Qui no l’ha vista !!! Una de les millors pel.lícules romàntiques dels anys 90.
No és una pel.lícula d’adulteri, d’infidelitat, d’aventures amoroses, sinó de somnis no complerts, d’emocions contingudes… de tota una vida de sacrificis, que enfronta tota persona amb el “ser” o el “volgué ser”. On l’excitació trenca la monotonia.
És l’alliberament social profund d’una trobada breu amorosa on no es podran retrobar més en aquell pont. Allà on han viscut el seu amor intensament, en contrast a l’amor conjugal. Tots portem una vida sense color.
No està interpretada per a dos joves guapos adolescents, sinó per a dos actors madurs impressionants. És un viatge emocional interpretat per a dos monstres del cinema.
No hi ha acció, no hi ha efectes especials, ni muntatges extres, ni decorats, sols la passió envolta la pel.lícula.
Clint Eastwood és l’antítesi del seu paper d’home dur. On trenca, per primera vegada, amb tot allò en què ens tenia acostumats, al tipus de pel.lícules a base de cops de puny , trets, pistoles i acció. Però a “Bridges” aconsegueix la situació, la perspectiva, el sentiment femení perfecte, de tot aquest drama.
Meryl Streep, una dona, que durant uns dies, es veu capaç de donar “rienda suelta” a la passió, que estava endormiscada en el seu interior. Ho “broda”, amb una interpretació magistral, perfecte. On busca la seva felicitat, però on encara, pesa més les imposicions socials, i es palpen les limitacions d’una mestressa de casa. Una vegada més les seves emocions, els seus desitjos, els seus somnis, no importen. No pot saltar-se les normes bàsiques d’aquesta societat. Ella ens deixa sense paraules.
“Només ho diré una vegada, mai ho he dit abans, hi ha certeses que només es presenten una vegada a la vida”…..
Ahir la vaig tornar a veure. Mai està de més tornar a vibrar amb aquest clàssic romàntic. O serà que m’estic fent gran….
“Els vells somnis eren bons. No es van complir, però m’alegro d’haver-los tingut”.
Carretera de Ribes, al seu pas pel barri del Clot – 1925
Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona.
IL3-UB Programa Gaudir UB.
Cursos pel Plaer de Saber. Segon Trimestre 2022-2223 del 16 de Gener al 31 de Març.
Temàtica: Ciències Socials i Economia.
Nom del curs: Passejant, descobrim “més Barcelones”.
Professor: Narcís Fradera Bota.
Primer Itinerari : Pel Barri del Clot. Dia 18/01/2023
Comencem l’itinerari a la controvertida i mai ben valorada Plaça de les Glòries Catalanes. D’ença que tinc memòria he viscut no sé quantes innovacions, modificacions, remodelacions…… obres, obres i més obres…..
Punt on conflueixen les tres vies més importants de la ciutat : La Diagonal, la Gran Via i la Meridiana. Amb més de 150 anys d’història.
Rodejada per alguns dels dissenys arquitectònics més emblemàtics de Barcelona.
Si mirem cap a la muntanya, la imponent Sagrada Família. A l’esquerra l’edifici en forma de panteó, del Teatre Nacional de Catalunya, i a pocs metres de la plaça la Torre Glòries, antiga torre Agbar, on des dels 125 mts d’alçada i amb els 360 graus podem observar un espectacular mirador amb tot Barcelona als teus peus i el cel a l’abast de la mà. Un gratacel que és la porta d’entrada del districte tecnològic, conegut com a 22@.
En aquest mateix projecte urbanístic hi ha la seu del Disseny Hub Barcelona, amb el seu Museu, edifici conegut amb el sobrenom de la Grapadora. Més al fons la nova ubicació dels nous Encants Vells – Mercat Fira de Bellcaire “Els Encants”, d’obligada visita. Mercat brocanter on es dona sortida a tots aquells articles que ja no és possible trobar i oferir-los per altres canals comercials. D’una estructura moderna amb mòduls inclinats d’acer inoxidable que reflecteixen la llum i el paisatge urbà del seu interior.
El nom del projecte guanyador de l’espai de la vegetació de la nova plaça correspon a Canòpia Urbana. Actualment, just, al mig de la plaça s’identifiquen unes columnes de ciment que suportaven una passarel.la, que era un mirador per poder mostrar al públic les obres de remodelació de les actuals i enèsimes obres….
En cada reurbanització – en cada bugada es perd un llençol – podem recordar que en la part central de l’antic Tambor de la plaça hi havia el Monument al Metre. L’any 1992, durant els Jocs Olímpics, l’Ajuntament de Dunkerque va regalar a la ciutat de Barcelona, la mesura de l’arc del meridià terrestre que va des de Dunkerque a Barcelona passant per París. Actualment, es troba arraconat i cobert amb un plàstic a la cantonada del carrer del Dos de Maig.
Continuant la visió cap al nord i més lluny es retalla la silueta de Sagrada Família. Més proper a nosaltres tenim l’Institut d’ensenyament secundari Salvador Espriu, i just al costat observem l’antiga Farinera del Clot, ara Centre Cultural.
Finalitzem el cercle de 360º amb l’antiga fàbrica Hispano Olivetti.
L’àrea que avui ocupa l’actual plaça de les Glòries Catalanes ha estat des de sempre un lloc de pas en la sortida natural de Barcelona cap al Vallès i el Maresme. La Via Augusta romana ja travessava aquest indret.
A mitjan segle XIX, mentre la ciutat maldava per enderrocar les muralles, “la Compañía de Caminos de Hierro del Norte” va construir la línia Barcelona-Granollers que, sortint de l’Estació de França. L’any 1852 ja travessava de nord a sud la futura plaça. Aquesta fita va ser de gran importància perquè el pas del ferrocarril va hipotecar durant molts anys el desenvolupament urbanístic del voltant de les Glòries.
Alguns anys més tard, el Pla Cerdà (1859), va imaginar el centre de la futura ciutat a la cruïlla de la Gran Via, la Meridiana i la Diagonal, la malla ortogonal del seu pla va topar amb les vies del tren i el va obligar a forçar-la en un gest estrany.
El 13 de maig de 1919, la plaça es va inaugurar oficialment. L’ any 1928, els Encants, que des d’aleshores van esdevenir una singularitat de la plaça, es van instal·lar en un racó del costat muntanya com un element més de desolat paisatge de la plaça amb contorns mal definits per les fàbriques farineres i la fàbrica de paraigües de Pío Rupert o els nombrosos tallers, coberts i instal·lacions vinculats a les companyies de ferrocarril.
Durant la República (1935), s’aprova el soterrament de les vies i la urbanització de l’entorn. Amb l’esclat de la Guerra Civil només es va arribar a executar un tram de la Meridiana, i durant la contesa bèl·lica els túnels ja iniciats van servir de refugis antiaeris al veïnat.
Durant els anys quaranta la transformació de les Glòries es va estancar: les autoritats franquistes van prioritzar la urbanització del futur carrer de Guipúscoa en detriment de la continuació de la Gran Via cap al Besòs. L’únic fet remarcable va ser la construcció de les modernes instal·lacions de la Hispano-Olivetti.
L’any 1953 es va aprovar l’avantprojecte de reforma de la plaça, que preveia regular l’incipient flux de trànsit rodat mitjançant una anella elevada per sobre de les línies del ferrocarril.
1961 – 1972
L’any 1973 la plaça era travessada per dos ramals viaris elevats i una passarel·la per a vianants d’estructura tesada que salvava l’anella entre els Encants i la sortida del metro, i que el 1975 va guanyar un prestigiós premi europeu de construccions metàl·liques.
El projecte olímpic del 1992 preveia transformar-la en una de les portes d’entrada a Barcelona. En el marc de les obres que es duien a terme amb l’objectiu de millorar la ciutat per a l’esdeveniment olímpic, el desgavell viari dels anys setanta es va substituir per la doble anella (que allotjava un aparcament). Tres anys més tard, es va iniciar el projecte del Bosquet dels Encants, a la confluència Gran Via, Meridiana i Castillejos.
L’any 2003 l’Ajuntament va impulsar la constitució d’una comissió de seguiment del projecte de remodelació de les Glòries, amb participació de l’Ajuntament i d’entitats veïnals.
A partir del 2008 es va iniciar la progressiva desconstrucció de l’anella amb el desmantellament del tambor i de l’aparcament i entre el 2009 i el 2010 va començar la construcció del Museu del Disseny i dels Nous Encants, dos equipaments d’escala metropolitana i arquitectura singular que es van afegir a L’Auditori i el Teatre Nacional de Catalunya, construïts vint anys abans amb motiu del perllongament de l’avinguda Meridiana.
Ens dirigim cap a La Farinera, ara reconstruïda, i en visitem la planta baixa. La part antiga, de totxana, és del segle XIX. Els arquitectes han sabut compaginar l’obra antiga amb el disseny modern. Sortint de La Farinera observem el terra on es dibuixa un cercle format amb llambordes que podria ser un record a aquest tipus de pavimentació dels carrers de Barcelona ara en desús, però quan s’aixequen carrers se’n troben sota l’asfalt com actualment passa en les obres del carrer Consell de Cent.
Abans de finalitzar la visita a la plaça de les Glòries en Narcís ens recorda que el nom complet és el de plaça de les Glòries Catalanes i abans de la remodelació de la plaça en el seu interior s’hi trobaven 12 columnes que representaven les 12 Glòries (El mas i la terra, La pau i la treva de Déu, El dret català, L’art romànic, El llibre del Consolat de Mar, L’arquitectura gòtica, La industrialització, La Renaixença, L’aportació catalana a la ciència i a la tècnica, El modernisme, La lluita per la llibertat i la justícia i El restabliment de l’autogovern).
Ens encaminem cap a l’entrada del carrer del Clot, des de la Meridiana, enfront de la gasolinera, qui no recorda, els que tenim certa edat l’edifici de la Renault l’emblemàtic 4/4, penjat a la façana.
A tocar de la gasolinera, podem contemplar una filera de cases unifamiliars de planta baixa i pis, construïdes el 1837 i habitades pels obres de la RENFE, de l’Olivetti… i que formen part del patrimoni de la ciutat, de manera que la seva rehabilitació ha de seguir fil per randa la normativa marcada per l’Ajuntament. Com anècdota, l’actriu Sílvia Munt va néixer en una d’aquestes cases.
Del mateix punt estant i dirigint la mirada cap a l’avinguda Meridiana ens adonem d’un edifici alt grisós amb els finestrals recoberts d’un entramat vertical on i té la seu el Centre Cívic Martinenc. En la seva planta baixa destaca la imatge mural de Martí de Tours, que dona nom al districte de Sant Martí. S’explica la llegenda de Martí oferint a un captaire mig nu la meitat de la seva capa.
Sortint del centre cívic Martinenc topem amb la façana d’un edifici modernista, l’edifici Sabadell, obra de l’arquitecte Josep Masdéu i Puigdemasa. Hi ha molts edificis modernistes escampats per la ciutat que són desconeguts. El modernisme no està representat només amb els edificis més emblemàtics del passeig de Gràcia sinó que n’hi ha molts més.
Edifici Sabadell
Travessem de nou la Meridiana i ens dirigim al carrer Joan I on a la placa podem llegir: Joan I rei de Catalunya i Aragó. En Narcís ens fa adonar de l’error atès que nosaltres, els catalans no hem tingut mai rei propi, i per tant la inscripció hi hauria dit: Joan I rei de la corona d’Aragó i comte de Barcelona.
Baixant pel mateix carrer a mà esquerra hi ha un curiós i popular bar de tapes anomenat Unicaso. El carrer Joan I ens adreça cap al carrer del Clot, on de nou admirem bells edificis modernistes força desconeguts.
Caminem uns passos cap a l’esquerra i ens adrecem al carrer Coronel Sanfeliu –
Fill predilecte de Sant Martí de Provençals.
El primer carrer a mà esquerra, tot baixant pel carrer del Coronel Sanfeliu, s’anomena Carrer Washington en honor del primer president dels EAU.
Continuant per aquest estret carrer topem amb la plaça i l’edifici del Mercat del Clot. Hi entrem i veiem altre cop a la seva cara nord-oriental i en alçada la imatge del patró del barri, Sant Martí de Tours, i a sota la llegenda del Sant.
En sortir del mercat hi ha un espai quadrangular que és com una ampliació de la mateixa plaça però amb un nom diferent, plaça de Font i Sagué que fou un geòleg i introductor de l’espeleologia a Catalunya. Sortint de la plaça a la cruïlla amb el carrer del Clot advertim una pastisseria molt reconeguda al barri.
Pastisseria La Palma
Carrer Rossend Nobas, de grans records de la meva infantesa.
On més tard tornarem……
Travessem el carrer del Clot i fem cap el carrer de la Séquia Comtal. En el número 2 s’hi troba un edifici que en podríem dir curiós.
Si no recordo malament, hi havia una antiga comissaria de policia (dels grisos), on entre altres coses, també, si feien els carnets d’identitat…… (???)
Seguint aquest carrer arribem a la cruïlla de l’Avd Meridiana amb el carrer d’Aragó, on identifiquem una escultura singular formada per dues “Pajarites”. És un monument homenatge a l’anarquista aragonès Ramón Acín afusellat pels franquistes l’any 1936.
El conjunt escultòric és una rèplica inaugurada el 4 de maig de 1991, de les idèntiques que es van instal.lar el 1929 al parc municipal d’Osca, que va realitzar el mateix Acin.
Un duplicat de la mateixa escultura tanca l’altre extrem del carrer d’Aragó amb el carrer de Bilbao. Milers de ciutadans hi passen cada dia sense imaginar.se quin drama si amaga..
A la seva esposa, catalana, Conchita Monrás, la mataren solament per ser la dona. A les seves filles d’11 i 13 anys i de noms Sol i Katia, la dictadura les va obligar a canviar de noms per “unos mucho más católicos: Marisol y Ana María”
En el mateix carrer Aragó a mà esquerra direcció Besòs destaca una església que va ser cremada el 19 de juliol de l’any 1936 finalitzant la reconstrucció el 1954. És l’església de Sant Martí del Clot assentada a la plaça del Canonge Rodó, que fou el rector durant 36 anys. També arribar a ser canonge de la Seu de Barcelona, i primer responsable del temple de la Sagrada Família.
A l’altre costat del carrer la Placeta de Marconi, Premi Nobel de Física i inventor de la ràdio. Continuem direcció de mar, però de seguida girem a la dreta prenent novament el carrer que ens fa d’eix de la passejada, el carrer del Clot. El nostre guia-conductor ens fa adonar que hi ha edificis que sobresurten i altres edificats més enrere que la línia de la vorera. Això és a causa dels diferents plans urbanístics que han anat dissenyant la fesomia dels carrers.
Arribem a una cantonada amb el nom de carrer Rafael Capdevila, que domina la cantonada, anteriorment era una sucursal de La Caixa. Just davant s’observa l’antiga fàbrica de paraigües, J Budesca on hi destaca el seu nom i logotip fets en mosaic.
Entrem al carrer mencionat i tot just a la dreta ens trobem amb el Centre Cultural Islàmic Català de Barcelona. Demanem autorització per visitar l’espai i el porter hi accedeix amb la col·laboració d’una jove musulmana, amb el seu característic mocador islàmic o hijab, que és qui ens acompanya. Ens descalcem i visitem la sala de la mesquita que és al soterrani.
Sortint del centre religiós encarem de nou el carrer del Clot direcció carrer de les Escoles fins a arribar a una gran plaça: el Parc del Clot on abans de ser soterrada radicava l’estació del Clot dels ferrocarrils de la RENFE. Amb una visió general hi despunten una mena de columnes de totxana, restes de l’edificació antiga.
La mirada cap al fons i a l’est es dirigeix a la torre del rellotge de l’ajuntament del districte de Sant Martí, on després anirem.
Caminem uns passos, direcció sud i ens dirigim al carrer de Rossend Nobas on hi ha la casa mare de la seu dels castellers de Barcelona. En el número 37 d’aquest carrer s’hi ubica el Passatge Robacols tancat per una porta de ferro. Una dona molt amable, a instàncies d’en Narcís, ens permet l’entrada al passatge. Entrem en un món entre antic, decadent i romàntic. Carreró curt no massa endreçat, però que val molt la pena de visitar. Les cases són del segle XIX i es conserven en el seu estat original.
Sortim del passatge i penetrem en el Parc del Clot travessant-lo per un pas elevat. Al fons sud despunta un frontó. És un dels poquíssim frontons lliures de Barcelona. El parc presenta depressions i alturons, però abans era tot pla perquè com hem dit era l’antiga estació del tren. Entre nosaltres i el rellotge de l’Ajuntament s’alça una gran xemeneia, record del temps de la industrialització.
Caminant pel pont arribem a l’altre extrem, la plaça de Joan Casanelles. Aquest personatge fou un parlamentari del Parlament de Catalunya abans de la guerra del 1936 i posteriorment al 1984 va ser de nou elegit parlamentari (essent l’únic diputat del Parlament de Catalunya que ho va ser abans i després de la guerra). Aquesta plaça és adjacent en el seu vèrtex sud amb la Plaça Valentí Almirall seu de l’Ajuntament del districte de Sant Martí . Valentí Almirall que morí l’any 1904 és un dels pares fundadors del catalanisme modern i ponent del Memorial de Greuges presentat a Alfons XII.
A la façana, al costat esquerre de la porta de l’Ajuntament s’hi veu una placa commemorativa d’una gesta dels Castellers de Barcelona. Ens hi endinsem i aturem per contemplar la font de les granotes, que descansa al mateix vestíbul de l’edifici consistorial.
Sortim de la casa gran i enfront nostre es troba ubicada una escola el nom de la qual, Escola Casas, al carrer Sant Joan de Malta, ret homenatge a Camila Casas la propietària de l’edificació que havia pertanyut en un temps molt pretèrit a l’Ordre dels Cavallers de Malta. Aquí parlem del desastre que representà en l’àmbit educatiu amb l’arribada del feixisme. El model educatiu de la República mai més s’ha recuperat a casa nostra. La qualitat de l’ensenyament va caure amb picat, amb la repressió franquista.
Josep Godai i Casals (1881-1936), arquitecte i historiador “menys perdre el temps a l’escola privada i entreu a la pública”. Entren 1917 i 1923 va edificar els grups escolars de Baixeras, Lluís Vives, La Farigola de Vallcarca, el Grup Escolar Pere Vila, Institut Pau Claris, Ramon Llull, Milà i Fontanals, l’escola Lluïsa Cura i l’Escola del Mar, l’edifici d’estil clàssic abarrocat de “Correos y Telégrafos” a Barcelona, i dissenya el Pavelló de Barcelona per a l’Exposició Internacional del 1929. Va ser estret col.laborador de Josep Puig i Cadafalch.
Recordar, també, a Antoni Benaiges i Nogués, el mestre que va prometre el mar (Mont-roig 1903 – Villafranca Montes de Oca 1936), mestre molt involucrat en el món de la pedagogia i política república. Està documentat el seu assassinat per “elementos de las milicias falangistas, el 25 de julio de 1936”, tot just començar la guerra civil…..
A l’escola finalitza a la instructiva passejada.
Molts dels comentaris i fotografies han sigut efectuats pels companys de curs: José Luis Fernández Bosch i Neus Camps Cura, que s’han ocupat de les fotografies i Neus Camps Cura i Antoni Codina Barreras, de la redacció.
Sant Joan Despí és un municipi del Baix Llobregat, situat a 17 km del centre de Barcelona, amb una població de 34.000 habitants (2021). Compta amb diversos equipaments importants, com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la Ciutat Esportiva Joan Gamper, del FC Barcelona, així com un conjunt extraordinari d’edificis modernistes, en particular de l’arquitecte Josep Maria Jujol.
Josep Maria Jujol i Gibert (1879 – 1949) fou un arquitecte, dibuixant, dissenyador i pintor modernista català, deixeble i col·laborador de Gaudí. Fou, durant 20 anys, arquitecte municipal de Sant Joan Despí, on hi ha bona part dels habitatges que va construir.
Comencem el nostre recorregut a l’estació del tren de Sant Joan Despí.
A la mateixa plaça que s’obre davant de l’estació, crida l’atenció un magnífic edifici modernista, amb formes arrodonides i cúpules de trencadís de colors. És la Torre de la Creu, també anomenada Casa dels Ous.
La Torre de la Creu va ser un encàrrec, com a casa d’estiueig, de Josefa Romeu i Grau, al seu nebot Josep Maria Jujol. La construcció va començar el 1913 i va finalitzar el 1916, després d’una interrupció deguda a la Primera Guerra Mundial.
L’edifici està format a base de la intersecció de cinc cilindres de diferents diàmetres i alçades i en el teulat destaquen les cúpules i xemeneies de mosaics de vidre trencat. Una creu de ferro forjat corona el punt més alt i li dona nom.
En els últims anys, l’edifici, propietat de l’Ajuntament de Sant Joan Despí, s’ha dedicat a usos diversos, i actualment és una de les seus de l’Àrea de Formació Complementària de la UB.
Al costat de la Torre de la Creu, destaquen dues altres cases modernistes, Vil·la Elena i Vil·la José, també conegudes com a Cases Auriga o Cases Anzizu, en record del promotor de l’obra.
Vil·la Elena i Vil·la José són totes dues obra de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell, i van ser construïdes el 1910. Ambdues mostren influències islàmiques en les finestres i altres elements. Estan envoltades per un jardí amb un tancament d’obra, decorat amb pedra i trencadís.
Baixem pel Passeig de Canalies fins a la cantonada amb el Passeig del Canal, on trobem un cartell explicatiu del Canal de la Infanta, que discorria pel traçat d’aquest passeig.
El Canal de la Infanta (així anomenat en honor de la Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón, cunyada del rei Ferran VII) va ser una canalització de 17,4 km, construïda entre 1817 i 1821, per portar les aigües, procedents del riu Llobregat, des de Molins de Rei fins al barri de la Marina de Sants, amb l’objectiu d’implantar la tècnica del regadiu a les terres fèrtils que disposaven del conreu de secà, augmentant així la seva productivitat (passant d’una collita anual a tres o inclús quatre) i ampliar la varietat dels cultius.
A partir dels anys 50 del segle passat, la transformació progressiva del territori recorregut pel canal, cap a un ús urbà i industrial, va provocar la disminució de les terres de regadiu així com el deteriorament de la qualitat de l’aigua, fets que van provocar la caiguda en desús del canal i la seva pràctica desaparició.
A l’altre costat del Passeig del Canal, veiem un bonic mural, d’estètica noucentista i temàtica pagesa.
Continuem baixant pel carrer de Baltasar d’Espanya i girem a la dreta per Rius i Taulet, seguint pel carrer de les Torres, deixant a la dreta una casa, en el núm.2, amb un bonic escut a la façana, de l’any 1925.
Al núm. 12 del mateix carrer trobem el portal del taller del manyà Josep Oliver (1889 – 1966), col·laborador habitual de Jujol.
És una porta treballada amb ferro i vidres de colors. Al bell mig destaca una serp que serveix d’agafador i que amenaça intencionadament un gall dindi amb la cua oberta.
Seguint pel carrer de les Torres, a la cantonada amb el carrer Cor de la Flora, hi trobem la Torre Concepció, un edifici noucentista de 1932, obra de Salvador Sellés.
Continuem fins al carrer següent (Jacint Verdaguer), per on girem a esquerra. A la cantonada amb el Carrer del Llobregat hi trobem diversos edificis destacats.
La Casa Jujol (Jacint Verdaguer, 31), construïda el 1932 pel mateix arquitecte. En un solar relativament petit va construir dos habitatges, un per a la seva pròpia residència i l’altre per llogar.
La decoració de la casa està feta a base d’esgrafiats en un intens color blau, amb motius de flames i amb la inscripció “Déu hi sia” sobre la porta.
Just davant, la Torre Serra-Xaus (1927), projectada per Jujol com a habitatge unifamiliar, però al cap dels anys convertida en dos habitatges separats.
Just al davant, al núm. 28-30, la Casa Engràcia Viñas (1911), obra de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell. La façana està decorada amb pedra i trencadís, i destaca també la fornícula o nínxol de forma triangular, dins la qual hi ha una imatge de la Moreneta.
Al centre de la vila, la masia de Can Negre, del 1680, ha esdevingut un dels edificis més emblemàtics de Sant Joan Despí, gràcies a la intervenció que va realitzar Josep Maria Jujol.
Pere Negre i Engracia Baler, propietaris de la masia, demanaren la reforma per adaptar-la a un nou ús i el d’estiueig. Entre els anys 1915 i 1930, la reforma incorpora tot l’enginy, creativitat, colors, textures i simbologies religioses singulars.
La casa es pot visitar. A l’interior, destaca el següent:
Planta Baixa: On actualment hi ha les sales d’exposicions, es trobava el celler i la cuina. L’actual recepció era el menjador de la casa, que donava pas al despatx on la família tenia un retaule dedicat a Santa Tecla. L’arquitecte va crear un tancament per protegir la pintura; les portes gravades tenen un sistema mecànic que permet deixar visible el retaule sense que les portes toquin les parets. Molt amablement l’encarregada de la recepció ens va mostrar el mecanisme.
Escales: La gran remodelació i la construcció d’una tercera planta, va suposar l’allargament de l’escala, que a partir dels colors blaus, blancs i altres decoracions, simbolitza una ascensió al cel, cada vegada que s’accedeix a les golfes.
Capella: Predominen les formes vegetals i les imatges del cel estrellat, que evoquen l’entrada al paradís celestial, en un ambient neobarroc. El llum que presideix l’espai central, li dona lleugeresa a un material pesat com és el ferro forjat.
Habitació dels ocells: Sala i alcova. Zona de planta quadrada decorada amb pintures murals que reprodueixen un claustre gòtic, amb fons de colors blaus, on pinta diferents ocells a la part superior.
Carrossa: L’interior d’aquesta estança, orientada al sol, permet la circulació d’aire. Aquest element sostingut recorda a un carruatge, amb seients festejadors enfrontats, típics de l’època.
Golfes: El nou espai que crea Jujol, li permet poder aixecar el sostre de la capella, creant a més un magatzem i rebost i aconseguint molta més alçada a aquests dos espais.
Sortim per el Torrent d’en Negre fins al carrer del Bon Viatge. Davant nostre hi trobem la Ermita de Santa Maria del Bon Viatge, un edifici protegit dins del Patrimoni Arquitectònic Català, enfonsat amb relació al nivell viari, per culpa de les múltiples inundacions. Resta tancada tor l’any excepte per Nadal, que s’exposa el Pessebre.
Existeix documentació des de 1262, on els viatgers paraven per demanar a la Verge un Bon Viatge.
Just davant de l’ermita trobem l’Església de Sant Joan Baptista , originalment una església romànica del S. XII, ampliada el S. XVI, amb una façana neoclàssica de finals del S. XIX. Va ser destrossada durant la guerra civil, excepte el campanar. La seva reconstrucció fou a càrrec de l’arquitecte Josep María Ayxelà i Tartas, i la direcció artística, no cal dir-ho, a càrrec de Josep Maria Jujol. Les dues talles romàniques originals varen desaparèixer durant el 1936.
Tornem a baixar pel carrer Jacint Verdaguer i girem a la dreta pel carrer del Mig, fins a l’Ajuntament, on veiem un mosaic a la façana amb l’estació nº 13 del Via Crucis. Girem pel carrer Frederic Casas fins al carrer Major, on es dona per finalitzada la ruta, davant de la biblioteca Mercè Rodoreda.
Tot seguit varen seguir fins a arribar al Parc de la Torreblanca, situat entre els termes de Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Sant Feliu del Llobregat, al costat de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, del FC Barcelona. Al cor del parc, el magnífic jardí romàntic de finals del S. XIX ens introdueix en un món ple d’encant i misteri.
1. Pel barri del Clot 2. Ruta per Hostafrancs 3. Passejada pel Born 4. Per Sant Joan Despí 5. Passejada pel barri dels Indians 6. Passejada pel barri de La Salut 7. Del monestir de Pedralbes a la plaça de Pius XII 8. Passejada per Horta 9. Passejada per l’Eixample 10. Ruta pel barri vell d’Esplugues
Professorat
Narcís Fradera, professor jubilat de geografia i història
Segons l’autor, Eduard Márquez, “La funció del llibre no és demostrar cap tesi, sinó reflectir una riuada de vida.”- “Només hi ha vida, que era el meu gran objectiu. La vida, sense interferir.hi. I jo, desaparegut. I deixar que ells s’expliquin.”-“En aquest llibre no hi ha d’haver literatura.”
No és un llibre d’història, ni una novel·la, ni ciència-ficció, ni una bibliografia, ni és un documental, ni un assaig, és una narrativa d’una experiència i d’unes vivències absolutament reals, salvatges. És el relleu, la rebufada del maig del 68, de París, de Praga, de Ciutat de Mèxic, d’Argentina, d’Uruguai, de la República Federal d’Alemanya…
On l’escriptor retrata a partir de millers de documents consultats, d’entrevistes, de centenars de testimonis d’extrema dreta a extrema esquerra, octavetes, cartes manuals, escrits clandestins, fulletons, pintades, murals, manuals de tortures,…. i de manuals per resistir les tortures…. Discursos de Franco, i dels seus “prohoms”, informes policials surrealistes del tot adulterats, transcripcions i interrogatoris totalment falsificats, propaganda política i anticlerical. Anotacions de totes les pintades, dels llocs on es van realizar, amb la mida de les lletres i dels colors.
Hores i hores consultant arxius, fotocopiant cartes, informes i centenars de documents, on ens ofereix una obra que és pura enginyeria. Més de cinc-centes planes que ressegueixen l’any 1969, que representa una etapa a què encara som enganxats, per mal tancada; un any en què es prefigura tot. I també ens parla dels qui ha entrevistat i que en aquell temps militaven activament tant a l’extrema esquerra com a l’extrema dreta, en associacions de veïnals, en les parròquies, en els primers grupuscles feministes i també gais, etc, etc…
Montserrat Serra
VilaWeb 05.11.2022
“És el començament del principi del final del franquisme (??) quan la gent és plenament conscient que el règim està més afeblit del que sembla i comencen a preparar el que vindrà, perquè la transició no es prepara el 1974”.
“Cuando el partido político es el comunista y su objeto actuar contra el orden legal (…), para mí el hecho tiene más gravedad que un homicidio, cometido, quizás, en circustancias de apasionamiento, que hacen más discutible la actitud del delincuente”
És part d’una carta del llavors governador civil de Barcelona, Tomás Garicano Goñi, a l’abat de Montserrat, Cassià M. Just, que li havia denunciat tortures a alguns detinguts. On l’escriptor retrata a partir de documents i testimonis el principi del final del franquisme
Francesc Bombí-Vilaseca
La Vanguardia 12-12-2022
L’any 1969 van passar al món uns quants esdeveniments significatius:
Situació que evidentment encara continua. Existeix una lluita, un paral.lelisme molt actual… el franquisme, encara, subsisteix.
L’estat d’excepció. El discurs de successió de Franco a Juan Carlos. El “atado y bien atado”
On cada paraula respon a documentació contrastada, o bé a testimonis, d’un o bàndol o altre que han parlat amb l’autor. No hi ha ni un sol gram de ficció.
JEFATURA SUPERIOR DE POLICÍA
Informe memoria del año 1969:
“ Por lo que respecta a las actividades Político-sociales, pueden distinguirse claramente dos situaciones: los problemas escolares y universitarios y los del mundo del trabajo.
En cuanto a los primeros, ha existido un estado de agitación creciente y una actitud de rebeldía, desarrollada por elementos extraños, con abundantes medios económicos y tácticas ágiles y dinámicas.
Culminó la actuación de la Universidad con asalto al Rectorado y tentativa de defenestración del Rector, aunque, con la declaración del Estado de Excepción, se consiguió terminar la situación y que los cursos acabaran sin incidentes, así como…”
És la frustració de moltes il·lusions. La derrota que va representar per a molts de nosaltres, la dita transició. El grapat de moltes revoltes semifracassades. Reviure situacions que vàrem patir i experimentar.
La cruesa de la repressió. El silenci i la por que es va viure durant dècades.
A la resta del món sí que va representar un canvi – el Maig del 68 – però que ací, el “procés, la lluita i la revolta” encara no ha acabat…
L’obra ofereix una visió completa de la societat del seu temps.
La seva major característica és la simplicitat, la ironia i la claredat. Escriptor conservador incansable, fumador empedreït, i inseparable de la seva boina negra. Segons ell, la vida és caòtica, irracional, injusta i les ànsies d’igualtat i de revolucions són un deliri.
En aquestes Pàgines Selectes, hi trobarem la descripció fidel d’homes cabdals de la vida catalana, assistirem enlluernats al desplegament prodigiós del paisatge de Catalunya, de la Mediterrània i especialment del seu Empordà, explorarem i ens endinsarem en una successió d’excel.lents relats i experiències marineres, tindrem visions i ambients d’altres països i costums, anècdotes culinàries per sucar.hi pa, i relats de diverses i banals temàtiques quotidianes
No era ni antirepublicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic, que buscava una certa modernització de l’Estat.
Personatge intel·lectual, excèntric, controvertit, incomprès, individualista, asèptic, visionari, faldiller, excitant, polèmic i sense cap mena de dubtes: excel.lent escriptor i periodista.
Per què sóc conservador
“Si el diner es volatilitza i les dones passen i els homes s’esbraven i tendeixen al repapieig; si l’equilibri microbià de la nostra vida és tan precari i incert, si tot, pel mer fet d’existir, està destinat a la destrucció i a la ruïna, sé de tantes coses bones a penes n’existeix el record, i, de les més belles, ni el record existeix, si tot passa avall per la cantonada de la fugacitat i de l’oblit … ¿Com és possible de sospitar que hom pugui deixar de ser conservador? ¿La demència de la nostra fantasmagoria, no hauria de tenir un límit?”
Fumador empedreït
“L’home, en tant que forma part de la naturalesa, és un agent espontani, inconscient, dels seus impulsos destructors..
La seva llum és pobra i petita. Els homes no són pas iguals. Sovint són radicalment distints. Darrere de les més rosses i càndides faccions humanes sovint hi ha, endormiscada, una bèstia. Sovint l’home s’alia amb les forces destructores: es deleix per sumar-se, per oferir la seva sagacitat, la seva diabòlica invenció, a l’acceleració de la marxa devastadora de la naturalesa.“
Envers la memòria:
L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és una criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva.
La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries…. Mantenir el testimoni d’aquestes coses és cultura.
Exili, dues cares…dues memòries…
Ens creiem que es tracta d’un concepte recent, però és un concepte ideològic, d’identitat, històric, cultural, genealògic… és l’esforç de certs grups humans per retrobar el seu passat i recuperar la seva història, i poder saber d’on venim i on anem. Pla fa moltes referències aquest estat. Per això molts actuen i treballen tan frenèticament, per fer taula rasa del passat i esborrar de la nostra memòria històrica tot allò que no interessa.
No és que Josep Pla creï un estil literari nou en la seva trajectòria. El seu relat no és un punt i a part en la seva producció com escriptor, sinó que és capaç, en un text curt condensà tot allò que vol dir i expressar, on altres necesitan més espai.
L’essència del seu relat recau en el fet que tots els trets principals, queden recollits i definits dins dels seus arguments i components personals com a escriptor.
Petit resum dels set llibres:
1 Retrats de passaport:
Una tria de perfils curts de personatges de diversa espècie, nacionals i estrangers, que Pla va conèixer, i que en unes breus pinzellades ens dona “petits-grans” trets i matisos de les seves personalitats. Com a exemple Buñuel, Dalí i Miró, un combat surrealista.
Luis Buñuel
“No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants”.
2 Alguns homenots:
Elabora uns retrats literaris de diversos personatges importants de la nostra història, cultura i societat catalana: Antoni Gaudí, Francesc A. Galí i Prat de la Riba.
Per exemple a través de Gaudí ens mostra els avatars de la construcció de la Sagrada Família.
Antoni Gaudí
“Gaudí és un dels catalans de volada més vasta que en la nostra història han existit….. com més s’eixampla la dimensió universal de Gaudí, amb més claredat va apareixent la seva arrel terrestre catalana, més explícitament es manifesta l’home d’aquest país.”
3 Cabotatge mediterrani:
Relats, anècdotes, anotacions i reflexions que va emprendre a fer un viatge per les costes del Mediterrani a través de França, Itàlia i Grècia.
Fou un viatger impenitent, però sempre torna al seu Empordà… en tornar al Mas Pla el 20 d’abril del 56 escriu: “Tot s’ha acabat. Sento la llunyania d’Atenes….. He trobat el país immòbil, ensopit i deprimit. Tot sembla caure a sobre, però no acaba de caure res….”
4 L’Empordà:
Mas Pla
El Montgrí
Portlligat
És una aproximació als paisatges de l’Empordà, dels seus cels, la seva llum, de les seves postes de sol, del seu litoral i de les seves costes, de la seva història, de l’Empordà grec, de la seva romanització, de la seva època medieval, de les constants invasions franceses…. “La influència d’aquesta demència històrica sobre el vuitcentisme peninsular – i català especialment – fou importantíssima”
5 La cuina del Peix:
Com es pot arribar a escriure tant sobre el peix?
“El mar, com a medi vital, produeix formes i éssers espantosament desorbitats… de formes còsmiques i terribles….”
De sobres és prou coneguda la fascinació d’en Pla per la cuina i la gastronomia. A part de la descripció, abundant del “peix”, ens parla del secret de la llagosta, dels sonsos fregits, del bacallà, de les anguiles, les sopes de peix…. entre altres, i ens recorda que “ara que hi ha menys pescadors a la costa; ara que podem menjar cada dia peix congelat, convindria vetllar per la cuina del peix, respectar els principis, les tradicions, l’experiència tan antiga que divaga per aquests ribatges.”
En resum, un llibre per sucar.hi pa.
6 Relats de Mar:
Recull tres relats de la vida marinera i dels seus homes, abans de l’arribada de l’infernal turisme: El coral i els coralers, el naufragi del Cala Galiota i Pa i raïm.
De resultes del fatídic naufragi del Cala Galiota, i que a Cadaqués anava canviant la seva projecció turística, i com que “el català és un animal que s’enyora”, es crearà un restaurant anomenat “La Galiota”, com a record del pailebot naufragat.
“….. tot el que acabo d’escriure sobre el naufragi del Cala Galiota demostra que en la vida dels homes i de les dones es produeixen voltes i voltes, sempre insospitades, increïbles, i que tot el que passa en la vida – bo o dolent – és inqüestionable.”
El naufragi va forçar obrir el restaurant. El maleït covid, ha obligat a tancar.lo. Esperem que, encara que sigui perquè el català és un animal que s’enyora, pugui de nou reobrir la seva cuina i records…..
“A Cadaqués, arrendà una casa que tenia un balcó sobre la bahía, amb una vista fascinant, i vaig estar uns quants dies amb un estat extremadament contemplatiu, on cada dia en feia més savi que ric, amb una solitud envejable. El peix tenia una gran qualitat, l’oli, les anxoves, el pa, el vi, els crustacis, els musclos, no tenien rival. Les tramuntanes eren fortes, de vegades no ens deixaven ni caminar, el clima era sec i……”
Cadaqués
7 Fer-la Petar:
Recull una sèrie de reflexions, en vint-i-tres textos de diverses temàtiques…….
Ens parla del matrimoni i dels amors, de l’alcohol i del tabac, del cinema i del futbol… és a dir de totes aquelles coses que ens expliquem quan la fem petar després de treballar…
“En el nostre país hi ha molta gent que té gos; els pobres solen tenir gat; n’hi ha que no passarien per menys de tenir gat i gos; els rics solen ser afeccionats a la música de Wagner. Així, la nostra vida ha transcorregut entre gats, gossos i wagnerians.”
Sant Pere de Rodes Monells
Parlem una mica més de Josep Pla, per conèixer.lo millor:
Espia de Franco i dels aliats ????:
Encara és molt difícil aclarir si una persona, situada durant la guerra civil, en aquesta península, fou un traïdor o un patriota.
“La traïció és qüestió de dates”. Jo hi afegiria: “I de situació geogràfica”. Els que hem viscut la guerra civil ho sabem massa.
Petit relat, del llibre negre / quadern gris /manuscrit – inacabat o no – de la “Història de la Segona Repúbica”:
Un catalán de Franco:el libro negro de Josep Pla:“Història de la Segona República Espanyola”, manuscrit original català inacabat …
Quan va redacta per primera vegada “cuaderno”, tot just superava els vint anys. I quan ho va publicar, revisat, sobrepassava els seixanta.
“Parece una mala tarde de toros”: La Segunda República según Pla.
La càtedra de la Universitat de Girona, que du el nom de l’escriptor empordanès, entre els papers personals de l’autor de “El cuaderno gris” apareix, l’escrit en català, de “la Història de la Segona República espanyola”.
Descobriment de les dones:
“Les dones solen descobrir.se en el moment posterior al matrimoni. De vegades es descobreixen abans. Hi ha una espècie d’homes que no les descobreixen mai. Cada u per allà on l’enfila.”
“He dit que era antifeminista. Afegiré que he estat atacat de voler tancar les dones a la cuina. Però jo no vull tancar ningú, encara que confesso que, a la cuina –sobretot si no és gaire moderna–, s’hi està molt bé. “
“Sóc un gran admirador de les dones del meu país. Crec que, generalment parlant, valen més que els homes”
Reconeixeria que les dones el van fer dissortat, encara que la felicitat que va obtenir compensava tota la seva desgràcia, ja que era millor ser feliç i desgraciat que no ser cap de les dues coses….
Misantrop empedreït, publicaria unes 150 biografies. D’elles, ni una sola fa referència a cap dona. Solter solitari, incompatible per conviure amb una dona, guardava en secret un amor llunyà, impossible, obsessiu… bevia per suportar la malenconia….
L’obsessió eròtica per Aurora, un dels seus vuit amors, va ser la dona que li va mantenir viva la flama de l’erotisme, amb qui intercanviava cartes que sempre van arribar tard.
Aurora
Esperit de contradicció. Simpatitza amb el cop d’estat. Va ser el franquista més antifranquista. Catalanista hipercrític amb el seu país, un desencantat que mai arriba a encantar.se, un anarcoindividualista profundament conservador, que va avorrir la classe política, difícil d’integrar.se, solter, misogen, fumador i bevedor, cínic, escèptic…… sospitós als ulls dels seus amics franquistes que el qualifiquen de catalanista.
Part de la seva cronología:
– El 1919 comença a treballar com periodista.
– El 1921 és elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista
– El 1924, en publicar un article crític amb la política militar dels desenvolupaments en el protectorat espanyol del Marroc, pateix un procés militar que l’obliga a exiliar.se a París, des d’on conspira amb alguns dels principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Ribera.
– A finals del 1925, publica la seva segona obra “Rússia”, se’n acollit a la casa d’Andreu Nin. Pocs anys després de la Revolució Russa, visita Rússia, amb una mirada encisadora i neta de joventut, per obtenir una imatge més clara d’aquell país en construcció. Moscou és una “amanida de pebrots i tomàquets”, i el Kremlin li sembla que és “del millor que hi ha”.
– El 1927 torna a Espanya i comença relacions amb Francesc Cambó.
– Durant tot el període republicà – 1931 / 36 – és enviat a Madrid per Cambó com a cronista parlamentari, convertin.se amb corresponsal i observador directe del nou règim, relasionan.se amb les elits polítiques i culturals. És quan agafa certa simpatia per la República.
Pla al principi creu que la República pot consolidar.se com el model francès, però després, pels fets desencadenats posteriorment, manifesta que: “tot plegat és una bogeria frenètica i destructora”.
– Es comenta què va rebre diverses amenaces de mort. A principis de la guerra civil, amb un Madrid convuls fuig a Marsella amb la seva companya Adi i treballen en “el Servicio de Información de la Frontera Noroeste”, servei d’espionatge franquista finançat per Cambó.
– L’any 38 es desplacen a Biarritz i a Sant Sebastià.
Josep Pla i Adi Enberg
– El gener del 39 entra a Barcelona amb les tropes franquistes, i en el mes d’abril és nomenat subdirector de “la Vanguardia”.
Superat pels esdeveniments polítics posteriors a la guerra civil i amb l’eminent amenaça d’una nova guerra mundial, s’autoexilia voluntàriament a Llofriu, on redescobreix la realitat més pròxima: el paisatge, la cuina, la pesca, la pagesia, el món dels artesans, la mar…. El seu Empordà
– Des de l’any 1939/40 fins a l’any 1951, ha de publicar les seves obres en castellà, període de total prohibició d’efectuar qualsevol publicació en llengua catalana.
– A mitjans dels anys 50 consolidarà el seu estil planià, al mateix temps que els antifranquistes i nacionalistes el van marginar. No se li perdona el seu passat i el seu suport franquista, tot i el seu “acostament” (…??) a l’esquerra política – igual que a Salvador Dalí – la cultura progressista li va negar el pa i la sal dels premis literaris.
Indiscutiblement, Pla té una visió i una realitat del món, molt particular, on reflecteix en la seva escriptura una necessitat, una força d’imposar un ordre, i un desig innegable de rebutjar la violència, la ferocitat i la destrucció existent del poder. Una força semblant al poder de “la Tramuntana”.
Conservador, provocador, individualista, liberal, pessimista, escèptic, interessat amb el poder, i amb un pensament i posició envers Catalunya i els catalans i de retruc d’Espanya i els espanyols, molt allunyat d’un molt ampli sector de la població, motivat pels seus pensaments, posicionaments polítics i actituds provocatives que el varen distanciar de tot el seu entorn.
Amb 80 anys, al principi de “la Transición” diu: “ La izquierda ha hecho siempre lo mismo: Su aberración de la realidad del país la mantiene, como siempre, en su ignorancia antidiluviana. Hablan mucho, pero no dicen nada…. Quieren ante todo ganar las elecciones y, una vez sentados en sus poltronas, hacer lo contrario de lo que han prometido”.
Tenia i continua tenint tota la raó, o no !!
– Així i tot, l’any 1980, Josep Tarradellas li va imposar la ”Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya”.
– Mort el 23 d’Abril de 1981 (????? te co—-s)
Davant la casa on va neixer a Palafrugell
Algunes frases mitiques:
“Lo más parecido a un político español de izquierdas es un político español de derechas.”
“Las autoridades no son más que los inspectores del mantenimientom estable de la mierda”.
“És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. A la vista de la qual cosa, tothom opina.”
“La primera obligació d’un ciutadà no és la bandera, ni l’honor retòric, ni les frases grotesques. La primera obligació d’un ciutadà és mantenir el preu de la seva moneda – i com més alt sigui millor.”
“El que s’anomena l’orgull espanyol no és més que una vanitat gratuïta, trista, grotesca.”
Descripció de la península Ibèrica:
La difusió de la carta de la península Ibèrica ha donat a l’espanyol un hàbit visual –que s’ha enfortit a causa de la pèssima situació d’Espanya, perduda dins un cul-de-sac–, segons la qual Espanya és una unitat geogràfica, amb fronteres naturals i, per tant, una unitat política. Hi ha molts espanyols que no comprenen el fet de Portugal: amb més forta raó no podran comprendre mai el fet de Catalunya. L’existència de la nostra llengua, que no ha pogut ser engolida per la sonora, brillant i difusa llengua castellana, és un altre fet torbador. I encara ho és més el fet de la nostra voluntat, perquè tot gest d’audàcia genera, al voltant, incomoditats. Nosaltres dimitim, sense pensar-nos-hi gens, una història brillant, un passat ple de trons i llamps, una personalitat definida, encara que escrostonada….
Director: Ettore Scola – Any 1977 Protagonistes: Marcello Mastroianni i Sophia Loren
Antonietta, mare de sis criatures i esposa d’un empleat d’un ministeri feixista, està absolutament convençuda de la seva lleialtat i de les normes del “partido”.
Scola representa a la dona italiana, que ha acceptat la submissió, l’esclavatge dels afers domèstics, l’adhesió, l’aferrament i devoció a Benito Mussolini…. i que està absolutament convençuda de les bondats del feixisme. Evidentment, compleix amb els seus deures com a mare i esposa devota de l’aparell sociocultural de l’època, però a l’hora està esgotada, decebuda, apàtica, perduda, humiliada i degradada a l’abandonament conjugal a la que està sotmesa com a dona, dins d’una societat masclista i patriarcal.
Gabriele, personatge solitari, sensible, absort en els seus pensaments, experiodista derrotat, homosexual, locutor de ràdio perseguit per les seves idees lliberals, incomprès per la seva actitud i formes de pensar, marginat de tot el seu entorn i de tendències sexuals inacceptables.
Dos veïns, que viuen en el mateix multiedifici construit per el regim, per raons molt dispars, no assisteixen a la desfilada que s’efectua en honor de la visita de führer el maig del 1938; en una Roma feixista envoltada d’una atmosfera aparentment lliure, però òbviament opressora.
Pel·lícula que reflecteix l’èxit i els valors del feixisme, interioritzant i transformant la vida privada de les persones i de la societat en general. Una ciutat que es veu arrossegada per un bany de masses descontrolat, amb proclames i propagandes radiofòniques multitudinàries, per sumar.se al destí comú com a força nacional. Una societat que no accepta cap mena de rèplica, crítica o expressió contràries al règim. On Antonietta i Gabriele estableixen una relació afectiva, que durant unes hores els transporta a una alliberació.
Un relat íntim ple d’emocions i confidències, entremig del públic i el privat…… exclosos de la celebració multitudinària, perquè se senten del tot marginats. Ambdós de tendències, fets, i ideals totalment contraposats.
Scola tracte d’ensenyar-nos, que és el que passa quan conflueixen en un mateix lloc i temps dos éssers mancats d’afecte i estimació, i a la vegada tan necessitats l’un de l’altre. Que entremig de tant dolor, i angoixa, reviscolen, experimenten emocions i sentiments que fa temps varen desaparèixer de les seves vides i passar a l’oblit. Buscant desesperadament, malgrat les seves diferències, un alleujament urgent a tanta angoixa i dolor. Reneix una excitació, tendresa, complicitat i afecte, que evidentment és del tot fràgil i fugaç. Saben que estan del tot condemnats, amenaçats i vigilats per l’aparell parapolicial de l’estat…
Scola reivindica l’estat de la dreta radical, la preocupant evolució del nombre de votants a favor del “terrorismo nero” i els enfrontaments violents de les organitzacions de l’extrema dreta. Scola va denunciar el que va succeir feia quaranta anys, apel·lant a la memòria dels horrors passats en mans del feixisme, però que desafortunadament “una jornada particular” torna a estar d’actualitat avui en dia……..
Im Westen Nichts Neues: Pel·lícula dirigida per Edward Berger (2022), primer director alemany, que adapta una impressionant versió de la novel·la antibèl.lica de Erich Maria Remarque (1929 – prohibida durant l’Alemanya nazi).
Actors: Felix Kammerer, Albrecht Schuch, Aaron Hilmer, Moritz Klaus i Daniel Brühl….
Pel·lícula molt colpidora, durant la Gran Guerra, capaç de captar la cruel realitat del conflicte bèl.lic i la cruesa d´algunes imatges molt dures. Impregnada d’un gran realisme en el front de guerra occidental, fixada en una línia de trinxeres inalterada durant tres anys. On s´intenta superar el bloqueig per un bàndol i l´altre. Amb atacs massius de carn d´infanteria, de noves armes i tecnologies militars, inclús d´armes químiques.
Tant o més castigadora com: “ Senderos de Gloria – Stanley Kubrick – 1957 ” ; “ Johnny cogió su fusil – Dalton Trumbo – 1971 ” ; “ Salvar al Soldado Ryan – Steven Spielberg – 1998 ” ó “ 1917 – Sam Mendes -2019”.
Sinopsi: Simfonía de fang, penúries, angoixes i experiències aterridores d’un jove soldat alemany de tan sols disset anys (Felix Kammerer), que després de tres anys de guerra és reclutat i s’endinsa dins d´una eufòria col.lectiva, de propaganda i de somnis de glòria patriòtica, per decaure en la més extrema por i desesperació de la lluita cos a cos de trinxeres. On es reflecteix la brutalitat del conflicte i la desesperada i miserable crueltat inútil de l´esser humà….
Llegenda, realitat o mite. És cert que fa anys, circula la història de com el descobridor de la penicil·lina, Alexander Fleming, va salvar la vida del gran estadista anglès i primer ministre durant la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill. Diverses versions de biògrafs dels dos protagonistes, mantenen que la història podria no ser certa. Tot i que corrien diverses anècdotes des dels anys quaranta.
Aquí uns en mostro una:
Mite o realitat, si és veritat, és una bonica història… si no, demostra que les “fake news”, no són un invent de la nostra “ciber-societat-confinada” …
Alexander Fleming wikipedia, la enciclopedia libre
Director: Luís García Berlanga, de l’any 1978. Actors: José Sazatornil – Mónica Randal – Luís escobar – Antonio Ferrandis – José Luís López Vázquez – Amparo Soler Leal……
De la sipnosi : Que voleu que us digui? Que us haig d’explicar que no sapigueu? Sols esmentar.vos que tot i haver passat més de quaranta anys, està més vigent que mai.
Inspirada en una de tantes caceres franquistes, on es reflecteix el més profund d’aquella “España” rancia, requinclona, enfonsada en el seu pedigrí inamovible i prepotent. Revestida de personatges que avui dia, encara no han evolucionat i sobreviuen en el paleolític. Que es mantenen “tan dignament” en la seva bombolla de poder, de privilegis, de títols “nobles”.Amb el seu ADN superior i impertorbable, impertèrrit, inalterable, apàtic… dins la seva “casta”, i entremig de les clavegueres de l’estat.
Pel·lícula divertida i preocupant; antiga i actual; prepotent, menyspreable i execrable; immoral, miserable i ofensiva…. Acadèmica i cultural.
Un mirall d’una societat espanyola decaient, reprovable, ofensiva, que encara no ha evolucionat. És una despietada crítica esperpèntica, que retrata fil per randa una societat que no evoluciona.
I que dir del paperas d’en “Saza”: Impressionant. Del que malauradament, els catalans no hem experimentat ni un bri de canvi
Amb un repartiment excepcional d’actors, plena d’escenes i diàlegs que no deixant “titere con cabeza”: l’exercit, la religió, els polítics, el món empresarial, la cultura; la pugna entre noblesa i riquesa, falange i opus dei, supremacisme i classes socials.
La podeu tornar a veure a Filmin i Movistar. Una crítica satírica-burlesca de la noblesa i la burgesia espanyola, considerada com una de les millors pel·lícules de Berlanga.
2 Sant Pere Màrtir – estil neo-romànic 1956 (Escaldes-Engordany) – Patró
3 Capella de Sant Andreu (hospital de V. Meritxell-Andorra V.)
4 Església de Sant Esteve d’Andorra la Vella – Patró Veure part I
5 Església de Sant Vicenç d’Enclar (Sta Coloma)
6 Església de Santa Coloma S.IX-X Veure part II
7 Santuari de Canólich Veure part I
8 Sant Joan Evangelista d’Aixàs (Aixovall)
9 Sant Esteve de Bixessarri
10 Santa Filomena d’Aixovall (particular)
11 Església de Sant Julià i Sant Germà de Lòria – Patró
12 Mare de Deu de les Neus de Llumeneres (Nagol- particular)
13 Sant Martí de Nagol
14 Sant Serní de Nagol. Veure part II
15 Sant Pere d’Aixirivall
16 Sant Romà d’Auvinyà
17 Sant Iu (Auvinyà – àrea residencial)
18 Sant Cristòfol de la Rabassa
19 Sant Esteve de Juberri (particular)
20 Sant Miquel de Fontaneda
21 Capella de Sant Mateu de Pui d’Olivesa ( particular) – carretera Fontaneda
22 Sant Esteve del Mas d’Alsins (frontera – Arduix – particular).
Sant Miquel
D’Engolasters a Santa Coloma
1 Sant Miquel d’Engolasters :
Veure la segona part. Guia del Romànic Andorrà (II)
2 Sant Pere Màrtir – (Escaldes-Engordany) – Patró
D’estil neo-romànic, construïda amb pedra tallada de granit, testimoni dels profunds canvis socials i econòmics que Andorra va viure durant la primera meitat del segle XX. Edificada entre l’any 1952 i el 1956, reformada i ampliada entre el 1978 i el 1981. Situada a l’avinguda de Carlemany. Campanar de torre, amb tres campanes, planta basilical amb nau central i dos laterals, absis semicircular i porxo amb arcs de mig punt. Pintures interiors i exteriors inspirades en models d’estils romànics. Retaule procedent de l’església de Sant Romà dels Vilars del segle XVII. Serigrafies i ceràmiques de les Benaventurances.
En mig de la plaça, enfront l’entrada principal, i molt a prop del pont de Tosca (vegeu la sisena part – ponts romànics) podràs contemplar l’escultura de la “Puntaire”, a causa de la importància que va tenir el sector tèxtil, els paraires i teixidors, a la parròquia. Després de la visita és recomanable passejar i gaudir pel barri antic d’Escaldes-Engordany, de la seva oferta comercial, gastronòmica i dels bons exemples d’arquitectura tradicional andorrana.
3 Capella de Sant Andreu (carrer de sant Andreu, hospital de V. Meritxell-Andorra la Vella)
Situada en l’antic camí ral que anava d’Andorra a la Massana, al costat de la Creu Grossa, creu gòtica de terme. Petita edificació romànica amb orientació llevant- ponent, de planta rectangular, absis semicircular, petit campanar d’espadanya d’un sol ull i coberta de dues vessants. Originàriament tenia la porta d’entrada orientada al sud. Posteriorment s’obre amb la porta d’arc de mig punt situada en el costat o paret de migdia i protegida per un porxo.
Construïda entre els segles XI i XII, i amb moltíssimes transformacions i totalment reconstruïda en l’any 1958, pel seu estat del tot ruïnós.
Sant Esteve
4 Església de Sant Esteve d’Andorra la Vella:
Veure la primera part. Art Romànic de bat a bat
5 Església de Sant Vicenç d’Enclar (Sta Coloma)
És una església fortificada a la conca del riu d’Enclar, entre muntanyes, construïda a finals del segle VIII, situada a la necròpolis i al conjunt fortificat de l’època visigòtica del Roc d’Enclar. Va quedar enrunada completament, i totalment restaurada recentment.
últim enfonsament
Nau rectangular, sols amb l’obertura de la porta d’accés, i la porta interior que comunica amb el campanar que està adossat a la paret sud i de planta circular. L’absis amb dues finestres d’esqueixada molt simple, una situada a llevant i l’altre a migjorn, i coberta de volta de canó.
El campanar vora de l’absis, amb un primer pis amb finestres allargades, molt primitives i irregulars, en el segon pis hi ha set petites finestres amb forma de ferradura d’arcs ultrapassats.
L’edifici és del tot irregular, de pedres de granit, i l’absis de pedres tosqués.
Als voltants de l’ermita es conserven sitges per guardar el blat, l’oli o el vi. I les restes d’una important necròpolis amb tombes escavades a la roca del segle IX, així com altres enterraments dels segles XI i XII.
El conjunt medieval del Roc d’Enclar està situat a uns 150 mts, per damunt de Santa Coloma. A partir de documentació, antigues fotografies, monedes, ceràmiques, esquelets i altres troballes funeràries, així com altres restes arqueològiques paleocristianes, romanes i medievals, l’any 1980 es va poder reconstruir les poques ruïnes que quedaven.
De l’antic castell de Sant Vicenç d’Enclar, i de les seves fortificacions, sols en queden els fonaments, però va ser un lloc estratègic durant segles, lloc de defensa i de control econòmic, polític i administratiu del pas cap a les Valls, pels comtes d’Urgell, pels comtes de Foix, pel comte Borrell i o pels bisbes d’Urgell. Aquesta fortificació emmurallada ha sigut testimoni de l’expansió, dels conflictes, dels acords i dels pariatges.
Roc d’Enclar on els romans ja hi tenien una explotació vinícola i una fortalesa situada en un lloc estratègic, sempre per controlar qualsevol incursió o accés a les valls.
campanar de Sant Vicenç
La via ferrata construïda l’any 2000.
Santa Coloma
6 Església de Santa Coloma:
Veure la segona part. Guia del Romànic Andorrà (II)
La conca del riu d’Os
7 Santuari de Canòlich:
Veure la primera part. Art Romànic de bat a bat
vista de Canòlich
8 Sant Joan Evangelista d’Aixàs (Aixovall)
Seguint la carretera una vegada superat el poble de Bixessarri, deixant el riu d’Os a l’esquerra, enfilem la carretera CS-112, i a uns 4 Kms, amb forts giravolts i pendents, arribem al magnífic lloc d’Aixàs. Quatre cases, o més ben dit una masia, a uns 1.500 mts d’altitud, on es respira una tranquil.litat i un silenci sorprenent. Uns prats verds impressionants, unes vistes de les muntanyes del seu entorn i del seu cel imponents.
Església totalment reformada, sense rastre de l’original, situada dalt d’un turó, que ofereix unes vistes imponents, sobre els penya-segats de la vall del riu d’Os de Civís, i del Santuari de Canòlich. Base rectangular i coberta de llicorella, absis de volta de canó, dues finestres, una al centre i l’altre a migjorn. Porta d’entrada lateral i d’arc de mig punt i campanar d’espadanya.
No sé si existia antigament alguna construcció romànica o sols és una còpia de les moltes existents al Principat, però pujar fins aquí a dalt i gaudir d’aquestes espectaculars vistes i de tot el seu entorn, és una autèntica meravella. No he estat capaç de trobar cap mena de documentació.
vista d’Aixàs
9 Sant Esteve de Bixessarri
Una vegada visitada l’esplèndida panoràmica d’Aixàs, i de tornada a la vall pel camí de Sant Julià de Lòria, visitem el poble i l’església de Sant Esteve de Bixessarri del segle XVIII.
De planta rectangular, coberta de dues aigües i de bigues de fusta. Petit campanar de cadireta d’un sol ull, gran porxo, quatre finestres i sense absis. En la càrrega de la porta hi ha la data de l’any 1701. A l’interior es conserva un retaule del S. XVIII, dedicat a Sant Esteve.
El poble petit, amb poc més de 40 habitants, està partit pel riu i la carretera, llueix de cases molt ben conservades i típiques de l’entorn i magníficament restaurades.
poble de Bixessarri
10 Santa Filomena d’Aixovall (particular)
Petita església, actualment situada dins d’un pati i horta particular (vall fèrtil). No he trobat documentació sobre la seva història, sols que molt a prop d’aquesta petita ermita existia un pont que travessava el riu Valira, el pont d’Aixovall. Existeix documentació de l’any 1176, era el pas per anar a les poblacions de Bixessarri i al Santuari de Canòlich. El pont romànic va desaparèixer durant uns forts aiguats l’any 1982.
Molt a prop hi ha un oratori pont d’Aixovall, referència per als peregrins, que mira i indica el camí cap al Santuari de Canòlich.
A l’interior de l’ermita hi ha un mural de ceràmica, que representa la Sagrada Família travessant el riu Valira a través del desaparegut pont d’Aixovall.
El nom d’Aixovall té varies referencies: Ipso Vallo (1071), Exovall (1089), Xovall (1179)
La Vall i la Parroquia de Sant Julià de Lòria
11 Església de Sant Julià i Sant Germà de Lòria – Patró
vista de Sant Julià camí de Nagol
D’origen romànic del S.XII, l’únic que és conserva és el campanar llombard de tres pisos, finestres geminades, arcs de mig punt adovellats de planta quadrada i coberta a quatre vessants amb lloses de llicorella, construït amb blocs de pedra regulars. L’absis va ser modificat durant el S. XVIII. La nau central totalment reconstruïda l’any 1940. El 1974 es va ampliar la nau eliminant el comunicador i el cementiri.
A l’interior retaules barrocs de Sant Julià, de l’Immaculada del S.XVIII i de Sant Germà, i dues talles de fusta policromades de la verge de Canòlich patrona de la parròquia i de la verge del Remei del S.XII. i dos retaules dels S. XVII i XVIII.
La parròquia de Sant Julià és la més meridional de les set parròquies del Principat, situada entre els 850 i 2600 mts d’altitud. Està formada per cinc Quarts: Bixessarri, Fontaneda, Auvinyà, Nagol, i Aixirivall.
12 Mare de Déu de les Neus de Llumeneres (Nagol) (particular)
És el poble menys poblat del Principat, l’any 2018 tenia tan sols cinc habitants, situat a 1820 mts d’altitud, situat quasi al final de la carretera de Nagol, dins de la parròquia de Sant Julià de Lòria.
La capella és molt petita i privada, la família propietària conserva les escriptures originals. És de proporcions molt reduïdes, base rectangular amb parets de pedra, teulat de pissarra i fusta de dues vessants amb un campanar d’un sol ull, càrrega sobre de la porta i dues finestres, una a cada costat. La paret posterior enganxada a l’edifici de la mateixa propietat que l’ermita.
13 Sant Martí de Nagol
Es troba a 20/25 minuts a peu del poble de Nagol, situada en un lloc estratègic encastada dins d’un turó de pedra pel costat nord de la nau, i per un penya-segat que cau en picat pel seu costat sud, dominant tota l’entrada de la Vall de Sant Julià, amb unes vistes immillorables.
És d’estil romànic, i construïda amb rocs de la mateixa muntanya, documentada des de l’any 1048. Es trobava totalment en runes, i l’any 1981 el servei de Patrimoni Cultural la restaura, sols es conservaven els murs laterals i l’absis. Es va reconstruir la façana amb la porta d’entrada i el campanar d’espadanya d’un sol ull. La porta actual és una reixa que pernet veure l’interior, on hi ha un petit altar situat sota la finestra de l’absis.
De planta rectangular i molt irregular, deguda la seva situació mig penjant, sols es pot accedir per la porta d’entrada al costat est, i amb ajut d’una corda subjecte a la paret de la muntanya. El sostre és de fusta i cobert de pissarra del país. L’absis semicircular amb volta de quart d’esfera i cobert amb lloses de llicorella. Durant la seva restauració s’efectuaren excavacions, que van descobrir ceràmiques, monedes i una petita necròpolis.
Sant Martí
Sant Sernì
14 Sant Sernì de Nagol:
Veure la segona part. Guia del Romànic Andorrà (II)
Sant Julià des de Sant Sernì de Nagol
15 Sant Pere d’Aixirivall
Petita església barroca de tradició romànica, construïda l’any 1603, segons consta en una inscripció que hi ha a la fusta de sobre de la porta de l’entrada principal. Està situada al mig del nucli antic d’Aixirivall i en castrada al pendent de la muntanya, per la seva part posterior. Està a cent metres de la nostra casa familiar. Declarada monument del Patrimoni Cultural d’Andorra, bé d’interès cultural. Es troba a 1356 metres d’altitud, seguint la carretera de la Rabassa i després del desviament de la carretera de la Peguera, amb corbes i forts pendents des d’on podrem gaudir de vistes impressionants en el mirador de la Plana a 1512 mts. A part de la bellesa del seu entorn, i la tranquil.litat que s’hi respira, l’aspecte a destacar del poble és l’arquitectura d’estil rústic de les seves cases i carrers. El nom d’Aixirivall ja es menciona l’any 1176, i de fet hi ha experts que consideren el topònim com a pre-romà.
L’església de planta rectangular, l’absis no marcat exteriorment amb volta de canó, la nau és coberta amb encavallades de fusta. El campanar és de cadireta i finestral de mig punt. La porta d’entrada és de fusta amb dues finestres. A l’interior es conserva un retaule barroc dedicat a Sant Pere del S. XVII.
carrers d’Aixirivall
16Sant Romà d’Auvinyà
Edifici pre-romànic del S. XVII i restaurat l’any 1964. Segueix el mateix patró de les altres petites construccions de la resta de les valls. D’una sola planta rectangular, coberta de fusta i pissarra del país, absis trapezoidal de la mateixa alçada que la nau i volta de canó. Campanar d’espadanya d’un sol ull i arc de mig punt. Porta lateral i finestra sota el campanar, en la paret frontal. On acaba la nau i comença l’absis s’hi afegiren dos contraforts. A causa del pendent del turonet, on està ubicada, hi ha parts semienterrades.
Auvinyà és una molt petita població que pertany a Sant Julià de Lòria. L’any 2019 hi havia censats 223 habitants. Existeix la llegenda de la Dama Blanca d’Auvinyà que simbolitza la independència i les llibertats andorranes enfront del poder feudal.
17Sant Iu (Auvinyà – àrea residencial)
Temple de nova planta, construït de pedra vista, sense gens d’interès romànic ni arquitectònic, eregi’t per una família particular en devoció i memòria de Sant Iu, en mig d’una zona residencial de nova construcció.
L’any 2005 es va desenvolupar un projecte familiar a partir de 7 cases pairals antigues , i la construcció de 19 cases noves més la nova església. El projecte és el somni, i la il.lusió en memòria del predecessor familiar, que es diu i vol mostrar a generacions venidores com devia ser en poble andorrà de fa segles….. Un poble reapareix de nou, de sobte, en ple segle XXI a 1176 mts d’altitud, tal com devia ser l’any 857, en ple segle IX (data on consta per primera vegada) l’antic poble d’Auvinyà…. S’ha produït el miracle de Sant Iu…. Totalment surrealista. Un conjunt luxós inspirat amb l’antiga arquitectura medieval. Tot un espectacle visual recorda un ancestral poble andorrà, apartat de tot soroll, i envoltat de camps, i excel.lents vistes.
Evidentment curiós de visitar, on es vol representar un poble medieval, però que en comptes de gaudir d’una sensació de pau i solitud, vaig experimentar una sensació desèrtica i buida…..
La zona residencial és de caràcter privat, amb cert grau d’obertura per a tothom.
El Co-princep i arquebisbe d’Urgell va dir que “la voluntat de l’església és que aquest temple sigui utilitzat per a moments celebració de la fe i que estigui obert a tothom i no només a un ús privat” i que “el culte habitual se seguirà fent a l’església del nucli lauredià, ja que aquest no disposa de pica baptismal, i no s’hi poden celebrar oficis com casaments i o enterraments, entre altres”.
població residencial d’ambient medieval
Molt a prop d’aquí, troben altre”lloc” surrealista en plena natura…
JUVERRI:
Poble de Juverri: pertany a la Parròquia de Sant Julià de Lòria, situat a 1281 metres, a l’esquerra del riu Valira i al costat del Bosc de Juverri. L’any 2015 tenia censats a 196 habitants.
Sant Esteve de Juverri
Jardins contemporanis de Juverri: situats a 1250 metres d’altitud, fa una dècada un veí va començar a col.leccionar escultures, artístiques i d’animals a mida natural. Anys després, la propietat i el Comú de Sant Julià arribaren a un acord, perquè es pogués gaudir de tan estranya col.lecció, el veí cedir les escultures i el Comú el bosc. La visita és gratuïta.
La Peguera
capella privada-imitació església romànica
La Parròquia més meridional d’Andorra, hi ha els interessants ports de muntanya com el Coll de la Gallina, el Santuari de Canòlich, Os de Civís i o la pujada de Fontaneda. Sense oblidar la pujada als boscos i l’alt de la Rabassa, seguin l’ascensió per la població de Juverri, o pel costat de la població d’Aixirivall, passant pels esplèndids paisatges i fabuloses vistes de les bordes de Peguera, on s’uneixen les dos vessants.
Camí Comabella:
Naturlandia: Trobaràs les úniquespistes d’esquí nòrdic del Principat, a 2.000 metres d’altitud, a la zona de la Rabassa, contacte amb la naturalesa. Efectuen un munt d’activitats a l’aire lliure, a més d’un parc d’aventures amb la seva atracció estrella: el Tobotronc.
tobotronc
senderisme- ruta Pi cremat
esquí nòrdic / pistes parc de la Rabassa
18Sant Cristòfol de la Rabassa
És una petita capella/oratori construïda a finals dels anys 50, situada al mig del bosc de la Rabassa, anant cap la Comabella, en una zona de pícnic, descans, pau i relaxació.
19 Sant Esteve de Juverri (Aixirivall – particular)
g
Església del S.XI d’estil romànic, orientada a llevant, en un pendent molt pronunciada i amb una panoràmica espectacular. Es troba dintre d’una propietat particular, anant cap a la Rabassa. De construcció senzilla i d’una gran barreja de pedres i rocs de tota mena que li donen un aspecte molt rústic. L’absis de quart d’esfera i semienterrat, pel desnivell del terreny i sense cap obertura, per aquest costat sobresurt tan sols un metre, base rectangular, campanar de cadireta d’un sol ull, i teulat de fusta cobert de pissarra. La porta molt tosca amb arc de mig punt situada al mur sud, al costat petita finestra amb forma de creu igual que la del mur de ponent. No té cap mena d’ornamentació.
El Llosar
20Sant Miquel de Fontaneda
No se sap la data concreta de la seva construcció, però el seu estil romànic se situa entre els segles XI i XII.
Nau petita i molt senzilla rectangular, sense cap ornamentació, amb campanar de dos ulls d’espadanya, i a sota hi ha dues obertures, una en forma d’òcul i a la part inferior un altre es forma d’espitllera. L’absis semicircular sense cap finestra central, porta situada a migjorn en la paret lateral amb arc de mig punt, de molta bellesa i simplicitat, la paret posterior està enganxada a la muntanya.
Situada per sobre del poble de Fontaneda, dominant tota la vall, amb unes vistes esplèndides. S’ha de pujar una rampa, per un camí o carrer molt estret a travessant i vorejant diverses cases del poble. En arribar s’ha d’obrir una petita porta sota un petit mur de pedra que dóna accés a un pati – terrassa des d’on es domina tota la vall – la seva construcció és de pedres de diverses mides i mides irregulars, molt rudimentàries. Al seu interior hi ha restes de pintures romàniques. L’altar és un bloc d’una sola peça tallada, de les més primitives del Principat.
Bé inscrit en el Patrimoni Cultural d’Andorra.
21Capella de Sant Mateu de Pui d’Olivesa (Sant Julià – carretera Fontaneda – particular)
Capella/oratori documentada des de l’any 985, és de planta rectangular i absis semicircular típics del romànic andorrà. És una de les ermites més petites, (7,8 mts exterior – la nau fa 4,6 m. per 4 m ampla), l’absis semicircular (fa 2,5 m de radi exterior), per la seva estructura i característiques es pot classificar com a pre-romànica.
Situada en un turó a 100 mts, per sobre del Gran Valira, a la parròquia de Sant Julià de Lòria, seguin la carretera de Fontaneda. A l’altra banda de la Valira es pot veure la pujada empinada cap a la Rabassa.
Els murs són blocs de pedres de mida reduïdes, sense polir, sense cap ornamentació, ni cornisa ni finestres.
L’absis de volta de canó i el petit campanar d’espadanya d’un sol ull, estan situats en el pendent del penya-segat que dóna al riu. La porta d’entrada, en el mur de l’oest, està encarada a la muntanya en mig de les vinyes, feta de blocs de pedra molt rudimentàries.
Com a única obertura, a part de la porta d’entrada, sols hi ha una senzilla espitllera situada a l’abis, al costat de migjorn.
És de propietat particular, envoltada de ceps, dintre de la finca de Mas Berenguer, que amb molt de gust i molt servicial, ens va atendre un dels cuidadors de la finca i de les vinyes, i així varen tenir el gust de poder visitar.la, gaudir del seu encant i situació privilegiada sobra el riu Valira i de l’entrada de la parròquia de Sant Julià, podent efectuar les corresponents fotografies.
Mas Berenguer
Poca gent sap que Andorra, també, és terra de vins d’ençà de l’Edat Mitjana.
A finals del S.XIX amb la plaga de la fil.loxera, la vinya va caure estrepitosament. La pagesia va buscar altres alternatives, i és on es va imposar el cultiu del tabac. A partir del 2000 es va reconduir la seua plantació i explotació, tot i que molt tímidament. Actualment a Andorra hi ha cinc cellers que elaboren vins d’altura.
22Sant Esteve del Mas d’Alsins (frontera – Arduix – `particular)
Petit nucli rural que pertany a la parròquia de Sant Julià de Lòria, fent frontera amb el municipi de L’Alt Urgell-Les Valls de Valira, propers als nuclis d’Argolell i d’Arduix (Espanya) i Fontaneda (Andorra). Aquests dos pobles varen ser el pas de Camí d’Andorra, per on varen fugir milers de persones – refugiats, durant la cruel Guerra Civil Espanyola.
Situada a 1425 mts d’altitud, seguint la carretera de Fontaneda, fins a arribar a l’encreuament amb la carretera de la Collada de la Gallina, on hi ha un petit oratori de la Mare de Déu. Seguint a l’esquerra la carretera del Mas d’Alins, arribem al final del camí a un tancat, que és l’inici de la finca particular. No la vàrem poder visitar. Altres veïns de la zona ja ens varen dir que difícilment es pot accedir a la finca. Diuen que és més factible l’accés des d’Arduix.
Construcció, del S. XII, romànica, molt senzilla, i típicament rural, sense cap mena d’ornamentació. De nau rectangular i coberta de fusta, absis semicircular i volta de pedra de quart d’esfera, molt més petit i estret que la nau central. La porta d’accés situada en el mur sud, amb arc de mig punt adovellat, molt rústic i rudimentari. Al mur de l’oest, campanar de cadireta d’un sol ull.
Lauredià:
Vins de muntanya / carretera de Fontaneda
Sant Pere d’Aixirivall
carrer d’Aixirivall
La parròquia de Sant Julià de Lòria està formada per cinc quarts o subdivisions:
Quart de Bixessarri (Bixessarri i Aixovall)
Quart d’Auvinyà (Auvinyà i Juverri)
Quart d’ Aixirivall (Aixirivall)
Quart de Fontaneda (Fontaneda, Les Pardines, Mas d’Alsins i la Muxella)
I quart de Nagol (Nagol, Certes i Llumeneres).
Va ser el centre de la indústria del tabac, una de les més importants d’Andorra.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.