Johann Pachelbel 1653-1706: Compositor, organista i professor alemany de música barroca, va ser un dels músics més importants de la generació anterior a J.S. Bach, i entre les seves nombroses obres cal destacar el cèlebre Cànon i giga en Re major per a tres violins i un baix continu. La seva vocació musical és una comunitat fortament influenciada per la tradició luterana protestant, on l’orgue de l’església era el cor al servei dels sentiments espirituals.
Obra que ha estat objecte de nombrosos enregistraments i versions (orquestra, piano, guitarra…) És una de les melodies més reconegudes i escoltades del planeta. Es basa en una progressió harmònica repetitiva de vuit acords en Re major.
Aquesta seqüència es repeteix sense canvis durant tota la seva durada. Els violins entren en forma canònica (d’un cànon perceptiu, conforme, regular, just, adequat), és a dir, va imitant la mateixa melodia amb petits desfasaments temporals.
Va ser un compositor del segle XVII, un home tranquil, reflexiu i contemporani de Bach. En la dècada de 1680, en un món afectat per canvis religiosos i grans conflictes, va portar al món a través de la música, una peça que excedeix en el temps, on cada nota era una pregària i un camí cap a la divinitat; amb una ànima ferida una simfonia que entrellaça el dolor amb l’esperança, la fe amb l’amor, el sentiment i la nostàlgia amb l’optimisme, va donar veu a una harmonia eterna.
Va perfeccionar el seu talent i ofici en les escoles més prestigioses de l’època, i va ser un dels principals organistes de les esglésies d’Alemanya.
La seva vida personal va estar marcada per moltes desgràcies, la seva esposa i dos dels seus tres fills varen morir prematurament. Aquesta angoixa i perduda va inculcar una sensibilitat molt personal en les seves composicions.
El dolor és convertir en el seu llenguatge, en la seva expressió i fragilitat, que plasmar en la seva música, com el camí d’esperança cap a l’eternitat. La fe va ser la seva companya en un món efímer i opressiu, on la seva religiositat va ser punt d’equilibri de llum i font d’inspiració.
Aquesta fe, aquesta creença es reflecteix en el seu cànon que posseeix característiques d’una altra forma musical barroca, està basat, tant harmònicament com estructuralment, sobre un disseny de variacions melòdiques repetitives durant tota la seva composició a la línia de baix de dos compassos.
El cànon és més que una composició musical; és una meditació sobre l’eternitat, una història d’amor que no té fi.
Però no va ser fins al segle XX, que és convertir en un símbol o himne universal. Ha acompanyat moments de profunda reflexió, moments íntims, cerimònies solemnes, declaracions, juraments protocol·laris i promeses per a milions de persones.
El cànon en Re major de Pachelbel, dona tranquil·litat, equilibri, meditació. El ritme suau, instal·lat en cada nota, és una pregària i sensació de pau, un camí i un enllaç en el temps. El seu ressò penetra en el més profund de les nostres ànimes. És la prova que l’art és immortal i la memòria de Pachelbel és viva.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.