Sant Joan Despí és un municipi del Baix Llobregat, situat a 17 km del centre de Barcelona, amb una població de 34.000 habitants (2021). Compta amb diversos equipaments importants, com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la Ciutat Esportiva Joan Gamper, del FC Barcelona, així com un conjunt extraordinari d’edificis modernistes, en particular de l’arquitecte Josep Maria Jujol.
Josep Maria Jujol i Gibert (1879 – 1949) fou un arquitecte, dibuixant, dissenyador i pintor modernista català, deixeble i col·laborador de Gaudí. Fou, durant 20 anys, arquitecte municipal de Sant Joan Despí, on hi ha bona part dels habitatges que va construir.
Comencem el nostre recorregut a l’estació del tren de Sant Joan Despí.
A la mateixa plaça que s’obre davant de l’estació, crida l’atenció un magnífic edifici modernista, amb formes arrodonides i cúpules de trencadís de colors. És la Torre de la Creu, també anomenada Casa dels Ous.
La Torre de la Creu va ser un encàrrec, com a casa d’estiueig, de Josefa Romeu i Grau, al seu nebot Josep Maria Jujol. La construcció va començar el 1913 i va finalitzar el 1916, després d’una interrupció deguda a la Primera Guerra Mundial.
L’edifici està format a base de la intersecció de cinc cilindres de diferents diàmetres i alçades i en el teulat destaquen les cúpules i xemeneies de mosaics de vidre trencat. Una creu de ferro forjat corona el punt més alt i li dona nom.
En els últims anys, l’edifici, propietat de l’Ajuntament de Sant Joan Despí, s’ha dedicat a usos diversos, i actualment és una de les seus de l’Àrea de Formació Complementària de la UB.
Al costat de la Torre de la Creu, destaquen dues altres cases modernistes, Vil·la Elena i Vil·la José, també conegudes com a Cases Auriga o Cases Anzizu, en record del promotor de l’obra.
Vil·la Elena i Vil·la José són totes dues obra de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell, i van ser construïdes el 1910. Ambdues mostren influències islàmiques en les finestres i altres elements. Estan envoltades per un jardí amb un tancament d’obra, decorat amb pedra i trencadís.
Baixem pel Passeig de Canalies fins a la cantonada amb el Passeig del Canal, on trobem un cartell explicatiu del Canal de la Infanta, que discorria pel traçat d’aquest passeig.
El Canal de la Infanta (així anomenat en honor de la Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón, cunyada del rei Ferran VII) va ser una canalització de 17,4 km, construïda entre 1817 i 1821, per portar les aigües, procedents del riu Llobregat, des de Molins de Rei fins al barri de la Marina de Sants, amb l’objectiu d’implantar la tècnica del regadiu a les terres fèrtils que disposaven del conreu de secà, augmentant així la seva productivitat (passant d’una collita anual a tres o inclús quatre) i ampliar la varietat dels cultius.
A partir dels anys 50 del segle passat, la transformació progressiva del territori recorregut pel canal, cap a un ús urbà i industrial, va provocar la disminució de les terres de regadiu així com el deteriorament de la qualitat de l’aigua, fets que van provocar la caiguda en desús del canal i la seva pràctica desaparició.
A l’altre costat del Passeig del Canal, veiem un bonic mural, d’estètica noucentista i temàtica pagesa.
Continuem baixant pel carrer de Baltasar d’Espanya i girem a la dreta per Rius i Taulet, seguint pel carrer de les Torres, deixant a la dreta una casa, en el núm.2, amb un bonic escut a la façana, de l’any 1925.
Al núm. 12 del mateix carrer trobem el portal del taller del manyà Josep Oliver (1889 – 1966), col·laborador habitual de Jujol.
És una porta treballada amb ferro i vidres de colors. Al bell mig destaca una serp que serveix d’agafador i que amenaça intencionadament un gall dindi amb la cua oberta.
Seguint pel carrer de les Torres, a la cantonada amb el carrer Cor de la Flora, hi trobem la Torre Concepció, un edifici noucentista de 1932, obra de Salvador Sellés.
Continuem fins al carrer següent (Jacint Verdaguer), per on girem a esquerra. A la cantonada amb el Carrer del Llobregat hi trobem diversos edificis destacats.
La Casa Jujol (Jacint Verdaguer, 31), construïda el 1932 pel mateix arquitecte. En un solar relativament petit va construir dos habitatges, un per a la seva pròpia residència i l’altre per llogar.
La decoració de la casa està feta a base d’esgrafiats en un intens color blau, amb motius de flames i amb la inscripció “Déu hi sia” sobre la porta.
Just davant, la Torre Serra-Xaus (1927), projectada per Jujol com a habitatge unifamiliar, però al cap dels anys convertida en dos habitatges separats.
Just al davant, al núm. 28-30, la Casa Engràcia Viñas (1911), obra de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell. La façana està decorada amb pedra i trencadís, i destaca també la fornícula o nínxol de forma triangular, dins la qual hi ha una imatge de la Moreneta.
Al centre de la vila, la masia de Can Negre, del 1680, ha esdevingut un dels edificis més emblemàtics de Sant Joan Despí, gràcies a la intervenció que va realitzar Josep Maria Jujol.
Pere Negre i Engracia Baler, propietaris de la masia, demanaren la reforma per adaptar-la a un nou ús i el d’estiueig. Entre els anys 1915 i 1930, la reforma incorpora tot l’enginy, creativitat, colors, textures i simbologies religioses singulars.
La casa es pot visitar. A l’interior, destaca el següent:
Planta Baixa: On actualment hi ha les sales d’exposicions, es trobava el celler i la cuina. L’actual recepció era el menjador de la casa, que donava pas al despatx on la família tenia un retaule dedicat a Santa Tecla. L’arquitecte va crear un tancament per protegir la pintura; les portes gravades tenen un sistema mecànic que permet deixar visible el retaule sense que les portes toquin les parets. Molt amablement l’encarregada de la recepció ens va mostrar el mecanisme.
Escales: La gran remodelació i la construcció d’una tercera planta, va suposar l’allargament de l’escala, que a partir dels colors blaus, blancs i altres decoracions, simbolitza una ascensió al cel, cada vegada que s’accedeix a les golfes.
Capella: Predominen les formes vegetals i les imatges del cel estrellat, que evoquen l’entrada al paradís celestial, en un ambient neobarroc. El llum que presideix l’espai central, li dona lleugeresa a un material pesat com és el ferro forjat.
Habitació dels ocells: Sala i alcova. Zona de planta quadrada decorada amb pintures murals que reprodueixen un claustre gòtic, amb fons de colors blaus, on pinta diferents ocells a la part superior.
Carrossa: L’interior d’aquesta estança, orientada al sol, permet la circulació d’aire. Aquest element sostingut recorda a un carruatge, amb seients festejadors enfrontats, típics de l’època.
Golfes: El nou espai que crea Jujol, li permet poder aixecar el sostre de la capella, creant a més un magatzem i rebost i aconseguint molta més alçada a aquests dos espais.
Sortim per el Torrent d’en Negre fins al carrer del Bon Viatge. Davant nostre hi trobem la Ermita de Santa Maria del Bon Viatge, un edifici protegit dins del Patrimoni Arquitectònic Català, enfonsat amb relació al nivell viari, per culpa de les múltiples inundacions. Resta tancada tor l’any excepte per Nadal, que s’exposa el Pessebre.
Existeix documentació des de 1262, on els viatgers paraven per demanar a la Verge un Bon Viatge.
Just davant de l’ermita trobem l’Església de Sant Joan Baptista , originalment una església romànica del S. XII, ampliada el S. XVI, amb una façana neoclàssica de finals del S. XIX. Va ser destrossada durant la guerra civil, excepte el campanar. La seva reconstrucció fou a càrrec de l’arquitecte Josep María Ayxelà i Tartas, i la direcció artística, no cal dir-ho, a càrrec de Josep Maria Jujol. Les dues talles romàniques originals varen desaparèixer durant el 1936.
Tornem a baixar pel carrer Jacint Verdaguer i girem a la dreta pel carrer del Mig, fins a l’Ajuntament, on veiem un mosaic a la façana amb l’estació nº 13 del Via Crucis. Girem pel carrer Frederic Casas fins al carrer Major, on es dona per finalitzada la ruta, davant de la biblioteca Mercè Rodoreda.
Tot seguit varen seguir fins a arribar al Parc de la Torreblanca, situat entre els termes de Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Sant Feliu del Llobregat, al costat de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, del FC Barcelona. Al cor del parc, el magnífic jardí romàntic de finals del S. XIX ens introdueix en un món ple d’encant i misteri.
1. Pel barri del Clot 2. Ruta per Hostafrancs 3. Passejada pel Born 4. Per Sant Joan Despí 5. Passejada pel barri dels Indians 6. Passejada pel barri de La Salut 7. Del monestir de Pedralbes a la plaça de Pius XII 8. Passejada per Horta 9. Passejada per l’Eixample 10. Ruta pel barri vell d’Esplugues
Professorat
Narcís Fradera, professor jubilat de geografia i història
Segons l’autor, Eduard Márquez, “La funció del llibre no és demostrar cap tesi, sinó reflectir una riuada de vida.”- “Només hi ha vida, que era el meu gran objectiu. La vida, sense interferir.hi. I jo, desaparegut. I deixar que ells s’expliquin.”-“En aquest llibre no hi ha d’haver literatura.”
No és un llibre d’història, ni una novel·la, ni ciència-ficció, ni una bibliografia, ni és un documental, ni un assaig, és una narrativa d’una experiència i d’unes vivències absolutament reals, salvatges. És el relleu, la rebufada del maig del 68, de París, de Praga, de Ciutat de Mèxic, d’Argentina, d’Uruguai, de la República Federal d’Alemanya…
On l’escriptor retrata a partir de millers de documents consultats, d’entrevistes, de centenars de testimonis d’extrema dreta a extrema esquerra, octavetes, cartes manuals, escrits clandestins, fulletons, pintades, murals, manuals de tortures,…. i de manuals per resistir les tortures…. Discursos de Franco, i dels seus “prohoms”, informes policials surrealistes del tot adulterats, transcripcions i interrogatoris totalment falsificats, propaganda política i anticlerical. Anotacions de totes les pintades, dels llocs on es van realizar, amb la mida de les lletres i dels colors.
Hores i hores consultant arxius, fotocopiant cartes, informes i centenars de documents, on ens ofereix una obra que és pura enginyeria. Més de cinc-centes planes que ressegueixen l’any 1969, que representa una etapa a què encara som enganxats, per mal tancada; un any en què es prefigura tot. I també ens parla dels qui ha entrevistat i que en aquell temps militaven activament tant a l’extrema esquerra com a l’extrema dreta, en associacions de veïnals, en les parròquies, en els primers grupuscles feministes i també gais, etc, etc…
Montserrat Serra
VilaWeb 05.11.2022
“És el començament del principi del final del franquisme (??) quan la gent és plenament conscient que el règim està més afeblit del que sembla i comencen a preparar el que vindrà, perquè la transició no es prepara el 1974”.
“Cuando el partido político es el comunista y su objeto actuar contra el orden legal (…), para mí el hecho tiene más gravedad que un homicidio, cometido, quizás, en circustancias de apasionamiento, que hacen más discutible la actitud del delincuente”
És part d’una carta del llavors governador civil de Barcelona, Tomás Garicano Goñi, a l’abat de Montserrat, Cassià M. Just, que li havia denunciat tortures a alguns detinguts. On l’escriptor retrata a partir de documents i testimonis el principi del final del franquisme
Francesc Bombí-Vilaseca
La Vanguardia 12-12-2022
L’any 1969 van passar al món uns quants esdeveniments significatius:
Situació que evidentment encara continua. Existeix una lluita, un paral.lelisme molt actual… el franquisme, encara, subsisteix.
L’estat d’excepció. El discurs de successió de Franco a Juan Carlos. El “atado y bien atado”
On cada paraula respon a documentació contrastada, o bé a testimonis, d’un o bàndol o altre que han parlat amb l’autor. No hi ha ni un sol gram de ficció.
JEFATURA SUPERIOR DE POLICÍA
Informe memoria del año 1969:
“ Por lo que respecta a las actividades Político-sociales, pueden distinguirse claramente dos situaciones: los problemas escolares y universitarios y los del mundo del trabajo.
En cuanto a los primeros, ha existido un estado de agitación creciente y una actitud de rebeldía, desarrollada por elementos extraños, con abundantes medios económicos y tácticas ágiles y dinámicas.
Culminó la actuación de la Universidad con asalto al Rectorado y tentativa de defenestración del Rector, aunque, con la declaración del Estado de Excepción, se consiguió terminar la situación y que los cursos acabaran sin incidentes, así como…”
És la frustració de moltes il·lusions. La derrota que va representar per a molts de nosaltres, la dita transició. El grapat de moltes revoltes semifracassades. Reviure situacions que vàrem patir i experimentar.
La cruesa de la repressió. El silenci i la por que es va viure durant dècades.
A la resta del món sí que va representar un canvi – el Maig del 68 – però que ací, el “procés, la lluita i la revolta” encara no ha acabat…
L’obra ofereix una visió completa de la societat del seu temps.
La seva major característica és la simplicitat, la ironia i la claredat. Escriptor conservador incansable, fumador empedreït, i inseparable de la seva boina negra. Segons ell, la vida és caòtica, irracional, injusta i les ànsies d’igualtat i de revolucions són un deliri.
En aquestes Pàgines Selectes, hi trobarem la descripció fidel d’homes cabdals de la vida catalana, assistirem enlluernats al desplegament prodigiós del paisatge de Catalunya, de la Mediterrània i especialment del seu Empordà, explorarem i ens endinsarem en una successió d’excel.lents relats i experiències marineres, tindrem visions i ambients d’altres països i costums, anècdotes culinàries per sucar.hi pa, i relats de diverses i banals temàtiques quotidianes
No era ni antirepublicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic, que buscava una certa modernització de l’Estat.
Personatge intel·lectual, excèntric, controvertit, incomprès, individualista, asèptic, visionari, faldiller, excitant, polèmic i sense cap mena de dubtes: excel.lent escriptor i periodista.
Per què sóc conservador
“Si el diner es volatilitza i les dones passen i els homes s’esbraven i tendeixen al repapieig; si l’equilibri microbià de la nostra vida és tan precari i incert, si tot, pel mer fet d’existir, està destinat a la destrucció i a la ruïna, sé de tantes coses bones a penes n’existeix el record, i, de les més belles, ni el record existeix, si tot passa avall per la cantonada de la fugacitat i de l’oblit … ¿Com és possible de sospitar que hom pugui deixar de ser conservador? ¿La demència de la nostra fantasmagoria, no hauria de tenir un límit?”
Fumador empedreït
“L’home, en tant que forma part de la naturalesa, és un agent espontani, inconscient, dels seus impulsos destructors..
La seva llum és pobra i petita. Els homes no són pas iguals. Sovint són radicalment distints. Darrere de les més rosses i càndides faccions humanes sovint hi ha, endormiscada, una bèstia. Sovint l’home s’alia amb les forces destructores: es deleix per sumar-se, per oferir la seva sagacitat, la seva diabòlica invenció, a l’acceleració de la marxa devastadora de la naturalesa.“
Envers la memòria:
L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és una criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva.
La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries…. Mantenir el testimoni d’aquestes coses és cultura.
Exili, dues cares…dues memòries…
Ens creiem que es tracta d’un concepte recent, però és un concepte ideològic, d’identitat, històric, cultural, genealògic… és l’esforç de certs grups humans per retrobar el seu passat i recuperar la seva història, i poder saber d’on venim i on anem. Pla fa moltes referències aquest estat. Per això molts actuen i treballen tan frenèticament, per fer taula rasa del passat i esborrar de la nostra memòria històrica tot allò que no interessa.
No és que Josep Pla creï un estil literari nou en la seva trajectòria. El seu relat no és un punt i a part en la seva producció com escriptor, sinó que és capaç, en un text curt condensà tot allò que vol dir i expressar, on altres necesitan més espai.
L’essència del seu relat recau en el fet que tots els trets principals, queden recollits i definits dins dels seus arguments i components personals com a escriptor.
Petit resum dels set llibres:
1 Retrats de passaport:
Una tria de perfils curts de personatges de diversa espècie, nacionals i estrangers, que Pla va conèixer, i que en unes breus pinzellades ens dona “petits-grans” trets i matisos de les seves personalitats. Com a exemple Buñuel, Dalí i Miró, un combat surrealista.
Luis Buñuel
“No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants”.
2 Alguns homenots:
Elabora uns retrats literaris de diversos personatges importants de la nostra història, cultura i societat catalana: Antoni Gaudí, Francesc A. Galí i Prat de la Riba.
Per exemple a través de Gaudí ens mostra els avatars de la construcció de la Sagrada Família.
Antoni Gaudí
“Gaudí és un dels catalans de volada més vasta que en la nostra història han existit….. com més s’eixampla la dimensió universal de Gaudí, amb més claredat va apareixent la seva arrel terrestre catalana, més explícitament es manifesta l’home d’aquest país.”
3 Cabotatge mediterrani:
Relats, anècdotes, anotacions i reflexions que va emprendre a fer un viatge per les costes del Mediterrani a través de França, Itàlia i Grècia.
Fou un viatger impenitent, però sempre torna al seu Empordà… en tornar al Mas Pla el 20 d’abril del 56 escriu: “Tot s’ha acabat. Sento la llunyania d’Atenes….. He trobat el país immòbil, ensopit i deprimit. Tot sembla caure a sobre, però no acaba de caure res….”
4 L’Empordà:
Mas Pla
El Montgrí
Portlligat
És una aproximació als paisatges de l’Empordà, dels seus cels, la seva llum, de les seves postes de sol, del seu litoral i de les seves costes, de la seva història, de l’Empordà grec, de la seva romanització, de la seva època medieval, de les constants invasions franceses…. “La influència d’aquesta demència històrica sobre el vuitcentisme peninsular – i català especialment – fou importantíssima”
5 La cuina del Peix:
Com es pot arribar a escriure tant sobre el peix?
“El mar, com a medi vital, produeix formes i éssers espantosament desorbitats… de formes còsmiques i terribles….”
De sobres és prou coneguda la fascinació d’en Pla per la cuina i la gastronomia. A part de la descripció, abundant del “peix”, ens parla del secret de la llagosta, dels sonsos fregits, del bacallà, de les anguiles, les sopes de peix…. entre altres, i ens recorda que “ara que hi ha menys pescadors a la costa; ara que podem menjar cada dia peix congelat, convindria vetllar per la cuina del peix, respectar els principis, les tradicions, l’experiència tan antiga que divaga per aquests ribatges.”
En resum, un llibre per sucar.hi pa.
6 Relats de Mar:
Recull tres relats de la vida marinera i dels seus homes, abans de l’arribada de l’infernal turisme: El coral i els coralers, el naufragi del Cala Galiota i Pa i raïm.
De resultes del fatídic naufragi del Cala Galiota, i que a Cadaqués anava canviant la seva projecció turística, i com que “el català és un animal que s’enyora”, es crearà un restaurant anomenat “La Galiota”, com a record del pailebot naufragat.
“….. tot el que acabo d’escriure sobre el naufragi del Cala Galiota demostra que en la vida dels homes i de les dones es produeixen voltes i voltes, sempre insospitades, increïbles, i que tot el que passa en la vida – bo o dolent – és inqüestionable.”
El naufragi va forçar obrir el restaurant. El maleït covid, ha obligat a tancar.lo. Esperem que, encara que sigui perquè el català és un animal que s’enyora, pugui de nou reobrir la seva cuina i records…..
“A Cadaqués, arrendà una casa que tenia un balcó sobre la bahía, amb una vista fascinant, i vaig estar uns quants dies amb un estat extremadament contemplatiu, on cada dia en feia més savi que ric, amb una solitud envejable. El peix tenia una gran qualitat, l’oli, les anxoves, el pa, el vi, els crustacis, els musclos, no tenien rival. Les tramuntanes eren fortes, de vegades no ens deixaven ni caminar, el clima era sec i……”
Cadaqués
7 Fer-la Petar:
Recull una sèrie de reflexions, en vint-i-tres textos de diverses temàtiques…….
Ens parla del matrimoni i dels amors, de l’alcohol i del tabac, del cinema i del futbol… és a dir de totes aquelles coses que ens expliquem quan la fem petar després de treballar…
“En el nostre país hi ha molta gent que té gos; els pobres solen tenir gat; n’hi ha que no passarien per menys de tenir gat i gos; els rics solen ser afeccionats a la música de Wagner. Així, la nostra vida ha transcorregut entre gats, gossos i wagnerians.”
Sant Pere de Rodes Monells
Parlem una mica més de Josep Pla, per conèixer.lo millor:
Espia de Franco i dels aliats ????:
Encara és molt difícil aclarir si una persona, situada durant la guerra civil, en aquesta península, fou un traïdor o un patriota.
“La traïció és qüestió de dates”. Jo hi afegiria: “I de situació geogràfica”. Els que hem viscut la guerra civil ho sabem massa.
Petit relat, del llibre negre / quadern gris /manuscrit – inacabat o no – de la “Història de la Segona Repúbica”:
Un catalán de Franco:el libro negro de Josep Pla:“Història de la Segona República Espanyola”, manuscrit original català inacabat …
Quan va redacta per primera vegada “cuaderno”, tot just superava els vint anys. I quan ho va publicar, revisat, sobrepassava els seixanta.
“Parece una mala tarde de toros”: La Segunda República según Pla.
La càtedra de la Universitat de Girona, que du el nom de l’escriptor empordanès, entre els papers personals de l’autor de “El cuaderno gris” apareix, l’escrit en català, de “la Història de la Segona República espanyola”.
Descobriment de les dones:
“Les dones solen descobrir.se en el moment posterior al matrimoni. De vegades es descobreixen abans. Hi ha una espècie d’homes que no les descobreixen mai. Cada u per allà on l’enfila.”
“He dit que era antifeminista. Afegiré que he estat atacat de voler tancar les dones a la cuina. Però jo no vull tancar ningú, encara que confesso que, a la cuina –sobretot si no és gaire moderna–, s’hi està molt bé. “
“Sóc un gran admirador de les dones del meu país. Crec que, generalment parlant, valen més que els homes”
Reconeixeria que les dones el van fer dissortat, encara que la felicitat que va obtenir compensava tota la seva desgràcia, ja que era millor ser feliç i desgraciat que no ser cap de les dues coses….
Misantrop empedreït, publicaria unes 150 biografies. D’elles, ni una sola fa referència a cap dona. Solter solitari, incompatible per conviure amb una dona, guardava en secret un amor llunyà, impossible, obsessiu… bevia per suportar la malenconia….
L’obsessió eròtica per Aurora, un dels seus vuit amors, va ser la dona que li va mantenir viva la flama de l’erotisme, amb qui intercanviava cartes que sempre van arribar tard.
Aurora
Esperit de contradicció. Simpatitza amb el cop d’estat. Va ser el franquista més antifranquista. Catalanista hipercrític amb el seu país, un desencantat que mai arriba a encantar.se, un anarcoindividualista profundament conservador, que va avorrir la classe política, difícil d’integrar.se, solter, misogen, fumador i bevedor, cínic, escèptic…… sospitós als ulls dels seus amics franquistes que el qualifiquen de catalanista.
Part de la seva cronología:
– El 1919 comença a treballar com periodista.
– El 1921 és elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista
– El 1924, en publicar un article crític amb la política militar dels desenvolupaments en el protectorat espanyol del Marroc, pateix un procés militar que l’obliga a exiliar.se a París, des d’on conspira amb alguns dels principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Ribera.
– A finals del 1925, publica la seva segona obra “Rússia”, se’n acollit a la casa d’Andreu Nin. Pocs anys després de la Revolució Russa, visita Rússia, amb una mirada encisadora i neta de joventut, per obtenir una imatge més clara d’aquell país en construcció. Moscou és una “amanida de pebrots i tomàquets”, i el Kremlin li sembla que és “del millor que hi ha”.
– El 1927 torna a Espanya i comença relacions amb Francesc Cambó.
– Durant tot el període republicà – 1931 / 36 – és enviat a Madrid per Cambó com a cronista parlamentari, convertin.se amb corresponsal i observador directe del nou règim, relasionan.se amb les elits polítiques i culturals. És quan agafa certa simpatia per la República.
Pla al principi creu que la República pot consolidar.se com el model francès, però després, pels fets desencadenats posteriorment, manifesta que: “tot plegat és una bogeria frenètica i destructora”.
– Es comenta què va rebre diverses amenaces de mort. A principis de la guerra civil, amb un Madrid convuls fuig a Marsella amb la seva companya Adi i treballen en “el Servicio de Información de la Frontera Noroeste”, servei d’espionatge franquista finançat per Cambó.
– L’any 38 es desplacen a Biarritz i a Sant Sebastià.
Josep Pla i Adi Enberg
– El gener del 39 entra a Barcelona amb les tropes franquistes, i en el mes d’abril és nomenat subdirector de “la Vanguardia”.
Superat pels esdeveniments polítics posteriors a la guerra civil i amb l’eminent amenaça d’una nova guerra mundial, s’autoexilia voluntàriament a Llofriu, on redescobreix la realitat més pròxima: el paisatge, la cuina, la pesca, la pagesia, el món dels artesans, la mar…. El seu Empordà
– Des de l’any 1939/40 fins a l’any 1951, ha de publicar les seves obres en castellà, període de total prohibició d’efectuar qualsevol publicació en llengua catalana.
– A mitjans dels anys 50 consolidarà el seu estil planià, al mateix temps que els antifranquistes i nacionalistes el van marginar. No se li perdona el seu passat i el seu suport franquista, tot i el seu “acostament” (…??) a l’esquerra política – igual que a Salvador Dalí – la cultura progressista li va negar el pa i la sal dels premis literaris.
Indiscutiblement, Pla té una visió i una realitat del món, molt particular, on reflecteix en la seva escriptura una necessitat, una força d’imposar un ordre, i un desig innegable de rebutjar la violència, la ferocitat i la destrucció existent del poder. Una força semblant al poder de “la Tramuntana”.
Conservador, provocador, individualista, liberal, pessimista, escèptic, interessat amb el poder, i amb un pensament i posició envers Catalunya i els catalans i de retruc d’Espanya i els espanyols, molt allunyat d’un molt ampli sector de la població, motivat pels seus pensaments, posicionaments polítics i actituds provocatives que el varen distanciar de tot el seu entorn.
Amb 80 anys, al principi de “la Transición” diu: “ La izquierda ha hecho siempre lo mismo: Su aberración de la realidad del país la mantiene, como siempre, en su ignorancia antidiluviana. Hablan mucho, pero no dicen nada…. Quieren ante todo ganar las elecciones y, una vez sentados en sus poltronas, hacer lo contrario de lo que han prometido”.
Tenia i continua tenint tota la raó, o no !!
– Així i tot, l’any 1980, Josep Tarradellas li va imposar la ”Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya”.
– Mort el 23 d’Abril de 1981 (????? te co—-s)
Davant la casa on va neixer a Palafrugell
Algunes frases mitiques:
“Lo más parecido a un político español de izquierdas es un político español de derechas.”
“Las autoridades no son más que los inspectores del mantenimientom estable de la mierda”.
“És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. A la vista de la qual cosa, tothom opina.”
“La primera obligació d’un ciutadà no és la bandera, ni l’honor retòric, ni les frases grotesques. La primera obligació d’un ciutadà és mantenir el preu de la seva moneda – i com més alt sigui millor.”
“El que s’anomena l’orgull espanyol no és més que una vanitat gratuïta, trista, grotesca.”
Descripció de la península Ibèrica:
La difusió de la carta de la península Ibèrica ha donat a l’espanyol un hàbit visual –que s’ha enfortit a causa de la pèssima situació d’Espanya, perduda dins un cul-de-sac–, segons la qual Espanya és una unitat geogràfica, amb fronteres naturals i, per tant, una unitat política. Hi ha molts espanyols que no comprenen el fet de Portugal: amb més forta raó no podran comprendre mai el fet de Catalunya. L’existència de la nostra llengua, que no ha pogut ser engolida per la sonora, brillant i difusa llengua castellana, és un altre fet torbador. I encara ho és més el fet de la nostra voluntat, perquè tot gest d’audàcia genera, al voltant, incomoditats. Nosaltres dimitim, sense pensar-nos-hi gens, una història brillant, un passat ple de trons i llamps, una personalitat definida, encara que escrostonada….
Director: Ettore Scola – Any 1977 Protagonistes: Marcello Mastroianni i Sophia Loren
Antonietta, mare de sis criatures i esposa d’un empleat d’un ministeri feixista, està absolutament convençuda de la seva lleialtat i de les normes del “partido”.
Scola representa a la dona italiana, que ha acceptat la submissió, l’esclavatge dels afers domèstics, l’adhesió, l’aferrament i devoció a Benito Mussolini…. i que està absolutament convençuda de les bondats del feixisme. Evidentment, compleix amb els seus deures com a mare i esposa devota de l’aparell sociocultural de l’època, però a l’hora està esgotada, decebuda, apàtica, perduda, humiliada i degradada a l’abandonament conjugal a la que està sotmesa com a dona, dins d’una societat masclista i patriarcal.
Gabriele, personatge solitari, sensible, absort en els seus pensaments, experiodista derrotat, homosexual, locutor de ràdio perseguit per les seves idees lliberals, incomprès per la seva actitud i formes de pensar, marginat de tot el seu entorn i de tendències sexuals inacceptables.
Dos veïns, que viuen en el mateix multiedifici construit per el regim, per raons molt dispars, no assisteixen a la desfilada que s’efectua en honor de la visita de führer el maig del 1938; en una Roma feixista envoltada d’una atmosfera aparentment lliure, però òbviament opressora.
Pel·lícula que reflecteix l’èxit i els valors del feixisme, interioritzant i transformant la vida privada de les persones i de la societat en general. Una ciutat que es veu arrossegada per un bany de masses descontrolat, amb proclames i propagandes radiofòniques multitudinàries, per sumar.se al destí comú com a força nacional. Una societat que no accepta cap mena de rèplica, crítica o expressió contràries al règim. On Antonietta i Gabriele estableixen una relació afectiva, que durant unes hores els transporta a una alliberació.
Un relat íntim ple d’emocions i confidències, entremig del públic i el privat…… exclosos de la celebració multitudinària, perquè se senten del tot marginats. Ambdós de tendències, fets, i ideals totalment contraposats.
Scola tracte d’ensenyar-nos, que és el que passa quan conflueixen en un mateix lloc i temps dos éssers mancats d’afecte i estimació, i a la vegada tan necessitats l’un de l’altre. Que entremig de tant dolor, i angoixa, reviscolen, experimenten emocions i sentiments que fa temps varen desaparèixer de les seves vides i passar a l’oblit. Buscant desesperadament, malgrat les seves diferències, un alleujament urgent a tanta angoixa i dolor. Reneix una excitació, tendresa, complicitat i afecte, que evidentment és del tot fràgil i fugaç. Saben que estan del tot condemnats, amenaçats i vigilats per l’aparell parapolicial de l’estat…
Scola reivindica l’estat de la dreta radical, la preocupant evolució del nombre de votants a favor del “terrorismo nero” i els enfrontaments violents de les organitzacions de l’extrema dreta. Scola va denunciar el que va succeir feia quaranta anys, apel·lant a la memòria dels horrors passats en mans del feixisme, però que desafortunadament “una jornada particular” torna a estar d’actualitat avui en dia……..
Im Westen Nichts Neues: Pel·lícula dirigida per Edward Berger (2022), primer director alemany, que adapta una impressionant versió de la novel·la antibèl.lica de Erich Maria Remarque (1929 – prohibida durant l’Alemanya nazi).
Actors: Felix Kammerer, Albrecht Schuch, Aaron Hilmer, Moritz Klaus i Daniel Brühl….
Pel·lícula molt colpidora, durant la Gran Guerra, capaç de captar la cruel realitat del conflicte bèl.lic i la cruesa d´algunes imatges molt dures. Impregnada d’un gran realisme en el front de guerra occidental, fixada en una línia de trinxeres inalterada durant tres anys. On s´intenta superar el bloqueig per un bàndol i l´altre. Amb atacs massius de carn d´infanteria, de noves armes i tecnologies militars, inclús d´armes químiques.
Tant o més castigadora com: “ Senderos de Gloria – Stanley Kubrick – 1957 ” ; “ Johnny cogió su fusil – Dalton Trumbo – 1971 ” ; “ Salvar al Soldado Ryan – Steven Spielberg – 1998 ” ó “ 1917 – Sam Mendes -2019”.
Sinopsi: Simfonía de fang, penúries, angoixes i experiències aterridores d’un jove soldat alemany de tan sols disset anys (Felix Kammerer), que després de tres anys de guerra és reclutat i s’endinsa dins d´una eufòria col.lectiva, de propaganda i de somnis de glòria patriòtica, per decaure en la més extrema por i desesperació de la lluita cos a cos de trinxeres. On es reflecteix la brutalitat del conflicte i la desesperada i miserable crueltat inútil de l´esser humà….
Llegenda, realitat o mite. És cert que fa anys, circula la història de com el descobridor de la penicil·lina, Alexander Fleming, va salvar la vida del gran estadista anglès i primer ministre durant la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill. Diverses versions de biògrafs dels dos protagonistes, mantenen que la història podria no ser certa. Tot i que corrien diverses anècdotes des dels anys quaranta.
Aquí uns en mostro una:
Mite o realitat, si és veritat, és una bonica història… si no, demostra que les “fake news”, no són un invent de la nostra “ciber-societat-confinada” …
Alexander Fleming wikipedia, la enciclopedia libre
Director: Luís García Berlanga, de l’any 1978. Actors: José Sazatornil – Mónica Randal – Luís escobar – Antonio Ferrandis – José Luís López Vázquez – Amparo Soler Leal……
De la sipnosi : Que voleu que us digui? Que us haig d’explicar que no sapigueu? Sols esmentar.vos que tot i haver passat més de quaranta anys, està més vigent que mai.
Inspirada en una de tantes caceres franquistes, on es reflecteix el més profund d’aquella “España” rancia, requinclona, enfonsada en el seu pedigrí inamovible i prepotent. Revestida de personatges que avui dia, encara no han evolucionat i sobreviuen en el paleolític. Que es mantenen “tan dignament” en la seva bombolla de poder, de privilegis, de títols “nobles”.Amb el seu ADN superior i impertorbable, impertèrrit, inalterable, apàtic… dins la seva “casta”, i entremig de les clavegueres de l’estat.
Pel·lícula divertida i preocupant; antiga i actual; prepotent, menyspreable i execrable; immoral, miserable i ofensiva…. Acadèmica i cultural.
Un mirall d’una societat espanyola decaient, reprovable, ofensiva, que encara no ha evolucionat. És una despietada crítica esperpèntica, que retrata fil per randa una societat que no evoluciona.
I que dir del paperas d’en “Saza”: Impressionant. Del que malauradament, els catalans no hem experimentat ni un bri de canvi
Amb un repartiment excepcional d’actors, plena d’escenes i diàlegs que no deixant “titere con cabeza”: l’exercit, la religió, els polítics, el món empresarial, la cultura; la pugna entre noblesa i riquesa, falange i opus dei, supremacisme i classes socials.
La podeu tornar a veure a Filmin i Movistar. Una crítica satírica-burlesca de la noblesa i la burgesia espanyola, considerada com una de les millors pel·lícules de Berlanga.
2 Sant Pere Màrtir – estil neo-romànic 1956 (Escaldes-Engordany) – Patró
3 Capella de Sant Andreu (hospital de V. Meritxell-Andorra V.)
4 Església de Sant Esteve d’Andorra la Vella – Patró Veure part I
5 Església de Sant Vicenç d’Enclar (Sta Coloma)
6 Església de Santa Coloma S.IX-X Veure part II
7 Santuari de Canólich Veure part I
8 Sant Joan Evangelista d’Aixàs (Aixovall)
9 Sant Esteve de Bixessarri
10 Santa Filomena d’Aixovall (particular)
11 Església de Sant Julià i Sant Germà de Lòria – Patró
12 Mare de Deu de les Neus de Llumeneres (Nagol- particular)
13 Sant Martí de Nagol
14 Sant Serní de Nagol. Veure part II
15 Sant Pere d’Aixirivall
16 Sant Romà d’Auvinyà
17 Sant Iu (Auvinyà – àrea residencial)
18 Sant Cristòfol de la Rabassa
19 Sant Esteve de Juberri (particular)
20 Sant Miquel de Fontaneda
21 Capella de Sant Mateu de Pui d’Olivesa ( particular) – carretera Fontaneda
22 Sant Esteve del Mas d’Alsins (frontera – Arduix – particular).
Sant Miquel
D’Engolasters a Santa Coloma
1 Sant Miquel d’Engolasters :
Veure la segona part. Guia del Romànic Andorrà (II)
2 Sant Pere Màrtir – (Escaldes-Engordany) – Patró
D’estil neo-romànic, construïda amb pedra tallada de granit, testimoni dels profunds canvis socials i econòmics que Andorra va viure durant la primera meitat del segle XX. Edificada entre l’any 1952 i el 1956, reformada i ampliada entre el 1978 i el 1981. Situada a l’avinguda de Carlemany. Campanar de torre, amb tres campanes, planta basilical amb nau central i dos laterals, absis semicircular i porxo amb arcs de mig punt. Pintures interiors i exteriors inspirades en models d’estils romànics. Retaule procedent de l’església de Sant Romà dels Vilars del segle XVII. Serigrafies i ceràmiques de les Benaventurances.
En mig de la plaça, enfront l’entrada principal, i molt a prop del pont de Tosca (vegeu la sisena part – ponts romànics) podràs contemplar l’escultura de la “Puntaire”, a causa de la importància que va tenir el sector tèxtil, els paraires i teixidors, a la parròquia. Després de la visita és recomanable passejar i gaudir pel barri antic d’Escaldes-Engordany, de la seva oferta comercial, gastronòmica i dels bons exemples d’arquitectura tradicional andorrana.
3 Capella de Sant Andreu (carrer de sant Andreu, hospital de V. Meritxell-Andorra la Vella)
Situada en l’antic camí ral que anava d’Andorra a la Massana, al costat de la Creu Grossa, creu gòtica de terme. Petita edificació romànica amb orientació llevant- ponent, de planta rectangular, absis semicircular, petit campanar d’espadanya d’un sol ull i coberta de dues vessants. Originàriament tenia la porta d’entrada orientada al sud. Posteriorment s’obre amb la porta d’arc de mig punt situada en el costat o paret de migdia i protegida per un porxo.
Construïda entre els segles XI i XII, i amb moltíssimes transformacions i totalment reconstruïda en l’any 1958, pel seu estat del tot ruïnós.
Sant Esteve
4 Església de Sant Esteve d’Andorra la Vella:
Veure la primera part. Art Romànic de bat a bat
5 Església de Sant Vicenç d’Enclar (Sta Coloma)
És una església fortificada a la conca del riu d’Enclar, entre muntanyes, construïda a finals del segle VIII, situada a la necròpolis i al conjunt fortificat de l’època visigòtica del Roc d’Enclar. Va quedar enrunada completament, i totalment restaurada recentment.
últim enfonsament
Nau rectangular, sols amb l’obertura de la porta d’accés, i la porta interior que comunica amb el campanar que està adossat a la paret sud i de planta circular. L’absis amb dues finestres d’esqueixada molt simple, una situada a llevant i l’altre a migjorn, i coberta de volta de canó.
El campanar vora de l’absis, amb un primer pis amb finestres allargades, molt primitives i irregulars, en el segon pis hi ha set petites finestres amb forma de ferradura d’arcs ultrapassats.
L’edifici és del tot irregular, de pedres de granit, i l’absis de pedres tosqués.
Als voltants de l’ermita es conserven sitges per guardar el blat, l’oli o el vi. I les restes d’una important necròpolis amb tombes escavades a la roca del segle IX, així com altres enterraments dels segles XI i XII.
El conjunt medieval del Roc d’Enclar està situat a uns 150 mts, per damunt de Santa Coloma. A partir de documentació, antigues fotografies, monedes, ceràmiques, esquelets i altres troballes funeràries, així com altres restes arqueològiques paleocristianes, romanes i medievals, l’any 1980 es va poder reconstruir les poques ruïnes que quedaven.
De l’antic castell de Sant Vicenç d’Enclar, i de les seves fortificacions, sols en queden els fonaments, però va ser un lloc estratègic durant segles, lloc de defensa i de control econòmic, polític i administratiu del pas cap a les Valls, pels comtes d’Urgell, pels comtes de Foix, pel comte Borrell i o pels bisbes d’Urgell. Aquesta fortificació emmurallada ha sigut testimoni de l’expansió, dels conflictes, dels acords i dels pariatges.
Roc d’Enclar on els romans ja hi tenien una explotació vinícola i una fortalesa situada en un lloc estratègic, sempre per controlar qualsevol incursió o accés a les valls.
campanar de Sant Vicenç
La via ferrata construïda l’any 2000.
Santa Coloma
6 Església de Santa Coloma:
Veure la segona part. Guia del Romànic Andorrà (II)
La conca del riu d’Os
7 Santuari de Canòlich:
Veure la primera part. Art Romànic de bat a bat
vista de Canòlich
8 Sant Joan Evangelista d’Aixàs (Aixovall)
Seguint la carretera una vegada superat el poble de Bixessarri, deixant el riu d’Os a l’esquerra, enfilem la carretera CS-112, i a uns 4 Kms, amb forts giravolts i pendents, arribem al magnífic lloc d’Aixàs. Quatre cases, o més ben dit una masia, a uns 1.500 mts d’altitud, on es respira una tranquil.litat i un silenci sorprenent. Uns prats verds impressionants, unes vistes de les muntanyes del seu entorn i del seu cel imponents.
Església totalment reformada, sense rastre de l’original, situada dalt d’un turó, que ofereix unes vistes imponents, sobre els penya-segats de la vall del riu d’Os de Civís, i del Santuari de Canòlich. Base rectangular i coberta de llicorella, absis de volta de canó, dues finestres, una al centre i l’altre a migjorn. Porta d’entrada lateral i d’arc de mig punt i campanar d’espadanya.
No sé si existia antigament alguna construcció romànica o sols és una còpia de les moltes existents al Principat, però pujar fins aquí a dalt i gaudir d’aquestes espectaculars vistes i de tot el seu entorn, és una autèntica meravella. No he estat capaç de trobar cap mena de documentació.
vista d’Aixàs
9 Sant Esteve de Bixessarri
Una vegada visitada l’esplèndida panoràmica d’Aixàs, i de tornada a la vall pel camí de Sant Julià de Lòria, visitem el poble i l’església de Sant Esteve de Bixessarri del segle XVIII.
De planta rectangular, coberta de dues aigües i de bigues de fusta. Petit campanar de cadireta d’un sol ull, gran porxo, quatre finestres i sense absis. En la càrrega de la porta hi ha la data de l’any 1701. A l’interior es conserva un retaule del S. XVIII, dedicat a Sant Esteve.
El poble petit, amb poc més de 40 habitants, està partit pel riu i la carretera, llueix de cases molt ben conservades i típiques de l’entorn i magníficament restaurades.
poble de Bixessarri
10 Santa Filomena d’Aixovall (particular)
Petita església, actualment situada dins d’un pati i horta particular (vall fèrtil). No he trobat documentació sobre la seva història, sols que molt a prop d’aquesta petita ermita existia un pont que travessava el riu Valira, el pont d’Aixovall. Existeix documentació de l’any 1176, era el pas per anar a les poblacions de Bixessarri i al Santuari de Canòlich. El pont romànic va desaparèixer durant uns forts aiguats l’any 1982.
Molt a prop hi ha un oratori pont d’Aixovall, referència per als peregrins, que mira i indica el camí cap al Santuari de Canòlich.
A l’interior de l’ermita hi ha un mural de ceràmica, que representa la Sagrada Família travessant el riu Valira a través del desaparegut pont d’Aixovall.
El nom d’Aixovall té varies referencies: Ipso Vallo (1071), Exovall (1089), Xovall (1179)
La Vall i la Parroquia de Sant Julià de Lòria
11 Església de Sant Julià i Sant Germà de Lòria – Patró
vista de Sant Julià camí de Nagol
D’origen romànic del S.XII, l’únic que és conserva és el campanar llombard de tres pisos, finestres geminades, arcs de mig punt adovellats de planta quadrada i coberta a quatre vessants amb lloses de llicorella, construït amb blocs de pedra regulars. L’absis va ser modificat durant el S. XVIII. La nau central totalment reconstruïda l’any 1940. El 1974 es va ampliar la nau eliminant el comunicador i el cementiri.
A l’interior retaules barrocs de Sant Julià, de l’Immaculada del S.XVIII i de Sant Germà, i dues talles de fusta policromades de la verge de Canòlich patrona de la parròquia i de la verge del Remei del S.XII. i dos retaules dels S. XVII i XVIII.
La parròquia de Sant Julià és la més meridional de les set parròquies del Principat, situada entre els 850 i 2600 mts d’altitud. Està formada per cinc Quarts: Bixessarri, Fontaneda, Auvinyà, Nagol, i Aixirivall.
12 Mare de Déu de les Neus de Llumeneres (Nagol) (particular)
És el poble menys poblat del Principat, l’any 2018 tenia tan sols cinc habitants, situat a 1820 mts d’altitud, situat quasi al final de la carretera de Nagol, dins de la parròquia de Sant Julià de Lòria.
La capella és molt petita i privada, la família propietària conserva les escriptures originals. És de proporcions molt reduïdes, base rectangular amb parets de pedra, teulat de pissarra i fusta de dues vessants amb un campanar d’un sol ull, càrrega sobre de la porta i dues finestres, una a cada costat. La paret posterior enganxada a l’edifici de la mateixa propietat que l’ermita.
13 Sant Martí de Nagol
Es troba a 20/25 minuts a peu del poble de Nagol, situada en un lloc estratègic encastada dins d’un turó de pedra pel costat nord de la nau, i per un penya-segat que cau en picat pel seu costat sud, dominant tota l’entrada de la Vall de Sant Julià, amb unes vistes immillorables.
És d’estil romànic, i construïda amb rocs de la mateixa muntanya, documentada des de l’any 1048. Es trobava totalment en runes, i l’any 1981 el servei de Patrimoni Cultural la restaura, sols es conservaven els murs laterals i l’absis. Es va reconstruir la façana amb la porta d’entrada i el campanar d’espadanya d’un sol ull. La porta actual és una reixa que pernet veure l’interior, on hi ha un petit altar situat sota la finestra de l’absis.
De planta rectangular i molt irregular, deguda la seva situació mig penjant, sols es pot accedir per la porta d’entrada al costat est, i amb ajut d’una corda subjecte a la paret de la muntanya. El sostre és de fusta i cobert de pissarra del país. L’absis semicircular amb volta de quart d’esfera i cobert amb lloses de llicorella. Durant la seva restauració s’efectuaren excavacions, que van descobrir ceràmiques, monedes i una petita necròpolis.
Sant Martí
Sant Sernì
14 Sant Sernì de Nagol:
Veure la segona part. Guia del Romànic Andorrà (II)
Sant Julià des de Sant Sernì de Nagol
15 Sant Pere d’Aixirivall
Petita església barroca de tradició romànica, construïda l’any 1603, segons consta en una inscripció que hi ha a la fusta de sobre de la porta de l’entrada principal. Està situada al mig del nucli antic d’Aixirivall i en castrada al pendent de la muntanya, per la seva part posterior. Està a cent metres de la nostra casa familiar. Declarada monument del Patrimoni Cultural d’Andorra, bé d’interès cultural. Es troba a 1356 metres d’altitud, seguint la carretera de la Rabassa i després del desviament de la carretera de la Peguera, amb corbes i forts pendents des d’on podrem gaudir de vistes impressionants en el mirador de la Plana a 1512 mts. A part de la bellesa del seu entorn, i la tranquil.litat que s’hi respira, l’aspecte a destacar del poble és l’arquitectura d’estil rústic de les seves cases i carrers. El nom d’Aixirivall ja es menciona l’any 1176, i de fet hi ha experts que consideren el topònim com a pre-romà.
L’església de planta rectangular, l’absis no marcat exteriorment amb volta de canó, la nau és coberta amb encavallades de fusta. El campanar és de cadireta i finestral de mig punt. La porta d’entrada és de fusta amb dues finestres. A l’interior es conserva un retaule barroc dedicat a Sant Pere del S. XVII.
carrers d’Aixirivall
16Sant Romà d’Auvinyà
Edifici pre-romànic del S. XVII i restaurat l’any 1964. Segueix el mateix patró de les altres petites construccions de la resta de les valls. D’una sola planta rectangular, coberta de fusta i pissarra del país, absis trapezoidal de la mateixa alçada que la nau i volta de canó. Campanar d’espadanya d’un sol ull i arc de mig punt. Porta lateral i finestra sota el campanar, en la paret frontal. On acaba la nau i comença l’absis s’hi afegiren dos contraforts. A causa del pendent del turonet, on està ubicada, hi ha parts semienterrades.
Auvinyà és una molt petita població que pertany a Sant Julià de Lòria. L’any 2019 hi havia censats 223 habitants. Existeix la llegenda de la Dama Blanca d’Auvinyà que simbolitza la independència i les llibertats andorranes enfront del poder feudal.
17Sant Iu (Auvinyà – àrea residencial)
Temple de nova planta, construït de pedra vista, sense gens d’interès romànic ni arquitectònic, eregi’t per una família particular en devoció i memòria de Sant Iu, en mig d’una zona residencial de nova construcció.
L’any 2005 es va desenvolupar un projecte familiar a partir de 7 cases pairals antigues , i la construcció de 19 cases noves més la nova església. El projecte és el somni, i la il.lusió en memòria del predecessor familiar, que es diu i vol mostrar a generacions venidores com devia ser en poble andorrà de fa segles….. Un poble reapareix de nou, de sobte, en ple segle XXI a 1176 mts d’altitud, tal com devia ser l’any 857, en ple segle IX (data on consta per primera vegada) l’antic poble d’Auvinyà…. S’ha produït el miracle de Sant Iu…. Totalment surrealista. Un conjunt luxós inspirat amb l’antiga arquitectura medieval. Tot un espectacle visual recorda un ancestral poble andorrà, apartat de tot soroll, i envoltat de camps, i excel.lents vistes.
Evidentment curiós de visitar, on es vol representar un poble medieval, però que en comptes de gaudir d’una sensació de pau i solitud, vaig experimentar una sensació desèrtica i buida…..
La zona residencial és de caràcter privat, amb cert grau d’obertura per a tothom.
El Co-princep i arquebisbe d’Urgell va dir que “la voluntat de l’església és que aquest temple sigui utilitzat per a moments celebració de la fe i que estigui obert a tothom i no només a un ús privat” i que “el culte habitual se seguirà fent a l’església del nucli lauredià, ja que aquest no disposa de pica baptismal, i no s’hi poden celebrar oficis com casaments i o enterraments, entre altres”.
població residencial d’ambient medieval
Molt a prop d’aquí, troben altre”lloc” surrealista en plena natura…
JUVERRI:
Poble de Juverri: pertany a la Parròquia de Sant Julià de Lòria, situat a 1281 metres, a l’esquerra del riu Valira i al costat del Bosc de Juverri. L’any 2015 tenia censats a 196 habitants.
Sant Esteve de Juverri
Jardins contemporanis de Juverri: situats a 1250 metres d’altitud, fa una dècada un veí va començar a col.leccionar escultures, artístiques i d’animals a mida natural. Anys després, la propietat i el Comú de Sant Julià arribaren a un acord, perquè es pogués gaudir de tan estranya col.lecció, el veí cedir les escultures i el Comú el bosc. La visita és gratuïta.
La Peguera
capella privada-imitació església romànica
La Parròquia més meridional d’Andorra, hi ha els interessants ports de muntanya com el Coll de la Gallina, el Santuari de Canòlich, Os de Civís i o la pujada de Fontaneda. Sense oblidar la pujada als boscos i l’alt de la Rabassa, seguin l’ascensió per la població de Juverri, o pel costat de la població d’Aixirivall, passant pels esplèndids paisatges i fabuloses vistes de les bordes de Peguera, on s’uneixen les dos vessants.
Camí Comabella:
Naturlandia: Trobaràs les úniquespistes d’esquí nòrdic del Principat, a 2.000 metres d’altitud, a la zona de la Rabassa, contacte amb la naturalesa. Efectuen un munt d’activitats a l’aire lliure, a més d’un parc d’aventures amb la seva atracció estrella: el Tobotronc.
tobotronc
senderisme- ruta Pi cremat
esquí nòrdic / pistes parc de la Rabassa
18Sant Cristòfol de la Rabassa
És una petita capella/oratori construïda a finals dels anys 50, situada al mig del bosc de la Rabassa, anant cap la Comabella, en una zona de pícnic, descans, pau i relaxació.
19 Sant Esteve de Juverri (Aixirivall – particular)
g
Església del S.XI d’estil romànic, orientada a llevant, en un pendent molt pronunciada i amb una panoràmica espectacular. Es troba dintre d’una propietat particular, anant cap a la Rabassa. De construcció senzilla i d’una gran barreja de pedres i rocs de tota mena que li donen un aspecte molt rústic. L’absis de quart d’esfera i semienterrat, pel desnivell del terreny i sense cap obertura, per aquest costat sobresurt tan sols un metre, base rectangular, campanar de cadireta d’un sol ull, i teulat de fusta cobert de pissarra. La porta molt tosca amb arc de mig punt situada al mur sud, al costat petita finestra amb forma de creu igual que la del mur de ponent. No té cap mena d’ornamentació.
El Llosar
20Sant Miquel de Fontaneda
No se sap la data concreta de la seva construcció, però el seu estil romànic se situa entre els segles XI i XII.
Nau petita i molt senzilla rectangular, sense cap ornamentació, amb campanar de dos ulls d’espadanya, i a sota hi ha dues obertures, una en forma d’òcul i a la part inferior un altre es forma d’espitllera. L’absis semicircular sense cap finestra central, porta situada a migjorn en la paret lateral amb arc de mig punt, de molta bellesa i simplicitat, la paret posterior està enganxada a la muntanya.
Situada per sobre del poble de Fontaneda, dominant tota la vall, amb unes vistes esplèndides. S’ha de pujar una rampa, per un camí o carrer molt estret a travessant i vorejant diverses cases del poble. En arribar s’ha d’obrir una petita porta sota un petit mur de pedra que dóna accés a un pati – terrassa des d’on es domina tota la vall – la seva construcció és de pedres de diverses mides i mides irregulars, molt rudimentàries. Al seu interior hi ha restes de pintures romàniques. L’altar és un bloc d’una sola peça tallada, de les més primitives del Principat.
Bé inscrit en el Patrimoni Cultural d’Andorra.
21Capella de Sant Mateu de Pui d’Olivesa (Sant Julià – carretera Fontaneda – particular)
Capella/oratori documentada des de l’any 985, és de planta rectangular i absis semicircular típics del romànic andorrà. És una de les ermites més petites, (7,8 mts exterior – la nau fa 4,6 m. per 4 m ampla), l’absis semicircular (fa 2,5 m de radi exterior), per la seva estructura i característiques es pot classificar com a pre-romànica.
Situada en un turó a 100 mts, per sobre del Gran Valira, a la parròquia de Sant Julià de Lòria, seguin la carretera de Fontaneda. A l’altra banda de la Valira es pot veure la pujada empinada cap a la Rabassa.
Els murs són blocs de pedres de mida reduïdes, sense polir, sense cap ornamentació, ni cornisa ni finestres.
L’absis de volta de canó i el petit campanar d’espadanya d’un sol ull, estan situats en el pendent del penya-segat que dóna al riu. La porta d’entrada, en el mur de l’oest, està encarada a la muntanya en mig de les vinyes, feta de blocs de pedra molt rudimentàries.
Com a única obertura, a part de la porta d’entrada, sols hi ha una senzilla espitllera situada a l’abis, al costat de migjorn.
És de propietat particular, envoltada de ceps, dintre de la finca de Mas Berenguer, que amb molt de gust i molt servicial, ens va atendre un dels cuidadors de la finca i de les vinyes, i així varen tenir el gust de poder visitar.la, gaudir del seu encant i situació privilegiada sobra el riu Valira i de l’entrada de la parròquia de Sant Julià, podent efectuar les corresponents fotografies.
Mas Berenguer
Poca gent sap que Andorra, també, és terra de vins d’ençà de l’Edat Mitjana.
A finals del S.XIX amb la plaga de la fil.loxera, la vinya va caure estrepitosament. La pagesia va buscar altres alternatives, i és on es va imposar el cultiu del tabac. A partir del 2000 es va reconduir la seua plantació i explotació, tot i que molt tímidament. Actualment a Andorra hi ha cinc cellers que elaboren vins d’altura.
22Sant Esteve del Mas d’Alsins (frontera – Arduix – `particular)
Petit nucli rural que pertany a la parròquia de Sant Julià de Lòria, fent frontera amb el municipi de L’Alt Urgell-Les Valls de Valira, propers als nuclis d’Argolell i d’Arduix (Espanya) i Fontaneda (Andorra). Aquests dos pobles varen ser el pas de Camí d’Andorra, per on varen fugir milers de persones – refugiats, durant la cruel Guerra Civil Espanyola.
Situada a 1425 mts d’altitud, seguint la carretera de Fontaneda, fins a arribar a l’encreuament amb la carretera de la Collada de la Gallina, on hi ha un petit oratori de la Mare de Déu. Seguint a l’esquerra la carretera del Mas d’Alins, arribem al final del camí a un tancat, que és l’inici de la finca particular. No la vàrem poder visitar. Altres veïns de la zona ja ens varen dir que difícilment es pot accedir a la finca. Diuen que és més factible l’accés des d’Arduix.
Construcció, del S. XII, romànica, molt senzilla, i típicament rural, sense cap mena d’ornamentació. De nau rectangular i coberta de fusta, absis semicircular i volta de pedra de quart d’esfera, molt més petit i estret que la nau central. La porta d’accés situada en el mur sud, amb arc de mig punt adovellat, molt rústic i rudimentari. Al mur de l’oest, campanar de cadireta d’un sol ull.
Lauredià:
Vins de muntanya / carretera de Fontaneda
Sant Pere d’Aixirivall
carrer d’Aixirivall
La parròquia de Sant Julià de Lòria està formada per cinc quarts o subdivisions:
Quart de Bixessarri (Bixessarri i Aixovall)
Quart d’Auvinyà (Auvinyà i Juverri)
Quart d’ Aixirivall (Aixirivall)
Quart de Fontaneda (Fontaneda, Les Pardines, Mas d’Alsins i la Muxella)
I quart de Nagol (Nagol, Certes i Llumeneres).
Va ser el centre de la indústria del tabac, una de les més importants d’Andorra.
Després d’anys (1960) de ser resident ocasional i des de fa uns anys resident habitual. No tenia constància del fet que a la famosa muntanya, existien una sèrie de mines que ja són centenàries. Gràcies al meu temps, lliure i el gust d’exercitar el senderisme, vaig començar per efectuar rutes per la serralada de Collserola, i perquè no, conèixer amb profunditat tots els enigmes i històries que envolten el famós Turó.
el Pla de Barna des de la recuperació del Turó
I renoi !!…. la quantitat de descobriments, llegendes i d’històries, algunes no gaire documentades que ens hi amaguem. Al marge de les ja conegudes i famoses aigües, del Rec Comtal i de les històries del Castell dels Montcada.
Caminant dia rere dia per la famosa muntanyadel ciment, he descobert, fons, camins, senders magnífics, miradors amb vistes espectaculars, escombreres, zones minerals, històries de la cimentera, així com conèixer altres senderistes, que també exploren la muntanya, com jo, que tot comentant les anècdotes que amaga el turó vaig assabentar-me de l’existència de les mines…. Té bemolls la cosa !!!
mina 1
mina 3
(A) Vista aèria situació mines
Buscant i seguin indicacions d’altres senderistes, consta en els mapes de la zona d’una manera un tan enigmàtica i amb informacions molt lleugeres, que hi ha 5 mines. Dues amb entrada i sortida, les altres amb una única entrada. Totes elles tenen més d’un segle d’antiguitat, estan en malt estat i risc d’esfondrar-se, i per això es recomana no anar-hi sol ni accedir-hi.
Mina Turó de Montcada 1:
Visita i plànol de l’Espeleodijous del 14-03-2021 / mina del Turó de Montcada 1 i Natura endins 2021.
Mina 1, mina llarga, o del carbó, de 278 metres de llargada de túnel rectilini, i entre 2,6 i 6,2 metres d’amplària, amb dues entrades. Una al costat de la zona de Terra Nostra, entremig de la Pau del Turó, i el turó dels Quatre Pins, just al davant de l’encreuament de l’indicador que va a la zona industrial. Es pot trobar, amb alguna dificultat, seguin un petit camí amagat a uns 100/150 metres de la pista forestal.
entrada boca Terra Nostra
visita primavera 2021
L’altra entrada està situada sortint del mirador d’Occident, baixant direcció a la fàbrica de ciment. A uns 200 metres del primer encreuament que troben de dues pistes, direcció al Toll de Llevant, al costat vessant muntanya puja un camí de sentit contrari que hem seguit de la pista principal.
Totes dues entrades estan molt amagades i d’accés un tan amagat, amb les entrades obertes, en malt estat i amb el seu evident perill.
En l’interior de la mina de carbó hi ha una inscripció en un petit arc d’accés que data de l’any 1926. Construïda durant l’època de la cimentera. Obra d’enginyeria subterrània, que va ser mostra d’arqueologia industrial. Consta documentació de les mines des de 1901.
entrada sector Asland
Antigament existien coves o cavernes. L’any 1896 s’edita el primer plànol espeleològic de la zona calcària, totes aquestes cavernes desapareixen amb l’explotació de la cimentera.
Mina Turó de Montcada 2:
Visita i plànol que van seguir, Natura Endins el 28 de maig de 2021
A l’entrada de la mina llarga – costat Asland – a uns 200 metres, seguin la pista forestal, troben un mur, molts pins trencats i una canonada, probablement hi ha l’entrada d’una altra mina.
Efectivament des del mirador d’Occident, cap al Toll de Llevant, seguin la pista principal, situada per sobre del mur de contenció que es troba a mà esquerra del camí, molt tapat per restes de troncs i branques de pi, de molt difícil accés, amb l’entrada molt abandonada, plena de brossa, de sotabosc, d’esbarzers, restes de terres i rocs, producte de diverses esllavissades; hi ha una entrada que pot passar desapercebuda.
vista tub / conducte mina
vista entrada per l’exterior
Cal remuntar el mur un tan perillós, amb la que és necessari i convenient l’ajut d’una bona corda i algú o diversos acompanyants, per endinsar-se dins de l’espessa vegetació i mantenir un mínim de seguretat.
vista entrada per l’interior
Segons els espeleòlegs de Natura Endins, es baixa per una obertura o pendent que connecta amb una saleta a través d’un embut baixant unes escales fins a arribar a una galeria d’uns 72 metres (vegeu plànol). On hi ha, les restes del que era una picadora de pedra.
Mina Turó de Montcada 3:
Plànol i visita que van efectuar el grup de Natura Endins el 30 de maig de 2021
Mina 3 o de la travessa. Es troba baixant pel vessant de l’esplanada on els camions feien l’extracció de les terres. D’entrada vertical, d’accés no practicable i molt perillós, s’aconsella anar diverses persones amb cordes i arnesos. A l’interior hi ha restes de maquinària i raïls de vagonetes, a la sortida hi ha les restes de més maquinària i d’una trituradora de pedra i de rocs.
Situats en aquest mateix indret, de la pista principal, mirant per sota del camí, cap a la fàbrica de ciment, es poden veure els pilars o columnes de la trituradora exterior, i l’entrada d’una altra mina en forma de búnquer, molt a prop de mina 2. És l’entrada de la boca superior de molt difícil accés.
entrada superior / boca bunker
De 118 metres de llargada i 22 metres de desnivell.
La boca inferior que està tancada per una reixa, situada al costat de l’actual dipòsit de terres i dels ciments on s’efectua la càrrega i descàrrega dels materials, amb vista a les instal-lacions de la cimentera.
boca inferior / costat actual sorrera Lafarge
Agafem la pista superior, per damunt de l’entrada superior de la mina 3, seguint la pista forestal direcció, de nou, al mirador d’Occident, passant molt a prop de l’entrada inferior de la mina llarga, de retorn a Terra Nostra, bé per la Pau del Turó, o bé baixant per l’alçada del Coll de Montcada.
interior sortida inferior
De nou el grup d’espeleòlegs reafirmen que aquestes instal-lacions tenien com principal funció la d’abocador i de trituradora de rocs, i del transport en pols de les restes de les pedres calcàries que s’extreien a les pedreres exteriors del Turó.
Mina Turó de Montcada 4:
Mina 4 o de la pols. Galeria molt petita d’accés vertical i molt perillós de 6 o 7 metres de caiguda. La seva estructura no correspon a una mina clàssica d’explotació de minerals. Hi ha una obertura superior vertical, per on s’abocava material, per triturar.lo, en un conducte inferior o galeria, i posteriorment extreure el material processat. A l’interior queden restes de maquinària trituradores de pedres i raïls de vagonetes transportadores. Se suposa que la sortida, que es feia servir per extreure el material, ha desaparegut a causa de les esllavissades, al sotabosc i l’abandó.
entrada pou vertical
S’ha de tenir en compte que durant la primera fase de restauració de l’entorn i de la pedrera, és possible que hagi desaparegut les restes d’entrades/sortides.
Està situada més o menys enfront de la mina 3, a l’altra banda de la pista principal, de difícil accés.
trituradora
sortida bloquejada
Visita de Natura Endins el 25 de maig de 2021
Segons aquest grup d’espeleòlegs: “analitzen l’estructura i les restes que encara romanen, s’entén que aquestes galeries, podien ser un dispositiu industrial dissenyat per abocar-hi rocs, que s’extreien de la pedrera, i retornar-los fets pols a l’exterior” d’aquí el nom de Mina de la Pols.
Mina Turó de Montcada 5: o galeria petita.
Segons el planell (figura A), està situada per sobre de l’entrada superior de la mina llarga o mina 1.
Encara no he localitzat la seva entrada i situació exacta. Tampoc he trobat informació, sols una petita indicació de la seva possible situació.
De resultes de la documentació, aconseguida dels dos grups d’espeleòlegs, sols he trobat unes fotografies del que ells anomenen galeria petita, que no sé si corresponent exactament a la mina 5.
Seguint els pocs indicis que tenia de les seves ubicacions, vaig gaudir de les troballes de les mines, del seu entorn, de les seves peculiars i amagades entrades, on vaig intentar trobar-les durant molts de dies. Almenys durant tot el primer trimestre d’aquest any 2021.
No tenia, encara, cap constància dels planells i de les visites que varen fer aquests dos grups d’espeleòlegs el maig d’aquest mateix any. Per descomptat m’han servit de gran ajut poder contrastar i verificar les seves ubicacions, el seu estat, així com aprendre i assessorar-me d’aquest món tan impressionant i trepidant que ens amaga la natura i la força de l’home, en un subsòl tan proper, sols a quatre passes de casa nostra…..
entrada inferior mina llarga o del carbó
Entre els anys 1840 – 1926, Catalunya va ser perforada, amb multitud de prospeccions mineres. Fruit d’aquestes activitats van aparèixer les mines de carbó de Figols, Saldes i Cers, i les de potassa de Sùria i Balsareny, aixícom algunes de plom a Martorell, i de coure a Malgrat de Mar…
Hi ha constància a Montcada de prospeccions de l’any 1842, que alguns inversors varen provar sort amb molt poca fortuna. Varen ser ruïnoses i molt poc rendibles, d’aquí el seu abandonament.
…………………………………
Un grup d’espeleòlegs constata que aquestes instal.lacions mineres, excepte la mina 1 o la del carbó, no són mines sinó galeries, que tenien el paper d’abocador, esmicolament i transport en pols de la resta calcàries extretes a cel obert, possiblement l’empresa volia reduir el soroll i la polseguera al mínim, perquè el municipi afectat volia aturar l’explotació, pel fort impacte mediambiental (grup d’espeleologia de Badalona GEB – visita que varen efectuar el 26 de maig de 202).
galeria petita
Ressenyes, part de la documentació consultada i algunes de les fotografies, són gràcies a Natura Endins – espeleodijous.cat
Visita efectuada el 26 de maig de 2021.
Col.lectiu d’espeleòlegs per la protecció i difusió del patrimoni subterrani, i al Grup d’Espeleologia de Badalona – GEB.
Nova pedrera de terres i sorres: Entre l’antiga pedrera i l’actual escombrera, si seguim la pista dels camions, arribarem a l’actual fàbrica Lafarge, on per sobre de la nau hi ha l’actual zona de càrrega i descàrrega de l’actual pedrera, on trobem pedra calcària, sorres , argiles sílices i d’altres materials de sorra de foneria; al costat hi trobarem l’entrada d’una mina tancada (mina 3).
abando minas
escombrera
actual sorreraMontcada i el Turó anys 50
L’any 62
1962 Any climatològicament històric a Terra Nostra / Montcada i Reixac:
La famosa nevada del dia de Nadal
Les terribles inundacions del 25 de setembre del 62 a tota la comarca del Vallès.
Per entrar a casa nostra, que hi ha tres esglaons, record que l’aigua dins de l’habitatge va superar els 45 centímetres d’alçada.
Església i carrers de Montcada
el Besòs desbordat
…/…
Terra Nostra des de el Cim del Turó
La restauració del Turó:
La desaparició d’algunes coves, l’ermita i les ruïnes del castell dels Montcada varen ser degudes a l’esllavissada del terreny l’any 1939 i a l’explotació cimentera, a partir del 1917.
Amb la restauració de la pedrera s’hi van abocar dos milions de tones de terres procedents de les grans infraestructures efectuades a Barcelona – línia 9 del metro, de l’AVE i de la plaça de les Glòries.
Aquesta restauració orogràfica i ecològica, no només es limita al farciment de terres de la zona d’extracció, sinó que es pretén realitzar una restauració integral de tot l’àmbit que abasta tota la zona del Turó. Amb aquesta recuperació ambiental es vol ampliar l’ús públic de la zona. Els grans forats que existien van passar a grans espais verds i frondosos.
restauració de la pedrera
Això ha permès incorporar el Turó al Parc Natural de Collserola, com a espai protegit, amb la creació de nous espais i rutes de senderisme, pels amants de la Serralada. Donant lloc i cabuda en detectar-se un fort creixement d’espècies de flora i fauna que havien desaparegut.
vista des de el pont de l’autopista – Torre Baró / Ciutat Meridiana /Vallbona
Asland: empresa catalana fundada el 1901, pel prohom Eusebi Güell, per comprar mines, pedreres i salts d’aigua, per a la producció de ciment.
El nom d’Asland deriva de les paraules Asfalt i Portland. S’instal.la a Montcada l’any 1917 fins al 1993 que passa a les mans de la societat francesa Lafarge. Empresa que s’ha compromès a la restauració de l’espai, potenciar la biodiversitat i reforestar per a esmenar tot l’entorn, així com el condicionament morfològic de la zona d’extraccions que va explotar la cimentera durant anys….
…/…
Petita visió històrica de Montcada i Reixac:
Els primers assentaments de pagesos documentats en aquest entorn daten de l’any 924; situats en petites àrees de les estivacions de la serralada de la Marina.
Més tard es va formar petits nuclis dels antics termes parroquials de Sant Pere de Reixac – any 986 – i Santa Engràcia de Montcada –any 1007 -, separats geogràficament pel riu Ripoll. A finals del segle X existeixen documents dels primers molins fariners, aprofiten les encluses de les aigües dels rius i dels torrents.
Sant Pere de Reixac
Amb el castell de Montcada, l’any 1023 es va estendre, les comunitats de camperols.
Van experimentar un llarg canvi a l’edat mitjana, i una evolució molt forta econòmicament i urbanísticament, a partir de la seva unió el 1561, des de les valls de la Serralada de Marina i les terres del pla del Besòs, amb fèrtils camps de conreu i grans masies.
Montcada, vila de camins des del seu origen, aprofita el camí empedrat de l’antiga via Augusta, després camí comtal, cruïlla de camins, estació de cavalls i carruatges, amb l’aparició de postes, d’hostals, tallers d’artesans i de molins. Més tard la carretera de Ribes, i segles després l’arribada del ferrocarril convertin.la amb una cruïlla de camins de ferro.
En el segle XV, fou i es va convertir en pas obligat i lloc estratègic, económic i militar, pel comerç i de l’anar i venir dels viatgers. Fou lloc de peatje i de control de l’entrada nord de Barcelona. Sense oblidar segles més tard que la renovació i adequació del “Rec Comtal” fou el motor, eix econòmic i pesa decisiva pel creixement i subsistència de la ciutat de Barcelona. Gràcies a l’aigua, que el seu principal manament era regar tota l’horta de les poblacions de l’entorn – el Pla de Barclona -, va ser el esclat per fer creixa els molins de tota mena, els oficis de la forja, el tèxtil, els escorxadors, els blanquers de pells, i a mitats del segle XVIII les fàbriques d’indianes, amb més de dos mil telers, on varem arribar a ser més de deu mil treballadors; així com ser “l’eina” per la neteja del clavegueram i molt important: l’aigua de boca.
El Rec Comtal subterrani / Casa de la Mina MiR
Municipi dividit, també, des dels seus orígens, pel Turó, els rius Besós Ripoll i la riera de Sant Cugat. Es va configurar un terme fragmentat, a conseqüència dels traçats de les noves carreteres i autopistes, juntament amb els traçats de noves líneas de tren – l’any 1854 transformaren la vida social, cultural i económica del terme – aïllant i separant la seva població.
Amb l’arribada de nouvinguts, en els anys 60, degut al creixement industrial de la zona es reafirma un nou desenvolupament i creixement indiscriminat urbanístic. En els anys 70/90 la construcció de grans infraestructures encara divideixen i separen mes a la població, i la construcció del Cementiri de Collserola, la depuradora del Besòs a la Vallençana, la nova autopista del Mediterrani, el desdoblament de la N152, l’autopista Barcelona-Terrassa, així com la creacció de grans zones i poligons industrials – la Ferreria, Pla d’en Coll, Mas Rampinyo, Can Milans….
I la creació indeteminada de nous barris perifèrics, autèntiques ciutats dormitoris, amb fortes mancances en les seves infraestructures, de zones d’esbarijo i de equipaments – Can Cuiàs, Ciutat Meridiana… – autèntiques fortificacions de ciment, d’un impacte visual esfreidor; configuran un terme municipal format a dia d’avui per 10 barris: Montcada Centre, Can Sant Joan, La Ribera, Font Pudenta, Can Cuias i Terra Nostra, en el terme de Montcada i la Vallençana, Mas Rampinyo, Can Pomada i la Carrerada en el terme de Reixac.
El Vallés i Montserrat al fons
L’importància de les fonts i de l’aigua en aquest entorn, ha estat una constant històrica. Es diu que el topònim del nom de Montcada, pot ser una derivació del nom llatí “monte scatano”o muntanya de la que brolla l’aigua.
C/ de la Marina / Monumental – El Rec 1914
La riquesa i la bona qualitat de les aigües de Montcada varen ser un gran reclam per l’estiueig de families a finals del segle XIX.
El Turó esdevé un referent natural i historic de primer ordre. L’any 1023 apareix la primera cita del castell, inexpugnable, i la capella de Santa Maria l’any 1134, situats al capdamunt del turó, sota el domini de Guillem de Muntayola i Vacarisses. A partir d’aquest moment serà anomenat senyor de Guillem de Montcada, iniciant.se així la nissaga i el bressol dels nobles catalans de Montcada, amb gran influencia a les Corts. Fins que el 1714, el castell va ser enderrocat per qui sino…
Felipe V….
1714
La capella va ser restaurada a principis del segle XX, fins que va ser abandonada l’any 1926 a causa de l’explotació i de l’extracció d’arids per part de l’empresa Asland/Lafarge.
restauració de la capella
Gran frase: “és la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdudes”.
“El nom La Pau del Turó que porta la esplanada que està damunt la font, és degut a una llegenda que fa referència a la condició inexpugnable que tenia el castell.”
6 Sant Joan de Caselles S. XI-XII, una de les tres joies del romànic andorrà, amb el Crist Majestat, Veure part I
7 Església de Sant Serní de Canillo – Patró
8 Ermita de la Santa Creu de Canillo (d’època barroca del S. XVII)
9 Església de Sant Miquel de Prats del S.XII, amb una porta gòtica en pedra tosca única a Andorra.
10 Santuari de Meritxell – Veure Part I
Encamp
11 Sant Romà de les Bons S. XI-XII, amb restes d’antigues fortificacions. Veure part II
12 Santa Eulàlia d’Encamp – Patrona
13 Sant Miquel de la Mosquera
14 Sant Marc i Santa Maria
15 Sant Romà de Vila
16 Sant Felip i Sant Jaume dels Cortals
Engordany
17 Sant Romà dels Vilars
18 Sant Jaume d’Engordany
Soldeu/ el Tarter
1 Església de Sant Pere del Pas de la Casa:
Construïda l’any 1985, no té gens d’interès artístic. L’anomeno aquí perquè és l’única població que mira al vessant atlàntic tocant a França.
A principis del S. XX sols existia una cabana de pastors, coneguda amb el nom de Pas del Bac o Bac de la Casa.
Pas de la Casa, població fronterera i únic accés des d’Andorra amb França, que pertany a la parròquia d’Encamp.
Port d’Envalira, és el port de muntanya, amb carretera més alta dels Pirineus, a 2.409 metres; túnel de peatge a 2.000 metres i pistes d’esquí de Grandvalira.
2 Capella de Sant Bartomeu de Soldeu:
Petit campanar d’espadanya, amb un sol ull. Cor de fusta, per sobre del qual hi ha una finestra en forma d’òcul, tapat per un retaule, un dels pocs d’estil renaixentista que hi ha dins del Principat, del S. XVI que presideix l’altar. Destacar un baldaquí que representa la glorificació de Jesús, del S. XV, únic existent en totes les valls.
Soldeu va ser durant molt temps el poble habitat més alt dels Pirineus – 1.825 m. –
Ermita de la Vall d’Incles:
Vall d’origen glacial que destaca per la seva gran bellesa paisatgística i per la seva gran varietat de flora i fauna. Anant cap als llacs de Juclà, durant els anys seixanta es va construir una ermita, còpia de les petites esglésies romàniques del país, a 1.820 metres, evidentment sense gens d’interès d’estudi arquitectònic. És una de les valls més espectaculars del Principat. Vall ideal per gaudir del senderisme, i una de les millors rutes que ens condueixen a l’estany Primer de Juclà, el més gran d’Andorra, seguint el camí s’arriba al refugi i l’estany Segon de Juclà i al Pic d’Escobes, frontera amb França.
Refugi de Juclar situat a 2.310 mts d’alçada al costat dels Estanys de Juclar
3 Sant Pere del Tarter:
Construcció en el S. XVI, l’any 1545, de pedres irregulars d’origen local, a la zona del Tarter, espai que correspon a bordes diverses conegudes com a Prada Redó, situada en l’antic camí ral, de Canillo a Soldeu, entre les poblacions de Ransol i Soldeu.
Sant Pere del Tarter
anys 40
És de planta rectangular, amb absis quadrat, coberta de dos vessants de fusta i lloses de pissarra, i volta de canó. Campanar d’espadanya amb arc de mig punt. L’interior està decorat amb pintures murals. Es conserva una escultura de Sant Pere Màrtir i quatre medallons de bronze que representen els evangelistes. Va ser restaurada l’any 1966, amb la façana arrebossada de calç.
4 Ermita de Sant Jaume de Ransol : (el Tarter)
Ermita molt petita de bonica construcció preromànica de pedra típica de la zona, situada en un paratge on sembla que no hagi transcorregut el temps, en el petit nucli de Ransol, parròquia de Canillo. Campanar d’espadanya amb vessant de dues aigües i planta rectangular. L’any 1827 va ser ampliada, i de resultes de la construcció – ampliació de la carretera, l’any 1963 es va traslladar a uns 40 metres del seu lloc original. En el seu interior es conserva un fresc dedicat a Sant Pere del S. XVII que prové de l’església de Sant Pere del Tarter. És l’única església de la parròquia de Canillo que formaria part d’una de les branques del Camí de Santiago.
Canillo
5 Església de Sant Antoni de l’Aldosa: (L’Aldosa – Canillo )
Església, molt senzilla amb façana i porta al descobert, del segle XV, construït l’any 1666, seguint l’estil i el model romànic, sense porxo, molt ben conservada, de nau i absis rectangular, amb campanar, molt petit, d’espadanya de fusta. Reconstruïda recentment, al S.XIX l’any 1848 amb retaule del S. XIX, dedicat a Sant Antoni de Pàdua. L’interior està pintat amb motius ornamentals. Situada en el petit pobla de l’Aldosa, a la parròquia de Canillo. Bastant més senzilla que la resta de les esglésies de la zona.
6Sant Joan de Caselles:
Veure la primera part, Art Romànic de Bat a Bat.
7 Església de Sant Serní de Canillo:
Es fonamenta en la mateixa roca de la muntanya emblemàtica del Roc del Quer. És d’època barroca S.XVII, de planta rectangular, amb una torre-campanar d’origen romànic, de planta quadrada adossada a la nau, és el més alt de les Valls, 27 metres i presideix amb majestuositat el poble de Canillo. L’església de Canillo es menciona per primera vegada a la catedral d’Urgell l’any 839, amb el nom de Kanillau.
balcó d’en Quer
Gràcies a les excavacions arqueològiques, en el subsòl de la nau, ens consta una església anterior del S.XI, i uns enterraments al passadís central, duts a terme entre el S. VII i XVIII. Aquestes restes estan museïtzades i es poden veure en el sol de la nau central. El Sant Crist és gòtic de fusta policromada i original de finals del S. XIV. La reixa de ferro de 6 m d’amplada, és una obra mestra d’art popular. Retaules barrocs del S. XVII, amb escenes del martiri de Sant Serní.
De l’església del S. XII, resta la part que va fer de baptisteri durant segles. Va ser ampliada al S. XVII, fa 6,25 m d’amplada, 23 de llargada i 7,65 d’alçada.
A l’exterior restes de murs romànics. A l’entrada del temple es conserva la pila baptismal que avui dia fa les funcions de font.
La capella està situada a l’antic nucli de Canillo, i podem aprofitar la visita per voltar pels carrers i cases típiques d’aquest poble que respiren personalitat pròpia.
8 Ermita de la Santa Creu de Canillo:
Església històrica d’arquitectura popular religiosa de l’època barroca, construïda al S. XVII i XVIII. Situada a la riba del Valira d’Orient, a la part baixa del poble de Canillo anomenada “l’Areny”, en la intersecció de l’antic camí ral a Prats i al carrer Major, al fons presidida per l‘església de Sant Serní. Lloc de confluència obligada i d’espais diferents: el poble i els camps de cultiu / prats. Era lloc de peregrinació, passatge, pregària, parada, recer, donava la benvinguda al poble, era confluència de camins, i era on a les acaballes de l’estiu els pagesos donaven les gràcies per les collites recollides.
De dimensions molt reduïdes, retaule barroc del 1739, de planta i absis rectangular, coberta de dues aigües, campanar d’espadanya que conserva la campana original, porxo en la façana i porta principal de ferro. La nau amb dos contraforts adossats. La coberta de la nau, l’absis i porxo són de bigues de fusta i cobertes de lloses de pissarra del país. En el retaule de la Santa Creu, s’hi representa la crucifixió. L’entrada és d’arc de mig punt de pedra tosca, flanquejada per dues finestres protegides pel porxo.
Església declarada monument del patrimoni cultural d’Andorra.
La parròquia és el centre d’esports d’hivern amb el Palau de Gel, i les instal.lacions d’esquí de Soldeu – el Tarter. També és centre religiós d’Andorra, amb el Santuari de la Mare de Déu de Meritxell, patrona del Principat, i l’església romànica de Sant Joan de Caselles.
Seguint el camí ral direcció al poble de Prats, a 10 minuts a peu de Canillo, es troba la Creu gòtica dels 7 braços, del S. XVI, és la més original de les creus d’Andorra, veritable joia, de dimensions reduïdes, i d’artista anònim, des d’on es pot contemplar una meravellosa panoràmica de Canillo, adossat al Roc del Quer, amb la vall de Montaup.
9 Església de Sant Miquel de Prats:
És l’exponent d’un exemplar romànic rural fet amb mitjans rudimentaris i amb materials humils. El primer document data de l’any 1312.
Consta d’una nau rectangular, de mides molt petites i murs molt robusts i força irregulars. Absis semicircular, semienterrat al pendent de la muntanya, correspon al període romànic, la resta sembla de finals del S. XIII.
La porta és senzilla, construïda amb dovelles de pedres calcàries que formen el muntà de l’obertura, tancat amb un arc un xic apuntat.
creu de Carlemany
El retaule va ser venut als anys 1920, i recuperat l’any 2006. El govern, l’any 2007, n’ha fet una còpia instal.lada a la mateixa església.
Passat el llogaret de Prats, a uns 7 minuts damunt a una solemne roca trobem la creu gòtica del S.XVI batejada amb el nom de Carlemany.
La roca on s’ubica és un lloc evidentment estratègic, un balcó privilegiat, des d’on es pot contemplar una de les vistes més impressionants de la Vall d’Orient: Coll d’Ordino, Roc de Salve, Bordes de Mereig, Roc d’en Quer, Pic de Casamanya, poble de Parts, bosc de Canya, muntanya d’Escaldes, cortals d’Encamp, i als seus peus el Santuari de Meritxell.
La creu i el nom de Carlemany segella la identitat, la grandesa i l’horitzó d’aquestes terres.
Meritxell
Seguint pel camí ral, trobem dos oratoris, que assenyalen l’arribada pròxima al Santuari i Patrona d’Andorra. Els pedestals són de pedra del país, que sostenen la capelleta que fa de sagrari.
Santuari Ntra.Sra. Meritxell
10 Santuari de Meritxell:
Veure la primera part, Art Romànic de Bat a Bat (I).
11 Sant Romà dels Bons:
Sant Romà dels Bons
Veure la segona part, Guia del Romànic andorrà (II).
Encamp
12 Santa Eulàlia d’Encamp : (Patrona)
És l’església parroquial, modificada i ampliada en diverses ocasions (època barroca S. XVI i XVII, i en època contemporània 1925 i 1989), mantenint part de la seva arquitectura d’origen romànic, la paret de migjorn, la paret de ponent i el campanar.
Nau de planta rectangular. L’absis romànic, enderrocat l’any 1924. Conserva el porxo més antic del principat, S.XIV, i al seu costat hi ha un comunidor, un dels únics del país que es conserva, de planta rectangular i finestres als quatre vents, destinat a exorcitzar les tempestes i les pedregades, on se celebrava, també, el Consell del Comú.
En la darrera reforma, l’any 1989, es van descobrir els fonaments romànics, ampliant considerablement l’església.
La porta d’entrada és de grans dimensions, i d’arc de mig punt. El campanar del S. XII, de 23 mts d’alçada, un dels més alts, d’estil romànic-llombard d’Andorra, amb una inclinació de 50 cmts, de planta quadrada i tres pisos amb finestres geminades d’arcs cecs llombards, i una creu de ferro forjat amb peu de pedra tosca a la coberta.
A interior pica baptismal romànica decorada amb flors de lis, tres retaules barrocs del S. XVII i XVIII, i un nou vitrall.
Es pot visitar, amb reserva de guia. Entrada gratuïta. Aprofitar i visitar el nucli històric d’Encamp.
comunidor de Sta. Eulalia
13 Sant Miquel de la Mosquera: (Encamp)
Es troba just a l’entrada del centre històric d’Encamp. Segueix el mateix model arquitectònic de les capelles rurals del Principat, de data incerta. Construïda a les acaballes del S. XVI, existeix un registre que data de l’any 1611 i ampliat el 1769. És una capella molt petita, però molt gran, preciosa per dins, per poder admirar i gaudir en el seu interior del retaule dedicat als patrons del poble de Mosquera, Sant Miquel Arcàngel i Sant Joan Baptista així com pintures romàniques de l’any 1860, que representen l’entrega de les taules de la Llei a Moisès, i la transfiguració de Crist, realitzades pel mestre Oromí de la Seu d’Urgell.
Parcialment excavada a la roca, coberta de fusta i llosa a dues aigües. Amb dues portes d’entrada, situades una en cada lateral, i a la façana principal, molt curiós, hi ha dues finestres molt baixes de pedra tosca del país, i per sobre d’aquestes un altre de rectangular, per sota del campanar d’espadanya d’arc de mig punt, i absis de volta de canó.
casa típica D’Encamp
Es realitzen misses diàries, i per això es recomana la seva obligada visita, gràcies a la seva molt bona conservació d’estructura d’estil romànic.
Sant Miquel de la Mosquera – 1930
Encamp, parròquia situada a 1300 metres d’altitud. Dels sis pobles que formaven antigament la parròquia –Encamp, Tremat, Mosquera, les Bons, Vila i el Pas de la Casa – sols aquests dos últims han quedat diferenciats del nucli principal.
14 Sant Marc i Santa Marìa: (cementiri d’Encamp)
D’origen romànic edificat en la segona meitat del S.XII, hi ha restes arqueològiques d’un mausoleu o edificació funerària, anterior a l’època romana, S III – IV. Està ubicada dins del mateix cementiri comunal d’Encamp.
Planta rectangular, i absis semicircular reformat en el S. XVI i transformat en un absis trapezoidal. Fragments de pintures romàniques, pintades en la base dels seus murs. Campanar d’espadanya, de dos ulls amb arcs de mig punt. Sota la coberta del campanar hi ha dos caps humans esculpits de manera molt tosca.
A l’interior retaule policromat del S. XVII, amb escenes de la vida de Santa Maria.
Bé d’interès Cultural d’Andorra.
15 Sant Romà de Vila: (Vila – Encamp)
Petita església d’origen romànic, datada al S. XIII, encara que mostra les nombroses reparacions que ha patit l’edifici al llarg de la seva història, en època barroca; declarada bé d’interès Cultural d’Andorra. Probablement el mur de la porta d’entrada i el campanar són originals del S. XII.
Planta d’única nau rectangular amb absis trapezoidal, campanar d’espadanya d’un sol ull cobert de dos vessants, igual que el sostre que està enllatat de fusta i lloses de llicorella al damunt. Campana de tradició gòtica. Porta d’entrada lateral.
El frontal de l’altar policromat amb el Maiestas Dominies s’envolta de quatre parelles d’apòstols, l’original es conserva al MNAC.
16 Sant Felip i Sant Jaume dels Cortals : (Encamp)
Ens apartarem un moment del romànic per gaudir d’una de les vistes panoràmiques més espectaculars i visitar una petita ermita moderna, plenament integrada en el paisatge, construïda l’any 1999.
Ubicada a la carretera que s’agafa a la sortida d’Encamp en direcció a França… Tot just al punt rodó on s’agafen les cabines del telefèric del Funicamp que porten a les pistes de Gran Valira, es gira a mà dreta, direcció Els Cortals d’Encamp. A uns 5 kms, a una corba tot just on comença el pla dels Cortals hi trobem l’església de Sant Jaume a tocar d’un mirador privilegiat on gaudirem de tot un entorn natural immillorable.
estany d’Ensangents
Els Cortals de Encamp
Cortals és una vall, que davalla de l’alt del Griu (2.850 mts), de la cresta dels Pessons, dels tossals de la Llosada i de l’Ovella. El Coll dels Cortals (2.441 mts) i el Coll de la Devesa, que comunica amb la Vall de la Valira. Els estanys del Griu, els rius dels Cortals, d’Ensangents i dels Àgols.
Vora el riu, hi ha un nucli de les Bordes dels Cortals d’Encamp a 1.850 mts., centre de pasturatges.
Damunt d’un serrat i al costat de la coma d’Ensangents s’alçava l’església pre-romànica del S.X de Sant Jaume dels Cortals, totalment reconstruïda l’any 1999.
Si seguim per la carretera, podem connectar amb el telefèric de les pistes del Grau Roig.
Engordany
17 Sant Romà dels Vilars: (els Vilars – Engordany)
Església pre-romànica del S. X, petita, rural, molt rudimentària, amb tècniques i mitjans molt austers, molt simple arquitectònicament, amb absència total de qualsevol ornamentació. Es troba al peu del pic de Padern a 1.861 mts d’altitud a petit poblet dels Vilars d’Engordany.
Nau de planta única rectangular, teulada i absis quadrangular, coberts amb vessants de dues aigües.
A causa del desnivell del terreny al costat oest es construeix un nou cos de dues plantes amb un pòrtic cobert. La porta quadrada molt tosca que s’obre pel lateral de la façana sud, i una petita finestra. Els murs són de blocs irregulars de pedra calcària i llicorella. Petit campanar d’espadanya d’un sol arc amb coberta de mig punt bombada. No s’hi celebra cap funció parroquial motiu pel qual a l’interior, no s’hi pot accedir. Catalogada com una de les més antigues del Principat, amb vistes magnífiques sobre Escaldes-Engordany i Andorra, declarada bé d’interès cultural.
mirador de S. Romà dels Vilars
18 Sant Jaume d’Engordany:
Documentada per primera vegada l’any 1040. Es va anar degradant pel desús fins a arribar a l’abandonament absolut, ensorrant.se totalment l’any 1950. El 24 de juliol de 1992 es va aixecar i consagrar un nou temple, d’estil contemporani, amb la voluntat de recordar els elements arquitectònics medievals, edificat sobre les mateixes runes de l’antiga església.
1940
Aquest temple preromànic durant molts segles va fer d’església per als veïns d’Engordany, però el gran creixement d’Escaldes respecte d’Engordany, amb la indústria tèxtil i posteriorment l’obertura d’establiments hotelers i la gran afluència del turisme, i juntament amb la decadència de les activitats agrícoles i agropecuàries, van fer que la vida social i econòmica es traslladés a l’altre costat de la vall.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.