Petita crònica

L’any 1929, en ple ascens del nazisme es van publicar quatre narracions (- La col.lecció invisible, de 1925.  – Un episodi del llac de Ginebra, de 1919. – Leporella, de 1929. – El llibreter Mendel, de 1929.), breus que varen gaudir d’un èxit extraordinari. Amb evidents traces autobiogràfiques,que retraten el gran declivi d’un món caduc, que la Gran Guerra va fer desaparèixer. Són una autèntica crònica literària d’una Europa entre guerres.

És una Petita crònica d’una Alemanya derrotada, que amb el Tractat de Versalles, va donar peu a la finalització del Segon Reich, i donar el tret de sortida al catastròfic i terrorífic Tercer Reich, a causa de les importants concessions territorials i als pagaments de les fortes indemnitzacions econòmiques que el poble alemany va haver de suportar com a penyora i despesa de la Gran Guerra. Tractat que va ser totalment vilipendiat, als anys trenta per ja saben qui….

En “Un episodi del llac de Ginebra”, Zweig escriu: “¿Per què no m’han de deixar anar amb la meva dona, si els ho demano per l’amor de Crist?…. ¿Per què en van treure de casa, doncs? Deien que havia de defensar Rússia i el tsar. Però Rússia queda molt lluny i el tsar….”.

El crític i escriptor Xavier Serrahima ens diu: “Stefan Zweig ens reflecteix amb gran força tant l’absurditat de la guerra com el caràcter d’aquells que, per defensar el seu país, són enviats a l’altra banda del planeta, i abandonats a la seva sort, com una desferra inútil, quan ja no són necessaris”

Com ens diu l’escriptor, Antoni Martí Monterde, gran coneixedor i estudiós de Zweig, que “En el període d’entre guerres, és un declarat neutral i pacifista, que per encàrrec del ministre d’Afers Exteriors d’Àustria, dóna un seguit de conferències a Zuric, Berna, Basilea i Lucerna, per a mostrar al país neutral per antonomàsia que Àustria no participava de l’esperit  bel.licós d’Alemanya. És en aquest moment, a les acaballes de la Gran Guerra, quan Zweig comença a escriure les novel.les que anirà arredonint amb aquesta imatge de gran escriptor pacifista. Obres com Jeremies, El món de 1914, i Petita crònica”.

On continua dient: “El recull d’aquests quatre relats, són una mena d’autobiografia  profunda, en què s’estableix una relació negativa respecte al positiu que representen les seves grans memòries: El món d’ahir – Memòries d’un europeu, redactades als anys quaranta i publicades pòstumament.”

“No va poder defugir de la Primera Guerra Mundial, al final tampoc no va poder eludir la Segona, ni els efectes del nazisme sobre la seva condició jueva, ja que el seu aristocratisme intel.lectual alemany no li estalviaria de veure cremar els seus llibres ni d’haver.se d’exiliar a Brasil, on es va acabar suïcidant”.

Aquests breus escrits ens confirmen la fama de pacifista i europeista de Zweig, que va representar, com pocs, la idea d’una Europa culturalment unida, així com va ser un fort activista social sent un dels primers escriptors que protestaren contra la intervenció d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial, escrivint sobre la crua realitat europea de tots aquells anys, fins a definir-se posteriorment com “no ari”.

L’antic món deixa pas a una nova realitat en la qual el llibreter de llibres vells és considerat com un “paràsit incòmode i inútil”.

“¿Per què vivim, si el vent esborra fins a l’última petjada que van deixant els nostres peus?” Pàg.111.

“..si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’impecable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit” Pàg. 130.

Ens narra una sèrie de fets comuns, normals, corrents, però uns fets del tot importants, de i per a persones normals, discretes, de personatges inadvertits, perdedors….

Descriu uns relats que s’han de preservar i transmetre d’una generació a l’altre, que no han de caure en l’oblit.  Avui ho anomenen  “el rescat de la memòria històrica”. Preservar, protegir els esdeveniments pòstums. La història dels nostres predecessors, dels nostres orígens més pròxims i obtenir la immortalitat d’uns fets que nosaltres no hem viscut, però que si hem de transmetre…. amb totes les seves conseqüències.

Tal com va deixar escrit Josep Pla, referent al rescat de la memòria històrica, en el llibre “Fer.la petar”, en el capítol “per què sóc conservador”:

“L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és una criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva.

La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries…. Mantenir el testimoni d’aquestes coses és cultura.

Per això es treballa tan frenèticament, per fer a cada moment taula rasa del passat.”

El seu suïcidi va representar la perduda d’un intel.lectual, extraordinàriament popular, que tenia clar que va deixar d’existir, en el moment en què va experimentar que el món, que l’envoltava estava perdut, i que no hi havia retorn possible al món anterior.

La seva vida va ser, en si mateixa, la pròpia història d’Europa.