Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània
Hem acabat d’editar els apunts de les vuit sessions del curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930), promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, dirigit per Jordi Roca Vernet, i amb els apunts de cada sessió preparats per Miquel Nistal, a partir de cada ponència. També, ha comptat amb l’assessorament de Jordi Casassas. Qui signa aquesta crònica l’ha coordinat.
El Curs tenia per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.
Nota: Podeu consultar la imatge i la font als enllaços anteriors.
XI Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana
Divendres dia 5 de juliol vaig assistir per onzena vegada a la Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana. El subtítol “De la sensibilització al canvi d’hàbits lingüístics” emmarca perfectament la finalitat de la Jornada. Des de fa uns anys es duu a terme a l’Ateneu, això fa que jugui a casa i em permet retrobar-me amb joves i grans col·legues i amigues de política lingüística i dels serveis lingüístics d’arreu dels Països Catalans.
A més de les paraules inicials de les institucions representades a la Jornada, la ponència principal anà a càrrec de Marina Massaguer, seguida de dues taules rodones. La primera sobre idees, arguments i discursos per al canvi lingüístic i la segona sobre recursos i tècniques per al manteniment i creixement del català en els usos interpersonals. Per als qui portem més de 40 anys en aquest àmbit professional, tot ens ressona i tot es nou. Bona feina!
Taula 1 Taula 2
Taula 1. Experiències de sensibilització: idees, arguments i discursos: Eva Rodríguez, Dídac Carbasa, Llorenç Roviras, Xesca Oliver, Maria Antònia Montagut, Alà Baylac-Ferrer. Modera: Oriol Canals.
Taula 2. Actuacions per al canvi d’hàbits en els usos interpersonals: Ferran Suay, Jordi de Bofarull, Marina Gay, Alba Travé. Modera: Vanessa Bretxa.
Aquí teniu l’enllaç a la pàgina web de l’XI Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana. De la sensibilització al canvi d’hàbits lingüístics. Hi trobareu també l’enregistrament de la sessió i les diferents presentacions dels ponents.
Ni Una, Ni Gran, Ni Lliure
Dinem amb Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i entre molts d’altres temes, em recomana, el darrer llibre de Nicolàs Sesma: Ni una, ni grande, ni libre. La dictadura franquista (1939-1977). Barcelona: Editorial Crítica, 2024, 760 pàg. Adapto i resumeixo al català la sinopsi de l’editorial. “Res no ha marcat tant la nostra història recent com la dictadura franquista. Ni segueix tan present a l’Espanya actual. Ni una, ni grande, ni libre ens ofereix el primer relat complet i actualitzat d’aquesta història, pensat tant per als qui van viure aquells anys com per als que vulguin redescobrir i entendre aquell episodi decisiu. Ens trobem davant d’una història de la dictadura el protagonisme de la qual ja no recau exclusivament en el general Francisco Franco, sinó en tota la ciutadania i que, sobretot, posa definitivament en qüestió el mite d’una Espanya singularment diferent. Nicolás Sesma, professor de la Universitat Grenoble Alpes, recull les millors aportacions de la historiografia internacional per posar-les al servei d’una reinterpretació ambiciosa i multidimensional. A més, mereixen la mateixa atenció la immediata postguerra i la dècada dels setanta, les desfilades de la victòria i els XXV Anys de Pau, l’autarquia i el desenvolupisme, la classe política i l’oposició antifranquista, l’estraperlo i la cultura del consum, els marginats i les noves classes mitjanes. Tot això acompanyat de referències i fites culturals –des de la literatura i el cinema fins a la novel·la gràfica i l’art pop, que acompanyen una narració divulgativa i brillant, emmarcada en un context interpretatiu internacional. Se’ns ofereix així una lectura de la dictadura franquista a través del prisma del segle XXI per a joves i grans”.
Imatge principal: La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902 de Ramon Casas entre 1899 i 1902 a Barcelona i que actualment està exposada al Museu de la Garrotxa d’Olot. Casas es va inspirar en les detencions d’anarquistes després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous a Barcelona contra la processó del Corpus, el 7 de juny de 1896, i que va culminar en el Procés de Montjuïc.
“La violència no és una força atàvica pròpia de pobles primitius sinó que és un factor que creix i s’accelera amb la industrialització, la urbanització i la modernitat en general. Catalunya, com a societat moderna és també una societat violenta, com ho és tot Europa. No eren els alemanys durant el primer terç del segle XX, la societat amb més formació científica i filosòfica d’Europa? No van ser els nazis, el grup social més violent?”. Jordi Casassas, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, ens feu aquestes reflexions en el marc de la presentació del curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930).
La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha programat aquest curs Aula Ateneu que dirigeix Jordi Roca Vernet, doctor en Història (UAB), professor agregat de la UB i coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual (UB). Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història és el coordinador tècnic i contacte entre l’alumnat i els serveis administratius de l’Ateneu Barcelonès.
El curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) té per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.
Aquest curs Aula Ateneu consta de vuit sessions que descriuen i expliquen els principals esdeveniments emmarcats en el període històric corresponent. Cada sessió consta d’un apartat de context històric, una cronologia i a continuació una descripció del fenomen que expliqui també les causes, les conseqüències i els actors principals individuals o col·lectius. El curs té una periodicitat setmanal, del 3 d’abril al 29 de maig, matí d’11 a 13 h. El preu és de 60 € per als socis de l’Ateneu i de 120 € per als no socis.
Jordi Roca Vernet presentà les vuit sessions o períodes històrics, tot comentant vuit imatges que il·lustren cada període. Els textos són del ponent respectiu de cada sessió.
Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823)
Dimecres 3 d’abril, 11-13 h. Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la Universitat de Barcelona i director del curs.
Tracta de la primera etapa de la Revolució Liberal a Catalunya que mostren com els orígens del liberalisme a Catalunya es troben en la crisi política de la monarquia desencadenada arran de la Guerra del Francès. L’esclat de la guerra provocà que la violència afectés tant a les autoritats establertes d’una societat en crisi com a les noves autoritats napoleòniques. Sorgí un nou règim polític basat en la legitimitat de les juntes i un procés constituent. Després, amb el pronunciament de 1820 i la proclamació de la Constitució de 1812, s’accelerà el ritme polític, provocant una ruptura política en clau social i cultural.
Els liberals empraren els seus coneixement sobre història i constitucions catalanes per interpretar la Constitució, fet que va permetre el desenvolupament de propostes polítiques liberals ben diferenciades. Durant el Trienni Liberal les principals ciutats catalanes del litoral es convertiren en un terreny fèrtil per a unes transformacions revolucionàries d’un abast inaudit, que toparen amb les resistències de les zones més empobrides de l’interior de Catalunya i suscitaren una guerra civil.
El ressò dels canvis s’estengué per Europa i Amèrica despertant l’interès de liberals d’arreu per participar en aquell moment revolucionari. La por del contagi revolucionari arribà a centre Europa i en particular a França, que impulsà la invasió de la monarquia per restaurar el poder de Ferran VII, establint una monarquia típica de la Restauració. La invasió de les tropes franceses donà continuïtat a la guerra civil, que assolí unes cotes de violència extraordinària. Els eclesiàstics tingueren un protagonisme destacat ja que foren víctimes i botxins, i s’inicià un martirologi que connectava amb els màrtirs eclesiàstics morts durant la Guerra del Francès. S’havia iniciat així una guerra cultural que dividia la societat catalana, però que compartien la voluntat de mobilitzar la població contra els seus enemics, i ho feren emprant els mateixos recursos.
Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona, H. Lecomte. 1820. Arxiu Història Ciutat de Barcelona
Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840)
Dimecres 10 d’abril, 11-13 h. Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (UB)
El 25 de juliol de 1835 una massa enfurismada, conformada per individus de les classes populars de Barcelona, sortí de la plaça de toros d’El Torín a crits de «Mueran los frailes!», donant peu a la voràgine insurreccional de violència anticlerical, antifiscal, antisenyorial i luddita coneguda com les bullangues de Barcelona (1835-1837).
Una desena de revoltes què, precedides i acompanyades per aixecaments com la matança de frares de Madrid (1834), els motins anticlericals de Saragossa (1835) i els sollevaments de Reus, Poblet i -entre altres poblacions- Santes Creus (1835), il·lustren l’agitació politicosocial d’una dècada, la de 1830, únicament comparable al període 1930-1940. Per a comprendre-la, en aquesta sessió analitzarem la Primera Guerra Carlina (1833-1839/40) en la seva dimensió política i cultural, posant especial èmfasi en l’estudi dels discursos i les eines d’aquests per a propagar-se. Tot, a través d’una pregunta, eren revolucionàries les bullangues?
“La patuleia” Bullanga del 5 d’agost del 1835, de Josep Arrau i Barba. MHB
El quadre representa els fets esdevinguts a la Rambla durant la bullanga del 5 d’agost de 1835: l’arrossegament del cadàver del mariscal Pere Nolasc Bassa i la seva crema en la foguera feta amb els papers de l’arxiu de la delegació de policia. Una part important dels revoltats eren estibadors del port i així ho reflecteix la seva indumentària. Van armats amb pistoles, fusells i sabres. Un personatge amb indumentària burgesa intenta plantar cara. A l’esquerra, un gos famolenc. Ambientació nocturna.
El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843
Dimecres 17 d’abril, 11-13 h. Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora (Universitat de Barcelona)
La Jamància és el darrer episodi de la Revolució Liberal a Catalunya i el més radical pel que fa al a la ruptura amb l’autoritat governamental. Com a tal, fou el resultat de la resta d’experiències revolucionàries de la primera meitat del segle XIX —especialment les bullangues del període 1835-1842—, però també de la repressió i persecució del liberalisme que aquestes havien desencadenat.
La tardor de 1843, el progressisme barceloní endegà una alternativa en la construcció de l’Estat liberal, que passava per una organització del poder més descentralitzada que inclogués una participació més efectiva de les classes populars. Les contínues decepcions dels seus homòlegs a nivell estatal dugueren el progressisme barceloní a refermar-se en la via revolucionària, que es materialitzà entre el setembre i el novembre de 1843, quan es produí un alçament a la ciutat i s’hi formà una junta revolucionària sobirana que trencà, efectivament i institucionalment, amb el poder preestablert.
Text que acompanya la imatge […] “Vista de la Ciutadela atacada por la Jamancia”. “[…] A consecuencia de un plan convinado por la titulada Junta de armamento y de defensa fue atacada la Ciudadela en la madrugada del 6 de Octubre ultimo [1843]. Cerca de dos mil hombres cubrian una estensa linea y hacian continuas descargas aparentando un ataque que era protegido por diez piezas de artillería que jugaban contra dicha fortaleza […]
Política i conflictivitat a la Catalunya de mitjan segle XIX (1844-1859)
Dimecres 24 d’abril, 11-13 h. Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor associat (UB)
El període 1844-1859 és un dels períodes menys coneguts de la història contemporània catalana, però és un dels més importants perquè durant aquests anys es van posar les bases l’estat liberal centralista.
La divisió cronològica en etapes polítiques (dècada moderada, bienni progressista, segona etapa moderada) serveix per emmarcar les noves i les velles tensions, derivades de la lenta fi de l’Antic Règim i el crispat infantament del nou model liberal industrialista. En aquest procés juguen un paper cabdal els cops d’estat, els capitans generals, els estats de setge, les limitacions dels drets i de les llibertats ciutadanes, els aixecaments carlins, les vagues obreres, el bandidatge, la criminalitat social, les epidèmies i una efímera revifalla dels somnis colonials.
La Batalla del Pasteral, a la riba del riu Ter a l’altura del poble del Pasteral, en el terme municipal de la Cellera de Ter, fou el principal fet d’armes de la Guerra dels Matiners a Catalunya. La batalla tingué lloc els dies 26 i 27 de gener del 1849 i significà la darrera batalla en la qual participà el líder carlí Ramon Cabrera, que hi fou ferit.
Barcelona en revolució 1868-1873
Dimecres 08 de maig, 11-13h. Ponent: Marició Janué, historiadora i professora agregada (UPF)
El setembre de 1868 un pronunciament a Cadis donà inici a una revolució política a Espanya que deixà pas a un règim respectuós amb les llibertats individuals, i amb un sistema electoral regit pel sufragi universal masculí, inèdit fins al moment. En el moment de la Revolució de 1868, Barcelona era la ciutat més gran d’Espanya després de Madrid, la més important des del punt de vista del desenvolupament econòmic, i la capital de la província més populosa de l’Estat.
La nova circumstància política va permetre l’eclosió de noves publicacions, fulls volanders, bans, fullets polítics, així com una major riquesa política i ideològica de les discussions a les diferents institucions de poder i la generació d’una important documentació entre les diverses autoritats i organismes polítics. Això permet esbrinar, amb una disposició de fonts inusual en etapes anteriors, si hi havia llavors a Catalunya projectes alternatius d’estructuració de l’Estat, quins eren aquests projectes, els seus portaveus i els sectors de la societat catalana que representaven. Així mateix, aprofundir en la caracterització dels polítics que optaren per prendre part en el moviment, en l’anàlisi de l’ideari de les diferents tendències polítiques que el recolzaren, en la representativitat de què uns i altres gaudien en la societat catalana i espanyola i en la seva actitud davant els principals conflictes econòmics, socials i polítics que tenien lloc al Principat.
El Sexenni Revolucionari constitueix un moment clau en què es posen de manifest les creixents contradiccions entre els interessos dels grups socials catalans i la política governamental, que s’anaren aguditzant al llarg del segle XIX. En el fracàs polític en què culminà el període, hi jugà un paper destacat la particular forma “centralista” com s’havia articulat l’Estat liberal espanyol, i les consegüents dificultats d’integració d’una societat “perifèrica” com la catalana, però alhora més desenvolupada econòmicament.
Imatge: Concentració del 21 de febrer de 1873 a la Plaça de Sant Jaume de soldats i civils exigint la proclamació de la República Federal Espanyola. Al fons la façana de la Diputació. De José Luis Pellicer / Bernardo Rico – (8 de marzo de 1873). La Ilustración Española y Americana, núm. 17.
La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica
Dimecres 15 de maig, 11-13 h. Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic (UPF)
L’impacte dels esdeveniments que van afectar a bona part de Catalunya entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 van ser tan rellevants que es transformaren en una fita biogràfica, ja que els que els van viure parlaven d’abans i de després de la “setmana tràgica”. Tanmateix, no tothom recordava aquells dies com una tragèdia, negra, penosa o bàrbara, ja que tant per als liberals com per les diferents tendències republicanes i obreristes era una setmana vermella, és a dir, revolucionària, així com també gloriosa, perquè consideraven que era digna de lloança. Alguns, com els redactors del setmanari humorístic Papitu, afirmaven que van ser uns dies alegres, ja que davant de la impossibilitat de sortir de casa, especialment a la ciutat de Barcelona, s’hauria incrementat la natalitat.
El conflicte es va iniciar amb una vaga general en contra de la guerra que enfrontava les tropes espanyoles amb les cabiles –l’organització tribal dels pobles del Rif– dels voltants de Melilla. Els esdeveniments de la darrera setmana de juliol de 1909 es van transformar en algunes llocs de Catalunya en un moviment anticlerical, però també en un intent de revolució republicana. Autors vinculats a opcions ideològiques molt dispars, com l’anarquista Leopoldo Bonafulla –pseudònim que ocultava Joan Baptista Esteve–, el socialista Josep Compasada, el periodista de tendència liberal José Brissa, el reaccionari, antic rector de la Universitat d’Oñate, Modesto H. Villaescusa qualificaven aquells esdeveniments de revolucionaris.
Que els coneguem majoritàriament com a “Setmana tràgica”, possiblement, es deu a l’estudi de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall de 1963 titulat: Maragall i la Setmana Tràgica, i la magnífica investigació de la professora nord-americana Joan Connelly Ullman, The Tragic Week: a study of Anti-Clericalism in Spain de 1968. De fet, la darrera setmana de juliol de 1909 és un referent de la història política espanyola del segle XX, en què s’entrecreuen política colonial i moviment antiimperialista, la pugna entre clericals i anticlericals, el fracàs del projecte de Maura de regenerar el sistema polític de la Restauració o règim del 76 i l’intent de revolució republicana més rellevant fins a la proclamació de la segona República el 14 d’abril de 1931; una revolució republicana que, en certa manera, ha estat infravalorada per la historiografia.
La vaga en contra de la guerra es va transformar en algunes poblacions catalanes en un moviment anticlerical més interessat en la destrucció d’edificis i símbols catòlics que en l’assassinat dels religiosos/es. En canvi, durant la Guerra Civil, van atacar tant els edificis i els símbols, com a les persones.
Els principals líders republicans barcelonins es van negar a encapçalar-ho. La seva negativa a liderar el moviment revolucionari ha generat diverses interpretacions. Els republicans lerrouxistes eren el principal partit entre el proletariat barceloní i Joan Connelly Ullman defensa la tesi que els seus principals dirigents haurien optat per transformar la vaga general en una rebel·lió anticlerical, per evitar l’inici d’una veritable revolució que podia resultar molt perillosa per als seus interessos, si no triomfava. En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan Baptista Culla sostenen que els organitzadors de la vaga general van buscar el suport dels lerrouxistes, però aquests, de la mateixa manera que van fer els republicans catalanistes, no van voler assumir la responsabilitat de dirigir el moviment revolucionari, de manera que la vaga general es va transformar en un moviment acèfal i caòtic, en què va esclatar el moviment anticlerical. En canvi, la recerca que vaig dur a terme, conjuntament amb David Martínez Fiol, remarca la rellevància de l’intent fracassat de revolució republicana.
El rastre de les destruccions, és a dir, les ferides físiques de la revolució fracassada de 1909 van desaparèixer ràpidament, ja que els edificis incendiats van ser reparats i/o reconstruïts, així com les vies del ferrocarril, les línies telegràfiques, els paviments arrencats i la il·luminació pública destruïda. Els detinguts van acabar sent indultats i els cinc executats van caure en l’oblit, excepte el pedagog i dirigent revolucionari Francesc Ferrer i Guàrdia. Les ferides gangrenades van ser les doctrinals, ja que el moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com a les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolució de juliol, va ser l’intent més rellevant de proclamar la República abans que la tornessin a instaurar el 14 d’abril de 1931, alhora que, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard.
Manifestació a l’Arc del Triomf a Barcelona per a demanar la llibertat i justícia per als detinguts de la “Setmana tràgica de 1909” Font: Wikipedia Commons
La Vaga de la Canadenca 1919
Dimarts 21 de maig, 11-13 h. Ponent: Teresa Abelló Güell, historiadora i professora titular (UB)
A finals de març de 1919, Barcelona va quedar paralitzada per la vaga dels treballador de l’empresa Barcelona Traction, Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, la principal proveïdora d’electricitat a la ciutat i bona part de de les poblacions veïnes. Si van dilucidar moltes coses: condicions laborals, el paper dels sindicats recent reestructurats com agents socials, etc. A la fi, el conflicte va afectar milers de treballadors i va ser la mobilització obrera més important de les que s’havien produït fins aquell moment a l’estat espanyol. Al llarg de la sessió parlarem de: a) de l’enfortiment de l’obrerisme i l’aire revolucionari que es respirava aquells anys; afavorits per factors de naturalesa tant externa (la revolució russa i l’onada d’agitació que commogué Europa després de la primera Guerra Mundial) com interna (crisi de l’Estat monàrquic constitucional definitivament oberta el 1917); b) la dinàmica de la vaga; i c) els resultats contraposats, que van culminar amb la consecució jornada de vuit hores i l’enfrontament social.
Imatge: La Huelga de Barcelona, 14 marzo 1919, Nuevo Mundo, El fets de Prats de Molló (1926)
El fets de Prats de Molló (1926)
Dimecres 29 de maig, 11-13 h. Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la Universitat de Barcelona
Un dels fets més emblemàtics de la història contemporània de Catalunya és l’intent de revolta armada que protagonitzà Francesc Macià en la tardor de 1926. El seu objectiu era alliberar Catalunya per tal de proclamar la independència i, de pas, afavorir la caiguda també de la dictadura de Primo de Rivera. La seva detenció a Prats de Molló per la Gendarmerie francesa, amb uns 120 militants independentistes, desencadenà una campanya internacional de gran ressò. Aquesta projecció mundial de la causa catalana beneficià el lideratge de Macià i del seu projecte polític tant en l’oposició catalanista a la dictadura com a la més àmplia de l’antiprimoriverisme espanyol. En la sessió també hi haurà espai per la descripció dels esdeveniments en el seu context internacional així com per la reflexió sobre l’estat de la qüestió bibliogràfica i interpretativa d’aquells esdeveniments.
Imatge: Macià amb l’advocat Torrès a punt d’anar-se’n de París (Départ du coronel Macia, près de lui Maître Torrès. À la gare du Nord el 23 de març de 1927). Autor: Agence de Presse Meurisse; Font: Bibliothèque nationale de France
Avui començo una crònica sobre Història i històries. En majúscula seria la disciplina històrica, en minúscula les petites o grans històries reals o imaginades pels humans en tots els formats possibles. Sovint alguna Història, no passa de ser una historieta, mentre que moltes històries podrien passar per Història. Comencem.
El darrer número d’EL MÓN D’AHIR. Història d’autor 29, té un dossier dedicat a França. El primer article que he llegit m’ha entusiasmat: “La vitalitat i els patiments de Marianne”, de Montserrat Besses, on explica que “D’ençà de la Revolució, en què el poder del sobirà va ser substituït per la sobirania nacional, França, [la Marianne] s’ha presentat a ella mateixa com una dona lluitadora, la mare dels francesos i símbol dels valors republicans. La seva història de dos segles, com la de França és agitada”. Arran d’aquest article he descobert el llibre de Montserrat Besses: Totes les cares de França, Pòrtic edicions, 2023, 472 pàg. que ja he reservat a la Biblioteca de l’Ateneu. Podeu llegir un fragment aquí. L’índex és molt prometedor. En la imatge teniu un foto de la Marianne negra, sinònim d’una esclava alliberada. Escultura atribuïda a Bernard Griffoul-Dorval i va ser un encàrrec fet per la francmaçoneria el 1848.
Aquesta setmana passada he editat al Blog d’Història de l’Ateneu Barcelonès els resums de dues sessions del curs Aula Ateneu: “Una Història de Catalunya, als ulls del món”. Què difícil que és resumir amb precisió i que bé que ho fa en Miquel Nistal de la secció d’Història. Aquí els teniu. La 5a. sessió: “Rebels o laboriosos? Indomables o submisos? La visió sobre els catalans dels viatgers estrangers a la Catalunya del 1808-1856”, de David Martínez Fiol. Vegeu la imatge: Projecte de reordenació de Pla de Palau (1844-1848). Isidore Laurent Deroy (1797–1886) – AA.VV. (1998). Art de Catalunya 3: Urbanisme, arquitectura civil i industrial. Barcelona: Edicions L’isard. ISBN 84-24089-04-6 Invalid ISBN. Domini Públic.
I la 6a. sessió: “Viatgers a la segona meitat del segle XIX a Catalunya. Del sorgiment del catalanisme literari a la Guerra de Cuba“, de Josep Pich i Mitjana. Un exemple és el pintor italià Achille Battistuzzi, que viu a Barcelona i s’especialitza en escenes urbanes.
Achille Battistuzzi, El pla de la Boqueria, 1873, MNAC
He començat a llegir Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, d’Elvira Altés, ed. Generalitat, 2022, 284 pàg. Dilluns 15 de gener 2024, a les 17 h, a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tenim un tertúlia d’Amics de la Història. També hi participarà Susanna Tavera, historiadora. Si us interessa us podeu inscriure a amicsdelahistoria2015@gmail.com. Victòria Pujolar fou una lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística. Quantes dones com la Victòria Pujolar són encara poc o gens conegudes. I mira que en va fer de feina! Una imatge de la portada de la seva biografia i un autoretrat de la mateixa Victoria Pujolar
Victoria Pujolar. Autoretrat
Vam anar a veure la doble Exposició Miró-Picasso. De moment només hem vist la del Museu Picasso. No em veig amb cor ara de ressenyar res. No us la perdeu! Destaco un fil a X (twitter) de Bernat Albanya sobre La Masia de Joan Miró que l’he trobat interessant i sorprenent alhora. Comença així: “La Masia representa dos moments clau en la vida de Miró: és l’obra culminant de la seva etapa figurativa abans de passar al surrealisme i és un viatge a les essències del pintor: Mont-roig. És un resum de la seva vida al camp, des del gran eucaliptus fins a un petit caragol…”
La Masia, Miró, 1921
La Mercè Bausili al nostre Blog Gaudir, ens recorda el centenari Jorge Semprún Maura, net del polític conservador Antonio Maura, nebot del ministre de la República Miguel Maura, i fill de José Maria Semprún y Gurrea, advocat i polític republicà, (“de casta le viene al galgo”). Hi afegeixo també una biografia, llista d’obres, filmografia i bibliografia del web de la Real Academia de la Historia. Recentment, l’Albert Solé ha escrit i dirigit el documental “Las mil vidas de Jorge Semprún” que podeu veure a Rtve Play Imprescindibles aquí
I per acabar un documental: “Daniel Day-Lewis – L’héritier”. Mal traduït com a Daniel Day-Lewis, el genio de Hollywood. Direcció i guió de Jeanne Burel i Nicolas Maupied, França, 2021, 52 m. Movistar + aquí. Daniel Day-Lewis és l’únic actor de la història que ha guanyat tres premis Oscar. Al llarg de la seva carrera ha interpretat personatges molt diversos, però tots tenen una cosa en comú: la intensitat dramàtica dels seus papers. El seu nom sempre ha anat lligat al de grans directors i és conegut per tothom com un dels actors internacionals més exigents; té una filmografia de només 20 pel·lícules al llarg d’una carrera de gairebé 30 anys, amb desaparicions prolongades entre elles. Uns períodes necessaris per desintoxicar-se d’aquests rols: en les interpretacions sempre ha anat més enllà dels límits i en què Daniel Day-Lewis patia una metamorfosi amb els personatges. El documental pretén explicar la història de Daniel Day-Lewis com la d’un home que s’enfronta a la seva herència i que per conèixer i comprendre realment l’actor necessitem examinar els seus orígens. No us decebrà. No és una hagiografia.
Títol: Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60
Autora: Marta Vallverdú i Borràs
Pròleg: Julià Guillamon
Ed. L’Avenç 2023, 403 pàgines
Sinopsi: L’assaig se centra en diversos moviments i fenòmens col·lectius de la societat i cultura catalanes dels anys 60 que reflecteixen una embranzida cultural, des de la música i la literatura al disseny, l’arquitectura o l’associacionisme, entre d’altres, i es tanca amb una cronologia que els entreteixeix.
L’obra
El llibre de Marta Vallverdú és un assaig mirall de la cultura catalana dels anys 60. Conté en 15 capítols uns retrats polimòrfics i algunes de les històries i dels personatges més rellevants dels joves universitaris, la literatura, l’art visual, el disseny i l’arquitectura, Òmnium, les revistes, les editorials, la Gran Enciclopèdia Catalana, els Països Catalans, la Nova Cançó, el Grup de Folk, la Gauche Divine, Rosa Sensat, l’escoltisme, i la immigració hispànica. No és qualsevol cosa!
L’autora ens informa que aquest assaig prové d’un conjunt de 18 articles publicats per ella mateixa a L’Avenç entre juliol de 2011 i març de 2022. El llibre inclou una bibliografia precisa i documentada molt útil, una extensa trama cronològica comentada (1956-1974) i un índex de noms de més de 1.000 persones i personatges. Feu la prova dels vostres coneguts! També conté una llista de les fonts consultades (hemeroteca, arxius, filmografia i webgrafia) i la llista de més de 70 persones protagonistes de l’època entrevistades o consultades.
El pròleg de Julià Guillamon conclou que: “Per a molts serà un descobriment que taparà amb una mà de pintura realista els anys seixanta idealitzats i poca-soltes que s’han imposat per tot arreu, per culpa del costumisme de la moda. Per a d’altres serà una manera de fer encaixar un trencaclosques de lectures o de records. Serà un estímul per aprofundir, contrastar, completar. Per als lectors que vindran serà una referència indiscutible.”
Seixantisme
Marta Vallverdú en la introducció, es pregunta: Què és el Sexantisme? Quins són els seus trets i els seus objectius? Quin abast cronològic té? Quines etapes? Qui són els seus agents? Quins moviments inclou?
“Defineixo el Seixantisme com un moviment general plural i de molta vitalitat, que es desenvolupa principalment entre 1959 i 1971, sustentat per l’amalgama de diverses iniciatives politicoculturals —potents, imaginatives—, amb una voluntat col·lectiva molt aferrissada, en què convergeixen dos objectius: l’antifranquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana, amb la consciència estesa i esperançada de la fi del règim franquista i de l’adveniment de la democràcia. És l’esglaó imprescindible de renaixement cultural que fonamenta les bases en què es van definir i conformar els Països Catalans democràtics posteriors”.
Quant als agents, el Seixantisme va ser possible gràcies a l’aliança “entre diversos sectors socials en simbiosi de complicitat i interdependència”. Marta Vallverdú cita sis agents crucials: “els intel·lectuals –tant els ideòlegs com els activistes–, la classe política, els mecenes, el jovent, els artistes i l’Església”.
Quinze àmbits, quinze motors
A parer meu, els quinze capítols de l’obra descriuen d’una banda, els àmbits on reneix la cultura catalana, però també són els motors i els agents que engeguen i endeguen aquesta mateixa cultura. Gairebé en tots els àmbits apareixen nous debats i noves contradiccions que l’assaig no amaga. A continuació faig una brevíssima síntesi, sovint literal, de cadascun d’aquests quinze capítols.
No serem moguts. Els joves universitaris més actius i conscienciats dels 60 proveiran bona part dels quadres que lideraran la transició posterior. A tall d’exemple, cita entre molts d’altres a: Antoni Castells, Josep Maria Benet i Jornet, Paco Fernández Buey, Xavier Folch, Arcadi Oliveres, Oriol Pi de Cabanyes, Montserrat Roig, Joaquim Sempere, Eva Serra i Joaquim Vilaplana.
En literatura s’imposa el Realisme Històric com l’intent de modernització d’una literatura catalana closa en ella mateixa i que té en Josep Maria Castellet i Joaquim Molas els arquitectes d’aquest corrent a Catalunya.
Art visual: de la matèria a la desmatèria. Malgrat que les arts visuals durant els anys 60 a Catalunya no van constituir cap corrent homogeni, es poden caracteritzar com a heterogenis, transversals i de transició. Hi ha dos “homenots” que desperten i divulguen l’art visual, el disseny i l’arquitectura de l’època: Alexandre Cirici i Oriol Bohigas, intel·lectuals inquiets i brúixoles de l’alta cultura. I Serra d’Or i Destino on escampen les seves recerques i on informen de les novetats artístiques nacionals i internacionals.
Disseny i arquitectura: forma i funció. El dissenyador més representatiu de la dècada dels seixanta, des de 1962, va ser Jordi Fornas. Marta Vallverdú pregunta: “[…] qui de nosaltres, en la nostra biblioteca o en la nostra discoteca de vinil, no conserva, no ha vist un Fornas?” . Entre els arquitectes citats a l’obra destaquen: J. A. Coderch, Antonio de Moragas, Antoni Bonet, el trio MBM (Martorell, Bohigas i Mackay), José Emili Donato, Federico Correa, Alfonso Milà, Josep Maria Fargas, Enric Tous. Oriol Bohigas proposa una direcció estilística i ideològica en què vol cohesionar els professionals del seu voltant en la línia racionalista. “Bohigas creu quel’objectiu de l’arquitectura no és l’obra d’art, l’estètica, sinó la funcionalitat, és a dir, ha d’estar al servei dels interessos col·lectius”.
Òmnium Cultural crea un espai propi, que va tenir una acollida favorable de la ciutadania i que malgrat que l’obstacle principal és el règim franquista, tampoc no és plenament acceptada pel catalanisme radical i per altres forces opositores (el PSUC, el mateix Tarradellas i altres). L’autora es planteja les autèntiques raons de fundació de l’Òmnium, per què Millet, Cendrós, Riera, Carulla i Vallvé, van decidir protegir i impulsar la cultura catalana, essent un terreny espinós […]. La valuosa extensió d’Òmnium radica en l’amplitud de registres culturals (cursos de llengua, l’Orfeó Català, l’Institut d’Estudis Catalans, la literatura, el folklore, la divulgació de la història, la cançó, i la recerca).
País de paper: les revistes. A finals de la dècada dels 60 es van aplegar cinquanta publicacions en català o bilingües vives d’arreu dels Països Catalans que juntes podien sumar un quart de milió de lectors, mentre que el 1950 era gairebé un desert. Entre les revistes analitzades destaquen: Oriflama, Serra d’Or, Cavall Fort, Tele/estel, L’Infantil, Presència, Canigó, Gorg i Lluc.
País de paper: les editorials. L’autora destaca tres editorials que suposen molt més que un catàleg o una empresa: Club Editor, fundada el 1959 per Joan Sales, Xavier Benguerel i Joan Oliver; Edicions 62 liderada per Max Cahner, Ramon Bastardes i a partir de 1964 Josep Maria Castellet com a director literari; i Aymà/ Proa , amb Joan Baptista Cendrós com cervell d’aquesta tercera operació editorial. Durant el primer lustre hi ha un boom editorial d’obres en català d’altres editorials que ara també publiquen en català (Vergara, Molino, Destino) i altres petites editorials (Barcino, Joventut, Balmesiana, Alpha, Baguña, Arimany, Taber i Albertí). De 1960 a 1965, el nombre de títols publicats en català ha passat del centenar als cinc-cents. Amb tot, a partir de 1967 comença una recessió en la producció de llibres en català. Del boom al crac. Vallverdú explica amb detall aquest procés i les seves causes.
La Gran Enciclopèdia Catalana, mereix un capítol especial, especialment pel que fa al procés de realització i a les relacions entre tres dels seus protagonistes: Max Cahner, Jordi Carbonell i Jordi Pujol. Val la pena saber-ne les raons per entendre millor qui era qui en aquesta empresa editorial.
El capítol sobre els Països Catalans, narra el paper transcendental de Joan Fuster en la construcció del terme i del concepte nacional, amb Nosaltres els valencians i tota la seva llarga carrera assagística amb una influència destacadíssima al País Valencià i també a Catalunya. El seu mestratge inclou Eliseu Climent, Alfons Cucó, Lluís Vicent Aracil, Rafael Ninyoles, Vicent Álvarez, Joan Francesc Mira, Lluís Alpera i Raimon, a més de la complicitat amb Miquel Tarradell, Joan Reglà, Miquel Dolç i Manuel Sanchis Guarner. També, es va estendre a les Balears i a Rosselló.
El llibre dedica un capítol a la Nova Cançó – Raimon i els Setze Jutges – i un altre al Grup de Folk. En el seu propi balanç, Marta Vallverdú, citant a Joan Fuster: [La Nova Cançó va ser] “un dels factors més decisius del recobrament nacional, tenint present que va unir tots els Països Catalans i afegeix que va anar de bracet de l’afirmació de la cultura catalana, que es va negar a morir, i de la revolta antifranquista.” També es pregunta, i dona la seva visió, sobre si la Nova Cançó va ser un fenomen o un moviment?
El Grup de Folk. Els temps estan canviant. Aquest moviment abraça només, des de la primavera de 1967 fins a la tardor de 1968. “Així com la font de la Nova Cançó va provenir de França, el Grup de Folk s’inspira en la música anglosaxona, amb dos moviments punters: l’estil beat especialment d’Anglaterra i el revival folk dels Estats Units, el qual va encaixar de ple amb les cançons de l’escoltisme i de l’esplai”. Consol Casajoana defineix el Grup de Folk com una flamarada, breu però intensa, que va deixar unes bones brases. “Les seves cançons van esdevenir autènticament populars […] i el públic infantil, va continuar connectant amb les cançons senzilles, participatives, lúdiques, i de valors socials progressistes. Fins a l’actualitat”.
Gent de Bocaccio. La Gauche Divine estava formada per una elit barcelonina heterogènia, burgesa i il·lustrada, definida especialment pel seu cosmopolitisme. L’assaig cita especialment nou noms: Oriol Regàs, Federico Correa, Oriol Bohigas, Ricardo Bofill, Òscar Tusquets, Rosa Regàs, Colita, Teresa Gimpera i Beatriz de Moura. I al voltant tres escriptors que se’n distancien mentre els observen: Joan de Sagarra, Manolo Vázquez Montalbán i Juan Marsé. La seva vida va ser curta, tot i així, segons Bohigas, es van establir uns vasos comunicants, entre la cultura de la Gauche Divine i l’estrictament catalana, que van projectar aquesta cap a l’exterior i cap a la modernitat.
Rosa Sensat: cap a l’escola del somni. A la tardor de 1965 es presenta una nova institució privada, però amb voluntat de servei públic, que rep el nom d’Escola de Mestres Rosa Sensat, hi ha com a fundadors: Marta Mata, Maria Teresa Codina, Jordi Cots, Enric Lluch, Anna Maria Roig, Maria Antònia Canals i Pere Darder. En el propi balanç de Vallverdú diu: Alguns dels valors que va establir Rosa Sensat, en el seu origen van influir en el desenvolupament de l’escola catalana fins a l’actualitat.
L’escoltisme, una baula catalanista. Segons l’historiador Albert Balcells l’escoltisme com a moviment antifranquista, va ser una força apolítica que va formar part del teixit cívic, cultural i educatiu, que va permetre en un primer moment, oferir una resistència legal a l’assimilisme descatalanitzant, i després contribuir a la reconstrucció nacional. Hi ha almenys tres etapes: Els Minyons de Muntanya i Germanor de Noies Guies durant el anys trenta, liderat per Batista i Roca; la majoritària Delegació Diocesana d’Escoltisme (DDE), confessional i antirepublicana, durant els anys 50 i primera meitat del 60 liderada per mossèn Batlle; i la minoritària Nois i Noies Escoltes (NINES) de tendència aconfessional i esquerranosa, a partir de la segona meitat del 60.
La immigració i el debat sobre la identitat. Del munt d’aportacions i reflexions recollides entre altres per Josep Termes i Mariona Lladonosa, l’assaig en subratlla les més significatives: Jordi Pujol el 1958 amb els dos opuscles: Per una doctrina de la immigració i Immigració i Catalunya. El mateix any, es publica l’article de Francesc Candel “Los otros catalanes” aparegut a la revista Jirafa i després el 1964, el llibre Els altres catalans, encarregat per Josep Benet i traduït per Ramon Folch i Camarasa. El 1965 Manuel Cruells, entra en el debat en una direcció nova amb la seva reflexió Els no catalans i nosaltres. Hi ha també altres aportacions importants que deixo per al lector del llibre. En el balanç de Vallverdú destaco: Valorem, en primer lloc, que la rebuda massiva de població forana els anys seixanta no va significar un desvetllament xenòfob, possiblement perquè el mestissatge ha estat consubstancial al nostre país.
A parer meu
Sens dubte, un assaig que interessarà els qui vam viure de prop o de lluny alguns dels molts moments que apareixen al llarg del llibre, amb aquests més de 1000 noms propis, amb una recerca documental completíssima i també directa als protagonistes que donen al llibre un valor inestimable. També crec que pot interessar a tots aquells que ja són fills i filles d’aquests anys 60. En molts sentits una dècada prodigiosa a Catalunya i arreu del món.
Cadascú pot treure les seves pròpies conclusions, però si mirem els quinze àmbits analitzats en l’actualitat, veurem després de més 50 anys el llegat i també els dèficits que encara tenim com a societat en cadascun d’aquests àmbits, a més l’aparició de nous debats. Per exemple l’apartat El cinema, de l’escola de Barcelona ocupa tres pàgines dins del capítol de Bocaccio. La Gauche Divine. De ben segur que el cinema català dels seixanta, no va tenir la rellevància de la Nova Cançó i el Grup de Folk en la música.
La sèrie L’amiga genial és una adaptació de la tetralogia de novel·les homònimes d’Elena Ferrante: L’amiga genial; Història del nou cognom; Una fuig, l’altra es queda ; La nena perduda.
Una tetralogia fascinadora que té com a teló de fons la ciutat de Nàpols a mitjans del segle passat, i la Lenù i la Lila com a protagonistes, dues nenes, que esdevenen noies i després dones joves que tot just comencen a aprendre a governar la seva vida en un entorn ben difícil.
La relació sovint tempestuosa entre ambdues ve acompanyada d’un cor de veus que donen cos a la història i que ens mostren la realitat d’un barri pobre, habitat per gent humil que obeeix sense dir ni piu la llei del més fort. Però en les quatre novel·les trobem personatges de carn i ossos, que ens intriguen i ens captiven per la força i la urgència de les seves emocions, així com per la manera en què aconsegueixen seguir endavant amb la empenta de la seva intel·ligència.
Sinopsi de la sèrie
Quan l’amiga més important de la seva vida desapareix sense deixar rastre, l’Elena Greco, una dona gran que viu en una casa envoltada de llibres, engega l’ordinador i comença a escriure la seva història i la de la seva amiga Lila. Explica l’evolució de la seva amistat, que va començar a l’escola primària als anys cinquanta, en una Nàpols perillosa i alhora fascinant. Va ser l’inici d’una història que va durar 60 anys de la seva vida. Una història que intenta desvelar el misteri de la Lila, l’amiga genial de l’Elena. La seva millor amiga i la seva pitjor enemiga.
A la seva primera temporada, L’amiga genial explica els esdeveniments del primer llibre de Ferrante, que es desenvolupa durant la infància i adolescència primerenca de les amigues.
La segona temporada està basada en Història del nou cognom, la segona novel·la de la tetralogia escrita per Ferrante, mostra el cop brusc de realitat que la Lila i l’Elena tenen a mesura que s’acosten a la maduresa. Unes ments innocents plenes de somnis que descobreixen els monstres que tenen a prop.
La tercera temporada, Una fuig, l’altra es queda se centra en la dècada dels anys 70, una època en què els canvis vitals que han experimentat les dues amigues són cada cop més evidents.
La quarta i última temporada, basada en l’últim llibre de la tetralogia, La nena perduda, està en preproducció.
La meva opinió personal
D’entrada he de dir que no he llegit les novel·les d’Elena Ferrante, per tant, tot el que diré fa referència a la sèrie que emet Tv3. Per cert! La primera temporada ja no està disponible a Tv3 a la carta.
Per a mi la sèrie, millora a mesura que passen els capítols o almenys jo ho he interioritzat així. L’ambientació per als qui hem nascut a la segona meitat del cinquanta és molt semblant al nostre entorn escolar. Què dur que fou el franquisme! que obscur! i no obstant el vam superar amb nota. Al meu poble a Oliana, alguns de la meva colla vam ser els primers a estudiar el batxillerat i després a fer una carrera universitària. També hi havia el primer de la classe que treia sempre tot deus i d’altres que ho intentàvem però ens quedàvem amb nous. Que bé que retrata l’obra aquests sentiments un barreja d’admiració, de fortalesa, d’amistat, però també de ràbia, d’impotència i d’enveja. Què són sinó les emocions allò que ens mou a viure!
La sèrie transcorre després per l’adolescència i la joventut. Encara tot més i més complicat! I alhora tant senzill. Volies descobrir el món, canviar-lo! En realitat, el que canviaves eres tu!
Tots hem vist dotzenes de sèries d’adolescent i joves, però cap com aquesta retrata aquest món de sentiments i d’emocions. Segurament, és obra del bon guió, de la bona interpretació i especialment de l’autenticitat narrada en la novel·la d’Elena Ferrante.
Sobre Elena Ferrante
Elena Ferrante (Nàpols, 1943) és una escriptora italiana, el pseudònim d’una escriptora sobre la qual hi ha poca informació. Hi ha qui sospita que podria ser Domenico Starnone, Anita Raja (muller de Starnone) o Goffredo Fofi. No obstant això, hi ha els qui també diuen que va néixer a Nàpols, després es va mudar a Grècia i finalment a Torí.
Tot i ser reconeguda com una novel·lista d’escala internacional, Ferrante ha mantingut la seva identitat en secret des de la publicació de la seva primera novel·la el 1992. Per mitjà de l’especulació i anàlisi de les seves entrevistes i el contingut dels seus llibres, s’han creat algunes teories.
Francesc Ginabreda: “L’amiga genial: crònica addictiva de l’amistat femenina” Núvol. El digital de cultura. 22-12-2015. Llegiu-lo aquí
Joan Safont: “L’amiga genial: la gran novel·la italiana” Vilaweb 22-08-22 Llegiu-lo aquí
Premis de la sèrie
La sèrie va ser guardonada amb el Globus d’Or d’Itàlia 2019 en la categoria de millor actriu revelació, aconseguit per la jove Ludovica Nasti en el seu paper de Lila. A més, a aquest premi s’hi suma també la nominació a millor sèrie de televisió i el premi a millor sèrie de drama al Festival de TV de Montecarlo. Tot això comptant amb múltiples nominacions en altres certàmens com els Broadcast Film Critics Association (BFCA) el 2019, els Golden Trailer Awards, els Gotham Awards, els Peabody Awards o el Shanghai International TV Festival.
És una sèrie de televisió italoestatunidenca produïda per Wildside, Fandango i The Apartment amb Umedia i Mowe per a Rai Fiction, HBO i TIMvision.
Vicenç Pagès Jordà: Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta, Folch & Folch, 2022.
Sinopsi
Les vicissituds de la família Kennedy són el millor guió imaginable. Arriben als Estats Units fugint de la fam a Irlanda i en quatre generacions arriben a la presidència del país. De sobte, JFK és assassinat a trets. Som en una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria. La protagonitzen assassins obscurs, hereves calculadores, generals ambiciosos, mercenaris cubans, milionaris grecs, espies soviètics, mafiosos i cantants. Se succeeixen els magnicidis i els accidents d’avió, els adulteris i les amenaces de guerra, les conspiracions i les fatalitats. Les seqüeles no es resolen, sinó que es multipliquen en subtrames plenes de tombarelles argumentals.
Vicenç Pagès Jordà ens guia en unes vides que superen qualsevol ficció, i que instauren nous paradigmes en novel·les, sèries i pel·lícules.
Per què Kennedy?
Quan van assassinar JFK el 22 de novembre de 1963, jo tenia vuit anys i recordo perfectament que el meu pare, un botiguer d’Oliana que venia gairebé de tot a la botiga de queviures, inclosos diaris que ens portaven, cada matí i cada tarda, taxis que feien el trajecte de Barcelona a la Seu d’Urgell, em va explicar, què havia passat, la trascendència que tenia i a l’endemà, dissabte vam posar a la venda el diari de la tarda “El Noticiero Universal” que acabava d’arribar.
Aquest és el meu “Per què Kennedy?”. Pagès hi dedica set pàgines, entre les quals diu: “Reconec que no soc gaire objectiu, però estic convençut que l’any 1963 implica un canvi de rasant en la història contemporània[…] La Nova Frontera de la qual parlava JFK va ser substituïda per la Nova Incertesa, ja que cap d’aquells assassinats ha quedat aclarit.”
Tots els gèneres
Pagès mostra com en la llista de gèneres de Netflix [i de qualsevol plataforma] es poden encabir-hi esdeveniments de la família Kennedy. I declara “La nostra aportació consisteix a contemplar el relat de manera global, a relacionar-ne tants components i tantes manifestacions com puguem, des de la nissaga daurada de semidéus fins al reality show més infame, però sense pretensions d’exhaustivitat”.
Vegeu-ne una selecció d’imatges per a gènere d’Acció (JFK salva els tripulants de PT 109, 1963), Documentaries (JFK, 1991 i JFK revisited, 2021); Drama (Jackie, 2016); Horror (el film en súper-8 que gravà Abraham Zapruder); International (Jackie va lluir el francès amb De Gaulle, 1961); Music & Musicals(Happy birthday, Mr. President); Romance(Jack & Jackie encarnen la imatge perfecta de joventut i bellesa, tipus anunci de ginebra); Thriller (Thirteen days, 2000 amb la crisi dels míssils soviètics)
Dramatis personae
Pagès descriu amb les paraules justes, precises i exactes cadascun dels personatges: […] els quatre germans posseïen aquest encant, [una combinació de decisió, ambició, idealisme i una alegria especial que resulta igualment atractiva] que no es pot separar de l’atractiu físic. Eren joves, guapos, brillants. Sabien parlar, sabien vestir, sabien moure’s i n’eren conscients[…]. Els interessaven totes les formes del poder, i en totes excel·lien: els diners, la política, el sexe, els mèdia, la influència…
Amb divuit línies narra la biografia de Lee Harvey Oswald, tan breu com amena. A Jacqueline Bouvier la descriu amb ets i uts amb vint-i-quatre línies amb dades i fets poc coneguts i sense cap adjectiu.
També descriu a Marina Prusakova, parella de Lee Harvey Oswald i Jimmy Hoffa, líder del sindicat de camioners, amic de gàngsters i protegit de l’FBI. I altres personatges com Edgar Hoover, director de l’FBI, Aristotelis Onassis & Maria Callas, Marilyn Monroe, Lyndon B. Johson, Nixon, Elizabeth II entre altres.
I acaba: “Ens trobem davant una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria.”
The Kennedy women
Pagès descriu la cara i la creu, de la família Kennedy, dels Bouvier i dels Onassis en el capítol Entre el rosa i el groc. Tot està documentat, tot i així de tan gros no t’ho creus o sí!
Imatge: Les germanes Bouvier, Lee Radzivill i Jackie Kennedy de vacances.
Una petita obra mestra
L’obra de Pagès té dues parts i un total de tretze capítols, en cadascun dels quals aborda una temàtica: aquell novembre (l’assassinat); les dones de negre (les vídues); les tragèdies gregues; entre el rosa i el groc; i l’art de morir, corresponen als set capítols de la primera part. Salpebrats amb tres episodis pagesians o kennedyans de collita pròpia: el milionari del te, les dues cares de Jackie i l’heroi del pacífic. Contes molt breus i excels.
La segona part abraça sis capítols: en el Palau de Troia; fills de la televisió; confluència de crescendos; quan la realitat és inversemblant; i conspiració o paranoia. Entrecapitulat trobem ara quatre episodis més kennedyans: les dues morts de JFK, la Pietà de Chanel, Marina i Àlik, dos cosins.
Tota una enciclopèdia kennedyana en només dues-centes vint-i-set pàgines. Quina sort que teniu els qui encara no l’heu llegit, quina sort també pels qui el podem tornar a llegir. Un bon llibre i un bon amic no deceben mai.
Vicenç Pagès Jordà
Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 – Torroella de Montgrí, 2022) és un dels escriptors fonamentals de la narrativa catalana contemporània. Va debutar amb Cercles d’infinites combinacions (1990) i l’any 1997 va veure la llum el seu primer gran èxit, la novel·la curta Carta a la Reina d’Anglaterra, i el seguirien Un tramvia anomenat text (1998), i la novel·la La felicitat no és completa, premi Sant Joan 2003. També ha obtingut reconeixement amb els reculls de contes En companyia de l’altre i El poeta i altres contes, així com amb Els jugadors de whist, que va ser un èxit de vendes i va obtenir el premi Crexells a la millor novel·la de l’any. Kennedyana és el llibre que tanca la seva obra.
Més informació
Joaquim Noguero: El joc a tot o res, ‘Kennedyana’ com a regla. Repassa la trajectòria de l’enyorat Vicenç Pagès Jordà, en un recorregut que desemboca a ‘Kennedyana‘ obra pòstuma editada per Folch i Folch. Llegiu-lo aquí
Intèrprets: Isabelle Huppert, Grégory Gadebois, Alexandra Maria Lara, Francois-Xavier demaison, Pierre Deladonchamps, Marian Foïs, Gilles Cohen, Yvan Attal
És la història real de Maureen Kearney, representant sindical d’una potència nuclear multinacional francesa (Areva). Kearney es va convertir en la principal denunciant o alertadora com es diu ara, denunciant acords d’alt secret que van sacsejar el sector nuclear francès. Sola contra el món, va lluitar amb totes les seves forces i sempre amb bons arguments contra ministres del govern i líders de la indústria per informar de l’escàndol i defensar més de 50.000 llocs de treball. La seva vida va fer un tomb quan va ser assaltada violentament a casa seva.
Opinió personal
Un bon thriller trepidant, amb canvis de guió fins al final i una més que excel·lent interpretació d’Isabel Hupper. La protagonista pateix un doble o triple assetjament, com a sindicalista, com a dona, i un tercer més amagat, com a filla d’immigrants irlandesos i professora d’anglès, aquest darrer aspecte, no mostrat a la pel·lícula. Un bon film francès, potser massa centrat en aquest assetjament, que deixa en segon pla, la corrupció política i social que hi ha al darrera. Probablement, perquè segueix el guió del llibre d’assaig d’investigació publicat por Caroline Michel-Aguirre i que conegué a través d’una piulada.
Isabelle Huppert (a la dreta) mai havia fet tal mimetisme per encarnar el seu personatge (Maureen Kearney, a l’esquerra). /Guy Ferrandis. Le Parisien
Més informació
Sandra M Ríos: Reseña “La Syndicaliste” (Un blanco fácil) – El inaudito caso político de Maureen Kearn. Cine Vista blog. El podeu llegir aquí
Pegoña Piña: “Un blanco fácil denuncia el violento uso que hace el poder de las fórmulas machistas”. Público 7-06-2023. El podeu llegir aquí
El 1961, Kempton Bunton, un taxista de 60 anys, robà el retrat del duc de Wellington, de Francisco de Goya, de la National Gallery de Londres. Va ser el primer i continua sent l’únic robatori de la història d’aquesta galeria nacional. Kempton va enviar notes de rescat dient que tornaria la pintura a condició que el govern invertís més en la cura dels ancians. El que va passar a continuació es va convertir en una petita llegenda. Basada en fets reals.
Comentari personal
Una comèdia britànica, simpàtica i entretinguda, el mèrit més important de la qual és la magnífica interpretació de Jim Broadbent i de Helen Mirren. La història és previsible, fins al final, que té un gir inesperat.
A banda de la pel·lícula em va interessar la història del retrat del Duc de Wellinton a càrrec de Francisco de Goya. Trobareu un història curiosa: El dia que Goya pudo matar al Duque de Wellington en aquest enllaç del web Historia de Aragón. El retrat no li va agradar gens al duc. La veritat és que el duc, potser no surt molt afavorit a parer seu, però la seva ànima altiva es veu!
El duc de Wellington. Francisco de Goya (1746–1828). 21 d’agost de 1961: robat
De fet sembla que el nacionalisme britànic està molt cofoi d’aquest militar que derrotà a Napoleó a les batalles de Vitoria i de Waterloo. Ben bé que tots els nacionalismes d’estat s’assemblen. El mariscal de camp Arthur Wellesley es considerat com una de les principals figures militars i polítiques del segle XIX. No sé si wikipèdia exagera: El duc de Wellington es considerat com un dels herois més aclamats de la història del Regne Unit. La seva fama iguala o fins i tot supera figures tan grandioses com el vicealmirall Lord Nelson, Winston Churchill o el també mariscal de camp Bernard Montgomery.
Més informació
Sílvia Colomé: “Per què un taxista jubilat va robar un Goya de la National Gallery?” La Vanguardia. 26-07-2021. El podeu llegir aquí
Com és que el pantà de Rialb es va fer en un terreny de risc sísmic, amb roca argilosa i sorrenca? I per què es va construir a tant poca alçada que, quan el nivell baixa, cal bombejar l’aigua per fer-la vessar al canal Segarra-Garrigues? Això passa quan la cota de Rialb baixa, cosa que, per exemple, va passar tot l’any passat (2022). El bombeig multiplica el preu de l’aigua, de manera que molts regants renuncien a connectar-se al canal.
El pantà de Rialb es va construir inundant el poble de Tiurana i cinc més, a la Noguera, l’any 1999. La seva construcció va comportar un gran impacte ambiental i humà, que encara perduren.
“A nosaltres ens deien: gràcies al pantà podrem regar moltíssimes hectàrees de les Terres de Lleida. Si ara la gent sabés què s’ha regat i el preu que se’n paga, veurien que ha sigut un fracàs i una estafa. Ens van enganyar”, explica Marta Tuca, una de les veïnes de Tiurana que va passar els anys de joventut lluitant per impedir la construcció del pantà de Rialb, l’últim d’Espanya, que va destruir pobles i en va expulsar la gent: més de 300 persones de Tiurana mateix i de Miralpeix, La Clua, Bassella, Castellnou de Bassella i Aguilar.
La mobilització va durar anys i, paral·lelament, l’Associació en defensa de la vall del Mig Segre, AMISE, acumulava estudis i informes contraris a la construcció d’un pantà en terra argilosa i amb risc sísmic. L’enginyer de la companyia Enher Josep Ball va proposar un projecte alternatiu: construir embassaments laterals més petits. “El meu pare explica Maria Josep Ball, ja va preveure que, pel tipus de sediments que anirien a parar al pantà, en pocs anys perdria molta capacitat.”
El pantà de Rialb, el més sec de Catalunya, el febrer del 2023 (“Rialb, l’últim pantà”)
El documental de TV3 Rialb, l’últim pantà analitza el paper que hi va tenir Joaquim Viola, “consejero del reino” i després alcalde de Barcelona, en la decisió final de tirar endavant el projecte i el suport que va rebre de les forces polítiques de la transició, sobretot del Partit Socialista de Catalunya i de Convergència i Unió.
“Jo entenc que Convergència volgués fer el pantà, però no que el Partit Socialista el volgués. Va ser una traïció”, assegura Pere Aiguadé, antic diputat socialista.
Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Rexach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà: “Era un projecte completament irregular, que obligava a bombejar l’aigua per omplir el canal Segarra-Garrigues.”
El documental recupera la història de la vall del Segre i també la dels seus veïns, que van haver d’abandonar casa seva el 1999, en l’últim èxode provocat per la construcció d’una presa.
Fitxa tècnica de Rialb, l’últim pantà una producció de TV3 produïda per The End Produccions Audiovisual. Direcció i guió: Xavi Llopart; Realització: Maiol Virgili; Producció: Carles Farriols; Producció executiva TV3: Silvia Pairó Vila; Direcció continguts TV3: Montse Armengou Martín; Música: Àudio Network; Lingüista: Rosa Grau; Grafisme: ONIDEA;Veu en off: Todojingles.
Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño
La Secció d´Ecologia de l’Ateneu Barcelonès amb Santiago Vilanova, ponent de la secció, organitzà el 10 de desembre de 2021, l’acte Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Les més destacades i emblemàtiques varen ser les de Riaño (Lleó), Rialb (Catalunya) i Itoiz (Navarra).
La taula rodona a l’Ateneu Barcelonès estava integrada per Manuel Valero, advocat, escriptor i ecologista; Ramiro Pinto, escriptor i activista ecologista contra Riaño, ambdós autors del assaig “De Riaño a New York”(Éride Ediciones, 2021); Xavier Garcia, cofundador del Grupo de Periodistes Ecologistes de Catalunya i que va escriure molts articles sobre el pantà de Rialb, i Josep Coma, arquitecte, regidor d’Oliana i activista contra aquella obra.
Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Organitzat per la Secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès, 10 de desembre de 2021
La política hidràulica del franquisme basada en construir grans pantans en indrets de valor ecològic, paisatgístic, agrícola i arqueològic, va continuar durant la transició democràtica amb l´aprovació del Plan Hidrológico Nacional. Això va provocar decepció política amb els governs d´esquerres i una dramàtica resistència dels habitants del territoris afectats que es veien desplaçats de les seves terres, cases, estil de vida i relacions socials. Els primers grups ecologistes organitzats varen acudir a donar suport als opositors.
Darrera aquelles obres faraòniques, que es feien “al servei de la col·lectivitat i del progrés”, s’ocultaven interessos espuris i connivències dels governants amb les Confederaciones Hidrográficas, la oligarquia elèctrica i els seus bancs i amb els grans terratinents. L´impacte ecològic no era menor: es produïen greus desequilibris biològics de les espècies, entrofització de les aigües, retenció de sediments, destrucció de fèrtils terres de conreu… Els informes d´ecòlegs i geòlegs independents contra les ubicacions d´aquests embassaments eren marginades del debat públic.
Foto: Manifestació a Ponts contra el pantà de Rialb. En primer terme els alcaldes dels pobles afectats.
L´Estat va guanyar la partida, no sense dramàtiques escenes de brutals accions policials que recorden les que vam patir a Catalunya l´1 d´octubre en el referèndum sobre la independència. Els tres pantans (Riaño a Lleó, Rialb a Catalunya) i Itoiz a Navarra) estan avui en funcionament, produint energia elèctrica però lluny de complir els objectius de regadius i desenvolupament agrícola pels que varen ser construïts.
Pel que fa al pantà de Rialb, entre les conclusions de la taula rodona destaquem:
El pantà de Rialb va afavorir els interessos de Joaquim Viola Sauret, ex alcalde de Barcelona, i als grups econòmics que el recolzaven; a les companyies Fecsa i Hidroelèctrica del Segre, i a entitats bancàries com el Banco de Madrid. L´obra es va justificar per les urgències de regadius a les zones més depauperades de la Sagarra i les Garrigues i per augmentar la dotació del Canal d´Urgell.
Article de Jaume Reixach El Triangle, 29 d’agost de 2022.
Periodista de vocació i, per això mateix, fundador i editor d’EL TRIANGLE des de 1990. Militant de la causa per un Món millor
L’embassament de Rialb, ubicat a la conca del riu Segre, a la zona de Ponts (La Noguera), està buit. Segons les últimes dades de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), només reté, actualment, el 5% de la seva capacitat total, que és de 403 hectòmetres cúbics. Entre altres conseqüències, això ha obligat a aturar, per primer cop, la central hidroelèctrica que hi ha a la presa i que explota l’empresa Acciona.
La història del pantà de Rialb és la crònica d’una gran traïció: la que van fer els grans partits democràtics sorgits de la transició postfranquista als veïns d’aquesta fèrtil vall del Mig Segre i als incipients grups ecologistes i de defensa de la terra que els hi donaven suport.
El projecte del pantà de Rialb, dissenyat durant el franquisme, va ser un nyap conceptual. En primer lloc, perquè està en una cota més baixa que les zones de regadiu que alimenta. En segon lloc, perquè la seva capacitat és quatre vegades superior a la de l’embassament d’Oliana, que és des d’on li arriba l’aigua del Segre, quan hauria de ser al revés. En tercer lloc, perquè està assentat en una zona sísmica (la falla del Segre) i va ser una greu irresponsabilitat aixecar una presa de 100 metres d’alçada aigües amunt de localitats com Ponts, Artesa de Segre o Balaguer, que quedarien anegades si es produís el trencament del pantà a causa d’un terratrèmol.
El pantà de Rialb és un error que no serveix per regular el riu Segre i està buit. A més, el canvi climàtic accentuarà els períodes de sequera i l’embassament més gran de Catalunya quedarà obsolet.
Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Reixach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà.
Jornada ‘L’estel fugaç de la llibertat: a 150 anys de la Primera República (1873-1874)
Dissabte 25 de març, de 09.30 h a 18.00 h tingué lloc al Born Centre de Cultura i Memòria (Sala Moragues), organitzat per la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), amb la col·laboració del Born Centre de Cultura i Memòria aquesta Jornada sobre la Primera República.
Programa de la Jornada
El Born CCM acollí a la Sala Moragues, en el marc de la commemoració dels 150 anys de la Primera República Espanyola, aquesta jornada organitzada per la UPEC i en la qual s’analitzà la importància de la Primera República en les polítiques democràtiques posteriors, en l’extensió del sufragi, la democratització de la terra, la regulació de la jornada laboral o l’ensenyança laica.
A la jornada hi participen historiadors, professors universitaris i juristes, i s’analitza el republicanisme a Catalunya i Espanya en tres sessions:
9.30 a 11.30 h: El llarg camí per la llibertat: les llavors del republicanisme a Catalunya i Espanya
Amb Xavier Domènech, historiador i professor a la UAB, Jordi Roca Vernet, historiador i professor a la UB i Florencia Peyrou, historiadora i professora de la UAM.
12.00 a 14.00 h: Una República que es va atrevir a ser: democràcia, federació i socialisme
Amb Pere Gabriel, historiador i Catedràtic emèrit de la UAB, Ester García Moscardó, investigadora postdoctoral a la UV i Jaume Montés, investigador predoctoral a la UB.
16:00 a 18:00 h: Fills i filles de la tradició republicana: Estat català i (con)federalisme
Amb Jeanne Moisand, professora d’història social i cultural, i Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC.
Més informació
Deia Walter Benjamin que «la memòria era la facultat èpica que estava per sobre de totes les coses i que únicament gràcies a una àmplia memòria l’èpica podia apropiar-se del curs de les coses». La Jornada reflexionarà entorn de la Primera República, i farà memòria sobre diversos factors, des de les tradicions de pensament polític que van determinar aquell moment en la forma que va prendre, fins a la qüestió social; com seria pensada pels seus protagonistes fins a l’articulació territorial de la República que es plantejà.
Bibliografia bàsica comentada
La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, han preparat una bibliografia bàsica comentada, en ocasió del 150è aniversari de la Primera República. Es pot consultar aquí
Després del fallit intent de proclamar l’Estat Català, continuen les tensions entre federals intransigents i els partidaris de la república unitària. La Campana de Gràcia, 16/3/1873, núm. 152, p. 1
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.