El nou Dumas

Ja fa temps que ho diuen de Pierre Lemaitre, i avui, que França s’enfronta a problemes que no sap ben bé com resoldre, voldria insistir en la seva lectura, per bé que meréixer l’equivalència a l’autor dels Mosqueters, o millor encara, del Comte de Montecristo ha de ser un aval pels lectors. Sobretot per aquells joves als quals ningú s’ha esmerçat a explicar-los bé quina és la seva història.

Jo fa temps que el segueixo perquè en ell es donen un parell de coses que el fan molt recomanable. Té una prosa viva, loquaç, tot i que de vegades s’entreté en allò que més li agrada, i no necessàriament ha de coincidir amb el lector, però sap mantenir l’atenció i explicar bones històries, i no sempre de la manera més “facilona”. Te enginy, molt i ens pica l’ullet de tant en tant, entrant a la narració, com qui no vol la cosa. Però el qualificatiu amb el que el defineixen li ve donat per cóm explica aquestes històries, el que en diriem la intrahistòria.

Fa uns dies vaig retornar al darrer llibre de la trilogia sobre els fills del desastre, una trilogia d’entreguerres, que m’havia deixat encallada a la darrera tercera part feia temps. I me l’empasso. I quan s’acaba, que no s’acaba, es clar, què es va acabar l’estiu del 1940 a França?, res, tot estava començant i tot es tindria que refer. Doncs resulta que tots els personatges de TOTA la trilogia van existir, d’una manera o altra són històries que li van arribar, que les va seguir i que les ha trabat, i de quina manera! quan he llegit l’epíleg: una breu descripció dels personatges i dels fets que van viure, un cop acabada la novel·la, els agraïments als informadors orals o escrits, i la documentació consultada, també he quedat trabada. Quina alegria m’ha donat veure la seriositat, el rigor i el respecte amb que alguns treballen l’entreteniment. (Per contra a la subcultura televisiva que ens està envaint). Chapeau Monsieur Lemaitre! Maintenant je pars pour Les Années Glorieuses, une Tétralogie !!!