Categories
Arts plàstiques Viatges i itineraris

El Grand Tour, els viatges educatius del s. XVIII -1

Seguint amb el que vaig opinar sobre l’educació de les elits, resumirem què va representar el Grand Tour que van començar a fer aquestes des d’Anglaterra, als inicis del s. XVIII.

Sovint es parla d’aquest fenòmen cultural com l’inici del turisme, i fins i tot més col·loquialment dels primers Erasmus, evidentment no entés con ho vivim ara, però sí que hi confluien dues premises: la necessitat de conèixer els altres, i la convicció que això era educatiu, que era un pas per arribar a la maduresa i al que aquesta exigeix. Com tots sabem la Il·lustració va dedicar esforços a l’educació de les seves elits. Educació no només eren unes normes de convivència, sinó acumular sabers, de tot tipus humanístic i científic. I sobretot entendre el passat, allò que aquest té de portador de valors, bons i dolents, per rescatar-los o foragitar-los.

Antecedents

El 1670 es va publicar per primera vegada El viatge a Itàlia, obra pòstuma de Richard Lassels. Aquest sacerdot catòlic, que havia viatjat per Europa i havia treballat com a tutor per a la noblesa anglesa, va escriure al seu llibre que tots els joves de l’aristocràcia haurien de fer un “grand tour”, és a dir, un viatge pel Vell Continent per conèixer altres països, entrar en contacte amb les grans cultures del passat i, en general, convertir-se en allò que anomenariem “gent de món”. La noblesa britànica va prendre bona nota de la recomanació i així el Grand Tour es va convertir en una etapa gairebé obligada de formació per als fills, i més endavant també algunes filles, de la noblesa i l’alta burgesia. Generalment es realitzava en acabar els estudis i abans d’entrar oficialment a la societat dels adults amb les obligacions que aquesta comportava, entre d’altres el matrimoni. Per això, des del punt de vista dels seus protagonistes, el Grand Tour també representava la seva última oportunitat de gaudir, amb la deguda moderació, de les llibertats de la joventut.

Per entendre aquest fenomen cultural ens hem de situar a l’Europa especialment del XVIII, amb una Gran Bretanya triomfadora a la Guerra dels Set Anys, una Europa turbulenta i una Itàlia extremament dividida i plena d’intrigues palatines. A Anglaterra l’aristocràcia veu com el seu prestigi decau alhora que augmenta el poder de la burgesia, a causa del canvi de propietat de la terra. Aquesta redistribució del poder econòmic va afectar el perfil de l’estudiant, que va créixer en nombre i diversitat.

A diferència d’altres països europeus, els règims absolutistes dels quals deixaven a l’aristocràcia un escàs marge de maniobra, a la Gran Bretanya del segle XVIII, els nobles exercien un paper rellevant en la política i la diplomàcia.

Després d’un llarg període de convulsions, el país s’havia establert com a monarquia parlamentària i gaudia d’estabilitat política i religiosa. Travessava, a més, una etapa de gran prosperitat, resultat de l’aplicació de noves tècniques de cultiu, l’inici de la industrialització i, sobretot, el desenvolupament del comerç, impulsat pel poder naval. En aquest context, els gentlemen consideraven que un dels seus deures era vetllar pel bon funcionament de la cosa pública, per això participarien activament en política. La imparable expansió colonial els va brindar una oportunitat encara més gran. El govern necessitava alts funcionaris per portar les regnes de l’Imperi, i qui millor que els membres de la noblesa per assumir aquesta responsabilitat. La idea de viatjar es va veure impulsada pel corrent empirista, que propugnava que l’origen del coneixement és l’experiència. Al seu Assaig sobre l’enteniment humà, del 1689, l’anglès John Locke, pare de l’empirisme i del liberalisme, sostenia que les idees arriben a l’home exclusivament a través dels seus sentits i dels estímuls físics a què s’exposa. Des d’aquest punt de vista, el viatge esdevenia un element indispensable per a qui desitjava desenvolupar la seva ment i millorar el coneixement del món.

Primera edició del llibre de Richard Lassels

Primera edició del llibre de John Locke

Primera edició del llibre de Francis Bacon

De fet, el filòsof Francis Bacon havia publicat el 1597 un assaig titulat “Of Travel” en què exposava un decàleg de motivacions que tot viatger havia de tenir en compte. Entre elles destacaven l’experiència que ajudaria a afrontar amb èxit la vida política futura o madurar i convertir-se en adult. A més, aconsellava visitar les ciutats, però no romandre-hi gaire temps, així com crear-se un cercle d’amics que li servirien com a futurs contactes.

D’altra banda, la Geografia era la ciència de moda a Gran Bretanya al segle XVIII, fet que va provocar l’èxit de les publicacions de viatges. Es feien gran viatges navals d’interès polític i científic. Alguns governs van subvencionar molts viatges, arribant a la banalització del Grand Tour. S’estandarditzaren els itineraris, el temps i les destinacions. Va aparèixer el Petit Tour, amb preus més assequibles, i es va crear el primer “paquet turístic” de la història, que comprenia París, Brussel·les i Amsterdam

El viatge

Joves estudiants, aristòcrates o acabalats, artistes o científics britànics del segle XVIII, i ben entrat el segle XIX, es llançaven a un viatge, que podia durar mesos o anys. Uns ho feien amb la intenció de completar la seva educació, d’altres buscant el coneixement i l’aventura.

Als estudiants acabats de sortir d’Oxford, Cambridge… els escortava un clergue, un militar retirat, un conegut de la família que feia de conseller, administrador, educador i guaita. Quaderns de viatge per anotar les seves experiències i aprenentatge, llibres didàctics, peces de roba per a totes les ocasions, llençols i tovalloles, el cofre de ferro on guardar els diners i salconduits, i alguna petita arma, per si de cas, omplien els seus baguls.

Molts artistes es van unir a aquest ritual, plasmant les seves anècdotes viatgeres als seus escrits. Aquest va ser el cas del matrimoni de Percy i Mary Shelley i del poeta John Keats, que va buscar en el clima i la bellesa romana una cura per a la seva tuberculosi. L’edifici on va viure i va morir el jove poeta, al número 26 dels esglaons de la Plaça d’Espanya, avui alberga un museu en honor als poetes anglesos romàntics. I no oblidar-nos de Lord Byron, el més intrèpid de tots.

La casa-museu a Roma dels Shelley i Keats, Piazza di Spagna

Generalment es considerava obligada una estada a París, que fins i tot desprès de la Revolució Francesa era el referent de l’aristocràcia europea, i en alguna ciutat del nord d’Itàlia com Torí, Milà o Venècia; encara que allò habitual, si el pressupost ho permetia, era prosseguir el viatge cap al sud passant per Florència i Roma. Aquest recorregut va passar per molts canvis segons l’època, els esdeveniments històrics, les tendències o les oportunitats que oferís una destinació concreta. Així, per exemple, al segle XVIII la puixança de Prússia va augmentar l’interès per estendre el viatge a les zones de cultura germàniques, quan anteriorment el món mediterrani era el centre d’atenció; o després del descobriment de Pompeia i Herculà, entre 1709-1748, la visita a les ruïnes es va convertir en la parada final de molts viatgers, alguns dels quals acabaven el Grand Tour amb una ascensió al Vesuvi. Fins i tot la mera presència d’un personatge de renom en un lloc determinat podia influir en l’itinerari, com va passar durant l’exili de Voltaire a Suïssa o després de la mort de Lord Byron a Grècia.

Les ruïnes de Pompeia amb el Vesubi al fons

Influïts per la literatura novel·lesca de Laurence Sterne a Viatge Sentimental, el Viatge a Itàlia de Goethe i pel pare de l’arqueologia i la història de l’art, Joham Joachim Winckelmann, els futurs dirigents de l’imperi britànic trobaven a Itàlia, especialment a Roma, el compendi de les seves ambicions culturals només de passejar per aquests carrers on les ruïnes, el Renaixement, el Barroc i la vida quotidiana convivien de manera genuïna.

I precisament per això, les famílies de bé no estaven disposades a enviar els seus fills sols a un viatge que, juntament amb l’oportunitat d’una gran formació cultural, era vista també com un camí fàcil cap a la perversió. Es tractava, al capdavall, de joves educats en una societat molt rígida i moralista, que “posats en llibertat” podien dilapidar el pressupost del viatge amb festes, cortesanes, jocs d’atzar i altres tipus de diversió que podien tacar el bon nom de la família o fins i tot posar-ne en perill la seguretat.

Per aquest motiu, i com ja hem dit, els que partien cap al Grand Tour ho feien acompanyats d’una persona de confiança absoluta. Era desitjable que es tractés d’algú de mitjana edat, que hagués fet ell mateix el viatge en el seu moment i que pogués refrenar tant les temeritats del seu protegit com solucionar de manera discreta els eventuals problemes que sorgissin. Sovint també acompanyava el viatger, en qualitat de company, algú d’una edat similar a la seva i sempre del mateix sexe, que estigués al costat on el seu tutor, per correcció, discreció o fingida ignorància, no hi pogués ser: per exemple, a les més que habituals visites a les cortesanes.

Les cartes de recomanació per als artistes eren imprescindibles. D’aquesta manera, al jove li era més fàcil entrar a la societat italiana i aprendre de primera mà els secrets de l’art. Fins i tot n’hi havia que encarregaven a aquests artistes els seus retrats amb un fons de ruïnes, monuments… que testimoniessin la seva estada italiana. Un centre de reunió per a aquells primers touristes va ser el Cafè Greco de la Via Di Condotti, que durant els seus 250 anys ha servit cafè a personatges de la categoria de Casanova, Andersen, que vivia al pis de dalt, Goethe, Stendhal i tants altres.

Un cop a Itàlia, (procedents de Dover i havent passat probablement per Calais, Reims, Besançon i Ginebra hi entraven pels Alps o feien la ruta també des de Calais cap a Lio, Avignó, Niça i Gènova), començava el veritable pelegrinatge intel·lectual per l’antiguitat clàssica.

Primeres edicions del llibres de Sterne, Goethe, Stendhal

Els llocs, les ciutats

Així doncs, Itàlia, o millor dit, la multitud d’estats que la conformaven abans de la unificació, va ser sempre l’escollida per la varietat d’oportunitats que oferia: contacte amb les grans civilitzacions de l’antiguitat, una riquesa artística enorme i algunes de les corts més elegants d’Europa; cal no oblidar que, a més de la formació cultural, se suposava que el Grand Tour havia de ser una instrucció en els costums de l’alta societat. Si Milà i Torí eren els referents quant a refinament, Venècia era l’exemple de la grandesa ostentosa. Florència el bressol del Renaixement i Roma de l’antiga civilització. I el més important, Itàlia era tot allò oposat a la rígida Anglaterra d’aquella època, un veritable xoc cultural per als joves de l’alta societat, un destí “exòtic”, sobretot si parlem de Nàpols. Això també portava una certa càrrega de superioritat moral per part de l’aristocràcia anglesa, que en general veia l’Europa mediterrània com una terra del passat, rural, endarrerida i llibertina.

El bressol del Renaixement, Florència, constituïa el primer destí important. Els intel·lectuals del segle XVIII, admiradors dels clàssics, consideraven que l’art renaixentista feia una interpretació “moderna” del classicisme, i per això li atorgaven un gran valor, a diferència del que passava amb el Gòtic o el Romànic, que menyspreaven. L’estada a la capital toscana se centrava en l’estudi de l’art, il·lustrat amb la contemplació de les obres mestres de la pintura, l ‘escultura i l’arquitectura que omplien tota la ciutat. A partir de la seva obertura al públic el 1769, la Galeria dels Uffizi es va convertir en cita obligada per a tot visitant culte. Segons la Unesco, a Florència es dóna la concentració d’art de fama internacional més gran del món. Més d’un component del Grand Tour va patir o assaborir la síndrome que va posar de moda Stendhal al seu llibre Roma, Nàpols i Florència, del 1817, mentre contemplava la basílica de la Santa Crocce, o quan la bellesa fa mal, després de l’acumulació del gaudi artístic que Florència comporta.

Florència, Piazza della Signoria, al segle XVIII, amb els Uffizzi al fons

Siena, de la terra de la qual s’extreu l’homònim pigment ocre utilitzat en la pintura artística des de temps immemorials, també era una destinació obligada per a aquella expedició a la recerca de l’art. Molts feien coincidir la seva visita amb la llegendària carrera de cavalls del Palio.

Festa del Palio a Siena

Però entre Florència i Siena, en plena exhuberància toscana, s’alcen les torres de San Gimignano, l’enclavament etrusc, parada i fonda perfectes en el pelegrinatge cap a Roma, on es va allotjar Dante Alighieri el 1300 per questions polítiques i diplomàtiques, i va ser meta ineludible per al Grand Tour. Encara es veuen a la llunyania 15 de les 72 torres, pioneres dels gratacels, que construïdes per famílies adinerades al segle XIII, competien en altura com a símbol de poder. Tota la Toscana estava dins la ruta.

San Gimignano, Toscana

Venècia, la cirereta del pelegrinatge britànic que buscava perdre’s entre els seus canals admirant aquesta enorme mansalva d’estils arquitectònics que descriu John Ruskin al seu llibre Pedres de Venècia del 1853. Contemplar les obres de Tizià, Tintoretto, Veronese i adquirir algun vedute sobre les vistes urbanes del Canaletto, tan admirat pels components del Grand Tour que van aconseguir traslladar-lo el 1746 a la Gran Bretanya on es va establir durant nou anys. Tot i haver perdut el seu caràcter de potència marítima i mercantil i trobar-se en plena decadència, la Ciutat dels Canals seguia sent una cruïlla entre Orient i Occident, cosa que li atorgava un cert exotisme. Era també un centre artístic de primer ordre on florien la pintura, les arts decoratives i la música. Però el que més atreia de Venècia era la magnificència de les seves celebracions, civils o religioses, que tenien el seu apogeu en el període del Carnaval, que es prolongava durant més de dos mesos.

Preparació per les passejades del Carnaval, Venècia

Verona, la ciutat de l’amor va ser immortalitzada per Shakespeare gràcies a l’amor impossible de Julieta Capuleto i Romeo Montesco, una obra que ell va recollir i engrandir. La jove aristocràcia anglesa viatjava a la ciutat atreta pel sonat romanç. Altre cop John Ruskin, en el seu llibre Verona i altres lectures (1857), parla de la ciutat del Vèneto com el seu lloc preferit a Itàlia, aconsellant als seus amics i lectors dedicar-hi temps i afecte.

El balcó de Giulietta Capuleto, Verona

Milà, la moderna on il·lustres, assidus al cafès literaris com el Giacomo i fundadors de l’influent periòdic II Caffè, com Giuseppe Verdi i molts altres, van viure i van crear a Milà, la ciutat hospitalària i de mentalitat oberta del segle XVIII. En aquesta ciutat es van forjar els primers focus del nacionalisme italià i, encara que més tard Florència i després Roma van ser les capitals del nou estat, Milà sempre ha estat considerada la capital econòmica d’Itàlia i capital mundial de la moda. Els anglosaxons la visitaven per estar a l’última, especialment pel que fa al bon vestir.

El Duomo de Milà al segle XVIII

Després d’una llarga i de vegades penosa i freda travessia pels Alps, apareixia Torí, i amb ella la calidesa i el sol d’Itàlia que tant anhelaven veure. Àmplies avingudes, cafès, vida de carrer. Allí aprendrien a ballar, a vestir, a viure en societat, a comportar-se com un gentlemen. L’opera a Il NuovoTeatro Reggio seria un al·licient més, esperant-los a l’altra banda dels Alps. Els cafès eren i segueixen sent l’artèria vital de Torí, que es regeix per aquests deliciosos llocs situats entre les moltes arcades de la ciutat, on se serveix el mateix l’apericena (aperitiu i sopar) que s’assaboreix un Bicerin, la beguda tradicional típica de Torí, a base de cafè, xocolata i crema.

Representació d’una òpera barroca a Torí, segle XVIII

Una visita ineludible per als joves amb aspiracions artístiques era Roma, seguint el criteri segons el qual calia observar, descobrir, viure… En altres paraules, la ciutat que va donar origen a tanta bellesa suposava el cim de l’educació erudita. El pintor Joshua Reynolds ho resumeix molt bé en el seu llibre de 1778 Quinze Discursos: “Rafael no va estudiar en una Acadèmia, sinó a tot Roma. Les obres de Miquel Àngel, especialment, van ser la seva millor escola”.

Els vestigis de l’Imperi romà, com el Colosseu, el Panteó o els fòrums, fascinaven els nouvinguts. Era el clímax del viatge. Poder ser-hi, observar-los, fins i tot tocar-los, era una experiència excepcional. Com que Roma i l’Antiguitat clàssica s’havien convertit en el model a imitar, la Ciutat Eterna atreia també artistes i estudiants d’art de tot Europa que anaven per aprendre dels mestres. La barreja resultant imprimia els forts contrastos que exhibia la ciutat: al costat de les ruïnes clàssiques i els esplèndids palaus i places hi havia carrers sense pavimentar i un estat d’abandó que sorprenia els visitants. No oblidem que el concepte de Patrimoni cultural és més modern, de finals del XIX, i que no es concreta fins desprès de la 2a Guerra Mundial.

En Panteó de Roma al segle XVIII

La visita a Nàpols era cosmopolita i divertida. La ciutat més gran d’Itàlia d’aquell moment dividida en estats, la Nàpols de la reialesa, bella i florent, a l’empara o desemparament del Vesuvi. Tant, que el gran regal per a aquells que recorrien la península itàlica com a part de la seva formació era Nàpols. Allí, el seu tutor s’evaporava per deixar al pupil gaudir de la seva llibertat. Com hem dit, el descobriment recent, a mitjans del XVIII, de Pompeia i Herculà, les ciutats enterrades per l’erupció del Vesuvi el 79 dC, i les excavacions fomentades per Carles III d’Espanya, van ser motiu de peregrinació per als components del Grand Tour que van tornar a casa amb els baguls plens de frescos, mosaics i pedres amb què omplir els antiquaris londinencs i les prestatgeries privades.

Mercat a Nàpols al segle XVIII

El Col·leccionisme

Una part essencial del Grand Tour era el col·leccionisme de souvenirs, que podien anar des de retrats a peces d’art antic, i això significava carregar un equipatge que anava en augment a mesura que el viatge avançava. Hi havia artistes especialitzats en el que avui anomenaríem postals, com Giambattista Piranesi o Giovanni Paolo Panini, i els més rics es podien permetre adquirir fins i tot una pintura de Canaletto, del que diuen que es va inventar Venècia; aquests pintors, anomenats vedutisti, feien autèntiques fortunes venent estampes de les ciutats als turistes del nord. Altres personatges, poc escrupolosos, venien peces antigues que freqüentment eren falsificacions. Es va donar un fervor generalitzat per adquirir objectes d’art antic i obres d’art del moment, que va provocar un enorme tràfic, sobretot entre Itàlia i Anglaterra durant el segle XVIII i part del XIX. S’estava desenvolupant la primera indústria del souvenir i professions com restaurador o escultor van adquirir importància. En analitzar els objectes que s’adquirien durant el viatge, com ara llibres, dibuixos, estampes, pintures, escultures, plànols o antiguitats de qualsevol tipus, s’arriba a la conclusió que hi havia dues raons fonamentals a l’hora d’obtenir-los. La primera, la utilitat, mitjançant elements que ajuden els viatgers a visitar la ciutat, com ara plànols o guies; i la segona, els recordatoris, que podien ser des de gravats o vista de ciutats fins a objectes d’allò més peculiars. Pel que fa a les antiguitats, observant els permisos d’exportació d’obres i d’excavació podem veure clarament com el nombre de sol·licituds que s’acceptaven des de la Gran Bretanya supera amb escreix la resta de països. Roma, a partir de la meitat del Settecento, es convertia en una aglomeració de turistes, comerciants i antiquaris. Un aspecte gens menyspreable del viatge il·lustrat per Europa era la possibilitat d’adquirir i col·leccionar objectes procedents de les excavacions. Tot i que el Gran Tour va ser un fenomen restringit, la condició privilegiada dels que el realitzaven va fer que exercìs una influència molt significativa en els gustos artístics i literaris d’Anglaterra. Els bustos i les escultures de marbre de l’època romana, així com els bronzes, les medalles i altres objectes antics, causaven furor entre els viatgers del Gran Tour, que tornaven carregatsla. La seva exhibició a les biblioteques. A Itàlia es creen dues grans biblioteques nacionals: la Biblioteca de Florència i la Braidense de Milà, múltiples salons on la Reina Cristina de Suècia i la princesa Colonna, Marie Anne Mancini, van rivalitzar com a amfitriones de salons a la Roma del segle XVII i al XVIII, o Aurora Sanseverino va rebre pensadors, poetes, artistes i músics a Nàpols, convertint-se en una figura central de la Itàlia barroca. O una visita jardins italians constituïa un símbol de riquesa i estatus. No tots podien permetre comprar escultures originals, per la qual cosa no va trigar a desenvolupar-se la producció de còpies en marbre a escala natural o reduïda. Aquestes còpies van passar a augmentar els museus privats d’Anglaterra. Per exemple, se sap que, el 1719, Richard Boyle, comte de Burlington, va tornar a Londres del seu viatge a Itàlia amb 878 peces artístiques al seu equipatge. Boyle es convertiria en un excel·lent arquitecte, una cosa excepcional per a un noble anglès, i va ser qui va introduir a Anglaterra l’estil pal·ladià, que tant influiria en el neoclassicisme britànic. En una època en què la fotografia encara no existia, la pintura, en concret, les vistes de paisatges i ruïnes, així com els retrats dels participants del Gran Tour en algun dels llocs visitats, es va convertir també en objecte de col·lecció i prestigi.

Representacions de viatgers comprant antiguitats

Jardins Villa d’Este, Roma – Planol de la Villa La Rotonda de Palladio –

Richard Boyle – Quadre de viatger amb alguna de les compres

Altres llocs

La capital francesa era el cor de l’Europa elegant i sofisticada. Si a Itàlia els joves s’havien dedicat primordialment a estudiar l’art i la història, a París el que prevalia era la vida social. Els afortunats que disposaven de les cartes de presentació adequades tenien l’oportunitat d’accedir a l’alta societat francesa i participar-hi. Tot i que la diversió formava part de l’experiència, l’objectiu era, com a la resta del Gran Tour, de caràcter pedagògic: els joves britànics havien d’aprendre a comportar-se en societat amb desimboltura i refinament. A les classes de ball, esgrima o equitació els succeïen les representacions al teatre i a l’òpera, i les vetllades als distingits i cosmopolites salons de París, on es degustaven menjars exquisits i es conversava de temes mundans.

Finalitzada l’etapa parisenca, de diverses setmanes o mesos, només quedava seguir fins a Ostende i embarcar de tornada a Anglaterra. El Gran Tour permetia innombrables variacions. De vegades, el recorregut es completava amb estades als Països Baixos i als territoris de cultura germànica: Viena i Innsbruck, Berlín i Potsdam o Dresden eren destinacions freqüents. Alguns joves, a més, ampliaven els seus estudis a prestigioses universitats alemanyes, com les de Leipzig, Munic o Heidelberg. Altres arribaven fins a Sicília, on visitaven les magnífiques restes arqueològiques gregues, i uns quants, els més aventurers, el cas del Lord Byron, (recordar que Agrigento va fascinar Goethe), s’atrevien a viatjar fins a Grècia, país d’excepcional interès, però considerat de risc, ja que aleshores es trobava en poder de l’Imperi otomà.

Espanya estava pràcticament exclosa dels itineraris del Gran Tour. Als ulls dels anglesos, es tractava d’un país pobre, sumit en una profunda decadència i habitat per gent ignorant i supersticiosa. Des del punt de vista cultural, oferia poc o cap interès. Cal no oblidar que Espanya constituïa la quinta essència del Barroc, moviment poc valorat pel neoclassicisme imperant en aquell moment. A més, ho consideraven un territori ple de dificultats per al viatger: pèssimes infraestructures de comunicació, posades velles i brutes o menjar poc recomanable. Tot i així podem citar uns quants llibres. No va ser fins al segle XIX quan Espanya es va convertir en destí, gràcies als viatgers romàntics, àvids d’exotisme i aventura.

Una visió romàntica del sud d’Itàlia

L’Agrigento que va fascinar Goethe

Literatura de viatges

Així veiem que una altra de les conseqüències d’aquest fenomen social va ser la creació de la literatura de viatges i de novel·les, la trama de les quals es desenvolupava en alguna d’aquestes expedicions. La importància que la literatura de viatges va adquirir al segle XVIII confirma la importancia que aquestes obres van tenir en la faceta instructiva de la societat del moment. Adoptant la premissa de «viatjar per saber», el viatge es va convertir no només en un exercici de formació individual, sinó en un instrument de formació i informació de primera magnitud. Governs, institucions i individus van fer dels viatges unes de les fonts d’informació més importants. Expedicions que van ser portades aviat a la impremta, completant el caràcter pedagògic i didàctic de les mateixes, en anar acompanyades de gravats de llocs, homes i costums mai fins ara conegudes. Amb aquesta finalitat, si ens instruïm per instruir, recorrem algunes de les obres emblemàtiques de la literatura de viatges de la Il·lustració

Molts autors parlaven d’Itàlia, molts i els seus escrits arribaven als futur viatgers. Com el ja citat John Ruskin. El cirurgià i escriptor escocès Tobias Smollett va presentar el 1766 als anglesos la regió de Ligúria als seus Quaderns de viatge per França i Itàlia.

Allà embarcaven alguns dels joves aristòcrates de tornada a casa, portant calaixos plens de sedes, marbres, llibres i obres d’art. Livorno que gaudia de fama per ser una urbs cosmopolita on diverses comunitats convivien pacíficament, es va convertir en el punt preferit d’arribada dels viatgers americans.

Els futurs viatgers compraven aquests llibres abans de marxar i contribuïen a la seva creació a la tornada. A més, en molts casos, amb la necessitat de plasmar les seves aventures a l’estranger escrivien les seves memòries, ajudant els futurs historiadors a conèixer una mica millor la realitat del moment i com es veien entre ells els nadius de diferents països

John Ruskin, Tobias Smollet, Joshua Reynolds

En tornar al seu país, enriquits amb el bagatge material i cultural acumulat, s’esperava que els joves aportessin la seva experiència a la societat menys afortunada. Molts van escriure quaderns de viatge amb les seves impressions, que alhora inspirarien i ajudarien futurs viatgers, però que també reforçaven els tòpics sobre el que un podia esperar trobar-se a cada país. Cal destacar que, quan la tradició es va estendre també a les filles de l’aristocràcia i la burgesia, moltes van trobar al Grand Tour una de les poques oportunitats per conèixer món i escriure-hi: una d’elles, Mary Shelley, va concebre la magnífica novel·la Frankenstein en el curs d’una estada plujosa a Suïssa.

Livorno des d’on partien cap a Anglaterra, i on arribaven els primers turistes americans

Evolució i canvis

A cavall entre els segles XVIII i XIX, la Gran Bretanya va viure un període de fort creixement, empesa per la Revolució Industrial. Va sorgir una burgesia acomodada que desitjava emular l’aristocràcia en molts aspectes, entre ells, la possibilitat de viatjar a l’estranger. Paral·lelament, el ferrocarril i les línies marítimes regulars van reduir el cost dels viatges, alhora que van incrementar-ne la seguretat. Els desplaçaments llargs i incòmodes van quedar enrere, i ja no calia disposar de mesos o anys per visitar altres països. D’aquesta manera, la nova burgesia industrial s’unia a l’aristocràcia al Gran Tour, al qual per primera vegada tenien accés també les dones. Aquesta popularització seria la fi del Gran Tour com a tal. Els viatges del segle XIX van perdre tot allò que feia del Gran Tour una experiència única: la seva finalitat formativa, les estades de diversos mesos que permetien entrar en contacte amb la societat europea i el fet que fos privilegi d’una elit. El pas al viatge romàntic va esdevenir diferent. La visita a nous llocs ja no cercava tant la formació com el gaudi dels sentits. La preocupació principal del viatger era ara contemplar paisatges, llocs històrics i monuments. Així va ser com es va gestar l’experiència turística tal com es coneix avui dia.

El desenvolupament del ferrocarril de vapor a principis del segle XIX va tenir un impacte directe a la manera d’entendre el Grand Tour. D’una banda, va fer més assequibles i ràpids els viatges, estenent els horitzons fins a destinacions que típicament no havien format part del recorregut com Rússia, Turquia i Espanya. Però precisament, la facilitat més gran per viatjar va fer disminuir el prestigi social del Grand Tour. El costum es va traslladar llavors als rics nord-americans, que malgrat el desenvolupament econòmic del seu país no tenien una llarga tradició cultural que havien de buscar a Europa.

En perspectiva, no és exagerat dir que els viatgers del Grand Tour van inventar moltes facetes del turisme modern com ara els viatges d’estudis, la passió pels souvenirs o l’intercanvi cultural; fins i tot els paquets a preu tancat, que no només evitaven que l’aventura sortís del pressupost sinó que també permetien als pares controlar millor en què es gastaven els fills els diners del seu “viatge de formació”.El Gran Tour va ser un fenomen precursor del turisme, però no el seu origen directe. Seria el viatge de plaer romàntic el que realment conduís a la consolidació del turisme modern, tot i que caldria esperar un altre segle per assistir al naixement del turisme de masses.

Tintoretto, Veronese i Tiziano a Venècia

Properament, les dones al Grand Tour

3 replies on “El Grand Tour, els viatges educatius del s. XVIII -1”

Respon a Josep Sauret Pont Cancel·la la resposta

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s