Fundada el 1911, la ferreteria Rafols era una de les més enlluernadores de Barcelona, però pocs coneixien els secrets que amagava al seu interior. Durant la Guerra Civil, s’ocultava un menjador secret al soterrani i des de llavors sempre ha perdurat un esperit clandestí amb ànima de Jazz. Avui, amb el mateix afecte amb què durant 100 anys es van escollir claus i cargols, ara es seleccionen vins, embotits, peixos i conserves.
El 2013 aquesta emblemàtica ferreteria va tancar i el 2018, el grup Balcastro va obrir un restaurant sota el mateix nom. Ja no hi ha cargols ni tornavisos, però la seva deliciosa cuina mediterrània amb tocs internacionals sempre encerta.
Pocs recorden que durant la Guerra Civil oferien menjars en els magatzems dels baixos, i, es diu, que hi fabricaven bombes. La seva oferta avui és cuina fresca, de mercat, plats tradicionals que combinen tècniques i ingredients de tot el món. A Casa Rafols tot es fa a casa a base de producte de proximitat. La cuina està oberta de dilluns a diumenge de 12 a 00. El local és enorme, amb diversos espais que conserven força elements de la decoració original.
Però no cal anar-hi només com a comensal de restaurant, que és molt recomanable, aquests soterranis amb història, els antics magatzems, avui són espais amb possibilitats d’usos diversos: El Club 61 amb piano i l’Underground, cocteleria i espai per escoltar música i ballar.
A tocar, i a la mateixa Ronda de Sant Pere, ben al costat de l’Arc de Triomf, hi ha un altre restaurant del mateix grup, Can Framis que també té una història singular. De fet, aquest grup ha recuperat diversos locals amb antics usos de la zona i hi ha obert restaurants, que intenten mantenir l’esperit dels vells negocis i una cuina centenària posada al dia.
El museu de la ceràmica de la Bisbal d’Empordà es va inaugurar l’any 1991 amb una sala d’exposicions temporals. Després d’una profunda rehabilitació l’any 1988 obrir al públic l’exposició permanent. Està ubicat a l’antiga fàbrica de revestiments ceràmics Terracotta-Fuster SA, edifici construït el 1922, sent la més antiga de la ciutat.
L’activitat més emblemàtica de la Bisbal d’Empordà ha estat històricament la ceràmica, una manufactura de gran tradició i renom en tot el seu entorn i comarca, que ha generat un important patrimoni material i immaterial, econòmic i cultural. Avui dia és encara l’activitat més representativa, configurant un dels principals motors econòmics del territori. Aquesta activitat arranca de temps tardans – el primer document que dona raó de l’ofici de terrissaire a la Bisbal data de 1511 -, que al llarg dels anys ha esdevingut una important herència cultural del passat, transmesa i actualitzada a les generacions actuals i futures.
Estudi Ceràmic [ba_Ro] – Anna Ballesté
El recinte museístic és un edifici singular que manté dins de la seva integració/exposició elements característics de l’antic procés de producció industrial i artístic (bases de colar, xemeneies, forns, antics conductes soterranis que regulaven el tiratge, rajoleria, ceràmica de creació…), la seva conservació converteixen tot l’espai en un dels objectes i atractius més destacats del Museu.
L’exposició permanent recull la importància que ha tingut i manté avui en dia el sector, amb la gran quantitat de peces exposades i la quantitat de mestres ceramistes que hi ha a la comarca, on es realça els seus valors i tradicions.
Estudi Ceràmic [ba_Ro] – Anna Ballesté
Cuita de ceràmica negra en forn llenya – Terrissa Negra – Serra de Daró.
Estudi ceràmic [ba_Ro] – David Rosell – Vullpellac.
Cuita en forn de llenya d’alta temperatura. Míriam Seguí. La Bisbal d’Empordà.
L’exposició permanent està formada amb quatre àmbits:
La Ceràmica: La posada en pràctica el procés de la ceràmica, necessita tenir al seu abast més proper les seves matèries primeres que subministra la mateixa natura: l’argila, el combustible i l’aigua.
Ceràmica pre-industrial: Les activitats artesanals rurals predominants eren la rajoleria i la terrissa, productes toscs fets per resistir i aguantar, austers i senzills, que s’elaboraven a mà. La terrissa cobria les necessitats més casolanes i quotidianes per a la cuina, el menjar i el beure, de gran resistència per aguantar el foc. Peces fetes al torn i cuites en forns de llenya.
Ceràmica industrial: La maquinària industrial va revolucionar el sistema de producció tradicional, reduint el temps de fabricació i alhora la qualitat de l’objecte.
Creadors: a l’abric del modernisme, apareixen artesans i artistes especialitzats dins del camp de la ceràmica, que revolucionaran els valors estètics, decoratius, ornamentals per damunt de les funcions típiques d’ús.
La protagonista: La Terra, és la matèria bàsica que barrejada amb l’aigua una vegada modelada i un cop cuita amb foc, es crearan els objectes que apareixen en totes les civilitzacions, èpoques i cultures de la història.
Documentació: aportada del Museu Terracotta, d’Estudi Ceràmic
“ba_Ro” Vullpellac – i de Terrissa Negra Lluís Heras /Serra de Daró
Fotografies pròpies.
La Biennal
Els passats dies 18, 19 i 20 d’octubre s’ha celebrat la segona edició de la Terracotta Biennal, esdeveniment cultural i artístic, amb una trentena d’expositors que presenta l’ànima de cada artesà ceramista, on pretén exposar la diversitat dels diferents participants, per l’exposició i venda de peces originals úniques i exclusives, que mostren les diferents tendències creatives i els nous conceptes actuals, així com promocionar la professió, la cultura i la continuïtat del canvi generacional a través de la creació i difondrà les noves tendències artesanals i culturals dins d’un espai creatiu, amb l’objectiu de millorar la percepció de l’art ceràmic, així com promocionar la ciutat de la Bisbal d’Empordà com a Capital de la Ceràmica.
Dins ampli ventall d’activitats ofertes pel binomi que representa la Biennal d’enguany: la ceràmica i l’arquitectura, és creant noves oportunitats i sinergies. Aquest espai ha reforçat el debat i els contactes entre aquests dos sectors o ambients que és complementant creant valor afegit i productes de qualitat.
Entre les activitats proposades per la Biennal, un reduït grup de persones hem pogut gaudir durant una hora, de la visita guiada a l’edifici del Teatre Cinema Foment de la Bisbal, que va tornar a obrir les portes, després de vint anys tancades, on l’arquitecte i guia Josep Ferrés Marcó va convèncer la propietat de l’edifici, amb l’excusa de la biennal, poder veure l’ús de la ceràmica aplicada en les seves parets interiors.
Aquestes parets cridant l’atenció pel material empleat: totxanes i rajoles ceràmiques, que amplificant i augmenten la seva acústica. Ferrés ens diu: “No em fa falta cap altaveu perquè em sentiu perfectament, ni hi ha eco gràcies a la ceràmica”. Aquest material, l’ús de la ceràmica i aquestes parets tenen un paper més important del que sembla. L’arquitectura és el preàmbul i la petrificació de la cultura.
Per uns instants es va obrir una capsa on van reviure uns records llunyans.
Es va reivindicar que la societat civil amb l’ajut de les diverses institucions i administracions amb el finançament necessari, ha de ser capaç de convèncer el Bisbat, propietària de l’edifici, de què el torni a obrir.
El teatre Foment de la Bisbal obre les portes durant una hora després d’estar tancat durant vint anys.
El consens general és dissenyar un projecte cultural fort, perquè el gran edifici que hiberna des de fa més de vint anys en el nucli antic de la Bisbal torni a ser actiu i desenvolupi la seva tasca cultural al servei de la comunitat.
Però ara, l’hora portes obertes ha finalitzat i la crònica de la visita guiada a l’antic cinema i teatre, torna a gira la clau de la porta perquè el teatre continuï dormint.
Explicacions extretes durant la visita per l’arquitecte i guia Josep Ferrés i petit resum de l’article de premsa de Roger Font Vilagran (de 22-10-2024)– fotografies pròpies.
Parant taula
Exposició col·lectiva de vaixelles – del 29 de juny de 2024 al 23 de febrer de 2025 – Terracotta Museu: Sala d’exposicions temporals.
Estudi Ceràmic [ba_Ro]– Vullpellac
Terrissa Negra – Lluís Heras Serra de Daró
Enguany, l’exposició ha sigut un veritable espai de confluència entre la ceràmica i la gastronomia del país; col·laborant dues de les tradicions més emblemàtiques de l’Empordà, l’ofici ancestral, artístic, cultural i singular de la ceràmica, representats per artesans i artistes de l’Associació de Ceramistes de la marca Ceràmica de la Bisbal, i la gastronomia de qualitat de productes del territori, promoguda pel col·lectiu de professionals de la cuina de la Bisbal.
Vaixelles d’Autor – L’Artesania de l’Empordà es reivindica
Aquesta combinació entre l’artesania ceràmica i la gastronomia, enalteix ambdós sectors aprofitant les seves sinergies. Apostant per la qualitat, la innovació i la creativitat. Fomentant nous materials i experiències, imprimint caràcter i exclusivitat. Vaixelles úniques amb dissenys especials, que mostrant l’artesania, la recerca de noves tècniques i l’aplicació de noves idees, conjuntant mètodes tradicionals amb processos específics nous.
Estudi Raventós – Vullpellac
La mostra dona a conèixer les possibilitats de la ceràmica feta al territori dirigida al públic en general i als professionals del món de la restauració i de la gastronomia amb nous serveis de taula de ceràmica amb la participació de disset professionals amb tècniques i estils molt diversos, mostrant la riquesa de les terres de l’Empordà.
Informació i documentació facilitada pel mateix Museu Terracotta, d’Estudi Ceràmic [ba_Ro] de Vullpellac i de Terrissa Negra de Serra de Daró
Fotografies pròpies.
Performance cocció ceràmica durant el festival PULSE del 2021. Festival empordanès de música electrònica– la Bisbal d’Empordà.
Anna Ballesté i David Rosell dos ceramistes seduïts per la terra i el foc. Creen la firma Estudi Ceràmic, dedicada al disseny i producció de vaixelles de ceràmica elaborades amb terres i argiles del territori de qualitat i de km. O.
Amb la seva exclusiva tècnica de cocció, signant les col·leccions de vaixelles d’autor per fer singular l’experiència gastronòmica per atendre les necessitats de cada xef i altres objectes per a la llar elaborats artesanalment.
Cada peça segueix un procés artesanal amb una personalitat que la fa única amb l’ús del torn de terrissaire i el modelatge, sense la producció en sèrie, per tal que sentis que tens una peça exclusiva entre les mans. No hi ha dues peces iguals encara que semblin idèntiques.
Sí, com ho cantava en Sinatra: Under my Skin. L’autora d’aquests llibres és una de les millors coneixedores actuals de la història dels jardins europeus, sobretot els italians i portuguesos, i una gran experta de la cultura italiana, en general i en profunditat. Sap donar vida a les coses i explicar a partir d’elles una història que les sobrepassi. Així de senzill, així de difícil.
El de les llimones és molt més que un llibre de viatges, molt més que una recopilació de receptes i molt més que un tractat sobre la història d’Itàlia i els seus cítrics. És un llibre profundament evocador, que aconsegueix que puguem acaronar els paisatges de les diferents regions italianes. Ens ensenya a apreciar el valor d’allò que la terra ens regala i que aparentment no té res d’especial, això que tantes vegades ens han intentat transmetre la nostra gent gran. Però el viatge que al llarg de la història han hagut de recórrer aquests fruits per arribar a les nostres taules és tot menys senzill: Vinguts de terres llunyanes, van ser objectiu dels extravagants capricis dels nobles italians del Renaixement, que creaven mitjançant empelts i experiments les més estranyes formes en aquests fruits. Més endavant, quan es va descobrir l’immens potencial dels cítrics per curar l’escorbut, que matava els mariners del món sencer, hi va haver qui se’n va aprofitar especulant amb els preus i controlant els cultius. D’aquí va néixer la màfia siciliana, d’una simple taronja.
Ja sigui per la seva senzillesa, per l’original del seu plantejament o per la delicada prosa de la seva autora, la veritat és que estem davant d’un petit tresor. Attlee ha concebut aquest treball com un assaig d’introspecció, amb l’objectiu de recuperar de l’oblit aquesta faceta de les nostres vides que avui donem per feta. I, de passada, recórrer una Itàlia allunyada de les postals, més autèntica i tradicional, en què la terra i el passat es troben indissociablement units. Un llibre que fa molt bona olor
En el del violí les vivències de l’autora a la recerca de respostes als misteris que envolten el violí que l’havia fascinat ocupen una porció considerable de la narració, de vegades amb tons fins i tot detectivescs. Darrere d’aquests passatges, però, hi ha un recorregut no menys interessant a partir de l’aparició i l’ulterior desenvolupament del món del violí. La ciutat de Cremona s’erigeix en un punt de partida i referència constant del llibre. Va ser allà on es considera que va néixer el violí i on es van instal·lar els principals lutiers fins a finals del segle XVIII. L’obra estudia aquest origen i com es va anar ampliant la presència dels violins, alhora que la música es transformava, com es transformava igualment l’ús que se’ls donava. A poc a poc, veiem com es popularitzen i comencen a ser cobejats per un nombre més gran de mans, cosa que donarà lloc a l’aparició d’un veritable mercat internacional. Hi sobresurten tres noms: Andrea Amati, Giuseppe Guarneri i Antonio Stradivari, qui probablement sigui el més conegut pel lector. No només es centra en la música, sinó que també aprofundeix en el “negoci” creat al voltant dels violins. Els boscos dels quals s’extreu la fusta per fabricar-los, els col·leccionistes que acaparen aquestes petites obres d’art, els treballs de reparació a què es veuen sotmesos quan són danyats o els professionals que es dediquen a datar l’edat d’aquests instruments. És cert que, a mesura que s’avança, la història global va donant pas a qüestions més concretes i personals, centrades en el violí d’origen del llibre. El que porta l’autora a desplaçar-se a Rússia per conèixer Lev, un dels seus propietaris, qui dóna nom al violí i a l’obra, i per descobrir els secrets que amaga l’instrument. Un llibre que sona molt bé.
L’autora està immersa dins la tradició anglosaxona, tan desconeguda per les nostres terres, fins i tot menyspreada, de combinar el rigorós relat històric amb les seves experiències personals quan estudia. Treballar de forma quasi artesanal sobre els petits detalls, la quotidianitat dels quals els ha restat importància.
I tant de singular, com n’és, aquest establiment de la Dreta de l’Eixample! A can Murria, tradició i modernitat es donen la mà, perquè l’antic colmado d’imatge modernista s’ha completat recentment, sense deixar de ser la tenda de queviures que li ha donat prestigi històric, en un selecte bar-restaurant de tapes, o platillos.
El conegut i influent botiguer Joan Murria ha sabut trobar nous socis que vulguin acompanyar-lo en aquesta nova aventura. Precisament, conec el colmado des de fa força anys, ja que durant un temps vaig viure davant mateix, al carrer de València cantonada amb Roger de Llúria, i hi anava a comprar habitualment. Però fa pocs mesos vaig saber per primer cop del bar-restaurant per mitjà d’un interessant article de Xavier Graset, a El Punt Avui, també selecte, com tots els seus.
Joan Murria
Ja hi he menjat dos cops, i n’he sortit, tal i com m’esperava, d’allò més complagut. Potser un altre dia hauré de continuar comprant l’excelsa xarcuteria, les conserves d’alta qualitat, els formatges de gustos d’allò més delitosos. Quan cal, i la cosa s’ho val, per a tot hem de servir…
Joan Murria i Boada va ser distingit, l’any 2001, amb la Medalla d’Honor de Barcelona “per la seva contribució a la qualitat del comerç i el servei representatiu de l’Eixample, per la seva tasca de promoció de la gastronomia de tota la vida i de la més atrevida, i per la seva trajectòria com a persona i com a ciutadà”. No és gens estrany, i el seu colmado centenari i ara també restaurant n’és el millor testimoni.
No sabria dir-vos quines tapes o “platillos” de les poques taules i la barra de can Murria -organitzades en quatre espais diferents- prefereixo. És més, millor que ho descobriu vosaltres. L’aventura gastronòmica no us sortirà del tot barata, però per un dia -”un dia és un dia”- tampoc no us arruïnareu. De tant en tant, deixar de banda els condicionaments econòmics també ajuda, i molt, a bon viure…
Tapes o “platillos” de can Murria
En la nova etapa, el cuiner Jordi Vilà -del restaurant Alkimia- hi té, com és lògic, un protagonisme rellevant. Alta xarcuteria, alta formatgeria, etc., ……. alta cuina. De bars i restaurants, a una ciutat com Barcelona, n’hi ha molts, i alguns de molt bons. Es tractava, per a un establiment singular, centenari, modernista, d’estar a l’alçada…
El cuiner Jordi Vilà -després del restaurant Alkimia, xef del Murria
De manera que ja ho sabeu. Feu cap a J. Murria, en la confluència dreta de Roger de Llúria i València, banda mar, i ja m’ho sabreu dir…
La Taverna del Ciri, carrer Antoni Torrella, 66. Terrassa. Tel. 93 858 91 22
Si sou o aneu a la cocapital del Vallès Occidental, heu de conèixer i assaborir aquest restaurant, que és un negoci del conegut cuiner i també influenciador -o influencer, que diu molta gent- Marc Ribas, gironí i egarenc d’adopció.
De fet, em comenten que l’establiment acull més gent forana que de Terrassa mateix, potser perquè la seva situació al barri de Ca n’Aurell -això sí, en un carrer a tocar del centre de Terrassa- no agafa tant de passada…
La Taverna del Ciri és de cuina catalana i molt centrada en les menges del Vallès, amb especifitats locals. Així, entre les tapes i “platillos” hi podeu trobar el deliciós terrassenc -el pinxo de Terrassa-, així com els porros brutals, l’hummus del Vallès, els formatges de Vacarisses o el bikini de cap i pota i colrave amb maionesa de raifort.
Pel que fa a les racions -o plats principals-, se serveixen, entre d’altres, l’arròs del Ciri, els peus de Ral d’Avinyó guisats, les cocotxes de bacallà guisades amb mongetes del ganxet o la tonyina Balfegó amb romesco blanc i salsa remolada. I quant als postres, remateu la jugada amb el saborós cardinal de Terrassa o el pastís de formatge de la Frasera.
A més del seu simbolisme religiós, el ciri és una espelma que ha estat present en les llars i les cuines durant segles. Ara podeu delectar-vos-en en aquesta taverna-restaurant egarenca gràcies al prestigi de Marc Ribas, i també del treball diari del xef Artur Martínez i el seu equip, el seu actual cap de cuina Marc Dinarès. I si, abans de ser-hi, voleu saber per on anirà la cosa, podeu clicar la web https://www.latavernadelciri.com/ Segur que la passejada per Terrassa o el fet de visitar-la us hi portaran!
Més informació
Taverna?
Establiment d’antiga tradició, de gran simbolisme sociocultural i gastronòmic, en què es serveixen de manera informal begudes alcohòliques, especialment vi, cervesa o licor, així com menjar o aperitius casolans i sencills.
Ciri?
Tradició. Un Ciri és una espelma que ha estat present en les cerimònies religioses (els religiosos han estat històricament grans estudiosos, preservadors i difusors del patrimoni culinari tradicional), així com en les llars i cuines durant segles.
Festa. Un Ciri és un gran rebombori. Un cert desordre associat a una festa.
Territori. La Poma del Ciri és una varietat tradicional de la nostra comarca, de gran potencial gastronòmic, que va pràcticament a desaparèixer. En l’actualitat l’estem recuperant.
Just a tocar de la sala de ball més bonica i més kitch de Barcelona, La Paloma, hi ha un bar petit, antic, anodí, que té una cuina que no ho és gens, ben al contrari. El bar El Pollo fa unes truites de somni, de tot el que es pugui desitjar i més, sempre per aquells que ens agraden meloses, més enllà del ceba sí, ceba no. El cuiner, un xicot basc que sap de cuina, en general, i de tapes en particular, i que ja té un currículum.
Sembla ser que la Rosalia està entre la clientela, i les xarxes en van plenes. Jo no ho sabia fins que ja havia provat les truites i unes tapes elaborades, tot de molta qualitat, per tant els meus influencers han estat el meu paladar i el de qui m’hi ha acompanyat. Si s’hi vol anar a sopar entaulat, cal reservar i preparar la butxaca, o potser a la barra sempre podrem trobar un racó. El que era un bar de barri, dels de tota la vida, ara va ple de millennials, cool, i modernets en general, quines coses. Tot sigui per les truites.
A la part del carrer de Provença de l’Esquerra de l’Eixample, prop de la confluència amb Calàbria, va haver-hi, fa anys, el restaurant Jaume de Provença, el xef del qual era el famós cuiner del mateix nom, que corresponia al ciutadà Jaume Bargués, autor d’una molt bona cuina mediterrània d’estil afrancesat.
Però abans, a la cruïlla exacta d’ambdós carrers, el pare de l’anterior ja s’havia iniciat en el món de la restauració amb un local molt més petit que tenia el nom de Can Jaume, i en el qual, anys després, la seva muller hi obriria durant uns pocs anys l’anomenat Racó d’en Jaume.
Per tal de recordar aquests inicis, la tradició familiar s’ha reprès amb el restaurant que es diu, precisament, Inici’s, el millor de la rodalia al meu entendre. Ofereix plats de cuina catalana i tapes amb un segell d’alta qualitat. Dos nebots de Jaume de Provença, el Jordi a la cuina i en Toni a la sala, juntament amb la Mari, l’esposa del segon, així ho garanteixen.
Dels entrants, destaca una excepcional ensaladilla italiana que, ara que Rússia ens dóna tants maldecaps, fa d’alternativa al platet més conegut de l’especialitat. Tenim també, entre d’altres, unes delitoses anxoves del Cantàbric amb vinagreta de tomàquet, uns plaents cervellets de be arrebossats o les gustoses patatesInici’s, amb romesco i maionesa.
Dels plats principals, parlem per exemple del saborós bacallà amb allioli gratinat i mongetes del ganxet, de les magnífiques cuixetes de pollastre amb prunes i ceba confitada o dels sempre contundents peus de porc a la brasa, un plat que -perdoneu-me- jo no sé menjar d’altra manera que no sigui a base d’untar-me els dits…
Peus de porc a la brasa
I, per tal de rematar-ho com és costum, uns deliciosos postres. Tocareu al cel si proveu la mousse gelada de taronges amb salsa de Grand Marnier, i gaudireu d’allò més amb el gratinat de maduixots a la crema de cava o la marquesa de xocolata amb nata o gelat de vainilla.
L’espai, amb poques taules, convida a la conversa assossegada en bona companyia, no pas a la cridòria. I no cal dir que el gran Jaume de Provença se sentiria molt complagut de la cuina que ens ofereixen els seus hereus. Si aneu a l‘Inici’s (carrer de Provença, 98; tel. 93 183 99 08), ja m’ho sabreu dir…
Una bona notícia, el centenari restaurant l’Agut torna a obrir desprès de portar més d’un any tancat, a causa de la pandèmia, com ho va fer una altra icona, el Senyor Parellada, ara també reobert amb el nom de Carmina. I ha escollit les festes de la Mercè per fer-ho, si més no a l’octubre ja tornarà a posar plats a taula.
El 2024 farà cent anys, i quan el van tancar ja varen dir que buscaven un nou inversor per tornar a tirar endavant. I el moment ha arribat. L’antic propietari l’hauria pogut vendre pel preu que hagues volgut a qualsevol que pensés en una factoria de menjar ràpid, i s’ha esperat a trobar qui conservarà el local i l’essència del menjar. Les coses es poden fer bé o malament.
A Can Sagàs, que els hi dic jo, et deixen menjar amb les mans, i quin gustasso. Quanta simplicitat i que ben feta. El secret evident és que els productes són de molta qualitat, tots. El més freqüent es menjar entrecoques, o sigui entrepans de carn, majoritàriament, amb pa de coca. N’he probat alguns, però res com el de porchetta, un menjar italià, romà concretament, del qual ells n’han fet la seva pròpia versió. Aquí els entrepans juguen una altra lliga, només cal mirar la carta. Aquesta reivindicació de la professió i del territori és una garantia de qualitat, sense cap necessitat de buscar sofisticacions innecessàries.
De postre podeu demanar pa amb oli i xocolata. Inqualificable, o sí, reminiscències dels berenars d’abans.
Fa poques setmanes, en mig d’una pandèmia sembla sense fí, ha obert a l‘Eixample una nova cerveseria que ofereix 18 classes diferents de cerveses artesanes, que es fan i s’amagatzemen allà mateix. Barcelona ja té llocs on beure bona cervesa artesana, el que crida l’atenció d’aquest emplaçament són les mides, un antic espai industrial, ben recuperat, era un magatzem de roba, i la inversió que ha suposat. El lloc és magnific amb 1100 m2 que acullen un restaurant, una cerveseria, una sala de concerts i la fàbrica. Cal fer una visita per admirar els diferents espais i probar tant els menús com la cervesa, però si en voleu més informació detallada la podeu consultar aquí.
Els primers dies tot era molt provisional, ells mateixos tastaven al públic, els horaris, etc. suposem que en la mesura del possible anirà agafant volada, i que la insistència dels seu promotor per obrir-la a Barcelona es veurà recompensada.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.