Categories
Llibres

L’adulteri femeni, el literari

Tres exemples diferenciats: Bovary, Karènina i Ozores

Madame Bovary, V. Minnelli, 1949 – Anna Karenina, C. Brow, 1935 – La Regenta, Oviedo

_________________________________________________

Potser alguna vegada ens haurem preguntat cóm és que a finals del segle XIX, en diferents àmbits polítics i geogràfics apareix com a protagonista de la novel·la, la gran novel·la realista, la dona que practica l’adulteri.

Dones promíscues ja existien a la literatura, però mai com en aquell moment són tractades amb l’atenció, l’envergadura social i el més important, la justificació dels fets. Mai novel·listes, homes, havien dedicat la seva pluma a descriure les interioritats femenines, els seus anhels i les seves frustracions perllongades en els segles. Aprofiten uns personatges femenins, treballats amb molt detall, per explicar el mòn que les envolta. No són heroïnes, ni princeses… són dones contemporànies, que l’autor vol esbrinar per què arriben aquí. Per què ho fan Flaubert, Tolstoi o Clarín, entre altres? d’on prové aquesta atenció?.

El Romanticisme havia estat un moviment que traspassava les arts, la literatura, la filosofia, el Romanticisme era una actitud. A tot aquest garbuix que se’ns explica hi hem d’afegir, i molt important, l’evolució de l’imprempta a la segona meitat del XIX. Aquest invent, que ens havia fet “moderns” segles enrera, havia experimentat una mecanització, un progrès que permetia imprimir més, millor i més barat. La proliferació de diaris i la impressió de novel·les és un fet que la societat burgesa viu directament com una forma d’estar informada i també de practicar l’oci. La major alfabetització ho facilita. Els polítics viuen pendents dels articulistes. Els nombrosos diaris veuen que una manera de vendre també és publicar per entregues les novel·les romàntiques i les contemporànies.

Aquestes tres protagonistes literàries en són lectores, algunes, aferrissades. La novel·la romàntica les posa davant d’un dilema que els pot canviar la vida: tinc sentiments que ni tan sols m’he permés descobrir. Estan davant d’un possible creixement personal. La raó, la religió, entre altres, havien encotillat, mai millor dit, l’expressivitat, les emocions, l’espontaneïtat, les dones ho portaven com un estigma, que als homes els havia estat permés evitar, quan ho volien. La promiscuitat masculina és un fet destacable, fins i tot admirat, i des de sempre.

Davant de tant desgavell romàntic, amb una industrialització salvatge, amb una ciència que explica certs mites, amb monarquies i constitucions parlamentàries, amb medis de locomoció com el tren, etc. la novel·la s’endinsa en la realitat, que serà diversa segons l’entorn que les produeix, (en aquest cas i cronològicament França, Rússia i Espanya) fins arribar a un naturalisme, on les dones protagonistes ja surten de la classe burgesa, per aterrar a les més miserables situacions, també les més castigades i abusades.

Un altre motiu, i no menys important, que promou aquest tipus de narració serà el naixement de corrents filosòfiques i socials com a resposta als abusos que la industrialització comporta. El marxisme, però més concretament el socialisme utòpic, que a diferència del primer no creu en la lluita de classes, per tant és rebut lluny de les classes obreres. Un corrent hereu de la Il·lustració amb la prèdica d’un cert “bonisme”, però que denuncia que tot el progrès que ha comportat la industrialització no ha servit per avançar socialment, al contrari, l’explotació és un fet, sobretot en dones i nens, treballar a la metallurgia, al tèxtil… no ha donat una millor vida a la gent. La persona no és més feliç gràcies als avenços científics. I una de les consignes que sorgiran als seus escrits i proclames és la defensa del matrimoni per amor.

I aquí tenim el nucli central de la qüestió. Les tres protagonistes tenen el cap ple de literatura on el sentiments els hi són permesos, i ara saben que el seu matrimoni, per interessos econòmics, nobiliaris, socials, etc… podria haver estat d’una altra manera. Només amb ulls d’ara no els podem donar la importància que van tenir aquestes grans novel·les, que n’hi haurà arreu d’Europa i Amèrica. Es una irrupció, que ni el victorianisme va poder evitar. Dones que no estimen, ni les estimen decideixen intentar ser elles, com poden, com saben, s’aventuren a equivocar-se. Encara queden anys pels primers moviments feministes, per les sufragistes, per l’exigència del dret al vot.

Emma Bovary:

Hi ha una consciència molt explícita de la situació de la dona en la societat burgesa del seu temps: de la seva subordinació i de la seva falta de llibertat. De fet, la tragèdia d’Emma Bovary només pren sentit si la relacionem amb les condicions reals en què vivien les dones a la seva època, que Flaubert va descriure amb objectivitat i precisió. Hi ha el fet, incontestable, que Emma Bovary no es resigna al rol social que li correspon com a dona. De tota manera, el fracàs de la provinciana Emma Bovary no s’explica únicament per la situació de la dona en la societat burgesa de la seva època. Flaubert denuncia també, amb una ironia càustica, el seu autoengany, el convencionalisme i la superficialitat de les seves idees, la seva autocomplaença. I, sobretot, el fet que Emma utilitza com a matèria dels seus somnis les formes més desacreditades del romanticisme. Emma, com don Quixot, perd el sentit de la realitat i acaba estavellant-s’hi. Flaubert, aquest home-ploma, era més a prop de la realitat que no Emma.

El Bovarisme és un trastorn descrit com una alteració del sentit de la realitat. La seva frase Bovary c’est moi, va permetre tota classe d’elucubracions misògines, des de Baudelaire a Vargas Llosa.

Anna Karènina:

Russa, aristòcrata, sense revolució feta. Estem davant d’un altre paradigma. Una societat tancada en si mateixa, que viu en un clima extrem i amb extensions de terrenys descomunals. Tot això també influeix i la fa diferent, tot i que el problema sigui el mateix. Ella estima una idea i estima les seves pròpies sensacions. Estima fins el punt de suportar el dolor físic i el seu propi desequilibri. Però pateix, i molt. Mare, esposa i admirada per una societat decadent, mancada de valors, que tot ho fingeix. Estima i és corresposta. Aqui s’introdueix la gelosia com a trastorn. La Karenina és un personatge enèrgic i honest, que trenca les seves pròpies costures, molt interessant pel que te de real, d’humà amb totes les contradiccions possibles esplèndidament descrites. Tolstoi és portentòs, un torrent d’eloqüencia, de loquacitat és un prodigi de la paraula, de la descripció, també és rus.

La Regenta o Ana Ozores:

Vagi per davant que la que escriu és una ferma defensora del magisteri d’aquesta meravellosa novel·la. I suposo que es notarà la falta d’imparcialitat.

Estem a l’Espanya de la Restauració, molt important. Estem a Vetusta o sigui Oviedo, us animo a mirar al diccionari el significat de l’adjectiu vetusta.

La heroica ciudad dormía la siesta. El viento sur, caliente y perezoso empujaba las nubes blanquecinas que se rasgaban al correr hacia el norte. En las calles no había más ruido que el rumor estridente de los remolinos de polvo, trapos, pajas y papeles, que iban de arroyo en arroyo, de acera en acera, de esquina en esquina, revolando y persiguiéndose, como mariposas que se buscan y huyen y que el aire envuelve en sus pliegues invisibles…()… Vetusta, la muy noble y leal ciudad, corte en lejano siglo, hacía la digestión del cocido y de la olla podrida, y descansaba oyendo entre sueños el monótono y familiar zumbido de la campana del coro, que retumbaba en lo alto de la esbelta torre en la Santa basílica.

Aquí ja tenim una novetat, la ciutat és un personatge més, i no qualsevol, una ciutat on Clarín dissecciona més de 150 personatges. Atrevida com poques en aquesta dissecció, tota l’essència de l`Espanya del moment està aquí descrita. Ana Ozores és una dona casada amb un home gran que no té cap interès en ella, ni com a companya de vida, ni com a companya sexual. Es un home d’una burgesia provinciana que la tracta com una filla, una neboda… el casament és un contracte. La Regenta és intel·ligent, curiosa, formada en un estricte catolicisme, que té un aliat en els seus anhels, el seu confessor, un personatge més que interessant, que Clarín utilitza per mostrar-nos la humanitat de les contradiccions en front dels dogmes. Un home que es rendeix a la captivació que li produeix una dona que la veu i la sap desorientada, que també ha llegit moltes novel·les, una dona, de les tres potser la més real, desaprofitada en tots els seus atributs morals i fisics. Una dona que pateix quan se sap estimada per un capellà, que pateix pel tancament que viu a casa seva i a la ciutat, i que es lliurarà als amors amb una mena de “Don Joan” provincià que Clarín destrossa sense compassió. Avui en direm un maltractador, sense pal·liatius.

Clarín, que mai cau en el retrat de personatges femenins volàtils, aqui s’enfronta amb decisió a l’adulteri, a la postura femenina, a l’educació, a la religió, a la política i a la família. Conegut i temut crític literari publica als 33 anys aquesta joia a Barcelona, el 1884. La resta ja és història, de la censura també.

La Regenta ha estat portada a la televisió en una magnífica sèrie que va dirigir Fernando Méndez-Leite per a TVE el 1995 i varen protagonitzar, entre altres, Aitana Sanchez Gijón i Carmelo Gómez.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s