El llibre descriu les tres darreres hores de vida del doctor Joan Baptista Peset i Aleixandre (1886 – 1941) un metge i catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia a la Universitat de València que arribà a ser rector de la mateixa universitat durant el període republicà, entre maig de 1932 i juny de 1934. Peset era un intel·lectual d’esquerres compromès i militant en el partit d’Azaña, Izquierda Republicana, i pertanyia a la burgesia il·lustrada, progressista i catòlica tan minoritària en aquell país. Formava part d’una saga de metges i científics; el seu pare també era metge i catedràtic universitari i ell mateix havia fet quatre carreres i tres doctorats. Era valencianista convençut i el 1913 havia participat en el I Congrés de metges en llengua catalana, del qual el seu pare era un dels presidents d’honor. La tradició liberal de la família es remuntava a vàries generacions enrere. Era, en definitiva, una persona molt popular a la ciutat de València. Aquesta popularitat i el seu immens prestigi, van fer que fos triat per encapçalar la candidatura del Front Popular per València en els eleccions del 16 de febrer de 1936. Va obtenir 84.106 vots, guanyant clarament els comicis en aquesta circumscripció i aconseguint un escó a les Corts espanyoles.
Al final de la guerra va assistir a la darrera sessió de les Corts republicanes celebrada a Figueres l’1 de febrer de 1939. D’allà passà a França, però tornà un altre cop a València i acompanyà al doctor Negrín quan aquest partia cap a l’exili, tot negant-se ell mateix a seguir-lo. Al darrer moment intentà la sortida des d’Alacant, com els últims republicans, però fou detingut. Passà per diversos camps de concentració i, finalment fou empresonat a la presó Model de València. El terrible final començaria aquí, amb un consell de guerra sumaríssim que el condemnaria a mort amb una petició d’indult; malgrat aquesta demanda en la qual hi havia, entre d’altres, l’arquebisbe de València (el mateix Peset era catòlic practicant i la seva dona havia estat presidenta d’Acció Catòlica de la ciutat) un grup de metges i col·legues universitaris van demanar la revisió del judici i el nou sumaríssim el va condemnar a mort.
L’autor arriba per primera vegada a la lectura de les actes del consell de guerra l’any 2011 i queda impressionat. A partir d’aquí comença una intensa i rigorosa feina de consulta en arxius per reconstruir els fets que conduïren a l’afusellament i la caracterització de tots els personatges que d’alguna manera hi estaven implicats, començant per l’autèntic protagonista, el doctor Peset. Per les pàgines del llibre van passant les diverses persones que conformen la història i acompanyen en Peset: els altres tres republicans que acompanyaren el metge en la saca (així deien les extraccions de condemnats a mort en un dia determinat) del fatídic 24 de maig de 1941. Altres protagonistes de la novel·la són alguns dels funcionaris de la presó i més personatges que ajuden a construir el relat.
La narrativa destaca la traïció d’antics companys de professió i amics que atesten en contra seva per enveges o ambició, la qual cosa subratlla la “ingratitud” que dona títol al llibre, destacant la dignitat humana pel damunt de la intolerància i el fanatisme. El llibre esdevé un clam a favor de la cultura i el progrés davant de la barbàrie feixista.
Aquest és un llibre tremendament trist, però de lectura apassionant, elèctrica i que t’atrapa pràcticament des de la primera pàgina. M’encanten els llibres d’aquest autor i és el quart llibre que llegeixo de Martí Domínguez, valencià, doctor en Biologia, professor titular de Periodisme a la Universitat de València i director de la revista Mètode Science Studies Journal, una revista molt seriosa i, al mateix temps propera, de continguts científics amb un enfocament que prioritza l’estudi crític de la ciència i la tecnologia, fent èmfasi en la relació Ciència – Tecnologia – Societat. Amb Ingrata pàtria, Domínguez tanca una trilogia de novel·les dedicades al feixisme. La primera va ser La sega (2015), podeu clicar l’enllaç per a veure l’entrada i la segona L’esperit del temps (2019) que podreu trobar ressenyada en aquest bloc pel nostre entranyable amic Pep Bujosa que ens deixà durant la pandèmia del coronavirus.
A l’esquerra, imatge de Joan Baptista Peset (El Nacional) i a la dreta, Martí Domínguez (wikipedia.org)
Ingrata pàtriaés una novel·la publicada per Proa – A tot vent l’octubre de 2025 amb 280 pàgines.
Us presento un llibre al qual vaig arribar a través del consell d’un molt bon amic meu, l’escriptor veneçolà AlejandroPadrón amb el qual comparteixo gairebé cada dia un cafè i unes xerrades llargues, profitoses i agradabilíssimes. Jo no sabia que aquesta novel·la s’havia convertit, des de l’any 2024 quan es va publicar, en el fenomen editorial espanyol i que en aquests moments va per la divuitena edició amb més de 150.000 exemplars venuts. Tot un rècord de vendes, un autèntic best-seller; el consell positiu de l’Alejandro em va portar a la lectura del llibre.
Lapenínsuladelascasasvacías és una novel·la sobre la Guerra Civil escrita, i això és un punt extraordinari, per un joveníssim escriptor de 35 anys, DavidUclés que va començar a escriure el seu llibre quan en tenia dinou a partir de les converses amb el seu avi. El llibre és la història de la família Arlodento o Ardolento, ja que en el registre civil estaven inscrits d’una i altra manera, d’un poble de Jaén que Uclés inventa i li diu Jándula, el municipi real de Quesada d’on és originari l’autor. Narra en to de realisme màgic la vida de la família entre 1936 i 1939 a Ibèria, un país imaginari que inclou el que en la realitat històrica són Espanya i Portugal. La novel·la relata la vida al poble i les peripècies dels diferents i nombrosos membres de la família per la península, assotada per la guerra civil. El realisme màgic consisteix a introduir elements sobrenaturals i fantàstics enmig de narracions de caràcter realista sense fer palès el canvi de món o registre, de tal manera que queden incorporats a la quotidianitat dels personatges. Uclés utilitza de forma suau i, en molts casos amb tendresa, les situacions o elements màgics per tal de descriure situacions que habitualment són crues i molt dures, tal com correspon a la situació tràgica de guerra civil que descriu. Per la novel·la apareix un munt de personatges, tan ficticis com històrics i explica l’esdevenir d’una família en descomposició, la deshumanització d’un poble, la desintegració d’un territori i els horrors de la guerra. Un aspecte interessant del relat són les múltiples cites d’escriptors, testimonis o historiadors que ens ajuden a situar-nos en la realitat que es descriu, així com les apel·lacions que el narrador fa amb el lector i que ajuda a convertir-lo en part del drama que es viu a les pàgines del llibre; al llarg del llibre són nombroses les ocasions en què el narrador intervé a la Història. Parafrasejant les paraules del propi Uclés, creu que és difícil que un recurs d’aquest estil pugui funcionar, però si que funciona, i molt bé, amb unes quaranta intervencions meta-literàries del narrador o en les quals s’hi fa esment. Això suposa alhora un joc amb el temps que permetrà al lector anticipar-se i saber el què passarà i que permet a l’autor mostrar-nos diferents cares d’una realitat en diferents moments de la història. En alguns punts del relat, Uclés fa propostes musicals que donen rellevància emocional al que està passant i suggereix al lector la companyia d’algunes obres en moments importants.
En general no es pot qüestionar el rigor històric dels fets que no segueixen sempre un fil totalment continu en el temps sinó que, de vegades, van i venen en el seguit cronològic per a fer més creïble i emotiva la narració. Un punt de crítica és l’excessiva simplificació dels ideals polítics i socials dels dos bàndols que poden conduir, segons la lectura que hom vulgui fer, a interpretacions una mica maniquees o excessivament tòpiques, però tot i admetent que això pugui passar, crec que la incardinació dels fets històrics de la Guerra Civil amb la trama novel·lada amb moltíssims actors reals o ficticis és més que brillant i molt atractiva. En aquest sentit, un moment especial de la novel·la és quan s’explica la conspiració militar prèvia al cop d’estat de 1936 com una partida d’escacs i des del punt de vista de Franco que prepara i mou les fitxes del tauler rebel amb la seva particular perspectiva, però sense allunyar-se del rigor històric.
El llibre enganxa totalment des de la primera pàgina. Gràcies al realisme màgic, l’autor embelleix el que és terrible, i fa possible enfrontar-se a una novel·la tan llarga sense que el drama sigui penosament feixuc. Hi ha capítols que són autèntics contes, plens de poesia, d’imatges inoblidables. Potser, s’abusa una mica d’aquest recurs que en alguns moments t’allunya de la realitat. Però això no canvia la visió del conjunt. I a més, els capítols són breus, la qual cosa ajuda al fet que la lectura sigui molt fluïda. És una obra que es llegeix amb plaer, amb emoció, i que deixa pòsit. Una novel·la, en definitiva que destil·la una maduresa i un ofici literari increïble en una autor tan jove.
LaPenínsuladelascasasvacías és editat per Siruela Nuevos Tiempos amb 700 pàgines i estructurat en un pròleg i un arbre genealògic de la família que us serà de molta utilitat en la lectura i amb quatre parts: Simiente/1936. Leño/1936. Ascua/1937. Ceniza/1938/1939. L’epíleg culmina la novel·la.
DavidUclés (Úbeda, 1990), llicenciat i màster en Traducció i Interpretació, és, a més, escriptor, músic i dibuixant. Ha publicat les novel·les El llanto del león (Premi Complutense de Literatura, 2019) i Emilio y Octubre (2020). Lapenínsuladelascasas vacías és el fruit de quinze anys de treball i d’un exhaustiu viatge de documentació i memòria per la geografia espanyola. Per a la seva creació, ha rebut les beques Leonardo i Montserrat Roig.
Aquesta novel·la ha estat per a mi, una gran troballa. La lectura és d’un nivell d’addicció tan gran que no la pots deixar i, en aquests moments de tanta caloria ambiental i uns termòmetres que perden el mercuri de tan alts com estan, us asseguro que tindreu unes hores d’autèntic gaudi. Jo ho he passat molt bé i us l’aconsello molt. És dels llibres que tenen la difícil virtut d’enganxar-te i transportar-te a una trama i uns personatges que t’atrapen de l’inici al final de l’acció.
Us faig cinc cèntims sobre l’argument de la novel·la: la història d’un barman mític i real, en Frank Meier que va ser un aclamat i reconegut elaborador i dissenyador de còctels i tota mena de begudes en el Gran Hotel Ritz de París. L’acció comença el 13 de juny de 1940 quan les tropes de la Wehrmacht estan a les portes de la capital declarada ciutat oberta i amb la derrota francesa ja evident. Per l’hotel Ritz i pel famós bar que dirigeix el nostre protagonista, hi passarà l’alta oficialitat de l’exèrcit d’ocupació, de les SS i de la Gestapo, així com molts dels habituals hostes que compartiran parcialment l’edifici, les instal·lacions de l’hotel i els serveis del famós barman. L’acció continua al llarg dels quatre anys que va durar l’ocupació nazi i al llarg d’aquest temps hi assistirem a l’evolució dels diferents protagonistes, molts d’ells personatges històrics, i veurem com el món antic de l’aristocràcia i l’alta burgesia parisenca i europea que utilitzava habitualment l’hotel va desapareixent en un context marcat per la col·laboració amb els ocupants o amb el règim de Vichy i amb les intrigues d’espionatge i de repressió al voltant de l’heterogeni grup humà que comparteix els vins, xampanys i còctels del protagonista.
Per acabar, algunes dades tècniques lligades a l’edició del llibre. L’original es va publicar a França l’any 2024 i l’èxit va estar tan aclaparador, que en pocs mesos n’havia venut més de 300.000 exemplars. A l’estat espanyol, l’edició ha estat de Galaxia Gutenberg amb una traducció al castellà d’Adolfo García Ortega. El llibre consta de 396 pàgines de text amb força diàlegs, però amb reflexions molt potents que aprofundeixen en un dilema que pels nostres veïns francesos és encara roent i és el paper nacional / individual desenvolupat durant l’ocupació nazi. L’autor Philippe Collin és periodista i productor en France Inter, autor d’assajos i guionista de còmics; també és autor de pòdcasts dedicats a Léon Blum, Napoleó, Simone de Beauvoir, Philippe Pétain i la Resistència. El bàrman del Ritz és la seva primera novel·la.
El personatge principal, la Yeonghye, a conseqüència d’uns malsons pertorbadors, deixa de menjar carn. Tanmateix, això és només l’inici de la seva transformació. Aquest canvi radical és vist i narrat de forma consecutiva per tres persones de la seva vida fins ara rutinària i anodina: el seu marit, el seu cunyat i la seva germana. La història, tal com acabo de dir, s’explica en tres parts: La vegetariana, La taca mongòlica i Flames verdes. La primera part és narrada pel marit de Yeonghye, el senyor Cheong, en primera persona. La segona part és en tercera persona i se centra en el cunyat de la protagonista (el seu nom no hi apareix) i la tercera part roman en impersonal tercera persona, però se centra en la seva germana, la Inhye, que parla esporàdicament en temps present. La metamorfosi de la Yeonghye no respon ni a preferències vegetals ni a instints suïcides. No és només un canvi en la dieta nutricional. És una dona que s’ha deslligat de tot el que implica l’animal humà, la seva violència, el seu canibalisme i la seva intolerància, fins a convertir-se en un ésser completament vegetal.
El llibre és, des del meu punt de vista, una bona novel·la; potser no acaba d’omplir les expectatives que m’havia fet abans de la lectura, però crec que us agradarà quan el llegiu. És possible que una de les raons de l’èxit de la novel·la sigui el desconeixement general que tenim de la cultura oriental i de la seva literatura i el fet que ens traslladem a mons que, fins i tot propers, són prou estranys com per a oferir-nos un sentiment de contrast, d’incomoditat que xoca amb la nostra mentalitat occidental. En La vegetariana, Han Kang porta aquesta incomoditat a un extrem, capaç de regirar l’estómac del lector més dur i, no obstant això, ho fa d’una forma melodiosa, dolça, característica d’aquesta literatura oriental que de vegades, més que narrar, deixa que l’acció discorri suaument com una taca d’oli que llisca sobre l’aigua. La Yeonghye, una dona anodina, que sempre s’ha ajustat al seu paper de dona submisa i atenta envers el seu marit —cruel pot resultar la manera com ell parla d’ella, gairebé despectivament, com si es tractés de poc més que un moble del saló—. Quan un dia, decideix deixar de menjar carn, hi ha alguna cosa que des del seu entorn familiar és percebut com una ofensa a les tradicions.
La vegetariana és una novel·la forta i feble alhora. Forta en el seu contingut i feble, més aviat delicada, en la seva forma. No ofereix respostes i et deixa més dubtes pel camí sobre les quals caldria pensar: des del trencament dels esquemes tradicionals socials als mínims drets humans, des de la figura de la dona en la societat al concepte de la bogeria. De tota manera, és una novel·la que no et deixa indiferent, encara que ha creat ja tantes expectatives (penso en el meu cas) que és possible que el seu impacte sigui menor del que aconseguiria si es pogués sense preconcepcions inicials.
Han Kang (Gwangju, Corea del Sud, 1970) és Premi Nobel de Literatura 2024. Va escriure aquest llibre l’any 2007. L’edició catalana és de La Magrana l’any 2024, amb una bona traducció de Mihwa Jo i Raimon Blancafort. La novel·la consta de 204 pàgines.
En el context d’una propera conferència, dimecres 26 de març de 2025 a les 18.30h a l’Ateneu Barcelonès sobre Trieste. Una ferida a Europa amb la participació de Simona Škrabec, professora, escriptora i traductora que presentarà Josep Llop, ateneista de la secció d’Història de l’Ateneu, ha preparat les tres ressenyes que teniu a continuació.
Trieste o el sentido de ninguna parte
JAN MORRIS: Trieste o el sentido de ninguna parte, Traducció de Lucía Barahona, 2017 Editorial Gallo Nero, 220 pàg.
El llibre de Jan Morris (1926-2020) és una breu però interesant aproximació a la història i cultura triestina. Es tracta d’un relat càlid, un viatge en el temps què ens parla dels llocs més emblemàtics de Trieste i dels grans personatges que hi van viure, tant els nadius com els “exiliats”. Lluny d’estereotips no defuig els elements conflictius que han marcat la seva realitat fent un recorregut crític per la seva turbulenta història, des del període d’esplendor comercial amb l’imperi austro-hongarès i la seva decadència posterior amb l’ascens de l’irredemptisme, la implantació del feixisme, el control nazi de Trieste amb la república de Saló i del període de postguerra del qual fou partícip.
En les etapes finals de la Segona Guerra Mundial durant l’ocupació de Trieste conjunta britànic-estatunidenca, Jan llavors James Morris, va formar part del regiment novè anglès de la Queen’s Royal Lancers. Aquest fet i les visites continuades a la ciutat, la seva feina com a corresponsal de premsa, la seva vasta cultura i el fet que va ser una de les primeres dones trans, han contribuït a forjar una mentalitat oberta i sense prejudicis que té el seu reflex en el llibre.
En la part final del llibre, la visió que ens dona de Trieste és la del no-lloc (Trieste And The Meaning Of Nowhere) que Morris sent com a encarnació d’una utopia, aliena al concepte de nació o nacionalisme, un híbrid de races, llengües i cultures, una ciutat contradictòria amb els relats establerts. El sentiment predominant del llibre és l’anhel que porta a no acontentar-nos amb allò que s’ha descrit, sinó que el mou cap a nous reptes o objectius (sehnsucht).
S’ha dit i reiterat que Trieste passeja per la seva història com una gran dama que viu en el record de l’antiga esplendor, incapaç d’adaptar-se a la modernitat i a la seva pròpia nacionalitat. Malgrat aquesta constatació el que trobo més interesant del seu llibre, ple de lirisme, és la reflexió sobre la idea d’identitat i sobre la influència de la Història en el destí de les ciutats. En aquest sentit l’autora basteix un espai a partir d’elements no canònics, des de la perspectiva historiogràfica, integrant elements existents allunyats del concepte nacional, basats en la convivència i tolerància. Així Jan Morris ens diu “A tot arreu hi ha individus que formen una mena de Quart Món o de diàspora pròpia. Són gent senyorial i molt variada. Poden ser cristians o hindús, musulmans o jueus, pagans o ateus. Poden ser joves o vells, homes o dones, soldats o pacifistes, rics o pobres. Poden ser patriotes, però mai xovinistes. Independentment del país on es trobin, comparteixen els valors comuns de l’humor i la compassió. Quan ets amb ells saps que mai et faran burla ni se sentiran incomodats per la teva presència, perquè els és igual quina sigui la teva raça, la teva fe, el teu sexe o la teva nacionalitat, i són comprensius per tolerar la ximpleria. No els costa riure i no els costa ser agraïts. Mai no són desagradables, i no es deixen d’intimidar per la moda, l’opinió pública o la correcció política. Aquestes persones són exiliats en les seves comunitats perquè sempre són minoria, però formen, encara que no ho sàpiguen una nació poderosa. És la nació del no-lloc, hi he arribat a la conclusió que la seva capital natural és Trieste.”.
Necròpolis
BORIS PAHOR: Necròpolis, traducció de Simona Škrabec, editorial Pagès, 2004, 256 pàg.
Al parlar de Trieste generalment es pren com referència de context l’àmbit cultural italià i sovint s’oblida l’aportació de la comunitat eslovena, el seu patiment i la seva persecució. Cal tenir present que Trieste abans de la primera guerra mundial era la ciutat del món amb més ciutadans eslovens. Boris Pahor ha posat veu a aquest oblit.
Boris Pahor (1903-2022) , nascut a Trieste és el més famós escriptor triestí de llengua eslovena, proposat per al premi Nobel en diverses ocasions i distingit amb nombrosos premis internacionals, narra a Necròpolis la seva deportació als camps de concentració nazis de la Risera de San Saba, Natzweiler-Struthof, Dachau , Harzungen, Bergen Belsen i Mittelbau-Dora entre 1943 i 1945 per col·laborar amb la resistència antifeixista.
Pahor pertanyé a una minoria ètnica perseguida pel feixisme italià entre 1925 i 1943. No era jueu, sinó eslovè però la identificació de l’escriptor amb les víctimes de l’extermini jueu és total. Com ells, els eslovens i altres pobles van ser víctimes sacrificials del deliri nacionalista germànic, que Pahor considera la major aberració de la història moderna.
El llibre no sols ens descriu la persecució d’aquestes nacionalitats i ètnies sinó que va més enllà i ens interpel·la sobre el fet que en l’Europa moderna hagi succeït aquesta catàstrofe al temps que vol ser una eina per a transformar l’inexplicable món interior dels sobrevivents en un lloc de memòria col·lectiva. Conté conceptes i idees, fins i tot, que recorden els inoblidables textos de l’italià Primo Levi, l’autor de “Si això és un home” .
Les novel·les de Primo i Boris tenen en comú el temps que van trigar a ser reconegudes, 1963 i 1967 respectivament, i és què ambdós són llibre incòmodes no sols per la denúncia de la barbàrie nazi sinó per l’acceptació de culpa que va més enllà dels botxins dels Lagers.
El llibre ja de bon inici ens planteja la impossibilitat de tota narració. Comença amb una visita al camp de Natzweiler a l’acabar la guerra. El narrador (Pahor) se’ns apareix visiblement torbat davant la presència d’altres visitants (turistes) i els defuig, com qui escapa de l’enemic. En realitat, els mateixos lectors són per a ell com aquests intrusos distrets i insolents, que pretenen conèixer el mal per netejar les seves consciències.
El llibre llavors ens planteja un repte d’entrada. Els lectors quedaran exclosos d’aquest engany, només si realitzen un veritable esforç de compenetració compassiva, que els permeti tocar el fons de la tragèdia.
No és una obra amable ni tampoc sempre de fàcil lectura, especialment en la seva part central (no té capítols), en la qual Pahor sembla abstret i transmet sensacions més que idees, que salvant distàncies ens recorda a les descrites per Joseph Conrad en El Cor de les Tenebres. La part final, més reflexiva, acaba plantejant de manera brillant la qüestió de la responsabilitat i el sentit de culpabilitat que “persegueix” a la condició humana i que queda palesa en les situacions límits. Ens ve a dir que el veritable terror no és el de l’assassinat sinó el de la mort en vida i d’aniquilació moral a la qual es pot portar a un ésser humà.
Trieste
DAŠA DRNDIĆ: Trieste. Traducció del croata i pròleg de Simona Škrabec, Editorial Automàtica, 2015, 531 pàg.
Daša Drndić (Zagreb, 1946 – Rijeka, 2018) va ser una reconeguda escriptora i crítica literària croata, i la seva obra ha estat traduïda a més de 15 idiomes. Malgrat no estar considerada, de manera incomprensible, com pertanyent al cànon triestí, ha estat una gran coneixedora de la ciutat i del seu entorn Balcànic, Friulà i Istrià. No és casual el fet d’haver viscut a Rijejka, el Fiume que d’Annuzzió va voler integrar a Itàlia i que va ser l’avantsala del feixisme que posteriorment va devastar moralment a Trieste.
Drndić, ens interpel·la del que serà el seu tema fonamental, la memòria esborrada del feixisme a Europa. L’autora ens diu que la immundícia d’aquell temps es va escombrar sota la catifa i per a exemplificar-ho ens colpeix amb l’Holocaust centrat a Trieste i construeix un relat inspirat en el segrest de nens jueus pels nazis per després criar-los com a aris
Es tracta d’una novel.la que barreja de manera magistral ficció i història. A partir de la família Tadeschi (italiana-jueva) i Baar ( Gorizza – Eslovènia) on s’insereixen diferents ètnies i cultures que conformen la població del Friuli- Trieste. Com fa Sebald incorpora també documents fotogràfics que ajuden a un millor context sensorial. La narració generacional d’aquestes famílies és un mosaic històric on sovint els silencis i la banalització predominen sobre l’èpica.
La part central inclou de manera colpidora els noms dels 9000 jueus que van ser deportats d’Itàlia als Lager nazis o assassinats a Itàlia entre 1943-1945, després de la implantació de la república de Saló l’any 1943. Llavors Trieste i el seu hinterland va ser incorporat al tercer Reich, la Zona d’Operacions del Litoral Adriàtic del III Reich. En aquest context i pel que fa a la barbàrie nazi-feixista es destacable el repàs històric inserit a la novel·la dels responsables nazis del camp de San Sabba, que va esdevenir l’únic camp d’extermini, amb forn crematori inclòs, de tot Itàlia i que va funcionar també com pas de trànsit a altres Lagers.
Descriu el silenci còmplice d’una part significativa de la població i també qüestiona l’oficialitat de la història, com la proclamada neutralitat de Suïssa, país que va pactar amb els nazis el pas dels trens amb deportats jueus pel túnel alpí de Sant Gotardo, de nit i amb la hipòcrita connivència de la Creu Roja suïssa, que tancava els ulls i donava mantes i sopa els qui anaven a morir a Treblinka i Auschwitz.
El llibre conté un pròleg de la seva traductora Simona Škrabec, una interesant aportació on denuncia l’imperi de l’oblit, perquè “ningú vol heretar el dolor ni les mans tacades de sang”, i posa en evidència aquesta “majoria silenciosa” que va ser tan culpable com Hitler i els seus acòlits, perquè molts van veure el que ocorria però van mirar cap a una altra banda.
Aquest llibre és el tercer de la sèrie que l’autor dedica a l’estudi del feixisme des d’una postura radicalment antifeixista. Vaig llegir i ressenyar les dues primeres entregues l’any 1920 (M. El hijo del siglo) i l’any 1923 (M. El hombre de la providencia) i ara acabo de llegir el tercer. El que havia de ser una trilogia ara ja s’ha transformat en una tetralogia amb un quart tom (M. La hora del destino) publicat l’any 2024 que de moment no he llegit. Suposo que més endavant tornaré a l’apassionant i funest personatge de la història mundial que vuitanta anys després de la seva mort encara desperta nostàlgies i relectures històriques truculentes entre la renovada i, al mateix temps retrògrada, extrema dreta del món i, en especial, entre els antics missinos neofeixistes (en el seu moment del Moviment Social Italià o MSI) ara en el govern italià en una barreja de la dreta més ortodoxa berlusconiana, els radicals xenòfobs de la Lliga de Salvini, tots presidits per la “moderada” Georgia Meloni amb el seu partit Fratelli d’Italia provinent de l’Aliança Nacional (AN), partit hereu del clarament neofeixista MSI. En el context polític que tenim ara és molt important que es publiquin llibres com aquesta sèrie d’Antonio Scurati ja que contribueixen a lluitar contra la banalització i el blanquejament d’un període històric terrible i del qual no hi ha res ni a recuperar ni per reivindicar.
Los últimos días de Europa comença l’any 1938 quan Mussolini ha proclamat la fundació de l’imperi italià després del triomf a la guerra d’Abisínia i l’acostament cada vegada més intens a l’Alemanya nazi amb la qual està compartint dedicació bèl·lica a la guerra civil espanyola donant un important suport militar i econòmic als nacionals comandats pel general Franco. Aquest tercer llibre se centra en els moments previs a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, fet històric els ressons i les conseqüències del qual ressonaran durant molt de temps. Scurati ens mostra un Mussolini diletant, oportunista, dubitatiu, mediocre. Si heu llegit els anteriors llibres, observareu el declivi d’un Mussolini que vint anys abans semblava un líder inqüestionable, ferm i segur.
Berlin. Mussolini, Ciano and Hitler. 1937. Germany. Credit: Album / Photo12/Archives Snark
En els llibres de Scurati sobre Mussolini es desenvolupen amb detall la personalitat i la trajectòria d’altres personatges que, tot i que secundaris, adquireixen molt protagonisme. En aquest tercer volum és molt remarcable la figura de Galeazzo Ciano, gendre del dictador, el gendríssim, un home mediocre a qui col·loca com a ministre d’Afers Exteriors i que es veu arrossegat a negociar una aliança amb Alemanya i després una guerra que no vol. La pantomima de Ciano i el seu sogre tractant d’evitar l’entrada en el conflicte, comportant-se com a mediocres i fanfarrons, intentant Mussolini convertir-se en el pacificador mentre Hitler el tracta com a algú que no és de fiar, sense ser avisat de les successives maniobres polítiques o bèl·liques de l’Alemanya nazi fins que ja són un fet: Txecoslovàquia, Àustria, el pacte de no agressió amb Stalin o la invasió de Polònia. Apart del nucli principal conductor del relat, la progressiva implicació italiana en la Segona Guerra Mundial, hi ha un segon centre d’interès en el llibre que és l’aprovació de les lleis racials antisemites -més dures que les que llavors regien a Alemanya contra els jueus-, provocant la caiguda en desgràcia i fins i tot la fugida de feixistes de la primer etapa, com la mateixa Margherita Sarfatti o el podestà de Ferrara, amic íntim del jerarca Italo Balbo, que assisteix perplex a una mesura que sembla plantejada per impressionar Hitler, ja que en la ideologia feixista no hi havia motivacions ètniques i hi havia un bon nombre de feixistes que eren jueus.
Aquest és el llibre més petit de la sèrie amb 418 pàgines, publicat per Alfaguara l’any 2023 i traduït, com els altres per Carlos Gumpert. La lectura és extraordinàriament fluïda i l’alternança de relat amb les fonts que donen suport historiogràfic al que s’està llegint faciliten molt la situació històrica del que es narra.
L’Abed Salama busca el seu fill de cinc anys, en Milad, que amb els nens del parvulari han sortit a passar un dia d’excursió. En sortir de l’escola, l’autobús que els transporta pateix un greu accident, bolca i s’incendia. L’acció discorre en la zona propera a Jerusalem, l’any 2012, on un entramat urbà molt complex acull pobles palestins, assentaments jueus, controls militars, murs infranquejables i unes sufocants condicions de vida que acompanyen el dia a dia de l’ocupació israeliana per a la població palestina. La canalla afectada pel greu accident anirà a parar a diversos centres hospitalaris de la zona i el nostre protagonista, amb una angoixa terrible, haurà de fer una cerca interminable del seu fill que reflecteix la burocràcia i complexitat del terrible sistema de segregació imposat pels ocupants.
La narració inclou una gran quantitat dels afectats d’alguna manera a l’accident, tant jueus com palestins i ens endinsa en les seves vides, molt més enllà del dia a dia, ja que permet una aproximació minuciosa als orígens i l’esdevenir de l’ocupació, les protestes (intifades) palestines, l’implacable, inequívoc i continu procés de colonització jueva del territori de Cisjordània i la repressió segregacionista, racista i portada a límits burocràtics extrems que fan impossible i absurda la vida quotidiana.
La història és real, podeu consultar una nota de premsa aquí. Nathan Thrall fa un relat molt ben lligat i extensiu d’un fet luctuós que serveix per explicar de manera molt lúcida un conflicte abordat des de la quotidianitat; es tracta com diu el subtítol d’una autèntica anatomia d’una tragèdia a Jerusalem. L’autor fa un exhaustiu estudi a partir d’innombrables fonts primàries com són les moltíssimes entrevistes fetes a les persones implicades d’alguna manera en els fets. La caracterització dels personatges i de la seva història prèvia són ben reals i en molts aspectes poden incomodar de vegades al lector, ja que la seva visió del món i de les relacions socials no encaixen totalment amb els nostres estàndards cosmogònics occidentals. Els noms de la gran majoria de persones que surten en el llibre són els autèntics, començant per l’Abed Salama que és qui dona nom al llibre. Només en el cas de quatre persones, l’autor ha canviat el nom a petició seva per tal de resguardar la seva intimitat.
L’edició del llibre corre a càrrec d’Edicions del Periscopi amb una bona traducció de Pau Gros. El text, comptant l’epíleg, n’ocupa 270 pàgines i al final hi ha dues petites notes de l’autor i del traductor sobre les adaptacions fetes per a les transcripcions dels noms hebreus i àrabs. La bibliografia final és molt extensa i exhaustiva, específica per a cadascuna de les cinc parts i l’epíleg en què es divideix el llibre i, a més de les fonts primàries de les entrevistes, conté moltíssimes entrades útils per a qui vulgui ampliar o focalitzar algun aspecte del relat. Al final un índex ajuda a la cerca dels personatges o dels fets històrics que van sortint en el relat. Els agraïments de l’autor són també de lectura imprescindible i les tres darreres línies ajuden a veure la seva idea sobre la conclusió de l’actual segregació (apartheid) als territoris ocupats. Tot plegat 319 pàgines. Per a mi, el llibre és una gran troballa, apassionant, en moments angoixant, però que fa una aproximació autèntica i actual, imprescindible, al conflicte que ocupa gran part dels problemes i les injustícies no resoltes de la nostra societat. Podeu escoltar una entrevista a l’autor (guanyador del Premi Pulitzer de no ficció 2024 amb aquest llibre) al programa Catalunya nit de Catalunya Radio o veure l’entrevista al programa de TV3 Més324.
Nathan Thrall és periodista. Ha treballat i publicat articles i reportatges a Associated Press, BBC, CNN, Democracy Now!, The Economist, Financial Times, The Guardian, PRI, Reuters, Time, The Wall Street Journal, The Washington Post, The New York Times Magazine, London Review of Books i The New York Review of Books, entre d’altres. Les seves peces periodístiques han estat traduïdes a més d’una dotzena d’idiomes. És autor de The only language they understand: Forcing compromise in Israel and Palestine i d’Un dia a la vida de l’Abed Salama, que ha estat considerat un dels millors llibres del 2023 per The New Yorker, Time, The Economist, The New Republic i Financial Times. Ha treballat durant més d’una dècada per a l’International Crisis Group, concretament al Programa per a l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, i també ha exercit de professor al Bard College. Està considerat un dels analistes més contundents i lúcids que treballen sobre el conflicte Israel-Palestina. En l’actualitat viu a Jerusalem amb la seva família.
L’hivern de 1930, en començar el mes de gener, el jove Mariano Lozano arriba amb la seva dona Joaquina a Casetas, un suburbi a l’extraradi de Saragossa. Obrirà una sastreria i, a més, ell que és músic clarinetista, porta l’encàrrec de formar una banda municipal. Les dures condicions de vida de l’època que acompanyen la jove parella ens endinsen en un temps complex de la història d’Espanya. Ens trobem en els moments finals de la dictadura de Primo de Rivera i l’arribada de l’anomenada “dictablanda” del general Dámaso Berenguer. A Casetas, una simple estació d’enllaç dels trens que circulen entrant o sortint de Saragossa, la població malviu enmig de la ignorància, l’analfabetisme i la submissió a unes estructures caciquils i corruptes que asfixien qualsevol possibilitat de progrés. A la novel·la apareix tot un seguit de personatges que configuraran el dur, lent i sovint dolorós naixement de la futura banda. Aquests personatges, molt ben descrits i molt entranyables, constituiran, una bona part del relat; són gent del poble, incultes, nobles, acostumats a les injustícies i a les penúries de tota mena. Personatges com el Badana, el Regañao, el Pintado, el Pericas, el Mudo o Bartolomé, entre d’altres, seran els que hauran de formar i cohesionar un grup de futurs músics que descobriran la música com quelcom que els pot donar un cert orgull de viure i de pertinença en un món injust i cruel amb les classes populars com el que es vivia en l’Espanya de la Restauració. La dedicació, el profund amor i la rectitud ètica i socialista de Mariano aconseguiran fer madurar un grup humà que semblava negat a qualsevol evolució. La superstició d’aquella societat rural, ancorada en la ignorància i la por seculars és representada per la Hilaria, a qui diuen la bruixa, persona excèntrica i solitària dotada d’un “do” per a guarir malalties i que és respectada i temuda per part del veïnat. Entre la Hilaria i el Mariano s’establirà una estranya relació entre la raó i la superstició que ens acompanyarà al llarg de l’obra. L’arribada dels nous temps republicans, amb les esperances i les incerteses guiaran la trama al tràgic final que pel nostre país va representar el cop d’estat militar i la posterior guerra civil de 1936.
Vaig llegir una novel·la d’aquest autor, Antonio Iturbe, fa uns quants anys: La bibliotecaria de Auschwitz (2012) i ara, fa pocs mesos, acaba de publicar aquesta darrera obra. Quan comences la lectura, en poques pàgines quedes atrapat i no la pots deixar. Els diàlegs entre els personatges baturros, nobles, brutots, molt reals, són sovint divertits; t’imagines les situacions i les vius amb la tendresa que l’autor sap transmetre. El personatge principal és entranyable i molt humà, un dels molts herois populars oblidats i anorreats per la terrible guerra civil i la repressió que hi portà. Els fets i la majoria dels personatges són reals i això dóna un gran valor a aquesta història que aconsegueix recuperar de l’oblit forçat per la por de moltes dècades de dictadura franquista, un grup de persones que van contribuir a una il·lusió col·lectiva escapçada cruelment.
L’edició és de Seix Barral de l’abril de 2024 amb un text de 410 pàgines i amb tapa tova. L’autor Antonio Iturbe(Saragossa, 1967), és un periodista, escriptor i professor, guanyador del Premi Biblioteca Breve 2017. Fundador i director de la revista cultural Librújula i col·laborador del suplement Cultura de La Vanguardia. La seva novel·la La bibliotecaria de Auschwitz (2012), ha estat publicada en 31 idiomes. Al Regne Unit va ser el llibre traduït més venut de l’any 2019.
De petit format, però interessant i efectista aquesta exposició que, només entrar a l’Ateneu Barcelonès, us dóna actualment la benvinguda. Organitzada per l’Ambaixada d’Àustria -Zweig, com potser sabeu, era ciutadà d’aquest país centroeuropeu- com a mostra itinerant, ens presenta la personalitat i la trajectòria d’un dels intel·lectuals i activistes -escriptor, ciutadà d’origen jueu, compromès antinazi- més decisius per tal d’entendre la convulsa situació de l’Europa de la primera part del segle XX.
La mostra es va presentar a la Biblioteca Nacional de Viena i a continuació es va establir a la Biblioteca Municipal de Salzburg, amb motiu del 80 aniversari de la mort de l’autor. Ara, convertida en una exposició itinerant, està concebuda per fer la volta al món, també a Barcelona, a l’Ateneu Barcelonès.
L’exposició està formada per un seguit de plafons, amb explicacions en castellà i en anglès, que donen notícia del personatge. Naturalment, l’Ateneu havia de completar aquestes explicacions amb la visualització en català, a través d’una pantalla, dels textos de l’exposició, així com mitjançant el programa de mà en català que reprodueix fidelment els textos del plafons, a més del cartell que ens la introdueix des del carrer de la Canuda.
Zweig, un dels autors en llengua alemanya més llegits del món, va ser un intel·lectual molt complet. Era, com dèiem, de família jueva, com tanta gent interessant al món -que malament que els fas quedar, odiós Netanyahu!-, i literàriament va desenvolupar un estil molt singular, que unia una acurada construcció psicològica a una brillant tècnica narrativa. De conviccions antibel·licistes, va fer de periodista sobretot des de Suïssa i també va viatjar molt, una de les seves grans passions.
Zweig va ser dels primers referents a protestar contra la intervenció d’Alemanya en la Gran Guerra, de la mateixa manera que anys més tard combatria el nazisme, que prohibí els seus llibres l’any 1936. El 1941 s’instal·là al Brasil, país en el qual se suïcidaria l’any següent, a la ciutat de Petròpolis, en companyia de la seva esposa. Un pensa que, si diversos referents culturals catalans i espanyols van exiliar-se a Sud-Amèrica sense morir en l’intent, per què ell hauria volgut desaparèixer. Però suposo que haver viscut l’horror del règim nazi era tan gran que l’impacte havia de ser terrible. Tot i així, hi ha fonts que apunten que Zweig hauria estat objecte d’una conspiració, no prou comprovada.
Com diu textualment la presentació de l’exposició al web de l’Ateneu: “A través de manuscrits originals, cartes, fotografies, fragments de pel·lícules i enregistraments de so, la mostra ens porta per tot el món (Magallanes. L’home i la seva gesta), a Indonèsia (Amok) i al Brasil (Brasil. País de futur) , però també al passat (El món d’ahir) del desaparegut Imperi dels Habsburg, que Zweig considerava un model global per a la coexistència de diferents pobles. Com a precursor d’una Europa comuna, anhelava una literatura que transcendís les fronteres de les nacions individuals. A l’exposició es descobreixen la seva extraordinària transcendència i la seva polifacètica obra literària, l’actualitat de la qual perdura fins als nostres dies. El missatge de Stefan Zweig per a la posteritat és la utopia d’un món pacífic sense fronteres”.
Va visitar el nostre home algun cop Barcelona i, per tant, Catalunya? Doncs sembla que no, i hagués estat per a nosaltres tot un honor poder-lo rebre. La sola lectura d’una obra com El món d’ahir (1943), entre d’altres títols, mostra la gran capacitat d’interpretació de l’entorn que tenia aquest gran autor europeu i del tot universal.
Obres de Stefan Zweig a la Biblioteca de l’Ateneu
La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès disposa per als seus socis d’un catàleg de més de 60 obres de Stefan Zweig que podeu consultar aquí
Aquesta novel·la aproxima el lector a la crisi financera de 1929, el famós crac bursari que serví d’avantsala a la Gran Depressió mundial que sacsejaria el món d’entreguerres i que seria l’anticip del cataclisme més important del segle XX, la Segona Guerra Mundial. L’acció se situa en els anys vint, on Benjamin Rask i la seva esposa Helen dominen Nova York: ell, un magnat financer de Wall Sreet que ha pastat una fortuna immensa; ella, la filla d’uns excèntrics aristòcrates. Però a mesura que la dècada s’acosta a la seva fi, i els seus excessos revelen un costat fosc, als Rask comencen a envoltar-los les sospites… Aquest és el punt de partida d’Obligacions, una reeixida novel·la de 1937 que tot Nova York sembla haver llegit i que narra una història que pot, no obstant això, explicar-se d’altres formes. L’autor compon amb la, resta del llibre un increïble trencaclosques literari que endinsa el lector en un seguit de veus diferents, versions més o menys confrontades que es van sumant (o restant) entre si i que són un continu interrogatori sobre la veritat o no del que planteja el relat.
Fortuna explora els secrets del capitalisme americà, el poder dels diners, les passions i les traïcions que mouen les relacions personals i l’ambició que ho contamina tot. El llibre s’estructura en quatre parts: la primera és obligacions, que ja he descrit breument en el primer paràgraf. La segona, la meva vida, descol·loca una mica el lector que, en iniciar, la tercera part, memòries, records, comença a albirar per on van els trets del relat i que espera amb avidesa la darrera part, futurs per acabar de situar les peces del puzle i tancar l’obra.
Hernán Díaz, nascut a Buenos Aires l’any 1973, és un escriptor i professor que viu, treballa i escriu a Nova York. És autor de dues novel·les: A lo lejos (2017) i Fortuna (Trust en el seu títol original) de l’any 2022 i que rebé el Premi Pulitzer de ficció l’any 2023. Aquesta última serà adaptada com a sèrie i emesa per la cadena estatunidenca HBO i en la producció de la qual col·laborarà Díaz. La traducció catalana d’EdicionsdelPeriscopi és de 2023, consta d’unes 460 pàgines i amb una curosa traducció a càrrec de JosefinaCaball.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.