Per Joan Alcaraz
• Títol: T’has endut l’olor dels til·lers
• Autor: Jaume Puig Ustrell
• Any: 2020
• Pàgines: 200
• Editorial: El Cep i la Nansa, edicions (Vilanova i la Geltrú)
http://www.elcepilanansa.com
L’autor
Jaume Puig Ustrell (Terrassa, 1945) ha estat enginyer industrial i és un ciutadà sensible a la cultura, singularment a la música.
L’any 1973 es casaria amb la reconeguda -i ara enyorada- actriu egarenca de teatre i de populars sèries televisives en català Àngels Poch, morta d’un càncer el mes de març del 2015.
Escriptor esporàdic de pensaments fins ara inèdits, T’has endut l’olor dels til·lers és el seu primer llibre publicat. Una irrupció en el panorama literari per treure-s’hi el barret i que, per tant, és desitjable que tingui continuïtat.
Del seu pas per la prestigiosa Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, Jaume Puig n’ha obtingut les eines necessàries per tal de donar reeixida forma artística al que prèviament havia estat un dietari personal, ben segur que molt dolorós d’escriure.
Comentari
Diferent, singular, colpidor, valent, extraordinari i d’altres adjectius se li podrien acudir a una lectora o un lector sota l’impacte immediat d’haver acabat un llibre com T’has endut l’olor dels til·lers. Però, més enllà del que aquesta adjectivació pugui expressar, cal dir que el text de Jaume Puig Ustrell ha de ser, tant com es pugui, rescatat del gavadal de tanta novetat literària. Amb l’objectiu de preservar les traces de la gran actriu que el va inspirar i de destacar la bona ploma que ens posa de nou, tan sensiblement, la seva memòria a l’abast.
I és que Jaume Puig fa una formidable contribució al gènere, tan preuat, que n’hem convingut a dir literatura del jo. En aquest cas, es tracta d’un jo sofrent, d’algú que s’adona que la parella que de jove escollí com a companya de vida -i amb la qual ha tingut un fill i una filla- se’n va d’aquest món d’una manera inexorable, a uns encara joves 66 anys. Ens deixa el seu cos, clar, perquè és ben cert que cap persona no mor del tot mentre tingui qui la recorda, oimés quan, com en el cas d’Àngels Poch, qui se’n va ha gaudit, molt merescudament, de l’admiració col·lectiva.
¿Quins són aquests til·lers d’aroma tan fragant, dibuixats també a la bella portada que ens fan a mans les vilanovines edicions d’El Cep i la Nansa, un dels segells editorials ben consolidats més enllà de Barcelona? Són els arbres que la parella protagonista podia veure a la plaça que donava a la seva finestra familiar. I que conserven un perfum que, per intens, fresc i poètic -com el títol del volum- que sigui, ja no té el concurs de l’Àngels…
El llibre del Jaume Puig constitueix un repte per l’equilibri entre un dolor gairebé irracional i la raó conceptual que s’esforça en vèncer-lo. I ho aconsegueix plenament en la mesura que l’autor -darrera del qual hi ha, no cal dir, una persona- pateix, però qui el llegeix en pot gaudir. No hi ha cap contradicció, en això, perquè la malaltia i la mort de tants éssers propers i el dol posterior que comporten constitueixen experiències poc -o gens- agradables però que enriqueixen, ni que sigui des de l’extrema fragilitat, el coneixement de la condició humana.
Per fer una mica més suportable el dolor i vívida l’enyorança que sent per la seva estimada, l’autor introdueix al text la descripció d’alguns objectes d’ús molt personal vinculats a l’Àngels que, d’una manera alhora punyent i delicada, ens la tornen a atansar. D’aquesta manera, la trenca, l’abric negre, el vestit blau o el penjoll de plata constitueixen peces emblemàtiques d’un itinerari vital que la mort, en bifurcar-lo, ha gairebé destruït… però no del tot. I és que -insistim-hi- aquest llibre i la semblança compartida que conté tornen a fer nostra una ànima, una sensibilitat i un talent que perduraran, tot vencent l’oblit.
Us convido, doncs, a sentir negre sobre blanc -i també des del lila del preciós envoltori que llueix el volum- l’olor d’aquest til·lers. Si heu estat recentment de dol, podreu percebre-la d’una manera intensa. I si hi esteu encara, us obrirà la finestra cap a la plaça de la vida i la contemplació d’uns arbres que us faran retrobar, novament, la llum del sol.
Gaudir la Cultura 