Mai havia llegit un text que manifestés amb la mateixa intensitat l’odi i la tendresa, ras i curt.
I cóm es fa això? Doncs portant una mare i un fill i unes circumstàncies al límit, a l’extrem quan els sentiments salten, i no se’ls pot, ni se’ls vol aturar. Desprès d’haver-los amagat, interpretar-los malament, i tot allò que les covencions ens diuen que hem de mantenir a ratlla.
I no us ho desvetllaré, això no es fa. Només dir que et fas un fart d’empassar saliva des del principi. I quan t’hi lliures, perquè sinó, no es pot llegir, la tristesa i l’alegria fan de tu un garbuix de contradiccions que només poden fer que agrair haver-lo llegit.
Sempre he pensat que els països amb grans crisis, guerres, etc. a la llarga desenvolupen una literatura agosarada, lligada al territori, al que els ha definit. I des de fa temps, l’Est d’Europa, els Balcans són espais d’una riquesa literària que no ofereix dubtes, comparable al que van ser abans i desprès de la I Guerra Mundial.
Aquí hi ha un fet molt interessant. Els meus llibres han tingut molt d’èxit a llocs com Catalunya, el País Basc, Irlanda, Escòcia, i no tant a ciutats cosmopolites. Potser aquestes històries de gent senzilla i oprimida s’entenen més en nacions oprimides
Encara no sé ben bé per què això de les copes, o potser sí. Perquè m’expliquès més històries com aquestes. Tot i la llunyania dels llocs, fets, persones i fabulacions, que m’ha fet conèixer en aquests dos llibres, l’essència és tan propera!. El fet de ser persona en qualsevol indret del món, aquí és Armènia, la resta és cultura… i política.
L’autora ara és molt coneguda i celebrada a casa nostra, gràcies a les traduccions de Marta Nin, amb qui vaig tenir el plaer de treballar, ella des de Florència i jo des de Bellaterra, i al bon criteri de Comanegra. Ja les hem tingut al Kosmopolis, i entrevistat a molts mitjans: El Punt Avui, Catorze14, Núvol, … Estic segura que en Gabo hauria xalat amb la seva lectura. I tant!
Es tracta de crear un univers, cosa gens fàcil, des d’un lloc que saps desconegut per a la majoria dels possibles lectors. I es tracta d’enfocar-lo bé, directament, perquè és el teu melic. I l’enyorança ja ho fa això.
Una Armènia de tradicions i coneixements ancestrals, en gran part, que moltes ja no existeixen. I no crec que sigui només nostàlgia. Possiblement un poble té futur quan sap d’on ve i compren la seva herència històrica. Un bagatge que l’ha modelat i que es porta a la motxilla. Si es té l’oportunitat de parlar-ne, s’ha de fer. Aquestes arrels són essencials perquè una persona es pugui entendre a si mateixa. I senzillament és riquesa. I aquí s’expliquen històries passades, fins i tot no reals, que les àvies i les besavies no han deixat de repetir. Personatges femenins ben peculiars. Mares i àvies que han tingut vides tràgiques o amargues, però les han ensenyat a ser més lliures, més fortes i amb més autoestima. Vol parlar d’aquestes dones, del seu passat i aprendre del seu exemple.
Un “festival” de quotidianitat, del dia a dia, dels somnis, les pors, dels ensurts, dels ideals, dels costums, del tràfec d’uns personatges que sovint t’arrenquen un somriure de complicitat, i de sorpresa, sempre.
Té captivat mig món. Els que el coneixen, el segueixen i l’esperen. Una mica com a Kallifatides, no en va són fills del Sud, de la Mediterrània, i porten una certa llum dins.
Avui parlar d’ell i de la seva obra potser ja seria innecessari, però com que quan el llegeixo sovint tinc papallones a l’estòmac, doncs li dedicaré aquí unes paraules per si poden servir a nous lectors. Feia temps que volia parlar d’ell, més que res perquè qui no el conegui, si és que hi ha algú, li aconsello que corri a buscar-ne un. Traduït arreu d’Europa, costa trobar una pàgina amb tota la seva obra en català i/o castellà, però al menys en tenim amb la disponibilitat, qui el pugui llegir en italià, que no se’n privi. A les Biblioteques de Barcelona se’l troba al complet.
La seva obra és la seva vida, però no en el sentit autobiogràfic més literal, no, és com l’engoleix, com la mastega, la digereix i te l’explica, se l’explica. Una senzillesa íntima i atordidora, que no fàcil, ompla les pàgines dels seus llibres. Llibres breus, que expliquen persones, no personatges. Sempre diu que para l’orella, que escolta, i que el que més li agrada és contraposar caràcters, situacions, mar i muntanya, aquí sí, literal. Els jocs infantils (a Nàpols s’aprenia abans a jugar a cartes que a llegir i escriure) li interessa molt la infatesa i, sobretot l’activisme en accions múltiples i molt diverses. A qui li agradi que li parlin de coses properes, amb la saviesa de l’edat i de la curiositat, que li recordin la pròpia experiència, que no ho dubti.
Llegir Claudio Magris és com travessar un carrer de la seva natal Trieste, mentre hi passa la Bora, un vent huracanat que fa que la gent s’hagi d’agafar allà on sigui, més ben dit a les cordes preparades a tal fí. Jo, quan hi vaig estar, feia uns dies magnífics d’estiu. Escoltar-lo a ell en directe també t’interpel·la, és vehement.
El Danubi, un dels llibres més venerats de Magris, és com una enciclopèdia. No és fàcil, ell és un intel·lectual, dels de veritat, un humanista, també de soca-rel, i és tanta la informació que aporta, que quan l’acabes tens la sensació que has descobert i après moltes claus de la història d’Europa. Es pot considerar dins l’immensa bona literatura de viatges que tenim a l’abast, i, si volem, només de viatgers del segle XX, n’hi ha per triar i remenar. El Danubi és una aposta més que segura. És un clàssic. I, com part de l’obra de Magris, el tenim molt ben traduït.
Es pot considerar també com un llibre de relats, però quins relats! cada un d’ells està vinculat a un espai geogràfic de la ruta que Magris va fer l’any 1984 amb una colla d’amics al llarg dels 3.000 km. que el Danubi transcorre per l’Europa central, la Mitteleuropa, com s’anomena. A més, cada un d’aquests trossets de riu estan emparentats amb personatges diversos, antagònics, però importants: Céline, Elisabeth de Baviera, Mengele, Mauthausen, el Cafe Zentral de Viena, Lukacs, Elias Canetti, entre molts altres; i encara més amb les grans ciutats com Viena, Bratislava, Budapest, la Transilvània, Bucarest, entre altres.
Es un llibre per viatjar, potser d’una manera diferent. Hi ha molta tradició, molta saviesa en tot el seu recorregut. És com si la Història s’hagués quedat enganxada en el llot de les voreres del riu.
Ja fa temps que ho diuen de Pierre Lemaitre, i avui, que França s’enfronta a problemes que no sap ben bé com resoldre, voldria insistir en la seva lectura, per bé que meréixer l’equivalència a l’autor dels Mosqueters, o millor encara, del Comte de Montecristo ha de ser un aval pels lectors. Sobretot per aquells joves als quals ningú s’ha esmerçat a explicar-los bé quina és la seva història.
Jo fa temps que el segueixo perquè en ell es donen un parell de coses que el fan molt recomanable. Té una prosa viva, loquaç, tot i que de vegades s’entreté en allò que més li agrada, i no necessàriament ha de coincidir amb el lector, però sap mantenir l’atenció i explicar bones històries, i no sempre de la manera més “facilona”. Te enginy, molt i ens pica l’ullet de tant en tant, entrant a la narració, com qui no vol la cosa. Però el qualificatiu amb el que el defineixen li ve donat per cóm explica aquestes històries, el que en diriem la intrahistòria.
Fa uns dies vaig retornar al darrer llibre de la trilogia sobre els fills del desastre, una trilogia d’entreguerres, que m’havia deixat encallada a la darrera tercera part feia temps. I me l’empasso. I quan s’acaba, que no s’acaba, es clar, què es va acabar l’estiu del 1940 a França?, res, tot estava començant i tot es tindria que refer. Doncs resulta que tots els personatges de TOTA la trilogia van existir, d’una manera o altra són històries que li van arribar, que les va seguir i que les ha trabat, i de quina manera! quan he llegit l’epíleg: una breu descripció dels personatges i dels fets que van viure, un cop acabada la novel·la, els agraïments als informadors orals o escrits, i la documentació consultada, també he quedat trabada. Quina alegria m’ha donat veure la seriositat, el rigor i el respecte amb que alguns treballen l’entreteniment. (Per contra a la subcultura televisiva que ens està envaint). Chapeau Monsieur Lemaitre! Maintenant je pars pour Les Années Glorieuses, une Tétralogie !!!
Desprès de vint anys l’ha tornat a representar a Barcelona ciutat, només una setmana. Amb el teatre ple a vessar cada dia, se’ns ha tornat a posar a la butxaca.
Un actor, d’una completesa i minuciositat admirables, transita per un espai, un escenari buit, i un text ple de paranys o possibilitats d’interpretació. Un monòleg fals, perquè hi ha molts personatges, és cert, no està sol, però tots són iguals, o potser no? D’una exigència física i memorística a prova dels bons, i dels arriscats, i és que, com ell bé diu, li agrada el risc, i en teatre pot donar bons resultats, té més adrenalina.
Mai oblida de repetir on es va formar, a l’escola del mestre Jacques Lecoq, també d’una exigència física i d’improvització ben conegudes i aplaudides, i que no es cansa d’agrair.
Ha estat un plaer tornar-lo a tenir a prop. Ens ha donat les gràcies, per anar-hi. Jo crec que el públic li ha agraït encara més, que durant una mica més d’una hora, s’hagi donat la complicitat perfecte entre una gent que no es coneix i un paio sol d’alt d’un escenari, sense res més que una americana “reversible” i unes ulleres de sol. Com ell diu, això és el teatre.
Déu-n’hi-do per on ens porta aquesta investigaciótardana, molt tardana, dels orígens i destins d’una família francesa jueva. Dic tardana perquè la seva autora, la besneta dels investigats, s’hi posa tard, desprès d’anys d’haver rebut a casa els seus pares una postal anònima amb el noms, i res més, dels quatre familiars capturats i assassinats pels nazis a Auswitz el 1942. La que provoca aquesta indagació, en un principi es pensa domèstica, és la filla de l’autora, que un dia li pregunta a la seva àvia, si ella és jueva, i l’àvia li diu que sí. La pregunta ve perquè a l’institut malparlen dels jueus. Es a dir, ni la nena coneixia els seus orígens, ni l’autora havia tingut necessitat de treballar-los. A casa no se’n parlava, tot i haver rebut aquella postal, sense sentit?
D’històries similars n’hi ha d’altres, però aquesta té una retranca especial, precisament, perquè ens demostra com d’amagat portem el passat mal resolt. Quan l’autora decideix, davant de la provocadora conversa amb la qual l’enfronta la seva filla, emprende la cerca i captura d’uns fets que, tot i que els eren coneguts, mai havien decidit esbrinar-los, no pensa en escriure un llibre. És el que va descobrint que li sembla publicable, de fet ella és escriptora de professió. I així neix La Postal. França té un passat complicat amb els jueus, i amb una època i uns fets concrets. I sembla que ara hi bufen uns aires massa noltàlgics i perillosos.
Tot plegat m’ha empés a llegir el llibre, per les bones crítiques que ha tingut arreu, i també en escoltar l’autora explicar el seu periple. A més que, tinc una amiga i ex-companya de feina, gran lectora, que quan recomana alguna cosa se li ha de fer cas, no falla mai. I sí, llegint s’entenen més les coses, les que es fan i les que no, i el perquè.
No puc, ni dec desvetllar res. Apassionant com ho relata, com s’ho troba al damunt i com tira d’imaginació fins que se’n surt. Hi ha dos aspectes interessants: la trama per si mateixa, de narrativa de misteri i alhora la repercussió emocional que els fets causen a l’autora, i de retruc als lectors, òbviament. No va de la guerra, no va de política, no va sobre els episodis bèlics, no va dels errors tàctics, ni dels personatges que els van protagonitzar, no! va de cóm les persones s’enfronten als fets, i això, sovint, no ho saps fins que t’hi trobes. El que s’explica és la Història de tants sers anònims. En això la literatura hi té un gran paper, sort en tenim.
Un fet similar es va donar amb la descoberta a dalt d’un altell del manuscrit de la Suite Francesa d’Irene Nemirovsky, escrit des de l’immediatesa de la invasió. Una escriptora tan aplaudida abans de la Guerra, i tan oblidada desprès, fins que les filles, que havien estat acollides pel seu editor francès, ho recuperen, i les editorials d’arreu la retornen a la vida literària. Va ser un rellançament molt celebrat. Les editorials que es dediquen a això, i n’hi ha moltes a casa nostra, haurien de tenir un suport incontestable.
Un dels llibres més premiats darrerament, amb el Pulitzer, i el National Book Award, el mateix any 2017, i per la crítica i el públic.
Un llibre que explica la fugida dels esclaus afroamericans de les plantacions sudistes, cap al nord, cap als estats abolicionistes, o fins i tot al Canadà. Aquí la síntesi. Però cóm fugen?, com s’hi atreveixen?, qui els ho facilita?, què i qui troben quan hi arriben?, què els espera? què era la llei dels esclaus fugitius i els seus rastrejadors?
Fotografia d’un un plànol de les plantacions. Està a Laura Plantation a Louisiana, hi veus la magnitud del terror.
Devastador. Escrit des d’una objectivitat i rigor admirables, per un autor clarament hereu d’aquella novel·la americana que va marcar el camí de la modernitat. Explicada amb els detalls quotidians, racials i racistes, però precisament per això molt significatius. Com la barbàrie i l’alta societat van conviure. Com la culpa no apareix mai, enlloc, tot i les sòlides creences religioses. El que explica aquest llibre, la història oficial no ho ha explicat mai, o no així, o, si més no, hi ha passat de puntetes. El llibre entra d’una manera quasi física, orgànica dins la vida, la de tots. D’una metàfora en farà una història més que real. A partir, entre altres, de les cròniques dels propis ex-esclaus, pot referir-se a diferents moments històrics.
La literatura i el cinema han mostrat abastament l’Holocaust de la II Guerra Mundial, però aquest no tant. Ara recordo el llibre de la Toni Morrison, Premi Nobel 1993, Beloved, una autora que també va voler explicar la negritud.
Colson Whitehead té una quantitat i qualitat de premis, a l’edat actual de 54 anys, que alguna cosa volen demostrar. Ha fet diverses visites a Barcelona i les seves entrevistes sempre et posen davant d’una persona molt senzilla al tracte i al diàleg, amb una professionalitat evident. Ha de ser un plaer anar a les seves classes. Com ho va ser per mi escoltar-lo en dues ocasions al CCCB. Us deixo la gravació de l’entrevista (no us la perdeu) que li va fer la Llucia Ramis, amb motiu del llibre que ens ocupa, durant el Kosmopolis 2017.
Però el que a mi m’ha posat davant del teclat per fer aquest breu resum és la minisèrie del mateix nom, en la qual l’autor del llibre és el guionista, cosa que em va fer decidir. Igual, o més, que el llibre et deixa clavat a la cadira, possiblement per aquesta falta d’informació que patim sobre els fets. Francament m’ha deixat extenuada.
Aquesta que exposo aquí és una opinió molt personal, desprès de visitar el Museu. La visita va anar acompanyada d’unes excel·lents explicacions del guia, un professor que lluita per explicar als menuts la importància de l’art, i sobretot la Història de l’Art, una tasca que tots sabem gens fàcil.
Manresa té un llegat barroc indiscutible, també per la quantitat de tallers d’artistes que la ciutat tenia els segles XVII i XVIII. Però potser el més decisiu és la petja d’Ignasi de Loiola a la ciutat, que avui ens permet visitar els principals llocs ignasians, que tot sigui dit reben més de 40.000 visites l’any. També es descobreix com era la Manresa que Ignasi de Loiola es va trobar i en la qual va viure gairebé un any, així com alguns dels edificis barrocs posteriors, alguns dels quals fets en record seu.
L’antic Museu Comarcal de Manresa tenia una bona col·lecció, la majoria de la qual ha inaugurat aquest nou Museu, juntament amb donacions de museus locals i sobretot del MNAC. Queda per obrir una nova planta properament amb més dels fons que ja custodia, i suposem més donacions.
Un recorregut pel Museu i per la ciutat ens ensenya aquest barroc català, un barroc sense contradiccions ideològiques, gràcies a una Contrarreforma gens discutida, un barroc contemporani del decliu dels Borbons, i que malgrat les destrosses de la Guerra Civil allà el tenim.
La meva observació va cap a la necessitat de crear un nou museu, situat on hi havia l’Arxiu Comarcal de Manresa, edifici que permetrà, com hem dit, una nova planta pel Barroc, i una altra que guardarà els estudis, esboços i les escenografies deJosep Mestres Cabanes, amb les quals el Liceu de tant en tant torna a vestir el seu escenari.
La brillantor de l’art català del barroc està més en edificis, palaus, capelles, esgrafiats, etc… que no pas en l’imagineria, la pintura i escultura. I això queda palès quan veiem un magnífic audiovisual, que recorre el Barroc del país. Per tant el que tenim al Museu és un tast i, pel meu gust, de no gaire envergadura. En aquest cas la descentralització ha anat en contra de la qualitat expositiva.
El que sí voldria destacar són les descripcions que els plafons de cada sala fan dels continguts, de la història de les peces i del període. Són francament remarcables per l’ajust en la matèria i per l’ús d’un català molt acurat i perfectament entenedor.
Aquest article sobre l’incendi de 1871 ens situa en el moment que la ciutat ha de revertir els criteris de construcció que l’havien devastada, i així engegar una nova manera d’urbanitzar la metròpoli dels gratacels, dels grans gratacels, que esdevindran la seva identitat i el punt neuràlgic de formació dels nous arquitectes i enginyers.
Les fotografies que encapçalen l’escrit són un dels paradigmes dels canvis que es van produir a Chicago, i dels seus protagonistes més destacats: Louis Sullivan i l’Escola de Chicago i l’alumne díscol Frank Lloyd Wright.
L’Escola de Chicago neix, doncs, d’una necessitat imperiosa d’aprofitar l’arquitectura del ferro que Europa ja feia servir, i que permetia pujar pisos, i així superar l’encariment del sol urbà, reduir costos, i donar espai a tots els que s’havien quedat sense casa o negoci, i a l’enorme arribada de població. Els ascensors elèctrics van ser els aliats perquè aquestes construccions proliferessin a un ritme trepidant sobretot en el període d’entreguerres. Sullivan, que també va estudiar a Paris, va emprar un estil molt propi, racionalista, els temps ho demanaven, amb reminiscències del Modernisme, el Romànic i el Gòtic en l’ornamentació.
Frank Lloyd Wright va treballar amb Sullivan durant sis anys, procedent de l’equip d’un altre arquitecte a qui considerava massa convencional. Però aviat va començar a anar per les seves. La seva primera obra en solitari va ser la Charnley House de Chicago (1892), a la qual va seguir, una mica més tard, tota una sèrie d’habitatges unifamiliars que tenen en comú el caràcter compacte i l’austeritat decorativa, en oposició a l’eclecticisme de l’època. En aquestes primeres realitzacions d’arquitectura domèstica, conegudes com a prairies houses o «cases de les praderies», hi són presents algunes de les constants de la seva obra, com la concepció predominantment horitzontal, l’espai interior organitzat a base de dos eixos que es creuen i la prolongació del sostre a ales que formen pòrtics.
Chicago, avui, és una classe a l’aire lliure d’història de l’arquitectura contemporània, on conviuen des d’alguns, molt pocs, edificis d’abans de l’incendi, amb els de l’Escola de Chicago, un estil ja clàssic, la renovació de l’art decó, que va emplenar d’edificis i arts decoratives la ciutat, i ara, els dissenys més agosarats. Tots li han donat una emprempta de modernitat, risc i delectació difícils de trobar. I això la ciutat ho sap, ho explota i, el més important, ho cuida.
Chicago també és molt coneguda pel jazz que s’hi fa, des de que a principis del segle XX arribaven esclaus fugint de les plantacions del Sud, cap els estats del Nord que eren abolicionistes. El ferrocarril subterranin’és un bon exponent. Això li ha donat un segell especial, amb el revoltim de l’estil New Orleans i el dels blancs de la ciutat que s’hi van afegir immediatament.
Aquesta visita l’he feta amb els Amics del MNAC, que, com sempre, han fet una tria dels llocs i les rutes impecable. La companyia de persones interessades en la història i les arts de la ciutat també ha estat molt profitosa. Un plaer tot plegat.
Home Insurance Buildingde William Le Baron Jenney, acabat el 1891, considerat el primer gratacels perquè va ser construït amb ferro i acer.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.