Admetent el meu desconeixement, penso que un va a Salamanca a veure la universitat, les catedrals, la plaça major, l’església dels dominics, … en fi art plateresc, barroc. La sorpresa per mi va ser gran quan em vaig trobar amb una impressionant casa modernista que seguint la terminologia més europea allà denominen Art Nouveau y Art Déco. La Casa Lis és un antic palauet, construït sobre una part de la muralla i que per la façana posterior dona al riu. La façana és el més espectacular i l’arquitecte, Joaquin de Vargas, va jugar amb l’estètica de l’arquitectura del ferro i el suport de la casa aprofitant el desnivell del terreny.
Amb una restauració molt acurada que ha obtingut el Premio de las artes Castilla y León de l’any passat, hi trobem també un magnífic pati central igualment mostra de l’arquitectura del ferro.
La claraboia que tanca el pati interior central
La casa feta construir per Miguel de Lis, industrial del cuiro de la ciutat, es va inaugurar el 1905. Posteriorment va tenir diferents propietaris fins que els anys 80 l’Ajuntament la va expropiar per salvar-la de la ruïna. Des del 1995 existeix la casa-museu que incorpora la donació de la immensa col·lecció d’arts decoratives de Manuel Ramos Andrade.
Ballarina de porcellana
Es tracta d’una interessant i extensa exposició d’Art Déco fonamentalment de peces de porcellana, esmalts, joies, bronzes policromats de figures femenines, vidres i llums de Gallé, mobles de gaspar Homar, pintures, escultures de Preiss i de Chiparus, joguets, nines de porcellana franceses i alemanyes.
Nina alemanya
En aquests moments hi ha també una exposició temporal del colombià Botero que si bé és relativament curta toca escultura, pintura, dibuixos i aquarel·les.
«Caballo y domador«. Fernando Botero. 1990. Óleo sobre lienzo. Colección Caixabank.
Al Cap i Casal, com és obvi, hi ha molts bars i cafeteries. Però a la zona de l’Esquerra de l’Eixample on jo visc, a la ratlla limítrof que és l’avinguda de Josep Tarradellas, es troba un establiment que paga molt la pena. Fins i tot anava a dir que és el segon millor espai per a prendre cafè i altres consumicions similars -degudament acompanyades d’entrepans i tastets- de Barcelona, però crec que això seria exagerat. En tot cas, i pel que jo conec, el primer és, indiscutiblement, la gran i magnífica cafeteria de l’Hotel Casa Fuster, que s’integra en la superba arquitectura de Lluís Domènech i Muntaner, als Jardinets de Gràcia.
Us estic parlant d’un negoci que té un nom molt suggeridor, el Cafè de les Paraules,https://www.instagram.com/elcafedelesparaules/ com si les seves parets, cadires, taules, llums.., parlessin i fossin, fins i tot, capaces d’escoltar tot el que es diu en el seu ambient. Bé que ens ho pot assegurar, per exemple, un dels seus clients coneguts, el cantautor i bon amic Joan Isaac, que viu a prop i acostuma a seure en una de les tauletes situades a l’exterior del local.
Joan Isaac
Un espai que darrerament ha canviat de propietaris i va estar tancat uns mesos. Sort, perquè seria una llàstima que aquest magnífic Cafè de les Paraules no hagués estat capaç de reobrir. Amb la seva música tan selecta i ben triada: piano de jazz, per exemple, o, l’altre dia, chanson francesa, amb la mítica Milord, de la no menys inoblidable Édith Piaf. Amb els seus llums, que donen tanta calidesa al local. Amb una petita llibreria, un piano, un sofà d’època. Amb atractives figuretes de metall, un gramòfon, una airosa planta, subtils làmpades, petits quadres -un de gran, també-, una tauleta artística… Què més voleu, consumidores i consumidors de cafè, té i altres exquisideses?
Donar tot el valor a la paraula
En uns quadrets s’hi inscriuen frases que volen ressaltar la potència de les paraules en el nostre destí. “La vida no es más que pequeñas y enrevesadas palabras que crean un único instante”. O “Soñar, compartir, crear, construir. Palabras”. O encara, pintada sobre el vidre del quadre gran, “Para saber hablar es preciso saber escuchar”.
És una llàstima que aquests interessants aforismes estiguin escrits en castellà, però això caldria parlar-ho amb l’anterior propietària, i ara mateix deu ser difícil de posar-s’hi en contacte. I, a més, les expressions resulten contradictòries amb el suggestiu -en català, no cal dir- nom de l’establiment. Ja se sap: de contradiccions lingüístiques -també, i sobretot, pel que fa a l’anglès-, al nostre país n’hi ha diverses…
Però el més important, en aquest Cafè de les Paraules de l’avinguda Tarradellas cantonada amb Londres, és l’ambientació, tan deliciosa com acollidora. Creieu-me: paraula de cafè!
I quin paper. Sempre l’he vista, des de ben petita, erem veïns, i de gran hi he anat a comprar, sovint per fer un regal a qui ho sabria apreciar.
L’aparador de Papirvm és com un gabinet de curiositats. Vitrina bigarrada, amb desordre planificat, cambra de meravelles per als amants del paper i l’escriptura. Un establiment arrelat al passat gloriós de Barcelona, ciutat de llibreters i impressors. El rètol de l’Antiga Casa Rubió (façana Dagueria) lliga Papirum a un impressor i llibreter de començament del segle XIX, Josep Rubió i Lluch, origen d’una nissaga d’intel·lectuals i professionals del llibre i l’edició. Maria Dolors Crespo i el seu fill Flavio, continuador del negoci, viuen l’esperit d’un ofici que estima el paper. Maria Dolors, el 1981, va capgirar les clàssiques guardes del llibre antic portant-les a l’exterior fent a mà aquest paper (marbrejat, jaspiat, d’aigües), i vestint llibretes i complements d’escriptori.
És admirable que avui encara es mantingui saludable una botiga com aquesta. No ho sé del cert, però em sembla que és per la qualitat dels seus productes, que podriem anomenar genèricament “d’escriptori” alguns dels quals són de tradició, obsolets, però preciosos, enlluernadors, diria. Tot el que es pugui manufacturar en paper de qualitat està allà. Les llibretes, els àlbums, els punts de llibre, les targetes, les felicitacions, paper solt, les plumes, els tampons, o ex-libris, detalls i més detalls. Entres en un temple de l’escriptura, quan vols fer-ho, potser per algú altre, amb la parsimònia i el gust que t’has imposat.
Us deixo uns enllaços que expliquen una mica la seva història i la seva vinculació amb el barri, tan maltractat comercialment. Encara artesania.
Una discreta bodega típica de barri que fuig del soroll, un espai obert, sense la barra típica de bar, amb les botes i barralons de vi a manera de taula i altres tauletes de fusta i de marbre, neveres antigues, bigues de fusta, parets plenes a arrebossar d’estris i objectes de vivències i records passats, on conserva els seus elements rústics i l’essència de les olors de les botes de vi. Tot i que avui no disposa de cuina, podem assaborir menjars freds, tota mena de tapes, varietat de llaunes i “bocates”. Un racó acollidor, on tranquil·lament es pot gaudir d’un bon vermut amb anxoves, amb bon tracte, bon preu i on retrobar-se amb temps passats, que es veu abocada a tancar després de més d’una vuitantena d’anys.
Arran d’una denúncia, duta a terme el passat mes de març, pels sorolls ocasionats per part de la clientela i de les olors de la cuina, ha fet propici la intervenció de l’Ajuntament dictaminant el tancament del local, que es tenia que dur a terme el passat 19 de desembre, justs abans de festes. Afegint a l’acta que es destina tot el local a celler, quan la meitat de l’espai hauria de ser magatzem. A més d’exigir que s’adapti a la normativa acústica vigent. Tot i que la propietària s’eximeix dient que el celler data de l’any 1937, manifestant que ha passat tots els controls del gremi de restauració i del departament de salut, que està al corrent de pagament de totes les seves obligacions tributàries, la llicència, acord amb la seva d’activitat econòmica i en consonància pel total de metres del local destinat a ser celler-bar-restaurant.
Després de reunions i diverses opcions plantejades, el celler ha de modificar de tal forma l’espai per complir la normativa vigent, que ha de destrossar per complert el local que fa tants anys que està construït i decorat acord amb el seu llegat i qualitat; sent la constatació i el motiu de la seva pròpia existència i forma de ser.
El fet del seu tancament serà engronsar la llista de tants altres locals nostàlgics desapareguts a la nostra ciutat.
En la visita efectuada el 29 de desembre vaig parlar amb la propietària, tot degustant el típic vermut, on manifestar part del que exposat. El tribunal de justícia ha suspès temporalment el seu tancament, fins a dictaminar que fer amb l’aforament i altres reformes, després de vuit dècades en funcionament.
És un reclam de la gent del barri, un clam unànime de la clientela: “ Ca’l Pep sempre ha estat un lloc tranquil – Si us plau, conserveu aquesta bodega”. On alguns guies turístics, part de la seva ruta, als migdies porten petits grups al crit de: “Coming here is like a religion”…
Lloc històric que et transporta al passat, que malauradament se sumarà a tants restaurants, cellers, locals i altres comerços emblemàtics desapareguts. Tots hi hem de posar quelcom de la nostra part, en especial les administracions per conservar i millorar aquests racons típics, històrics i emblemàtics que ens diuen d’on venim.
És una exposició temporal que va començar el març passat i sembla que degut a l’èxit que té prorrogaran fins el març de 2024. L’objectiu com diu el títol és retre homenatge a tots els refugiats que han passat pel país andorrà al llarg de la història i reflexionar sobre la situació actual.
L’entorn
Cal Pal és una masia documentada des del segle XIV. Situada a costat del riu La Valira del Nord, tenia serradora i era camí de pas, on hi pernoctaven, els que traginaven el carbó i el ferro de les mines cap a la vall.
La casa tenia una capella l’interior d’on s’ha recuperat d’una paret la imatge de la Mare de Deu del Roser, patrona d’Ordino, que es mostra a l’exposició.
Imatge de la Mare de Deu del Roser, patrona d’Ordino
Avui està museïtzada i és un espai sociocultural molt interesant, per ell mateix, amb independència del contingut.
L’exposició
Bassada fonamentalment en textos situats en plafons i audiovisuals, té diferents espais que es corresponen amb les estàncies de la casa. Fonamentalment, són tres històricament, els diferents col·lectius de refugiats que Andorra ha acollit, els carlins de les guerres del segle XIX, amb poca documentació. Els de la guerra civil espanyola de les dues bandes i els de la segona guerra mundial. Actualment amb una situació molt controlada, hi ha l’emigració de l’Orient mitjà i de l’Est d’Europa també per causes de guerra.
Hi ha un espai dedicat als guies de muntanya, passadors de la guerra civil. N’han identificat 106. Era gent que coneixia les muntanyes i els seus camins degut a la seva professió, en general pastors o contrabandistes, i que fonamentalment per diners feien de guies per passar la frontera sense que el guàrdies els agafessin. Per tenir una idea ens comenten que es cobrava entre 500 i 3.000 pessetes, quan el sou d’un obrer era de 270/360 ptes. /mes a la zona. Evidentment la professió era d’alt risc. Va haver-hi enfrontaments amb carabiners i morts naturals per fred i mal equipament dels fugitius. Es comenta que varen passar unes 17.000 persones entre els dos bàndols.
En principi només podien quedar-se 48 hores, se’ls vacunava de la verola, se’ls proveïa d’un salconduit i els que no tenien diners per anar a hotels anaven a cases particulars, a les pallisses,… La població va col·laborar a ajudar-los amb roba i aliments. Andorra era un país d’uns 5.000 habitants agrícola i pobre.
Un altre espai està dedicat a la segona guerra mundial. En general les mateixes xarxes establertes van treballar pels aliats i pels jueus passant gent de la França ocupada pels nazis a Espanya que també era un país de pas.
Hi ha una cambra dedicada als catalans que varen integrar-se a Andorra. En general eren gent d’ofici o amb estudis coses molt mancades dins la societat de l’època. Hi ha converses amb descendents de persones ja plenament andorranes que han contribuït al creixement del país. La titulen “motors”. Ho xifren en unes 500 persones.
Ferits espanyols creuant la frontera francesa a mula. Fons: Chauvin 27Fi i fons Belloc. Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals (amb l’autorització del Memorial del Camp de Ribesaltes)
Reflexió
L’exposició a part d’exposar uns fets passats pretén fer-nos reflexionar sobre els moviments migratoris. Els que han existit de sempre i els que segueixen existint. Les males condicions en què en general es produeixen, el patiment que comporten, la por, el desarrelament que implicant els nous espais, el no tenir feina, ni documents, les noves llengües. L’ACNUR parla de més de 100 milions de persones desplaçades en la actualitat, xifra que no para de créixer, sobretot per les guerres, les persecucions religioses i últimament la crisi climàtica. També de la problemàtica pels acollidors que sense voler han de col·laborar o no amb una situació que no han buscat.
Un nou concepte per observar i contemplar un espai que amplifica, des d’un elevat observatori una altra ciutat. És molt més que una finestra, estem dintre de l’estructura més visible de la metròpoli. Actua com a radar, que analitza i visualitza totes les transformacions i canvis que interactuen dins de la vida de la gran “Urbs”.
Primerament, a la planta soterrània entrem en una Barcelona que batega on ens permet descobrir, a través d’un sistema de pantalles, veus digitals i d’imatges. Tot un desafiament de fluxos que varien a cada segon, amb un constant canvi de moviments i de mutacions a vegades del tot imperceptibles. Sensacions tecnològiques molt sofisticades, infraestructures informàtiques, satèl.lits, ones i vibracions, moltes vegades inapreciables, però que evidencien un canvi inevitable a un nou món on l’ésser humà ja no és el centre d’atenció ni és el melic de l’univers. Noves energies i batecs sensorials impulsats per les noves tècniques intel.ligents i més sostenibles estan encaminades a fer un canvi inexorable interconnectat i globalitzat. Totes les dades que visualitzem, procedeixen de molts sensors, que registren l’activitat de la ciutat, on moltes són a temps real.
Després d’aquesta experiència virtual, on Ildefons Cerdà va projectar la plaça de les Glòries com a centre de la Ciutat. Idea que realment mai s’ha aconseguit, convertint la plaça en un galimaties d’obres inacabables, d’ençà que tinc ús de raó, ens desplacem a la planta 30 a 125 metres d’alçada
La torre és la tercera més alta de la ciutat amb 144 metres. La torre Mapfre i la de l’hotel Arts, s’alcen a 154 metres. Una vegada finalitzada la Sagrada Família – 172 metres – passarà a la quarta posició.
És tot un espectacle de llum i color, gràcies al seu sistema d’il.luminació, amb més de 4.500 dispositius de leds, que possibiliten la generació d’imatges lumíniques en tota la seva façana. Tota la seva eficiència energètica actua de forma intel.ligent mitjançant un complex sistema informàtic, que juntament amb les lamelles que cobreixen la façana, actuen d’acumuladors fotovoltaics d’energia solar. Està catalogat com “Edifici Verd”.
És una finestra que ens ofereix una vista de 360º, on observem i sentim els sorolls i les vibracions de tots els seus veïns i visitants humans i no humans que conformen i competeixen en una dansa que entrellacen el trànsit rodat, el produït per ones i el virtual.
Des d’aquest observatori canviant podem escoltar el cor de la ciutat i mesurar el pas dels cossos celestes, la força del mestral, l’alçada de les onades, el cant de desenes d’espècies d’aus; sentir el pol.len de les més de 120 classes d’arbrat, la suspensió de les diferents olors, la contaminació de la resta dels fums dels cotxes, vaixells, aeronaus i calefaccions. Veure la Mediterrània, els seus dos rius, les serralades que envolten la ciutat, endevinar el front marítim, el tramat de l’asfalt urbà i el cel que la cobreix… La crònica diària, plural i diversa d’una constant transformació canviant que es dirigeix cap a un futur diferent que traça uns moviments que determinen en cada moment la vida d’una ciutat en constant renovació.
Després de rebre dures crítiques, del fet que la seva arquitectura no encaixava amb l’esquema i fisonomia de la ciutat, ha passat a ser un veritable símbol que la identifica; sent un dels més importants icones de Barcelona, coneguts arreu.
No hi ha columnes internes, les plantes són espais diàfans. La seva estructura està dissenyada de tal manera que la construcció dels serveis i l’escala d’emergència estiguin situades en el nucli de formigó. Totes les seves finestres són quadrades i tenen el mateix format i mida.
És un espai dinàmic amb instal.lacions on emmagatzema, recopila i registre, infinitat de dades de diverses fonts i forces, per interactuar en un major coneixement de la gran bombolla que constitueix Barcelona i el seu entorn més pròxim.
Amb vistes de la ciutat totalment desconegudes. Des d’aquest gran mirador, podem accedir al punt més alt de la torre, a través d’una tela d’aranya, transitable, d’uns 6 kms de cables tensats, suspensa per sobre dels 125 metres d’alçada fins a arribar a superar els 130 metres, per experimentar i “gaudir” pels més agosarats, una altra sensació d’arquitectura urbana especulativa.
Va ser propietat d’Agbar, després una important cadena d’hostaleria va estar interessada, però finalment una empresa d’inversions mobiliàries gestiona i lloga els seus més de 30 pisos a diferents empreses, incloent-hi un auditori.
Es diu que el seu arquitecte, Jean Nouvel, es va inspirar en la idea d’un “géiser”, que brolla de l’interior de la terra. Però va deixar constància que es va inspirar amb els diferents símbols arrelats de Catalunya. Els pinacles de l’obra de Gaudí, de les torres de la Sagrada Família, des d’on podem observar una magnífica panoràmica del Temple, i de les agulles i pics de la muntanya de Montserrat, patrona de Catalunya.
Per acabar d’aprofitar el dia podem visitar en les seves rodalies, el Museu del Disseny Hub de Barcelona: museu de les Arts, la Ceràmica, de la Indumentària i del Disseny, el Mercat dels Encants: un espai únic de més de set-cents anys d’antiguitat on es reutilitza i transforma un model singular d’economia, on poder descobrir un racó molt viu i curiós, l’Auditori i el Teatre Nacional de Catalunya.
Documentació: molts dels apunts estan extrets dels cartells informatius i dels comentaris de la guia, durant el recorregut de la visita – Fotografies pròpies.
L’avinguda del Paral·lel té una porta secreta, per endinsar-se a la muntanya de Montjuïc, a través d’un transport històric. L’Exposició Internacional del 29, va transformar la Muntanya, i fer accessible el seu espai a la ciutat. Un mitjà de transport per cable, que s’inaugurà el 24 d’octubre de l’any 1928.
Al mateix temps, també s’havia d’inaugurar el telefèric del Port, que arriba fins als antics estudis de televisió de Miramar, per enllaçar l’Exposició d’Indústries Elèctriques amb la zona marítima i portuària. L’enginyer Carles Buïgas i Sans l’any 1926, inicia el projecte i comença a construir-lo, l’any 1928, per inaugurar-lo durant l’Exposició del 29, però per manca de fons no es va finalitzar la seva construcció fins a l’11 de setembre de 1931. Sí que va fer realitat, durant l’Exposició, la Font Màgica, que el va fer famós, i les Fonts i Brolladors de la plaça de l’Univers.
Exposició d’Indústries Elèctriques 1917
Aeri – Moll de Sant Sebastià a Miramar
Segon tram
Un fort moviment catalanista i noucentista, veia un espai del tot desaprofitat, on l’ocupació i la presa del castell pels militars, feia evident un canvi d’orientació per connectar la ciutat a la muntanya.
Castell a finals S. XIX
La majoria dels ciutadans desconeixem que aquest funicular tenia dos trams
El primer tram, d’uns 760 metres de longitud, connecta l’Avinguda del Paral·lel amb l’Avinguda de Miramar, a molt curta distància d’instal·lacions culturals i esportives de la ciutat: la Fundació Miró, el Palau Sant Jordi, l’Estadi Olímpic, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i, a la vegada, poder efectuar un fantàstic passeig pels jardins i miradors de tot l’entorn interior del Parc.
Una bona manera d’arribar al Castell de Montjuïc – (construït durant la revolta contra Felipe IV en plena Guerra dels Segadors l’any 1640) – era utilitzar el segon tram del funicular, avui inexistent, i del que queden molt pocs vestigis. Aquest recorregut és el mateix que avui, més o menys, realitza l’actual telefèric. Remodelat l’any 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics, i reformat per última vegada l’any 2005, des d’on podrem gaudir, d’unes esplèndides vistes de tot Barcelona.
Ens centrarem en aquest segon tram, que fou inaugurat el 23 de juliol del 1929, i finalment tancat el 12 de gener de l’any 1981.
Miramar – Castell (1981)
Miramar – Castell (1929)
El projecte tenia tres fases: dues línies o trams, de dos funiculars, amb estacions separades per uns 10 metres de desnivell, i unides per la primera escala mecànica de la ciutat. La primera estació està situada a l’avinguda del Paral·lel, des d’on hi havia el projecte de la tercera fase: la construcció d’un prototipde tramvia subterrani que enllaçaria amb l’estació del metro del Liceu, a la Rambla, de la llavors línia: Lesseps-Liceu.
Metro Liceu
Estació Avd. Miramar
Primera escala mecànicade la ciutat
L’estació del Liceu fou inaugurada l’any 1925. La línia coneguda com a Gran Metro de l’any 1924, entre la plaça. Lesseps i plaça de Catalunya; és la línia més antiga de la ciutat.
Gran metro
Aquest segon tram transcorria per “zonas polémicas”. Es van demanar moltíssims permisos i autoritzacions per la seva construcció: “al ministro de la Guerra, a Capitania General, al Capitán General de la Cuarta Región Militar, al Gobernador Civil, al Gobernador Militar de Barcelona y al Gobernador del castillo”.
L’autorització de construcció d’aquest segon tram havien de complir una sèrie de requisits molt especials. L’exigència d’aquestes condicions era una ordre directa de “La Capitania General”.
– L’alçada de les instal·lacions no podien sobrepassar el dipòsit d’aigua situat a les rodalies del castell.
– Per evitar qualsevol intent d’invasió al castell, els materials havien de ser d’escassa resistència i de ràpida destrucció.
estació actual
Pujada al Castell
– Sota l’estació superior i a les voltes dels túnels es va construir una cambra subterrània, per posar-hi explosius per dinamitar l’instal·lació, “en caso de que fuera necesaria su destrucción por causa de fuerza mayor (?)”
Resta de l’antiga estació superior
– També és construir un “cercado o verja de alambre de espino, que seguirá la línea, y todo el entorno del castillo, con el fin de evitar el acceso del público a la carretera militar y parte privada del castillo”. “Todo ello, por cuenta y riesgo del concesionario”. El cost total de construcció fou de 961.837,75 pessetes.
Es pot visualitzar el filat que seguia la línia
Finalment, el mes d’agost, es va donar el vistiplau, de tota la caterva de “Servicios Teécnicos, Capitania General, Comité de la Exposición, i altres Delegacions, Coorporaciones etc”. Després de vint-i-tres dies “en la Delegación de Obras Públicas se formalizó la concesión, otorgamiento e iniciación de las obras mediante escritura ante notario”…
Per fi el 5 de gener del 1929, previ abonament d’una fiança, de 26.995,40 pessetes, “para garantizar el cumplimiento de las obligaciones” varen començar les obres del segon tram.
Estació superior del segon tram – avui enderrocada
Durant la Segona República el funicular va experimentar un creixement en els seus ingressos més que acceptables. No es van encarir els preus, el que va propiciar un fort augment en el nombre de visitants i d’excursionistes; amb nombrosos espais d’esbarjo i “merenderos”. També, ajudar i afavorir moltíssim la creació del parc d’atraccions Maricel-Park i la recuperació del castell per a la ciutat, que va permetre la seva conversió com a patrimoni històric i l’abandó de la seva funció de fortalesa militar i de presó. Malauradament amb l’esclat de la Guerra Civil i la perduda de llibertats el nou règim tornarà a recuperar la situació i la repressió militar al castell a la ciutat i al país.
Maricel-Park 1930
Atracció- estaba situada a la dreta del MNAC
Al llarg de la seva existència, l’espai de la Muntanya, amb totes les seves instal·lacions, ha estat infinitat de vegades immersa en superar llargues dificultats i penúries per la seva subsistència i continuïtat. Fins i tot es va veure afectada previ la seva inauguració durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb plena inauguració amb el crack del 29. A voltes llargs períodes de crisis, es va arribar a suspendre tota la seva activitat; entre altres motius, per la Guerra Civil i en el dur període de la postguerra. Pels entrebancs de viabilitat com l’aïllament del país per adquirir matèries primeres i materials de reconstrucció. Per les dificultats econòmiques de la població, pels canvis constants de la situació del Castell, esdevenint en múltiples ocasions amb presó repressiva, tant civil com militar, tot sovint amb repressió obrera i d’altres d’identitat cultural i lingüística. El greu problema que va representar i representa el constant flux migratori d’altres regions de l’estat, i la seva integració cultural, ètnica i religiosa, va fer perillar la seva existència.
Parc Maricel 1930
El parc d’atraccions abandonat i ocupat per la població més desfavorida i irrellevant, afavorí exponencialment el fenomen del barraquisme. Es varen arribar a comptabilitzar, en la dècada de 1950, més de 6.000 barraques, amb més de 30.000 persones. La precària situació i mala fama que envoltava tot l’entorn, va finalitzar amb un deteriorament i desprestigi de tota la zona i la muntanya és convertir en un espai de degradació marginal.
El Morrot
barraquisme
Els anys 1964-65 es va fer un gran esforç per remodelar la situació, especialment d’aquesta segona línia. Es va projectar un estudi per la construcció de 1.200 habitatges, per rehabilitar l’espai i fer més rendible la instal·lació. Aquest projecte, mai es va assolir. Es convertí en un transport precari i en constant deteriorament, només usat pels militars, pels familiars dels presos, i pels ocupants que malvivien en les barraques.
bus any 50
Posteriorment, la notable erradicació del barraquisme i el descens de l’ocupació militar, repercutir en un dràstic descens dels usuaris, fent inviable la seva activitat.
L’estat de les instal·lacions, el seu escàs manteniment, els canvis d’usos de mobilitat, amb el creixement dels troleibusos, dels autobusos urbans i la construcció del telecabina varen ser uns forts competidors. Conjuntament amb els constants canvis de l’accionariat i de les diverses companyes que varen regentar i dirigir les infraestructures, varen repercutir amb l’escassa rendibilitat del segon tram, disminuint els beneficis provocant el seu tancament definitiu el 5 de juny de l’any 1981.
bus de línia 1
Estació actual de Miramar
Telecabina 22-06-1970
L’únic que queda del funicular del segon tram és l’antiga estació inferior, situada a l’avinguda Miramar, amb les restes de les primeres escales mecàniques de Barcelona. Estació tancada i totalment abandonada. Certes veus reclamen convertir-la en un espai d’interpretació i memòria per a preservar i rehabilitar l’estació, juntament amb el seu itinerari d’uns 500 metres, que es pot resseguir fins a l’entrada del castell, on es pot apreciar, avui, algunes rajoles del paviment de l’antiga andana de l’estació superior.
Pura arqueologia industrial.
Pels barcelonins i la resta de visitants de l’època, el funicular va ser una atracció més enllà de la mateixa Exposició. Incloïen les escales mecàniques de caoba, la cinta transportadora, similar a les dels actuals aeroports, que connectaven les dues estacions. Eren els més fidels visitants com si es tractés d’una altra atracció del Parc.
També existien aquestes cintes transportadores, avui desaparegudes, entre el passadís de connexió de l’estació de metro del Paral·lel i la del funicular.
20 de maig de 1929
L’Exposició d’Indústries Elèctriques, finalment es va inaugurar amb el nom de: l’Exposició Internacional de Barcelona -1929
Palau de la Diputació
Palau dela Premsa
Palau de Projeccions
Pavelló de les Químiques
Documentació
Visita efectuada agost de 2023
Betevé – secció: Va passar aquí, Josep Maâti Salvat / Ferran Armengol, professor de dret de l’UB / Manuel Marina, guia de cultura / Hemeroteca de la Vanguardia / Museu història de la immigració / Ara.cat / Arxiu Arquitectura – Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.
Fotografies: particulars / Alumni Universitat de Barcelona / MUHBA / Pinterest / Arxiu fotogràfic / AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Palau Nacional i Avinguda Amèrica
El petit funicular
Durant els anys setanta del segle XIX, sorgeix la primera idea de connexió entre la Rambla amb el Morrot, Can Tunis i part de la muntanya de Montjuïc.
Finalment, l’any 1884, amb l’augment de l’activitat portuària, el creixent del trànsit de mercaderies entre el port i les pedreres de la muntanya, i la construcció del nou cementiri, és quan s’impulsa els serveis de transports públics electrificats, descartant els de tracció animal.
Carretera del Morrot 1910
El 24 octubre 1928 s’inaugura el funicular (primer tram), entre els carrers Conde del Asalto (Nou de la Rambla) amb Marqués del Duero (Paral·lel), fins al passeig de l’Exposició (Miramar)
El 23 de juliol del 1929 s’inaugura (segon tram) la línia del passeig de l’Exposició fins als voltants del castell.
restes paviment de vies
A finals del mes de maig del 1929, s’inaugura un petit funicular que anava des de l’origen i final del tramvia de la línia núm. 61 (P. Catalunya-Exposició) del C/ Lleida amb el passeig de Santa Madrona, situat davant el Pavelló de la Caixa (en època de la República – de l’any 31 al 39 – l’edifici va ser utilitzat per a serveis socials, en acabar la Guerra Civil, i després passar al “Instituto Nacional de Previsión”. Actualment, des d’any 1984 és la seu de l’Institut Cartogràfic de Catalunya), fins a l’esplanada del Palau Nacional (MNAC), acabat l’esdeveniment el petit funicular es va desmuntar.
restes entrada inferior funicular
les restes del pont
Restes de l’estructura del petit funicular, en total abandonament a tocar del Palau Nacional.
Els seus vagons van anar a parar al funicular de Núria. Avui, hi ha unes escales mecàniques, que es van construir amb motiu dels Jocs Olímpics del 92. En canvi, la línia 61 del tramvia continua el seu servei fins a l’u d’octubre de 1945. El perfil d’aquesta línia era: 95’50 mts. de longitud, 28,50 d’altitud i un pendent del 32%. Encara es conserva l’estructura de formigó del pont inclinat, i les parets de l’estació inferior, al balcó de l’estació superior i un extrem del carril d’encreuament. Malauradament, tot es troba en unes pèssimes condicions i ple d’escombraries. Totalment deplorable…
Pujada al Palau
Altres dades
Gràcies a documents i a l’arqueologia (1948) provada de l’existència d’un assentament i d’un cementiri jueu, el significat del nom Montjuïc ve de “Muntanya o mont dels jueus”.
De les seves pedreres es va extreure les roques per la construcció de les muralles romanes i de les catedrals gòtiques de la ciutat.
Entre 1792 i 1798, el mesurament de l’arc del meridià, per establir el sistema mètric decimal es va efectuar entre Dunkerque i Montjuïc.
Documentació
Visita efectuada agost de 2023
Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.
Fotografies: particulars /AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
La tercera ciutat de Catalunya, sí, pel nombre d’habitants, després de la capital del país i de L’Hospitalet de Llobregat, i per davant, per molt poc, de Badalona. Anem a fer una guia pausada i el més completa possible d’aquesta ciutat de tradició industrial, primer caracteritzadament tèxtil i després més diversificada.
Per començar, el que va ser municipi de l’època romana és una població amb un interessant centre històric, tot i que l’antic poble de Sant Pere de Terrassa no hi pertanyia exactament, i en el seu sí hi ha, segurament, el monument egarenc -en una ciutat d’interès monumental- que n’ocupa la capçalera: la Seu Ègara-per mi Egara. El nom oficial, amb aquest accent obert, sempre m’ha fet mal a l’orella…
La Seu, restaurada a començaments del segle XX per Josep Puig i Cadafalch -fill de mare terrassenca- i també molt més recentment, es composa de tres temples, inicialment romans i visigòtics, com a herència d’un antic bisbat: l’església de Santa Maria i el baptisteri de Sant Miquel són els més antics, i Sant Pere és del període medieval. Vegeu la imatge principal d’aquest apunt (Font: Wikimedia Commons.)
A l’entorn de la Plaça Vella
Situem-nos ara a la Plaça Vella, centre neuràlgic de Terrassa. Hi trobem dos elements d’una gran significació. D’una banda, la Torre del Palau, l’únic vestigi del que va ser el Castell Palau egarenc a l’Edat Mitjana. De l’altra, la basílica del Sant Esperit, avui esdevinguda catedral a partir de la divisió de fa uns anys de l’arquebisbat de Barcelona. Sí, Terrassa, després de segles, torna a tenir bisbe, tot i que la seva presència a la vida local diria que és poc rellevant…
A la Plaça Vella hi conflueixen alguns dels carrers més emblemàtics de la població: Font Vella, Gavatxons -amb la seva continuació per Sant Pere-, el carrer Major i el de l’Església -amb la seva continuació pel de la Rutlla. I ben a prop, el carrer Cremat i el raval de Montserrat, on hi ha l’Ajuntament, un edifici de façana neogòtica. Al carrer de la Font Vella s’hi troben la Casa Museu Alegre de Sagrera -un dels sis espais del Museu de Terrassa- i la seu del Centre Social Catòlic, i al carrer Cremat, l’antiga Casa del Poble, seu històrica -avui clausurada- d’Esquerra Republicana.
Relativament a prop del carrer Major hi ha l’edifici, enmig d’un extens espai, de l’històric Real Colegio Tarrasense, adscrit a l’Escola Pia de Catalunya. Diverses generacions d’alumnes -entre els quals m’hi compto- s’han beneficiat dels ensenyaments d’una de les congregacions religioses més actives des del punt de vista pedagògic.
Imatge: Ajuntament de Terrassa, obra de 1900-1902 de Lluís Muncunill (Foto: Wikimedia Commons)
L’immens i plaent Parc de Vallparadís
Tornem a l’antic poble de Sant Pere. Per una part del seu entorn hi discorre un dels parcs més grans de Catalunya, el Parc de Vallparadís, abans un antic torrent d’aspecte més aviat llòbrec. A una banda de la gran extensió hi trobem el castell cartoixa medieval del mateix nom, avui també espai del Museu de Terrassa. L’antiga Egara té igualment, entre algun altre, un parc de dimensions més normaletes, el de Sant Jordi. Allí hi ha un dels edificis més singulars i emblemàtics de la ciutat, la Masia Freixa, una antiga fàbrica de filats reformada ben aviat per l’arquitecte Lluís Muncunill, el gran referent del modernisme a la ciutat.
Imatge: Vista sud del Parc de Vallparadís de més de 3,5 km de longitud, travessa la ciutat de nord a sud (Foto: Ajuntament de Terrassa)
A dues cantonades del parc de Sant Jordi, entre el barri de ca n’Aurell i el centre històric, discorre la Rambla d’Egara, que segueix el traçat de l’antiga riera del Palau -l’altre gran riera és la de les Arenes. Pacificada relativament al trànsit, i amb repercussions negatives evidents per al carrer de Galileu, de baixada, i el d’Arquímedes, de pujada, la Rambla disposa d’alguns elements arquitectònics notoris. En primer lloc, el mercat de la Independència -no la que ens cal, no, sinó la relativa a la Guerra del Francès-, que també limita amb el Raval de Montserrat. Després, el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), que ocupa l’espai de l’antic Vapor Aymerich Amat i Jover. També la Factoria Cultural de Terrassa (la FACT), abans Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis de Terrassa. I finalment l’antiga seu d’aquesta històrica i extingida entitat financera -obra de l’arquitecte Jan Baca-, que avui correspon al BBVA.
Imatge: Vapor Aymerich, Amat i Jover, de Lluís Muncunill. Actual seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC)
Entre el Parc de Vallparadís i el centre històric hi trobem el passeig Comte d’Egara, nom que fa referència a Alfons Sala i Argemí, un referent monàrquic i conservador -i president de la Mancomunitat de Catalunya- de la cocapital del Vallès Occidental en les primeres dècades del segle XX. En un cantó del passeig hi ha la Mútua de Terrassa, equipament sanitari de referència. Unes obres ben recents -i no sé si prou afortunades- connecten aquest passeig amb el carrer de la Font Vella i eviten així, a la manera colauista, l’accés en cotxe al carrer del Puig Novell. A l’altra banda, el convent de Sant Francesc d’Assís, amb el seu valuós claustre, és un altre dels diversos motius per a admirar la ciutat.
La zona universitària
També a l’entorn de l’extens parc de Vallparadís hi ha la zona universitària de Terrassa, presidida, des del carrer de Colom, per l’Escola Industrial, i adscrita al barri del Cementiri Vell. Els seus equipaments són vinculats a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), i un llibre recent, Terrassa, bressol d’enginyers. Història, innovació i cultura (Rafael Dalmau Editor, 2021 -una editorial històrica i d’història, instal·lada avui a Terrassa) n’explica aspectes ben significatius de la seva activitat.
L’enginyeria tèxtil, entre d’altres, i l’aeroespacial constitueixen les matèries que s’hi poden aprendre, i de les quals s’han nodrit i també n’han gaudit diverses generacions d’alumnes terrassencs i d’arreu.
Al carrer de Colom, en un edifici on s’havia elaborat una coneguda marca de sèmoles, també hi ha la seu de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Arts Audiovisuals de Catalunya), la qual cosa converteix Terrassa en una ciutat de referència en aquest àmbit. I encara més quan la tasca de l’Escola es complementa amb el gran actiu del Parc Audiovisual de Catalunya a tocar de Matadepera, encabit en un gran edifici que havia allotjat un sanatori per a tuberculosos i que després passà a denominar-se Hospital del Tòrax.
A la zona universitària egarenca també s’hi troba l’Escola Municipal de Música – Conservatori de Terrassa, que de jove -vaig estudiar solfeig i piano- recordo que havia estat ubicada a la Masia Freixa. I no massa lluny, a la carretera que duu a Castellar del Vallès, podem admirar el singular Monument a la dona treballadora, del valencià Andreu Alfaro.
Imatges: Masia Freixa, 1905 de Lluís Muncunill (foto: Badia Casanova, Ajuntament de Terrasa); Monument a la dona treballadora, del valencià Andreu Alfaro.
També al centre de la ciutat, a la placeta de Saragossa, l’Arxiu Tobella -al qual una valuosa campanya ciutadana va aconseguir salvar, en el seu moment, de la demolició- conté significatives referències documentals del patrimoni fotogràfic egarenc. No massa més enllà, al carrer de Sant Pau, hi ha la seu de l’Institut Industrial, un dels llocs neuràlgics de l’activitat econòmica de la tercera ciutat de Catalunya. Actualment, l’Institut és la seu de la patronal Confederació Empresarial de la Comarca de Terrassa (CECOT), una de les que destaquen més enllà de Barcelona.
La indústria, motor col·lectiu
La primera expansió industrial de Terrassa, durant els segles XIX i XX, se situa entre el carrer de la Rasa i el passeig del Vint-i-dos de juliol. Amb nous i creatius usos de les antigues fàbriques, com per exemple la Biblioteca Central, l’Ateneu Candela, la llibreria Synusia o una de les Cases de la Música que hi ha a Catalunya.
La població també destaca pels nous usos urbanístics que ha sabut donar a antics equipaments industrials, dels quals es beneficien el comerç, l’hostaleria i també la convivència ciutadana. Per la seva superfície, destaca el Vapor Gran, i també, entre d’altres, el Vapor Ventalló.
A la Zona Esportiva, situada a l’Avinguda de l’Abat Marcet -un terrassenc de la primera part del segle XX al capdavant de Montserrat-, hi trobem, sobretot, l’Estadi Olímpic, en referència a la competició d’hoquei herba -l’esport terrassenc més identitari- als Jocs de Barcelona’92. És el terreny de joc habitual del Terrassa Futbol Club, una entitat històrica amb resultats relativament discrets dins del panorama futbolístic català.
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt
Més enllà dels seus límits, la ciutat vallesana també té un gran referent de respiració ambiental: el parc natural de Sant Llorenç del Munt, coronat per l’emblemàtic cim de la Mola i el seu antic monestir, darrer punt de la ruta de l’anomenat Camí dels Monjos, que s’iniciava al monestir de Sant Cugat del Vallès.
Al parc s’hi accedeix a partir de l’interessant i suggestiu poble de Matadepera, molt vinculat a Terrassa mitjançant les delícies de l’estiueig, avui suplertes en part per haver passat de segona a primera residència.
Vista aèria de Sant Llorenç del Munt, vist des del sud. En primer pla, hi ha la Mola (1.103 m). A l’esquerra de la imatge hi ha la carena del Pagès i al fons a l’esquerra, el Montcau (1.056 m).
Enamorar-se i reenamorar-se
Deixeu-me acabar aquesta guia detallada de Terrassa amb algunes vivències de caire personal. Per començar, recordo que a l’antic cinema la Rambla -situat a la Rambla d’Egara– podríem dir que hi vaig descobrir les subtileses físiques, i també emocionals, de l’amor. I és que, quan era preadolescent, jo anava a veure sovint pel·lícules a aquesta sala, una de les més grans de l’època a tot l’Estat. I m’adonava de com les parelles -singularment les més joves- es fonien en petons i abraçades mentre que per la pantalla s’exhibia la producció cinematogràfica pertinent. Ara, l’antiga sala és un Zara, però conserva, a la part superior de la façana, el rètol del cinema com a símbol de tota una època.
Anys després, ja de jove, vaig moure’m molt per la ciutat, amb l’al·licient d’haver estat corresponsal de dos diaris de Barcelona. Per començar, el vespertí i fa anys desaparegut El NoticieroUniversal. Després vaig ser el primer corresponsal a la ciutat de l’Avui, avui El Punt Avui, a banda de col·laborar a la històrica i segons com mítica revista egarenca Al Vent. Tot plegat em va obligar a estar molt pendent de diversos aspectes de la vida ciutadana: polític, cultural, econòmic, sindical…amb tota l’experiència que això comportava.
A banda dels molts cafès i d’altres consumicions presos al desaparegut bar Las Vegas de la Plaça Vella -amb la mirada atenta i la complicitat emocional cap a les noies que s’ho valien-, jo també em movia molt pels Amics de les Arts, un dels fogars -abans com ara- de la cultura a Terrassa. En canvi, em va agradar poc el jazz -ara és una mica diferent, sobretot pel que fa al piano-, i per això no vaig viure massa l’ambient intens i subjugant de l’Antiga Jazz Cava, de gran memòria per a tanta gent…
Després de molts anys viscuts a Barcelona, ara, de jubilat, retorno sovint a la meva ciutat d’origen amb extrema complaença. Si abans ja n’estava, poc o molt, enamorat, ara es pot dir que me’n reenamoro. Passejant pels seus carrers i places i tornant-hi a descobrir totes les coses que us he explicat, a més d’altres, que farien aquest relat encara més llarg. Per això acabarem amb uns apèndixs que crec imprescindibles.
Terrassa, l’antiga Egara. Cocapital del Valllès Occidental i tercera ciutat catalana. Conèixer-la s’ho val, i molt…
Govern municipal (2023)
Tot per Terrassa (11 regidors, un dels quals l’alcalde, Jordi Ballart)
Esquerra Republicana de Catalunya (2 regidors)
Junts per Catalunya (2 regidors)
Entitats
Amics de les Arts i Joventuts Musicals
Ateneu Terrassenc
Centre Excursionista de Terrassa
Societat Cultural Els Amics, avui amb la nova gestió de la Coral de Prodis
Centre Social Catòlic
Ateneu Candela
Rotary Club de Terrassa
Equipaments culturals
Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC)
Museu de Terrassa (en diferents espais)
Museu Tèxtil
Arxiu Comarcal del Vallès Occidental – Arxiu Històric de Terrassa
Nova Jazz Cava (centre principal del mític Festival Internacional de Jazz)
Factoria d’Activitats Culturals de Terrasa (la FACT), on té lloc el Festival Internacional de Dansa
Teatre Principal
Cinema Catalunya
Cinemes Parc Vallès (als afores de la ciutat)
Llibreries
Casa del Llibre (antic El Cau Ple de Lletres)
Cinta
Atenea
La Temerària
Vallès
Re-Read Terrassa
Synusia
Restaurants
Restaurant Escola Torre Mossèn Homs (als afores de la ciutat)
I tant de singular, com n’és, aquest establiment de la Dreta de l’Eixample! A can Murria, tradició i modernitat es donen la mà, perquè l’antic colmado d’imatge modernista s’ha completat recentment, sense deixar de ser la tenda de queviures que li ha donat prestigi històric, en un selecte bar-restaurant de tapes, o platillos.
El conegut i influent botiguer Joan Murria ha sabut trobar nous socis que vulguin acompanyar-lo en aquesta nova aventura. Precisament, conec el colmado des de fa força anys, ja que durant un temps vaig viure davant mateix, al carrer de València cantonada amb Roger de Llúria, i hi anava a comprar habitualment. Però fa pocs mesos vaig saber per primer cop del bar-restaurant per mitjà d’un interessant article de Xavier Graset, a El Punt Avui, també selecte, com tots els seus.
Joan Murria
Ja hi he menjat dos cops, i n’he sortit, tal i com m’esperava, d’allò més complagut. Potser un altre dia hauré de continuar comprant l’excelsa xarcuteria, les conserves d’alta qualitat, els formatges de gustos d’allò més delitosos. Quan cal, i la cosa s’ho val, per a tot hem de servir…
Joan Murria i Boada va ser distingit, l’any 2001, amb la Medalla d’Honor de Barcelona “per la seva contribució a la qualitat del comerç i el servei representatiu de l’Eixample, per la seva tasca de promoció de la gastronomia de tota la vida i de la més atrevida, i per la seva trajectòria com a persona i com a ciutadà”. No és gens estrany, i el seu colmado centenari i ara també restaurant n’és el millor testimoni.
No sabria dir-vos quines tapes o “platillos” de les poques taules i la barra de can Murria -organitzades en quatre espais diferents- prefereixo. És més, millor que ho descobriu vosaltres. L’aventura gastronòmica no us sortirà del tot barata, però per un dia -”un dia és un dia”- tampoc no us arruïnareu. De tant en tant, deixar de banda els condicionaments econòmics també ajuda, i molt, a bon viure…
Tapes o “platillos” de can Murria
En la nova etapa, el cuiner Jordi Vilà -del restaurant Alkimia- hi té, com és lògic, un protagonisme rellevant. Alta xarcuteria, alta formatgeria, etc., ……. alta cuina. De bars i restaurants, a una ciutat com Barcelona, n’hi ha molts, i alguns de molt bons. Es tractava, per a un establiment singular, centenari, modernista, d’estar a l’alçada…
El cuiner Jordi Vilà -després del restaurant Alkimia, xef del Murria
De manera que ja ho sabeu. Feu cap a J. Murria, en la confluència dreta de Roger de Llúria i València, banda mar, i ja m’ho sabreu dir…
Singular exposició aquesta que té lloc actualment a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili -desapareguda el 1945 i especialitzada en cultura visual-, un projecte dels arquitectes Joaquim Gili i Francesc Bassó. Un espai, d’altra banda, suggestiu per a ser visitat. La composen un total de 29 realitzacions que són un bon compendi dels edificis d’interès, el disseny incisiu i l’urbanisme avançat de la Barcelona que intentava progressar, malgrat els lògics impediments del règim franquista, de les darreries dels anys 40 fins a mitjans dels 70.
Durant aquest període ben significatiu es van dur a terme al Cap i Casal un conjunt de propostes en els àmbits esmentats que, vistes en perspectiva, constitueixen “línies dures” en el sentit de prioritzar els problemes constructius més que les justificacions estètiques. Ho fan a partir de tres eixos bàsics: l’intent d’obrir les disciplines de què parlem a nous usos col·lectius; la transformació del projecte com a eina per a millorar l’esfera pública, i l’enfrontament als conflictes ciutadans sense l’ús de fórmules corporatives.
La mostra ordena cronològicament els casos d’estudi i els reconstrueix mitjançant documents, textos i imatges que, en bona part, es difonen per primer cop dins d’un context expositiu.
Els llocs i les condicions de vida de les classes subalternes
Línies dures s’ocupa en tot moment dels llocs i les condicions que durant el franquisme vivien les classes subalternes barcelonines. Per això comença amb el concurs “Vivienda Económica en Barcelona 1949” i acaba amb la publicació, el 1974, del Contra Pla de la Ribera, elaborat pel Laboratori d’Urbanisme de Barcelona. Aquest projecte donava suport a les reivindicacions veïnals davant l’opció per part de les institucions de reestructuració de la zona litoral.
L’exposició es completa amb un itinerari per cinc dependències del que fou l’editorial Gustavo Gili, la qual cosa ens permet entendre la seva morfologia arquitectònica original.
Per acabar, s’inclouen una selecció d’imatges que Francesc Català-Roca va realitzar sobre l’edifici en el moment de la seva construcció i obertura.
Aquest reportatge fotogràfic, juntament amb les nombroses instantànies del mateix autor incloses en cada cas d’estudi, formen un conjunt de més d’un centenar d’imatges que s’inscriu dins dels actes commemoratius del centenari del naixement de l’il·lustre fotògraf de Valls.
Selecció de les realitzacions exposades:
Concurs d’idees sobre el problema de l’habitatge econòmic a Barcelona(1949)
El Grup R (1952-1961)
Nous apartaments a les golfes de La Pedrera (1953-1955)
Edifici per a menjador a la factoria Seat (1953-1956)
Estadi del Futbol Club Barcelona a les Corts (1954-1957)
Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1958)
Polígon Montbau (1958-1964)
El disseny als anys 60
Oficines i tallers del diari El Noticiero Universal (1963-1965)
Edifici Banca Catalana (1965-1968)
Truiteria Flash Flash (1969-1970)
Walden 7 a Sant Just Desvern (1970)
Vinçon (1972-1973)
Centre d’Estudis d’Urbanisme, CEU (1972-1977)
El Contra Pla de la Ribera (1974)
Imatges: d’esquerra a dreta i de dalt a baix: El Grup R (1952-1961); Estadi del Futbol Club Barcelona a les Corts (1954-1957); Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1958); Oficines i tallers del diari “El Noticiero Universal” (1963-1965); Truiteria Flash Flash (1969-1970); Walden 7 a Sant Just Desvern (1970); Vinçon (1972-1973)
En definitiva, una mostra de gran interès, que mereix ser visitada.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.