Oriol Pi de Cabanyes: La cultura que ens salva i altres escrits. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021.
“Novel·lista, contista, assagista, historiador, memorialista, cronista de viatges, crític d’art i literatura, i articulista, Pi de Cabanyes és autor d’una obra general de gran diversitat, fecunditat i qualitat”. Així ho glossa un dels referents estatunidencs més vinculats, des de fa dècades, a la cultura catalana, Sam Abrams, i crec que és el mínim que es pot dir d’un autor pertanyent a l’anomenada Generació dels 70 que, al llarg dels anys, no ha parat de sorprendre’ns i que ha contribuït, com pocs, a salvar la cultura entesa fonamentalment -diu ell mateix- “com a atenció, reflexió i creació de consciència”.
En aquesta obra, La cultura que ens salva i altres escrits, per si calgués, ens ho demostra novament. La composen diverses notes d’actualitat combinades amb referents culturals i històrics, fetes a la manera d’altres volums de l’escriptor vilanoví com Glossari d’escriptors catalans del segle XX (2003), A punta d’espasa (2005), Pedra sobre pedra (2007), Sobre Maragall, d’Ors, Espriu, Porcel i altres (2013), Columnes i davantals (2015) o Senyes i aproximacions (2018).
Oriol Pi de Cabanyes
Submergir-se en aquest conjunt de textos breus és tenir accés a valuoses i ben documentades referències de cultura catalana i cultura universal, doble eix de la Cultura en majúscules que, amb salvadors com Oriol Pi de Cabanyes, sempre tindrà arguments per perviure. Trobar, en un mateix volum, traces de l’Antígona de Salvador Espriu, el cabdill remença Verntallat, els sefardites catalans, el pare Claret, l’orientalista Sinibald de Mas, l’arquitecte Domenico Bagutti, l’abat Escarré, Josep Pijoan, Miguel de Unamuno, la Mahalta de Màrius Torres, l’assassí de Trostki, Frederic Pau-Verrié, la significació històrica de Vichy, la pensadora xilena d’origen austríac Marta Harnecker, Bob Dylan, la llengua occitana, el Miró de Mont-roig, Walt Whitman, els Fenosa, Josep Maria Capdevila, Joan Fuster (l’Erasme de Sueca), Manuel de Seabra, Evtuixenko, Màrius Sampere, Fages de Climent, Miquel Arimany, Joaquim Mir, George Steiner, Antoni Tàpies, Giuseppe Tavani, Albert Camus, Umberto Eco, Maria-Aurèlia Capmany… suposa salvar-se amb escreix.
Respireu… perquè me’n deixo moltes, de referències, com és lògic si tenim en compte el total de 130 textos que composen el llibre. Un volum que només es pot fer si al darrera hi ha molt de coneixement assimilat, moltes pàgines llegides, moltes experiències viscudes. De manera que, insistim-hi, la cultura ens salva perquè per sort hi ha molts salvadors que la fan perviure. Molts creadors, crítics, cronistes, publicistes, historiadors, productors, empresaris, periodistes. I moltes cada cop més, no cal dir…
Joaquim Mir, Paisatge de Mallorca, 1904.
I, òbviament, a l’altra banda del mirall hi som les lectores i els lectors, receptors, admiradors, subscriptors, becaris… Hi som, en definitiva, les persones sensibles. Però ens va molt bé que hi hagi qui explora, qui interpreta, qui reconeix, qui descobreix… Qui salva, en definitiva, i ens salva, un llegat il·limitat i immens que contribueix a explicar-nos, des de fa molts segles, el sentit, la marxa i la deriva del món.
Templet dins la natura, d’Alexandre de Cabanyes, Munic, 1908.
No em vull estar, finalment, de rescatar el magnífic quadre que apareix a la portada del volum, de manera potser una mica massa comprimida per efectes del disseny. El va composar un dels il·lustres avantpassats de l’Oriol, el pintor Alexandre de Cabanyes. Ens remet, amb precioses coloracions verdes i sobretot ataronjades, a la imatge del temple entès com a recinte dipositari del saber, la civilització, la ciència, la cultura. Una mica com els maçons -agents ben destacats, històricament, de tots aquests actius- consideraven el temple de Salomó, també fent referència a Hiram Abif, el seu mític arquitecte.
Amb llibres com aquest i tants d’altres, intenteu salvar-vos, doncs, mitjançant la cultura. Segur que el viatge, que no s’acaba mai, haurà valgut la pena…
Títol: Cataluña en la crisis europea (1931-1939). ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?
Autor: Arnau Gonzàlez i Vilalta Ed. Milenio Publicaciones S.L. 2021
Un enfocament nou i extensament documentat
Estem davant un llibre d’història extens i molt documentat. Són 650 pàgines d’un prolífic historiador que fa, en aquesta obra, un enfocament de l’època republicana espanyola força diferent del que estem acostumats. D’entrada, no separa la guerra civil de la resta del període com ens hi tenien habituats els historiadors fins ara. En efecte, Gonzàlez Vilalta observa la República com un tot, independentment de si hi havia guerra o no. L’altre aspecte molt interesant és que ho observa amb ulls exteriors, des de corresponsals de diaris, fins a la visió que en tenien ambaixadors i cònsols (amb molt bona relació amb el Govern de la Generalitat, almenys fins l’inici de la guerra i la prominència anarquista que els hi feia veure amb terror el que s’estava produint) L’autor parteix de dos fonts primàries fonamentalment. D’una banda, ha rastrejat les notícies i els articles que sobre Catalunya i Espanya es publicaven en els diaris principals dels diferents països, de l’altra, ha consultat els informes que els representants diplomàtics dels diferents estats a Madrid i a Barcelona, enviaven als seus respectius governs. D’aquesta manera aconsegueix una visió que podríem dir neutra respecte l’habitual en què els narradors eren persones amb una ideologia decantada cap un costat o l’altre. Amb tot, la neutralitat no s’aconsegueix plenament, ja que com es veu el règim polític que hi havia a cada país feia que les cròniques i els informes reflectissin en molts casos els interessos del país en qüestió o del que volien que succeís. Gonzàlez Vilalta comença situant Catalunya i Espanya dins el context europeu de l’època, amb el terrabastall que havia representat la revolució soviètica (1917), l’ascens dels feixismes (Itàlia 1922, Alemanya 1933), la gran crisis dels Estats Units de 1929, l’àmplia autonomia irlandesa (Estatut de Westminster de desembre del 1931), victòria del front popular a França (abril i maig del 1936)… El llibre ens dona una visió pobre de Companys, dominat totalment pels esdeveniments, els anarquistes, els separatistes del seu propi partit, el govern de Madrid i els comunistes, entre altres circumstàncies. La visió d’un home que no va lluitar per mantenir el poder dins de Catalunya, o potser no tenia la força militar i política necessària per fer-ho, i només va buscar acords amb els revolucionaris per intentar rebaixar-los la força que havien agafat al carrer. El mateix Gonzàlez Vilalta ja havia tractat anteriorment la figura del president màrtir a: Lluís Companys. Un home de Govern, i també a La creació del mite Lluís Companys. El 6 d’octubre de 1934 i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo.
Dos llibres d’Arnau Gonzàlez Vilalta sobre la figura de Lluís Companys
Interessos nacionals i geopolítica
Més endavant ens explica els interessos de cada país per defensar o incrementar la seva posició tant a Catalunya i Espanya, com a Europa. Hi trobarem el que avui en diem la geopolítica del moment.
A Alemanya i Itàlia els hi interessava amb el triomf de Franco, rodejar França. En sentit contrari França no ho podia permetre. Per Anglaterra la costa catalana també era interessant tant per mantenir un contacte més ràpid amb les colònies, com per la por a Stalin, que era més gran que l’aliança Hitler-Mussolini. Ningú volia una Catalunya revolucionària i comunista que desestabilitzés la mediterrània, tot i que no queda clar en el llibre si la U.R.S.S ho pretenia, encara que semblaria obvi que sí.
També, hi trobem la visió de molts països de l’entorn sobre la possible independència de Catalunya i com havien d’actuar davant d’aquesta eventualitat que sembla va estar present fins molt avançada la guerra.
Emissió de paper moneda i segells de correus
A Barcelona, l’autor parla (p. 547-548) de les proves fetes per la Generalitat per a l’emissió de paper moneda i de segells de correus. Atès l’atresorament produït degut a la manca de confiança produïda per la guerra, la Generalitat va emetre paper moneda segons Decret del 21/09/1936. Més endavant, i seguint les ordres del Govern central, n’ordenà la retirada per Decret del 23/02/1938. Amb aquest antecedent, es feren proves amb bitllets d’1, 50, 100, 500 i 1000 ptes. Les mides eren més quadrades que els que realment circularen que tenien el format americà rectangular llarg.
Bitllet que va circular amb validesa fins el 31/12/1938 en que s’acabà el termini de reemborsament. Mides 70 x 168 mm. Col·lecció Josep Sauret
Prova d’un bitllet de 50 ptes. Mai és varen emetre. Existeixen en diferents colors. La presència de les quatre barres és una constant en tots. Mides 95 x 160 mm. Imatge provinent del llibre El Paper Moneda Català, Antoni Turrò. L’Avenç 1982
Dos dels dissenys de segells que va fer el pintor i dibuixant Josep Obiols i Palau. S’imprimiren proves en diferents colors i es quedaran en projectes. En ells hi trobem també part dels símbols de la historiografia romàntica, les quatre barres, la mediterrània.Imatges provinents de l’article Un projecte de futur que no es realitzà, Antoni Turrò. L’Informatiu, revista del Cercle Filatèlic de Barcelona nº 7, 1994.
Segons l’autor, sembla que, en general, l’objectiu últim era una confederació amb una àmplia autonomia molt propera a una independència, però, mai una independència total.
D’una altra banda, aquesta possibilitat de la independència, ningú la considerava a Madrid ni en els primers temps de la República, en què es debatia la futura Constitució republicana, ni en els temps de domini comunista. Evidentment, un cop començada la guerra, tampoc en volia sentir parlar el nou govern facciós de Burgos.
Similituds amb el procés?
En molts moments la lectura ens fa pensar amb similituds respecte a la situació viscuda més recentment a Catalunya, a partir de l’aprovació de l’Estatut de 2006 i el procés iniciat el 2012. Com exemples de similituds hi hauria les modificacions a la baixa de l’autonomia en ambdós estatuts i la proclamació de l’estat català per Companys i de la efímera República catalana per Puigdemont. Evidentment, les divergències també són moltes, citem només l’obrerisme revolucionari de l’època republicana i la poca participació obrera en els fets recents.
Un altre aspecte no superat actualment i que segons diu l’autor (p. 486-488) ha trobat en un informe alemany, sense data ni signatura, diu que s’ha d’actuar amb prudència i generositat respecte al catalanisme. Entre altres frases hi destaquem:
“Seria fundamentalmente erróneo ignorar o suprimir la lengua catalana. Por el contrario, debe reconocerse expresamente como un idioma de instrucción y lengua oficial igual y además del español”.
“Necesaria obligatoriedad del conocimiento del catalán por parte de los funcionarios del Estado destinados a Cataluña”.
“Seria aconsejable que el nuevo régimen mantenga la autoprotección centenaria de la burguesía catalana, los somatenes armados…para convertirlos en escuadrones operativos similares a la SA”.
“El nuevo Estado español no debería hacer borrón y cuenta nueva…Seria desafortunado, en interés del nuevo liderazgo del Estado eliminar el autogobierno de Cataluña”.
Llegint el llibre tens la sensació que els països europeus, principalment, es varen creure molt més la possibilitat de la independència que en els temps presents. En tot cas, és una anàlisi pendent de fer, a partir de la bona base que és aquest llibre.
Són interesants també els rumors que circulaven entre el personal diplomàtic de com podia acabar el conflicte i les gestions fetes per diferents persones, amb més o menys representativitat, per acabar la guerra i resoldre els greuges catalans, que sembla que tots els països acceptaven com a justos mentre que cap entenia com s’explicava la relació dels anarquistes revolucionaris amb Esquerra Republicana i altres partits catalanistes, considerats burgesos a l’època.
També explica molt bé el successiu tancament de consolats i ambaixades a la zona republicana, a mida que els països varen començar a reconèixer el nou regim de Franco contravenint els estats americans, en el tractat de Washington de 1923, en què es comprometien a no reconèixer cap govern sorgit d’un cop d’estat.
Queda també clar que la contenció de l’empenta revolucionària (conflictes al camp, condicions laborals a les fàbriques, lloguers a les ciutats,…) que havia aconseguit Esquerra Republicana durant tota la República, fins a la guerra civil, amb la il·lusió catalanista i reformista es va trencar amb el cop d’estat, i les autoritats catalanes no varen poder controlar el carrer.
Un altre aspecte interessant són els intents de negociar per aturar la Guerra, tant per part del Govern de Catalunya per separat, com del Govern de la República. Sembla que mai varen trobar interlocutors vàlids, i evidentment a les forces del cop d’estat no els interessava, atès que el temps jugava a favor seu. En aquest apartat, com es lògic, hi ha molts rumors i poca documentació.
La frase final del llibre resumeix molt bé allò que s’ha exposat al llarg del llibre:
“El nacionalismo catalán no había satisfecho las expectativas diplomático-periodísticas, los revolucionarios anarquistas sí pero solo momentáneamente y con derrota final”
Per acabar voldríem dir, que en un llibre molt documentat en molts aspectes i països, hi trobem una manca de documentació original d’estats tan importants, sobre tot en el desenllaç de la guerra, com Alemanya i la U.R.S.S. Tampoc dels Estats Units hi ha moltes referències, però, entenem que per a ells, en plena crisi econòmica, Catalunya i Espanya quedaven molt lluny dels seus interessos.
Arnau Gonzàlez i Vilalta
Professor del Departament d´Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Recerca PICEC. Autor d’una vintena de monografies, s’ha especialitzat en el període la II República Espanyola i la Guerra Civil en el context de l’Europa d’entreguerres, a l’estudi del nacionalisme català als segles XX-XXI, la diplomàcia i, des del 2018, a la història de la fotografia a través de l’obra d’Antoni Campañà. En aquests moments, la seva investigació se centra en l’estudi de la diplomàcia europea i llatinoamericana, així com en la mirada francesa a la Catalunya franquista. Actualment, treballa en una obra sobre el món dels anys trenta a través de la diplomàcia argentina i en diversos projectes d’història de la fotografia.
Arnau Gonzàlez Vilalta presenta l’assaig “Cataluña en la crisis europea (1931-1939)”
Luis Claramunt – Naufragis i tempestes. Espais Volart 21.01.2022—01.05.2022
Exposició antològica d’un dels pintors catalans més personals, intensos i dramàtics de l’art català i espanyol de la segona mitat del segle passat. Luis Claramunt (Barcelona 1951-Zarautz 2000) és un pintor difícil de classificar tot i que sembla que com expressionista és on encaixa millor. La seva trajectòria va rebre nombroses influències com és habitual: Goya, Nonell, Van Gogh, Picasso, Munch i el seu amic Barceló entre altres.
L’exposició comissariada per Sílvia Martínez Palou i Àlex Susanna, transita al llarg de les diverses ciutats que van marcar la seva trajectòria: Barcelona (1970-1985), Sevilla (1985-1990), amb constants escapades a Marràqueix, i Madrid (1990-2000). L’exposició està organitzada cronològicament i per les diferents etapes pictòriques. Aquesta ressenya no pretén ser cap anàlisi artística sobre l’obra de l’autor, només destacarem les obres que ens han colpit més.
Barcelona (1970-1985)
En una etapa inicial hi trobem quadres amb molt gruix de pintura, foscos, mostrant-nos visions de Barcelona d’espais concrets i particulars. Hi ha present el que ja serà una constant en la seva obra, una cadira, el mar i traços verticals generalment negres. És una etapa de pintura plana, sense gaires perspectives.
Una visió de Barcelona des de el seu estudi
Sevilla(1985-1990)
Més endavant i coincidint amb la seva estància a Sevilla reduirà gruix de pintura, introduirà més colors i la perspectiva en els quadres de paisatges. També és aquí a on s’inicia en el gran format que ja no abandonarà.
Perspectiva sobre el Guadalquivir
Estades a Marraqueix
Durant aquesta estància a Sevilla farà viatges amb llargues estades a Marràqueix, serà la seva etapa orientalista amb influències de Delacroix, Fortuny i Barceló. Són pintures amb molt de color i llum on la presència del desert és constant. És una etapa molt creativa amb escenes amb traços estilitzats que capten les persones i com s’ocupen en la plaça Djemà-el-Fna. Uns exemples seran les imatges que es veuen en el fulletó de presentació de l’exposició i la que ve a continuació on hi veiem un ballarí ambulant.
Ballarí a la plaça
Cada cop pinta més abstracte i les pinzellades son més escasses i gruixudes. Un exemple d’això pot ser la sèrie de quadres que va fer sobre els toros i els toreros, també seguint les influències de pintors ja citats i que serveix per promocionar l’exposició en el fulletó editat i el quadre següent:
Vivint ja a Madrid passa per una etapa de traços negres sobre blanc amb molta abstracció i poc color. Sembla que coincideix amb forts dolors dentals que tenia. Cap al final de la seva vida torna a pintar amb molt color i a un dels seus temes preferits, el mar, ara entre naufragis i tempestes.
En resum, una molt bona exposició, ben presentada com ens té acostumats l’Espai Volart i que cobreix les diferents etapes pictòriques com ha que fer una bona retrospectiva.
L’Espai Volart una meravella modernista per si mateixa i que mai et canses de visitar.
Més informació
“S’acosta al gran públic un pintor sublim i tempestuós: Luis Claramunt” Article d’Antoni Ribas Tur; Ara Cultura 21-01-2022 Aquí
“Luis Claramunt, un artista a contracorrent” per Conxita Oliver El Temps de les Arts27 gen. 2022
Què té a veure aquest títol –Ocells del més enllà– d’un dels millors treballs de Jordi Sabatés, gran pianista de jazz i música progressiva que ens ha deixat recentment, amb l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya? Hi té a veure d’una manera tangencial. I tanmateix, sempre que parlem d’ocells ho associem amb una imatge alada, una presència ingràvida, l’aire de la música dels sentits.
Atles dels ocells nidificants de Catalunya & Ocells del més enllà
El més enllà… i el més ençà. I és que, si toquem de peus a terra, ens adonarem que l’obra que és objecte d’aquest comentari té 639 pàgines de gran format i pesa, exactament, 2 kilos i 800 grams, la qual cosa no és ingràvida, precisament…
Astor (Accipiter gentilis)
L’Atles, editat per Cossetània en català amb traducció simultània a l’anglès, té com a subtítol Distribució i abundància 2015-2018 i canvi des de 1980. Impulsat per l’organisme de referència en el sector, l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), un total de 1.275 persones han participat, en major o menor mesura, en la recol·lecció de dades per a l’obra, des d’aportar una única dada fins a fer-se responsables dels mostrejos necessaris per a dur a terme el projecte. D’aquestes persones, 530 col·laboradors han participat en el projecte d’una manera més activa.
Pardal comú (Passer domesticus)
Aquest és el tercer Atles dels ocells nidificants al nostre país. Identifica 233 espècies que hi crien, 17 més que fa 40 anys. Aquestes espècies -9 de les quals són exòtiques, que guanyen terreny entre nosaltres- sumen entre 8 i 12 milions de parelles d’aus. L’ocell més abundant a Catalunya és el pardal comú, amb 900.000 parelles reproductores.
En el volum, cada fitxa d’espècie inclou, a més de mapes (1.500) i gràfics (500), la il·lustració de l’au corresponent, a càrrec de l’ornitòleg Martí Franch i del dibuixant i naturalista Toni Llobet.
Els atles d’ocells catalans, a l’avantguarda científica
Els atles d’ocells s’han convertit en una eina essencial per a l’estudi i la conservació de la biodiversitat, i cal dir, en aquest sentit, que els atles catalans sempre han estat a l’avantguarda científica d’aquesta mena d’obres, la qual cosa és essencialment mèrit de l’ICO en 40 anys de trajectòria. Quatre dècades de treball en equip a favor de l’ornitologia, una de les ciències de la natura més arrelades al país i de més llarga tradició. Ja el 1907, Jacint Verdaguer publicava Què diuen los aucells? I és que el poeta s’avançava al temps tot creant consciència ambiental, gairebé sense saber-ho.
Camallarga (Himantopus himantopus)
Continuem escoltant Ocells del més enllà i extasiem-nos com toca amb aquest clàssic intemporal, que ho és des del 1975…
Pandèmia i postveritat.La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial de Jordi Pigem, Fragmenta Editorial, Barcelona, 2021, 144 pàgines.
Pandèmia i postveritat, de Jordi Pigem, ens ofereix un plantejament concret, ambiciós i àgil que ens invita a embarcar-nos en l’aventura del pensar.
Aquesta obra ens ofereix un rescat apassionant de tots aquells “presagistes” que, des dels auguris de les seves distopies, ens anunciaven un eclipsi del que denominem humà en el que malauradament ja estem plenament immiscits. Un eclipsi on l’alta tecnologia, miratge d’un fals empoderament, està assegurant la nostra pròpia autoalienació, enmig d’una mena de Grande Bouffe de la confusió.
Emprant un doble assaig sociològic i literari, l’autor, a través de vint-i-quatre enunciats, construeix un suggeridor entramat capaç de polaritzar Martorell i Maquiavel -el poder des del carisma o el poder des del temor-, o Orwell i Huxley -el poder des del punitiu o el poder des de l’alienació-, per a després revelar-nos magistralment com la fusió d’aquestes aparents antítesis conviu en el nostre present i, allò que resulta més greu, està fent possible la materialització d’un metavers que se’ns està venen com a la panacea del progrés.
Jordi Pigem ,filòsof de la ciència i assagista
Mitjançant una subtil mixtura, la lectura d’aquest llibre explicita la coherent relació existent entre els autors anteriorment citats, però també entre Nietzsche, Shakesperare, Dostoievski, Kafka, Joyce, Skiner, Zamiatin, Marcuse, Ellul, Schwab, Chomsky, Herman, Yurchak, Spitzer, Kitto, Jullien, Foster Wallace, Zuboff, Wiener, Agamben, entre d’altres. Noms dels quals l’autor ens facilita les seves pertinents referències al final del llibre.
A través de tots ells se’ns explicita que la suma de nihilisme i infinitud provoca desassossec, aquell que ens ha abocat a la recerca fútil, no del plaer, sinó del simple entreteniment, així com també se’ns revela que la barreja de frustració i de por ha estat sempre la millor fórmula de control en mans de qualsevol tipus de totalitarisme.
Més enllà d’estar d’acord o no amb les tesis defensades per Pigem, la narrativa del seu llibre, farcida de referències culturals, artístiques, filosòfiques i científiques, és capaç d’ordenar moltes de les idees que, en realitat, constitueixen “llocs comuns” per a tots els seus llegidors, aquells que, repeteixo, d’acord o no amb els plantejaments de Pigem, estan invitats a reflexionar sobre afirmacions tant interessants com les d’un Huxley:
(…) “el desenvolupament d’una enorme indústria de comunicació de masses, que principalment no s’ocupa del vertader ni del fals, sinó de l’irreal, allò més o menys totalment irrellevant “.
Un irreal i un irrellevant que ara són valors en alça, que han esdevingut els puntals bàsics del nostre món. Un món dissenyat a imatge i semblança dels videojocs, on les emocions són substituïdes per les sensacions, la realitat per l’aparença, el rostre per la màscara, les ideologies per les ocurrències i on el sensitiu esdevé mera sensibleria, obsessionats per la vana recerca, no de la felicitat, sinó de la comoditat.
Pigem descriu una circumstància que ha estat capaç de crear l’homo absortus, per al qual la recerca de likes s’imposa sobre l’exploració del coneixement, la no atenció sobre la qualitativa concentració i l’instant de la preferència sobre l’estima. Una circumstància que, des de l’anàlisi cartesiana de la certesa, ha substituït l’experiència per les dades i les estadístiques, tot reduint la realitat a dígits.
L’autor també ens planteja una interessant argumentació semàntica sobre l’alteritat del llenguatge com forma de control sobre el pensament individual i com “Eradicació del Jo”. Tergiversar els mots, empobrir el vocabulari o anorrear la sintaxi aboquen a un món sense pensament complex, per tant, a un món sense judici crític, sense opinió pròpia. Un món fàcilment governable, domesticat, on solament té cabuda la xerrameca, l’espectacle i la propaganda.
El llibre ens condueix a través de conceptes com el tecnocapitalisme, el capitalisme de la vigilància, la quarta revolució industrial o el Gran Reser promogut pel Fòrum Econòmic Mundial, fins arribar a un “món feliç” on els carismàtics principis revolucionaris de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, han quedat substituïts pels d’Identitat, Comunitat i Estabilitat.
Aquest llibre, es diu a la contraportada, constitueix una “excel·lent introducció a la maçoneria”. Efectivament, amb prop de 400 pàgines, es guanya la complicitat de lectores i lectors pel que fa a una institució de caràcter iniciàtic i simbòlic, la trajectòria de la qual abasta uns quants segles i dues etapes ben clares d’aportacions, tan importants com significatives, a l’evolució de la Humanitat.
El jesuïta José Antonio Ferrer Benimeli, reconegut expert en la institució maçònica. (forodiletantesbilbao.blogspot.com)
No és estrany, perquè l’autor de l’obra, el jesuïta José Antonio Ferrer Benimeli (Osca, 1934), és considerat un dels grans experts en la història de la maçoneria, també com a director del Centro de Estudios Históricos de la Masonería Española (CEHME), vinculat a la Universitat de Saragossa.
La maçoneria -dita també francmaçoneria-, a dia d’avui, continua suscitant, a més d’interès, curiositat i fins i tot morbositat, basada sovint en prejudicis i força desconeixement del que ha representat i representa. Institució de caràcter universal integrada per diverses obediències, tant regulars -seguint la tradició anglosaxona- com no tant -a partir de la, per a mi més interessant, influència francesa-, s’ha vist obligada a ser secreta quan la repressió exercida per més d’un poder -el franquisme, l’Església catòlica o el comunisme, posem per cas- no li ha deixat altre remei, i ha esdevingut discreta quan ha sabut trobar, en marcs més democràtics, el paper que li pertoca.
Als treballs de la lògia hi és característic el llenguatge simbòlic. (Adrià Costa, Nació Digital)
Que no és altre, poc o molt, que la promoció dels valors humans des de tendències progressistes de signe divers, a partir del simbolisme i de la construcció de la persona en el marc d’un temple o lògia inspirats en els símbols constructius. Primer de les grans catedrals gòtiques (maçoneria operativa) i, a partir dels inicis del segle XVIII, de la societat en el seu conjunt (maçoneria especulativa).
Al llibre de Ferrer Benimeli, com dic, no li sobra ni li manca res. Però no solament s’aprenen coses als volums, sinó també mitjançant la pròpia experiència. I la meva, com a persona pròxima a la maçoneria, constata que hi ha actualment, a més de curiositat, un interès ben viu sobre el tema. I no perquè, entre nosaltres, la maçoneria tingui avui una gran presència -la repressió franquista, en aquest sentit, ha fet molt mal-, però sí perquè ens remet a un passat republicà força recent, i també del segle XIX, molts dels valors dels quals s’inscriuen prou bé en les nostres aspiracions de present i els subsegüents models de futur.
La tradició liberal de la francmaçoneria -que admet maçones- és el millor model. (borregosdespertad.blogspot.com)
Us parlava abans de les tradicions regular i irregular -dita també liberal– de la maçoneria. La primera, d’inspiració anglosaxona, no admet en principi dones, la qual cosa, endinsats en la tercera dècada segle XXI, em sembla un evident anacronisme que és, d’altra banda, ben contrari als principis maçònics. La segona, que prové de França, té molt més en compte que, quan vas pel carrer, hi trobes habitualment persones d’ambdós o fins i tot més sexes. L’ideal, doncs, són les lògies mixtes, tot i que també hi hagi, a més de les masculines, lògies exclusivament femenines que, a partir de la discriminació que històricament han patit les dones, poden tenir, segons com, cert sentit…
Pin amb simbologia maçònica de Quim Vendrell Moreno, de la Gran Lògia de Catalunya. (pinterest.com)
Pròxima exposició a Barcelona
De tot plegat, a Catalunya se’n parlarà més a partir de la presència d’una exposició sobre la maçoneria que tindrà lloc la pròxima primavera en el marc d’un cèntric i molt conegut equipament cultural barceloní. I es debatrà, doncs, el paper de les diverses personalitats que, al nostre país i en el món, han estat vinculades a la discreta i iniciàtica institució: des de polítics i intel·lectuals que ens són pròxims fins a presidents i astronautes nord-americans, passant per grans referents del saber europeu, o llibertadors de països llatinoamericans. I es parlarà, per exemple, de la iniciació francesa d’un polític tan singular com va ser Ernest Lluch, o de si és maçó l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, qui, deixant-se estimar, “ni confirma ni desmiente”…
En tot cas, la realitat actual de la maçoneria, a nivells català i espanyol, no es correspon, ni de lluny, a la d’un “Estado dentro del Estado”, com és el títol d’algun llibre massa cridaner sobre el tema. En canvi, hi ha d’altres volums, com La maçoneria, dels orígens al futur (Rafael Dalmau Editor, 2009) que analitzen el paper històric de la maçoneria entre nosaltres i la seva vinculació, per exemple, al món del cooperativisme com a model social de progrés.
Aquest volum del 2009 “La maçoneria, dels orígens al futur” constitueix, entre d’altres qüestions, una interessant introducció a la maçoneria en el nostre país.
En aquesta obra -que complementa molt bé, a nivell català, el volum més genèric de Rodríguez Benimeli- es defineix la maçoneria com “una espiritualitat laica”, i també s’hi analitza el paper de la maçoneria cristiana. Algú encara poc informat dirà: però la francmaçoneria, no és una institució més aviat anticristiana, fins i tot antireligiosa? Doncs no: les maçones i els maçons admeten del tot les diverses religions, però defugen el fet que cap d’elles sigui preeminent i, és clar, “con la Iglesia -catòlica- “hemos topado”…
Siguis més o menys religiós, creguis poc o molt en Déu, a mi m’està molt bé la figura del Gran Arquitecte de l’Univers com a metàfora d’un alt i ben noble ideal constructiu. De la mateixa manera que m’agraden, posem per cas, les referències a Grans Orients… Tot el que aspiri al progrés de la persona i a l’evolució de la societat em semblarà bé. I, si és des de conceptes i figuracions de caràcter simbòlic, ho trobaré encara més atractiu!
Símbol del Gran Orient de Catalunya, obediència maçònica de la família catalana de la francmaçoneria universal.(xarxanet.org)
El ciutadà Joan Isaac Vilaplana i Comín -conegut artísticament com a Joan Isaac- és un dels cantants i autors en català de trajectòria més sòlida i àmpliament present en l’imaginari de diverses generacions. Artífex, en la seva primera etapa, de l’emblemàtic tema A Margalida, dedicat a la que fou companya del mític i malaguanyat Salvador Puig Antich, a mi la cançó em toca de prop per dos motius: per la seva qualitat indubtable i també perquè, arran de l’afusellament d’aquell jove anarquista i antifranquista, vaig anar a parar, el març del 1974, a l’encara avui odiosa comissaria de la Via Laietana barcelonina, per sort sense massa danys…
Però Joan Isaac, amb el temps, ha sabut projectar-se molt més enllà de l’emblemàtica cançó. Jo l’he anat seguint de prop sobretot a partir de finals del segle XX, quan l’any 1999 vaig entrevistar-lo per al setmanari El Temps. La refosa d’aquesta entrevista amb una altra que li faria per al web Cantautors.cat s’integraria, el 2011, en el recull de 15 converses que, sota el títol d’A foc lent, vaig publicar a les vilanovines El Cep i la Nansa Edicions.
Joan Isaac
La tradició francesa i la italiana
Isaac és un artista de registres ben diversos, provinents de més d’una tradició musical, sobretot la francesa -Brel, Aznavour- i la italiana, amb interessants connexions que l’han dut fins i tot a publicar un disc que inclou suggestives cançons de bons artistes del país mediterrani i transalpí. Però també ha sabut acostar-se a la tradició hispànica a través de l’amistat i la col·laboració amb el gran i enyorat Luis Eduardo Aute, o de versions de dos autèntics monstres cubans com són Pablo Milanés i Silvio Rodríguez, del mestre brasiler Chico Buarque o d’un mexicà també interessant i entre nosaltres menys conegut, Alejandro Filio. Sense deixar de banda els temes d’un andalús amb la personalitat de Joaquín Sabina o d’un canari amb la singularitat de Pedro Guerra.
Em plau dir, en aquest sentit, que el Joan és molt bon cantant dels seus temes propis -ben lògic-, però també ben bon intèrpret dels temes d’altri, la qual cosa no és tan freqüent. L’he escoltat prou com per poder-ho afirmar amb rotunditat, i garantir, doncs, que no decep en aquest paper de transmissor -amb talent genuí- del talent dels altres.
Transgressions ben positives
Ara, Joan Isaac ens presenta un dels seus treballs al meu entendre més rodons, en el sentit de més compactes, perquè és difícil destacar quins són els temes més bons, ja que tots ho són, o gairebé. M’estic referint al disc-CD 7 pecats capitals, sobre el qual Antoni Batista, en el pròleg, apunta que l’artista d’Esplugues de Llobregat “ens ensenya el costat bo de transgressions que mai no haurien d’haver existit, perquè mai no hauria d’haver estat prohibit l’ús responsable del plaer”.
A l’artista l’acompanya un piano, el d’Antoni Olaf-Sabater -autor també dels arranjaments- que té, com tantes vegades en aquest gran instrument -per intensitat i presència- vida pròpia en totes les seves possibilitats expressives.
I il·lustra l’obra -també d’una manera colorista, intensa i plaent- un dissenyador i igualment músic, Daniel Sesé, que fa de 7 pecats capitals un delitós objecte de desig, tal com es correspon al seu títol i a la seva temàtica. El llibre-CD inclou poemes de Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Luis Eduardo Aute, Pere Quart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ángel González i Montserrat Abelló.
Daniel Sesé, iI·lustrador, dissenyador gràfic, fotògraf i músic
El llibre-CD
Precisament, ara que ha tornat, a la manera vintage, l’LP -no serà per mi, precisament-, vull assenyalar les bones possibilitats expressives i de continguts del format llibre-CD. El trobo ideal per a difondre poemes musicats, o fins i tot petites proses, o narracions breus inspirades en cançons. A mi m’agrada molt, i crec que té recorregut. Com en el cas d’aquests pecats capitals que, pecant pecant, ens inciten al plaer, al desig i, si cal, a la desmesura.
Títol:Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini
Autora: Alba Sidera
Amb textosde: Ferran Casas i Jordi Borràs
Edicions: Saldonar
Pàgines: 288
Sinopsi
Feixisme persistent és un treball periodístic exigent, fruit d’anys d’investigació sobre el terreny, que ofereix totes les eines per entendre l’ascens de l’extrema dreta a Itàlia, situant-la dins del marc europeu i en paral·lel amb l’auge a l’estat espanyol.
El llibre combina relats en primera persona —com les peripècies del viatge amb el fotoperiodista Jordi Borràs al poble natal de Mussolini, Predappio— amb anàlisis i cròniques que retraten amb precisió la Itàlia que ha permès que emergís amb força la figura de Matteo Salvini: des del blanqueig del feixisme de l’era de Berlusconi fins a la responsabilitat del centreesquerra, la col·laboració del Moviment 5 Estrelles, el fenomen CasaPound, el terrorisme nazifeixista i el paper dels mitjans de comunicació.
Aquest llibre posa negre sobre blanc el blanqueig del feixisme, en aquesta cas a Itàlia, però com relata Alba Sidera allò que passa a Itàlia pot arribar aviat a Espanya.
A Itàlia amb la frase de Salvini que “Mussolini alguna cosa va fer bé” ja s’està donant una imatge tolerant amb el feixisme i això comporta postures radicals de moviments que pressionen cada cop més i finalment, una gran part de la societat, tolera i s’hi adapta.
Alba Sidera alerta d’aquests perills i de la seva maldat intrínseca. La lectura d’aquest llibre fa despertar la nostra consciència sobre els casos en què ja hem blanquejat i assimilat el feixisme persistent en la nostra societat. Us en recomano vivament la seva lectura.
Alba Sidera
Alba Sidera Gallart (Girona, 1979) és periodista i viu des del 2008 a Roma, on s’ha especialitzat en l’estudi dels moviments d’extrema dreta i en l’anàlisi de l’actualitat política italiana.
Des del 2012 és la corresponsal a Itàlia i el Vaticà del diari El Punt Avui i col·labora en diversos mitjans de comunicació, com ara La Directa, Contexto,La Llança i Mèdia.cat.
Repartiment: Javier Bardem, Manolo Solo, Almudena Amor, Óscar de la Fuente, Sonia Alkmarcha, Fernando Albizu.
Productora: Reposado Producciones, Mediapro, TVE, TV3, MK2 Films
Gènere: Comèdia dramàtica.
Sinopsi: Julio Blanco, propietari d’actitud paternalista d’una empresa de províncies que fabrica balances industrials, espera la visita d’una comissió que decidirà sobre l’obtenció d’un premi a l’excel·lència empresarial.
Premis: Festival de Sant Sebastià 2021. Secció oficial de llargmetratges a concurs.
El meu comentari
Amb tanta disbauxa pandèmica, un ha anat poc al cinema en els darrers temps i no necessàriament a veure pel·lícules espanyoles, i encara menys catalanes si el cinema i l’audiovisual nostrats no estiguessin, gairebé esllanguint-se, a la UVI…
Però una bona amiga em va dir que El buen patrón calia anar-la a veure. “Toca, d’una manera intel·ligent, diversos temes, és molt divertida i Javier Bardem hi fa un gran paper”. Dit i fet i, certament, la visió del film no va defraudar les expectatives.
Un crític de cinema ha qualificat aquesta pel·lícula de León de Aranoa com “berlanguianamente divertida y brutalmente inteligente”. Qualsevol referència al gran cineasta valencià que fou Luis García Berlanga ja desperta interès i té possibilitats de suscitar la nostra admiració.
Javier Bardem a “El buen patrón”
I a més, Javier Bardem -a qui jo pràcticament només havia vist en algun dels títols dels tan enginyosos germans Cohen- demostra, realment, que és un actoràs. El desplegament del seu paper a El buen patrón és tot un festival d’interpretació, amb una infinitat de recursos per tal de complaure l’espectador més exigent. També la jove actriu Almudena Amor es llueix en el seu paper de seducció i, en general, el conjunt del repartiment justifica que, des del cinema o altres plataformes, gaudim d’aquesta pel·lícula.
Almudena Amor a “El buen patrón”
En definitiva, un film que reflecteix prou bé, i amb bon sentit de l’humor, les singulars quotidianitats i petites misèries de tantes PYMES ibèriques. Tothom, si no és esclau de la cobdícia o té un pensament decididament reaccionari aspiraria, com a empresari, a esdevenir, poc o molt, un “buen patrón”. Llàstima que encara no sigui així en força casos.
El terrassenc cinema Catalunya, com a referent
El film de Fernando León de Aranoa l’he pogut veure al cinema Catalunya de Terrassa, la tercera ciutat del país per nombre d’habitants. Em plau destacar el fet que l’Ajuntament egarenc hagi intervingut decisivament per tal que, en ple centre urbà, pugui continuar funcionant una única sala cinematogràfica que ja és centenària, i amb una programació de qualitat.
L’alternativa, per a egarenques, egarencs i altres aficionats, passa per anar a modernes però perifèriques sales, situades, en aquest cas, en sectors urbans dedicats al lleure, la restauració i l’entreteniment…
Al meu entendre, el resultat de l’operació està resultant molt positiu i també un exemple per a d’altres poblacions del país, i per això vull subratllar-lo.
El nostre, com tants altres països, és ple de personatges apassionants, incloses, no cal dir, les dones, fins fa ben poc tan injustament silenciades. Un d’aquests referents, durant els anys del franquisme i els primers del règim del 78, és Joan Baptista Cendrós i Carbonell, industrial perfumista, mecenes, editor, activista i directiu cultural. Un altre, i prou destacat, dels artífexs que van contribuir a què la nostra -aparentment derrotada- nació pogués salvar els mots.
El conegut periodista i escriptor manresà Genís Sinca, especialitzat en biografies i memòries, ha gosat fer-ho, i d’una manera prou reeixida. Així, i en el seu El cavaller Floïd, nom de la històrica loció -però encara podeu adquirir-la- per a després de l’afaitat, ens posa a mans les traces d’una personalitat que, si no hagués existit, el catalanisme de la resistència cultural hagués hagut d’inventar-la…
Floïd, massatge per a després de l’afaitat
Ho precisaven el paper decisiu d’Òmnium Cultural -Cendrós en seria un dels cinc empresaris fundadors-, el finançament directe d’institucions clau com l’Institut d’Estudis Catalans, la recuperació d’Edicions Proa o d’Aymà Editora, la implicació en la Nova Cançó, la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, la trajectòria de Banca Catalana… Quin intens, i ben notori, full de serveis!
Rere l’aroma, tan singular i vigorós, de Floïd, hi bategava amb força un catalanista apassionat, protagonista d’episodis antològics com els enfrontaments cara a cara amb Fraga Iribarne o, entre nosaltres el president Tarradellas, que des de Saint-Martin-le-Beau anava, crec, massa per lliure, com Josep Benet asseverà, el 1996, en el seu volum, més que interessant, El president Tarradellas en els seus textos (1954-1988).
Genís Sinca
Sinca, de totes aquestes referències i informacions, se’n surt prou bé, tot i que al llibre, al meu entendre, li sobren pàgines. En tot cas, l’autor aconsegueix traçar un perfil ben definit i vigorós -com el seu Floïd- d’un personatge, en alguns aspectes, força irrepetible… Vegeu algunes biografies que ha publicat Genís Sinca:
Biografies de: Paco Candel, Joan Uriach, Quinze gegants de la medicina catalana, Eduard Punset, Ramon Fuster i Rabés,
L’avi Florenci
I, ja que parlem de biografies, s’escau fer notar que està per escriure -per publicar, si més no- la d’un personatge de l’interès i la significació del pare de Jordi Pujol. Sí, el mític avi Florenci, el de la famosa deixa, de la qual, segurament, no se n’ha fet el millor ús…
Florenci Pujol
Jo m’he permès de proposar la realització d’aquesta obra a un conegut i prestigiós filòleg i historiador. A veure si ell -o algú altre del ram de lletres, com el mateix Genís Sinca- es posa d’una vegada a explicar qui era el també conegut com el Pujolet de la Borsa, per la seva intuïció pels negocis i la capacitat extraordinària per retenir xifres.
Els qui ens agrada la Història i estem convençuts que, en una part important, aquesta disciplina s’elabora des de diversos i múltiples referents individuals, bé que ens ho mereixem, com també ho precisa el millor coneixement de l’evolució recent de Catalunya.
Més informació
Podeu llegir aquí la “Perla 32. Cendrós. Un singular activista de la cultura catalana durant el franquisme” redactat per Josep Sanmartí i editat al Blog Perles Negres, Perles Blanques, 2 de juny de 2018.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.