Situació: La plana del Corb, C-12 162 Km. Balaguer
Sinopsi: PLANTA, projecte de Sorigué i la Fundació Sorigué, és un espai de confluència i interacció entre la creació artística contemporània i la innovació empresarial, amb propostes artístiques i arquitectòniques úniques en el món.
Horari de visites: Un dissabte al mes al matí. Consulteu el calendari
Planta
Interessant projecte que uneix art, arquitectura, coneixement i paisatge. Planta forma part de la Fundació Sorigué d’art contemporani on hi trobem instal·lacions i obres monumentals integrades dins una fàbrica en actiu i paisatges industrials i naturals. Res a veure amb un museu o una exposició convencional. Hem de destacar la magnífica mise en scène global d’una fàbrica (una gravera amb moviments voluminosos de terra, pedres i productes industrials) que funciona amb una netedat impressionant, amb uns espais comuns enjardinats sense excessos però integrats en el paisatge i en els espais fabrils. Destacaríem les dos escultures d’Antonio López una amb el rere fons fabril i l’altre paisatgístic.
Antonio López. Nit. Al fons part de la fàbrica
Antonio López. Dia. Paisatge al fons
Les obres estan integrades en antigues naus en desús o en naus noves fetes ad hoc per l’obra que contenen. Donada l’extensió, el projecte té una extensió d’unes 400 hectàrees (un camp de futbol ocupa una ha.); la visita es fa en autobús. Sense menysprear, ni molt menys, les obres d’art en sí, ens ha colpit la integració de conceptes tant dispars com indústria i art amb una netedat i ordre impressionants, per exemple en la col·locació de la matèria prima o de l’estoc de producte acabat.
Estoc de dovelles preparades per entregar
Dues obres que ens han semblat colpidores i significatives:
Vídeo muntatge de William Kentridge, durada 14 minuts
Vídeo muntatge de William Kentridge, durada 14 minuts
Muntatge de Chiharu Shiota. Els punts que es veuen son pedres (integració amb la pedrera) que s’aguanten amb fils tipus tela d’aranya
Cada obra per ella mateixa, mereix una explicació comentada durant la visita guiada. Aquí, hem volgut ressaltar només la integració de l’art en un entorn industrial.
Títol: El director. Secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo
Autor: David Jiménez Garcia
Editorial: Libros del K.O., S.L.L., 2019
El Director, és un llibre que fou publicat fa tres anys i que m’ha agradat rellegir arran dels àudios del Sr. Villarejo, dels podcast de la Sra. Corina Larsen i de tantes altres informacions que ens arriben esbiaixades per complir uns objectius que no tenen res a veure amb informar.
El llibre explica la història del diari de Madrid, El Mundo, durant una curta etapa, escrit pel qui fou el seu director, entre el 30 d’abril de 2015 i el 25 de maig de 2016.
David Jiménez, nascut a Barcelona, havia fet la seva carrera professional com a periodista de guerra en diferents països asiàtics i no estava acostumat al funcionament i a les relacions polítiques de la premsa madrilenya. En teoria venia per redreçar una situació econòmica dolenta del diari que empitjorava contínuament per la davallada de les vendes (caigudes de més d’un 60%, en els últims anys) en un moment de transició cap a la premsa digital.
El Mundo dels anys 80 tenia la imatge de diari rebel i contestatari. Fundat el 1989 per Pedro J. Ramírez, que quan el varen acomiadar de Diario 16 es va dedicar al nou diari que va fundar, a investigar i a denunciar abusos de poder sense defensar cap partit en concret (en teoria). Tot i així, sembla que va influir força en la caiguda de Felipe Gonzalez i en l’ascens de José Mª Aznar a la presidència del govern (1996-2004).
El Mundo al 2015 havia perdut l’empenta juvenil i entre altres tenia una contradicció ideològica, si volia reconciliar-se amb el govern del PP després de la publicació de la trama de “Los papeles de Bárcenas” no podia seguir sent un diari neutral. Era un dilema difícil de resoldre que va acabar amb la domesticació del diari per part del partit del govern de Rajoy i amb la sortida de David Jiménez del diari i deixant de ser un diari de principis per passar a ser un diari de partit.
Segons l’exdirector no va ser aquest l’únic motiu de la seva ràpida marxa del diari. Per part de la propietat, li havien promès suport, mitjans i temps per fer una revolució interna, però no va tenir cap dels tres elements.
David Giménez es presenta com un independent que vol una premsa independent i que tampoc accepta els favors de les empreses de l’IBEX que premiaven els diaris i els periodistes afins. En un article que publicà Jiménez el diumenge deia:
“Si les describiera un país donde el Gobierno maniobra para despedir a periodistas incómodos, impone a tertulianos en programes de radio y televisión y presiona a los directivos de medios de comunicación para evitar las críticas, pensarían que hablo de una república bananera. Ocurre en España…”
A conseqüència d’un ERO, que la propietat va fer-li presentar, va haver-hi una vaga en el diari. L’ERO pretenia acomiadar un terç de la plantilla i mantenir els privilegis als directius i col·laboradors externs. El diari no va sortir, la revolució que es pretenia va agafar un altre sentit. El representant de la propietat es va presentar com un salvador del diari, en acceptar alguna de les propostes de l’autor del llibre i acabar-se la vaga.
La situació personal del director va acabar en un acta de conciliació en el jutjat, abans del judici en què hi havia un acord de confidencialitat que incloïa una frase que es garantia la seva llibertat d’expressió constitucionalment reconeguda.
De la relectura i la situació actual, en deduïm que malauradament, les males praxis són molt difícils d’erradicar i serà molt difícil tenir una premsa verdaderament lliure.
Títol: Anestesiados. La humanidad bajo el imperio de la tecnología Autor: Diego Hidalgo Ed. Catarata. Col·leció Mayor Madrid, 2021
Anestesiados, m’ha semblat un llibre interessant malgrat que se n’ha fet poca difusió, potser pels pocs mitjans publicitaris de l’editorial Catarata o perquè els temes que tracta no són molt grats a les grans companyies tecnològiques.
Diego Hidalgo
Especialista en ciències socials té un màster en Relacions Internacionals per Sciences Po (París) i un màster en Sociologia per la Universitat de Cambridge. Amb experiència en el món empresarial ha sigut fundador de diverses empreses, Amovers una plataforma per llogar i compartir cotxes, Pontejos per conservar i preservar edificis antics i amb solera i Ballensworth per invertir en temes mediambientals i socials. Actualment també és Conseller de l’Ordre Militar de Malta davant el Marroc.
Anestesiados
Partint d’una ingent documentació fa un retrat descarnat del desenvolupament tecnològic digital que ens envaeix per tot. En efecte, la connexió digital ha modificat la forma de relacionar-nos i de pensar. Fa una sèrie de reflexions sobre aquesta tecnologia invasiva que si bé ens aporta elements positius també sembla portar-nos cap esdevenir persones i una societat excessivament dirigides i anestesiades.
Es preocupa dels efectes negatius i de l’impacte social dels productes basats en la intel·ligència artificial (I.A.). Considera que les opcions tecnològiques no són mai neutrals i sempre porten connotacions psicològiques, polítiques, socials i/o econòmiques que ens limiten la llibertat.
Ens parla de l’addicció digital de la necessitat de limitar-nos el temps d’ús en què estem connectats, de la problemàtica que ve amb la xarxa 5G que permetrà als dispositius interactuar entre sí, crear ciutats intel·ligents i entorns domotitzats i això ens farà perdre encara més aptituds com el càlcul mental, la memòria, el sentit de l’orientació,…
Degut a les xarxes i als estímuls que ens produeixen, creix la nostra producció de dopamina que estimula el desig en detriment de la satisfacció duradora. Hi ha un increment de la pressió social, de les comparacions permanents, de la continua impressió de ser jutjats.
La I.A. contribueix a debilitar els mecanismes de l’autoritat, a imposar un programa neoliberal que aspira a desregular en benefici d’una llibertat a curt termini, però amb efectes perjudicials al cap d’un temps, que fa que ens costi adonar-nos-en. També porta a manipular la nostra voluntat mitjançant tècniques persuasives que transmeten sentiments positius o negatius de manera que la llibertat humana queda condicionada amb aquestes tecnologies persuasives.
Un altre efecte negatiu de què ens parla és la vigilància i/o el control de les persones. En tenim exemples en les càmeres que s’instal·len als carrers de les nostres ciutats i a la Xina de Xi Jinping amb el sistema de crèdits socials. Està en la mateixa línia de Yuval Noah Harari quant ens diu:
“La democracia está dando poder a las emociones del pueblo, y si las emociones pueden hackearse facilmente, la democracia también es susceptible de ser hackeada”.
La part positiva és l’explicació que ens donen per convèncer-nos dels avantatges de la I.A., facilitar-nos la vida, millorar la nostre salut, tenir més seguretat,…
Sembla que la finalitat de la I.A. i la robòtica és la tecnologia mateixa i no les persones. És cert que al sotmetre la natura a la producció ha estat possible el desenvolupament econòmic i tecnològic que ha millorat les nostres condicions de vida. Però hem de tenir molta cura de què al modelitzar-ho tot (incloent el ser humà i la societat) amb la I.A. no perdem la visió de què el ser humà ha de ser la finalitat de qualsevol projecte de millora, de manera que si bé la interconnexió, ens ha de facilitar la vida, no ens han d’empobrir ni manipular el pensament.
Haurem de trobar un nou sentit a la vida. Els robots i la I.A. expulsen als humans del mercat laboral i haurem de dedicar aquest temps a l’esport, a la cultura (camp en el que ja hi trobem pintures fetes per I.A., i composicions musicals fetes a partir d’algoritmes). Es pregunta: serà possible conviure amb un ordre digital dissenyat per eliminar la incertesa i la casualitat que són l’essència de la experiència vital humana? Respectaran els robots la nostra autonomia i llibertat?
La ideologia solucionista ens diu que tot problema té una solució tecnològica. El paradigma solucionista segueix la teoria d’Adam Smith de la mà invisible que s’estén més enllà de la regulació de mercats. Crea l’Homo Deus del que també ens en parla Yuval Noah Harari. Evidentment, segueix considerant el creixement econòmic com a infinit i l’individu com un producte més al que la identitat li ve imposada des de fora.
Per els solucionistes sembla que no queda clar que passarà amb els individus que no s’integrin en aquesta ideologia binària de interconnexió amb les màquines i en què tot ho resolt la tecnologia de manera que el progrés ve dels guanys generats per l’augment de productivitat que ens porta la innovació. En canvi si que ens presenta els límits i les mancances d’aquest discurs que no considera els problemes de medi ambient, les desigualtats, els problemes polítics,…
També es preocupa de les noves oligarquies mundials en aquest camp. Els que creen la I.A., Google, Apple, Amazon, Facebook, Microsoft,… i els que la fan servir Tesla, Uber, Airbnb, Netflix,…Considera que en base a l’aparent gratuïtat dels serveis ens imposen un pagament indirecte a través de la publicitat i del control de les nostres vides a través del coneixement dels nostres costums. Són uns gegants despòtics que consideren no necessaris els contrapoders i que actuen com dèspotes il·lustrats que estan per sobre dels estats, als que ni tan sols els hi paguen els impostos corresponents, gràcies a regulacions fiscals favorables aconseguides amb les “portes giratòries” i altres sistemes similars d’abús estructural en la seva posició dominant.
Evidentment es mostra plenament partidari de reactivar les accions antimonopoli per contrarestar aquets gegants tecnològics desenvolupant també solucions per les anomalies fiscals.
Seguint a Isaac Asimov que ja l’any 1942 ens parlava de lleis per aplicar a la implementació dels robots i fent un pas més cap als robots actuals que gràcies als seus algoritmes són capaços d’influir en les nostres emocions, veu la necessitat de implementar la I.A. en base a compromisos ètics que controlin la vulnerabilitat que augmenta amb la dependència tecnològica.
Els humans haurien de controlar la tecnologia i no aquesta controlar els humans. Hem de despertar l’esperit crític, tenir objectius independents de la tecnologia, ser capaços de pensar per nosaltres mateixos limitant les interconnexions, mirar la gratuïtat amb recel, saber aturar-nos i meditar,…
Dona molta importància a l’educació dels fills, a la necessitat de donar exemples positius, que facin servir la tecnologia enlloc de deixar-se utilitzar per ella.
S’ha de reafirmar l’estat de dret com a defensa enfront al possible mal ús de la I.A., per exemple en la recopilació i utilització de dades personals o amb una vigilància pública abusiva.
Cap al final ens dona un missatge molt clar:
“Cuando una persona decide de manera voluntaria utilizar la tecnologia, cuando sopesa los objetivos y las consecuencias de su uso, cuando es capaz de limitar su uso y seguir siendo dueña de ella misma, la tecnologia es lo que se supone que debe ser: una herramienta maravillosa a su Servicio”.
En resum un llibre interessant, que ens adverteix dels perills de confiar massa el nostre futur a la tecnologia i a la I.A. tot i que en cap moment s’hi mostra “negacionista”.
Títol original: Une brève histoire de l’égalité Autor: Thomas Piketty Edicions 62 nov. 2021 Primera edició en francès 2021
Thomas Piketty, economista francès, director d’estudis a l’Escola d’Estudis superiors en Ciències Socials i professor de l’Escola d’Economia de París es dedica plenament a l’ensenyança i a la divulgació de les seves idees en el camp econòmic. És també autor de nombrosos llibres i articles per revistes.
Una breu història de la igualtat
Estem davant d’un interesant llibre d’economia i d’història que fa un repàs als diferents moments en què la humanitat i especialment el que entenem per món occidental, ha fet passes cap a la igualtat dels humans intentant eliminar la desigualtat entre classes socials. Piketty, afirma que: “La tendència a llarg termini cap a la igualtat és real des de les acaballes del segle XVIII, però així i tot, té una amplitud força limitada”
Rousseau diu que la invenció de la propietat privada i la seva acumulació desmesurada són la causa de la desigualtat entre els homes. Aquesta tendència vers la igualtat que serà conseqüència de les lluites i les revoltes enfront de la injustícia ens diu que comença amb l’abolició dels privilegis de la noblesa durant la Revolució francesa i segueix amb la revolta dels esclaus de Saint-Domingue l’any 1791 que propiciarà la fi del sistema esclavista atlàntic. Les crisis econòmiques i financeres així com els desenvolupaments ideològics és evident que també hi han ajudat. Sense la revolució d’octubre de 1917 i el moviment comunista internacional no és gens clar que les classes propietàries occidentals haguessin acceptat les descolonitzacions, la seguretat social, els drets civils…És en aquest punt que ens fa observar el poder relatiu de negociació dels sindicats i moviments contra la desigualtat en els països del nord i l’escassa influència que han tingut i tenen en les zones emergents.
Parla també de la necessitat de viure en harmonia amb la natura. Veu el colonialisme com a font d’acumulació de riquesa per uns pocs i de l’inici del trencament de la correcta convivència de l’home amb la natura. Després vindrà la revolució industrial amb el consum de combustibles fòssils i les emissions creixents de CO2.
El colonialisme que comença a la segona meitat del segle XV amb les primeres factories portugueses a les costes africanes i acaba a la dècada de 1960 amb unes guerres d’independència brutals, hauria topat aviat amb una limitació ecològica important si no hagués instaurat un sistema d’obtenció de força de treball a escala mundial (fonamentalment esclavisme i grans migracions )
El domini militar europeu fou clau per al desenvolupament i manteniment del colonialisme. En efecte, degut a la competència i les continuades guerres entre els estats europeus, aquets desenvoluparen un poder militar basat en una fiscalitat en augment que els va permetre mantenir el sistema colonial durant uns 500 anys. Tal circumstància no es donà al Japó i a la Xina que tingueren una evolució més tranquil·la basada en creixements demogràfics i agrícoles.
Sobre l’abolició de l’esclavisme i les reparacions per expropiacions també ens en parla en termes divergents. Si bé la primera era clarament igualitària, la segona fou el contrari. Explica el cas d’Haití en què sent independents des de 1825 no acaben de pagar les compensacions fins el 1950, i pensa que vist en retrospectiva, una abolició justa hauria estat una compensació pels esclaus en concepte de les dècades de maltractaments i treball no remunerat, i no per als amos, finançada per totes les persones que s’havien enriquit gràcies a l’esclavitud. Un altre exemple tampoc reeixit fou en la guerra civil dels Estats Units en què els nordistes varen prometre als esclaus emancipats: “una mula i 40 acres (1 acre equival a 4.046,86 m2) de terra per rescabalar-los del treball fet i no remunerat i permetre’ls d’enfrontar-se al futur com a treballadors lliures”
Aborda també com a no igualitaris el tema del treball forçat en el Congo belga durant els 23 anys en que fou propietat particular de Leopold III i; a l’Alger i altres colònies africanes durant la tercera República francesa. També de la discriminació racial tant la dels Estats Units com de l’apartheid sud-africà.
Ens explica com la igualtat jurídica teòrica s’aconsegueix molt abans que la real. Per exemple que la igualtat de drets proclamada al final del segle XVIII és entre els homes blancs propietaris, mentre que la discriminació racial als Estats Units ha durat fins la segona meitat del segle XX. Un gran avanç cap a la igualtat ha sigut el que en diu la Gran redistribució de 1914-1980 basada en un creixement econòmic espectacular gràcies entre altres, a la segona revolució industrial, a la liquidació d’actius colonials i a la invenció de l’estat social amb educació, sanitat i assistència social generalitzades.
Evidentment, és contrari a la reforma reagano-thatcheriana del món econòmic dels anys 80 que va representar un fre cap a la igualtat. Parla de conceptes relativament nous, impost progressiu, renda bàsica i garantia d’ocupació, redistribució de l’herència, herència mínima, sistema de pensions que no reprodueixin les desigualtats existents durant la vida activa, impost sobre la fortuna eliminant el de successions.
Es mostra totalment favorable a la cogestió en les empreses en la línia que han iniciat els països nord europeus, a l’educació pública i contrari a les donacions a centres educatius.
Sobre la desigualtat de gènere creu que incitar a les dones a fer el mateix que els homes no és el camí, pensa en promoure un altre equilibri dels temps socials. No és favorable al sistema de quotes en benefici dels sectors discriminats. Parla de paritat social enfront a la paritat de gènere.
Ens diu també la seva opinió contrària als paradisos fiscals, a la falsa ajuda internacional que es fa i que beneficia principalment al donant, a la no aplicació d’impostos a les multinacionals i als multimilionaris que drenen recursos que necessiten els estats. És favorable a un impost mundial sobre les grans fortunes.
Seguint a Hannah Arendt parla de la necessitat d’una política-món per respondre als reptes de l’economia-món, per això és necessari el que en diu un socialisme democràtic, ecològic i mestís basat en una ortodòxia econòmica i financera.
El llibre il·lustra les teories que explica amb més de 40 gràfics i estadístiques que mostren un treball profund sobre el que s’exposa. És evident que la seva òptica és la del que diem món occidental o ric i pensa poc en el tercer món o països del sud. Diríem que en alguns aspectes de les propostes que fa és utòpic i avançat en el temps, també que falta molta concreció per exemple en la organització de la globalització en què no parla del poder executiu. Tot i així, és cert que cal introduir conceptes com la renda i les herències redistributives o altres de similars per avançar cap a la igualtat.
Títol: El arte de vivir como un estoico. Desayunar con Séneca para alcanzar una vida buena
Autor: David Fideler
Traductor: Pablo Hermida Lazcano
Edició: Paidós
Any: 2022 (la primera edició en anglès és del mateix any)
David Fedeler
David Fedeler, ha estudiat filosofia grega antiga i religions mediterrànies en la University of Pennsylvania. Té un doctorat en filosofia i història de la ciència i de la cosmologia. És un gran especialista en Pitàgores i el pitagorisme. És filòsof, escriptor, editor de revistes, professor universitari, consultor educatiu i director d’un centre de humanitats. Va néixer als Estats Units, però, viu des de fa més de deu anys a Sarajevo amb la seva esposa i fill. Ha dedicat molts dels seus treballs a l’estudi de l’estoïcisme.
David Fedeler
L’estoïcisme
En aquests moments en què sembla que el neoliberalisme està present en moltes decisions polítiques i econòmiques del món occidental, és més oportú que mai fer una revisió d’un pensament clàssic.
L’estoïcisme prové de l’antiga Grècia, però fou a Roma d’on fonamentalment gràcies a Sèneca, ens han arribat els principals escrits. Sèneca seguia la tradició en què els homes de rellevància es dedicaven a escriure o fer escriure el que estava passant en l’imperi.
El llibre de Fedeler, a través de la vida i dels escrits de Sèneca, ens va explicant l’estoïcisme romà, que evidentment bevia del grec i d’una forma substancial de Sòcrates.
Sèneca, malalt crònic des de jove, fou senador amb Calígula, desterrat per Claudi durant vuit anys a Còrcega, poc després de morir el seu únic fill. Més tard va ser cridat a Roma com a tutor de Neró quan aquest tenia onze anys. Neró després d’una conjura contra ell, l’obligà a suïcidar-se. Amb aquesta trasbalsada vida la filosofia estoica el va ajudar a transformar les adversitats en coses positives.
Hi ha molts fets de la seva època que ens recorden al món actual. El consumisme, el luxe, l’egoisme, no viure d’acord amb la natura, són alguns exemples. Dóna molta importància a l’amistat, la que busca progressar conjuntament, no la falsa que va a aprofitar-se de l’altre.
També valora molt el temps, ser conscient de la mort i buscar la felicitat en cada moment. Gaudir del present en plenitud, superant les dificultats de manera que siguin menys doloroses. Hem d’anticipar-nos a les dificultats, per evitar les que depenen de nosaltres i hi podem influir, i les que no, intentar que siguin menys doloroses, i preparats per l’adversitat.
La filosofia estoica ensenya com respondre als esdeveniments personals negatius de la vida veient-los com una oportunitat per a una situació millor transformant l’adversitat.
Superar l’angoixa acceptant els esdeveniments i no fent-ne cas de les opinions alienes. Per això, és molt important conèixer-se i tenir criteris clars. No hem de lluitar contra la pròpia naturalesa i perseguir idees i béns més enllà de les nostres possibilitats.
Per a no deixar-nos dominar per la ira, que es basa en dos judicis mentals, una ofensa i la cerca d’una venjança, recomana una dilació en el temps, reestructurant les pròpies creences en base a les de l’altre. Cal buscar la justícia sense la ira, sent raonables i pràctics.
La persona seguidora de l’estoïcisme ha de tenir uns principis de vida que l’acompanyin sempre buscant la felicitat present i constant i estant content i agraït a la natura i a la societat,…
Ja Zenó, el fundador de l’estoïcisme, parlava de viure d’acord amb la natura. Un concepte ampli de natura que Sèneca va seguir entenent-lo com el fluir de la vida, de manera que tot el que rebem de l’univers hem d’acceptar-ho amb una mentalitat de gratitud. Contextualitzant, és el que avui ens diuen els científics i el moviment ecologista quan diagnostiquen que s’acaben els recursos naturals. Amb tot, cal tenir present que el seu sentit de la natura és més ampli que el nostre avui.
La pobresa o la riquesa extremes formarien part del que rebem d’un entorn al qual podem influir molt poc, i donat que les necessitats naturals són escasses introdueix per als més rics el que avui evolucionat en diríem teoria del decreixement.
A Sèneca se’l considera un seguidor de Epictet, ex esclau a la Grècia clàssica de qui recull el concepte ampli de llibertat, en el sentit de no ser pertorbat per res que no depengui de nosaltres, com per exemple les emocions negatives, el desig extrem de posseir bens materials, la ira, la ansietat sobre el futur…
Es preocupa que ens infectem de les males qualitats dels altres. Cal seleccionar els companys. Fugir de la mentalitat de la turba, bandada humana (avui en diríem ramat) i en conseqüència de les influències negatives.
Els estoics foren precursors dels drets humans, de l’abolició de l’esclavitud i del feminisme. Estaven a favor de la igualtat de totes les persones al contrari d’Aristòtil que pensava que les dones eren inferiors intel·lectualment als homes i els esclaus encara més. Els il·lustrats en general i John Locke i Thomas Jefferson en particular, estan influenciats per les idees estoiques.
També donen importància al compromís cívic. Pertanyem a la comunitat en la què hem nascut i a la comunitat món. Hem de contribuir al benefici comú millorant aquestes comunitats.
La perseverança ens portarà a ser invencibles tot i les adversitats que tinguem. Hem de viure pensant en la mort, hem de vèncer la por a la mort. Som finits. Proposa viure cada dia com si fos l’últim. Segurament avui Sèneca defensaria l’eutanàsia, ell en deia una bona mort, en lloc de viure anys en un estat d’incapacitat.
Ens parla de convertir el dolor en gratitud. Hem de plorar, però tot dolor té un límit. No queixar-nos d’allò perdut i agrair el que tenim. La gratitud pot anar dirigida a persones, als déus i també a la natura, entenent com a tal el cosmos que hem de conservar. La gratitud ha d’anar més enllà d’allò particular per incloure el món, l’univers en la seva totalitat.
És un pensament molt positiu, busca sempre el costat bo, beneficiós, de les coses, dels actes. La clau per ser feliç i tenir un bon caràcter la trobem en el concepte ampli de llibertat ja descrit de no estar esclavitzat per béns o sentiments externs i tenir una vida plena i autosuficient.
També són molt interessants les quatre pàgines d’exercicis filosòfics estoics que s’inclouen al final en un apèndix.
El periodista gallec Anxo Lucilde -vinculat a Catalunya a través de dues produccions del Grup Godó del prestigi de RAC1 i La Vanguardia– té la mala sort d’haver de compartir la seva reconeguda activitat professional amb una malaltia que coneixem habitualment amb el nom de depressió. Això, com és obvi, li ha comportat problemes seriosos al llarg dels anys.
Tot plegat ho explica, d’una manera tan amena com documentada, en el llibre La Vella Companya (Columna, 2021). Un volum en el qual l’autor ens posa al corrent dels seus trenta anys de lluita contra el procés depressiu, amb la realitat paral·lela i, en molts aspectes, tan depressiva, de diversos episodis i escenaris de la Segona Guerra Mundial.
Tal com diu, en el pròleg de l’obra, Xavi Bundó -director del Via lliure de RAC1, en el qual col·labora habitualment Lugilde, i amic personal de l’autor- “s’ha de reconèixer que cal una sensibilitat fora mida per batejar de forma tan delicada, fins i tot tendra, una malaltia tan perversa, inhabilitant i estigmatitzadora”. I explica també que l’Anxo, en un missatge, li deia en una ocasió que “se li estava blanquejant el cap i que necessitava plegar [del programa] sense que es notés”.
Tal com encertadament escriu Lugilde, la malaltia, que ell qualifica de totalitària, és una afecció que es passa en silenci. Ell l’ha patit molt, sense arribar a deixar mai les seves tasques informatives, en diversos indrets de la seva Galícia i també de Catalunya, nació “que tant m’ha donat i amb la qual estic tan en deute”.
En definitiva, un volum de gran interès per a les moltes persones que malauradament han patit, o pateixen, depressió, sinó també per als seus soferts familiars i per a la gent interessada, i no cal dir que solidària, amb les malalties mentals i les patologies en general. La Vella Companya és un títol tan cruel com, en aquest cas, afortunat. Per això necessitem que les companyies siguin sempre noves i ens facin, sobretot, estimar la vida.
Anxo Lugilde: La vella companyia
Més informació
«La Vella Companya no és un diari, ni és una crònica. És un pols descarnat i encara inacabat entre ell i una ombra que l’acompanya des de fa trenta anys. Som espectadors d’aquesta lluita, que descriu sempre amb aquest humor galaicocatalà marca de la casa, però sense estalviar-nos passatges que ens deixen tenallats en la lectura». [Del pròleg de Xavi Bundó, director del Via lliure de RAC1.]
Un any més, i ja en són 15, els “Amics i Amigues d’Alaior” han preparat un cicle de pel·lícules per fer a la fresca en el bonic marc del pati de Sa Lluna del convent de Sant Diego ara ja totalment restaurat i museïtzat. En general son pel·lícules que destaquen pels seus valors humans. En ressenyarem una que ens ha agradat especialment ja que toca un tema molt actual com és la dicotomia desenvolupament versus protecció de la natura.
Fitxa de la pel·lícula
Títol original: Kona fer í stríð / Woman at War
Islàndia, 2018, 101 minuts.
Director: Benedikt Erlingsson
Música: David Thor Jonsson
Actriu principal: Halldóra Geirharðsdóttir
Premis: 2018: Premis del Cine Europeo: Nominada a la millor actriu; Festival de Valladolid – Seminci: Millor actriz (Geirharðsdóttir); Festival de Sevilla: Premi del Públic a la millor actriu de cine europeu
Àudio i subtítols. Àudio: espanyol i islandès; Subtitulació: català i espanyol
Islàndia és un país de 103.000 Km2 (Espanya 550.000) i 365.000 habitants (Espanya 40 milions) dels quals 300.000 viuen a la capital. El risc de pobresa el tenen al voltant del 8%, a Espanya del 22%. És el quart país més desenvolupat del món. No hi ha diferències en la feina entre homes i dones.
Tenen una renta per càpita de 59.260 dòlars i a Espanya 27.000. Les seves indústries principals son foneria d’alumini, tractament del peix que prèviament han pescat, ramaderia i indústria geotèrmica.
Halldóra Geirharðsdóttir
La pel·lícula
En aquest marc ens trobem una protagonista atlètica, forta, vigorosa, amb idees molt clares i constants. La mateixa actriu fa el paper de dues germanes molt diferents, en interessos, en la forma de vestir, en l’enfocament de la vida,…en gairebé tot però que les uneix la família, la solidaritat i el desig d’adoptar una nena d’Ucraïna (la pel·lícula, com es pot comprovar, està rodada abans de la guerra actual).
L’actriu principal és una dona aparentment normal, que treballa, dirigeix una coral filantròpicament i decideix ser una terrorista ecològica per evitar una ampliació de la fàbrica d’alumini que ha de destruir molta natura per produir l’electricitat necessària, després d’haver intentat parar el projecte pels mitjans que el sistema preveu.
Actua totalment sola, tot i la col·laboració casual d’un cosí llunyà que no es coneixen però degut a la poca població resulta que són o poden ser família.
L’ús del paisatge és espectacular, la protagonista coneix el medi, les roques, la vegetació, els guèisers, les petites coves, els petits camins quasi deserts,… de la protecció d’aquest medi va la pel·lícula.
Té un punt d’humor àcid o nòrdic. En destacaríem un sud-americà que rep tots els cops per no estar integrat en el sistema i un homenatge a Fellini amb una petita orquestra mediterrània de tres persones que apareixen i desapareixen en certs moments del film fent sonar els seus instruments i tallant el relat realista. Al final també hi ha un altre sorprenent tall musical quan va a buscar la nena per l’adopció.
En tot moment tenim una dona valenta que domina la situació i que és capaç d’enfrontar-se a les adversitats.
És un cant a l’esperança enfront a la lluita que s’estableix entre la seguretat, el confort i el desenvolupament poc controlat enfront a la conservació del medi ambient i de la natura.
Una bona pel·lícula ben feta que distreu i fa pensar.
Lídia Pujol: Conversando con Cecilia, Satélite K (2021)
En principi, no sóc massa partidari que qui canta en l’entorn cultural de Catalunya i els Països Catalans ho faci en una altra llengua que no sigui el català. Però pot haver-hi excepcions. Com, posem per cas, la de l’altre dia, que vaig anar a escoltar, en el marc del 41 Festival de Jazz de Terrassa, un molt bon concert de Queralt Albinyana Trio, amb interpretacions encertadíssimes de temes clàssics del blues. O la que ara us presento, en la qual una inspiradíssima Lídia Pujol ens posa a l’abast les seves excel·lents versions de temes d’Evangelina Sobredo, l’enyorada Cecilia.
Ara que de llengua, per bé i per mal, se’n parla tant, cal dir que ser bilingües té molts inconvenients, però també algun avantatge. Com el de poder escoltar, en el seu idioma original, uns temes que no han perdut força, expressivitat ni interès amb el pas dels anys…
Lídia Pujol
La cantautora Cecilia, FACEBOOK CECILIA
.
En el panorama de la cançó en castellà, Cecilia és, juntament amb Nino Bravo, la pèrdua per accident més infortunada, i per això aquests dos referents artístics han perviscut, en una àmplia complicitat dels seus públics respectius. Un altre cantant valencià, Emili Baldoví -de nom artístic Bruno Lomas-, també figura en aquesta llista macabra d’infortunats a la carretera, tot i que, en el seu cas, el temps de viure seria una mica més generós. No tant, en l’àmbit català i en altres maneres de morir, el de l’enyorat Carles Sabater; o, en el gallec, Andrés do Barro. I una mica més en el cas de Carlos Cano, en l’andalús…
Bravo, al llarg dels anys, ha estat homenatjat per reconeguts artistes. I la Sobredo ha trobat recentment una nova i no tan inesperada còmplice, la nostra Lídia Pujol, sempre singular, sempre inspirada, sempre inquieta i amatent a la renovació i diversificació dels seus projectes, amb nous continguts.
La carrera artística de Cecilia, dissortadament, va ser curta. Filla d’un militar i diplomàtic espanyol destacat als Estats Units i altres països, va tenir una infantesa itinerant i una educació cosmopolita. La seva lírica està vinculada a l’existencialisme i a una actitud feminista, a més d’esdevenir nexe o baula entre mentalitats i generacions diferents. No és estrany, doncs, que Lídia Pujol, ni que sigui a anys de distància, hi hagi volgut “conversar”.
I així, temes tan admirats al seu temps com Soldadito de plomo, Dona Estefaldina, Ramito de violetes, Nada de nada o Mi querida España, entre d’altres, són interpretats per la Lídia amb tanta inspiració com delicadesa…
L’art, no gens menor, de les versions
Això de fer versions de temes musicals és tot un art, i no menor, precisament. Ja vaig assenyalar en l’entrada “7 pecats capitals” que Joan Isaac, posem per cas, és, a més d’un excel·lent cantant i autor, molt bon versionador de temes d’altri. I de vegades et trobes amb sorpreses tan plaents com inesperades. Com ben recentment, sense anar més lluny.
Albert Fabà, en el seu concert raimonià a la biblioteca de Singuerlín. (Foto: Joan Solé Camardons)
Raimon
I és que l’altre dia, jo escoltava amb delectació superbes interpretacions de temes raimonians a càrrec d’un artista que no és ben bé professional, l’ebrenc Albert Fabà. Valia la pena desplaçar-se fins a la biblioteca de Singuerlín, a Santa Coloma de Gramenet, per a gaudir-ne. En acabar l’emotiu i reeixit concert, vaig animar l’Albert -sociolingüista- a continuar itinerant pel territori aquesta mena d’”integral Raimon”, i encara més quan el de Xàtiva s’ha retirat dels escenaris.
L’especial sororitat
Tornant a Lídia Pujol i Cecilia, conformen, en el disc que us presento, una “conversa” fluïda, plaent, compromesa. Feta de vasos comunicants que lliguen els temps, vinculen les vivències i les transmeten a més generacions.
I què dir més, de la Lídia, una artista singularíssima en el nostre panorama musical i cultural? Una dona que començà la seva carrera fent duet amb la també valuosa Sílvia Comes, i després, ja en solitari, impulsant projectes de l’interès d’Els amants de Lilith, Iter Luminis o Panikkar, poeta i fangador, a més de diferents espectacles que la vinculen a una ben explícita espiritualitat laica que motiva, commou i, a voltes, subjuga.
En definitiva, una “conversa”, la seva amb l’enyorada Cecilia, per seguir i escoltar amb tota l’atenció que mereix l’especial sororitat entre dues dones i dues artistes de tant interès.
Comissariat: David Bestué, amb la col·laboració de Martina Millà
Sinopsi: La Fundació Joan Miró i la Fundación BBVA presenten El sentit de l’escultura, una anàlisi de l’eclosió i l’evolució de l’escultura moderna i contemporània des d’una perspectiva asincrònica i heterogènia que inclou també obres antigues i objectes sense autoria.
El títol de la exposició neix dels escrits del poeta i lingüista peruà Mario Montalbetti en què defensa el «sentit» de manera literal, com un concepte més proper a la manifestació d’una direcció que no pas a la fixació d’un significat.
Ressenya personal
Exposició interessant i innovadora, diferent del que estem acostumats. Hi trobem peces que possiblement fins ara no classificaríem com escultures, fetes amb diferents materials i tecnologies de reproducció. És una reformulació que busca similitud a la d’altres disciplines per adaptar-les a la globalització i al canvi en què molts conceptes cal que siguin reformulats constantment. L’exposició està estructurada en set àmbits diferents que permeten mostrar-nos obres molt diferents i inclús inconnexes entre si. Cada sala te una explicació del que hi trobarem i el motiu. Aquí en destacarem només tres.
Ars infamis
Referit a la importància de les reproduccions si aconsegueixen sostreure’s de l’original obtenint còpies perfectes.
Karin Sander. Isabel Schenk, escaner 3D de persona viva
Espai
A partir del minimalisme s’emfatitza les formes simples i l’ús de materials industrials i objectes quotidians ens presenta l’exposició entre altres obres de Richard Serra i Joan Miró.
Richard Serra. Suport Joan Miró. Personatge
Contacte
És la representació de l’amor i/o el sexe sobre material inert. És tracta d’abordar el contacte entre dues figures.
Susana Solano. La parella nº 1
En resum, una exposició que ens mostra la transformació escultòrica dels últims anys en el context de globalització i la cerca de materials per expressar conceptes que canvien constantment. Res a veure amb l’escultura permanent que estem acostumats a veure, aquí tot és evolutiu. En molts casos es treballa amb materials efímers de manera que l’obra esdevé un element quotidià.
MAURICE AGULHON: Marianne au combat. L’imagerie et la symbolique républicaines de 1789 à 1880. Flammarion, Paris 1979
MAURICE AGULHON: Marianne au pouvoir. L’imagerie et la symbolique républicaines De 1880 à 1914. Flammarion, Paris 1989
Es tracta de dos llibres consecutius i complementaris, no traduïts, clàssics i escrits ja fa uns anys que ens han semblat interesants en un moment en què el republicanisme torna a interessar a alguns sectors de la nostra comunitat. L’autor fa una descripció cronològica de l’evolució dels símbols al llarg dels períodes estudiats. Es tractava de canviar la imatge de l’estat opressor a l’estat dels ciutadans, de crear un símbol visual de la república anònim i abstracte. Començant amb la revolució en què no hi ha símbols i només ànsies de llibertat, es presenta la necessitat de crear icones representatives. El mateix juliol de 1789 hi haurà consens amb el tema dels colors blau, blanc i vermell, que serà ràpidament un tema tancat sense discussió en el futur. No passarà el mateix amb el que avui en diríem la imatge corporativa. Enfront a la monarquia representada per un Rei apareixerà la Llibertat, una dona que simbolitzarà la república. Serà un símbol amb molt de consens. A més serà continuïtat d’una heroïna, la Jeanne d’Arc també lluitadora per la llibertat. Per un altre costat i incardinant amb els clàssics simbolitzarà la deessa de la llibertat. Així doncs, aquesta dona és la imatge perfecta. A partir d’aquí vindran les interpretacions de com ha de ser? En quina posició ha d’estar? Què ha de portar a les mans?… Ens explica que és un debat no tancat que segons els autors ha tingut diferents interpretacions. Comentem-ne dues de molt diferents corresponents a moments polítics molt diversos. La primera pot ser La Marsellesa de Rude a l’Arc de Triomfhe de l’Etoile de París. Ens presenta una dona combatent, agressiva, anant a l’atac amb una espasa i cridant.
Detall de la Marsellesa de l’Arc de Triomf
En contraposició a la segona en què tot és serenitat i conciliació amb una república que junt amb la bandera integra les diferents classes socials (burgesos, menestrals i pagesos) sota les icones del lleó-poder, corona de llorer-pau. Tot considerant la globalització dels principis republicans (globus terraqui) sota els auspicis de la cultura (ciència-llibres, art-pintura, música-lira,…)
Gravat al·legòric de la república conservadora.
Agulhon, ens explica també el concurs que es va convocar el març de 1848 perquè els artistes proposessin com havia de ser la figura de la República francesa. Hi va haver un gran nombre d’obres presentades però no hi hagué acord a l’hora de triar quin seria el símbol definitiu.
Quasi al mateix temps i conseqüència de la gran reforma postalde l’agost del mateix any es dissenyà el primer segell de correus francès que representarà també a la república a partir d’un cap creat pel gravador Barre que només havia obtingut un accèssit en el concurs. El primer país que feu la reforma postal fou Anglaterra el 1840. A grans trets consistia en pagar la correspondència en origen segons el pes i no a destí segons la distancia recorreguda, mitjançant els segells que a més, feien publicitat de l’estat en una època que l’estat-nació s’estava consolidant.
Segell de la primera emissió francesa representant la república mitjançant la deessa CERES. Es va emetre en diferents valors i colors. Mida augmentada per millorar la visualització. Font: catàleg Ivers & Tailier i Marianne au combat.
La corona multi vegetal (espigues de blat, raïm, i llorer) que porta l’efígie, de seguida es va identificar amb la deessa Ceres de manera que se’l coneix com el segell Ceres, deessa romana de l’agricultura, la fertilitat, la productivitat i l’abundància. El seu equivalent a Grècia era Demèter. Les monedes que es varen encunyar després del corresponent concurs també tenen característiques similars, cap femení jove, mirant a l’esquerra amb una diadema / corona vegetal. Segueixen sortint noves interpretacions de la República, amb el fasces romà a la mà, amb corones tipus estrella amb rajos de llum (corona solar) com la que després és popularitzarà en l’estàtua de la Llibertat de Nova York. El fasces o feix romà era un símbol de la república romana que representa la força de la unió. Està format per un conjunt de varetes en què si bé una sola és feble, el conjunt és fort. És també d’aquesta època que el nom Marianne agafa protagonisme. Sembla que ve de la regió de l’Aude en que encara es parlava la llengua d’oc i d’una abreviació de Marianno, Manono, protagonista d’un escrit irònic que va fer fortuna i transformant-se en dona va ser el principal personatge d’un poema en què apareix del no res. A poc a poc passa de ser d’un mot provincial a un de nacional i de la llengua del poble a la llengua culta, de manera que en els períodes, diguem-ne republicans de dretes, no revolucionaris, les societats secretes que conspiren per canviar el règim agafen aquest nom.
Ja durant la Comuna apareix al cap de la Marianne proletària la gorra frígia símbol de la llibertat. Aquest gorra generalment vermella, en forma de bossa confeccionada amb llana o feltre. Té un extrem caigut d’un costat i és semblant, d’allà ve el nom, a la gorra utilitzada a la regió de Frígia. Serà un nou element, grat també a la maçoneria molt influent entre les classes dirigents en certs períodes i que quedarà incorporat als altres símbols republicans. Més endavant, i amb motiu de l’exposició Universal de 1878 i de nous concursos que es fan per als ajuntaments i les places públiques apareixeran repúbliques amb les taules de la constitució o també la declaració dels drets humans gravades en pedra a imitació de les taules de la llei de Moisés de la iconografia catòlica.
La República, estàtua d’Auguste Clésinger per l’Exposició Universal de 1878. Observis en el pedestal RF (Republique Française) un altre dels símbols molt utilitzats. Font: Marianne au combat
Si contextualitzem, veurem que estem parlant d’un període en què l’estat s’ha de consolidar. A tot Europa passarà el mateix. La transició des de l’antic règim no serà fàcil. Tinguem present que a França des de 1789 fins a la tercera república de 1870 hi hauran dues repúbliques efímeres (12 i 4 anys respectivament), dos imperis i tres monarquies constituents. Una de les formes de consolidar l’Estat republicà que s’està imposant a poc a poc, serà que tots els ajuntaments tinguin representacions físiques de la república. Seran els busts fonamentalment de Marianne que encara avui hi trobem. En mostrem dos de les que tingueren èxit:
Marianne de Jean Antoine Injalbert en el peu hi trobem RFMarianne maçonnique de Paul Lecreux. A més de la gorra frígia porta en la banda de la dreta els símbols clàssics maçons, el cordó, el triangle, l’esquadra i el compàs.
Mai s’han inventariat aquets busts, la qual cosa suposa que es desconeix els que existeixen. Es feren en diferents materials (marbre, pedra i bronze). Hi ha originals i còpies fetes industrialment en sèrie. La majoria porten un text a la base. A més de RF ja comentat, la major part d’inscripcions diuen: “A la gloire de la Révolution française”, “Honeur et Patrie”, “Liberté Égalité Fraternité”.
Trobarem també altres tipus de símbols, columnes de la llibertat, monuments a la plaça principal del poble, fonts amb símbols republicans, les inscripcions esmentades.Aquí hi ha la confluència en la simbologia de l’aigua i la Marianne com a representants de la fecunditat, l’origen de la vida, l’abundància. És tota una iconografia que a part de potenciar la República i l’estat-nació també ajuda a incrementar el municipalisme en una època en què es construiran els grans edificis fets pels ajuntaments ja que també hi haurà una certa descentralització de poder cap a les unitats municipals.
Trobarem també els símbols als tribunals, a les escoles i en general a tots els edificis públics. Tot són símbols que ajuden a una finalitat, crear consciència d’estat
En sentit contrari, tenim que el gall cantant davant d’un sol ixent no triomfarà, potser com diu el mateix autor per ser un animal popular qu’il est libéral plutôt que radical.
En els anys 1870 – 1890 amb l’aparició del moviment obrer, del sindicalisme, del socialisme, els símbols republicans es consolidaran i els intens de les repúbliques burgeses d’endolcir la simbologia no reeixiran, el laïcisme també hi ajudarà i la Marianne amb la gorra frígia es consolidarà com a símbol d’identitat de la República i de França.
En resum, un llibre clàssic sobre el simbolisme republicà. Interessant per ajudar a reflexionar sobre la dificultat de la consolidació dels canvis de règim polític i l’ús de diferents mitjans per aconseguir-ho en aquest cas el simbolisme de les imatges centrat en l’evolució francesa d’una monarquia catòlica a una república laica.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.