Marie Petiet Les bugaderes, 1882. Museu Petiet, Limoux
El Museu Thyssen-Bornemisza, de Madrid, un cop més, proposa una exposició temporal d’alt nivell. Per la qualitat de les obres, òbviament, i per l’esforç de reunir artistes femenines des del s. XV fins ara, representant la història de la pròpia dona i la seva relació amb l’entorn i des de diferents aspectes de la vida.
La pàgina web està tan ben feta, des d’una visita virtual lliure o acompanyada, en alta ressolució, explicant els 8 àmbits de l’exposició entre els quals s’han repartit el centenar d’obres exposades, que el que només faré en aquesta ressenya serà referenciar a les artistes que la conformen, algunes molt conegudes ja avui, i amb més d’una obra exposada, d’altres encara no prou, però que t’arranquen un rictus de sorpresa i de complicitat.
En paraules de la seva Comissària, Rocío de la Villa Cuando el público vea esta exposición lo primero que se preguntará es por qué no conocíamos a todas estas mujeres, y lo segundo, cómo es posible que sus obras estuvieran en los almacenes. I és tan cert, com que n’hi ha moltes més endreçades, les quals, totes, mereixerien exposicions individuals. I també comenta Ha sido muy complicado porque los museos que tienen obras de mujeres y que las han sacado hace poco de sus almacenes, ahora las tienen como si fueran joyas, les cuesta prestar, no dan a basto para cumplir peticiones. Sense comentaris. Aquesta exposició té l’interès d’agrupar en una mostra l’evidència de la tragèdia i és un correctiu sense pal·liatius a un enorme i etern error. I ara, a córrer tots els mitjans informant àmpliament de l’exposició i tothom picant-se el pit. No cal dir el que m’ha costat trobar enllaços, bons i breus en català o castellà més enllà de la Wikipèdia, sobretot de les artistes més antigues. Amb un cop de tren s’hi arriba encara. I sinó, la tècnica està per això. Es preciosa.
És una exposició temporal que va començar el març passat i sembla que degut a l’èxit que té prorrogaran fins el març de 2024. L’objectiu com diu el títol és retre homenatge a tots els refugiats que han passat pel país andorrà al llarg de la història i reflexionar sobre la situació actual.
L’entorn
Cal Pal és una masia documentada des del segle XIV. Situada a costat del riu La Valira del Nord, tenia serradora i era camí de pas, on hi pernoctaven, els que traginaven el carbó i el ferro de les mines cap a la vall.
La casa tenia una capella l’interior d’on s’ha recuperat d’una paret la imatge de la Mare de Deu del Roser, patrona d’Ordino, que es mostra a l’exposició.
Imatge de la Mare de Deu del Roser, patrona d’Ordino
Avui està museïtzada i és un espai sociocultural molt interesant, per ell mateix, amb independència del contingut.
L’exposició
Bassada fonamentalment en textos situats en plafons i audiovisuals, té diferents espais que es corresponen amb les estàncies de la casa. Fonamentalment, són tres històricament, els diferents col·lectius de refugiats que Andorra ha acollit, els carlins de les guerres del segle XIX, amb poca documentació. Els de la guerra civil espanyola de les dues bandes i els de la segona guerra mundial. Actualment amb una situació molt controlada, hi ha l’emigració de l’Orient mitjà i de l’Est d’Europa també per causes de guerra.
Hi ha un espai dedicat als guies de muntanya, passadors de la guerra civil. N’han identificat 106. Era gent que coneixia les muntanyes i els seus camins degut a la seva professió, en general pastors o contrabandistes, i que fonamentalment per diners feien de guies per passar la frontera sense que el guàrdies els agafessin. Per tenir una idea ens comenten que es cobrava entre 500 i 3.000 pessetes, quan el sou d’un obrer era de 270/360 ptes. /mes a la zona. Evidentment la professió era d’alt risc. Va haver-hi enfrontaments amb carabiners i morts naturals per fred i mal equipament dels fugitius. Es comenta que varen passar unes 17.000 persones entre els dos bàndols.
En principi només podien quedar-se 48 hores, se’ls vacunava de la verola, se’ls proveïa d’un salconduit i els que no tenien diners per anar a hotels anaven a cases particulars, a les pallisses,… La població va col·laborar a ajudar-los amb roba i aliments. Andorra era un país d’uns 5.000 habitants agrícola i pobre.
Un altre espai està dedicat a la segona guerra mundial. En general les mateixes xarxes establertes van treballar pels aliats i pels jueus passant gent de la França ocupada pels nazis a Espanya que també era un país de pas.
Hi ha una cambra dedicada als catalans que varen integrar-se a Andorra. En general eren gent d’ofici o amb estudis coses molt mancades dins la societat de l’època. Hi ha converses amb descendents de persones ja plenament andorranes que han contribuït al creixement del país. La titulen “motors”. Ho xifren en unes 500 persones.
Ferits espanyols creuant la frontera francesa a mula. Fons: Chauvin 27Fi i fons Belloc. Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals (amb l’autorització del Memorial del Camp de Ribesaltes)
Reflexió
L’exposició a part d’exposar uns fets passats pretén fer-nos reflexionar sobre els moviments migratoris. Els que han existit de sempre i els que segueixen existint. Les males condicions en què en general es produeixen, el patiment que comporten, la por, el desarrelament que implicant els nous espais, el no tenir feina, ni documents, les noves llengües. L’ACNUR parla de més de 100 milions de persones desplaçades en la actualitat, xifra que no para de créixer, sobretot per les guerres, les persecucions religioses i últimament la crisi climàtica. També de la problemàtica pels acollidors que sense voler han de col·laborar o no amb una situació que no han buscat.
Tutankamon, l’experiència immersivaIdeal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona
Carrer del doctor Trueta, 196-198
Fins al 7 de gener del 2024, amb la possibilitat d’ampliar fins al febrer.
El mític i sempre tan atractiu antic Egipte té ara a Barcelona -al cap i casal ja existeix, des de fa anys, un interessant i cèntric Museu Egipci de Barcelona dedicat a aquesta qüestió- una nova ocasió de manifestar-se, i no precisament menor, en un espai d’uns 2.000 m2. Es tracta, al barri del Poblenou, de la magnífica exposició i experiència immersiva dedicada a la memòria -amb moltes altres manifestacions- del sempre inquietant Tutankamon, el faraó-nen.
És una ocasió d’or per tal que us endinseu -o torneu a fer-ho- en la història i la cultura d’una de les civilitzacions antigues que més han aportat al patrimoni de la Humanitat. Una història i una cultura que, per les seves singulars característiques, sempre penso que podria haver tingut una connexió amb l’univers extraterrestre, a la manera com ho sosté el celebrat escriptor suís Erich von Däniken, que creu que la majoria de civilitzacions de l’antigor haurien tingut aquesta mena de contactes, per no parlar dels que puguin haver-hi hagut en temps més recents.
Tutankamon, l’experiència immersiva Ideal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona
Però aquest, com acostuma a passar amb tot el que es relaciona amb el fenomen OVNI, és un tema complex, i no tothom el veu clar. Persones coneixedores d’aquell món del Nil m’asseguren que els antics egipcis tenien uns sistemes constructius capaços d’alçar piràmides, esfinges, temples i estàtues al llarg del mític riu. Com que jo no puc demostrar el contrari -tot i que la ciència, o pseudociència? de la ufologia m’ha interessat des de sempre-, deixem-ho aquí.
En tot cas, Tutankamon, per a qui vagi a visitar la mostra, constitueix una experiència única i doncs, degut a on té lloc, ideal. Superior, al meu entendre, a la també immersiva que ja us vaig presentar sobre el món de l’imperi romà https://gaudirlacultura.com/2023/06/16/dos-mites-de-la-roma-classica-els-gladiadors-i-pompeia/, un altre dels temes històrics que m’han apassionat des de ben jove.
Tutankamon, l’experiència immersiva Ideal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona
Aquells successius imperis, en aquells segles d’abans de Crist, aquella magnificent civilització en una Àfrica propera, va sorprendre tothom, i en primer lloc als grecs. Sempre penso que els àrabs i els musulmans en general, en segles posteriors, es van dedicar a mantenir-la -i això ja és prou d’agrair-, però no gran cosa més. Més tard, la moderna egiptologia ens va permetre revalorar-la, com no podia ser d’altra manera, perquè el seu oblit o la seva destrucció haguessin estat imperdonables. I es veu que continua havent-hi molt per descobrir…
De manera que ja ho sabeu: si encara no heu estat a Egipte -jo no, però en tinc moltes ganes-, veureu, tal com deia Howard Carter, el descobridor de la tomba de Tutankamon, coses meravelloses. I, si ja ho heu fet, us podreu continuar delectant. Amb molt de llum, molt de so, molta figuració, molta tecnologia, molta immersió ambiental en un món alhora tant lluny i tant a prop.
Tutankamon, l’experiència immersiva Ideal, Centre d’Arts Digitals de Barcelona
Exposició del Memorial Democràtic Peu de la Creu, 4. Barcelona Fins al 18 de febrer del 2024
Com sabreu, l’anarquisme és un dels moviments polítics i socials més interessants de la història de Catalunya. En les seves diverses manifestacions -el sindicalisme, l’educació, la cultura, l’economia, l’organització sociopolítica i les formes de vida, incloses les relacions amoroses-, l’esperit llibertari va esdevenir, sobretot durant el primer terç del segle XX, un dels corrents progressistes i, per tant, emancipadors, més acceptats per les classes populars del nostre país. Sense tenir-ne l’exclusiva, aquests sectors el consideraven una clara alternativa a l’ordre capitalista establert.
Aquesta exposició que es presenta a l’espai del Memorial Democràtic proposa una aproximació a tota aquesta cultura que arriba fins els nostres dies, i ressegueix la seva influència en diversos camps. Palesa, per tant, com la derrota republicana del 1939 va suposar, entre d’altres, un dur cop per a l’anarquisme, un dels sectors més combatius contra el feixisme, sovint de manera pacífica però també mitjançant mètodes violents.
La finalitat d’aquesta mostra en ple barri barceloní del Raval és refer tota aquesta memòria col·lectiva, que el Règim franquista, juntament amb altres tradicions sociopolítiques, procurà estroncar sense arribar a aconseguir-ho. Per això, el model de societat propugnat per l’anarquisme, malgrat tots els embats, ha persistit, i la seva influència s’ha deixat notar no solament entre nosaltres, sinó també en l’esperit de moviments com el del Maig francès del 68.
Salvador Seguí i Rubinat (Lleida, 23 de setembre de 1887- Barcelona, 10 de març de 1923), conegut com a El Noi del Sucre, fou un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de Catalunya de principi del segle xx
L’exposició que ara us presento no és, en sí mateixa, cap cosa de l’altre món, però mereix ser visitada. Tanmateix, atenció! Malgrat que constitueix un esdeveniment obert al públic, la porta d’accés a l’espai només s’obre si és controlada pel vigilant des del mostrador. El Memorial Democràtic ho justifica per les circumstàncies del barri però, per si de cas, cal que estigueu avisades i avisats.
Sinopsi: L’exposició a La Pedrera és la primera mostra monogràfica retrospectiva d’Antonio López que es presenta a Barcelona, i reuneix una acurada selecció d’un centenar d’obres —entre pintura, escultura i dibuix— que permet traçar un recorregut per la trajectòria d’aquest artista al llarg de set dècades de treball, des de les primeres obres de joventut, dels anys cinquanta, fins a la producció més recent.
Pintor, escultor i dibuixant
Exposició fins el 14 de gener del pintor realista espanyol més conegut dels últims anys. Pensem que el propi Antoni Lopez és el comissari d’aquesta exposició.
És una antològica en la que hi ha escultura pintura i dibuix. Hi trobem obres no acabades ja que com ell mateix diu hi ha moments en que no pot seguir amb aquell tema o obra i ha de continuar treballant una altra peça. Són necessitats personals que varien.
L’exposició està estructurada en diversos blocs temàtics que al llarg de la vida li ha interessat treballar.
La presentació de l’exposició molt acurada i ben il·luminada especialment la part d’escultura que la destacaríem dins l’obra exposada ja que com ens diu l’autor pots observar-la des de tots els punts de vista al contrari d’una pintura o dibuix que has de mirar-la només des d’un sol punt de vista.
Al final hi trobem un audiovisual molt ben fet, dirigit per Josep Maria Civit, en què el mateix autor ens explica el muntatge de l’exposició. Les dificultats, la selecció d’obres, el seu pensament envers alguna d’elles. També com pinta, com mesura les perspectives, com treballa molt amb llum artificial per evitar els canvis que es produeixen al llarg del dia.
Com totes les exposicions de La Pedrera hi ha molta qualitat d’obra i no excessiva quantitat el que fa que es pugui contemplar tranquil·lament sense que una peça ensopegui amb una altra en un temps relativament curt.
Activitats del cicle Antonio López
L’exposició vol expansionar-se més enllà de la sala en concret i ha aconseguit que altres entitats (el Palau de la música, el MNAC…) hi col·laborin amb xerrades, concert, tallers.
Molt interessant la proposta de la Fundació Sorigué a Balaguer que combina art de grans dimensions amb el procés de fabricació. Vegeu aquí algunes obres exposades
Naturalment, una exposició no apta per als qui no els agrada l’hiperrealisme i prefereixen l’art abstracte.
Mostrem alguna obra diferent dels seus tradicionals paisatges madrilenys, que també hi són, que ens ha sorprès gratament.
Les petites ciutat italianes del Nord, o de la Llombardia com és aquest cas, estan plenes d’encants, d’història, de petits tresors que les fa úniques a ulls dels qui les visiten, i, el més important, dels seus ciutadans. Aquestes ciutats estat, en molts casos fins al s. XIX, havien competit entre elles pel prestigi que volien assolir econòmic i cultural, i aquest segon aspecte era fonamental quan la cultura va esdevenir també senyal de poder. Un detall important és que totes aquestes ciutats tenen un teatre d’òpera, i algun museu que ordena el llegat que han rebut de temps turbulents, però culturalment imprescindibles.
Aquest és el cas de Brescia, Brixia li deien el romans, i de Bèrgam, (ambdues comparteixen l’any de la cultura 2023, i les he pogut visitar amb els Amics del MNAC), dues petites joies llombardes, que guarden escrupulosament els llegats d’herències passades, amb projectes que miren al futur, una de les coses més difícils que hi ha per a una ciutat, i on han d’intervenir molts criteris, a part de l’econòmic. Aquest és el cas del Parco Archeologico di Brescia Romana.
És un itinerari per l’antiga ciutat llombarda, entre les més ben conservades d’Itàlia. La zona, abandonada a l’antiguitat tardana, va tornar a la llum a principis del segle XIX finançada pels mateixos ciutadans. És Patrimoni de la Humanitat UNESCO des del 2011. La visita comença amb el Santuari Republicà, construït a principis del segle I aC. És un complex de quatre sales rectangulars amb un pòrtic amb columnes a l’entrada. Els frescos, extraordinàriament ben conservats, representen un dels exemples rars de pintura romana de l’època republicana al nord d’Itàlia. Continua amb el Capitolium, temple construït l’any 73 dC. i dedicat al culte de Júpiter, Juno i Minerva. Els terres originals de marbre policromat encara es poden admirar avui dia. La sala oriental acull la Victòria Alada, una estàtua de bronze del segle I d.C., trobada el 1826. Ara, des de fa pocs mesos, encarada a un atleta. Els dos bronzes, descoberts en el curs de les excavacions, tots dos en perfecte estat i els dos restaurats recentment, tenen segurament coses per explicar. L’atleta hauria estat exposat en un lloc públic, potser a Grècia, objecte d’admiració com ho delaten les superfícies modelades per les carícies. La Victòria Alada hauria estat adorada com un ex vot cedit per l’emperador Vespasià al temple de Brixia. El boxejador espera la decisió de l’àrbitre, després del combat, i l’escultor ha marcat els cops rebuts amb una gran perícia tècnica. Per contra, la Victòria és àrbitre: designa el vencedor al camp de batalla i la reconstitució de la pau, la fi del conflicte. El púgil gira el cap en direcció del jutge mentre la Victòria ret homenatge al vencedor militar, el seu nom inscrit a l’escut que originalment va haver de figurar entre les mans de l’escultura.
Al costat del Capitoli s’alça el Teatre Romà. La planta de l’edifici data de l’època d’August, però fou objecte d’ampliacions i enriquiments al llarg dels segles fins a la decoració arquitectònica entre els segles II i III dC. L’edifici es va utilitzar fins al segle V abans de ser abandonat. Es conserva part de la càvea, la gran zona d’espectadors, situada al vessant del turó del Cidneo.
Tot això és preciós, però el que és realment impressionant és el MUSEU: el continent. Dissenyat per l’arquitecte espanyol, Juan Navarro Baldeweg. Per això comentava els criteris que una ciutat ha d’aportar per conservar i difondre els seus llegats. Tenir clar què vol dir custodiar el Patrimoni. Aquest museu és d’un atreviment i bon gust exquisits. Els contrastos hi són perquè les obres destaquin, poques, i ben posades. Es pensa en la mirada del visitant, en com es distribueix la llum natural i l’artificial, cops d’efecte amb tècniques visuals, que ens expliquin la caiguda, l’abandó. Sí, enginy i discreció, i com a resultat l’eficàcia.
Si heu entrat a la pàgina que us he facilitat, veureu com s’explica, i sobretot com ho fa el seu director, amb quin entusiasme. Les explicacions orals que se’ns ofereixen van acompanyades per un escrit que en facilita la comprensió. Proposo un vídeo, en italià, de la RAI, que també es troba dins d’una pàgina especialitzada, que us permetrà fer una visita virtual al museu. De totes maneres ho acabo amb unes fotografies que ho il·lustrin.
Banksy, pseudònim d’un artista de Bristol, sense identitat. Es tracta d’un dibuixant i dissenyador de l’art de carrer, del grafiti cultural innovador, revolucionari, amb molta càrrega social…
El seu treball són crítiques o sàtires, envers la cultura, la política, les ètnies, la moralitat, la religió, el militarisme, el capitalisme… en mig d’escenes amb un cert punt irònic i de crítica negra; imatges del dia a dia de la nostra societat i les seves males praxis.
El seu anonimat fa sospitar de diversos autors que poden coincidir amb la seva expressió artística, però que no s’ha acabat mai de desvelar.
Moltes de les seves obres han aconseguit preus esfereïdors en subhastes de millers de lliures, tot i ser grafitis i cartells pintats en parets i murs, llocs lluny de poder ser traslladats.
Existeixen infinitat d’anècdotes curioses inversemblants, del tot surrealistes. Concretes en el seu entorn; d’un caràcter especial per la seva ubicació i localització. Es vigila la seva destrucció i vulnerabilitat. A hores d’ara es blinda la seva conservació, restauració i manteniment. Malauradament no sempre s’assoleix.
Dona també lloc a especulacions, fakes i anècdotes de tota mena que envolten tot el seu moviment, raonament i doble visió de la seva interpretació -no se sap si és millor estar fora o a dins-. Tot i que augmenta la seva popularitat, publicitat, admiració i grandesa. Ha creat un nou moviment cultural, provocador, enigmàtic, irònic i sarcàstic que s’està estenent arreu. I és proposta de reclam.
Exposa i denuncia les condicions de vida dels camps de refugiats; les violacions dels drets humans.
La imatge de dos enamorats abraçats, a punt de fer-se un petó, que semblen més interessats en els seus mòbils que amb les seves persones. Símbol de l’opressió que exerceixen les noves tecnologies envers compartir sentiments. Denuncia que la tendresa i les relacions humanes, avui, no són possibles. La dependència tecnològica mostra que la hiperconnectivitat ha de ser instantània i immediata, on no hi ha lloc per assaborir la proximitat i el contacte personal humà.
La imatge enfurismada del Papa irritat que acaba de guanyar l’Oscar, es pot fer miques amb molta facilitat de com tot un símbol de la pau i de l’amor; dura crítica al Vaticà.
Escenes, com la d’un pallasso – un personatge que inspira innocència i confiança – amb pistoles pot esdevenir una imatge de violència i destrucció.
Hi ha representacions en homenatges a víctimes i a supervivents d’atemptats terroristes; dels sofriments a conseqüència de naufragis dels migrants i dels milers d’éssers retinguts en camps de refugiats.
Escenes de militars i de policies, amb el dit del cor aixecat, fent-se un petó, o esnifant.
De la por suscitada per la bomba atòmica durant la guerra freda, i de les seves conseqüències en diverses generacions d’infants.
Pintades com:“If graffiti changed antthing- it would be illegal”, o
“Sols els Papes, i els prínceps tenen els diners per pagar-se els seus retrats”.
Molts dels grafitis són vandalitzats, prohibits per les autoritats, o tapades per considerar-les obscenes, i altres traslladades maó a maó per no ser destruïdes.
Acostuma a pintar en murs, o escenaris estratègics, modulant l’espai com a relleu, donant un sentit de profunditat. Creant un fort impacte en la nostra retina. Imatges de sofriment, angoixa, injustícia, poder, obtenint un còctel de sensacions, sensibilitats i de vibracions inconformistes i transgressores.
No només sublima la seva creació sinó també, la reforça visualment, com la imatge del soldat de la reina pixant en una cantonada, on la postura de l’autoritat queda del tot desvirtuada i vulnerada.
La seva obsessió i recreació de les rates, transformades en elegants executius moderns i agressius.
L’increïble i famosa obra de barreja de violència revolucionària i de pacifisme, del manifestant que subjecta un ram de flors com si fos un còctel mólotov per llançar-lo. Segurament és la seva obra més punyent, que ens convida a reflexionar envers el nostre comportament violent innat que hi ha en tot ésser humà i que a la vegada ens convida a mantenir una certa esperança, en aquesta societat constant de lluita, pels drets humans i per la pau al món.
La burla constant, de cara als líders polítics i econòmics mundials i dels seus discursos vuits de continguts. Com el grafiti aparegut en un camp de refugiats, de l’emblemàtic Steve Jobs, recordant a la societat el seu origen sirià, desplaçat com un migrant més, amb un Macintosh vell.
Steve Jobs
Imatges entranyables, i plenes de tendresa, que descol·locant a l’espectador. També busca a la vegada sensacions de calma i de dubtes, no sabem si la nena està deixant anar el globus o intenta recuperar-lo.
L’artista ens invita a reflexionar en cada una de les seves obres.
La imatge del metge auscultant la icona del cor de la ciutat de: “I love NY”, per veure si encara batega, o no…
L’escena d’una càmera i una flor, que ens mostra la manera de com captar la seva bellesa, tot i que el càmera acaba arrancant la flor per poder-la filmà.
La critica a la guerra del pacífic, amb la col·locació de la bandera americana, damunt d’un cotxe atrotinat, en contra l’atrocitat de la batalla d’Iwo Jima, indicant la hipocresia de la infinitat de guerres que Amèrica ha lliurat a l’estranger.
El natiu indi americà, lamentant-se de la desgràcia que va portar l’home blanc, imatge que va ser tapada per un altre grafit.
La fotografia terrible de Kim Phuc, la nena vietnamita de 9 anys; és l’atac flagrant de Banksy a la política internacional i ocupació militar dels Estats Units, on Mickey Mouse i Ronald McDonals donant la mà alegrement a la petita amb la seva expressió del màxim horror de la guerra.
L’home amb un ram de flors vermelles, esperant en va, davant d’un club nocturn, la sortida d’una ballarina. Dos soldats super armats i preparats pel combat, pintant el símbol de la pau en una paret, simbolitzant les guerres que s’han desencadenat en aquests dos últims segles en nom de la pau i de la democràcia.
La crítica de l’habitació d’hotel davant el mur de Berlín, entre un policia israelià i un manifestant palestí, que no es poden barallar d’altra manera, que no fos amb una lluita de coixins.
L’escorcoll que fa una nena a un soldat israelià posat de cara la paret al mur de les lamentacions. La nena que intenta resguardar.se de la pluja sota un paraigua, i resulta que l’origen de la pluja està dins del paraigua.
Aquest any han aparegut uns set grafits en murs i parets de ciutats d’Ucraïna, tota una al·legoria al triomf sobre les ruïnes, com la de la gimnasta pintada en el mur d’un edifici destruït per un bombardeig rus en la ciutat de Borodyanka; o la del nen que fa una clau de judo, al personatge que representa ser el president Putin.
Imatges d’una Ucraïna, com a símbol d’esperança.
Putin derrotat
Hi ha reclams perquè l’activista amb els seus grafits, intenti irrompre a ciutats o poblacions, on encara no hi ha intervingut, per dur a terme el seu missatge i moviment crític representat en una paret adient.
Existeix un moviment cívicocultural, per intentar que al poble del Ferrol, a través de mitjans estrangers, es faci un treball de mofa del dictador, com a primera obra a realitzar dins de l’estat espanyol.
Es diu que va aparèixer la figura de “dos guardies civiles” morrejant-se, semblant a l’existent dels dos “bobbies”.
També es diu que va pintar diversos grafits en un dels murs de Zoo de Barcelona, que varen ser esborrats ràpidament.
Tot és vàlid per a captar més adeptes i simpatitzants d’aquest moviment cultural de repulsa i protesta mundial.
La famosa “Girl With Balloon”, s’autodestrueix després de la subhasta, per més d’un milió de lliures en “Sotheby’s”, pel triple del previst i sent el record de l’artista. El mateix Banksy va passar per Instagram el moment on la tela o pintura és destruït a través d’una trituradora de paper instal·lada en la part inferior del marc… posteriorment s’han subhastat altres obres per quantitats exorbitants (11 milions d’euros).
En una altra ocasió,“Banksy” disfressat, s’ha introduït en un famós museu per penjar-hi algunes de les seves obres provocadores, de manera clandestina com a símbol de rebel·lia i de protesta.
Ha sortit com a caricatura i “mofa” en la sèrie dels “Simpson”, dient: “ no debo escribir y pintar en las paredes…”.
L’èxit està servit…
Documentació i fotografies: realitzades durant la visita efectuada al Museu “Espai Trafalgar” del carrer Trafalgar, 34 de Barcelona:
“The Art of Protest”, gran mostra internacional de les obres del controvertit Banksy, d’identitat desconeguda.
Exposició de més de 130 obres, del mestre dels carrers, convertit en un artista de fama mundial, que no ens deixarà indiferents.
Fa 90 anys, el setembre de 1933; Dora Maar – “Henriette Theodora Markovitch”– va visitar Catalunya. Avui podem redescobrir, les imatges d’aquell viatge gràcies a la troballa d’una capsa plena de negatius sense positivar, que un drapaire va trobar dins d’un moble vell, provinent de l’habitatge de Dora. Ara, les podem gaudir, amb altres reproduccions cedides temporalment a L’Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat.
A la mostra hi han 46 peces, dividit en tres temàtiques, que documenten la Catalunya dels anys 30.
La Gent: Infants, desheretats, pidolaires, cecs, bohemis, vells i tolits. Canalla malvivint en la misèria. Prostitució, captaires, rodamons, esgarrats, marginats i d’altres vianants excèntrics de les Rambles. De gent que fuig de la normalitat.
La Ciutat: Reflecteix espais de la ciutat, el moviment a la Rambla, a la Boqueria, del barri i barraques del Somorrostro. Capta l’energia dels venedors ambulants, paradistes, dependentes del mercat, i de la vida als barris marginals. També li crida l’atenció, les imatges dels nens rebruts, eixerits i esparracats, per ser tema afí a l’estètica surrealista.
Somorrostro
la Boqueria
home anunci a la Rambla
La Costa Brava: Tossa de Mar i d’Agaró. Fotografia imatges típiques de pescadors i de la vida a les platges de l’entorn. Va arribar a conèixer una petita colònia d’estrangers pintors i altres artistes, d’intel.lectuals centreeuropeus, d’antifeixistes i jueus, que fugien de l’Alemanya nazi.
Hi ha exposada una fotografia dels pintors Pere Créixans i de Georges Kars.
Créixans / Kars
Tossa
Afortunadament, hi ha fotografies del xalet modernista “Casa Montseny”, d’un fort impacte visual i extremadament avantguardista. Estava situat on avui situem l’hotel, exclusiu, La Gavina. Desgraciadament, la falta de documentació, i el seu enderroc prematur, que va donar lloc a una urbanització, no ens ha deixat constància d’aquesta joia modernista.
Arran de la construcció de l’hotel, la zona rep el nom, fortuït, del torrent o riera d’Agaró, més tard passa a denominar-se, el que avui coneixem com S’Agaró.
Xalet Antoni Montseny – 1920
Ens va deixar documents fotogràfics d’aquella societat, combinant imatges dels desheretats, amb artistes i d’intel·lectuals catalans i estrangers que havien creat el seu propi ambient. D’elements surrealistes, de causes polítiques, estètiques i revolucionàries, en definitiva causes en què ella militava dins de grups de l’esquerra radical.
geperut
músics cecs
També va fotografiar, i li va impressionar, l’obra de Gaudí: la Sagrada Família i el Parc Güel, entre altres.
nen
Als anys 30 ja era una coneguda fotògrafa professional, especialista amb “fotos de carrer”, polifacètica intel·lectual, va ser una de les pioneres icòniques del surrealisme a França. De pares croats, neix a París l’any 1907, i és criada a l’Argentina, on aprèn el castellà. Aquest fet li facilitarà el contacte i la seva relació amb Picasso el gener del 36.
Quan Picasso l’abandona l’any 1946, pateix un brot psicòtic, com a conseqüència, també, dels mals tractes físics i psicològics rebuts. Gràcies a les seves creences religioses i dedicar-se plenament a la pintura, supera la malaltia. Els últims anys de la seva vida viu reclosa en un vell apartament d’una barriada de París. Morir l’any 1997, completament oblidada del món artístic. La seva família, sempre, es va oposar a la seva relació amb Picasso.
Documentació i fotografies extretes de la visita efectuada a l’Arxiu Nacionalde Catalunya, i de la conferència inaugural a càrrec de la comissària Victòria Combalia Dexeus, assessora i crítica d’art.
DORA MAAR: mite o icona
Gràcies a ella tenim fotografiat tot el procés, importantíssim, de composició del Guernica.
La vida interior del Guernica – Evolució i reportatge, des de l’11 de maig fins al 4 de juny del 37, dels dibuixos de les diverses etapes, metamorfosis, canvis de les imatges, de les transformacions i correccions de les diverses postures dels personatges que va registrar fotogràficament.
En el museu Princesa Sofia, es poden veure el llegat i el testimoni de les vint-i-vuit fotografies que es conserven, amb els diferents mètodes empleats i retocs per la manca de llum que existia dins de l’estudi de Picasso.
Aquest mes de juliol, ara fa 86 anys, s’exposà per primera vegada el “Gernika”, al Pavelló de la República, durant l’Exposició Internacional de 1937 a París, en plena Guerra Civil Espanyola.
Pavelló de la República – París 1937
Amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics, tenim una rèplica de l’obra ubicada al que fou el seu emplaçament original al pati del pavelló reconstruït per l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1992.
Pavelló- BCN 1992
rèplica del Gernika – 1992
Va ser a la que pitjor va tractar Picasso
A CaixaForum podeu accedir als dos documentals:
Picasso i la tauromàquia, per poder seguir la seva passió, en el món dels “toros”, i el que va representar en tota la seva obra.
Dora Maar, entre la llum i l’ombra, on seguir a través de les seves fotografies i pintures, la seva revelació com a gran artista, així com descobrir la dona polifacètica a la recerca de la veritat i l’absolut.
Sota el mandat d’August, es va triar el turó, que a l’edat mitjana es va denominar Mont Tàber, per la construcció i fundació de Barcino. Era un lloc ben comunicat, cap a l’interior del territori peninsular, amb un port proper a la desembocadura del Llobregat, d’època ibèrica (Barkeno), que comerciava per la Mediterrània, i que potser explicaria el nom de Bàrcino.
Els romans havien arribat dos-cents anys abans en ple conflicte amb els cartaginesos per controlar Ibèria, a la que els romans denominarien Hispana. Bàrcino era una colònia romana de la Hispània Citerior, amb capital a Tàrraco.
Porta Praetoria
El conjunt emmurallat de la ciutat que avui podem visitar és el corresponent a la muralla aixecada a finals del S. III dC principis del IV dC.
Va ser una muralla feta per reforçar l’anterior, corresponent al S. I aC, amb la fundació de la colònia.
El nom complet de Bàrcino és: Colònia Iúlia, Augusta, Faventia Paterna Bàrcino. Va ser fundada en algun moment entre el 10 i el 15 aC.
El primer emplaçament romà es va establir en el petit turó, el punt més alt està situat al carrer Paradís, just on es troba el Centre Excursionista de Catalunya, i on es pot veure les quatre columnes del Temple d’August.
És construir un campament fortificat, utilitzant la fusta dels arbres del bosc dalt del turó. Els campaments s’estructuraven amb dos eixos centrals: Cardo maximus (Eix nord-sud) i Decumanus maximus(Eix oest-est), que es creuaven perpendicularment i altres eixos paral·lels que el dividien en quadrants. Aquest model servia igualment per altres colònies. En el cas de Bàrcino aquests eixos no es corresponen exactament amb l’orientació geogràfica cardinal…
Els materials usats en la construcció de les muralles ens han permès constatar que provenien d’una pedrera molt propera, situada a Montjuïc.
Bàrcino tenia quatre portes d’entrada, obertes en la muralla del s. III-IV aC i que corresponien també amb les que hi havia en la muralla del S. I aC. Són les que anirem a ‘veure’ i situar durant la visita.
1. Porta Praetoria
Situada davant de l’actual Plaça Nova, al cantó sud de l’avinguda de la Catedral. És la porta oest. Podem veure les dues torres cilíndriques, que franquejaven les portes d’entrada a la ciutat. Per aquí s’accedia al “Decumanus maximus”, que conduïa al “Fòrum”, i seguia fins a arribar a la porta “Decumana”, al carrer Regomir.
Al costat de la porta d’entrada podem veure les restes de l’aqüeducte romà per al proveïment de l’aigua. Són unes restes reconstruïdes l’any 1953, amb motiu del Congrés Eucarístic de Barcelona.
2. Porta Principalis Dextra
Seria la porta sud, o porta de Tàrraco, si ve com us he dit no exactament orientada al sud, sí a Tàrraco que està al sud de Bàrcino. Per aquí s’accedia al Cardo maximus. Es trobava entre els carrers del Call, Boqueria i Avinyó, enfront de l’actual carrer de la Boqueria, que porta al mercat del mateix nom. Per aquest punt sortia el ramal per la costa de la Via Augusta, en direcció a Tàrraco.
Call / Boqueria / Avinyó
3. Porta Principalis Sinistra
És la porta nord, porta Major o “Porta de Baetulo”, en l’actual plaça de l’Àngel, antic carrer de la Baixada de la Presó (fins al 1958). S’accedia al “Cardo Maximus”, eix que coincideix molt exactament amb l’actual carrer de la Llibreteria, paral·lel al carrer Sant Jaume. En litografies del S. XIX d’aquesta plaça encara es poden veure les restes d’una de les torres que franquejaven aquesta porta. També es pot veure en aquestes litografies la petita escultura d’un àngel, en la façana d’un edifici, d’aquí el nom de la plaça.
Porta Sinistrao “Baetulo” i Plaça de l’Angel 1918
4. Porta Decumana
La porta est, situada a l’actual carrer Regomir, just en l’edifici o antic Palau del Patí Llimona. És conservant les restes que queden de l’antiga “Porta de Mar”. De fet, el petit arc que veiem correspon al pas de vianants. Totes les portes de Bàrcino tenien tres entrades, una central més gran per a carruatges i animals, i dues laterals per a vianants. Aquesta era la porta principal d’entrada de les mercaderies a la ciutat, que arribaven amb vaixells per mar.
En la confluència dels dos eixos principals, avui la plaça de Sant Jaume, s’ubicava el “Fòrum”.
Columnes romanes i les restes del temple d’August, de finals del S. I aC. construït en època de Tiberi. Avui es poden visitar en l’interior del Centre Excursionista de Catalunya. Fou la part central de “Forum”, situat en el cim del Mont Táber.
Columnes d’August
A finals de S. XIX, amb les obres de reconstrucció de l’edifici del carrer Paradís núm. 10, es troben tres columnas. Una quarta columna estava exposada a la Plaça del Rei i fou incorporada més tard, al conjunt de les altres tres.
El Museu d’Història de Barcelona – MUHBA – situat en el cor de la Barcelona antiga, gestiona varis dels Centres Patrimonials de la Ciutat
La Casa Padellàs, edifici que es va traslladar pedra a pedra, l’any 1931, des del carrer Mercaders, fins a la plaça del Rei, cantonada amb el carrer Veguer, a conseqüència de l’obertura de la Via Laietana. Amb les obres del nou emplaçament és descobrir restes de l’antiga Barcino. Que va originar el projecte de la seu principal del MUHBA. És visita obligada.
Casa Padellàs – MUHBA
Recorregut pel perímetre emmurallat de Barcino
Llocs d’interès que hem pogut visitar al llarg del recorregut:
Centre Ocupacional Sínia, Carrer Banys Nous, 16. Molt amablement, els membres del centre, ens ensenyen unes de les parets de l’edifici que són les restes de les muralles molt ben conservades. Podem apreciar la seva alçada d’uns 14 metres i d’una profunditat, entre dos i tres metres. També hi ha un gran pou que servia com dipòsit d’aigua o graner. En aquest indret estaven ubicades les torres núm. 66 i 67.
– Carrer del Call, núm. 3 dins d’una bijuteria, podem observar un magnífic tram de la muralla, amb una imponent resta d’una torre – la núm. 62 – de defensa de l’antiga muralla i el fosso, que correspon al reforç de la muralla del S. III, on es van utilitzar materials diversos. S’han trobat, inclús restes procedents de monuments funeraris. En el núm. 5 del mateix carrer, es pot veure com sobresurt de la façana restes de la muralla fundacional, que se suposa, que transcorria el camí de ronda, un pas que permetia transitar, a peu, per tot el perímetre superior de la muralla.
– Pati Llimona, on es pot visitar un tram, a l’interior del Palau, de 17 metres de muralla i les excavacions del subsol on podem veure les restes d’unes termes femenines del segle I, en concret l’espai conegut com a “frigidarium” o piscina d’aigua freda. Així com altres restes de la ciutat i una maqueta de l’antiga metròpoli romana. També veurem, una de les dues portes petites d’entrada per a vianants, de l’antiga Porta de Mar.
Pel carrer d’En Groc, just darrere del Pati Llimona, podrem accedir a un esplèndid espai, per a gaudir de la resta monumental de la muralla i on observar els diferents materials utilitzats o reutilitzats per la seva construcció i manteniment.
Al llarg de tot el perímetre emmurallat, existien 76 torres.
– Plaça Sant Miquel, restes de termes públiques. Era un edifici de grans dimensions, lloc molt concorregut i espai d’oci, salut i de negocis.
– Carrer d’Avinyó, 19, en el centre AEEF – Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore -, es pot visitar l’únic passadís entre les dues muralles i l’espai on poder observar les dues fortificacions de la ciutat romana, amb els materials que utilitzaven per reomplir i fer més forta i resistent als atacs exteriors. Entre aquests materials s’han trobat restes de tota mena de materials, inclús bustos i trossos d’estàtues.
El primer mur data del S. I aC. I el segons és del S. IV dC.
A la Barcelona medieval existien tres carrers senyorials. Un era el carrer Mercaders, amb la comentada Casa Padellàs de la plaça del Rei. L’altre el carrer Montcada, on algunes de les famílies burgeses de Barcelona varen edificar els seus palaus. I l’altre, en l’actual carrer dels Lledó, situat dintre del perímetre emmurallat de la ciutat. Era un carrer adormit, però que en els últims anys ha anat cobrant un fort protagonisme. Sense apartar-se massa del carrer poden gaudir del passat romànic, renaixentista i gòtic de la ciutat.
Hotel Mercer, edifici històric – gran luxe, 5 estrelles, al C/ dels Lledó. És un dels millors edificis històrics restaurats, del Barri Gòtic, construït sobre una part de la muralla, que conserva diferents restes de períodes de gran valor patrimonial, recuperats i on podem sentir la història de Barcelona. Hem pogut visitar l’interior d’una de les torres, la núm. 28, diversos salons recuperats i altres restes de la muralla, així com un arc del camí de Ronda interior, on patrullaven fen la ronda els soldats romans que els permetia circular entre les torres, igual que el que hem anomenat del carrer del Call. Uns grans finestrals inunden de llum natural un dels salons principals, donant pas a unes vistes esplèndides del Gòtic. També podem observar la recuperació d’altres estances de l’antic palau medieval, on per uns moments ens transporten a altres moments històrics de l’antiga ciutat. Una de les habitacions més impressionants és, la que ocupa l’última planta de la torre núm. 28, amb dues finestres gòtiques com a punt de llum natural.
L’antiga casa medieval que es va construir adossada a la muralla romana. Al sostre de la recepció hi van aparèixer pintures renaixentistes. També s’ha recuperat un fresc de l’any 1280. La segona muralla romana que, com ja hem comentat, és molt més alta que la primera, és la façana posterior de l’hotel.
En una de les parets del carrer, en el núm. 7 – Can Frares, avui de l’hotel i podem observar una placa commemorativa de la casa natal del primer director i fundador de “La Caixa”, Francesc Moragas i Barret.
Plaça dels Traginers– Torre cilíndrica que defensava l’angle est de la muralla. Correspon a la segona muralla construïda sobre les restes de la primera, amb l’objectiu de reforçar el recinte emmurallat de la ciutat- construït al S. IV dC, per privar les incursions dels bàrbars.
Observar la muralla, des de la plaça Ramon Berenguer el Gran, és tota una meravella de l’arquitectura romana del, S III i IV. així com els edificis medievals que la varen utilitzar com a element estructural i de fonamentació.
Llenç de la muralla i torres quadrangulars defensives del segon recinte emmurallat del S. IV dC
I com a lloc de cloenda, de la visita, ens dirigim a la nova Plaça del 8 de Març, fora muralles, on amb l’enderroc d’un antic edifici, es trobaren les restes de Quatre arcs de l’autèntic Aqüeducte que entrava a la ciutat de Barcino amb aigües de Montcada. Tota una descoberta.
Apunts recollits durant la visita efectuada sota la batuta i direcció del company, guia i “cícero” Enric Mauri, el dia 15 de juny de 2023.
– El 1936, Pablo Ruiz Picasso, té 55 anys i en porta 32 vivint a França. És quan neix el Picasso Artista i Polític.
Mai va mostrar gens d’interès polític. Tot i que des de fa dos anys s’ha afiliat al PC francès. Però amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, no es va mostrar indiferent.
Coneix a Dora Maar, fotògrafa de 30 anys, que li comenta la crua realitat d’Espanya a través de les fotografies on, també, col.labora amb la revista surrealista “minotaure”, en la que Picasso està completament implicat.
Dora va conèixer al pintor en ple procés de creació del Guernica, i gràcies a ella tenim les fotografies del recorregut, la composició, els esbossos, tempteigs i correccions de tota l’obra.
– El 19 de setembre de 1936 se li ofereix, la direcció del “Museo Nacional del Prado” que accepta, però que mai va exercir físicament.
Des de l’any 1934, en l’exili, no trepitja mai més Espanya. Es va mantenir ferm a no tornar, fins que no s’instaurés la democràcia…
A principis del 37 rep l’encàrrec d’exposar un gran mural, de part de Josep Renau Director General de Belles Arts, que busca personalitats rellevants i properes a la República per la propaganda, i manifestar-les en l’Exposició Internacional de París del 1937.
Les seves reaccions envers la guerra, quedant recollides, tant en la pintura, com en els gravats i en el seu text poètic. Una d’aquestes manifestacions poètiques i polítiques, on reflexiona sobre la situació és “Sueño y mentira de Franco (1937)”.
Somni i Mentida de Franco – 1937 –
Picasso assoleix radiografiar la situació, l’horror i les misèries de la guerra des de l’exili. Aconsegueix fer-ho a través de la poesia i de la imatge de dues planxes de coure, de 9 vinyetes cada una. Aquesta “amalgama” desborda tots els límits de les seves obres individuals i assoleix que l’espectador reflexioni envers la situació i destrucció d’Espanya des de l’art i la literatura.
És una obra molt emblemàtica de la part més política de Picasso, de format i compromís crític amb caricatures satíriques, grotesques i escatològiques, amb clares referències al malvat Franco i a la crueltat i l’horror produït pels militars revoltats.
Tot i que l’obra de l’auca queda eclipsada i relegada a segon pla, en crear ElGuernica.
Dues plaques de 9 gravats c.u., total 18 gravats de 30 x 42 cmts, d’un format semblant als còmics, on denuncia i assenyala els crims de guerra.
Les 10 primeres vinyetes són una clara al·lusió a la figura de Franco, basat en l’obra d’Alfred Jarry: Ubú rei, “matar al rey Wenceslao”, que representa el fet grotesc, desagradable i del tot molt innoble.
La primera planxa la realitza el 8 de gener. La segona, els cinc primers dibuixos, els fa el dia 9. Resten les quatre últimes que les conclourà el 7 de juny de 1937, després de pintar i donar per acabat El Guernica.
Tots els gravats estan estretament relacionats, són l’esbós preparatori de la creació i confecció del famós quadre.
Dels gravats es van estampar una tirada de mil exemplars numerats, per recaptar fons per la causa republicana i denunciar, al món, els actes comesos per l’horror feixista.
“La pintura no ha sido hecha para decorar las habitaciones. Es un instrumento de guerra ofensiva y defensiva contra el enemigo” – Pablo Picasso
Imatges de la planxa. I – 8 de gener 37:
1 – Representa un “Quijote/ Franco” amb una imatge ridícula i grotesc muntat a cavall, amb l’estendard i figura d’una verge: implicació de l’església amb els revoltats. Imatge satírica i esperpèntica.
2 – Imatge sobre la corda fluixa, d’un penis gegant que està agafant l’estendard de l’església amb unes natges peludes, ridiculitzant el masclisme dels generals. Es passeja sobre una corda fluixa.
Referència a les tropes africanistes, a l’exèrcit i a la monarquia.
Moren de forma sospitosa: Mola (3-juny-37), Sanjurjo (20-juliol-36), Goded (12-agost-36), Fanjul (17-agost-36)…
Picasso agafa com a referent molta de l’obra dels desastres de la guerra de Goya, el paral·lelisme de monarquia, exèrcit i església. Les tres grans penes de la revolta.
3 – Franco amb el casquet marroquí, una espasa molt poc realista, amb una piqueta està destruint el bust clàssic i enorme d’una dona: La figura de la República
4 – Apareix vestit de dona andalusa amb faldilla, “peineta” i mantellina com si fos una cortesana amb una flor en una mà i un vano a l’altre. “La España de la pandereta”, amb la ciutat de Sevilla al fons.
5 – Surt per primera vegada la figura del toro, que simbolitza el poble enfurismat atacant al dictador a cop de banya. En aquesta vinyeta Franco no porta bigoti. El brau és pura força, i embat la figura ridícula del colpista.
6 – Franco agenollat en un reclinatori rendint culte a una moneda d’un duro, al poder econòmic. No rendeix culte a l’església sinó als diners, als interessos econòmics a favor de la dictadura. L’espasa està a terra. Torna a aparèixer el bigoti.
Porta un capell de bisbe, tiara papal i continua exhibint la gorra marroquina, i està protegit amb filats d’espina.
7 – És la vinyeta més complexa, hi ha molt desordre. La gorra marroquina, la corona reial, l’espasa resta terra i està subjectant una escopeta, continua agafat a l’estendard de la verge del Pilar; insisteix amb el bigoti i el filat d’espina. Del cul de Franco surten gripaus i serps, amb un clar missatge escatològic i apocalíptic.
La figura d’uns pits, simulant l’acte de parir.
S’inspira, també, amb el somni de la mentida de Goya.
Es diu que l’estendard de la verge, és la del Pilar, amb al·lusió, al bombardeig sobra la basílica del Pilar de Saragossa, en què les bombes republicanes no varen explotar. Franco manifesta que la verge està del seu costat…
8 – Franco està travant al cavall. La caça del Pegaso, el cavall alat de la mitologia grega, és caçat travessat per una llança. L’estampa del cavall ferit de mort, representa la figura del poble atrapat, amb una posició violenta i d’angoixa, de sofriment i derrota… Les ales símbol que encarna la llibertat, és escapçada per l’escena tràgica esquinçada per la llança de l’agonia. La religió, l’estendard del Pilar, amb un sol radiant, s’uneix amb la guerra.
També hi ha una altra referència al quadre de Goya: gossos atacant i matant al cavall.
9 – Franco apareix formant part en la vinyeta cavalcant sobre d’un porc. La llança fa de guia pel camí. El bigoti, l’estendard i el barret marroquí sobresurten novament.
Imatges de la planxa II, de data 9 de gener del 37:
10 – Franco devorant al cavall estripat, ferit greu de mort. Escena violenta i tràgica del poble subjugat, moribund i derrotat. Dibuix que inspira el sofriment en el Guernica. Espasa clavada a terra, juntament amb el somriure, el bigoti i el barret marroquí, amb la complicitat de l’església-l’estendard en posició vertical senyal de triomf i de victòria.
11 – Ja no apareix la figura de Franco, sinó el sofriment de les restes del camp de batalla. La figura molt naturista d’un cos femení mort tirada a terra. El cos de la dona, d’un fort color blanc, sobresurt entre tanta foscor i tristesa. Una llum resplendeix del fons de la vinyeta, d’entre les flames. Les restes d’una ciutat fumejant entre les runes. La figura femenina estirada a terra manifesta l’escena del tot dramàtica i contundent en mig de tant dolor i sofriment: La república ha mort…
Aquí Picasso ens mostra la part més universal i patètica de la guerra, del dolor que pateix el poble, la desesperació de la Humanitat; mostra la figura anònima de les víctimes de la guerra. Aquesta desgràcia és part de tots, de tothom. Aquesta figura immòbil, morta, ens diu que podem ser qualssevol de nosaltres.
12 – En aquestes tres últimes vinyetes l’horitzó està molt amunt, lluny… i el sol no surt. Són figures d’una escena molt realista, de la resta dramàtica i de les conseqüències de la guerra. Imatge esfereïdora d’un cavall que envolta el cos d’un home, que semblen morts, al mig del camp desolat de batalla.
13 – Figura del brau amb punxes, enfurismat, que s’enfronta al personatge amb mirada potent, que emana amb bravura com una icona amb molta energia. Franco amb molta angúnia vol fugir amb els pèls de punta d’aquest enquadrament. Es diu que es va inspirar en el quadre de Goya: “Murió la verdad”.
14 – És continuació de la passada vinyeta. El toro planta cara amb força a un Franco deforme, amb el cavall desventrat. Escena semblant a una del Guernica.
Les quatre imatges restants de la planxa II, es varen afegir el 7 de juny del 37, una vegada finalitzat el Guernica. Estan molt relacionades amb els esbossos que figuren en el famós quadre.
15 – És la primera vinyeta després del bombardeig de Guernica. La cara de l’horror en primer pla amb les mans enlaire i sòlides llàgrimes, expressen el gran terror viscut. La seva posició en caure víctima de forma violenta i mirada d’esglai amb el reflex de les flames al fons, mostren la barbàrie inhumana de la guerra.
16 – Dona amb el fill als braços, surtin amb gran dramatisme de casa seva en flames
Inspirat en els seus esbossos i en el quadre de Madre con niño muerto– (maig 1937)
Aquestes dues vinyetes, es diu que estan inspirades amb l’escena de les escales del “Cuirassat Potemkin”, de la cèlebre pel·lícula del cineasta “Serguei Eisenstein”- (1925).
17 – Mare i fill morts. El cap de l’infant amb una corona d’espines, i la sang que brota del cap de la mare. Escena de gran dramatisme.
18 – Dona ferida de mort travessada per una llança, que s’alça entre les ruïnes amb els braços oberts en senyal de total desesperació, davant dels seus fills que se li abracen angoixats. Expressió brutal del terror que també s’acaba representant en el quadre. Al fons la imatge del resultat del bombardeig amb les seves tràgiques conseqüències.
Picasso s’apropa molt a Goya, per fer propaganda de l’horror, la desesperació i de la guerra. Goya té una importància vital en l’obra de Picasso – S’inspira en moltíssims dels seus quadres – (“Yo lo vi” – de Goya).
L’ordre de les imatges de la planxa estan al revés. Van de dreta a esquerra.
En imprimir-se, les posicions de les vinyetes quedant invertides.
Els poemes que acompanyen els gravats exhibits en l’Exposició Internacional de París, foren l’altaveu de la “Causa Republicana” a Europa, amb l’objectiu d’aconseguir l’ajut internacional per la lluita contra el feixisme.
Arran de l’afusellament del poeta i dramaturg Federico Garcia Lorca– agost de 1936-, a l’acte d’inauguració de la “Casa de la República”, es rendí homenatge a la seva persona i una clara denuncia explícita al seu assassinat.
El Pavelló de la República estava situat a la plaça del Trocadero, al costat i molt a prop dels pavellons d’Alemanya i de la Unió Soviètica.
Documentació i apunts:
Assistència al curs impartit en el Museu Picasso de Barcelona – Curs de Gaudir la UB:
Picasso, del període clàssic a la seva darrera etapa creativa (1915-1973).
Classe del 19 de juny de 2023, ponent: Andrea Horas González.
Aprofito dir-vos que del 9 de juny al 20 de juliol, es pot visitar: El fons fotogràfic Dora Maar a l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat del Vallès:
Dora Maar-Viatge a Catalunya
Quan s’acaba de celebrar el cinquantè aniversari de la seva mort. On s’han efectuat, arreu, molts reportatges, moltes tertúlies, conferències, exposicions i merescuts reconeixements referent a la seva obra, i dintre del gran debat social en referència a la misogínia i al creixement constant de la violència de gènere existent en la societat actual en ple segle XXI. On s’ha creat un gran debat de discòrdia en la política actual. Crec, també, que hem de reflexionar sobre les actituds, comportaments, tractes i relacions envers les seves parelles. En moltes ocasions, aquestes dones, varen ser les grans muses i font d’inspiració de l’artista i alhora víctimes del masclisme que la història ha obviat…
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.