Categories
Llibres

La mort del legalisme, la conspiració i la guerra civil

La destrucción de la democracia en España (i 5)

(5 de 5)

Podeu anar a l’entrada anterior d’aquest article

Las eleccions de 1936 (Font: RTVE)

El desenllaç de l’obra ens parla del PSOE i la CEDA en els prolegòmens de la Guerra Civil amb l’ABANDONAMENT DEL LEGALISME. A primeres hores del dilluns 17 de febrer van arribar els primers resultats electorals. Tot indicava que es produiria una petita victòria numèrica del Front Popular que degut al sistema electoral donaria una àmplia majoria en escons. Aquests resultats van acabar de destruir els somnis de la CEDA d’imposar un estat corporatiu autoritari sense haver de recórrer a una guerra civil. Ja era tard per intentar anul·lar els efectes acumulatius i tòxics de la propaganda cedista.

Les oligarquies industrials i rurals ja estaven desviant el seu suport financer cap a les trames conspiradores. L’ambigüitat del PSOE sobre la República va ser un factor decisiu el 1936. Prieto continuava convençut de la necessitat de col·laborar dins del govern republicà però havia de fer front Largo Caballero i tot el seu seguici revolucionari; la seva política va impedir tant la revolució com un govern fort i, en canvi, va assegurar que hi hagués un govern republicà ineficaç mentre es preparava la conspiració.

Durant aquests primers dies després de les eleccions, Franco, el Cap d’Estat Major del Ministre Gil Robles, amb la connivència del seu superior va conspirar per tots els mitjans per tal que es declarés l’estat de guerra i s’impedís l’accés al poder del Front Popular. Altres generals s’hi afegiren a les maniobres de Franco, però Portela Valladares, el president en funcions, no accedí i el moviment es desinflà en no tenir el suport de la Guàrdia Civil, en mans d’un militar declaradament fidel a la República com era el general Pozas. Gil Robles que en l’organigrama d’aquesta trama havia de ser president del govern, va fer un darrer intent de convèncer Portela. La reunió no va servir i el primer ministre, espantat del que hi havia, va traspassar els poders a Azaña la tarda del 19 de febrer, sense esperar els tràmits parlamentaris. Azaña constituí a corre cuita un govern format només per republicans d’esquerra. Portela no informà Azaña de la conspiració i així Franco no va ser castigat amb les conseqüències futures que això tindria. Els preparatius colpistes continuaren i el seu treball es veuria facilitat per les possibles vacil·lacions del govern o per les previsibles i provocadores alteracions de l’ordre públic.

La majoria dels principals conspiradors eren dels anomenats africanistes. Tots ells amb una visió corporativista i elitista dins l’exèrcit i reaccionaris en el camp polític (Font: GoogleArts&Culture)

A les grans ciutats es restablí aviat la calma després de les manifestacions d’alegria postelectoral; no passà el mateix al camp del sud on els incidents continuats van provocar la fúria i l’alarma de la dreta. Els ajuntaments de dretes imposats el 1934 van ser substituïts pels consistoris d’esquerra triats el 1931. Mentrestant, la violència política de la dreta s’estenia arreu i, malgrat les crides de la premsa d’esquerres a no caure en la provocació feixista, moltes vegades aquesta violència era contestada per revenges des de l’esquerra. En aquest context el líder de la CEDA estava perfectament informat del desenvolupament de la conspiració. Els diputats cedistes continuaven utilitzant el Parlament només com a tribuna propagandística. Un problema que es va plantejar el mes d’abril va ser la continuïtat d’Alcalá – Zamora en la presidència. L’esquerra no li perdonava el fet que hagués facilitat l’entrada de la CEDA al govern a l’octubre de 1934 i a la CEDA estaven furiosos que no els havia donat el govern a finals de 1935. Aprofitant una maniobra jurídica en interpretar l’article 81 de la Constitució, l’esquerra va provocar el cessament del president i va obrir una crisi per substituir-lo. Això va crear certes expectatives d’enfortir la República. Probablement la millor opció era Azaña com a president i Prieto com a primer ministre; ells eren els dos únics polítics d’esquerra que podrien haver aturat les provocacions feixistes i les respostes des de l’esquerra. Tal com va anar tot, la destitució del president i la seva substitució per Azaña va donar lloc a que cap dels dos artífexs de la coalició controlés el govern.

Enfrontaments i atemptats a la primavera de 1936 (Font:RTVE)

Al carrer els incidents i batusses entre falangistes i comunistes o entre japistes (JAP o Juventudes de Acción Popular) i socialistes eren contínues. Evidentment, la creació d’una atmosfera de caos i desordre només beneficiava la dreta catastrofista. Al Parlament, els discursos de la dreta eren incendiaris i provocadors i l’ambigüitat dels dos principals líders de la dreta, Calvo Sotelo i Gil Robles eren deliberadament ambigus. Durant la primavera milers de membres de la JAP es van passar a la Falange. El creixent suport de la CEDA a la violència de la dreta venia del fet d’adonar-se’n que els mètodes legals ja no eren útils per defensar els interessos materials de l’oligarquia terratinent. En sentit contrari la FNTT havia augmentat enormement la militància durant la primera meitat de 1936 i les presses dels nous dirigents no admetien dilacions en les reformes del camp. Es van ocupar terres, sobretot les provinents de desnonaments anteriors, es van fer vagues, però, en general durant aquests mesos de primavera la conducta dels dirigents sindicals va ser força continguda, tenint en compte la resposta violenta i repressiva de molts propietaris. Aquests ja no confiaven en la CEDA i van girar els ulls als militars conspiradors.

Cerimònia de presa de possessió de Manuel Azaña l’11 de maig de 1936
(Font: flickr.com)

En un clima terrible, l’11 de maig Azaña va arribar a la presidència de la República i va demanar que Prieto fos el seu president del govern; aquest tenia plans per accelerar la reforma agrària i per lluitar contra els conspiradors militars i els feixistes violents, però les lluites internes dins del partit li ho van impedir.

Quan el lideratge del PSOE s’arreglava a trets: el míting accidentat d’Indalecio Prieto: Un míting a Sevilla el 2 de juny de 1936 exterioritza de forma expeditiva i violenta les tensions dins del partit (Font: Ecodiario.es)

Largo Caballero i el sector caballerista embarrancats en la idea de la revolució i amb recels personals de molts anys, s’hi oposaren a Prieto com a primer ministre i aquest acceptà la decisió del partit, en aquell moment majoritària. Azaña va ser substituït per Casares Quiroga en la presidència del govern i aquest es va envoltar d’un equip ministerial ple d’incapaços. Casares es negava a creure els informes reals de la conspiració militar que anava avançant.

Gil Robles es mantenia públicament al marge del complot, però la realitat era que la seva implicació era molt gran, fins i tot a nivell econòmic (mig milió de pessetes del fons electoral de la CEDA van ser cedits per Gil Robles a Mola, el «director» del cop). També va actuar sobre el coronel Yagüe, amic íntim de Franco, per tal que l’ajudés a resoldre els «dubtes» que aquest últim tenia per participar en el cop. Un amic proper de Gil Robles havia estat el contacte amb el coronel Galarza de la UME i «técnico» de la conspiració. Aquest va ser qui va contactar Gil Robles amb Mola. El quadre que pintaven en seu parlamentària Gil Robles i Calvo Sotelo del desordre i la revolució comunista era exagerat. De fet, el PCE amb l’estratègia marcada per la Komintern estava per l’estabilitat del govern i les reformes. Va ser precisament el cop d’estat el que va provocar la revolució i l’ascens dels comunistes a unes posicions polítiques rellevants que no tenien.

Nota de premsa amb els assassinats del tinent de la Guàrdia d’Assalt José Castillo i de José Calvo Sotelo (12 i 13 de juliol de 1936). Fotos de Castillo i imatges de l’enterrament de Castillo i del dipòsit de cadàvers amb el cos de Calvo Sotelo

Largo Caballero estava convençut de la inutilitat del reformisme, però entre la teoria i la pràctica hi havia tota una vida de gradualisme pragmàtic. L’any 1936 va continuar actuant com ho havia fet sempre, és a dir, preocupat sobretot per la consolidació i predomini de la UGT. En els discursos deia el que els obrers volien sentir, però més enllà de la retòrica hi havia ben cosa cosa. Els recels constants i mutus amb la CNT seguiren al llarg d’aquest primers mesos del 1936. Tot i el soroll de sabres constant i públic, no es va avançar en la preparació de l’única arma que disposaven els treballadors que era la vaga general revolucionària. La resposta obrera al cada vegada més proper alçament militar tenia molt d’espontani i poc organitzat. Això suggereix que els preparatius anteriors de cara a la revolució havien estat escassos. Amb el cop d’estat involutiu, els socialistes es veieren atrapats en un doble dilema. Prieto creia que un govern reformista fort era l’única resposta als perills que venien a sobre. Mentrestant, Largo aspirava a un govern exclusivament socialista i un moviment obrer totalment ugetista. Aquesta profunda divisió d’opinions unida als ressentiments personals, paralitzava tota l’acció política socialista. Això seria una rèmora important en els propers anys de la República.

Epíleg

Les divisions dins del moviment socialista es profunditzaren de manera amarga durant la guerra civil. El PSOE seria eclipsat pel Partit Comunista, de la mateixa manera que la CEDA acabaria sent absorbida per la Falange. Quan es produí la sublevació, sense cap preparació, Largo Caballero ordenà la UGT que declarés una vaga general indefinida; això va ser un desastre i en les ciutats on va triomfar el cop va representar un bany de sang de les bases socialistes. Allà on no va triomfar es produí un col·lapse de les institucions republicanes i els treballadors van ocupar els espais de poder vacants. Semblava doncs que els auguris de Largo s’acomplien i el 4 de setembre de 1936, es formà un govern d’unitat dels treballadors sota la presidència del propi Largo Caballero. Aviat, però, la necessitat de coordinar de manera eficaç els esforços de guerra l’obligaren a reconstruir l’estat burgés col·lapsat i a utilitzar els mecanismes de repressió d’aquest estat per contenir l’espontaneïtat revolucionària dels primers mesos de la guerra. Un cop aconseguida aquesta transformació, el propi Largo va ser apartat per una nova coalició de prietistes, republicans i comunistes sota la presidència de Juan Negrín. Les purgues internes continuaren durant la guerra i en l’exili de la postguerra. Largo seria capturat pels alemanys el 1943 i ingressat en un camp de concentració moriria a poc d’acabada la segona guerra mundial havent retornat, això si, als seus orígens reformistes. Prieto, també a l’exili, va arribar al paroxisme de la seva política pragmàtica quan el 1947 negocià amb Gil Robles una aliança antifranquista.

Les bases de la CEDA es van integrar en el camp rebel. Alguns diputats van tenir la desgràcia de caure en camp republicà i foren morts. Gil Robles, que no es volia tacar directament de sang les mans, va passar a Biarritz on va tenir un paper clau de coordinació en l’adquisició d’armes, subministraments i ajut econòmic pels facciosos; tot això amb una discreció exquisida. Va visitar la zona rebel en nombroses ocasions, però cada vegada les reticències dels militars eren eloqüents. A partir de l’1 d’octubre de 1936 quan Franco es va convertir en el Cap de l’Estat rebel, el futur polític de Gil Robles al «Nou Estat» franquista va acabar, tot i que ell mai no va qüestionar el lideratge del Caudillo. La CEDA va ser dissolta, els seus funcionaris absorbits pel Movimiento i la majoria dels seus quadres hi formaren part. Les futures memòries de Gil Robles seran un intent esquizoide de presentar-se simultàniament com a demòcrata i mostrar tot el que havia fet pel triomf del moviment rebel. L’estat franquista que s’estava construint continuà sent l’instrument de l’oligarquia tradicional. L’estructura agrària del nou estat seria la tradicional d’abans de la República, pràcticament sense canvis fins a finals del anys seixanta.

Per a tancar l’anàlisi d’aquest sistema polític de l’època (cal recordar novament que hi havia d’altres conflictes a l’Espanya dels anys 30 que no tractem aquí), es pot resumit tot dient que la classe obrera estava fermament decidida a introduir reformes importants i que l’oligarquia s’hi va oposar amb totes les seves forces, primer amb el legalisme i, quan aquesta via fracassà, amb el catastrofisme violent que acabà imposant, en un bany de sang, l’estat corporatiu i reaccionari tan desitjat.

Per saber més de Paul Preston


L’Instituto Cervantes de Londres va organitzar un cicle de trobades anomenat «Ciclo de Grandes Hispanistas Británicos». El 5 de maig de 2015 van entrevistar el professor Paul Preston (Liverpool, 1946) autor de diverses obres sobre la Història Contemporània d’Espanya. Preston és doctor en història per la Universitat d’Oxford i catedràtic d’Història Contemporània espanyola i director del Centre Cañada Blanch per a l’Estudi de l’Espanya Contemporània a la London School of Economics (Universitat de Londres). Després de Raymond Carr i Hugh Thomas, és un dels principals autors britànics que dediquen el seu esforç a l’estudi de la història recent espanyola, especialment la Segona República i la Guerra Civil. Segurament, el seu punt de partida professional és precisament el llibre que hem ressenyat: «La destrucción de la democracia en España», la tesi doctoral de Preston, posteriorment reeditada.

Pots anar a l’inici d’aquest article

Categories
Llibres

La CEDA i el somiat Nou Estat. El Front Popular tensa l’esquerra

La destrucción de la democracia en España (4)

(4 de 5)

Podeu anar a l’entrada anterior d’aquest article

La repressió després d’octubre de 1934: El Govern de la Generalitat empresonat (Font: elnacional.cat). Largo Caballero a la presó (Font: memoriahistorica.org). Dues imatges de la repressió a Astúries (Font:memoriahistorica.org).

El relat continua amb la CEDA al poder (1934 – 1935) titulat LA VIA LEGAL CAP A L’ESTAT CORPORATIU. L’amplitud de la repressió de l’octubre revolucionari representava per a Gil Robles l’èxit de la seva tàctica legalista. Ara, amb l’oposició empresonada i parcialment desarticulada, confiava que una propaganda hàbil li proporcionaria l’èxit electoral i el poder. Els apologistes de Gil Robles defensen les seves conviccions democràtiques en el fet que no va aprofitar la repressió per a fer-se amb el poder. La realitat és que la situació no era tan clara. Només a Astúries, els miners havien aconseguit lluitar i derrotar per dues vegades columnes de l’exèrcit dotades amb artilleria pesada i suport aeri. Per tant no era gens clara la possibilitat de fer-se amb tot el país. El que si que tenia clar la CEDA és que la política de repressió havia de ser molt severa. Inclús militars de dretes com Fanjul, Franco i Goded públicament demanaven càstigs severs; Gil Robles els notificà que ell no s’hi oposaria a un cop, però les condicions objectives en aquell moment no ho permetien.

El tan lloat legalisme de Gil Robles era el resultat de la impossibilitat d’una acció alternativa. Per tant la CEDA va tornar al possibilisme i al gradualisme. Això si, una feina principal en el Ministeri, de la Guerra del que Gil Robles n’era el responsable, va ser depurar-lo d’elements «indesitjables»: els militars republicans (Hernández Saravia, Riquelme, Hidalgo de Cisneros i altres) van ser apartats i substituïts per generals conspiradors com Fanjul o Franco, responsable de l’Acadèmia Militar, bressol de militars reaccionaris. En secret es va establir un pla de rearmament de l’Exèrcit per tal de tenir-lo preparat quan calgués el cop militar i la futura repressió interna. El nou govern comptava amb cinc ministres de la CEDA amb un poder ascendent i un Partit Radical que es desintegrava gradualment. La JAP i molts polítics cedistes ja no demanaven reformar la constitució, sinó fer-ne una de nova per un «Nou Estat» on els poders del Parlament fossin dràsticament retallats, un executiu lliure de controls i un consell econòmic que dirigís una economia corporativa.

La tàctica de Gil Robles era provocar la corrosió lenta del sistema; en aquesta tàctica el Partit Radical era el vehicle utilitzat per aproximar-se lentament al poder, però l’eficàcia d’aquest procediment va saltar pels aires en revelar-se públicament la corrupció dels radicals. El mes d’octubre de 1935 va esclatar l’escàndol de l’estraperlo que va esquitxar de ple Lerroux i el seu partit. La crisi que es va produir amb la dimissió de Lerroux feia perillar la maniobra de Gil Robles per arribar al poder, ja que l’alternativa d’Alcalá – Zamora era o oferir la presidència del govern a Gil Robles o convocar eleccions. El president era molt reticent a la primera opció en considerar, amb raó, que Gil Robles no oferia garanties democràtiques. Gil Robles, en aquest moment tenia dues alternatives: recolzar i ajudar a un cop d’estat que estava en preparació i del qual n’estava ben informat o buscar una via que li permetés seguir al govern. Va intentar les dues coses alhora: va buscar el suport de Cambó i la Lliga a un govern presidit per ell amb les restes dels partit radical i això no va reeixir. Per altra banda va establir contactes amb el general Fanjul que tenia el suport dels militars reaccionaris i colpistes de la UME per a fer un cop d’estat. Gil Robles li va dir que si l’exèrcit creia oportú fer un cop de força ell no s’hi oposaria: Aquesta via tampoc va tirar endavant ja que alguns militars clau com Franco, Varela o Goded no ho tenien clar. La conclusió era que la via catastrofista encara no estava prou preparada. El president Alcalá – Zamora va nomenar el 13 de desembre de 1935 a Portela Valladares com a nou president del govern amb l’esperança que formés una coalició àmplia. El nou govern no va funcionar i es van convocar eleccions.

Propaganda de la CEDA als carrers de Madrid (Font: gaceta.es); propaganda tremendista antimarxista (Font: lapaseata.net); demanant el vot per a les candidatures monàrquiques (Font: timetoart.com)

L’estratègia electoral cedista era formar un front antirevolucionari el més ample possible, comptant amb el suport actiu de l’Església. El front havia d’atraure des dels radicals fins els monàrquics més extremistes i hauria d’incloure les classes patronals, mercantils i industrials. Les negociacions no van oferir excessives dificultats excepte amb els nacionalistes bascos que anaren a les eleccions en solitari. A Catalunya sorgí una coalició estrambòtica amb la CEDA, els radicals, els carlistes i la Lliga units en un front de llei i ordre, En moltes províncies s’aconseguí la coalició amb els radicals de Portela i en altres no. La despesa electoral en propaganda va ser molt abundant i grans fortunes com Juan March abocaren diners sense aturador. La propaganda era apocalíptica, entre el bé i el mal, entre la supervivència o la destrucció amb un contingut virulent i fals.

Propaganda del Front d’Ordre Català Font: elnacional.cat

Les eleccions es celebraren el 16 de febrer de 1936 i donaren la victòria al Front Popular malgrat que la dreta guanya 750.000 respecte les darreres eleccions, degut al transvasament de vots dels radicals que pràcticament van desaparèixer. L’esquerra, en aquest cas unida, augmentà però en un milió els seus votants. A la vista dels resultats, la dreta va canviar sense cap problema a tàctiques més violentes. Des de molts sectors de la dreta cedista es convenceren ràpidament de la necessitat d’assegurar per mitjans violents el que era inabastable a través de la persuasió. La via legalista va acabar amb les eleccions de febrer.

Tot el procés posterior a la insurrecció d’octubre, amb la repressió, radicalització i la formació del Front Popular, s’explica en el capítol EL SOCIALISME EN TENSIÓ. Els socialistes més destacats estaven o empresonats o a l’exili els darrers mesos de 1934. Prieto aconseguí escapar del país. La majoria del comitè revolucionari i l’executiva de la UGT era a la presó. Prieto, des de l’exili sol·licita al partit l’assumpció de responsabilitats. Largo, des de la presó, s’hi oposà i negà (també ho va fer en el posterior judici) la seva participació en els fets. En bona part això era penosament cert: els caballeristes no havien pres cap mesura que contribuís a l’èxit del moviment revolucionari i a més s’havien retirat deixant orfes de direcció les bases que creien realment en la revolució. Els fets d’octubre s’havien de convertir en un mite de la història socialista i aquest mite, pel desistiment caballerista, quedava en mans dels prietistes. Culminava així la divisió del partit entre prietistes i caballeristes que s’aniria accentuant en els següents mesos. Durant aquest temps Prieto es decantà una altra vegada i de forma definitiva pel reformisme i amb el suport dels miners asturians i els metal·lúrgics bascos i amb una majoria de l’executiva esperava reconstruir la República seguint els paràmetres del primer bienni. Largo Caballero, malgrat les seves vacil·lacions de l’octubre es va decantar de manera progressiva cap a postures revolucionàries, com a mínim a nivell retòric i amb el suport dels comunistes que s’havien apropiat, en exclusiva i sense raó, de l’empremta revolucionària de l’octubre asturià.

El VII Congrés de la Internacional Comunista va significar un canvi brusc en l’estratègia comunista. Podeu escoltar un discurs de representants caballeristes del PSOE

L’anàlisi de la realitat política de Prieto era perfecta i això descol·locà les derives revolucionàries i bolxevitzants de Largo Caballero. Però en aquest punt, els comunistes sortiren en la seva ajuda. El 2 de juny de 1935, el VII Congrés de la Komintern havia canviat la línia estratègica dels comunistes i propugnava la creació d’un front popular ampli de totes les forces antifeixistes. Els comunistes demanaren obertament la unió amb el PSOE. Els joves bolxevitzants estaven encantats, però Largo Caballero no: el moviment obrer l’havia de controlar ell i els passos dels comunistes semblaven anar en la via d’apropiar-se’n; per altra banda tampoc era partidari de col·ligar-se amb els republicans d’esquerres. El 14 de novembre, Azaña va fer al PSOE la proposta formal d’aliança electoral. Es van reunir les executives de les tres organitzacions, la JS, la UGT i el partit. El propi Largo, decidit a no tornar a cometre l’error de 1933, va acceptar la coalició.

Els radicals de la JS ho acceptaren en la línia que marcava al Komintern, però un sector de la joventut, també caballerista, s’hi oposà i això va ser un anticip de les futures divisions dins d’aquest sector a la Guerra Civil. Largo va insistir que la coalició s’havia d’estendre a altres organitzacions obreres, inclòs el PCE: estava disposat a que no quedés enfortit el sector prietista del partit. Prieto va respondre de manera dura assenyalant l’excessiu pes que els comunistes podien tenir en el pacte i que l’autonomia que tenia la JS era contraria a la tradició del moviment socialista. La Komintern va haver d’enviar un representant a la Model de Madrid per convèncer Largo Caballero de les bondats del Front Popular.

Azaña, tot i no tenir cap participació en els fets d’octubre, havia estat detingut a Barcelona i ingressat en un vaixell presó. Finalment quedà en llibertat sense càrrecs i convertit en una figura emblemàtica d’una part de l’esquerra. Un cop en llibertat començà un llarg procés de reconstrucció dels dividits grups republicans que confluïren el mes d’abril de 1935 en una sèrie de condicions per reeditar la coalició amb els socialistes del primer bienni. Prieto, per la seva banda, demanava una àmplia coalició per la defensa de la República, del moviment socialista i per l’alliberament dels presos polítics. Els caballeristes, en especial la JS cada cop més radicalitzada, atacaven les postures reformistes de Prieto i defensaven de forma cada cop més oberta la via revolucionària. A principis de maig, Fernando de los Ríos horroritzat per les profundes divisions en el moviment havia proposat una reunió del comitè nacional del PSOE per a solucionar les diferències. El comitè, el mes de maig, abordà sense cap compromís final la submissió de la JS a la disciplina del partit i les negociacions per a formar una futura coalició amb els republicans a la qual els caballeristes n’eren reticents. No és clar de quina manera les divisions es reflectien a la base, però el record de l’octubre asturià, l’existència de milers de presoners polítics i la conducta revengista de la dreta, asseguraven una resposta massiva a favor de la unitat i la defensa de la República progressista.

Les tensions entre prietistes i caballeristes continuaren durant els mesos següents en que es va elaborar el programa electoral del Front Popular. És impossible saber com es repartien els suports a Prieto o Largo Caballero entre les bases del moviment socialista; el que està clar és que els bolxevitzants feien molt soroll. La confecció de les llistes electorals suggereix que els caballeristes tenien menys suports del que semblava.

Podeu continuar llegint l’entrada següent d’aquest article.

Categories
Llibres

Reacció “negra”, resposta insurreccional i represàlia autèntica

La destrucción de la democracia en España (3)

(3 de 5)

Podeu anar a l’entrada anterior d’aquest article

L’anomenat bienni negre i la polarització creixent es desenvolupen en el capítol LA POLÍTICA DE REPRESÀLIES. Entre 1931 i 1933, la coalició republicana – socialista havia intentat crear una República socialment progressista; en el context de forta depressió econòmica internacional era impensable que es poguessin resoldre els greus problemes econòmics i socials heretats. En el context de l’oposició de 1934, una part creixent de la UGT i de la Joventut Socialista, amb el suport força temerari de Largo Caballero estaven perdent les esperances que la democràcia burgesa permetés establir una justícia social mínima. La desil·lusió socialista era proporcional al creixement de la CEDA. A les eleccions de novembre de 1933, la victòria del centredreta va ser clara, ja que dels 8.535.200 vots emesos, 3.365.700 van ser per a partits de dretes, 2.051.500 per a partits de centre i 3.118.000 per als partits d’esquerra, però el repartiment d’escons segons la llei electoral afavorí els partits de centre i dreta. Així la CEDA obtingué 115 escons i el Partit Radical de Lerroux 104. Els antics partits de la majoria governamental, ara separats, sumaren uns escassos 99 escons. La resta d’escons es repartien entre diferents partits de dreta no legalista (90 escons), ERC (24 escons), la Lliga Catalana (24 escons), el PNB amb 11, els galleguistes amb 9 escons i el PCE amb un solitari escó conformaven el Parlament.

Alcalá – Zamora presideix el primer govern d’Alejandro Lerroux (Font: academiacolecciones.com

El president Alcalá – Zamora no volgué fer l’encàrrec de govern a la CEDA, partit que qüestionava la legalitat republicana i fou Lerroux l’encarregat de formar govern. Els socialistes no van acceptar els resultats, tot presentant dubtes i proves (autèntiques) de manipulació i frau en molts districtes del sud. Malgrat els resultats, Gil Robles era lluny de poder constituir el seu anhelat i publicitat «Nou Estat» i el sistema corporatiu de caire feixistitzant que tanta por feia a l’esquerra: Contemporitzant, es decidí per donar suport al govern de Lerroux. Les exigències de Gil Robles eren: a) Amnistia pels condemnats de la Sanjurjada, 2) Revisió de la legislació religiosa i 3) Revisió i modificació de tots els decrets de caire social aprovats a l’anterior bienni. Els radicals es van girar cap a la dreta amb una mancança de postures polítiques clares i coherents que van fer mal a la República. Era un partit ple de corruptes que veien el poder com un fi en si mateix, com una manera d’accedir a prebendes.

Entre la Joventut Socialista hi havia la convicció que l’única resposta al feixisme era la revolució social. L’executiva de la UGT, encara en mans de Besteiro, era hostil a qualsevol aventurisme revolucionari. Largo, i en aquest cas coincidia amb Prieto, no aprovava l’immobilisme del sector besteirista. De tota manera l’oratòria revolucionària dels socialistes era limitada i quan la CNT va promoure una de les seves insurreccions armades el moviment socialista no va participar-hi, tot i que cada vegada entre més militants sindicals joves creixia l’entusiasme irresponsable cap a la via revolucionària. Durant aquest període es produí un augment de la brutalitat de la Guàrdia Civil com a conseqüència del nomenament de governadors civils conservadors, així com un seguit de decrets que limiten o anul·len l’obra social del primer bienni progressista.

En aquests primers mesos de 1934 es produeixen canvis en les executives del partit i del sindicat que passen a estar controlats per Largo, així com la JS en mans del seguidors més radicals. Immediatament es disposen a preparar un moviment revolucionari en forma de moltes instruccions a les organitzacions provincials. El fervor revolucionari no s’estén per les províncies i , per tant, la resposta de moltes agrupacions del partit o seccions del sindicat són febles. Cal dir també que les activitats del propi comitè revolucionari mai no van anar més enllà de la pura retòrica. Durant la primera part de l’any la UGT es va llençar a una sèrie de vagues sectorials que van cremar les energies del sindicat sense focalitzar el que pretesament era principal objectiu estratègic.

Mentrestant, Gil Robles s’anava atansant lentament al seu objectiu d’arribar al poder legalment amb discursos que mostraven la seva aversió per la República i l’admiració pel corporativisme feixista en mítings multitudinaris on les agressives joventuts el rebien amb crits de Jefe! Jefe!. Es va anar revocant la legislació religiosa de 1931 – 1933, es va redactar una llei d’amnistia dels delictes de la dictadura i el cop de Sanjurjo. Això va provocar una crisi de govern amb la dimissió de Lerroux i la substitució per un altre radical ineficaç, Ricardo Samper. Una ofensiva parlamentària dels agraris i la CEDA va acabar amb la derogació de la llei de termes municipals i el desistiment total dels jornalers del camp. La resposta de la FNTT va ser tèbia degut al caràcter reformista dels seus dirigents, però les bases arrossegaren el sindicat a la vaga amb un seguit de peticions en absolut revolucionàries. El moviment vaguista es feu el juny de 1934, de forma pacífica, però amb forts preparatius repressius per part del violent i reaccionari ministre de la Governació Salazar Alonso. Les seves mesures van ser ràpides i sense pietat contra l’esquerra en general. La situació de repressió del moviment obrer va ser tan intens que es va tornar a la situació miserable dels anys 20.

Els socialistes, en la figura de Largo Caballero, promogueren les Aliances Obreres com a resposta a les mesures contrarevolucionàries del govern que buscaven la unió operativa dels diversos components del moviment obrer cosa que no aconseguiren en una gran d’Espanya per la negativa de la CNT a participar-hi i per la dubtosa qualitat revolucionària dels dirigents socialistes que entenien l’Aliança més com un sistema de controlar el moviment obrer allà on no eren majoritaris que com un mecanisme revolucionari real. Aquest va ser el cas de Catalunya on la CNT desconfiava de la via revolucionària del PSOE. Únicament a Astúries es constituí una Aliança Obrera amb un cert grau d’unitat.

A Catalunya durant aquests mesos de govern del centredreta, l’existència de la Generalitat era un petit blindatge contra les mesures reaccionàries de Madrid, però l’estiu de 1934, el govern d’Esquerra havia aprovat la llei de contractes de conreu, una llei progressista que possibilitava la compra de terreny als arrendataris que haguessin treballat les terres un mínim de 18 anys. La Lliga, en nom dels grans terratinents, ho impugnà i el Tribunal de Garanties Constitucionals, en mans de la dreta desautoritza el govern d’esquerra, cosa que des de l’esquerra, es va viure com un ultratge.

El capítol AMENACES RETÒRIQUES, RESPOSTA REAL, explica els fets de la insurrecció d’octubre de 1934. La principal paradoxa de tot és el paper d’Indalecio Prieto que pren una posició revolucionària més aviat per una desesperació essencial i en contra de les seves conviccions democràtiques. Prieto va col·laborar amb el moviment, però el comitè coordinador del partit, sindicat i joventuts era un caos, tot es va fer de mala manera, a la llum pública, donant publicitat al que es feia i, per tant, permetent que la policia s’anticipés. Només a Astúries la classe obrera local va disposar d’armes i explosius. Hi ha nombroses evidències de la manca de serietat i de convicció revolucionària per part dels caballeristes, tot i que la retòrica bolxivitzant, sobretot a la JS, era molt sorollosa. El moment triat per iniciar la insurrecció havia de coincidir amb l’entrada de la CEDA al govern. En aquells moments, finals de setembre de 1934, Largo controlava les principals seccions del moviment, però hi ha poques coses que suggereixin que els seus moviments buscaven realment una revolució autèntica. En els moments previs a l’entrada de la CEDA al govern, les amenaces revolucionàries de Largo Caballero eren una mena de farol, tot pensant que el president Alcalá – Zamora no ho autoritzaria, dissoldria el Parlament i convocaria eleccions. Aquest joc perillós va acabar en forma de nyap i finalment es va anar a una insurrecció ni preparada ni realment desitjada.

L’actuació del govern durant l’estiu fou de reprimir intensament els preparatius, cosa no difícil tenint en compte l’excessiva visualització que els socialistes feien de tot plegat. Prieto va proposar en una reunió del comitè nacional del partit que la radicalitzada executiva es manifestés públicament a favor dels compromisos revolucionaris. Va guanyar la votació, però Largo que no va assistir a la reunió per estar malalt, va rebutjar la votació i va presentar la dimissió com a president del partit (no li fou acceptada). Això pot demostrar lo lluny que Largo Caballero estava realment dels bolxevitzants del partit.

El 26 de setembre Gil Robles va obrir la crisi retirant la confiança al govern, cosa que va provocar la dimissió de Samper l’1 d’octubre. Després dels tràmits oportuns Alcalà – Zamora encarregà Lerroux de formar un nou govern amb la inclusió de tres ministres de la CEDA. L’elecció d’aquests ministres va ser una provocació en tota regla i els socialistes estaven convençuts que el nou gabinet consolidaria la tendència cap a un govern autoritari i reaccionari. De los Ríos va fer un darrer intent davant Alcalá per tal que inclogués els socialistes al govern i convoqués eleccions. La negativa de la Presidència va provocar la crida a la vaga general revolucionària per part del moviment socialista. Les conseqüències reals d’això van ser: l’existència durant dotze hores d’una república catalana independent, una vaga general poc exitosa a Madrid, la presa d’alguns ajuntaments al sud del país i l’establiment d’una comuna de treballadors a Astúries que es mantingué dues setmanes. Durant els fets, els líders socialistes frenaren l’ímpetu revolucionari dels seus seguidors. A Madrid no havien acceptat els ajuts donats per trotskistes i anarquistes i les poques armes que tenien no es van distribuir. Tot va propiciar la ràpida repressió de l’exèrcit. El ministre de la Guerra, Diego Hidalgo, havia nomenat el general Franco com a assessor tècnic, en previsió dels fets les setmanes anteriors a la insurrecció i això facilità l’arribada a Astúries de les tropes africanes sota el comandament directe del sanguinari tinent coronel Yagüe que iniciaren atacs d’artilleria pesada i bombardejos aeris les conques mineres. Les tropes africanes desencadenaren una repressió ferotge; quan les tropes van entrar a Gijón i Oviedo feren moltes execucions sumàries.

A Catalunya l’oposició de la CNT a l’Aliança Obrera, deixà la iniciativa en mans d’ERC en forma d’una declaració d’Estat Català dins la República Federal Espanyola pel president Companys que donava resposta a les demandes populars d’acció contra el govern central i que alhora impediria la revolució. L’acció va ser reprimida d’una forma força continguda pel general Batet. El posicionament moderat de Batet no va ser oblidat pels militars colpistes del 36 que no dubtaren a afusellar-lo per tebi i no implicat.

Declaració de l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934

Tot el govern català va ser empresonat. Les presons es van omplir de militants obrers fins i tot en llocs on no hi va haver moviment revolucionari, les Cases del Poble foren tancades, la premsa socialista prohibida i 116 ajuntaments socialistes foren clausurats. La CEDA sol·licità i aconseguí reimplantar la pena de mort. Les detencions es van fer a escala massiva.

Podeu continuar llegint la següent entrada d’aquest article.

Categories
Llibres

Reacció contra la reforma i conflicte social

La destrucción de la democracia en España (2)

(2 de 5)

Podeu anar a l’entrada anterior d’aquest article

El següent capítol, BARRICADES CONTRA LA REFORMA, analitza la constitució de l’anomenada dreta legalista entre 1931 i 1933. La constitució de la nova República agafà les classes dirigents del país desorganitzades, però de cap manera inermes. La dreta aviat donaria resposta al nou règim de dues maneres diferents: per una banda els monàrquics alfonsins i els carlistes pretenien de bon inici enderrocar la República amb mitjans de violència insurreccional, utilitzant com a vector i ariet l’exèrcit, era l’anomenada estratègia «catastrofista». A l’altre costat se situaven els més pragmàtics que, a curt termini, acceptaven el nou marc democràtic; tot i així van provocar reaccions desmesurades de molts sectors agraris que lentament hi confluïren, intentant fer-se amb la República per, a continuació, buidar-la de tot contingut reformista. Aquesta línia estratègica és anomenada «legalista accidentalista» i era seguida per sectors catòlics amb una bona xarxa de propaganda caracteritzada per una bona barreja de religió i reacció. Ja en els primers mesos del nou règim, sectors catòlics s’agruparen per constituir un nou grup, Acción Nacional (AN), amb un jove advocat emergent, José María Gil Robles; les connexions entre aquests grups i els monàrquics són fortes i evidents des d’un bon inici.

El catolicisme en política: L’Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNP) fundada el 1909 (Font: Iberlibro.com). Fundadors de l’ACNP en una foto de 1909 (Font: ACdP). Primera pàgina d’un exemplar del diari El Debate de la ACNP i expressió de propaganda de la dreta catòlica (Font: Fundación Univ. San Pablo CEU). Angel Herrera Oria, fundador de l’ACNP i un dels ideòlegs de l’accidentalisme dretà (Font: laicismo.org)

Les reformes iniciades per la nova coalició republicana – socialista, en el camp militar (la coneguda com llei Azaña) acceleren els moviments d’insurrecció a les casernes. Les tímides reformes agràries van produir reaccions desmesurades en molts grups agraris, sobretot terratinents, que lentament confluïren en l’AN. La bel·licosa propaganda dirigida a un públic rural semi-analfabet i políticament immadur, era deliberadament provocadora. El missatge unia el conservadorisme social amb la religió i un ordre social basat en la Monarquia i l’Església. Malgrat tot, les eleccions constituents de juny de 1931 són un fracàs per a la dreta accidentalista. Els projectes constitucionals són presentats per la premsa catòlica com un revolucionarisme violent i el laïcisme com un satànic assalt a la religió. En un ambient de propaganda cada cop més demagògic, el moviment canvià el seu nom l’abril de 1932 per Acción Popular (AP). La tàctica parlamentària d’AP al Parlament, amb el suport dels anomenats «agraris», era d’obstruccionisme permanent als debats de la reforma agrària i de l’Estatut català.

Per la seva banda, els «catastrofistes» avançaven en els preparatius d’un cop militar el mes d’agost, mal organitzat i ben resolt i desarticulat per part del govern. La «Sanjurjada», moviment insurreccional que implicà sectors de l’exercit i de la dreta més irredempta, era perfectament conegut per Gil Robles i altres dirigents d’Acció Popular que malgrat tot, no van donar suport al cop d’estat per motius purament estratègics i no de defensa de la República, per la qual sentien gairebé tots una repugnància absoluta. La potent premsa lligada a AP, lloava cada cop més les fites del feixisme italià. A finals de febrer de 1933 se celebrà a Madrid un congrés per intentar unificar els diferents sectors de dreta regionals en un únic partit de masses: va néixer la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) que aglutinava catòlics, agraris, monàrquics tàcticament legalistes i altres elements més o menys reaccionaris, amb un ideari «en defensa dels principis de la civilització cristiana i per una reforma de la constitució, sobretot en els camps de la religió, l’educació i la propietat».

Durant la resta de l’any 1933, la CEDA va propagar el descontentament vers la República en els cercles agraris de petits i (sobretot) grans terratinents. La potent xarxa de premsa i els nombrosos mítings explicaven de forma repetitiva que la solució del problema agrari era augmentar les forces de l’ordre i adoptar els mètodes utilitzats a Itàlia pels feixistes contra l’anarquia. L’ambigüitat de Gil Robles en la defensa de la democràcia republicana era molt evident, sobretot a ulls dels dirigents i militants del moviment obrer que identificaven Gil Robles amb el moviment catòlic austríac de Dollfuss amb el qual coincidien en l’autoritarisme, el corporativisme protofeixista i l’antimarxisme. L’ascens de Hitler al poder (gener de 1933), era un lloc d’emmirallament per la premsa propera a la CEDA i motius d’horror absolut entre els partits de l’esquerra obrera. El final abrupte de la coalició republicana – socialista el darrer trimestre de l’any 1933 portà a unes eleccions el mes de novembre a les quals la dreta es presentà unida en coalicions entre els legalistes de la CEDA i sectors monàrquics i altres fervorosament antirepublicans amb un programa mínim molt extrem: 1) revisió de la legislació laica i socialitzant de la República, 2) Defensa dels interessos del camp i 3) Una amnistia pels condemnats pel cop d’estat de Sanjurjo.

En el capítol DEMOCRÀCIA SOCIAL I CONFLICTE SOCIAL es fa una revisió del primer bienni republicà amb el PSOE al poder (1931 – 1933). Tot i les diferències d’anàlisi entre els dirigents sobre el paper de la República, tres ministres socialistes (Prieto, De los Ríos i Largo) formaren part del primer govern de l’anomenada conjunció republicana – socialista. Creien que seguiria un període de democràcia formal burgesa, els dirigents socialistes pensaven que el nou règim permetria una millora de les condicions socials dins de l’ordre econòmic existent.

Primer govern republicà-socialista (1931-1933)

Aquesta visió idíl·lica del paper de la República quedaria bloquejada entre les demandes populars de canvis socials ràpids i la fortíssima resistència al canvi de les classes que ho posseïen tot. De moment el PSOE es comprometé amb la defensa de la República. La feina legislativa d’aquest primer període incloïa decrets que afectaven el miserable món rural, com el d’arrendaments rurals, el de condicions laborals dels jornalers del camp o el decret de termes municipals. Es van introduir també els jurats mixtes, per arbitrar els conflictes laborals al camp i també (en teoria) la jornada de vuit hores. Aquestes reformes, en absolut revolucionàries, fetes des del ministeri de Treball en mans de Largo, van causar pànic entre els terratinents i van motivar una autèntica croada dels poderosos mitjans propagandístics de la dreta que aconseguiren, de manera insidiosa i exagerant la realitat, que una majoria de petits propietaris rurals del camp castellà fessin seu el discurs distorsionador de la realitat dels grans terratinents que no els afavoria pas, ja que aquells també eren sovint víctimes de les pressions i males pràctiques dels grans propietaris.

Malgrat la feina parlamentària reformista, els mecanismes reals de fer complir la legislació eren gairebé inexistents, amb la qual cosa el boicot dels grans terratinents i cacics era fàcil de fer i això exasperava i radicalitzava les masses de camperols famèlics. Si en els primers mesos del nou règim l’afiliació a la FNTT, la branca sindical del camp de la UGT, va anar pujant de manera imparable, el rol reformista dels seus dirigents i la radicalitat de les masses motivà per una banda, un cert desplaçament cap a la CNT i, sobretot, una resposta moltes vegades no controlada de les bases socialistes. Els incidents i vagues al camp van ser reprimits per una Guàrdia Civil que continuava el seu paper històric de defensa del caciquisme i que reprimia de manera violenta tots els intents de protesta al camp. A finals de l’any 1931, les tensions dins del govern republicà, els pobres resultats immediats de les reformes, els disturbis i revoltes al carrer i al camp, revivaren les lluites dins del moviment socialista i es qüestionà la continuïtat en el govern. S’imposaren momentàniament, per diferents motius, les tesis reformistes i continuà la coalició.

Les tensions dins del partit i el sindicat continuaren i l’entusiasme desinteressat per la República començà a cedir en mantenir-se en un govern que aparentment gastava més energia en la repressió que no pas en l’efectivitat de les reformes socials. L’insurreccionisme de la CNT en aquests anys no ajudava gens i les bases socialistes no sempre tenien en compte les perspectives a llarg termini. Malgrat tot, la FNTT i el conjunt de la UGT continuaven apostant per la moderació. Davant de l’aixecament del general Sanjurjo el 10 d’agost la UGT, amb moderació, va instar els seus militants a no deixar el lloc de treball. El fracàs de la revolta va donar l’empenta definitiva per a l’aprovació de la Llei de Reforma Agrària que, tot i ser limitada, va significar la declaració de guerra total dels terratinents a la República. De fet, l’oposició de les dretes a la llei i el creixement del feixisme a l’estranger va influir en el suport de Largo Caballero a la col·laboració amb els republicans. És aquí quan començà el procés de radicalització de Largo, com una resposta a l’estat d’ànim de la base socialista i no com un convenciment real del fet revolucionari.

Els fets de Casas Viejas (Cadis) el 8 de gener de 1933, on s’havia produït una vaga anarquista que va ser reprimida de forma horrible per la Guàrdia Civil i els guàrdies d’assalt amb el resultat de més de vint morts, alguns d’ells cremats vius, van mostrar de manera brutal als socialistes el preu de la col·laboració en el poder, mentre dins la coalició de govern, els radicals de Lerroux s’atansaven cada cop més als grups de la dreta republicana i els radicals socialistes s’escindien en dos grups. Dins del moviment socialista el debat deixava aflorar novament les discrepàncies internes. Segons Besteiro, encara al cim del poder de la UGT, si els socialistes no haguessin tractat de defensar la classe treballadora amb el suport de l’Estat, no haguessin provocat la burgesia perquè tombés cap al feixisme i deia que calia abandonar el govern. L’opinió de Largo Caballero era diferent: la República era amenaçada pel feixisme i no creia en el desistiment sinó que calia prendre la iniciativa, tot recuperant el contacte amb la base que havia perdut des que era al ministeri; comença doncs un període de recuperació en públic d’un radicalisme de fonaments purament retòrics per part de Largo. En el debat també intervingué Prieto que amb un discurs més moderat on assenyalava els errors de comparar l’Espanya de 1933 amb la situació de la Rússia de 1917 i, tot i acceptar les postures teòriques del radicalisme, rebutjava la noció que s’hagués de produir un canvi dràstic a la política del partit. Al llarg dels mesos d’estiu de 1933, el radicalisme verbal de Largo va anar augmentant i finalment el va portar a participar, de forma poc entusiasta en la insurrecció de 1934. La coalició de govern es va trencar el setembre de 1933 i el país va anar a unes eleccions el mes de novembre on els socialistes es presentaren en solitari; en un sistema electoral majoritari a dues voltes, pensat per afavorir les coalicions electorals, la decisió socialista va ser nefasta i els resultats portaren els partits de govern del primer bienni a l’oposició.

Les eleccions de 1933

Podeu continuar llegint la següent entrada d’aquest article

Categories
Llibres

Dreta i esquerra en una República neixent

La destrucción de la democracia en España (1)

(1 de 5)

La primera edició d’aquest llibre és de l’any 1978; aviat és convertí en un referent obligat per a l’estudi d’aquest període històric. La darrera edició de l’any 2018 està actualitzada amb incorporació de noves dades historiogràfiques. És aquesta edició la que jo vaig llegir fa uns quants mesos i ara, amb la càlida monotonia del confinament obligat, he decidit resumir i compartir la síntesi que he fet. Resumir un text de gairebé 400 pàgines (més de 500 si comptem les atapeïdes i valuoses notes de cada capítol, la bibliografia i l’índex alfabètic final) és complicat, ja que implica prioritzar aspectes que es consideren més rellevants i, necessàriament, deixar de banda moltes coses que donen consistència al relat. He fet una síntesi de cadascun dels vuit capítols que formen el llibre i de l’epíleg final. Com que el text és llarg, ho penjaré en el blog com si fos una història per fascicles. Espero que us agradi i us sigui d’utilitat.

En aquest llibre, Paul Preston aborda una part de la història política de la Segona República (1931 – 1936); dic una part, perquè el sistema polític que el llibre estudia és el de dos dels seus protagonistes principals: una part important de la dreta espanyola autoritària que lentament s’aglutinarà al voltant de la CEDA i el moviment socialista espanyol que, des dels seus inicis marxistes les darreres dècades del segle XIX, s’articularà en el PSOE. Aquests, doncs, són els actors principals del relat que fa Preston; hi ha molts altres grups i moviments polítics que formen part del relat, però l’autor no focalitza en ells. La CEDA i el PSOE constitueixen els dos principals moviments polítics de masses del període republicà i la seva evolució al llarg d’aquests anys posa de manifest de manera clara com els interessos econòmics i socials contraposats no es van poder solucionar en el terreny parlamentari i van originar tensions i conflictes en les zones urbanes industrials i en les depauperades zones agràries que van servir d’excusa per a justificar el cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

Aquest conflicte i la manera com la dreta el va interpretar i tergiversar, són la llavor de la destrucció de l’efímera democràcia espanyola. Tot i que la guerra civil són, de fet, vàries guerres, l’autor intenta demostrar que el conflicte social i, sobretot, l’agrari s’han de veure com els més decisius, la qual cosa, evidentment, no implica menystenir els altres conflictes: entre catòlics i anticlericals o entre regionalistes i centralistes (sobretot militars) o entre obrers i patrons industrials. Ambdós partits eren ben representats en el camp espanyol: els socialistes entre els treballadors sense terres del sud, a Extremadura i Andalusia i la CEDA entre els petits terratinents de Castella la Vella.

Preston comença buscant ELS ORÍGENS DEL CISMA SOCIALISTA a partir de la crisi de 1917, la participació del sindicat socialista en la vaga general del mes d’agost i la resposta repressiva del règim monàrquic que va tenir un doble efecte, per una banda va traumatitzar la direcció del sindicat i, per altra banda va contribuir a radicalitzar de forma més revolucionària sectors del partit. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera, el conservadorisme ideològic dels socialistes es va accentuar. Aviat es va produir una col·laboració creixent amb el nou règim que afavoria la implantació de la UGT a expenses de la repressió creixent del moviment anarcosindicalista. El col·laboracionisme socialista tenia matisos: alguns sectors, lligats a Prieto o De los Ríos, eren de bon inici no partidaris de l’entesa amb el dictador. Altres lligats a la UGT com Largo Caballero o Besteiro, acceptaven la col·laboració pel creixement del sindicat. Conforme la popularitat del regim anava decaient, els socialistes van anar marcant distàncies de manera progressiva, però entre una part dels seus dirigents, com Largo, va quedar una forta càrrega moral de culpa, que podria explicar, en part, el futur extremisme retòric mostrat durant el període republicà per alguns líders socialistes, desitjosos d’esborrar el reformisme egoista del període de la dictadura.

A dalt i d’esquerra a dreta: Julian Besteiro, Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos. A baix Francisco Largo Caballero (Font Viquipedia)

Les negociacions que conduïren al Pacte de Sant Sebastià, l’adveniment de la República i la possible coalició amb les forces republicanes, motivaren friccions i lluites dins del moviment. El futur de la República era vist per Besteiro, marxista de biblioteca, com una cosa aliena al moviment socialista; la burgesia havia de fer la seva pròpia revolució i els socialistes havien de quedar al marge. Prieto opinava que els socialistes hi havien de col·laborar, ja que els drets democràtics eren valuosos en si mateix i es considerava que la burgesia espanyola era massa feble per tirar endavant tota sola els canvis requerits. Largo Caballero era partidari de col·laborar només pels beneficis immediats a curt termini que podia treure el moviment de cara a la futura implantació del socialisme. Moltes d’aquestes anàlisis de la realitat eren errònies, tal com va demostrar la deriva política del règim republicà l’any 1933, i aleshores cada sector del moviment socialista va reaccionar seguint la conducta establerta internament durant la passada dictadura. D’aquestes èpoques, anteriors a la República, venen els recels personals entre Largo Caballero i Prieto que van contribuir, amb el pas del temps, a agreujar la crisi del sistema republicà.

Podeu continuar llegint la següent entrada d’aquest article

Categories
Galeries i museus Internet i blogs amics

El Museu del Ter i els cants dels ocells

El Museu del Ter va obrir les seves portes al públic el 23 de juny de 2004 com una iniciativa de l’Ajuntament de Manlleu. per posar en valor el patrimoni cultural vinculat a la història de la industrialització i el patrimoni natural del Ter. Fou concebut també com una peça important per a la recuperació urbana de la façana fluvial de la ciutat i com una institució que havia de contribuir a dinamitzar la vida cultural de la ciutat. D’aleshores ençà s’ha convertir en una peça clau en l’estudi, la defensa i la divulgació del patrimoni natural del riu.

El Ter al seu pas per la barca de Bescanó (font: Flickr.com)

Entre el molts recursos educatius i divulgatius que ha creat hi ha un que es titula Coneix el riu i aquí podem trobar apartats dedicats al coneixement de la vegetació de ribera i dels diferents grups de macrovertebrats que hi viuen. És l’apartat destinat als ocells el que voldria esmentar aquí. De manera molt gràfica s’hi recull un total de 29 espècies d’ocells que hi viuen situats esquemàticament en el seu hàbitat corresponent i després agrupats en funció de si són espècies estivals, hivernants o residents tot l’any. És un recurs no massa llarg però molt interessant. Si entreu a la pàgina i us poseu al damunt de cada espècie podreu escoltar el seu cant de manera molt nítida i real. Hi ha molts llocs a la xarxa on podem escoltar els cants i els reclams de l’avifauna, però aquesta web és senzilla i propera. Als aficionats a la Natura us encantarà.

Reproducció en forma d’imatge de la introducció dels ocells del riu Ter. Entreu-hi mitjançant el link que teniu al dessota, tots els ocells grans i petits són actius i si poseu els dits a sobre escoltareu el seu cant (Font: Museu del Ter)

https://coneixelriu.museudelter.cat/ocells.php

Categories
Internet i blogs amics

Pandèmies, conspiracions i falses notícies a la xarxa

El coronavirus també infecta Internet i les nostres comunicacions a la xarxa (Font: Marqueting directo)

D’epidèmies i pandèmies se n’han produït moltes al llarg de la història i més que se’n produiran dissortadament. Aquests assots de la humanitat sempre s’havien lligat a càstigs divins: la influència històrica de la religió i la capacitat de fer por a la gent per controlar-la és ben coneguda en temps passats. De tota manera, encara queden individus peculiars: Atanasius Schneider, bisbe auxiliar d’Astana (Kazakhstan), considera que l’actual epidèmia del Covid-19 és “sens dubte” una “intervenció divina per a castigar i purificar el món pecador i també l’Església”. D’integristes i falsos il·luminats en trobem a totes les religions i així els jihadistes interpreten la pandèmia global en clau ideològica, fent una narrativa del virus com a càstig diví contra el mal absolut (encarnat pels ateus, apòstates i croats). Potser aquestes pautes d’interpretació tenen pocs seguidors a les xarxes culturalment properes a nosaltres, però hi ha d’altres peculiaritats i foteses que hi circulen i que alguns de nosaltres no sabem si refusar o no.

La irrupció del coronavirus (SARS-Cov2, és el seu nom científic) ha donat lloc a una llarga sèrie de teories conspiratives. En un primer moment quan l’epidèmia feia estralls a la Xina, alguns la consideraven com una arma utilitzada per Trump en la seva guerra comercial amb la Xina. Posteriorment han sortit altres teòrics que giren la truita i consideren els xinesos responsables, amb el virus fabricat per ells, de l’atac i afebliment de les economies occidentals. Altres teòrics, complementaris dels anteriors parlen de virus produïts artificialment mitjançant bioenginyeria en una mena de conspiració global amb múltiples ramificacions, malgrat la quantitat d’evidències científiques que avalen l’origen natural.

De tota manera, només cal anar uns quants anys enrere per trobar ments preclares que van trobar que el culpable de la pandèmia de grip A (H1N1) de 2009 era el G8 que ho va utilitzar com un pretext per desviar l’atenció mundial de la greu crisi mundial que arribava.

Un altre camp de gurus pandèmics el trobem en els profetes que van «predir» ja fa molts anys el que passaria, com la novel·la de l’any 1981 de l’escriptor Dean Koontz.També són curioses les profecies dels Testimonis de Jehovà que troben la clau de l’actual coronavirus en l’Evangeli de Mateu i els possibles senyals de la fi del món. Sempre que hi ha alguna catàstrofe, surt d’alguna manera l’inefable Nostradamus amb les seves metàfores predictives que també tenen un cert recorregut.

Les dates i els fets indicats no concorden amb la realitat, però l’autor d’aquest fake que circula per la xarxa vincula una aparent casualitat amb alguna casuística indefinida

Però com que les pandèmies es van produint al llarg del temps, de seguida surten gurus que adapten o tersiversen les dates (no certes del tot si cerquem una mica a Internet) i les epidèmies, a una suposada casualitat casuística que ens porta a pensar que tot està perdut (a propòsit d’això, mireu una imatge superior que també corre per les xarxes aquests dies). Hi ha també els que responsabilitzen la tecnologia 5G com a inductora de la pandèmia. L’origen seria un vídeo (viral) d’un suposat doctor anomenat Thomas Cowan que explica les pandèmies cícliques que es donen al món i les relaciona amb l’electrificació del planeta.

En aquests minuts finals de la conferència Thomas Cowan correlaciona l’electrificació del planeta amb algunes pandèmies. Confon (o no) correlació de fets amb causalitat. Però malgrat tot, això s’ha viralitzat a les xarxes (YouTube.es)

Una derivada final a la que la majoria mirem amb esperança és la cerca d’una vacuna eficaç. Hi ha nombrosos grups a escala mundial treballant en xarxa més o menys connectada per trobar fàrmacs que suposin un autèntic control global de la pandèmia. Però hi ha un conjunt de recalcitrants que tenen una visió oposada de la majoria i que són una amenaça per a la tan desitjada immunitat de grup: els antivacunes que veuen la realitat de forma molt esbiaixada respecte de la majoria, tal com podem veure en aquests gràfics força eloqüents. De moment, en referència al coronavirus, s’estan calladets, però en un futur, segur que (no) actuaran com cal.

Aquests gràfics senzills expliquen molt bé la fal·làcia de l’evidència incompleta. Consisteix a citar dades individuals que semblen confirmar la veritat d’una posició i a la vegada s’ignora una gran quantitat d’evidències de casos relacionats que poden contradir la proposició (Font: Foro Económico Mundial)

Categories
Llibres

Un poble traït (i 2)

Publicitat telemàtica del diari ara.cat .

El franquisme: corrupció i terror (1945-1969) relata els esforços de Franco i la propaganda del règim per a reescriure el seu paper a la Segona Guerra Mundial, amb un munt de mentides sobre l’actuació del dictador i la ficció del seu rol com a defensor de la neutralitat espanyola. En acabar la guerra, Franco va saber defensar-se dels Aliats amb una astúcia que fa difícil subestimar la seva intel·ligència política. En política interior va intentar consolidar els tres suports: l’Església, l’Exèrcit i la Falange i en política exterior subratllava els elements catòlics i monàrquics del seu règim, tot presentant-ho com una cosa genuïnament espanyola. Mentre, la repressió continuava i la situació social era terrible. En aquest context les possibilitats de corrupció eren gairebé il·limitades. L’autarquia va enfonsar l’economia i les elits del règim s’enriquien. La família del Caudillo va fer un salt en els nivells de corrupció després que la filla Carmen (Nenuca) es casés amb el que seria marqués de Villaverde l’any 1950. La nova situació geoestratègica del règim deguda a la guerra freda (el famós «centinela de occidente»), juntament amb el pla d’estabilització de 1959 van salvar el país de la imminent fallida econòmica. La llei de successió convertí la dictadura en una monarquia i el període acaba l’any 1969 amb la proposta a les Corts de Joan Carles com a futur successor del dictador.

https://www.ara.cat/videos/entrevistes/Entrevista-dAntoni-Bassas-Paul-Preston_3_1598870104.html

En aquest enllaç podreu veure una entrevista que Antoni Bassas va fer a Paul Preston el 20/6/2016 durant la seva estada a Barcelona per ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. L’entrevista comença amb el tema del Brexit que en aquells moments era molt mediàtic. La resta de l’entrevista fa al·lusions constants als temes del llibre ressenyat que en aquells moments estava escrivint

La llarga marxa cap a la democràcia (1969-1982); la decadència física de Franco anirà augmentant ostensiblement fins la seva mort. El nomenament de Vicente Enrique y Tarancón al capdavant de l’Església espanyola és el senyal del distanciament del Vaticà respecte del règim. L’oposició política s’organitza lentament i els moviments populars i obrers sobretot al voltant de les Comissions Obreres controlades pel PCE i el PSUC suposen un problema al qual el règim respon amb la repressió de sempre. Moviments armats com ETA, el FRAP i el GRAPO tensionen amb els seus atemptats les contradiccions del franquisme. En aquests anys terminals els franquistes es van dividir entre els anomenats «aperturistes», els tecnòcrates grisos anomenats «continuistes» i els ultres o «immobilistes» intransigents. Els caps militars i de la policia i la Guàrdia Civil, els falangistes radicals, i el cercle familiar de Franco es van unir fins el final formant l’anomenat «búnquer». La mort de Carrero Blanco en atemptat d’ETA el 20 de desembre de 1973, va representar la lluita entre les diferents camarilles per la successió al front del consell de ministres. En morir Franco el 20 de novembre de 1975, Joan Carles de Borbó es converteix en rei i els diversos sectors del capitalisme espanyol expressen al rei el desig de desfer-se’n dels mecanismes polítics del franquisme. Comença la Transició, llarg procés polític que implicarà una reforma de les estructures del règim, pactada entre els aperturistes i l’oposició. El compromís democràtic del monarca era dèbil a ulls de molts observadors i el poder del búnquer i, sobretot, de les forces armades era molt gran. Això provocarà diversos intents involutius que culminaran en el no reeixit cop d’estat del 23 de febrer de 1981. L’entrada d’Espanya a l’OTAN, el retrocés de l’incipient estat de les les autonomies i l’arribada del PSOE al poder l’octubre del 1982 marcaran el final d’aquest període. A partir d’ara caldria enfrontar-se amb problemes socials i econòmics a llarg termini, a les divisions relacionades amb el llegat de la Guerra Civil, les hostilitats entre el nacionalisme espanyol i les perifèries i el llast permanent de la corrupció.

El darrer període de l’Espanya contemporània: consolidació i crisi de la democràcia espanyola (1982-2014) comença amb la llarga hegemonia dels governs del PSOE des del 1982 fins el 1996. L’aparell de l’Estat i l’economia heretades pel govern de Felipe González necessitaven reformes urgents. La idea de base era la necessitat d’introduir mesures d’austeritat i de tolerància amb elements del franquisme. El pragmatisme dels socialistes els va portar a consentir el terrorisme d’Estat contra ETA. Tot i així es va erradicar lentament el colpisme dins les forces armades, un procés de reconversió industrial va acabar (per privatització o tancament) amb les empreses que integraven el franquista INI. L’èxit econòmic dels primers anys va culminar amb l’adhesió a la CEE (gener 1986). També va resoldre, amb la permanència definitiva després d’un polèmic referèndum, l’ambigua posició del PSOE sobre l’OTAN. Els èxits econòmics es van veure tacats per dos grans problemes no resolts: el terrorisme i la corrupció. La resposta va ser continuar utilitzant el terrorisme d’Estat (els GAL) com ja havien fet els governs de dreta postfranquistes. Nombroses funcionaris i polítics socialistes van ser jutjats i condemnats i l’ombra de la sospita incloïa al famós senyor X (o sigui, el propi González) al capdamunt de la cadena d’assassinats i extorsions. El cas de corrupció de Juan Guerra (germà del vicepresident del govern Alfonso) va ser el primer (1989) en esquitxar els socialistes i va ser el detonant que va impulsar els periodistes a investigar-ne més. Els casos es van estendre per Andalusia (subsidis del PER o els ERO fraudulents, entre d’altres). Un cas important va ser el de Filesa, Malesa i Time Export (entre 1988 i 1991), empreses fictícies que desviaven fons il·legals (prop de 1000 milions de les antigues pessetes) per finançar irregularment el partit. El Partit Popular (l’oposició de la dreta postfranquista), també va estar implicat en una doble comptabilitat fraudulenta, però el cas va caure perquè les escoltes telefòniques presentades com a prova es van anul·lar pel Tribunal Suprem.

El degoteig dels casos de corrupció i el desgast polític, entre d’altres motius, van possibilitar la l’arribada al govern del PP de l’adust José Maria Aznar el març de 1996. Les dues legislatures seguides de govern d’Aznar (la segona amb majoria absoluta) es van caracteritzar per la privatització dels grups industrials o de serveis que encara quedaven en el sector públic i, sobretot a partir de l’any 2000, per una centralització progressiva de les estructures de l’estat i un distanciament polític i social de Catalunya. La gestió opaca i amb mentides de la informació després d’uns atemptats islamistes l’11 de març de 2004 a Madrid va motivar la pèrdua de les eleccions generals i el retorn del PSOE al poder amb José Luís Rodríguez Zapatero. Durant el seu mandat, des de Catalunya es va presentar un nou Estatut d’Autonomia (2006) que després de ser aprovat per les Corts Generals i sancionat en referèndum va ser recorregut pel PP. Quatre anys després, el Tribunal Constitucional anul·la bona part dels articles de l’Estatut i això inicia una sèrie de protestes polítiques multitudinàries que qüestionen l’encaix de Catalunya a l’Estat.

La crisi econòmica global (2007-2012) colpeja Espanya, motiva la caiguda del govern socialista (2011) i l’arribada al govern, amb una àmplia majoria absoluta, del PP sota la presidència de Mariano Rajoy, que amb polítiques d’austeritat fortament conservadores i recentralitzadores, aguditzen els problemes socials i les demandes independentistes des de Catalunya. Els darrers anys surten a la llum i, finalment arriben als tribunals, múltiples casos de corrupció lligats a l’època d’Aznar al govern (cas Bárcenas, múltiples fraus immobiliaris lligats a la llei del sòl, cas Gurtel, entre molts d’altres). La corrupció esquitxa Convergència i Unió, la coalició nacionalista de govern a Catalunya i al seu anterior president Jordi Pujol. Per últim, la Casa Reial, veu el processament de la filla del rei (Cristina de Borbó) i el seu marit (Iñaki Urdangarín) per conductes corruptes. El propi rei Joan Carles està implicat en suborns, tràfic d’influences i cobrament de comissions il·lícites; tot això surt a la llum pública com a conseqüència d’un accident del monarca en una cacera il·legal d’elefants (abril de 2012), on era acompanyat per la seva amant. Això i un deteriorament acusat de la seva salut portà a la seva abdicació el 19 de juny de 2014. El seu fill Felip VI, serà el nou monarca en una situació molt complexa.

Comentari:

Es tracta d’un llibre de 776 pàgines, de les quals el text pròpiament dit n’ocupa 607. L’apartat de notes és molt exhaustiu, com és habitual en els llibres de Preston, amb gairebé 140 pàgines i multitud de cites bibliogràfiques. A continuació una pàgina d’agraïments i un índex alfabètic completen l’obra.

Llibre de lectura apassionant que atrapa totalment. El fil conductor és ben bé una hipòtesi de treball que Preston confirma amb multitud de dades: el considerar la incompetència de la classe dirigent espanyola com el principal obstacle per a la cohesió social i el progrés del país i com al llarg de les dècades, els principals actors socials del relat històric, és a dir, les elits econòmiques, tant agràries com industrials, l’Església catòlica i l’exèrcit de forma molt sovint coordinada, defensen aferrissadament i gairebé sense límits els seus privilegis, el que provoca endarreriment econòmic, conflictes socials i tensions territorials. Al llarg dels anys es va passant del pessimisme gairebé crònic a moments d’optimisme, sovint fugaços, ja que la resposta de les elits, amb diferents nivells en funció del context, sempre acaba sent de defensa total del seu estatus amb molt poques concessions. Evidentment la història no es repeteix mai, però dissortadament les voltes cícliques que va fent, són massa semblants.

Podeu anar a la primera part d’aquesta ressenya

Categories
Llibres

Un poble traït (1)

Editorial base

El títol complet del llibre és Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social. (en l’anglès original A People Betrayed: Corruption, Political Incompetence and Social Division. Spain 1874–2014). El període històric estudiat comença amb la Restauració Borbònica de 1874 i comprèn tot el segle XX i els primers anys del segle XXI, acabant amb l’abdicació de Joan Carles I. Un petit detall en el subtítol de l’obra que en les edicions anglesa i castellana s’inicia l’any 1874 i en canvi la traducció catalana comença el 1876, moment inicial de la Constitució que formalitza la restauració.

Paul Preston – autores trabalibros.com

Paul Preston, autor de moltes obres sobre la història contemporània d’Espanya, aborda en aquest llibre la rica i tràgica història des de la perspectiva de les deficiències de la classe política espanyola. Comença amb la Restauració d’Alfons XII el 1874 i acaba amb l’inici del regnat del seu rebesnét Felip VI. L’eix del llibre fa èmfasi en com el progrés del país s’ha vist obstaculitzat per la corrupció i la incompetència de la classe política i com això ha provocat un trencament de la cohesió social que sovint ha rebut una resposta violenta i repressiva. Aquests tres eixos són ben palesos en les tensions que marquen les relacions entre l’Estat i Catalunya. Cadascun dels nou capítols del llibre, indicats a l’inici dels paràgrafs en negreta, són ressenyats de manera molt telegràfica.

La pèrdua de l’imperi (1898) inicia una crisi nacional, enmig de tensions socials creixents a Barcelona i el desenvolupament de moviments nacionalistes a Catalunya i el País Basc. A la resta d’Espanya el sistema corrupte va sobreviure amb la figura del cacic. En les dècades prèvies a la primera guerra mundial la lluita obrera anarcosindicalista és el principal desafiament del sistema: nombroses vagues paralitzen les zones industrials catalanes i l’anarquisme violent comet atemptats contra les elits del sistema. L’exèrcit, amargat i decebut després de les derrotes colonials, es va obsessionar amb la defensa de la unitat nacional i l’ordre social i veien el creixent moviment nacionalista català com una amenaça semblant a l’independentisme cubà. En aquest context cal situar els fets del Cu-cut a finals del 1905. Amb els problemes socials cada cop més aguditzats, el poder polític en mans de les elits que ostentaven durant dècades el poder econòmic, Espanya contempla l’inici de la Gran Guerra amb el país pràcticament arruïnat. La guerra serà una oportunitat de major enriquiment corrupte de les classes dirigents. Aquí treu el cap un personatge transversal que des del contraban de tabac estarà implicat en moltes de les xarxes de corrupció política fins al franquisme: el mallorquí Juan March. L’any 1917, per un breu (i il·lusori) moment històric, els obrers, els capitalistes i els militars semblava que convergien per netejar la realitat espanyola de corrupció i caciquisme, però aquesta anomenada triple crisi, va acabar amb una repressió desenfrenada dels obrers, amb una imposició definitiva dels militars en la vida política i un tancament reaccionari del sistema a qualsevol reforma territorial.

El període entre l’acabament de la Gran Guerra i la dictadura (1918-1923), es caracteritza per una forta inestabilitat política. En aquests anys se succeeixen deu governs i les esquerdes del sistema es van fer més grans per les contínues maquinacions del rei i per les derivacions negatives de la guerra colonial del Marroc. El 1918 el catalanisme conservador de la Lliga intenta l’aprovació d’un estatut d’autonomia per a Catalunya que serà menystingut i eliminat de manera ràpida. Espanya continuava dividida socialment entre terratinents i industrials per una banda i obrers i camperols sense terra per una altra. Les tensions donaven lloc a onades de vagues al camp andalús, entre 1918 i 1920. La resposta intransigent dels propietaris, sempre amb el suport repressiu de la Guàrdia Civil va intensificar l’odi social. A Catalunya l’any 1919 té lloc la vaga de la Canadenca que marcarà l’inici d’una repressió contra el moviment obrer barceloní per part de la patronal que finançava forces parapolicials i amb fons i ajuts de l’exèrcit i la policia. Aquí s’inicien els foscos anys dels pistolerisme. La crisi colonial amb el desastre d’Annual (juliol de 1921) i la intervenció del rei Alfons XIII en els fets són els detonants de la intervenció militar que, amb el suport del monarca, iniciaria la dictadura de Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) comença amb una amnistia que anul·la la condemna dels militars responsables d’Annual i que així eximeix el rei. Tot un seguit de decrets anticatalanistes es publiquen pocs dies després del pronunciament. Tot i el publicitat interès de la dictadura de fer front a la corrupció, aviat i els múltiples negocis de Juan March van rebre sucosos beneficis del règim a canvi de les subvencions fetes a periòdics favorables a l’exèrcit, a la compra de terrenys a Tànger per a la l’estat i a construir una església en aquesta ciutat. La neutralització del moviment obrer es va fer per repressió dura (CNT) o per col·laboració (UGT). La proposta regeneradora de lluita contra el caciquisme finalment va ajudar a consolidar el sistema i va permetre la supervivència de la corrupció. La creació de monopolis estatals van servir per situar amics i coneguts: CAMPSA popularment era el Consorcio de Amigos de Martínez-Anido y Primo SA. La política d’inversió en grans infraestructures va deixar un deute públic immens que va ser una rèmora insalvable per a la futura República.

La Segona República (1931-1939) va fer esforços per adequar la política espanyola a la realitat social del país. Intents de redistribuir la riquesa, sobretot la terra, van despertar l’afany reaccionari de les elits protegides per l’Església i un exèrcit desbocat i implicat majoritàriament en la defensa dels privilegiats. La dreta, descol·locada inicialment, va seguir dues estratègies al llarg del període: els accidentalistes acceptaven de mal grat intervenir políticament en les institucions per protegir privilegis o bloquejar qualsevol intent de modificar l’ordre social; lentament aquest grup confluiria a la CEDA. La segona estratègia era la catastrofista que no acceptava de cap manera el nou règim i va començar a conspirar de bon inici per a derrocar-lo violentament. Lentament els cedistes confluïren amb la dreta catastrofista en l’atac violent al règim republicà. L’estatut d’autonomia de Catalunya va horroritzar i donar arguments a la dreta espanyola. La divisió del moviment obrer va afeblir la resposta dels sectors republicans progressistes davant l’allau reaccionària. Aquest període és un breu parèntesi en la història de la corrupció, però no es pot menystenir la importància del Partit Radical de Lerroux que era un niu de corruptes amb el seu líder al capdavant. Només cal pensar en el tristament famós afer de l’estraperlo.

L’Espanya en guerra (1936-1945) comença amb el cop d’estat planificat com una campanya de terror i extermini. Allà on van triomfar els sublevats, va començar una sagnant repressió contra els republicans, des de l’esquerra revolucionària, els socialistes moderats i els republicans de centre-esquerra. Calia eliminar tot el que pogués representar un desafiament social, econòmic i polític i tornar a la situació anterior a 1931. En les zones del país que van resistir la sublevació, el trencament de les estructures de l’estat va donar lloc a un moviment revolucionari i una violència incontrolada contra elements considerats reaccionaris que només va disminuir quan el govern republicà va recuperar les regnes de l’estat. L’ajut de Hitler i Mussolini va ser decisiu pel decurs de la guerra. Així mateix, les contribucions monetàries de la dreta econòmica (el paper de March o de Cambó en són bons exemples) decantaren la balança cap els militars facciosos després de tres anys de guerra cruel. El període d’autarquia econòmica iniciat en acabar la guerra civil donà inici a una corrupció generalitzada, consentida i fonamentada des de dalt. Franco no només estava al corrent de la corrupció, sinó que la utilitzava per controlar els membres de la seva coalició. S’estimava més la informació que li arribava com a palanca amb els involucrats, d’aquesta manera no prenia mesures contra els culpables, sinó que els controlava fent-los saber qui els havia delatat.

Continua en un segon escrit…

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics

L’home més perillós d’Europa, Otto Skorzeny a Espanya

Font: Filmoteca de Catalunya

Ahir dimarts es va presentar a la Filmoteca aquest documental coproduït per QUINDROP, RTVE i IB3. En acabar el passi, es va fer un interessant cinefòrum amb els directors i guionistes (Pablo Azorín i Pedro de Echave) i l’historiador Joan Buades. Aquest proper dissabte dia 14 de març podreu veure el documental: tve2 (20,30 en castellà) IB3 (21,40 en català). Ara ho podeu veure en YouTube.

Otto Skorzeny va ser el nazi predilecte de Hitler. Membre de les SS en el Leibstandarte Adolf Hitler (la guàrdia pretoriana del Führer), va ser el responsable de l’escamot que va alliberar Mussolini després de la seva destitució i arrest com a conseqüència del cop d’estat de Badoglio a l’estiu de 1943. Nazi convençut, Skorzeny té altres sonores intervencions durant la guerra. Quan es produeix la capitulació és detingut, jutjat i enviat a un camp de presoners d’on fugirà de forma fàcil i inexplicable. Passarà a Espanya i aquí serà acollit pel règim franquista. Al llarg dels quasi trenta anys fins la seva mort, col·laborarà en la xarxa d’evasió de molts nazis cap a Sud-amèrica, s’enriquirà amb el règim franquista, tindrà un paper destacat en nombroses i tèrboles maniobres especulatives i d’espionatge a favor de tota mena de països (Estats Units, Egipte i, increïblement, Israel).

Otto Skorzeny (font: wikipedia.org)

El film és el resultat d’una investigació en diversos arxius com ara el del mateix Skorzeny o d’informes elaborats per la CIA i els serveis d’intel·ligència britànics.També inclou entrevistes a historiadors i investigadors, així com a la seva única filla. La història d’aquest individu sense escrúpols i les seves connexions amb la dictadura franquista s’expliquen en aquest excel·lent documental. Malgrat tot encara hi ha moltes preguntes sense resposta.