Categories
Llibres

Las razones del mal (Peter Hayes)

L’autor,  especialista en la historia contemporània d’Alemanya, és una de les veus més autoritzades en el tema de l’Holocaust. És una obra de síntesi, però també d’anàlisi ja que reuneix, interpreta i sobretot avalua, les principals interpretacions que la historiografia ha fet sobre els principals dilemes que planteja el genocidi dels jueus. Hayes, basant-se  en multitud de  proves historiogràfiques, fa  la seva interpretació i en  molts casos s’aparta  dels  paradigmes  considerats  fins ara.

L’estructura de l’obra presenta els diferents capítols en forma de preguntes que donaran resposta als principals dilemes que s’hi aborden. Els primers analitzen els dos protagonistes principals: L’objectiu: Perquè els jueus? Els atacants: Perquè els alemanys? L’origen  de  l’antisemitisme que  situa històricament com una conseqüència  de l’emancipació dels jueus a Europa de resultes  de la Revolució Francesa i de  l’esbiaixat desenvolupament i comprensió social  de la ciència al  llarg del  segle XIX. En relació als atacants, Alemanya no era ni molt menys el país més antisemita  d’Europa, però s’hi  van donar unes condicions històriques concretes  que  van possibilitar l’arribada  al poder  d’un partit degenerat  que va posar en pràctica els  principis antisemites. Un sentiment comú de poble assetjat i traït  per  nombrosos enemics externs  i interns, un dels quals eren els jueus.  L’actitud victimista va  tornar els  alemanys molt receptius a un discurs simplista com el de Hitler. Malgrat tot, l’antisemitisme no va ser, ni de bon tros, el motiu principal de  l’ascens dels nazis al poder.

Entrada ferroviària al camp d’Auschwitz – Birkenau (Congreso Judío Latinoamericano (congresojudio.org)

Una tercera pregunta fa referència a l’escalada de la resposta violenta en el temps. Hi ha consens historiogràfic en  què el procés va ser gradual , que  no hi havia  un pla preconcebut  d’extermini massiu i que la guerra  de conquesta  a l’est d’Europa va  posar masses de població jueva sota  el  domini nazi  i això va  accelerar  paulatinament la resposta violenta i progressivament més sistemàtica. L’aniquilació va  ser ràpida i  total. El motiu és  bàsicament “tècnic”, ja que conforme masses de  població jueva  eren disponibles en ocupar la Wehrmacht   grans territoris, la  forma d’aniquilació en massa s’havia  de perfeccionar (de les bales al gas). Quant el motiu dels  perpetradors, Hayes  aporta una motivació nova diferent de l’existent en les  dades historiogràfiques:  l’odi no  és una  condició preexistent sinó que hauria estat un mecanisme  d’autodefensa i justificació dels perpetradors: no mataven perquè odiessin els  jueus sinó que els odiaven  perquè els havien de matar. 

Un altre punt a tractar és el  motiu pel qual els  jueus no es van rebel·lar  més sovint. Alguns autors  com Hannah Arendt han abordat aquesta  qüestió tot  acusant els  Consells Jueus de col·laborar en les  deportacions. Hayes es nega a donar resposta immediata  a  aquesta pregunta sense analitzar quin  era  el  marge real dels  jueus  i analitza  les  múltiples  variables que hi intervenien  per arribar a la conclusió que poc més del  que  van fer es podia fer. Tot seguit, l’autor qüestiona  i dona resposta a diverses afirmacions que es fan  entorn a  l’Holocaust com ara si els  aliats podrien  haver  intervingut de manera activa  aturant les matances,  si els alemanys van desviar  molts recursos per  executar l’extermini o la creença molt estesa que els  principals  perpetradors van  eludir la responsabilitat en acabar  la  guerra.

Un dels punts  importants és el  qüestionament argumentat en oposició a les  tesis  de  Zygmunt Bauman sobre si l’holocaust  es pot enquadrar dins  de  la  modernitat. La idea que subsisteix després  de l’exposició de Hayes és que la modernitat no ens fa immunes sobre la maldat. Un altre pregunta que planteja Hayes és la diferència de supervivència entre la  població jueva dels diferents països  ocupats; Hayes aporta dades interessants respecte l’antisemitisme  preexistent  en  les diverses societats i el grau de col·laboració (explícit o implícit) d’aquestes  societats amb  els perpetradors nazis. El darrer mite que desmenteix Hayes és  la negació de l’Holocaust,  idea ridículament absurda però que algunes  ments  obtuses  i intransigents encara plantegen.

Comentari final:

Quan en  una classe d’història  dels cursos Gaudir UB,  el professor Alberto  Pellegrini va  citar aquest assaig  com un dels  millors que  s’han publicat sobre  l’Holocaust, la  veritat  és que em va faltar temps  per  llegir-lo  amb avidesa  i passió. S’han escrit prop de 16.000 llibres sobre el  tema, i aquest no dona més informació de  la que  els múltiples  llibres  han  aportat, sinó que sobretot busca explicacions i aborda  i  desmunta  mites estesos, alguns  inclús  en gent  de rigor acadèmic. És un llibre totalment  recomanable, de lectura fàcil, quan hi entres no el pots deixar.

Acabo amb una cita resumida de l’autor: “L’Holocaust no va ser un fet misteriós; va ser l’obra de persones que es movien per motius i febleses habituals entre els éssers humans. Una vegada la persecució va agafar impuls, no va haver-hi manera de detenir-la sense la mort de milions de persones. Potser cap altre procés històric, confirma millor el dificilíssim advertiment recollit per un proverbi alemany que condensa el sentit d’aquest llibre: Wehret donin Anfängen  (“No ho deixeu créixer!”)”.

Categories
Cinema i sèries

Elisa y Marcela

Sinopsi:

Marcela (Greta Fernández) és una jove gallega que comença els estudis de Magisteri a una escola de mestres a la Galícia de 1885. Allà coneix Elisa (Natalia de Molina) amb qui comença una amistat que aviat es transforma en relació sentimental apassionada. Vivint d’amagat la seva relació, els pares de Marcela sospiten l’envien lluny per a separar-les. Passats uns anys es retroben ja com a mestres i decideixen reprendre la seva vida en parella, tot treballant com a mestres rurals en escoles diferents i compartint la vivien da. Els veïns comencen a sospitar i a pressionar la parella. Marcela deixa el poble i torna al cap d’uns mesos transformada en Mario, un cosí seu que viu a Londres i a qui s’assembla. La parella acabarà casant-se, però les coses es complicaran molt.

Comentari:

Aquesta pel·lícula dirigida per Isabel Coixet l’any 2019 i produïda per Netflix, explica una història real de dues dones: Marcela Gracia Ibeas i Elisa Sánchez Loriga que van contraure matrimoni el 8 de juny de 1901, en el que va ser el primera matrimoni homosexual de la història d’Espanya. malgrat que el pes de la repressió de l’Estat va caure posteriorment sobre la parella.

Es una pel·lícula humil, com els seus personatges, feta en blanc i negre cosa que accentua l’austeritat formal, la moderada poesia i el caràcter sensorial de la proposta. Aquestes dones són un símbol pel fet d’enfrontar-se a les contradiccions i els prejudicis de l’època i per lluitar pels seus drets.

En aquests dies de reivindicació femenina és una bona opció veure aquesta tendra i al mateix temps dura pel·lícula.

Categories
Conferències i cursos Llibres

Deu llibres que van canviar el món contemporani (I)

Molta gent tenim un o més d’un llibre que ens “ha canviat la vida”. Pot un llibre canviar el món? I deu llibres poden canviar el món? Aquest títol sense interrogant correspon a un dels cursos de Gaudir UB de la Universitat de Barcelona que vam fer el primer trimestre del curs 2018-2019. A continuació, farem un breu resum del curs especialment dels deu llibres que han canviat el món contemporani.

La paraula impresa ha estat històricament una eina de transformació política. El món contemporani també ha estat testimoni de la força mobilitzadora de molts textos que han agitat les consciències i que, alhora, han endegat profunds canvis socials. 

Aquest curs analitza deu llibres de contingut polític que estan estretament lligats als grans processos històrics de la contemporaneïtat. Llibres com El Manifest del Partit Comunista, La cabana de l’oncle Tom, El segon sexe o Mein Kampf no només són un producte de la seva època, sinó també una proposta per incidir políticament en el seu present.

El programa del curs era: 

1. El Manifest del Partit Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, (a càrrec de José Manuel Rúa)

2. La cabana de l’oncle Tom de Harriet Beecher Stowe (per Alberto Pellegrini)

3. Els  protocols dels savis de Sió, (per Daniel Roig) 

4. El segon sexe de Simone de Beauvoir, (per Paola Lo Casio)

5. El manifest del futurisme de Filippo Tommaso Marinetti, (per Daniel Roig)

6. Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin, (per José Manuel Rúa)

7. Mein Kampf d’Adolf Hitler, (per Alberto Pellegrini)

8. Els condemnats de la terra de Frantz Fanon (per Òscar Monterde)

9. El llibre roig de Mao Zedong, (per Paola Lo Casio) 

10. El xoc de civilitzacions de Samuel P. Huntington (per Òscar Monterde) 

El professorat

  • Dr. Alberto Pellegrini, professor del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona
  • Dr. Òscar Monterde, professor del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona
  • Dr. José Manuel Rúa, professor del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona
  • Dra. Paola Lo Cascio, professora del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona
  • Dr. Daniel Roig, professor del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona

El Manifest del Partit Comunista

El Manifest Comunista (també Manifest del Partit Comunista, a partir del seu títol original en alemany, Manifest der Kommunistischen Partei) fou el programa teòric i pràctic destinat a la publicitat de la Lliga Comunista, una organització obrera internacional. Va ser redactat el novembre de 1847 per Karl Marx i Friedrich Engels, per encàrrec del partit. 

Publicat inicialment en alemany (1848), no veu la llum a Anglaterra fins al 1850. Assolí una gran popularitat entre el moviment obrer de la segona meitat del segle XIX i fou reeditat en nombroses ocasions i traduït a la major part de les llengües europees. Probablement és el segon llibre més editat de la història de la humanitat, és per tant un clàssic que cal llegir.

El programa polític que conté el Manifest, és a dir, les polítiques que perseguien els partits comunistes de l’època (afiliats a la Lliga Comunista), inclou, entre altres coses: a) Abolició del dret a la propietat i a l’herència; b) Impostos progressius; c) Col·lectivització dels mitjans de producció i transport; d) Centralització del crèdit en mans de l’estat; e) Obligació del treball; f) Educació pública i gratuïta. 

Aquestes mesures serien implementades per un govern revolucionari (que Marx i Engels anomenaran dictadura del proletariat), que seria el precursor del comunisme, una societat sense estat i sense classes socials.

Marx amb trenta anys, redacta el Manifest l’any 1848, escrit revolucionari que encoratja a la Revolució de 1848. A partir d’aquest moment, Karl Marx i Friedrich Engels s’exilien a Londres, on comencen a elaborar els seus estudis sociològics. La seva obra fonamental (encara que inacabada) és El capital, una obra en tres volums, en què analitza el capitalisme i les seves dinàmiques. La pel·lícula Le jeune Karl Marx narra les circumstàncies històriques i personals d’aquest jove Marx. 

La cabana de l’oncle Tom


L’autora Harriet Beecher Stowe ha esdevingut una figura fonamental de la literatura nord-americana del segle XIX. Va néixer en una família estrictament calvinista a Connecticut l’any 1811. De molt jove comença a escriure tota mena d’articles, assajos, relats i novel·les amb forta càrrega moral. El fet de posar-se en contacte des de molt jove amb l’Underground Railroad, o sigui la xarxa de fugida dels esclaus negres del sud del país, va fer que adquirís una condició abolicionista forta i militant.
La novel·la narra la història de l’oncle Tom, un esclau negre absolutament fidel al seu amo blanc. Un seguit de personatges i històries esdevenen al voltant del patiment i les injustícies de la comunitat afroamericana. Tot finalment tindrà solució en l’amor cristià que apaivaga tots els patiments humans.
El llibre fou publicat l’any 1850 en forma de fascicles en un diari abolicionista. Dos anys després es publicà com a llibre. La publicació té un èxit sense precedents. El primer any es venen 300.000 llibres, només la primera setmana se’n venen 10.000. Al Regne Unit les vendes són colossals amb més d’un milió i mig de còpies. La difusió des de Londres permet la traducció a altres llengües i el 1852 és traduït al castellà amb el títol de “La choza de Tom”. Al llarg dels anys l’obra ha tingut, traduccions a molts idiomes i múltiples adaptacions teatrals i cinematogràfiques. La primera va ser una versió muda l’any 1927 (La cabaña del tío Tom (1927) – Filmaffinity) del director Harry A. Pollard. Posteriorment s’han fet altres adaptacions el 1965 i el 1987.

El llibre va significar la presa de consciència abolicionista de milions de persones en els estats del nord amb la paradoxa, en aquells moments, d’haver estat escrit per una dona que no tenia drets civils degut a la seva condició de gènere. Malgrat tot va rebre crítiques des de sectors que no acceptaven el tractament excessivament místic de la història i el caràcter de fons suposadament racista, ja que els pocs personatges negres més intel·ligents o espavilats sempre eren mulats.

Els protocols dels savis de Sió 

Aquest llibre és l’obra  antisemita més important i  de més difusió de la història. Marca i dona pretesos i  falsos arguments al pensament conspiratiu antijueu a les primeres dècades del segle XX. Es publica, de manera anònima, a la Rússia tsarista l’any 1903 amb el  títol de Protokoly Sionskij Mudretsov. L’obra va ser redactada entre 1895 i 1897 i pretenia incitar i justificar  la violència dels pogroms  contra els jueus especialment virulents i sanguinaris a les acaballes del segle XIX, després de la mort  en atemptat del tsar Alexandre II, i els primers anys del segle XX; la monarquia tsarista utilitza l’antisemitisme com a resposta a la forta inestabilitat social  i política d’aquests convulsos anys.

El llibre descriu la suposada transcripció d’una reunió dels “savis de Sió” on, al llarg de  24 protocols, es fa una crítica al liberalisme i a la il·lustració, s’analitzen els mètodes dels jueus  per conquistar i controlar el món i es descriu com serà el futur món al servei del poder jueu. L’opuscle és un autèntic exercici  de pseudohistòria i un desenvolupament absurd de les teories conspiranoiques.

La primera versió és escrita en  francès (1895) i després, traduïda al  rus, es publica en fascicles a la revista Znamya, lligada a l’extrema dreta  russa, a Sant Petersburg (1903). L’any 1905 surt com a  llibre en edició anònima. La guerra civil russa i els exiliats que s’hi generen, són els responsables de l’expansió de l’obra per  tota Europa i tindrà molta influència en els moviments de l’extrema dreta antisemita per tot el continent en l’època d’entreguerres.

El 1921 es demostrà que era una falsificació. El 1935 al diari The Times ho tornà a desmentir. I el 1999 es descobrí que era un encàrrec fet per la policia tsarista, l’Ojrana a Matvei Golovinski.

El segon sexe

Simone de Beauvoir (1908 – 1986) neix en una família burgesa, estudia  a la Sorbona i viu les dues guerres mundials. L’any 1929 coneix Sartre que serà el  seu company la resta de  la seva vida. Beauvoir va  ser novel·lista, filosofa existencialista  i feminista compromesa.

El segon sexe (Le deuxième sexe en el francès original) és una obra del 1949. En el moment de la publicació, a pocs anys de l’acabament de la segona guerra mundial, el ressò és considerable, però les onades expansives  del llibre, van durar dècades. Es tracta d’un clàssic del pensament contemporani que qüestiona de manera radical el paper social de la dona. El seu rol confinat a la llar i responsable de la  funció reproductora limita totalment el seu rol social. Entorn de les diferències biològiques entre l’home i la dona, la cultura ha anat construint els rols de gènere que condicionen i anul·len  la dona com a ésser social.

El llibre està estructurat originalment en  dos volums: en el primer es fa una anàlisi del passat i a través d’això es determinen quines  són les condicions de la dona. Aquesta, tot i ser un subjecte amb els mateixos drets que l’home, és considerada com l’altre. Aquest concepte (l’alteritat disfuncional) li serveix per assenyalar la  manca de reciprocitat en les relacions  entre homes i dones.

El segon volum descriu com viuen les dones i les seves opressions i el paper de  subordinació des de la infantesa. Diferencia sexe i gènere i defineix el gènere  com un constructe social: “No es neix dona, una se’n fa”. Descriu i denuncia el patriarcat com el sistema  de domini i la necessitat de les dones d’alliberar-s’hi i justifica que l’educació i els costums imposen límits  a la dona en el seu paper a la societat. Sense autonomia econòmica no hi haurà llibertat cívica.

Gràcies a aquesta obra Simone de Beauvoir és tinguda com a «mare espiritual» de l’anomenada segona onada feminista.  Això no vol dir, però, que El segon sexe no hagi  estat una obra polèmica. 

El manifest del futurisme

El manifest del  futurisme (Manifest du Futurisme en la seva  primera publicació en francès), no és un llibre sinó un text publicat pel poeta italià Filippo Tommaso Marinetti en el  diari francès Le Figaro el 1909. Aquest  text té dues vessants o dues  lectures diferents. Per una banda representa el  tret de sortida de la primera avantguarda artística  del segle XX, tot just abans de l’esclat de la Gran Guerra (la resta d’avantguardes són posteriors) i per altra banda el futurisme té  una implicació directa en el naixement del feixisme.

Marinetti (1876 – 1944) neix a Alexandria en  una família italiana. La mare poetessa marca les inclinacions artístiques  i literàries del nen Tomasso que ja als disset anys funda la seva primera revista literària Papyrus. Ja als  inicis del  segle XX coneix Gabriele d’Annunzio que marcarà en  part la seva carrera literària i amb  qui mantindrà una ambivalent relació. El 1905 a Milà funda una nova revista, Poesia, de  molta qualitat i que esdevindrà en el futur l’òrgan oficial  del moviment futurista 

El futurisme és un moviment que es pot sintetitzar en quatre accions: velocitat, violència, modernitat i futur. L’automòbil esdevé la icona del  moviment. Els onze punts del manifest parlen de l’amor al perill, a la temeritat, a la rebel·lia, a la bellesa de la velocitat. Glorifiquen la violència, la guerra, el militarisme  i el patriotisme. Parlen de destruir el món cultural, les biblioteques, els museus, les acadèmies…

En acabar la primera guerra mundial, els futuristes formen un partit de curta durada constituït per sindicalistes, revolucionaris i intel·lectuals que confluirà amb altres grups en la creació dels  Fasci italiani di combattimento  (22 de març de 1919) que seran l’embrió del feixisme italià.  

Categories
Cinema i sèries

El oficial y el espía

L’any 1894, el capità francès Alfred Dreyfus, un jove oficial jueu, és acusat de traïció por espiar per Alemanya i condemnat a cadena perpètua a la Illa del Diable, a la Guaiana Francesa. Entre els testimonis que van fer possible aquesta humiliació hi ha el coronel Georges Picquart, encarregat de liderar la unitat de contraintel·ligencia que va descobrir l’espia.

Però quan Picquart se n’assabenta que es continuen passant secrets militars als alemanys, s’endinsarà en un perillós laberint de mentides i corrupció, posant en perill el seu honor i la seva vida.

El Oficial y el Espía Trailer Oficial Español (2020)

Comentari (Nando Salvà “EL PERIODICO”)

És lògic que ‘El oficial y el espía’ generés controvèrsia al veure la llum fa uns mesos; el seu director, Roman Polanski, sembla haver-la dissenyat per equiparar-se amb el seu personatge central, al seu dia víctima d’una de les injustícies més conegudes de la història. No fa falta ser un expert en lleis per opinar que hi ha alguna cosa perversa en la recerca de similituds entre un soldat acusat injustament d’alta traïció i un cineasta que fa 42 anys va admetre haver agredit sexualment una nena, però en tot cas l’intent resultaria més indignant si la pel·lícula no afligís tanta tebiesa i tanta apatia dramàtiques.   

‘El oficial y el espía’ recrea el cas d’Alfred Dreyfus, un capità de l’exèrcit francès d’origen jueu que el 1895 va ser declarat culpable d’espionatge malgrat la falta de proves, desposseït del seu rang militar i reclòs en una presó d’ultramar, i va deixar així al descobert les profunditats de l’antisemitisme que fuetejava la societat gal·la. Narrada des del punt de vista de l’home que més va lluitar per provar la innocència de Dreyfus, el tinent coronel Picquart, la pel·lícula encadena converses plenes de personatges unidimensionals i diàlegs expositius per insistir una vegada i una altra en la podridura del sistema i en el procés de fer que l’espectador senti el suspens malgrat saber per endavant com acabarà la història. És especialment interessant si tenim en compte que a Polanski sempre se li ha donat bé crear aquesta mena de tensió.

Entre tot l’excés de xerrameca, el detall obsessiu pels decorats i els somnífers ‘flashbacks’, és cert, ‘El oficial y el espía’ ofereix esclats de violència sobtada que fan despertar el relat de la seva inèrcia narrativa, però aquells moments puntuals no fan sinó ressaltar la falta d’energia que tota la resta de la pel·lícula evidencia.

Categories
Cinema i sèries

Vida oculta

Descripció: Narra la vida d’una família (parella amb tres nenes) que viu feliç i integrada perfectament en un bucòlic i dur món rural, perfectament retratat, dels Alps austríacs a l’inici de la segona guerra mundial. En Franz (August Diehl) esdevé objector de consciència en negar-se a jurar fidelitat a Hitler. L’amor absolut i incondicional de la seva dona Fani (Valerie Pachner) contrasta amb l’odi creixent i intolerant del món que els envolta. La decisió de Franz condicionarà el futur.

Crítica: És llarga (prop de tres hores), però excel·lent en quant a imatges, música, retrats dels llocs, de les persones, les situacions, tràgica. El director Terrence Malick elabora poemes visuals de cadascuna de les cuidades i molt treballades escenes. M’ho he passat molt bé, tot i que és una pel·lícula trista, t’incorpores totalment a la trama, gaudeixes i pateixes al mateix temps de les imatges, de les situacions que es vans succeint de manera coral.

No és, des del meu punt de vista, una pel·lícula que es pugui recomanar a tothom. A remarcar el paper curt però intens en un moment clau de la trama del traspassat actor suís Bruno Ganz en la que probablement va ser la seva darrera intervenció a la gran pantalla.

Vida oculta (2019) – Filmaffinity  filmaffinity.com

Miquel Nistal

Categories
Cinema i sèries

Jojo Rabbit

Descripció: Es tracta d’una sàtira sobre el nazisme. El nen Jojo (Roman Griffin Davis) viu completament submergit en la ideologia nazi i les joventuts hitlerianes. El dia a dia del nen amb desfilades, campaments i armes és una divertida sàtira entre la innocència de Jojo i les barbaritats nazis. El seu món entra en contradicció quan descobreix que la seva mare (Scarlett Johansson) amaga a casa seva una nena jueva (Thomasin Mckenzie). Jojo viu les contradiccions amb el seu amic imaginari Adolf (interpretat de manera subtil pel propi director de la pel·lícula, l’australià Taika Waititi).

Crítica: La sàtira sobre la II Guerra Mundial i el nazisme és al mateix temps un joc de màgia i un acte de valentia (…) Sincera i dolça, aquesta comèdia negra és un viatge  cap a la maduresa en la cerca d’esperança en temps desesperats.

Filmaffinity.com

Miquel Nistal