Tutankamon, l’experiència immersivaIdeal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona
Carrer del doctor Trueta, 196-198
Fins al 7 de gener del 2024, amb la possibilitat d’ampliar fins al febrer.
El mític i sempre tan atractiu antic Egipte té ara a Barcelona -al cap i casal ja existeix, des de fa anys, un interessant i cèntric Museu Egipci de Barcelona dedicat a aquesta qüestió- una nova ocasió de manifestar-se, i no precisament menor, en un espai d’uns 2.000 m2. Es tracta, al barri del Poblenou, de la magnífica exposició i experiència immersiva dedicada a la memòria -amb moltes altres manifestacions- del sempre inquietant Tutankamon, el faraó-nen.
És una ocasió d’or per tal que us endinseu -o torneu a fer-ho- en la història i la cultura d’una de les civilitzacions antigues que més han aportat al patrimoni de la Humanitat. Una història i una cultura que, per les seves singulars característiques, sempre penso que podria haver tingut una connexió amb l’univers extraterrestre, a la manera com ho sosté el celebrat escriptor suís Erich von Däniken, que creu que la majoria de civilitzacions de l’antigor haurien tingut aquesta mena de contactes, per no parlar dels que puguin haver-hi hagut en temps més recents.
Tutankamon, l’experiència immersiva Ideal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona
Però aquest, com acostuma a passar amb tot el que es relaciona amb el fenomen OVNI, és un tema complex, i no tothom el veu clar. Persones coneixedores d’aquell món del Nil m’asseguren que els antics egipcis tenien uns sistemes constructius capaços d’alçar piràmides, esfinges, temples i estàtues al llarg del mític riu. Com que jo no puc demostrar el contrari -tot i que la ciència, o pseudociència? de la ufologia m’ha interessat des de sempre-, deixem-ho aquí.
En tot cas, Tutankamon, per a qui vagi a visitar la mostra, constitueix una experiència única i doncs, degut a on té lloc, ideal. Superior, al meu entendre, a la també immersiva que ja us vaig presentar sobre el món de l’imperi romà https://gaudirlacultura.com/2023/06/16/dos-mites-de-la-roma-classica-els-gladiadors-i-pompeia/, un altre dels temes històrics que m’han apassionat des de ben jove.
Tutankamon, l’experiència immersiva Ideal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona
Aquells successius imperis, en aquells segles d’abans de Crist, aquella magnificent civilització en una Àfrica propera, va sorprendre tothom, i en primer lloc als grecs. Sempre penso que els àrabs i els musulmans en general, en segles posteriors, es van dedicar a mantenir-la -i això ja és prou d’agrair-, però no gran cosa més. Més tard, la moderna egiptologia ens va permetre revalorar-la, com no podia ser d’altra manera, perquè el seu oblit o la seva destrucció haguessin estat imperdonables. I es veu que continua havent-hi molt per descobrir…
De manera que ja ho sabeu: si encara no heu estat a Egipte -jo no, però en tinc moltes ganes-, veureu, tal com deia Howard Carter, el descobridor de la tomba de Tutankamon, coses meravelloses. I, si ja ho heu fet, us podreu continuar delectant. Amb molt de llum, molt de so, molta figuració, molta tecnologia, molta immersió ambiental en un món alhora tant lluny i tant a prop.
Tutankamon, l’experiència immersiva Ideal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona
Exposició del Memorial Democràtic Peu de la Creu, 4. Barcelona Fins al 18 de febrer del 2024
Com sabreu, l’anarquisme és un dels moviments polítics i socials més interessants de la història de Catalunya. En les seves diverses manifestacions -el sindicalisme, l’educació, la cultura, l’economia, l’organització sociopolítica i les formes de vida, incloses les relacions amoroses-, l’esperit llibertari va esdevenir, sobretot durant el primer terç del segle XX, un dels corrents progressistes i, per tant, emancipadors, més acceptats per les classes populars del nostre país. Sense tenir-ne l’exclusiva, aquests sectors el consideraven una clara alternativa a l’ordre capitalista establert.
Aquesta exposició que es presenta a l’espai del Memorial Democràtic proposa una aproximació a tota aquesta cultura que arriba fins els nostres dies, i ressegueix la seva influència en diversos camps. Palesa, per tant, com la derrota republicana del 1939 va suposar, entre d’altres, un dur cop per a l’anarquisme, un dels sectors més combatius contra el feixisme, sovint de manera pacífica però també mitjançant mètodes violents.
La finalitat d’aquesta mostra en ple barri barceloní del Raval és refer tota aquesta memòria col·lectiva, que el Règim franquista, juntament amb altres tradicions sociopolítiques, procurà estroncar sense arribar a aconseguir-ho. Per això, el model de societat propugnat per l’anarquisme, malgrat tots els embats, ha persistit, i la seva influència s’ha deixat notar no solament entre nosaltres, sinó també en l’esperit de moviments com el del Maig francès del 68.
Salvador Seguí i Rubinat (Lleida, 23 de setembre de 1887- Barcelona, 10 de març de 1923), conegut com a El Noi del Sucre, fou un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de Catalunya de principi del segle xx
L’exposició que ara us presento no és, en sí mateixa, cap cosa de l’altre món, però mereix ser visitada. Tanmateix, atenció! Malgrat que constitueix un esdeveniment obert al públic, la porta d’accés a l’espai només s’obre si és controlada pel vigilant des del mostrador. El Memorial Democràtic ho justifica per les circumstàncies del barri però, per si de cas, cal que estigueu avisades i avisats.
Sinopsi: L’exposició a La Pedrera és la primera mostra monogràfica retrospectiva d’Antonio López que es presenta a Barcelona, i reuneix una acurada selecció d’un centenar d’obres —entre pintura, escultura i dibuix— que permet traçar un recorregut per la trajectòria d’aquest artista al llarg de set dècades de treball, des de les primeres obres de joventut, dels anys cinquanta, fins a la producció més recent.
Pintor, escultor i dibuixant
Exposició fins el 14 de gener del pintor realista espanyol més conegut dels últims anys. Pensem que el propi Antoni Lopez és el comissari d’aquesta exposició.
És una antològica en la que hi ha escultura pintura i dibuix. Hi trobem obres no acabades ja que com ell mateix diu hi ha moments en que no pot seguir amb aquell tema o obra i ha de continuar treballant una altra peça. Són necessitats personals que varien.
L’exposició està estructurada en diversos blocs temàtics que al llarg de la vida li ha interessat treballar.
La presentació de l’exposició molt acurada i ben il·luminada especialment la part d’escultura que la destacaríem dins l’obra exposada ja que com ens diu l’autor pots observar-la des de tots els punts de vista al contrari d’una pintura o dibuix que has de mirar-la només des d’un sol punt de vista.
Al final hi trobem un audiovisual molt ben fet, dirigit per Josep Maria Civit, en què el mateix autor ens explica el muntatge de l’exposició. Les dificultats, la selecció d’obres, el seu pensament envers alguna d’elles. També com pinta, com mesura les perspectives, com treballa molt amb llum artificial per evitar els canvis que es produeixen al llarg del dia.
Com totes les exposicions de La Pedrera hi ha molta qualitat d’obra i no excessiva quantitat el que fa que es pugui contemplar tranquil·lament sense que una peça ensopegui amb una altra en un temps relativament curt.
Activitats del cicle Antonio López
L’exposició vol expansionar-se més enllà de la sala en concret i ha aconseguit que altres entitats (el Palau de la música, el MNAC…) hi col·laborin amb xerrades, concert, tallers.
Molt interessant la proposta de la Fundació Sorigué a Balaguer que combina art de grans dimensions amb el procés de fabricació. Vegeu aquí algunes obres exposades
Naturalment, una exposició no apta per als qui no els agrada l’hiperrealisme i prefereixen l’art abstracte.
Mostrem alguna obra diferent dels seus tradicionals paisatges madrilenys, que també hi són, que ens ha sorprès gratament.
Aquest és un llibre escrit en un estil molt directe i incisiu. L’autor, el conegut periodista i escriptor Andreu Claret Serra, ha tingut la bona pensada de posar-nos a l’abast una novel·la sobre la vida del seu pare que es llegeix en un tres i no res…
Andreu Claret Serra
Es tracta de la traça vital i la presència pública d’Andreu Claret i Casadessús, – fill de rabassaires – una de les figures de referència del període republicà i de l’exili català a França i Andorra. Claret pare, nascut a Súria, al Bages, l’any 1908, va tenir clar aviat que en la vida es pot ser d’esquerres, però que mai es pot deixar de ser un emprenedor si vols tirar endavant i deixar petja. Molt vinculat al president Companys, la seva afiliació a Esquerra Republicana era sentida, però mai no va esdevenir sectària.
Andreu Claret i Casadessús
Amb un matrimoni fallit que després esdevindria feliç gràcies al segon, Andreu Claret -gran jugador de billar- seria pare de cinc fills. El Joan i la Rosa Maria -morta prematurament- de la primera parella, i l’Andreu -autor d’aquesta obra- i els coneguts instrumentistes Gerard i Lluís Claret de la segona. Aquesta sensibilitat musical l’havia demostrada ja per la seva vinculació estreta, des de l’exili, amb el mestre Pau Casals.
Abans, i per encàrrec de Companys, havia estat delegat de la Generalitat a la Fatarella, a la Terra Alta, i havia contribuït a evitar les malifetes del anarquistes de la FAI en aquesta contrada. Ja a França i, concretament, a les terres occitanes, s’ocuparia de la tala de boscos com a propietari d’explotacions forestals i més tard passà a Andorra, on seria conegut com l’Home de les Neus pel seu paper decisiu en l’obertura del port d’Envalira.
El port d’Envalira
La presència de París -que inspira el molt bon títol del llibre- no és, ni molt menys, constant en la novel·la, però la capital francesa és sempre com una mena de teló de fons de la democràcia, la llibertat i el progrés social. París érem nosaltres, doncs, perquè els republicans, tot i que vençuts, sabien que tenien la força de la raó, i que el seu combat contra Franco era la lluita per la dignitat.
El desbloqueig de Barcelona
Al país andorrà, la professió de fuster i ebenista de Claret es concretà en nombroses reformes, i la seva sensibilitat ambiental i destresa logística foren de gran benefici per al Principat. És per això que el 1962, en ocasió de la gran nevada que va caure a Catalunya i singularment sobre Barcelona, l’alcalde franquista de l’època, Josep Maria de Porcioles, connectà amb l’Home de les Neus per tal que, amb la seva maquinària i el suport logístic que representava, contribuís a desbloquejar el Cap i Casal.
Josep Maria de Porcioles, Andreu Claret i Casadessús i dos regidors de l’Ajuntament de Barcelona, 1963 La Vanguardia. Arxiu Pérez de Rozas
I la trajectòria novel·lada que ens ofereix Andreu Claret Serra s’acaba aquí, tot i que el seu pare -retornat en el seu moment de l’exili- moriria a Barcelona l’any 2005. Els darrers temps de la seva vida s’havia iniciat en la maçoneria, ja que al llarg dels anys coincidiria amb diversos maçons -l’obra sempre els anomena francmaçons- i els estava ben agraït per molts favors prestats.
Andreu Claret i Casadessús, un home de molta empenta per a un llibre que es fa llegir…
Més informació
Entrevista a Andreu Claret ”El meu pare s’entenia amb Companys perquè era dels pocs d’Esquerra Republicana que tenia consciència social” a Catalunya Plural per Siscu Baiges, 05/04/2023 aquí
Vaticangate. El complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave
Ed. Pòrtic (2023)
Com a segona part del seu exitós llibre Intrigues i poder al Vaticà-vegeu la meva ressenya Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu , – el periodista i historiador Vicenç Lozano ens ofereix ara a Vaticangate un ampli reportatge centrat, no tant en la trajectòria de l’Església catòlica des d’un ampli punt de vista històric -com en el cas suara esmentat-, com en el pontificat del papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, i les diverses conspiracions en marxa per a malmetre el seu interessant i, alhora, esperançador llegat.
El papa Francesc
Ple d’una certa esperança per a tots els qui aspiren a que l’Església sigui una institució vinculada als valors progressistes del segle XXI. Llàstima que aquesta centúria continuï també estigui adscrita a valors reaccionaris, acrescuts durant els últims anys. I així, les conspiracions contra el papa Francesc són atiades tant per la dreta i l’extrema dreta polítiques a nivell internacional, com pels sectors més conservadors, dogmàtics i per tant intransigents de la Cúria.
Tot plegat té noms i cognoms. En el primer cas, l’ex-president nord-americà i ara mateix gran encausat Donald Trump, a més d’un dels seus grans aliats, l’influenciador i guru de l’ultradreta, sobretot a Europa, Steve Bannon, per no parlar del president hongarès Viktor Orbán. O, en l’altre cas, prelats com el cardenal italià Carlo Maria Viganò, el nord-americò Raymond Burke, l’alemany Gerhard Müller, el guineà Robert Sarah o l’hongarès Péter Erdö, entre d’altres.
El guru de l’ultradreta Steve Bannon
És clar que Francesc, impulsor, entre més coses, de l’anomenada “Església de les perifèries”, té al seu costat porprats com el cardenal filipí Luis Antonio Tagle o l’arquebisbe peruà Carlos Castillo, també entre d’altres referents. I ha emprès, de cara al futur, un interessant Camí Sinodal que, tot i així, té els seus límits. Un de molt clar és que, malgrat haver promocionat el paper de la dona dins l’Església, el pontificat de Bergoglio arribarà algun dia a terme sense la institucionalització, que seria ben justa, de la figura de la sacerdotessa.
El cardenal filipí Luis Antonio Tagle
Tot i així, els anys del pontífex argentí al Vaticà -un dels estats més intrigants del món- s’han caracteritzat, sobretot, per la lluita contra les desigualtats que genera el capitalisme, l’impuls d’actuar contra el canvi climàtic, els abusos de la pederàstia o la caspa que signifiquen el clericalisme i altres servituds del passat i del present.
Lozano -que torna a demostrar, com en el llibre anterior, que disposa de molt bones fonts- no amaga gens les seves simpaties per les traces d’aquest Papa. Especialista en Itàlia i el Vaticà i, singularment, com a redactor de la secció d’internacional de TV3 del 1984 al 2019, la seva trajectòria i la seva producció són, des de Catalunya, dues fites favorables a una Església més cristiana que no pas catòlica. Una institució global i també oberta, ara gràcies a Francesc i a tots els qui segueixen la seva línia, als vents del món.
Títol: Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima, ed. Empúries. Versió original: This Changes Everything
Versió en castellà: Esto lo cambia todo. El capitalismo contra el clima, ed. Paidós Estado y Sociedad. 6ª impressió 2020.
Autora: Naomi Klein
És un llibre publicat originalment el 2014 i la primera edició en castellà és del 2015, tot i aquests nou anys de diferència entre la publicació i aquesta ressenya, és un llibre molt actual.
L’autora
Noemí Klein, periodista i activista política canadenca amb formació en economia i política. Es dedica al periodisme escrivint articles en publicacions com The guardian i The Nation. També publica llibres fent recerca com activista política, sobre temes com la globalització, el medi ambient i el capitalisme amb gran èxit de crítica i vendes. És l’autora dels supervendes: No Logo i La doctrina del xoc.
El capitalisme vs. el clima
Estem davant d’un tema clàssic en ella, partint del canvi climàtic i de la necessitat de protegir el medi ambient ens dirà que amb el neoliberalisme dominant no es pot fer cap reforma en profunditat per frenar el primer i protegir el segon. Està força centrat en els Estats Units, el moviment neoliberal i el canvi de política per part del govern i les empreses de no enfrontar-se als moviments ecologistes i sí de col·laborar amb ells en general, d’una manera enganyosa. Gairebé sempre, dient una cosa i practicant-ne una altra.
Dona exemples del tipus: premiar a qui trobi el sistema de capturar al diòxid de carbono de l’atmosfera, per part d’una companyia aèria, que creixia i comprava avions sense parar.
És un llibre molt treballat que en base als estudis de nombrosos casos ens demostrarà que la lluita és necessària. Són fets relativament antics però molt actuals encara, també necessaris, si pretenem salvar el planeta. Normalment són situacions de lluites que almenys han aconseguit retardar noves explotacions donant pas a altres alternatives. Guanyar temps és important per deixar que s’incrementi el mercat de fonts netes d’energia i en conseqüència altres possibilitats.
Són casos com el que hem llegit aquests dies a la premsa del Parc Nacional del Yasuní a l’Equador en què després de protestes i de forçar un referèndum, el poble ha votat a favor de no extreure el petroli dels subsol per protegir la reserva de la biosfera declarada per la UNESCO i les últimes comunitats natives que hi viuen.
Parc Nacional Yanusí
El llibre està molt documentat, la versió en castellà, té 572 pàgines que amb notes i índex de noms arriba a 703. Potser en algun moment es fa una mica repetitiu donant voltes a la mateixa idea i citant exemples en el mateix sentit.
Accepta la gran contribució dels combustibles sòlids al creixement sense precedents del segle passat tot i el mals colaterals causats en alguns casos desconeguts en l’inici.
Considera que la responsabilitat de les companyies energètiques ha d’anar més enllà de donar beneficis als accionistes explotant cada cop més recursos, ja que amb això només aconseguiran que el planeta es fregeixi de calor.
Parla dels falsos moviments ecologistes creats en alguns casos pels propis lobbys per controlar-los i que no impedeixin els seus propòsits. També del control econòmic d’aquests moviments, sigui invertint-hi o fent que les seves inversions siguin molt rendibles.
Dedica una especial atenció al fracking o fracturació hidràulica com un gran risc de contaminació independentment de la destrucció del territori. Defensa la protecció dels drets dels indígenes tant dels americans com dels africans per preservar les seves terres i els seus sistemes de vida tradicionals. També tracta sobre la comercialització dels drets d’emissió com un sistema per traslladar el cost de la contaminació al consumidor i sense deixar de contaminar.
Descriu el canvi climàtic com una forma de violència lenta dels països rics sobre els països pobres, al deixar que les temperatures segueixin augmentant fins a nivells que són un perill per milions de persones la major part en aquests països amb pocs recursos.
També argumenta sobre la necessitat d’una espècie de pla Marshall per la terra per recuperar els temes que varen deixar pendents els potents moviments d’alliberació dels segles passats, des dels drets civils fins moviment feminista passant pel de la sobirania indígena. També del problema de la corrupció, del domini de les oligarquies, dels mecanismes de control en l’expansió del sector públic que frenen aquests moviments. Del descrèdit que això ha comportat a la ideologia del lliure mercat i de la necessitat d’algun canvi de lideratge que ha de sorgir de baix a dalt, des de les pròpies bases de la societat. Aquí hi afegim nosaltres el perill dels moviments populistes que sembla que promouen aquest mateix sentiment.
Per acabar unes paraules d’Arundhati Roy de 2010 de The Trickledown Revolution que en la mateixa línia indicant com arribarà aquest canvi:
«El día que el capitalismo se vea obligado a tolerar la presencia de sociedades no capitalistas en su seno y a reconocer limites a su ansia de dominación, el día en que se vea forzado a admitir que su suministro de materias primas no será interminable, ese día llegará el cambio.»
En resum, diríem que Naomi Klein es mostra pessimista a curt termini tot i que sembla que ens indica el camí per la solució que no serà fàcil ja que implica canviar el món, el sistema econòmic i possiblement polític que ha funcionat amb uns costos que ara veiem excessivament alts.
Un any més els amics i les amigues d’Alô ens han ofert un programa interesant de Cinema a la fresca durant els mesos de juliol i agost.
En general són pel·lícules d’autor, el que abans en dèiem d’art i assaig, tot i que no vol dir que estiguin necessàriament excloses dels circuits comercials. Aquí ens referirem només a una d’elles.
Argument
Una antiga presó de Sardenya està sent abandonada. En un moment determinat els trasllats es paren i queden uns pocs presos i guàrdies esperant els nous destins. Es crea una atmosfera estranya en què es veuran noves formes de relació entre els homes tancats allà, al marge de les normes burocràtiques i de seguretat que han regit fins el moment.
Ariaferma, Itàlia
Ressenya
Estem davant d’un drama de presons totalment diferent d’allò que ens té acostumats el cinema nord-americà. No hi ha violència física i ens presenta un argument que podria ser molt real i en el que passen poques coses i banals encara que tenen transcendència en aquest petit mon tancat.
La pel·lícula rodada en una presó real de l’illa de Sardenya, situada en una regió muntanyosa i poc poblada, és com una illa dins d’una altra. Donada la situació geogràfica, es va assajar molt en l’estudi per rodar directament a la presó en poc temps. Evidentment la covid va complicar-ho tot, ja que varen estar confinats un temps durant el rodatge.
Hi participen com actors alguns antics reclusos de la mateixa presó. És una pel·lícula amb pocs diàlegs i moltes mirades i gestos. El director posa la narració enmig dels dos grups: guàrdies i presos perquè puguem escoltar i copsar els seus punts de vista.
És un al·legat a la confiança entre els homes, a la comunicació, a entendre les circumstàncies de l’altre.
Els dos col·lectius estan tancats i tenen una problemàtica similar. Estan obligats a complir una confusa burocràcia, fonamentalment el carcellers. Els presos també han de pagar la seva culpa, que en alguns casos ja no saben quina és i complir unes normes. Els dos grups es necessiten per sortir de l’impàs en què es troben. Això ens porta a analitzar els conceptes de culpa, càstig, convivència, possibilitat de redimir-se, necessitat de canviar normes,…
Molt bona fotografia en una magnífica interpretació dels dos actors principals: Toni Servillo i Silvio Orlando.
Títol: Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española
Autor: Andy Durgan
Editorial Laertes, 2022
Pàgines i notes: 699 pàgines, un estudi exhaustiu, un llibre molt complet amb quadres, apèndixs, nombroses notes i un índex onomàstic molt necessari.
Sinopsi: L’obra descriu l’experiència d’aquests “voluntaris per la revolució” en el context de la política militar del POUM, les característiques i la situació de les forces militars sota el control del partit, la realitat de la seva presència en el front d’Aragó i el paper de les milicianes.
Andy Durgan
Possiblement és l’historiador especialista més important del comunisme no estalinista d’Espanya sobre la guerra civil. Doctor en història per la Universitat de Londres, viu a Barcelona des de fa més de quaranta anys. Ha publicat més de cent articles, monogràfics i ressenyes sobre diferents aspectes de la guerra civil espanyola i els seus orígens.
Andy Durgan
Voluntarios por la revolución
El títol i el subtítol (La milicia internacional del POUM en la guerra civil espanyola) ens situen molt bé en el marc en què es desenvolupa. Fins ara era un tema poc conegut. D’una forma general s’incloïen els estrangers que varen participar en la guerra en les Brigades internacionals. Com a molt s’esmentava a Hemingway com un personatge atípic.
Aquí es tracta de situar els aproximadament cinc-cent estrangers (n’identifica 367) que varen combatre a les files del POUM. Amb els seus antecedents de compromís amb els partits comunistes no heterodoxes dels seus països. Ens trobem amb militants antifeixistes italians i alemanys fonamentalment, però també d’altres nacionalitats (fins a 26) pertanyents a diferents corrents socialistes internacionalistes que existien en els complexos anys 30 europeus provinents de la caiguda del tsarisme i de la derrota del proletariat alemany en la revolució del novembre del 18. Avui potser en diríem socialistes independents.
Fa petites biografies en molts casos explicant antecedents i posterior recorregut, en alguns, brigades internacionals, camps de concentració francesos, participació segona guerra mundial,…
Detalla exhaustivament les accions bèl·liques en què va participar el POUM en el front d’Aragó. Molts cops explicades des del costat poumista i també des dels sollevats per intentar eliminar l’efecte propaganda.
També hi trobem una defensa aferrissada a les acusacions que es varen fer al partit fins declarar-lo il·legal i prohibir-lo després dels fets del maig del 37 a Barcelona. Refuta detalladament l’acusació de què col·laborava amb l’enemic.
Valorem que és un llibre necessari sobre una part petita de la història que s’havia tractat molt globalment sense fer atenció a aquest grup de combatents forans que varen venir a ajudar els seus companys espanyols en la resistència contra el feixisme i a fer la revolució social.
A més, el llibre es fa fàcil de llegir ja que te una bona narrativa en la millor tradició de la historiografia anglosaxona.
Més informació
SIDBRINT. Memòria històrica i Brigades Internacionals
Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals (SIDBRINT) és una web de la Universitat de Barcelona que tracta de la recuperació de la memòria històrica de les Brigades Internacionals. El seu objectiu és donar visibilitat als voluntaris internacionals que van venir a defensar la República. Per això s’han creat tres bases de dades relacionades: una de Brigadistes, una de Fonts documentals i una d’Enquadrament militar.
La tercera ciutat de Catalunya, sí, pel nombre d’habitants, després de la capital del país i de L’Hospitalet de Llobregat, i per davant, per molt poc, de Badalona. Anem a fer una guia pausada i el més completa possible d’aquesta ciutat de tradició industrial, primer caracteritzadament tèxtil i després més diversificada.
Per començar, el que va ser municipi de l’època romana és una població amb un interessant centre històric, tot i que l’antic poble de Sant Pere de Terrassa no hi pertanyia exactament, i en el seu sí hi ha, segurament, el monument egarenc -en una ciutat d’interès monumental- que n’ocupa la capçalera: la Seu Ègara-per mi Egara. El nom oficial, amb aquest accent obert, sempre m’ha fet mal a l’orella…
La Seu, restaurada a començaments del segle XX per Josep Puig i Cadafalch -fill de mare terrassenca- i també molt més recentment, es composa de tres temples, inicialment romans i visigòtics, com a herència d’un antic bisbat: l’església de Santa Maria i el baptisteri de Sant Miquel són els més antics, i Sant Pere és del període medieval. Vegeu la imatge principal d’aquest apunt (Font: Wikimedia Commons.)
A l’entorn de la Plaça Vella
Situem-nos ara a la Plaça Vella, centre neuràlgic de Terrassa. Hi trobem dos elements d’una gran significació. D’una banda, la Torre del Palau, l’únic vestigi del que va ser el Castell Palau egarenc a l’Edat Mitjana. De l’altra, la basílica del Sant Esperit, avui esdevinguda catedral a partir de la divisió de fa uns anys de l’arquebisbat de Barcelona. Sí, Terrassa, després de segles, torna a tenir bisbe, tot i que la seva presència a la vida local diria que és poc rellevant…
A la Plaça Vella hi conflueixen alguns dels carrers més emblemàtics de la població: Font Vella, Gavatxons -amb la seva continuació per Sant Pere-, el carrer Major i el de l’Església -amb la seva continuació pel de la Rutlla. I ben a prop, el carrer Cremat i el raval de Montserrat, on hi ha l’Ajuntament, un edifici de façana neogòtica. Al carrer de la Font Vella s’hi troben la Casa Museu Alegre de Sagrera -un dels sis espais del Museu de Terrassa- i la seu del Centre Social Catòlic, i al carrer Cremat, l’antiga Casa del Poble, seu històrica -avui clausurada- d’Esquerra Republicana.
Relativament a prop del carrer Major hi ha l’edifici, enmig d’un extens espai, de l’històric Real Colegio Tarrasense, adscrit a l’Escola Pia de Catalunya. Diverses generacions d’alumnes -entre els quals m’hi compto- s’han beneficiat dels ensenyaments d’una de les congregacions religioses més actives des del punt de vista pedagògic.
Imatge: Ajuntament de Terrassa, obra de 1900-1902 de Lluís Muncunill (Foto: Wikimedia Commons)
L’immens i plaent Parc de Vallparadís
Tornem a l’antic poble de Sant Pere. Per una part del seu entorn hi discorre un dels parcs més grans de Catalunya, el Parc de Vallparadís, abans un antic torrent d’aspecte més aviat llòbrec. A una banda de la gran extensió hi trobem el castell cartoixa medieval del mateix nom, avui també espai del Museu de Terrassa. L’antiga Egara té igualment, entre algun altre, un parc de dimensions més normaletes, el de Sant Jordi. Allí hi ha un dels edificis més singulars i emblemàtics de la ciutat, la Masia Freixa, una antiga fàbrica de filats reformada ben aviat per l’arquitecte Lluís Muncunill, el gran referent del modernisme a la ciutat.
Imatge: Vista sud del Parc de Vallparadís de més de 3,5 km de longitud, travessa la ciutat de nord a sud (Foto: Ajuntament de Terrassa)
A dues cantonades del parc de Sant Jordi, entre el barri de ca n’Aurell i el centre històric, discorre la Rambla d’Egara, que segueix el traçat de l’antiga riera del Palau -l’altre gran riera és la de les Arenes. Pacificada relativament al trànsit, i amb repercussions negatives evidents per al carrer de Galileu, de baixada, i el d’Arquímedes, de pujada, la Rambla disposa d’alguns elements arquitectònics notoris. En primer lloc, el mercat de la Independència -no la que ens cal, no, sinó la relativa a la Guerra del Francès-, que també limita amb el Raval de Montserrat. Després, el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), que ocupa l’espai de l’antic Vapor Aymerich Amat i Jover. També la Factoria Cultural de Terrassa (la FACT), abans Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis de Terrassa. I finalment l’antiga seu d’aquesta històrica i extingida entitat financera -obra de l’arquitecte Jan Baca-, que avui correspon al BBVA.
Imatge: Vapor Aymerich, Amat i Jover, de Lluís Muncunill. Actual seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC)
Entre el Parc de Vallparadís i el centre històric hi trobem el passeig Comte d’Egara, nom que fa referència a Alfons Sala i Argemí, un referent monàrquic i conservador -i president de la Mancomunitat de Catalunya- de la cocapital del Vallès Occidental en les primeres dècades del segle XX. En un cantó del passeig hi ha la Mútua de Terrassa, equipament sanitari de referència. Unes obres ben recents -i no sé si prou afortunades- connecten aquest passeig amb el carrer de la Font Vella i eviten així, a la manera colauista, l’accés en cotxe al carrer del Puig Novell. A l’altra banda, el convent de Sant Francesc d’Assís, amb el seu valuós claustre, és un altre dels diversos motius per a admirar la ciutat.
La zona universitària
També a l’entorn de l’extens parc de Vallparadís hi ha la zona universitària de Terrassa, presidida, des del carrer de Colom, per l’Escola Industrial, i adscrita al barri del Cementiri Vell. Els seus equipaments són vinculats a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), i un llibre recent, Terrassa, bressol d’enginyers. Història, innovació i cultura (Rafael Dalmau Editor, 2021 -una editorial històrica i d’història, instal·lada avui a Terrassa) n’explica aspectes ben significatius de la seva activitat.
L’enginyeria tèxtil, entre d’altres, i l’aeroespacial constitueixen les matèries que s’hi poden aprendre, i de les quals s’han nodrit i també n’han gaudit diverses generacions d’alumnes terrassencs i d’arreu.
Al carrer de Colom, en un edifici on s’havia elaborat una coneguda marca de sèmoles, també hi ha la seu de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Arts Audiovisuals de Catalunya), la qual cosa converteix Terrassa en una ciutat de referència en aquest àmbit. I encara més quan la tasca de l’Escola es complementa amb el gran actiu del Parc Audiovisual de Catalunya a tocar de Matadepera, encabit en un gran edifici que havia allotjat un sanatori per a tuberculosos i que després passà a denominar-se Hospital del Tòrax.
A la zona universitària egarenca també s’hi troba l’Escola Municipal de Música – Conservatori de Terrassa, que de jove -vaig estudiar solfeig i piano- recordo que havia estat ubicada a la Masia Freixa. I no massa lluny, a la carretera que duu a Castellar del Vallès, podem admirar el singular Monument a la dona treballadora, del valencià Andreu Alfaro.
Imatges: Masia Freixa, 1905 de Lluís Muncunill (foto: Badia Casanova, Ajuntament de Terrasa); Monument a la dona treballadora, del valencià Andreu Alfaro.
També al centre de la ciutat, a la placeta de Saragossa, l’Arxiu Tobella -al qual una valuosa campanya ciutadana va aconseguir salvar, en el seu moment, de la demolició- conté significatives referències documentals del patrimoni fotogràfic egarenc. No massa més enllà, al carrer de Sant Pau, hi ha la seu de l’Institut Industrial, un dels llocs neuràlgics de l’activitat econòmica de la tercera ciutat de Catalunya. Actualment, l’Institut és la seu de la patronal Confederació Empresarial de la Comarca de Terrassa (CECOT), una de les que destaquen més enllà de Barcelona.
La indústria, motor col·lectiu
La primera expansió industrial de Terrassa, durant els segles XIX i XX, se situa entre el carrer de la Rasa i el passeig del Vint-i-dos de juliol. Amb nous i creatius usos de les antigues fàbriques, com per exemple la Biblioteca Central, l’Ateneu Candela, la llibreria Synusia o una de les Cases de la Música que hi ha a Catalunya.
La població també destaca pels nous usos urbanístics que ha sabut donar a antics equipaments industrials, dels quals es beneficien el comerç, l’hostaleria i també la convivència ciutadana. Per la seva superfície, destaca el Vapor Gran, i també, entre d’altres, el Vapor Ventalló.
A la Zona Esportiva, situada a l’Avinguda de l’Abat Marcet -un terrassenc de la primera part del segle XX al capdavant de Montserrat-, hi trobem, sobretot, l’Estadi Olímpic, en referència a la competició d’hoquei herba -l’esport terrassenc més identitari- als Jocs de Barcelona’92. És el terreny de joc habitual del Terrassa Futbol Club, una entitat històrica amb resultats relativament discrets dins del panorama futbolístic català.
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt
Més enllà dels seus límits, la ciutat vallesana també té un gran referent de respiració ambiental: el parc natural de Sant Llorenç del Munt, coronat per l’emblemàtic cim de la Mola i el seu antic monestir, darrer punt de la ruta de l’anomenat Camí dels Monjos, que s’iniciava al monestir de Sant Cugat del Vallès.
Al parc s’hi accedeix a partir de l’interessant i suggestiu poble de Matadepera, molt vinculat a Terrassa mitjançant les delícies de l’estiueig, avui suplertes en part per haver passat de segona a primera residència.
Vista aèria de Sant Llorenç del Munt, vist des del sud. En primer pla, hi ha la Mola (1.103 m). A l’esquerra de la imatge hi ha la carena del Pagès i al fons a l’esquerra, el Montcau (1.056 m).
Enamorar-se i reenamorar-se
Deixeu-me acabar aquesta guia detallada de Terrassa amb algunes vivències de caire personal. Per començar, recordo que a l’antic cinema la Rambla -situat a la Rambla d’Egara– podríem dir que hi vaig descobrir les subtileses físiques, i també emocionals, de l’amor. I és que, quan era preadolescent, jo anava a veure sovint pel·lícules a aquesta sala, una de les més grans de l’època a tot l’Estat. I m’adonava de com les parelles -singularment les més joves- es fonien en petons i abraçades mentre que per la pantalla s’exhibia la producció cinematogràfica pertinent. Ara, l’antiga sala és un Zara, però conserva, a la part superior de la façana, el rètol del cinema com a símbol de tota una època.
Anys després, ja de jove, vaig moure’m molt per la ciutat, amb l’al·licient d’haver estat corresponsal de dos diaris de Barcelona. Per començar, el vespertí i fa anys desaparegut El NoticieroUniversal. Després vaig ser el primer corresponsal a la ciutat de l’Avui, avui El Punt Avui, a banda de col·laborar a la històrica i segons com mítica revista egarenca Al Vent. Tot plegat em va obligar a estar molt pendent de diversos aspectes de la vida ciutadana: polític, cultural, econòmic, sindical…amb tota l’experiència que això comportava.
A banda dels molts cafès i d’altres consumicions presos al desaparegut bar Las Vegas de la Plaça Vella -amb la mirada atenta i la complicitat emocional cap a les noies que s’ho valien-, jo també em movia molt pels Amics de les Arts, un dels fogars -abans com ara- de la cultura a Terrassa. En canvi, em va agradar poc el jazz -ara és una mica diferent, sobretot pel que fa al piano-, i per això no vaig viure massa l’ambient intens i subjugant de l’Antiga Jazz Cava, de gran memòria per a tanta gent…
Després de molts anys viscuts a Barcelona, ara, de jubilat, retorno sovint a la meva ciutat d’origen amb extrema complaença. Si abans ja n’estava, poc o molt, enamorat, ara es pot dir que me’n reenamoro. Passejant pels seus carrers i places i tornant-hi a descobrir totes les coses que us he explicat, a més d’altres, que farien aquest relat encara més llarg. Per això acabarem amb uns apèndixs que crec imprescindibles.
Terrassa, l’antiga Egara. Cocapital del Valllès Occidental i tercera ciutat catalana. Conèixer-la s’ho val, i molt…
Govern municipal (2023)
Tot per Terrassa (11 regidors, un dels quals l’alcalde, Jordi Ballart)
Esquerra Republicana de Catalunya (2 regidors)
Junts per Catalunya (2 regidors)
Entitats
Amics de les Arts i Joventuts Musicals
Ateneu Terrassenc
Centre Excursionista de Terrassa
Societat Cultural Els Amics, avui amb la nova gestió de la Coral de Prodis
Centre Social Catòlic
Ateneu Candela
Rotary Club de Terrassa
Equipaments culturals
Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC)
Museu de Terrassa (en diferents espais)
Museu Tèxtil
Arxiu Comarcal del Vallès Occidental – Arxiu Històric de Terrassa
Nova Jazz Cava (centre principal del mític Festival Internacional de Jazz)
Factoria d’Activitats Culturals de Terrasa (la FACT), on té lloc el Festival Internacional de Dansa
Teatre Principal
Cinema Catalunya
Cinemes Parc Vallès (als afores de la ciutat)
Llibreries
Casa del Llibre (antic El Cau Ple de Lletres)
Cinta
Atenea
La Temerària
Vallès
Re-Read Terrassa
Synusia
Restaurants
Restaurant Escola Torre Mossèn Homs (als afores de la ciutat)
Vicenç Lozano Intrigues i poder al Vaticà Editorial Pòrtic (Barcelona, 2021) 2a edició (de butxaca), Edicions 62 (Barcelona, 2022)
Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu
No, no voldria que us passés com al malaguanyat papa Joan Pau I. Albino Luciani, a finals del segle XX -no a l’Edat Mitjana, o durant l’època del Renaixement-, fou presumptament assassinat amb cianur per una monja. O com l’adolescent italiana Emanuela Orlandi, desapareguda als quinze anys en estranyes circumstàncies…
En aquest llibre, Vicenç Lozano, periodista perspicaç i molt ben informat, ens les fa veure de tots colors però, sobretot, de color púrpura. Lozano, corresponsal durant anys de TV3 a l’Estat del Vaticà -el més petit del món i, segurament, el més intrigant-, ens demostra que, a través de nombroses fonts, molt ben informades, és possible treure l’entrellat de tanta caspa, tanta ignomínia. Malgrat els indubtables i meritoris esforços del Papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, de blanquejar una institució dos cops mil·lenària.
És el que deia en aquest apunt del bloc Jordi Pàmias ens interpreta, amb destresa, la seva poesia cristiana. Cal distingir escrupolosament entre els conceptes de cristià i catòlic. Cristià és el seguidor d’aquell profeta de tantíssima personalitat com fou Crist de Natzaret, i partícip dels testimoni i les ensenyances de l’Evangeli, en els quatre llibres oficials i també els apòcrifs. Catòlic, ai! Catòlic es refereix a la trajectòria d’una institució creada pels humans que ha vingut acumulant molts pecats al llarg del segles. Així, són cristians papes com Joan XXIII, potser Pau VI i, indubtablement, Francesc, així com el Concili Vaticà II, la teologia de l’alliberament o el pontificat actual. I són catòlics la trajectòria, moltes vegades nefasta, de diverses generacions de purpurats, o la Santa Inquisició, o papes més recents com Joan Pau II (Karol Woytila) o Benet XVI (Joseph Rätzinger). Per tot plegat, des de la Terra o des del Cel, ja ens entenem!
Lozano ens dissecciona el panorama immensament bé, en un dels llibres més interessants que he llegit en els darrers anys. Entre bones menges i bons vins, i bons cigars -ell, però, fuma amb pipa-, ens fa entreveure, des de dins i des de fora del Vaticà, tot un món, tan fascinant com presumptuós i buit, en tants aspectes…
Presumpte assassinat de Joan Pau I i el cas de l’adolescent desapareguda a banda, entre els temes d’Intrigues i poder al Vaticà hi trobem els escàndols a l’entorn de la Cúria relatius a l’Arxiu Secret del miniestat enclavat dins Roma, la Màfia a la Banca Vaticana, el pacte secret per acabar amb el comunisme, l’amistat entre Joan Pau II i el legionari i pederasta mexicà Marcial Maciel, el paper del cisma ultradretà de Lefebvre, els dos escàndols de Vatileaks, el prostíbul de la Santa Seu, l’homosexualitat inherent a molts purpurats, el tumor recurrent de la pederàstia, la revolució -per sort, encara inacabada- del papa Francesc… Ufff!
De manera que, com us dic, endinseu-vos en el Vaticà i, si en sortiu vius -o vives- aviseu… Ara caldrà llegir -ja el tinc encarregat- el darrer llibre de Vicenç Lozano, Vaticangate, que, a poc que sigui tan interessant com el que us comento, promet ser del tot apassionant…
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.