La Mennulara, de Simonetta Agnello Hornby, ens torna, un segle després, a la Sicília del Gatopardo: aquí segueixen els senyors i els criats, i, al seu voltant, la gent que, temorosa, xiuxiueja sense parar i creu saber «tota la veritat». Però els temps han canviat, i aquesta gent no tem tant els poderosos d’abans com aquesta nova llei del silenci que s’imposa quan treu el cap la fugissera presència de la màfia. Introduint-se en aquest ambient, Agnello Hornby ha convertit la seva primera novel·la en tot un esdeveniment literari a Itàlia, i ha obtingut el reconeixement immediat dels lectors, la crítica i altres escriptors.
El 23 de setembre de 1963, al poble sicilià de Roccacolomba, mor la Mennulara, així cridada per haver estat en la seva infantesa una bella recollidora d’ametlles. La resta de la seva vida, fins al dia mateix de la seva mort, la va dedicar a servir amb lleialtat als acabalats senyors Alfallipe. Però cóm s’explica que amb el temps esdevingués administradora dels béns dels seus amos? I per què aquests es resisteixen al principi a complir les seves últimes voluntats? Al poble no triguen a deslligar-se les xafarderies: uns la maleeixen, altres la veneren. Com a peces d’un trencaclosques, les veus van donant forma a la imatge fragmentada de la Mennulara, per compondre a poc a poc l’esplèndid retrat d’una dona inoblidable. I mentre es desvetlla el misteri que l’envolta, la seva figura emergeix, poderosa, en un univers rural i opressiu, en aparença immòbil, on lluiten un passat que es resisteix a morir i una modernitat que mai no acaba d’arribar.
Història brillant, explicada des de dins. Per a incondicionals de la palpitant Itàlia profunda, que ja no ho és tant, afortunadament, o no?
Un viatge l’any passat per anar a veure l’antològica de Vermeer al Rijkmuseum d’Amsterdam, em va donar l’oportunitat de conéixer aquesta autora. A la pregunta, o afirmació, sobre la meva total desconeixença d’autors actuals del Països Baixos, em van posar al davant una autora versàtil, però que explica un temps i uns llocs que sempre m’han agradat, que sovint m’hi capbusso quan necessito desesperadament moments de bellesa i intimitat. El segle XVII flamenc, com el XVI italià.
Simone Van Der Vlugt, versàtil perquè, com altres autors, conrea gèneres diversos, a part del que a mi m’ha interessat: la novel·la juvenil i el thriller, és poc coneguda a casa nostra, però traduïda com perquè l’hagi pogut llegir en tres de les seves “novel·les històriques”, com tan desafortunadament en diuen ara. Ella el que fa és recrear, explicar, posar llum a uns fets, una època o unes circumstàncies, fet pel qual s’ha de saber molta història, sobretot cultural i de la vida privada, com van fer els grans Duby i Ariès de forma memorable posant llum a uns aspectes mai encara tractats, i que l’editorial Taurus ha reeditat un cop més.
Recollint l’herència de la novel·la victoriana, que tan bé es va explicar a ella mateixa, i com fan tots els que en saben i no pretenen engatussar el lector, ella treballa a partir de valors universals i els reprodueix a la petita escala d’una ciutat, d’una època molt concreta, d’uns oficis, d’unes creences, d’uns costums, d’unes convencions. I així, crea un microcosmos carregat de detalls, que et permeten entrar-hi i gaudir de l’essència d’aquell món quasi domèstic i vital, de formes de vida que han configurat un relat que ha arribat fins els nostres dies, i que a alguns ens segueix lligant a certes lectures.
Resum del curs impartit per Sam Abrams a la Llibreria La Central – Mallorca de Barcelona
El terme dixie va sorgir després de la venda de Napoleó als Estats Units l'estat de Louisiana, ja que es van emetre bitllets de deu dòlars amb el deu escrit en francès. D'aquesta manera, la regió va passar a ser coneguda com "el territori del dix", esdevenint posteriorment Dixieland. L'Original Dixieland Jazz Band (ODJB) va ser una banda de musics blancs, que a principis del 1900 imitaven la música de Nova Orleans, d'aquí el nom de Dixieland en música.
Fa uns dies, parlant amb un especialista en literatura nordamericana, em deia que la raó que fos tan bona, tan innovadora, concretament la del Sud, i que hagués tingut tanta repercussió en la posterior, i a tot el món occidental, sobretot, seria precisament per la quantitat d’esdeveniments polítics, econòmics i bèlics que es donen a la regió ja des dels seus inicis. Una cultura que conté un imaginari que el qualificarà de profund, de gòtic. Una corrua d’escriptors voldran explicar aquest troç de terra, i una població esclavitzada la definirà damunt d’un pentagrama. Un pentagrama que es mourà per tot el país i per tot el segle XX. Aquest cop serà negre sobre blanc.
Aquesta renglera d’escriptors és aclaparadora. Comencem per elles: Toni Morrison, (primera dona negra amb un Nobel, 1993) Carson McCullers, Flannery O’Connor, Katherine Anne Porter, Eudora Welty, Harper Lee, Zora Neale Hurston i les seves avantpassades i pioneres Harriet Beecher Stowe, Louisa May Alcott, entre moltes altres. I ells, desprès del mentor, Mark Twain, els hereus: William Faulkner, Truman Capote, Tennessee Williams, Erskine Caldwell, Cormac McCarthy. Només anomeno i assenyalo els ja clàssics, naturalment la creació segueix. Aquests són els que comencen a donar visibilitat al conflicte incrustat en una zona que encara viu ancorada en uns valors que li van costar una gran derrota. Introspecció i malenconia, solitud, marginació, paisatges exhuberants i moments aturats en el temps.
La guerra civil es considera una frontera històrica, que va suprimir el valors del Sud. De totes maneres delimitar què és el Sud, és un mapa que costa de concretar, tot i les particularitats diferents amb la resta d’Estats. Avui encara el relat dels Confederats és un símbol de revolta, pels autèntics valors dels USA que ells s’atribuirien, pels quals van lluitar: una autèntica cultura tradicional, preindustrial i protestant. Són relats mítics que salten d’època en època. Però un criteri polític, més que el geogràfic, fins i tot el de la colonització, els definiria. Aquells Estats que van sortir de la Unió i van formar els Estats Confederats. Els de la major concentració agrícola amb esclaus, i practicants protestants més arcaics.
La primera colònia d’aquest Sud es forma el 1607 al territori de Virginia, per ciutadans britànics subdits d’Isabel I, i es converteix en la primera colònia fixe dels EEUU. Desprès vindran Plymouth el 1620 i Boston el 1630. Aquests primer virginians eren emprenadors, no religiosos, moguts per l’ascensor social, per tenir una hisenda, benestar i afany de riquesa, per això s’admet i es necessita l’esclavisme.
Un territori molt fèrtil comença el monocultiu del tabac, i al s. XVIII introdueixen el del cotó, que ambdòs es venen molt bé a tot Europa. El 80% del cotó que es mou al món prové del Sud. Fins que arriba la Guerra civil. Amb moments perillosos, com quan hi ha la guerra amb els anglesos, els quals passen a comprar a l’India. Al finals del s. XVII els governadors promourien la política del segon fill. Reclutar un segon fill, no l’hereu, de les grans families angleses. És el cas que explica l’obra Moll Flanders.
La voluntat arístocràtica i elitista es remonta al s. XVIII, el que defineix Allò que el vent s’endugué, i que ja ens parla del ressentiment que viuran amb la pèrdua de la guerra i la destrucció dels valors que defensaven. O, més recentment, les sagues familiars que tan bé dibuixaria Faulkner: els Compson, els Snope.
El 1764 es fixa la línia Mason-Dixon i el 1767 es confirma política i administrativament la divisió del Nord i el Sud.
Quan esclata la Guerra d’Independència el 1775, el Sud immediatament manifesta la seva no adhesió. De fet el colonialisme i els tractes comercials amb la metròpoli els hi afavorien les exportacions. El 1776 l’eloqüent il·lustrat i advocat Thomas Jefferson, tot i els enfrontaments amb els esclavistes, redacta la Declaració d’Independència: El dret a la vida, a la llibertat (de moviment) i a la consecució de la felicitat.
Donem suport a aquestes veritats com a evidents: que els homes es creen igual; que estan dotats pel seu creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.
Obviament l’esclavitud no té res a veure amb això que es declara. Denega aquests tres drets. El Sud no la firmen perquè l’abolició de l’esclavitud els arruinaria. Segueixen les granges d’esclaus quan ja s’havia anat abolint en altres llocs. Per això parlem dels primers 13 estats alliberats com a colònies. Hem de pensar que totes les lleis es dicten des del Nord, que el moviment independentista és al Nord, i des d’allà ja es veu que el Sud va per lliure. Abans de 1789 ja hi havia una clàusula de supremacia, la inviolabilitat del país. Per això hi ha una promulgació de no separació dels Estats sota l’auspici del Govern. Les lleis dels Estats estan subordinades a les lleis de l’Estat Federal.
El 1794 Ely Whitney inventa una màquina agrícola que separa el cotó de la llavor i de la brossa. Fins al moment el personal necessari per fer aquesta feina eren els esclaus. El salt de producció i de guanys és gran, però no industrialitzen, no processen, ho envien al Nord que sí els hi farà. Al sud segueixen igual, produir i prou. L’esclavitud, els preus, els impostos creen importants friccions amb els manufacturadors.
A tot això l’enorme Louisiana encara era francesa. El 1803 Napoleó absolutament arruinat i amb necessitat d’omplir les arques demana al president Jefferson vendre l’extens estat de la Louisiana de 1.332 Km. quadrats. El Tractat de Cessió del 30 d’abril va donar als Estats Units tot el territori de Louisiana per 4 centaus per acre. Una pugna per nous territoris que s’extendrà a Espanya i Mèxic. El somni de Jefferson: annexionar territoris des de l’Atlàntic fins al Pacífic. Serien esclavistes aquests nous territoris? Hi ha un intent clar de contenir l’esclavitud, tot i que amb diferents models i propostes. L’esclavitut és en aquests moments el desequilibri més evident entre la zona i el Govern. I aquest serà el motiu de la guerra civil, no només era racista, era econòmic. L’esclavitud genera conflictes de tota mena, també territorials i d’exercici de poder.
Frederic Douglas 1818-1895 va ser el primer diplomàtic negre dels Estats Units, el varen enviar a Haiti. Un gran escriptor antiabolicionista i antic esclau, que feia xerrades per explicar la seva vida, i denunciar que els principis de la declaració d’independència no es complien. I per poder evitar-los els estats del Sud havien fet canvis legals per tal de considerar una persona negra, no persona, no humana, així s’hi podria mercadejar.
Abraham Lincoln el 1863, encara en guerra, prepara la postguerra, i elabora la Declaració Universal de l’Emancipació del negres o tretzena esmena, que contra tot pronòstic és aprovada el 1865. S’esmena la constitució tres vegades, i totes afecten la població negra: la 13ena, la 14ena i la 15ena.
Del 1865 al 1877 se la considera una època de reconstrucció, que no de reconciliació. Al final de la guerra el Sud és ocupat militarment pel vencedor. L’assassinat de Lincoln, marcarà un retrocès enorme, perquè el nou president no està gens per la labor de “pacificar” el Sud, al contrari, la venjança estarà present en les decisions que es prendran: retirarà els soldats, deixa un país devastat, analfabet, amb facilitats perquè els especuladors del Nord hi busquin maneres d’enriquir-se. Així s’alimentarà un ressentiment a conseqüència d’un sentiment viscut com maltractament.
El 1877 els estats sudistes aproven les anomenades lleis Jim Crow, que promouen una imatge denigrant del ciutadà de color. Una legislació per contravenir les lleis federals dels seus drets. Són lleis que en dificulten l’acompliment. Comencen a demanar requisits per a qualsevol de les activitats que haurien de poder fer. Per poder votar els demanen alfabetització, quan ells els hi havien negat. Un cop saben llegir se’ls demana un examen de cultura general. Aquí començarà l’heroica carrera per la Llei dels Drets Civils del 1964. Fins llavors seràn els anys d’iguals, però separats, que legalment no van ser capaços de trobar-li cap forat.
A principis del s. XX comença la febre del petroli, una font de riquesa que s’albira extraordinària. La massa obrera negra no està entre els escollits per enriquir-se, òbviament, per tant no és el seu objectiu. Els aldarulls que es provoquen no van en la línia de deixar que els grans terratinents s’enriqueixin, i aquí neix el Ku Kux Klan. Les grans marxes i els linxaments civils debilitaven i molt l’economia del sud. Quan arriba el Crac del 29 és la derrota definitiva del Sud. Els agafa en un moment de reconversió cap a la indústria agrícola. Durant la II Guerra Mundial Eleanor Roosevelt, la dona del President del país, era una ferma lluitadora contra les discriminacions, les racials encara més. Una de les coses que farà serà portar les indústries de l’armament i instal·lacions militars al Sud, perquè és més barat i perquè donarà feina a molta gent, dones també. I una altra serà no permetre la segregació a l’exèrcit. L’enemic a batre és l’enemic. La vida militar al front es viu amb molta normalitat, l’objectiu era un altre. Però quan retornen els tornen a segregar, a engabiar, fins i tot als herois condecorats. El governador, durant anys d’Alabama, George Wallace va ser un dels racistes més desvergonyits, fins a proferir amenaces de mort a negres que li protesten la seva candidatura, davant d’altres ciutadans.
A partir d’aquest retorn de la guerra el 1945 es comença a incubar el Moviment pels Drets Civils, hi ha molts aldarulls i arreu, hi ha confrontacions amb la policia, l’exèrcit i entre civils, i el president Truman veu la dimensió de la que està per arribar, i pren mesures, massa tebies. Fins el 1954 no prohibeixen la segregació a les escoles. Vas a l’escola que et toca segons on visquis, sigui quin sigui el teu color de pell. Al Sud no s’accepta i s’arriba a anar a escola protegit per l’exèrcit. Es un fet que encara avui els estudians d’aleshores ho expliquen. Amb aquesta pressió es donarà el cop d’efecte de Rosa Parks el 1955. Un cas que va fer el viatge legal fins al Tribunal Suprem. Els anys 60 seran els dels moviments pacifistes i els del Panteres Negres, que és Martin Luther King o Malcolm X. Es definitivament la reivindicació de la negritud, arreu, al Sud també. Black is beautiful, era definitiu. Això contagiarà altres col·lectius: els feministes, els amerindis, els asiàtics, els hispans, la narrativa jueva. I passa a altres continents on al neo-colonialisme ningú el questiona, encara.
El Sud, però, no genera per pròpia voluntat un estament intel·lectual potent i que l’identifiqui. Des del s. XVII només els interessa la riquesa i el prestigi social, i a més tancat, endogàmic. Res a veure en motivar la seva pròpia cultura. Es el món de l’aparença.
La literatura, però comença a fer un sistema literari, coneix la indústria editorial del Nord i s’hi agafarà. Fins desprès de la II Guerra Mundial es dona un factor importantíssim: els escriptors tenen total llibertat creativa, perquè no hi ha escola, no hi ha tradició. Necessiten el respecte del Nord, dels seus grans noms. I quan es donen a conèixer, els propis editors baixen al Sud, fins i tot l’enorme Perkins de Scribner hi va, per contractar-los i es reverteix l’influència, el poder mediàtic. La seva complexitat social és un material inacabable, els editors es deixen absorbir i la respectabilitat pels autors del Sud no ha deixat de créixer.
I quin paper. Sempre l’he vista, des de ben petita, erem veïns, i de gran hi he anat a comprar, sovint per fer un regal a qui ho sabria apreciar.
L’aparador de Papirvm és com un gabinet de curiositats. Vitrina bigarrada, amb desordre planificat, cambra de meravelles per als amants del paper i l’escriptura. Un establiment arrelat al passat gloriós de Barcelona, ciutat de llibreters i impressors. El rètol de l’Antiga Casa Rubió (façana Dagueria) lliga Papirum a un impressor i llibreter de començament del segle XIX, Josep Rubió i Lluch, origen d’una nissaga d’intel·lectuals i professionals del llibre i l’edició. Maria Dolors Crespo i el seu fill Flavio, continuador del negoci, viuen l’esperit d’un ofici que estima el paper. Maria Dolors, el 1981, va capgirar les clàssiques guardes del llibre antic portant-les a l’exterior fent a mà aquest paper (marbrejat, jaspiat, d’aigües), i vestint llibretes i complements d’escriptori.
És admirable que avui encara es mantingui saludable una botiga com aquesta. No ho sé del cert, però em sembla que és per la qualitat dels seus productes, que podriem anomenar genèricament “d’escriptori” alguns dels quals són de tradició, obsolets, però preciosos, enlluernadors, diria. Tot el que es pugui manufacturar en paper de qualitat està allà. Les llibretes, els àlbums, els punts de llibre, les targetes, les felicitacions, paper solt, les plumes, els tampons, o ex-libris, detalls i més detalls. Entres en un temple de l’escriptura, quan vols fer-ho, potser per algú altre, amb la parsimònia i el gust que t’has imposat.
Us deixo uns enllaços que expliquen una mica la seva història i la seva vinculació amb el barri, tan maltractat comercialment. Encara artesania.
No és una gran pel·lícula, però sí una molt bona novel·la. Entretinguda, això sí, encara més pels que no hagin llegit el llibre, que esperen el desenllaç d’una clamorosa venjança femenina. Hi ha tres novel·les (la trilogia d’entreguerres anomenada Els fills del desastre) de l’infatigable Pierre Lemaitre, i de moment s’han fet dues pel·lícules, de la primera (Ens veurem allà dalt) i aquesta. Espero la tercera, la narració transcorre durant la invasió de França pels nazis, ras i curt. Tema tocat i remenat fins a la sacietat, però Lemaitre té un do, no en va s’ha començat a dir si és el Dumas del segle XXI, no em sembla desencertat. De fet en aquesta pel·lícula hi transita, poc amagat, l’esperit del Comte de Montecristo.
Si hi ha pel·lícula o no de la tercera de la saga, de moment no ho sabem, així que recomanaré un altre llibre molt notable, també amb pel·licula, que també explica la invasió, Suite Francesa de la recuperada Irene Nemirovski, mai prou elogiada i que l’atzar ens l’ha retornat des del 2004, desprès de ser una escriptora d’enorme èxit a França abans de la Invasió. Desprès Auschwitz.
Un ocellet havia dit fa temps que Lemaitre estaria treballant en una nova saga familiar, que arrencaria el 1949 i tractaria sobre el col·laboracionisme francès. Segur que aixecarà butllofes. De moment i recentment ha publicat un parell de llibres El gran món i El silencio y la cólera (encara no en català) corresponents al que seria la saga Els anys gloriosos, segur que és aquesta que es deia, cronològicament es correspon i els personatges, alguns són expulsats dels seus llocs comuns.
Infatigable, astut, ja reconeix el seu públic. Se li nota molt que s’ho passa d’allò més bé escrivint, muntant històries dins de la història, entrant i sortint de la narració com un nen entremaliat, i, repeteixo, té ofici, i nosaltres benefici.
En aquest bloc ja havíem parlat d’una exposició de Chagall a Barcelona, i ara el tornem a tenir aquíamb molta i diversa obra en el temps. En aquest cas l’exposició és magnífica per com s’explica i com s’estructura. Es gran, és llarga, potser per aquest motiu aconselleria llegir la documentació que ens ofereix la pàgina web abans d’anar-hi. Jo la vaig visitar abans de Nadal i no ho havia fet i me’n vaig penedir, ho he fet a posteriori.
Chagall no és fàcil, per a mi, però quan el miro sento molta curiositat. Em genera empatia. Aquest món oníric, religiòs, jueu, avantguardista, naïf emergeix d’una personalitat complexe i atrafegada, no en va la seva vida ho va ser, i molt. No us la perdeu.
Marie Petiet Les bugaderes, 1882. Museu Petiet, Limoux
El Museu Thyssen-Bornemisza, de Madrid, un cop més, proposa una exposició temporal d’alt nivell. Per la qualitat de les obres, òbviament, i per l’esforç de reunir artistes femenines des del s. XV fins ara, representant la història de la pròpia dona i la seva relació amb l’entorn i des de diferents aspectes de la vida.
La pàgina web està tan ben feta, des d’una visita virtual lliure o acompanyada, en alta ressolució, explicant els 8 àmbits de l’exposició entre els quals s’han repartit el centenar d’obres exposades, que el que només faré en aquesta ressenya serà referenciar a les artistes que la conformen, algunes molt conegudes ja avui, i amb més d’una obra exposada, d’altres encara no prou, però que t’arranquen un rictus de sorpresa i de complicitat.
En paraules de la seva Comissària, Rocío de la Villa Cuando el público vea esta exposición lo primero que se preguntará es por qué no conocíamos a todas estas mujeres, y lo segundo, cómo es posible que sus obras estuvieran en los almacenes. I és tan cert, com que n’hi ha moltes més endreçades, les quals, totes, mereixerien exposicions individuals. I també comenta Ha sido muy complicado porque los museos que tienen obras de mujeres y que las han sacado hace poco de sus almacenes, ahora las tienen como si fueran joyas, les cuesta prestar, no dan a basto para cumplir peticiones. Sense comentaris. Aquesta exposició té l’interès d’agrupar en una mostra l’evidència de la tragèdia i és un correctiu sense pal·liatius a un enorme i etern error. I ara, a córrer tots els mitjans informant àmpliament de l’exposició i tothom picant-se el pit. No cal dir el que m’ha costat trobar enllaços, bons i breus en català o castellà més enllà de la Wikipèdia, sobretot de les artistes més antigues. Amb un cop de tren s’hi arriba encara. I sinó, la tècnica està per això. Es preciosa.
Es una afirmació probable quan l’anomenes com possible lectura. Ufff, Faulkner, deu ser molt dur, molt espès, oi?. I jo que fa anys també ho deuria dir, penso: amb quina aureola ens han venut aquest gegant, que encara avui faci tanta por! Potser per això?
A veure, a mi em commou, francament, que en vida se’l reconegués d’aquesta manera, s’endevinés el que representaria desprès i l’enorme influència en alguns autors posteriors. Es tracta, molt probablement, de l’escriptor que ha tingut més autoritat sobre la literatura de la segona meitat del segle XX. Alguns dels millors novel·listes de l’anomenat Boom llatinoamericà, com és el cas de García Márquez, van reconèixer obertament haver begut directament del seu estil literari.
Les seves novel·les mai no segueixen una història en forma lineal. Es superposen els monòlegs amb les disgressions dels diferents personatges. Els salts temporals són continus i, com si fos un puzle, només al final encaixen totes les peces. Aquests recursos són força comuns avui però, en el seu temps, eren desconeguts, la ma de la novel·la realista era molt llarga. Com hem dit, després Onetti, Rulfo, Borges o Vargas Llosa, entre tants altres, els utilitzarien amb un èxit molt notable. Algú em pot dir alguna novel·la, que persegueixi la qualitat responsable, que no faci servir avui alguns d’aquests recursos literaris?
Aquest home del Sud, el va explicar com pocs, com ho havia fet anys abans el seu admirat Mark Twain. El va inventar. I hi inclogué diferents sagues familiars com la dels Compson i la dels Snopes, que el fessin reconeixible. El va escriure i també transcriure, els argots, els girs, sinó que els hi diguin als seus traductors d’arreu. Aquí Pedrolo va fer una gran obra de traducció ja fa molts anys.
Doncs amb tot això, els Reis de l’Orient m’han portat un regal que em va que ni pintat: un curs sobre literatura Dixie: la literatura del Sud dels Estats Units. Quan l’acabi ja us en faré cinc cèntims. De moment us deixo unes fotografies d’allà on vivia i exercí la docència, i que sortosament vaig visitar i gaudir, Oxford (Mississippi).
Molts diuen que Semprún sempre va ser un deportat. Suposo que qualsevol que ho hagi estat, ho és irremediablement, sempre. El vaig conèixer quan va ser Ministre, i reia poc, tot i ser molt atent. Quan parlava era punyent i emocional.
Entre l’any que deixem i el que ens ve al damunt es celebra el centenari del seu naixement, i el ressó que ha tingut val la pena destacar-lo, sobretot a casa nostra, perquè a mi m’ha resultat sorprenent i satisfactori, es clar. A part de múltiples ressenyes als diaris, la publicació de llibres, també actes arreu han recordat la figura i el llegat.
La Universitat Rovira i Virgili li va dedicar un simposi el 2012. Aquesta pàgina fa un recull biogràfic, de premis, d’obra literaria i cinematogràfica molt complet.
La va publicar el 1986. Però aquest formidable autor, de qui ja tenim una altra ressenya, es va començar a fer popular entre nosaltres a partir de la publicació a Galaxia Gutenberg de Otra vida por vivir el 2019. Era la primera traducció de l’escriptor al castellà, un breu assaig autobiogràfic sobre un retrobament amb la Grècia natal després de cinquanta anys a Suècia. El llibre va obtenir un gran èxit i va esperonar l’editorial a seguir traduint-lo. El més sorprenent és que, abans d’aquesta havia escrit gairebé quaranta obres més. Ara, les seves obres estan majoritàriament prestades a totes les biblioteques.
Aquí, anem per altres camins, que ens demanaran contemporitzar, amb el que explica i sobre el moment que ho fa. Ho dic perquè ens està prenent el seny i la sensibilitat, un dogmatisme sensibler sobre el fet femení i el seu paper a la història. Tot i els anys del text, l’autor arrisca. Però els fets són els fets, i el mite, encara més.
Timandra és una novel·la ambientada a finals del segle V aC, durant la guerra del Peloponès, la llarga lluita entre Atenes i Esparta que va suposar el final de l’època daurada de l’Antiga Grècia. La novel·la, més que no pas centrar-se en els fets històrics, polítics, que ho fa, s’ocupa de les relacions entre Timandra, la protagonista i narradora, i Alcibíades, un famós polític i militar atenès de l’època. Timandra va existir, encara que en sabem molt poc. Era una hetera o hetaira, una figura de la Grècia antiga per definir dones que alguns considerarien prostitutes de luxe, altres dones de companyia i d’altres fins i tot concubines. A través d’ella podem copçar, d’alguna manera, l’essència d’aquest esperit clàssic, el llegat del qual els romans van heretar i van transformar.
La història s’explica des del final de la vida d’Alcibíades, a les portes del que sembla una mort segura per a tots dos en un llogaret de Frígia (actual Turquia). Mentre ell dorm, Timandra recorda la pròpia vida, el començament de la relació amb el seu amant, els fets polítics protagonitzats per aquest o el contacte amb filòsofs i intel·lectuals del seu temps. La mirada de Timandra, que Kallifatides dibuixa com a persona molt culta i formada, amb certa independència, rodejada dels homes del saber, reflexiona sobre l’amor, sobre alguns fets culturals, socials i polítics i sobre la passió i el desig.
Amb un llenguatge delicat, preciós, esplèndid ens porta de la mà per terrenys complexos i enigmàtics de la feminitat, de l’amor, de la renúncia. Construeix el perfil d’una dona instruïda, intel·lectual, que per tant té pensaments afortunats, que elabora la seva narració des de la lògica i la intel·ligència. Però no és una mentalitat racionalista, sinó emotiva. Potser per aquest motiu el llibre agrada més a les dones que als homes. Curiós. Per a molts és una novel·la d’amor irritant. A mi, que afortunadament m’agrada d’allò més contemporitzar, m’ha commogut el viatge que he fet.
Alcibiades dying in the arms of Timandra, Plate 9, engraving by Persichin from a drawing by Pinelli from Ancient History. Rome, Charles Rollin, 1835
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.