Exposició “Subúrbia. La construcció del somni americà”
CCCB, fins al 8 de setembre del 2024
Assessor: Francesc Muñoz
Comissariat: Philipp Engel
D’antuvi, el títol d’aquesta mostra em va plantejar un dubte conceptual. Si consultem Optimot, aquesta eina lingüística tan eficaç, ens adonarem que defineix “suburbi” com “barri perifèric d’una ciutat, sovint ocupat per classes socials baixes, amb mancances d’equipaments i baixa qualitat d’habitatge”.
I, en canvi, no és això, referit als Estats Units d’Amèrica, el que es reflecteix a l’exposició, sinó el típic entorn adreçat a les classes mitjanes que ha configurat, històricament, el somni americà, més semblant a les nostres urbanitzacions que a cap altra cosa.
McMANSIONS. ‘Dona amb McMansion al fons’ podria ser el títol alternatiu d’aquesta foto d’Angela Strassheim, de la qual també es poden veure al CCCB els seus experiments forenses, realitzats a cases on van tenir lloc crims reals. El fenomen de les McMansions, aquestes demostracions exagerades d’estatus, són també objecte d’una instal·lació a càrrec de la crítica Kate Wagner Angela Strassheim
I és que, qui no ha desitjat mai una casa gran amb jardí, piscina i un parell de cotxes al garatge? Un lloc tranquil i segur per viure en família, a prop de la natura i, si pot ser, amb un veïnat amistós. Un entorn diferent de l’aglomeració i gentrificació de les grans ciutats, on sempre s’hi concentra el millor i el pitjor.
“Subúrbia” recorre la història cultural d’aquest ideal de vida reproduït fins a la sacietat a la televisió, la publicitat o el cinema. També analitza la vigència i els aspectes més controvertits d’aquest model urbanístic, que també n’hi ha.
Un model que ens endinsa en l’imaginari de la casa familiar idíl·lica i mostra com s’ha venut i potenciat aquest estil de vida des de la ficció i la indústria de l’entreteniment, tan vinculades a Nord-Amèrica. Un model residencial que té els seus orígens a principis del segle XIX, que arriba al seu apogeu a mitjan segle XX i que també comportaria contradiccions derivades de la segregació racial, ètnica o de gènere.
El somni de viure en una casa amb piscina continua molt viu avui dia i s’ha exportat arreu del món. Això sí, es tracta d’un model altament insostenible, basat en continus desplaçaments en automòbil. Els exemples d’això no cal anar a buscar-los als Estats Units: en trobem ben a prop de casa nostra.
L’exposició del CCCB, molt completa, ho analitza a través d’abundant material històric, documentals d’època, fotografies, pintures, pel·lícules i sèries, novel·les i revistes, obres d’art o objectes quotidians. Visiteu-la i, per un moment, penseu que us podeu endinsar mentalment en el paradís, o sigui, en un espai privat que esdevé igualment espai públic.
«Subúrbia. La construcció del somni americà» presenta l’obra de destacats creadors que, des de diversos punts de vista, ens ajuden a contemplar de manera crítica el famós estil de vida americà.
A més, el canal Subúrbia de Filmin ofereix una selecció de pel·lícules relacionades amb l’exposició (disponibles fins al 8 de setembre de 2024).
La primera publicació d’aquesta biografia té més de 80 anys. Tot i així he considerat interessant llegir-la. S’ha fet una bona exposició a l’Ateneu Barcelonès sobre l’autor i he vist una altra exposició a Maó sobre la primera volta al món en base a la botica que portaven els expedicionaris per curar les possibles malalties. Tot plegat m’ha portat a llegir el llibre.
Ja en el pròleg, Carlos Martínez Shaw catedràtic emèrit i especialista en l’època colonial ens diu que Magallanes no pretenia donar la volta al món i sí trobar un camí més curt per anar a l’Índia i a les Moluques a comprar espècies. Tampoc Sebastian Elcano ho pretenia, simplement les circumstàncies varen empènyer-lo a seguir navegant cap a l’oest per tornar a casa.
Retrat del soldat i navegant portuguès Fernando de Magallanes (1480-1521). Aquest retrat és una variant retallada de l’exemplar que es conserva al Museu Naval de Madrid; l’original, segons Vargas Ponce, es trobava l’any 1787 a la casa del canonge de la catedral de Toledo Felipe Vallejo; va ser d’aquell quadre que Fernando Selma va treure el gravat que apareix a la Relació del darrer viatge a Magallanes (Madrid, 1788). L’origen d’aquestes tres obres es troba possiblement en una pintura del segle XVI que existia a la galeria del duc de Florència, atribuïda a l’escola d’Ángel Broncino.
El llibre tot i els anys transcorreguts sembla que te poquíssimes errades. La presentació dels personatges i la narració dels successos són molt correctes: estem davant d’un clàssic necessari per entendre l’esdeveniment. Hi ha altres edicions:
L’autor fa alguna cosa més que una biografia ja que contextualitza la situació política de l’època i en conseqüència ens dona una idea clara de la geopolítica del moment.
Des de l’actualitat i des de un punt de vista historiogràfic hi hem trobat a faltar explicacions sobre les fonts i la bibliografia emprada. Suposem que té la seva lògica, atès que l’autor és un novel·lista, no un historiador. També la forma de relatar el delata com a escriptor.
Ens explica la importància de les espècies i ens posa l’exemple de què en algunes ciutats i estats el valor de les coses es calculava en base al pebre com si fos un metall noble. També que la cerca d’una nova ruta de les espècies seria com una mena de continuació de les creuades.
Hi trobem les empentes que donen a la navegació Enrique el Navegant– que només va pujar a un vaixell per la conquesta de Ceuta- i el rei Joan II quan s’arriba al Cap de Bona Esperança i com Portugal, el país més petit d’Europa només amb 500.000 habitants dominava el mar.
Hi llegim el sistema de colonització portuguès: establir relacions comercials pacífiques, construir factories, fortificar-les i finalment agafar les terres i les mercaderies per la força. En totes les fases hi va haver una missió ideològica religiosa.
Magallanes participa en tres expedicions a les Índies com un home més, sense comandament i sense arribar a les illes de les espècies. Es fa amic de Ludovico de Varthema i de Francisco Serrao que li expliquen les meravelles de les illes.
A la tornada de l’última expedició, en què ha estat ferit i ha quedat coix, intenta obtenir favors del rei portuguès sense èxit. Té 35 anys i demana permís per prestar els seus serveis a un altre país i el rei li dona a entendre que li és igual.
Junt amb Rui Faleiro que aspira a astrònom reial també sense èxit, desenvoluparan el projecte d’anar a les illes de les espècies navegant cap occident bordejant Amèrica.
Es casa a Sevilla amb una dona castellana i guanya el beneplàcit del Consell de la Corona. Aconseguirà signar junt amb Faleiro les Capitulaciones de Valladolid (22 de març de 1518) amb un emperador Carlos V de 18 anys en nom de la seva incapacitada mare. Es prepara un viatge de dos anys en què obtindran un 20% de tots els ingressos que vinguin dels nous territoris descoberts.
La preparació de l’expedició dura 17 mesos. Surten amb cinc naus. La disciplina és de ferro, Magallanes no confia ni en els capitans que no saben els plans, no tolerarà cap consell, tampoc cap dissentiment a les seves ordres.
Ja a Amèrica van trobant badies i desembocadures de rius, cap és l’anhelat pas per travessar el continent. Els informes i mapes que tenia definitivament han fallat, haurà de passar l’hivern a Puerto San Julian a 49º de latitud. Pel camí hi haurà hagut la revolta dels capitans de les naus encapçalats per Juan de Cartagena de la San Antonio.
Comença el racionament d’aliments, nou intent de revolta que hàbilment desmunta Magallanes. Dos capitans seran decapitats. Finalment troben el canal de Todos los Santos, posteriorment de Magallanes. Ara sí que consulta si cal seguir o tornar endarrere considerant la manca de provisions. Decideixen seguir els quatre vaixells que queden tot i l’oposició de la San Antonio que finalment desertarà i tornarà a Sevilla per l’est.
La nova travessia durarà 100 dies, tres vegades més que la de Colón, amb l’agregant que no tenen menjar ni beure, tenen problemes amb les veles, les cordes,… Hi ha escorbut, es moren de gana…per fi el 6 de març de 1521 arriben a una illa, serà de les Filipines unes illes que cap europeu sospitava que existien.
Descansen, es refan i segueixen. Tenen problemes amb els nadius degut a les diferents cultures, religions, ànsies de domini dels espanyols,…A la petita illa de Mactán (després dita Si Lapulapu) hi ha un enfrontament i per excessiva confiança i desconeixement del territori Magallanes quedarà ferit de mort.
“La idea de Magallanes de mantener las islas Filipinas, con paz y amistad, para el reino y para la fe no tiene con tanto cuidado a sus sucesores, más mercantilizados: solo piensan en poner punto final a la expedición y apresurarse al regreso” (p. 301)
Segueixen els problemes amb els nadius, queden 115 homes dels 265 que varen sortir. Decideixen sacrificar la caravel·la més antiga per ser més eficaços els altres dos vaixells.
El novembre del mateix any arriben a Tidore una de les illes somniades per Magallanes segons les explicacions de Serrao. Un dels dos vaixells està malmès i sembla que no resistirà la tornada. Aquest aspecte junt amb l’interès de part dels homes de restar a les illes fa que es decideixi que torni només la Victoria i que la nau de la que fou capità Magallanes es quedi allà.
La tornada es farà buscant el camí conegut i que sembla més curt o sigui cap a l’oest. Hi haurà un problema seriós, el rei de Portugal, Manuel, ha dictat ordre d’apressar els vaixells de Magallanes i la ruta triada de tornada està controlada per les factories portugueses. Això implicarà en el millor dels casos no fer cap escala per descansar i aprovisionar-se.
Tornaran la gana, l’escorbut i els problemes. En un intent d’aprovisionar-se dels portuguesos perdran més homes. En queden 18. Per fi quasi 3 anys després de la sortida, el setembre de 1522 arriben a Sevilla, l´Edat Moderna ha començat. La terra és una esfera i els mars en formen un de sol i continu. El carregament d’un sol vaixell compensarà la pèrdua dels altres.
Antonio Pigafetta que ha fet tot el diari de l’expedició, ha restat fidel a Magallanes i parla molt poc de Sebastian Elcano. Ningú heretarà a Magallanes ja que ningú de la seva sang es viu per demanar les capitulaciones. Les Moluques seran venudes a Portugal per l’emperador Carlos.
Exposició “Aurora Bertrana, polièdrica” Vestíbul del Palau Robert Fins al 29 de setembre del 2024
Interessant exposició i, a més, fàcil de veure per l’espai reduït que ocupa. El cas és que el vestíbul del Palau Robert barceloní s’afegeix a la commemoració dels cinquanta anys de la mort de la filla de l’escriptor modernista Prudenci Bertrana amb una mostra divulgativa que desplega totes les seves facetes: també escriptora, periodista, viatgera, violoncel·lista, activista cultural i política, feminista, conferenciant, i alhora exòtica, moderna, compromesa i exiliada. Sembla que maçona, igualment.
Prudenci Bertrana
Una autèntica empoderada, com ara en diem, aquesta Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 1892 – Berga, 1974). Una dona avançada al seu temps, en uns anys que sobretot els homes eren influents i prenien gran part de les decisions. Manaven, en definitiva. Sort que això, progressivament, s’ha anat acabant, i figures realment polièdriques com la de la Bertrana hi han contribuït de manera decisiva.
La petita exposició s’organitza per mitjà de plafons i vitrines amb material documental, fotografies i objectes, a més de tres àudios amb intervencions de la protagonista en diferents moments de la seva vida. El muntatge i el relat són un projecte d’Adriana Bàrcia, experta en l’obra de l’autora, de la qual es divulguen les primeres edicions dels seus llibres o una selecció de la seva àmplia correspondència amb contemporanis -gairebé tots senyors- com ara Pau Casals, Pompeu Fabra, Josep Tarradellas, Caterina Albert, Carles Rahola, Ventura Gassol, Lluís Nicolau d’Olwer o Salvador Espriu.
Exposició al Palau RobertAdriana Bàrcia comissària de l’exposició
Del segle XX al XXI
La comissària confronta primeres edicions amb la recuperació actual de l’obra de Bertrana per reforçar, diu Bàrcia, “la visió d’una autora del segle XX connectada al XXI”. En un altre dels plafons s’hi reflecteix el cercle amb el qual Aurora es relacionava, amb articles seus i un recull d’entrevistes, com les que la poeta, sindicalista i periodista Anna Martínez-Sagi va fer a Caterina Albert, Carme Monturiol, Teresa Vernet i la mateixa Bertrana, unes quantes empoderades -potser hi faltarien, entre d’altres, Mercè Rororeda o Anna Murià– del període republicà.
En definitiva, l’autora de llibres en part exòtics com Paradisos oceànics, Peikea, princesa caníbal, Edelweiss, El Marroc sensual i fanàtic,Camins de somni, Tres presoners,Entre dos silencis o Vent de grop -duta al cinema amb el títol La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua, protagonitzada per Joan Manuel Serrat i dirigida per Francesc Rovira-Beleta– torna a demanar la nostra atenció. De la seva mà, empoderem-nos de nou, doncs, totes i tots.
Bibliografia destacada
Paradisos oceànics (1930) Islas de ensueño (1933) Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934) L’illa perduda (col·laboració amb Prudenci Bertrana.1935) El Marroc sensual i fanàtic (1936) Edelweiss (1937) Fenua Tahiti. Vision de Polynésie (1943) «Poupées tragiques» (1943) Le Tricorne (traducció. 1946) Derboranza (traducció amb Ventura Gassol.1947) «París» (1948) Vértigo de horizontes (1952) La isla perdida (1954) Camins de somni (1955) «El pomell de violes» (1956) Tres presoners (1957) Entre dos silencis (1958) La nimfa d’argila (1959) Ariatea (1960) Robinsón Crusoe (traducció. 1960) «Die hungringe hunde» Els gossos famolencs Matinales (1964) Oviri i sis narracions rnés (1965) Prudenci Bertrana i la seva obra, “Una vida” (1965) Fracàs (1966) Vent de grop (1967) Prudenci Bertrana en la intimitat (1968) La ciutat dels joves (1971) Memòries fins al 1935 (1973) Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975) Cendres (2022) Nàufrags (2022)
Las cruzadas vistas por los árabes / Les croades vistes pels àrabs
Amin Maalouf (Beirut 1949- )
Alianza editorial. El libro de bolsillo / Edicions de 1984. Col·lecció butxaca
Imatge principal del blog: Miniatura d’una batalla de la Segona Croada (edició del segle xiv de la Història d’Ultramar de Guillem de Tir)
L’autor
Periodista franco-libanès, va estudiar amb els jesuïtes. Ha viscut amb una certa permanència, almenys a Egipte, al Líban, a França, a Estambul, a Etiòpia i a Vietnam, en aquests dos últims països fent de corresponsal.
Escriptor també de novel·les, té el premi Goncourt de 1993, Le rocher de Tanios i és premi de les lletres Príncep d’Astúries del 2010.
El llibre
Amb un títol molt atractiu, té una certa antiguitat -primera edició de 1989 va per la sexta reimpressió en castellà- però, segueix sent molt actual donada la situació política de l’Orient Mitjà. Són gairebé 400 pàgines independentment de les notes, fonts i una cronologia i mapes molt il·lustratius.
Es basa en historiadors i testimonis de les cròniques musulmanes de l’època. Són dos segles que van des de l’arribada dels primers croats el 1096 fins a la pèrdua per part d’ells de Sant Joan d’Acre el 1291.
Hi trobem moltes lluites internes dins els musulmans d’una banda i dins els cristians per una altra, també les aliances segons convenia entre musulmans i cristians per anar contra algú altre i demostrant que la religió no era l’únic motiu de discussió, realment era el poder el que interessava.
Pels cronistes emprats i per una evident simplificació lingüística, tots els invasors eren frany (francs o provinents de França). Els musulmans no estaven units i tot i que en molts casos eren família entre els dirigents, no hi havia solidaritat entre ells, estaven fragmentats tot i ser més nombrosos que els invasors. Igual succeí amb els occidentals a mida que varen passar els anys, les divisions i la disparitat d’interessos foren continues.
L’autor amb base dels textos de les cròniques ens descriu acuradament les batalles, els setges, les intrigues entre els dos costats, que com hem dit, eren variables amb el temps. Ens explica molt les traïcions, els canvis de bàndol, la importància dels lideratges. Com que la nació musulmana era molt superior en cultura -medicina, ciència, tècnica,…- havia perdut combativitat i tenia la saviesa del pacte -en aquest cas viure sota un protectorat frany– , de la resignació, de deixar lliure circulació a persones i mercaderies -pagant eh!-
Hi trobem també, l’encara lluita actual, entre sunnites i xiïtes que ve del segle VII de discrepàncies dins la família del profeta. També el no saber recollir els fruits de les batalles guanyades, les guerres de successió quan mort algun cabdill,…
Explica l’aparició de Nur-ad-Din Mahmud segon fill de Zengi (Imad-ad-Din Zengi I) que el 1144 havia canviat la situació i reconquistat Edessa començant una recuperació musulmana. Nur-ad-Din és un home reservat, piadós i capaç de crear un aparell propagandístic com, el gihad (o la jihad) que aconseguí recuperar Damasc dels aliats del rei de Jerusalem i es convertí en un verdader líder. També recolzarà l’expedició de Xirkuh (Shirkuh en castellà), oncle del famós militar i soldà Saladí, a Egipte. Quan per fi aconsegueixen l’objectiu de fer-se els amos d’Egipte, Xirkuh mort i Saladí que ha participat en totes les campanyes serà nombrat el rei victoriós o soldà d’Egipte i de Síria.
Saladí que era ambiciós, bon guerrer i negociador, a base de victòries i pactes destacarà com la principal figura de l’Orient, serà el successor de Nur-ad-Din i aconseguirà unir, gràcies al aparell propagandístic heretat, als musulmans i conquerir Jerusalem el 1187 després de dominar Síria i aprofitar les disputes internes dels cristians.
Nur-ad-DinSaladí
Evidentment les croades no acaben aquí. Ricard Cor de Lleó rei d’Anglaterra intentarà reconquerir Jerusalem sense èxit, tot i que aconseguirà mantenir una zona costanera important i signar una pau de 5 anys. El 1192 morirà Saladí i per continuar la tradició musulmana hi haurà guerra civil per trobar un successor.
La guerra santa cada cop te menys raó de ser. Els musulmans han recuperat Jerusalem, el Rei Ricard torna a Anglaterra i deixa uns cristians debilitats amb Acre com a capital.
El 1218 comença una nova croada amb objectiu Egipte. Arribarà Frederic II de Hohenstaufen el rei més poderós d’occident. Parla i escriu àrab i tindrà bones relacions amb Al-Kamil, nebot de Saladí que finalment ha aconseguit el poder. Signen un acord en què es divideixen Jerusalem. El món musulmà s’indigna i ho considera una traïció. Durarà poc l’estada dels cristians a Jerusalem ja que en un cop de mà, el rei de Damasc An-Nasir Dawud la recupera.
Ricard d’AnglaterraFrederic II
Hi haurà encara una altra expedició comandada aquesta pel rei de França Lluís IX que serà fet presoner i al tornar a ser lliure reembarcarà amb les seves tropes.
Seguiran les invasions dels mongols descendents de Genguis Kan i les lluites internes en forma de cops d’estat i/o disputes per la descendència entre els diferents sobirans locals.
A poc a poc les ciutats dels frany minvaran i quedaran reduïdes a un conjunt rodejat per Mamelucs que son els nous dominadors de la zona, les seves fortaleses s’aniran desmantellant i el final, sense més ajuda europea, serà inevitable. Després de diferents pactes i treves parcials, el juny del 1291 cau Acre i els musulmans comencen a destruir totes les fortificacions costeres que podien servir als cristians per tornar.
Genet de la cavalleria mameluca segons un gravat de 1810Setge d’Acre 1291
En el llibre hi trobem un curt epíleg interesant en què enllaça l’autor la situació dels 200 anys de les creuades amb l’actual en què els àrabs que foren l’origen de la religió i culturalment estaven més avançats en l’època, ja havien perdut el control del seu destí. Els seus dirigents eren kurds, turcs,…àrabs culturalment però que en molts casos ni parlaven aquesta llengua. També, hi és present la incapacitat musulmana per crear institucions estables, per obrir-se a les idees que porten els europeus. Al final llança la idea que Orient segueix veient a Occident com un enemic natural i Israel seria l’actual estat dels croats.
En resum, un llibre molt detallat i documentat en què hi he trobat a faltar una introducció amb una contextualització de l’època en què passen els fets. Tot i que evidentment els motius de les expedicions a Terra Santa per part dels croats no les podien saber els relators musulmans que són les fonts emprades però sí la situació en què es trobaven els diferents reialmes-ciutats. Tampoc ens explica els motius de les croades des de l’òptica cristiana que podia haver-los indicat utilitzant altres texts encara que no fos l’objecte del llibre. De totes formes un llibre que ens permet reflexionar sobre un dels orígens de la situació actual a l’Orient Mitjà.
Organitzada amb el suport d’Òmnium Cultural Sabadell
Casal Pere Quart de Sabadell
Fins al 24 de juliol del 2024
Han passat quaranta anys de la seva tràgica desaparició, però molta gent continua recordant-lo. Molts pares i mares i, singularment, molts nois i noies -ara ja granadets- que van créixer amb els temes que cantava i amb la seva peculiar manera d’interpretar-los.
El barceloní (1946) Francesc Boix i Masramon –Xesco Boix per als amics i coneguts- va ser, sobretot durant els darrers anys del franquisme, l’època de la Transició i la suposada primera democràcia, un músic, animador i cantant de folk i de cançó infantil. De professió era mestre i feia també de pedagog, i va treballar com a comunicador en un sentit ampli.
Xesco Boix a l’Escola del Mar (Barcelona) l’any 1983 | Josep Mercadé
Fill del poeta Josep Maria Boix i Selva, era nebot de Maur Maria Boix, monjo de Montserrat, director històric de Serra d’Or i responsable de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.Alumne dels jesuïtes, va pertànyer a l’aleshores mític moviment escolta de la mà de mossèn Antoni Batlle, gran impulsor de l’escoltisme al nostre país. En aquest ambient tan singular aprendria un munt de cançons que va saber incorporar al seu repertori. D’adolescent també va cantar a la Coral Sant Jordi.
Dels Beach Boys a Pete Seeger
En poques paraules, sentia la música i s’estimava profundament Catalunya. Però va ser als Estats Units -gràcies a una beca d’estudis amb músics com el seu germà Joan Boix i Eduard Estivill-, on entraria en contacte amb el moviment hippy i la música folk. Va assistir a actuacions de grups com The Beach Boys o Peter, Paul and Mary, o de cantants com Bob Dylan, Joan Baez o l’ídol històric de la música folk i més compromesa, Pete Seeger, de qui es faria amic.
Pete Seeger
Molt influït, doncs, per aquella música d’arrel, fundà amb un conjunt de cantants i grups el Grup de Folk (1966), que adaptà temes dels EUA i en creà de nous. Després formaria el grup Ara va de bo (1971), que es va centrar en la cançó infantil, tot recuperant temes populars catalans i també creant-ne d’altres. Tres anys després, en una nova etapa de la seva valuosa trajectòria, ja s’animaria a cantar en solitari, tot i que vinculat als grups El Sac i Els Cinc Dits d’una Mà.
El grup de cançó i animació infantil “Ara va de bo” grava el seu tercer LP Pere Poma a l’estudi Gema-1 (Sarrià), amb nens. N. Ventura i Xesco Boix, drets. J. Roura amb els nens
Enregistrà una munió de discos i cassets -trenta-cinc en total-, i publicà deu llibres. A més de Pete Seeger, del qual adaptà moltes peces, va ser un gran admirador d’un altre referent mític, Woody Guthrie. Han passat quatre dècades, però la seva obra i la seva trajectòria continuen sent molt valorades, i la prova és aquesta exposició, en ple centre de Sabadell.
I per què, precisament, a la cocapital -juntament amb Terrassa- del Vallès Occidental? Doncs, sobretot, perquè les dues organitzadores principals, l’Olga i la Gemma, són sabadellenques i havien posat des de fa un cert temps, en la recuperació de la memòria del Xesco, un impuls especial. Per això no és estrany que l’acte d’inauguració de la mostra resultés especialment atapeït, amb la presència de figures com la dibuixant Pilarín Bayés, el cantant i romancer Jaume Arnella, el cantautor Miquel Pujadó, l’actor i animador infantil Cesc Serrat o l’animador, també infantil, Rah-mon.
Pilarin BayésJaume Arnella
Qui sap animar, no sap animar-se?
Xesco Boix fou un personatge valent i compromès amb el seu país i la seva llengua. Llàstima que al llarg de la seva trajectòria patís diverses crisis depressives que finalment el portarien a llevar-se la vida. Va ser el 21 de juliol del 1984, tirant-se a la via del tren del Maresme, a l’altura de Malgrat de Mar. Ja passa, a voltes: qui sap animar, no sempre és el més animat…
En definitiva, una gran pèrdua. Tot i així, si el cos, malauradament, fa temps que ja no hi és, l’ànima, l’esperit i l’aportació de Xesco Boix segueixen ben vius. Aquesta mostra, que segurament recorrerà d’altres poblacions, n’és el millor testimoni.
Exposició permanent a la seu barcelonesa del Museu d’Arqueologia de Catalunya
Ja pensava que aquesta exposició m’agradaria i, per tant, hi anava ben predisposat, però la visita va superar les meves expectatives. La mostra permanent del MAC www.mac.cat -presentada en dos nivells- és una conjunció perfecta entre l’exhibició de valuoses peces originals, la reeixida explicació per mitjans audiovisuals i el molt complet relat.
Una gran ocasió, en definitiva, per tal que les i els que ens apassiona l’Imperi Romà -com ja vaig mostrar en la ressenya d’una altra exposició Dos mites de la Roma clàssica: els gladiadors i Pompeia – tinguem una ocasió important de gaudir aquesta passió. En el meu cas, compartida també amb l’Imperi d’Egipte i el dels inques -singularment per Machu Picchu. Però això són figues d’un altre paner…
L’exposició del MAC explica molt bé la història i la societat dels qui van ser els primers globalitzadors a l’Edat antiga, tot i que això, òbviament, cal relativitzar-ho. Els territoris de l’Imperi Romà -després dividit entre el d’Occident i Orient- van arribar a abastar, poc o molt, mig continent europeu, i a Gran Bretanya es van haver de deturar a Escòcia; algunes regions occidentals d’Àsia, i una llenca costanera del continent africà. Però el seu desenvolupament -amb la monarquia inicial, la república i l’imperi- és un compendi d’impuls des del poder, intercanvi de pobles i civilitzacions i estructuració social.
Una síntesi ben resolta
Què va ser, doncs, aquella globalització capdavantera? Com vivien els seus diversos habitants? Quina herència ens ha deixat Roma? Aquestes i d’altres preguntes queden molt ben contestades en el decurs de la visita a Imperium. Històries romanes. S’hi sintetitza molt bé la trajectòria històrica de la civilització que va tenir en Roma -i més tard, també en Constantinoble- el seu centre neuràlgic. La composició de la seva societat, amb el paper hegemònic -com pràcticament a totes- de les classes benestants, i la funció dels ciutadans, els militars organitzats en legions, els esclaus, els lliberts… També la subordinació -repetida al llarg de la Història, i per sort matisada en temps recents- de les dones, o l’intercanvi i interconnexió entre ciutats, ètnies, territoris…
En poques paraules, una exposició altament recomanable. I, com que és permanent, hi ha temps d’anar-la a veure. Però creieu-me: no trigueu massa. Ara que som en període de vacances, pot ser un bon moment.
Què estem dient, que el dictador Miguel Primo deRivera -dur, com qualsevol altre dictador- va afavorir l’expansió dels llibres en la nostra llengua? Doncs no exactament, és clar, però anem a pams. Aquella dictadura -a diferència, al cap d’uns anys, de la de Franco– no es va plantejar ella mateixa com a plenament despietada o brutal. I això, per vàries raons: per la feblesa del seu origen respecte a Catalunya, pel menyspreu que el dictador sentia per qualsevol manifestació intel·lectual -la considerava, d’una banda, elitista, i per això mateix poc perillosa-, per la relativa tolerància que aplicava als llibres -ben diferent de la del franquisme- i, finalment, perquè realitzacions com la de l’Editorial Barcino, la Revista de Catalunya o la Fundació Bernat Metge -entre d’altres- van sorgir com iniciatives privades envers les quals la dictadura, inicialment, es va mantenir distant.
També cal dir que aquestes iniciatives van aparèixer en un moment adequat: suprimida la Mancomunitat de Catalunya i prohibits alguns partits polítics, calia continuar amb un impuls privat respecte a la línia de culturalització i sensibilització catalanista que havia endegat aquella institució com a primer pas vers l’autogovern.
Aquests i molts altres aspectes editorials i culturals s’expliquen en la interessantíssima Nadala -en el seu any 57- que va publicar fa uns mesos la Fundació Carulla a propòsit del centenari d’una editorial tan mítica com emblemàtica, la Barcino https://www.editorialbarcino.cat/. Un segell impulsat des de l’inici per un editor, Josep Maria de Casacuberta, definit al recull com “l’oportuníssim centaure”.
Casacuberta esmerçà en l’editorial els actius del patrimoni familiar en col·laboració amb la seva dona, Dolors Hostalrich. Filòleg i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, com a editor impulsà ben aviat (1924) l’emblemàtica col·lecció “Els Nostres Clàssics” per tal de difondre l’obra dels autors catalans medievals, el primer volum de la qual va ser Losomni, de Bernat Metge (1399). El criteri d’edició era divulgatiu, no científic com s’havia fet fins aleshores. Tot seguit vindrien la “Col·lecció Popular Barcino” (1925), la col·lecció “Enciclopèdia Catalunya” i la “Col·lecció Sant Jordi” (1926).
Després de la Guerra Civil, l’ímpetu de Casacuberta es va veure, òbviament, entrebancat en sec, però no aturat del tot. Ja el mateix any 1939 va trobar una enginyosa manera d’afirmar-se contra l’adversitat publicant el volum dedicat a Catalunya de Recuerdos y bellezas de España, de Pau Piferrer. El 1950, Barcino va acollir la segona època de les “Publicacions de La Revista”, que Josep Maria López Picó havia conduït abans del conflicte militar, amb la inclusió d’autors contemporanis dels Països Catalans, El 1951, s’inaugurava la “Biblioteca Folklòrica Barcino”. El 1953, naixia la “BibliotecaVerdagueriana”. El 1956, els “Manuals LingüísticsBarcino” per a l’ensenyament de la llengua a estrangers. El 1957, la “Col·lecció Tramuntana”, per acollir autors de la Catalunya pirinenca i ultrapirinenca…
Un formidable no parar
Josep Maria de Casacuberta continuava, al llarg dels anys, tenint idees per cobrir àrees desateses. El 1959, la Barcino iniciava una “Biblioteca Renaixença” per a estudis sobre aquest període. El 1962, la “Biblioteca Geogràfica Barcino”. El 1965, la “Biblioteca Filològica Barcino”. El 1971, encara, va engegar una “Biblioteca Algueresa”, amb textos d’autors catalanòfons de l’illa sarda. Però l’emblemàtic editor ja tenia 74 anys i no es podia esperar que, amb el seu únic esforç individual i poca ajuda econòmica, l’editorial continués expandint-se.
Josep Maria CasacubertaLluís Carulla
Afortunadament, va aparèixer aleshores el mecenatge de la Fundació Carulla-Font (ara Fundació Carulla ) per alliberar el nostre centaure de les servituds econòmiques i administratives de l’empresa, però no de la seva direcció cultural. En la nova etapa, Barcino continua enriquint aquesta gran herència, tot incorporant obres fora de col·lecció, com Natura, ús o abús (1976) o la monumental Flora dels PaïsosCatalans (1984-2001).
A la mort de Casacuberta, el 1985, es fa càrrec de la direcció editorial Amadeu-J. Soberanes, que crea una nova col·lecció, la “Biblioteca Baró de Maldà”, per a textos posteriors a l’Edat Mitjana (avui, “Els NostresClàssics-Autors Moderns”).
Ara mateix, lo somni, que diria Bernat Metge, continua viu. L’any 2005, la direcció editorial va passar a mans de Joan Santanach, i el 2019, d’OriolMagrinyà. I han nascut noves col·leccions, com la ”Biblioteca Barcino” (2004), “Tast de Clàssics (2011), o “Imprescindibles. Biblioteca de Clàssics Catalans (2021), on Joanot Martorell apareix al costat de Josep Maria de Sagarra, o Bartomeu Rosselló-Pòrcel a l’ensems amb Dolors Monserdà. O la col·lecció “Mirades”, de lectures actuals dels clàssics de la nostra tradició. I més col·leccions, en col·laboració amb altres institucions.
La Nadala que comentem -i que es pot llegir, clar, en qualsevol moment de l’any- explica tota aquesta trajectòria emblemàtica d’una manera tan pedagògica com plaent, amb bons articles i algunes interessants entrevistes. Que Miguel Primo de Rivera, el seu també nefast fill José Antonio i el tant o més sinistre Francisco Franco descansin (no, gens) en pau. L’edició en català, la llengua i la cultura que li donen sentit han estat, són i seran capaces de sobreviure als seus il·lustres (no, gens) torturadors, assassins i/o enterradors.
El món editorial català entre el 1924 i el 1939. Manuel Llanas, professor emèrit del departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura, UVic.
Sobre les espatlles dels clàssics. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.
Josep M. de Casacuberta. L’oportuníssim centaure. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.
Lo Somni de Bernat Metge. Lola Badia, filòloga.
La fermesa d’un segle de feina indefallent. Jordi Llavina, filòleg i escriptor.
Pompeu Fabra, el seny ordenador de la llengua catalana. Jordi Llavina, filòleg i escriptor.
Una ment enciclopèdica. Una editorial total. Miquel Desclot, escriptor i traductor català.
Sobreviure una dictadura. Carles Santacana, catedràtic d’Història Contemporània de la UB.
Les peripècies per publicar en català durant el franquisme. Jordi Manent, filòleg i historiador.
Entrevista a Jordi de Casacuberta “El meu oncle sabia que l’interès del país era promocionar i expandir la llengua”. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.
Difondre els clàssics i fer país.Joan Esculies, escriptor i periodista.
Entrevista a Jordi Carulla “Casacuberta sabia que amb Carulla es garantia la continuïtat de l’editorial”. Joan Esculies, escriptor i periodista.
Me’ls vaig fer meus. Josep Vallverdú, escriptor, poeta, dramaturg, filòleg i traductor.
El Consell Assessor de l’Editorial Barcino.Carles Duarte, escriptor, lingüista i poeta.
Els clàssics de Barcino. Anna Fernàndez-Clot, filòloga, investigadora i professora a la Universitat de Barcelona.
Clàssics per a tothom. Joan Santanach, filòleg i editor.
Traduir els meus. Raül Garrigasait, escriptor i traductor.
Les clàssiques i els clàssics. Empar Moliner, escriptora i periodista.
Els clàssics de la cuina catalana. Una aproximació històrica.Rosa Montoriol, historiadora.
La lectura dels clàssics a les aules del segle XXI. Sílvia Caballeria i M. Carme Codina, professores de llengua i literatura de secundària i batxillerat.
En defensa del patrimoni literari dramàtic català. Jaume Comas, actor i historiador.
Construcció i reconstrucció nacional des dels llibres. Xavier Diez, escriptor i historiador.
Sense papers. Irene Rodrigo, escriptora i divulgadora literària.
Mirar amb nous ulls els clàssics. Mercè Gil, graduada en Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona.
La nova història de la literatura catalana. Mercè Gil, graduada en Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona.
Molt més que clàssics, clàssics i molt més. Irisi Llop, doctora en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals i crítica i professora d’Estudis Literaris.
Amor pels clàssics. Màrius Serra, escriptor i periodista.
Barcino o la voluntat de ser.Àlex Susanna, escriptor, poeta i promotor cultural.
Josep Puy i Juanico Miquel Almirall i Queralt. Memòries, 1939-1940. Resistir i sobreviure en els camps de concentració francesos Col·lecció Àmfora Fundació Torre del Palau, Terrassa (2024)
Aquest llibre ens posa a l’abast les memòries de dos anys històricament decisius (1939 i 1940) del terrassenc Miquel Almirall, nascut l’any 1915 a la cocapital del Vallès Occidental, on va morir el 2002. L’historiador local -i excompany meu de batxillerat i COU- Josep Puy les ha recollit, introduït extensament i anotat -amb un pròleg de Raül Romeva, actual president de la Fundació Josep Irla– en un volum que constitueix una nova i valuosa contribució a la memòria històrica de Terrassa i de Catalunya.
Josep Puy, autor de “Miquel Almirall i Queralt. Memòries 1939-1940”
La gran aportació de l’obra és, singularment, la minuciosa descripció de les lamentables condicions de vida en què van resistir i sobreviure els exiliats catalans i espanyols als camps de concentració francesos. Poques vegades l’he vist tan ben explicada com a les valuoses memòries d’Almirall, un dels exponents, des de Terrassa, de l’Esquerra Republicana històrica, també destacat artista plàstic i després funcionari de la UNESCO des de París.
Miquel Almirall Miquel a la seva taula de treball a la UNESCO. Paris 1965 (Imatge extreta de l’Ateneu Terrassenc)
Fa anys havia conegut igualment aquestes malaurades vivències a les cartes que el poeta Agustí Bartra envià a Pere Vives, un amic seu també exiliat i internat, entre d’altres, a camps com el d’Agde, dit “dels catalans” -la majoria dels seus refugiats ho eren- i el més digne de tots aquells sinistres espais.
Monument commemoratiu del camp d’AgdeAgustí Bartra
I recordo, igualment, haver percebut del tot assenyalada la situació en la resposta que em donà un altre exiliat i més tard prestigiós i també polèmic periodista esportiu, Josep Morera Falcó, en una entrevista que vaig fer-li l’any 1979 al mític setmanari egarenc Al Vent, també reproduïda al meu llibre Terrassencs Terrassenques (1982): “Els francesos, jo crec que es van portar amb nosaltres com uns veritables…francesos”. Més clar i català…
Miquel Almirall, primer a l’esquerraMiquel Almirall
Quan Miquel Almirall, ja força gran, va tornar a Terrassa des de l’exili parisenc, vaig tenir l’honor de conèixer-lo i de poder-lo tractar, en un context polític ben interessant. S’apropaven, l’any 1979, les primeres eleccions municipals de la democràcia, i nosaltres, els militants a la ciutat de l’avui històric -no estic parlant de l’ultradretà FNC actual- Front Nacional de Catalunya, vam formar una coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i el petit i desaparegut Partit Socialdemòcrata de Catalunya. Les trobades les fèiem en una petita part de les dependències de la històrica Casa del Poble, que després tornaria a ser requisada per ordre governativa i encara avui, escandalosament, no retornada als seus legítims propietaris, l’ERC local.
La Casa del Poble a Terrassa
L’Almirall que jo vaig conèixer aleshores era un cavaller pausat i dolç, de veu trèmula, ple de dignitat -el llibre ho dóna a entendre clarament- i artífex de la memòria històrica. D’una memòria de la qual, els anomenats progres a l’època -i que ens crèiem gairebé menjar-nos el món-, no en sabíem gran cosa, però que després, progressivament, hem anat descobrint.
Aquest llibre sobre la vida d’aquest destacat egarenc revela novament el sentit nacional i la determinació patriòtica d’Esquerra Republicana de Catalunya. Un partit que, els darrers anys, ha estat sovint criticat des d’altres sectors de l’independentisme, fins i tot mitjançant adjectius -ben desagradables- com botiflers o traïdors. Podem votar-los o no -jo ho he fet, però no sempre; podem estar més o menys d’acord amb les seves estratègies, però ningú no té dret a posar nacionalment en qüestió el partit dels presidents de la Generalitat Francesc Macià, Lluís Companys o Josep Irla, o, del Parlament, Heribert Barrera. Ningú no pot acusar-los d’anar contra la causa de Catalunya, ni abans, ni ara -tot i que tornin a tenir un moment complicat- ni, no cal dir, en el futur.
M’agrada molt la guitarra flamenca, tan alada, tan juganera, i per això volia fruir com es mereix d’un concert dedicat a un dels seus màxims referents en el desè aniversari de la seva mort. I és que el ciutadà Francisco Gustavo Sánchez Gómez (1947-2014), conegut universalment com a Paco de Lucía, va ser un guitarrista i compositor de flamenc considerat, en el seu gènere, el millor de la història.
Poca broma, doncs! Però, en canvi, en aquest concert organitzat per la madrilenya Fundación Excelentiahttps://fundacionexcelentia.org/ van haver-hi, si no ben bé bromes, alguns detalls que van convertir el merescut homenatge al mestre en un esdeveniment una mica insòlit. Per començar, només van interpretar-se dues peces del Paco, més una altra composada a mitges amb el brillant pianista Andrés Barrios, un dels protagonistes del concert. I és que, a més de l’aportació de l’excel·lent guitarrista que és Alejandro Hurtado, la vetllada comptà amb la intervenció d’un pianista -el piano és, per damunt de cap altre, el meu instrument-, una cosa no tan habitual en un concert de música flamenca i aquesta, sí, tot un encert. Com va ser-ho la intervenció, tot acompanyant, en algunes peces, Alejandro Hurtado, del bon percussionista que és David Domínguez.
Alejandro HurtadoAndrés Barrios
Un altre detall ben poc afortunat: el concert no comptà amb la interpretació d’Entre dos aguas, la composició més emblemàtica de Paco de Lucía, sens dubte recordada per tothom. Direu, com pot ser? Doncs sí, va ser.
La vetllada s’inicià amb l’audició d’una altra música també emblemàtica: el meravellós -per dir-ho suau- Concierto de Aranjuez, del compositor valencià Joaquin Rodrigo. Van interpretar-la l’Orquesta Clásica Santa Cecilia i, a la guitarra, Alejandro Hurtado. Ah, quina música tan suggestiva, tan dolça, tan rutilant! I quin gust que dóna, una i altra vegada, d’escoltar!
Joaquín Rodrigo
En definitiva, un concert que, tot i els matisos esmentats, va valdre, en conjunt, la pena.
Teatre social i salut mental a partir d’una història basada en fets reals.
Teatre del Raval
Dies 2 i 16 de juny del 2024
El teatre és diversió, entreteniment, escenari de les millors -i també pitjors- expressions, passions i impulsos de l’ànima humana. Però el teatre, a partir de la seva creativitat intrínseca, també és un fet social, arrelat a un temps i una història amb els quals ens identifiquem, perquè sentim ben nostres.
A partir d’aquí, la companyia de teatre social Enraona Teatre https://enraonateatre.com/, dirigida pel prestigiós actor, director i productor teatral Joan Lluís Bozzo, ens ofereix, a l’acollidor Teatre barceloní del Raval, un treball de teatre-document per tal de fer-nos reflexionar sobre la necessitat de trencar el mur de silenci o, fins i tot, el menysteniment que massa sovint envolta i, singularment, aïlla les persones que pateixen trastorns de salut mental. A qualsevol edat i també els joves, grup en què principalment posa la mirada aquesta producció.
JOAN LLUÍS BOZZO, Actor, director i productor teatral i coaching actoral. President d’Enraona Teatre
L’obra cerca, molt oportunament, donar veu a aquestes persones i també a les seves famílies, que sovint se senten indefenses i incompreses i no sempre disposen dels recursos públics i institucionals -i també personals- necessaris. Trastorns i problemàtiques que, dissortadament, estan augmentant, a Catalunya i arreu.
La sinopsi de la producció és ben precisa: dues mares i dues filles adolescents relaten en primera persona les seves vivències en matèria de salut mental, atès que les filles, malauradament, pateixen la fatídica depressió i el no menys enutjós trastorn de la conducta alimentària.
La perspectiva entre ambdues generacions és, doncs, ben interessant i enriquidora, i els temes no poden ser més actuals: l’assetjament escolar, els abusos sexuals, l’ús de les xarxes socials, el suïcidi com a tan dolorós esclat final… En definitiva, difícils realitats que afecten les persones, les seves famílies -com en el cas, també, de Joan Lluís Bozzo, pare de la Maria, la principal protagonista, i de la seva mare i actriu a l’obra, Mariona Bosch– i les seves relacions íntimes i socials.
MARIONA BOSCH I NURI Actriu, cantant i directora de doblatge
Un missatge d’esperança, amb debat final
A Pots ser tu, puc ser jo no es maquilla ni es mitifica, en cap moment, la salut mental. Cada una de les escenes destil·la la duresa dels fets reals en què es basa l’obra, acompanyades de colpidors dibuixos de pacients ingressats al Centre ITA Salut Mental https://itasaludmental.com/#, que mostren de primera mà la cruesa de les seves vivències. Alhora, l’obra transmet un -necessari- missatge d’esperança i posa èmfasi en la importància, per part de les i els pacients, de demanar tot l’ajut, comprensió i empatia que els calgui.
Enraona Teatre entén, en definitiva, el fet teatral com a eina social, terapèutica, pedagògica i inclusiva. Per això, no és estrany -però tampoc resulta habitual en el marc de funcions escèniques- que, al final de l’obra, hi hagi un interessant debat al voltant dels temes i les problemàtiques que s’hi tracten. Un fòrum ben incisiu, conduït per professionals de l’entitat ITA Salut Mental -que ha intervingut a les teràpies de la Maria- i la psicòloga Núria Reig, amb la participació dels espectadors que ho desitgen. Persones interessades en el discórrer d’unes difícils circumstàncies que poden afectar-nos -ai!- a totes i tots.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.