Autor: gaudirlacultura

Categories
Establiments singulars Galeries i museus

Refugiats. Andorra, país d’acollida

Josep Sauret

Exposició homenatge a Cal Pal

És una exposició temporal que va començar el març passat i sembla que degut a l’èxit que té prorrogaran fins el març  de 2024. L’objectiu com diu el títol és retre homenatge a tots els refugiats que han passat pel país andorrà al llarg de la història i reflexionar sobre la situació actual.

L’entorn

Cal Pal és una masia documentada des del segle XIV. Situada a costat del riu La Valira del Nord, tenia serradora i era camí de pas, on hi pernoctaven, els que traginaven el carbó i el ferro de les mines cap a la vall.

La casa tenia una capella l’interior d’on s’ha recuperat d’una paret la imatge de la Mare de Deu del Roser, patrona d’Ordino, que es mostra a l’exposició.

Imatge de la Mare de Deu del Roser, patrona d’Ordino

Avui està museïtzada i és un espai sociocultural molt interesant, per ell mateix, amb independència del contingut.

L’exposició

Bassada fonamentalment en textos situats en plafons i audiovisuals, té diferents espais que es corresponen amb les estàncies de la casa. Fonamentalment, són tres històricament, els diferents col·lectius de refugiats que Andorra ha acollit, els carlins de les guerres del segle XIX, amb poca documentació. Els de la guerra civil espanyola de les dues bandes i els de la segona guerra mundial. Actualment amb una situació molt controlada, hi ha l’emigració de l’Orient mitjà i de l’Est d’Europa també per causes de guerra.

Hi ha un espai dedicat als guies de muntanya, passadors de la guerra civil. N’han identificat 106. Era gent que coneixia les muntanyes i els seus camins degut a la seva professió, en general pastors o contrabandistes, i que fonamentalment per diners feien de guies per passar la frontera sense que el guàrdies els agafessin. Per tenir una idea ens comenten que es cobrava entre 500 i 3.000 pessetes, quan el sou d’un obrer era de 270/360 ptes. /mes a la zona. Evidentment la professió era d’alt risc. Va haver-hi enfrontaments amb carabiners i morts naturals per fred i mal equipament dels fugitius. Es comenta que varen passar unes 17.000 persones entre els dos bàndols.

En principi només podien quedar-se 48 hores, se’ls vacunava de la verola, se’ls proveïa d’un salconduit i els que no tenien diners per anar a hotels anaven a cases particulars, a les pallisses,… La població va col·laborar a ajudar-los amb roba i aliments. Andorra era un país d’uns 5.000 habitants agrícola i pobre.

Un altre espai està dedicat a la segona guerra mundial. En general les mateixes xarxes establertes van treballar pels aliats i  pels jueus passant gent de la França ocupada pels nazis a Espanya que també era un país de pas.

Hi ha una cambra dedicada als catalans que varen integrar-se a Andorra. En general eren gent d’ofici o amb estudis coses molt mancades dins la societat de l’època. Hi ha converses amb descendents de persones ja plenament andorranes que han contribuït al creixement del país. La titulen “motors”. Ho xifren en unes 500 persones.

Ferits espanyols creuant la frontera francesa a mula. Fons: Chauvin 27Fi i fons Belloc. Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals (amb l’autorització del Memorial del Camp de Ribesaltes)

Reflexió

L’exposició a part d’exposar uns fets passats pretén fer-nos reflexionar sobre els moviments migratoris. Els que han existit de sempre i els que segueixen existint. Les males condicions en què en general es produeixen, el patiment que comporten, la por, el desarrelament que implicant els nous espais, el no tenir feina,  ni documents, les noves llengües. L’ACNUR parla de més de 100 milions de persones desplaçades en la actualitat, xifra que no para de créixer, sobretot per les guerres, les persecucions religioses i últimament la crisi climàtica. També de la problemàtica pels acollidors que sense voler han de col·laborar o no amb una situació que no han buscat.

Més informació

Ubicació i contacte: Cal Pal, La Cortinada, Ordino, Andorra
(+376) 338 096
Per saber-ne més: info@calpalandorra.com
web: https://www.calpalandorra.com/exposicio-refugiats-andorra/

Categories
Llibres

Viatges insòlits, tan propers com singulars

               Per Joan Alcaraz

Viatges insòlits

Miquel Montoriol Serracanta

Col. Zasbook, viveLibro, 2023

Què cal fer quan la lectura d’un llibre t’està complaent molt, perquè el trobes tan ben escrit com prou interessant? Doncs, en primer lloc, tenir-ne plena consciència, i després, si pots, intentar-ho transmetre, tal com, en el meu cas, m’és possible mitjançant “Gaudir la Cultura”.

L’autor

Parlem inicialment de l’autor, per ara molt poc conegut com a escriptor. L’egarenc Miquel Montoriol (1954), que ha exercit com a mestre durant força anys, va ser  condeixeble meu a l’Escola Pia de Terrassa, singularment a Batxillerat i COU, aquest curs realitzat a començaments dels anys 70. El llibre de relats breus que comentem és el primer que publica des del punt de vista literari -ja en tenia un altre vinculat a la  seva tasca docent-, i cal confiar i desitjar que no sigui l’últim.

Miquel Montoriol (1954)

El Llibre

Viatges insòlits ha començat el seu itinerari amb bon peu, ja que ha estat possible gràcies a “Collita Pròpia”, una iniciativa del diari Ara per promoure l’edició d’obres dels seus lectors a través del micromecenatge  https://crowdfunding.collitapropia.cat/ . En aquesta ocasió, amb un llibre de viatges que vol obrir les finestres mentals a mons singulars.

I on viatja, Montoriol? Doncs no massa lluny, ben al contrari. La gran majoria dels relats d’aquest llibre ens porten a pobles o entorns propers, amb alguna ciutat  imprecisa. I als pobles, on sovint el protagonista -diferent en cada cas- hi arriba en bus, copsa tot seguit l’atmosfera del lloc, conviu amb les persones que es va trobant, s’adona de la configuració de carrers i places, viu amb intensitat les particularitats de cada estada…

Original de Josep Planella i Coromina (Barcelona, 1804 – 1890), escenògraf català, 1885

Uns relats confegits amb tendresa i també ironia amable, a més d’una insistència recurrent per les paradoxes, que acostumen a ser ben curioses.

Els títols de cada relat prou que semblen indicar-ho. Vegem-ne uns quants:

  • “Viatge al poble Desnaturalitzat”.
  •  “Viatge al Poble de Parar”.
  •  “Viatge al poble Mullat”.
  •  “El sorprenent viatge al voltant de casa”.
  •  “Viatge al poble Mesurable”.
  •  “Viatge al poble Corbatí”.
  •  “Viatge sense sortir de casa”.
  •  “Viatge al poble Reciclat”.
  •  “Viatge a Benvinguts”.
  •  “Viatge al poble Fugaç”.
  •  “Viatge al poble de Dins”.
  • “Viatge al poble Enrunat”.
  • “Viatge al poble Sense Nom”.
  • “ Viatge al poble de Trobada”.
  •  “Viatge sense bitllet”…

Molt d’enginy, en aquests títols i els textos que els vertebren! Com bé diu la prologuista de l’obra, Fina Ginesta, “podem parlar de viatge com un trajecte que convida a caminar cap al desconegut, però que, tanmateix, ens porta a casa”.

L’església de Beget i els voltants del poble. GETTY

En definitiva, una obra relativament breu, però molt interessant i amena de llegir. Entreu a aquesta pàgina, Editorial viveLibro i n’aconseguireu un exemplar.

Categories
Llibres

Suspiros de España. El nacionalismo español 1808-2018

Josep Sauret

Suspiros de España. El nacionalismo español 1808-2018

Xosé M. Núñez Seixas

Editorial Crítica, Planeta, 2018, 224 pàgines

L’autor

Va néixer a Ourense el 1966. Va estudiar a les universitats de Santiago de Compostela i Dijon. Va fer el doctorat en història contemporània a l’Institut universitari europeu de Florència. Actualment és catedràtic a Santiago de Compostela, després de ser-ho cinc cursos a la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic. La seva investigació se centra en història comparada dels nacionalismes, les identitats culturals europees, les migracions i la memòria de les dictadures.

El llibre

Amb títol de pasdoble i de pel·lícula folklòrica, ens trobem un llibre seriós i molt documentat. Molt interesant ja que desglossa amb molt detall l’evolució del pensament teòric nacionalista espanyol d’aquests últims anys. Interesant també ja que és el punt de vista d’un autor perifèric, no d’un militant centralista. Obtingué el Premio Nacional de Ensayo 2019 : per traçar una història del nacionalisme espanyol en els diversos corrents i manifestacions al llarg de l’Edat Contemporània. Sent una obra que es recolza en una densa trajectòria de recerca, destaca pel seu esforç de síntesi i claredat expositiva, així com pel seu rigor.

Es pregunta que és el nacionalisme i en una segona pregunta si hi ha un nacionalisme espanyol. Segons com ho definim troba que el discurs de la identitat comuna falla en molts aspectes, però en canvi si només parlem d’un grup de persones que viuen en un territori amb uns drets polítics comuns, sí que hi ha un verdader nacionalisme espanyol no equiparable en qualsevol cas al patriotisme per exemple dels Estats Units.

Una altra pregunta que sorgeix és si Espanya és un estat plurinacional. Considera les teories de Renan que seguirà Ortega y Gasset sobre les diferències entre nació i pàtria. Com és sabut no hi ha encara una totalitat absoluta de lleis comunes degut als furs, al codi civil català, a la insularitat,… i en el seu moment als territoris d’ultramar i en conseqüència falla la unitat legislativa pròpia de tot nacionalisme. Aquestes circumstàncies junt amb les guerres civils del segle XIX han fet que el nacionalisme espanyol evolucionés d’una manera molt diferent al dels altres països europeus. A Espanya, les polítiques públiques que podien ajudar a unificar varen ser molt escasses i en conseqüència els símbols nacionals identitaris no tenen la força que tenen a França o Anglaterra per exemple. L’autor, considera que les guerres colonials varen ajudar a certes classes socials a crear identitat nacional, però evidentment amb excepcions importants (recordem la Setmana Tràgica o revolució de 1909).

Nuñez Seixas, parla del naixement dels nacionalismes perifèrics a final del segle XIX oposats a la idea del nacionalisme espanyol en base fonamentalment a aspectes culturals, almenys al començament. També analitza el nacionalisme conservador que vol aglutinar amb la monarquia, la religió i més endavant la llengua, la història en comú (res d’història única) i un mirar endavant seguint la idea d’Ortega y Gasset del projecte comú.

I com es posiciona l’esquerra? Doncs no ha tingut una posició uniforme i constant. Tot i que el seu ideal és el d’un estat fort, trobem que en moments, generalment dictatorials, han ajudat als nacionalismes perifèrics.

Amb la transició i la democràcia el tema es complica. Primer sembla que es reconeix la pluralitat com a peça clau del seu ser. Després vindran els seguidors de Gonzalo Fernández de la Mora que diu que Espanya és desnacionalitza i mentre que creix el nacionalisme perifèric, fonamentalment català i basc. La reacció serà la de Luis Pío Moa, defensor de la dictadura franquista, i també José Maria Aznar i els seus seguidors, de potenciar l’ús dels símbols, la bandera, l’himne, l’idioma, la història en comú (aquí falla el cas de Portugal quan es parla de la Hispania romana), les victòries esportives,… i desprestigiar els símbols dels perifèrics: idioma, literatura, història,…reduint-los al folklore.

Ara el PSOE busca un discurs patriòtic espanyol que eviti  a qualsevol preu l’etiqueta de nacionalista.

Amb aquesta idea de buscar símbols comuns, reforçant el concepte d’Espanya i buscant crear una memòria patriòtica amb voluntat integradora, trobarem la instauració per part d’un govern socialista de declarar Fiesta Nacional el 12 d’octubre, tradicional Dia de la Hispanidad, en lloc del 6 de desembre, dia de la Constitució. Evidentment, en clau positiva com un projecte d’agermanament amb Hispanoamèrica, una trobada de cultures, res de parlar de conquesta, explotació i colonialisme.

Actualment sembla que estem en una fase en què molta gent pertanyent a aquesta nació, Espanya, existent des de fa anys, es fan nacionalistes davant de la situació creada per l’enfrontament Catalunya – Espanya. Aquest xoc es observat amb expectació pel País Basc i més de lluny per gallecs, canaris,… Caldrà veure també com evoluciona el tema degut al nou factor del component migratori que estem tenint els últims anys.

El llibre està documentadíssim buscant opinions diferents d’allò què és Espanya, un estat plural, una nació de nacions, una nació integradora, multicultural, pluriètnica, nació unida i diversa,… Ens dona moltes referències del pensament de diferents polítics, intel·lectuals,…

Com a conclusió, podem dir que els nacionalistes espanyols comparteixen i han compartit la indivisibilitat de la sobirania i que l’origen de la comunitat política espanyola té fonaments culturals i polítics històrics. Posar-se d’acord en la seva antiguitat no és fàcil, però sí que comparteixen aquesta idea, tant la dreta com l’esquerra (si actualment, encara podem parlar d’aquests conceptes).

Llegir un fragment

Podeu llegir un fragment del llibre aquí

Més informació

Ressenya d’Alejandro Quiroga: Suspiros de España. El nacionalismo español 1808-2018 de Xosé M. Núñez Seixas a Pasos a la izquierda, 29 mayo 2029 aquí https://pasosalaizquierda.com/espana-la-historia-de-una-frustracion/

Categories
Galeries i museus

Tutankamon, una experiència immersiva “Ideal”

Per Joan Alcaraz

Tutankamon, l’experiència immersiva Ideal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona

Carrer del doctor Trueta, 196-198

Fins al 7 de gener del 2024, amb la possibilitat  d’ampliar fins al febrer.

El mític i sempre tan atractiu antic Egipte té ara a Barcelona -al cap i casal ja existeix, des de fa anys, un interessant i cèntric Museu Egipci de Barcelona dedicat a aquesta qüestió- una nova ocasió de manifestar-se, i no precisament menor, en un espai d’uns  2.000 m2. Es tracta, al barri del Poblenou, de la magnífica exposició i experiència immersiva dedicada a la memòria -amb moltes altres manifestacions- del sempre inquietant Tutankamon, el faraó-nen.

És una ocasió d’or per tal que us endinseu -o torneu a fer-ho- en la història i la cultura d’una de les civilitzacions antigues que més han aportat al patrimoni de la Humanitat. Una història i una cultura que, per les seves singulars característiques, sempre penso que podria haver tingut una connexió amb l’univers extraterrestre, a la manera com ho sosté el celebrat escriptor suís Erich von Däniken, que creu que la majoria de civilitzacions de l’antigor haurien tingut aquesta mena de contactes, per no parlar dels que puguin haver-hi hagut en temps més recents.

Tutankamon, l’experiència immersiva Ideal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona

Però aquest, com acostuma a passar amb tot el que es relaciona amb el fenomen OVNI, és un tema complex, i no tothom el veu clar. Persones coneixedores d’aquell món del Nil m’asseguren que els antics egipcis tenien uns sistemes constructius capaços d’alçar piràmides, esfinges, temples i estàtues al llarg del mític riu. Com que jo no puc demostrar el contrari -tot i que la ciència, o pseudociència? de la ufologia m’ha interessat des de sempre-, deixem-ho aquí.

En tot cas, Tutankamon, per a qui vagi a visitar la mostra, constitueix una experiència única i doncs, degut a on té lloc, ideal. Superior, al meu entendre, a la també immersiva que ja us vaig presentar sobre el món de l’imperi romà  https://gaudirlacultura.com/2023/06/16/dos-mites-de-la-roma-classica-els-gladiadors-i-pompeia/, un altre dels temes històrics que m’han apassionat des de ben jove.

Tutankamon, l’experiència immersiva Ideal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona

Aquells successius imperis, en aquells segles d’abans de Crist, aquella magnificent civilització en una Àfrica propera, va sorprendre tothom, i en primer lloc als grecs. Sempre penso que els àrabs i els musulmans en general, en segles posteriors, es van dedicar a mantenir-la -i això ja és prou d’agrair-, però no gran cosa més. Més tard, la moderna egiptologia ens va permetre revalorar-la, com no podia ser d’altra manera, perquè el seu oblit o la seva destrucció haguessin estat imperdonables. I es veu que continua havent-hi molt per descobrir…

De manera que ja ho sabeu: si encara no heu estat a Egipte -jo no, però en tinc moltes ganes-, veureu, tal com deia Howard Carter, el descobridor de la tomba de Tutankamon, coses meravelloses. I, si ja ho heu fet, us podreu continuar delectant. Amb molt de llum, molt de so, molta figuració, molta tecnologia, molta immersió ambiental en un món alhora tant lluny i tant a prop.

Tutankamon, l’experiència immersiva Ideal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona
Categories
Galeries i museus

L’esperit llibertari, en una interessant exposició al Raval

Per Joan Alcaraz

“Ni Déu, Ni Estat, Ni Patró”

L’anarquisme a la Catalunya Contemporània

Exposició del Memorial Democràtic
Peu de la Creu, 4. Barcelona
Fins al 18 de febrer del 2024

Com sabreu, l’anarquisme és un dels moviments polítics i socials més interessants de la història de Catalunya. En les seves diverses manifestacions -el sindicalisme, l’educació, la cultura, l’economia, l’organització sociopolítica i les formes de vida, incloses les relacions amoroses-, l’esperit llibertari va esdevenir, sobretot durant el primer terç del segle XX, un dels corrents progressistes i, per tant, emancipadors, més acceptats per les classes populars del nostre país. Sense tenir-ne l’exclusiva, aquests sectors el consideraven una clara alternativa a l’ordre capitalista establert.

Aquesta exposició que es presenta a l’espai del Memorial Democràtic proposa una aproximació a tota aquesta cultura que arriba fins els nostres dies, i ressegueix la seva influència en diversos camps. Palesa, per tant, com la derrota republicana del 1939 va suposar, entre d’altres, un dur cop per a l’anarquisme, un dels sectors més combatius contra el feixisme, sovint de manera pacífica però també mitjançant mètodes violents.

La finalitat d’aquesta mostra en ple barri barceloní del Raval és refer tota aquesta memòria col·lectiva, que el Règim franquista, juntament amb altres tradicions sociopolítiques, procurà estroncar sense arribar a aconseguir-ho. Per això, el model de societat propugnat per l’anarquisme, malgrat tots els embats, ha persistit, i la seva influència s’ha deixat notar no solament entre nosaltres, sinó també en l’esperit de moviments com el del Maig francès del 68.

Salvador Seguí i Rubinat (Lleida, 23 de setembre de 1887- Barcelona, 10 de març de 1923), conegut com a El Noi del Sucre, fou un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de Catalunya de principi del segle xx

L’exposició que ara us presento no és, en sí mateixa, cap cosa de l’altre món, però mereix ser visitada. Tanmateix, atenció! Malgrat que constitueix un esdeveniment obert al públic, la porta d’accés a l’espai només s’obre si és controlada pel vigilant des del mostrador. El Memorial Democràtic ho justifica per les circumstàncies del barri però, per si de cas, cal que estigueu avisades i avisats.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Antonio López a la Pedrera

Josep Sauret

Sinopsi: L’exposició a La Pedrera és la primera mostra monogràfica retrospectiva d’Antonio López que es presenta a Barcelona, i reuneix una acurada selecció d’un centenar d’obres —entre pintura, escultura i dibuix— que permet traçar un recorregut per la trajectòria d’aquest artista al llarg de set dècades de treball, des de les primeres obres de joventut, dels anys cinquanta, fins a la producció més recent.

Pintor, escultor i dibuixant

Exposició fins el 14 de gener del pintor realista espanyol més conegut dels últims anys. Pensem que el propi Antoni Lopez és el comissari d’aquesta exposició.

És una antològica en la que hi ha escultura pintura i dibuix. Hi trobem obres no acabades ja que com ell mateix diu hi ha moments en que no pot seguir amb aquell tema o obra i ha de continuar treballant una altra peça. Són necessitats personals que varien.

L’exposició està estructurada en diversos blocs temàtics que al llarg de la vida li ha interessat treballar.

La presentació de l’exposició molt acurada i ben il·luminada especialment la part d’escultura que la destacaríem dins l’obra exposada ja que com ens diu l’autor pots observar-la des de tots els punts de vista al contrari d’una pintura o dibuix que has de mirar-la només des d’un sol punt de vista.

Al final hi trobem un audiovisual molt ben fet, dirigit per Josep Maria Civit, en què el mateix autor ens explica el muntatge de l’exposició. Les dificultats, la selecció d’obres, el seu pensament envers alguna d’elles. També com pinta, com mesura les perspectives, com treballa molt amb llum artificial per evitar els canvis que es produeixen al llarg del dia.

Com totes les exposicions de La Pedrera hi ha molta qualitat d’obra i no excessiva quantitat el que fa que es pugui contemplar tranquil·lament sense que una peça ensopegui amb una altra en un temps relativament curt.

Activitats del cicle Antonio López

L’exposició vol expansionar-se més enllà de la sala en concret i ha aconseguit que altres entitats (el Palau de la música, el MNAC…) hi col·laborin amb xerrades, concert, tallers.

Molt interessant la proposta de la Fundació Sorigué  a Balaguer que combina art de grans dimensions amb el procés de fabricació. Vegeu aquí algunes obres exposades

Naturalment, una exposició no apta per als qui no els agrada l’hiperrealisme i prefereixen l’art abstracte.

Mostrem alguna obra diferent dels seus tradicionals paisatges madrilenys, que també hi són, que ens ha sorprès gratament.

Categories
Llibres

La trajectòria novel·lada de l’Home de les Neus

               Per Joan Alcaraz

Andreu Claret Serra

París érem nosaltres

Premi Ramon Llull, Ed. Columna (2023)

Podeu llegir-ne un fragment aquí

Aquest és un llibre escrit en un estil molt directe i incisiu. L’autor, el conegut periodista i escriptor Andreu Claret Serra, ha tingut la bona pensada de posar-nos a l’abast una novel·la sobre la vida del seu pare que es llegeix en un tres i no res…

Andreu Claret Serra

Es tracta de la traça vital i la presència pública d’Andreu Claret i Casadessús, – fill de rabassaires – una de les figures de referència del període republicà i de l’exili català a França i Andorra. Claret pare, nascut a Súria, al Bages, l’any 1908, va tenir clar aviat que en la vida es pot ser d’esquerres, però que mai es pot deixar de ser un emprenedor si vols tirar endavant i deixar petja. Molt vinculat al president Companys, la seva afiliació a Esquerra Republicana era sentida, però mai no va esdevenir sectària.

Andreu Claret i Casadessús

Amb un matrimoni fallit que després esdevindria feliç gràcies al segon, Andreu Claret -gran jugador de billar- seria pare de cinc fills. El Joan i la Rosa Maria -morta prematurament- de la primera parella, i l’Andreu -autor d’aquesta obra- i els coneguts instrumentistes Gerard i Lluís Claret de la segona. Aquesta sensibilitat musical l’havia demostrada ja per la seva vinculació estreta, des de l’exili, amb el mestre Pau Casals.

Abans, i per encàrrec de Companys, havia estat delegat de la Generalitat a la Fatarella, a la Terra Alta, i havia contribuït a evitar les malifetes del anarquistes de la FAI en aquesta contrada. Ja a França i, concretament, a les terres occitanes, s’ocuparia de la tala de boscos com a propietari d’explotacions forestals i més tard passà a Andorra, on seria conegut com l’Home de les Neus pel seu paper decisiu en l’obertura del port d’Envalira.

El port d’Envalira

La presència de París -que inspira el molt bon títol del llibre- no és, ni molt menys, constant en la novel·la, però la capital francesa és sempre com una mena de teló de fons de la democràcia, la llibertat i el progrés social. París érem nosaltres, doncs, perquè els republicans, tot i que vençuts, sabien que tenien la força de la raó, i que el seu combat contra Franco era la lluita per la dignitat.

El desbloqueig de Barcelona

Al país andorrà, la professió de fuster i ebenista de Claret es concretà en nombroses reformes, i la seva sensibilitat ambiental i destresa logística foren de gran benefici per al Principat. És per això que el 1962, en ocasió de la gran nevada que va caure a Catalunya i singularment sobre Barcelona, l’alcalde franquista de l’època, Josep Maria de Porcioles, connectà amb l’Home de les Neus per tal que, amb la seva maquinària i el suport logístic que representava, contribuís a desbloquejar el Cap i Casal.

Josep Maria de Porcioles, Andreu Claret i Casadessús i dos regidors de l’Ajuntament de Barcelona, 1963 La Vanguardia. Arxiu Pérez de Rozas

I la trajectòria novel·lada que ens ofereix Andreu Claret Serra s’acaba aquí, tot i que el seu pare -retornat en el seu moment de l’exili- moriria a Barcelona l’any 2005. Els darrers temps de la seva vida s’havia iniciat en la maçoneria, ja que al llarg dels anys coincidiria amb diversos maçons -l’obra sempre els anomena francmaçons- i els estava ben agraït per molts favors prestats.

Andreu Claret i Casadessús, un home de molta empenta per a un llibre que es fa llegir…

Més informació

Entrevista a Andreu Claret ”El meu pare s’entenia amb Companys perquè era dels pocs d’Esquerra Republicana que tenia consciència social” a Catalunya Plural per Siscu Baiges, 05/04/2023 aquí

Categories
Llibres

Els molts enemics que té aquest papa

                 Per Joan Alcaraz

Vicenç Lozano

Vaticangate. El complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave

Ed. Pòrtic (2023)

Com a segona part del seu exitós llibre Intrigues i poder al Vaticà -vegeu la meva ressenya Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu , – el periodista i historiador Vicenç Lozano ens ofereix ara a Vaticangate un ampli reportatge centrat, no tant en la trajectòria de l’Església catòlica des d’un ampli punt de vista històric -com en el cas suara esmentat-, com en el pontificat del papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, i les diverses conspiracions en marxa per a malmetre el seu interessant i, alhora, esperançador llegat.

El papa Francesc

Ple d’una certa esperança per a tots els qui aspiren a que l’Església sigui una institució vinculada als valors progressistes del segle XXI. Llàstima que aquesta centúria continuï també estigui adscrita a valors reaccionaris, acrescuts durant els últims anys. I així, les conspiracions contra el papa Francesc són atiades tant per la dreta i l’extrema dreta polítiques a nivell internacional, com pels sectors més conservadors, dogmàtics i per tant intransigents de la Cúria.

Tot plegat té noms i cognoms. En el primer cas, l’ex-president nord-americà i ara mateix gran encausat Donald Trump, a més d’un dels seus grans aliats, l’influenciador i guru de l’ultradreta, sobretot a Europa, Steve Bannon, per no parlar del president hongarès Viktor Orbán. O, en l’altre cas, prelats com el cardenal italià Carlo Maria Viganò, el nord-americò Raymond Burke, l’alemany Gerhard Müller, el guineà Robert Sarah o l’hongarès Péter Erdö, entre d’altres.

El guru de l’ultradreta Steve Bannon

És clar que Francesc, impulsor, entre més coses, de l’anomenada “Església de les perifèries”, té al seu costat porprats com el cardenal filipí Luis Antonio Tagle o l’arquebisbe peruà Carlos Castillo, també entre d’altres referents. I ha emprès, de cara al futur, un interessant Camí Sinodal que, tot i així, té els seus límits. Un de molt clar és que, malgrat haver promocionat el paper de la dona dins l’Església, el pontificat de Bergoglio arribarà algun dia a terme sense la institucionalització, que seria ben justa, de la figura de la sacerdotessa.

El cardenal filipí Luis Antonio Tagle

Tot i així, els anys del pontífex argentí al Vaticà -un dels estats més intrigants del món- s’han caracteritzat, sobretot, per la lluita contra les desigualtats que genera el capitalisme, l’impuls d’actuar contra el canvi climàtic, els abusos de la pederàstia o la caspa que signifiquen el clericalisme i altres servituds del passat i del present.

Lozano -que torna a demostrar, com en el llibre anterior, que disposa de molt bones fonts- no amaga gens les seves simpaties per les traces d’aquest Papa. Especialista en Itàlia i el Vaticà i, singularment, com a redactor de la secció d’internacional de TV3 del 1984 al 2019, la seva trajectòria i la seva producció són, des de Catalunya, dues fites favorables a una Església més cristiana que no pas catòlica. Una institució global i també oberta, ara gràcies a Francesc i a tots els qui segueixen la seva línia, als vents del món.

El periodista i historiador Vicenç Lozano
Categories
Llibres

Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima

Josep Sauret

Títol: Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima, ed. Empúries. Versió original: This Changes Everything

Versió en castellà: Esto lo cambia todo. El capitalismo contra el clima, ed. Paidós Estado y Sociedad. 6ª impressió 2020.

Autora: Naomi Klein

És un llibre publicat originalment el 2014 i la primera edició en castellà és del 2015, tot i aquests nou anys de diferència entre la publicació i aquesta ressenya, és un llibre molt actual.

L’autora

Noemí Klein, periodista i activista política canadenca amb formació en economia i política. Es dedica al periodisme escrivint articles en publicacions com The guardian i The Nation. També publica llibres fent recerca com activista política, sobre temes com la globalització, el medi ambient i el capitalisme amb gran èxit de crítica i vendes. És l’autora dels supervendes: No Logo i La doctrina del xoc.

El capitalisme vs. el clima

Estem davant d’un tema clàssic en ella, partint del canvi climàtic i de la necessitat de protegir el medi ambient ens dirà que amb el neoliberalisme dominant no es pot fer cap reforma en profunditat per frenar el primer i protegir el segon. Està força centrat en els Estats Units, el moviment neoliberal i el canvi de política per part del govern i les empreses de no enfrontar-se als moviments ecologistes i sí de col·laborar amb ells en general, d’una manera enganyosa. Gairebé sempre, dient una cosa i practicant-ne una altra.

Dona exemples del tipus: premiar a qui trobi el sistema de capturar al diòxid de carbono de l’atmosfera, per part d’una companyia aèria, que creixia i comprava avions sense parar.

És un llibre molt treballat que en base als estudis de nombrosos casos ens demostrarà que la lluita és necessària. Són fets relativament antics però molt actuals encara, també necessaris, si pretenem salvar el planeta. Normalment són situacions de lluites que almenys han aconseguit retardar noves explotacions donant pas a altres alternatives. Guanyar temps és important per deixar que s’incrementi el mercat de fonts netes d’energia i en conseqüència altres possibilitats.

Són casos com el que hem llegit aquests dies a la premsa del Parc Nacional del Yasuní a l’Equador en què després de protestes i de forçar un referèndum, el poble ha votat a favor de no extreure el petroli dels subsol per protegir la reserva de la biosfera declarada per la UNESCO i les últimes comunitats natives que hi viuen.

Parc Nacional Yanusí

El llibre està molt documentat, la versió en castellà, té 572 pàgines que amb notes i índex de noms arriba a 703. Potser en algun moment es fa una mica repetitiu donant voltes a la mateixa idea i citant exemples en el mateix sentit.

Accepta la gran contribució dels combustibles sòlids al creixement sense precedents del segle passat tot i el mals colaterals causats en alguns casos desconeguts en l’inici.

Considera que la responsabilitat de les companyies energètiques ha d’anar més enllà de donar beneficis als accionistes explotant cada cop més recursos, ja que amb això només aconseguiran que el planeta es fregeixi de calor.

Parla dels falsos moviments ecologistes creats en alguns casos pels propis lobbys per controlar-los i que no impedeixin els seus propòsits. També del control econòmic d’aquests moviments, sigui invertint-hi o fent que les seves inversions siguin molt rendibles.

Dedica una especial atenció al fracking o fracturació hidràulica com un gran risc de contaminació independentment de la destrucció del territori. Defensa la protecció dels drets dels indígenes tant dels americans com dels africans per preservar les seves terres i els seus sistemes de vida tradicionals. També tracta sobre la comercialització dels drets d’emissió com un sistema per traslladar el cost de la contaminació al consumidor i sense deixar de contaminar.

Descriu el canvi climàtic com una forma de violència lenta dels països rics sobre els països pobres, al deixar que les temperatures segueixin augmentant fins a nivells que són un perill per milions de persones la major part en aquests països amb pocs recursos.

També argumenta sobre la necessitat d’una espècie de pla Marshall per la terra per recuperar els temes que varen deixar pendents els potents moviments d’alliberació dels segles passats, des dels drets civils fins moviment feminista passant pel de la sobirania indígena. També del problema de la corrupció, del domini de les oligarquies, dels mecanismes de control en l’expansió del sector públic que frenen aquests moviments. Del descrèdit que això ha comportat a la ideologia del lliure mercat i de la necessitat d’algun canvi de lideratge que ha de sorgir de baix a dalt, des de les pròpies bases de la societat. Aquí hi afegim nosaltres el perill dels moviments populistes que sembla que promouen aquest mateix sentiment.

Per acabar unes paraules d’Arundhati Roy de 2010 de The Trickledown Revolution que en la mateixa línia indicant com arribarà aquest canvi:

«El día que el capitalismo se vea obligado a tolerar la presencia de sociedades no capitalistas en su seno y a reconocer limites a su ansia de dominación, el día en que se vea forzado a admitir que su suministro de materias primas no será interminable, ese día llegará el cambio.»

En resum, diríem que Naomi Klein es mostra pessimista a curt termini tot i que sembla que ens indica el camí per la solució que no serà fàcil ja que implica canviar el món, el sistema econòmic i possiblement polític que ha funcionat amb uns costos que ara veiem excessivament alts.

Categories
Cinema i sèries

Ariaferma

Josep Sauret

Títol original: Ariaferma (Aire quieto)

Director: Leonardo di Costanzo 

Actors principals: Toni Servillo(“La gran bellesa”) i Silvio Orlando (“El jove Papa”)

Any 2021, durada 117m.

Es pot veure a Filmin en versió en català

Cinema a la fresca a Alaior

Un any més els amics i les amigues d’Alô ens han ofert un programa interesant de Cinema a la fresca durant els mesos de juliol i agost.

En general són pel·lícules d’autor, el que abans en dèiem d’art i assaig, tot i que no vol dir que estiguin necessàriament excloses dels circuits comercials. Aquí ens referirem només a una d’elles.

Argument

Una antiga presó de Sardenya està sent abandonada. En un moment determinat els trasllats es paren i queden uns pocs presos i guàrdies esperant els nous destins. Es crea una atmosfera estranya en què es veuran noves formes de relació entre els homes tancats allà, al marge de les normes burocràtiques i de seguretat que han regit fins el moment.

Ariaferma, Itàlia

Ressenya

Estem davant d’un drama de presons totalment diferent d’allò que ens té acostumats el cinema nord-americà. No hi ha violència física i ens presenta un argument que podria ser molt real i en el que passen poques coses i banals encara que tenen transcendència en aquest petit mon tancat.

La pel·lícula rodada en una presó real de l’illa de Sardenya, situada en una regió muntanyosa i poc poblada, és com una illa dins d’una altra. Donada la situació geogràfica, es va assajar molt en l’estudi per rodar directament a la presó en poc temps. Evidentment la covid va complicar-ho tot, ja que varen estar confinats un temps durant el rodatge.

Hi participen com actors alguns antics reclusos de la mateixa presó. És una pel·lícula amb pocs diàlegs i moltes mirades i gestos. El director posa la narració enmig dels dos grups: guàrdies i presos perquè puguem escoltar i copsar els seus punts de vista.

És un al·legat a la confiança entre els homes, a la comunicació, a entendre les circumstàncies de l’altre.

Els dos col·lectius estan tancats i tenen una problemàtica similar. Estan obligats a complir una confusa burocràcia, fonamentalment el carcellers. Els presos també han de pagar la seva culpa, que en alguns casos ja no saben quina és i complir unes normes. Els dos grups es necessiten per sortir de l’impàs en què es troben. Això ens porta a analitzar els conceptes de culpa, càstig, convivència, possibilitat de redimir-se, necessitat de canviar normes,…

Molt bona fotografia en una magnífica interpretació dels dos actors principals: Toni Servillo i Silvio Orlando.

Silvio Orlando & Toni Servillo