Al llarg de tres generacions d’una mateixa família (la família Sackler), Patrick Radden Keefe construeix un llarg i apassionant relat periodístic que ens endinsa en la manera en què els Sackler amassaran una de les més grans fortunes del món des de la indústria farmacèutica i sobretot amb la comercialització de productes derivats opiacis venuts com a analgèsics, el més emblemàtic dels quals és l’OxyContin. Aquest fàrmac precursor de la morfina està relacionat amb l’anomenada crisi dels opioides que al llarg dels darrers vint anys ha causat una devastació sanitària important als Estats Units amb milions de persones que han desenvolupat addiccions i gairebé mig milió de morts.
Els tres germans Sackler als anys cinquanta /Ed. del Periscopi)
El llibre està estructurat en tres parts. La primera part (El patriarca), és la història dels tres germans Sackler (Arthur, Mortimer i Raymond) fills d’una parella de jueus centreeuropeus que emigren als EUA la primera dècada del segle XX. Els tres germans estudiaran Medicina i s’especialitzaran en psiquiatria. L’Arthur, el més gran dels tres, crearà juntament amb els germans, un imponent holding d’empreses lligades al món farmacèutic i destacarà com un precursor en el desenvolupament exitós d’un màrqueting de vendes agressiu i sense escrúpols de productes farmacològics com no s’havia vist mai. La filantropia i el col·leccionisme seran trets diferencials de la família. En tot l’entramat d’empreses creades, la gallina dels ous d’or serà Purdue Pharma.
La segona part (La dinastia), és la història de la segona i tercera generacions dels Sackler, fins els nostres dies. Al llarg del text assistirem al creixement de la fortuna de la família fins a extrems impressionants amb la comercialització d’un analgèsic, l’OxyContin, dels problemes de salut pública que això comportarà, del blindatge absolut de la família (mitjançant advocats, directius o polítics) contra les veus que s’alcen arreu del país com a conseqüència de l’alarma sanitària i social que provoquen els opioides receptats de manera massiva a partir del final del segle passat i el començament del segle XXI.
Seu de Purdue Pharma a Connecticut, EUA (plantadoce.com) L’analgèsic protagonista, l’OxyContin (elpais.com)
La tercera part (El llegat) estén el relat fins pràcticament el dia d’avui. Veurem l’evolució dels membres d’aquesta família, així com d’alguns dels principals directius de Purdue enmig d’una societat que qüestiona i intenta que es persegueixin els presumptes delictes que l’activitat dels Sackler ha originat al llarg de molts anys. Un curt Epíleg que situa l’estat de la qüestió en el moment de l’edició del llibre i uns Annexos que expliquen quines són les fonts de documentació, centenars de cites finals i un índex, tanquen el llibre. Un total de 711 pàgines en les quals s’hi inclouen més de 50 de cites i índex. L’edició (Edicions del Periscopi), és molt acurada amb una molt bona traducció al català de Ricard Gil.
L’anterior llibre de l’autor, del qual podeu llegir la ressenya en aquest mateix blog, (No diguis res), ha estat un gran èxit editorial i una de les millors aproximacions periodístiques per descriure i ajudar a entendre el problema polític d’Irlanda del Nord. Em van regalar aquest llibre que us acabo de ressenyar i, d’entrada, em va fer una mica de mandra, ja que és um llibre gruixut i la temàtica em quedava una mica llunyana. Quan portava dues pàgines llegides JA ESTAVA ENGANXAT. És una lectura addictiva, com el primer relat documental sobre l’IRA. Si la comenceu, no la podreu deixar i, a més, n’aprendreu molt d’un tema i una societat (l’americana) que és propera i molt distant alhora.
L’1 de març de 1951, a Barcelona, milers de ciutadans es van negar a agafar els tramvies per protestar contra l’important augment dels preus dels bitllets que inicialment havia de produir-se a Madrid i Barcelona, però al final només es van mantenir a la Ciutat Comtal, cosa que va fer créixer el disgust i el greuge ciutadà. La dictadura va respondre tard i malament al desafiament social que tenia al davant. Com podia reprimir o castigar als que es negaven a fer ús d’un servei públic?
El llibre (Editorial Rosa dels Vents) ens parla dels dies anteriors i posteriors a la data simbòlica del primer de març i continua gairebé fins a mitjans de mes, ja que Barcelona viuria el dia 12 la primera vaga general, des de l’entrada i ocupació per l’exèrcit franquista el 26 de gener de 1939.
L’autor aporta una visió polièdrica de la realitat i del dia a dia barceloní a través de l’anàlisi de fonts molt diverses que permeten aproximar-nos de manera prou fiable a aquella realitat. La premsa diària proporciona prismes d’anàlisi amb lleugers matisos dintre de la monotonia franquista: tota la premsa és franquista però amb punts de lleugera discrepància, la poca que permetia un règim tan brutal com la dictadura. De tota manera, no era exactament la mateixa visió de La Vanguardia Española que la de Solidaridad Nacional, prototipicament falangista o la revista setmanal Destino que aportava un toc “liberal”, si es que aquí la paraula es pot escriure sense riure o plorar. Per completar la visió de la realitat s’utilitzen també publicacions afranquistes o directament de la clandestina i perseguida oposició antifranquista, així com múltiples testimonis que ens serveixen per situar-nos al llarg del relat.
En el primer capítol (La ciutat abans de les vagues) es fa una situació del context històric de la ciutat després d’una dècada de repressió, penúries econòmiques i fam. El dia a dia dels ciutadans eren les cartilles de racionament, el mercat negre (el famós estraperlo), les contínues restriccions elèctriques i la por. La Barcelona oficial, la nacional catòlica, vivia en els dies previs, la fe de la “Santa Misión” que eren els prolegòmens del futur Congreso Eucarístico que tindria lloc l’any següent al d’aquesta història i que havia de representar l’apogeu místic d’aquella Espanya famolenca i reprimida.
Fulls volanders que apareixien a Barcelona els dies previs a la vaga: En el primer per l’esquerra es pot insinuar la procedència més o menys falangista per la frase final (ajuntament.barcelona.com). En el centre, els 0,40 cèntims era el preu de la reivindicació dels bitllets (ElNacional.cat). A la dreta: poesia bufa que circulava com un rumor en aquells temps i que fa referència al suposat “rotllo” romàntic entre la vedette del Paral·lel Carmen del Lirio i el governador Baeza Alegría (fotografia procedent del llibre)
El segon capítol (La vaga dels tramvies) és la part central del llibre i relata els dies previs i els immediatament posteriors al dia 1 de març. Sempre utilitzant fonts diverses es va construint un relat on els fulls volanders, les octavetes que cridaven a la protesta són una part important del creixement del malestar ciutadà. Es pot constatar com és des de baix que es va formant la protesta, tot i que els dies previs els estudiants universitaris s’hi afegiran. És interessant seguir les picabaralles entre els grups falangistes catalans i les seves tensions en una guerra soterrada contra el governador civil Eduardo Baeza Alegría. Finalment el dijous 1 de març, els barcelonins fastiguejats i tips d’una vida miserable embolcallada de la por constant es neguen massivament a pujar als tramvies que van ocupats únicament pel conductor, el cobrador i una parella de la policia armada o algun falangista ben armat. La vaga es mantindrà fins diumenge quan les autoritats preveuen que la protesta decaigui; aquell dia al camp de les Corts es juga partit de lliga entre el Barça i el Racing de Santander. La companyia de tramvies va concentrar gran quantitat d’unitats al voltant del camp, però en una tarda de pluges intenses, el públic de manera callada va tornar caminant sota l’aiguat.
Hi ha molt poca producció gràfica de la protesta dels tramvies i de la vaga general. A l’esquerra, un grup de ciutadans intenta tombar un tramvia (blogs.elpunt.cat). En el centre, restes de llambordes que utilitzaven els vaguistes per provocar el descarrilament de les unitats (antropologia.cat). A la dreta, la policia armada desplegada al centre de la ciutat (ajuntament.barcelona.com).
El següent capítol (La vaga general) explica la manera com es va convocar i desenvolupar la vaga del dia 12 de març. En aquest sentit, el paper de les forces d’oposició clandestina va ser minsa o inexistent i sembla ser que tot va sortir de l’assemblea convocada a la seu de la CNS, la central nacionalsindicalista a la Via Laietana on alguns falangistes díscols i/o elements obrers de la catòlica HOAC haurien recollit el clima que possibilitaria l’acció de protesta. Cal esmentar que la vaga es va estendre per diferents poblacions de la província. La resposta violenta del règim durant tot el cicle de protestes (des de mitjans de febrer fins al 15 de març) va ser contundent: centenars de detinguts, i un nombre indeterminat de morts i ferits; la mort del nen de 5 anys Juan Moreno Ruiz quan la policia efectuà “disparos al aire” és un bon exemple de la brutalitat policial. Malgrat tot, el moviment de protesta aconseguí de manera ràpida l’anul·lació de la pujada de les tarifes i el desconcert i les pors entre els dirigents franquistes.
El quart capítol (“Teniamos razón”. Els franquistes passen comptes) ens explica la recomposició després dels fets de totes les forces del règim i com la premsa tanca files entorn de la dictadura. Tot i així, hi van haver conseqüències internes: la dimissió i substitució de l’alcalde de la ciutat, el baró de Terrades, per el mediocre i gris Antonio María Simarro, així com el cessament del governador civil Baeza que serà substituït pel dur general Felipe Acedo Colunga. El govern va intentar posar ordre dins les files sempre turbulentes dels falangistes locals. La premsa elogià de manera exagerada i amb un descarat autobombo la resposta “súblime” que les autoritats havien donat a la crisi originada per elements externs i infiltrats dels enemics d’Espanya.
Un curt epíleg (Els comunistes (confessen) que només van fer propaganda) explica les caigudes, en dates immediatament posteriors als fets, de molts elements clandestins del PSUC, l’enemic per antonomàsia del règim, i de com a través de les tortures bestials a què van ser sotmesos, la policia social se n’assabentà del paper (o millor dit de la manca de paper) dels comunistes i de la resta de l’oposició clandestina en les protestes del mes de març.
Una breu conclusió (Després de març de 1951), unes Notes acurades i els Agraïments finals clouen l’obra, tot plegat 340 pàgines de lectura amena que ens pot servir per recordar, posar en ordre i conèixer de forma profunda uns fets històrics molt propers en l’imaginari col·lectiu que representen un punt d’inflexió en la monotonia de la dura postguerra.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962). És professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer) i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF, adscrit al Centre d’Estudis de les Èpoques Franquista i Democràtica, UAB-CEFID). És membre del Consell Científic del Museu Memorial de l’Exili (MUME La Jonquera). Especialista en l’exili català de 1939 i el primer franquisme a Catalunya, les seves darreres publicacions sobre aquestes matèries són: Exiliats, proscrits, deportats (Barcelona, Ed. Empúries, 2006); 1939 (Barcelona, Península, 2007); Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana (Barcelona, Empúries, 2010); L’any que va caure París. Aliadòfils i franquistes catalans l’estiu de 1940 (Barcelona, La Magrana, 2010); Contra els catalans franquistes. Lletres de batalla de l’exili i la clandestinitat (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014); Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946) (Palma, Lleonard Muntaner, Editor, 2015); i, amb Mireia Capdevila, Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) (Barcelona, L’Avenç, 2017). (Extret de: https://www.lleonardmuntanereditor.cat)
L’acció de la novel·la té lloc al Glasgow dels anys 80, amb les condicions socials creades per les polítiques de Margareth Thatcher. La seva actuació política i econòmica emfatitza la desregulació (sobretot del sector financer), els mercats laborals flexibles, la privatització de les empreses estatals i la reducció del poder i la influència dels sindicats. Aquestes polítiques portaren a àmplies zones del nord industrial i miner d’Anglaterra i del sud d’Escòcia als tancaments massius, l’atur i a la decadència ecònomica i social d’amplis sectors de la classe obrera. En aquest context trobem la trama de la novel·la: l’Agnes és mare de tres fills, els dos més grans adolescents (la Catherine i en Leek) fruits d’una anterior experiència matrimonial fracassada i el petit Shuggie fill de la parella actual, en Hugh Bain, un taxista que fa el torn nocturn pels carrers de Glasgow i que dedica el temps a enganyar l’Agnes amb les clientes i les oportunitats que li dóna la nit. L’alcoho és la sortida de l’Agnes i de moltes dones en uns suburbis escombrats per la crisi i la manca d’esperança. En Hugh abandonarà l’Agnes i els fills grans acabaran fugint buscant la supervivència personal un un món tancat i opressiu. El petit Shuggie s’aferrarà a la mare i a la dificilíssima situació tot buscant l’esperança en una situació cada cop més complexa. El nen no perdrà l’esperança de reconduir i salvar sa mare.
Barris pobres de Glasgow als anys vuitanta (alamy.es)
L’autor, Douglas Stuart (1976) va néixer a Glasgow. Després de llicenciar-se al Royal College of Art de Londres es va traslladar a Nova York, on va començar la seva carrera com a dissenyador de moda. Durant anys va alternar la feina de dissenyador i l’escriptura. Els seus escrits es publicaven a The New Yorker i Literary Hub. La història d’en Shuggie Bain, la seva primera novel·la, ha rebut el Premi Booker 2020 i s’ha traduït a més de trenta idiomes. Aquesta és una novel·la que recull les pròpies experiències vitals de l’autor, la mare del qual era també alcohòlica i reflecteix les vivències ofegadores de la realitat social de Glasgow en aquells anys que ell va viure en primera persona. La història és trista, colpidora i emotiva, plena de personatges marcats per un destí destructiu, en un ambient sufocant, però el nen Shuggie lluita de manera desigual per imposar l’amor que sent per la mare.
Vam comprar aquest llibre a la Setmana del Llibre en Català el passat mes de setembte. Cada any passem per la parada d’Edicions de 1984 i xerrem una bona estona amb l’editor, en Josep Cots. Com sempre els seus consells, les descripcions acurades i sentides del que publica l’editorial ens porten a agafar alguns del llibres que fins ara mai no ens han defraudat.
Mediterráneo, pel·lícula de 2021 (filmaffinity.com)
A la tardor de 2015, dos socorristes, Òscar (Eduard Fernández) i Gerard (Dani Rovira), viatgen fins a l’illa de Lesbos, a Grècia, impactats per la fotografia del nen Ailan ofegat en les aigües del Mediterrani. Quan hi arriben, la realitat és colpidora: l’arribada continua de centenars, milers de persones provinents de conflictes bèl·lics des de les properes costes de Turquia en unes condicions deplorables sense que ningú prengui mesures de rescat o d’ajuda. Al costat d’Esther (Anna Castillo), Nico (Sergi López) i altres membres de l’equip lluitaran de manera incansable per donar suport a les persones que ho necessiten.
Aquesta pel·lícula explica la història d‘Òscar Camps i els seus col·laboradors durant els primers mesos d’actuació a Lesbos. La cinta dirigida per Marcel Barrena (100 metros) i amb un guió de Danielle Schleif, a partir de la narració del mateix Barrena i del propi Òscar Camps, és una emocionada crònica de la inhumana situació dels refugiats, i del paper inactiu i vergonyós de la Unió Europea davant del drama humà que s’estava produint. La interpretació és molt bona i contribueix a donar realisme i veracitat a una història terrible i emotivament humana.
El dia 29 de juliol de l’any 2000, Juan Mari Jauregi que havia estat governador civil de Guipúscoa els darrers anys del govern socialista de Felipe González, és assassinat per un escamot d’ETA mentre feia un cafè amb un amic en un bar de Tolosa. Els tres militants responsables de l’atemptat seran posteriorment identificats, detinguts, jutjats i condemnats per aquest i altres atemptats. La notícia de la violenta mort arriba a Maixabel Lasa, la seva dona i a la seva filla Maria i això serà un punt d’inflexió definitiu a les seves vides.
Juan Mari i Maixabel, van iniciar la seva relació als setze anys (elcorreo.es). Fotografia de Juan Maria Jauregi (el correo.es). Monòlit a la tomba de Jauregi al cementeri del seu poble, Legorreta (karamaka.com). Pati de la presó de Nanclares de la Oca (20minutos.es)
L’any següent, Maixabel va ser nomenada directora de l’oficina d’atenció a les víctimes del terrorisme depenent del govern basc (2001-2012), en mans en aquells moments de Juan José Ibarretxe. Aquesta associació reconeix per igual les víctimes d’ETA com les provinents de l’extrema dreta o dels parapolicials al servei de l’Estat com els GAL. En començar la dècada de 2010 s’inicia la “via Nanclares“, un projecte de reinserció d’aquells presos etarres que decidien donar una sèrie de passos inequívocs cap al final de la violència. Aquests passos comprenien l’allunyament de l’entorn de la banda, l’acceptació de la política penitenciària, la sortida del col·lectiu de presos, la renúncia pública a ETA i a l’ús de la violència, la petició de perdó a les víctimes i el compromís de reparar-les mitjançant el pagament de la seva responsabilitat civil i, en últim terme, col·laboració amb la Justícia per a lluitar contra el terrorisme. El nom provenia del fet que en aquesta presó es concentraven els presos acollits a la via de reinserció. Dos dels etarres sentenciats pel cas Jauregi (Ibon Etxezarreta i Luís Carrasco) s’acolliren a la via Nanclares i participaren també en el projecte de justícia restaurativa lligada a la via de reinserció. En aquest marc es plantejaren trobades entre víctimes i “victimaris”. Maixabel Lasa participà diverses vegades en trobades amb els assassins del seu marit. El govern del partit popular va donar per acabades aquestes reunions l’any 2012. Aquest és, de forma resumida, el context històric de la pel·lícula. L’argument s’ajusta al que acabo d’explicar.
Iciar Bollaín i Maixabel Lasa (elpais.com) Luis Tosar i Blanca Portillo en un fotograma de la pel·lícula (el confidencial.com)
Maixabel (2021) és una pel·lícula de 119 minuts dirigida per Icíar Bollaín. Aquesta direcció és efectiva en el tibant pròleg, quan es relata l’espantós assassinat, i moderada en els no menys intensos diàlegs entre la protagonista i els assassins del seu marit. Són converses de més de cinc minuts en alguns casos, però no hi ha lloc per a l’avorriment en ni un sol minut del metratge. Les interpretacions de Blanca Portillo (Maixabel) i de Luís Tosar (Ibon) són immenses i condueixen un relat lent, emocionant i que enganxa totalment l’espectador. Cal fer esment de María Cerezuela (Maria) que fa una molt bona interpretació secundària. Un punt final important és la reacció de la pròpia Maixabel Lasa sobre el film: considera que el tractament dels fets i de les reaccions emocionals són prou encertades, però troba a faltar la manca absoluta de crítica a l’hermètic i distant paper de l’Estat que es mostra totalment indiferent al dolor que ell també ha causat i continua causant (via GAL i altres).
No us la podeu perdre, crec que es tracta d’una de les millors pel·lícules de l’any. Aneu al cinema i gaudiu de les emocions de la gran pantalla.
Aquesta novel·la és el testimoni de l’autora, Françoise Frenkel, d’un tram important de la seva vida. Aquesta dona nascuda a la regió de Lodz (Polònia) l’any 1889 i d’origen jueu es forma a la Universitat de la Sorbonne. Apassionada de la cultura francesa, amb el seu marit Simon Raichenstein, obrirà la primera llibreria francesa a Berlín, en els anys d’entreguerres. L’any 1933 amb l’arribada dels nazis al poder, el seu marit s’exiliarà a París. La llibreria La Maison du livre français serà un referent de la cultura francesa a Alemanya tot i la política obstructiva i antijueva del règim nazi. L’any 1939, poc abans de l’inici de la guerra, tanca la llibreria i marxa cap a París. La invasió de maig de 1940 i el posterior col·lapse francès, marquen l’inici del periple de l’autora pel sud de França amb l’espasa de Damocles de la deportació durant un llarg període que culminarà amb la fugida cap a Suïssa a l’estiu de 1943.
La novel·la fou escrita en el seu exili suís els anys 1943-1944 i publicada tot just acabada la guerra. És l’única obra escrita per Françoise Frenkel, que morirà a Niza l’any 1975. En tot el llibre no es fa cap esment del marit que va ser detingut el juliol de 1942, deportat i assassinat a Auschwitz.
Aquest llibre d’edicions de 1984, es va publicar el 2019, amb un pròleg de Patrick Modiano i una traducció al català de Mia Terradas. Consta de 320 pàgines, les trenta últimes són un annex amb fotografies i documents reals de la història de l’exili i la lluita per la supervivència de l’autora. Després de la seva mort l’any 1975, es va perdre el rastre d’aquesta dona excepcional, fins que en 2015 va ser reeditat en francès, amb l’ajuda del Premi Nobel de Literatura Patrick Modiano. L’èxit va portar a les traduccions i edicions com aquesta de la col·lecció Mirmanda d’edicions de 1984.
Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord
Aquest llibre és una narració documental. Explica una visió dels Troubles, el conflicte nord-irlandès que és el període d’agitació i violència política que es va desenvolupar a Irlanda del Nord durant una bona part de la segona meitat del segle XX. Comença amb el segrest de Jean McConville el desembre de 1972; segrest i desaparició, ja que aquesta dona, vídua i mare de deu fills no tornaria mai més a casa seva. Tots els protagonistes d’aquest relat són reals, contemporanis nostres i, en molts casos, ben coneguts. Assistirem a la formació del pacífic moviment pels drets civils de la minoria catòlica, la resposta violenta i segregadora de la majoria unionista o realista i com lentament, a finals dels anys seixanta, es va gestant la reacció a un IRA moribund amb una nova estructura de resposta violenta, l’IRA provisional (els provos). No cal explicar més; l’acció va seguint un relat més o menys cronològic amb els moments més importants d’aquesta sagnant guerra irregular i amb els seus nombrosos protagonistes al llarg de més de quaranta anys fins gairebé el dia d’avui. Els acords de Divendres Sant (abril de 1998), intenten posar fi al conflicte. Aquest acord també va ser aprovat en dos referèndums pel poble d’Irlanda del Nord i pel de la República d’Irlanda. El problema no està resolt i el llibre no acaba aquí. De fet, la tercera part de l’obra (Reparacions) ens explica tots els problemes que s’arrosseguen com a conseqüència de dècades de violència molt crua.
El llibre no pretén ser una història exhaustiva de la política i violència de l’Ulster durant aquesta fase històrica; bàsicament s’estudien les relacions humanes i polítiques dels paramilitars catòlics, així com dels problemes que se’n deriven de la memòria d’aquells fets. Es fan alguns esments als voluntaris de les milícies unionistes, però l’objectiu no és un estudi global de la violència a l’Ulster, per a això hi ha moltes obres que l’autor cita al final.
La lectura del llibre és totalment addictiva; t’enganxa de manera brutal des de la primera pàgina i costa de deixar-lo quan vas a dormir: són 464 pàgines d’un relat intens acompanyades per gairebé cent pàgines de notes i bibliografia. Hi ha una molt bona selecció de fotografies (no gaires, però molt adients) que acompanyen alguns dels moments de més tensió del relat. L’autor Patrick Radden Keefe és redactor de The New Yorker i amb aquest llibre va guanyar el premi Orwell de no ficció política 2019 i va ser considerat un dels millors llibres de l’any i, entre els de no ficció, un dels millors de la dècada. Us animo a llegir-lo, no us defraudarà.
Front Occidental, prop de Verdun l’any 1917: el jove nord-americà Peter Ellis, fill d’una família de quàquers, fa voluntariat amb una ambulància atenent i rescatant ferits al front. De manera casual, salva la vida d’un pilot alemany abatut. Acabada la guerra, el jove Ellis es retroba a París amb Cristoph Keith, el pilot alemany, amb el qual uneix una amistat fraternal. Peter, que està en període de formació com a pintor, accepta l’oferta de Cristoph per anar a Berlín amb ell. A la capital alemanya hi viurà dos anys decisius (1922 i 1923).
Durant aquest temps, Peter es relacionarà amb el món de la burgesia aristocràtica lligada a l’ambient del seu amic Cristoph i al món lumpen i filo comunista dels barris obrers de la ciutat on treballarà amb pintors de l’expressionisme alemany de postguerra.
Al llarg de 440 pàgines d’intensa novel·la, fem una profunda immersió en la realitat social i política de la recent formada República de Weimar, en les immenses dificultats d’aquesta dividida societat per gestionar el seu passat, en la derrota militar no assimilada, en les dificultats econòmiques derivades d’un armistici basat en la venjança dels vencedors, en l’antisemitisme cada cop més estès, en el creixent paper de l’ultra nacionalisme. Assistirem a la destrucció de les classes mitjanes alemanyes com a conseqüència de la hiperinflació, així com la violència dels Freikorps que, per evolució engendraran els primers nazis que faran un primer intent violent d’arribar al poder amb el putsch de la Burgerbraükeller a Munic el més de novembre de 1923.
Aquesta novel·la no és cap novetat editorial, de fet la seva publicació és de l’any 1980. Arthur R. G. Solmssen (1928-2018), va publicar diverses novel·les, la més famosa de les quals és aquesta que ressenyem i que va rebre el premi literari Athenaeum. Jo vaig arribar a la lectura a través de la recomanació del professor Alberto Pellegrini en una classe del trimestre passat. Tant les seves classes com els seus consells historiogràfics són, per a mi, de gran rellevància.
La pel·lícula comença amb un joc aparentment innocent que sembla que és comú entre els adolescents danesos: un grup de nois i noies fan una cursa per trams al voltant d’un idíl·lic llac. Repartits en parelles, cada equip transporta una caixa plena de cerveses i guanya qui completi abans els trams. Quan es completa un tram, cadascú beu d’un bon glop una ampolla d’un terç (o mig litre). La competició acaba quan la caixa de cerveses de cada equip s’ha consumit. Aquest és el plantejament inicial del film. Els adults veuen amb una certa simpatia i nostàlgia les eufòries etíliques dels nois i noies.
En aquest context, quatre professors d’institut s’embarquen en un experiment sociològic en el qual cadascun d’ells haurà de mantenir la taxa d’alcohol en el seu cos al mateix nivell, durant el seu dia a dia, intentant demostrar d’aquesta manera que poden millorar en tots els aspectes de la seva vida.
Dues escenes del film (fotogrames.org)
Al llarg de la cinta assistim a una representació coral de la relació de la societat danesa amb l’alcohol, una relació amb clarobscurs i que pot tenir moltes interpretacions. La virtut del director, i això engrandeix la pel·lícula, és no estigmatitzar ningú, descriure fets, personatges, situacions en el seu context sociocultural, molt allunyat del nostre. Al final cada espectador pot treure les seves conclusions.
Es tracta d’una producció danesa dirigida per Thomas Vinterberg a partir d’un guió del propi Vinterberg i de Tobias Lindholm. És protagonitzada per Mads Mikkelsen, Thomas Bo Larsen, Magnus Millang i Lars Ranthe. És una pel·lícula que té diversos premis (Cinema Europeu, Berlín, Sant Sebastià, BAFTA) i que ha estat nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Els premis com a tal no garanteixen res, però jo he trobat que és una molt bona pelicula que s’ha de veure.
Després del col·lapse econòmic derivat de la crisi de l’any 2008-2011 que va afectar també la seva ciutat en la zona rural de Nevada, Fern (Francès McDormand), una dona vídua sense fills, al volant de la seva camioneta s’embarca en un viatge cap al mig oest nord-americà per explorar una vida fora de la societat convencional, com a nòmada moderna, de vegades en grup, de vegades en solitari.
La pel·lícula ens ensenya gent sense casa però que pot tenir llar, perquè la llar és dins de cadascú, com ho mostra el tatuatge d’una de les companyes de Fern al seu braç a l’estil del filòsof que assegurava que allà on s’estigués bé, allò era la pàtria.
Fotogrames de la pel·licula. A la part inferior dreta, fotografia de la directora Chloé Zhao(hollywoodreporter.com)
És un treball que alterna els espais interiors i exteriors amb encert; treballa la sensació de llibertat dels paisatges amb la intimitat de les caravanes de nous nòmades, a l’estil d’un western modern, o les habitacions amb molt de gust i caliu humà. Igualment, mostra d’una forma excel·lent els moments de companyonia i els de solitud; i cadascun d’ells té la virtut d’anar construint els personatges i fonamentar més la història. A nivell interpretatiu, Frances McDomand està superba, duent a terme una gesticulació i expressivitat corporal continguda molt apropiada al tema i a la direcció de Chloé Zhao adaptant la novel·la de Jessica Bruder País nómada. La resta de l’equip interpretatiu és tan bo que no saps si actuen o són persones reals explicant i vivint la seva historia. Trobareu altres coses en aquest film: els paisatges, la fotografía, la música. No us la perdeu en la gran pantalla que sembla que torna amb nosaltres.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.