Història i històries. Crònica 1

Avui començo una crònica sobre Història i històries. En majúscula seria la disciplina històrica, en minúscula les petites o grans històries reals o imaginades pels humans en tots els formats possibles. Sovint alguna Història, no passa de ser una historieta, mentre que moltes històries podrien passar per Història. Comencem.

El darrer número d’EL MÓN D’AHIR. Història d’autor 29, té un dossier dedicat a França. El primer article que he llegit m’ha entusiasmat: “La vitalitat i els patiments de Marianne”, de Montserrat Besses, on explica que “D’ençà de la Revolució, en què el poder del sobirà va ser substituït per la sobirania nacional, França, [la Marianne] s’ha presentat a ella mateixa com una dona lluitadora, la mare dels francesos i símbol dels valors republicans. La seva història de dos segles, com la de França és agitada”. Arran d’aquest article he descobert el llibre de Montserrat Besses: Totes les cares de França, Pòrtic edicions, 2023, 472 pàg. que ja he reservat a la Biblioteca de l’Ateneu. Podeu llegir un fragment aquí. L’índex és molt prometedor. En la imatge teniu un foto de la Marianne negra, sinònim d’una esclava alliberada. Escultura atribuïda a Bernard Griffoul-Dorval i va ser un encàrrec fet per la francmaçoneria el 1848.

Aquesta setmana passada he editat al Blog d’Història de l’Ateneu Barcelonès els resums de dues sessions del curs Aula Ateneu: “Una Història de Catalunya, als ulls del món”. Què difícil que és resumir amb precisió i que bé que ho fa en Miquel Nistal de la secció d’Història. Aquí els teniu. La 5a. sessió: “Rebels o laboriosos? Indomables o submisos? La visió sobre els catalans dels viatgers estrangers a la Catalunya del 1808-1856”, de David Martínez Fiol. Vegeu la imatge: Projecte de reordenació de Pla de Palau (1844-1848). Isidore Laurent Deroy (1797–1886) – AA.VV. (1998). Art de Catalunya 3: Urbanisme, arquitectura civil i industrial. Barcelona: Edicions L’isard. ISBN 84-24089-04-6 Invalid ISBN. Domini Públic.

I la 6a. sessió: “Viatgers a la segona meitat del segle XIX a Catalunya. Del sorgiment del catalanisme literari a la Guerra de Cuba“, de Josep Pich i Mitjana. Un exemple és el pintor italià  Achille Battistuzzi, que viu a Barcelona i  s’especialitza en  escenes urbanes.

He començat a llegir Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, d’Elvira Altés, ed. Generalitat, 2022, 284 pàg. Dilluns 15 de gener 2024, a les 17 h, a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tenim un tertúlia d’Amics de la Història. També hi participarà Susanna Tavera, historiadora. Si us interessa us podeu inscriure a amicsdelahistoria2015@gmail.com. Victòria Pujolar fou una lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística. Quantes dones com la Victòria Pujolar són encara poc o gens conegudes. I mira que en va fer de feina! Una imatge de la portada de la seva biografia i un autoretrat de la mateixa Victoria Pujolar

Vam anar a veure la doble Exposició Miró-Picasso. De moment només hem vist la del Museu Picasso. No em veig amb cor ara de ressenyar res. No us la perdeu! Destaco un fil a X (twitter) de Bernat Albanya sobre La Masia de Joan Miró que l’he trobat interessant i sorprenent alhora. Comença així: “La Masia representa dos moments clau en la vida de Miró: és l’obra culminant de la seva etapa figurativa abans de passar al surrealisme i és un viatge a les essències del pintor: Mont-roig. És un resum de la seva vida al camp, des del gran eucaliptus fins a un petit caragol…”

La Mercè Bausili al nostre Blog Gaudir, ens recorda el centenari Jorge Semprún Maura, net del polític conservador Antonio Maura, nebot del ministre de la República Miguel Maura, i fill de José Maria Semprún y Gurrea, advocat i polític republicà, (“de casta le viene  al galgo”). Hi afegeixo també una biografia, llista d’obres, filmografia i bibliografia del web de la Real Academia de la Historia. Recentment, l’Albert Solé ha escrit i dirigit el documental “Las mil vidas de Jorge Semprún” que podeu veure a Rtve Play Imprescindibles aquí

I per acabar un documental: “Daniel Day-Lewis – L’héritier”. Mal traduït com a Daniel Day-Lewis, el genio de Hollywood. Direcció i guió de Jeanne Burel i Nicolas Maupied, França, 2021, 52 m. Movistar + aquí. Daniel Day-Lewis és l’únic actor de la història que ha guanyat tres premis Oscar. Al llarg de la seva carrera ha interpretat personatges molt diversos, però tots tenen una cosa en comú: la intensitat dramàtica dels seus papers. El seu nom sempre ha anat lligat al de grans directors i és conegut per tothom com un dels actors internacionals més exigents; té una filmografia de només 20 pel·lícules al llarg d’una carrera de gairebé 30 anys, amb desaparicions prolongades entre elles. Uns períodes necessaris per desintoxicar-se d’aquests rols: en les interpretacions sempre ha anat més enllà dels límits i en què Daniel Day-Lewis patia una metamorfosi amb els personatges. El documental pretén explicar la història de Daniel Day-Lewis com la d’un home que s’enfronta a la seva herència i que per conèixer i comprendre realment l’actor necessitem examinar els seus orígens. No us decebrà. No és una hagiografia.