L’hivern de 1930, en començar el mes de gener, el jove Mariano Lozano arriba amb la seva dona Joaquina a Casetas, un suburbi a l’extraradi de Saragossa. Obrirà una sastreria i, a més, ell que és músic clarinetista, porta l’encàrrec de formar una banda municipal. Les dures condicions de vida de l’època que acompanyen la jove parella ens endinsen en un temps complex de la història d’Espanya. Ens trobem en els moments finals de la dictadura de Primo de Rivera i l’arribada de l’anomenada “dictablanda” del general Dámaso Berenguer. A Casetas, una simple estació d’enllaç dels trens que circulen entrant o sortint de Saragossa, la població malviu enmig de la ignorància, l’analfabetisme i la submissió a unes estructures caciquils i corruptes que asfixien qualsevol possibilitat de progrés. A la novel·la apareix tot un seguit de personatges que configuraran el dur, lent i sovint dolorós naixement de la futura banda. Aquests personatges, molt ben descrits i molt entranyables, constituiran, una bona part del relat; són gent del poble, incultes, nobles, acostumats a les injustícies i a les penúries de tota mena. Personatges com el Badana, el Regañao, el Pintado, el Pericas, el Mudo o Bartolomé, entre d’altres, seran els que hauran de formar i cohesionar un grup de futurs músics que descobriran la música com quelcom que els pot donar un cert orgull de viure i de pertinença en un món injust i cruel amb les classes populars com el que es vivia en l’Espanya de la Restauració. La dedicació, el profund amor i la rectitud ètica i socialista de Mariano aconseguiran fer madurar un grup humà que semblava negat a qualsevol evolució. La superstició d’aquella societat rural, ancorada en la ignorància i la por seculars és representada per la Hilaria, a qui diuen la bruixa, persona excèntrica i solitària dotada d’un “do” per a guarir malalties i que és respectada i temuda per part del veïnat. Entre la Hilaria i el Mariano s’establirà una estranya relació entre la raó i la superstició que ens acompanyarà al llarg de l’obra. L’arribada dels nous temps republicans, amb les esperances i les incerteses guiaran la trama al tràgic final que pel nostre país va representar el cop d’estat militar i la posterior guerra civil de 1936.
Vaig llegir una novel·la d’aquest autor, Antonio Iturbe, fa uns quants anys: La bibliotecaria de Auschwitz (2012) i ara, fa pocs mesos, acaba de publicar aquesta darrera obra. Quan comences la lectura, en poques pàgines quedes atrapat i no la pots deixar. Els diàlegs entre els personatges baturros, nobles, brutots, molt reals, són sovint divertits; t’imagines les situacions i les vius amb la tendresa que l’autor sap transmetre. El personatge principal és entranyable i molt humà, un dels molts herois populars oblidats i anorreats per la terrible guerra civil i la repressió que hi portà. Els fets i la majoria dels personatges són reals i això dóna un gran valor a aquesta història que aconsegueix recuperar de l’oblit forçat per la por de moltes dècades de dictadura franquista, un grup de persones que van contribuir a una il·lusió col·lectiva escapçada cruelment.
L’edició és de Seix Barral de l’abril de 2024 amb un text de 410 pàgines i amb tapa tova. L’autor Antonio Iturbe(Saragossa, 1967), és un periodista, escriptor i professor, guanyador del Premi Biblioteca Breve 2017. Fundador i director de la revista cultural Librújula i col·laborador del suplement Cultura de La Vanguardia. La seva novel·la La bibliotecaria de Auschwitz (2012), ha estat publicada en 31 idiomes. Al Regne Unit va ser el llibre traduït més venut de l’any 2019.
Si voleu gaudir d’un conte exquisit, d’una gran sensibilitat i una interpretació excel·lent, aneu a veure “Lluna plena”. És un preciós relat de l’escriptora japonesa radicada a Montreal Aki Shimazaki (Gifu,1954), que escriu en francès des que va emigrar al Canadà el 1981. Hi ha diverses obres publicades en català a l’editorial Nórdica i altres a Empúries entre els quals “Lluna plena” , una novel·la curta traduïda per Mercè Ubach convertida en peça teatral amb dramatúrgia i direcció d’Àlex Rigola. Els quatre actors (Andreu Benito, recent guanyador del premi de la Crítica a la millor interpretació per L’home de teatre, MirandaGas, Pep Munné i Lluïsa Castell) expliquen una bella una preciosa història: Sota l’ombra d’un cirerer florit, té lloc la història d’un matrimoni japonès, el de Tetsuo i Fujiko Nire. Un matrimoni gran en una residència d’avis. La dona pateix d’Alzheimer i un bon dia es desperta i no reconeix el marit, que dorm al llit del costat. Del present al passat, del record a l’engany, la faula parla de l’amor, del desamor, de la fidelitat, de la paternitat, de la mort, de la decadència, de la música i sobretot de les cigales.
La història flueix lentament, molt propera a l’espectador, gairebé com si te l’expliquessin a cau d’orella. La petita dimensió del teatre i la proximitat dels actors ajuda a crear aquest ambient de complicitat, i la professionalitat dels quatre protagonistes acarona suaument les oïdes i el cor del públic i aconsegueixen un lirisme i una bellesa escènica de gran qualitat. El treball dramatúrgic d’Àlex Rigola es excel·lent. Sortireu del teatre molt satisfets, si podeu aneu-hi, no us ho perdeu.
Aquest llibre aporta una visió historiogràfica que potser sorprèn, però que descriu perfectament el convuls escenari que es va viure a bona part del món entre els anys 1914 i 1923. La història ordinària, la que podem llegir en els llibres habituals d’història contemporània expliquen que l’anomenada Gran Guerra (a partir de la segona meitat del segle XX se li dirà Primera Guerra Mundial per tal de diferenciar-la i ordenar-la respecte del nou conflicte que s’abatrà sobre el món entre 1939 i 1945) fou un conflicte, en origen europeu, que s’inicià amb un seguit de declaracions mútues de guerra els darrers dies de juliol de 1914 i que es generalitzà a partir dels primers dies d’agost. Els teatres d’operacions van ser diversos, però es va establir un front occidental on els contendents eren, per una banda, els països occidentals de l’Entente o Entesa en català (França i el Regne Unit de manera principal) i per l’altra l’Imperi Alemany i diversos fronts a l’Europa Oriental on intervenien d’una banda l’Imperi Tsaristaenfrontat als dos Imperis Centrals (l’Alemany i l’Austrohongarès) i un front balcànic que constituí l’inici del conflicte, entre l’Imperi Austrohongarès i Sèrbia. Al llarg dels mesos finals de 1914 i els primers de 1915, altres potències entraran en el conflicte i s’obriran nous escenaris de lluita. Per una banda, l’Imperi Otomà en el costat dels Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) que portarà a l’obertura de nous escenaris bèl·lics al Caucas contra els russos o al mar Negre i els estratègics estrets del Bòsfor contra els aliats occidentals; altres llocs de xoc bèl·lic implicaven otomans i francobritànics a les províncies àrabs de l’Imperi Otomà. Una guerra entre potències colonials s’estengué de seguida en fronts secundaris per Àfrica i Àsia, allà on els interessos estratègics estaven en disputa. Per altra banda, l’entrada de la dubitativa Itàlia en el conflicte al costat de l’Entente a la primavera de 1915, obre una nova pugna entre italians i austrohongaresos pel control balcànic i de l’Adriàtic.
Quatre dels militars que dirigiren la guerra en els primers anys amb una més que limitada visió estratègica i responsables de massacres gegantines: D’esquerra a dreta: Ferdinand Foch (1851 – 1929) comandant en cap dels exèrcits aliats; Joseph Joffre (1852 – 1931) general francès conegut pel seu paper a la batalla del Marne; Erich von Falkenhayn (1861 – 1922) cap de l’estat major alemany durant els primers dos anys de guerra; John French (1852 – 1925) comandant de la FEB (Força Expedicionària Britànica a l’inici del conflicte (fotos wikipedia.org)
La innovació és la visió del tancament de la guerra, ja que la historiogràfica occidental clàssica remet a una única data (l’onze de novembre de 1918) com a tancament oficial del conflicte, però això no és del tot cert en la mirada dels autors, ja que aquest dia és l’armistici del front occidental on realment les armes callen per tancar més de quatre anys de sagnant i inútil conflicte, però en el cas de l’Europa Central i Oriental el conflicte s’allarga en una sèrie interminable de guerres que van des del Bàltic i Finlàndia, a l’Hongria ja estroncada del derrotat Imperi Austrohongarès a Polònia o Ucraïna, tot arribant als Balcans, al Caucas o a les zones túrquiques de l’Àsia Central. Tot això enmig d’una terrible guerra civil a Rússia i un Imperi Alemany que intervé en molts d’aquests conflictes que tenen el seu origen en l’armistici entre alemanys i bolxevics posterior al triomf de la revolució d’octubre de 1917 i el desig dels països de l’Entente, ja reforçats amb la intervenció dels Estats Units, de continuar la guerra pel control estratègic de l’Europa Central i Oriental, en perill per l’avanç revolucionari rus. Això portarà als aliats occidentals a armar els dispersos exèrcits russos blancs o fins i tot implicar-se en la lluita en tot l’immens teatre d’operacions rus, des de Petrograd al nord fins Crimea al sud o el control logístic de Vladivostok i el tren Siberià per donar continuïtat a la guerra, entesa com a civil pels russos i com a continuació d’una inacabada guerra mundial que els aliats es neguen a donar per perduda. El desmembrament del també derrotat Imperi Otomà és el darrer acte d’aquesta cruenta història amb la guerra civil turca entre els hereus del soldanat que acceptaran els termes de l’armistici imposat pels aliats i els neo-nacionalistes turcs de Mustafà Kemal. Les tropes francobritàniques també intervindran en aquest conflicte contra els kemalistes (que alhora tindran el suport i les armes subministrades pels bolxevics) i, per acabar de complicar-ho tot, a la guerra s’afegiran els grecs que havien combatut al front balcànic contra els Imperis Centrals i que envairan la península d’Anatòlia l’any 1919 amb els vistiplau britànic i per fer grans els somnis nacionalistes irredempts de la seva Megali Idea. El resultat serà una llarga guerra a múltiples bandes en la qual els grecs acabaran derrotats, els britànics perdran la influència a la zona i naixerà la Turquia moderna. Tot acabarà de forma terrible i grotesca amb una neteja ètnica brutal entre turcs i grecs, beneïda, això si, pels aliats occidentals. Aquest fet tancaria l’any 1923 el llarg cicle de conflictes de la Gran Guerra.
Un dels mapes que es poden consultar en un annex en línia: mostra les campanyes de la guerra greco-turca que clou el cicle de conflictes de les Guerres de la Gran Guerra
El llibre comença plantejant a la introducció un dels dilemes que més discussió historiogràfica ha generat, i continua generant: la responsabilitat sobre l’inici de la guerra. Sobre això hi ha múltiples hipòtesis que posen l’accent sobre un o altre dels participants (alguns en culpabilitzen Alemanya, d’altres Sèrbia, la inflexibilitat austrohongaresa per gestionar el crim de Sarajevo o les vel·leïtats imperials tsaristes). Segons els autors es concatenaren dos fets: la manca de “governabilitat” de cadascun dels països implicats que interactuaven entre ells i que ocasionaren l’enorme curtcircuit que portaria a la crisi d’agost de 1914 i el fet que en els anys anteriors, la Belle Époque, el món es feia més i més petit degut a la facilitat i fluïdesa de les comunicacions, el volum del comerç internacional i la informació que circulava de manera massiva i veloç, i tot això feia que els escenaris geoestratègics tendissin a desdibuixar-se en el cap de polítics i diplomàtics, incapaços de donar resposta a una situació que escapava a la seva comprensió. Sobre això és significatiu que la potència més disposada a anar a la guerra com és Rússia, amb uns objectius més que fantasiosos, fos la que més problemes de governabilitat tenia i que acabà desapareixent devorada per una revolució.
Elevat a la categoria de mite nacional després de la batalla de Tannenberg, el mariscal Paul Hindenburg (1847 – 1934) juntament amb el general Erich Ludendorff (1865 – 1937) esdevindran els líders de l’esforç de guerra alemany a partir de 1916 fins l’octubre de 1918 quan la derrota ja era inevitable(fotos: wikipedia.org)
Cadascun dels set capítols que segueixen a la introducció comentada en el paràgraf anterior correspon a un any del conflicte, excepte el setè capítol que abasta entre 1919 i 1923 i que fa esment i desenvolupa de manera àmplia els fets explicats de manera molt esquemàtica línies amunt. La primera part, amb tres capítols (1914, 1915 i 1916) explica el creixement continu de fronts de guerra, l’entrada de noves nacions en el conflicte, el fracàs de la guerra de maniobra i l’enquistament total amb l’arribada de les trinxeres i la miopia total de la majoria de dirigents militars incapaços d’entendre que, amb les modernes armes que hom disposava, l’estratègia defensiva sempre s’imposava sobre l’atacant. Són els anys de les grans batalles en el front occidental: la primera batalla del Marne (1914) que suposarà la detenció i esgotament de l’atac inicial alemany o les matances brutals i inútils de Verdum i del Somme (1916). En el front oriental destaca la batalla de Tannenberg (1914) com a gran victòria alemanya davant l’exèrcit imperial rus. El control dels estrets d’accés al Mar Negre donarà lloc a la llarga i cruenta batalla de Galipoli (1915 – 16) on, una vegada més, les estratègies ofensives en aquest cas dels britànics, es van estavellar de manera sagnant contra els ben organitzats otomans. Aquests anys (1914 – 1916) marcaran la lluita estratègica pel control del mar, en el cas del britànics per intentar ofegar l’economia alemanya amb el bloqueig marítim de les costes i, en el cas alemany amb el desenvolupament de la lluita submarina per escapçar els subministraments a la Gran Bretanya. L’ús indiscriminat de l’arma submarina servirà de detonant a l’entrada en guerra dels Estats Units que acusen Alemanya d’enfonsar mercants de bandera nord-americana.
Una altra làmina dels annexos en línia: mostra les campanyes de la revolta àrab. Els britànics aprofitaren una “baula dèbil” de l’Imperi Otomà per colpejar-hi, tot fent promeses falses als àrabs
Davant las impossibilitat de generar una batalla decisiva, els contendents aplicaran l’anomenada “teoria de la baula més feble”, segons la qual i aplicant una lògica colonial, s’intentava colpejar els flancs més febles de l’adversari. Un exemple en el cas britànic seria obrir nous fronts en els flancs del considerat aliat més feble els otomans, tot recurrent a les falses promeses per mobilitzar els àrabs de les províncies otomanes; un segon exemple seria l’obertura del front al Mar Negre amb la desastrosa campanya de Galipoli, responsabilitat de l’aleshores lord primer de l’almirallat, Winston Churchill. També els alemanys recorreran sovint aquesta estratègia; potser el cas més destacat és la repatriació dels exiliats bolxevics, amb Lenin al capdavant, retinguts a Suïssa i transportats de manera exprés fins a Petrograd passant per Alemanya per afavorir la revolució que apartés Rússia de la guerra.
La segona part del llibre (1917, 1918 i un darrer capítol 1919 – 1923, amb la resta de “guerres de la Gran Guerra”) desenvolupa el punt d’inflexió del conflicte amb les dues revolucions russes de febrer i octubre de 1917 que suposaren la caiguda de l’Imperi tsarista i la sortida de Rússia de la guerra amb una pau, la de Brest Litovsk de març de 1918 que significà un primer repartiment de territoris russos entre els tres imperis centrals i unes tensions nacionalistes en molts d’aquests territoris d’anterior domini rus. Algunes de les “guerres de la Gran Guerra” tindran el seu inici aquí, tot i que de fet no s’iniciava cap guerra nova, sinó que continuava el conflicte europeu de 1914 per altres vies. El segon punt d’inflexió de l’any 1917 és l’entrada en guerra dels Estats Units d’Amèrica el 6 d’abril de 1917; en aquest moment, el casus belli fou l’enfonsament de mercants estatunidencs pels alemanys i el famós telegrama Zimmermann, una comunicació diplomàtica alemanya al govern mexicà en la que demanava l’entrada de Mèxic en el bàndol del centrals a canvi de guanys territorials (Alemanya prometia Arizona, Texas i Nou Mèxic); aquest barroer telegrama fou interceptat pels serveis d’intel·ligència americans i fou un determinant en la propaganda del govern del president Wilson.
L’any 1918 fou per Alemanya una cursa contra el temps: moure el màxim de divisions del “pacificat” front oriental per reforçar l’occidental i donar allà la batalla definitiva abans que la maquinària industrial i bèl·lica nord-americana es posés en marxa. Però Alemanya ja no estava en la mateixa disposició econòmica i militar que l’any 1914: les reserves humanes després d’anys de sagnia continuada estaven exhaurides i l’economia estava molt malmesa després d’anys de guerra, amb un malestar social creixent i un bloqueig marítim exitós per part britànica. L’ofensiva alemanya de primavera fracassarà pels motius esmentats i la forta contraofensiva aliada de l’estiu ja amb les primeres unitats nord-americanes aconseguirà per primera vegada trencar els fronts occidentals i obligar els dirigents militars alemanys Hindenburg i Ludendorff a plantejar la possibilitat imminent de l’armistici.
Vladimir Ilitx Uliànov, Lenin (1870 – 1924) i Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924): les dues cares de futur en un conflicte amb arrels amb el passat. Les solucions d'”esquerra” i de “dreta” obririen els nous temps de la política mundial, tot i que l’obsessió de Wilson per un arbitratge dels conflictes a través d’una Societat de Nacions seria un fiasco (fotos: wikipedia.org)
A l’alçada de 1918 dos models polítics emergien com un avançament del que serien posteriors conflictes. Des del costat soviètic, Leninparlava, en un moment de descomposició de l’imperi tsarista, del dret a l’autodeterminació dels pobles i des del costat americà Wilson proclamava els seus famosos 14 punts on, de manera poc clara també abordava el tema de l’autodeterminació, sense que quedés clar exactament per a qui i en quines circumstàncies s’aplicaria. La por occidental a la incipient i expansiva revolució bolxevic propicià que ja a inicis de 1918 es defensés públicament la desaparició de l’estat agregat austrohongarès i la formació de nous estats que actuessin com a taps defensius de l’expansió revolucionària. Aquí la pretesa autodeterminació per aplicar el principi de nacionalitat va ser un element molt caòtic on la força de les armes i les negociacions de “palau” tindrien un paper determinant. El ràpid col·lapse austrohongarès del 31 d’octubre de 1918 donaria lloc a una fragmentació de l’immens estat plurinacional.
El gener de 1919 s’inauguraven formalment les negociacions que donarien lloc a la nova pau. S’aplegaren negociadors i representants de totes les potències aliades, sense cap presència ni dels derrotats Imperis Centrals, ni de la nova Unió Soviètica, immersa en aquells moments en una incipient i sagnant guerra civil. Aquestes absències d’entrada ja condemnaven la possibilitat d’una pau duradora. Instal·lats a París durant sis mesos, els autèntics protagonistes foren els mandataris de les quatre potències guanyadores: Wilson (EUA), Lloyd George (GB), Clemenceau(FR) i Orlando(IT). Crida l’atenció la presència italiana, amb ínfules colonials, demanant el que secretament havia possibilitat el seu ingrés a la guerra l’any 1915 a través del Tractat de Londres; la no satisfacció de les esperances colonials a l’Adriàtic en les negociacions seria el que els nacionalistes anomenarien “victòria mutilada” i una de les portes daurades d’accés del feixisme que es venia coent ja a les trinxeres. Quan els negociadors van tancar les “carpetes” de cadascuna de les nacions derrotades se les va citar per a fer el lliurament de les condicions i així van passar a la història els diferents tractats: Versalles (Alemanya), Saint-Germain-en-Laye (Àustria), Neuilly (Bulgària), Trianon (Hongria) i Sèvres (Turquia). Les condicions dels tractats, desproporcionades i humiliants, serien la llavor del futur conflicte mundial de 1939 – 1945. L’únic tractat que seria reescrit és el de Sèvres com a conseqüència de la victòria turca a la guerra de 1919 – 1923 contra els grecs, on els turcs vencedors imposaren les noves condicions al nou tractat de Lausana.
París 1919: Els anomenats “the big four“, d’esquerra a dreta: David Lloyd George, Vittorio Orlando, Georges Clemenceau i Woodrow Wilson (foto: wikipedia.org)
Si fem una comparació amb la situació d’avui dia, els conflictes en l’eix europeu, des del Bàltic al Mar Negre passant per Ucraïna, l’inacabable conflicte a Orient Mitjà o el destí de la moderna Turquia com a potència emergent, la nova Rússia nacionalista i agressiva, l’hegemonia econòmica alemanya a Europa o fins i tot la globalització, tenen més a veure amb les problemàtiques de fa un segle que amb el final de la Guerra Freda. Per tant, es podria dir que el nostre present és net de 1914, en tant que la desaparició de la Unió Soviètica, un fenomen històric sorgit de la Gran Guerra, ens retorna a tensions que van ser origen i conseqüència d’aquest conflicte, l’últim gran enfrontament continental provocat pel nacionalisme. Però per a entendre aquest vincle, cal remuntar-se a 1918. Aquell any, les hostilitats van cessar en les trinxeres dels fronts occidentals, però no en els de l’Est i Orient, on la guerra es va anar extingint al llarg dels següents quatre anys, amb seqüeles decisives per a la resta del segle i el que ve ara ja avançat el segle XXI. Per tant, el que tradicionalment s’ha presentat com una única Gran Guerra van ser, en realitat, dues: una crisi d’Orient als Balcans que inesperadament va desencadenar un altre conflicte de naturalesa diferent entre les majors potències industrials d’Europa, que va desembocar en un sagnant empat, resolt per la intervenció dels Estats Units; aquella crisi, amb les seves pròpies regles, es va prolongar uns anys més. El tancament definitiu l’any 1923 va deixar massa incerteses i desequilibris que no van poder evitar la nova embranzida bèl·lica l’any 1939. Tot i ser un pèl llarg, el resum fet en els paràgrafs anteriors és una interpretació personal del llibre i poso l’èmfasi en determinats aspectes de la història, evidentment n’obviant molts altres. Per a mi, com aficionat a la història contemporània, el temps que abasta la Belle époque, la Gran Guerra i el període d’entreguerres esdevé clau per tal de trobar els elements que ens permetin entendre millor d’on venim i on som. El llibre és una edició de l’any 2014, tot just en el moment de commemoració del centenari de l’inici de la guerra. He arribat a aquests autors a través de lectures relacionades amb temes com és el de les nacions oprimides i el secessionisme associats a la Gran Guerra que trobo fascinants per entendre la realitat europea i, en particular, la posició del catalanisme i del nostre petit país en tota aquella voràgine abans i després de la Gran Guerra. Francisco Veiga, és catedràtic del departament d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha estudiat amb preferència l’Europa Oriental, els països de l’antiga Unió Soviètica, i els que conformen la península balcànica i Turquia; és una garantia de qualitat en les anàlisis i interpretacions historiogràfiques força rigoroses que n’aporta en la part del llibre que, des del meu punt de vista és més novedosa i important que és el conflicte en el seu vessant oriental, balcànic, rus en el sentit ampli del terme, tot incloent les zones asiàtiques o túrquiques. Pablo Martín és militar de carrera (Cos d’Enginyers), ha col·laborat en els contingents militars espanyols a l’Afganistan, Iraq i Líban. El llibre es complementa amb un seguit de mapes i làmines que ajuden la interpretació i que són disponibles a http://web.catarata.org/anexos/mapas1gm.html. El llibre és una edició de Libros de la catarata de l’any 2014 amb 318 pàgines. Cada capítol consta d’un petit afegitó amb les cites que es fan en el text i una acurada bibliografia final que compendia totes les cites que s’han fet. Si voleu una bona informació sobre el passat i com ens condiciona el món que tenim ara, aquest és un bon llibre.
Aquesta novel·la aproxima el lector a la crisi financera de 1929, el famós crac bursari que serví d’avantsala a la Gran Depressió mundial que sacsejaria el món d’entreguerres i que seria l’anticip del cataclisme més important del segle XX, la Segona Guerra Mundial. L’acció se situa en els anys vint, on Benjamin Rask i la seva esposa Helen dominen Nova York: ell, un magnat financer de Wall Sreet que ha pastat una fortuna immensa; ella, la filla d’uns excèntrics aristòcrates. Però a mesura que la dècada s’acosta a la seva fi, i els seus excessos revelen un costat fosc, als Rask comencen a envoltar-los les sospites… Aquest és el punt de partida d’Obligacions, una reeixida novel·la de 1937 que tot Nova York sembla haver llegit i que narra una història que pot, no obstant això, explicar-se d’altres formes. L’autor compon amb la, resta del llibre un increïble trencaclosques literari que endinsa el lector en un seguit de veus diferents, versions més o menys confrontades que es van sumant (o restant) entre si i que són un continu interrogatori sobre la veritat o no del que planteja el relat.
Fortuna explora els secrets del capitalisme americà, el poder dels diners, les passions i les traïcions que mouen les relacions personals i l’ambició que ho contamina tot. El llibre s’estructura en quatre parts: la primera és obligacions, que ja he descrit breument en el primer paràgraf. La segona, la meva vida, descol·loca una mica el lector que, en iniciar, la tercera part, memòries, records, comença a albirar per on van els trets del relat i que espera amb avidesa la darrera part, futurs per acabar de situar les peces del puzle i tancar l’obra.
Hernán Díaz, nascut a Buenos Aires l’any 1973, és un escriptor i professor que viu, treballa i escriu a Nova York. És autor de dues novel·les: A lo lejos (2017) i Fortuna (Trust en el seu títol original) de l’any 2022 i que rebé el Premi Pulitzer de ficció l’any 2023. Aquesta última serà adaptada com a sèrie i emesa per la cadena estatunidenca HBO i en la producció de la qual col·laborarà Díaz. La traducció catalana d’EdicionsdelPeriscopi és de 2023, consta d’unes 460 pàgines i amb una curosa traducció a càrrec de JosefinaCaball.
Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista (?) que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents. Si llegim el subtítol “Los orígenes catalanes del fascismo español”, aquí comencen les novetats, perquè fins ara la historiografia espanyola sempre ha considerat que el feixisme al nostre país és un fenomen tardà que no s’inicia fins els primers any 30 i que té una arrel únicament castellana amb dos focus, un a Valladolid amb Onésimo Redondo i un altre a Madrid, amb dos tempos, el madrileny de Ramiro Ledesma per una banda, que confluirà en un primer moment amb el pucelà per a formar les JONS i el de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange per l’altra, que s’unirà amb els anteriors per a formar la primera criatura feixista espanyola, és a dir, FE de las JONS. Doncs bé, la cosa no va anar així exactament, sinó que el feixisme a Espanya té uns orígens molt anteriors, que aquest feixisme castellà seria de “segona generació” i que hi va haver un feixisme de “primera generació” o com diem ara 1.0 que va formar-se, evolucionar i créixer a la nostra ciutat. Aquesta és la primera aportació del llibre, però no l’única.
Personatges implicats en la gènesi de la “Capitanía Cubana”, tots tres capitans generals de Cuba: A l’esquerra Miguel Tacón (1834 – 1837) que es qui introdueix la nova autocràcia militar a l’illa (wikipedia.org) En el centre Domingo Dulce (1868 – 1869) arribà a l’illa com a nou capità general amb instruccions autonomistes del govern revolucionari de Madrid i fou relevat de forma alegal (wikipedia.org) A la dreta Francisco Lersundi (1866 – 1869) impulsor dels “Voluntarios de Cuba” que apartà Dulce i que constituí l’artefacte polític que s’explica al llibre (wikipedia.org)
D’acord amb les tesis dels autors, la història d’aquest primer feixisme espanyol l’hem de buscar a tres ciutats i per ordre cronològic: La Havana, Barcelona i, més tard, Valladolid. Només en època més tardana s’incorporaria Madrid a la història. Un problema addicional (o inicial) és definir el que és feixisme i el que no ho és. Els autors argumenten de manera molt clara com es construeix aquest concepte al llarg dels anys, tot i la dificultat historiogràfica d’establir-hi uns límits i unes característiques clares i comunes a realitats socials i polítiques diferents. Un dels punts claus del treball és la formació del que els autors anomenen “Capitania Cubana”. Per entendre què significa això, cal transportar-se a La Havana colonial del darrer terç del segle XIX quan els negocis dels “ingenios” del sucre i l’esclavisme havien generat una classe oligàrquica molt potent i unes elits d’origen peninsular al seu costat que, per tal de mantenir els privilegis colonials, s’oposaven als desitjos autonomistes de les classes populars, fins i tot amb la formació de milícies “Els voluntaris de Cuba” que utilitzaven la violència per reprimir protestes. Aquestes van desembocar en la primera de les guerres cubanes (1868-1878), l’anomenada Guerra llarga. La Capitania militar (amb les elits
+ i els voluntaris al darrera) funcionava amb autonomia del govern metropolità, després d’ocupar el poder de forma força irregular i aquest comportament consentit de facto seguiria fins al final de l’aventura colonial l’any 1898. Aquest conjunt de poder militar autònom amb unes elits econòmiques al darrera i una milícia civil repressora és el que els autors anomenen Capitania Cubana. És en aquest context on naixerà l’espanyolisme integrista, ja que la Capitania Cubana era defensora aferrissada i sense cap mena de concessió de la integritat territorial de la pàtria, i el militarisme, entès com a autonomia total del col·lectiu per intervenir en política pel damunt del poder civil. Es definiran també dos perills interns contra el seu concepte de la pàtria: el separatisme (en el cas cubà, autonomistes i separatistes són el mateix a ulls del col·lectiu de Capitania) i el perill revolucionari (les possibles revoltes dels esclaus dels “ingenios”).
El militarisme i l’espanyolisme integrista anirien madurant a la llum del regeneracionisme que seguí al Desastre de 1898 i amb el nou experiment colonial africà que, tot i ser més antic, prengué embranzida després de la Conferència d’Algesires de 1905 que donava un petit protagonisme a Espanya en l’assignació internacional d’una franja de territori marroquí al control espanyol. Aquí és covaria una nova classe de militars, els africanistes, molts d’ells passats abans per sedàs ultramarí de Cuba.
Amb el tombant de segle i ja immersa la societat espanyola en el trauma que representà el Desastre, Catalunya era el mirall de Cuba, amb els mateixos perills que havien dut (per la incompetència dels polítics en la visió militarista) a la pèrdua de la colònia: l’amenaça separatista (en aquest cas el naixent catalanisme de la Lliga) i el perill revolucionari (la conflictivitat obrera d’una societat industrial). Aquests factors portaran al llarg dels anys a la formació a Catalunya d’estructures de poder semblants a la Capitania Cubana abans descrita, però amb altres actors, si bé amb repartiment de rols similars. El militarisme anirà creixent al llarg dels anys, amb un intervencionisme cada vegada més descarat en la vida política i social catalana (fets del Cu-Cut!, llei de jurisdiccions, suspensions de les Garanties Constitucionals cada cop més freqüents, formació de les Juntes Militars, etc.). L’espanyolisme, sovint lligat al procés militarista, també seria un brou de cultiu amb múltiples actors, des del lerrouxisme, al carlisme o sectors dinàstics radicalitzats provinents del maurisme. Aquests i altres amb una visió integrista i més o menys reaccionària configuraran al llarg dels anys estructures protofeixistes o prefeixistes. L’ordre públic serà l’excusa per tal que el poder militar s’imposi de manera cada cop més intensa fins a superar el poder civil, arraconant-lo i arribant a actuar al seu marge.
A l’esquerra, Joaquin Milans del Bosch (1854 – 1936) (almendron.com) En el centre Severiano Martínez Anido (1862 – 1938) (Ateneo de Córdoba) A la dreta Miguel Primo de Rivera (1870 – 1930) (Mundo gráfico)
Entre els anys 1919 i 1922 se succeïren tres dictadures de facto a Barcelona i una quarta l’any 1923 que exportà el model a tota Espanya. Les dues primeres tingueren com a protagonista militar el capità general de Catalunya, Joaquin Milans del Bosch i la tercera fou del general Severiano Martínez Anido. Durant aquests anys, el catalanisme (per ells tot era separatisme) era una amenaça, com també ho era l’anarcosindicalisme que als seus ulls amagava una revolució com la bolxevic. Les elits que hi havia al darrera (com a Cuba) eren els industrials barcelonins aplegats a la patronal, així com molts sectors de les Cambres i de la Lliga o els oficials anomenats “junteros“, grup d’oficials que actuava com un lobby de pressió corporativa ben impregnada de militarisme espanyolista. Els “voluntaris cubans” en el cas català, van anar evolucionant en el temps i variaven en funció de l’enemic intern. En tots els casos es tractava de grups violents preparats per enfrontar-se a presumptes enemics al carrer, a l’estil dels esquadristes feixistes italians. El primer grup era la “Liga Patriòtica Española” que des del final de 1918 i el març de 1919 es dedicaven a enfrontar-se a cops de bastó a les Rambles amb els catalanistes més exaltats, sempre amb el vistiplau i complicitat militar. La vaga de la Canadenca, marca el canvi de prioritats, ara focalitzaran en els de la CNT. Aquí la resposta serà doble: en un primer moment la Banda Negra del comissari Brabo Portillo i en un segon moment els ja esmentats Sindicats Lliures lligats a grups carlins i que protagonitzaren amb els grups d’acció de la CNT l’època més dura del pistolerisme. L’arribada de Primo a la Capitania de Catalunya coincidirà amb la irrupció del darrer grup organitzat ja genuïnament feixista, “La Traza“, encarat a la lluita contra el catalanisme radical i lligat a oficials “junteros”
Conferència en la que parla el president de la Liga Patriótica Española Jaime Bordes el març de 1918 (Archivos ABC) El general Miguel Arlegui (1858 – 1924) en la seva presa de possessió com a cap superior de policia de Barcelona. A les ordres de Martínez Anido, dirigiria la cruenta repressió contra el moviment obrer amb el suport de la patronal en el pistolerisme. Primo de Rivera l’anomenà Director General d’Ordre Públic a la seva Dictadura, però morí sobtadament d’un infart (Mundo Gráfico)
La darrera Capitania Cubana la protagonitzarà Primo de Rivera amb el seu cop d’estat, en aquest cas un cop real, no oficiós com els anteriors. Darrere seu hi havia un conglomerat heterogeni d’elits i un grup amb projecte de convertir-se en milícia auxiliar, “La Traza”. Però les circumstàncies, el fet que darrere aquest grup hi hagués militars de les Juntes oposades als africanistes dins l’exèrcit i els equilibris entre els grups que van donar suport al cop va motivar que s’arraconessin els trazistes en benefici del Somatent. Primo necessitava un suport polític i el va anar a buscar a Valladolid on va aprofitar un grupuscle de la dreta catòlica agrària, sense carlisme de fons com els Lliures i de creació molt recent (es formà al desembre de 1923, poc després del cop d’estat) i a partir d’aquí crea la Unión Patriótica. El missatge del dictador era evident: el partit de la Dictadura no podia ser ni de Barcelona ni de Madrid, sinó de Valladolid i castellanista.
A l’esquerra Ramon Sales(1893 – 1936) militant carlista i líder principal dels Sindicats Lliures (wikipedia.org) A la part superior dreta: reunió de presidents del Sindicat Lliure l’any 1922 (wikipedia.org) En el centre: anys del pistolerisme, enterrament de l’inspector de policia assassinat en atemptat Antonio Espejo (1921) (wikipedia.org) A l’esquerra inferior: Els tres primers obrers anarquistes assassinats amb la “llei de fugues” (federacionanarquista.net) Inferior: Portada de l’Esquella de la Torratxa en un monogràfic sobre el pistolerisme i les dues pistoles insígnia, la Star dels pistolers dels Lliures i la Browning dels grups d’acció anarquistes (Esquella de la Torratxa)
La història del feixisme de segona generació, tot i que el llibre l’explica d’una manera molt clara, no forma part nuclear de la recerca del llibre i per tant no entraré amb detalls i em conformaré amb les quatre pinzellades que he fet en paràgrafs anteriors.
Per a desenvolupar els arguments apuntats, l’obra s’estructura en vint-i-set capítols. Els onze primers no tenen un ordre cronològic estricte i plantegen diferents arguments per a comprendre el desenvolupament del «Fascio de Les Rambles». En canvi, els següents desenvolupen el tema de manera linial i cronològica. El llibre és un assaig interpretatiu, per la qual cosa alguns temes estan molt desenvolupats i altres només s’hi apunten somerament. Com que algunes qüestions són transversals, és reiteren informacions en diferents capítols per a facilitar la seva lectura. El text, com ja he citat, està format per una introducció, 27 capítols i unes conclusions (392 pàgines). Al final s’incorporen annexos amb els noms dels caps de govern, capitans generals de Catalunya i governadors civils barcelonins de l’època així com una relació de textos (26 pàgines). un índex d’abreviatures i sigles i un apartat de notes agrupades per capítols (67 pàgines) i una bibliografia exhaustiva. Tanca el llibre un índex general dels capítols i apartats (68 pàgines). Al començament del llibre hi ha un mapa de la Barcelona de 1930 on es mostren els llocs importants de l’assaig, tots situats a les Rambles i el seu entorn. Un total de 567 pàgines en una molt bona edició de Pasado&Presente. El redactat és excel·lent i la claredat del relat absoluta. Els autors són garantia de qualitat. Cada capítol comença amb una breu síntesi del que posteriorment es desenvoluparà i això facilita molt la lectura. Potser li manca un índex onomàstic que permeti buscar amb facilitat els molts personatges que apareixen de manera contínua en el relat.
Xavier Casals Meseguer és doctor en història i combina la docència, actualment a la URL – Blanquerna, amb la divulgació i la recerca. És autor de molts estudis sobre la ultradreta, com Ultrapatriotas (2003), i UltraCatalunya (2007). Ha analitzat les dictadures espanyoles a Miguel Primo de Rivera (2004) i Franco i los borbones (2005), així com el canvi polític català actual a El oasis catalán (2010) i Partidos y elecciones en la Cataluña del siglo XXI (2011), obra que va coeditar amb Joan Marcet).
Enric Ucelay-Da Cal és catedràtic emèrit d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra i doctor en història per la Universitat de Columbia. Es va doctorar també a la UAB amb la tesi El nacionalisme radical català i la resistència a la Dictadura de Primo de Rivera (1983). Les seves aportacions a la trajectòria del nacionalisme català són essencials per entendre els corrents historiogràfics dels darrers quaranta anys. Autor d’un centenar d’articles sobre temàtiques catalanes, espanyoles i europees, entre les seves monografies destaquen notablement La Catalunya populista: imatge, cultura i política a l’etapa republicana (1931-1939) (1984) i El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (2003) i, amb Joan Esculies, Macià al país dels soviets (2015), entre d’altres. Amb Arnau Gonzàlez ha col·laborat en diverses obres anteriors.
Aquest és el segon llibre de la trilogia sobre el dictador italià que ha escrit Antonio Scurati. El primer el podeu veure ressenyat en aquest blog clicant aquí. En el llibre anterior s’explicava el naixement del feixisme fins l’ascens al poder i els primers anys al govern que culminaven amb l’assassinat del principal opositor parlamentari, el socialista Giacomo Matteotti i la posterior i desvergonyida assumpció de responsabilitat política de l’atemptat en seu parlamentària, per part del propi Duce. El període històric contemplat en el primer llibre s’inicia l’any 1919 i acaba amb l’esmentat discurs de tres de gener de 1925.
“El hombre de la providencia” comença el febrer de 1925, amb una poc coneguda i amagada malaltia de Mussolini i acaba l’any 1932. És el període de consolidació del règim, de la transformació definitiva en una dictadura unipersonal. L’estructura del llibre és similar a la primera part, amb narracions curtes, de dues a quatre pàgines referides a un mes i l’any que s’està descrivint i documents reals que són de fonts variables i que donen suport i força historiogràfica a la narració que s’ha fet prèviament. Les fonts són variades i hi inclouen: premsa del moment, tant de l’Itàlia feixista com de països occidentals, correspondència entre personatges diversos que hagin sortit en la narració, arxius del partit feixista, arxius policials o militars, etc. En cadascun dels petits relats que conformen l’obra, és fa al·lusió a un personatge que és el conductor principal de la narració. Evidentment, qui té més protagonisme és Mussolini, però hi ha d’altres personatges que prenen el relleu conforme avança cronològicament el relat. En aquests anys descrits trobarem alguns personatges coneguts de la primera part com Italo Balbo, Leandro Arpinatti o Emilio de Bono, entre molts d’altres, tots ells jerarques feixistes de primera tongada, però ara prenen el relleu altres jerarques que sempre, des d’un punt de referència sotmès al Duce i elevat a la maximilitat totalitaria, tindran el seu paper rellevant en la política i les intrigues del període. Homes (sempre homes en un règim hipermasclista) com Augusto Turati, Roberto Farinacci, Arturo Bocchini o Achille Starace. La família i les amants continuen tenint un paper rellevant en aquesta història, ja que la relació del Duce amb la seva dona Rachele, continuarà des de la distància i la humiliació constant per les nombroses amants que el Duce no amagava i que ella carregada de fills aguantava amb resignació. La seva filla gran, Edda, tindrà un cert protagonisme en el relat quan es descriuen les seves peripècies d’adolescència, amb rigorós control patern i el seu casament, gairebé imposat, amb Galeazzo Ciano, fill d’un feixista de primera hora (Constanzo Ciano) que després de la Gran Guerra es va enriquir i assolir un títol nobiliari, sobretot degut a les influències polítiques. Militars declaradament feixistes com Rodolfo Graziani, o no del tot com Pietro Badoglio, ocupen també la seva part en el relat. També tenen la seva quota els responsables dels molts atemptats contra el Duce que, sense reeixir en cap cas, es van produir durant aquests anys.
L’any 1925 es clau en la transformació de l’encara formal i moribunda democràcia italiana en una dictadura. Bona part del relat explica, de manera detallada, els passos i períodes d’aquesta “transició”. El paper de l’oposició democràtica va ser penós o directament patètic i, entre 1925 i 1927, la majoria estaven a l’exili, com el liberal Giovanni Giolitti o el socialista Pietro Nenni. Altres, com l’intel·lectual comunista Antonio Gramsci moriran a la presó o com a conseqüència de les pallisses dels esquadristes com es el cas de Giovanni Amendola.
Consolidat el seu poder personal, Mussolini inicia, amb la continuació de la inacabada conquesta de Líbia, l’aventura colonial encara de manera tímida. Aquí el paper de Graziani és important ja que serà el responsable de l’ús massiu contra població civil del letal gas mostassa. Les lluites entre jerarques pel poder i les prebendes dins del partit són part important de la història, en un clima on la corrupció i la situació de Mussolini per sobre del bé i del mal, són presents de manera continua. L’any 1929 serà el de la reconciliació entre el règim i el Vaticà, ja que es signarà el Concordat pel qual quedarà blanquejat el règim feixista. En les negociacions tindrà un rol important el germà del Duce, Arnaldo Mussolini feixista i catòlic pietós. El llibre tanca, l’any 1932 amb la defenestració política (purga) del poderós Augusto Turati i la definitiva postració de la seva antiga amant Margherita Sarfatti defensora de l’art del Novecento Italiano que, com ella, serà oblidat en benefici de l’art del Nou Estat.
El llibre d’Alfaguara està traduït per Carlos Gumpert (des del meu punt de vista, una bona traducció) i es va publicar l’any 2021. Consta de 587 pàgines, de les quals 560 són de text i les darreres vint-i-set són un apèndix onomàstic on es fa una breu descripció de cadascun dels personatges que van apareixent, amb dades biogràfiques de la seva vida fins el període de l’obra (entre 1925 i 1932). L’autor els agrupa en categories: feixistes, simpatitzants i afins; demòcrates, opositors al règim i antifeixistes; autors dels atemptats; la “quarta vorera”: Tripolitània, Cirenaica i Fezan; els homes del Vaticà; parents, amics i amants. Potser no és un llibre tan addictiu com el primer, però continua sent una lectura interessant, formativa i molt important per entendre la història del feixisme.
En breu síntesi, aquest llibre és una història del fenomen militar a Espanya durant el segle XX, tal com apunta el subtítol que ja amaga de manera implícita el concepte de militarisme, és a dir, l’obsessió dels militars per controlar l’Estat i la societat civil que provocarà, en una part important d’aquesta la resposta contrària, és a dir, l’antimilitarisme. El llibre s’estructura en tres parts: una primera que s’inicia amb el “desastre” del 98 i que finalitza en la guerra civil. La segona que avasta tot el franquisme fins la mort del dictador i la tercera que descriu i explica les intromissions dels militars durant l’època de la transició. Tal com ens recorda l’autor en la introducció, no es pot fer la història d’Espanya (ni de cap país) sense entendre i analitzar el pes, la incidència i l’evolució del seu exèrcit. Tot partint de la frustració amb la pèrdua definitiva de les colònies (1898), la mirada militar es va haver de dirigir cap a la vida interior del país; aquesta mirada, cada cop més conservadora i contrarevolucionària, o directament reaccionària, és un exercici constant d’intromissió (el que anomenem militarisme). És obvi que exèrcit i democràcia han estat dos conceptes antagònics i amb hostilitat mútua durant la major part del segle XX. Farem una breu descripció dels aspectes més importants de cadascuna de les tres parts que conformen l’obra:
En la primera: Del desastre del 98 hasta la guerra civil: el recurso militar, es constata que la conseqüència més tràgica per a la història d’Espanya de l’anomenat “desastre” del 98, fou el creixent protagonisme de l’exèrcit. El disseny fer per Cánovas d’un rei “soldat” a l’estil prussià i un exèrcit per a les colònies, saltà pels aires amb la derrota i a partir d’aquest moment girà l’estament militar cap al control del país, dels múltiples “enemics interiors” cosa que creà una hostilitat mútua creixent entre els militars i la societat civil. En la premsa i bona part dels polítics es destacaren les crítiques a la corrupció i la incompetència de l’exèrcit; entre les classes populars s’estengué l’antimilitarisme, ja que eren els seus fills la carn de canó que de manera obligatòria havia fet la guerra i havia mort a Cuba o a les Filipines. Els militars reaccionaren ofesos en el seu honor i carregaren reprimint les manifestacions populars o responent amb violència corporativa les crítiques de la premsa. Els coneguts “fets del Cu-cut” l’any 1905, són un dels molts atacs que oficials ofesos i uniformats fan contra la premsa per tota Espanya. La conseqüència immediata d’aquest atac és la intromissió de la justícia militar en la vida civil a través de la Llei de Jurisdiccions (1906) que regulava legalment l’intervencionisme. Aquesta llei (o els seus principis) estaran en vigor (amb l’excepció del petit període republicà) fins ben entrada la transició a mitjans dels anys vuitanta del passat segle. L’exèrcit girà la seva mirada cap a l’enemic interior i serà la punta de llança de la repressió en les insurreccions i conflictes socials de les tres primeres dècades del segle XX. Les noves guerres colonials al Rif fomentaran dins l’exèrcit una nova etapa amb més pena que glòria i, amb l’aflorament dins la milícia d’una nova casta, selecta, sanguinària i cruel, els africanistes que en un medi hostil, violent i corrupte com era el nord d’Àfrica, ascendien ràpidament a l’escalafó per mèrits de guerra.
Valeriano Weyler (1838 – 1930) va tenir un paper molt destacat en la guerra de Cuba i va ser el responsable de la repressió a Barcelona durant la Setmana Tràgica l’any 1909 (wikipedia.org) Fernando Primo de Rivera (1831 – 1921) va ser capità general de Filipines i era tiet, tutor i mentor del futur dictador Miguel (wikipedia.org) Manuel Fernandez Silvestre (1871 – 1921) general en cap de les tropes a Melilla, va morir durant el desastre d’Annual (wikipedia.org)
La societat espanyola, enmig de conflictes i molta inestabilitat social, comprovava com s’havia militaritzat progressivament la seva vida, tant en l’ordre públic com en la justícia, el món associatiu, la premsa, etc. Cal pensar que l’any 1922, el pressupost del ministeri de la Guerra representava un terç dels ingressos (i això es mantindrà o augmentarà). Cada cop més, la política pivotava sobre l’exèrcit i la solució que albiraven els militars era la del “cirurgià de ferro”, el cop militar. L’anomenat desastre d’Annual (juliol – agost de 1921) amb 11.000 soldats morts representà un punt d’inflexió i un xoc enorme a la societat espanyola. La comissió parlamentària d’investigació dels fets posà de manifest la incompetència i la corrupció militar així com el paper gens clar del “rei soldat”. La resposta a tants mals (i a amagar les males pràctiques del rei al Marroc), serà la dictadura de Primo de Rivera, amb la màxima militarització de la vida espanyola fins aleshores: un règim populista de dretes, autoritari i profundament repressiu que durà set anys i el balanç del qual serà molt negatiu ja que no aconseguí cap dels seus objectius i fou vist com una intromissió superlativa de l’exèrcit en la vida civil. La conspiració militar contra la dictadura fou rellevant: la fracassada Sanjuanada de 1926 i l’oposició militar republicana, la Unión Militar Republicana (no la confongueu amb la posterior Unión Militar Republicana Antifascista o UMRA que naixerà posteriorment per contrarestar la sedició reaccionària dins l’exercit entrats els anys trenta) que conspirà amb el grup civil derivat del pro-republicà Pacte de Sant Sebastià i fracassà en la seva insurrecció de Jaca (12 de desembre de 1930).
El primer Directori Militar (1923) amb Miguel Primo de Rivera a l’esquerra i el rei Alfons XIII en el centre (diariodejerez.es) La insurrecció de Jaca: postal commemorativa amb els dos militars republicans afusellats (elperiodicodearagon.es)
L’arribada de la II República donà lloc a una breu lluna de mel entre polítics i militars. Aquesta sintonia acabà ben aviat: l’anticlericalisme portat a les institucions i les lleis republicanes i les ànsies intervencionistes de bona part de la institució militar portaren al ràpid i mal planificat intent de Sanjurjo (agost de 1932). Una part de l’oficialitat creà, al voltant de les eleccions de 1933, la UME (Unión Militar Española), d’inspiració monàrquica i feixistitzant, que confluí amb les maquinacions conspiratòries dels generals i que fou la clau en la planificació del cop d’estat de juliol del 1936 que, un cop fracassat, conduí a la guerra civil.
Militars africanistes: fotografia amb alguns dels més coneguts que s’implicaren en el cop d’estat de juliol de 1936 (elmundo.es)
En la segona part: El militarismo tras la guerra: guardián y guía (1939 – 1975) es descriu la intervenció de l’exèrcit en política durant el llarg període del franquisme, d’una manera i unes dimensions mai vistes abans del segle XX. De tota manera el militarisme va variar en les diverses fases del règim franquista i sempre limitat per la voluntat personal de Franco. Constituí un dels pilars del règim, juntament amb les diferents faccions de la dreta més o menys reaccionària i de l’Església. Després de la guerra, el panorama militar era dominat per un pensament burocràtic, amb tendència a administrar (i gaudir-ne), sense assumir riscos, la victòria que tant havia costat; aquesta victòria era definitiva, intransigent, sense reconciliació possible. La justícia militar continuà fent-se càrrec dels delictes polítics a través del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo que no seria substituït pel Tribunal de Orden Público (el TOP) civil fins a finals de l’any 1963. Fou un exèrcit polític tal com les lleis franquistes el definien, ja que Espanya quedava dividida entre els “rojos” i els “nostres” i calia, per tant, vigilar que aquesta divisió fos permanent i que l’enemic interior, contra el qual havien de vetllar, estigués a la presó, a l’exili o calladet a casa seva; aquesta obsessió per l’enemic interior fou una constant de l’exèrcit durant tota la dictadura franquista i de manera permanent es feien plans des dels Estats Majors per a controlar les ciutats i els seus barris perifèrics, amb actualitzacions constants al llarg dels anys.
Títols nobiliaris: A tots aquests generals; Franco els va concedir un títol nobiliari 1a fila: Mola/Yagüe/Kindelan/Saliquet/Moreno Fernández/Queipo de Llano/Moscardó/Carrero Blanco 2a fila: Dávila/García Escámez/García Pallasar/GarcíaMorato/Varela/Suanzes/Vigón/Cervera/Martín Moreno Si voleu més informació o saber quin títol tenia cadascú seguiu l’enllaç
En un país calamitós econòmicament, l’exèrcit s’emportava més d’un terç del pressupost, en bona part per a pagar unes plantilles sobredimensionades; aquesta ruïna només es va plantejar d’abordar a partir dels plans d’estabilització a finals dels cinquanta amb la necessitat urgent de reduir la plantilla. L’exèrcit controlava els càrrecs polítics (ministeris, direccions generals, governs civils, alcaldies, etc) i això es mantindria fins a l’arribada dels equips tecnocràtics a partir dels anys seixanta; en un segon nivell es col·locaven els ex-combatents, vídues o fills de caiguts; tots tenien llocs assegurats en l’administració, ministeris, notaries, serveis diversos, etc. El militar era el personal de més confiança i lleialtat al Caudillo, aquí cal esmentar els “alfereces provisionales” de la guerra, uns 33.000 que tindran un paper de fervor franquista fins el final del règim.
L’any 1947, el coronel d’estat major (després general) Miguel Martin Naranjo ideà aquesta surrealista fórmula per a conèixer la potència guerrera d’una nació (X); fixeu-vos sobretot en la variable P i l’exponencial E (imatge del llibre)
La ideologia de l’exèrcit es mostrà més o menys inalterada fins el final del règim: a) nacionalisme espanyol exacerbat amb exaltació de la Pàtria, amb la religió i l’aïllament com a essència, b) la guerra és bona però com que tenim un material depriment i tecnològicament endarrerit, el més important és la hidalguia espanyola: la moral, la pàtria, la història gloriosa, la disciplina, la religió. Tot això compta més que el bon material bèl·lic (que l’exèrcit espanyol no tenia), c) l’honor i la reivindicació del militarisme.
La principal intervenció de l’exèrcit en la societat era a través de la justícia militar; el ventall delictiu on podien entrar els tribunals militars era molt ampli. El primer escàndol internacional on es qüestionà fermament tot això va ser pel consell de guerra i execució de Julian Grimau (abril de 1963). Les protestes van ser tan fortes que el propi règim accelerà la posada en marxa del TOP a finals de desembre del mateix any. El segon escàndol, encara més important fou el procés de Burgos de desembre de 1970 contra militants d’ETA i on la justícia militar recuperava el protagonisme: l’accés de periodistes al judici va deixar clar davant del món quina era la categoria jurídica dels militars franquistes.
El llibre analitza el paper del servei militar en aquella època: adoctrinar la joventut i formar moralment la tropa, és a dir, fer proselitisme polític i, per tant donar sentit cristià, espanyol i militar per a la vida al jovent. Els resultats de tot plegat foren un fracàs molt gran. A partir dels anys seixanta, una part de l’oficialitat més jove que no havia fet la guerra ideà el concepte d'”exèrcit social” segons la qual les forces armades devien convertir-se en llar, escola i taller; és interessant la lectura d’aquest aspecte, sense abandonar de cap manera l’essència franquista.
A partir de finals dels cinquanta, la irrupció dels tecnòcrates en el govern portaren a un xoc amb els militars i a la reactivació del militarisme. En aquests anys neix com un grup de pressió la Hermandad de Alfereces Provisionales (HAP) que des de la puresa ideològica franquista, s’oposava al nou poder lligat a l’Opus Dei. A finals del seixanta, el règim entra definitivament en descomposició i amb la mort de Carrero Blanco (desembre de 1973) es va deslligar la histèria amb la formació de l’anomenat búnquer que agrupava molts sectors reaccionaris de les forces armades a més dels excombatents, l’HAP i grups d’extrema dreta. La mort del dictador (20 de novembre de 1975) fou acollida amb pànic per molts sectors, però també amb la determinació total de mantenir el règim del 18 de juliol.
La darrera part del llibre explica Las intromisiones contra la democracia (1976 – 1986). L’autor ens diu que el risc d’un cop d’estat era molt elevat després de la mort de Franco, que les conspiracions militars van ser moltes i diversificades. Aporta una sèrie exhaustiva de motius que expliquen que finalment cap d’aquestes conspiracions reeixí. Es fa una clara descripció dels principals actors polítics de la Transició (l’Exèrcit, els partits polítics (tant de dreta com d’esquerra) i els mitjans de comunicació) i s’apunta que la resposta política a l’agressiu colpisme va ser cedir, deixar intactes els seus privilegis i la seva autonomia, amb una política d’apaivagament que continuà ascendint en l’escalafó i deixant en llocs clau destacats reaccionaris potencialment colpistes; els pocs militars demòcrates (començant per la Unión Militar Democràtica, formada els darrers anys del franquisme) van ser sistemàticament relegats, marginats en els ascensos i sancionats pel seu pensament o directament, com és el cas dels dirigents de la UMD, empresonats. La política de passivitat va ser totalment contraproduent, ja que els militars menyspreaven la presumpta covardia dels polítics i s’embravien en la seva actitud contra els polítics en general. Únicament se sentien insegurs i emprenyats davant l’actitud d’un nombrós grup de periodistes de diaris i revistes que denunciaven sistemàticament els discursos antidemocràtics dels militars, els seus plans conspiradors, la suïcida política d’ascensos i les depuracions dels militars demòcrates.
La UMD: Grup amb alguns dels membres fundadors de la UMD (espaciosplurales.com)
L’intervencionisme comença amb el pro franquista govern d’Arias Navarro en forma d’escrits, dirigits al mateix Arias o al re,i advertint de no continuar per un camí que portava Espanya a la perdició i amb reunions entre alts comandaments amb la finalitat de transmetre al rei el seu malestar per l’evolució política. Les extorsions contra el primer govern d’Adolfo Suárez s’incrementaren durant el procés d’aprovació de la llei de Reforma Política i de manera irada quan es produí la legalització del PCE (aquí amb dimissions de ministres militars ultres). La feina del ministre Manuel Gutiérrez Mellado és àmpliament descrita, comentada i discutida; durant aquest mandat i ja sent ministre de defensa Gutiérrez Mellado, es conservaren les mesures repressives contra la UMD, tot entenent, de manera ingènua i poc racional, que legitimar la UMD era polititzar l’exèrcit: es sacrificaven els seus membres per un malentès pragmatisme polític.
En aquests anys els atemptats d’ETA contra les forces armades foren un catalitzador de les protestes contra el govern i a favor del sotllevament. De tota manera les trames conspiradores eren molt diverses i poc coordinades; a finals dels setanta sorgeix una anomenada Uión Patriótica Militar que amalgama sectors de la ultradreta civil i dirigida per un grup de coronels i tinents coronels des de la base que calia actuar amb l’esperança que el “sano pueblo español agradecido a Franco, fuese fiel a su legado“. Aquestes conspiracions eren tan notòries i majoritàries que gairebé mai havien de recórrer a la clandestinitat, si més no en les primeres etapes captatòries i conscienciadores.
L’època constituent va ser d’enorme efervescència tant a les casernes i sales de banderes com en el Congrés dels Diputats; tot i que no agradava ni el reconeixment de les nacionalitats, ni de la llibertat religiosa, ni el règim de llibertats en general, la manca de cohesió interna portà l’estament a pressionar, per tal de condicionar en aspectes concrets: els tribunals d’honor, l’objecció de consciència o la pena de mort i, per sobre de tot, l’autonomia militar que implicava el no sotmetiment de les forces armades a l’autoritat civil. L’autèntica diana de les protestes a les casernes fou el vicepresident per afers de la Defensa, el tinent general Gutiérrez Mellado, que hagué de suportar diversos i greus actes d’indisciplicina per part de comandaments militars no gens minoritaris. El més sonat i, molt ben explicat al llibre, és el que va tenir lloc el 17 de novembre de 1978 al Centre d’Instrucció de Marineria de Cartagena en presència de més de 800 alts càrrecs militars, tot coimcidint en les dates amb el desmantellament del primer intent conspirador mínimament organitzat, la que es coneix amb el nom d’Operació Galaxia.
Després d’aprovada la Constitució, l’ambient a les casernes, als casinos o a les sales de banderes era inflamat, no deixaven de maldir Suárez i el “Guti”, considerats traidors a l’honor. Però passar de les proclames a l’acció era una altra cosa. Calia un lideratge que no hi era, una alternativa política i un suport social inexistents. El primer intent va ser l’Operació Galaxia prevista per novembre de 1978 i encapçalada pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina i pel capità d’infanteria, destinat a la policia nacional Ricardo Sáenz de Ynestrillas que tot i que no tenien cap estructura important planificada, pensaven que la pura acció seria l’encenall d’adhesions massives. Hi participaven tres oficials més que no van ser encausats. L’intent va quedar avortat per la delació d’un dels assistents a les reunions de planificació, ja que els serveis d’informació de l’exèrcit, totalment controlats pels franquistes “no tenien coneixement de la trama”. L’absoluta benevolència del consell de guerra del maig de 1980 va ser patètica.
Els militars colpistes del 23 F que van ser jutjats, el dia de l’inici del consell de guerra el febrer de 1982 (RTVE)
Ja des de finals de 1979 el cap de la Divisió Cuirassada Brunete general Luís Torres Rojas preparava un cop que implicava la seva divisió, la Brigada Paracaigudista i helicòpters. El seu objectiu era un govern militar que acabés amb les autonomies i el PCE, però les filtracions van arribar a la cúpula del Ministeri de Defensa; per tal d’evitar reaccions tèbies de la UCD, Juli Busquets, militar que havia estat membre de la UMD i diputat del PSC, filtrà tota la informació a la premsa. Torres Rojas va ser cessat i destinat a La Corunya; la resposta del govern va ser novament fluixa i condescendent. El llibre explica detalladament els plans del cop que Busquets va filtrar i que va publicar Diario 16. La resposta del món polític va ser una mena de síndrome d’Estocolm col·lectiva, ja que dirigents socialistes i fins i tot Santiago Carrillo es van afegir a la idea que tot era exagerat, que no n’hi havia per tant.
Per acabar el llibre es fa una molt correcta explicació de l’organització del cop d’estat del 23 F, de la campanya de la premsa ultra i conservadora (amb els diaris El Alcázar i El Imparcial al capdavant demanant un govern d’unitat comandat per un militar ja que la Pàtria s’enfonsava. Tant des de la UCD (en ple procés de descomposició) com des del PSOE o inclús el PCE, es feren reunions més o menys discretes amb el general Alfonso Armada per explorar el suport de la Corona a un govern provisional a l’estil De Gaulle. L’ambient era molt caldejat i nombrosos capitans generals exigien per escrit a Suárez un canvi total en la política interna i sobretot en la presumpta inconstitucionalitat de les autonomies catalana i basca. La sobtada dimissió de Suàrez (29 de gener de 1981) va ser una manera d’aturar el que des de diverses fonts militars s’estava preparant, però les trames no tenien aturador i Antonio Tejero el començà amb l’ocupació del Congrés el dia de la investidura del candidat Leopoldo Calvo Sotelo. Col·laborant amb el cop hi havia centenars de generals, caps i oficials disposats, tot i que finalment la majoria dubitativa no es va moure. El paper del rei (en aquest cas no va fer com el seu avi) va ser determinant. La majoria de militars que pensaven que el rei era al darrera o, si més no, consentia el cop es van veure desconcertats i no es van moure o van tornar a les casernes. L’autor explica molt extensament les conseqüències del cop i el paper claudicant del nou govern que quant a política militar va continuar actuant amb la mateixa por i inseguretat que els anteriors; això si, l’entrada del llavors tinent coronel Emilio Alonso Manglano de convicció democràtica al comandament del servei secret (el CESID), va permetre desarticular els futurs intents conspiratius que confluien amb una trama molt més estructurada i dirigida per coronels i també amb una gran part de comandaments implicats, en l’anomenada Operación Cervantes planificada per a la jornada de reflexió prèvia a les votacions del 28 d’octubre de 1982 que donaren la victoria als socialistes. Aquesta trama està molt detallada en el text, així com el desenllaç judicial que, igual que en cas del consell de guerra del 23 F, representà un fiasco per a la societat civil. L’arribada dels socialistes al poder i el nou ministre de Defensa Narcís Serra coincideixen amb les darreres alenades del desafiament militar durant la Transició.
L’Operació Cervantes: informació de premsa de l’època (La Voz de Galicia)
Un breu epileg explica els motius del final del problema militar a Espanya, tot i ser un col·lectiu profundament conservador (com és norma a la majoria de països de l’entorn) i com lentament les lleis, les noves mentalitats, la biologia que ha anat eliminant les restes del franquisme mes intenses, els nous programes d’ensenyament a les acadèmies militars, la incorporació a l’OTAN i les missions exteriors, tot això ha contribuït a que el militarisme, tal com s’ha descrit en aquest resum, estigui en hores baixes.
El llibre és escrit per Juan Carlos Losada, un historiador gallec, gran expert en història militar i prologat per Ángel Viñas. Es tracta d’una edició de Pasado & Presente l’any 2020, de 329 pàgines, incloent una bibliografia bàsica, un índex alfabètic i l’índex general. L’autor no inclou notes o una bibliografia més extensa amb justificacions de les cites, ja que això implicaria una extensió del text i no redundaria en la funció divulgativa que pretén. La lectura del text és molt amena, està molt ben escrit i el relat és continu, ben lligat, atrapa amb facilitat qui vulgui entendre la realitat política espanyola al llarg del segle XX. Fent meves les paraules d’Ángel Viñas, podria ser una lectura obligatòria per acabar d’entendre la historia del convuls segle XX a Espanya. Jo he trobat algunes llacunes que m’han sobtat i en cito dues. La primera és la Marxa Verda (1975) i el procés de descolonització del Sàhara Occidental on els militars van tenir un important paper. D’això no es diu res. El segon, en parlar de com els militars condicionaven el debat constitucional l’any 1978, no es fa cap referència a la manera com es va discutir i “pactar” l’article 2, aquell que inclou la frase “… indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles …”, potser no és important, però a mi, el fet de no esmentar-ho, m’ha sobtat.
Perduda en el barri de Jimbō-chō a Tòquio, un barri farcit de llibreries i editorials (un total de més de 170!), la jove protagonista i narradora Takako, busca la petita llibreria Morisaki que ha estat regentada durant les darreres tres generacions per la seva família. Allà trobarà el seu oncle Satoru que és qui porta el petit negoci especialitzat en llibres vells. Satoru acull la Takako en el petit apartament situat a l’altell de la llibreria. La jove ha perdut d’una tacada, el seu promés Hideaki, la seva feina i la seva orientació i situació en el món. En Satoru ha quedat també sol després que la seva dona Momoko l’abandonés. La Takako accepta l’oferta del seu oncle i viurà literalment envoltada de llibres. Descobrirà un món que li és alié i les noves relacions humanes i literàries al voltant de la llibreria Morisaki, li ajudaran a redreçar el rumb de la seva vida.
Satoshi Yagisawa (llegir.cat)
És una novel·la breu (161 pàgines) que pots llegir de manera molt ràpida. És àgil, optimista, positiva en un món com el nostre que no es descriu precisament per aquests adjectius. La frescor de les descripcions, dels personatges i de les relacions humanes entre ells, provoquen una lectura immersiva que no pots abandonar, que t’enganxa de la primera fins la darrera línia. El llibre és editat per Navona l’any 2023 i és la primera novel·la de Satoshi Yagisawa (Chiba, Japó, 1977). La bona traducció de Jordi Mas facilita la lectura de manera destacada. Cal esmentar que hi ha una adaptació cinematogràfica (jo no l’he vist) de la novel·la, de l’any 2010 i dirigida per Asako Huyga que podeu consultar seguint l’enllaç.
Aquesta setmana ha estat (i la cosa continua) una setmana espectacular en el món del cinema. L’estrena simultània d’aquestes dues pel·lícules a les grans pantalles ha portat moments d’eufòria cinematogràfica al sector. Es tracta de dues cintes completament diferents, tant per la temàtica com per l’enfocament, però la connexió amb el públic es mostra espectacular, tant a les nostres pantalles com a les internacionals. Vaig anar a veure Barbie en una sala premium d’Arenys de Mar, una d’aquestes sales de projecció amb butaques reclinables i un sistema de so Dolby Atmos que és una passada immersiva amb cinquanta dues sortides de so per tota la sala que et garanteixen una bona experiència musical. La primera idea que et ve al cap quan vas a veure aquesta pel·lícula és que et trobaràs amb una horterada kitsch per a nens i adolescents.
La realitat és un molt bon producte de 114 minuts de durada difícilment classificable. Si hagués d’explicar-vos amb deteniment l’argument, em costaria, però provaré, de manera ràpida, de fer-vos-en cinc cèntims (filmaffinity): “Barbie (Margot Robbie actriu principal i productora executiva de la pel·lícula) porta una vida ideal a Barbieland, allà tot és perfecte, amb festes plenes de música i color (rosa per descomptat), i tots els dies són el millor dia. Clar que Barbie es fa algunes preguntes, qüestions bastant incòmodes que no encaixen amb el món idíl·lic en el qual ella i les altres Barbies viuen. Quan s’adona que té els peus plans (és una Barbie imperfecta!!), decidirà calçar-se unes sabates sense talons i viatjar fins al món real en companyia de Ken (Ryan Gosling)”. Si ens quedem amb aquesta descripció i amb la idea preconcebuda del producte Barbie de Mattel (la fàbrica creadora de la nina), podem pensar que veurem una tonteria estúpida i prescindible, però el treball de direcció de Greta Gerwig (directora de Lady Bird i Donetes) és impressionant per aconseguir un producte divertit, reflexiu, de militància feminista, extraordinàriament creatiu. Només us explico l’inici de la pel·lícula, un remake adaptat de “2001, una odissea a l’espai” de Kubrick: Recordeu l’escena dels micos i el monòlit, en aquest cas les nenes, cansades de fer de mares, amb les seves nines-bebès descobreixen de sobte que és molt més divertit jugar a ser unes perfectes empoderades, amb tot (el bo i el dolent) que això porta. Aquesta vegada el monòlit es diu Barbie i la nina vella vola pel cel com ho feia l’ós de Kubrick. No explico res més, aneu a un bon cinema sense inhibicions i passareu una molt bona estona. A la sortida podreu parlar i discutir sobre el sentit de cada escena, no us penedireu.
Oppenheimer és una pel·lícula que, en principi, pot connectar millor amb la nostra realitat, però això és molt subjectiu ja que el cinema és somni. El director Christopher Nolan, un cineasta de pedra picada, ha dissenyat aquest film de tres hores de durada en un format clàssic de 70 mm i rodada amb càmeres Imax que proporcionen una millor resolució sempre en pantalla molt gran. Com que aquí no tenim sales preparades per copsar la resolució pretesa, jo recomano que veieu la pel·lícula en una sala com Phenomena (allà es passa el format de 70 mm) o en sales de grans pantalles amb un sistema Dolby (si és Atmos, molt millor) que us proporcioni un so de molta qualitat. Jo aquest film el vaig veure a l’Aribau.
La pel·lícula està basada en la novel·la de Kai Bird i Martin J. Sherwin Prometeo americano (Debate) sobre la vida del físic estatunidenc J. Robert Oppenheimer (1904 – 1967) que va ser el director del Projecte Manhattan que conduí a l’elaboració de les primeres bombes atòmiques, la primera d’elles assajada al desert de Nou Mèxic (Prova Trinity el 16 de juliol de 1945) i les altres dues llançades sobre Hiroshima i Nagasaki el mes d’agost. En el film s’analitza la vida del protagonista prenent com a centre l’Audiència de Seguretat contra el científic, un procediment legal des de l’Agència de l’Energia Atòmica dels EUA promogut en època del macarthisme per intrigues entre diferents científics inspirada en els expedients aportats per l’FBI de Hoover. Nolan tracta aquest procediment com un centre del relat que va i ve en el temps, sempre en blanc i negre, mentre que les diferents accions relatades de la biografia ho fan en color. Assistirem a la joventut d’Oppenheimer, la seva formació com a físic teòric brillant, les seves relacions formatives amb els principals físics quàntics del moment com ara Heisenberg, Rutherford o Born (també apareix en diferents moments un Einstein escèptic amb tot el referent a la mecànica quàntica). Són importants també les seves activitats polítiques esquerranoses durant els anys trenta, amb especial esment al suport als republicans espanyols durant la Guerra Civil, així com la complexa relació sentimental amb la psiquiatra Jean Tatlock, membre activa del Partit Comunista dels EUA; ell mai tindrà militància, tot i que les seves idees polítiques durant molts anys eren properes. Finalment serà un brillant professor de física a la Universitat de Berkeley on coneixerà a la que serà la seva dona, Katherine Kitty Puening Harrison. La seva brillant trajectòria acadèmica li valdrà ser anomenat director del projecte Manhattan on reunirà a Los Alamos, al desert de Nou Mèxic, els millors científics americans i d’altres països aliats per construir les bombes atòmiques abans que ho facin els nazis, en una trepidant cursa contra el temps. Després de la guerra, les seves opinions sobre la cursa armamentística i les investigacions per a aconseguir la bomba d’hidrogen canviaran, de fet s’hi s’oposarà de manera ferma la resta de la seva vida, i això i les enveges amb altres col·legues el portaran a un calvari personal enmig de les caceres de bruixes dels anys del macarthisme.
Al llarg de la pel·lícula, Nolan demostra la seva habilitat per a mantenir l’atenció de l’espectador, malgrat la complexitat dels detalls històrics. La seva magistral direcció ens guia a través de la vida i els dilemes ètics del protagonista, tot mantenint una tensió constant i creant moments de gran impacte emocional. L’actuació de Cillian Murphy (Robert Oppenheimer) és fantàstica: Murphy aconsegueix transmetre la complexitat interna del personatge, capturant la seva lluita moral i la seva creixent consciència sobre les conseqüències del seu treball. D’altra banda, Emily Blunt brilla en el seu paper com l’esposa d’Oppenheimer, oferint una interpretació commovedora i convincent. El film destaca pel seu aspecte tècnic impecable, la partitura musical, la cinematografia i el disseny de producció es combinen per a crear una atmosfera tibant i emocional que reforça la trama i els conflictes interns dels personatges. Cada escena està construïda de forma molt curosa, transportant l’espectador a l’època i al context de la història. Malgrat tot, la presentació d’una trama tan complexa amb molts personatges i relacions interpersonals difícils i evolutives en el temps, poden dificultar el fet de seguir-la adequadament. Us recomano que hi aneu una mica informats.
Vaig descobrir aquest llibre per casualitat un dia llegint premsa digital, ara fa uns quants mesos: La vida novel·lada del darrer alcalde republicà de Sevilla. La crònica del diari es feia a través d’una entrevista amb l’autor, Antonio Fuentes, un periodista andalús que va començar a investigar la vida de l’alcalde Horacio Hermoso Araujo (1900 – 1936) després de descobrir per atzar un vídeo de Youtube on sortia el fill d’aquest personatge, Horacio Hermoso Serra fent una xerrada sobre la Guerra Civil i la vida del seu pare a un grup d’alumnes de quart d’ESO de l’Institut de Gelves, una població sevillana de la comarca de l’Aljarafe a tocar del riu Guadalquivir i prop de Sevilla. La professora d’Història havia portat l’Horacio a l’institut (això va ser el curs 2016 – 2017). La visió del vídeo va ser l’inici de la recerca, del coneixement i amistat entre l’autor i l’Horacio i de la decisió de novel·lar la vida del darrer alcalde republicà de Sevilla. Vaig acabar de llegir la crònica del diari digital i per curiositat vaig fer una cerca al Youtube; de seguida vaig trobar el vídeo de la xerrada a l’IES de Gelves.
La xerrada a l’institut sevillà. Un impressionant document per a la memòria històrica col·lectiva
Em va atrapar des del començament: una llarga xerrada amb una primera part sobre la guerra civil i una segona sobre la vida y mort del seu pare, així com les vicissituds terribles de la seva família després de la Guerra i durant el franquisme. Amb un llenguatge proper als adolescents i de manera magistral, l’Horacio fa un excel·lent exercici d’història oral i de memòria a un col·lectiu d’alumnes que escolta i participa de manera entusiasta i educada en aquesta activitat d’elevat valor didàctic i per a la memòria històrica.
A la novel·la, Fuentes reconstrueix amb la mirada “veraç” del periodisme, i el potencial “divulgatiu” que permet la ficció, la semblança d’aquest personatge desconegut, un home bo, a qui li va tocar moure’s en la mar convulsa del seu temps: en el seu breu mandat al consistori de Sevilla –des de febrer de 1936 fins al setembre, quan va ser afusellat– va haver de treballar amb les greus conseqüències de les inundacions del Guadalquivir, el boicot de les elits de la ciutat a una Setmana Santa que no volien que se celebrés amb el Front Popular en el poder i un Ajuntament asfixiat pels deutes que arrossegava des de l’Exposició Ibero-americana de 1929. Horacio Hermoso Araujo va intentar celebrar un ple municipal ordinari aquell fatídic dia de juliol, intentant donar normalitat a la vida política malgrat el cop d’estat que ja havia començat a Sevilla, i es va trobar amb les tropes rebels de Queipo de Llano; el van capturar i tot i que durant dos mesos molta gent va intercedir per a salvar-li la vida, finalment va ser afusellat. Els motius de l’assassinat formen part de la trama de la novel·la. L’autor explica la versió de la família, que posa en el centre de la trama al llavors cardenal bisbe de la ciutat, ressentit amb Horacio que havia aconseguit salvar el boicot que les forces vives de la ciutat (i el cardenal) volien fer a la Setmana Santa a l’abril de 1936. Les elits i classes acomodades de la ciutat no li ho van perdonar i van anar per ell. No us explico res més, tan sols unes pinzellades d’una història molt interessant i dramàtica.
El llibre és editat per Plaza & Janés l’any 2023 i consta de 400 pàgines. La novel·la no passarà a la història per les seves excepcionals qualitats literàries, però com a testimoni històric és molt rellevant.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.