Pel·lícula que es pot veure a Filmin.cat en versió original amb subtítols en català
Una gran ambició
Pel·lícula històrica que explica part de la política italiana dels anys 1973-78 a través de la vida d’Enrico Berlinguer que fou el president del Partit Comunista Italià (PCI).
És l’època de l’eurocomunisme. Els partits comunistes d’Itàlia-Berlinguer-, França -Marchais- i Espanya -Carrillo- trencant amb la disciplina que marca Moscou. Creuen que es pot aaribar el poder democràticament sense revolució.
Elio Germano interpretant Enrico Berlinguer a “La grande ambizione”
Hi surten les vicissituds que passa Berlinguer per explicar-ho. Els viatges a Moscou i les converses amb els seus dirigents. També com els comunistes italians accepten el canvi de paradigma.
Ens presenta un líder no carismàtic, però que creu firmament en les seves idees i convenç a la gent. Les relacions amb els altres partits i fonamentalment amb la Democràcia Cristiana, el partit del govern tradicional des del final de la segona guerra mundial.
Lògicament hi surt el previsible pacte de govern que haurà de fer amb la democràcia cristiana -Aldo Moro- per entrar a governar el país com a resultat de les eleccions en què els comunistes sense ser majoria tindran un percentatge important de vots.
La il·lusió es trenca amb el segrest i posterior assassinat d’Aldo Moro per les Brigades Rojes el 1978.
El film es complementa molt bé amb la sèrie Esterno Notte que relata el segrest i assassinat d’Aldo Moro. Es veuen les dos visions del possible pacte entre els principals partits del país en el moment.
Una bona pel·lícula per repassar el que fou l’eurocomunisme i el que va representar en un cert moment per l’Europa del sud enfrontada a l’immobilisme de la URSS i a la seva obediència.
Andy Durgan:El POUM. República, revolució i contrarevolució
Editorial Sylone – Viento sur, 2025
L’autor
Historiador especialitzat en la guerra civil espanyola i principalment en el POUM. Autor de diversos llibres al respecte, citarem només l’anterior Voluntarios por la revolución en què hi trobem biografiats tots els milicians internacionals que varen formar de les brigades internacionals enquadrats en el POUM.
El llibre
Relativament curt -178 pàgines- està citant contínuament textos de l’època. No cal dir que amb molta profusió dels de Maurín i de Nin. Basats en aquests ens explica el que pensaven els dos dirigents que era principalment la ideologia del partit.
Situa molt bé el POUM en el moment històric en què va existir. També les afinitats i principalment les diferències amb els altres partits comunistes. La problemàtica amb la tercera internacional i les males relacions amb la URSS estalinista que varen portar a l’assassinat de Maurin i altres dirigents i al cap i a la fi a la desaparició del partit perseguit per feixistes i comunistes de la línia estalinista.
Hi ha una petita biografia política de Maurin el dirigent del BOC abans de la fusió que va donar lloc al POUM i després el verdader dirigent d’aquest. També d’Andreu Nin i les seves dissidències amb els comunistes stalinistes.
Parla un cop més de la dicotomia feixisme / revolució, de les prioritats de fer la revolució o guanyar la guerra primer. De com els partits revolucionaris la CNT-FAI i el POUM van quedant superats pels esdeveniments a mida que avança la guerra i com el Partit Comunista i les seves idees van agafant protagonisme i poder.
Sobre les dones i la participació en la revolució, no ho veuen fàcil. Ha de ser a través de la incorporació al treball i en conseqüència en els sindicats. En la realitat de la guerra les dones varen donar suport al esforç bèl·lic fent tasques sanitàries i de rereguarda. Desmitifica la participació en el front que en tot cas no es va permetre amb la militarització que va decretar el govern.
En relació als fets de maig del 37 ens dona la versió poumista de què un cop expulsats del govern de la Generalitat que implicava un aïllament polític i no poder pactar amb la CNT es varen trobar que el govern volia desarmar als treballadors a la rereguarda i els va esclafar en els combats de carrer. Finalment el Govern central dominat ja per el Partit comunista, un cop agafat el control de l’ordre públic, va declarar il·legal el POUM i començaren les persecucions als seus membres.
Més informació
Andy Durgan, historiador, autor del llibre “Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española”. Tertúlia Amics de la Història de l’Ateneu Barcelonès, 6 de novembre de 2023. Trobareu un ampli resum de la sessió a càrrec de Miquel Nistal. Vegeu el Blog d’Història
Nascut a Madrid, arquitecte i urbanista, va continuar estudis a Alemanya i va donar classes a la Universitat Tècnica de Darmstadt. Després de vuit anys ha tornat a Madrid. Col·labora al diari El Confidencial
El llibre
Interesant i curiós al mateix temps. És interessant ja que ens fa comprendre millor el Madrid actual i cap a on vol anar. Aquesta capital que aspira a tenir 10 milions d’habitants d’aquí a deu/quinze anys. També entenem millor aquella frase que diu la sra. Ayuso de què “Madrid és Espanya” -per cert sembla que el primer que la va dir va ser el president del govern Leopoldo Calvo Sotelo-. I finalment ens explica com tots els partits remen en un mateix sentit per aconseguir situar Madrid dins de les grans ciutats europees que sembla que s’ha convertit en un objectiu comú de tots els madrilenys.
El trobem curiós ja que no és un assaig d’història, ni d’urbanisme, ni de sociologia, ni de geopolítica, ni de ciutats… Però al mateix temps és un llibre que engloba totes aquestes disciplines i més.
Està escrit en un estil desenfrenat, planer, poc acadèmic, sense cites a peu de pàgina i sense bibliografia. Cal dir que quan es refereix a frases d’altres autors dins el text, ho indica. També que el llibre està ben documentat i així ho veiem en els agraïments. Potser hem trobat a faltar un plànol de Madrid que situï els nous barris i els municipis absorbits en la dècada dels 40 del segle passat.
En la nostra opinió, reflecteix un cert imperialisme quant a què tota Espanya i Llatinoamèrica han de col·laborar en la ingent aventura de construir una gran ciutat que parli de tu a tu amb París i Londres. Encara que, per l’autor, impliqui un cert espoli de l’Amèrica llatina i de tot Espanya.
Madrid és una ciutat de dretes, ens explica per què ho és i per què ho serà. Diu que tothom té un pis que va comprar barat i ara val molts diners. No considera significativa la manca d’allotjaments ja que sembla creure que tots els nouvinguts, iberoamericans fonamentalment, poden comprar un xalet o un pis de nova construcció en els nous barris.
Així com el segle XIX va ser el dels estats-nació, considera que el XX ha estat el de les ciutats i el XXI serà el de les ciutats-estat. Es passarà de l’organització en regions a la d’àrees metropolitanes. Segons ell, el gran Madrid dels 10 milions, es farà englobant Toledo, Guadalajara, Ávila i Segovia i totes les ciutats tipus Alcalá de Henares i Móstoles que es troben per el camí.
L’autor, veu la necessitat de crear diferents centres que aconsegueixin revertir els actuals fluxos camp-ciutat. Descentralitzant els caps de comarca recolzant-se en les comunicacions no solament radials per mantenir la gent en el territori. Planteja una organització pericèntrica amb centres que siguin subnusos del centre.
El gran Madrid creix últimament uns 100.000 habitants/any. Atès que la majoria d’aquest creixements es deguda a la immigració o fills d’immigrants això implica una multiculturalitat important, ningú és originari de Madrid. Dels 1,4 milions d’immigrants arribats els últims 20 anys, 820.000 son sud-americans.
Madrid es converteix en una ciutat refugi per la gent de Sud-amèrica que per raons generalment polítiques o econòmiques vol sortir del seu país. Està prenent el lloc a Miami ja que per viure sembla que es troben millor aquí amb una cultura més similar i amb una educació i sanitat més econòmica.
El 1996 el govern Aznar va crear “Las bases del programa de modernización del sector publico empresarial del Estado”. Amb ell es varen privatitzar les grans empreses públiques que es convertiran en multinacionals que invertiran principalment a Sudamèrica. La gran banca seguirà el mateix camí. Ara es produeix un fenomen en sentit contrari. Capitals privats surten d’allà i venen a Madrid que es vol convertir en un centre financer que vol competir amb Londres, Frankfurt i París.
L’Espanya de les autonomies ha beneficiat Madrid dotant-la d’un poder que no tenia només com a capital. Un exemple seria la baixada d’impostos que s’aplica als residents.
Actualment s’està creant un nou centre de negocis i cultura al nord a través de la nova estació de Chamartín i les torres construïdes a l’antiga ciutat esportiva del Real Madrid i on s´hi ubicaran hospitals i universitats entre altres equipaments, tot ells amb capital privat.
S’està potenciant la indústria i els serveis en la zona sud. La ciutat no pot ser un conjunt de guetos de diferent nivell econòmic incomunicats. Es necessari que les infraestructures no siguin barreres i les comunicacions siguin també circulars, no només radials. S’ha de cosir el territori, per evitar entre altres, conflictes territorials.
El creixement desmesurat de Madrid i altres megalòpolis ens diu que el món només vol relacionar-se amb pocs llocs, de manera que no és Madrid que atrau únicament a la gent sinó que aquesta mateixa gent ja busca aquest tipus de ciutat.
Com a resum, podríem dir que amb un títol molt explícit ens indica cap a on va aquest Madrid neoliberal que semblen voler els partits de dreta enfront d’unes esquerres que no saben molt bé el que volen, encara que realment ja hi estan d’acord.
Oberta fins el 8 de març de 2026 Comisari: Vicente Todolí
És una retrospectiva de l’escultor madrileny mort el 2001. Juan Muñoz sempre deia que havia copiat molt dels clàssics, entenent com a tals els grans mestres del renaixement, els manieristes i el barroc espanyol. Una frase típica d’ell era “de la historia del arte robo lo que puedo”.
Suposem que en conseqüència s’ha muntat una exposició diferent i poc convencional. Si bé és cert que hi ha algunes sales dedicades únicament a la seva obra -edifici dels Jerónimos- també la trobem enmig d’altres sales -edifici Villanueva- i obres amb un diàleg de les seves escultures i instal·lacions amb les pintures que l’han influenciat de Velázquez, Goya, Borromini, Bernini,… Es tracta d’un escultor alimentat per la pintura que té temes compartits com els nans de la cort o la perspectiva amb aquests grans autors.
Les seves obres són sovint figures humanes quietes, estàtiques, silencioses, enigmàtiques, que ens forcen a reflexionar sobre la tensió entre el ser-hi i el no ser-hi. En molts casos no tenen peus i la cara és igual. És una bona ocasió per veure la connexió entre l’escultura contemporània y la pintura clàssica. Per explorar com l’artista contemporani dialoga amb els grans autors del passat, no imitant-los sinó refent els seus materials. A l’exposició també hi trobem obres de diferents col·leccions privades i d’altres institucions difícils de veure habitualment.
The Nature of Visual Illusion Vision
Evidentment i un cop hi ets, donat que no és una mostra llarga és molt recomanable per fer una visita encara que sigui parcial a altres peces del Museu.
Una peça destacada es troba a l’exterior just a l’entrada. És un grup escultòric “Trece riéndose unos de otros” que es va fer per Oporto quan va ser capital cultural europea el 2001.
Trece riéndose unos de otros
Per acabar, cal dir que tenim obra de Juan Muñoz a la plaça del Mar, a la Barceloneta. Es titula “Una habitació on sempre plou” i forma part de l’exposició permanent que va instal·lar-se amb motiu de les olimpíades. L’escultura està formada per cinc figures humanes de bronze de mida quasi natural, amb els ulls embenats, totes dins una gàbia. Originàriament la gàbia havia de ser plena d’aigua. Per raons sembla que tècniques l’obra va quedar inconclusa.
Una habitació on sempre plou. Obra de Juan Muñoz a la Barceloneta
Igualment tenim a Catalunya, concretament a Balaguer, a l’espai Planta Sorigué -privat però que es pot visitar- l’obra “Double Bind”. La visita és interesant ja que hi ha obres importants d’altres artistes, Antonio Lopez, Anselm Kiefer, Chiharu Siota, William Kentritge.
Double Bind de Juan Muñoz en Planta Sorigué (Balaguer)
Exposició del Museu d’Arqueologia de Catalunya Organitzada en col·laboració amb diversos museus i institucions sards
Fins l’11 de gener
En general coneixem poc Sardenya la segona illa més gran del Mediterrani tot i la seva proximitat -uns 600 Kms des de Barcelona-, amb una població de més d’un milió i mig de persones.
L’exposició pretén apropar-nos-la, difondre el coneixement de la prehistòria sarda i sense amagar-ho, millorar l’oferta cultural i fomentar el turisme a l’illa.
Figura de pugilista
La mostra va des del primer megalitisme – Sardenya, l’illa megalítica uns 4.000 anys abans de Crist- fins l’inici de l’època romana després de les guerres púniques
Figura femenina
Suposem que per raons obvies hi trobem moltes peces petites de pedra, d’argila, de ferro i de bronze -les dues últimes lògicament de l’edat de bronze-.
Nau en miniatura
Les grans construccions i peces ens les mostren amb uns vídeos molt cuidats i reconstruccions virtuals en 3D. Son molt còmodes de visionar. També hi ha molts cartells explicatius i una línia del temps que ens ajuda a situar l’exposició dins la història de la Mediterrània.
Guerrer amb dos escuts
De la primera època destaquen els grans dòlmens, els menhirs – més de 740- i les tombes circulars. De l’edat de bronze els nurags,les cases dels ogres i les tombes de gegants.
Els nurags semblen ser el que avui en diem sales multifuncionals. Construïts entre el 1800 i el 1150 aC. eren el centre de la vida social, religiosa, administrativa. També estructures defensives, residencials i marcadors de control territorial. Es calcula que n’hi ha uns 7.000, fets de paret seca, son torres de planta en diferents formes geomètriques i diverses plantes coberts per una falsa cúpula. Tenen corredors, escales i cambres simples o múltiples.
Nurag de Barumini
Les cases dels ogres, també construïts amb pedra seca, segons la tradició hi vivien antics éssers gegants i malvats amb trets humans.
També ens presenten les tombes de gegants, monuments funeraris de caràcter col·lectiu per allotjar centenars de difunts de qualsevol edat, gènere i grup social. El “mal nom” vindria de la tradició popular sarda.
Les excavacions han començat amb certa intensitat en època recent -anys 70 del segle passat- trobant-se jaciments lògicament a la costa però també a l’interior.
En resum, una interessant exposició que ens permet veure l’evolució d’una de les civilitzacions mediterrànies fins aproximadament el naixement de Crist i comparar-la amb les altres dins el mateix període.
Nota de l’autor: Les imatges son fetes per l’autor directament el que fa que es vegin reflexos en alguns casos. Les mides de les fotos no es corresponen a la realitat per necessitats de maquetació.
Crèdits
Exposició promoguda per la Fundació Mont’e Prama, –amb finançament de la Regió Autònoma de Sardenya, “Gran projecte Mont’e Prama”–,en col·laboració amb el Ministeri de Cultura de la República italiana- Direcció General de Museus, la Direcció Regional de Museus Nacionals de Sardenya, el Museu Nacional de Cagliari i el municipi de Cabras, es reconeix també la col·laboració de l’Ambaixada d’Itàlia a Madrid, el Consolat General d’Itàlia a Barcelona, i l’Institut Italià de Cultura de Barcelona. L’organització general ha estat a càrrec de Villaggio Globale International.
Aquest tercer dietari de Raimon -el 1983 va publicar Les hores guanyades i el 2023 Personal i transferible– prossegueix la qualitat dels anteriors i torna a demostrar que el conegut cantautor valencià és més que un artista. El ciutadà Ramon Pelegero és, sobretot, un intel·lectual, concepte, avui dia, potser en desús.
Ho és, indubtablement, per la qualitat de les seves reflexions. Però també per les lectures, ben singulars. I per la seva implicació en els afers col·lectius. Just quan començava en l’ofici de cantar, el xativí s’havia llicenciat en Història, i això té el seu pes.
Que Raimon, a més de bon escriptor, és un gran cantant i autor resta fora de tot dubte. N’ha donat prou mostres amb les seves pròpies cançons, la interpretació de poemes del Renaixement valencià o de versos ben triats d’un poeta tant de referència com Salvador Espriu. I tot plegat, anant sempre per lliure. En paraules de Salvador Espriu: “Raimon, un fenomen complexíssim. Raimon anticonvencional, inquietador, insòlit, exemplar. Raimon, un “clàssic”? Per la seva realitat ètica, sí. Per l’excel·lència i per la més que probable perdurabilitat del seu art també. En el sentit de “normatiu”? Jo crec que no, perquè és inimitable i no repetible.”
I això també s’escau a nivell polític. El nostre home se sent, sobretot -tot i no declarar-se independentista- ciutadà dels Països Catalans, a més d’una persona molt coherentment d’esquerres. El que és curiós és que se l’havia considerat pròxim a aquell partit tant potent que va ser el PSUC, però sempre vol donar a entendre que no es casa amb ningú. Casat -i molt enamorat- només ho està amb la seva dona, la italiana Annalisa Corti, que ha estat també la seva mànager. Vegeu la Fundació Raimon i Annalisahttps://www.fundacioraimoniannalisa.com/
La Fundació Raimon i Annalisa, al monestir de Santa Clara de Xàtiva.
Al llibre -que transcorre entre els anys 1984 i 1989- abunden, com als dietaris anteriors, notes subtils d’ambient i de paisatge. També tot el tràfec de la feina: la composició i la interpretació, els assaigs, els recitals, les entrevistes i altres intervencions als mitjans. També hi són els desànims, les incerteses i els dubtes. I compten igualment -a més de l’actualitat política- els llocs: Barcelona com a residència habitual, la Xàtiva de provinença, la Xàbia d’estiueg i altres estades freqüents, València, Roma, París, Frankfurt, Nova York o el Japó. I són importants, no cal dir, els amics, entre els quals Rafael Ribó, Manuel Vázquez Montalbán, Joan Fuster, Andreu Alfaro, Enric Sopena, Manuel Vicent…
Joan Fuster, Sueca, desembre 1983. Foto: C. PuigAmb Rafel Ribó. Foto d’autor desconegut
Fotografies extretes de la Fundació Raimon i Annalisa
El llibre té una vessant molt emotiva arran d’una operació de càncer de la seva dona i la mort de la mare de l’artista. Són pàgines d’una gran tendresa i d’una molt valuosa qualitat humana.
Raimon i Annalisa a sa casa a Barcelona. 1993. Foto: Ros Ribas
En definitiva, aquest Punxa de temps ens punxa, ben cert, perquè ens transmet el record d’aquells anys 80 del segle XX que van prefigurar la realitat D’un temps, d’un país -títol d’una de les primeres cançons raimonianes-: els nostres.
Proves per la portada del 1er EP. 1963. Foto: Maspons
Exposició organitzada per l’Ajuntament de Maó i Ca n’Oliver
Comissariat: Carles Jiménez i Artur Ramón
Lloc: Centre d’art Ca n’Oliver
Francesc Hernández Mora (Maó 1905-Ciutadella 1980) és un pintor fonamentalment expressionista, tot i que també abstracte, que no va viure de la pintura -les seves exposicions a Menorca fracassaren econòmicament parlant i també la de la sala Gaspar a Barcelona-. Va ser incomprès per la societat que l’envoltava. Va viure fonamentalment del disseny de joies de fàbriques de bijuteria, activitat molt important a l’illa en aquells moments.
A Menorca als anys 1950-70 la pintura que dominava era el paisatge realista-impressionista de Vives Llull, Torrent, Poch Romeu,… A la resta d’Espanya els moviments artístics tipus Dau el Set (1948), El Paso i Equipo Realidad (els dos iniciats el 1957) que connectaven amb les avantguardes de la resta d’Europa i els Estats Units, tampoc tenien gaire èxit al país.
Hernández Mora que viatjà molt poc va ser conscient de l’evolució de l’art del seu temps i una de les grans virtuts d’aquesta exposició, a part de posar-la en context, és el diàleg que s’estableix amb altres grans artistes contemporanis des de la distància i el desconeixement. Fou gravador, aquarel·lista, dissenyador de joies, cartellista i escultor.
És un autor que podríem dir-ne polifacètic, ja que cultivà diferents arts i tècniques des del seu aïllament insular investigant nous camins. També ens pot recordar als grans artistes renaixentistes en el que es refereix a cultivar diferents facetes de l’art.
L’exposició reuneix part de l’obra que es guarda en el fons de Ca n’Oliver i una sèrie d’obres d’altres autors que pertanyen a particulars i són les que veurem dialogant amb les d’Hernández Mora i on ens apareixeran similituds i interpretacions similars de la taca, la forma i la línia.
Cal destacar que les obres provinents de col·leccions particulars no són fàcils de veure, aquesta és una bona ocasió per fer-ho.
El recorregut de l’exposició ens porta per diferents àmbits, en destacarem solament alguns.
Xilografies i escultures de fang
Les primeres tingueren èxit ja que el tema recordava la temàtica costumista de llarga tradició a l’illa sent el màxim exponent Giuseppe Chiesa durant el segle XVIII sota la dominació anglesa.
Imatge 1. Dedicada a les festes de Sant Joan de Ciutadella, hi trobem com elements característics “s’homo des be”, la vestimenta dels caixers i la creu de Malta
Taques
L’autor busca l’abstracció, desapareix la forma. El moviment d’origen europeu resultat de l’existencialisme, el seguiran a Espanya entre d’altres Cuixart, Guinovart i Tàpies.
Hernández Mora treballà intensament els monotips -matrius de vidre entintades i aplicades sobre paper- que deixant a l’atzar el protagonisme de l’obra.
Imatge 2. Un del monotips presentats que dialoga amb la imatge 3.
Imatge 3. Antoni Tàpies, Silueta de creu. Pintura, vernís i llapis.
Trames
També retícules que donen a l’obra dinamisme i ritme establint un cert ordre dins el caos. Segons algun crític d’art la retícula és la màxima expressió de l’art modern al no ser un art objectiu.
Imatge 4 Una de les trames que dialoga perfectament amb les obres de Manuel Rivera, Hans Hartung i Salvador Dalí. En l’exposició es presenta junt a una obra de Dalí.
Imatge 5. Salvador Dalí. Sense títol. Hi podem apreciar la figura dels pescadors en la part superior treballant amb les xarxes en primer terme.
Formes
Les xilografies dotaren a Hernández Mora de convertir la línies en volums donant obres amb marcat simbolisme. Són un nova evolució de les taques dels monotips.
Imatge 6. Una de les formes que anys posteriors, la trobarem dialogant amb obra de Miquel Barceló.
Imatge 7. Miquel Barceló. L’art de dibuixar. Aiguafort.
Finalment, no podem deixar de mostrar una de les joies creades que fonamentalment foren el seu “modus vivendi”.
Imatge 8. Una de les joies exposades
Nota: les imatges són de l’autor de la ressenya, fetes directament de l’exposició i molt millorables donats entre altres, els reflexos que hi trobem.
En un dia ben aprofitat hem pogut fer les següents activitats
MNAC: Exposició Zurbarán
Acaba el 29 de juny. Un dels artistes més importants del segle d’or espanyol. Molt se n’ha parlat dels tres quadres subtilment diferents de la visió de Sant Francesc pel papa Nicolás V que s’han pogut reunir amb motiu de la restauració del que té el MNAC. Molt interesant el vídeo que explica com s’ha fet. Ens hem detingut especialment en els dos bodegones de los cacharros quasi iguals, el del Museu del Prado i el d’aquí.
Mostrem el del Prado ja que habitualment no el tenim a casa nostra. Hi trobem una precisió casi geomètrica i una llum que fa sorgir els objectes de la foscor, aspectes que es repeteixen en els Sants Francesc comentats.
Exposició de Francesc Galí
Acaba el 14 de setembre i es complementa amb una sobre el seu exili al Museu del Memorial de l’Exili. És un dels artistes més importants del nostre país de la primera meitat del segle passat. Fou un pintor adscrit al grup dels 4 gats, cartellista. Gran pedagog a través de la seva escola d’art i de l’Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat. Va participar activament en l’Exposició Universal del 1929 pintant la cúpula del Palau i fent-ne cartells publicitaris.
Nosaltres ens hem detingut especialment en les moltes obres en què hi apareixen orenetes. El fet no es destaca en el magnífic catàleg que s’ha editat amb motiu de l’exposició. Les orenetes són un dels símbols icònics de Barcelona que Galí va contribuir a forjar a partir de la cançó popular catalana “Les orenetes de Barcelona” que ens parla de la connexió natura /ciutat, de l’acolliment ja que tornen cada any a procrear-se. Vegem-ne tres exemples en diferents tècniques de les sis peces que es mostren en l’exposició.
Al·legoria de la caça. Carbonet i pintura sobre tela
Cartell publicitari del laboratori provincial d’higiene
Tapis de cotó de Tomás Aymat, dibuix de Francesc Galí
El tema de les orenetes i Barcelona ha estat present en molts altres autors en el moment de fer publicitat de la ciutat. N’esmentem i en mostrem només dos.
Cartell i vinyeta Deessa sobre escut de Barcelona de Francesc Fàbregas Pujades de per l’ Exposició Internacional de Barcelona de 1929
Cartell i vinyeta de Enric Moneny i Noguera (1903-1973)
En els dos casos i en altres exemples són cartells publicitaris i la seva reproducció en vinyetes filatèliques que anaven enganxades amb la correspondència com si fossin segells sense valor postal.
Acomiadament de les obres de Sixena
Ens va semblar que era necessari un petit homenatge, visionant-la un cop més, a aquesta obra cabdal del romànic que serà apartada i potser malmesa d’una col·lecció global.
Aquí presentem una imatge del sostre del refractari que des de fa anys a Sixena ja tenen preparat per rebre l’obra.
Pavelló Mies Van Der Rohe
Venia de passada i ens enllaçava perfectament amb l’exposició del CaixaForum. Va ser una magnifica idea reconstruir aquesta obra de la Bauhaus que mai ens cansem d’admirar.
CaixaForum: Alemanya entre guerres. Temps incerts
Acaba el 20 de juliol. Una exposició transversal interesantíssima.
Són uns anys força desconeguts que se’ns explicant a partir d’un molt bon cronograma. Hi trobarem política – república de Weimar, nazisme – art – les avantguardes – cinema – Metropolis de Fritz Lang-, ensenyament – la Bauhaus – sociologia – canvi d’actitud de les persones – música, economia – el crak del 29 – fotografia, escenografia – les posades en escena dels nazis – literatura – Thomas Mann – filosofia,…
L’exposició fa un enllaç amb els temps actuals que també són convulsos, amb grans canvis, grans crisis, inestabilitat, tensions,…pretén establir un diàleg entre el passat i el present. És una reflexió sobre cap a on va Europa.
A través dels ideals il·lustrats moderns – llibertat, igualtat,…- de la república de Weimar podem fer una comparativa del que sembla també un fracàs de la socialdemocràcia actual.
Al final hi ha una secció participativa molt interesant on es pregunta voluntàriament als assistents la seva opinió de futur en molts aspectes des de política, fins al comportament humà passant evidentment per cap a on va la nostra societat.
Un altre aspecte a destacar és la quantitat de documentació en tots els aspectes que trobem en la botiga del museu per ampliar coneixements. S’ha fet una molt extensa i acurada selecció per allò del “saber-ne més”.
Rubens i els artistes del barroc flamenc. Col·leccions del museu del Prado
Acaba el 21 de setembre. Seguint el títol ens mostra obres que habitualment són a Madrid. Són obres d’una època de guerres de religió, de buscar la independència d’un nou país. Rubens sense ser un pintor de cort va ser-ho. Protegit per Isabel Clara Eugenia filla de Felip II i governadora dels Països Baixos ens explica la quantitat d’obra seva que hi ha al Prado.
Hi trobem també uns magnífics quadres de la reina de França, apart de retrats de la filla de Felip II i d’altres nobles. També hi ha temes mitològics, atès que estàvem en plena Contrareforma i Rubens que fa una revolució estètica dins la pintura, en el seu taller hi produïa obres per a la classe dominant.
Acompanyant les obres de Rubens i altres dels seu taller hi trobem també quadres de Van Dyck, Brueghel, Jordaens i d’altres coetanis flamencs.
Per acabar la jornada
Teatre Lliure: La brama del cérvol
Companyia teatral La calòrica. Fins al 22 de juny
El teatre, un marc incomparable amb bona sonoritat. L’obra hem de reconèixer que no la vàrem entendre. Hi ha diversos fils conductors que es creuen. El principal sembla una reflexió sobre la incapacitat de canviar les coses que tenim els humans i un cert conformisme al respecte.
Els actors criden molt, corren amunt i avall, es tiren a terra, es treuen roba, es vesteixen, hi ha una actriu que està almenys 15 minuts penjada amb un arnés. Un esforç físic considerable. Seguim pensant que no ho vàrem entendre.
Imatge obtinguda del fulletó de mà que donen a l’entrada
A la sortida, en els grupets d’amics comentant l’obra hi havia de tot. Des dels que havien trobat un espectacle sublim i n’havien gaudit molt, fins els que tampoc l’havien entès i l’havien trobat llarg, surrealista, esperpèntic,…
Per nosaltres lo millor va ser l’entrepà que vàrem menjar en el bar restaurant del T lliure abans de començar. Amb innovacions sud-americanes i servit per gent d’una cooperativa que acull els immigrants nouvinguts. Una gran idea.
Tercera crònica 1948. Sobre dues entitats espoliades vistes per un ateneista.
Imatge principal. El Teatre Bartrina va ser construït l’any 1905 com a teatre del Centre de Lectura de Reus.
L’Ateneu Barcelonès
L’Ateneu Barcelonès, situat des del 1906 en el que fou antic Palau del Baró de Savassona al carrer Canuda, té més de 160 anys de vida social i cultural entre les seves parets. L’any 1948 es ressentia de les conseqüències de la guerra del 36 -39, ja que l’entrada de l’exèrcit franquista capgirà completament el seu funcionament com va passar a moltes altres entitats similars. La vida de l’Ateneu Barcelonès, una entitat centrada en molt bona part en el debat, la discussió i en la lliure exposició d’idees, quedà molt limitada o escapçada ja que el franquisme va significar-se per controlar i censurar la lliure expressió o l’intercanvi d’opinions i d’idees, si eren contràries a l’ortodòxia del nou règim arreu del país. El 26 de gener de 1939 la ciutat de Barcelona fou ocupada per l’exèrcit franquista i aquests mateix dia un escamot falangista ocupà l’Ateneu. Hi ha una carta manuscrita, recollida per Mateu Barba, amb aquests text: ¡Arriba España !¡Viva el Generalísimo Franco!. En la Ciudad de Barcelona a 26 de enero -3er año triunfal, los abajo firmantes han tomado posesión en nombre de España (…) el local ocupado por el A.T.B. colocando en el balcón principal del mismo la Gloriosa Enseña Nacional (…) hallan el edificio en aparente estado de conservación, así como la Biblioteca y demás valores literarios y artísticos.
El falangista Luys Santa Marina, pseudònim de Luís Gutiérrez Santamarina, va ocupar la presidència (1939-1952) de l’Ateneu Barcelonès després de la curta presidència del militar Ignacio Despujol. Santa Marina seria a més de procurador a les Cortes franquistes entre el 1943 i 1964. En l’acta on el nomenaren president es llegeix: Es designado por voto unánime el antiguo ateneísta y miembro de la Falange Don Luys Santamarina, teniendo en cuenta su relevante personalidad literaria y sus servicios a España prestados en horas de peligro para la Patria. Entre els seus mèrits destacava el d’haver estat “camisa vieja” de la Falange a Barcelona, de participar en la lletra de l’Himne falangista i en el debat que tingué quan aquesta es fusionà amb las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista on es pronunciaren defensors de principis Totalitaris, Nacionalistes, Revolucionaris, Catòlics “pioneros” amb el simbolisme ”del Yugo y las Flechas” i haver estat un dels participants en el debat que tingueren els fundadors d’aquest moviment, per exemple, en discutir el color del vestuari que els hauria d’identificar així com triar l’uniforme del nou partit. En aquells anys el color de la camisa descrivia un programa polític (nazisme, feixisme…). Santamarina present en aquesta reunió defensà el color “marró”, altres defensaven el verd… El blau fou finalment l’escollit ja que va prevaldre l’opinió del Jefe: José Antonio que argumentava ”La Falange Española de las JONS había de ser una organización rotunda, varonil y firme, y que para ello precisaba de un color neto, entero, serio y proletario: la camisa falangista seria azul Mahón, como la de los mecánicos, como la de tantos obreros fabriles.
José Antonio Primo de Rivera va ser afusellat el 20 de novembre del 1936, en plena guerra. Un dels primers actes un cop acabada la guerra, al novembre del 1939, va ser l’organització d’un “cortejo fúnebre”, una propagandística marxa a peu i amb torxes per transportar el seu fèretre des d’Alacant, on havia esta afusellat, fins al Mausoleu de l’Escorial, recorrent en total 467 Km. Una marxa gairebé teatral, que fou transmesa per “Radio Nacional” i comentada a tota la premsa del moment, a més de passada als cinemes de ciutats i pobles en el Noticiario, NODO. Es pot veure tot el ritual del trasllat a YouTube el document Presente! Funeral de J. A. Primo de Rivera, editat per la Filmoteca Nacional. Una delegació de membres de la Falange de cada territori s’anava rellevant amb l’objectiu de què -com deien- “todas las provincias de España tendrán el honor de llevar en andas sobre sus hombros el cuerpo de su fundador “. Eren 12 membres en cada relleu, caminant amb passos lents i solemnes de 30 centímetres. Totes les províncies d’Espanya hi participaren amb un capellà com a mínim d’acompanyant, i un cap polític i membre de la Falange que en el cas de la província de Barcelona, el capdavanter fou en Luys Santamarina, el president de l’Ateneu. En el recorregut es feien oracions, misses, lletanies, i les esglésies varen engalanar-se amb estendards de la Falange… Santamarina seria també director del diari del Movimiento Solidaridad Nacional fins el 1963, però va conservar el seu despatx a la “Soli” fins el 1970, quan ja feia temps que no hi posava els peus, segons apunta Ignasi Riera en Els catalans de Franco.
En aquesta etapa l’Ateneu quedà tenyit del blau falangista com ho qualifica en Carles Santacana en el seu capítol “L’Ateneu Barcelonès durant el franquisme” del llibre L’Ateneu i Barcelona 1 segle i mig d’acció cultural. dirigit per Jordi Casassas. Apunta que els socis varen perdre el control de l’entitat i la nova Junta directiva s’adheria al Generalísimo al mateix temps que depurava a llibres i a socis.
La nova junta va suprimir alguns articles com el LVIII, on constava que ”la llengua catalana i la castellana tindrien la mateixa consideració i iguals drets dins de l’Ateneu”. En redactaren un de nou, ara en castellà: La Junta Directiva obrando de por sí, y de acuerdo con los postulados en que se inspira el Glorioso Movimiento Nacional acuerda suprimir el artículo LVIII de los estatutos.
S’evidenciava la intolerància de l’ús de la llengua catalana que el general Àlvarez Arenas, primer Capità General de la quarta regió militar (Catalunya), havia mostrat només en arribar ja que aquest general impedí -segons recordaria Dionisio Ridruejo- que fossin distribuïts els cartells i els fulls escrits en català que havien preparat els Serveis de premsa i propaganda el dia de l’ocupació de Barcelona.
La depuració també va afectar als llibres del fons bibliogràfic. Foren uns 15.000 els volums que no es podrien consultar des d’aquell moment, ja que consideraven que propagaven idearis incompatibles amb el nou ordre i els valors fixats pel franquisme. Al 1975, l’any de la mort de Franco, encara hi havia uns 4.000 volums prohibits. No hi hagué crema de llibres com si que passà a altres ateneus catalans.
Publicació del “Corriere della Sera” del 5 de febrer de l’any 1939 en què es retrata i descriu la gran crema de llibres que feren les trobes feixistes de Franco un cop conquerida Barcelona el 29 de gener de 1939. Foren, en total, 72 tones de llibres cremats. La crònica descriu com, mentre cremaven els llibres, sonava l’himne espanyol i es saludava braç en alt celebrant la crema.
Blanquejament del franquisme
El novembre del 1948 el Govern d’Espanya va determinar que els ajuntaments estarien constituïts i organitzats per terços corporatius. En serien tres: el militar, el sindical (hi havia un únic sindicat) i el de les entitats o corporacions representatives de cada ciutat, prèviament seleccionades per l’ajuntament. En el cas de les corporacions o entitats només hi podien participar proposant algun nom que el règim acceptés. L’Ateneu Barcelonès va ser un dels escollits i la Junta directiva va poder presentar a Julià de Capmany (de jove havia estat associat a la Lliga Regionalista de Cambó). Era el propietari de l’Editorial Montaner i Simón i més tard seria també president de la Federació Catalana de Fútbol (1961-64). Per a l’Ateneu, com s’apunta al llibre “L’Ateneu i Barcelona, 1 segle i ½ d’acció cultural”, va significar una millora per la seva economia ja que va veure com la subvenció municipal anual passava de les 12.000 pessetes a les 50.000 al cap d’un any. El president seguia essent Luys Santa Marina. Es notarà un cert canvi. Sabem, per exemple, que Vicente Alexandre poeta de la Generació del 27 hi feu una conferència, com també Josep Maria de Sagarra o Dionisio Ridruejo, també poeta.
D’aquest últim és l’aportació a l’himne creat de manera coral a Madrid per membres fundadors de la Falange: “volverán banderas victoriosas, al paso alegre de la paz”. Ridruejo s’apuntà voluntàriament a “La División azul”, aquella que va anar a Rússia durant la Segona Guerra Mundial. Tornat a Espanya discrepà del funcionament del règim franquista del qual anà allunyant-se en veure com anava evolucionant la situació política. Acusaria a Franco de trair els ideals inicials i es donaria de baixa de la Falange, fet que el va desplaçar de Madrid. Al 1956 el règim l’empresonà i acabà “exiliat” de Madrid instal·lant-se a Catalunya, en concret a Sant Cugat, on entrà en contacte amb el nucli que feia la revista Destino (Sebastià Gasch, Josep Pla, Nèstor Lujan, Santiago Nadal, Joan Estelrich o J.R. Masoliver). Ridruejo participaria també en el posteriorment conegut com a Contubernio de Munic del 5 al 8 de juny de 1962 on hi participaren més de 100 polítics, tant de l’interior com de l’exili (bascos, catalans, democristians, liberals, monàrquics, socialistes o socialdemòcrates). En finalitzar aquella trobada, Salvador de Madariaga diria públicament: Avui ha acabat la Guerra Civil. S’havia consensuat que es treballarien aquests 5 punts:
Instauració d’institucions democràtiques…
Garantir els drets humans de les persones i llibertat d’expressió…
Reconeixement de la personalitat de les diferents comunitats naturals…
Llibertat sindical…
Possibilitats d’organitzar legalment corrents d’opinió i de partits polítics.
A Madrid hi va haver una gran manifestació condemnant aquesta trobada que comportà una forta repressió política.
Primera lectura pública en català
A les darreries d’aquest any 1948, segons recull Jordi Casassas, es feu la primera lectura pública a l’Ateneu de Barcelona en què s’utilitzava la llengua catalana. En Josep Maria de Sagarra, soci de l’entitat, va llegir uns fragments d’una traducció que ell mateix havia fet de “La Divina Comèdia”. Aquella tímida permissivitat es deuria potser a uns aires “aperturistes” simulats per anar-se adaptant després de la derrota dels feixistes el 1945. Però utilitzar la llengua catalana més enllà de les converses privades seguia essent una actitud sospitosa de desafecció.
El Centre de Lectura de Reus
Alguns centres d’aquestes característiques foren fins i tot clausurats com va passar amb el Centre de Lectura de Reus. Al ser ocupada la ciutat per l’exèrcit franquista, el 15 de gener de 1939, seria confiscat i no va poder obrir les seves portes fins aquest any 1948. El Centre de Lectura de Reus, fundat al 1859, que va veure també aturades la seves activitats culturals i els seus llibres deixaren de ser consultables des que les tropes de Franco entraren a la ciutat (el 15-1-39), quan va obrir al 1948, ho feu amb condicions similars a l’Ateneu Barcelonès. Aquesta entitat reusenca havia nascut, segons escriu Pere Anguera, amb una voluntat filantròpica. El seus membres pretenien disposar d’un lloc on parlar de política, de cultura i de temes locals. A més, tenien la voluntat d’impulsar una lluita contra l’analfabetisme, en pretendre que fos un lloc on s’ensenyaria a llegir a la població treballadora i a sectors desfavorits de la població de la ciutat.
Aviat tingueren una biblioteca important. S’organitzaren en seccions, activaren tertúlies, un centre excursionista, un grup de teatre, conferències amb la participació de persones significades de la pròpia ciutat i d’altres forans com Pau Vila, Bosch i Gimpera o Nicolau d’Olwer. Iniciada la guerra l’any 1936 l’edifici fou ocupat per la CNT, que instal·là el Consell Antifeixista i el Comitè de l’Escola Nova Unificada. La ciutat de Reus fou bombardejada el 30 de setembre del 1937 i a La Vanguardia del dia següent es llegia: ”El Centro de Lectura ha sido maltratado y casi destruido por la aviación facciosa. Una bomba cayó en la Biblioteca y otra en la Sala de Espectáculos”.
El 1939 el Centre fou ocupat per la CNS (Organización Sindical Española) o sindicat vertical i passà a dependre de la secció de cultura de l’ajuntament on hi depositaren els arxius de la Falange. El Centre de Lectura va tornar a posar-se en marxa al cap de poc, amb moltes limitacions, a causa del bombardeig passat. Amb tot, un grup d’antics directius i socis varen aconseguir obrir-lo, després de fer arribar un escrit a la CNS on apuntaven : ”en la nueva España que aspira a propagar con ímpetu imperial por el orbe entero las glorias y hazañas de nuestra raza, es necesaria la noble función instructiva y educadora (…) substanciadas en el Glorioso Movimiento nacional con las erróneas direcciones que a veces habían imprimido a su acción poco escrupulosa (…)”. Es mostraven disposats a defensar “los conceptos de Patria y Nacional Sindicalismo substanciales en el Glorioso Movimiento Nacional…” i a fomentar…. “aquello que signifique manifestación de cultura dentro de las normas del nuevo Estado y observando el debido respeto a la Religión Católica.”
En les pàgines actuals del mateix Centre de Lectura s’apunta que aleshores començava un temps de dificultats que s’allargaria fins el 1975. S’havia reobert en un estat físic força precari el 1948 sota la vigilància política i moral de les autoritats: militars i religioses. En Pere Miralles, Jefe local del Movimiento de Reus tingué la iniciativa d’obrir de nou el Centre, publicant un article al Diario Español de Tarragona el dia 8 d’abril (Diario Español del Movimiento en Tarragona fins aquell moment).
Un detall, no menor, el dia 7 d’abril d’aquest any 1948 és una de les dades oficials que donen per finalitzat l’Estat de Guerra declarat el juliol de 1936. Miralles deia que Reus recuperava el Centre de Lectura: ”Habían de ser precisamente unos hombres sin etiqueta democrática ni liberal y sin deber su cargo al sufragio los que, paradójicamente, recogieran y acataran el anhelo popular de la ciudad concediendo al Centro de Lectura la personalidad y el prestigio perdidos precisamente en manos de los tan falsos como aparatosos defensores de la democracia pura sangreSuperadas hoy las dificultades que demoraban el resurgimiento del Centro de Lectura y purificados tales obras y crímenes de lesa patria por el glorioso Movimiento Nacional, nuestra primera entidad cultural (…) renace ante la ciudad con la experiencia que los errores de un falso grupo de sectarios produjeron en detrimento de su bien conocido prestigio, decididos todos los de arriba y los de abajo, a sustituir una etapa de humillante recordación, por otra dedicada a servir a España y a Franco en la más alta de las virtudes y la mejor de las disciplinas, la cultura del pueblo y su educación patriótica.
Recentment Neus Moran Gimeno ha publicat L’Espoli General. La requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obrer dels territoris de parla catalana (1939-1978).
Nota de l’editor: Aquesta és la segona Crònica de 1948 que escriu Josep Sanmartí Sala, llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna (UB), professor d’Història, ateneista, directiu de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, ha estat professor i director del C.E. Montseny i autor del Blog d’història Perles negres, Perles blanqueshttps://perlesnegresblog.wordpress.com/
Palestina: Àrabs, jueus i altres conflictes…un mapa turbulent
El 7 d’octubre del 2023 l’organització palestina Hamàs que governava “de facto” la franja de Gaza va fer una atac sorprenent a un festival musical en el que moririen més de mil persones israelites i altres 200 van ser agafades com a “ostatges”. El fet ha ocupat espai a molts informatius de la premsa o mitjans audiovisuals i a la primavera del 2025 segueix essent notícia gairebé diària en el que es coneix com el conflicte/guerra de Gaza que ha anat creixent en intensitat i bel·ligerància i està afectant Síria, Líban, i a la resta de l’Orient Mitjà. A l’abril del 2025 el conflicte segueix obert i des de aquell octubre s’apunta que les víctimes palestines passen de 60.000 i les jueves de 1.700…
Cal recordar també que l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, la Societat de Nacions (organisme internacional creat per reconduir les relacions entre imperis i estats per tal d’establir unes bases per un món que desitjaven que estigués marcat per la pau) acordà una declaració coneguda com la Declaració Balfour (una carta del ministre d’Afers estrangers britànic) sobre com actuar en la zona de Palestina que controlaven. En el manifest s’apuntava la voluntat de crear “una llar nacional pel poble jueu a Palestina”. Tanmateix apuntava que no es faria res que pogués perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no-jueves que ja existien al territori.
A partir d’aquell moment començà una immigració jueva que atreia a nous pobladors que arribaren principalment de països del centre i de l’est d’Europa i que provocà, l’any 1936, una protesta dels palestins en la que mostraven el seu recel a aquella arribada massiva de jueus.
El mateix David Ben-Gurion, nascut a Polònia (aleshores part de Rússia) emigrat a Israel als 20 anys el 1906 -en aquell moment sota control de l’Imperi otomà-, que arribaria a ser primer ministre d’Israel (1948-54 i 1955-1969) i militant de l’Irgun, exposava que les protestes dels palestins responien a què consideraven que els jueus nouvinguts els usurpaven la seva pàtria.
Unes dades demogràfiques que ajuden a entendre aquella complexitat:
Població total
Àrabs
Jueus
Altres
1910
700.000
550.000
100.000
50.000
1922
850.000
700.000
82.000
66.000
Aquella època va ser complexa i també violenta. A tall d’exemple el 1938 hi ha certificada la mort violenta (per terrorisme) de 77 britànics que eren els administradors del territori, 255 jueus i 503 àrabs.
L’any 1945, acabada la 2a Guerra mundial, al territori de Palestina seguia estant sota comandament britànic i les dues comunitats l’àrab (amb 1.250.000 persones) i la jueva (560.000) seguien violentament enfrontades, i els britànics també acumulaven víctimes a causa de la radicalització de l’Irgun.
Un altre any remarcable en aquest aspecte és el 1946, acabada la 2a Guerra Mundial, amb el conegut holocaust dels jueus pels nazis, moment en què a Jerusalem es produí la voladura de l’Hotel Rei David, seu de l’Administració britànica (91 morts, britànics, àrabs i jueus) perpetrat pel “terrorisme jueu de l’Irgun”, una organització que volia aconseguir l’establiment d’un Estat jueu utilitzant qualsevol mètode, entre ells la violència ja fos contra la població àrab de Palestina, o contra les autoritats i forces armades britàniques.
Atemptat 29 de juny 1946 Hotel King David Jerusalem. Víctimes: 28 britànics, 41 àrabs, 17 jueus i 5 d’altres nacionalitats. (la majoria de les víctimes eren civils)
La Resolució 181 de les Nacions Unides
Finalitzada la segona Guerra Mundial i feta pública la persecució, deportació i extermini (eliminació sistemàtica) dels jueus en els camps de concentració, l’any 1947 les Nacions Unides (creades en acabar la 2ª Guerra Mundial) aprovaren la Resolució 181, que creava i reconeixia dos estats en aquell cobejat territori: l’israelià i el palestí.
La partició del territori estava recolzada pels sionistes i Estats Units junt amb la URSS, França i l’Amèrica llatina. Els palestins no ho acceptaren en considerar que havien estat maltractats pel que feia a la demografia i al repartiment de la terra. El president nord-americà Truman, justificaria als que li aconsellaven una altra divisió que necessitava recolzaments electorals:”He de atender a cientos de miles que ansían el triunfo de los sionistas; no tengo centenares de votos de miles de árabes entre mis votantes”. Truman va reconèixer l’Estat d’Israel el 14 de maig de 1948, onze minuts després que s’independitzés com a estat.
El conflicte però, no es tancà i la violència continuà…
El Pla Dalet i la guerra àrabo-israeliana de 1948
El febrer de 1948 Ben-Gurion, considerat un dels principals mentors de l’Estat israelià, posà en marxa l’anomenat i controvertit Pla Dalet en què s’ordenava l’ocupació de pobles i ciutats àrabs i l’expulsió dels seus habitants…, fou aquell el primer conflicte obert amb el món àrab.
Amb l’inici de la Guerra àrabo-israeliana de 1948es produí un èxode palestí molt notable després de finalitzar el mandat britànic en aquell territori quan les tropes britàniques abandonaren Palestina el maig del 1948. Es coneguda com la Nakba, que en àrab significa Catástrofe o Desastre ja que va suposar l’expulsió forçada de més de 700.000 persones palestines, la destrucció de pobles i masos per les forces armades israelianes i la negació del dret dels palestins a retornar-hi. Molts d’aquests refugiats s’establiren a Gaza.
Exili palestí el 1948
Una nova Nakba
Es pot considerar que els seus descendents estan vivint una nova Nakba com es pot llegir a la premsa o veient en els diferents mitjans de comunicació, o en lectures com la de Mosab Abu Toha, poeta, acadèmic i editor palestí nascut a Gaza el 1992. El 2024 ha publicat al castellà el seu llibre de poemes: Cosas que tal vez halles ocultas en mi oído. Poemas desde Gaza.
Mosab Abu Toha
Dels més de 50 poemes que s’hi recullen en reprodueixo només un:
LAS CALLES PALESTINAS
Las calles de mi ciudad no tienen nombre:
Si un palestino muere por un francotirador o por un dron,
nombramos la calle en su honor.
Los niños aprenden mejor los números
cuando pueden contar cuantas casas o escuelas
fueron destruidas, cuántos padres y madres
fueron heridos o arrojados a la cárcel.
Los adultos en Palestina solo usan el carné de identidad
para no olvidar
quiénes son.
Les altres guerres
Israel ha viscut diferents guerres amb àrabs i palestins: 1956 guerra del Sinaí; 1967 guerra dels 6 dies (amb el resultat de què Israel passarà a controlar Gaza i Cisjordània que varen passar a ser territoris ocupats i comportarà la construcció dels primers assentaments de colons jueus en aquests territoris), Guerra del Yom Kipur 1973, 1987 i 2000, Intifades, 1991 Guerra del Golf (Saddam Hussein pretenia l’alliberament de Palestina), 2006 conflicte amb el Líban, a partir de 2008 conflictes pels assentament a Gaza que el 2023 explotà de nou i s’ha anat estenent i afectant a Síria, Líban…. I Trump arriba a la presidència d’USA al gener de 2025 amb aspiracions d’apropiació del territori de Gaza…
La Guardia Mora
L’Espanya franquista al 1948 no va reconèixer la creació de l’Estat d’Israel i així continuà fins més enllà de la seva mort. Cal recordar que aquells anys al noticiari NODO, que es passava a tots els cinemes, es podia veure amb bastanta freqüència al “Generalísimo Franco”, en molts actes exteriors, que gairebé sempre anava acompanyat i protegit per una vistosa i ben uniformada guàrdia formada sempre per homes de la seva confiança: la Guardia Mora que l’acompanyà entre el 1936 -1956. La independència del Marroc, aquest darrer any, va posar punt i final a aquesta “curiositat”. Resulta singular que l’Estat Espanyol reconegués finament l’Estat d’Israel al 1986, tot coincidint amb el moment en què s’entrava a la Comunitat Econòmica Europea, on els països que la conformaven sí que el reconeixien.
Guardia Mora va ser una unitat militar d’elit d’origen marroquí que va exercir les funcions de guàrdia personal del dictador Francisco Franco
Mapa polític d’Àfrica 1948
En observar el mapa polític d’Àfrica aquell any 1948 s’aprecia el gran domini que hi exercien els països europeus d’aquest continent. Espanya també hi va tenir possessions o colònies, més modestes en extensió. En els llibres i enciclopèdies de text utilitzades a l’escola durant els anys 40 i 50 es mencionaven i s’hi estudiaven les possessions africanes d’Espanya aÀfrica:Ceuta, Melilla, Sahara, Ifni, Fernando Poo, Guinea Equatorial i Río Muni.
Mapa d’Àfrica als anys 40
Després de la Segona Guerra Mundial les relacions internacionals es construirien a partir d’un sistema conegut amb el nom de Guerra Freda on s’enfrontaren ideologies relacionades amb els models polític-econòmic que encapçalaven Estats Units i Rússia respectivament, que comportaria diferents conflictes armats i es perllongaria fins el 1991 amb la desaparició de l’URSS.
Altres conflicte bèl·lics de 1948
Aquell mateix any 1948 hi havia també altres conflictes bèl·lics: la guerra a la Xina (Mao/Chiang: Comunistes/Nacionalistes), i el mateix passava a Corea que quedaria igualment dividida entre dues ideologies polítiques, o a l’Índia britànica, encara que aquí la divisió tingué una altra característica de caràcter fonamentalment religiós, ja que donaria lloc a un Pakistan musulmà i una Índia hinduista.
En aquell 1948 el domini d’Occident sobre el món comença a perdre força i, a no tardar, amb l’inici del declivi dels imperis europeus, canviarà l’estructura dels països africans a causa dels processos independentistes de les possessions africanes.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.