Aquest és el segon llibre de la trilogia sobre el dictador italià que ha escrit Antonio Scurati. El primer el podeu veure ressenyat en aquest blog clicant aquí. En el llibre anterior s’explicava el naixement del feixisme fins l’ascens al poder i els primers anys al govern que culminaven amb l’assassinat del principal opositor parlamentari, el socialista Giacomo Matteotti i la posterior i desvergonyida assumpció de responsabilitat política de l’atemptat en seu parlamentària, per part del propi Duce. El període històric contemplat en el primer llibre s’inicia l’any 1919 i acaba amb l’esmentat discurs de tres de gener de 1925.
“El hombre de la providencia” comença el febrer de 1925, amb una poc coneguda i amagada malaltia de Mussolini i acaba l’any 1932. És el període de consolidació del règim, de la transformació definitiva en una dictadura unipersonal. L’estructura del llibre és similar a la primera part, amb narracions curtes, de dues a quatre pàgines referides a un mes i l’any que s’està descrivint i documents reals que són de fonts variables i que donen suport i força historiogràfica a la narració que s’ha fet prèviament. Les fonts són variades i hi inclouen: premsa del moment, tant de l’Itàlia feixista com de països occidentals, correspondència entre personatges diversos que hagin sortit en la narració, arxius del partit feixista, arxius policials o militars, etc. En cadascun dels petits relats que conformen l’obra, és fa al·lusió a un personatge que és el conductor principal de la narració. Evidentment, qui té més protagonisme és Mussolini, però hi ha d’altres personatges que prenen el relleu conforme avança cronològicament el relat. En aquests anys descrits trobarem alguns personatges coneguts de la primera part com Italo Balbo, Leandro Arpinatti o Emilio de Bono, entre molts d’altres, tots ells jerarques feixistes de primera tongada, però ara prenen el relleu altres jerarques que sempre, des d’un punt de referència sotmès al Duce i elevat a la maximilitat totalitaria, tindran el seu paper rellevant en la política i les intrigues del període. Homes (sempre homes en un règim hipermasclista) com Augusto Turati, Roberto Farinacci, Arturo Bocchini o Achille Starace. La família i les amants continuen tenint un paper rellevant en aquesta història, ja que la relació del Duce amb la seva dona Rachele, continuarà des de la distància i la humiliació constant per les nombroses amants que el Duce no amagava i que ella carregada de fills aguantava amb resignació. La seva filla gran, Edda, tindrà un cert protagonisme en el relat quan es descriuen les seves peripècies d’adolescència, amb rigorós control patern i el seu casament, gairebé imposat, amb Galeazzo Ciano, fill d’un feixista de primera hora (Constanzo Ciano) que després de la Gran Guerra es va enriquir i assolir un títol nobiliari, sobretot degut a les influències polítiques. Militars declaradament feixistes com Rodolfo Graziani, o no del tot com Pietro Badoglio, ocupen també la seva part en el relat. També tenen la seva quota els responsables dels molts atemptats contra el Duce que, sense reeixir en cap cas, es van produir durant aquests anys.
L’any 1925 es clau en la transformació de l’encara formal i moribunda democràcia italiana en una dictadura. Bona part del relat explica, de manera detallada, els passos i períodes d’aquesta “transició”. El paper de l’oposició democràtica va ser penós o directament patètic i, entre 1925 i 1927, la majoria estaven a l’exili, com el liberal Giovanni Giolitti o el socialista Pietro Nenni. Altres, com l’intel·lectual comunista Antonio Gramsci moriran a la presó o com a conseqüència de les pallisses dels esquadristes com es el cas de Giovanni Amendola.
Consolidat el seu poder personal, Mussolini inicia, amb la continuació de la inacabada conquesta de Líbia, l’aventura colonial encara de manera tímida. Aquí el paper de Graziani és important ja que serà el responsable de l’ús massiu contra població civil del letal gas mostassa. Les lluites entre jerarques pel poder i les prebendes dins del partit són part important de la història, en un clima on la corrupció i la situació de Mussolini per sobre del bé i del mal, són presents de manera continua. L’any 1929 serà el de la reconciliació entre el règim i el Vaticà, ja que es signarà el Concordat pel qual quedarà blanquejat el règim feixista. En les negociacions tindrà un rol important el germà del Duce, Arnaldo Mussolini feixista i catòlic pietós. El llibre tanca, l’any 1932 amb la defenestració política (purga) del poderós Augusto Turati i la definitiva postració de la seva antiga amant Margherita Sarfatti defensora de l’art del Novecento Italiano que, com ella, serà oblidat en benefici de l’art del Nou Estat.
El llibre d’Alfaguara està traduït per Carlos Gumpert (des del meu punt de vista, una bona traducció) i es va publicar l’any 2021. Consta de 587 pàgines, de les quals 560 són de text i les darreres vint-i-set són un apèndix onomàstic on es fa una breu descripció de cadascun dels personatges que van apareixent, amb dades biogràfiques de la seva vida fins el període de l’obra (entre 1925 i 1932). L’autor els agrupa en categories: feixistes, simpatitzants i afins; demòcrates, opositors al règim i antifeixistes; autors dels atemptats; la “quarta vorera”: Tripolitània, Cirenaica i Fezan; els homes del Vaticà; parents, amics i amants. Potser no és un llibre tan addictiu com el primer, però continua sent una lectura interessant, formativa i molt important per entendre la història del feixisme.
En breu síntesi, aquest llibre és una història del fenomen militar a Espanya durant el segle XX, tal com apunta el subtítol que ja amaga de manera implícita el concepte de militarisme, és a dir, l’obsessió dels militars per controlar l’Estat i la societat civil que provocarà, en una part important d’aquesta la resposta contrària, és a dir, l’antimilitarisme. El llibre s’estructura en tres parts: una primera que s’inicia amb el “desastre” del 98 i que finalitza en la guerra civil. La segona que avasta tot el franquisme fins la mort del dictador i la tercera que descriu i explica les intromissions dels militars durant l’època de la transició. Tal com ens recorda l’autor en la introducció, no es pot fer la història d’Espanya (ni de cap país) sense entendre i analitzar el pes, la incidència i l’evolució del seu exèrcit. Tot partint de la frustració amb la pèrdua definitiva de les colònies (1898), la mirada militar es va haver de dirigir cap a la vida interior del país; aquesta mirada, cada cop més conservadora i contrarevolucionària, o directament reaccionària, és un exercici constant d’intromissió (el que anomenem militarisme). És obvi que exèrcit i democràcia han estat dos conceptes antagònics i amb hostilitat mútua durant la major part del segle XX. Farem una breu descripció dels aspectes més importants de cadascuna de les tres parts que conformen l’obra:
En la primera: Del desastre del 98 hasta la guerra civil: el recurso militar, es constata que la conseqüència més tràgica per a la història d’Espanya de l’anomenat “desastre” del 98, fou el creixent protagonisme de l’exèrcit. El disseny fer per Cánovas d’un rei “soldat” a l’estil prussià i un exèrcit per a les colònies, saltà pels aires amb la derrota i a partir d’aquest moment girà l’estament militar cap al control del país, dels múltiples “enemics interiors” cosa que creà una hostilitat mútua creixent entre els militars i la societat civil. En la premsa i bona part dels polítics es destacaren les crítiques a la corrupció i la incompetència de l’exèrcit; entre les classes populars s’estengué l’antimilitarisme, ja que eren els seus fills la carn de canó que de manera obligatòria havia fet la guerra i havia mort a Cuba o a les Filipines. Els militars reaccionaren ofesos en el seu honor i carregaren reprimint les manifestacions populars o responent amb violència corporativa les crítiques de la premsa. Els coneguts “fets del Cu-cut” l’any 1905, són un dels molts atacs que oficials ofesos i uniformats fan contra la premsa per tota Espanya. La conseqüència immediata d’aquest atac és la intromissió de la justícia militar en la vida civil a través de la Llei de Jurisdiccions (1906) que regulava legalment l’intervencionisme. Aquesta llei (o els seus principis) estaran en vigor (amb l’excepció del petit període republicà) fins ben entrada la transició a mitjans dels anys vuitanta del passat segle. L’exèrcit girà la seva mirada cap a l’enemic interior i serà la punta de llança de la repressió en les insurreccions i conflictes socials de les tres primeres dècades del segle XX. Les noves guerres colonials al Rif fomentaran dins l’exèrcit una nova etapa amb més pena que glòria i, amb l’aflorament dins la milícia d’una nova casta, selecta, sanguinària i cruel, els africanistes que en un medi hostil, violent i corrupte com era el nord d’Àfrica, ascendien ràpidament a l’escalafó per mèrits de guerra.
Valeriano Weyler (1838 – 1930) va tenir un paper molt destacat en la guerra de Cuba i va ser el responsable de la repressió a Barcelona durant la Setmana Tràgica l’any 1909 (wikipedia.org) Fernando Primo de Rivera (1831 – 1921) va ser capità general de Filipines i era tiet, tutor i mentor del futur dictador Miguel (wikipedia.org) Manuel Fernandez Silvestre (1871 – 1921) general en cap de les tropes a Melilla, va morir durant el desastre d’Annual (wikipedia.org)
La societat espanyola, enmig de conflictes i molta inestabilitat social, comprovava com s’havia militaritzat progressivament la seva vida, tant en l’ordre públic com en la justícia, el món associatiu, la premsa, etc. Cal pensar que l’any 1922, el pressupost del ministeri de la Guerra representava un terç dels ingressos (i això es mantindrà o augmentarà). Cada cop més, la política pivotava sobre l’exèrcit i la solució que albiraven els militars era la del “cirurgià de ferro”, el cop militar. L’anomenat desastre d’Annual (juliol – agost de 1921) amb 11.000 soldats morts representà un punt d’inflexió i un xoc enorme a la societat espanyola. La comissió parlamentària d’investigació dels fets posà de manifest la incompetència i la corrupció militar així com el paper gens clar del “rei soldat”. La resposta a tants mals (i a amagar les males pràctiques del rei al Marroc), serà la dictadura de Primo de Rivera, amb la màxima militarització de la vida espanyola fins aleshores: un règim populista de dretes, autoritari i profundament repressiu que durà set anys i el balanç del qual serà molt negatiu ja que no aconseguí cap dels seus objectius i fou vist com una intromissió superlativa de l’exèrcit en la vida civil. La conspiració militar contra la dictadura fou rellevant: la fracassada Sanjuanada de 1926 i l’oposició militar republicana, la Unión Militar Republicana (no la confongueu amb la posterior Unión Militar Republicana Antifascista o UMRA que naixerà posteriorment per contrarestar la sedició reaccionària dins l’exercit entrats els anys trenta) que conspirà amb el grup civil derivat del pro-republicà Pacte de Sant Sebastià i fracassà en la seva insurrecció de Jaca (12 de desembre de 1930).
El primer Directori Militar (1923) amb Miguel Primo de Rivera a l’esquerra i el rei Alfons XIII en el centre (diariodejerez.es) La insurrecció de Jaca: postal commemorativa amb els dos militars republicans afusellats (elperiodicodearagon.es)
L’arribada de la II República donà lloc a una breu lluna de mel entre polítics i militars. Aquesta sintonia acabà ben aviat: l’anticlericalisme portat a les institucions i les lleis republicanes i les ànsies intervencionistes de bona part de la institució militar portaren al ràpid i mal planificat intent de Sanjurjo (agost de 1932). Una part de l’oficialitat creà, al voltant de les eleccions de 1933, la UME (Unión Militar Española), d’inspiració monàrquica i feixistitzant, que confluí amb les maquinacions conspiratòries dels generals i que fou la clau en la planificació del cop d’estat de juliol del 1936 que, un cop fracassat, conduí a la guerra civil.
Militars africanistes: fotografia amb alguns dels més coneguts que s’implicaren en el cop d’estat de juliol de 1936 (elmundo.es)
En la segona part: El militarismo tras la guerra: guardián y guía (1939 – 1975) es descriu la intervenció de l’exèrcit en política durant el llarg període del franquisme, d’una manera i unes dimensions mai vistes abans del segle XX. De tota manera el militarisme va variar en les diverses fases del règim franquista i sempre limitat per la voluntat personal de Franco. Constituí un dels pilars del règim, juntament amb les diferents faccions de la dreta més o menys reaccionària i de l’Església. Després de la guerra, el panorama militar era dominat per un pensament burocràtic, amb tendència a administrar (i gaudir-ne), sense assumir riscos, la victòria que tant havia costat; aquesta victòria era definitiva, intransigent, sense reconciliació possible. La justícia militar continuà fent-se càrrec dels delictes polítics a través del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo que no seria substituït pel Tribunal de Orden Público (el TOP) civil fins a finals de l’any 1963. Fou un exèrcit polític tal com les lleis franquistes el definien, ja que Espanya quedava dividida entre els “rojos” i els “nostres” i calia, per tant, vigilar que aquesta divisió fos permanent i que l’enemic interior, contra el qual havien de vetllar, estigués a la presó, a l’exili o calladet a casa seva; aquesta obsessió per l’enemic interior fou una constant de l’exèrcit durant tota la dictadura franquista i de manera permanent es feien plans des dels Estats Majors per a controlar les ciutats i els seus barris perifèrics, amb actualitzacions constants al llarg dels anys.
Títols nobiliaris: A tots aquests generals; Franco els va concedir un títol nobiliari 1a fila: Mola/Yagüe/Kindelan/Saliquet/Moreno Fernández/Queipo de Llano/Moscardó/Carrero Blanco 2a fila: Dávila/García Escámez/García Pallasar/GarcíaMorato/Varela/Suanzes/Vigón/Cervera/Martín Moreno Si voleu més informació o saber quin títol tenia cadascú seguiu l’enllaç
En un país calamitós econòmicament, l’exèrcit s’emportava més d’un terç del pressupost, en bona part per a pagar unes plantilles sobredimensionades; aquesta ruïna només es va plantejar d’abordar a partir dels plans d’estabilització a finals dels cinquanta amb la necessitat urgent de reduir la plantilla. L’exèrcit controlava els càrrecs polítics (ministeris, direccions generals, governs civils, alcaldies, etc) i això es mantindria fins a l’arribada dels equips tecnocràtics a partir dels anys seixanta; en un segon nivell es col·locaven els ex-combatents, vídues o fills de caiguts; tots tenien llocs assegurats en l’administració, ministeris, notaries, serveis diversos, etc. El militar era el personal de més confiança i lleialtat al Caudillo, aquí cal esmentar els “alfereces provisionales” de la guerra, uns 33.000 que tindran un paper de fervor franquista fins el final del règim.
L’any 1947, el coronel d’estat major (després general) Miguel Martin Naranjo ideà aquesta surrealista fórmula per a conèixer la potència guerrera d’una nació (X); fixeu-vos sobretot en la variable P i l’exponencial E (imatge del llibre)
La ideologia de l’exèrcit es mostrà més o menys inalterada fins el final del règim: a) nacionalisme espanyol exacerbat amb exaltació de la Pàtria, amb la religió i l’aïllament com a essència, b) la guerra és bona però com que tenim un material depriment i tecnològicament endarrerit, el més important és la hidalguia espanyola: la moral, la pàtria, la història gloriosa, la disciplina, la religió. Tot això compta més que el bon material bèl·lic (que l’exèrcit espanyol no tenia), c) l’honor i la reivindicació del militarisme.
La principal intervenció de l’exèrcit en la societat era a través de la justícia militar; el ventall delictiu on podien entrar els tribunals militars era molt ampli. El primer escàndol internacional on es qüestionà fermament tot això va ser pel consell de guerra i execució de Julian Grimau (abril de 1963). Les protestes van ser tan fortes que el propi règim accelerà la posada en marxa del TOP a finals de desembre del mateix any. El segon escàndol, encara més important fou el procés de Burgos de desembre de 1970 contra militants d’ETA i on la justícia militar recuperava el protagonisme: l’accés de periodistes al judici va deixar clar davant del món quina era la categoria jurídica dels militars franquistes.
El llibre analitza el paper del servei militar en aquella època: adoctrinar la joventut i formar moralment la tropa, és a dir, fer proselitisme polític i, per tant donar sentit cristià, espanyol i militar per a la vida al jovent. Els resultats de tot plegat foren un fracàs molt gran. A partir dels anys seixanta, una part de l’oficialitat més jove que no havia fet la guerra ideà el concepte d'”exèrcit social” segons la qual les forces armades devien convertir-se en llar, escola i taller; és interessant la lectura d’aquest aspecte, sense abandonar de cap manera l’essència franquista.
A partir de finals dels cinquanta, la irrupció dels tecnòcrates en el govern portaren a un xoc amb els militars i a la reactivació del militarisme. En aquests anys neix com un grup de pressió la Hermandad de Alfereces Provisionales (HAP) que des de la puresa ideològica franquista, s’oposava al nou poder lligat a l’Opus Dei. A finals del seixanta, el règim entra definitivament en descomposició i amb la mort de Carrero Blanco (desembre de 1973) es va deslligar la histèria amb la formació de l’anomenat búnquer que agrupava molts sectors reaccionaris de les forces armades a més dels excombatents, l’HAP i grups d’extrema dreta. La mort del dictador (20 de novembre de 1975) fou acollida amb pànic per molts sectors, però també amb la determinació total de mantenir el règim del 18 de juliol.
La darrera part del llibre explica Las intromisiones contra la democracia (1976 – 1986). L’autor ens diu que el risc d’un cop d’estat era molt elevat després de la mort de Franco, que les conspiracions militars van ser moltes i diversificades. Aporta una sèrie exhaustiva de motius que expliquen que finalment cap d’aquestes conspiracions reeixí. Es fa una clara descripció dels principals actors polítics de la Transició (l’Exèrcit, els partits polítics (tant de dreta com d’esquerra) i els mitjans de comunicació) i s’apunta que la resposta política a l’agressiu colpisme va ser cedir, deixar intactes els seus privilegis i la seva autonomia, amb una política d’apaivagament que continuà ascendint en l’escalafó i deixant en llocs clau destacats reaccionaris potencialment colpistes; els pocs militars demòcrates (començant per la Unión Militar Democràtica, formada els darrers anys del franquisme) van ser sistemàticament relegats, marginats en els ascensos i sancionats pel seu pensament o directament, com és el cas dels dirigents de la UMD, empresonats. La política de passivitat va ser totalment contraproduent, ja que els militars menyspreaven la presumpta covardia dels polítics i s’embravien en la seva actitud contra els polítics en general. Únicament se sentien insegurs i emprenyats davant l’actitud d’un nombrós grup de periodistes de diaris i revistes que denunciaven sistemàticament els discursos antidemocràtics dels militars, els seus plans conspiradors, la suïcida política d’ascensos i les depuracions dels militars demòcrates.
La UMD: Grup amb alguns dels membres fundadors de la UMD (espaciosplurales.com)
L’intervencionisme comença amb el pro franquista govern d’Arias Navarro en forma d’escrits, dirigits al mateix Arias o al re,i advertint de no continuar per un camí que portava Espanya a la perdició i amb reunions entre alts comandaments amb la finalitat de transmetre al rei el seu malestar per l’evolució política. Les extorsions contra el primer govern d’Adolfo Suárez s’incrementaren durant el procés d’aprovació de la llei de Reforma Política i de manera irada quan es produí la legalització del PCE (aquí amb dimissions de ministres militars ultres). La feina del ministre Manuel Gutiérrez Mellado és àmpliament descrita, comentada i discutida; durant aquest mandat i ja sent ministre de defensa Gutiérrez Mellado, es conservaren les mesures repressives contra la UMD, tot entenent, de manera ingènua i poc racional, que legitimar la UMD era polititzar l’exèrcit: es sacrificaven els seus membres per un malentès pragmatisme polític.
En aquests anys els atemptats d’ETA contra les forces armades foren un catalitzador de les protestes contra el govern i a favor del sotllevament. De tota manera les trames conspiradores eren molt diverses i poc coordinades; a finals dels setanta sorgeix una anomenada Uión Patriótica Militar que amalgama sectors de la ultradreta civil i dirigida per un grup de coronels i tinents coronels des de la base que calia actuar amb l’esperança que el “sano pueblo español agradecido a Franco, fuese fiel a su legado“. Aquestes conspiracions eren tan notòries i majoritàries que gairebé mai havien de recórrer a la clandestinitat, si més no en les primeres etapes captatòries i conscienciadores.
L’època constituent va ser d’enorme efervescència tant a les casernes i sales de banderes com en el Congrés dels Diputats; tot i que no agradava ni el reconeixment de les nacionalitats, ni de la llibertat religiosa, ni el règim de llibertats en general, la manca de cohesió interna portà l’estament a pressionar, per tal de condicionar en aspectes concrets: els tribunals d’honor, l’objecció de consciència o la pena de mort i, per sobre de tot, l’autonomia militar que implicava el no sotmetiment de les forces armades a l’autoritat civil. L’autèntica diana de les protestes a les casernes fou el vicepresident per afers de la Defensa, el tinent general Gutiérrez Mellado, que hagué de suportar diversos i greus actes d’indisciplicina per part de comandaments militars no gens minoritaris. El més sonat i, molt ben explicat al llibre, és el que va tenir lloc el 17 de novembre de 1978 al Centre d’Instrucció de Marineria de Cartagena en presència de més de 800 alts càrrecs militars, tot coimcidint en les dates amb el desmantellament del primer intent conspirador mínimament organitzat, la que es coneix amb el nom d’Operació Galaxia.
Després d’aprovada la Constitució, l’ambient a les casernes, als casinos o a les sales de banderes era inflamat, no deixaven de maldir Suárez i el “Guti”, considerats traidors a l’honor. Però passar de les proclames a l’acció era una altra cosa. Calia un lideratge que no hi era, una alternativa política i un suport social inexistents. El primer intent va ser l’Operació Galaxia prevista per novembre de 1978 i encapçalada pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina i pel capità d’infanteria, destinat a la policia nacional Ricardo Sáenz de Ynestrillas que tot i que no tenien cap estructura important planificada, pensaven que la pura acció seria l’encenall d’adhesions massives. Hi participaven tres oficials més que no van ser encausats. L’intent va quedar avortat per la delació d’un dels assistents a les reunions de planificació, ja que els serveis d’informació de l’exèrcit, totalment controlats pels franquistes “no tenien coneixement de la trama”. L’absoluta benevolència del consell de guerra del maig de 1980 va ser patètica.
Els militars colpistes del 23 F que van ser jutjats, el dia de l’inici del consell de guerra el febrer de 1982 (RTVE)
Ja des de finals de 1979 el cap de la Divisió Cuirassada Brunete general Luís Torres Rojas preparava un cop que implicava la seva divisió, la Brigada Paracaigudista i helicòpters. El seu objectiu era un govern militar que acabés amb les autonomies i el PCE, però les filtracions van arribar a la cúpula del Ministeri de Defensa; per tal d’evitar reaccions tèbies de la UCD, Juli Busquets, militar que havia estat membre de la UMD i diputat del PSC, filtrà tota la informació a la premsa. Torres Rojas va ser cessat i destinat a La Corunya; la resposta del govern va ser novament fluixa i condescendent. El llibre explica detalladament els plans del cop que Busquets va filtrar i que va publicar Diario 16. La resposta del món polític va ser una mena de síndrome d’Estocolm col·lectiva, ja que dirigents socialistes i fins i tot Santiago Carrillo es van afegir a la idea que tot era exagerat, que no n’hi havia per tant.
Per acabar el llibre es fa una molt correcta explicació de l’organització del cop d’estat del 23 F, de la campanya de la premsa ultra i conservadora (amb els diaris El Alcázar i El Imparcial al capdavant demanant un govern d’unitat comandat per un militar ja que la Pàtria s’enfonsava. Tant des de la UCD (en ple procés de descomposició) com des del PSOE o inclús el PCE, es feren reunions més o menys discretes amb el general Alfonso Armada per explorar el suport de la Corona a un govern provisional a l’estil De Gaulle. L’ambient era molt caldejat i nombrosos capitans generals exigien per escrit a Suárez un canvi total en la política interna i sobretot en la presumpta inconstitucionalitat de les autonomies catalana i basca. La sobtada dimissió de Suàrez (29 de gener de 1981) va ser una manera d’aturar el que des de diverses fonts militars s’estava preparant, però les trames no tenien aturador i Antonio Tejero el començà amb l’ocupació del Congrés el dia de la investidura del candidat Leopoldo Calvo Sotelo. Col·laborant amb el cop hi havia centenars de generals, caps i oficials disposats, tot i que finalment la majoria dubitativa no es va moure. El paper del rei (en aquest cas no va fer com el seu avi) va ser determinant. La majoria de militars que pensaven que el rei era al darrera o, si més no, consentia el cop es van veure desconcertats i no es van moure o van tornar a les casernes. L’autor explica molt extensament les conseqüències del cop i el paper claudicant del nou govern que quant a política militar va continuar actuant amb la mateixa por i inseguretat que els anteriors; això si, l’entrada del llavors tinent coronel Emilio Alonso Manglano de convicció democràtica al comandament del servei secret (el CESID), va permetre desarticular els futurs intents conspiratius que confluien amb una trama molt més estructurada i dirigida per coronels i també amb una gran part de comandaments implicats, en l’anomenada Operación Cervantes planificada per a la jornada de reflexió prèvia a les votacions del 28 d’octubre de 1982 que donaren la victoria als socialistes. Aquesta trama està molt detallada en el text, així com el desenllaç judicial que, igual que en cas del consell de guerra del 23 F, representà un fiasco per a la societat civil. L’arribada dels socialistes al poder i el nou ministre de Defensa Narcís Serra coincideixen amb les darreres alenades del desafiament militar durant la Transició.
L’Operació Cervantes: informació de premsa de l’època (La Voz de Galicia)
Un breu epileg explica els motius del final del problema militar a Espanya, tot i ser un col·lectiu profundament conservador (com és norma a la majoria de països de l’entorn) i com lentament les lleis, les noves mentalitats, la biologia que ha anat eliminant les restes del franquisme mes intenses, els nous programes d’ensenyament a les acadèmies militars, la incorporació a l’OTAN i les missions exteriors, tot això ha contribuït a que el militarisme, tal com s’ha descrit en aquest resum, estigui en hores baixes.
El llibre és escrit per Juan Carlos Losada, un historiador gallec, gran expert en història militar i prologat per Ángel Viñas. Es tracta d’una edició de Pasado & Presente l’any 2020, de 329 pàgines, incloent una bibliografia bàsica, un índex alfabètic i l’índex general. L’autor no inclou notes o una bibliografia més extensa amb justificacions de les cites, ja que això implicaria una extensió del text i no redundaria en la funció divulgativa que pretén. La lectura del text és molt amena, està molt ben escrit i el relat és continu, ben lligat, atrapa amb facilitat qui vulgui entendre la realitat política espanyola al llarg del segle XX. Fent meves les paraules d’Ángel Viñas, podria ser una lectura obligatòria per acabar d’entendre la historia del convuls segle XX a Espanya. Jo he trobat algunes llacunes que m’han sobtat i en cito dues. La primera és la Marxa Verda (1975) i el procés de descolonització del Sàhara Occidental on els militars van tenir un important paper. D’això no es diu res. El segon, en parlar de com els militars condicionaven el debat constitucional l’any 1978, no es fa cap referència a la manera com es va discutir i “pactar” l’article 2, aquell que inclou la frase “… indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles …”, potser no és important, però a mi, el fet de no esmentar-ho, m’ha sobtat.
Perduda en el barri de Jimbō-chō a Tòquio, un barri farcit de llibreries i editorials (un total de més de 170!), la jove protagonista i narradora Takako, busca la petita llibreria Morisaki que ha estat regentada durant les darreres tres generacions per la seva família. Allà trobarà el seu oncle Satoru que és qui porta el petit negoci especialitzat en llibres vells. Satoru acull la Takako en el petit apartament situat a l’altell de la llibreria. La jove ha perdut d’una tacada, el seu promés Hideaki, la seva feina i la seva orientació i situació en el món. En Satoru ha quedat també sol després que la seva dona Momoko l’abandonés. La Takako accepta l’oferta del seu oncle i viurà literalment envoltada de llibres. Descobrirà un món que li és alié i les noves relacions humanes i literàries al voltant de la llibreria Morisaki, li ajudaran a redreçar el rumb de la seva vida.
Satoshi Yagisawa (llegir.cat)
És una novel·la breu (161 pàgines) que pots llegir de manera molt ràpida. És àgil, optimista, positiva en un món com el nostre que no es descriu precisament per aquests adjectius. La frescor de les descripcions, dels personatges i de les relacions humanes entre ells, provoquen una lectura immersiva que no pots abandonar, que t’enganxa de la primera fins la darrera línia. El llibre és editat per Navona l’any 2023 i és la primera novel·la de Satoshi Yagisawa (Chiba, Japó, 1977). La bona traducció de Jordi Mas facilita la lectura de manera destacada. Cal esmentar que hi ha una adaptació cinematogràfica (jo no l’he vist) de la novel·la, de l’any 2010 i dirigida per Asako Huyga que podeu consultar seguint l’enllaç.
Aquesta setmana ha estat (i la cosa continua) una setmana espectacular en el món del cinema. L’estrena simultània d’aquestes dues pel·lícules a les grans pantalles ha portat moments d’eufòria cinematogràfica al sector. Es tracta de dues cintes completament diferents, tant per la temàtica com per l’enfocament, però la connexió amb el públic es mostra espectacular, tant a les nostres pantalles com a les internacionals. Vaig anar a veure Barbie en una sala premium d’Arenys de Mar, una d’aquestes sales de projecció amb butaques reclinables i un sistema de so Dolby Atmos que és una passada immersiva amb cinquanta dues sortides de so per tota la sala que et garanteixen una bona experiència musical. La primera idea que et ve al cap quan vas a veure aquesta pel·lícula és que et trobaràs amb una horterada kitsch per a nens i adolescents.
La realitat és un molt bon producte de 114 minuts de durada difícilment classificable. Si hagués d’explicar-vos amb deteniment l’argument, em costaria, però provaré, de manera ràpida, de fer-vos-en cinc cèntims (filmaffinity): “Barbie (Margot Robbie actriu principal i productora executiva de la pel·lícula) porta una vida ideal a Barbieland, allà tot és perfecte, amb festes plenes de música i color (rosa per descomptat), i tots els dies són el millor dia. Clar que Barbie es fa algunes preguntes, qüestions bastant incòmodes que no encaixen amb el món idíl·lic en el qual ella i les altres Barbies viuen. Quan s’adona que té els peus plans (és una Barbie imperfecta!!), decidirà calçar-se unes sabates sense talons i viatjar fins al món real en companyia de Ken (Ryan Gosling)”. Si ens quedem amb aquesta descripció i amb la idea preconcebuda del producte Barbie de Mattel (la fàbrica creadora de la nina), podem pensar que veurem una tonteria estúpida i prescindible, però el treball de direcció de Greta Gerwig (directora de Lady Bird i Donetes) és impressionant per aconseguir un producte divertit, reflexiu, de militància feminista, extraordinàriament creatiu. Només us explico l’inici de la pel·lícula, un remake adaptat de “2001, una odissea a l’espai” de Kubrick: Recordeu l’escena dels micos i el monòlit, en aquest cas les nenes, cansades de fer de mares, amb les seves nines-bebès descobreixen de sobte que és molt més divertit jugar a ser unes perfectes empoderades, amb tot (el bo i el dolent) que això porta. Aquesta vegada el monòlit es diu Barbie i la nina vella vola pel cel com ho feia l’ós de Kubrick. No explico res més, aneu a un bon cinema sense inhibicions i passareu una molt bona estona. A la sortida podreu parlar i discutir sobre el sentit de cada escena, no us penedireu.
Oppenheimer és una pel·lícula que, en principi, pot connectar millor amb la nostra realitat, però això és molt subjectiu ja que el cinema és somni. El director Christopher Nolan, un cineasta de pedra picada, ha dissenyat aquest film de tres hores de durada en un format clàssic de 70 mm i rodada amb càmeres Imax que proporcionen una millor resolució sempre en pantalla molt gran. Com que aquí no tenim sales preparades per copsar la resolució pretesa, jo recomano que veieu la pel·lícula en una sala com Phenomena (allà es passa el format de 70 mm) o en sales de grans pantalles amb un sistema Dolby (si és Atmos, molt millor) que us proporcioni un so de molta qualitat. Jo aquest film el vaig veure a l’Aribau.
La pel·lícula està basada en la novel·la de Kai Bird i Martin J. Sherwin Prometeo americano (Debate) sobre la vida del físic estatunidenc J. Robert Oppenheimer (1904 – 1967) que va ser el director del Projecte Manhattan que conduí a l’elaboració de les primeres bombes atòmiques, la primera d’elles assajada al desert de Nou Mèxic (Prova Trinity el 16 de juliol de 1945) i les altres dues llançades sobre Hiroshima i Nagasaki el mes d’agost. En el film s’analitza la vida del protagonista prenent com a centre l’Audiència de Seguretat contra el científic, un procediment legal des de l’Agència de l’Energia Atòmica dels EUA promogut en època del macarthisme per intrigues entre diferents científics inspirada en els expedients aportats per l’FBI de Hoover. Nolan tracta aquest procediment com un centre del relat que va i ve en el temps, sempre en blanc i negre, mentre que les diferents accions relatades de la biografia ho fan en color. Assistirem a la joventut d’Oppenheimer, la seva formació com a físic teòric brillant, les seves relacions formatives amb els principals físics quàntics del moment com ara Heisenberg, Rutherford o Born (també apareix en diferents moments un Einstein escèptic amb tot el referent a la mecànica quàntica). Són importants també les seves activitats polítiques esquerranoses durant els anys trenta, amb especial esment al suport als republicans espanyols durant la Guerra Civil, així com la complexa relació sentimental amb la psiquiatra Jean Tatlock, membre activa del Partit Comunista dels EUA; ell mai tindrà militància, tot i que les seves idees polítiques durant molts anys eren properes. Finalment serà un brillant professor de física a la Universitat de Berkeley on coneixerà a la que serà la seva dona, Katherine Kitty Puening Harrison. La seva brillant trajectòria acadèmica li valdrà ser anomenat director del projecte Manhattan on reunirà a Los Alamos, al desert de Nou Mèxic, els millors científics americans i d’altres països aliats per construir les bombes atòmiques abans que ho facin els nazis, en una trepidant cursa contra el temps. Després de la guerra, les seves opinions sobre la cursa armamentística i les investigacions per a aconseguir la bomba d’hidrogen canviaran, de fet s’hi s’oposarà de manera ferma la resta de la seva vida, i això i les enveges amb altres col·legues el portaran a un calvari personal enmig de les caceres de bruixes dels anys del macarthisme.
Al llarg de la pel·lícula, Nolan demostra la seva habilitat per a mantenir l’atenció de l’espectador, malgrat la complexitat dels detalls històrics. La seva magistral direcció ens guia a través de la vida i els dilemes ètics del protagonista, tot mantenint una tensió constant i creant moments de gran impacte emocional. L’actuació de Cillian Murphy (Robert Oppenheimer) és fantàstica: Murphy aconsegueix transmetre la complexitat interna del personatge, capturant la seva lluita moral i la seva creixent consciència sobre les conseqüències del seu treball. D’altra banda, Emily Blunt brilla en el seu paper com l’esposa d’Oppenheimer, oferint una interpretació commovedora i convincent. El film destaca pel seu aspecte tècnic impecable, la partitura musical, la cinematografia i el disseny de producció es combinen per a crear una atmosfera tibant i emocional que reforça la trama i els conflictes interns dels personatges. Cada escena està construïda de forma molt curosa, transportant l’espectador a l’època i al context de la història. Malgrat tot, la presentació d’una trama tan complexa amb molts personatges i relacions interpersonals difícils i evolutives en el temps, poden dificultar el fet de seguir-la adequadament. Us recomano que hi aneu una mica informats.
Vaig descobrir aquest llibre per casualitat un dia llegint premsa digital, ara fa uns quants mesos: La vida novel·lada del darrer alcalde republicà de Sevilla. La crònica del diari es feia a través d’una entrevista amb l’autor, Antonio Fuentes, un periodista andalús que va començar a investigar la vida de l’alcalde Horacio Hermoso Araujo (1900 – 1936) després de descobrir per atzar un vídeo de Youtube on sortia el fill d’aquest personatge, Horacio Hermoso Serra fent una xerrada sobre la Guerra Civil i la vida del seu pare a un grup d’alumnes de quart d’ESO de l’Institut de Gelves, una població sevillana de la comarca de l’Aljarafe a tocar del riu Guadalquivir i prop de Sevilla. La professora d’Història havia portat l’Horacio a l’institut (això va ser el curs 2016 – 2017). La visió del vídeo va ser l’inici de la recerca, del coneixement i amistat entre l’autor i l’Horacio i de la decisió de novel·lar la vida del darrer alcalde republicà de Sevilla. Vaig acabar de llegir la crònica del diari digital i per curiositat vaig fer una cerca al Youtube; de seguida vaig trobar el vídeo de la xerrada a l’IES de Gelves.
La xerrada a l’institut sevillà. Un impressionant document per a la memòria històrica col·lectiva
Em va atrapar des del començament: una llarga xerrada amb una primera part sobre la guerra civil i una segona sobre la vida y mort del seu pare, així com les vicissituds terribles de la seva família després de la Guerra i durant el franquisme. Amb un llenguatge proper als adolescents i de manera magistral, l’Horacio fa un excel·lent exercici d’història oral i de memòria a un col·lectiu d’alumnes que escolta i participa de manera entusiasta i educada en aquesta activitat d’elevat valor didàctic i per a la memòria històrica.
A la novel·la, Fuentes reconstrueix amb la mirada “veraç” del periodisme, i el potencial “divulgatiu” que permet la ficció, la semblança d’aquest personatge desconegut, un home bo, a qui li va tocar moure’s en la mar convulsa del seu temps: en el seu breu mandat al consistori de Sevilla –des de febrer de 1936 fins al setembre, quan va ser afusellat– va haver de treballar amb les greus conseqüències de les inundacions del Guadalquivir, el boicot de les elits de la ciutat a una Setmana Santa que no volien que se celebrés amb el Front Popular en el poder i un Ajuntament asfixiat pels deutes que arrossegava des de l’Exposició Ibero-americana de 1929. Horacio Hermoso Araujo va intentar celebrar un ple municipal ordinari aquell fatídic dia de juliol, intentant donar normalitat a la vida política malgrat el cop d’estat que ja havia començat a Sevilla, i es va trobar amb les tropes rebels de Queipo de Llano; el van capturar i tot i que durant dos mesos molta gent va intercedir per a salvar-li la vida, finalment va ser afusellat. Els motius de l’assassinat formen part de la trama de la novel·la. L’autor explica la versió de la família, que posa en el centre de la trama al llavors cardenal bisbe de la ciutat, ressentit amb Horacio que havia aconseguit salvar el boicot que les forces vives de la ciutat (i el cardenal) volien fer a la Setmana Santa a l’abril de 1936. Les elits i classes acomodades de la ciutat no li ho van perdonar i van anar per ell. No us explico res més, tan sols unes pinzellades d’una història molt interessant i dramàtica.
El llibre és editat per Plaza & Janés l’any 2023 i consta de 400 pàgines. La novel·la no passarà a la història per les seves excepcionals qualitats literàries, però com a testimoni històric és molt rellevant.
Aquest important personatge de la història espanyola del segle XX, ha estat poc estudiat ja que esdeveniments històrics posteriors a la seva vida l’han relegat a una posició secundària, no justificada historiogràficament, ja que el seu rol és molt important en el desenllaç de la Restauració i en el posterior adveniment de la llarga dictadura franquista. Una part important dels historiadors, fins i tot contemporanis, el defineixen com un bon home, franc, obert, senzill, (campechano que diuen en castellà) impulsor d’una dictadura paternalista, bon gestor econòmic, allunyat del feixisme italià. Les investigacions més recents, entre les quals el present llibre, el descriuen d’una manera oposada: un dictador ambiciós, sense escrúpols, que va regir un règim en extrem nacionalista, repressiu de manera semblant a la resta de dictadures europees dels anys vint i trenta i proper al feixisme, del qual begué ideologia durant els anys de durada de la seva personal dictadura.
Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (1870 – 1930) creà un règim dictatorial, autoritari, ultranacionalista espanyol, monàrquic i catòlic, de caire regeneracionista. Primo va arribar a la conclusió que l’exèrcit estava obligat a salvar Espanya dels seus enemics interiors amb la complicitat, això si, d’un rei que posà la Corona en joc en un moment de màxima descomposició del règim restauracionista, incapaç de donar resposta als reptes socials, econòmics i polítics que s’aguditzaven en acabar la Gran Guerra. No és cert que la Dictadura de Primo fos un règim net de sang: al dictador no li tremolà la mà en utilitzar gasos verinosos en accions massives contra la població civil rifenya en la guerra colonial del Marroc, ni en assassinar de manera sumaria molts anarquistes que condicionaven el seu model social; les detencions i empresonaments indiscriminats foren quotidians durant els anys de la Dictadura. El general creà un règim populista, de fet es pot considerar com un precursor del populisme de dretes a l’Europa d’entreguerres. Utilitzà la política de masses per intentar forçar la nacionalització del poble des dels principis polítics definits en les primeres línies d’aquest paràgraf. L’experiència va ser un nyap, i el que es va aconseguir va ser tot el contrari, és a dir, la republicanització progressiva de bona part de la classe política i de les classes mitjanes i populars. Primo va ser un propagandista, en el sentit d’intentar, mitjançant l’ús de la propaganda, forjar el sentiment nacional, catòlic i autoritari del poble, utilitzant la mentida, de manera compulsiva i sense cap aturador per tal d’aconseguir les finalitats polítiques que l’interessaven.
En el primer capítol (La forja de un rebelde sin causa, 1870 – 1920) s’estudia la vida de Primo que neix a Jerez de la Frontera en una família de terratinents. El jove comença la carrera militar que avançarà a l’ombra del seu oncle Fernando Primo de Rivera y Sobremonte (1831 – 1921) influent militar de la Restauració que acompanyarà i afavorirà el nostre protagonista al llarg de la seva carrera militar (i política). Durant la seva joventut iniciarà els seus problemes amb el joc d’apostes, la beguda i les dones; també coneixerà la seva dona (Casilda Saenz de Heredia) amb la que tindrà sis fills i que morirà en el darrer part, deixant un corrió de nens petits a càrrec de les dones de la família i sobre els quals, l’interès de Primo va ser relatiu i distant.
Retrat del tinent Miguel Primo de Rivera y Orbaneja als 23 anys d’edat (wikipedia.org) El jove heroi: dibuix del jove tinent defensant el Fuerte de las Cabrerizas Altas de Melilla el 28 d’octubre de 1893 (lavanguardia.com) Fernando Primo de Rivera, l’oncle afavoridor i conductor de la vida i la carrera de Miguel Primo de Rivera (wikipedia.org)
En el segon capítol (La forja de un golpista, 1920 – 1923) descriu els anys clau del nostre general a les Capitanies Generals de València i Barcelona, quan comença a experimentar la repressió total, via assassinats extrajudicials d’anarquistes i el paper de Sometent en aquesta repressió. En aquest ambient de violència contra els anarquistes, es fraguaren els plans colpistes del militar, així com les complicitats amb les elits, els catalanistes de dreta, els industrials, importants sectors de les classes mitjanes: a cadascú hi havia, per part de Primo, un missatge d’identificació amb uns objectius aparentment comuns. Tothom li donava suport perquè per a cadascú hi havia una aparent coincidència. El personatge ambiciós i mentider va aflorar aquí per tal d’aconseguir els seus objectius. El 13 de setembre Primo fa un pronunciament a Barcelona, bastant mal preparat, i que triomfà en el moment que Alfons XIII (s’ho va pensar uns dies), donà el seu suport.
Primo de Rivera, el rei Alfons XIII i els membres del Directori Militar l’any 1923 (lavanguardia.com) El rei i el dictador després del seu nomenament el setembre de 1923 (wikipedia.org) Martinez Anido, la mà dreta del dictador, en el centre de la imatge. A la dreta el dictador i a l’esquerra José Calvo Sotelo, el seu ministre d’hisenda durant el Directori Civil (lavanguardia.com)
El capítol tercer (El Directorio militar, 1923 – 1925) descriu la repressió que ell i la seva mà dreta, el general Severiano Martínez Anido (1862 – 1938), tristament famós pel seu paper organitzador dels Sindicats Lliures i la llei de fugues durant el pistolerisme barceloní, van fer contra tots els opositors, tot situant el Somatent sota el control de l’exèrcit i publicant el Decret contra el separatisme (18 de setembre de 1923) que refredà de seguida els ànims dels catalanistes de la Lliga que li havien donat suport. És també l’època de la “pacificació” del Protectorat marroquí i la reconversió de Primo en relació a les colònies africanes, ja que passarà de ser favorable a deixar la colònia a convertir-se en un aferrissat partidari de continuar l’aventura colonial. El Directori establirà una lluita poc convincent i efectiva i molt populista contra el caciquisme i contra la corrupció
El capítol 4 (El Directorio Civil, 1925 – 1930) és la segona etapa de la Dictadura, quan Primo intenta institucionalitzar el règim amb un partit únic, la Union Patriótica (UP) a imatge del Partit Nacional Feixista, la creació de la Asamblea Nacional, primera cambra corporativa de l’Europa del segle XX, una inversió sense precedents en obra pública, la formació de monopolis estatals, (CAMPSA, Telefònica,…); tot això implicava una expansió estatal desconeguda que, unit a la manca de controls i el despotisme i arbitrarietat amb que dirigia l’estat, convertiren la Dictadura en un règim profundament corrupte: tothom, des d’el dicador en avall estava implicat en pràctiques il·legals.
El següent capítol (Caudillo nacional. Propaganda, culto al líder y masculinidades) analitza com el dictador construeix una imatge mesiànica i paternalista d’ell i del seu règim, utilitzant eines de propaganda de masses desconegudes fins el moment, tot plegat presentant l’exercici absolut del poder com un sacrifici per Espanya i apel·lant a l’amor del poble. En aquest marc mental de tutela del poble, es poden trobar exercicis de cinisme personal com era la prohibició (moralment justificada) de les apostes en els jocs d’atzar quan ell mateix va continuar apostant perdent sumes ingents de diners en timbes privades durant tota la Dictadura, sense que això li plantegés cap dilema moral. La premsa primoriverista associava a Primo la seva actitud de bon pare de familia catòlic i la rellevància de la virilitat militar per tal de restaurar una “masculinitat nacional” que s’estava perdent en la dècada dels vint. El rol de líder caballerós i romàntic contrastava amb la seva doble moral que s’evidencià en molts moments del seu règim.
Primo de Rivera amb els seus cinc fills: Miguel, José Antonio i Fernando i a sota Carmen i Pilar assegudes amb la tieta Maria Jesús, germana del general que va cuidar dels nens en morir la mare l’any 1908 (Diario de Jerez) La Caoba és el sobrenom amb el qual es coneixia una prostituta andalusa de Madrid addicta a la cocaïna en els anys vint. Es va fer públicament coneguda quan va ser detinguda en 1924 per tràfic de drogues per a després ser posada en llibertat per ordre directa del dictador Miguel Primo de Rivera, amb qui mantenia relacions. L’escàndol va ser sonat (blog de Vladimir Merino)
El sisè capítol (La nacionalización de masas) analitza l’extensa i intensa campanya de nacionalització, acompanyada de la repressió dels considerats enemics màxims, que no únics, de l’espanyolisme: els anarquistes i els catalanistes. En la campanya utilitzà tots els recursos de control polític que disposava: els governadors civils, els delegats governatius, el propi partit (UP), el Sometent Nacional, amb l’objectiu de crear un nou espanyol amant acrític d’una Espanya triomfant i mel·liflua i obedient total dels seus governants. Això superarria la lluita de classes i portaria els bons espanyols a una convergència nacional positiva. Com s’ha esmentat més amunt l’experiment fou un rotund fracàs.
Cartells de l’Exposició Ibero-americana de Sevilla i de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929: Apoteosi propagandística i mostra de la decadència econòmica del règim
El penúltim capítol (Caída y muerte de un dictador) explica i analitza els esdeveniments polítics, econòmics i socials que van conduir al final de l’experiment dictatorial. La pèrdua progressiva del suport dels diferents sectors socials que havien recolzat l’establiment de la Dictadura, el continu distanciament entre Primo i el rei Alfons XIII, les tensions creixents amb sectors de l’exèrcit conduiren la dictadura primoriverista a un carreró sense sortida. Les dificultats eonòmiques foren un dels factors desencadenants de la caiguda: una política monetarista totalment errònia que conduí a l’enfosament internacional de la pesseta, amb un dèficit públic desbocat i una dificultat creixent per trobar finançament. Les tensions polítiques portaren a intents insurreccionals al llarg dels sis anys de règim, sempre desarticulats amb prou eficàcia repressiva, però amb costos polítics: la Sanjuanada (intent de cop militar del 24 de juny de 1926, l’intent de sublevació a Prats de Molló de novembre de 1926 preparat per Francesc Macià (1859 – 1933) o l’intent de cop d’estat de gener de 1929 protagonitzat pel polític conservador José Sánchez Guerra (1859 – 1935). Abandonat pel rei i frustrat un darrer intent de plebiscitar la seva continuïtat entre els principals comandaments militars, Primo de Rivera partí a l’exili a París l’1 de febrer de 1930. Amb una salut molt precària, malalt de diabetis i fent cas omís als metges, que li recomanaven un canvi d’estil de vida, Primo morí a París el 16 de març de 1930.
Imatge oficial de Miguel Primo de Rivera (wikipedia.org) Mussolini amb el dictador. L’estudi historiogràfic de la relació del primoriverisme i el feixisme és objecte de polèmica, encara avui dia (alamy.es)
El darrer capitol del llibre (¿Qué ha pasado aquí?) és una revisió historiogràfica i de la memòria del dictador i del seu règim. La figura i la seva memòria i el seu tractament ha anat variant al llarg dels anys i en funció de l’enfocament historiogràfic (conservador, progressista, etc.) o del context polític del moment. Es fa un repàs de tot això, molt interessant. També hom parla del tractament mediàtic, televisiu, a través de pel·lícules o sèries en les quals de manera directa o a través del context històric es retrata el general, el seu règim o la seva època.
Estàtua eqüestre de Miguel Primo de Rivera situada a la plaça de l’Arenal de Jerez de la Frontera i vandalitzada amb pintura vermella. El debat sobre si s’ha de sotmetre o no a la Llei de Memòria Històrica continua a l’actualitat (Diario de Jerez)
El total dels vuit capítols del llibre són 300 pàgines, a les que segueixen els agraïments, les notes, les fonts consultades, la bibliografia i un índex onomàstic fins el total de 413 pàgines que configuren l’obra completa. El llibre d’Editorial Crítica es va publicar a Barcelona l’octubre de 2022.
Alejandro Quiroga Fernández de Soto és investigador Sènior Beatriz Galindo a la Universitat Complutense de Madrid i reader en Història d’Espanya a la Newcastle University del Regne Unit. Doctor en Ciències Polítiques per la London School of Economics and Political Science, ha estat professor d’Història i Polítiques al King’s College London, London School of Economics, Royal Holloway i University of Nottingham. L’any 2005 va obtenir la plaça de professor titular a la Newcastle University i el 2008 el lloc de reader en Història d’Espanya a la mateixa universitat. Entre 2011 i 2016 va ser Investigador Ramón y Cajal a la Universitat d’Alcalá. Els seus treballs se centren en l’estudi dels nacionalismes i les identitats nacionals a l’Espanya dels segles XX i XXI.
Podeu seguir aquí el vídeo de la conferència de l’autor Alejandro Quiroga a l’Ateneu Barcelonès el dia 9 de maig passat.
Borja de Riquer completa amb aquest gran llibre la investigació i posada al dia historiogràfica d’un personatge clau en la història del Catalanisme polític del primer terç del segle XX i que va tenir també un paper molt rellevant en la política de la Restauració espanyola fins l’arribada de la Dictadura del general Primo de Rivera. No és ni molt menys el primer llibre que Riquer publica de manera específica sobre Cambó: com a resultat de la seva tesi doctoral publica l’any 1977 Lliga Regionalista, la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904); El último Cambó, 1936-1946. La tentación autoritaria (1997); “Escolta Espanya”: la cuestión catalana en la época liberal (2001); Francesc Cambó. Entre la monarquía y la República (1930-32) (2007). La llista que he fet no és gens exhaustiva i en molts altres llibres, sol o en col·laboració amb altres autors o en diverses monografies apareix aquest personatge que Riquer coneix com ningú a Catalunya i a Espanya. Per tant, es pot considerar aquesta biografia com una síntesi excepcional que descriu una època viscuda per un home molt complex i contradictori, com era Cambó.
Francesc Cambó en un retrat fet per Ramon Casas entre 1897 i 1899 (Museu Nacional d’Art de Catalunya) Retrat de Cambó de l’època que va patir un atemptat poques setmanes abans de les eleccions on Solidaritat Catalana va guanyar de manera gairebé total l’any 1907 (historiasdeltren.com)
La lectura d’aquesta primera part us conduirà, entre d’altres coses, pels fets de la Setmana Tràgica, els esdeveniments de 1918 – 19 amb el fracàs del primer projecte d’autonomia política per a Catalunya, l’entrada de Cambó en els governs de Madrid com a ministre d’Hisenda i de Foment o les complexes relacions del nostre personatge amb el rei Alfons XIII. El període de la dictadura de Primo de Rivera (1923 – 1930) representà políticament un autoexili per a Cambó però no pas una inactivitat ja que gràcies a la publicació de nombrosos llibres i articles, va estar molt present en la política fins a convertir-se en un dels homes clau de cara al futur retorn a un règim constitucional. En el moment decisiu, amb la caiguda del dictador, els anys 1930 – 31 un seguit de dubtes i una malaltia greu, junt amb una anàlisi errònia de la realitat política, l’impediren de convertir-se en l’home per manar que s’havia anat forjant i això provocà la fugida del país en proclamar-se la República.
Narcís Verdaguer i Callís (1863-1918) advocat amb qui va començar a treballar Cambó. Propietari de la revista quinzenal “La Veu de Catalunya”, va traspassar la capçalera al grup de la Lliga que la va transformar en diari (wikipedia.org) Enric Prat de la Riba (1870 – 1917) fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914 – 1917) (wikipedia.org) Josep Puig i Cadafalch (1867 – 1956) succeí Prat en la presidència de la Mancomunitat (1917 – 1924); la Dictadura de Primo de Rivera el va destituir (wikipedia.org)
Francesc Cambó i Batlle va ser una persona molt polièdrica, amb múltiples arestes vitals que interactuen unes amb les altres. Partint d’aquesta complexitat, Riquer estructura el llibre en un eix central, el Cambó polític que descriu, analitza i interpreta la seva vida de forma exhaustiva al llarg d’unes 550 pàgines, partint del moment del seu naixement a Verges el 2 de setembre de 1876 i la seva infantesa a cavall de Verges i Besalú, on hi havia la família materna, en uns ambients benestants de la societat rural, conservadora i catòlica que explica la formació del seu primer pensament polític. Tercer fill d’una prole de vuit, aviat es convertí en l’hereu per la mort dels dos germans grans, Ramon i Josep quan eren nens. El 1892 comença estudis de Dret i de Filosofia i Lletres, per la qual cosa es traslladà a Barcelona on acaba els estudis de les dues carreres el 1896 i 1897. Molt interessant l’evolució del jove conservador des del Centre Escolar Catalanista (s’afilià l’any 1893 i en serà president dos anys més tard) on coincidarà amb futurs líders catalanistes com Enric Prat de la Riba o Josep Puig i Cadafalch. Des del Centre Escolar intenten ocupar la presidència de les principals entitats barcelonines, com ara l’Ateneu, cosa que aconsegueixen amb la candidatura d‘Àngel Guimerà com a president i Joan Maragall com a secretari. El valor polític del jove president del Centre de dinou anys, anava creixent. De la mà de Guimerà entrarà a la Lliga de Catalunya i ens els darrers anys del segle XIX, anà forjant les seves postures catalanistes en un ambient força influït pel desastre colonial i les postures de l’incipient regeneracionisme. A finals de 1898, Prat havia creat un nou diari La Veu de Catalunya, la capçalera del qual li havia cedit Narcís Verdaguer i Callis (cosí de Mossen Cinto), advocat i protector de Francesc Cambó. En el diari, Cambó treballaria com a redactor i responsable de política internacional. L’any 1899, Cambó, Prat i Verdaguer i Callís van fundar el Centre Nacional Català que agrupà els escindits de la Unió Catalanista amb el grup provinent de la Junta de l’Ateneu. L’any 1901, el Centre es va fusionar amb el minúscul Partido regionalista i es va formar la Lliga Regionalista on el jove Cambó ja era dins del nucli dirigent. Passem per moments importants de la història del Catalanisme com el Tancament de Caixes o les primeres eleccions legislatives de 1901 anomenades dels Quatre Presidents on la Lliga Regionalista guanyà clarament la candidatura. Els fets del Cu-Cut! i la formació de la Solidaritat Catalana signifiquen la irrupció plena de Cambó en la política espanyola. Aviat esdevingué líder de la Lliga que repartí els papers amb un Prat responsable de la política interna i un Cambó a les Corts defensant el seu programa lligaire amb una doble proposta: una modernització de l’estat compatible i complementària d’una autonomia catalana. Tal com va anar la història, i això ho descobrireu profusament en les apassionants pàgines del llibre, cap dels dos objectius es van acomplir en cap moment. La xarxa complexa dels interessos econòmics dels homes de la Lliga amb la conflictiva situació social que es vivia en els anys posteriors a la Gran Guerra posaren Cambó en contradicció política constant i l’anticatalanisme creixent a Madrid impedí de totes que cap dels objectius polítics de Cambó pogués reeixir.
El govern de concentració de Maura de 1918: d’esquerra a dreta (amb faixí) Santiago Alba, Romanones, Antonio Maura, rei Alfons XIII, Dato, García Prieto, González Besada i Cambó que era ministre d’hisenda (nuevatribuna.es)
Francesc Cambó (en el centre) i Miguel Maura (a l’esquerra) amb altres ministres mauristes en una reunió a l’hotel Ritz de Madrid l’any 1930. Van crear el Partido de Centro Constitucional en un intent, que seria fallit, de donar sortida constitucional a la Monarquia després de la caiguda de la Dictadura (nuevatribuna.es)
Durant els anys republicans i des de l’exili intentà, sense èxit, reconstruir la Lliga, tot admetent a contracor que l’esquerra catalanista aconseguís una autonomia que ell havia perseguit infructuosament durant els anys de la Restauració. Se sentí molt incòmode ja que les dretes espanyoles, aliades naturals, esdevenien més anticatalanistes que mai. Cambó es mogué entre la reticència i l’acceptació pragmàtica del nou règim. Tindrà un paper clau en la presentació (guanyadora) d’un recurs d’inconstitucionalitat contra la reformista llei de Contractes de Conreu (1934) presentada pel govern d’ERC, la denegació de la qual actuaria de detonant dels Fets d’Octubre de 1934. Cambó i la Lliga es presentarien a les eleccions de febrer de 1936 amb el Front Català d’Ordre que agrupava a Catalunya, a més de la Lliga, entitats com els radicals de Lerroux, l’Acció Popular (la CEDA de Gil Robles), la Dreta de Catalunya (els monàrquics de Calvo Sotelo) i els tradicionalistes. Cambó, que anava de número 1 per Barcelona no sortí elegit, per uns milers de vots. Quan es produí el cop d’estat del 18 de juliol, Cambó era de vacances amb el seu iot Catalonia, fent un dels habituals creuers pel Mediterrani; rebé la nova situació com una “militarada inesperada i indesitjada”. En els dies següents i motivat pels fets violents revolucionaris derivats del cop d’estat fracassat, l’actitud de Cambó canvià i es tornà en un clar recolzament econòmic, logístic i de propaganda cap a l’exèrcit rebel degut a la seva simplificació inicial del conflicte: “barbàrie contra civilització”. Malgrat el distanciament de Franco i la seva actitud distant i bel·licosa envers el Catalanisme, els intents de Cambó de situar-se políticament dins del bàndol sublevat, per tal que la Lliga entrés en un suposat govern provisional, continuaren durant molt de temps, tot i que de manera progressiva es va anar allunyant del nacionalisme violent, anticalanista i excloent que representava el bàndol franquista. Malgrat tot, Cambó mai no va rectificar ni va lamentar el suport que va donar als sublevats i sempre va mantenir l’hostilitat contra les forces polítiques republicanes, especialment contra el govern de Companys. A mesura que avançava la guerra creixia la seva preocupació pel que passava a l’Espanya “blanca”, com anomemava ell la zona rebel, i ja era conscient que tot l’esforç hauria d’anar per intentar salvar la llengua i l’alta cultura en una etapa que ell ja albirava a les acaballes de la guerra com a dura, difícil i dramàtica.
La darrera etapa del Cambó polític entre el final de la guerra civil i la seva mort l’any 1947 serà d’un exili europeu fins que en començar la Segona Guerra Mundial se’n va, primer als EUA i finalment a Argentina, on viurà fins la seva mort; durant aquests anys, tot i dedicar-se més a les altres facetes de la seva vida que ara comentaré, no abandonà, des de la llunyania i l’enyorança, els intents per reconstruir el seu projecte polític, totalment aliè a la fosca i brutal realitat que es patia a Catalunya.
La Bernat Metge i els projectes culturals de Cambó: Superior esquerra l’emblema de la fundació. Superior dreta: Alguns dels llibres clàssics traduïts i publicats. Carles Riba (1893 – 1959) l’ànima de la fundació durant molts anys Inferior esquerra: Ferran Soldevila (1894 – 1971) incorporat als projectes de Cambó com altres importants intel·lectuals i investigadors catalans Inferior dreta: Joan Estelrich (1898 – 1958), l’home de Cambó en la direcció de la Bernat Metge
La segona part del llibre està dedicada als “altres Cambó“, és a dir, a les múltiples facetes d’aquest home polièdric i contradictori. Comença parlant del Mecenes. Dos aspectes expliquen el mecenatge de Cambó: el primer és el fet que esdevingué un home immensament ric que pogué dedicar el seu temps a les seves passions, la política i la cultura; el segon és que els seus projectes culturals el portaren a convertir-se en el mecenes per excel·lència de la Catalunya noucentista i en un dels més eminents i destacats de l’Europa del seu temps. Quan encara era molt jove, l’any 1906, Eugeni d’Ors el qualificà de “noucentista actiu – ideal i braç-, un noucentista armat“. Les línies d’actuació de Cambó al llarg de la seva vida són diverses: en primer lloc la formació d’una important col·lecció de pintura europea que abraçava del segle XIII al XIX, pensada inicialment per prestigiar la ciutat de Barcelona. En segon lloc la creació de grans institucions culturals, on sobresurt la Fundació Bernat Metge, dedicada a la traducció al català dels clàssics grecollatins. En tercer lloc, l’ajuda a institucions ja existents, com ara l’Institut d’Estudis Catalans o investigadors i intel·lectuals de la cultura catalana per a l’elaboració i publicació d’obres de gran nivell científic i artístic.
Cambó com a home de negocis internacional, és una altre aspecte de la vida de Francesc Cambó que no es pot deslliurar del polític o el mecenes. Com a professional de l’advocacia, Cambó va ser en la seva joventut, un expert negociador de contractes i concessions: proposar pactes, interpretar lleis i normes o defensar interessos empresarials, era un hàbil professional i això li donà una bona posició nacional i internacional com a conseller de nombroses empreses. La política i els negocis aniran sempre del bracet. Així a les eleccions municipals de 1901, amb 25 anys és elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona i això li facilitarà contactes amb companyies de serveis; així quan havia de negociar la concessió dels tramvies de la societat Les Tramways de Barcelone coneixerà Dannie Heineman director delegat de l’empresa belga Société Financière de Transports et d’Entrepreises Industrielles (SOFINA) i home de confiança de la família Rathenau, propietària de l’AEG alemanya que és al darrere de SOFINA. De bon inici, Cambó estarà ben situat a l’estratègia de la SOFINA. Amb la derrota alemanya a la Gran Guerra, arribarà el gran moment de Cambó: AEG es propietària de l’empresa CATE (Compañía Alemana Transatlántica de Electricidad) que subministra electricitat al Gran Buenos Aires. Per evitar l’embargament per part dels aliats, segons els acords del Tractat de Versalles, es fa una àmplia maniobra financera, per la qual la CATE es converteix en empresa espanyola (els espanyols no arribaran a tenir més del 20 % de la companyia) la creada adhoc CHADE (Compañía Hispano Argentina de Electricidad) pertanyent al grup belga SOFINA (o sigui d’amagat, AEG) i com a president Francesc Cambó. L’èxit de l’operació facilità a Cambó vinculacions econòmiques internacionals molt importants. Segurament, durant els anys trenta, la fortuna de Cambó era de les més considerables a nivell internacional. El final de la CHADE a l’Argentina als anys quaranta, ocupa una part important del relat, ja que l’empresa acabà de mala manera en un mar de corrupcions econòmiques i polítiques on Perón, Franco i Joan March varen jugar papers importants.
L’edifici Cambó a Via Laietana 30. L’amplíssim i molt luxós àtic era la seva vivenda barcelonina i lloc on havia d’exhibir-se la seva col·leció pictòrica en un primer moment (becinadas.es) Helena Cambó (1929 – 2021) amb el “Retrat de Michele Marullo Tarcaniota” de Botticelli, l’obra més estimada per Cambó (elpais.es).
La vida privada de Cambó ocupa la darrera part de l’obra, El bon vivant, com l’anomena Riquer. Les contradiccions, la doble moral, el seu caràcter fort, poc solidari i extremament vanitós, tot i que Cambó era molt reservat i mantenia una discreció màxima sobre la seva vida privada, que mai va ser airejada en públic ni utilitzada per a atacar-lo. Era proverbial el seu mal geni, poca paciència amb la gent, tenia fama de ser exigent i sever. Tenia conviccions religioses profundes, tot i que no sempre seguia les normes de la moral catòlica. Les relacions d’amistat amb diferents persones del món de la política, religiosos etc., tenen un bon tractament en aquesta part del llibre. Malgrat tenir una salut fràgil (efectes secundaris d’un atemptat patit l’any 1907), no defugia les bones cases (la més coneguda la de Via Laietana 30) repartides per tot el món i la bona vida. Viatges constants, hotels de luxe, formaven la seva vida quotidiana, així com el seu iot Catalonia on feia creuers cada estiu acompanyat de grups d’amics i de dones diverses. Dues dones destaquen (entre moltes) en la vida de Francesc Cambó: Montserrat Ribera, amb qui tingué una filla de nom Montserrat Girona a la qual Cambó no volgué reconèixer mai, tot i que els que la coneixien deien que la nena era com Cambó amb faldilles. El segon cas més conegut és el de Mercè Mallol amb qui tindrà una filla de nom Helena. En aquest cas Cambó es casarà amb la Mercè l’any 1946 i declararà Helena com la seva hereva universal. La mort de Francesc Cambó l’any següent iniciarà un llarguíssim i embolicat procés per l’herència que durarà molts anys i que el llibre explica abastament. La mort de Cambó es va produir de manera sobtada a Buenos aires el 30 d’abril de 1930 quan estava a punt de tornar a Barcelona.
L’epíleg o reflexió final que fa en Riquer en poc més d’una dotzena de pàgines, és un bon resum del que es llegeix en el llibre, ja que inclou un seguit de conclusions importants i acaba amb els diferents projectes (quatre segons l’autor) que el Catalanisme polític ha plantejat a Espanya al llarg dels darrers cent anys. El llibre acaba així: “La por als canvis, per raonables i necessaris que siguin, sembla que s’ha imposat sempre en la trista vida política espanyola. I així estem des de fa un segle”
El libre (Edicions 62, 2023) consta de 888 pàgines de text que inclouen les parts que he esmentat al llarg de la ressenya. Els nombrosos comentaris i les cites, són inclosos a peu de pàgina, cosa que facilita la consulta conforme vas llegint. La bibliografia, l’abreviatura dels arxius i les fons consultades, un índex onomàstic i un de general tanquen l’obra amb un total de 920 pàgines. Un comentari personal que vull fer, i que és important en el llibre que estic ressenyant, és la importància de molts arxius i sobretot la correspondència personal entre Cambó i molts polítics (de la Lliga o no) que contribueixen a donar matisos importants o fins i tot canvis bruscos a les interpretacions conegudes com la del seu biògraf oficial Jesús Pabón de 1963 o als Dietaris del propi Cambó, escrits que moltes vegades tergiversen la realitat del moment, adequant el que havia passat als nous contextos o realitats polítiques. El treball d’investigació amb les noves fonts historiogràfiques, com fa de manera molt brillant el doctor Riquer, ajuden a una visió més autèntica i real de Francesc Cambó en el que fins ara és el seu darrer retrat.
Aquí podeu veure la conferència / taula rodona a l’Ateneu Barcelonès de 7 de març de 2023 amb el títol: Francesc Cambó: Projectes i projeccions d’un polític, a càrrec de Borja de Riquer, Josep Maria Carreras i David Martínez Fiol, moderat per la periodista Lidia Penelo
Aquest és el títol original (El imperio de la luz en castellà) de la darrera pel·lícula de Sam Mendes on el director és a més l’únic guionista. La trama se situa en un poble de la costa sud d’Anglaterra als anys 80 del segle XX. Una gran part de l’acció té lloc en un cinema dels d’abans: les grans sales que acompanyaven la nostra joventut i que tristament han anat desapareixent. En el cinema hi treballen la Hilary (Olivia Colman) i l’Stephen (Micheal Ward). La Hilary és una dona de mitjana edat amb problemes mentals que estableix una relació poc habitual amb l’Stephen, un noi jove de raça negra. La relació és el centre de la trama que s’enriqueix amb les aportacions dels companys del cinema i el gerent interpretat pell reconegut actor Colin Firth, que té un paper secundari però important a la trama.
En les tres imatges superiors es poden veure tres fotogrames de la pel·lícula. En la fotografia inferior és veu un moment del rodatge amb els dos protagonistes principals Olivia Colman i Micheal Ward amb el director Sam Mendes (filmaffinity)
El centre del film és el cinema, en el context de la societat neoconservadora i racista de la Gran Bretanya thatcheriana. Aquí és desenvolupen les complexes relacions humanes dels diferents personatges amb moments molt intensos i amb un fons final d’esperança. Val molt la pena tot i que no és una pel·lícula que hagi començat amb èxit comercial, però sovint els bons productes cinematogràfics passen desapercebuts en una societat com la nostra que viu a gran velocitat i moltes vegades no para atenció en la bona creació artística a la gran pantalla.
La proposta de lectura d’aquest llibre no sembla d’entrada gaire atractiva. És un llibre de categoria epistolar, format exclusivament per cartes que els diversos protagonistes es van creuant al llarg del temps, en un moment indeterminat de les darreres dècades del segle XX. Un grup d’amics de dues generacions diferents, pares, fills, amics, en tres escenaris diferents, Roma i la Umbria a Itàlia, Princeton als Estats Units, lliguen una molt atractiva història on l’amor, l’amistat, les pèrdues, la cerca de la felicitat, conformen una història que va guanyant en intensitat i que converteix la lectura en una deliciosa i apassionant aventura que et permet connectar amb els personatges, les situacions, les penes, les mancances i les alegries que configuren aquesta novel·la que atrau i et lliga quan amb prou feines has llegit unes poques cartes i comences a situar els diferents personatges que conformen la trama. La seqüència de la correspondència ens evoca la crisi de la família, la pèrdua dels rols familiars o de les seguretats que representa la vida i, sobretot el sentit de pertinença que l’autora constantment treu amb la importància que per a tots els protagonistes té l’habitatge i el lloc on es viu.
És la primera obra que llegeixo de Natalia Ginzburg (1916 – 1991) i, la veritat és que quedo impressionat de l’estil i qualitat literària d’aquesta autora. La seva vida i el seu origen jueu queden endinsats en la voràgine social i política del seu país d’origen, Itàlia i de l’Europa del segle XX; el seu marit, fou l’editor i activista polític Leone Ginzburg, de qui ella pren el cognom; quedà vídua, confinada políticament i amb tres fills quan l’any 1944 Leone fou detingut, torturat i assassinat per la Gestapo. Després de la guerra, es tornà a casar amb Gabriele Baldini de qui tindrà dos nous fills. Es dedicà durant molts anys a l’ofici d’escriure, tornà a la militància política dins del Partit Comunista Italià a la dècada dels vuitanta i fou elegida diputada. El llibre que ressenyo va ser la seva darrera obra, publicada l’any 1983.
L’edició d’aquest llibre és de Club Editor, l’any 2017 amb una excel·lent traducció a càrrec de Meritxell Cucurella-Jorba. Jo n’he llegit la quarta edició. Consta de 241 pàgines i una cloenda de cinc pàgines, que us agradarà molt, a càrrec de la traductora. Al final hi ha una una taula amb les dates, els remitents i els destinataris de totes les cartes.
En aquesta novel·la breu, Ford Madox Ford ens relata dos suïcidis, dues vides arruïnades, una mort i el descens a la bogeria d’una noia jove. Mitjançant aquesta història de passió protagonitzada per dues parelles, els matrimonis Ashburnham i Dowell se’ns mostren les interioritats del que es va anomenar “alta societat internacional”. L’autor ens endinsa en la societat prèvia a la Gran Guerra (el llibre és publicat l’any 1915), on mantenir les aparences era el més important i tots els assumptes foscos i cruels s’havien de mantenir ocults. L’obra combina de manera magistral la narració en la primera persona d’un dels membres de les parelles protagonistes (John Dowell) i el continu moviment cronològic endavant i endarrere aparentment desordenat. Tracta el declivi i la dissolució d’aquests matrimonis amics aparentment perfectes. A la relació tenen cabuda coses convulses, excessives: ruïna, mentides, amor adúlter, escàndol, suïcidi, bogeria. Amb aquests ingredients, el lector podria estar temptat de creure que es troba davant un fulletó, però són l’excel·lència de l’escriptura de Ford Madox Ford i l’habilitat de la narració les que fan d’aquest llibre una obra mestra que mereix ser llegida i gaudida.
El títol original de la novel·la va ser The Saddest Story (“La història més trista”), però havent esclatat la Primera Guerra Mundial, els editors van demanar a l’autor un títol nou. Ford va suggerir sarcàsticament The Good Soldier, en al·lusió a un dels protagonistes, Edward Ashburnham i amb aquest nom va quedar definitivament el llibre.
La present edició és una traducció de Maria Iniesta Agulló per a Edicions de 1984, l’any 2022, dins la col·lecció Mirmanda amb 154 pàgines. Per a mi, el segell de l’editor Joan Cots és en general sinònim de bons llibres i bones traduccions, ja que en els darrers anys he descobert molt bona literatura lligada a aquesta editorial.
Ford Madox Ford (Photo by E O Hoppe/Getty Images)
Ford Madox Ford (1873-1939) és un dels pares de la literatura anglesa moderna. Va publicar més de vuitanta obres, en les quals amb freqüència va tractar el conflicte entre els valors eduardians tradicionals i la naixent societat industrial. Fundador de The English Review i redactor en cap de The Transatlantic Review, va donar suport a molts joves autors de talent com ara Thomas Hardy, H. G. Wells, T. S. Eliot, Anatole France, D. H. Lawrence, James Joyce, Ernest Hemingway, Gertrude Stein, Jean Rhys o E. E. Cummings. Les seves obres més remarcables són, entre d’altres, la tetralogia Parade’s End i La cinquena reina.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.