Aquest article sobre l’incendi de 1871 ens situa en el moment que la ciutat ha de revertir els criteris de construcció que l’havien devastada, i així engegar una nova manera d’urbanitzar la metròpoli dels gratacels, dels grans gratacels, que esdevindran la seva identitat i el punt neuràlgic de formació dels nous arquitectes i enginyers.
Les fotografies que encapçalen l’escrit són un dels paradigmes dels canvis que es van produir a Chicago, i dels seus protagonistes més destacats: Louis Sullivan i l’Escola de Chicago i l’alumne díscol Frank Lloyd Wright.
L’Escola de Chicago neix, doncs, d’una necessitat imperiosa d’aprofitar l’arquitectura del ferro que Europa ja feia servir, i que permetia pujar pisos, i així superar l’encariment del sol urbà, reduir costos, i donar espai a tots els que s’havien quedat sense casa o negoci, i a l’enorme arribada de població. Els ascensors elèctrics van ser els aliats perquè aquestes construccions proliferessin a un ritme trepidant sobretot en el període d’entreguerres. Sullivan, que també va estudiar a Paris, va emprar un estil molt propi, racionalista, els temps ho demanaven, amb reminiscències del Modernisme, el Romànic i el Gòtic en l’ornamentació.
Frank Lloyd Wright va treballar amb Sullivan durant sis anys, procedent de l’equip d’un altre arquitecte a qui considerava massa convencional. Però aviat va començar a anar per les seves. La seva primera obra en solitari va ser la Charnley House de Chicago (1892), a la qual va seguir, una mica més tard, tota una sèrie d’habitatges unifamiliars que tenen en comú el caràcter compacte i l’austeritat decorativa, en oposició a l’eclecticisme de l’època. En aquestes primeres realitzacions d’arquitectura domèstica, conegudes com a prairies houses o «cases de les praderies», hi són presents algunes de les constants de la seva obra, com la concepció predominantment horitzontal, l’espai interior organitzat a base de dos eixos que es creuen i la prolongació del sostre a ales que formen pòrtics.
Chicago, avui, és una classe a l’aire lliure d’història de l’arquitectura contemporània, on conviuen des d’alguns, molt pocs, edificis d’abans de l’incendi, amb els de l’Escola de Chicago, un estil ja clàssic, la renovació de l’art decó, que va emplenar d’edificis i arts decoratives la ciutat, i ara, els dissenys més agosarats. Tots li han donat una emprempta de modernitat, risc i delectació difícils de trobar. I això la ciutat ho sap, ho explota i, el més important, ho cuida.
Chicago també és molt coneguda pel jazz que s’hi fa, des de que a principis del segle XX arribaven esclaus fugint de les plantacions del Sud, cap els estats del Nord que eren abolicionistes. El ferrocarril subterranin’és un bon exponent. Això li ha donat un segell especial, amb el revoltim de l’estil New Orleans i el dels blancs de la ciutat que s’hi van afegir immediatament.
Aquesta visita l’he feta amb els Amics del MNAC, que, com sempre, han fet una tria dels llocs i les rutes impecable. La companyia de persones interessades en la història i les arts de la ciutat també ha estat molt profitosa. Un plaer tot plegat.
Home Insurance Buildingde William Le Baron Jenney, acabat el 1891, considerat el primer gratacels perquè va ser construït amb ferro i acer.
Fa uns dies em van recordar que fa just 40 anys que ens va deixar un dels creadors del teatre “modern”. I aquestes vacances he fet una marató Tennessee Williams a Filmin, perquè els guions cinematògràfics també són seus, desprès de sacsejar Broadway amb les seves polèmiques estrenes. I un reportatge sobre ell i el seu amic i col·lega Truman Capote. Ha estat un bany de realitat. De quan el cinema americà es va atrevir a explicar-se. Van ser uns anys d’una potència intel·lectual i de controversia social espectaculars, que francament es fan enyorar.
Tennessee Williams pertany a un temps i a unes generacions d’escriptors nordamericans que van girar la literatura com un mitjó, tota. Van encetar la modernitat. I aquí la llista és llarga i d’una potència que enlluerna, però ens centrarem només en el teatre, i en el cinema, perquè els tres grans noms: Williams, O’NeilliMillervan ser portats al cinema, com ho van ser els novelistes, amb l’ajut dels seus propis guions i de la ma dels més prestigiosos directors del moment. Va saber representar com pocs l’opressiva i sufocant vida del sud
Thomas Lanier Williams III havia nascut el 1911 a Columbus (Missisipi), al si d’una família travessada pel conservadorisme, el racisme imperant al sud del país, el fanatisme religiós —el seu avi era una figura destacada de l’església episcopal dels Estats Units Units— i la repressió sexual. Segons recordava el mateix escriptor, la seva mare acostumava a cridar de dolor quan mantenia relacions sexuals amb el seu pare, per la qual cosa sempre va presentar als seus fills el contacte corporal com una cosa indesitjable, fins al punt que no va ser fins passats els 26 anys quan va començar a tenir les primeres experiències sexuals amb altres persones. Aquest opressiu ambient va marcar la vida de tota la família. Fins i tot la germana de l’escriptor va acabar desenvolupant problemes emocionals que la van mantenir ingressada en una institució psiquiàtrica. El jove Thomas va decidir canalitzar el seu patiment a través de la literatura. Tot i que durant la seva època d’estudiant universitari va escriure una dotzena de peces teatrals, algunes de les quals van arribar a ser estrenades, el seu debut com a autor professional es va produir el 1940 amb Battle of Angels, una obra que va rebre molt mala acollida i que va ser reescrita posteriorment per Williams amb el títol La caiguda d’Orfeu.
L’entrada dels Estats Units a la II Guerra Mundial a conseqüència de l’atac a Pearl Harbour va fer que Thomas, que llavors ja havia començat a utilitzar el sobrenom de Tennessee pel seu origen del sud, fos cridat a files. Després de passar el reconeixement mèdic, l’escriptor va ser declarat inútil per al servei militar a causa de la seva addicció a l’alcohol, homosexualitat i inestabilitat emocional, sembla també ja amb problemes cardíacs. Gràcies a aquesta llicència, Williams va poder acceptar una oferta de treball com a guionista a Hollywood, activitat que compaginava amb l’escriptura de la seva pròpia obra dramàtica que, a diferència del que havia passat uns anys abans, va rebre molt bona acceptació per part del públic i la crítica. Va obtenir, en dues ocasions, el premi Pulitzer (1947 i 1954), per dues de les seves peces de major tirada universal: Un tramvia anomenat Desig (A Streetcar Named Desire) i La gata sobre la teulada de zenc(A Cat on hot Tin Roof), ambdues portades al cinema, després de l’èxit assolit en els escenaris nord-americans. Igual reconeixement va merèixer, el 1961, la seva obra La nit de la iguana(The Night of The Iguana) en ser mereixedora del premi Drama Critics Circle. Va ser nominat als Oscar, en la categoria de guió adaptat, el 1956 per Baby Doll i el 1958 perLa gata…
El seu brillant teatre ha estat qualificat com una Bíblia d’atormentats i solitaris. Exactament és això, com ho són les obres dels escriptors surenys que el descrivien amb un crit d’angoixa i de rebel·lió alhora. Aquell Sud anclat en els símbols d’un passat que no hi havia manera de deixar enrera. Refinament i esclavitud. Aquelles banderes confederades que pengen de les mansions de les plantacions on les famílies s’arruïnen la vida per uns ideals que els destruïen. Des del punt de vista de l’èxit de crítica i popular, Tennessee Williams és sens dubte el dramaturg més important a sorgir en l’escena teatral americana en el període posterior de la II Guerra Mundial. Un dramaturg amb una habilitat especial per crear personatges d’impacte. No és fàcil de classificar d’acord amb estàndards literaris convencionals. És un regionalista que té un interès pel Sud i pel caràcter humà, les emocions personals, les crisis de personalitat. És un naturalista que ha creat alguns dels més sòrdids escenaris i els personatges més degradats de l’art dramàtic modern, però té un toc de conte de fades que imparteix un aire de fantasia a les seves obres més realistes. El teatre i cinema social, la narrativa que sortia de les plomes dels creadors nordamericans, just abans i desprès de la II Guerra Mundial, passats per Tennessee Williams adquirien uns filtres molt més íntims i personals. Tota la seva crítica al sistema passava per la pell d’uns personatges oprimits, que el que ens mostren són els resultats d’aquest sotmetiment en els propis individus. La seva homosexualitat manifesta i hiperbòlica va posar a prova l’opinió pública americana, com tants altres, que feien de més i de menys per ocultar-la, com a mínim al gran públic.
La seva gran popularitat ve indiscutiblement de les adaptacions cinematogràfiques que es fan de les seves obres de teatre. Són un reguitzell d’obres mestres en mans de directors clàssics. Però com que ell era autor teatral, us proposo una obra, una de les primeres, per a alguns la millor, que representarà la companyia de laperla29 a la Biblioteca de Catalunya durant els propers mesos:El Zoo de Vidre.
La Mennulara, de Simonetta Agnello Hornby, ens torna, un segle després, a la Sicília del Gatopardo: aquí segueixen els senyors i els criats, i, al seu voltant, la gent que, temorosa, xiuxiueja sense parar i creu saber «tota la veritat». Però els temps han canviat, i aquesta gent no tem tant els poderosos d’abans com aquesta nova llei del silenci que s’imposa quan treu el cap la fugissera presència de la màfia. Introduint-se en aquest ambient, Agnello Hornby ha convertit la seva primera novel·la en tot un esdeveniment literari a Itàlia, i ha obtingut el reconeixement immediat dels lectors, la crítica i altres escriptors.
El 23 de setembre de 1963, al poble sicilià de Roccacolomba, mor la Mennulara, així cridada per haver estat en la seva infantesa una bella recollidora d’ametlles. La resta de la seva vida, fins al dia mateix de la seva mort, la va dedicar a servir amb lleialtat als acabalats senyors Alfallipe. Però cóm s’explica que amb el temps esdevingués administradora dels béns dels seus amos? I per què aquests es resisteixen al principi a complir les seves últimes voluntats? Al poble no triguen a deslligar-se les xafarderies: uns la maleeixen, altres la veneren. Com a peces d’un trencaclosques, les veus van donant forma a la imatge fragmentada de la Mennulara, per compondre a poc a poc l’esplèndid retrat d’una dona inoblidable. I mentre es desvetlla el misteri que l’envolta, la seva figura emergeix, poderosa, en un univers rural i opressiu, en aparença immòbil, on lluiten un passat que es resisteix a morir i una modernitat que mai no acaba d’arribar.
Història brillant, explicada des de dins. Per a incondicionals de la palpitant Itàlia profunda, que ja no ho és tant, afortunadament, o no?
Un viatge l’any passat per anar a veure l’antològica de Vermeer al Rijkmuseum d’Amsterdam, em va donar l’oportunitat de conéixer aquesta autora. A la pregunta, o afirmació, sobre la meva total desconeixença d’autors actuals del Països Baixos, em van posar al davant una autora versàtil, però que explica un temps i uns llocs que sempre m’han agradat, que sovint m’hi capbusso quan necessito desesperadament moments de bellesa i intimitat. El segle XVII flamenc, com el XVI italià.
Simone Van Der Vlugt, versàtil perquè, com altres autors, conrea gèneres diversos, a part del que a mi m’ha interessat: la novel·la juvenil i el thriller, és poc coneguda a casa nostra, però traduïda com perquè l’hagi pogut llegir en tres de les seves “novel·les històriques”, com tan desafortunadament en diuen ara. Ella el que fa és recrear, explicar, posar llum a uns fets, una època o unes circumstàncies, fet pel qual s’ha de saber molta història, sobretot cultural i de la vida privada, com van fer els grans Duby i Ariès de forma memorable posant llum a uns aspectes mai encara tractats, i que l’editorial Taurus ha reeditat un cop més.
Recollint l’herència de la novel·la victoriana, que tan bé es va explicar a ella mateixa, i com fan tots els que en saben i no pretenen engatussar el lector, ella treballa a partir de valors universals i els reprodueix a la petita escala d’una ciutat, d’una època molt concreta, d’uns oficis, d’unes creences, d’uns costums, d’unes convencions. I així, crea un microcosmos carregat de detalls, que et permeten entrar-hi i gaudir de l’essència d’aquell món quasi domèstic i vital, de formes de vida que han configurat un relat que ha arribat fins els nostres dies, i que a alguns ens segueix lligant a certes lectures.
Resum del curs impartit per Sam Abrams a la Llibreria La Central – Mallorca de Barcelona
El terme dixie va sorgir després de la venda de Napoleó als Estats Units l'estat de Louisiana, ja que es van emetre bitllets de deu dòlars amb el deu escrit en francès. D'aquesta manera, la regió va passar a ser coneguda com "el territori del dix", esdevenint posteriorment Dixieland. L'Original Dixieland Jazz Band (ODJB) va ser una banda de musics blancs, que a principis del 1900 imitaven la música de Nova Orleans, d'aquí el nom de Dixieland en música.
Fa uns dies, parlant amb un especialista en literatura nordamericana, em deia que la raó que fos tan bona, tan innovadora, concretament la del Sud, i que hagués tingut tanta repercussió en la posterior, i a tot el món occidental, sobretot, seria precisament per la quantitat d’esdeveniments polítics, econòmics i bèlics que es donen a la regió ja des dels seus inicis. Una cultura que conté un imaginari que el qualificarà de profund, de gòtic. Una corrua d’escriptors voldran explicar aquest troç de terra, i una població esclavitzada la definirà damunt d’un pentagrama. Un pentagrama que es mourà per tot el país i per tot el segle XX. Aquest cop serà negre sobre blanc.
Aquesta renglera d’escriptors és aclaparadora. Comencem per elles: Toni Morrison, (primera dona negra amb un Nobel, 1993) Carson McCullers, Flannery O’Connor, Katherine Anne Porter, Eudora Welty, Harper Lee, Zora Neale Hurston i les seves avantpassades i pioneres Harriet Beecher Stowe, Louisa May Alcott, entre moltes altres. I ells, desprès del mentor, Mark Twain, els hereus: William Faulkner, Truman Capote, Tennessee Williams, Erskine Caldwell, Cormac McCarthy. Només anomeno i assenyalo els ja clàssics, naturalment la creació segueix. Aquests són els que comencen a donar visibilitat al conflicte incrustat en una zona que encara viu ancorada en uns valors que li van costar una gran derrota. Introspecció i malenconia, solitud, marginació, paisatges exhuberants i moments aturats en el temps.
La guerra civil es considera una frontera històrica, que va suprimir el valors del Sud. De totes maneres delimitar què és el Sud, és un mapa que costa de concretar, tot i les particularitats diferents amb la resta d’Estats. Avui encara el relat dels Confederats és un símbol de revolta, pels autèntics valors dels USA que ells s’atribuirien, pels quals van lluitar: una autèntica cultura tradicional, preindustrial i protestant. Són relats mítics que salten d’època en època. Però un criteri polític, més que el geogràfic, fins i tot el de la colonització, els definiria. Aquells Estats que van sortir de la Unió i van formar els Estats Confederats. Els de la major concentració agrícola amb esclaus, i practicants protestants més arcaics.
La primera colònia d’aquest Sud es forma el 1607 al territori de Virginia, per ciutadans britànics subdits d’Isabel I, i es converteix en la primera colònia fixe dels EEUU. Desprès vindran Plymouth el 1620 i Boston el 1630. Aquests primer virginians eren emprenadors, no religiosos, moguts per l’ascensor social, per tenir una hisenda, benestar i afany de riquesa, per això s’admet i es necessita l’esclavisme.
Un territori molt fèrtil comença el monocultiu del tabac, i al s. XVIII introdueixen el del cotó, que ambdòs es venen molt bé a tot Europa. El 80% del cotó que es mou al món prové del Sud. Fins que arriba la Guerra civil. Amb moments perillosos, com quan hi ha la guerra amb els anglesos, els quals passen a comprar a l’India. Al finals del s. XVII els governadors promourien la política del segon fill. Reclutar un segon fill, no l’hereu, de les grans families angleses. És el cas que explica l’obra Moll Flanders.
La voluntat arístocràtica i elitista es remonta al s. XVIII, el que defineix Allò que el vent s’endugué, i que ja ens parla del ressentiment que viuran amb la pèrdua de la guerra i la destrucció dels valors que defensaven. O, més recentment, les sagues familiars que tan bé dibuixaria Faulkner: els Compson, els Snope.
El 1764 es fixa la línia Mason-Dixon i el 1767 es confirma política i administrativament la divisió del Nord i el Sud.
Quan esclata la Guerra d’Independència el 1775, el Sud immediatament manifesta la seva no adhesió. De fet el colonialisme i els tractes comercials amb la metròpoli els hi afavorien les exportacions. El 1776 l’eloqüent il·lustrat i advocat Thomas Jefferson, tot i els enfrontaments amb els esclavistes, redacta la Declaració d’Independència: El dret a la vida, a la llibertat (de moviment) i a la consecució de la felicitat.
Donem suport a aquestes veritats com a evidents: que els homes es creen igual; que estan dotats pel seu creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.
Obviament l’esclavitud no té res a veure amb això que es declara. Denega aquests tres drets. El Sud no la firmen perquè l’abolició de l’esclavitud els arruinaria. Segueixen les granges d’esclaus quan ja s’havia anat abolint en altres llocs. Per això parlem dels primers 13 estats alliberats com a colònies. Hem de pensar que totes les lleis es dicten des del Nord, que el moviment independentista és al Nord, i des d’allà ja es veu que el Sud va per lliure. Abans de 1789 ja hi havia una clàusula de supremacia, la inviolabilitat del país. Per això hi ha una promulgació de no separació dels Estats sota l’auspici del Govern. Les lleis dels Estats estan subordinades a les lleis de l’Estat Federal.
El 1794 Ely Whitney inventa una màquina agrícola que separa el cotó de la llavor i de la brossa. Fins al moment el personal necessari per fer aquesta feina eren els esclaus. El salt de producció i de guanys és gran, però no industrialitzen, no processen, ho envien al Nord que sí els hi farà. Al sud segueixen igual, produir i prou. L’esclavitud, els preus, els impostos creen importants friccions amb els manufacturadors.
A tot això l’enorme Louisiana encara era francesa. El 1803 Napoleó absolutament arruinat i amb necessitat d’omplir les arques demana al president Jefferson vendre l’extens estat de la Louisiana de 1.332 Km. quadrats. El Tractat de Cessió del 30 d’abril va donar als Estats Units tot el territori de Louisiana per 4 centaus per acre. Una pugna per nous territoris que s’extendrà a Espanya i Mèxic. El somni de Jefferson: annexionar territoris des de l’Atlàntic fins al Pacífic. Serien esclavistes aquests nous territoris? Hi ha un intent clar de contenir l’esclavitud, tot i que amb diferents models i propostes. L’esclavitut és en aquests moments el desequilibri més evident entre la zona i el Govern. I aquest serà el motiu de la guerra civil, no només era racista, era econòmic. L’esclavitud genera conflictes de tota mena, també territorials i d’exercici de poder.
Frederic Douglas 1818-1895 va ser el primer diplomàtic negre dels Estats Units, el varen enviar a Haiti. Un gran escriptor antiabolicionista i antic esclau, que feia xerrades per explicar la seva vida, i denunciar que els principis de la declaració d’independència no es complien. I per poder evitar-los els estats del Sud havien fet canvis legals per tal de considerar una persona negra, no persona, no humana, així s’hi podria mercadejar.
Abraham Lincoln el 1863, encara en guerra, prepara la postguerra, i elabora la Declaració Universal de l’Emancipació del negres o tretzena esmena, que contra tot pronòstic és aprovada el 1865. S’esmena la constitució tres vegades, i totes afecten la població negra: la 13ena, la 14ena i la 15ena.
Del 1865 al 1877 se la considera una època de reconstrucció, que no de reconciliació. Al final de la guerra el Sud és ocupat militarment pel vencedor. L’assassinat de Lincoln, marcarà un retrocès enorme, perquè el nou president no està gens per la labor de “pacificar” el Sud, al contrari, la venjança estarà present en les decisions que es prendran: retirarà els soldats, deixa un país devastat, analfabet, amb facilitats perquè els especuladors del Nord hi busquin maneres d’enriquir-se. Així s’alimentarà un ressentiment a conseqüència d’un sentiment viscut com maltractament.
El 1877 els estats sudistes aproven les anomenades lleis Jim Crow, que promouen una imatge denigrant del ciutadà de color. Una legislació per contravenir les lleis federals dels seus drets. Són lleis que en dificulten l’acompliment. Comencen a demanar requisits per a qualsevol de les activitats que haurien de poder fer. Per poder votar els demanen alfabetització, quan ells els hi havien negat. Un cop saben llegir se’ls demana un examen de cultura general. Aquí començarà l’heroica carrera per la Llei dels Drets Civils del 1964. Fins llavors seràn els anys d’iguals, però separats, que legalment no van ser capaços de trobar-li cap forat.
A principis del s. XX comença la febre del petroli, una font de riquesa que s’albira extraordinària. La massa obrera negra no està entre els escollits per enriquir-se, òbviament, per tant no és el seu objectiu. Els aldarulls que es provoquen no van en la línia de deixar que els grans terratinents s’enriqueixin, i aquí neix el Ku Kux Klan. Les grans marxes i els linxaments civils debilitaven i molt l’economia del sud. Quan arriba el Crac del 29 és la derrota definitiva del Sud. Els agafa en un moment de reconversió cap a la indústria agrícola. Durant la II Guerra Mundial Eleanor Roosevelt, la dona del President del país, era una ferma lluitadora contra les discriminacions, les racials encara més. Una de les coses que farà serà portar les indústries de l’armament i instal·lacions militars al Sud, perquè és més barat i perquè donarà feina a molta gent, dones també. I una altra serà no permetre la segregació a l’exèrcit. L’enemic a batre és l’enemic. La vida militar al front es viu amb molta normalitat, l’objectiu era un altre. Però quan retornen els tornen a segregar, a engabiar, fins i tot als herois condecorats. El governador, durant anys d’Alabama, George Wallace va ser un dels racistes més desvergonyits, fins a proferir amenaces de mort a negres que li protesten la seva candidatura, davant d’altres ciutadans.
A partir d’aquest retorn de la guerra el 1945 es comença a incubar el Moviment pels Drets Civils, hi ha molts aldarulls i arreu, hi ha confrontacions amb la policia, l’exèrcit i entre civils, i el president Truman veu la dimensió de la que està per arribar, i pren mesures, massa tebies. Fins el 1954 no prohibeixen la segregació a les escoles. Vas a l’escola que et toca segons on visquis, sigui quin sigui el teu color de pell. Al Sud no s’accepta i s’arriba a anar a escola protegit per l’exèrcit. Es un fet que encara avui els estudians d’aleshores ho expliquen. Amb aquesta pressió es donarà el cop d’efecte de Rosa Parks el 1955. Un cas que va fer el viatge legal fins al Tribunal Suprem. Els anys 60 seran els dels moviments pacifistes i els del Panteres Negres, que és Martin Luther King o Malcolm X. Es definitivament la reivindicació de la negritud, arreu, al Sud també. Black is beautiful, era definitiu. Això contagiarà altres col·lectius: els feministes, els amerindis, els asiàtics, els hispans, la narrativa jueva. I passa a altres continents on al neo-colonialisme ningú el questiona, encara.
El Sud, però, no genera per pròpia voluntat un estament intel·lectual potent i que l’identifiqui. Des del s. XVII només els interessa la riquesa i el prestigi social, i a més tancat, endogàmic. Res a veure en motivar la seva pròpia cultura. Es el món de l’aparença.
La literatura, però comença a fer un sistema literari, coneix la indústria editorial del Nord i s’hi agafarà. Fins desprès de la II Guerra Mundial es dona un factor importantíssim: els escriptors tenen total llibertat creativa, perquè no hi ha escola, no hi ha tradició. Necessiten el respecte del Nord, dels seus grans noms. I quan es donen a conèixer, els propis editors baixen al Sud, fins i tot l’enorme Perkins de Scribner hi va, per contractar-los i es reverteix l’influència, el poder mediàtic. La seva complexitat social és un material inacabable, els editors es deixen absorbir i la respectabilitat pels autors del Sud no ha deixat de créixer.
I quin paper. Sempre l’he vista, des de ben petita, erem veïns, i de gran hi he anat a comprar, sovint per fer un regal a qui ho sabria apreciar.
L’aparador de Papirvm és com un gabinet de curiositats. Vitrina bigarrada, amb desordre planificat, cambra de meravelles per als amants del paper i l’escriptura. Un establiment arrelat al passat gloriós de Barcelona, ciutat de llibreters i impressors. El rètol de l’Antiga Casa Rubió (façana Dagueria) lliga Papirum a un impressor i llibreter de començament del segle XIX, Josep Rubió i Lluch, origen d’una nissaga d’intel·lectuals i professionals del llibre i l’edició. Maria Dolors Crespo i el seu fill Flavio, continuador del negoci, viuen l’esperit d’un ofici que estima el paper. Maria Dolors, el 1981, va capgirar les clàssiques guardes del llibre antic portant-les a l’exterior fent a mà aquest paper (marbrejat, jaspiat, d’aigües), i vestint llibretes i complements d’escriptori.
És admirable que avui encara es mantingui saludable una botiga com aquesta. No ho sé del cert, però em sembla que és per la qualitat dels seus productes, que podriem anomenar genèricament “d’escriptori” alguns dels quals són de tradició, obsolets, però preciosos, enlluernadors, diria. Tot el que es pugui manufacturar en paper de qualitat està allà. Les llibretes, els àlbums, els punts de llibre, les targetes, les felicitacions, paper solt, les plumes, els tampons, o ex-libris, detalls i més detalls. Entres en un temple de l’escriptura, quan vols fer-ho, potser per algú altre, amb la parsimònia i el gust que t’has imposat.
Us deixo uns enllaços que expliquen una mica la seva història i la seva vinculació amb el barri, tan maltractat comercialment. Encara artesania.
No és una gran pel·lícula, però sí una molt bona novel·la. Entretinguda, això sí, encara més pels que no hagin llegit el llibre, que esperen el desenllaç d’una clamorosa venjança femenina. Hi ha tres novel·les (la trilogia d’entreguerres anomenada Els fills del desastre) de l’infatigable Pierre Lemaitre, i de moment s’han fet dues pel·lícules, de la primera (Ens veurem allà dalt) i aquesta. Espero la tercera, la narració transcorre durant la invasió de França pels nazis, ras i curt. Tema tocat i remenat fins a la sacietat, però Lemaitre té un do, no en va s’ha començat a dir si és el Dumas del segle XXI, no em sembla desencertat. De fet en aquesta pel·lícula hi transita, poc amagat, l’esperit del Comte de Montecristo.
Si hi ha pel·lícula o no de la tercera de la saga, de moment no ho sabem, així que recomanaré un altre llibre molt notable, també amb pel·licula, que també explica la invasió, Suite Francesa de la recuperada Irene Nemirovski, mai prou elogiada i que l’atzar ens l’ha retornat des del 2004, desprès de ser una escriptora d’enorme èxit a França abans de la Invasió. Desprès Auschwitz.
Un ocellet havia dit fa temps que Lemaitre estaria treballant en una nova saga familiar, que arrencaria el 1949 i tractaria sobre el col·laboracionisme francès. Segur que aixecarà butllofes. De moment i recentment ha publicat un parell de llibres El gran món i El silencio y la cólera (encara no en català) corresponents al que seria la saga Els anys gloriosos, segur que és aquesta que es deia, cronològicament es correspon i els personatges, alguns són expulsats dels seus llocs comuns.
Infatigable, astut, ja reconeix el seu públic. Se li nota molt que s’ho passa d’allò més bé escrivint, muntant històries dins de la història, entrant i sortint de la narració com un nen entremaliat, i, repeteixo, té ofici, i nosaltres benefici.
En aquest bloc ja havíem parlat d’una exposició de Chagall a Barcelona, i ara el tornem a tenir aquíamb molta i diversa obra en el temps. En aquest cas l’exposició és magnífica per com s’explica i com s’estructura. Es gran, és llarga, potser per aquest motiu aconselleria llegir la documentació que ens ofereix la pàgina web abans d’anar-hi. Jo la vaig visitar abans de Nadal i no ho havia fet i me’n vaig penedir, ho he fet a posteriori.
Chagall no és fàcil, per a mi, però quan el miro sento molta curiositat. Em genera empatia. Aquest món oníric, religiòs, jueu, avantguardista, naïf emergeix d’una personalitat complexe i atrafegada, no en va la seva vida ho va ser, i molt. No us la perdeu.
Marie Petiet Les bugaderes, 1882. Museu Petiet, Limoux
El Museu Thyssen-Bornemisza, de Madrid, un cop més, proposa una exposició temporal d’alt nivell. Per la qualitat de les obres, òbviament, i per l’esforç de reunir artistes femenines des del s. XV fins ara, representant la història de la pròpia dona i la seva relació amb l’entorn i des de diferents aspectes de la vida.
La pàgina web està tan ben feta, des d’una visita virtual lliure o acompanyada, en alta ressolució, explicant els 8 àmbits de l’exposició entre els quals s’han repartit el centenar d’obres exposades, que el que només faré en aquesta ressenya serà referenciar a les artistes que la conformen, algunes molt conegudes ja avui, i amb més d’una obra exposada, d’altres encara no prou, però que t’arranquen un rictus de sorpresa i de complicitat.
En paraules de la seva Comissària, Rocío de la Villa Cuando el público vea esta exposición lo primero que se preguntará es por qué no conocíamos a todas estas mujeres, y lo segundo, cómo es posible que sus obras estuvieran en los almacenes. I és tan cert, com que n’hi ha moltes més endreçades, les quals, totes, mereixerien exposicions individuals. I també comenta Ha sido muy complicado porque los museos que tienen obras de mujeres y que las han sacado hace poco de sus almacenes, ahora las tienen como si fueran joyas, les cuesta prestar, no dan a basto para cumplir peticiones. Sense comentaris. Aquesta exposició té l’interès d’agrupar en una mostra l’evidència de la tragèdia i és un correctiu sense pal·liatius a un enorme i etern error. I ara, a córrer tots els mitjans informant àmpliament de l’exposició i tothom picant-se el pit. No cal dir el que m’ha costat trobar enllaços, bons i breus en català o castellà més enllà de la Wikipèdia, sobretot de les artistes més antigues. Amb un cop de tren s’hi arriba encara. I sinó, la tècnica està per això. Es preciosa.
Es una afirmació probable quan l’anomenes com possible lectura. Ufff, Faulkner, deu ser molt dur, molt espès, oi?. I jo que fa anys també ho deuria dir, penso: amb quina aureola ens han venut aquest gegant, que encara avui faci tanta por! Potser per això?
A veure, a mi em commou, francament, que en vida se’l reconegués d’aquesta manera, s’endevinés el que representaria desprès i l’enorme influència en alguns autors posteriors. Es tracta, molt probablement, de l’escriptor que ha tingut més autoritat sobre la literatura de la segona meitat del segle XX. Alguns dels millors novel·listes de l’anomenat Boom llatinoamericà, com és el cas de García Márquez, van reconèixer obertament haver begut directament del seu estil literari.
Les seves novel·les mai no segueixen una història en forma lineal. Es superposen els monòlegs amb les disgressions dels diferents personatges. Els salts temporals són continus i, com si fos un puzle, només al final encaixen totes les peces. Aquests recursos són força comuns avui però, en el seu temps, eren desconeguts, la ma de la novel·la realista era molt llarga. Com hem dit, després Onetti, Rulfo, Borges o Vargas Llosa, entre tants altres, els utilitzarien amb un èxit molt notable. Algú em pot dir alguna novel·la, que persegueixi la qualitat responsable, que no faci servir avui alguns d’aquests recursos literaris?
Aquest home del Sud, el va explicar com pocs, com ho havia fet anys abans el seu admirat Mark Twain. El va inventar. I hi inclogué diferents sagues familiars com la dels Compson i la dels Snopes, que el fessin reconeixible. El va escriure i també transcriure, els argots, els girs, sinó que els hi diguin als seus traductors d’arreu. Aquí Pedrolo va fer una gran obra de traducció ja fa molts anys.
Doncs amb tot això, els Reis de l’Orient m’han portat un regal que em va que ni pintat: un curs sobre literatura Dixie: la literatura del Sud dels Estats Units. Quan l’acabi ja us en faré cinc cèntims. De moment us deixo unes fotografies d’allà on vivia i exercí la docència, i que sortosament vaig visitar i gaudir, Oxford (Mississippi).
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.