L’hem llegida, l’hem vista en pel·lícules, també en múltiples sèries anteriors. Aquesta britànica, que ja fa temps ofereix Filmin, per mi té diversos alicients: Paul Dano, una molt cuidada posada en escena, fins als mínims detalls, que servidora tan agraeix, i sobretot la confirmació del què va representar el Romanticisme europeu, sovint massa oblidat. Moltes sèries i llargmetratges, adaptats de llibres o no, ho han reflectit, per dir-ne una ara mateix, la també britànica Oneguin del 1998, i és que el nostre individualisme, ara tan exagerat, ve exactament d’allà, poca broma.
Els autors romàntics ténen la peculiaritat de fer cercar la felicitat individual, personal, a aquells que se suposava que des de sempre ja la gaudien de forma habitual. Individus, homes i dones, embolcallats pel comfort i la cultura, que es questionen la seva posició al món, i cóm el senten, el viuen, el pateixen. I per què? Potser perquè la racionalitat il·lustrada i la norma aristocràtica havien arribat a extrems que no li conferien un espai real a la llibertat, que una burgesia liberal, cada cop més urbana, anava guanyant en diferents parcel·les. El cas és que des d’Alemanya i Anglaterra s’exten com la pòlvora revolucionària i els sentiments adquireixen un protagonisme més que notable. Ja tenim doncs el dilema: el que sento és meu, però la societat no m’ho permet. Als homes, als mascles, també. Si a tot això li afegim Napoleó, l’invasió de Russia, l’honor de la pàtria, una aristocràcia tancada i egòlatra, i el xoc de tradició/sentiments tenim una novel·la romàntica, com tants milers se’n van escriure. L’amor romàntic, ara tan denostat i que ha fet tant mal, era revolucionari, perquè es permetia aparéixer i defensar-se.
Tolstoi era un personatge romàntic? doncs sí, i a més era rus i molt peculiar, la seva biografia n’és una mostra, The last station del 2009 ens ho explica, i coneixia molt bé la literatura europea i els anar i venir de tants diletants.
Una sèrie que s’esmerça a conferir-li el mateix tó de la novel·la amb maneres i ritmes actuals, ah! no apta per aquells que volen acció, que ténen pressa, i que els detalls i els diàlegs no són el seu fort.
3 replies on “L’individualitat romàntica : Guerra i pau”
Ostres, jo tenia un deute personal fins el moment del confinament: no trobava el moment de llegir “Guerra i Pau” i el tancament va ser l’ocasió. La veritat és que m’ho vaig passar d’allò més bé. Després he descobert un deliciós portal de pel·lícules on es pot trobar de tot i de forma lliure: es diu https://zoowoman.website/wp/ i aquí podeu veure la versió de King Vidor de 1956 o la, sèrie de quatre pel·lícules soviètiques (entre 1966 i 1967) en versió original russa subtitulada en castellà llagues de nassos, però totals. Si voleu una versió auténtica i fidel a l’original amb unes batalles bestials (Austerlitz i Borodino) amb desenes de milers de soldats, sense ordinador, aquí en gaudireu. No coneixia la versió nova a Filmin
M'agradaLiked by 1 person
Aquesta equilibra més les batalles amb les vides personals. Es molt romàntica en el sentit més just del terme
M'agradaM'agrada
[…] Romanticisme havia estat un moviment que traspassava les arts, la literatura, la filosofia, el Romanticisme era […]
M'agradaM'agrada