Categoria: Galeries i museus

Categories
Conferències i cursos Galeries i museus

L’ Auca de Picasso

– El 1936, Pablo Ruiz Picasso, té 55 anys i en porta 32 vivint a França. És quan neix el Picasso Artista i Polític.

Mai va mostrar gens d’interès polític. Tot i que des de fa dos anys s’ha afiliat al PC francès. Però amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, no es va mostrar indiferent.

Coneix a Dora Maar, fotògrafa de 30 anys, que li comenta la crua realitat d’Espanya a través de les fotografies on, també, col.labora amb la revista surrealista “minotaure”, en la que Picasso està completament implicat.

Dora va conèixer al pintor en ple procés de creació del Guernica, i gràcies a ella tenim les fotografies del recorregut, la composició, els esbossos, tempteigs i correccions de tota l’obra.

– El 19 de setembre de 1936 se li ofereix, la direcció del  “Museo Nacional del Prado” que accepta, però que mai va exercir físicament.

Des de l’any 1934, en l’exili, no trepitja mai més Espanya. Es va mantenir ferm a no tornar, fins que no s’instaurés la democràcia…

A principis del 37 rep l’encàrrec d’exposar un gran mural, de part de Josep Renau Director General de Belles Arts, que busca personalitats rellevants i properes a la República per la propaganda, i manifestar-les en l’Exposició Internacional de París del 1937.

Les seves reaccions envers la guerra, quedant recollides, tant en la pintura, com en els gravats i en el seu text poètic. Una d’aquestes manifestacions poètiques i polítiques, on reflexiona sobre la situació és “Sueño y mentira de Franco (1937)”.

Somni i Mentida de Franco – 1937 –

Picasso assoleix radiografiar la situació, l’horror i les misèries de la guerra des de l’exili. Aconsegueix fer-ho a través de la poesia i de la imatge de dues planxes de coure, de 9 vinyetes cada una. Aquesta “amalgama” desborda tots els límits de les seves obres individuals i assoleix que l’espectador reflexioni envers la situació i destrucció d’Espanya des de l’art i la literatura.

És una obra molt emblemàtica de la part més política de Picasso, de format i  compromís crític amb caricatures satíriques, grotesques i escatològiques, amb clares referències al malvat Franco i a la crueltat i l’horror produït pels militars revoltats.

Tot i que l’obra de l’auca queda eclipsada i relegada a segon pla, en crear El Guernica.

Dues plaques de 9 gravats c.u., total 18 gravats de 30 x 42 cmts, d’un format semblant als còmics, on denuncia i assenyala els crims de guerra.

Les 10 primeres vinyetes són una clara al·lusió a la figura de Franco, basat en l’obra d’Alfred Jarry: Ubú rei, “matar al rey Wenceslao”, que representa el fet grotesc, desagradable i del tot molt innoble.

La primera planxa la realitza el 8 de gener. La segona, els cinc primers dibuixos, els fa el dia 9. Resten les quatre últimes que les conclourà el 7 de juny de 1937, després de pintar i donar per acabat El Guernica.

Tots els gravats estan estretament relacionats, són l’esbós preparatori de la creació i confecció del famós quadre.

Dels gravats es van estampar una tirada de mil exemplars numerats, per recaptar fons per la causa republicana i denunciar, al món, els actes comesos per l’horror feixista.

“La pintura no ha sido hecha para decorar las habitaciones. Es un instrumento de guerra ofensiva y defensiva contra el enemigo” – Pablo Picasso

Imatges de la planxa. I – 8 de gener 37:

1 – Representa un “Quijote/ Franco” amb una imatge ridícula i grotesc muntat a cavall, amb l’estendard i figura d’una verge: implicació de l’església amb els revoltats. Imatge satírica i esperpèntica.

2 – Imatge sobre la corda fluixa, d’un penis gegant que està agafant l’estendard de l’església amb unes natges peludes, ridiculitzant el masclisme dels generals. Es passeja sobre una corda fluixa.

Referència a les tropes africanistes, a l’exèrcit i a la monarquia.

Moren de forma sospitosa: Mola (3-juny-37), Sanjurjo (20-juliol-36),  Goded  (12-agost-36), Fanjul (17-agost-36)…

Picasso agafa com a referent molta de l’obra dels desastres de la guerra de Goya, el paral·lelisme de monarquia, exèrcit i església. Les tres grans penes de la revolta.

3 – Franco amb el casquet marroquí, una espasa molt poc realista, amb una piqueta està destruint el bust clàssic i enorme d’una dona: La figura de la República

4 – Apareix vestit de dona andalusa amb faldilla, “peineta” i mantellina com si fos una cortesana amb una flor en una mà i un vano a l’altre. “La España de la pandereta”, amb la ciutat de Sevilla al fons.

5 – Surt per primera vegada la figura del toro, que simbolitza el poble enfurismat atacant al dictador a cop de banya. En aquesta vinyeta Franco no porta bigoti. El brau és pura força, i embat la figura ridícula del colpista.

6 – Franco agenollat en un reclinatori rendint culte a una moneda d’un duro, al poder econòmic. No rendeix culte a l’església sinó als diners, als interessos econòmics a favor de la dictadura. L’espasa està a terra. Torna a aparèixer el bigoti.

Porta un capell de bisbe, tiara papal i continua exhibint la gorra marroquina, i està protegit amb filats d’espina.

7 – És la vinyeta més complexa, hi ha molt desordre. La gorra marroquina, la corona reial, l’espasa resta terra i està subjectant una escopeta, continua agafat a l’estendard de la verge del Pilar; insisteix amb el bigoti i el filat d’espina. Del cul de Franco surten gripaus i serps, amb un clar missatge escatològic i apocalíptic.

La figura d’uns pits, simulant l’acte de parir.

S’inspira, també, amb el somni de la mentida  de Goya.

Es diu que l’estendard de la verge, és la del Pilar, amb al·lusió, al bombardeig sobra la basílica del Pilar de Saragossa, en què les bombes republicanes no varen explotar. Franco manifesta que la verge està del seu costat…

8 – Franco està travant al cavall. La caça del Pegaso, el cavall alat de la mitologia grega, és caçat travessat per una llança. L’estampa del cavall ferit de mort, representa la figura del poble atrapat, amb una posició violenta i d’angoixa, de sofriment i derrota… Les ales símbol que encarna la llibertat, és escapçada per l’escena tràgica esquinçada per la llança de l’agonia. La religió, l’estendard del Pilar, amb un sol radiant, s’uneix amb la guerra. 

També hi ha una altra referència al quadre de Goya: gossos atacant i matant al cavall.

9 – Franco apareix formant part en la vinyeta cavalcant sobre d’un porc. La llança fa de guia pel camí. El bigoti, l’estendard i el barret marroquí sobresurten novament.

Imatges de la planxa II, de data 9 de gener del 37:

10 – Franco devorant al cavall estripat, ferit greu de mort. Escena violenta i tràgica del poble subjugat, moribund i derrotat. Dibuix que inspira el sofriment en el Guernica. Espasa clavada a terra, juntament amb el somriure, el bigoti i el barret marroquí, amb la complicitat de l’església-l’estendard en posició vertical senyal de triomf i de victòria.

11 – Ja no apareix la figura de Franco, sinó el sofriment de les restes del camp de batalla. La figura molt naturista d’un cos femení mort tirada a terra. El cos de la dona, d’un fort color blanc, sobresurt entre tanta foscor i tristesa. Una llum resplendeix del fons de la vinyeta, d’entre les flames. Les restes d’una ciutat fumejant entre les runes. La figura femenina estirada a terra manifesta l’escena del tot dramàtica i contundent en mig de tant dolor i sofriment: La república ha mort…

Aquí Picasso ens mostra la part més universal i patètica de la guerra, del dolor que pateix el poble, la desesperació de la Humanitat; mostra la figura anònima de les víctimes de la guerra. Aquesta desgràcia és part de tots, de tothom. Aquesta figura immòbil, morta, ens diu que podem ser qualssevol de nosaltres.

12 – En aquestes tres últimes vinyetes l’horitzó està molt amunt, lluny… i el sol no surt. Són figures d’una escena molt realista, de la resta dramàtica i de les conseqüències de la guerra. Imatge esfereïdora d’un cavall que envolta el cos d’un home, que semblen morts, al mig del camp desolat de batalla.

13 – Figura del brau amb punxes, enfurismat, que s’enfronta al personatge amb mirada potent, que emana amb bravura com una icona amb molta energia. Franco amb molta angúnia vol fugir amb els pèls de punta d’aquest enquadrament. Es diu que es va inspirar en el quadre de Goya: “Murió la verdad”.

14 – És continuació de la passada vinyeta. El toro planta cara amb força a un Franco deforme, amb el cavall  desventrat. Escena semblant a una del Guernica.

Les quatre imatges restants de la planxa II, es varen afegir el 7 de juny del 37, una vegada finalitzat el Guernica. Estan molt relacionades amb els esbossos que figuren en el famós quadre.

15 – És la primera vinyeta després del bombardeig de Guernica. La cara de l’horror en primer pla amb les mans enlaire i sòlides llàgrimes, expressen el gran terror viscut. La seva posició en caure víctima de forma violenta i mirada d’esglai amb el reflex de les flames al fons, mostren la barbàrie inhumana de la guerra.

16 – Dona amb el fill als braços, surtin amb gran dramatisme de casa seva en flames

Inspirat en els seus esbossos i en el quadre de Madre con niño muerto– (maig 1937)

Aquestes dues vinyetes, es diu que estan inspirades amb l’escena de les escales del “Cuirassat Potemkin”, de la cèlebre pel·lícula del cineasta “Serguei Eisenstein”- (1925).

17 – Mare i fill morts. El cap de l’infant amb una corona d’espines, i la sang que brota del cap de la mare. Escena de gran dramatisme.

18 – Dona ferida de mort travessada per una llança, que s’alça entre les ruïnes amb els braços oberts en senyal de total desesperació, davant dels seus fills que se li abracen angoixats. Expressió brutal del terror que també s’acaba representant en el quadre. Al fons la imatge del resultat del bombardeig amb les seves tràgiques conseqüències.

Picasso s’apropa molt a Goya, per fer propaganda de l’horror, la desesperació i de la guerra. Goya té una importància vital en l’obra de Picasso – S’inspira en moltíssims dels seus quadres – (“Yo lo vi” – de Goya).

L’ordre de les imatges de la planxa estan al revés. Van de dreta a esquerra.

En imprimir-se, les posicions de les vinyetes quedant invertides.

Els poemes que acompanyen els gravats exhibits en l’Exposició Internacional de París, foren l’altaveu de la “Causa Republicana” a Europa, amb l’objectiu d’aconseguir l’ajut internacional per la lluita contra el feixisme.

Arran de l’afusellament del poeta i dramaturg Federico Garcia Lorca– agost de 1936-, a l’acte d’inauguració de la “Casa de la República”, es rendí homenatge a la seva persona i una clara denuncia explícita al seu assassinat.

El Pavelló de la República estava situat a la plaça del Trocadero, al costat i molt a prop dels pavellons d’Alemanya i de la Unió Soviètica.

Documentació i apunts:

Assistència al curs impartit en el Museu Picasso de Barcelona – Curs de Gaudir la UB:

Picasso, del període clàssic a la seva darrera etapa creativa (1915-1973).

Classe del 19 de juny de 2023, ponent: Andrea Horas González.

Aprofito dir-vos que del 9 de juny al 20 de juliol, es pot visitar:  El fons fotogràfic Dora Maar a l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat del Vallès:

                                Dora Maar-Viatge a Catalunya

Quan s’acaba de celebrar el cinquantè aniversari de la seva mort. On s’han efectuat, arreu, molts reportatges, moltes tertúlies, conferències, exposicions i merescuts reconeixements referent a la seva obra, i dintre del gran debat social en referència a la misogínia i al creixement constant de la violència de gènere existent en la societat actual en ple segle XXI. On s’ha creat un gran debat de discòrdia en la política actual. Crec, també, que hem de reflexionar sobre les actituds, comportaments, tractes i relacions envers les seves parelles. En moltes ocasions, aquestes dones, varen ser les grans muses i font d’inspiració de l’artista i alhora víctimes del masclisme que la història ha obviat…

https://www.ara.cat/opinio/serie-revisar-pablo-picasso-monica-planas_129_4683372.html

Categories
Galeries i museus

El Noi del Sucre

http://www.elpunt.cat

“Enguany commemorem el centenari de l’assassinat de Salvador Seguí, figura clau de l’anarcosindicalisme català i de la història del nostre país. Home de teoria i praxi, d’acció, però també de reflexió, idealista i alhora conciliador, la figura del Noi del Sucre resulta clau per entendre no només un període històric, sinó també el desenvolupament del moviment obrer a Catalunya i la seva influència en el catalanisme polític”.

              Roger Torrent i Ramió

El seu llegat ideològic, el moviment obert, els forts moviments d’esquerra, sobrepassant límits fins i tot més enllà de les nostres fonteres. La importància de l’organització i de la mobilització social, ens descobreix tot un personatge amb una força extraordinària que és del tot fonamental per entendre els canvis, la transformació i l’evolució dels moviments socials de la societat industrial catalana.

L’exposició és tan sols una petita mostra i homenatge a una figura immensa, que va projectar un moviment social i sindical amb una potent càrrega d’acció política.

Un recorregut per la vida de Salvador Seguí i del seu entorn en una època plena d’esdeveniments convulsos. Aquest, nostre, país està compromès amb la recuperació de la memòria històrica, i amb la seva transcendència en el món del treball. Cent anys després del seu assassinat, encara se’l considera figura clau de la història del sindicalisme.

El 10 de març de 1923, Salvador Seguí, líder de la CNT, era assassinat d’un tret al clatell al barri del Raval de Barcelona a mans d’uns pistolers del Sindicat Lliure, braç executor de la patronal.

En una Barcelona sota pressió, les vagues, la repressió, les revoltes, el pistolerisme, la violència i l’assassinat…

Personatge polièdric, altaveu de la classe obrera i treballadora que clamava humanitat i dignitat.

Va donar un impuls determinant a l’organització sindical obrera. Aconseguir la jornada laboral de vuit hores, després de la llarga vaga de la Canadenca, de tots coneguda.

Orador excepcional. Anarquista carismàtic i incòmode per tothom, que va generar discrepàncies en la línia dura de l’anarquisme, per un costat, i el va col·locar en el punt de mira de la patronal, per l’altre.

Alhora conciliador: –“no podem empènyer l’adversari a l’abisme amb assassinats. Volem establir un sistema de convivència en què sigui possible la discussió de tots els temes”.

 –“davant la ignorància, llibres i diaris; davant de la misèria, associació“

El context històric i social, cronologia

– Primera Revolució Industrial a Catalunya 1830-1840, és una societat tèxtil als voltants dels cursos i riberes dels rius. És l’única regió essencialment industrial de tota Espanya.

– Molta gent del camp català es trasllada a Barcelona, gent que malvivien en un clot i en la misèria. Passant a formar part d’una gran quantitat de mà d’obra barata.

– Les fàbriques eren instal·lacions precàries, amb condicions laborals extremes, pèssimes condicions de vida, serveis bàsics inexistents, infeccions, proliferació de malalties, analfabetisme. Amb una forta immigració de gent d’altres terres i províncies.

– Aquesta transformació entre la pagesia i la nova societat industrial és el detonant d’una gran desigualtat social. A finals del S. XIX es produeix el gran canvi. Jornades laborals inacabables, salaris miserables i condicions de vida paupèrrimes

– Creix una societat de dos grups totalment oposats: la burgesia, propietària dels terrenys i dels mitjans de producció i els obrers, la força del treball.

– Neix una nova classe social, El Proletariat, i la consegüent lluita de classes, com a centre del conflicte la batalla per la igualtat social.

– El problema del creixement fa necessari una planificació i una nova gestió urbana, engrandir i augmentar la superfície de la ciutat fora muralles i a la vegada solucionar els problemes de salubritat: Neix el Pla de l’Eixample i reforma interior d’Ildefons Cerdà, l’any 1860.

– El triomf de la Revolució de 1868 que obligà i posa fi al regnat d’Isabel II.

– 1868-1896 intervals entre l’organització i la revolució de la Primera  Internacional – gran planificació per unir als treballadors de diversos països – i el Procés de Montjuïc – nom del judici militar de la processó del Corpus contra l’anarquisme a Catalunya.

La Primera Internacional

1885-1920 El Modernisme: sorgeix, gràcies a la necessitat de canvi que va portar la revolució industrial, en el món de la cultura, especialment en l’arquitectura i la pintura, principals exponents, conjuntament amb els avançaments tecnològics del moment, com l’electricitat, les màquines de vapor i el ferrocarril.

L’esclat i màxima evolució del Modernisme, es va reflectir a l’Exposició Universal del París de 1900, que va triomfar com a mitjà cultural exposat.

– El 1888 l’“Exposición Universal de  Barcelona”, calia fer un pas endavant per a mostrar Catalunya a l’exterior. La burgesia es posa en bona sintonia amb els borbons, que acabaven de restaurar, de nou, la monarquia, i llaçar Barcelona al món modern.

París va iniciar el primer pas de les exposicions universals l’any 1855.

Punt culminant de l’evolució de la societat catalana del S. XIX, després dels desastres econòmics i polítics del S. XVIII. Catalunya fou la pionera de tot Espanya de la Revolució Industrial.

– En el canvi de segle, la Segona Revolució Industrial– “l’electricitat”. Importants canvis, en el món tèxtil, metal·lúrgic, portuari – ports industrials-, molta diversificació industrial i més canvis de les activitats productives.

– L’exponencial creixement demogràfic. Naixement i construcció de nous barris. Annexió, 1897, de poblacions dels voltants a la nova i creixent Barcelona – Sant Antoni, Hostafrancs, Sant Martí…

– Una societat que no parava d’augmentar, que creixia, que es modernitzava, i alhora es massificava i es deshumanitzava.

La gran concentració de treballadors, les indecents condicions laborals, l’explotació infantil i de les dones, la salut, els accidents i les malalties, provoca que els obrers es comencin a organitzar per defensar i millorar els seus drets i condicions de vida.

Sobre l’explotacio infantil

Entre 1874 i 1923,  són cinquanta anys que el mal dit “boom” econòmic de finals del S. XIX i principis del S.XX, va enriquir exageradament a la burgesia catalana, finalitzant amb l’alçament militar i la dictadura de Primo de Rivera. Una gran repressió i una constant violència, en mig d’un conflicte sagnant de lluita permanent conegut com els “50 anys de violència o temps de les bales”.

Hi ha un canvi social, i es comença a percebre la legitimitat de la violència, per prendre consciència com a medi de reivindicar les queixes i les millores en les condicions laborals i en la millora de la qualitat de vida. Hi ha una sèrie d’atemptats, contra el rei, contra el governador civil, un altre contra el governador militar, la bomba al Liceu, l’atemptat durant la processó del Corpus al carrer Canvis Nous, i altres successos en diversos indrets i celebracions. Tots aquests atemptats són l’autorització i el pretext per incrementar i legitimar una forta repressió portada a terme per les autoritats i forces policials; judicis sense cap mena de garanties, efectuant les corresponents purgues, a base de tortures amb total impunitat i amb les corresponents execucions a garrot vil al moviment anarquista, el que es coneix amb el nom del Procés de Montjuïc, amb centenars de detinguts. – 1896.

Fins a l’any 1904 no s’aprova la llei del descans dominical.

1904 – 1909 La Rosa de Foc: després de l’esclafat del Procés de Montjuïc, l’anarquisme torna a agafar força, amb nous episodis de violència; atemptats al primer ministre Antonio Maura, al cardenal Cassanyes, al director del port i altres personalitats. Bombes al carrer Ferran, a les Rambles i a la Boqueria entre altres. L’inici de la guerra del Marroc, l’any 1909, va enfurismar i exaltar encara més a la població del tot frustrada i enrabiada, amb la consegüent crema d’esglésies i de convents, barricades als carrers i forts enfrontaments contra les forces d’ordre, donant pas a la revolució o insurrecció de  juliol de 1909 que coneixem com la Setmana Tràgica.

– 1921, el líder rifeny Abd-el Krim, derrota l’exèrcit espanyol, que va significar un revés fortíssim del domini espanyol al Marroc, amb el que es coneix pel desastre d’Annual.

– 1914-1918, I GM, el període de la Gran Guerra va ser l’esdeveniment que va canviar el decurs de la Història i de la Humanitat.

El port de Barcelona va ser el primer motor econòmic d’una Barcelona en construcció cosmopolita, gràcies a la neutralitat de l’estat espanyol. A part de la immigració d’altres llocs de la península s’hi van afegir refugiats, bohemis, desertors, espies, i com no empresaris que es van enriquir gràcies al desastre mundial.

– 1914-1923 La Mancomunitat: Institució que agrupa les quatre diputacions catalanes, per crear, entre altres, una important xarxa d’infraestructures, ferrocarrils, obres hidràuliques, camins, ports… Iniciatives i millores tecnològiques, agrícoles, educatives…

  • 1917 l’esclat de la Revolució Russa

  • 1918-1923 els anys del pistolerisme, és l’etapa dolorosa de tota aquesta crisi què patir la nostra societat; fou altament aberrant l’ús i l’abús de les armes de foc en tot aquest període. Tothom duia pistola, l’entorn anarquista, el sindicat lliure pagat per la patronal, la policia, l’exèrcit i el sometent… Tothom participava de la cacera, fins al cop d’estat de Primo de Rivera què tallar de sota rel tota espiral de violència. Instaurant una forta dictadura, sent el primer assaig del nacionalisme espanyol autoritari, construint un exèrcit fortament repressiu, corporatiu i militarista.

La coneguda llei de fugues, proclamada pel governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, home cruel i violent, que aplica una dura repressió policial del pistolerisme anarquista en Barcelona a començaments de la dècada de 1920.

……………………—————————–…………………….

El Noi del Sucre: (23-09-1887 / 10-03-1923)

Des de molt jove va mostrar inquietuds llibertàries, el pare era forner natural de Reus i la mare de Tornabous. Seguidor de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, es va relacionar amb personatges culturals i polítics de l’època, destacant per la seva capacitat d’oratòria.

Els seus principis es basen per afavorir a les classes reprimides, fomentant la revolució social en contra de les classes dominants. De formació llibertària, ferm seguidor de crear una societat sense opressors ni oprimits, sense violència, desenvolupar una societat més lliure, igualitària, amb preparació cultural, intel.lectual i tècnica a favor de les classes  treballadores.

Va organitzar i crear biblioteques, centres culturals i d’estudis. Va formar part de Societat Obrera impulsant el sentit sindicalista i anarquista.

És un home inesgotable, incansable, home d’acció que la seva principal arma és el do de la paraula fugin de tota violència.

1916 propulsor per a formar la unitat entre CNT i UGT, per crear un front únic a favor del moviment obrer (això continua sent una qüestió sense resoldre en el món de les esquerres), com a protesta dels augments dels preus dels productes bàsics, en plena Primera Guerra Mundial, en una situació privilegiada de l’economia d’exportació.

El 1917, convoca una vaga general indefinida i revolucionària, com a vaga política de corrent llibertari, en plena Revolució Russa i en mig d’una insurrecció per proclamar la independència fallida d’Irlanda.

“Si les Institucions educatives i l’experiència quotidiana faculten per a exercir una professió determinada, el sindicalisme atorga la formació al conjunt dels treballadors per l’ofici d’autogovernar.se”.

1918 elegit secretari general de la CNT

1919

la vaga de la Canadenca i Salvador Seguí: Principal empresa d’electricitat, que va creixa desmesuradament, gràcies a fets repetitius de forces repressives i que els empleats qualificats demanessin protecció a la CNT, impulsa a Seguí a reorganitzar a les classes treballadores al mateix temps que, també, alerta a la patronal.

El famós míting de les Arenes, -19 de maç 1919-

Va acollir el míting més multitudinari, 20.000 persones, inclosos molts dels presos alliberats, que va posar punt final a la vaga què paralitzar Barcelona durant quaranta-quatre dies.

Estava en joc l’augment dels salaris, la reducció de la jornada a vuit hores i l’alliberament de tots els presos represaliats, sota la legislació militar, i la reincorporació als seus llocs de feina. Evidentment, els nervis estaven a flor de pell, i amb diversitat d’opinions. El comitè garantia la finalització de la vaga a la patronal si s’acceptaven les condicions pactades. L’assemblea es va dividir i és sentir un “nooo” rotund.

Seguí va fer ús de la paraula i va ser contundent: “o acceptem les condicions del pacte o bé estem disposats a sortir d’aquí i anar a prendre Montjuïc, per fer la revolució seriosament”. 

“La gent es va quedar glaçada per la seva capacitat de convicció”

Si les autoritats no acomplien el pactat, es tornaria a la vaga. Es va sentir un “Sííí” rotund.

La vaga va finalitzar, i la jornada de vuit hores es va fer extensiva arreu… Era el primer país d’Europa en aplicar la jornada de vuit hores.

El 10 de març de 1923, al carrer Cadena, actual rambla del Raval, en ple procés dels treballadors d’emancipació social, va ser assassinat d’un tret al cap, a mans d’uns pistolers del Sindicat lliure creat per militants carlins sota el control i a padrinatge de la patronal catalana.

La redacció del present article, és extreta de resultes de la visita efectuada a l’exposició del Palau Robert, en commemoració del Centenari de la Mort de Salvador Seguí – el Noi del Sucre -, a través de documentació, vídeos, gravacions, fotografies i àudios, que es pot visitar fins al tres de setembre. I de consultes efectuades a l’hemeroteca de “La República”, el “Punt Avui”, “Naciódigital.cat” i de l’“Ara.cat”.

És el líder per excel·lència de la classe obrera, que pren consciència i poder per aconseguir fites inimaginables, com la jornada laboral de vuit hores.

Indiscutiblement, el seu llegat, juntament amb la resta dels seus companys de lluita obrera, ens l’han deixat com herència: Un discurs que està plenament vigent avui dia.

“El triomf inicial dels treballadors va quedar eclipsat per aquesta reacció i pel paper clau de Milans del Bosch, que va forçar la dimissió del governador civil i del cap de la policia, provocant la caiguda de Romanones, substituït per Antonio Maura. Va ser el preludi de la dictadura militar de Primo de Rivera, que arribaria el 1923.

Triomf i derrota – La Vanguardia  19 març 2019 – 19 de març del 1919”.

Era del tot conscient, de ser una diana humana, tement en tot moment ser atacat pels seus i sobretot pels adversaris i oponents. Segons la patronal era molt més perillós ell, que qualsevol bomba. Sabia que tenia enemics a reu.

Tant la seva parella Teresa Muntaner, com Macià el varen alertar el dia que el van matar que no sortís de casa seva. La carta que l’alertava del perill, enviada pel futur president de la Generalitat, va ser trobada a la butxaca de l’americana del seu cadàver. El seu enterrament és celebrar clandestinament, per no aixecar protestes i aldarulls, i l’única persona autoritzada per assistir al sepeli, fou el seu amic íntim i advocat Lluís Companys.

El seu afer de menjar-se els terrossos de sucre que li servien en els bars, durant les famoses tertúlies en els cafès, va esdevenir un costum, motiu del sobrenom del destacat líder de l’anarcosindicalisme de principis del segle XX.

La trajectòria vital, dura, excepcional, curta i molt intensa, però més que apassionada, del Noi del Sucre ens ha de fer pensar i insistir que els veritables culpables del seu assassinat no varen ser els executors del fet, sinó els poders fàctics i econòmics, de crear un clima del tot favorable als interessos de les elits predominats.

Cent anys després d’aquell crim s’ha de mantenir com icona de les classes treballadores, envers la lluita pels drets laborals, que encara no s’han assolit …

           Memòria d’una lluita: Layret, Companys i Seguí

Categories
Galeries i museus

Dos mites de la Roma clàssica: els gladiadors i Pompeia

Per Joan Alcaraz

“Pompeia. L’últim gladiador”

Exposició a les Drassanes Reials

(Museu Marítim de Barcelona)

Fins al 15 d’octubre del 2023

Exposició virtual aquí

Barcelona és la primera ciutat on es pot veure aquesta exposició, comissariada per Beniamino Levi, amb direcció artística de Roberto Panté i direcció científica de Raffaele Lovine. Art, història, arqueologia i les darreres tecnologies s’entrellacen i permeten fer aquest viatge en el temps, fins a l’any 79 de la nostra era. L’exposició presenta quatre grans àmbits, Gladiadors, Temps lliure, Teatre i Termes.

Si, com és el meu cas, us apassiona el món de l’antiga Roma, gaudireu d’allò més amb aquesta mostra, immersiva en una part important. Una exposició en primícia mundial a Barcelona, que acull 150 peces originals procedents del Museu Arqueològic de Nàpols i també un laboratori multimèdia d’experimentació i una sala de cinema.

Es tracta de l’experiència de realitat virtual europea més gran feta fins ara, amb 400 metres quadrats i 60 persones immerses alhora. Un autèntic viatge en el temps, que ens recrea dos dels dels grans mites de la Roma clàssica: el món d’aquells personatges que van ser els gladiadors i l’univers de la ciutat de Pompeia abans que el Vesubi la submergís en cendres.

Unes ulleres en 3D us permetran visitar la mítica població de la Campània amb ulls de gladiador, fins al punt que quedareu tan al·lucinades i al·lucinats com hi vam quedar jo i la meva parella…

Un espectacle virtual col·lectiu

L’experiència, en definitiva, us permetrà participar en un espectacle virtual col·lectiu sens dubte excitant, perquè el món dels gladiadors ho era. Tal com era fascinant -i si ja l’heu visitat m’ho sabreu dir- l’entorn pompeià, que tant bé ha pogut arribar fins als nostres dies. Una experiència que conté la memòria d’una de les civilitzacions fonamentals per al desenvolupament de la Humanitat i el seu progrés.

A l’inici de l’exposició, un gladiador en holograma acull els visitants i els inicia en els continguts que són a punt de descobrir. La visita comprèn, entre molts altres aspectes, la reconstrucció escènica de la via de l’Abundància, el carrer principal de l’antiga Pompeia. La necròpolis i la caserna dels gladiadors constitueixen dos altres espais de recreació de la memòria històrica d’un temps remot i alhora tant viu.

En fi, des dels vostres ulls de gladiador viatjareu 2.000 anys enrere de la mà de les tecnologies immersives més actuals.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Museum of Fine Arts, Boston. Un dels seus tresors

Vista aèria del Museu de Belles Arts de Boston

Fundat el 1870, el Museu de Belles Arts de Boston, te una afluència de més d’un milió de persones cada any, en una ciutat on el turisme és tangencial. El gran nombre de visitants va fer que les seves instal·lacions quedessin obsoletes. Des del punt de vista arquitectònic, el projecte es fa ressò del que s’explora al Reichstag i al British Museum, combinant l’estructura antiga amb elements nous i generant un espai accessible al públic. Des que el 1909 obrís les portes en la seva localització actual de l’avinguda Huntington, el museu ha patit diverses ampliacions sobre el disseny traçat per Guy Lowell, la darrera és la de Norman Foster.

Tot això ho dic perquè, darrera de les diferents ampliacions que ha tingut, també hi ha un criteri expositiu, que, segons els entesos, l’ha portat a ser considerat el segon museu del país, desprès de MET de Nova York.

I quin és un d’aquests tresors? Aquest

Crist en majestat de Santa Maria de Mur al MFA Boston

Una excusa per parlar de les expoliacions que hi va haver just ara ha fet 100 anys al Pirineu català. Aquest article de La Vanguardia ho recorda detalladament, el mateix que fa aquest bloc sobre art romànic. De totes maneres sempre cal recordar que si hi ha qui compra, és que hi ha un altre que ven. També el MET té un troç de Sant Miquel de Cuixà des de principis del segle XX, entre altres peces medievals.

Assenyalat aquest apunt, cal dir que estem davant d’un gran museu, que ha vetllat per tenir una col·lecció global que expliqui la història de l’art, en tota la seva dimensió geogràfica i artística. El mecenatge és una de les grans fonts d’ingressos dels museus a Nord-Amèrica, i no cal dir que és un fet del que es senten orgullosos i ho promocionen, donant visibilitat a les donacions al públic que el visita. Un mecenatge que ja comença just inaugurats els Estats Units, amb l’afany de fer col·leccions valuoses, per tant s’ha de mirar a Europa, primer, després ja ho completaran amb l’art de la resta de continents. Les grans fortunes s’hi posen des dels inicis. El poder també era la cultura que podien comprar i custodiar, finalment són els seus orígens. No van fer això, ser uns grans mecenes, els Medici, els Sforza, els Pitti, els d’Este, els Gonzaga? Ells ho encarregaven als “seus” artistes, no els calia comprar res, ho tenien allà mateix.

El Museu té unes dimensions respectables, tot i que estan molt ben indicades les diferents col·leccions, per tant, la tria és fàcil i còmode. Seguint el que vaig apuntar a l’anterior ressenya sobre el Freedom Trail, aquí voldria destacar la part que fa referència a la pintura i arts decoratives del període de la Independència. Hi ha diferents pintors, entre ells John Singleton Copley, que es dediquen a glorificar els herois, les persones, famílies, etc. que han tingut un paper destacat en la creació del nou Estat. Molts retrats i episodis èpics de la guerra, un reconeixement que ocupa tota una planta. La resta, hi ha peces molts triades i reconegudes de les diferents disciplines i èpoques, de manera que tenim un panorama molt pensat i buscat per mostrar el fet artístic, propi, i de la resta de continents i èpoques.

El 1766 Thomas Paine ja havia redactat el Common Sense, on ja es parlava de la necessitat de la Independència. Franklin, Jefferson i Adams van apostar clarament per una literatura i arts nacionals. Dins d’aquesta independència mental que s’anava apoderant dels ciutadans, apareix el 1783 el lexicògraf Noah Webster i expressa que Amèrica també s’ha d’independitzar literàriament. El 1806 publica el primer diccionari d’anglès amb les modificacions que els colons havien incorporat des de l’arribada al nou territori. Una exhibició de poder, des de 1776 que es fa la declaració d’Independència, el 1781 es rendeixen els britànics, el 1782 signen la pau en el Tractat de Paris i el 1787 es redacta la Constitució dels EEUU. El 1788 ja es comença a pensar en una literatura assagística, ideològica, sorgida del nou govern. Els esforços per adquirir una identitat, sota la guia de mentalitats il·lustrades, desgraciadament, no ha donat els resultats que ells esperaven. Potser per aquest motiu la història i el sentit de l’època ha esdevingut un motiu d’orgull.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Vermeer, l’escomesa de la privacitat

La carta d’amor, 1669-70, Rijksmuseum, Àmsterdam

Com ja heu vist a l’anterior ressenya, he visitat l’exposició antològica de Vermeer, i voldria fer-ne un resum molt breu, sense entrar en el que ja molts hauran explicat i explicaran sobre el fet. Un catàleg recull l’esdeveniment, amb articles dels experts, i nombroses columnes de premsa s’han fet ressó d’una de les exposicions més importants dels darrers anys.

Quan jo estudiava, Vermeer no sortia als llibres de text, i molts d’altres neerlandesos tampoc. Però un primer viatge als Paisos Baixos a finals dels anys 70 em va posar sobre avís, molt alerta, i des d’aleshores la meva inclinació cap a la pintura flamenca ha anat en augment fins a gaudir-la d’una forma molt personal.

La intimitat, sí, és el que més destacaria d’ell, com tants ho fan, sense fer esment a cap quadre en concret i a tots en general. I és precisament aquesta sensació de privacitat, de calma, de domesticitat, el que atrau l’espectador perquè sent que forma part de l’escena, que li donen permís per mirar. Hi ha representades totes les classes socials, des dels camperols, l’ambient de tavernes, fins a l’aristocràcia i la burgesia culta i refinada. En aquest aspecte cal destacar les seves arrels calvinistes, una religió que s’inspira en la idea que tothom és obra de Déu i que, per tant, tot mereix ser representat. Convertit al catolicisme per matrimoni, no ho dissimula en certes actituts del subjectes pintats, animats o no. També és molt interessant constatar com a les obres dels artistes holandesos d’aquella època, i molt especialment en Vermeer, apareixen persones, especialment dones, llegint, escrivint o estudiant, un aspecte que denota que la societat, a més de ser pròspera econòmicament, sobresortia per l’alt índex d’alfabetització.

Secrets a veus, la llum, des d’on ve i com es col.loca dins les habitacions. Pinta molt sovint des del mateix angle, la visió des de l’angle esquerre, que inclou també la paret, on apareix una finestra que és la principal, o l’única, entrada de llum. A les obres de Vermeer, les habitacions són com unes caixes en les quals se situen sàviament figures, elements arquitectònics, mobles i accessoris establint una xarxa de verticals i horitzontals per on discorre la mirada de l’espectador, guiada en ocasions per la perspectiva traçada, per exemple, per les rajoles de dos colors, demostratiu de fins a quin punt meditava les seves composicions. A Vermeer no li interessa narrar històries, no hi ha acció, només contemplació o reflexió, són històries sense principi ni final, algunes vegades un breu gest d’una mà, un cap que es gira, però el més habitual és que els personatges que apareixen estiguin embrancats en allò que estan fent, sobretot en les cartes o en la música, les dues activitats més representades a les seves pintures. Tampoc gaire personatges, com a màxim dos, que amb el pas del temps, es convertirà en una sola figura.

En resum, Vermeer utilitza magistralment el color, amb predomini dels grocs i els blaus, i del sfumato dels seus contorns, aconseguint uns jocs lumínics que han cridat l’atenció dels estudiosos i ha fet pensar que hagués utilitzat la càmera fosca, per la coexistència de zones nítides i desenfocades, en un eficaç il·lusionisme que accentua la sensació de misteri i poesia.

El carreró i la casa de Vermeer, avui a Delft

Categories
Galeries i museus Viatges i itineraris

Viatjar a Holanda en català

Descobreix Holanda, en Català, es pot fer i a més a més molt ben fet. Des d’aquest enllaç podreu anar a la pàgina d’una colla de guies oficials catalans residents als Paisos Baixos, a partir d’ara ho hem de dir així, que us facilitaran la comprensió d’aquest país, la tenacitat del qual els ha fet guanyar un nivell de vida, cultural també, i tant, envejable, i que la Vanessa, en el meu cas, no va parar d’explicar, encara més quan jo li feia, sovint, un tercer grau.

Aquest viatge ha estat organitzat pels Amics del MNAC, per poder veure una de les exposicions més magnífiques al Rijksmuseum d’Amsterdam, la de l’obra de Vermeer, quasi completa, que ha exhaurit les entrades des de fa setmanes.

Uns dies més que aprofitats fent un tour artístic i cultural amb un grup de gent interessada i curiosa, impagable.

Categories
Galeries i museus

Una recerca infinita

“Espècies Minerals. L’univers a les pedres”

Exposició del 20 de gener al 26 de març de 2023.

Visita comentada a càrrec de l’artista David Rosell, a la sala Muxart – Espai d’Art i Creació Contemporanis – Plaça de les Hores s/n, Martorell.

En David en la seva visita guiada ens comenta com podem observar els límits entre l’artificial i el natural a través de minerals extrets de la natura.

Aquests minerals, una vegada intervinguts o recreats mitjançant eines de tall, dolls d’aigua o sorra i procés de trencat, l’artista ens pretén mostrar què contenen en el seu interior, tant abans com després de passar pel forn.

És un recull de pedres ceràmiques i les exposa a manera de col·leccions mineralògiques i presentades de forma científica.

L’artista destaca que:  “Són elaboracions de zero, a partir de les matèries primeres, algunes comprades als proveïdors, altres de trobades a la natura -com ara argiles, pissarres i lutites- o restes del taller. Tot això s’ajunta i surten pedres noves, i que transformen amb processos ceràmics de temperatura amb el forn, i afegint color”.

La col·lecció, es va exposar primer a Vulpellac, després a Barcelona i ara arriba a Martorell “unes 150 peces, estructurades en quatre categories segons la seva mida”.

Una característica important de la mostra és que cada peça és única i no es podrà tornar a repetir: “Jo ja no tinc aquesta preocupació de reproduir aquesta creació una segona vegada perquè ho plantejo com una cosa que m’he trobat. Ja en tinc una i no passa res si no la puc repetir”.

Rosell, afirma que el fet d’utilitzar aquesta forma d’expressió artística no és casualitat: “Jo em dedico a fer vaixelles habitualment. Tenim el taller amb la meva companya l’Anna Ballesté, l’Estudi Ceràmic ba_Ro (de Ballesté i Rosell), i en el nostre dia a dia treballem amb les mateixes matèries primeres que componen els minerals: el silici, el sodi, el potassi, l’alúmina…”.

“Totes les peces tenen una referència. Els dos últims números són el 01, el 02, o el 03. Les que posa 02 són les que he fet jo des de 0; les que s’identifiquen amb 01 són pedres que he agafat de la natura i he posat aquí directament sense cap intervenció, i per últim, els 03 són peces que he fragmentat, polit o posat al forn, per deixar que sigui la temperatura qui les transformi”.

David Rosell és un ceramista barceloní format a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Llotja de Barcelona i que té el seu taller a Vulpellac (el Baix Empordà), on combina la recerca, que manté viva la seva curiositat, amb la creació de noves peces artístiques, on aconsegueix que aquestes peces de ceràmica s’expressin mitjançant la temperatura a la qual les exposa. A més conviu amb l’elaboració de vaixelles per a xefs de renom. Aquest coneixement que té de les tècniques pròpies de l’ofici de ceramista, esdevé de la important recerca i estudi de les seves estades a centres ceràmics com Sargadelos, el Taller-Escola Ramon Fort, i de l’Escola de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà, entre altres. A més és membre de l’Associació de Ceramistes de Catalunya i de l’Associació de Ceramistes de La Bisbal.

ESPÈCIES MINERALS

Durant milers de milions danys, els processos geològics han donat lloc a les roques i minerals de la Terra. A aquests processos deu la ceràmica la seva existència: l’erosió de les pedres ha creat la matèria primera que fem servir els ceramistes. La recent obra de David Rosell reflexiona sobre aquesta connexió. La seva recerca artística es concreta en una extensa sèrie de pedres ceràmiques que donen forma a la seva obra recent «Espècies minerals». Les peces exposades estan situades al límit entre l’artificial i el natural. Aquí, l’obra pot ser una recreació, una intervenció sobre el material donat per la natura, fins i tot també una pedra en el seu estat natural. Amb una presentació inusual i encertada, David Rosell mostra les seves peces muntades sobre unes caixes d’arxivadors de cartó numerades, com si fossin una col·lecció mineralògica sistemàtica i científica. Buscant un format que facilités aquest discurs, decideix ordenar-les principalment segons la mida. Convida d’aquesta manera l’espectador a seguir-li el joc i esbrinar el procés de la seva creació, sigui natural o artística.

Com l’artista admet, el seu mètode investigador és molt intuïtiu i espontani, un sistema força anàrquic, però un sistema, al cap i a la fi, que es basa en proves i assajos preliminars i que finalment es deixa guiar per la seva intuïció a l’hora de barrejar materials i tècniques per a les peces pensades com a definitives. Abans i després de sortir del forn, l’artista intervé en la peça amb eines de tall, dolls d’aigua o sorra o simplement trencant-les per buscar què amaguen a l’interior. Així el procés es manté viu i roman la seva fascinació i curiositat a través dels anys.

Henri Christian Verreet

L’univers a les pedres; una recerca infinita

Espècies Minerals és una col·lecció en creixement. Després d’haver estat exposada a Espai Tònic l’octubre del 2020 i a l’Associació de Ceramistes de Catalunya el gener de 2021 arriba ara a la Fundació Muxart ampliada amb el fruit de les últimes recerques.

Les darreres incorporacions d’aquest “work in progres” inclouen tres grups d’espècies minerals.

Les pissarres paleozoiques, roques metamòrfiques provinents del massís de les Gavarres i de la zona del Congost de Martorell que han sofert una segona metamorfosi en condicions controlades d’atmosfera i temperatura. Les roques plutòniques, roques ígnies intrusives procedents de la solidificació de material rocós fos a l’interior d’altres materials que l’encaixen. La fusió controlada dels materials seleccionats té lloc a l’interior d’un gresol. Els vòrtexs, fluxos giratoris de fluids magmàtics en forma d’espiral que mantenen les seves característiques formes de rotació en refredar-se en contacte amb l’aire.

David Rosell

Visita guiada, textos, comentaris i explicacions…. “By David Rosell”

Cases modernistes de la plaça de la Vila – Ajuntament.

Gràcies a la situació de la sala Muxart, vàrem aprofitar el dia per poder visitar els edificis modernistes situats en la plaça de les Hores, la plaça de la Vila i el carrer Francesc Santacana, en ple cas antic de Martorell, molts dels quals inclosos en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, com els edificis de la plaça de la Vila núm. 13 i la del núm. 35 de finals del S. XIX.

Casa Francisca Martorell — Casa Mestres — Casa esgrafiada

Casa Llopart

També vàrem tenir oportunitat, de visitar l’antic refugi antiaeri de la guerra civil. L’1 d’agost de 1938, s’iniciaren les obres.

L’arribada de Franco, el 23 de gener del 1939, va venir precedit pel bombardeig d’una esquadrilla de la “Legion Condor” alemanya. Deixant una càrrega mortífera de 18 persones mortes i la destrucció de més de 30 cases.

Aquest mateix dia 23 de gener, l’exèrcit, república, abans d’arribar les topes franquistes, van volar els ponts del carrilet dels FGC, el del MZA (Madrid- Saragossa- Alacant), el pont de ferro sobre el riu Noya, el pont de la carretera de Terrassa i el Pont del Diable, en retirada, per dificultar l’avanç de les tropes rebels.

L’any 1990, a conseqüència de les obres de pavimentació de la plaça de la Vila, es va localitzar el refugi, rehabilitant.lo per poder ser visitat. En record i homenatge als morts dels bombardeigs d’aquell fatídic dia, i altres víctimes d’aquella guerra.

De 37 metres de llargada i més de 6 metres de profunditat, amb 27 graons per accedir.hi, i amb coberta de volta de canó.

Sols teníem coneixement del Pont del Diable, l’element més emblemàtic de la ciutat. La vila estava encerclada per muralles, el testimoni més antic és la del carrer Revall núm. 65 amb un tram de muralla del S XI, que si entrava pel Portal de les Hores, on ara es troba la Sala Muxart. També es conserven restes d’unes termes i d’una petita vila romana.

http://www.martorell.cat/martorell/el-municipi/historia.htm

Història de Martorell

Vàrem estar de sort, també, de poder visitar la farmàcia Bujons, a la mateixa plaça de la Vila núm.41 de l’any 1842, on es conserven amb les parets plenes de pots de vidre i de ceràmica amb els mons dels productes minerals o vegetals, escrits a mà. Taulell d’estil modernista, i estanteries de fusta. A rere botiga podem veure els estris típics del laboratori farmacèutic per fer les fórmules magistrals – morters, balances, receptaris i altres estris- així com una petita biblioteca, amb més de 2000 llibres de farmàcia i medicina. Va estar en actiu fins a l’any 1957. L’any 1989 es va restaurar com a element cultural per poder.la visità. El dia d’avui, torna a estar en restauració; així i tot, vàrem tenir la gran oportunitat de visitar.la.

No vàrem tenir la sort de poder visitar el museu de L’Enrajolada, estava tancat. En el carrer Francesc de Santacana, núm.15. Casa antiga senyorial del 1876, actualment museu amb una àmplia col.lecció de rajoles i ceràmiques.

En els S. XIV i XV, Martorell s’engrandeix, seguin el camí fins a trobar el Pont del Diable.

Museu de L’Enrajolada

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Exposició Antonio López a La Model

Per Josep Sauret

Exposició “Antonio López”

Patrocinada per el Gran Teatre del Liceu

Del 23 de març al 11 d’abril

Antonio López no necessita presentacions, és un dels artistes espanyols actuals més reconegut  i internacional. El pintor ha estat convidat pel Liceu a fer una exposició diàleg entre la seva obra, la partitura de Franz Schubert de Winterreise i la galeria nº 5  de La Model.

Un equip dirigit per Bárbara Lluch, Tal Rosner i el seu equip han donat veu i fet una creació digital que només s’ha pogut veure els tres primers dies, amb la qual cosa el diàleg ha quedat truncat la resta de jornades d’apertura d’aquesta exposició.

En conseqüència, segur que la nostra opinió és parcial i esbiaixada. Hem percebut un diàleg trist, melancòlic, ple d’infortunis i desgràcies. L’espai, ja inquietant per sí, està immers en un gran silenci que ajuda a aquestes sensacions de tristor i opressió que semblen ofegar-nos.

Per verificar-ho mostrem una primera foto de la galeria amb un cap d’infant enorme amb els ulls tancats. Les altres dues mostren unes cel·les que mantenen el poc equipament que tenien quan s’utilitzaven, amb una obra de l’autor cada una. Un home nu en la primera i un quadre fet amb guix i unicolor en la segona.

Una exposició a la Model recull imatges inèdites de 40 refugis antiaeris de Barcelona

També vàrem visitar una altra interesant exposició sobre els refugis antiaeris a Barcelona durant la guerra que s’han anat recuperant. Molt adient utilitzar un espai de memòria històrica per mostrar uns fets que també ho són. L’exposició molt acurada i documentada.

La fotògrafa Ana Sánchez i l’investigador Xavier Domènech han treballat conjuntament en el projecte, que es podrà visitar fins al 31 de juliol.

Dels més de 400 espais investigats per Sánchez i Domènech, l’exposició recull 170 imatges d’una quarantena de refugis, molts dels quals es poden veure per primera vegada i que inclouen també una descripció amb la història de l’espai des que es va construir i fins a l’actualitat.

La visita va ser en diumenge i ens va sorprendre favorablement la quantitat de gent jove (15 – 20 anys ) i  de parelles amb fills petits. En general era un públic poc habitual en aquestes exposicions. Cal que dir que els comentaris eren d’estupefacció respecte a la presó en sí i també sobre els refugis. Sobre l’obra d’Antonio López diríem que en general no s’entenia i hi havia pocs comentaris.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Feliu Elias. La realitat com a obsessió

Tres identitats

Imatge Principal: Feliu Elias. Avantsala, 1932. Col·lecció particular

Artista: Obra polièdrica de Feliu Elias (Barcelona, 1878-1948) com a pintor, humorista satíric (APA per a les caricatures) i Joan Sacs (crític d’art)

Obres: Més d’un centenar d’obres de Feliu Elias (pintura, caricatures i crítiques)

Crítiques (fragments): Una mirada crítica de Feliu Elias a l’art a Catalunya de principis de segle XX 

Comissariat: Mariàngels Fondevila (MNAC) i Mariona Seguranyes (Museu d’Art de Sabadell)

Exposició: Museu Nacional d’Art de Catalunya fins al 10 d’abril de 2023

Dossier de premsa i llista d’obres https://www.museunacional.cat/sites/default/files/dossier_premsa_feliuelias_1.pdf

Feliu Elias Autoretrat, c. 1907. Col·lecció particular

Les tres identitats de Feliu Elias

El Museu Nacional posa el focus en un dels protagonistes de la seva col·lecció d’art modern per descobrir la seva personalitat polièdrica a la llum de la informació inèdita apareguda en diferents arxius i de la contextualització de la seva obra en l’àmbit de l’art europeu d’entre-guerres.

Aquesta exposició mostra les diferents identitats que conviuen en Feliu Elias / Apa /Joan Sacs (Barcelona 1878-1948): un pintor realista; un dibuixant i humorista àcid; i un historiador i crític d’art polèmic, respectivament. El recurs de l’alteritat va donar com a fruit una obra extensa i diversa: més de tres mil obres entre dibuixos, cartells, llibres, escrits i pintures, sense oblidar la seva tasca de director de revistes, d’estudiós i defensor del patrimoni o de les tècniques dels oficis donades a conèixer amb el pseudònim de Dimoni Verd.

Pintor i teòric del realisme

Intel·lectual d’idees progressistes en el camp de la caricatura, Elias va ser un pintor i teòric combatiu del realisme. Altaveu crític de l’avantguarda, anava a la recerca de la “pura realitat”, nodrint-se del coneixement de l’art dels antics mestres i dels oficis. Avui podem afirmar que la seva obra pictòrica dialoga amb els realismes(s) d’entreguerres a Europa.

A través d’una selecció d’obres pertanyents als seus diferents registres creatius procedents del Museu Nacional d’Art de Catalunya, de col·leccions particulars i d’institucions públiques podem calibrar ara la seva rellevant aportació en l’escena artística catalana, amb les seves pròpies contradiccions, i la seva crítica a tot allò que s’allunyi del realisme.

Feliu Elias, Natura morta d’antany, 1933, Col·lecció Artur Ramon

Les caricatures: Apa, una mirada incisiva

Atret per les possibilitats artístiques i econòmiques dels mèdia i sota el pseudònim d’Apa, va excel·lir com a dibuixant en l’àmbit de la publicitat, els cartells, els llibres, publicacions infantils i, sobretot, en les revistes satíriques com ara ¡Cu-Cut!, L’Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia. El 1908 va fundar Papitu, setmanari capdavanter estèticament a Catalunya i molt convuls ideològicament. Els seus dibuixos antigermànics de la Gran Guerra (publicats a Iberia i compilats al llibre Kameraden) van fer créixer la seva fama i projecció internacional.

Les seves caricatures, burlesques i demolidores, capturaven el pols d’una època i palesaven el seu tarannà republicà, esquerrà i anticlerical. Apa, compromès amb els seus ideals, es va mofar tant de la Lliga Regionalista i de l’estament militar com dels anarquistes de la FAI, extrem que li va comportar dos exilis a París.

Apa, Feliu Elias El tsar descansa, 1909, MNAC

El realisme màgic, el pintor de la vida aturada

La seva obra, criticada en el seu moment per la fredor fotogràfica i posteriorment qualificada d’hiperrealista, era de cocció lenta. I pràcticament sense mutacions al llarg dels seus quaranta anys de dedicació, llevat de la seva factura: primer d’adscripció postimpressionista i, després, de minuciositat virtuosa, fruit de l’estudi de les tècniques dels vells mestres, especialment Vermeer de Delft.

Combinava els gèneres (retrat i natura morta) amb una “simpatia” per l’art dels objectes orientals, vidres, ceràmiques, teles Toile de Jouy o mobles imperi, sense oblidar les eines de l’ofici. I situava en el mateix pla el que és animat i inanimat, reflectint un joc de llums i ombres suggeridor sobre els objectes. Conreava una pintura hereva del petit gènere holandès i la tradició francesa amb concordances amb el Novecento italià i la Nova Objectivitat alemanya.

Feliu Elias, Natura morta del déu Hotei, 1918. MNAC

L’exposició es centra molt especialment en la seva pintura de pinzellada miniaturista que, dins un realisme màgic, exalta per igual el seu àmbit familiar i les seves passions artístiques, com ara la pintura holandesa, Alfred Sisley o la ceràmica xinesa. La pintura d’Elias no està subjecta a grans evolucions tècniques i es manté impassible i fidel a unes temàtiques concretes al llarg de tot el seu itinerari vital, que irradia la seva predilecció per la cultura material.

L’exposició mostra el seu itinerari vital en relació amb els viatges artístics i els tres exilis de l’artista. Reuneix, també, alguns dels objectes que formaven part de la col·lecció d’Elias (vidres, ceràmiques, objectes orientals…) copsats pels seus pinzells i que es presentaran en diàleg a través d’una seqüència vertebrada en seccions temàtiques com ara natures mortes, interiors i retrats.

Feliu Elias. La infància, 1920 Col·lecció particular

Joan Sacs “Connexions i Col·lisions”

La mostra també explora les “Connexions i col·lisions” entre el crític Joan Sacs i l’avantguarda, sense oblidar les filiacions de la seva obra amb altres realismes catalans i de diferents geografies i tradicions. De fet, la seva obra connecta de manera extraordinària amb l’estat d’esperit de l’Europa d’entreguerres.

La coneixença de l’impressionisme fa que Joan Sacs s’apropi a un art que explora noves visions de la realitat present a Barcelona amb artistes com Robert i Sònia Delaunay, Celso Lagar, Joaquim Torres-García, Rafael Barradas o Jean Metzinger. Però aquesta actitud oberta pateix un retrocés a partir del 1920, quan reclama un retorn a la tradició i a l’Escola de Belles Arts. Les seves envestides contra l’avantguarda són sonades, en especial les ressenyes contra Joan Miró, el Picasso cubista i el Salvador Dalí surrealista.

Per contra, elogia Josep de Togores, Marian Andreu, Francesc Vayreda, Marian Pidelaserra, Manuel Humbert, Ferran Callicó i es rebel·la condescendent amb Ramon Calsina, formulant a través de les seves crítiques una mena de cànon del realisme “sui generis”. A través del seu pensament estètic emergeix el debat entre realisme i avantguarda a principis de segle a Catalunya, amb els seus defensors i detractors.

Josep de Togores, Tres nus, 1924

La galeria (o el temps humà)

Entre totes les obres dels tres o quatre àmbits de l’exposició si comptem com a àmbit l’obra d’encàrrec: les teles que va crear per a l’advocat de Vic Francesc Masferrer, que per primera vegada surten del seu context original, potser destacaria La galeria , 1928, MNAC, És un retrat del seu fill amb una mirada misteriosa i amb un alt grau de realisme de tots els objectes de l’espai on es troba: la llum de la tarda, la taula, l’ampolla de vi, el pa sec, la cadira, els plecs del pantaló i les estovalles, tot té un caràcter hiperrealista i fotogràfic. Què és el que ens inquieta? El seu pensament o bé el que passa a fora?

Feliu Elias. La galeria, 1928. Museu Nacional d’Art de Catalunya

Jorge Wagensberg va fer una anàlisi detallada d’aquesta pintura destacant-ne les nocions del temps que s’hi reflecteixen: el temps prescindible (el rellotge-plat), el temps irreversible (el tros de pa sec), el temps psicològic (la botella de vi), el temps fisiològic (el sol de la tarda) i el temps  impredictible (el rostre humà). Conclou que el temps del personatge de la pintura és el temps humà.  El podeu llegir aquí

No us perdeu aquesta exposició. Aneu-hi amb temps, a poc a poc. Dissabte al matí hi ha un persona que us pot guiar. Cal reservar hora.

Nota de redacció: Informació resumida i adaptada del dossier de premsa del MNAC

Categories
Galeries i museus

Sorolla. Caçant impressions

Per Josep Sauret

Lloc: El Palau Martorell està ubicat al número 11 del carrer Ample, i pren el nom de l’arquitecte Joan Martorell i Montells, que el va construir entre els anys 1886 i 1900 per a la Societat del Crèdit Mercantil.

Exposició comissariada per: Blanca Pons-Sorolla, besneta del pintor i una de les principals expertes en la seva obra, i la historiadora de l’art María López Fernández.

Sinopsi: Es compon d’un total de 193 olis en format petit sobre taula, cartró o altres materials pertanyents a la col·lecció del Museu Sorolla. Al llarg de la seva vida, Joaquim Sorolla va arribar a pintar prop de dos mil olis sobre cartrons o tauletes de mida petita. Els anomenava “apunts”, “taques”, o “notes de color”.

Sorolla. Caçant impressions

​L’exposició que es mostra al Palau Martorell del carrer Ample a la plaça de la Mercè, és interesant des de diferents punts de vista. El Palau per ell mateix, ja val la pena; sobretot ara després d’haver sofert una acurada restauració: el pati interior amb una claraboia fantàstica, un saló ben decorat i un soterrani digne de veure.

La vidriera de la claraboia del Palau Martorell

La primera exposició que es fa al palau neoclàssic recuperat per la ciutat, s’hi mostren peces de petit format de Sorolla, algunes no tenen ni la mida d’una postal, provinents del fons del museu Sorolla de Madrid estan ben emmarcades tot i que alguns marcs daurats creiem que desllueixen la pintura.

L’exposició és cronològica, i així, podem veure la seva evolució pictòrica a llarg del temps. També hi trobem les localitats en què va anant pintant, les diferents temàtiques. No hi ha un fulletó explicatiu, però sí alguns plafons en català, que ens diuen que la majoria són apunts, notes de color que servien després per fer les obres en formats més grans.

És curiós que moltes estan signades i estan acabades. Sembla que no totes eren esbossos pròpiament, com també ens informen en els plafons. Sorolla els va començar a exposar a partir de l’exposició de 1906 a la galeria Georges Petit a Paris en la seva primera monogràfica. Presentem algun quadre que ens ha agradat especialment

Clotilde 1896, la seva esposa. És un tema que repetirà molt

Mar 1899. Un altre tema repetit

                          

Mar 1902

                                        

San Sebastian playa. 1917-18

                              

En resum, una exposició interesant que cal veure, atès que moltes obres no s’exposen habitualment al Museu Sorolla de Madrid. També val la pena per el recuperat el Palau Martorell que l’acull i apropar-se a l’Església barroca de la Mercè que molts tenim poc visitada.