Autor: Ferran Ballestė

L’excursió al Turó de Montcada II

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 30 Mai 2021
2 comentaris a L’excursió al Turó de Montcada II

La pujada al Turó: començarem l’excursió al nucli de Terra Nostra, a la plaça del Poble, a uns cent metres troben el mític i emblemàtic arbre “l’Alzina” símbol del poble, al costat l’estació de Montcada i Reixac-Santa Maria. Seguim pel carrer Priorat i girem a l’esquerra a 600 metres, fins a arribar a l’esplanada de l’antic Castell, avui Parc de Ca n’Oller, on comença la pista forestal fins a arribar a la font de la Mitja Costa, a 1,5 quilòmetres de la sortida.

A 250 metres muntanya amunt arriben a la Pau del Turó, on veurem una esplèndida vista de tot Terra Nostra, del Vallès, Montserrat i de part del Parc Natural de la Serralada de Collserola.- un dels parcs metropolitans més grans del món. Hem recorregut uns 1,7 quilòmetres en 20/25 minuts. Seguim la pista i a uns 500 metres, arribem l’encreuament, a la nostra dreta, del Turó dels Quatre Pins, on es troba el dipòsit d’aigües que subministra tota la zona industrial del Coll de Montcada i de Terra Nostra/Santa Maria.

Continuem ascendint muntanya, 250 metres més, i arribem al Mirador d’Occident, amb fabuloses vistes de la Serralada de Collserola, amb Torre Baró, Vallbona, Can Cuiàs, Ciutat Meridiana, el Forat del Vent en plena serra, el Cementiri, el Tibidabo i La Torre de Collserola dels JJOO 1992. A sota i en primer pla Montcada Bifurcació-Can Sant Joan important nus ferroviari. L’antiga fàbrica Asland, i el nus/merder impressionant d’autopistes, autovies, carreteres, ponts i vies d’entrada i sortida del monstre de Barcelona, fins a veure, al final, les tres emblemàtiques xemeneies de Sant Adrià, i perde la vista a la Mediterrània.

Hem recorregut uns 2,7 quilòmetres, amb una mitja hora de temps. A partir d’aquí, forta rampa de pujada fins a arribar a l’esplanada del Pla del Turó, on hi ha una roca pintada que ens indica el sender de pujada per a fer el cim, a través d’un fort camí per a cabres. Portem uns tres quilòmetres, i en uns 40 minuts.

Baixada cap al mirador del Vallès Occidental: Petit recorregut a l’esplanada de la qual s’extreia el ciment, avui forma un camp completament pla denominat Toll de Llevant.

En aquests Toll de Llevant, l’any 2017 va ser el lloc de partida per a recuperar i fer efectiva la recuperació de les més de quatre hectàrees en què es varen plantar més de 2.600 arbres i més de 2.200 arbustos, donant per a finalitzada l’explotació minera, després de cent anys -1917. Sent el tret de sortida per la restauració total del Turó.

Seguim el camí des de la roca que ens indica el cim, arribem a un encreuament, o anem cap a l’antiga fabrica Asland o agafem un sender estret de baixada i tornem a Terra Nostra.

Si agafem el primer, a uns 250 metres del roc mencionat, ens trobem el mirador del Vallès Occidental, des d’on podem gaudir dels Pics de la Mola de 1.104 metres, el Tagamanent de 1.056 metres, Montserrat-Sant Jeroni de 1.236 metres, Puiggraciós de 807 metres, Matagalls de 1.696 metres i el Turó de l’Home de 1.706 metres, així com una esplèndida vista de tot el Vallès, del Besòs i la Serralada de Marina. El recorregut és de més o menys d’un quilòmetre, ………..

Des d’aquest mirador podem fer la circumval.lació al Toll de Llevant, l’actual esplanada recuperada d’una de les antigues pedreres i tornar de nou a l’indicador de la roca del cim.

També podem seguir baixant fins a arribar de nou al mirador d’Occident i retornar per on hem pujat.

L’altra opció és: des de l’últim encreuament agafem el sender estret de baixada a Terra Nostra, el descens es força empinat, però molt feréstec i de bosc espès, amb un sota bosc magnífic, en el que ens podem trobar part de la fauna de la zona, variants d’ocells, llebres i en alguna ocasió algun porc senglar.

Arribarem, de nou, al pla de la Pau de Turó. Aproximadament des del Roc fins al pla de la Pau, haurem recorregut 1,5 quilòmetres.

Per no tornar pel mateix camí, de baixada anirem per la zona industrial del Coll de Montcada, arribarem al carrer Camí de Sant Iscle, per on seguirem baixant dins de la població fins a arribar, de nou, a l’estació de la Renfe i a la plaça del Poble.

El total de la ruta ha sigut d’uns vuit quilòmetres amb una durada d’una mica més d’hora i mitja (uns 100 minuts). No hem tingut en compte la durada de la pujada al cim.

El turó dels quatre Pins: Des del pla de la Pau del Turó, i abans del mirador d’Occident, trobem l’indicador, que a mà dreta ens indica el camí a seguir per arribar al Turó dels 4 Pins, on hi ha el dipòsit d’aigua que subministra tot Terra Nostra. Veurem la Serralada de Collserola, la ctra. de Barcelona a Sabadell, el tram que va al Cementiri, Montserrat, la Mola i el corredor verd que va des de Collserola a Granollers….

Com el Vallès no hi ha res !!!!

La pedrera i l’escombrera:

Des de la plaça del poble, direcció a la zona industrial i al final del carrer de Sant Iscle, agafem la pista forestal que ens duu fins a l’encreuament del Turó dels 4 Pins. A mà esquerra baixem per un caminet molt suau, fins a arribar a l’antiga pedrera, avui l’escombrera……. Hi ha poc més de dos quilòmetres de recorregut.

Avui, en aquest espai d’aspecte lunar, encara hi podem trobar gran quantitat de minerals i de terres de mil colors que s’han dipositat per a reomplir els forats de les excavacions, que es varen dur a terme per part de la cimentera durant dècades.

En el transcurs del recorregut, que efectuarem durant uns 30 minuts de passeig per la caldera/ pedrera/ escombrera lunar, podem trobar força restes minerals deixats o retornats per a reomplir les cavitats i reintroduir el nou espai natural.

El paragènesi de la pedrera és força variat: pissarres de silurià i calcàries, vetes de variscita, minerals de calci ferrita, carbonats fluorapatites, coure, granits, sulfurs, òxits, hidròxits, sulfats, silicats, etc…

Una vegada hem recorregut part de la caldera i recollir alguna mostra de minerals, seguin la pista que recorren els camions de descàrrega, baixant fins a la proximitat de la fàbrica de ciment, a uns 2 Kms.

El mirador d’Occident: Des d’aquets lloc podem veure on acaba Can Sant Joan o Bifurcació on hi ha una petita muntanyeta, és on finalitza el límit territorial de Montcada i Reixac, i comença Vallbona. Aquets indret era el lloc d’entrada a Barcelona, entre les serralades de la Marina i Collserola a la llera del riu Besós.

Situem.nos històricament mil anys enrera: Era la frontera natural, per entrar a Barcelona. Qui dominava aquets punt, militarment parlant, controlava la ciutat – Segles XVI / XVII.

A Barcelona hi havia cinc llocs on executaven o penjaven, als condemnats. Quatre d’aquestes forques estaven dintre de la ciutat, i la cinquena estava situada, segons consta, en aquets indret. D’aquí ve la dita de la quinta forca, expressió que, a dia d’avui, encara fem servir, per dir que una cosa o algú està molt lluny.

Entre l’actual barri de Trinitat Nova i el començament de Collserola, als indrets de la Torre del Baró, on estava la quinta forca, penjaven a l’entrada de la ciutat, als lladres i altres condemnats a mort, i els deixaven penjats durant setmanes per donar exemple i recordar als forasters, que no s’hi valia a badar….

La pujada al cim:

Des del Pla del Turó, i seguint la indicació del roc, comencem a pujar per un camí de cabres, uns dos-cents cinquanta metres de forta pujada i uns 10/15 minuts de durada, segons els nostres pulmons. Val la pena l’esforç per gaudir de l’esplèndida vista de 360 graus a 273 metres d’altitud per veure tot el Vallès, tant l’Occidental com l’Oriental i de l’entrada de Barcelona.

El mirador del Vallès,

Des del Pla del Turó, el roc del Cim, a uns 200 metres, a l’esquerra de la tanca metàl.lica, seguin el camí del bosc s’arriba al mirador del Vallès, des d’on veurem, el turó de Roquetes 304 mts, el turó de Segarra 328 mts, el Tibidabo 512 mts, el turó de Valldaura 437 mts, el turó dels quatre Pins 179 mts, la Serra de na Joana 171 mts i el Puig de Guàrdia 199 mts.

Etiquetes Itineraris

Viatges i itineraris

El Turó de Montcada I

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 29 Mai 2021
Sense comentaris a El Turó de Montcada I

Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola

Història:

L’alçada del Turó, segons dades topogràfiques de l’any 1914, era de 296,8 metres. A inicis de 1917 l’empresa Asland, que extreu matèria primera del turó, rebaixa l’altitud dels quasi 300 metres als 273 actuals, així com la desaparició de diverses coves, un poblat ibèric, l’ermita santuari de la Mare de Déu i les ruïnes del famós castell de la família dels Montcada, on es troba la primera documentació de l’any 1023. L’explotació de la pedrera va finalitzar l’any 2003, i l’empresa Lafarge, actual propietària de la fàbrica, va signar un conveni amb el Fons Mundial per a la Natura, per efectuar la restauració de la pedrera, recuperant-la l’ecològica i paisatgísticament, ampliant l’ús públic del Parc.

Testimoni de la història: Des de fa més de 30 anys el Museu Municipal de Montcada assumeix les funcions de protegir, donar a conèixer la història, el patrimoni cultural, i l’herència de les restes dels poblats ibèrics de la Serralada de Marina – del Turó d’en Bosca, de les Maleses, de les Saleses, del Puig Castellar, i el Dolmen natural de la cova d’en Genis, el Rec Comtal , de La Mina, de les famoses Aigües de Montcada – la Casa de les Aigües, les masies medievals – Torre dels Frares, les torres modernistes – amb Can Filaina i la torre Valentí, les esglésies – Sant Pere de Reixac, les ermites – de Sant Climent i de Sant Onofre, i monestirs – Sant Jeroni de la Murtra, així com dels seus Parcs Naturals amb les seves famoses rutes de senderisme, com la popular GR92, dins del seu complicat i extens municipi.

Situació: Muntanya situada al tram central de la Serralada Litoral. A l’extrem nord-est del Parc de Collserola, envoltada pels rius Besòs i Ripoll. A llevant Montcada i Reixac, la Font Pudenda a tramuntana, Terra nostra a ponent, i Can Sant Joan i Can Cuiàs a migjorn.

Municipi: la vila de Montcada i Reixac està fragmentada per petits municipis o poblacions, trens, rius i carreteres. Situada a la comarca del Vallès Occidental, i formada pels següents nuclis o petites poblacions, avui barris: Montcada i Reixac, Santa Elvira – Can Cuiàs, Bifurcació – Can Sant Joan, Montcada Nova – Carrerada, Font Pudenta, La Valentine – La Ribera, Mas Duran, Mas Rampinyo, Can Pomada, Pla d’en Coll, i Terra Nostra – Santa Maria.

Important nus ferroviari – cinc línies R2-R3-R4-R7-R12, amb cinc estacions de tren actives: Montcada Bifurcació, Montcada i Reixac-Manresa, Montcada i Reixac-Santa Maria-Terra Nostra, Montcada i Reixac-Ripollet, i Montcada i Reixac-Centre.

L’estació/baixador inactiva de Montcada i Reixac-Sant Joan/Asland.

A Can Cuiàs, hi arriba la línia 11 del metro de Barcelona.

Red viaria: C-33, C-17, C-58, Ctra. N-1, N-150

Rius: Besòs, el Ripoll i la riera de Sant Cugat.

Les Mines: entre 1840 i 1926, Catalunya va ser perforada com un formatge ”gruyère”, fruit d’aquesta activitat van aparèixer les mines de Fígols, Saldes i Cers de carbó; Súria i Balsareny de potassa, Bellmunt del Priorat i Martorell de plom; Malgrat de Mar de coure; Celrà de ferro.

A Montcada hi ha constància des de l’any 1842, d’inversions en quatre mines que varen provar sort, igual que al Turó del Pollo, Torre dels Frares, Can Donadeu a la Serralada de Marina, amb extraccions de ferro, plom i coure.

A banda de la “febre d’or”, de la mineria, per l’explotació de minerals de finals del segle XIX, es va desenvolupar una forta demanda de les mines d’aigua.

No podem oblidar La Casa i el llinatge dels Montcada – Reina Elisenda, quarta i última esposa del rei Jaume II. La casa de Montcada va ser una de les famílies més importants i poderoses de l’edat mitjana.

Terra Nostra – Santa Maria de Montcada

El barri deu la seva fundació abans de la Guerra Civil, amb el nom de Terra Nostra, que després de la guerra, les autoritats franquistes varen canviar a Santa Maria de Montcada (????)….

La seva creació recau en la promoció dels “Almacenes Alemanes”, més tard “Almacenes Capitol, a través de cartilles i uns cupons. Cada cupó de compra per un valor de 5 pessetes equivalia a comprar un pam cuadrat de terreny d’aquesta futura urbanització.

Tot i que es va tarda mot de temps a complir lo que varen prometre en el seu pla d’infraestructures – d’aigua, llum, clagaveram, etc….

Finalment, després de molts anys, ha sigut el barri residencial més maco, tranquil i agradable de Montcada i Reixac.

El barri prengué el nom de l’antiga capella del castell de Montcada dedicada a Santa Maria, com hem mencionat, después de la guerra civil.

Des de fa més de vuitanta anys se celebra la festa de “el Fanalet”, a l’estació de Terra Nostra-Montcada i Reixac-Santa Maria. Aquesta tradició es remunta quan al temps encara no existia l’actual estació. En aquella època els viatgers que volien baixar havien de demanar al maquinista que reduís la marxa per saltar del vagó, i quan era de nit els familiars els esperaven amb un fanalet. Als anys quaranta es va fer l’abaixador i els veïns van decidir recordar aquesta pràctica una nit de setembre, coincidint amb la festa major de la població.

Etiquetes Itineraris

Llibres

El món de 1914

Edicions: Ela geminada

Comentari:

Són alguns dels més importants articles i textos recuperats, que es van publicar setmanes posteriors a la declaració de la I G.M., on la reinterpretació del seu caràcter pacifista no resulta tan eloqüent i senzilla.

Deixa entreveure certa consciència d’orgull germànic…

Descriu sensacions i sentiments (sobretot en “Viatge de retorn a Àustria”) indubtablement germànics, carregats d’un espantós fervor prussià-patriòtic, on ens parla de la raça, de la importància de la llengua alemanya, de l’obedient i esforçat soldat imperial-prussià i de la unitat suprema de la nació alemanya. Tot això motivat, probablement, per l’excitació i el nerviosisme dels esdeveniments del moment. Aquí no hi ha res de la imatge pacifista i antibel.licista que coneixem a la seva extensa i posterior obra.

Comentaris d’Antoni Martí Monterde en el pròleg:

Zwei… Zweig – Memòries i oblits d’un europeu, on fa referència a notes i articles publicats del propi Zweig en el moment en què va esclatar la IGM:

“Les victòries alemanyes són magnífiques”- “S’anuncia una batalla gegantina al llarg de tota la frontera galitsiana” – “Com envejo l’exaltació de Berlín”.

També fa menció, d’una carta al seu amic Anton Kippenberg, datada el 18 d’octubre de 1914: “…el meu plaer més gran seria ser oficial d’aquest exèrcit i poder vèncer a França…”.

D’aquestes notes i escrits, sobretot en “Unes paraules sobre Alemanya”, s’assemblen moltíssim a allò que critica tant en les seves memòries com a febre bel.licista.

La gran ambigüitat que apareix en “El món insomne” o en “Als amics de l’estranger”, i en els escrits de dies i d’horitzons incendiaris en “La curació de Galítsia” i en “Dels dies de l’ofensiva alemanya a Galítsia”.

Per acabar conclou, que per entendre a S.Z., s’ha de llegir doblement a Zweig, tot Zweig, …. amb totes les seves contradiccions, les seves paradoxes i ambigüitats, perquè són les nostres, les de tots els europeus. Els seus llibres no remeten simplement a una Europa desapareguda, sinó a una Europa en autodestrucció constant….

Crítica del Confidencial:

“La mentira, retrato de una omisión histórica – El europeo universal y pacifista sufrió de un hoy nunca citado ardor que trató de esconder el resto de su vida. ¿Vergüenza u omisión de un esteta?”

Etiquetes Europa, Història, Literatura austríaca, Narrativa, S. XX

Cinema i sèries

La cançó dels noms oblidats

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 24 febrer 2021
1 comentari a La cançó dels noms oblidats

Director: François Girard

A inicis de la II GM, un prodigi de nen jueu de Varsòvia, és refugiat a una llar de Londres on es converteix en l’amic i germà adoptiu de la família d’acollida, que en tot moment serà recolzat i educat per seguir sent un virtuós del violí.

Després de trenta-cinc anys, sense notícies un de l’altre, el retrobament entre germans, ens donarà a conèixer el perquè de la situació… dels sentiments profunds, les ferides sofertes, la incomunicació, el pes de la religió, la solitud, el misticisme, les diferències culturals, l’enyorança i les angoixes acumulades sota les ferides que continuen obertes en memòria de les víctimes de l’Holocaust. Del per què un pot arrossegar un condemna de per vida per haver sobreviscut a tan brutal tragèdia, acabant per sempre marcant la vida dels dos germans adoptius.

Els dos personatges, Dovidl, el polonès i Martin, el britànic, estan interpretats per tres actors en les diferents etapes de la vida: infantesa, adolescència i maduresa. A l’última etapa són interpretats per Clive Owen i Tim Roth.

El títol de la pel.lícula és en record de les víctimes del camp d’extermini de Treblinka. Es reciten com si fos una oració en forma de cant, tots els noms de les persones que varen ser assassinades en aquell infern.

Els fets no se succeeixen de forma cronològica, és a dir no és un temps lineal, sinó que combina passat i present.

Es pot veure a Netflix i a Fimaffinity.

Etiquetes Cinema, Europa, Judaisme, Música

Cinema i sèries

L’excavació

Director: Simon Stone

Basada en la història real d’una troballa arqueològica, en la que s’entrellacen una subtrama romàntica, que juga amb els sentiments i les emocions de cada un dels seus protagonistes. La relació, que neix de l’amistat i o de la necessitat de connectar vides marcades per situacions dispars, on el director marca molt bé com mesura la relació entre els dos principals protagonistes. L’Edith i en Basil (Carey Mulligan I Ralph Fiennes), alhora barreja intel.ligentment la resta de personatges, en situacions i vivències que no tenen cap correlació amb el tema principal de la pel.lícula. Juga amb les vides quotidianes i les emocions, exposant relacions i situacions desiguals i ens situa en els inicis de la II Guerra Mundial.

Es tracta d’una pel.lícula acceptable on aprofundeix amb gran subtilesa en la interpretació de tots els seus protagonistes, on cada un dels personatges han de “desenterrar o enterrar” quelcom d’ells mateixos.

Gran fotografia i vestuari.

Es pot veure a Netflix.

Etiquetes Arqueologia, Cinema, Gran Bretanya

Llibres

Sempre han parlat per nosaltres

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 15 febrer 2021
Sense comentaris a Sempre han parlat per nosaltres

De Najat El Hachmi

Feminisme i identitat. Un manifest valent i necessari

Es la història i el rerefons profund de la religió, de l’origen i motius de portar el vel per part de les dones islàmiques, però sense oblidar que fa no tants anys a la nostra societat, a la nostra cultura, les dones havien de dur, obligatòriament, la mantellina en tots els actes religiosos.

En tots els seus llibres explica històries de supervivència, l’adaptació al nou món, els desajustos constants que provoquen les contradiccions entre la fe i la llibertat. Són cent trenta pàgines que és devoren en un no res. No és una novel.la, és un cop de puny en tota la cara a l’actual societat patriarcal i masclista.

S’instrumentalitza en col.lectius feministes el “glamour” del vel, sent els únics beneficiaris els mascles.

S’han d’acabar en totes aquestes estupideses, que a més provoquen irritacions als ofesos radicals prohoms religiosos (de totes les religions), que reclamen i que a més fan bandera, de tenir una dona amb vel en un parlament, donen mostra de llibertat i democràcia, quan el que fan és sotmetre a la dona en una grollera i falsa escenografia de submissió.

El relat de Najat, crec que ens mostra l’experiència viscuda en primera persona de la seva història, i que si més no ha de donar a les joves adolescents una nova visió a partir d’ara: “el que ningú, mai més, parli per elles”.

Ens parla de l’Islam, dins de les noves xarxes socials, del supremacisme radical islàmic, que es considera millor que altre. Ser musulmà és sempre ser millor en qualsevol lloc.

Del problema d’identitat dels immigrants musulmans, entre tradició i cultura o entre democràcia i igualtat, es tria tradició i cultura (la musulmana). Les dones estan doblament discriminades, xenofòbia musulmana, i pel fet de ser dona. No té llibertat, tampoc sexual, ni poder econòmic, ni social, ni de possessió, ni d’elecció de vestimenta.

El llibre és una reflexió de la idea social i un manifest personal. Enfoca molt bé el tema musulmà i la discriminació de la dona. Reduir la llibertat és un problema polític molt greu. El purisme i l’esnobisme d’esquerres, està del tot equivocat, el fet de voler portar a l’escola l’islam, també. L’escola pública ha de ser laica. El primer pas és que la religió s’ha de fer fora de l’escola, ha de desaparèixer de l’ensenyança obligatòria. No s’ha de permetre cap símbol religiós, dins de l’escola.

Enfrontar.se a la teva pròpia cultura, a la teva comunitat és molt difícil, en certa ocasió a Viladrau, en venir l’imam de Vic, varen obligar totes les dones marroquines a posar.se el vel, que és símbol de total submissió, i va dir: “ Mentre ells passegen el gos, nosaltres tenim fills. No hem de fer absolutament res. D’aquí a uns anys tindrem moltíssims més fills que ells, i la batalla la guanyarem nosaltres – l’Islam”. La força radicalitzada de l’Imam és brutal.

Les dretes i el masclisme està pujant de forma perillosa, i en part és gràcies a la immigració i la cultura musulmana i sud-americana.

L’autora manifesta: si em poso amb els homes he de semblar més racista que feminista, perquè he de mantenir la meva virginitat i formes, mentre que el meu germà no ha de fer.ho!. El feminisme és una lluita, és un problema de poder, una lluita d’igualtat. No hi ha discriminació més bèstia que la de gènere. Les normes no estan gens clares. Escoles que segreguen per sexe, la instauració i obligació del vel…etc.

La llibertat no es tria, el problema de gènere està molt arrelat dins de la societat occidental – la violència de gènera – No pot ser que les dones cobrin el 20% menys que els homes. Això passa per sobre de qualsevol construcció cultural. Qualsevol capitalisme té contradiccions fonamentals entre capital i treball. Opressió home/dona està entroncada en tota societat i continua sent una assignatura pendent. L’estat ha de ser molt clar en aquests temes, i s’ha de legislar des del principi, igual que les influències dels mitjans de comunicació, és l’abús de poder que va en totes direccions; les lleis han de ser molt clares, començant per les organitzacions sindicals.

Cultura, ideologia, identitat, perjudicis culturals, tradicions, concepció home-dona, masclisme original estructural…. És un efecte sols cultural?, o també econòmic?…. No forma part del mitjà de producció del sistema.

A l’Islam o a l’Àfrica negra, l’explotació d’esclaves sexuals és en l’àmbit particular, en l’àmbit familiar, no en l’àmbit públic – harems.

A Europa hi ha molta hipocresia,…. com que som més rics, som més demòcrates. A l’Islam el vel és explotació….. però i aquí ??… les sabates de taló què?.., i els llavis pintats?.

Existeixen infinitat de contradiccions culturals i de diferències de classe, els temes del socialisme, del feminisme, l’ecologia, etc… La protecció de les dones musulmanes…. Estan protegides de veritat ?, o estan protegides perquè són propietat ?.

No pot ser que qualsevol dret estigui controlat per un estat. Fins on s’han de respectar els costums culturals, religioses ancestrals ?… no poden existir indecisions polítiques.

Va existir l’islamisme progressista, però el finançament del terrorisme islàmic ha estat la causa de la reculada, juntament amb la hipocresia occidental, que ha fet possible aquest islamisme occidental. Molts musulmans al seu país, no anaven a la mesquita, i ara aquí són autèntics fidels islamistes.

Un molt valent manifest feminista.

Etiquetes Feminisme, Literatura catalana, Migració, S. XXI

Llibres

Petita crònica

L’any 1929, en ple ascens del nazisme es van publicar quatre narracions (- La col.lecció invisible, de 1925. – Un episodi del llac de Ginebra, de 1919. – Leporella, de 1929. – El llibreter Mendel, de 1929.), breus que varen gaudir d’un èxit extraordinari. Amb evidents traces autobiogràfiques,que retraten el gran declivi d’un món caduc, que la Gran Guerra va fer desaparèixer. Són una autèntica crònica literària d’una Europa entre guerres.

És una Petita crònica d’una Alemanya derrotada, que amb el Tractat de Versalles, va donar peu a la finalització del Segon Reich, i donar el tret de sortida al catastròfic i terrorífic Tercer Reich, a causa de les importants concessions territorials i als pagaments de les fortes indemnitzacions econòmiques que el poble alemany va haver de suportar com a penyora i despesa de la Gran Guerra. Tractat que va ser totalment vilipendiat, als anys trenta per ja saben qui….

En “Un episodi del llac de Ginebra”, Zweig escriu: “¿Per què no m’han de deixar anar amb la meva dona, si els ho demano per l’amor de Crist?…. ¿Per què en van treure de casa, doncs? Deien que havia de defensar Rússia i el tsar. Però Rússia queda molt lluny i el tsar….”.

El crític i escriptor Xavier Serrahima ens diu: “Stefan Zweig ens reflecteix amb gran força tant l’absurditat de la guerra com el caràcter d’aquells que, per defensar el seu país, són enviats a l’altra banda del planeta, i abandonats a la seva sort, com una desferra inútil, quan ja no són necessaris”

Com ens diu l’escriptor, Antoni Martí Monterde, gran coneixedor i estudiós de Zweig, que “En el període d’entre guerres, és un declarat neutral i pacifista, que per encàrrec del ministre d’Afers Exteriors d’Àustria, dóna un seguit de conferències a Zuric, Berna, Basilea i Lucerna, per a mostrar al país neutral per antonomàsia que Àustria no participava de l’esperit bel.licós d’Alemanya. És en aquest moment, a les acaballes de la Gran Guerra, quan Zweig comença a escriure les novel.les que anirà arredonint amb aquesta imatge de gran escriptor pacifista. Obres com Jeremies, El món de 1914, i Petita crònica”.

On continua dient: “El recull d’aquests quatre relats, són una mena d’autobiografia profunda, en què s’estableix una relació negativa respecte al positiu que representen les seves grans memòries: El món d’ahir – Memòries d’un europeu, redactades als anys quaranta i publicades pòstumament.”

“No va poder defugir de la Primera Guerra Mundial, al final tampoc no va poder eludir la Segona, ni els efectes del nazisme sobre la seva condició jueva, ja que el seu aristocratisme intel.lectual alemany no li estalviaria de veure cremar els seus llibres ni d’haver.se d’exiliar a Brasil, on es va acabar suïcidant”.

Aquests breus escrits ens confirmen la fama de pacifista i europeista de Zweig, que va representar, com pocs, la idea d’una Europa culturalment unida, així com va ser un fort activista social sent un dels primers escriptors que protestaren contra la intervenció d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial, escrivint sobre la crua realitat europea de tots aquells anys, fins a definir-se posteriorment com “no ari”.

L’antic món deixa pas a una nova realitat en la qual el llibreter de llibres vells és considerat com un “paràsit incòmode i inútil”.

“¿Per què vivim, si el vent esborra fins a l’última petjada que van deixant els nostres peus?” Pàg.111.

“..si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’impecable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit” Pàg. 130.

Ens narra una sèrie de fets comuns, normals, corrents, però uns fets del tot importants, de i per a persones normals, discretes, de personatges inadvertits, perdedors….

Descriu uns relats que s’han de preservar i transmetre d’una generació a l’altre, que no han de caure en l’oblit. Avui ho anomenen “el rescat de la memòria històrica”. Preservar, protegir els esdeveniments pòstums. La història dels nostres predecessors, dels nostres orígens més pròxims i obtenir la immortalitat d’uns fets que nosaltres no hem viscut, però que si hem de transmetre…. amb totes les seves conseqüències.

Tal com va deixar escrit Josep Pla, referent al rescat de la memòria històrica, en el llibre “Fer.la petar”, en el capítol “per què sóc conservador”:

“L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és una criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva.

La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries…. Mantenir el testimoni d’aquestes coses és cultura.

Per això es treballa tan frenèticament, per fer a cada moment taula rasa del passat.”

El seu suïcidi va representar la perduda d’un intel.lectual, extraordinàriament popular, que tenia clar que va deixar d’existir, en el moment en què va experimentar que el món, que l’envoltava estava perdut, i que no hi havia retorn possible al món anterior.

La seva vida va ser, en si mateixa, la pròpia història d’Europa.

Etiquetes Europa, Literatura austríaca, Narrativa, S. XX

Cinema i sèries

Las Uvas de la Ira

(The grapes of wrath)

Drama basat en la novel.la del mateix nom, guanyadora del premi Pulitzer, de Jhon Steinbeck – premi Nobel de Literatura – que la va escriure indignat per les condicions de les víctimes de la Gran Depressió, fervent valedor del pensament ecològic, crític amb el capitalisme i fent costat a les reformes del president Roosevelt, el New Deal, a favor de la classe treballadora, de la dignitat humana i dels drets civils. Obra molt polèmica i transgressora dins la seva època, escrita el 1939. – Autor, també, de Ratones y hombres, La perla i Al Este del Edén –

John Steinbeck, Premi Nobel de Literatura de 1962, i el 1964 el president Lyndon B. Johnson, atorgà a l’escriptor la Medalla presidencial de la Llibertat.

Pel.lícula dirigida per John Ford el 1940 i interpretada per un jove Henry Fonda en el paper de Tom Joad – nominat a l’oscar al millor actor-.

La pel.lícula és d’un blanc i negre d’ombres molt fosques apocalíptiques, que terroritzant.

Emfatitzes i et submergeixes dins de la tragèdia, amb escenes molt llargues i lentes que t’impressionen, desanimant, i omplen de tristesa.

Els milers de persones que travessant la famosa ruta 66, per efectuar centenars de Kms. amb vells trastos atrotinats – avui en dia és la interestatal més famosa i turística del món – per arribar a la “tierra prometida”, que molts no veuran, i altres quedaran defraudats amb la impotència d’observar la Gran maquinària capitalista i les brutals forces policials repressives.

Sinopsis:

Tom torna a casa després de quatre anys de presó, però la seva il.lusió per arribar es torna frustració, en veure abandonada totes les terres i cases. És el fill gran d’una família de parcers, que després de molts anys, la sequera ha destruït tots els camps de cultiu deixant-los improductius per a properes collites. Tots ells es veuen obligats a fugir, a emigrar a altres llocs per escapar de la fam, de la misèria i de la pobresa extrema.

Enfront tan desesperada situació, emprenen viatge a Califòrnia, on han sentit a dir que hi ha treball per a tothom i ben pagat. Durant el viatge, travessen infinitat de penúries, desgracies i sofriments.

Resum i comentari:

Gran obra mestre de John Ford, de dues hores de durada, segurament és la pel.lícula que reflecteix millor el període de La Gran Depressió Americana, que va des del 1929 fins a la II G.M. Ens mostra una desesperada i cruenta crònica social i econòmica durant els anys vint. Una vigorosa, lírica i a la vegada poètica, d’espectacular i brillant narrativa, on posa de manifest la figura del matriarcat, encarnada per la força i la tenacitat de la mare (Jane Darwell, guanyadora d’un oscar, a la millor actriu de repartiment), per mantenir unida la família i la lluita per la supervivència. On es veu la colpidora escena on ha de deixar-ho tot, cremar tots els seus records i enterrar totes les seves il.lusions. Ens posa de manifest els lligams que envolten i mantenen unida la família, que es basen i sustenten en la figura de la mare.

El drama de la innocència perduda. El desastre ecològic. L’erosió i desertització de la terra. La perduda de la fe.

El tribunal dels Estats Units va acusar John Ford d’incitar i promulgar el comunisme per fer referències a les injustícies i reflecteix les grans diferències socials, que deien no ser certes, de la gent esbrellant.se per un maleït tros de pa sec, o per un miserable jornal per treballar i aconseguir unes monedes. Va instigar un gran debat referit als drets humans, també es va acusar el president Roosevelt de comunista, quan era tot el contrari. Com en moltes altres ocasions, la pel.lícula a Espanya no es va projectar fins a l’any 1982, en època de Felipe González. I això que parlava de la immigració interna d’un mateix país i no com avui en dia que les grans corrents migratoris són del Pròxim Orient i d’Àfrica.

És la tempesta perfecta, és conjugant elements de poder. Les sorprenents i dures imatges dels especuladors terratinents sense escrúpols que obliguen a deixar les terres. La miserable paga que oferien per recollir les fruites amb jornades interminables. On els desgraciats bracers es varen deixar la pell per a travessar la famosa Ruta 66 en cerca d’una millor vida, i que molts anys després els turistes i viatgers la recorren per plaer. Les antigues terres productives arrancades als indis, i donades als agricultors inexperts, que arrenquen les plantes autòctones, donant lloc a la falta d’humitat, provocant un canvi ecològic d’irremeiable desertització, obligant la gent a marxar i així especular. La crisi del diumenge negra 1935. Factors menyspreables de racisme, manca de solidaritat social. No es fa res per ajudar als camperols. La mala gestió dels governs, els interessos econòmics. L’elevada mortalitat infantil, fluctuacions dels preus, els salaris miserables….., lliga molt amb el present… els refugiats de Lesbos i els milers de naufragis i rescats de pàteres al Mediterrani.

S’ha de mencionar a l’actor John Carradine en el paper de exreverend Casy, que ha deixat de creure en els romanços religiosos.

Ens mostra una altra imatge d’EAU, una altra Amèrica profunda, i no la terra promesa i d’oportunitats, que sempre ens han venut. Hi ha una altra Amèrica de terres molt allunyada de les costes marítimes molt més riques. El centre és molt pitjor, igual que la nostra meseta hispànica. EUA es debat entre el social i l’individualisme. El rebuig a l’immigrant, al desconegut, al pària, al foraster. Malauradament aquest fet social continua vigent avui en dia.

John Ford, utilitza un humor crític brutal, pitjor que l’humor britànic, el relat de la mort dels fills, que han mort feliços amb el ventre inflat. L’escena dels dos gasoliners, vestits de blanc immaculat, i dient “aquesta gent no és humana”… humor negre molt àcid, irònic, punyent.

La lluita de l’home enfront l’estat tot poderós, que li preocupa més els morts que els vius. Estructures empresarials impersonals, no saps qui és el qui et fa fora de casa teva, de les teves terres de conreu, no saps qui és el propietari. És una pel.lícula d’una vigència actual impressionant. (avui, els fons immobiliaris, d’inversió, els call centers anònims, fons voltors, corporacions internacionals,…. marqui l’un, premi el tres… per seguir identifiquis amb el seu…. ).

El famós mite de la terra promesa. La figura de la mare pal de paller per preservar la unitat de la família. El mite del fill pròdig. La visió d’un canvi tecnològic aterridor, desesperant, aclaparador i de desesperança profunda…, el tractor, les potents màquines agrícoles, els bars i paradors de carreteres, els primers autoserveis, els grans moviments de població, dintre d’una societat que estava completament anquilosada.

El poder d’autocrítica de la societat nord-americana, sobresurt una vegada més. És una societat amb molts defectes, però ja voldríem tenir a Europa en general i a en particular a la nostra “Unidaz de España” un poder tan crític i alhora tan necessari i constructiu com el de la societat americana.

Pel.lícula molt recomanable, tant pels amants del cinema clàssic, com per a qualsevol altre ésser humà, perquè ens mostra les penúries i calamitats a les quals es veuen obligats la gent que ha d’emigrar a la recerca d’una millor vida, de les desigualtats, dels tractes vexatoris que s’han de suportar.

En la pel.lícula apareixen: la radicalització blanca, la música afro-americana, el “melting pot” (perquè una societat heterogènia es faci més homogènia), l’expulsió dels parcers de les terres, l’obligació d’emigrar en cerca de millors condicions de vida, les conseqüències de la Gran Depressió, el desastre del Dust Bowl (el desastre ecològic), la punyent travessa de la famosa ruta 66 (avui principal new tourist fashion route), el Crac del 29, el New Deal (la política intervencionista de F.D. Roosevelt), els parcers atrapats per les plagues, els campaments infrahumans dels desplaçats, l’explotació obrera, “els esquirols”, les vagues violentes, les segregacions dels forçosos immigrants, i com no les revoltes racials i els inicis dels moviments pels drets civils…

– “Es una toma de conciencia obrera/sindical que se adquiere a fuerza de palos, de hambre y de sufrimientos”.

– “És la mirada de l’explotació humana per aquells que ostentant el poder i la riquesa…..”

Etiquetes Cinema, Economia, Estats Units d'Amèrica, Literatura

Llibres

Por

De Stefan Zweig

Resum:

Una jove burgesa, esposa, mare de dos fills, de família perfecta i vida meravellosa però … sempre hi ha un, però….., inicia una relació amb un jove, un tan bohemi, per sortir de la rutina. El terror de ser descoberta pel seu marit, de perdre tot el que posseeix que tant necessita i valora, la sumirà en un tempestuós malson.

Por és una excel.lent novel.la curta, intensa, valenta, que es llegeix d’una tirada plena d’angoixes, de sentiments, d’intrigues, i molt colpidora tenint en compte l’any i l’època avançada en el seu temps en què va ser escrita -1913-, amb un final tan sorprenent per a la protagonista com per al lector.….

Comentari:

Crec que no és una relació frenètica de desig sexual, més aviat és una relació on per unes estones, la Irene, s’oblida de la seva insubstancial vida.

El terror, la por a ser descoberta pel seu marit arran del xantatge d’una dona marginal, que descobreix la seva infidelitat i posició social, la sotmet a un cruel insomni i canvis de comportament.

L’autor aconsegueix transmetre tota l’angoixa, i sofriment d’una dona que, finalment, aconsegueix apreciar el que té, justament quan està a punt de perdre-ho tot. Enganxa des de la primera línia, et fa entrar al relat… i aconsegueix encomanar la sensació i el sentiment de la protagonista des de l’inici.

Afloren manifestacions de crítica social, el desig o la necessitat de saber que a la vida hi ha alguna cosa més que la rutina quotidiana i avorrida d’aquesta burgesia autocomplaent.

Ens parla d’una infidelitat un tan superficial, però ens mostra les pors i ens explica els motius. Subtilment ens endinsa escenes d’alta tensió, que compliquen i augmenten el suspens i la intriga. La història és bastant simple, però ens retrata una frívola classe social i el procés on la por i el patiment es van apoderant de la protagonista.

La veritable por li impedeix demanar perdó i pregar ser perdonada.

Fritz, el marit li diu: “La por és pitjor que el càstig, perquè aquest està determinat, més que no pas la terrible indeterminació, l’espantosa eternitat de l’espera”. Pàg. 80

Etiquetes Literatura austríaca, Narrativa, S. XX

Llibres

Montaigne

De Stefan Zweig

Segons Montaigne: L’objecte buscat és el coneixement d’un mateix, l’avaluació del seu propi judici, així com els seus costums i manies més secretes. Il.luminar el seu propi retrat. El coneixement d’un mateix i explorar els enigmes de la nostra pròpia condició, de les nostres misèries, vanitats, però sempre des de la dignitat.

Davant les preocupacions domèstiques, les propietats, fortuna, i control de l’administració del patrimoni heretat, es vol desempallegar, per a separar-se d’aquesta llosa que el lliga i l’obsessiona, per preservar la seva llibertat individual i de pensament.

Zweig amenaçat pels esdeveniments d’Europa, el drama del nazisme i de la guerra, busca refugi i explicacions per mantenir-se fora de la brutal situació dels que, incondicionalment segueixen enlluernats dins d’una nebulosa, les doctrines i les idees dels que arrasant per aconseguir el poder, sense sospesar el perill que representa perdre la teva pròpia independència.

Com ens manifesta el crític en la contraportada, el text de Zweig sobre Montaigne “no és un estudi fred destinat a especialistes, sinó una obra emocionada i vibrant dirigida al públic habitual de l’autor”

L’esperança de Montaigne, també es va fer patent en Zweig, en voler concebre una nova aurora per a Europa.

On es qüestiona les seves pròpies paraules, estats d’ànim i opinions, envoltades per les angoixants brutalitats i successos que arrasen el món en aquell moment.

Zweig amb el seu pensament subtilesa i art literari, s’identifica amb Montaigne i ens projecta la seva pròpia autobiografia, convidant-nos a seguir lluitant en el pensament, la investigació i el diàleg.

La religió no va ser gaire important en la seva educació. En una entrevista va dir:

“Ma mare i mon pare eren jueus només per un accident de naixement.”

Tal com diu altre crític:

“És un relat de la seva pròpia obsessió” – “Un assaig recomanable, un aperitiu subtil, per un gran banquet intel.lectual”

Ens deixa aquest llibre/obra inacabada, desencantat, avorrit i deprimit sobre el seu futur i el del seu país, el 22 de febrer de 1942, desesperat pels esdeveniments que envolten el futur d’Europa i de la seva cultura, ell i la seva esposa se suïciden, en creure que el nazisme acabaria per estendre’s per tot el planeta.

Deixa una nota escrita:

“Crec que és millor finalitzar en un bon moment i de peu una vida en la qual la tasca intel.lectual va significar el goig més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra.”

“Allò que ha estat pensat en llibertat mai no pot limitar la llibertat d’altri.” – S. Zweig.

Etiquetes Biografia, Filosofia, Literatura austríaca, Narrativa, S. XX