Categoria: Cròniques

Josep Sanmartí

Tercera crònica 1948. Sobre dues entitats espoliades vistes per un ateneista.

Imatge principal. El Teatre Bartrina va ser construït l’any 1905 com a teatre del Centre de Lectura de Reus.

L’Ateneu Barcelonès

L’Ateneu Barcelonès, situat des del 1906 en el que fou antic Palau del Baró de Savassona al carrer Canuda, té més de 160 anys de vida social i cultural entre les seves parets. L’any 1948 es ressentia de les conseqüències de la guerra del 36 -39, ja que l’entrada de l’exèrcit franquista capgirà completament el seu funcionament com va passar a moltes altres entitats similars.
La vida de l’Ateneu Barcelonès, una entitat centrada en molt bona part en el debat, la discussió i en la lliure exposició d’idees, quedà molt limitada o escapçada ja que el franquisme va significar-se per controlar i censurar la lliure expressió o l’intercanvi d’opinions i d’idees, si eren contràries a l’ortodòxia del nou règim arreu del país.
El 26 de gener de 1939 la ciutat de Barcelona fou ocupada per l’exèrcit franquista i aquests mateix dia un escamot falangista ocupà l’Ateneu. Hi ha una carta manuscrita, recollida per Mateu Barba, amb aquests text: ¡Arriba España !¡Viva el Generalísimo Franco!. En la Ciudad de Barcelona a 26 de enero -3er año triunfal, los abajo firmantes han tomado posesión en nombre de España (…) el local ocupado por el A.T.B. colocando en el balcón principal del mismo la Gloriosa Enseña Nacional (…) hallan el edificio en aparente estado de conservación, así como la Biblioteca y demás valores literarios y artísticos.

El falangista Luys Santa Marina, pseudònim de Luís Gutiérrez Santamarina, va ocupar la presidència (1939-1952) de l’Ateneu Barcelonès després de la curta presidència del militar Ignacio Despujol. Santa Marina seria a més de procurador a les Cortes franquistes entre el 1943 i 1964. En l’acta on el nomenaren president es llegeix: Es designado por voto unánime el antiguo ateneísta y miembro de la Falange Don Luys Santamarina, teniendo en cuenta su relevante personalidad literaria y sus servicios a España prestados en horas de peligro para la Patria. Entre els seus mèrits destacava el d’haver estat “camisa vieja” de la Falange a Barcelona, de participar en la lletra de l’Himne falangista i en el debat que tingué quan aquesta es fusionà amb las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista on es pronunciaren defensors de principis Totalitaris, Nacionalistes, Revolucionaris, Catòlics “pioneros” amb el simbolisme ”del Yugo y las Flechas” i haver estat un dels participants en el debat que tingueren els fundadors d’aquest moviment, per exemple, en discutir el color del vestuari que els hauria d’identificar així com triar l’uniforme del nou partit. En aquells anys el color de la camisa descrivia un programa polític (nazisme, feixisme…). Santamarina present en aquesta reunió defensà el color “marró”, altres defensaven el verd… El blau fou finalment l’escollit ja que va prevaldre l’opinió del Jefe: José Antonio que argumentava ”La Falange Española de las JONS había de ser una organización rotunda, varonil y firme, y que para ello precisaba de un color neto, entero, serio y proletario: la camisa falangista seria azul Mahón, como la de los mecánicos, como la de tantos obreros fabriles.

José Antonio Primo de Rivera va ser afusellat el 20 de novembre del 1936, en plena guerra. Un dels primers actes un cop acabada la guerra, al novembre del 1939, va ser l’organització d’un “cortejo fúnebre”, una propagandística marxa a peu i amb torxes per transportar el seu fèretre des d’Alacant, on havia esta afusellat, fins al Mausoleu de l’Escorial, recorrent en total 467 Km. Una marxa gairebé teatral, que fou transmesa per “Radio Nacional” i comentada a tota la premsa del moment, a més de passada als cinemes de ciutats i pobles en el Noticiario, NODO. Es pot veure tot el ritual del trasllat a YouTube el document Presente! Funeral de J. A. Primo de Rivera, editat per la Filmoteca Nacional. Una delegació de membres de la Falange de cada territori s’anava rellevant amb l’objectiu de què -com deien- “todas las provincias de España tendrán el honor de llevar en andas sobre sus hombros el cuerpo de su fundador “. Eren 12 membres en cada relleu, caminant amb passos lents i solemnes de 30 centímetres. Totes les províncies d’Espanya hi participaren amb un capellà com a mínim d’acompanyant, i un cap polític i membre de la Falange que en el cas de la província de Barcelona, el capdavanter fou en Luys Santamarina, el president de l’Ateneu. En el recorregut es feien oracions, misses, lletanies, i les esglésies varen engalanar-se amb estendards de la Falange…
Santamarina seria també director del diari del Movimiento Solidaridad Nacional fins el 1963, però va conservar el seu despatx a la “Soli” fins el 1970, quan ja feia temps que no hi posava els peus, segons apunta Ignasi Riera en Els catalans de Franco.

En aquesta etapa l’Ateneu quedà tenyit del blau falangista com ho qualifica en Carles Santacana en el seu capítol “L’Ateneu Barcelonès durant el franquisme” del llibre L’Ateneu i Barcelona 1 segle i mig d’acció cultural. dirigit per Jordi Casassas. Apunta que els socis varen perdre el control de l’entitat i la nova Junta directiva s’adheria al Generalísimo al mateix temps que depurava a llibres i a socis.

La nova junta va suprimir alguns articles com el LVIII, on constava que ”la llengua catalana i la castellana tindrien la mateixa consideració i iguals drets dins de l’Ateneu”. En redactaren un de nou, ara en castellà: La Junta Directiva obrando de por sí, y de acuerdo con los postulados en que se inspira el Glorioso Movimiento Nacional acuerda suprimir el artículo LVIII de los estatutos.

S’evidenciava la intolerància de l’ús de la llengua catalana que el general Àlvarez Arenas, primer Capità General de la quarta regió militar (Catalunya), havia mostrat només en arribar ja que aquest general impedí -segons recordaria Dionisio Ridruejo- que fossin distribuïts els cartells i els fulls escrits en català que havien preparat els Serveis de premsa i propaganda el dia de l’ocupació de Barcelona.

La depuració també va afectar als llibres del fons bibliogràfic. Foren uns 15.000 els volums que no es podrien consultar des d’aquell moment, ja que consideraven que propagaven idearis incompatibles amb el nou ordre i els valors fixats pel franquisme. Al 1975, l’any de la mort de Franco, encara hi havia uns 4.000 volums prohibits. No hi hagué crema de llibres com si que passà a altres ateneus catalans.

Blanquejament del franquisme

El novembre del 1948 el Govern d’Espanya va determinar que els ajuntaments estarien constituïts i organitzats per terços corporatius. En serien tres: el militar, el sindical (hi havia un únic sindicat) i el de les entitats o corporacions representatives de cada ciutat, prèviament seleccionades per l’ajuntament. En el cas de les corporacions o entitats només hi podien participar proposant algun nom que el règim acceptés. L’Ateneu Barcelonès va ser un dels escollits i la Junta directiva va poder presentar a Julià de Capmany (de jove havia estat associat a la Lliga Regionalista de Cambó). Era el propietari de l’Editorial Montaner i Simón i més tard seria també president de la Federació Catalana de Fútbol (1961-64). Per a l’Ateneu, com s’apunta al llibre “L’Ateneu i Barcelona, 1 segle i ½ d’acció cultural”, va significar una millora per la seva economia ja que va veure com la subvenció municipal anual passava de les 12.000 pessetes a les 50.000 al cap d’un any. El president seguia essent Luys Santa Marina. Es notarà un cert canvi. Sabem, per exemple, que Vicente Alexandre poeta de la Generació del 27 hi feu una conferència, com també Josep Maria de Sagarra o Dionisio Ridruejo, també poeta.

D’aquest últim és l’aportació a l’himne creat de manera coral a Madrid per membres fundadors de la Falange: “volverán banderas victoriosas, al paso alegre de la paz”. Ridruejo s’apuntà voluntàriament a “La División azul”, aquella que va anar a Rússia durant la Segona Guerra Mundial. Tornat a Espanya discrepà del funcionament del règim franquista del qual anà allunyant-se en veure com anava evolucionant la situació política. Acusaria a Franco de trair els ideals inicials i es donaria de baixa de la Falange, fet que el va desplaçar de Madrid. Al 1956 el règim l’empresonà i acabà “exiliat” de Madrid instal·lant-se a Catalunya, en concret a Sant Cugat, on entrà en contacte amb el nucli que feia la revista Destino (Sebastià Gasch, Josep Pla, Nèstor Lujan, Santiago Nadal, Joan Estelrich o J.R. Masoliver). Ridruejo participaria també en el posteriorment conegut com a Contubernio de Munic del 5 al 8 de juny de 1962 on hi participaren més de 100 polítics, tant de l’interior com de l’exili (bascos, catalans, democristians, liberals, monàrquics, socialistes o socialdemòcrates). En finalitzar aquella trobada, Salvador de Madariaga diria públicament: Avui ha acabat la Guerra Civil. S’havia consensuat que es treballarien aquests 5 punts:

1. Instauració d’institucions democràtiques…
2. Garantir els drets humans de les persones i llibertat d’expressió…
3. Reconeixement de la personalitat de les diferents comunitats naturals…
4. Llibertat sindical…
5. Possibilitats d’organitzar legalment corrents d’opinió i de partits polítics.

A Madrid hi va haver una gran manifestació condemnant aquesta trobada que comportà una forta repressió política.

Primera lectura pública en català

A les darreries d’aquest any 1948, segons recull Jordi Casassas, es feu la primera lectura pública a l’Ateneu de Barcelona en què s’utilitzava la llengua catalana. En Josep Maria de Sagarra, soci de l’entitat, va llegir uns fragments d’una traducció que ell mateix havia fet de “La Divina Comèdia”. Aquella tímida permissivitat es deuria potser a uns aires “aperturistes” simulats per anar-se adaptant després de la derrota dels feixistes el 1945. Però utilitzar la llengua catalana més enllà de les converses privades seguia essent una actitud sospitosa de desafecció.

El Centre de Lectura de Reus

Alguns centres d’aquestes característiques foren fins i tot clausurats com va passar amb el Centre de Lectura de Reus. Al ser ocupada la ciutat per l’exèrcit franquista, el 15 de gener de 1939, seria confiscat i no va poder obrir les seves portes fins aquest any 1948. El Centre de Lectura de Reus, fundat al 1859, que va veure també aturades la seves activitats culturals i els seus llibres deixaren de ser consultables des que les tropes de Franco entraren a la ciutat (el 15-1-39), quan va obrir al 1948, ho feu amb condicions similars a l’Ateneu Barcelonès.
Aquesta entitat reusenca havia nascut, segons escriu Pere Anguera, amb una voluntat filantròpica. El seus membres pretenien disposar d’un lloc on parlar de política, de cultura i de temes locals. A més, tenien la voluntat d’impulsar una lluita contra l’analfabetisme, en pretendre que fos un lloc on s’ensenyaria a llegir a la població treballadora i a sectors desfavorits de la població de la ciutat.

Aviat tingueren una biblioteca important. S’organitzaren en seccions, activaren tertúlies, un centre excursionista, un grup de teatre, conferències amb la participació de persones significades de la pròpia ciutat i d’altres forans com Pau Vila, Bosch i Gimpera o Nicolau d’Olwer. Iniciada la guerra l’any 1936 l’edifici fou ocupat per la CNT, que instal·là el Consell Antifeixista i el Comitè de l’Escola Nova Unificada. La ciutat de Reus fou bombardejada el 30 de setembre del 1937 i a La Vanguardia del dia següent es llegia: ”El Centro de Lectura ha sido maltratado y casi destruido por la aviación facciosa. Una bomba cayó en la Biblioteca y otra en la Sala de Espectáculos”.

El 1939 el Centre fou ocupat per la CNS (Organización Sindical Española) o sindicat vertical i passà a dependre de la secció de cultura de l’ajuntament on hi depositaren els arxius de la Falange.
El Centre de Lectura va tornar a posar-se en marxa al cap de poc, amb moltes limitacions, a causa del bombardeig passat. Amb tot, un grup d’antics directius i socis varen aconseguir obrir-lo, després de fer arribar un escrit a la CNS on apuntaven : ”en la nueva España que aspira a propagar con ímpetu imperial por el orbe entero las glorias y hazañas de nuestra raza, es necesaria la noble función instructiva y educadora (…) substanciadas en el Glorioso Movimiento nacional con las erróneas direcciones que a veces habían imprimido a su acción poco escrupulosa (…)”. Es mostraven disposats a defensar “los conceptos de Patria y Nacional Sindicalismo substanciales en el Glorioso Movimiento Nacional…” i a fomentar…. “aquello que signifique manifestación de cultura dentro de las normas del nuevo Estado y observando el debido respeto a la Religión Católica.”

En les pàgines actuals del mateix Centre de Lectura s’apunta que aleshores començava un temps de dificultats que s’allargaria fins el 1975. S’havia reobert en un estat físic força precari el 1948 sota la vigilància política i moral de les autoritats: militars i religioses. En Pere Miralles, Jefe local del Movimiento de Reus tingué la iniciativa d’obrir de nou el Centre, publicant un article al Diario Español de Tarragona el dia 8 d’abril (Diario Español del Movimiento en Tarragona fins aquell moment).

Un detall, no menor, el dia 7 d’abril d’aquest any 1948 és una de les dades oficials que donen per finalitzat l’Estat de Guerra declarat el juliol de 1936. Miralles deia que Reus recuperava el Centre de Lectura: ”Habían de ser precisamente unos hombres sin etiqueta democrática ni liberal y sin deber su cargo al sufragio los que, paradójicamente, recogieran y acataran el anhelo popular de la ciudad concediendo al Centro de Lectura la personalidad y el prestigio perdidos precisamente en manos de los tan falsos como aparatosos defensores de la democracia pura sangre Superadas hoy las dificultades que demoraban el resurgimiento del Centro de Lectura y purificados tales obras y crímenes de lesa patria por el glorioso Movimiento Nacional, nuestra primera entidad cultural (…) renace ante la ciudad con la experiencia que los errores de un falso grupo de sectarios produjeron en detrimento de su bien conocido prestigio, decididos todos los de arriba y los de abajo, a sustituir una etapa de humillante recordación, por otra dedicada a servir a España y a Franco en la más alta de las virtudes y la mejor de las disciplinas, la cultura del pueblo y su educación patriótica.

Recentment Neus Moran Gimeno ha publicat L’Espoli General. La requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obrer dels territoris de parla catalana (1939-1978).

Josep Sanmartí

Nota de l’editor

Sis persones nascudes el 1948 es troben per parlar de com era el món quan van nèixer. Josep Sanmartí Sala,  llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna (UB), professor d’Història, ateneista, directiu de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya i autor del Blog d’història Perles negres, Perles blanques, recull aquestes converses, es documenta i redacta aquestes cròniques de 1948. Aquesta és la primera.

La vida quotidiana als pobles

Caldria primerament diferenciar els pobles en funció de la seva demografia o de la situació geogràfica (de tocar mar o d’interior, amb transports com ferrocarril, població…). Apunto en aquest text detalls que eren comuns en els pobles d’interior de Catalunya i que, molts d’ells, no tenien estació dels trens moguts amb carbó. Em referiré a la vida a pobles d’interior que oscil·laven entre els 600 i els 1.800 habitants.

No hi havia aigua corrent a moltes cases i pobles de Catalunya. S’havia d’anar a les dues o tres fonts per omplir càntirs i cubells per portar-la a casa. A les fonts sovint es feien cues que “facilitaven” la comunicació entre els veïns. Algunes cases -poques- podien tenir un pou i d’altres cases dipòsits a les golfes que prèviament s’havien d’omplir manualment i amb esforç físic.

La major part de les famílies anava a rentar la roba, fos estiu o fos hivern, als rentadors municipals, si n’hi havia, d’altres anaven a les respectives rieres carregant la roba als cubells amb les seves fustes de picar i posteriorment utilitzaven la cendra dels focs de terra per blanquejar. En acabar, retornaven a casa amb la feixuga carga. Poques cases tenien safaretjos propis. La majoria de dones quedaven plenes de penellons als dits.

No hi havia calefacció ni termos d’aigua calenta als habitatges; sí que era molt generalitzada la llar de foc, utilitzada també per a cuinar. Les cuines eren de ferro colat, funcionaven amb llenya o carbó. Les bombones de butà trigarien encara 10 anys a ser comercialitzades. Als pobles poques llars tenien lavabo, dutxa o bany, sí que disposaven d’un espai dit comuna.

Moltes de les cases tenien corral a la part baixa del darrera, on solien haver-hi una petita part coberta de la pluja. En la part superior d’aquest espai estava situada la comuna. Als corrals hi havia gallines (importants pels ous que subministraven, a banda de la carn quan convingués), pollastres, conills i habitualment un o dos porcs. Pràcticament no hi havia escorxadors en els municipis petits i, setmanalment, es matava el porc als carrers – a la vista de tothom- i molt especialment davant de la quitxalla que escoltava els grunyits de l’animal en ser degollat. Era un dia de “festa” per aquelles famílies ja que n’obtindrien pernils, botifarres i conserves d’altres parts del cos guardats en oli, que els permetria canviar la migrada alimentació en moments o dies especials. Era freqüent que les famílies poguessin disposar d’un hort (patates, llegums, hortalisses…) en parcel·les properes a les rieres.

El peix consumit en poblacions allunyades del mar eren el bacallà o les arengades salades que arribaven dins d’unes caixes de fusta circulars i que s’adquirien per unitats. Tinc el record de nen d’un xiquet com jo, que em va deixar gelat, ja eren els anys 50: el seu sopar va consistir en una llesca de pa i mitja arengada que compartí amb la seva mare. Al cap de poc temps va ser una d’aquelles famílies que emigraren cap a ciutats industrials a l’entorn de Barcelona, en el seu cas a Mataró on treballaren en una fàbrica tèxtil.

Els formatges predominants eren casolans i gairebé sempre de cabra (hi havia pastor i ramat a gairebé cada poble). El pa amb vi i sucre era una menja molt habitual sobretot en els berenars del moment. Els fumadors compraven paquets de tabac a l’estanc que en tenia el monopoli. Les cigarretes havien d’embolicar-se amb uns papers especials per aconseguir-ne la forma (a través de l’estraperlo, l’estanc podia disposar d’algunes marques americanes que “arribaven” en general del contraban procedent d’Andorra).

Hi havia unes cartilles de racionament, establertes l’any 1939, que estigueren vigents fins el 1953. A la cartilla es fixava les compres que es podien fer dels articles racionats en funció dels membres de la família. Un detall important era que a les dones els hi tocava menys quantitat d’arròs que als homes.

Carrers i botigues

Els carrers dels pobles no estaven asfaltats ni tenien voreres, s’hi podien veure i trobar escòrrecs, pedres o deposicions dels diferents animals que hi passaven (carros portats per animals, ases, rucs o gossos i gats). La il·luminació dels carrers es feia a través de fanals amb bombetes que gairebé eren simbòliques, de filaments i amb pocs watts. Els talls de llum eren freqüents i podien durar hores. Durant una pila d’anys el diumenge al matí hi havia per sistema talls de llum.

Esporàdicament passaven pels pobles matalassers que treien la llana dels matalassos, la removien tot picant-la amb uns pals i la tornaven a recol·locar després d’haver-lo recosit, i així el matalàs quedava “renovat”.

Als pobles d’una certa dimensió hi havia farmàcia. En els més petits, com a molt comptaven amb alguna persona o família, amb un petit dipòsit de medicaments, que anaven a buscar – a vegades caminant- a alguna farmàcia d’un poble proper.

Hi solia haver una carnisseria on es podia comprar: xai, pollastre o gallina. En ocasions, poques vegades l’any (en motiu d’algunes celebracions del poble) disposaven de vedella.

La comunicació

La comunicació amb l’exterior es feia a través de la ràdio. Com que no n’hi havia a totes les cases, si es volia seguir algun programa havien d’anar a alguna de les que en tenien, com passaria a partir del 1954 quan s’emeté el primer “Carrusel Deportivo” que permetria saber el resultats de l’equip de futbol que cadascú seguia o de la travessa (aleshores dita “quiniela”).

El telèfon havia arribat a molts pobles de Catalunya en el període de la Mancomunitat (1914…). Hi havia una centraleta en una sola casa de cada poble. Molts pocs habitatges tenien telèfon a casa, eren famílies benestants i -pel que he preguntat- en cap d’ells arribaven a ser deu les famílies que en disposaven. Aquestes cases no havien de marcar el número amb el que volien comunicar-se, ja que sempre havien de connectar-se amb una centraleta que els donaria l’hora aproximada en què podrien establir la connexió amb el telèfon sol·licitat (la persona de la centraleta podia escoltar la conversa).
Els altres veïns del poble que no disposaven d’aquest aparell, anaven a demanar hora a aquesta centraleta. Habitualment les esperes podien ser llargues, calia posar-hi calma, un cop aconseguida la connexió, la conversa també podia ser seguida o controlada per la telefonista (en els sis llocs consultats, les “controladores” eren dones).

Les comunicacions per carta o postal eren una mica més habituals però no eren gens ràpides. Les cartes es portaven a casa del carter i aquest passava cada dia pel poble a repartir l’escassa correspondència. En els segells, que tenien imatges variades, la cara de Franco estava molt present (valien 5, 15, 50…cèntims) i curiosament, quan a Franco el presentaven amb capa militar, el preu del segell puja (25, 30, 40 cèntims). A la part inferior sempre sortia la paraula ESPAÑA.

Els bitllets i les monedes de curs legal eren: la pesseta, els duros, els rals o els cèntims. Dels primers bitllets n’hi havia d’1 pesseta, 5 pessetes (anomenat popularment el duro), 25 pessetes, 100, 500 o 1000 pessetes… Les monedes eren d’1, 5, 10, 25 cèntims (conegut popularment com a ral), 50 cèntims (dos rals), 1 pesseta i el duro (dit de plata) equivalent a 5 pessetes. En totes les monedes hi havia la cara de Franco en relleu. En els cas del duro era força freqüent que, en anar a comprar, el venedor el fes dringar sobre un marbre per identificar el soroll que feia, el motiu era que tenia fama de ser una moneda molt falsificada i segons el dring que sentien ho detectaven…

Hi havia pobles ”afortunats” per tenir estació de tren ja que facilitava molt els desplaçaments. Altres podien disposar, com a molt, d’un servei d’autocar amb un viatge d’anada i tornada el mateix dia a Barcelona, Reus, Vic, Lleida…Hi havia molt pocs cotxes.

Cada any es feia un acte religiós: la Festa de Sant Cristòfor consistent en una benedicció feta pel capellà amb aigua beneïda amb la finalitat de protegir els vehicles, les persones que hi viatjaven i els animals… Era una tradició als pobles assistir i veure com en rua passaven: els pocs automòbils, camions o motos, i també la corrua més llarga, en aquell moment, de carros guarnits portats per animals.

En arribar la Pasqua a molts pobles sortien les caramelles a celebrar l’arribada de la primavera. Els cantaires eren sempre homes i joves del poble, que havien assajat unes cançons tradicionals i pràcticament cada any eren les mateixes.

La festa per excel·lència era la Festa Major que es podia fer en un envelat muntat per gent de fora del poble o en un camp aplanat, en nuclis menys poblat. Eren uns tres dies que capgiraven la rutina del treball quotidià. Consistien en una missa solemne, és a dir cantada, concerts (els músics s’allotjaven i menjaven repartits entre les cases benestants), balls amb rifa de la toia, teatre o sarsuela i un partit de futbol (en general contra el poble veí). Els diumenges la distracció més seguida era la d’anar al cinema on passaven dues pel·lícules, una era apta (és a dir, la podien veure els menors d’edat), i l’altra era pels majors d’edat, els que havien complert els 21 anys. Anar al cinema comportava veure un curt-metratge conegut com a “NO-DO”. Un noticiari setmanal, imposat pel regim franquista, on sempre mostraven les diferents activitats del dictador, com la navegació al iot “Azor” (amb un vestit de militar blanquíssim), les inauguracions de pantans, les manifestacions o espectacles multitudinaris, amb ell sempre a la tribuna, o visitant a l’Apòstol Santiago…,i de ben segur que també va mostrar la inauguració del Pantà de Flix en aquest període 1948-49

La informació de l’ajuntament dins del poble es feia a través dels pregons pels carrers, anticipats pels sons d’una trompeta. A continuació s’escoltava el missatge d’un treballador municipal conegut com l’agutzil. L’altre medi de comunicació era els sons de les campanes de l’església, que tocava el campaner (solia viure vora de l’església) de forma manual amb la corda i batall. Era una informació immediata, segons el tipus de so i la quantitat de repics s’avisava sobre: naixements, defuncions, inici d’actes religiosos, foc…, que la gent identificava molt bé.

Les jornades de treball eren llargues, al camp i a les fàbriques, es treballava de dilluns a dissabte. Els diumenges no es podia treballar ja que s’havia de santificar la festa i s’havia d’assistir a la missa dominical si no es volia quedar significat dins de la comunitat com a persona descreguda i antirègim. De la mateixa manera, tots els nascuts eren batejats i feien la primera comunió (entre els set i els nou anys).

Com vestien

El vestuari era molt limitat per la majoria de gent que vivia del camp. Quan moria algun familiar les dones havien de portar rigorós dol, vestides de negre amb mocador negre al cap, durant dos anys com a mínim, mentre els homes només portaven una cinta negra a la màniga. Ells vestien freqüentment amb pantalons de pana. Homes i dones calçaven majoritàriament les espardenyes, dites de set betes.

Les famílies més benestants vestien diferent, com passava amb el propietaris, botiguers o el metge, el secretari de l’ajuntament, el mestre o la mestra que havien obtingut el lloc de treball després de fer unes oposicions que els convertia en funcionaris de l’estat. Habitualment no eren nascuts al poble. Tampoc solia ser del poble el capellà, encarregat de tenir cura de la moralitat del poble i d’oficiar els diferents actes religiosos, i s’identificava de lluny per la sotana negra que portava. Vivia a l’abadia o rectoria, sempre molt a prop de l’església, acompanyat habitualment per una germana o una senyora que tenia al seu càrrec l’atenció de la casa, cuina, neteja, recepcionista…, coneguda popularment com la majordoma.

L’escola franquista

L’escola ja no seguia el model implantat pel govern de la República democràtica (1931-36) sinó el model que imposà el bàndol guanyador de la guerra del 1936-39 basat entre altres aspectes en el nacional-catolicisme, la separació per sexes o la prohibició d’utilitzar el català. El canvi va ser molt gran ja que s’havien depurat moltíssims mestres de l’etapa anterior.

A Catalunya més d’un miler de mestres foren substituïts per mestres que no coneixien el català ja que procedien d’altres terres d’Espanya; a més, un nombre significatiu d’aquests no tenien titulació però havien estat excombatents i, a vegades, ferits de guerra en el bàndol dit nacional. Els mestres rebien un sou baix de l’estat, però els hi facilitaven un habitatge.

A cada poble li corresponia una escola de nens i una de nenes dels sis a catorze anys. Hi havia dues aules separades, en una hi anirien tots els nens, i en l’altra totes les nenes. Hi havia alumnat que havia de fer una llarga caminada abans d’arribar a l’escola, ja que venien de masies o de petits nuclis vinculats al municipi. En el cas dels nens, el mestre era un home i, en el cas de les nenes, una dona.

En aquells espais escolars hi havia la taula del mestre i els pupitres dels alumnes amb el seu tinter centrat -que compartien els dos nens del pupitre- ja que s’escrivia amb plumilla (el plomí) i sovint era necessari el paper secant ja que feien moltes taques. En molts casos a la classe (l’aula) podia haver-hi més d’una pissarra (en moltes ocasions els alumnes més grans “ajudaven” al mestre amb els alumnes més petits). El càstig físic sovintejava, aquest podia anar des de fer agenollar a l’alumne una estona a criteri del mestre, fer parar la ma oberta i donar-li un nombre de cops amb un bastó… A les parets hi havia sempre el mapa d’Espanya. A prop de la taula del mestre/a ens feien veure unes imatges emmarcades: Franco, José Antonio Primo de Rivera i l’escut de les fletxes de la Falange i molt habitualment el Crist crucificat o alguna altra imatge religiosa. Els dilluns s’hissava la bandera espanyola i els dissabtes es feia l’acció d’arriar-la amb els rituals corresponents.

La majoria de famílies que volien que els seus fills o filles estudiessin batxillerat optaven per internar-los en un centre educatiu d’una ciutat, més o menys propera, sempre dirigit per una congregació religiosa femenina o masculina. En molts dels centres demanaven que l’alumnat que hi ingressava portés un matalàs en què s’hi hagués anotat nom i cognom. Els seria retornar en acabar la seva estada a l’escola. Els alumnes interns podien passar mesos sencers sense tornar al poble o veure la família, ja que només retornaven a casa durant les vacances de Nadal, Pasqua i estiu.

Al Camp de la Bota (una antiga caserna militar del 1858, anomenada Castell de les quatre torres -enderrocat el 1960- a la platja de les afores de Barcelona al costat d’un barri marítim de barraques) el 1948 s’afusellen encara unes 150 persones per haver estat al bàndol perdedor de la Guerra Civil o col·laborar amb la resistència d’aquell moment: els maquis. Dos avis del Poblenou em recordaven -al segle passat- que a la matinada sentien clarament el so dels afusellaments i reconeixien la quantitat d’afusellats d’aquell dia per l’últim tret dit de “gràcia” amb el qual els remataven. Aquestes notícies i d’altres de similars no arribaven als pobles.

Imatge principal: Vista parcial d’Oliana (Alt Urgell, Lleida).