El 2024 es va inaugurar aquest Museu del Barroc de Catalunya a la ciutat de Manresa que pertany a la xarxa de Museus d’Art de Catalunya gràcies a la iniciativa de l’Ajuntament, la Generalitat, la Diputació, el MNAC i també amb fons de la Unió Europea.
Voldria afegir algunes consideracions des del punt de vista d’un manresà “exiliat” a Barcelona.
S’ha construït un edifici de disseny, modern i emblemàtic al costat de l’antic museu de la ciutat aprofitant un solar que havia estat una església dels jesuïtes. Aquesta ubicació pot tenir molt sentit si pensem que els jesuïtes va ser l’ordre que va implementar el Barroc per tot el món. El nou museu està localitzat al principi del barri de Les Escodines un barri de tradició pagesa i ara molt degradat.
Nou Museu del Barroc de Catalunya
S’han recollit peces de Manresa i altres que hi havia disperses per Catalunya aconseguint commoure al espectador com pretenia l’art sorgit del Concili de Trento. És l’art que ve amb la contrareforma i que s’adaptarà als canvis socials al llarg del segles XVII i XVIII.
L’exposició és relativament curta però toca tots els aspectes d’aquest art que ha estat poc considerat en els últims anys. Fonamentalment són peces religioses convivint amb els encàrrecs de la naixent burgesia comercial. Hi trobem obres dels millors artesans del moment en escultura, retaules, tapissos, pintura, ceràmica, objectes de vidre, forja,… i com no!! columnes salomòniques.
Adjunto les fotos d’algunes de les peces que més m’han interessat
Conjunt de sants de diferents artistes i procedències
Hi trobem també un dels retaules salvats de l’altar major de la que fou església del Roser de Manresa cremada al 1936 junt amb un dibuix del que fou aquest altar.
L’altar major de l’església del Roser abans de l’incendi provocat
Un dels retaules que es va poder salvar
Peces de ceràmica d’un convent de monges
Sant Pau. Terra cuita policromada de Jaume Padró i Cots (Manresa, c.1735-Cervera 1804)
Per concloure cal dir que a més de l’interès del continent i contingut del museu en sí mateix, es pot arrodonir el dia visitant: La Cova de Sant Ignasi i la Manresa ignasiana de què ja ha parlat la Mercè Bausili, el carrer del Balç- magnífic exemple d’urbanisme medieval- la Basílica de Santa Mª de La Seu i el seu museu, el Pont vell, edificis modernistes de la ciutat…En fi cal una visita a Manresa
Vista del Monestir des de la propera Torre de Bellesguard de Gaudí
A la falda del Tibidabo, i al bell mig de la Bonanova, hi ha l’imponent monestir cistercenc de Santa Maria de Valldonzella, construït entre els anys 1911 i 1922, i que destaca per les grans dimensions i l’aspecte medieval. Obra de l’arquitecte modernista Bernardí Martorell i Puig, l’edifici segueix l’estil neogòtic que tan de moda estava entre els arquitectes de l’època.
Exemple paradigmàtic del modernisme historicista, que reinterpreta estils d’èpoques anteriors, del monestir de Santa Maria de Valldonzella destaquen els imponents volums, l’ús de maó vist i, sobretot, l’aspecte gòtic de tot el conjunt. L’església i el claustre en són les parts més espectaculars.
L’origen de l’actual monestir de Valldonzella és una petita ermita romànica situada a la serra de Collserola. Des que es va fundar, i fins al segle XX, aquesta comunitat de monges va patir diferents incidents, saquejos i trasllats, fins que el 1913 es va instal·lar a l’edifici actual, construït expressament per a la comunitat. Actualment, i seguint la tradició benedictina, la comunitat ofereix servei d’allotjamenta grups i individus que vulguin passar uns dies de recés espiritual i assistir als actes litúrgics de la comunitat.
A tocar de les instal·lacions del CosmoCaixa, sembla que és un indret molt desconegut pels barcelonins, no tant pels que ens visiten per conéixer el Modernisme de la Ciutat.
L’Antic Hospital Sant Sever als anys 30 i la restauració que ha sofert els darrers anys
L’Antic Hospital de Sant Sever, situat al carrer de la Palla, 19, ha estat objecte d’una total remodelació i una modificació dels usos, que han finalitzat recentment i que ara allotja la Fundació Casacuberta Marsans, una fundació privada que, a part de restaurar l’edifici, i proporcionar pisos de lloguer, hi presenta una col·lecció d’art començada fa només 30 anys.
Aquest edifici històric ha estat recuperat amb la intenció de restaurar la seva memòria. Les seves dependències eclesiàstiques han estat rehabilitades per acollir una selecció d’obres de la col·lecció, reintegrant la naturalesa d’aquest espai de culte, ara dedicat a l’art.
Es tracta d’una col·lecció eclèctica i està formada per un conjunt d’obres d’art hispànic, entre els quals destaquen tan la pintura i l’escultura gòtica i hispanoflamenca, com la pintura que va configurar la modernitat artística en el canvi del segle XX. També inclou pintura barroca, ceràmica, objectes litúrgics, pintura i escultura contemporània i un extens conjunts de marcs espanyols dels segles XVI al XX.
La col·lecció espera anar creixent, tot i que no s’exposa tota sencera, sí que les peces van canviant, amb la qual cosa la majoria d’obres passaran per l’espai expositiu. De moment la visita és només dues tardes per setmana, i es fa amb visita guiada, amb cita prèvia.
El museu de la ceràmica de la Bisbal d’Empordà es va inaugurar l’any 1991 amb una sala d’exposicions temporals. Després d’una profunda rehabilitació l’any 1988 obrir al públic l’exposició permanent. Està ubicat a l’antiga fàbrica de revestiments ceràmics Terracotta-Fuster SA, edifici construït el 1922, sent la més antiga de la ciutat.
L’activitat més emblemàtica de la Bisbal d’Empordà ha estat històricament la ceràmica, una manufactura de gran tradició i renom en tot el seu entorn i comarca, que ha generat un important patrimoni material i immaterial, econòmic i cultural. Avui dia és encara l’activitat més representativa, configurant un dels principals motors econòmics del territori. Aquesta activitat arranca de temps tardans – el primer document que dona raó de l’ofici de terrissaire a la Bisbal data de 1511 -, que al llarg dels anys ha esdevingut una important herència cultural del passat, transmesa i actualitzada a les generacions actuals i futures.
Estudi Ceràmic [ba_Ro] – Anna Ballesté
El recinte museístic és un edifici singular que manté dins de la seva integració/exposició elements característics de l’antic procés de producció industrial i artístic (bases de colar, xemeneies, forns, antics conductes soterranis que regulaven el tiratge, rajoleria, ceràmica de creació…), la seva conservació converteixen tot l’espai en un dels objectes i atractius més destacats del Museu.
L’exposició permanent recull la importància que ha tingut i manté avui en dia el sector, amb la gran quantitat de peces exposades i la quantitat de mestres ceramistes que hi ha a la comarca, on es realça els seus valors i tradicions.
Estudi Ceràmic [ba_Ro] – Anna Ballesté
Cuita de ceràmica negra en forn llenya – Terrissa Negra – Serra de Daró.
Estudi ceràmic [ba_Ro] – David Rosell – Vullpellac.
Cuita en forn de llenya d’alta temperatura. Míriam Seguí. La Bisbal d’Empordà.
L’exposició permanent està formada amb quatre àmbits:
La Ceràmica: La posada en pràctica el procés de la ceràmica, necessita tenir al seu abast més proper les seves matèries primeres que subministra la mateixa natura: l’argila, el combustible i l’aigua.
Ceràmica pre-industrial: Les activitats artesanals rurals predominants eren la rajoleria i la terrissa, productes toscs fets per resistir i aguantar, austers i senzills, que s’elaboraven a mà. La terrissa cobria les necessitats més casolanes i quotidianes per a la cuina, el menjar i el beure, de gran resistència per aguantar el foc. Peces fetes al torn i cuites en forns de llenya.
Ceràmica industrial: La maquinària industrial va revolucionar el sistema de producció tradicional, reduint el temps de fabricació i alhora la qualitat de l’objecte.
Creadors: a l’abric del modernisme, apareixen artesans i artistes especialitzats dins del camp de la ceràmica, que revolucionaran els valors estètics, decoratius, ornamentals per damunt de les funcions típiques d’ús.
La protagonista: La Terra, és la matèria bàsica que barrejada amb l’aigua una vegada modelada i un cop cuita amb foc, es crearan els objectes que apareixen en totes les civilitzacions, èpoques i cultures de la història.
Documentació: aportada del Museu Terracotta, d’Estudi Ceràmic
“ba_Ro” Vullpellac – i de Terrissa Negra Lluís Heras /Serra de Daró
Fotografies pròpies.
La Biennal
Els passats dies 18, 19 i 20 d’octubre s’ha celebrat la segona edició de la Terracotta Biennal, esdeveniment cultural i artístic, amb una trentena d’expositors que presenta l’ànima de cada artesà ceramista, on pretén exposar la diversitat dels diferents participants, per l’exposició i venda de peces originals úniques i exclusives, que mostren les diferents tendències creatives i els nous conceptes actuals, així com promocionar la professió, la cultura i la continuïtat del canvi generacional a través de la creació i difondrà les noves tendències artesanals i culturals dins d’un espai creatiu, amb l’objectiu de millorar la percepció de l’art ceràmic, així com promocionar la ciutat de la Bisbal d’Empordà com a Capital de la Ceràmica.
Dins ampli ventall d’activitats ofertes pel binomi que representa la Biennal d’enguany: la ceràmica i l’arquitectura, és creant noves oportunitats i sinergies. Aquest espai ha reforçat el debat i els contactes entre aquests dos sectors o ambients que és complementant creant valor afegit i productes de qualitat.
Entre les activitats proposades per la Biennal, un reduït grup de persones hem pogut gaudir durant una hora, de la visita guiada a l’edifici del Teatre Cinema Foment de la Bisbal, que va tornar a obrir les portes, després de vint anys tancades, on l’arquitecte i guia Josep Ferrés Marcó va convèncer la propietat de l’edifici, amb l’excusa de la biennal, poder veure l’ús de la ceràmica aplicada en les seves parets interiors.
Aquestes parets cridant l’atenció pel material empleat: totxanes i rajoles ceràmiques, que amplificant i augmenten la seva acústica. Ferrés ens diu: “No em fa falta cap altaveu perquè em sentiu perfectament, ni hi ha eco gràcies a la ceràmica”. Aquest material, l’ús de la ceràmica i aquestes parets tenen un paper més important del que sembla. L’arquitectura és el preàmbul i la petrificació de la cultura.
Per uns instants es va obrir una capsa on van reviure uns records llunyans.
Es va reivindicar que la societat civil amb l’ajut de les diverses institucions i administracions amb el finançament necessari, ha de ser capaç de convèncer el Bisbat, propietària de l’edifici, de què el torni a obrir.
El teatre Foment de la Bisbal obre les portes durant una hora després d’estar tancat durant vint anys.
El consens general és dissenyar un projecte cultural fort, perquè el gran edifici que hiberna des de fa més de vint anys en el nucli antic de la Bisbal torni a ser actiu i desenvolupi la seva tasca cultural al servei de la comunitat.
Però ara, l’hora portes obertes ha finalitzat i la crònica de la visita guiada a l’antic cinema i teatre, torna a gira la clau de la porta perquè el teatre continuï dormint.
Explicacions extretes durant la visita per l’arquitecte i guia Josep Ferrés i petit resum de l’article de premsa de Roger Font Vilagran (de 22-10-2024)– fotografies pròpies.
Parant taula
Exposició col·lectiva de vaixelles – del 29 de juny de 2024 al 23 de febrer de 2025 – Terracotta Museu: Sala d’exposicions temporals.
Estudi Ceràmic [ba_Ro]– Vullpellac
Terrissa Negra – Lluís Heras Serra de Daró
Enguany, l’exposició ha sigut un veritable espai de confluència entre la ceràmica i la gastronomia del país; col·laborant dues de les tradicions més emblemàtiques de l’Empordà, l’ofici ancestral, artístic, cultural i singular de la ceràmica, representats per artesans i artistes de l’Associació de Ceramistes de la marca Ceràmica de la Bisbal, i la gastronomia de qualitat de productes del territori, promoguda pel col·lectiu de professionals de la cuina de la Bisbal.
Vaixelles d’Autor – L’Artesania de l’Empordà es reivindica
Aquesta combinació entre l’artesania ceràmica i la gastronomia, enalteix ambdós sectors aprofitant les seves sinergies. Apostant per la qualitat, la innovació i la creativitat. Fomentant nous materials i experiències, imprimint caràcter i exclusivitat. Vaixelles úniques amb dissenys especials, que mostrant l’artesania, la recerca de noves tècniques i l’aplicació de noves idees, conjuntant mètodes tradicionals amb processos específics nous.
Estudi Raventós – Vullpellac
La mostra dona a conèixer les possibilitats de la ceràmica feta al territori dirigida al públic en general i als professionals del món de la restauració i de la gastronomia amb nous serveis de taula de ceràmica amb la participació de disset professionals amb tècniques i estils molt diversos, mostrant la riquesa de les terres de l’Empordà.
Informació i documentació facilitada pel mateix Museu Terracotta, d’Estudi Ceràmic [ba_Ro] de Vullpellac i de Terrissa Negra de Serra de Daró
Fotografies pròpies.
Performance cocció ceràmica durant el festival PULSE del 2021. Festival empordanès de música electrònica– la Bisbal d’Empordà.
Anna Ballesté i David Rosell dos ceramistes seduïts per la terra i el foc. Creen la firma Estudi Ceràmic, dedicada al disseny i producció de vaixelles de ceràmica elaborades amb terres i argiles del territori de qualitat i de km. O.
Amb la seva exclusiva tècnica de cocció, signant les col·leccions de vaixelles d’autor per fer singular l’experiència gastronòmica per atendre les necessitats de cada xef i altres objectes per a la llar elaborats artesanalment.
Cada peça segueix un procés artesanal amb una personalitat que la fa única amb l’ús del torn de terrissaire i el modelatge, sense la producció en sèrie, per tal que sentis que tens una peça exclusiva entre les mans. No hi ha dues peces iguals encara que semblin idèntiques.
Està emplaçat en els antics Magatzems Generals de Comerç i va ser projectat l’any 1881, inspirats en l’antiga arquitectura portuària anglesa, per l’enginyer Maurici Garrán. Gràcies a la plataforma ciutadana en defensa del patrimoni “Salvem el Port Vell”, és l’única construcció industrial que s’ha salvat i es conserva del Port Vell de Barcelona.
Els anys noranta es realitza la conservació i rehabilitació de les façanes, posteriorment l’adequació per la funció de l’actual Museu, que s’inaugura durant el mes de febrer del 1996. L’actual edifici catalogat i conegut com el Palau de Mar, és un element destacat del Patrimoni Industrial de Catalunya i reconegut com a Bé Cultural d’Interès Local. L’edifici enllaça entre l’antiga tradició portuària i els estils arquitectònics dels últims trenta anys.
La principal missió del Museu és la recerca, la divulgació i la conservació del Patrimoni Cultural de Catalunya, fruit d’una col.lecció pròpia i de donacions de tota mena d’objectes i documents relacionats amb la “memòria d’un País” i d’un viatge per tota la nostra Història.
Els diferents àmbits de les sales de l’exposició permanent del museu mostrant:
La Revolta dels Segadors
Història i llegenda de les quatre barres
Les arrels: En el període més remot, les terres catalanes és una zona de trànsit i assentament de les més diverses cultures. Amb l’arribada dels romans (218 aC), s’inicia un llarg període d’integració cultural, econòmic i polític.
El naixement d’una nació: Després de la conquesta musulmana i la incorporació de l’Islam amb el que coneixem com al-Àndalus al llarg de quatre segles i fent frontera amb l’imperi carolingi a tocar dels Pirineus, a partir del S. X es formen els comtats catalans.
La mar nostra: Jaume I, en el S. XIII, amb la conquesta dels regnes de Mallorca i València, inicia l’expansió militar i mercantil per la Mediterrània.
A la perifèria de l’Imperi: L’edat moderna per Catalunya, és un període de conflictes i de gran expansió econòmica i demogràfica. El creixent autoritarisme de la monarquia hispànica, provoca un dur conflicte amb el Principat, per les dues concepcions de les distintes polítiques. Els dos grans enfrontaments tindran com escenari la Guerra dels Segadors – 1640/1659 – i la Guerra de Successió – 1702 /1715, on Felip V aboleix les constitucions i les institucions pròpies de Catalunya.
Vapor i nació: Després de la desfeta de 1714, s’obre un període d’un fort creixement econòmic: l’especialització de la pagesia, l’obertura del comerç a les Amèriques, el desenvolupament de la indústria del cotó amb la construcció de les colònies tèxtils i les fàbriques de vapor. El creixement de les ciutats, l’expansió demogràfica, la transformació econòmica, l’aparició de noves classes socials… en definitiva la Revolució Industrial – 1832.
La indústria tèxtil
El president màrtir
La vaga de la Canadenca – jornada de vuit hores
Els anys elèctrics: Catalunya esclata en l’àmbit polític, social, econòmic i cultural, amb el creixement del republicanisme, de l’anarquisme, dels moviments obres, les vagues, de la llengua i el catalanisme; la constitució de la Mancomunitat – 1914, la vaga general – 1919, la jornada de vuit hores. La proclamació de la Segona república- 1931 i la dictadura de Primo de Rivera.
Desfeta i represa: 1939-1975, període de gran repressió després de la desfeta de la Guerra Civil. L’exili forçós, l’afusellament i assassinats de milers de ciutadans, des del president Lluís Companys a l’última víctima de franquisme executat al garrot vil, el jove Salvador Puig Antic. Fou una època molt convulsa d’una forta repressió envers els moviments catalanistes i d’esquerres. Amb la mort del dictador és dona pas a la constitució de la democràcia – 1978, i al nou Estatut d’Autonomia – 1979.
Retrat de la Catalunya contemporània: des de 1980, s’ha viscut l’autogovern més llar de la història contemporània de Catalunya. Després de la persecució civil i lingüística, amb l’arribada massiva d’onades migratòries, amb la restauració de l’autogovern i l’impuls de la societat civil i de diverses associacions catalanes, s’inicia un procés recuperador per a la normalització de la nostra llengua.
El museu també ofereix exposicions temporals, culturals, educatives i acadèmiques. Resta obert i accessible a tots els públics.
La documentació està extractada dels diferents panells exposats durant tot el recorregut, així com de les explicacions i indicacions dutes a terme pel Coordinador de Cooperació Museística i guia que ens va acompanyar durant la visita Sr. Daniel Solé.
La Setmana Tràgica
El Corpus de Sang 1640
Finalitzem la diada dalt del terrat, la Terrassa dels Indianes, on hi ha un restaurant dedicat, íntegrament, a la gastronomia mediterrània, des de la mar a la terra, on gaudirem d’unes vistes espectaculars i privilegiades del Port, la Mar i de la Ciutat de Barcelona.
Aprofitant la visita, i a tocar del MHC, s’ha organitzat, entre diverses entitats de la Ciutat, una exposició urbana – Projecte Picasso i el Port 1895/1904 – que mostra la vinculació entre l’artista i el front marítim. El recorregut a l’aire lliure està senyalitzat amb panells de gran format i de reproduccions de les obres primerenques del pintor i un recull de fotografies de l’època, establint un diàleg entre l’artista i les transformacions urbanístiques, socials i d’infraestructures que va tenir el port de Barcelona a finals del S.XIX.
Picasso i el Port
Picasso torna al Port Vell cent trenta anys després, reivindicant el vincle existent entre la Ciutat i el pintor adolescent malagueny. Aquest espai portuari, entre el Pla de Palau i el Port, en procés de transformació resulta ser el primer indret d’aprenentatge i de formació artística, on Picasso i els magatzems Generals de Comerç – el Palau de Mar – varen créixer conjuntament.
Barcelona era un referent artístic important i permetia desenvolupar la carrera del jove adolescent que ja despuntava amb un talent excepcional per la pintura.
Moltes de les obres de la seva joventut reflecteixen com era la ciutat en aquell moment i els canvis revolucionaris que va viure el port de Barcelona en tombar del segle.
Amb la reconstrucció i reforma del port es millora l’eficàcia de l’entrada i sortida de les mercaderies agilitzant el magatzematge, la carrega i descarrega dels vaixells reduint considerablement l’estada de les naus a port.
El recorregut mostra sis temàtiques:
El Port de Picasso – 1895/1904, el naixement i l’evolució com a pintor.
El pas del canvi artesanal de la vela al vapor industrial.
La transformació del port i l’arribada del vapor en l’àmbit marítim revoluciona tota la geografia.
L’evolució i el canvi d’usos i formes de treball que va experimentar la façana marítima
L’aparició de nous local i establiments d’oci i restauració en tot l’entorn portuari, produint un canvi d’espai i de llum.
I el canvi de les condicions i costums de vida dels habitants, així com les transformacions socials a la vora del mar del qual avui coneixem com a Port Vell.
Es pot gaudir d’aquesta exposició gratuïta fins al pròxim 25 de febrer de 2025, instal·lat entre l’espai del Moll de la Fusta, Moll del Dipòsit i el Palau de Mar, punt d’entrada del barri de la Barceloneta, amb el reclam de restaurants i terrasses, on els caps de setmana i festius acull un Fira d’Artesania.
Reportatge i fotografies estretes de l’exposició a l’aire lliure.
Sense dubte, un dels temes de l’estiu menorquí, ha estat la proliferació de galeries d’art d’alt nivell. Només aquest any, se n’han obert vuit. Totes d’origen estranger, dedicades a l’art contemporani i que han recuperat espais en general degradats, naus industrials, cases antigues del casc antic…
La història sembla que va començar el 2018 amb la galeria Cayón recuperant un antic cine. Va seguir l’any següent Hauser & Wirth ubicant-se en una antiga nau militar per hivernar mariners que està situada dins el complex sanitari militar de l’illa del Rei del port de Maó. S’ha continuat amb dues galeries més el 2022 i una el 2023.
Ciutadella no es queda endarrere i recuperant a la colàrsega del port una antiga pedrera, una necròpolis talaiòtica i uns hortals, la Fundació Numa -propietaris uns francesos- ha inaugurat un impressionant espai dedicat enguany a l’escultura tant d’interior com d’exterior.
L’efecte crida sembla que ha sigut clar i ha portat la polèmica de què ajuden a pujar preus d’immobles, de què venen compradors amb jet privat emetent CO2, de què els artistes locals ningú els promociona,… També han aparegut botigues de productes de luxe i hotels d’altíssim nivell mai vistos fins ara a l’illa. Veurem si tot és una bombolla o es consolida.
Tàpies a l’ombra
Independentment de la oferta privada, hi ha les sales públiques d’exposicions que segueixen oferint el seu producte que en general no es ven i és més modest. Una excepció és el Centre d’Art Can Oliver que ofereix una exposició, Tàpies a l’ombra amb obres fonamentalment pensades i executades a l’estiu a la seva casa del Montseny on es relaxava en contacte amb la natura i la família. Presentem tres pintures com a mostra.
Can Oliver també és un esplèndid antic palauet – on hi vivia la família, en aquest cas uns armadors del segle XVIII- restaurat i adaptat per a exposicions permanents i temporals per l’Ajuntament de Maó.
Pensem que Antoni Tàpies és prou conegut i estudiat com per intentar aquí fer un estudi de la seva obra, per la qual cosa que ens limitem a mostrar les teles que més ens han impactat.
Eduardo Chillida
Igualment passa amb una altra exposició que voldríem comentar i que també ens ha semblat magnifica. En aquest cas hi també molta escultura i té la particularitat que la major part es va fer en el seu taller de Sant Lluís. Es tracta d’obra d’Eduardo Chillida que presenta Hauser & Wirth galeria que el representa i que s’ocupa també del Chillida Leku un cop resolts els embolics produïts conseqüència de l’herència amb la família i el govern basc.
Hi ha escultura en marbre, en fusta i en ferro, també pintura i collages en molts casos. Mostrem també unes imatges de les peces que més ens han interessat.
Una reflexió final
Potser hauríem d’acabar amb la reflexió que es fan els menorquins. Què ens aporta? La resposta podria ser recuperar uns espais degradats, però un cop fetes les obres aporten molt poc a l’economia local, atès que ni els compradors, ni els venedors, ni els galeristes són de l’illa. També hi ha l’efecte esmentat d’increment de preus en el sector immobiliari que evidentment són un nou factor que hi contribueix. En fi, és un fenomen nou que cal veure com evoluciona i els avantatges i inconvenients per a la població autòctona.
Exposició “Subúrbia. La construcció del somni americà”
CCCB, fins al 8 de setembre del 2024
Assessor: Francesc Muñoz
Comissariat: Philipp Engel
D’antuvi, el títol d’aquesta mostra em va plantejar un dubte conceptual. Si consultem Optimot, aquesta eina lingüística tan eficaç, ens adonarem que defineix “suburbi” com “barri perifèric d’una ciutat, sovint ocupat per classes socials baixes, amb mancances d’equipaments i baixa qualitat d’habitatge”.
I, en canvi, no és això, referit als Estats Units d’Amèrica, el que es reflecteix a l’exposició, sinó el típic entorn adreçat a les classes mitjanes que ha configurat, històricament, el somni americà, més semblant a les nostres urbanitzacions que a cap altra cosa.
McMANSIONS. ‘Dona amb McMansion al fons’ podria ser el títol alternatiu d’aquesta foto d’Angela Strassheim, de la qual també es poden veure al CCCB els seus experiments forenses, realitzats a cases on van tenir lloc crims reals. El fenomen de les McMansions, aquestes demostracions exagerades d’estatus, són també objecte d’una instal·lació a càrrec de la crítica Kate Wagner Angela Strassheim
I és que, qui no ha desitjat mai una casa gran amb jardí, piscina i un parell de cotxes al garatge? Un lloc tranquil i segur per viure en família, a prop de la natura i, si pot ser, amb un veïnat amistós. Un entorn diferent de l’aglomeració i gentrificació de les grans ciutats, on sempre s’hi concentra el millor i el pitjor.
“Subúrbia” recorre la història cultural d’aquest ideal de vida reproduït fins a la sacietat a la televisió, la publicitat o el cinema. També analitza la vigència i els aspectes més controvertits d’aquest model urbanístic, que també n’hi ha.
Un model que ens endinsa en l’imaginari de la casa familiar idíl·lica i mostra com s’ha venut i potenciat aquest estil de vida des de la ficció i la indústria de l’entreteniment, tan vinculades a Nord-Amèrica. Un model residencial que té els seus orígens a principis del segle XIX, que arriba al seu apogeu a mitjan segle XX i que també comportaria contradiccions derivades de la segregació racial, ètnica o de gènere.
El somni de viure en una casa amb piscina continua molt viu avui dia i s’ha exportat arreu del món. Això sí, es tracta d’un model altament insostenible, basat en continus desplaçaments en automòbil. Els exemples d’això no cal anar a buscar-los als Estats Units: en trobem ben a prop de casa nostra.
L’exposició del CCCB, molt completa, ho analitza a través d’abundant material històric, documentals d’època, fotografies, pintures, pel·lícules i sèries, novel·les i revistes, obres d’art o objectes quotidians. Visiteu-la i, per un moment, penseu que us podeu endinsar mentalment en el paradís, o sigui, en un espai privat que esdevé igualment espai públic.
«Subúrbia. La construcció del somni americà» presenta l’obra de destacats creadors que, des de diversos punts de vista, ens ajuden a contemplar de manera crítica el famós estil de vida americà.
A més, el canal Subúrbia de Filmin ofereix una selecció de pel·lícules relacionades amb l’exposició (disponibles fins al 8 de setembre de 2024).
Exposició “Aurora Bertrana, polièdrica” Vestíbul del Palau Robert Fins al 29 de setembre del 2024
Interessant exposició i, a més, fàcil de veure per l’espai reduït que ocupa. El cas és que el vestíbul del Palau Robert barceloní s’afegeix a la commemoració dels cinquanta anys de la mort de la filla de l’escriptor modernista Prudenci Bertrana amb una mostra divulgativa que desplega totes les seves facetes: també escriptora, periodista, viatgera, violoncel·lista, activista cultural i política, feminista, conferenciant, i alhora exòtica, moderna, compromesa i exiliada. Sembla que maçona, igualment.
Prudenci Bertrana
Una autèntica empoderada, com ara en diem, aquesta Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 1892 – Berga, 1974). Una dona avançada al seu temps, en uns anys que sobretot els homes eren influents i prenien gran part de les decisions. Manaven, en definitiva. Sort que això, progressivament, s’ha anat acabant, i figures realment polièdriques com la de la Bertrana hi han contribuït de manera decisiva.
La petita exposició s’organitza per mitjà de plafons i vitrines amb material documental, fotografies i objectes, a més de tres àudios amb intervencions de la protagonista en diferents moments de la seva vida. El muntatge i el relat són un projecte d’Adriana Bàrcia, experta en l’obra de l’autora, de la qual es divulguen les primeres edicions dels seus llibres o una selecció de la seva àmplia correspondència amb contemporanis -gairebé tots senyors- com ara Pau Casals, Pompeu Fabra, Josep Tarradellas, Caterina Albert, Carles Rahola, Ventura Gassol, Lluís Nicolau d’Olwer o Salvador Espriu.
Exposició al Palau RobertAdriana Bàrcia comissària de l’exposició
Del segle XX al XXI
La comissària confronta primeres edicions amb la recuperació actual de l’obra de Bertrana per reforçar, diu Bàrcia, “la visió d’una autora del segle XX connectada al XXI”. En un altre dels plafons s’hi reflecteix el cercle amb el qual Aurora es relacionava, amb articles seus i un recull d’entrevistes, com les que la poeta, sindicalista i periodista Anna Martínez-Sagi va fer a Caterina Albert, Carme Monturiol, Teresa Vernet i la mateixa Bertrana, unes quantes empoderades -potser hi faltarien, entre d’altres, Mercè Rororeda o Anna Murià– del període republicà.
En definitiva, l’autora de llibres en part exòtics com Paradisos oceànics, Peikea, princesa caníbal, Edelweiss, El Marroc sensual i fanàtic,Camins de somni, Tres presoners,Entre dos silencis o Vent de grop -duta al cinema amb el títol La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua, protagonitzada per Joan Manuel Serrat i dirigida per Francesc Rovira-Beleta– torna a demanar la nostra atenció. De la seva mà, empoderem-nos de nou, doncs, totes i tots.
Bibliografia destacada
Paradisos oceànics (1930) Islas de ensueño (1933) Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934) L’illa perduda (col·laboració amb Prudenci Bertrana.1935) El Marroc sensual i fanàtic (1936) Edelweiss (1937) Fenua Tahiti. Vision de Polynésie (1943) «Poupées tragiques» (1943) Le Tricorne (traducció. 1946) Derboranza (traducció amb Ventura Gassol.1947) «París» (1948) Vértigo de horizontes (1952) La isla perdida (1954) Camins de somni (1955) «El pomell de violes» (1956) Tres presoners (1957) Entre dos silencis (1958) La nimfa d’argila (1959) Ariatea (1960) Robinsón Crusoe (traducció. 1960) «Die hungringe hunde» Els gossos famolencs Matinales (1964) Oviri i sis narracions rnés (1965) Prudenci Bertrana i la seva obra, “Una vida” (1965) Fracàs (1966) Vent de grop (1967) Prudenci Bertrana en la intimitat (1968) La ciutat dels joves (1971) Memòries fins al 1935 (1973) Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975) Cendres (2022) Nàufrags (2022)
Exposició permanent a la seu barcelonesa del Museu d’Arqueologia de Catalunya
Ja pensava que aquesta exposició m’agradaria i, per tant, hi anava ben predisposat, però la visita va superar les meves expectatives. La mostra permanent del MAC www.mac.cat -presentada en dos nivells- és una conjunció perfecta entre l’exhibició de valuoses peces originals, la reeixida explicació per mitjans audiovisuals i el molt complet relat.
Una gran ocasió, en definitiva, per tal que les i els que ens apassiona l’Imperi Romà -com ja vaig mostrar en la ressenya d’una altra exposició Dos mites de la Roma clàssica: els gladiadors i Pompeia – tinguem una ocasió important de gaudir aquesta passió. En el meu cas, compartida també amb l’Imperi d’Egipte i el dels inques -singularment per Machu Picchu. Però això són figues d’un altre paner…
L’exposició del MAC explica molt bé la història i la societat dels qui van ser els primers globalitzadors a l’Edat antiga, tot i que això, òbviament, cal relativitzar-ho. Els territoris de l’Imperi Romà -després dividit entre el d’Occident i Orient- van arribar a abastar, poc o molt, mig continent europeu, i a Gran Bretanya es van haver de deturar a Escòcia; algunes regions occidentals d’Àsia, i una llenca costanera del continent africà. Però el seu desenvolupament -amb la monarquia inicial, la república i l’imperi- és un compendi d’impuls des del poder, intercanvi de pobles i civilitzacions i estructuració social.
Una síntesi ben resolta
Què va ser, doncs, aquella globalització capdavantera? Com vivien els seus diversos habitants? Quina herència ens ha deixat Roma? Aquestes i d’altres preguntes queden molt ben contestades en el decurs de la visita a Imperium. Històries romanes. S’hi sintetitza molt bé la trajectòria històrica de la civilització que va tenir en Roma -i més tard, també en Constantinoble- el seu centre neuràlgic. La composició de la seva societat, amb el paper hegemònic -com pràcticament a totes- de les classes benestants, i la funció dels ciutadans, els militars organitzats en legions, els esclaus, els lliberts… També la subordinació -repetida al llarg de la Història, i per sort matisada en temps recents- de les dones, o l’intercanvi i interconnexió entre ciutats, ètnies, territoris…
En poques paraules, una exposició altament recomanable. I, com que és permanent, hi ha temps d’anar-la a veure. Però creieu-me: no trigueu massa. Ara que som en període de vacances, pot ser un bon moment.
Aquesta que exposo aquí és una opinió molt personal, desprès de visitar el Museu. La visita va anar acompanyada d’unes excel·lents explicacions del guia, un professor que lluita per explicar als menuts la importància de l’art, i sobretot la Història de l’Art, una tasca que tots sabem gens fàcil.
Manresa té un llegat barroc indiscutible, també per la quantitat de tallers d’artistes que la ciutat tenia els segles XVII i XVIII. Però potser el més decisiu és la petja d’Ignasi de Loiola a la ciutat, que avui ens permet visitar els principals llocs ignasians, que tot sigui dit reben més de 40.000 visites l’any. També es descobreix com era la Manresa que Ignasi de Loiola es va trobar i en la qual va viure gairebé un any, així com alguns dels edificis barrocs posteriors, alguns dels quals fets en record seu.
L’antic Museu Comarcal de Manresa tenia una bona col·lecció, la majoria de la qual ha inaugurat aquest nou Museu, juntament amb donacions de museus locals i sobretot del MNAC. Queda per obrir una nova planta properament amb més dels fons que ja custodia, i suposem més donacions.
Un recorregut pel Museu i per la ciutat ens ensenya aquest barroc català, un barroc sense contradiccions ideològiques, gràcies a una Contrarreforma gens discutida, un barroc contemporani del decliu dels Borbons, i que malgrat les destrosses de la Guerra Civil allà el tenim.
La meva observació va cap a la necessitat de crear un nou museu, situat on hi havia l’Arxiu Comarcal de Manresa, edifici que permetrà, com hem dit, una nova planta pel Barroc, i una altra que guardarà els estudis, esboços i les escenografies deJosep Mestres Cabanes, amb les quals el Liceu de tant en tant torna a vestir el seu escenari.
La brillantor de l’art català del barroc està més en edificis, palaus, capelles, esgrafiats, etc… que no pas en l’imagineria, la pintura i escultura. I això queda palès quan veiem un magnífic audiovisual, que recorre el Barroc del país. Per tant el que tenim al Museu és un tast i, pel meu gust, de no gaire envergadura. En aquest cas la descentralització ha anat en contra de la qualitat expositiva.
El que sí voldria destacar són les descripcions que els plafons de cada sala fan dels continguts, de la història de les peces i del període. Són francament remarcables per l’ajust en la matèria i per l’ús d’un català molt acurat i perfectament entenedor.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.