Autor: Mercè Bausili

Categories
Galeries i museus Viatges i itineraris

Viatjar a Holanda en català

Descobreix Holanda, en Català, es pot fer i a més a més molt ben fet. Des d’aquest enllaç podreu anar a la pàgina d’una colla de guies oficials catalans residents als Paisos Baixos, a partir d’ara ho hem de dir així, que us facilitaran la comprensió d’aquest país, la tenacitat del qual els ha fet guanyar un nivell de vida, cultural també, i tant, envejable, i que la Vanessa, en el meu cas, no va parar d’explicar, encara més quan jo li feia, sovint, un tercer grau.

Aquest viatge ha estat organitzat pels Amics del MNAC, per poder veure una de les exposicions més magnífiques al Rijksmuseum d’Amsterdam, la de l’obra de Vermeer, quasi completa, que ha exhaurit les entrades des de fa setmanes.

Uns dies més que aprofitats fent un tour artístic i cultural amb un grup de gent interessada i curiosa, impagable.

Categories
Llibres

Los Effinger, una de les millors sagues

Començo amb la crítica del juliol de 2022, de La Vanguardia apareguda desprès de l’esperada traducció que ha fet Libros del Asteroide, (amb una insistent iniciativa de recuperar i traduir autors oblidats o poc coneguts. Podeu resseguir el seu catàleg, és una festa literària). I ho faig perquè la considero molt ajustada al que els lectors han de saber per afrontar la seva lectura.

En la meva humil opinió i sense cap recança, penso que aquest llibre enorme és hereu de Els Buddenbrook (1) de Thomas Mann, absolutament, encara que retrati períodes diferents. La seva autora, Gabriele Tergit el va escriure mentre fugia d’una ciutat a l’altra ja el 1933, i el va publicar el 1951, massa aviat, Alemanya no estava preparada, no va tenir la rebuda que es mereixia, i el 2019 ho van repetir, i ara sí, ha estat un èxit editorial i jo diria cultural.

És un llibre de 900 pàgines, i te a l’inici un quadre genealògic de la familia i els personatges que hi desfilaran. Un quadre que s’ha de consultar sovint. Els fets històrics que relata, amb un detall encomiable, es donen per sabuts, per tant potser algun cop haurem de buscar a la wiki. Tot això no ha d’espantar, perquè la forma d’escriure és lineal, potser massa concreta, però t’has de deixar portar pel cabal del riu, és això. Té un avantatge formal, i és que els capítols són curts. Es una lliçó d’Història en majúscules, ens convindria a tots, que els joves que venen el llegissin un estiu. Sé que és una quimera. I, sí, és un llibre de vacances.

(1) Per si és del vostre interès Els Buddenbrook, la pel.lícula, està a Filmin, tota ella és un alter ego dels Mann, força aproximadament.

Categories
Llibres

El pes d’una vida: Theodor Kallifatides

En aquest cas no caldria entendre el pes com alguna cosa feixuga, sinó com el valor de l’experiència vital, més encara quan ja s’ha arribat a passar la vuitantena. La seva bibliografia te una quarantena de llibres, i jo n’he llegit només els que presento, però sí que la majoria impliquen continguts, significats, arguments que expliquen, com des del seu “exili” a Suècia des de l’any 1964, segueix envoltat d’una Grècia que no el deixa, encara un arrelament ocurrent ens explica la història d’una vida, d’una manera de fer i de ser. De les dissorts i les alegries d’una joventut a la postguerra de la II Guerra Mundial, en un país on els militars i la corrupció anaven per lliure.

Deliciosa escriptura per a les vivències més domèstiques i personals del jovent grec que tenia que decidir el seu futur, dins o fora. Un repàs també pels fets històrics que els marcarien i els assenyalarien un camí, els faria prendre decisions. D’una senzillesa sorprenent, que als que ens estimem aquell país, que ja ho sabia tot, o quasi tot, fa més de 2000 anys, ens fa somriure i cercar alguns esdeveniments que no coneixiem.

Kallifatides és un contador, un rondaller …. el fred escandinau, potser li ha tret una mica la sornegueria, però no l’astucia, ni la subtilesa.

Us presento una entrevista feta a la Biblioteca Joan Maragall del barri de Sant Gervasi de Barcelona, el desembre de 2022.

Categories
Llibres Viatges i itineraris

Bomarzo, la història d’una fascinació

La recent visita de Mary O’Farrell a Barcelona, al CCCB, per presentar la seva darrera novela, un endinsament a les corts renaixentistes de la Florència del s. XVI, i que ve precedida de l’exitosa Hamnet, també una aproximació a personatges històrics remarcables, com Shakespeare, m’ha fet pensar en un excel·lent escriptor que va fer de la seva carrera un llegat enlluernador de novel·la històrica de la de veritat, aquella que mai es classificaria així.

Manuel Mújica Laínez és un narrador col·losal, com ho són els jardins manieristes que hi ha a Viterbo, els de Bomarzo, que van inspirar una de les millors novel·les que es poden llegir per entendre què va significar el Renaixement, què es va abandonar i què es va incorporar, potser el moment més decisiu de la història i cultura europees. L’essencialitat del ser humà.

Home d’una cultura inabastable, ens ha deleitat amb molts llibres extraordinaris, i sempre molt peculiars, però Bomarzo (1962), el mateix any de Rayuela, és una fita que pocs autors han aconseguit. Es va inspirar per escriure-la en els jardins del castell dels Orsini (també conegut com el parc dels monstres), situats a Bomarzo, província de Viterbo, i que l’autor va visitar l’any 1958. Va ser tan fonda la impressió que li van causar les desmesurades escultures tallades a la roca que, en tornar d’Itàlia, es va dedicar en cos i ànima a la reconstrucció de la vida del seu creador: Pier Francesco Orsini, duc de Bomarzo.

És el mateix duc qui ens narra la seva vida, que transcorre entre 1510 i 1572. Una vida marcada per dues malformacions, una gepa i una coixesa a la cama dreta, i unes relacions amb els seus pares, germans i avis que contribueixen decisivament a formar la seva personalitat, que es caracteritzarà per la gelosia, la covardia, l’egoisme i la venjança. La narració abasta la totalitat de la vida del duc, des dels seus records d’infància i adolescència fins a la seva retirada, ja a la vellesa, a la soledat més absoluta, passant pels seus matrimonis, fills i altres famílies. Tot plegat, com ja hem dit, en ple segle XVI a Itàlia, en ple Renaixement. Per tant, seguirem les aventures de Pier Francesco Orsini per ciutats reals i mítiques alhora com Roma, Florència i Venècia, ens referirem a il·lustres cognoms com Farnese o Medicis, ens les veurem amb artistes com Cellini, Tiziano, Miquel Angel o Cervantes, o Paracels, reviurem la coronació com a emperador de Carles V o la batalla de Lepant. Tots personatges clau de la Història d’Europa. I tot això amanit amb traïcions, assassinats, guerres, llibertinatge, mags, alquimistes, religiositat, llegendes i creences paganes. La fi del feudalisme.

El tractament que ha rebut aquesta obra, a diferència de Rayuela, per exemple, no li fa els honors. Crec que és degut a un llenguatge d’una riquesa manierista, potser barroca i això no l’afavoreix en el moment que apareix, quan les literatures sudamericanes innoven i experimenten de forma intensiva i extensiva. Bomarzo és un llibre “entenimentat”, en aquest sentit. Insisteixo: És la història d’una fascinació.

Joaquín Soler Serrano, en un dels inoblidables programes de A Fondo, el va entrevistar i el resultat us l’incorporo, perquè queda palesa la talla de l’escriptor i de l’entrevistador, de tots dos.

Categories
Llibres

La señora March

Virginia Feito

En general, estem assistint a una irrupció de literatura de gran qualitat i a tot arreu escrita per dones, i que no cal que sigui expressament femenina o feminista.

Aquest és un dels molts casos, però l’èxit i l’aureola que l’acompanyava em van fer parar més atenció. I ara ho entenc. Una crítica de La Vanguardia en fa el millor resum Virginia Feito convierte en terror doméstico la vida acomodada de una mujer anodina. Tot i així, o agrada molt o gens. I està meitat, meitat.

Potser se l’ha comparada massa amb popes de la literatura i el cinema negres. I no és cap de les dues coses, em sembla. A mi m’ha agradat precisament per això. Hi passa lliscant, s’hi aventura, però no, és una novela d’una trama simple, on hi ha un personatge principal, que no té nom, és l’únic que no en te, i que des del principi ja ens posa nervioses, ja veiem que anirem pel pedregar.

La literatura ha donat molts personatges com aquest, molts, però aquí una escriptura lineal, continguda, ens va avisant lentament. Es eficient des del punt de vista merament literari i estilístic, i del temps de la narració. Persones que no són qui aparenten ser, paranoies, o no, moltes inseguretats, massa pressions de tots tipus, un esquema de vida decadent, ens aboquen a un final espasmòdic, que seria un crim rebelar.

Pot resultar inquietant, perquè en major o menor mesura totes tenim un bocí de la senyora March.

Aquesta noia promet. La seguirem

Categories
Cinema i sèries

La Sala Phenomena

Sala de cinema Phenomena

Fa ja uns quants anys parlar d’una sala com aquesta a Barcelona, no tindria res d’especial, perquè n’hi havia d’altres de les mateixes característiques. Però avui, haver conservat una sala de barri (l’antic cinema Nàpols) i dotar-lo dels avenços tècnics més enfurismats (la web ho detalla tant pel que fa a so com a imatge) i conservar una pantalla com un camp de futbol i amb un teló, és una proesa, és una meravella.

L’equip que s’hi va atrevir, ja fa uns anys, el 2014, tenien molt clar què volien oferir, calia saber si hi hauria públic tan cinèfil i purista per emplenar un cinema d’aquestes dimensions. El temps ens ha dit que quan les coses es fan ben fetes i amb criteri, i també un cert risc, poden sortir bé. I així és. Els que hi anem perquè volem que funcioni, sempre sortim enfortits, encara més convençuts, que una pantalla gran, un só magnífic, la VOSE, un aforament ampli i còmode ens retorna al cinema que tant bé explicava el Terenci.

La programació és molt diversa, hi ha estrenes i hi ha reposicicions, cicles etc. de manera que sempre pots trobar-hi alguna peli per descobrir o per recordar.

Ben restaurat, recordant els cinemes dels anys 30, amb un personal molt eixerit, és un reclam per a aquells que vulguin que les histories els entrin per tots els sentits. Aneu-hi, s’ho mereixen, i repetireu.

Categories
Restaurants i gastronomia

Bar El Pollo

Just a tocar de la sala de ball més bonica i més kitch de Barcelona, La Paloma, hi ha un bar petit, antic, anodí, que té una cuina que no ho és gens, ben al contrari. El bar El Pollo fa unes truites de somni, de tot el que es pugui desitjar i més, sempre per aquells que ens agraden meloses, més enllà del ceba sí, ceba no. El cuiner, un xicot basc que sap de cuina, en general, i de tapes en particular, i que ja té un currículum.

Sembla ser que la Rosalia està entre la clientela, i les xarxes en van plenes. Jo no ho sabia fins que ja havia provat les truites i unes tapes elaborades, tot de molta qualitat, per tant els meus influencers han estat el meu paladar i el de qui m’hi ha acompanyat. Si s’hi vol anar a sopar entaulat, cal reservar i preparar la butxaca, o potser a la barra sempre podrem trobar un racó. El que era un bar de barri, dels de tota la vida, ara va ple de millennials, cool, i modernets en general, quines coses. Tot sigui per les truites.

Categories
Cinema i sèries

The Fabelmans

Per als qui el director Steven Spielberg ens ha fet passar grans moments davant les grans pantalles, aquesta pel·lícula és una més, una altra meravella, una injecció de saber, d’humilitat, de passió pel que es fa, de vida. Obviament la seva. Sembla un exercici de cloenda, esperem que no sigui així, seria una llàstima. Amb un guionista de prestigi, com és Tony Kushner, s’han embrancat en una biografia també molt cinematogràfica.

Parlem de passió, d’una addicció, d’un impuls. Sembla que només així, i amb una dosi enorme de talent, es pot arribar a dominar un llenguatge tan universal. Parlem també de l’entorn, de la família, de les circumstàncies que ajuden i també les que són una pedra a la sabata. Només cal treure-se-la. Això, tot això és el que li passa a un nen, i més tard a un adolescent, que un dia de 1952 entra per primera vegada a un cinema. I aquí comença una aventura sobretot vital, i més tard professional i econòmica, que ha fet de Spilberg un dels directors més envejats. Sí, li va costar molt, es va guanyar abans el públic i la crítica que el reconeixement dels factotums de la indústria cinematogràfica. La seva joventut i l’amplitud de públic a qui dirigia les pel·lícules, li van posar també moltes pedres a les sabates.

Una bona història, una història explicada per ell i per a nosaltres. Amb la senzillesa que sembla que tot sigui fàcil, una de les seves millors característiques, i un record de cóm la infantesa ens pot dictar un camí, i s’ha de saber escoltar. L’enginy, la tenacitat, i les circumstàncies faran la resta.

Categories
Cinema i sèries

Tár, quan una gran interpretació no serveix

“Se muestra absolutamente convencida de su propia importancia, a través tanto de sus dimensiones como de su afectada puesta en escena o sus pesados simbolismos. (…) ninguna película tan simplista y manipuladora debería permitirse tamañas ínfulas” 

Nando Salvá: El Periódico

“El enorme trabajo de Blanchett consigue que el espectador pase por alto la rimbombante y estirada puesta en escena de Todd Field para deleitarse con una solista entregada a la pompa de su personaje.” 

Elsa Fernández-Santos: El País

Tot i així hi ha crítiques que la defensen com una pel·lícula d’autor, hipnòtica, que defineix l’esplendor i la caiguda fulgurants d’una directora d’orquestra, i que en mans del director resulta novedosa i reveladora. A mi em sembla, ampulosa, mal explicada, que s’exedeix en les omisions, o en les suposicions, que no enriqueixen la trama, i que fan que l’espectador s’allunyi del personatge. Si es volia explicar el món del divisme musical, les seves complicades personalitats, el poder d’uns i la claudicació dels altres, no calia embadurnar-ho de falsa solemnitat, de tantes galindaines. Sort n’hi ha d’ella.

El que sí que em sembla que li dona un valor, és el poder que en essència, aquí estaria la clau, l’essència de cóm la música viu dins d’aquells que la practiquen, i més a aquests nivells de paroxisme, per alguns, de genialitat per a d’altres. També és artificiós en això, tot i que per mí és el més important de la narració. Podria haver decidit mostrar el talent, l’esforç, el fracàs, l’orgull, la foscor, els aplaudiments, l’oblit….. de la gent que s’entrega a una passió tan complexa com és la música. Crec que ens parlen més dels esportistes d’èlit. I així ens va.

Categories
Cinema i sèries

Stonehouse

Minisèrie de tres capítols a FILMIN. Britànica, True Crime, amb un humor que s’ha de processar, i sobretot, està basada en fets reals, que jo no recordava, era molt petita encara, però que demostra que hi ha gent per tot, i en política encara més.

La forma com els britànics aborden els escàndols polítics és sempre alliçonadora, i en aquest cas el to de comèdia li dona un toc surrealista que no l’abandona mai, deixant a l’espectador alhora entre embadalit i desconcertat davant d’aquest personatge. Es realment meritori el treball de Matthew Macfadyen, un habitual de les sèries i pel·licules d’època britàniques, el millor Mr Darcy que Jane Austen hauria imaginat per Orgull i prejudici al cinema. El va fer realment entranyable.

Una altra sèrie recent que li és molt propera Un escándalo muy inglés del 2018 dirigida per Stephen Frears. I quan es busquen les misèries de l’aristocràcia també hi ha Un escándalo muy británico del 2021 d’Anne Sewitsky.