Etiqueta: Irlanda

Per Josep Sauret

Títol: Cataluña en la crisis europea (1931-1939). ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?

Autor: Arnau Gonzàlez i Vilalta
Ed. Milenio Publicaciones S.L. 2021

Un enfocament nou i extensament documentat

Estem davant un llibre d’història extens i molt documentat. Són 650 pàgines d’un prolífic historiador que fa, en aquesta obra, un enfocament de l’època republicana espanyola força diferent del que estem acostumats. D’entrada, no separa la guerra civil de la resta del període com ens hi tenien habituats els historiadors fins ara. En efecte, Gonzàlez Vilalta observa la República com un tot, independentment de si hi havia guerra o no. L’altre aspecte molt interesant és que ho observa amb ulls exteriors, des de corresponsals de diaris, fins a la visió que en tenien ambaixadors i cònsols (amb molt bona relació amb el Govern de la Generalitat, almenys fins l’inici de la guerra i la prominència anarquista que els hi feia veure amb terror el que s’estava produint)
L’autor parteix de dos fonts primàries fonamentalment. D’una banda, ha rastrejat les notícies i els articles que sobre Catalunya i Espanya es publicaven en els diaris principals dels diferents països, de l’altra, ha consultat els informes que els representants diplomàtics dels diferents estats a Madrid i a Barcelona, enviaven als seus respectius governs. D’aquesta manera aconsegueix una visió que podríem dir neutra respecte l’habitual en què els narradors eren persones amb una ideologia decantada cap un costat o l’altre. Amb tot, la neutralitat no s’aconsegueix plenament, ja que com es veu el règim polític que hi havia a cada país feia que les cròniques i els informes reflectissin en molts casos els interessos del país en qüestió o del que volien que succeís.
Gonzàlez Vilalta comença situant Catalunya i Espanya dins el context europeu de l’època, amb el terrabastall que havia representat la revolució soviètica (1917), l’ascens dels feixismes (Itàlia 1922, Alemanya 1933), la gran crisis dels Estats Units de 1929, l’àmplia autonomia irlandesa (Estatut de Westminster de desembre del 1931), victòria del front popular a França (abril i maig del 1936)…
El llibre ens dona una visió pobre de Companys, dominat totalment pels esdeveniments, els anarquistes, els separatistes del seu propi partit, el govern de Madrid i els comunistes, entre altres circumstàncies. La visió d’un home que no va lluitar per mantenir el poder dins de Catalunya, o potser no tenia la força militar i política necessària per fer-ho, i només va buscar acords amb els revolucionaris per intentar rebaixar-los la força que havien agafat al carrer.
El mateix Gonzàlez Vilalta ja havia tractat anteriorment la figura del president màrtir a: Lluís Companys. Un home de Govern, i també a La creació del mite Lluís Companys. El 6 d’octubre de 1934 i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo.

Interessos nacionals i geopolítica

Més endavant ens explica els interessos de cada país per defensar o incrementar la seva posició tant a Catalunya i Espanya, com a Europa. Hi trobarem el que avui en diem la geopolítica del moment.

A Alemanya i Itàlia els hi interessava amb el triomf de Franco, rodejar França. En sentit contrari França no ho podia permetre. Per Anglaterra la costa catalana també era interessant tant per mantenir un contacte més ràpid amb les colònies, com per la por a Stalin, que era més gran que l’aliança Hitler-Mussolini. Ningú volia una Catalunya revolucionària i comunista que desestabilitzés la mediterrània, tot i que no queda clar en el llibre si la U.R.S.S ho pretenia, encara que semblaria obvi que sí.

També, hi trobem la visió de molts països de l’entorn sobre la possible independència de Catalunya i com havien d’actuar davant d’aquesta eventualitat que sembla va estar present fins molt avançada la guerra.

Emissió de paper moneda i segells de correus

A Barcelona, l’autor parla (p. 547-548) de les proves fetes per la Generalitat per a l’emissió de paper moneda i de segells de correus. Atès l’atresorament produït degut a la manca de confiança produïda per la guerra, la Generalitat va emetre paper moneda segons Decret del 21/09/1936. Més endavant, i seguint les ordres del Govern central, n’ordenà la retirada per Decret del 23/02/1938. Amb aquest antecedent, es feren proves amb bitllets d’1, 50, 100, 500 i 1000 ptes. Les mides eren més quadrades que els que realment circularen que tenien el format americà rectangular llarg.

Segons l’autor, sembla que, en general, l’objectiu últim era una confederació amb una àmplia autonomia molt propera a una independència, però, mai una independència total.

D’una altra banda, aquesta possibilitat de la independència, ningú la considerava a Madrid ni en els primers temps de la República, en què es debatia la futura Constitució republicana, ni en els temps de domini comunista. Evidentment, un cop començada la guerra, tampoc en volia sentir parlar el nou govern facciós de Burgos.

Similituds amb el procés?

En molts moments la lectura ens fa pensar amb similituds respecte a la situació viscuda més recentment a Catalunya, a partir de l’aprovació de l’Estatut de 2006 i el procés iniciat el 2012. Com exemples de similituds hi hauria les modificacions a la baixa de l’autonomia en ambdós estatuts i la proclamació de l’estat català per Companys i de la efímera República catalana per Puigdemont. Evidentment, les divergències també són moltes, citem només l’obrerisme revolucionari de l’època republicana i la poca participació obrera en els fets recents.

Un altre aspecte no superat actualment i que segons diu l’autor (p. 486-488) ha trobat en un informe alemany, sense data ni signatura, diu que s’ha d’actuar amb prudència i generositat respecte al catalanisme. Entre altres frases hi destaquem:

“Seria fundamentalmente erróneo ignorar o suprimir la lengua catalana. Por el contrario, debe reconocerse expresamente como un idioma de instrucción y lengua oficial igual y además del español”.

“Necesaria obligatoriedad del conocimiento del catalán por parte de los funcionarios del Estado destinados a Cataluña”.

“Seria aconsejable que el nuevo régimen mantenga la autoprotección centenaria de la burguesía catalana, los somatenes armados…para convertirlos en escuadrones operativos similares a la SA”.

“El nuevo Estado español no debería hacer borrón y cuenta nueva…Seria desafortunado, en interés del nuevo liderazgo del Estado eliminar el autogobierno de Cataluña”.

Llegint el llibre tens la sensació que els països europeus, principalment, es varen creure molt més la possibilitat de la independència que en els temps presents. En tot cas, és una anàlisi pendent de fer, a partir de la bona base que és aquest llibre.

Són interesants també els rumors que circulaven entre el personal diplomàtic de com podia acabar el conflicte i les gestions fetes per diferents persones, amb més o menys representativitat, per acabar la guerra i resoldre els greuges catalans, que sembla que tots els països acceptaven com a justos mentre que cap entenia com s’explicava la relació dels anarquistes revolucionaris amb Esquerra Republicana i altres partits catalanistes, considerats burgesos  a l’època.

També explica molt bé el successiu tancament de consolats i ambaixades a la zona republicana, a mida que els països varen començar a reconèixer el nou regim de Franco contravenint els estats americans, en el tractat de Washington de 1923, en què es comprometien a  no reconèixer cap govern sorgit d’un cop d’estat.

Queda també clar que la contenció de l’empenta revolucionària (conflictes al camp, condicions laborals a les fàbriques, lloguers a les ciutats,…) que havia aconseguit Esquerra Republicana durant tota la República, fins a la guerra civil, amb la il·lusió catalanista i reformista es va trencar amb el cop d’estat, i les autoritats catalanes no varen poder controlar el carrer.

Un altre aspecte interessant són els intents de negociar per aturar la Guerra, tant per part del Govern de  Catalunya per separat, com del Govern de la República. Sembla que mai varen trobar interlocutors vàlids, i evidentment a les forces del cop d’estat no els interessava, atès que el temps jugava a favor seu. En aquest apartat, com es lògic, hi ha molts rumors i poca documentació.

La frase final del llibre resumeix molt bé allò que s’ha exposat al llarg del llibre:

“El nacionalismo catalán no había satisfecho las expectativas diplomático-periodísticas, los revolucionarios anarquistas sí pero solo momentáneamente y con derrota final”

Per acabar voldríem dir, que en un llibre molt documentat en molts aspectes i països, hi trobem una manca de documentació original d’estats tan importants, sobre tot en el desenllaç de la guerra, com Alemanya i la U.R.S.S. Tampoc dels Estats Units hi ha moltes referències, però, entenem que per a ells, en plena crisi econòmica, Catalunya i Espanya quedaven molt lluny dels seus interessos.

Arnau Gonzàlez i Vilalta

Professor del Departament d´Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Recerca PICEC. Autor d’una vintena de monografies, s’ha especialitzat en el període la II República Espanyola i la Guerra Civil en el context de l’Europa d’entreguerres, a l’estudi del nacionalisme català als segles XX-XXI, la diplomàcia i, des del 2018, a la història de la fotografia a través de l’obra d’Antoni Campañà. En aquests moments, la seva investigació se centra en l’estudi de la diplomàcia europea i llatinoamericana, així com en la mirada francesa a la Catalunya franquista. Actualment, treballa en una obra sobre el món dels anys trenta a través de la diplomàcia argentina i en diversos projectes d’història de la fotografia.