tan relaxant com intel·ligent. Els dos protagonistes bé que s’ho valen. Sempre penso, en el cas de Jordi Pujol, que l’actiu de la seva trajectòria prevaldrà clarament sobre el passiu, i que la seva activitat al capdavant de Convergència i Unió posà les bases del sobiranisme actual, la qual cosa no treu que en aquest procés no hi hagi hagut molts altres artífexs destacats, en una evolució col·lectiva necessàriament plural.

Quant a Ko Tazawa, ben cert que no és gens freqüent que un japonès destacat hagi esdevingut un clar i sòlid amic de Catalunya. Per tant, i ara que ja no figura entre nosaltres, és una sort que el seu prestigiós llegat -entre altres mèrits, traductor al japonès de títols emblemàtics de la nostra literatura com Tirant lo Blanc, La plaça del Diamant i Camí de sirga– s’hagi pogut rematar amb aquesta última conversa a Queralbs amb el polític català més influent  dels darrers quaranta anys.

Ko Tazawa: Petjades d’un japonès. Catalunya i un japonès 30 anys després

Des de l’encant del Pirineu català, gaudiu-ne de ple…

Més informació

Ko Tazawa: «Traduir és fer molts canvis i prendre moltes decisions» Entrevista d’Esteve Plantada per a l’Institut Ramon Llull, 2019

La podeu llegir aquí

Categories
Llibres

Aforisme: l’art de dir molt en poques paraules

Per Joan Alcaraz

Joan Tudela: Petits pensaments. Mil aforismes

Editorial Pont del Petroli (Badalona, 2022)

L’aforisme és un gènere literari singular i ben segur que no massa freqüent. Constitueix una expressió tan breu i condensada com enginyosa, un art de la paraula minimalista que no és a l’abast de tothom, tot i que l’hagin conreat plomes tan insignes com Rabindranath Tagore, Hans Magnus Enzensberger, Milan Kundera, Jorge Semprún, Simone Weil, Michel de Montaigne, François de la Rochefoucauld, Oscar Wilde, Victor Hugo, Friedrich Nietzsche o Woody Allen. I, entre nosaltres, Joan Fuster, Josep Pla, Frederic Soler “Pitarra”, Joan Oliver “Pere Quart”, Santiago Rusiñol, Màrius Torres o Miquel de Palol.

Ara, el periodista, escriptor i lingüista Joan Tudela ens ofereix el volum Petits pensaments, format per mil aforismes que es presenten en dos reculls intitulats, respectivament,  “En poques paraules” i “Seré breu”.

Joan Tudela

En certa manera, l’aforisme, en prosa, es correspon, en poesia, al gènere japonès del kaiku, un poema breu de disset síl·labes i sense rima. Ambdós gèneres cerquen, mitjançant la senzillesa, la subtilesa i l’austeritat, capturar l’instant…

Com que sempre hi ha aforismes que t’agraden, o t’interessen, més que d’altres, he fet la meva pròpia selecció del llibre d’en Tudela i em plau oferir-vos-la tot seguit:

“La sinceritat és perillosa: un assassinat pot ser -perfectament- un acte d’autèntica sinceritat”.

“Si us obliguen a triar llibertat o igualtat, sense cap mena de dubte, trieu llibertat i igualtat. Amb una mica de fraternitat, si pot ser”.

“Cada generació soluciona els probles de l’anterior i crea els problemes de la següent. Així va el món”.

“No tenir enemics està bé; però no tenir cap enemic és una mica exagerat”.

“Ningú no té una credibilitat zero: si el més mentider i desprestigiat crida que es cala foc, tothom ho comprovarà, per si de cas”.

“Si ets obsessiu, no t’obsessionis a deixar de ser-ne, perquè no te’n sortiràs: el que has de fer -creu-me- és substituir les obsessions negatives per obsessions positives”.

“Quan algú demana consell, és que vol confirmar una decisió ja presa”.

“No crec en la reencarnació; però si n’hi ha a la pròxima vida vull ser funcionari. Més ben dit, funcionari als matins i poeta a les tardes”.

“Si la ironia és una adhesió incompleta, el sarcasme és una esmena a a la totalitat”.

“L’autobiografia de Déu deu ser l’hòstia”.

“Vaig conèixer un imbècil quan jo era jove i l’imbècil també. Molts anys després, vaig retrobar-lo i no havia canviat gens. Li vaig dir: “no has canviat gens”. S’ho va prendre com un elogi”.

“És molt senzill: escriu sempre allò que voldries llegir”.

“Entre una persona fanàtica i una persona corrupta, és clarament preferible tractar amb la persona corrupta”.

“Qualsevol relació entre dues persones que no es basi en la reciprocitat és una estafa”.

“Fer anys no té gaire mèrit: el que compta és el que fas entre aniversari i aniversari”.

“És impossible enraonar amb una persona que, al mínim desacord, canvia de tema”.

“No corregeixis l’imbècil, perquè t’odiarà; corregeix el savi, que t’ho agrairà”.

“El mort no és ben mort fins que no és oblidat per tothom”.

“Era un periodista tan professional que va vendre la seva ànima al diable a canvi d’entrevistar-lo”.

“Era una persona tan poc puntual que el dia del seu propi funeral va arribar a misses dites”.

“No és el mateix no fer res que no tenir res a fer”.

“El lèxic és savi, perquè amb una sola paraula és impossible de dir una estupidesa. Les frases ja són tota una altra cosa”.

“No estimo la meva pàtria perquè sigui millor que les altres, sinó perquè és la meva”.

“N’hi ha que són tan detestables que l’únic bon negoci que s’hi pot fer és la incomunicació màxima amb ells”.

“La cosa pitjor d’aquest món? L’aliança entre l’estupidesa i la malignitat”.

“Hi ha una cosa pitjor que ser enterrat viu i és viure mort”.

“És curiós. Hem conegut dictadures de dretes, n’hem conegut d’esquerres, però mai no hem conegut cap dictadura de centre”.

“Un aforisme és un microassaig”.

Etcètera, etcètera…

Com podeu veure, Petits pensaments. Mil aforismes és una obra afinada que, a més, es llegeix en un obrir i tancar d’ulls. Tot un món breu però ben acabat, i que clarament ens interpel·la.

Categories
Llibres

El oro de Mussolini

Per Josep Sauret

Títol: El oro de Mussolini

Subtítol: Como la República planeó vender parte de España al Fascismo

Autor: Manuel Aguilera Povedano

Arzalia Ediciones, 2022, 224 pàgines

Contingut:  Més de 40 imatges i documents

L’autor

Nascut el 1978 a Palma, és periodista i doctor en història, fa de professor de futurs periodistes i columnista del diari Ultima Hora de Palma. Ha publicat diversos treballs sobre la guerra civil a Mallorca que és el camp fonamental de la seva investigació: Compañeros y camaradas. Las luchas entre antifascistas en la Guerra Civil española i Un periodista en el desembarco de Bayo.

Des del 2017 és codirector del projecte de recerca Espais de la batalla de Mallorca.

Manuel Aguilera Povedano

La meva ressenya

El oro de Mussolini és un llibre amè, ben escrit i que es llegeix ràpid. Té l’estil d’un relat periodístic però darrera hi ha una recerca ben documentada d’un historiador. L’autor barreja part de la seva biografia personal durant 15 anys, buscant fonts primàries per escriure primer un article i després un llibre, a mesura que el material que va trobant  li permet desenvolupar una història més completa.

Realment, són dos els arguments que també s’entrelliguen. Dos temes que han estat oblidats pels historiadors, suposem que majoritàriament per desconeixement. Un seria el dels plans de Mussolini per establir una colònia italiana a Mallorca que servís per italianitzar l’illa i posteriorment de base militar; i l’altre tema, l’oferiment que fa la República espanyola de Mallorca a canvi de què Itàlia complís, de debò, el pacte de no intervenció en la guerra civil en què estava immersa Espanya.

Aquest sorprenent oferiment no sembla que es tractés en cap Consell de Ministres. Tot es va portar en secret a través d’espies i seguint la cadena de comandament de Largo Caballero (president de la república fins el maig del 1937) i Araquistáin (l’ambaixador a França). Es tractava de comprar la “no intervenció” a canvi de cedir territori. Sembla que es va pensar també amb el nord d’Àfrica i alguna illa de Canàries i oferir-ho també a Hitler en les mateixes condicions d’intercanvi.

Negrin al substituir a Largo Caballero va suspendre les negociacions i les va dirigir amb la complicitat de Prieto (ministre de defensa) en intentar alguna cosa similar encara que en sentit contrari amb el Regne Unit oferint-los-hi les bases navals dels ports de Cartagena, Vigo i Maó.

Estàvem en la pre guerra europea i tots els països tenien interès en tenir posicions logístiques i estratègiques fortes. Pensem que des del punt de vista del que rebia la proposta podia ser avantatjosa, evidentment sense considerar el perill de què per si sol provoqués l’inici de la guerra a tot el continent.

Tornant a l’altre esmentat pla de Mussolini, pacífic, lent, sense fer soroll internacional, ens relata l’ajuda a tots els colpistes de dretes de l’època, l’ajuda econòmica a la Falange, la promesa d’entrega d’armes, les maniobres navals, la creixent influència en la cultura i l’economia locals i les bases aèries un cop produïda la rebel·lió franquista. Més endavant, ja en el 1937 i segurament degut a pressions de les democràcies occidentals va passar a una penetració més sigil·losa. Podríem parlar d’un pla B al fallar el primer.

Aquí es on encaixa perfectament el títol del llibre ja que el govern italià va comprar a través de testaferros la finca l’Albufera i Son Sant Martí el maig del 1938 a la badia d’Alcúdia per instal·lar-hi una colònia italiana amb emigrants. La finca era la tercera més gran de Mallorca i almenys si que havien previst construir vint cases colonials per començar un centre d’italianitzats que creixés amb els anys.

Tot una sorpresa de temes molt desconeguts, relatats de forma amena i amb rigor historiogràfic.

Més informació

Entrevista de Maria Coll a Manuel Aguilera. “Mussolini volia traslladar 100.000 italians a Mallorca i construir-hi dues bases aèries” Sàpiens, núm. 247, octubre 2022. pàgines 86-87.  

“L’any 1937, el govern de la República va posar en marxa l’operació Schulmeister amb l’objectiu d’aconseguir la retirada de l’ajuda de la Itàlia de Mussolini al bàndol nacional. La contrapartida va ser l’illa de Mallorca. Una negociació secreta que el periodista i doctor en història Manuel Aguilera detalla a El oro de Mussolini.”[…]

Ressenya d’Eugenia Patricia Rossi, Historia & Guerra, 3, enero-junio 2023.

“Sin dudas, la guerra civil española (1936-1939) es uno de los conflictos más significativos del siglo XX, destacándose, entre otras cuestiones, por su grado de internacionalización y por haberse constituido en la antesala de la segunda gran contienda mundial. Al inicio de esta guerra, tanto el bando republicano como el subleva-do habían iniciado gestiones destinadas a conseguir apoyo internacional para sostener el esfuerzo bélico. Sin embargo, mientras los insurrectos recibieron la asistencia de la Italia fascista y de la Alemania de Hitler, para el gobierno de la Segunda República aquellas tratativas encontraron un obstáculo en la política de no inter-vención y apaciguamiento adoptada por los gobiernos de Francia y del Reino Unido […]

Vegeu la ressenya completa aquí:

Categories
Llibres Viatges i itineraris

Caminar, veure, conèixer i viure

Per Joan Alcaraz

Títol: Caminant sense fronteres. De Sant Petersburg a Barcelona i Sant Jaume de Compostel·la; i d’Islàndia a Malta

Autor: Josep Maria Aymà

Tushita edicions (Sant Celoni, 2022)

Caminant sense fronteres

Singular i apassionant, el llibre que ara us presentem, per no dir que extraordinari. El seu autor, el sociolingüista Josep Maria Aymà, ja jubilat, no s’ha retirat, en canvi, de l’ofici de caminaire. De fet, s’ha dedicat tota la vida als viatges arreu del món, l’excursionisme -sobretot al senderisme)-, les marxes de resistència i les curses per muntanya.

Com a membre del Comitè de Senders de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, va fer ingressar aquesta organització a l’European Ramblers Association, l’organització continental del senderisme, i també va promoure, l’any 1991, el Congrés d’aquesta organització a Montserrat.

Un cop jubilat, ha realitzat el seu projecte de travessar Europa d’est a oest i de nord a sud, que és el que ens presenta a Caminant sense fronteres. Vinculat des de sempre amb el Club Muntanyenc Sant Cugat, ha promogut els anomenats Passeigs per Collserola que, després d’un quart de segle, han dut milers de persones a compartir matinals dominicals per conèixer la natura, la cultura que se’n desprèn i fer amistat i salut a tocar de casa.

L’autor ens proposa de viatjar a peu per poder veure de prop la realitat dels països mitjançant els seus entorns naturals i urbans; tenir l’esperança fixada en el revolt, perquè el caminaire sempre espera veure el lloc més bonic davant seu; rebre la felicitat d’albirar el lloc d’arribada sovint des de lluny, semblant al que devia ser l’alegria del pelegrí en veure les punxes de les catedrals o els campanars de les esglésies; sentir-se recompensat per l’esforç; experimentar el retorn a la naturalesa…

Josep Maria Aymà

En definitiva, la Transeuropa que viurem en aquestes pàgines -que s’acompanyen de nombrosos QR- ens permet comprendre la identitat de cada país a partir de descripcions dels paisatges i les poblacions per on passa el caminaire, notes artístiques, reflexions històriques i sociològiques… Tota una filosofia vital expressada, singularment, en la darrera part de l’obra.

“No competeixo ni m’interessen els rècords –diu Aymà; només la cultura i l’esport. (…). Per mi, l’important no és ni tan sols arribar, sinó passar-ho bé, fruir de la cursa, de la gent, de l’ambient, del bé que et sents”. I és que “caminar és descobrir a cada moment una il·lusió”.

En poques paraules, per poc que us agradi conèixer el planeta us encisarà aquest llibre, recorregut a peu per molts indrets d’Europa i amb altres referències al món.

Més informació

Aymà: ‘Caminar no és només posar un peu davant de l’altre’. Podcast Cugat Mèdia el 24/feb/15  Sant Cugat A Fons aquí

Del pròleg del llibre a càrrec de Miquel Jaumot i Bisbal aquí

Llegiu les primeres pàgines aquí

Mola de Sant Honorat (Peramola) Foto de Ferran Lozano
Categories
Teatre

Ragazzo

Teatre: La Villaroel

Autoria i direcció: Lali Álvarez Garriga

Intèrpret: Oriol Pla   Ragazzo

Il·luminació: Núria Solina

Espai sonor: Pau Matas

Ajudantia de direcció: Quimet Pla

Producció de Teatre Tot Terreny i Hui Basa / Theatre Of The Real

Durada: 1h 35m

Informació important: El dia 6 de febrer es celebrarà una postfunció a càrrec de Recomana.cat

 

Sinopsi

Europa, estiu de 2001. La ciutat del Ragazzo viu la restricció de drets socials més gran que ha viscut el continent des de la Segona Guerra Mundial: les fronteres estan tancades, se suspèn el Tractat de Schengen, es prohibeixen les manifestacions i les reunions en algunes zones de la ciutat; es prohibeix estendre la roba als balcons. Detencions. Identificacions. 30.000 policies patrullen pels carrers i no permeten l’entrada a la ‘Zona Rossa’, el lloc on els líders mundials del G8 estan realitzant una cimera.

Ragazzo, malgrat tot, viu l’estiu de la ciutat: fa poc ha okupat amb uns amics un espai acollidor que han condicionat com a habitatge, està de vacances, té temps per escoltar música, llegir, cuinar, enamorar-se… i per participar en el Fòrum Social Mundial que també s’ha instal·lat a la ciutat i on més de mig milió de persones discuteixen com seria aquest “altre món possible” que des de fa uns anys s’imagina com a alternativa a la globalització. El seu destí quedarà marcat quan prengui la decisió de quedar-se a la Columna dels Desobedients, que s’ha proposat una acció pacífica de desobediència civil: violar el confinament de la ‘Zona Rossa‘.
Què fer davant l’amenaça? Té legitimitat un govern que s’ha de blindar per decidir? Qui (i per a què) fa servir la violència? Què és la impunitat? Un altre món és possible?

Ragazzo és un crit a la vida, a la dignificació de les històries personals, a la reivindicació de la memòria col·lectiva i de la Història que els amos del món mai escriuran per nosaltres.

Les nostres opinions

Montse Fernàndez: Val la pena per tot: l’actuació del protagonista Oriol Pla no es pot ni explicar… deu perdre 3 kg cada nit.

Pilar Ordónez: Val molt la pena!

Mercè Bausili: Aquest actor és grandiós. Tot el que fa s’ho fa a la mida, i té recursos infinits.

Categories
Galeries i museus

Sorolla. Caçant impressions

Per Josep Sauret

Lloc: El Palau Martorell està ubicat al número 11 del carrer Ample, i pren el nom de l’arquitecte Joan Martorell i Montells, que el va construir entre els anys 1886 i 1900 per a la Societat del Crèdit Mercantil.

Exposició comissariada per: Blanca Pons-Sorolla, besneta del pintor i una de les principals expertes en la seva obra, i la historiadora de l’art María López Fernández.

Sinopsi: Es compon d’un total de 193 olis en format petit sobre taula, cartró o altres materials pertanyents a la col·lecció del Museu Sorolla. Al llarg de la seva vida, Joaquim Sorolla va arribar a pintar prop de dos mil olis sobre cartrons o tauletes de mida petita. Els anomenava “apunts”, “taques”, o “notes de color”.

Sorolla. Caçant impressions

​L’exposició que es mostra al Palau Martorell del carrer Ample a la plaça de la Mercè, és interesant des de diferents punts de vista. El Palau per ell mateix, ja val la pena; sobretot ara després d’haver sofert una acurada restauració: el pati interior amb una claraboia fantàstica, un saló ben decorat i un soterrani digne de veure.

La vidriera de la claraboia del Palau Martorell

La primera exposició que es fa al palau neoclàssic recuperat per la ciutat, s’hi mostren peces de petit format de Sorolla, algunes no tenen ni la mida d’una postal, provinents del fons del museu Sorolla de Madrid estan ben emmarcades tot i que alguns marcs daurats creiem que desllueixen la pintura.

L’exposició és cronològica, i així, podem veure la seva evolució pictòrica a llarg del temps. També hi trobem les localitats en què va anant pintant, les diferents temàtiques. No hi ha un fulletó explicatiu, però sí alguns plafons en català, que ens diuen que la majoria són apunts, notes de color que servien després per fer les obres en formats més grans.

És curiós que moltes estan signades i estan acabades. Sembla que no totes eren esbossos pròpiament, com també ens informen en els plafons. Sorolla els va començar a exposar a partir de l’exposició de 1906 a la galeria Georges Petit a Paris en la seva primera monogràfica. Presentem algun quadre que ens ha agradat especialment

Clotilde 1896, la seva esposa. És un tema que repetirà molt

Mar 1899. Un altre tema repetit

                          

Mar 1902

                                        

San Sebastian playa. 1917-18

                              

En resum, una exposició interesant que cal veure, atès que moltes obres no s’exposen habitualment al Museu Sorolla de Madrid. També val la pena per el recuperat el Palau Martorell que l’acull i apropar-se a l’Església barroca de la Mercè que molts tenim poc visitada.

Categories
Restaurants i gastronomia

Inici’s, successors del Jaume de Provença

Per Joan Alcaraz

Inici’s Restaurant: Carrer de Provença, 96-98

Cuina catalana i tapes

A la part del carrer de Provença de l’Esquerra de l’Eixample, prop de la confluència amb Calàbria, va haver-hi, fa anys, el restaurant Jaume de Provença, el xef del qual era el famós cuiner del mateix nom, que corresponia al ciutadà Jaume Bargués, autor d’una molt bona cuina mediterrània d’estil afrancesat.

Però abans, a la cruïlla exacta d’ambdós carrers, el pare de l’anterior ja s’havia iniciat en el món de la restauració amb un local molt més petit que tenia el nom de Can Jaume, i en el qual, anys després, la seva muller hi obriria durant uns pocs anys l’anomenat Racó d’en Jaume.

Per tal de recordar aquests inicis, la tradició familiar s’ha reprès amb el restaurant que es diu, precisament, Inici’s, el millor de la rodalia al meu entendre. Ofereix plats de cuina catalana i tapes amb un segell d’alta qualitat. Dos nebots de Jaume de Provença, el Jordi a la cuina i en Toni a la sala, juntament amb la Mari, l’esposa del segon, així ho garanteixen.

Dels entrants, destaca una excepcional ensaladilla italiana que, ara que Rússia ens dóna tants maldecaps, fa d’alternativa al platet més conegut de l’especialitat. Tenim també, entre d’altres, unes delitoses anxoves del Cantàbric amb vinagreta de tomàquet, uns plaents cervellets de be arrebossats o les gustoses patates Inici’s, amb romesco i maionesa.

Dels plats principals, parlem per exemple del saborós bacallà amb allioli gratinat i mongetes del ganxet, de les magnífiques cuixetes de pollastre amb prunes i ceba confitada o dels sempre contundents peus de porc a la brasa, un plat que -perdoneu-me- jo no sé menjar d’altra manera que no sigui a base d’untar-me els dits…

Peus de porc a la brasa

I, per tal de rematar-ho com és costum, uns deliciosos postres. Tocareu al cel si proveu la mousse gelada de taronges amb salsa de Grand Marnier, i gaudireu d’allò més amb el gratinat de maduixots a la crema de cava o la marquesa de xocolata amb nata o gelat de vainilla.

L’espai, amb poques taules, convida a la conversa assossegada en bona companyia, no pas a la cridòria. I no cal dir que el gran Jaume de Provença se sentiria molt complagut de la cuina que ens ofereixen els seus hereus. Si aneu a l‘Inici’s (carrer de Provença, 98; tel. 93 183 99 08), ja m’ho sabreu dir…

Categories
Llibres Música

El  jazz i els indis nord-americans

per Joan Alcaraz

Títol: Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans

Autor: Ferran Cailà Martínez

Pròleg: Miquel Desclot

Edició de l’autor, www.ferrancaila.cat Barcelona, 2022

El jazz i els indis nord-americans

L’autor d’aquest llibre, Ferran Cailà i Martínez, és un instrumentista vinculat històricament al món del jazz. Va ser, durant quatre dècades, un dels trompetistes de La Locomotora Negra, prestigiosa formació que va cobrir tota una època de sonoritats des del nostre país.

Ara ens ofereix una obra certament original i atractiva, ja que hi desenvolupa la qüestió, pràcticament inèdita -entre nosaltres, si més no-, del paper que van tenir les tribus i/o nacions índies de Nord-Amèrica en els orígens del jazz com a música tan genuïna del gran país situat entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Un paper que s’ha atribuït habitualment només als negres i que ara, de la mà d’en Cailà, veiem que no cal negar-los-hi -només faltaria!-, però sí que s’escau matisar-lo.

Ferran Cailà Martínez

I és que els anomenats -gràcies a un despistat Cristòfor Colom- indis van tenir també un paper molt destacat en l’origen d’una gènere musical que constitueix, com bé sabeu, tot un món. Mitjançant els seus parentius amb els negres -amb les barreges de sang pertinents-, els indis nord-americans han tingut en el desenvolupament del jazz una influència decisiva.

Vegem-ho. En un dels annexos del volum de Ferran Cailà hi figuren unes taules en les quals, entre d’altres dades, s’hi reflecteixen les arrels índies de músics de la talla d’Ábbey Lincoln, Big Bill Broonzy, Bo Carter, Joe  Williams, Josephine Baker, Nina Simone, William J. Count Basie, Ernesto Ernie Cáceres, Nathaniel A. Nat King Cole, Miles Dewey Davis, Edward K. Duke Ellington, John B. Dizzy Gillespie, Lionel L. Hampton, Helen Humes, Albert Budd Johnson, Freddie King Keppard -que figura en el nom de l’obra-, Benjamin Riley B. B. King, Charles Lloyd, Wynton L. Marsalis, Thelonious Sphere Monk, Charlie Bird Parker, Paul Seminole, Priscilla Mama Stewart, Cecil P. Taylor, Frank O. Tram Trumbauer, Benjamin F. Ben Webster… i un llarg etcètera.

El poeta Miquel Desclot, amic de l’autor des de la infantesa, es fa en el pròleg a l’obra les preguntes que pertoquen: “Per què costa tant reconèixer l’aportació al jazz dels pobles indígenes d’Amèrica? No formen part del gresol americà, el famós melting pot? No eren els primers en ser-hi? Podien no deixar rastre?”

En definitiva, Freddie Keppard i el Cavall de Troia constitueix un cert tractat sobre el jazz, a més d’una valuosa reivindicació de la traça dels pobles originaris de Nord-Amèrica. És per això que, de cara a pròximes edicions, crec que l’amic Ferran farà bé de trobar un segell editor que contribueixi a difondre encara més un material tan singular com important, tant des dels vessants musical i artístic com vivencial i humà.

Mentre us passegeu, des de finals del segle XIX, per l’entorn de Nova Orleans, potser voldreu tenir exemplars del llibre que comentem. Podeu demanar-los a ferran@ferrancaila.cat. També podeu accedir al web www.ferrancaila.cat. ¡Que des del so del dixie, el swing, el blues, les bandes, el piano, la bateria, la trompeta, el baix, el saxo… el món del jazz en el seu sentit més ampli, en gaudiu plenament!

Més informació

Podeu llegir una llarga introducció del mateix Ferran Cailà Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans aquí

Destaquem el paràgraf següent:

Indis i negres es van conèixer, presumiblement cap al 1619, en molts casos en situació d’esclavatge compartit. Des d’aquella data va començar la barreja cultural, racial i ètnica entre ambdós pobles, una relació no pas fàcil que «a empentes i rodolons» va prosseguir, fins i tot després de la Proclamació d’Emancipació d’Abraham Lincoln el 1863, i fins avui. Un dels «fruits» d’aquest mestissatge, és allò que avui coneixem com a jazz. Aquest llibre parla de jazz, però també d’indis, perquè aquests són els protagonistes principals, i invisibilitzats, d’aquesta història que us contaré. Aquesta situació de «sandvitx racial» que pateixen els indis és ben present encara avui als EUA.

Freddie Keppard i el Cavall de Troia. El jazz i els indis nord-americans de Ferran Calià