Categories
Galeries i museus

Palau de Mar

Museu d’Història de Catalunya

Pl. Pau Vila, 3

08038 Barcelona

Està emplaçat en els antics Magatzems  Generals de Comerç i va ser projectat l’any 1881, inspirats en l’antiga arquitectura portuària anglesa, per l’enginyer Maurici Garrán. Gràcies a la plataforma ciutadana en defensa del patrimoni “Salvem el Port Vell”, és l’única construcció industrial que s’ha salvat i es conserva del Port Vell de Barcelona.             

Els anys noranta es realitza la conservació i rehabilitació de les façanes, posteriorment l’adequació per la funció de l’actual Museu, que s’inaugura durant el mes de febrer del 1996. L’actual edifici catalogat i conegut com el Palau de Mar, és un element destacat del Patrimoni Industrial de Catalunya i reconegut com a Bé Cultural d’Interès Local.  L’edifici enllaça entre l’antiga tradició portuària i els estils arquitectònics dels últims trenta anys.

La principal missió del Museu és la recerca, la divulgació i la conservació del Patrimoni Cultural de Catalunya, fruit d’una col.lecció pròpia i de donacions de tota mena d’objectes i documents relacionats amb la “memòria d’un País” i d’un viatge per tota la nostra Història.

Els diferents àmbits de les sales de l’exposició permanent del museu mostrant:

La Revolta dels Segadors                  
Història i llegenda de les quatre barres
  • Les arrels: En el període més remot, les terres catalanes és una zona de trànsit i assentament de les més diverses cultures. Amb l’arribada dels romans (218 aC), s’inicia un llarg període d’integració cultural, econòmic i polític.
  • El naixement d’una nació: Després de la conquesta musulmana i la incorporació de l’Islam amb el que coneixem com al-Àndalus al llarg de quatre segles i fent frontera amb l’imperi carolingi a tocar dels Pirineus, a partir del S. X es formen els comtats catalans.
  • La mar nostra:  Jaume I, en el S. XIII, amb la conquesta dels regnes de Mallorca i València, inicia l’expansió militar i mercantil per la Mediterrània.
  • A la perifèria de l’Imperi: L’edat moderna per Catalunya, és un període de conflictes i de gran expansió econòmica i demogràfica. El creixent autoritarisme de la monarquia hispànica, provoca un dur conflicte amb el Principat, per les dues concepcions de les distintes polítiques. Els dos grans enfrontaments tindran com escenari la Guerra dels Segadors – 1640/1659 – i la Guerra de Successió – 1702 /1715, on Felip V aboleix les constitucions i les institucions pròpies de Catalunya.
  • Vapor i nació: Després de la desfeta de 1714, s’obre un període d’un fort creixement econòmic: l’especialització de la pagesia, l’obertura del comerç a les Amèriques, el desenvolupament de la indústria del cotó amb la construcció de les colònies tèxtils i les fàbriques de vapor. El creixement de les ciutats, l’expansió demogràfica, la transformació econòmica, l’aparició de noves classes socials… en definitiva la Revolució Industrial – 1832.

La indústria tèxtil
El president màrtir
La vaga de la Canadenca – jornada de vuit hores
  • Els anys elèctrics: Catalunya esclata en l’àmbit polític, social, econòmic i cultural, amb el creixement del republicanisme, de l’anarquisme, dels moviments obres, les vagues, de la llengua i el catalanisme; la constitució de la Mancomunitat – 1914, la vaga general – 1919,  la jornada de vuit hores. La proclamació de la Segona república- 1931 i la dictadura de Primo de Rivera.
  • Desfeta i represa: 1939-1975, període de gran repressió després de la desfeta de la Guerra Civil. L’exili forçós, l’afusellament i assassinats de milers de ciutadans, des del president  Lluís Companys a l’última víctima de franquisme executat al garrot vil, el jove Salvador Puig Antic. Fou una època molt convulsa d’una forta repressió envers els moviments catalanistes i d’esquerres. Amb la mort del dictador és dona pas a la constitució de la democràcia  – 1978, i al nou Estatut d’Autonomia – 1979.
  • Retrat de la Catalunya contemporània: des de 1980, s’ha viscut l’autogovern més llar de la història contemporània de Catalunya. Després de la persecució civil i lingüística, amb l’arribada massiva d’onades migratòries, amb la restauració de l’autogovern i l’impuls de la societat civil i de diverses associacions catalanes, s’inicia un procés recuperador per a la normalització de la nostra llengua.

El museu també ofereix exposicions temporals, culturals, educatives i acadèmiques. Resta obert i accessible a tots els públics.

 La documentació està extractada dels diferents panells exposats durant tot el recorregut, així com de les explicacions i indicacions dutes a terme pel Coordinador de Cooperació Museística i guia que ens va acompanyar durant la visita Sr. Daniel Solé.

La Setmana Tràgica
El Corpus de Sang 1640

Finalitzem la diada dalt del terrat, la Terrassa dels Indianes, on hi ha un restaurant dedicat, íntegrament, a la gastronomia mediterrània, des de la mar a la terra, on gaudirem d’unes vistes espectaculars i privilegiades del Port, la Mar i de la Ciutat de Barcelona.

Aprofitant la visita, i a tocar del MHC, s’ha organitzat, entre diverses entitats de la Ciutat, una exposició urbana – Projecte Picasso i el Port 1895/1904 – que mostra la vinculació entre l’artista i el front marítim. El recorregut a l’aire lliure està senyalitzat amb panells de gran format i de reproduccions de les obres primerenques del pintor i un recull de fotografies de l’època, establint un diàleg entre l’artista i les transformacions urbanístiques, socials i d’infraestructures que va tenir el port de Barcelona a finals del S.XIX.

Picasso i el Port

Picasso torna al Port Vell cent trenta anys després, reivindicant el vincle existent entre la Ciutat i el pintor adolescent malagueny. Aquest espai portuari, entre el Pla de Palau i el Port, en procés de transformació resulta ser el primer indret d’aprenentatge i de formació artística, on Picasso i els magatzems Generals de Comerç – el Palau de Mar – varen créixer conjuntament.

Barcelona era un referent artístic important i permetia desenvolupar la carrera del jove adolescent que ja despuntava amb un talent excepcional per la pintura.

Moltes de les obres de la seva joventut reflecteixen com era la ciutat en aquell moment i els canvis revolucionaris que va viure el port  de Barcelona en tombar del segle.

Amb la reconstrucció i reforma del port es millora l’eficàcia de l’entrada i sortida de les mercaderies agilitzant el magatzematge, la carrega i descarrega dels vaixells reduint considerablement l’estada de les naus a port.

El recorregut mostra sis temàtiques:

  • El Port de Picasso – 1895/1904, el naixement i l’evolució com a pintor.
  • El pas del canvi artesanal de la vela al vapor industrial.
  • La transformació del port i l’arribada del vapor en l’àmbit marítim revoluciona tota la geografia.
  • L’evolució i el canvi d’usos i formes de treball que va experimentar la façana marítima
  • L’aparició de nous local i establiments d’oci i restauració en tot l’entorn portuari, produint un canvi d’espai i de llum.
  • I el canvi de les condicions i costums de vida dels habitants, així com les transformacions socials a la vora del mar del qual avui coneixem com a Port Vell.

Es pot gaudir d’aquesta exposició gratuïta fins al pròxim 25 de febrer de 2025, instal·lat entre l’espai del Moll de la Fusta, Moll del Dipòsit i el Palau de Mar, punt d’entrada del barri de la Barceloneta, amb el reclam de restaurants i terrasses, on els caps de setmana i festius acull un Fira d’Artesania.

Reportatge i fotografies estretes de l’exposició a l’aire lliure.

Categories
Galeries i museus

Galeries a Maó

Josep Sauret

Sense dubte, un dels temes de l’estiu menorquí, ha estat la proliferació de galeries d’art d’alt nivell. Només aquest any, se n’han obert  vuit. Totes d’origen estranger, dedicades a l’art contemporani i que han recuperat espais en general degradats, naus industrials, cases antigues del casc antic…

La història sembla que va començar el 2018 amb la galeria Cayón recuperant un antic cine. Va seguir l’any següent Hauser & Wirth ubicant-se en una antiga nau militar per hivernar mariners que està situada dins el complex sanitari militar de l’illa del Rei del port de Maó. S’ha continuat amb dues galeries més el 2022 i una el 2023.

Ciutadella no es queda endarrere i recuperant a la colàrsega del port una antiga pedrera, una necròpolis talaiòtica i uns hortals, la Fundació Numa -propietaris uns francesos- ha inaugurat un impressionant espai dedicat enguany a l’escultura tant d’interior com d’exterior.

L’efecte crida sembla que ha sigut clar i ha portat la polèmica de què ajuden a pujar preus d’immobles, de què venen compradors amb jet privat emetent CO2, de què els artistes locals ningú els promociona,… També han aparegut botigues de productes de luxe i hotels d’altíssim nivell mai vistos fins ara a l’illa. Veurem si tot és una bombolla o es consolida.

Tàpies a l’ombra

Independentment de la oferta privada, hi ha les sales públiques d’exposicions que segueixen oferint el seu producte que en general no es ven i és més modest. Una excepció és el Centre d’Art Can Oliver que ofereix una exposició, Tàpies a l’ombra amb obres fonamentalment pensades i executades a l’estiu a la seva casa del Montseny on es relaxava en contacte amb la natura i la família. Presentem tres pintures com a mostra.

Can Oliver també és un esplèndid antic palauet – on hi vivia la família, en aquest cas uns armadors del segle XVIII- restaurat i adaptat per a exposicions permanents i temporals per l’Ajuntament de Maó.

Pensem que Antoni Tàpies és prou conegut i estudiat com per intentar aquí fer un estudi de la seva obra,  per la qual cosa que ens limitem a mostrar les teles que més ens han impactat.

Eduardo Chillida

Igualment passa amb una altra exposició que voldríem comentar i que també ens ha semblat magnifica. En aquest cas hi també molta escultura i té la particularitat que la major part es va fer en el seu taller de Sant Lluís. Es tracta d’obra d’Eduardo Chillida que presenta Hauser & Wirth galeria que el representa i que s’ocupa també del Chillida Leku un cop resolts els embolics produïts conseqüència de l’herència amb la família i el govern basc.

Hi ha escultura en marbre, en fusta i en ferro, també pintura i collages en molts casos. Mostrem també unes imatges de les peces que més ens han interessat.

Una reflexió final

Potser hauríem d’acabar amb la reflexió que es fan els menorquins. Què ens aporta? La resposta podria ser recuperar uns espais degradats, però un cop fetes les obres aporten molt poc a l’economia local, atès que ni els compradors, ni els venedors, ni els galeristes són de l’illa. També hi ha l’efecte esmentat d’increment de preus en el sector immobiliari que evidentment són un nou factor que hi contribueix. En fi, és un fenomen nou que cal veure com evoluciona i els avantatges i inconvenients per a la població autòctona.

Categories
Galeries i museus

Suburbis americans… de classe mitjana

                Joan Alcaraz

Exposició “Subúrbia. La construcció del somni americà”

CCCB, fins al 8 de setembre del 2024

Assessor: Francesc Muñoz

Comissariat: Philipp Engel

D’antuvi, el títol d’aquesta mostra em va plantejar un dubte conceptual. Si consultem Optimot, aquesta eina lingüística tan eficaç, ens adonarem que defineix “suburbi” com “barri perifèric d’una ciutat, sovint ocupat per classes socials baixes, amb mancances d’equipaments i baixa qualitat d’habitatge”.

I, en canvi, no és això, referit als Estats Units d’Amèrica, el que es reflecteix a l’exposició, sinó el típic entorn adreçat a les classes mitjanes que ha configurat, històricament, el somni americà, més semblant a les nostres urbanitzacions que a cap altra cosa.

McMANSIONS. ‘Dona amb McMansion al fons’ podria ser el títol alternatiu d’aquesta foto d’Angela Strassheim, de la qual també es poden veure al CCCB els seus experiments forenses, realitzats a cases on van tenir lloc crims reals. El fenomen de les McMansions, aquestes demostracions exagerades d’estatus, són també objecte d’una instal·lació a càrrec de la crítica Kate Wagner Angela Strassheim

I és que, qui no ha desitjat mai una casa gran amb jardí, piscina i un parell de cotxes al garatge? Un lloc tranquil i segur per viure en família, a prop de la natura i, si pot ser, amb un veïnat amistós. Un entorn diferent de l’aglomeració i gentrificació de les grans ciutats, on sempre s’hi concentra el millor i el pitjor.

“Subúrbia” recorre la història cultural d’aquest ideal de vida reproduït fins a la sacietat a la televisió, la publicitat o el cinema. També analitza la vigència i els aspectes més controvertits d’aquest model urbanístic, que també n’hi ha.

Un model que ens endinsa en l’imaginari de la casa familiar idíl·lica i mostra com s’ha venut i potenciat aquest estil de vida des de la ficció i la indústria de l’entreteniment, tan vinculades a Nord-Amèrica. Un model residencial que té els seus orígens  a principis del segle XIX, que arriba al seu apogeu a mitjan segle XX i que també comportaria contradiccions derivades de la segregació racial, ètnica o de gènere.

El somni de viure en una casa amb piscina continua molt viu avui dia i s’ha exportat arreu del món. Això sí, es tracta d’un model altament insostenible, basat en continus desplaçaments en automòbil. Els exemples d’això no cal anar a buscar-los als Estats Units: en trobem ben a prop de casa nostra.  

L’exposició del CCCB, molt completa, ho analitza a través d’abundant material històric, documentals d’època, fotografies, pintures, pel·lícules i sèries, novel·les i revistes, obres d’art o objectes quotidians. Visiteu-la i, per un moment, penseu que us podeu endinsar mentalment en el paradís, o sigui, en un espai privat que esdevé igualment espai públic.

«Subúrbia. La construcció del somni americà» presenta l’obra de destacats creadors que, des de diversos punts de vista, ens ajuden a contemplar de manera crítica el famós estil de vida americà.

A més, el canal Subúrbia de Filmin ofereix una selecció de pel·lícules relacionades amb l’exposició (disponibles fins al 8 de setembre de 2024).

https://www.filmin.es/canal/suburbia-por-cccb

Categories
Galeries i museus Llibres

Aurora Bertrana, una empoderada ben intensa

Joan Alcaraz

Exposició “Aurora Bertrana, polièdrica”
Vestíbul del Palau Robert
Fins al 29 de setembre del 2024

Interessant exposició i, a més, fàcil de veure per l’espai reduït que ocupa. El cas és que el vestíbul del Palau Robert barceloní s’afegeix a la commemoració dels cinquanta anys de la mort de la filla de l’escriptor modernista Prudenci Bertrana amb una mostra divulgativa que desplega totes les seves facetes: també escriptora, periodista, viatgera, violoncel·lista, activista cultural i política, feminista, conferenciant, i alhora exòtica, moderna, compromesa i exiliada. Sembla que maçona, igualment.

Prudenci Bertrana

Una autèntica empoderada, com ara en diem, aquesta Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 1892 – Berga, 1974). Una dona avançada al seu temps, en uns anys que sobretot els homes eren influents i prenien gran part de les decisions. Manaven, en definitiva. Sort que això, progressivament, s’ha anat acabant, i figures realment polièdriques com la de la Bertrana hi han contribuït de manera decisiva.

La petita exposició s’organitza per mitjà de plafons i vitrines amb material documental, fotografies i objectes, a més de tres àudios amb intervencions de la protagonista en diferents moments de la seva vida. El muntatge i el relat són un projecte d’Adriana Bàrcia, experta en l’obra de l’autora, de la qual es divulguen les primeres edicions dels seus llibres o una selecció de la seva àmplia correspondència amb contemporanis -gairebé tots senyors- com ara Pau Casals, Pompeu Fabra, Josep Tarradellas, Caterina Albert, Carles Rahola, Ventura Gassol, Lluís Nicolau d’Olwer o Salvador Espriu.

Del segle XX al XXI

La comissària confronta primeres edicions amb la recuperació actual de l’obra de Bertrana per reforçar, diu Bàrcia, “la visió d’una autora del segle XX connectada al XXI”. En un altre dels plafons s’hi reflecteix el cercle amb el qual Aurora es relacionava, amb articles seus i un recull d’entrevistes, com les que la poeta, sindicalista i periodista Anna Martínez-Sagi va fer a Caterina Albert, Carme Monturiol, Teresa Vernet i la mateixa Bertrana, unes quantes empoderades -potser hi faltarien, entre d’altres, Mercè Rororeda o Anna Murià– del període republicà.

En definitiva, l’autora de llibres en part exòtics com Paradisos oceànics, Peikea, princesa caníbal, Edelweiss, El Marroc sensual i fanàtic, Camins de somni, Tres presoners, Entre dos silencis o Vent de grop -duta al cinema amb el títol La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua, protagonitzada per Joan Manuel Serrat i dirigida per Francesc Rovira-Beleta– torna a demanar la nostra atenció. De la seva mà, empoderem-nos de nou, doncs, totes i tots.

Bibliografia destacada

Paradisos oceànics (1930)
Islas de ensueño (1933)
Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934)
L’illa perduda (col·laboració amb Prudenci Bertrana.1935)
El Marroc sensual i fanàtic (1936)
Edelweiss (1937)
Fenua Tahiti. Vision de Polynésie (1943)
«Poupées tragiques» (1943)
Le Tricorne (traducció. 1946)
Derboranza (traducció amb Ventura Gassol.1947)
«París» (1948)
Vértigo de horizontes (1952)
La isla perdida (1954)
Camins de somni (1955)
«El pomell de violes» (1956)
Tres presoners (1957)
Entre dos silencis (1958)
La nimfa d’argila (1959)
Ariatea (1960)
Robinsón Crusoe (traducció. 1960)
«Die hungringe hunde» Els gossos famolencs
Matinales (1964)
Oviri i sis narracions rnés (1965)
Prudenci Bertrana i la seva obra, “Una vida” (1965)
Fracàs (1966)
Vent de grop (1967)
Prudenci Bertrana en la intimitat (1968)
La ciutat dels joves (1971)
Memòries fins al 1935 (1973)
Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975)
Cendres (2022)
Nàufrags (2022)

Categories
Galeries i museus

Romans, els primers globalitzadors

Joan Alcaraz

“Imperium. Històries romanes”

Exposició permanent a la seu barcelonesa del Museu d’Arqueologia de              Catalunya

Ja pensava que aquesta exposició m’agradaria i, per tant, hi anava ben predisposat, però la visita va superar les meves expectatives. La mostra permanent del MAC www.mac.cat -presentada en dos nivells- és una conjunció perfecta entre l’exhibició de valuoses peces originals, la reeixida explicació per mitjans audiovisuals i el molt complet relat.

Una gran ocasió, en definitiva, per tal que les i els que ens apassiona l’Imperi Romà -com ja vaig mostrar en la ressenya d’una altra exposició Dos mites de la Roma clàssica: els gladiadors i Pompeia – tinguem una ocasió important de gaudir aquesta passió. En el meu cas, compartida també amb l’Imperi d’Egipte i el dels inques -singularment per Machu Picchu. Però això són figues d’un altre paner…

L’exposició del MAC explica molt bé la història i la societat dels qui van ser els primers globalitzadors a l’Edat antiga, tot i que això, òbviament, cal relativitzar-ho. Els territoris de l’Imperi Romà -després dividit entre el d’Occident i Orient- van arribar a abastar, poc o molt, mig continent europeu, i a Gran Bretanya es van haver de deturar a Escòcia; algunes regions occidentals d’Àsia, i una llenca costanera del continent africà. Però el seu desenvolupament -amb la monarquia inicial, la república i l’imperi- és un compendi d’impuls des del poder, intercanvi de pobles i civilitzacions i estructuració social.

Una síntesi ben resolta

Què va ser, doncs, aquella globalització capdavantera? Com vivien els seus diversos habitants? Quina herència ens ha deixat Roma? Aquestes i d’altres preguntes queden molt ben contestades en el decurs de la visita a Imperium. Històries romanes. S’hi sintetitza molt bé la trajectòria històrica de la civilització que va tenir en Roma -i més tard, també en Constantinoble- el seu centre neuràlgic. La composició de la seva societat, amb el paper hegemònic -com pràcticament a totes- de les classes benestants, i la funció dels ciutadans, els militars organitzats en legions, els esclaus, els lliberts… També la subordinació -repetida al llarg de la Història, i per sort matisada en temps recents- de les dones, o l’intercanvi i interconnexió entre ciutats, ètnies, territoris…

En poques paraules, una exposició altament recomanable. I, com que és permanent, hi ha temps d’anar-la a veure. Però creieu-me: no trigueu massa. Ara que som en període de vacances, pot ser un bon moment.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Museu del Barroc de Catalunya, a Manresa

Aquesta que exposo aquí és una opinió molt personal, desprès de visitar el Museu. La visita va anar acompanyada d’unes excel·lents explicacions del guia, un professor que lluita per explicar als menuts la importància de l’art, i sobretot la Història de l’Art, una tasca que tots sabem gens fàcil.

Manresa té un llegat barroc indiscutible, també per la quantitat de tallers d’artistes que la ciutat tenia els segles XVII i XVIII. Però potser el més decisiu és la petja d’Ignasi de Loiola a la ciutat, que avui ens permet visitar els principals llocs ignasians, que tot sigui dit reben més de 40.000 visites l’any. També es descobreix com era la Manresa que Ignasi de Loiola es va trobar i en la qual va viure gairebé un any, així com alguns dels edificis barrocs posteriors, alguns dels quals fets en record seu.

L’antic Museu Comarcal de Manresa tenia una bona col·lecció, la majoria de la qual ha inaugurat aquest nou Museu, juntament amb donacions de museus locals i sobretot del MNAC. Queda per obrir una nova planta properament amb més dels fons que ja custodia, i suposem més donacions.

Un recorregut pel Museu i per la ciutat ens ensenya aquest barroc català, un barroc sense contradiccions ideològiques, gràcies a una Contrarreforma gens discutida, un barroc contemporani del decliu dels Borbons, i que malgrat les destrosses de la Guerra Civil allà el tenim.

La meva observació va cap a la necessitat de crear un nou museu, situat on hi havia l’Arxiu Comarcal de Manresa, edifici que permetrà, com hem dit, una nova planta pel Barroc, i una altra que guardarà els estudis, esboços i les escenografies de Josep Mestres Cabanes, amb les quals el Liceu de tant en tant torna a vestir el seu escenari.

La brillantor de l’art català del barroc està més en edificis, palaus, capelles, esgrafiats, etc… que no pas en l’imagineria, la pintura i escultura. I això queda palès quan veiem un magnífic audiovisual, que recorre el Barroc del país. Per tant el que tenim al Museu és un tast i, pel meu gust, de no gaire envergadura. En aquest cas la descentralització ha anat en contra de la qualitat expositiva.

El que sí voldria destacar són les descripcions que els plafons de cada sala fan dels continguts, de la història de les peces i del període. Són francament remarcables per l’ajust en la matèria i per l’ús d’un català molt acurat i perfectament entenedor.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus Música

Carles Santos, l’irregular intrepidesa

                     Joan Alcaraz

Exposició “Carles Santos. I ara, què ?”

Comissariada per Ona Balló en col·laboració   amb Elena Lasala

Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa

Fins al 21 de juliol del 2024

Des de la seva mort, aquesta és la primera mostra dedicada al singular pianista i compositor de Vinaròs que va ser Carles Santos Ventura (1940-2017). Singular com a músic i intrèpid per la seva personalitat, que mai no va defugir el risc. Un artista que feia també de pescador a la costa nord del País Valencià, i que tota la vida va procurar deixar anar amarres cap a qualsevol persona i situació -al nostre entorn i arreu- que poguessin interessar-li.

Carles Santos

Per això no va dubtar, posem per cas, a comprometre’s a fons amb l’Assemblea de Catalunya quan aquest organisme protagonitzava, al nostre país, la lluita política, civil i democràtica als darrers anys del franquisme. El seu inconformisme -artístic, però també vital- explorava més enllà de les tecles del piano i de la convenció de la partitura. El piano, un instrument que va començar a tocar als cinc anys, que va ser capaç, si calia, d’arrossegar pel carrer -en un afany de portar la música a l’espai públic- i que arribaria a abandonar -tot insultant-lo com a “moble inútil”- del 1971 al 1979.

Carles Santos

Concerts irregulars, al gust de cadascú

No hi ha cap aniversari rodó per justificar la mostra, el títol de la qual intenta respondre a la pregunta que Joan Brossa va fer a Santos després de sentir-lo en un concert a Barcelona: “Ja saps tocar el piano. I ara, què?”.

A partir d’aquest repte, l’interès de l’artista per la música atonal impulsaria la seva proposta de concerts irregulars. El 1969, viatja a Nova York. L’any següent programa un concert en què compleix estrictament l’ordre d’una partitura ad libitum (al gust de cadascú) i s’enroca en un fragment durant tanta estona que el públic acaba marxant de la sala, sorollosament empipat. Així era el de Vinaròs, tot un homenot!

La influència del Grup de Treball

Com que el piano li resultava limitant, participaria en el Grup de Treball https://www.macba.cat/ca/art-artistes/artistes/a-z/grup-treball-grup-dartistes, un col·lectiu d’art conceptual que tindria una notòria influència els darrers anys del franquisme i l’inici de la Transició.

Un dels més coneguts integrants del Grup va ser el cineasta Pere Portabella, amb qui Santos va col·laborar a partir de l’articulació del tàndem cinema i música. Una altra col·laboració que la mostra reflecteix és la que va tenir amb l’artista multidisciplinària Mariaelena Roqué, amb qui treballarien junts, del 1995 al 2008, com a Companyia Carles Santos. Amb Roqué hi van entrar, a l’art del músic -que va tenir una intervenció destacada en la clausura dels Jocs Olímpics del 1992-, els vessants performàtic i plàstic.

En fi, un artista amb molta personalitat i, com dic, d’irregular intrepidesa. La Fundació Joan Brossa completa l’exposició amb algunes accions que es programen al mateix Centre de les Arts Lliures (festival Inaudit), a la Filmoteca de Catalunya i al Museu de la Música de Barcelona, en el marc de la “Primavera Santos”.

Categories
Galeries i museus Música

Núria Feliu, en el lloc i el moment oportuns

Joan Alcaraz

Exposició “Núria Feliu al Palau (Robert)”

Comissariat: Òscar Dalmau, comunicador de ràdio i televisió

Palau Robert, sala 3, fins al 19 de maig del 2024

És molt adient aquesta mostra per reivindicar com cal la figura de Núria Feliu, que des del Sants natal sabria projectar-se per tot Catalunya i més enllà. I també per superar el tòpic sobre qui, en ple franquisme, fou considerada per alguns com una mena de tieta entranyable, i no gran cosa més.

I això, per quins motius? Potser perquè l’inici de la seva trajectòria, a mitjan anys 60, va coincidir amb un dels moments àlgids de la Nova Cançó, i tot havia de ser molt d’autor i molt compromès, malgrat que la nostra artista, tot i no composar cançons, va estar sempre compromesa amb la llengua catalana -tot i que també cantaria durant un temps en castellà i en anglès- i amb la nostra cultura, tot mantenint una actitud antifranquista explícita.

Recuperar els gèneres populars

En tot cas, Núria Feliu i Mestres, amb el seu carisma indubtable, té un paper cabdal en la recuperació dels gèneres populars als anys 70. Músiques com cançons catalanes emblemàtiques i de cinema, el cuplet -del qual existia una memòria sentimental, mig esborrada pel franquisme- o el seductor bolero, que havia tingut un gran protagonisme en la postguerra. Boleros, en el seu cas, adaptats al català. Però també és capaç de connectar amb la chanson francesa, el country i indubtablement, amb l’eclosió del jazz, que la vincularà a grans referents nacionals i internacionals d’aquesta música preuada.

Aquesta llarga relació amb el jazz, impulsada inicialment pel prestigiós periodista i crític musical que va ser Albert Mallofré, cristal·litzaria en discos importants i actuacions ben emotives, en diverses de les quals els acompanyants al piano de la Núria eren els també inoblidables Tete Montoliu i Lucky Guri. Comptaven, igualment, els enregistraments al costat de figures internacionals del gènere com Erich Peter, Billie Brooks o Lou Bennet, entre d’altres.

Albert Mallofré

El gust per la música i l’espectacle que donava tot plegat va contribuir a fer més amable l’ambient d’una societat que, malgrat tot, continuava encara prou reprimida. Però l’art de la Feliu o el carisma dels noms més mítics de la Nova Cançó permetien -entre d’altres exponents, les arts plàstiques, no cal dir, o la literatura- respirar.

Núria Feliu i Tete Montoliu – Vés i perde’t

Unes vetllades inoblidables

De manera que Núria Feliu va saber estar, com dic, en el lloc i el moment oportuns. La seva empatia amb el públic ho posava ben fàcil. Totes les ocasions que va actuar al Palau de la Música Catalana, posem per cas, devien ser unes vetllades inoblidables, i per això aquesta exposició ens fa l’ullet quan s’intitula “Núria Feliu al Palau (Robert)” https://palaurobert.gencat.cat/ca/exposicions/sala3/2024/nuria-feliu-palau/index.html. Precisament, en el marc de la mostra, el pròxim 15 de maig tindrà lloc, al Palau de la Música, un homenatge a la cantant amb la presència de referents molt destacats.

La popularitat de la Feliu, que va saber transcendir la música, és un element molt valuós que ella faria servir per reivindicar la catalanitat, l’atracció de l’espectacle en directe o -tornem a Sants, on venia, inicialment, llegums i conserves a la parada familiar del mercat- els valors de la vida de barri. L’ambient de les sales de festes i els envelats de les festes majors farien la resta. Un nou encert, doncs, el del polifacètic Òscar Dalmau en comissariar una mostra que omple, en certa manera, tota una època.

Categories
Establiments singulars Galeries i museus

Museu casa Lis – Salamanca

Josep Sauret

Admetent el meu desconeixement, penso que un va a Salamanca a veure la universitat, les catedrals, la plaça major, l’església dels dominics, … en fi art plateresc, barroc. La sorpresa per mi va ser gran quan em vaig trobar amb una impressionant casa modernista que seguint la terminologia més europea allà denominen Art Nouveau y Art Déco.
La Casa Lis és un antic palauet, construït sobre una part de la muralla i que per la façana posterior dona al riu. La façana és el més espectacular i l’arquitecte, Joaquin de Vargas, va jugar amb l’estètica de l’arquitectura del ferro i el suport de la casa aprofitant el desnivell del terreny.

Amb una restauració molt acurada que ha obtingut el Premio de las artes Castilla y León de l’any passat, hi trobem també un magnífic pati central igualment mostra de l’arquitectura del ferro.

La claraboia que tanca el pati interior central

La casa feta construir per Miguel de Lis, industrial del cuiro de la ciutat, es va inaugurar el 1905. Posteriorment va tenir diferents propietaris fins que els anys 80 l’Ajuntament la va expropiar per salvar-la de la ruïna. Des del 1995 existeix la casa-museu que incorpora la donació de la immensa col·lecció d’arts decoratives de Manuel Ramos Andrade.

Ballarina de porcellana


Es tracta d’una interessant i extensa exposició d’Art Déco fonamentalment de peces de porcellana, esmalts, joies, bronzes policromats de figures femenines, vidres i llums de Gallé, mobles de gaspar Homar, pintures, escultures de Preiss i de Chiparus, joguets, nines de porcellana franceses i alemanyes.

Nina alemanya

En aquests moments hi ha també una exposició temporal del colombià Botero que si bé és relativament curta toca escultura, pintura, dibuixos i aquarel·les.

«Caballo y domador«. Fernando Botero. 1990. Óleo sobre lienzo. Colección Caixabank.


Més informació

Podeu trobar més informació i fotos a:

Museu Casa Lis: webs https://www.museocasalis.org/

Tienda Del Museo Art Nouveau y Art Déco De La Casa Lis https://www.latiendadelis.com/

Amigos Casa Lis: https://www.amigoscasalis.org/

Sala de muebles del Museo Casa Lis – Foto de Pau Sánchez


Categories
Galeries i museus Llibres

Stefan Zweig ens dóna la benvinguda a l’Ateneu

Per Joan Alcaraz

Exposició Stefan Zweig. Autor universal

Sala de carruatges de l’Ateneu Barcelonès

Fins al 31 de març del 2024

Stefan Zweig. Autor universal

De petit format, però interessant i efectista aquesta exposició que, només entrar a l’Ateneu Barcelonès, us dóna actualment la benvinguda. Organitzada per l’Ambaixada d’Àustria -Zweig, com potser sabeu, era ciutadà d’aquest país centroeuropeu- com a mostra itinerant, ens presenta la personalitat i la trajectòria d’un dels intel·lectuals i activistes -escriptor,  ciutadà d’origen jueu, compromès antinazi- més decisius per tal d’entendre la convulsa situació de l’Europa de la primera part del segle XX.

La mostra es va presentar a la Biblioteca Nacional de Viena i a continuació es va establir a la Biblioteca Municipal de Salzburg, amb motiu del 80 aniversari de la mort de l’autor. Ara, convertida en una exposició itinerant, està concebuda per fer la volta al món, també a Barcelona, a l’Ateneu Barcelonès.

L’exposició està formada per un seguit de plafons, amb explicacions en castellà i en anglès, que donen notícia del personatge. Naturalment, l’Ateneu havia de completar aquestes explicacions amb la visualització en català, a través d’una pantalla, dels textos de l’exposició, així com mitjançant el programa de mà en català que reprodueix fidelment els textos del plafons, a més del cartell que ens la introdueix des del carrer de la Canuda.

Zweig, un dels autors en llengua alemanya més llegits del món, va ser un intel·lectual molt complet. Era, com dèiem, de família jueva, com tanta gent interessant al món -que malament que els fas quedar, odiós Netanyahu!-, i literàriament va desenvolupar un estil molt singular, que unia una acurada construcció psicològica a una brillant tècnica narrativa. De conviccions antibel·licistes, va fer de periodista sobretot des de Suïssa i també va viatjar molt, una de les seves grans passions.

Zweig va ser dels primers referents a protestar contra la intervenció d’Alemanya en la Gran Guerra, de la mateixa manera que anys més tard combatria el nazisme, que prohibí els seus llibres l’any 1936. El 1941 s’instal·là al Brasil, país en el qual se suïcidaria l’any següent, a la ciutat de Petròpolis, en companyia de la seva esposa. Un pensa que, si diversos referents culturals catalans i espanyols van exiliar-se a Sud-Amèrica sense morir en l’intent, per què ell hauria volgut desaparèixer. Però suposo que haver viscut l’horror del règim nazi era tan gran que l’impacte havia de ser terrible. Tot i així, hi ha fonts que apunten que Zweig hauria estat objecte d’una conspiració, no prou comprovada.

Com diu textualment la presentació de l’exposició al web de l’Ateneu: “A través de manuscrits originals, cartes, fotografies, fragments de pel·lícules i enregistraments de so, la mostra ens porta per tot el món (Magallanes. L’home i la seva gesta), a Indonèsia (Amok) i al Brasil (Brasil. País de futur) , però també al passat (El món d’ahir) del desaparegut Imperi dels Habsburg, que Zweig considerava un model global per a la coexistència de diferents pobles. Com a precursor d’una Europa comuna, anhelava una literatura que transcendís les fronteres de les nacions individuals. A l’exposició es descobreixen la seva extraordinària transcendència i la seva polifacètica obra literària, l’actualitat de la qual perdura fins als nostres dies. El missatge de Stefan Zweig per a la posteritat és la utopia d’un món pacífic sense fronteres”.

Va visitar el nostre home algun cop Barcelona i, per tant, Catalunya? Doncs sembla que no, i hagués estat per a nosaltres tot un honor poder-lo rebre. La sola lectura d’una obra com El món d’ahir (1943), entre d’altres títols, mostra la gran capacitat d’interpretació de l’entorn que tenia aquest gran autor europeu i del tot universal. 

Obres de Stefan Zweig a la Biblioteca de l’Ateneu

La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès disposa per als seus socis d’un catàleg de més de 60 obres de Stefan Zweig que podeu consultar aquí