Etiqueta: Cinema

Aquell dia hi haurà una generació que quedarem orfes d’una part de la nostra història cinematogràfica, de les nostres fascinacions de joventut, quedarem orfes d’un cinema americà que pugnava per posar en entredit, amb més o menys encert, els principis del somni americà, que el final de la II Guerra Mundial havia disparat amb l’ajut d’un avanç imparable de la tecnologia. El principal d’aquests canvis serà la irrupció de la televisió, que provocarà que entre 1950 i 1953 tanquin només als Estats Units 3.000 cinemes, i que els 90 milions d’espectadors que anaven setmanalment al cinema al 1948 baixessin a només 16 al 1955. Les grans productores iniciaran llavors una ofensiva que consistirà en aportar un fet diferencial que no pogués trobar-se a la petita pantalla. I això es va traduir en innovacions tècniques, com la potenciació del color, l’aparició del Cinerama, el Cinemascope, el Todd-AO, i altres invents progressivament més precaris, com el 3D, l’Olorvisión, o el Percepto, on els espectadors vivien l’emoció d’aquell cinema. Però a banda de tots aquests canvis, també serà el temps per a les grans històries, ambientades sobretot al passat. Serà doncs l’època de films com Quo Vadis (1951), La túnica sagrada (1953), Los diez mandamientos (1956) o Ben-Hur (1959). Aquests seran els anys que es coneixeran com el cinema super-espectacle dels 50’s, aquell que està considerat com la màxima expressió del poder evocador del Hollywood Clàssic però que en el fons era el cant del cigne del sistema dels grans estudis, i d’una manera d’entendre el cinema i la vida que ja estava agonitzant.

En els primers anys de la dècada dels 60 als Estats Units, un període de fortes convulsions socials i ràpides transformacions, tres noms dominaven l’escena política: J. F. Kennedy, Martin Luter King, Malcolm X. I d’altra banda havia quedat enrera la cacera de bruixes del senador McCarthy entre 1950 i 1956. L’anomenat Cinema Post-clàssic és un terme utilitzat per descriure els canvis narratius en el nou Hollywood. S’argumenta que les noves aproximacions al drama i la caracterització van jugar amb l’expectació de l’audiència adquirida en el període clàssic: la cronologia es creuaria, els guions presentarien finals inesperats i les línies que separen l’antagonista i el protagonista estarien difuminades. Les arrels de la narració post-clàssica les tenim en el moment d’autoconsciència del cinema, a partir de la pel·lícula de Orson Welles, Ciutadà Kane (1941), on per primera vegada el cinema es contempla a si mateix. Hi ha qui afirma que el punt d’inflexió podria estar en el cinema negre o en Rebel sense causa de Nicholas Ray (1955). Jo penso també en A l’Est de l’Eden d’Elia Kazan (1955), Gegant de George Stevens (1956), totes protagonitzades per James Dean, potser un dels que més va protagonitzar el descontentament de la joventut i la mirada atònita dels adults durants aquells anys. Sense oblidar els grans guions procedents dels textos de Tennessee Williams.

Als anys 60 es van acabar els “galans” en blanc i negre, sobreactuats, alguns, que vestien els millors pantalons que un sastre pugui dissenyar, sempre molt masculins pel que fa a la inteligència emocional, i tant estereotipats, que fins i tot ara fan gràcia. Actors i directors van arrasar amb tots ells, i van ser substituïts per intèrprets coneixedors del seu ofici, van fer caure els vells dictadors dels grans estudis, van convertir en films taquillers pel·lícules que volien seguir la línia europea del cinema d’autor. Anar al cinema i parlar de cinema va esdevenir una passió que va arribar a milions de persones. Bonnie and Clyde, Arthur Penn El graduat, Mike Nicols Easy Rider Dennis Hooper, filmades entre l’any 1967 i 1969, comencen aquesta etapa als USA, que acabarà amb Tauró el 1975. Directors com Elia Kazan, Arthur Penn, Joseph L. Mankiewicz, Richard Brooks i actors com James Dean, Marlon Brando, Montgomery Clift ja ho venien avisant des de mitjans dels anys 50. És un cinema d’antiherois.

La societat nord-americana comença a sentir la força d’una generació que cerca obrir nous camins reivindicatius d’una nova convivència que es projecta als interessos culturals, creatius i vivencials. La indústria del cinema, en gran mesura, també sent com l’interès dels espectadors per les pel·lícules que produeix provoca que els seus fonaments se’n ressentin. La televisió i altres maneres d’entreteniment provoquen que determinades superproduccions sigui difícil amortitzar-les.

Recordem que els Estats Units van sortir victoriosos de la II Guerra Mundial no només militarment, sinó culturalment i comença l’exportació de bens i de valors. Tot aquell benestar impostat de les families americanes, de la casa, el cotxe i la barbacoa van sortir al cinema, van ser carn de canó del capitalisme més atractiu de grans comèdies, amb icones com Doris Day. Però al revers, es va imposar també un cinema molt crític, que va aixecar les estores de les cases per explicar tot allò que s’hi amagava: un racisme repugnant, uns ideals conservadors, uns principis religiosos inalterables, i una total falta de comprensió per la diferència. Això es donava, evidentment, encara més en ciutats petites i en espais rurals amb poca comunicació amb les grans ciutats.

La reflexió sobre l’home en el sentit més ampli de la paraula s’imposa en treballs tan diversos temàticament com El prestamista (1965), de Sydney Lumet, La jauria humana (1966), d’Arthur Penn, Danseu, danseu, maleïts (1969), de Sydney Pollack. Les noves vies creatives, des d’un àmbit independent i solapat amb les iniciatives dels grans Estudis, queden reflectits en diverses pel·lícules que tanquen la dècada: El graduat, de Mike Nichols, Cowboy de mitjanit, de John Schlesinger, i Bonnie and Clyde, d’Arthur Penn, i que d’alguna manera queden a la memòria col·lectiva com icones d’un moment sociocultural de gran relleu.

El cinema nord-americà ja havia establert bases a Europa, produint nombroses pel·lícules a Gran Bretanya, Itàlia i Espanya, amb actors de prestigi internacional i els directors més representatius de l’època treballen tant als Estats Units com al Vell Continent (John Huston, Stanley Kubrick, Orson Welles, John Schlesinger, etc.).

La literatura de l’època també està plena de textos que volen mostrar una realitat no oficial. De fet, moltes novel.les van ser l’orígen de grans guions cinematogràfics. Els grans novel.listes anteriors i contemporanis fitxen pels grans estudis. Faulkner, Hemingway, Capote, Steinbeck, entre altres. I seguirà als nostres dies. El cinema s’omple de personatges amb malestar. Perquè els protagonistes ja pensen per sí sols, tenen conflictes morals i polítics, prenen decisions, s’arrisquen.

Faulkner, Hemingway, Steinbeck, Tennessee Williams i Capote

Hi ha moltes llistes, però n’he triat una de la pàgina SENSACINE, que en destaca unes poques d’aquesta década segons les tries dels usuaris. Filmaffinity fa una cerca pel que li demanis 1955-1969, va bé per recordar, i confirmar el que estem apuntant. I una altra selecció, aquesta cronològica

També hi ha bones pàgines de blocs que desenvolupen el resum que acabem de fer. N’he triat un parell.