El sentit romàntic de l’existència -tan present, no cal dir, en les arts- és de les coses que més paguen la pena en el món que ens ha tocat viure, també -ai!- tant ple d’odis, malvestats i destrucció. Per això, acostar-s’hi ens omple molt, alhora que ens compensa de tot el que pot amoïnar-nos.
Hi penso en ocasió d’un nou concert de Salvatore Adamo a Barcelona -el tercer que he anat a escoltar-li-, tal com hi vaig pensar fa dos mesos quan al Cap i Casal van irrompre l’art i la seducció d’un altre dels grans cantants romàntics de les últimes dècades, l’italià Al Bano. Vaig tenir també l’honor de posar-vos-el a l’abast des de “Gaudir la Cultura” https://gaudirlacultura.com/2024/03/22/al-bano-lesperit-romantic-a-barcelona/.
Adamo, per motius de salut -com Al Bano, té vuitanta anys-, havia hagut de postergar uns mesos aquest concert en el marc del Festival Mil·leni, però ha fet tot el possible per no perdre’s la cita amb Barcelona, una capital on és volgut, aplaudit i estimat. Per un enfervorit públic que, en la seva immensa majoria, depassa la setantena -ep!, jo, d’anys, només en tinc seixanta-nou- i que, a més d’aplaudir-lo i de proferir el clàssic crit de bravo!, també l’obsequià amb uns quants guapo i, fins i tot amb algun, encara més sensual, tío bueno. Què més pot desitjar, tot un cavaller de la seva edat, de veu dolça i tendra i que continua, també amb el concurs del seu cabell argentat, amb bona presència a l’escenari?
Corrua de rams de flors
En concerts d’aquesta mena sol haver-hi molt sucre, perquè l’amor i el plaer, com que són habitualment dolços, acostumen a portar-ne. Així, un dels ingredients del sucre és un bon ram de flors fent corrua cap a l’escenari de mans d’una dama madureta, a qui el cantant, delicadament, besa la mà i diposita el ram cap al fons, al costat dels seus -bons- músics. És el que vaig descobrir en els altres concerts i esperava tornar-ho a veure en aquest. Tota una, ben subtil, declaració d’amor a l’artista.
El sicilià i belga d’adopció -viu en un municipi situat a la zona sud de Brussel·les- ens interpretà diverses i ben conegudes cançons, en francès i en castellà, del seu ample i reconegut repertori, juntament amb una, Està nevant (Tombe la neige) que ha estat adaptada al català
Adamo: “Cau la neu” (Tombe la neige)
Melòdiques la majoria, i també de rítmiques, dissortadament no en va cantar dues de les que més m’agraden i que ara em permeto d’oferir-vos: Le silence -sobre la contraposició, tan interessant, entre el so i la seva absència-
i La beauté des femmes, en què Adamo, a la manera d’un trobador contemporani, ens fa pensar en els temps medievals de l’amor cortès
La beauté des femmes
Tant de romanticisme, tanta dolçor, tant d’amor… també poden arribar a deixar la boca molt seca. Però Adamo, per sort, disposava d’unes quantes ampolles d’aigua situades al costat dels rams de flors, i no parà de beure’n, sobretot durant les darreres cançons del concert. Un espectacle sense cap mitja part ni artistes convidats i que ens deixa un dolç perfum. El que correspon a les carícies tendres, a les expressions dolces, als cors inflamats. I què són, si no, l’amour, le plaisir?
En companyia de l’actor de musicals Ferran Frauca Harlem Jazz Club de Barcelona 10 de maig del 2024 En el marc del festival Barnasants
En l’íntim i suggestiu espai del Harlem Jazz Club, en ple Barri Gòtic barceloní, el conegut cantautor terrassenc Miquel Pujadó, devot -entre diverses devocions- de l’obra de Georges Brassens, ens oferí un interessant concert fet de versions de temes ben populars del poeta i cantautor francès, nascut a la ciutat occitana de Seta.
Miquel Pujadó Harlem Jazz ClubFerran FraucaGeorges Brassens
Cançons tan plaents com senzilles i elegants, tendres i enjogassades, amb un to de taverna, mitjançant les quals la ironia brasseniana -projectada generalment sobre les dones però també referida, quan calia, als homes- es desplegava arreu, com una de les expressions de la música i la cançó populars més representatives del segle XX.
Molt ben acompanyat, i a voltes reemplaçat, per Ferran Frauca, Pujadó -que també és un reeixit comentarista musical a Serra d’Or-, amb la seva veu ben timbrada, aconseguí fàcilment que el públic gaudís d’un bon vespre. Brassens, un dels autors que es troben en l’origen de la Nova Cançó -escolteu-ne, per exemple, les versions de Josep Maria Espinàs, Quico Pi de la Serra, Joan Manuel Serrat, Rafael Subirachs o les del propi Pujadó-, és un d’aquests referents que passaran anys i sempre trobarà qui el recordi.
Entre la vintena de temes interpretats, alguns de molt coneguts –La mala reputació, El goril·la, Pobre Martí, La bona Margot, Fernanda…-, Georges Brassens, de la mà de Miquel Pujadó, se’ns feu amic, company, gairebé germà. Les lletres de les seves cançons, variades i elaborades, fan sempre l’ullet a la intel·ligència i es revolten contra el comportament gregari. Va ser, en tot moment, un esperit lliure, i el sentit de la llibertat traspua pel conjunt de la seva obra. Bravo!
Comissariada per Ona Balló en col·laboració amb Elena Lasala
Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa
Fins al 21 de juliol del 2024
Des de la seva mort, aquesta és la primera mostra dedicada al singular pianista i compositor de Vinaròs que va ser Carles Santos Ventura (1940-2017). Singular com a músic i intrèpid per la seva personalitat, que mai no va defugir el risc. Un artista que feia també de pescador a la costa nord del País Valencià, i que tota la vida va procurar deixar anar amarres cap a qualsevol persona i situació -al nostre entorn i arreu- que poguessin interessar-li.
Carles Santos
Per això no va dubtar, posem per cas, a comprometre’s a fons amb l’Assemblea de Catalunya quan aquest organisme protagonitzava, al nostre país, la lluita política, civil i democràtica als darrers anys del franquisme. El seu inconformisme -artístic, però també vital- explorava més enllà de les tecles del piano i de la convenció de la partitura. El piano, un instrument que va començar a tocar als cinc anys, que va ser capaç, si calia, d’arrossegar pel carrer -en un afany de portar la música a l’espai públic- i que arribaria a abandonar -tot insultant-lo com a “moble inútil”- del 1971 al 1979.
Carles Santos
Concerts irregulars, al gust de cadascú
No hi ha cap aniversari rodó per justificar la mostra, el títol de la qual intenta respondre a la pregunta que Joan Brossa va fer a Santos després de sentir-lo en un concert a Barcelona: “Ja saps tocar el piano. I ara, què?”.
A partir d’aquest repte, l’interès de l’artista per la música atonal impulsaria la seva proposta de concerts irregulars. El 1969, viatja a Nova York. L’any següent programa un concert en què compleix estrictament l’ordre d’una partitura ad libitum (al gust de cadascú) i s’enroca en un fragment durant tanta estona que el públic acaba marxant de la sala, sorollosament empipat. Així era el de Vinaròs, tot un homenot!
Un dels més coneguts integrants del Grup va ser el cineasta Pere Portabella, amb qui Santos va col·laborar a partir de l’articulació del tàndem cinema i música. Una altra col·laboració que la mostra reflecteix és la que va tenir amb l’artista multidisciplinària Mariaelena Roqué, amb qui treballarien junts, del 1995 al 2008, com a Companyia Carles Santos. Amb Roqué hi van entrar, a l’art del músic -que va tenir una intervenció destacada en la clausura dels Jocs Olímpics del 1992-, els vessants performàtic i plàstic.
Joan BrossaPere PortabellaMariaelena Roqué
En fi, un artista amb molta personalitat i, com dic, d’irregular intrepidesa. La Fundació Joan Brossacompleta l’exposició amb algunes accions que es programen al mateix Centre de les Arts Lliures (festival Inaudit), a la Filmoteca de Catalunya i al Museu de la Música de Barcelona, en el marc de la “Primavera Santos”.
Comissariat: Òscar Dalmau, comunicador de ràdio i televisió
Palau Robert, sala 3, fins al 19 de maig del 2024
És molt adient aquesta mostra per reivindicar com cal la figura de Núria Feliu, que des del Sants natal sabria projectar-se per tot Catalunya i més enllà. I també per superar el tòpic sobre qui, en ple franquisme, fou considerada per alguns com una mena de tieta entranyable, i no gran cosa més.
I això, per quins motius? Potser perquè l’inici de la seva trajectòria, a mitjan anys 60, va coincidir amb un dels moments àlgids de la Nova Cançó, i tot havia de ser molt d’autor i molt compromès, malgrat que la nostra artista, tot i no composar cançons, va estar sempre compromesa amb la llengua catalana -tot i que també cantaria durant un temps en castellà i en anglès- i amb la nostra cultura, tot mantenint una actitud antifranquista explícita.
Recuperar els gèneres populars
En tot cas, Núria Feliu i Mestres, amb el seu carisma indubtable, té un paper cabdal en la recuperació dels gèneres populars als anys 70. Músiques com cançons catalanes emblemàtiques i de cinema, el cuplet -del qual existia una memòria sentimental, mig esborrada pel franquisme- o el seductor bolero, que havia tingut un gran protagonisme en la postguerra. Boleros, en el seu cas, adaptats al català. Però també és capaç de connectar amb la chanson francesa, el country i indubtablement, amb l’eclosió del jazz, que la vincularà a grans referents nacionals i internacionals d’aquesta música preuada.
Tete Montoliu, Erich Peter, Billie Brooks, Núria Feliu
Aquesta llarga relació amb el jazz, impulsada inicialment pel prestigiós periodista i crític musical que va ser AlbertMallofré, cristal·litzaria en discos importants i actuacions ben emotives, en diverses de les quals els acompanyants al piano de la Núria eren els també inoblidables Tete Montoliu i Lucky Guri. Comptaven, igualment, els enregistraments al costat de figures internacionals del gènere com Erich Peter, Billie Brooks o Lou Bennet, entre d’altres.
Albert Mallofré
El gust per la música i l’espectacle que donava tot plegat va contribuir a fer més amable l’ambient d’una societat que, malgrat tot, continuava encara prou reprimida. Però l’art de la Feliu o el carisma dels noms més mítics de la Nova Cançó permetien -entre d’altres exponents, les arts plàstiques, no cal dir, o la literatura- respirar.
Núria Feliu i Tete Montoliu – Vés i perde’t
Unes vetllades inoblidables
De manera que Núria Feliu va saber estar, com dic, en el lloc i el moment oportuns. La seva empatia amb el públic ho posava ben fàcil. Totes les ocasions que va actuar al Palau de la Música Catalana, posem per cas, devien ser unes vetllades inoblidables, i per això aquesta exposició ens fa l’ullet quan s’intitula “Núria Feliu al Palau (Robert)” https://palaurobert.gencat.cat/ca/exposicions/sala3/2024/nuria-feliu-palau/index.html. Precisament, en el marc de la mostra, el pròxim 15 de maig tindrà lloc, al Palau de la Música, un homenatge a la cantant amb la presència de referents molt destacats.
La popularitat de la Feliu, que va saber transcendir la música, és un element molt valuós que ella faria servir per reivindicar la catalanitat, l’atracció de l’espectacle en directe o -tornem a Sants, on venia, inicialment, llegums i conserves a la parada familiar del mercat- els valors de la vida de barri. L’ambient de les sales de festes i els envelats de les festes majors farien la resta. Un nou encert, doncs, el del polifacètic Òscar Dalmau en comissariar una mostra que omple, en certa manera, tota una època.
Geoffrey Parker (Nottingham 1943- ). Historiador britànic deixeble de John H. Elliot, que ha treballat molt l’Espanya dels segles XVI i XVII i d’una forma especial Felip II i Flandes. Catedràtic de les Universitats americanes de Illinois, Yale i Ohaio i abans de la Columbia Britànica (Canadà) i St. Andrews (Escòcia)
El llibre
Estudi molt complet. Ben documentat amb fons primàries i referències a molts altres treballs. El llibre detalla molt bé les conspiracions els diferents i minuciosos plans per les batalles, els personatges, els seus llinatges,… explica amb detall la problemàtica que es produeix amb la mort en edat jove d’alguns reis o prínceps futurs reis. Llibre irregular atès que tracta temes amb molta profunditat i d’altres els obvia. Té una bona cronologia que engloba el món que afectava a Felip II 1527(1558)-1598 i un índex que inclou noms i conceptes.
Retrat de Felip II (1565) de Sofonisba Anguissola. Oli sobre llenç. (Museu del Prado)
El contingut
En base a la història d’aquells anys i que ens explica, respon la pregunta que es fa en la introducció sobre l’estratègia que tenia Felip II en les seves decisions polítiques. Un rei que va governar 42 anys, que només va tenir 6 mesos tranquils sense cap guerra i que Castella va fer 4 fallides de pagament.
Una possibilitat que apunta l’autor sobre l’estratègia és que mai n’hi va haver (almenys escrita en un document) i que el testament polític de Carles I va seguir vigent durant tot el període en què va governar el seu fill com a pla estratègic. En el testament es demanava una llarga pau basada en pactes, favors,… i mantenir els territoris heretats.
França sempre es va sentir envoltada del poder espanyol, Flandes, el Franc-Comtat (o Comtat de Borgonya), Anglaterra durant un temps… i en conseqüència a part de les seves guerres internes de religió, sempre va ser un enemic de Felip II.
Una frase del llibre que donen idea del tarannà del rei i de l’opinió de l’autor que la cita al respecte de la ideologia reial.
Pongo a Dios por testigo que nunca moví guerra para ganar más reinos, sinó para conservarlos en religión y paz (Carta al comte duc d’Olivares de Felip II)
Així, no va voler fer cas a la Junta Magna quan recomanava amb insistència l’expansió de l’imperi a la Xina i al Japó.
Felip II va ser un rei totalment absolutista situat en un imperialisme messiànic i això junt amb la lentitud de les comunicacions degudes a la magnitud de l’imperi i les distàncies entre els diferents regnes, va frenar moltes decisions preses amb retard. Va substituir les lentes reunions amb la Junta, els Consejos, i els ministres per informes, teòricament per guanyar temps. Ho volia saber tot i prendre les decisions. Tenia amplia i bona informació en tots els àmbits però amb retard.
No donà autonomia als seus governadors i subordinats però va seleccionar bé als que havien de complir les seves ordres. Feia de senyor, de ministre i de secretari de manera que molts cops la decisió que prenia ja era equivocada doncs les circumstàncies havien evolucionat.
Va viatjar poc en proporció a la magnitud dels reialmes, dels temes i de la necessitat que tenia de conèixer-los in situ. Els enormes problemes immediats no li permetien pensar en el llarg termini i l’estratègia coherent amb la monarquia mundial que governava.
La defensa de la fe catòlica era el seu principal motor tot i els desacords amb el Papa, junt amb la ingerència amb la jerarquia eclesiàstica pels nomenaments de càrrecs. La unió amb Portugal el segon motor, tot i que sembla que un cop aconseguida no va saber explotar els enormes potencials guanys. Mantenir Flandes sempre va ser un interrogant.
En el segle XVI hi ha grans canvis en l’art de la guerra. Defensen millor les muralles baixes i gruixudes en forma d’estrella i rodejades de fossar. Això implica més cost per ambdós bàndols, necessitat d’exèrcits més grans per mantenir setges. Guanyar les guerres cada cop és més difícil i costós.
Països Baixos
El 50% població era urbana, tenien un govern no centralitzat mentre s’incrementava els partidaris del luteranisme. Aquesta regió sempre fou deficitària econòmicament. Espanya no va permetre cap tolerància religiosa incrementant la Inquisició. Retard en la presa de decisions, es va mantenir el govern per control remot fins l’últim detall (intent d’ inventar el treball a distància amb comunicacions precàries). El 1566 hi va el duc d’Alba amb un intent de finançar l’exèrcit amb l’alcabala (impost sobre vendes), lògicament nous problemes. Apareixen els mendigos del mar (protestants exiliats en general) ajudats per francesos. Hi ha intents d’assassinar a Guillermo d’Orange. El Rei surt dels països baixos el 1559 i ja no hi torna. El 1573 arriba Lluís de Requesens i intenta la pau. El 1575 hi ha una altra fallida de pagaments i Juan d’ Àustria cedeix a les peticions per aconseguir pau ja que no hi ha diners per mantenir l’exèrcit, els Estats generals reunificats tindran poder per determinar la futura organització política i religiosa. El 1577 torna la guerra fins 1609. El 1648 reconeixement de la independència de 7 províncies de les 17 que formaven els Països Baixos.
Anglaterra
La Reforma canvià les aliances internacionals. Els Països Baixos volen la pau amb Anglaterra un dels seus principals socis comercials. Hi ha pressions del Papa per envair Anglaterra. El 1570 es produeix l’excomunió d’Isabel II en una Anglaterra inestable. Hi ha un intent de substituir-la per Maria Estuardo d’Escòcia que executaran el 1587. En el temps es parla de possibles casaments de Felip amb les dues. Hi ha fracassos reiterats amb les relacions degut a donar prioritat als problemes del sud d’Europa i als Països Baixos.
Per fi el 1585 després d’anys de dubtes i que Drake hagués desembarcat a Galícia, Felipe II accepta conquistar Anglaterra. El pla era que l’armada espanyola (comandada per el Marqués de Santa Cruz) que portava els aprovisionaments es trobés en la zona del canal amb l’armada que venia dels Països Baixos (comandada pel Duque de Parma) amb el gros de l’exèrcit de Flandes que havia que desembarcar a l’altre costat del pas de Calais. Els propòsits varen fracassar més que per les tempestes que també, pels dubtes, les ordres i contraordres de Felip II que varen confondre als comandaments. També per la casi nul·la comunicació entre els caps de les dos flotes que no aconseguiren ajuntar- les a part de les causes esmentades per la manca de port en la zona a desembarcar i conquerir. Evidentment, els vaixells anglesos també varen fer la seva feina en aquest camp al no permetre gràcies a la seva artilleria el clàssic abordatge de les seves embarcacions. Un altre motiu del fracàs seria tenir els anglesos tripulacions i vaixells (que maniobraven més ràpid i amb el casc més baix que els permetia un millor tret artiller) més adaptats a les condicions del mar atlàntic que els espanyols i en conseqüència la superioritat numèrica de les tropes espanyoles no es va poder posar de manifest. Tampoc va servir de res la diplomàcia que amb èxit havia aconseguit neutralitzar a tots els qui podien ajudar a Isabel II.
Segons l’autor no s’ha de treure mèrits al govern anglès que dins els seus mitjans (tenien també escassos recursos econòmics) es va preparar a consciència per l’eventual batalla marina i desembarcament, sent capaç de desbaratar els plans espanyols.
El rei després de sentir que Déu l’havia abandonat i sofrir una certa depressió va tornar a fer plans per la defensa del catolicisme a Anglaterra que no varen seguir ja que començaren problemes en altres llocs. A França Enric de Navarra havia guanyat als catòlics, hi havia un nou aixecament a Holanda, el problema d’Antonio Pérez i l’Aragó i finalment, la salut del rei que era dolenta i s’acostava el seu fi.
Amèrica i colònies portugueses
L’autor en parla molt poc, sembla que l’estratègia per la primera era extreure recursos i que arribessin a Castella, per la segona mantenir la situació encara que costes diners
Els governs i les persones que els formen tendeixen a pensar en termes de pèrdues i guanys i no en actius assumint més riscos per evitar pèrdues que per obtenir guanys.
Felip II havia sumat a les seves possessions heretades l’imperi portuguès i Filipines que costaven més que els ingressos que aportaven a la corona. Havia perdut el títol d’emperador del Sacre imperi romà. Sembla que sense saber-ho va aplicar la prospect theory.
Algunes causes per no poder mantenir l’imperi
Per problemes de recursos es feien guerres amb pocs mitjans que només encoratjaven als enemics i es perdien els recursos esmerçats sense resultats.
L’Imperi estava dispers, sense llengua, ni moneda, ni lleis, ni institucions, ni plans de defensa, ni sistema econòmic comuns. Excessius fronts oberts en tot moment.
Poca empatia de Castella i el rei amb els altres territoris, no consideraven els seus posicionaments, prepotència. Considerar que els interessos d’Espanya i de Déu eren els mateixos.
Impostos al creixement industrial, aranzels interiors, expulsió dels moriscos, encunyació de moneda de coure sobre valorada.
Conclusió
Un llibre amè que analitza amb molt detall (exemple la descripció de la flota espanyola i anglesa en la batalla d’Anglaterra) alguns aspectes de la política exterior de Felip II (a Europa) i deixa de banda d’altres tan o més importants (Amèrica i colònies portugueses). Interessant per certs aspectes de la política europea del rei, per veure com actuava respecte als seus consellers, per les relacions amb els Papes i amb altres monarquies,…
Ens trobem davant d’un llibre insòlit, per ben diferent. Una obra que recopila, en edició facsímil, els exemplars de Per Catalunya, una revista que va ser l’òrgan de premsa del Front Nacional de Catalunya, organització creada a París l’any 1940 -en el context de la immediata postguerra- com a aglutinant del combat catalanista, antifranquista i, en definitiva, democràtic.
Per Catalunya, núm. 14, 25 de desembre de 1945
L’obra aplega tots els números que es van publicar de Per Catalunya -títol que remet a les darreres paraules del president Lluís Companys abans d’ésser afusellat a Montjuïc– entre 1945 i 1959, primer en la clandestinitat i després a l’exili. És resultat del treball d’arxiu de Robert Surroca -veterà dirigent del Front- i d’un estudi de l’historiador Agustí Barrera -també vinculat a la formació. S’acompanya d’un pròleg del també historiador Fermí Rubiralta i d’un recull, a càrrec de Pere Vilella, de les opinions de diversos analistes i historiadors sobre el paper referencial de la publicació.
Robert SurrocaAgustí Barrera
Un arbre de sòlides arrels
L’obra, en paraules de Rubiralta, “contribueix a situar tal com correspon el sobiranisme actual dins el combat general de l’independentisme històric”. Efectivament, l’FNC -desaparegut l’any 1990- és el pare, per no dir l’avi, de totes les formacions que després han lluitat per la independència de Catalunya: el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), el PSAN provisional, el Bloc Català de Treballadors (BCT), Independentistes dels Països Catalans (IPC), Moviment de Defensa de la Terra (MDT), Moviment d’Unificació Marxista (MUM), Nacionalistes d’Esquerres (NE) i encara d’altres. Fins arribar als actuals Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) -el partit més veterà del país-, Junts, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), el Moviment d’Esquerres de Catalunya (MESCat), Demòcrates, Reagrupament… Una gran florida alliberadora a partir de la saba aportada per un arbre de sòlides arrels, partidari, a més de la independència, del socialisme democràtic.
Entre l’abril del 1945 i el gener del 1947, Per Catalunya publicà clandestinament la gens menyspreable xifra de vint-i-quatre números. Per desgràcia, les expectatives d’una derrota del franquisme a partir de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial no s’acompliren, amb el consegüent desencant, des de l’interior del país i l’exili, de molts lluitadors. Dos d’ells, la parella d’artistes i també militants del Front formada per Manuel Viusà i Gertrudis Galí, van reprendre la publicació des de París, entre els anys 1954 i 1959. L’esperit del combat persistia, de la mateixa manera que la necessitat d’alliberar Catalunya és persistent…
A nivell personal, el Front Nacional de Catalunya tindrà sempre tot el meu reconeixement. Vaig militar-hi des del 1976 al 1979 adquirint, d’aquesta manera, la meva identitat independentista, la qual, afegida a la meva condició de socialista democràtic, s’ha mantingut al llarg els anys. Són dos elements indestriables: llibertat per a les persones i els pobles, i igualtat per al conjunt de la gent del món.
Admetent el meu desconeixement, penso que un va a Salamanca a veure la universitat, les catedrals, la plaça major, l’església dels dominics, … en fi art plateresc, barroc. La sorpresa per mi va ser gran quan em vaig trobar amb una impressionant casa modernista que seguint la terminologia més europea allà denominen Art Nouveau y Art Déco. La Casa Lis és un antic palauet, construït sobre una part de la muralla i que per la façana posterior dona al riu. La façana és el més espectacular i l’arquitecte, Joaquin de Vargas, va jugar amb l’estètica de l’arquitectura del ferro i el suport de la casa aprofitant el desnivell del terreny.
Amb una restauració molt acurada que ha obtingut el Premio de las artes Castilla y León de l’any passat, hi trobem també un magnífic pati central igualment mostra de l’arquitectura del ferro.
La claraboia que tanca el pati interior central
La casa feta construir per Miguel de Lis, industrial del cuiro de la ciutat, es va inaugurar el 1905. Posteriorment va tenir diferents propietaris fins que els anys 80 l’Ajuntament la va expropiar per salvar-la de la ruïna. Des del 1995 existeix la casa-museu que incorpora la donació de la immensa col·lecció d’arts decoratives de Manuel Ramos Andrade.
Ballarina de porcellana
Es tracta d’una interessant i extensa exposició d’Art Déco fonamentalment de peces de porcellana, esmalts, joies, bronzes policromats de figures femenines, vidres i llums de Gallé, mobles de gaspar Homar, pintures, escultures de Preiss i de Chiparus, joguets, nines de porcellana franceses i alemanyes.
Nina alemanya
En aquests moments hi ha també una exposició temporal del colombià Botero que si bé és relativament curta toca escultura, pintura, dibuixos i aquarel·les.
«Caballo y domador«. Fernando Botero. 1990. Óleo sobre lienzo. Colección Caixabank.
Agustí Pons Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda Edicions de 1984 (2024)
Agustí Pons
D’antuvi, haig de dir que, obsessionat com sóc perquè els títols d’una obra siguin bons i, sobretot, penetrants, crec que el d’aquest llibre no ho és prou, tot i que potser la combinació de títol i subtítol resulta suficientment informativa del que anem a llegir. Feta aquesta precisió, també penso que l’obra és excel·lent i molt adequada, en els seus continguts, al llarg període que abasta del segle XX: el 1947, dos anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i el 1991, any de dissolució de la Unió Soviètica.
Una època anomenada freda perquè, per fortuna, entre les dues potències dominants, els Estats Units i l’URSS, s’aconseguí evitar uns mals que haguessin estat terrorífics per als humans. Tot i així, l’ambient era prou escalfat: la revolta d’Hongria (1956), la Primavera de Praga (1968), la crisi dels míssils a Cuba (1962), la guerra del Vietnam (1955-1975)… I, enmig de tot això, el paper de les tendències sobretot progressistes a l’interior de cada país. Concretat a Catalunya, singularment, en l’evolució del sector més innovador del catolicisme -a l’empara del Concili Vaticà II- i la lluita del comunisme que acabaria esdevenint, en bona part, eurocomunisme, amb l’aportació singular del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)
La Primavera de Praga, un dels escenaris decisius de la Guerra Freda
Dos àmbits que van saber establir punts de contacte, a partir del lema d’un dels referents de l’època, Alfonso Carlos Comín: “Cristianos en el Partido, comunistas en la Iglesia” Ed. Laia, 1977. Aquesta conjunció i molts altres aspectes d’interès els explica molt bé el conegut periodista i escriptor Agustí Pons , autor, entre altres obres, de les biografies de Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján, Raimon Noguera i Salvador Espriu. I cal fer notar que Pons dedica el seu llibre a la figura d’Ángel Pestaña, un dirigent anarcosindicalista que l’any 1920 va anar a Moscou i no va entendre’ns amb els dirigents comunistes.
He parlat de Comín, però pel llibre també desfilen altres intel·lectuals essencials de l’època: el filòsof Manuel Sacristán, l’escriptor i polític Jordi Solé Tura, l’editor i escriptor Xavier Folch, l’escriptora Teresa Pàmies, l’escriptor Manual Vázquez Montalbán, el poeta Francesc Vallverdú… Tots ells i elles vinculats al PSUC, un partit que en aquells anys era, sobretot, “el partit”, també com a principal impulsor de l’Assemblea de Catalunya. Hi apareixen igualment els anomenats “companys de viatge” dels anteriors, com Josep Maria Castellet, Ricard Salvat, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joaquim Molas o Antoni Tàpies, a més d’altres referents, com Joan Triadú.
Josep BenetJ.M.CastelletM. SacristanAlfonso Carlos Comín
En definitiva, ni el nostre país ni l’Estat espanyol podien quedar al marge de la Guerra Freda. És ben clar que la prolongació de la dictadura franquista es correspon, en gran mesura, amb les necessitats logístiques i militars dels Estats Units i els seus aliats europeus. En l’àmbit de la cultura, les dues potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial van intentar influir en el món convuls de l’època mitjançant, singularment, dues organitzacions internacionals d’escriptors: el Congrés per a la Llibertat de la Cultura pel que fa als EUA i el Consell Mundial de la Pau en relació a l’URSS.
L’ombra allargada de Lenin
L’autor comença parlant de Vladímir Ílitx Lenin perquè és ben clar que, amb ell -i a partir de la doctrina de Marx-, el comunisme començà a influir decisivament en la marxa del món. Però passarien els anys i també quedaria clar que considerar-se marxista no volia dir, necessàriament, ni ser ben bé comunista -tot i les singulars posicions els euros- ni donar suport al règim soviètic, malgrat haver-hi referents que mai van abjurar d’aquest suport.
A Catalunya, l’evolució del PSUC, l’herència del qual, a partir d’uns quants canvis, han assumit els Comuns, es relliga també amb la trajectòria dels catòlics més avançats -o cristians, com jo prefereixo dir-ne-, tot i que aquests, actualment, hagin perdut pistonada. Queda lluny, posem per cas, l’exemple de Josep Benet, que havia militat a Unió Democràtica i els darrers anys de la seva vida s’aproximà al PSUC. I és que ja no som als temps de la Caputxinada (1966) ni de la Tancada d’Intel·lectuals a Montserrat (1970). I encara sort del pontificat reformista -no pas revolucionari- del papa Francesc.
En definitiva, Catòlics, comunistes i cia. és una obra molt interessant, que ens remet a un passat proper que ha conformat, en una mesura important i ben significativa, les nostres vides.
Devot com sóc de la cançó melòdica de caire romàntic-entre molts altres gèneres musicals-, no havia anat encara mai a escoltar un dels meus ídols, el famós italià del sud -també albanès d’adopció- que és Al Bano http://www.albanocarrisi.eu/, i em creia que, als seus 80 anys, seria difícil que tornés a Barcelona, on va actuar, la darrera vegada, en fa deu. Per això, quan em van dir que venia aquest dia de Sant Josep, vaig córrer a comprar l’entrada. Vaig pensar: “O ara, o mai!”. I no serà, precisament, per la salut d’Albano Carrisi, el seu nom com a ciutadà, que demostra que musicalment, físicament i anímicament es troba en plenes facultats.
Amb una banda formada a base de piano, violí, guitarra, baix i bateria, i amb l’acompanyament de dues noies que feien a voltes de coristes i a voltes de dansarines, el concert, en un TeatreColiseumhttps://www.balanaenviu.com/teatre/teatre-coliseum totalment ple, va adquirir, des dels compassos inicials, una força impressionant. Al Bano, un tenor dotat del millor esperit romàntic, demostra que, als seus anys, no solament sap moure’s per l’escenari, sinó que conserva tota la potència de la seva gran veu, una veuarra, com se sol dir. No és estrany que, durant set dècades, hagi venut més de 165 milions de discos a tot el món.
Un dels temes que interpreta el de la Puglia, que va projectar-se inicialment des de Milà, és l’emblemàtic Caruso, de Lucio Dalla. Doncs bé, n’he escoltat totes les versions que he trobat i ningú la canta millor que Al Bano, començant pels famosos tenors Luciano Pavarotti i Andrea Bocelli, i seguint per cantants coneguts com Adamo, Julio Iglesias o la belga-canadenca Lara Fabian, a més del propi Dalla. Creieu-me, no hi ha color…
Al Bano Carrissi: “Caruso”
Força, domini i empatia
Però la força d’Al Bano no és solament la veu. És l’esperit romàntic, el domini de l’escena, l’empatia amb el públic. Dedicat en part, durant els darrers anys, a la criança i venda de vins, el celebrat Albano Carrisi també ha passat, a la vida, per un estat d’angoixa tan important com la malaurada desaparició, durant anys, de la seva filla Ylenia. La mare era la nordamericana Romina Power, que compartiria força temps amb el cantant els escenaris d’arreu del món. Precisament Al Bano, com a creient que és, havia arribat a dir que, degut a la situació, “sento que Déu m’ha abandonat”. Potser ara la desaparició de la noia ja no li fa un mal tan intens, en la mesura que ha pogut saber que Ylenia, presumptament, s’hauria suïcidat als Estats Units.
Un jove Al Bano amb la seva parella i habitual acompanyant, Romina Power
Abillat amb el seu habitual barret panamà, que li dissimula l’edat, a més de Caruso, i com que la gira actual a l’Estat espanyol es diu “É la mia vita”, el concert es desenvolupà amb temes com el mític Volare que interpretava Domenico Modugno, Mattino, Nostalgia caniglia, Azzurro -en homenatge a Adriano Celentano-, Amanda è libera, Sharazan, Sempre sempre, l’Ave Maria de Bach, Felicità… En fi, dues hores i mitja -també amb les breus intervencions del fill Yari i la filla Jasmine- per tal de posar-nos a l’abast tota una vida d’èxits que, és evident, perdurarà en el temps.
Ara, el 18 de maig, tinc previst d’anar a sentir -en aquest cas, per tercera vegada- Adamo al Palau de la Música, en el marc del Festival Mil·leni. Ai, l’esperit romàntic!
Concert organitzat en el marc del festival Barnasants. Centre Artesà Tradicionàrius (Barcelona
10 de març del 2024
Arribo al recinte del Tradicionàrius, a Gràcia http://www.tradicionarius.cat/, i em trobo en una situació insòlita: no hi ha seients per desig de l’artista, que prefereix que la gent seguim la seva actuació a peu dret. Amb tants concerts als quals he assistit, no recordo que això sigui habitual. I encara sort que només es tracta de cadires a retirar. I encara sort que em deixen seure al fons de la sala, tot i que, de tant en tant, m’haig d’aixecar si vull veure l’escenari, perquè pràcticament tothom està a peu dret…
Alidé SansAlidé Sans
Tot i així, la circumstància té sentit. La cantant aranesa Alidé Sanshttps://www.alidesans.com/ vol que vibrem al ritme de la seva música, d’arrel tradicional però passada pel sedàs de la modernitat. Amb ella com a veu principal, a més de tocar la guitarra i l’acordió diatònic. I amb una banda que completen Gerard Farré (teclats), Virgínia Borràs (guitarra elèctrica), Pol Alonso (percussió) i Núria Llobet (violí elèctric). Tots els components del conjunt, excepte el percussionista, fan també veus, perquè en el projecte musical de l’Alidé és molt important el cant polifònic.
Una sonoritat potent, doncs, enmig de la qual la protagonista, amb la calidesa de la seva veu, és evident que s’hi troba ben còmoda. L’objectiu del concert és presentar el seu tercer disc, Arraïtz (arrel), editat per Dmusical https://www.youtube.com/c/Dmusicalcat/playlists.
La producció es titula així perquè, per primera vegada, Alidé Sans no ha gravat composicions pròpies, sinó temes de tradició oral. Per tal de fer-se’ls seus, ha recorregut tot el territori d’Occitània per actuar a festivals i altres espais de trobada. A partir d’un patrimoni cultural molt ric que ara es projecta, amb eficàcia, a les generacions més joves.
Guitarres distorsionades i efectes vocals
Els temes del disc, per tant, ens remeten a la tradició, però la seva sonoritat és innovadora, amb guitarres distorsionades i efectes vocals. El concert al Tradicionàrius ho va reflectir prou bé, i el públic, com diem a peu dret, quedaria molt complagut, en una vetllada d’un vespre de diumenge per tornar ben content a casa. Temes com Eth gòi,Ara montanha o Eth riu són exemples ben representatius d’aquest impuls.
Tot plegat mostra que les arrels d’Alidé Sans són ben sòlides, com a filla del polític i activista cultural Jusèp Loís Sans Socasau i la cantant Lúcia Mas. A més, l’Alidé és, des de l’any passat, l’alcaldessa de Bausen, un petit poble aranès amb uns 70 habitants censats, en què un equip de tres dones coordina l’assemblea veïnal. Democràcia de base, en defintiva, amb vocació de participació i transparència.
BausenBausen
I, en tot aquest marc, no podia faltar-hi la col·laboració del CAOC (Cercle d’Agermanament Occitano-Català) https://caoc.cat/ en la difusió del concert i del disc. L’occitanisme, entre nosaltres, no deixa de ser una activitat minoritària, però no per això ben viva, i des de l’Aran molt representativa de tradicions ancestrals, realitats de present i aspiracions de futur.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.