Categoria: Viatges i itineraris

Viatges i itineraris

L’ Univers Patxot

La masia Mariona – Oficina del Parc Natural del Montseny – Reserva de la Biosfera

Ctra. BV-5119, km 2’5 Mosqueroles

08470 Fogás de Montclús

El Parc Natural del Montseny i Reserva de la Biosfera és un mosaic de paisatges i boscos mediterranis a tocar de grans àrees o aglomeracions urbanes. La seva biodiversitat i la petjada cultural que l’home ha deixat i experimentat al llarg dels temps, d’un gran valor universal afegit que ha inspirat intel·lectuals, artistes i científics, que desperten interès i emocions a totes aquelles persones que el visiten.

És el relat de la sortida de la colla La Penya pel Parc Natural del Montseny. En arribar ens esperava la Laura, guia de “Ca la Mariona” a temps parcial i de la resta del temps empleada de l’oficina de l’actual seu administrativa del Parc i lloc, també, dedicat a retre homenatge a la figura de Rafael Patxot. En Joan Oriol, membre de la colla i amfitrió de la sortida, es va encarregar de concertar la visita que, sens dubte, va ser el gran descobriment del dia: “L’Univers Patxot”. I donar les gràcies als membres de colla “La Penya” per compartir i fer possible aquesta agradable i inesperada visita.

Si bé és conegut que “Ca la Mariona” era la residència d’estiu i que seria també, en el futur, la casa on passarien els anys de retir i vellesa els Patxot. El nom se li deu a la segona filla del matrimoni Patxot, a qui es volia llegar les seves reserves culturals. La masia va ser “ocupada” durant força temps després de la guerra civil i posteriorment tapiada.

Afortunadament, el net del Sr. Patxot, Rafael Carreras Patxot, va arribar a un acord amb la Diputació de Barcelona que, a canvi de la cessió, s’encarregaria de la seva rehabilitació amb l’única condició que incorporés un museu que recollís els estudis en els camps de meteorologia i astronomia dels quals el Sr. Patxot va ser un veritable expert. També per desig exprés de la família no es va fer una reconstrucció de les estances privades del primer pis, la qual cosa ens ha privat de fer-nos una idea de com vivia la família en aquells temps.

**L’Observatori Català al sostre de la casa de Rafel Patxot, a Sant Feliu de Guíxols**

Rafael Patxot i Jubert: (S. Feliu de Guíxols 1872 – Ginebra 1964) destaca per les diverses branques del saber, persona d’esperit universal, que domina diferents disciplines de la història contemporània, científic, industrial, filantrop, escriptor, bibliòfil, editor, meteoròleg i aficionat a l’astronomia crear, inicialment, un observatori a la seva casa natal de Sant Feliu de Guíxols.

Fou capdavanter de la meteorologia catalana, de moltes iniciatives i patrocinis en la ciència del clima a Catalunya (va mesurar la velocitat de la tramuntana, l’estudi dels núvols i l’estudi d’intensitat de la pluja). Els quaderns d’observacions, la documentació i els instruments meteorològics del científic es conserven actualment a l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

L’Observatori Català de Rafael Patxot és un referent de la meteorologia a Catalunya. Va posar especial interès en l’estudi de la pluviometria a tot l’àmbit del Principat, les Illes Balears i la Catalunya Nord, amb estacions meteorològiques que ell mateix va impulsar o mantenir, donant continuïtat a la tasca iniciada per la Granja Experimental. Fruit d’aquesta important tasca es va poder editar l’Atles Pluviomètric de Catalunya, i els Estudis de la Intensitat de la pluja a Barcelona.

D’aquesta manera va néixer la Secció Nefològica del Servei Meteorològic de Catalunya, amb la creació d’una secció específica per a l’estudi dels núvols on diàriament s’enregistra la imatge i es realitza una descripció de les seves característiques.

En aquesta secció nefològica, sortirà a la llum l’Atles Elemental de Núvols, que serà la llavor del gran Atles Internacional de Núvols i dels Estats del Cel.

Fou un autèntic mecenes de la cultura catalana durant la dictadura de Primo de Rivera. D’esperit independent, gran humanista i impulsor de l’excursionisme molt vinculat al CEC.

Fundació de l’Estudi de la Masia Catalana

Amb el finançament de la fundació Concepció Rabell, encarrega l’estudi exhaustiu i acuradíssim de la Masia Catalana, d’una àmplia documentació sobre l’arquitectura, les tradicions, la llengua, festes i costums, la història, la sociologia, el folklore, la indumentària, l’economia, etc.. de la via a pagès, convertint-se en un monument bibliogràfic de més de 7700 fotografies i de nombrosos materials que es poden consultar a l’Arxiu Fotogràfic del CEC i en la fundació de l’Estudi de la Masia Catalana. Creador de moltíssims projectes i impulsor en la recerca i la història del cançoner i de la música popular catalana a través de l’Orfeó Català, amb la recopilació de més de 40.000 documents. Personatge lligat al món intel·lectual i polític. Va restar sempre indiferent al poder i no va acceptar mai cap càrrec públic.

Estudi de la Masia Catalana: **Cal Peu**

Estudi de la Masia Catalana: **Cal Cabré**

En l’exercici del mecenatge fundar l’Institut Patxot, que sufragà les publicacions d’Estudis Catalans (1) que a més engloba diversos mecenatges, la fundació Concepció Rabell en honor a la seva cunyada. Fundació Clara Juber en memòria de la seva mare. Crea la Granja Experimental per millorar el rendiment agrícola i ramader, en memòria de la seva filla Montserrat, morta a conseqüència de la grip espanyola. Crea l’Institut i fundació de Cultura de la Dona a la mort de la seva filla Maria per atorgar beques a noies catalanes, sense recursos. Existeix un gran Fons i arxiu fotogràfic, que va ser cedit per la seva neta al CEC i que la Diputació de Barcelona va finançar la seva digitalització. Cedir els terrenys a l’escola Betània Patmos, on el 1920 va fer construir la Torratxa Patxot; torre d’observació del cel i de l’Atles Internacional dels Núvols. Aquesta escola dona resposta al primer principi de la pedagogia moderna, on les escoles haurien d’estar situades dins del bosc o enfront del mar.

(1) A l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona, a l’Institut d’Estudis Catalans – l’ens de referència per a la llengua catalana – a la secció Històric-Arqueològica podem visitar l’obra:

– Guaitant enrere, Dietari /Institució Patxot

– Mecenatge de publicacions

– Sobre Rafael Paxot

– Fons documental

– Premi Rafael Patxot i Jubert

Home de gran personalitat, d’intel·ligència visionària, d’un profund sentiment per una terra que va estimar profundament. Va dur a terme actuacions de gran valor romàntic i humanístic, científic exigent, home de gran cultura i catalanista. Tot i que la seva vida va ser un seguit de contratemps, les morts prematures de la mare, del pare, de les filles Montserrat i Maria i durant anys amb perill d’afusellament. Exiliat l’any 1936 a Suïssa, d’on no va tornar per salvar la vida, perseguit, per un i l’altre bàndol i expatriat voluntàriament el 1939 per no voler ser súbdit del franquisme.

Va concebre la seva riquesa com a mitja per dur a terme una obra social, cultural i científica en favor de Catalunya, inclús des de l’exili i des de l’anonimat, fins i tot sacrificant la seva trajectòria personal.

La seva visió i sinopsis està reflectida en el llibre: Rafael Patxot i Jubert – Una Vida de Tramuntana, escrit per la seva neta Nuria Deletra-Carreras i Patxot, onexplica la clau de voltes del personatge i la vida de renúncia, convertint.se amb un dels dos més grans mecenes culturals i socials del primer terç del segle XX.

Maria Patxot somiava viure lluny de la ciutat i ser mestre de poble, en record d’aquesta il.lusió, i per honrar la memòria de la filla, morta

en plena joventut, Rafael Patxot va encarregar a Josep Danés, la compra d’una finca rústica per la construcció entre els anys 1927 1931, d’una masia benestant i senyorial que no desentonés amb el paisatge i llunyana del trànsit. Coneguda com La Masia Mariona.

L’arquitecte Danés va readaptar l’estil clàssic de l’antiga masia catalana amb les noves exigències de la modernitat conservant l’entorn.

Es tracta d’una neomasia noucentista benestant, amb torre mirador i galeries. La seva distribució respon a una torre d’estiueig de luxe residencial i no d’explotació agrícola. Amb zones separades dels senyors de les del servei. Estances pròpies de l’alta burgesia, amb laboratori, biblioteca i despatx. Amb façanes principal i posterior simètriques de pedra granítica del Montseny, amb un rellotge de sol de ceràmica en la façana principal, construït l’any 1931, que marca amb exactitud el temps solar i els canvis dels signes zodiacals en relació amb les estacions de l’any. En la façana lateral, al costat de la galeria, hi ha un plafó ceràmic representant una escena camperola.

La casa va ser, durant cinc anys, l’espai de repòs de Rafel Patxot i de la seva dona Lluïsa Rabell, fins a partir durant la Guerra Civil, en plena retirada republicana, desperfectes a causa d’un incendi en l’interior, on va quedar malmesa i perdre la major part del mobiliari, que els va condemnar a un exili definitiu.

En el portal d’entrada, en l’arc de mig punt adovellat i des de l’exili, Rafel Patxot va fer gravar la frase “Hostes vindran que de la casa us trauran – 3 d’agost de 1936 – Adeu-siau”.

**Es pot llegir:**
**Qualsevol nit pot sortir el Sol**

Masia de planta rectangular, formada per planta baixa i dos pisos, amb una torre annexa de planta quadrada i solana porticada. Hi ha un altre rellotge construït l’any 2009 a la façana nord, on no arriba el sol, que recupera una idea del Rafael Patxot, per recordar que el sol és sempre present i si la Terra fos transparent, veuríem el sol sota els nostres peus.

**Façana posterior amb el rellotge solar invertit**

L’equipament de la Masia, ens ofereix la seu de l’Oficina del Parc Natural i Reserva de la Biosfera, té habilitada la planta baixa oberta al públic com a equipament cultural, on es pot visitar l’espai museïtzat i exposició amb el títol “Univers Patxot”, que ofereix una visió general de l’obra científica i de mecenatge de Rafael Patxot i Jubert: l’estudi de la masia catalana, la relació amb l’excursionisme, la meteorologia, l’astronomia i el cançoner popular.

L’exposició, en l’interior del museu, consisteix en un recorregut per sis sales: Sala 1 (Rafael Patxot, ciència i mecenatge), Sala 2 (Masia Catalana), Sala 3 (Llibres i Natura), Sala 4 (Núvols), Sala 5 (Observatori Català) i Sala 6 (Cançó popular).

També hi ha l’audiovisual “Rafael Patxot, ciència i mecenatge“, de trenta minuts, amb referències a la vida i obra de Rafael Patxot.

Patxot vol rendir homenatge a totes aquelles persones, la immensa majoria anònimes, que van veure escapçats els seus projectes i trajectòries per la tragèdia de la Guerra Civil. Ens manifesta que: “La independència intel·lectual que no es compra ni es ven ni es pot confiscar ni empresonar i encara menys afusellar, perquè no és material sinó espiritual”. Tot i ser un dels personatges més importants de Catalunya, continua sent desconegut pel gran públic…

Documentació extreta de les explicacions de la guia de la masia, Srta. Laura, dels panells i fulletons de l’exposició de l’interior del Museu i de la projecció del curt que ens mostra una petita bibliografia.

Fotografies de Joan Oriol, Toni Ruiz, Concepció Gaya, Agustí Guiu, Montse Casanovas, Anna M Martínez i pròpies.

Cronistes del text i comentaris, Toni Ruiz, Magí Arqué i propis.

La resta de companys assistents a la visita: M. Carme Mir, Lluís Vidal i Josep Sans, també varen col·laborar en el gran col·loqui/dinar portat a terme durant la trobada. – Tots membres de la colla “la Penya”.

Etiquetes Arquitectura, Biografia, Catalunya, Ciència, Educació, Exposicions, Guerra civil, Història, Itineraris, Memòria, Museus, S. XX

Viatges i itineraris

Els Jardinets de Gràcia VI

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 21 Agost 2024
1 comentari a Els Jardinets de Gràcia VI

El Modernisme sisena part

Creats en l’any 1929 en el context de l’Exposició Internacional de Barcelona, els Jardinets de Gràcia són un bulevard que enllaça el passeig de Gràcia amb el carrer Gran de Gràcia. Foren dissenyats per l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí, estan dedicats a l’escriptor català Salvador Espriu, que durant uns anys va viure en una de les cases situades enfront dels Jardinets.

Hi ha tres obres dedicades a grans personalitats de les lletres catalanes Joan Maragall, Pompeu Fabra i Salvador Espriu.

1 – Placa de marbre blanc amb una figura femenina en relleu, obra de Josep Clara de l’any 1948, dedicada a la Lectura i a Pompeu Fabra, fill de l’antiga vila de Gràcia, per retre homenatge al lingüista creador de la gramàtica moderna de la llengua catalana.

2 – L’Empordà nova oda a Barcelona, escultura d’Ernest Maragall i Noble de l’any 1961, dedicada al seu pare, el poeta Joan Maragall i Gorina. Dues figures femenines ajagudes una davant de l’altra, una nua i l’altra amb una roba molt fina. Sense pedestal. Exemple de noucentisme tardà. Representen dues dones d’estil clàssic, que simbolitzen l’Empordà i Barcelona.

L’escultura es va traslladar al parc Cervantes en provocar crítiques per insinuar relacions lèsbiques. L’any 1985 fou reinstal·lada per l’alcalde Pasqual Maragall i Mira, net del poeta i nebot de l’escultor de l’obra.

3 – SOLC obra de Frederic Amat (2014): Barcelona homenatge a Salvador Espriu als jardins que porten el seu nom. Solc és una gran incisió de formigó al parterre central del jardí, que reprodueix la petjada que deixaria el monument a Francesc Pi i Margall de la Diagonal amb el Passeig de Gràcia, conegut amb el nom de “El Llapis”. L’obelisc “testimoni erecte” d’una part de la nostra convivència que va coexistir durant anys al voltant del nostre procés i entorn històric.

Documentació: Meet Barcelona – els Jardinets de Gràcia/ Web de Barcelona – www.barcelona.cat

El Cinc d’Oros: en realitat no és cap plaça. Abans de tenir un nom oficial el lloc era conegut com el cinc d’Oros. Hi havia un cercle gran en la intersecció del passeig de Gràcia amb la Diagonal, i cinc rotondes més petites en cada cantonada, que recordava la carta del cinc d’oros de la baralla, fins que es va aprovar el 1915 erigir un monument de la Primera República i a Francesc Pi i Maragall, sols va quedar en un projecte. Hi ha constància que les petites rotondes al voltant del cercle principal eren sis i no cinc.

Els sis fanals s’instal·len l’any 1909 davant de les principals vies que allí conflueixen. El que desballesta el nom popular de Cinc d’Oros. Es varen retirar l’any 1957 i l’any 1985 s’instal·len, definitivament, a l’avinguda Gaudí.

L’Ajuntament republicà de 1931 va erigir a plaça el monument constituït per una columna de 19 metres d’alçada amb l’estàtua de la República, representada per la figura d’una jove nua símbol de la puresa i de la veritat i d’un medalló a la base en homenatge al president de la primera República Francesc Pi i Maragall. L’any 1936 va ser escenari de forts enfrontaments entre rebels i defensors partidaris de la República.

Amb la “caida de Barcelona” l’any 1939 l’ajuntament franquista va canviar el sentit del monument, convertint l’obelisc en símbol militar, retirant la República i el medalló. El símbol república serà substituït per un altre que simbolitza la “victoria de los heroicos soldados de España que liberaron de la tirania rojo-separatista la ciudad de Barcelona”, amb el conegut nom clandestí de “la plaza del loro”. Així mateix la Diagonal canvia per “Avd. del Generalísimo”.

Durant uns anys una àliga va coronar l’obelisc. Fins a la victòria aliada de la II Guerra Mundial, el règim franquista es veu obligat a retirar.la perquè recordava l’estètica del “filonazismo”.

Documentació i fotos estretes de : Singular historia de la plaza “Cinc d’Oros” de Edu García de 4 de novembre de 2014

L’any 2017 l’Ajuntament va recuperar el nom inicial de la plaça.

L’escultura de la plaça va instal·lar-se a la plaça Llucmajor l’any 1990, sense cap significat del seu origen republicà. L’any 2016 l’Ajuntament, finalment, canvia el nom de Llucmajor pel de Plaça de la República, explicant el sentit de l’escultura. Ara amb dues places, la del Cinc d’Oros i la de la República, queden enllaçades per una història que expressa el conflicte de “memorial de l’espai públic”.

Documentació: Singular història de la plaça “Cinc d’Oros”, i text extret de la placa commemorativa situada enfront del Monument.

**Convent i església de Pompeia – 1910**

Palau Bertran situat entre el Passeig de Gràcia núm. 109 amb l’avinguda Diagonal núm. 446-448 i la Riera de Sant Miquel núm. 2 al costat del convent i de l’església de la Verge de Pompeia, Diagonal núm. 450, que és un conjunt monàstic construït entre el 1908 i el 1915 per Enric Sagnier Villavechia. Actualment és l’edifici o casa Seat.

**Convent i església de Pompeia** **avui**

**Casa Bonaventura Ferrer**
**núm. 113** Enfront del
**SOLC: obra de Frederic Amat**

Casa Bonaventura Ferrer, edifici modernista P.G.113, la façana principal té soterrani, planta baixa, planta noble, tres pisos i terrat, mentre que la façana que dona a la Riera de Sant Miquel núm. 6, hi ha sols planta i pis

Edifici projecte i obra de Pere Falqués i Urpí, l’any 1906 al mateix temps va realitzar el disseny i projecte dels Bancs i Fanals de tot el Passeig de Gràcia.

Casa Joan Bertrand, núm. 115 construïda l’any 1901 amb ornaments eclèctics i pintures femenines que representant les quatre estacions de l’any, que decorant l’eix central de l’edifici. L’any 2003 es va renovar interiorment tota la casa per transformar.la en apartaments turístics, respectant íntegrament la façana.

Els següents edificis, fins a arribar a la Casa Fuster, han conservat façanes originals, que han sigut rehabilitats de forma integral, mantenint elements protegits. Les façanes dels propis edificis, que donen a la Riera de Sant Miquel, són menys ornamentals que les del passeig de Gràcia, estan definides com a façanes de galeries interiors de manzanes de l’Eixample, amb pilars singulars, bigues de fundició, vitralls i persianes de plecs verticals de fusta i altres enrotllables, típiques dels patis interiors. Edificis construïts l’1901, per l’arquitecte Leandre Serrallach i Mas(fou un dels mestres d’Antoni Gaudí). En el procés de rehabilitació i la unió de les cases s’han adaptat i adequant el seu interior als usos i necessitats actuals.

**Esquerra la Casa Dolors Salvadò, al fons la Casa de les Punxes, a la dreta la Casa Francesc Avellana. Els fanals, avui estan situats en la Avd. Gaudí.**

Casa Dolors Salvadó i Prim:

Romà Macaya i Gibert (1843-1923), industrial (1) és el propietari de la cruïlla que delimita el Passeig de Gràcia, Còrsega 312, Pau Claris i Argüelles (Diagonal -444), de 1477 metre quadrats, que donarà lloc a una de les illes més interessants de Barcelona. Els hereus de Dolors Salvadó i Prim, primera esposa de Romà Macaya i Sanmartí (fill de Romá Macaya i Gibert), projecta la construcció de l’edifici a càrrec de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, entre els anys 1908-1910, amb façana principal enfront de la plaça del Cinc d’Oros.

**1913 – l’edifici més baix de l’Esquerra és el xalet Salamanca núm. 6 – A la dreta la casa Dolors Salvadò**

**Casa Comalat, façana del carrer Còrcega**

Romà Macaya també va projectar la Casa Palau Macaya (1898), del passeig de Sant Joan núm. 108, obra modernista de Josep Puig i Cadafalch. Serà la primera seu del Centre Cultura de la Fundació la Caixa.

En el núm. 442 de la Diagonal -façana principal – i el núm. 316 del carrer Còrsega amb Pau Claris, l’edifici modernista casa Colomat, dins de la mateixa illa.

Casa Rupert Garriga 1888 -1910. Casa xamfrà Passeig de Gràcia, 112 – amb carrer Còrsega, 321 /Avd Diagonal – Edifici modernista d’Enric Sagnier i Villavecchia. Després de la guerra fou alterada per construir.hi dues plantes més, però en aquest cas la reforma es va procurar que fos l’adequada i no es va alterar massa amb l’obra original.

**La Casa Rupert Garriga, enfront de l’Obelisc**

Casa Lluís Ferrer i Vidal 1914-1940’s – Passeig de Gràcia , 114 Xalet amb jardí, lamentablement molt modificada de resultes de l’última reforma on es varen remuntar dos pisos més, mutilant/eliminant la cúpula central. S’ha de destacar la gran tribuna del pis principal amb vitralls, que són els originals i la porta d’entrada amb l’escut familiar que presideix l’edifici, amb les inicials del nom del propietari.

Els set xalets o cases del Marquès de Salamanca – P.G. 114-122 – des de C/Còrsega al C/ Bonavista, de planta quadrada amb jardí a la façana principal, planta i dos pisos.

Foren un grup de set xalets eclèctics que va encarregar el marquès financer i polític José Salamanca a l’arquitecte Elies Rogent i Amat. Els seus negocis immobiliaris van donar nom al conegut barri aristocràtic de Madrid.

Cinc dels xalets estaven situats al passeig de Gràcia, un al carrer Còrsega i l’altre al carrer Bonavista.

Xalet 1, PG. 112 del 1865 – enderrocat l’any 1908

Xalet 2, PG. 114, enderrocat per construir la Casa Ferrer Vidal l’any 1915

Xalet 3, PG. 116 l’edifici central de grup del passeig, enderrocat el 1928

Xalet 4, PG. 118 enderrocat 1929

Xalet 5, PG. 120 cantonada C/ Bonavista, va desaparèixer a mitjan any 1930.

**Xalet Salamanca del carrer Còrsega al costat de la casa Rupert Garriga**

Casa Rupert Garriga, al costat del Marquès de Salamanca PG. cantonada Diagonal – PG.112 /Còrsega -321

**L’únic xalet que es conserva en el Carrer Bonavista**

Xalet 6, situat al C/ Còrsega, 325 separat de la resta de xalets, per estar situat a la cantonada la Casa Rupert Garriga.

Xalet 7, Bonavista 2, és l’únic que encara es conserva, actualment amb el núm. 4 del carrer Bonavista.

La “joia de la corona” dels jardinets

Casa Fuster: És el luxamodernista de Lluís Domènech i Montaner, construït l’any 1908, en el cor de Barcelona, encarregada pel pintor i industrial Mariano Fuster. La façana principal de l’edifici, avui convertit amb un elegant hotel de luxe, està en la corba a la important seqüència urbana del final del Passeig de Gràcia, 132……. Donant entrada al mateix barri de Gràcia i a l’icònic Hotel Casa Fuster. Entre els seus immillorables serveis, el Jazz Club on gaudir d’una experiència única.

Fotos i documentació: pròpies i de resums de: Pobles de Catalunya – Barcelona modernista i singular- Wikipedia – Vila de Gràcia/sud – Barcelofília

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Història, Itineraris, Jardins, Modernisme, S. XX

Viatges i itineraris

Torre Bellesguard

És l’obra més desconeguda i a l’hora espectacular, on aquest geni universal de l’arquitectura posa a prova les seves novadores idees, abans de construir la Sagrada Família.

És un espai sorprenent, entremig del modernisme i el gòtic amb la signatura i marca inconfusible d’Antoni Gaudí.

Construït en el que fora un Castell medieval, entre llums i colors, pedres i trencadissos, forja i maons, arbres i jardins amb unes vistes espectaculars que girant a sobre de la ciutat de Barcelona, pràcticament en els seus 360 graus.

És una declaració palpable de Gaudí envers la seva estimació a Catalunya.

Construeix aquesta Torre als inicis de 1900 i la finalitza el 1917 seguin les indicacions de la vídua de Jaume Figueres, com a residència d’estiueig.

És un lloc molt especial carregat de simbolisme i d’història. Primer va ser un poblat ibèric després va ser un entorn medieval on varen passar Jaume I el Conqueridor, Martí l’Humà i fins i tot el bandoler Serrallonga, sense oblidar l’Històric 1714. Tot un ric passat cultural català.

En la seva construcció o reconstrucció cuidarà tot els aspectes que recorden la història com l’antic Palau i residència de Martí l’Humà, amb tota la seva càrrega simbòlica.

En efectuar les obres trobarà restes de l’antiga fortalesa del Castell, que mínimament conservarà.

Segons les explicacions del guia, Gaudí fou una ruïna per les fortunes que l’encarregaven les seves obres. Veurem al llarg de la visita, com el propietari a mesura que s’anava construint, a cada una de les plantes es reduïa el pressupost perdent monumentalitat, augmentant la senzillesa i la reducció de costos. A l’entrada i primera planta, les parets i les ornamentacions estan ben decorades i treballades, amb trencadissos ceràmics, vidrieres i finestres amb molta llum i els forjats de molts colors.

A les plantes superiors, sol hi ha parets pintades de blanc, ni rastre de llums, ni ceràmiques, ni forjats… senyal que a mesura que avancen les obres, malauradament no hi ha diners… finalment a les golfes, la construcció és de maó d’obra vista. Curiosament amb el fet de passar dels anys s’ha convertit amb l’estança més ben apreciada i admirada, igual que passarà amb l’edifici de la Pedrera. Cambra amb mínim material possible per a cobrir la superfície més gran, cuidant la llum i l’acústica.

La impressionant agulla de 34 metres d’alçada, finalitza amb un roser per sobre de la senyera, un xiprer i la corona comtal barcelonina símbol de la Renaixença i estàndard del poble català, amb la típica creu de Gaudí. Tota la construcció és un continu homenatge a Catalunya a la seva història i a les seves tradicions.

Tots els materials utilitzats són de l’entorn més proper, el que avui anomenem com a productes de “proximitat”.

L’edifici vist des de l’exterior és la figura amb el cap del dragó. El pinacle amb la creu figura la llança de Sant Jordi. A dos dels costats del terrat hi ha representat la cara del drac, en una li falta una de les fosses nasals.

Serrallonga fa servir aquest indret com a refugi i lloc de trobades. Al ser capturat i esquarterat en la plaça Reial, les seves restes varen ser repartides en els diversos indrets on varen tenir lloc les seves malifetes. Una cama, diu la llegenda, va anar a parar a Bellesguard. Gaudí coneixedor de la història del bandoler, en cada una de les portes d’entrada, en el pom o tirador i posar la forma d‘un fèmur en record del mític “Robin Hood” català.

Notes i apunts extrets del guia oficial de la visita efectuada el dia 18 d’abril / Betevé.

Fotografies pròpies.

Torre Bellesguard – va passar aquí

Etiquetes Barcelona, Catalunya, Història, Itineraris, Modernisme, Monument històric, S. XIX, S. XX

Viatges i itineraris

El Modernisme del Passeig de Gràcia V

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 12 Agost 2024
1 comentari a El Modernisme del Passeig de Gràcia V

Cinquena part

Des del carrer Aragó fins a la Diagonal – costat dret – nombres parells

Casa Andreu Anglada: passeig de Gràcia- Aragó, núm. 54. L’edifici arribava gairebé als cent anys de vida quan el 1977 va ser enderrocat i substituït per un nou immoble funcional d’oficines inaugurat el 1983, que combina marbre i vidre a la seva façana i que va ser la seu d’una entitat bancària, avui ja desapareguda.

**Casa Andreu Anglada de l’any 1878 davant de la sortida del baixador de l’estació de tren al mig del carrer Aragó, inaugurat el primer de juliol de l’any 1902.**

Núm. 56 Passeig de Gràcia / Aragó, edifici clàssic-eclèctic amb influència de l’escola americana, que donen figura a la façana amb les seves dues columnes o torres cúbiques gegants que atorguen potència a les cantonades. L’any 1930 seu de la Química Cros, avui la marca Burberry.

**Casa Anglada davant de l’edifici de la Societat Anònima Cross – anys 1960’s – amb el carrer Aragó ja tapat.**

Casa Olano –anomenat el Elcano, núm. 60, construït 1880-85, entre mitgeres amb façana simètrica i d’ornamentació clàssica. L’escultura de Sebastià Elcano, a l’alçada del pis principal, dona pas a l’entrada de l’edifici vinculat al món basc, conegut, també com la Casa del Pirata. Va ser la seu del Govern Basc durant la Guerra Civil. Antonio Aguirre i Lluís Companys varen sortir junts d’aquesta casa cap a l’exili. Avui en els baixos la tenda de moda Replay.

L’any 1941 la botiga d’alta costura i venda de teixits Santa Eulàlia, que va néixer a la Rambla i després de molts canvis d’ubicació, es trasllada al Passeig de Gràcia núm. 60. Avui amb més de cent vuitanta anys d’història, la troben en el mateix Passeig de Gràcia, en el núm. 93.

Casa Viuda Marfà. Passeig de Gràcia, núm. 66 -xamfrà amb el carrer València. D’estil historicista, proper al modernisme, obra arquitectònica de Manuel Comas i Thos de l’any 1905, amb antiga entrada de carruatges i majestuosa i impressionant escalinata de marbre blanc. La primera planta gran galeria medieval amb arcs de mig punt i cristalleria emplomada. A les cantonades de l’edifici dues torres amb teulat de vessant a dues aigües. Es pot visitar l’entrada per ser l’Escola de Comunicació, Turisme i Empresa. Està enfront de l’Hotel Majestic.

Hotel Majestic: Passeig de Gràcia, núm. 68 Inaugurat l’any 1918, fins a l’any 1940 amb el nom de Majestic Hotel d’Anglaterra.

Inicialment, l’Hotel estava en el núm. 18 del carrer Fontanella cantonada Portal de l’Àngel – antiga Casa Manuel Baixeres. El propietari, el Sr. Ércole Cacciami, després de vint anys, deixa l’hotel per les obres de creació i remodelació de la recent plaça de Catalunya, per construir.ne un de nou al luxós Passeig de Gràcia, 68: el “Majestic Hotel Inglaterra”, actual Hotel Majestic.

Casa Joan Coma: Passeig de Gràcia, 74

(1904-1907) d’Enric Sagnier i Villavecchia.

El que destaca de l’edifici és la senyorial tribuna central de pedra al pis principal, els balcons de baranes de ferro forjat i les columnes guarnides amb motius florals. Mereix especial atenció el coronament de la façana. Tots aquests detalls d’un gran gust modernista, d’encant i sobrietat, van fer guanyar el premi del Concurs Anual d’Edificis Artístics de l’any 1908 organitzat per l’Ajuntament de Barcelona.

Entre les obres de Sagnier trobem l’edifici de la Caixa de Pensions de Barcelona, l’església de Nostra Senyora de Pompeià o la Casa Doctor Genové, de la Rambla, 77.

Cinema Savoy: núm. 86 (1935-2001), fou l’únic cinema a la vorera dels nombres parells del passeig.

La Pedrera – Casa Milà: -Passeig de Gràcia núm. 92- Provença – Antoni Gaudí – 1905 -1912… sols una petita pinzellada:

Fou l’últim edifici d’habitatges construït per Gaudí entre 1905 i 1910 per a la família de Pere Milà i Camps, empresari tèxtil.
Ressalta la forma ondulada de la façana, les línies corbes on no hi ha cap paret mestra. Els amplis i asimètrics finestrals donen llum a l’interior. La forma de roca, amb els balcons de ferro forjat que figuren enfiladisses la fan inconfusible.

La planta principal era d’ús privat i la resta de pisos destinats a lloguer. Consta de sis plantes, un soterrani, unes golfes i un terrat amb xemeneies amb forma de soldats. Dos patis interiors, un circular i l’altre ovalat.

La Sra. Roser Segimon, compra als Ferrer-Vidal, un dels Xalets amb jardí, en el núm. 92 del passeig i l’enderroca perquè el seu marit Pere Milà, pugui complir la promesa feta a Antoni Gaudí, que coneix, després de veure i visitar la reforma de la Casa Batlló. Queda fascinat de l’obra efectuada i li encarrega la construcció de la seva pròxima residència, també en el mateix passeig, que amb el temps serà una de les joies de l’Arquitecte.

La Pedrera s’hauria de dir Casa Segimon, pel fet que la propietària era la Sra. Roser Segimon i Artells, nascuda a Reus, empresària i membre de la burgesia barcelonesa de l’època, que hi va viure fins a la seva mort l’any 1964.

Tot i que eren notables les desavinences amb Gaudí per la diferència de criteris en la construcció i decoració de l’edifici, fins al punt que van acabar querellant. A la mort d’Antoni Gaudí l’any 1926, la Sra. Segimon és desfer de bona part del mobiliari i decoració originals. Fins que la compra de la Pedrera per la Caixa d’Estalvis de Catalunya, es varen recuperar i restaurar molts dels elements decoratius.

Edifici propietat de la Fundació Catalunya – La Pedrera, declarada Patrimoni Mundial l’any 1984 per la UNESCO.

És obligatori la seva visita, per descobrir la grandiositat i espectacularitat d’una més de les obres del “Geni”.

De les set obres més visitades del modernisme barceloní: Sagrada Família – Casa Batlló – La Pedrera – Casa Amatller – Palau de la Música – Hospital de la Santa Creu i Sant Pau – i Parc Güell, quatre són d’Antoni Gaudí i Cornet.

Casa Codina: Passeig de Gràcia núm. 94, d’inspiració floral, a la que no li donem gran atenció, per estar just al costat de la Pedrera. Construït l’any 1898 de la mà de l’arquitecte Antoni Rovira i Rabassa. L’edifici presenta una façana de disseny simètric que destaca pels seus grans finestrals. Cadascun d’ells s’acompanya d’una barana de pedra amb formes florals i vegetals que li proporciona una gran vitalitat al conjunt.

L’edifici contigu, també, va ser obra del mateix arquitecte, d’aquí la seva excepcional semblança.

**Casas: Ramón Casas, núm. 96 – Codina, núm. 94 – Milà, núm. 92**

**Vinçon – 1980 –**
**Passeig de Gràcia, 96**

Casa Ramón Casas: núm. 96. Casa estudio del pintor modernista Ramón Casas i Carbó, projectada en 1899 per l’arquitecte Antoni Rovira i Rabassa, de gran valor històric. Impressionant la façana revestida d’una pedra magníficament llaurada. És d’admirar els adorns dels balcons, especialment el corregut de la primera planta, així com el retoc de la decoració en la filera de les finestres de l’últim pis de l’edifici.

La porta principal amb dues fulles de fusta noble i forja, està adornada amb metal·listeria daurada que dona una gran elegància.

L’any 1934 el jueu Enrique Levi i l’alemany Hugo Vinçon fundant l’empresa – Vinçon en el carrer de Rosselló – i un any més tard s’ajunta Jacint Amat.

Els Amat acabarien assumint la titularitat del negoci. Durant tota la seva existència mantindran sempre el nom del propietari inicial. L’any 1941 obra una botiga en els baixos de la Casa Casas i Carbó a tocar de la Pedrera.

Amb el pas dels anys Vinçon esdevindria un referent barceloní de la modernitat aplicada a la decoració i el mobiliari de la llar. Serà una tenda singular amb molta història i emblemàtica de Barcelona, acabarà ocupant la planta baixa i el primer pis, que fou la residència del conegut pintor.

La família Amat va prendre la dolorosa decisió de tancar el negoci, fet que es va produir en els darrers dies del mes de juny de 2015.

Ramon Casas va finançar, entre altres col·laboradors, l’emblemàtic establiment Quatre Gats, de llarga tradició de tertúlies, sopars, exposicions, reunions d’artistes, velades literàries, musicals i d’espectacles diversos. On Picasso va exposar la seva primera mostra individual l’any 1900. La pesa més destacada de la col·lecció de Casas va estar decorant la paret principal del local diversos anys – l’autoretrat en què apareix paladejant sobre una bicicleta tàndem junt amb el seu íntim amic Pere Romeu, actualment exposat en el MNAC. L’arquitecte dels Quatre Gats fou Josep Puig i Cadafalch.

**Ramón Casas i Pere Romeu – els Quatre Gats**
**la bicicleta Tàndem**

Casa Jacint Esteva: 5 blocs en el passeig de Gràcia 104 -108. Edifici residencial construït (1930-1939) per l’arquitecte Pere Benavent de Barberà, classificat dins del racionalisme.

S’allunya de l’estètica dominant al passeig, oferint unes façanes nues, pràcticament sense ornamentació, amb uns aplacats de tons beix a la façana -pedra artificial-. Als angles del xamfrà sobresurten els dos eixos prismàtics de les tribunes. Dalt, tres arcs de mig punt.

Estèticament, s’alinea dins una concepció racionalista molt propera al denominat moviment modern.

(poblesdecatalunya.cat)

Casa Francesc Avellana: 1899-1960’s. Edifici situat en la cruïlla del passeig de Gràcia amb Avd. Diagonal, construït l’any 1899 – fins 1960’s.

Construcció, efectuada originàriament abans dels famosos fanals modernistes de Pere Falqués, ni de l´obelisc de la República (1915), que després els franquistes transformaren amb la plaça que més tard la coneixem com el Cinc d’Oros.

Aquesta construcció original tenia cinc pisos d’alçada, amb tres balcons al cantó del passeig de Gràcia i cinc al costat de la Diagonal, per planta. Destacaven les dues tribunes de les cantonades coronades per unes cúpules i una cornisa de pedra molt treballada. La cornisa de pedra es desplegava per sobre de l’últim pis amb un frontó triangular sobre la façana de la Diagonal, completava la part superior de l’edifici.

Tots aquests elements varen ser esborrats per la febre de construccions afegides als edificis en l’època del porciolisme.

Molts habitatges van experimentar durant els anys 1950’s ”actes” vandàlics arquitectònicament parlant, afegint àtics i sobreàtics.

La lamentable remuntada aplicada en aquest edifici a començaments dels anys seixanta, afegint dos pisos més, varen despersonalitzar totalment la seva estructura.

Documentació: barcelofília -Viquipèdia i visites

Fotos: pròpies – barcelofília – pinteresc

Etiquetes Barcelona, Història, Itineraris, S. XIX, S. XX

Arts plàstiques Viatges i itineraris

Per què Chicago?

Auditorim Chicago de Louis Sullivan, 1889

Casa Robie de Frank Lloyd Wright, 1908

77 west wacker drive de Ricardo Bofill, 1992

Aquest article sobre l’incendi de 1871 ens situa en el moment que la ciutat ha de revertir els criteris de construcció que l’havien devastada, i així engegar una nova manera d’urbanitzar la metròpoli dels gratacels, dels grans gratacels, que esdevindran la seva identitat i el punt neuràlgic de formació dels nous arquitectes i enginyers.

Les fotografies que encapçalen l’escrit són un dels paradigmes dels canvis que es van produir a Chicago, i dels seus protagonistes més destacats: Louis Sullivan i l’Escola de Chicago i l’alumne díscol Frank Lloyd Wright.

L’Escola de Chicago neix, doncs, d’una necessitat imperiosa d’aprofitar l’arquitectura del ferro que Europa ja feia servir, i que permetia pujar pisos, i així superar l’encariment del sol urbà, reduir costos, i donar espai a tots els que s’havien quedat sense casa o negoci, i a l’enorme arribada de població. Els ascensors elèctrics van ser els aliats perquè aquestes construccions proliferessin a un ritme trepidant sobretot en el període d’entreguerres. Sullivan, que també va estudiar a Paris, va emprar un estil molt propi, racionalista, els temps ho demanaven, amb reminiscències del Modernisme, el Romànic i el Gòtic en l’ornamentació.

Frank Lloyd Wright va treballar amb Sullivan durant sis anys, procedent de l’equip d’un altre arquitecte a qui considerava massa convencional. Però aviat va començar a anar per les seves. La seva primera obra en solitari va ser la Charnley House de Chicago (1892), a la qual va seguir, una mica més tard, tota una sèrie d’habitatges unifamiliars que tenen en comú el caràcter compacte i l’austeritat decorativa, en oposició a l’eclecticisme de l’època. En aquestes primeres realitzacions d’arquitectura domèstica, conegudes com a prairies houses o «cases de les praderies», hi són presents algunes de les constants de la seva obra, com la concepció predominantment horitzontal, l’espai interior organitzat a base de dos eixos que es creuen i la prolongació del sostre a ales que formen pòrtics.

Chicago, avui, és una classe a l’aire lliure d’història de l’arquitectura contemporània, on conviuen des d’alguns, molt pocs, edificis d’abans de l’incendi, amb els de l’Escola de Chicago, un estil ja clàssic, la renovació de l’art decó, que va emplenar d’edificis i arts decoratives la ciutat, i ara, els dissenys més agosarats. Tots li han donat una emprempta de modernitat, risc i delectació difícils de trobar. I això la ciutat ho sap, ho explota i, el més important, ho cuida.

Chicago també és molt coneguda pel jazz que s’hi fa, des de que a principis del segle XX arribaven esclaus fugint de les plantacions del Sud, cap els estats del Nord que eren abolicionistes. El ferrocarril subterrani n’és un bon exponent. Això li ha donat un segell especial, amb el revoltim de l’estil New Orleans i el dels blancs de la ciutat que s’hi van afegir immediatament.

Aquesta visita l’he feta amb els Amics del MNAC, que, com sempre, han fet una tria dels llocs i les rutes impecable. La companyia de persones interessades en la història i les arts de la ciutat també ha estat molt profitosa. Un plaer tot plegat.

Home Insurance Building de William Le Baron Jenney, acabat el 1891, considerat el primer gratacels perquè va ser construït amb ferro i acer.

Chicago Board of Trade Building, de Holabird & Root, 1930

Etiquetes Arquitectura, Estats Units d'Amèrica, S. XIX, S. XX

Viatges i itineraris

L’Escola Industrial i Can Batlló La Bordeta

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 5 Mai 2024
Sense comentaris a L’Escola Industrial i Can Batlló La Bordeta

Cap. IV bis La nissaga Batlló – El Modernisme del Passeig de Gràcia

Pere Batlló i Bisbal, teixidor de Vacarisses, es trasllada i instal.la la seva primera fàbrica tèxtil a Olot a començaments del segle XIX. Es casa amb Margarida Barrera i Quatrecases i tingueren 15 fills.

Com industrial tèxtil l’any 1822 compra una fàbrica en el carrer de la Riereta confluència amb Sant Rafael, al barri del Raval. Pere Batlló i Bisbal posa al capdavant del negoci al seu primogènit Jacint Batlló i Barrera (1803 – 1866) que va tenir una filla: Margarida Batlló i Dachs (1826/27 ?? -1883).

Autora: Guillamet, Eva Copyright: © Diputació de Barcelona Crèdits: Eva Guillamet / Diputació de Barcelona 2016 Recinte Escola Industrial, Area C. Compte d’Urgell, 187, Barcelona

Can Batlló a l’Eixample

Feliu Batlló i Barrera, es va casar amb la seva neboda Margarida Batlló i Dachs – filla del seu germà i primogènit de la nissaga Jacint Batlló i Barrera – que junt amb el seu germà Joan van construir i liderar Can Batlló a l’Eixample, on van exercir les funcions d’administradors fins a la marxa de Joan l’any 1876. L’any 1978 en morir Feliu, els seus cinc fills van heretar la fàbrica del carrer d’Urgell – Enric, Àngel, Frederic, Pia i Dolors Batlló i Batlló.

https://www.diba.cat/web/recintes/la-historia-de-l-escola-industrial

En un moment de forta inestabilitat – 1879 -, a conseqüència de fortes vicissituds i de crisi interna, de manifestacions i d’unes condicions amb forts problemes laborals, del bloqueig del cotó als ports americans, de durs enfrontaments , separacions i fusions familiars, d’incendis provocats i fins i tot d’assassinats…, es va recórrer a grans acomiadaments. La família Batlló es veu oblida a tancar la fàbrica durant llargues temporades, així i tot, es va presentar a l’Exposició Universal del 1888 i guanyar la medalla d’argent del certament tèxtil.

Veien que el negoci tocava a la seva fi, aquesta branca de la família, l’Enric, L’Àngel i la Pia Batlló, que van dirigir can Batlló des de la mort del seu pare, van optar per invertir en el sector immobiliari. Definitivament tancant Can Batlló del carrer Urgell l’any 1889 i posterior venda l’any 1895 a la Diputació de Barcelona.

Tot el conjunt tèxtil es reconvertirà l’any 1908 en l’Escola Industrial de Barcelona. El recinte depèn íntegrament de la Diputació de Barcelona, obra de l’arquitecte Rafael Guastavino i Moreno. Catalogat bé cultural d’interès local, sent els edificis més representatius, el cos central de l’entrada principal, l’edifici del Rellotge, l’Escola d’Arts i Oficis, la Residència d’Estudiants i la Capella.

**Albert Einstein visità Barcelona i Can Batlló-L’escola Industrial el febrer de 1923.**

Actualment, és Escola d’Estudis Superiors de Postgrau, Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Institució Educativa, Escola professional de Tallers d’Arts i Oficis. Totes aquestes escoles estan formades per un conjunt d’edificis situats dins del recinte que engloba quatre mançanes del districte, tot ell ballat entre els carrers Comte d’Urgell, Viladomat, Rosselló i París.

L’entrada al recinte és de lliure accés, però per gaudir d’una visita més amplia del magnífic exemple d’arquitectura industrial modernista, s’organitzen visites guiades – (informació a la pàgina web de la Diputació de Barcelona).

Tots tres germans van encarregar la construcció dels seus edificis a l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas. La primera va ser la Casa Pia Batlló a Rambla Catalunya, 17 cantonada Gran Via, seguida de la Casa d’Àngel Batlló al carrer Mallorca, 253 – 257 i per últim la Casa d’Enric Batlló al passeig de Gràcia, 75.

Casa Pia Batlló, Rambla Catalunya, 17 cantonada Gran Via de les Corts Catalanes (1891-1895), catalogada com a bé cultural d’interès local. D’estil modernista Català, de tres plans de façana. Els grans pilars de la planta baixa serveixen de basament del balcó que dona presència a l’edifici i gran espectacularitat a tota la façana principal, on reposa una gran tribuna. L’àtic format per una galeria d’arcs sobre pilastres. També destacant una rica ornamentació, de motius d’éssers mitològics i escenes florals.

Durant la Guerra Civil, part de l’edifici fou ocupat per L’Estat Català, i en els seus baixos l’establiment i conegut cafè “El Oro del Rhin” (1924-1969).

**^{Casa Pia Batlló – Rambla Catalunya, 17 / Gran Via}**

Casa Àngel Batlló C/ Mallorca, 253- 255 – 257 (1891-1896). Edifici eclèctic amb influència modernista de grans dimensions. Són tres cases idèntiques de planta baixa i cinc pisos. En l’últim pis una balconada ressegueix horitzontalment el conjunt de tot l‘edifici, donat un aire unitari. Està a tocar amb l’edifici del seu germà Enric.

**^{Casa Àngel Batlló – carrer Mallorca 253 – 257}**

Casa Enric Batlló: P.G. núm. 75 palauet neogòtic, d’arquitectura eclèctica modernista, avui és un luxós hotel de 5 estrelles i en els seus baixos la prestigiosa Rolex (1891-1896). Edifici d’obra vista, amb ceràmica, pedra i balcons de ferro forjat, catalogat com a bé cultural d’interès local.

**^{Casa Enric Batlló – passeig de Gràcia, 75}**

Can Batlló a la Bordeta – Can Joan Batlló

Joan Batlló i Barrera arran de l’escissió amb el seu germà Feliu, l’any 1878 amb companyia dels seus tres nebots, fills del matrimoni Domènec – Sunyol, crea la fàbrica Can Batlló de la Bordeta: Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló, que va ser la competència de la del carrer Urgell. Joan Batlló i Barrera mori sense descendència l’any 1892 i els seus nebots (fills del seu germà Domènec), Romà i Domènec Batlló i Sunyol varen continuar amb el negoci com a: Sobrinos de Juan Batlló.

L’altre nebot Rufí i Sunyol es va casar amb la seva cosina Dolors Batlló i Batlló, filla petita del seu oncle Feliu Batlló i Barrera.

L’any 1900 varen guanyar el gran premi de l’Exposició de París. Durant la guerra del 14 / 18, fan un gran creixement industrial. En esclatar la guerra civil s’exilien a França i l’empresa va funcionar amb un director provisional.

**Vista aèria de tot el recinte, abans del seu actual deteriorament**
**Avui Centre de Formació d’Adults de l’Hospitalet – CFA**

Finalment, l’any 1943 va ser venuda al personatge Julio Muñoz Ramonet, un amant de l’ostentació, entabanador, faldiller, áfalagador, defraudador… que va crear un gran imperi de l’estraperlo, l’especulació i la corrupció,un vividor amb el suport del règim franquista.

Morir l’any 1991. Anys més tard el jutge Baltasar Garzón va destapar tots els seus negocis corruptes i fraudulents.

Per la ciutat corria la frase: “En el cielo Dios y en La Bordeta Muñoz”. Dins del seu patrimoni, va disposar entre altres del Palau Robert i de l’Hotel Ritz…

Actualment, dins del procés urbanístic del barri de la Bordeta es porten a terme reivindicacions per recuperar i fer possible la creació d’espais i equipaments veïnals, creant diverses entitats socioculturals de tota mena per ubicar-les dins de Can Batlló

**Can Batlló – vista des de la Gran Via – enfront de l’edifici de la Campana**

Malauradament, l’estat de conservació de tot el recinte és molt penós. Estan en curs diversos projectes i propostes de nous equipaments per la transformació i millora de zones esportives, socioculturals i d’allotjaments per a gent gran i altres col·lectius. Biblioteca popular, tallers cívics, d’arts escèniques i espai socials.

Comissió / reivindicació veïnal – Activem la Rehabilitació de Can Batlló:

Taller d’infraestructures: “Aquest taller neix l’11 de juny de 2011 amb la finalitat d’adequar els espais de Can Batlló per usos veïnals.

El Taller està format per veïns i veïnes, professionals d’oficis i aprenents.

Formem part de l’assemblea veïnal que fa possible la gestió dels diferents espais de Can Batlló.

Tothom està convidat a participar, sigui esporàdicament o quotidianament.

La feina és en règim de treball col·lectiu no remunerat.

Salut i barri

Contacte: infraestructures.cb@gmail “

“El govern Collboni no vol rehabilitar ni una sola nau de l’associació de Can Batlló en aquest mandat, no som la seva prioritat…”

(Can Batlló espai comunitari i veïnal autogestionat – can Batlló: https://canbatllo.org)

Es diu que tot i compartir el cognom Batlló, aquesta branca olotina de Can Batlló de la Bordeta i de Can Batlló, actual Escola Industrial, no estava vinculada amb l’industrial Josep Batlló i Casanovas (1855-1934) de la famosa i coneguda casa Batlló del Passeig de Gràcia, 43, obra d’Antoni Gaudí i Cornet. Aquest Josep Batlló i Casanovas estava casat amb Amalia Godó i Belaunzarán filla de Bartolome Godó fundador de La Vanguardia.

**^{Fàbrica Batlló Sans a finals del S. XIX}**

^{Documentació}^{: barcelonaentremuralles.com – casafabricabatllo – Viquipedia – escenahistòrica.cat – época dels batllo – personatges real joan batllo i barrera – Escola Industrial: de complex tèxtil a fábrica del coneixament – totbarcelona – majoriaelvaporvell – Los años convulsos de la fabrica Batlló – La Vanguardia visites}

^Fotos^{: Pinterest i propies}.

Ampliació de la nissaga

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Història, Itineraris, Modernisme, S. XIX, S. XX

Viatges i itineraris

El Modernisme del Passeig de Gràcia IV

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 30 Abril 2024
1 comentari a El Modernisme del Passeig de Gràcia IV

Quarta part

Des del carrer Aragó fins a la Diagonal – costat esquerre – nombres senars:

Salón Rosa: Fou un dels establiments més elegants del passeig, situat en el núm. 55 (1932-1974). Local idoni per reunions socials i empresarials, per celebracions familiars de les classes benestants: noces, batejos i comunions. L’any 1974, s’enderroca i s’instal.la el “Boulevard Rosa”, d’on va heretar el nom.

Passeig de Gràcia, núm.57 Publi Cinema (1932-2005)

Passeig de Gràcia, núm. 69 Cine Fantasio (1931-20019)

Passeig de Gràcia, núm. 71 Drugstore (1967-1992)

**Casa Enric Batlló – Psg. De Gràcia. 75**

Casa Enric Batlló: P.G. núm. 75 palauet neogòtic, avui luxós hotel de 5 estrelles i en els seus baixos la prestigiosa Rolex

Veure el Cap. IV-bis: La Nissaga Batlló.

Casa Josep Borràs: núm. 77

L’edifici fou reformat dos cops, l’any 1911 i el 1929 per l’arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens. La façana es realça al llarg de quatre pisos. En el cos central del pis principal hi ha unes escenografies a cada costat de la finestra central i per sobre s’aixequen quatre columnes amb capitells corintis. En els seus laterals els balcons amb baranes de ferro forjat.

En l’última reforma l’arquitecte i afegir un altre pis.

També, va projectar i dissenyar, la seu del “Banco de España”, l’edifici de “Telefónica” de la plaça de Catalunya, el cinema “Coliseum” i la reforma del “Palacio Real de Pedralbes “.

Casa Vídua Almirall: núm. 83 (1900-1959) entre C/ Mallorca i C/ Provença, enfront de la Casa Milà.

Obra de l’arquitecte Josep Doménech i Estapà, que encarrega Josefa Trius i Rodó, després de la mort del seu marit Ramon Almirall, conegut empresari tèxtil. Edifici de quatre pisos d’alçada, amb dues vistoses columnes en forma de pic que coronaven els extrems de la façana.

La poca sensibilitat del valor patrimonial històric i artístic, amb vista al creixement especulatiu immobiliari, l’any 1960 s’enderroca per la construcció d’un bloc d’oficines d’estil desenvolupista (1962-2008) anomenat “Edificio Europa”.

Avui l’ocupa un edifici d’apartaments, obre de l’arquitecte japonès Toyo Ito (2009), amb una façana sinuosa de làmines ondulades d’acer, inspirada amb la Pedrera. Aquest arquitecte va projectar l’any 2010, el portal d’accés al sector firal de l’Hospitalet, amb les Torres Porta Fira, de 110 metres d’alçada, inspirades amb les torres Venecianes de la plaça d’Espanya.

Passeig de Gràcia núm. 93. – cantonat passatge de la Concepció: Edifici propietat de “Pontegadea” (Amancio Ortega), que ha rehabilitat i afegit els dos últims pisos. Un pis per ús personal, i l’altre per l’allotjament els directius d’Inditex que visitant la ciutat.

En els baixos, la tenda de luxe més famosa de moda per dona i home, amb complements dels més importants dissenyadors internacionals, fundada l’any 1843: Santa Eulàlia.

Frontó Condal:

L’agost de l’any 1941, va ser inaugurat en el núm. 105 del passeig de Gràcia, (1941-1948) en l’espai situat darrere de l’edifici, tocant amb el jardí del Palau Robert, un frontó que disposava d’una pista de trenta metres i un aforament per a 1500 persones, amb oficina d’apostes, vestidors, sanitaris i una graderia de dues alçades.

L’antic frontó va estar actiu entre el 1896 i el 1924, en el xamfrà del carrer Balmes-Rosselló, fins que el solar va ser adquirit pels Jesuïtes. Actualment l’edifici pertany a l’UPF.

Palau Robert: P.G. núm. 107 / Diagonal: construït entre 1898 i 1903, com a residència privada del marquès, empresari, financer i polític Robert Robert i Surís. És un dels últims xalets aristocràtics que resten actualment, conjuntament amb el Palau Marcet, antic cinema Comèdia, tot i que és l’únic que conserva el seu jardí. D’estil neoclàssic de forma cúbica amb les façanes de pedres extretes del Massís de Montgrí, d’on era originari.

L’any 1936, fou la Conselleria de Cultura de la Generalitat republicana, en plena Guerra Civil. Acabat el conflicte, la família Robert va recuperar de nou el Palau. Després passar per diversos propietaris i finalment el maig del 1981 va ser adquirit per la Generalitat de Catalunya amb el nom de Palau Robert Centre d’Informació de Catalunya, com a recinte d’exposicions, concerts i altres activitats.

Documentació: La Barcelona Oblidada.- barcelonapaseodegracia.com – Barcelofilia i visites

Fotos: Wikipedia – Barcelofilia – pròpies

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Història, Itineraris, Modernisme, S. XIX, S. XX

Viatges i itineraris

Fonts Wallace

Durant la segona meitat del S. XIX, una època d’espectacular expansió urbana, va comportar que proliferessin a l’espai públic les fonts per beure. En aquest context, es van incorporar patrocinades i a iniciativa de Sir Ricard Wallace (1818-1890) les fonts esculturals Wallace, que les va encarregar, l’any 1872, a l’escultor francès Charles Auguste Lebourg. Eren característiques de París, on hi havia més d’un centenar. La capital francesa en va regalar, suposadament, 12 unitats a la ciutat de Barcelona, amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, quan era alcalde Francesc Rius i Taulet, principal impulsor de l’Exposició.

Les originals eren i són de ferro colat, de color verd, totes elles tenen detalls diferents i amb quatre cariàtides vestides amb lleugers vestits d’estil jònic, que subjecten una cúpula expressant una veritable sensació de moviment, de cares i cossos harmoniosos i estilitzats. Les podem trobar a París i a moltes altres ciutats. Són un símbol per igual arreu del món, fonts que agermanen ciutats. Mostrant al·legories a la simplicitat, la sobrietat, la bondat i a la caritat o, també, les quatre estacions de l’any.

Tot i que a primera vista puguin semblar idèntiques, les escultures tenen detalls que les diferencien, ja sigui la posició dels genolls i els peus, la manera en què els vestits estan agafats al pit o els pentinats. La Simplicitat i la Sobrietat mostren els ulls tancats; la Bondat i la Caritat, oberts. Tenen un autèntic valor artístic i estan realitzades amb tota mena de detalls: només cal fixar-se, per exemple, en els dits de les mans i els peus, on es poden distingir fins i tot les ungles.

Corre el rumor que la ciutat estava mancada d’aigua i de fonts – A París es consumien, aleshores, 200 litres per habitant i a la ciutat de Barcelona, sols 20 litres.

Atès al seu disseny es feia molt difícil poder beure directament de la font, així que es va afegir una petita petxina o got lligat a una cadena per major comoditat d’accés, que anys més tard es varen retirar per qüestions de salubritat. Finalment, s’hi va afegir, per poder-hi beure amb comoditat, una petita pica amb un brollador.

Richard Wallace era un personatge molt ben considerat en el món artístic i del col·leccionisme d’art. Durant la guerra franco-prusiana de 1870-71 es va distingir a París per la seva activitat filantròpica: va finançar un hospital, va repartir queviures i va atendre els militars ferits durant el setge dels prussians. Entre altres fets, s’explica que també va crear un cos d’ambulàncies, el qual va pagar de la seva pròpia butxaca.

Commocionat pels efectes de la postguerra, Wallace va concebre les fonts com a model i símbol de germanor dels habitants del vell continent. Es va proposar “crear una cadena d’amistat entre els pobles, les anelles de la qual serien representades per aquestes fonts”, i amb aquest objectiu va encarregar centenars d’exemplars per regalar a les principals ciutats europees.

Foto: *“Fuentes Wallace Barcelona Memory”.*

Per desgràcia, de les dotze fonts originals, només en queden tres i unes quantes rèpliques, també de ferro colat pintat, que tenen les quatre cariàtides. Hi ha una versió de la mateixa foneria, que substitueix les cariàtides per a nens a l’entrada del Parc de la Ciutadella pel Passeig de Picasso.

Fonts Wallace actuals:

En l’última restauració es pinta tota la font de color verd

**Les cariàtides, anys 1980**
**pintades de color or**
**Al fons la Casa Rocamora**

Enfront de la façana del Palau Marset: o del recentment tancat cinema Comedia (Passeig de Gràcia – Gran Via), troben la mítica Font Wallace, una de les 12 originals que es van instal·lar a la ciutat durant l’Exposició Universal de 1888. Font de color verd, amb les quatre cariàtides, dues amb els ulls oberts i les altres dues amb els ulls tancats, malauradament el raig d’aigua al mig, ja no raja. Dues de les cariàtides estan amb la cama dreta avançada, i les altres dues amb l’esquerra.

**Wallace/Cariàtides davant cine Comedia**.

Originàriament les cariàtides eren de color daurat. En l’última restauració es va pintar tota de color verd. Actualment torna a estar en males condicions.

Inicialment, estava instal·lada a Gran Via, molt a prop del núm. 18 del Passeig de Gràcia davant de l’antic i conegut Gran Cafè Torino, avui la botiga Swatch.

Rambla de Santa Mònica:

És original, situada enfront del Museu de Cera

Les cariàtides de color daurat, dues amb la cama dreta avançada, i les altres dues amb l’esquerra.

**Foto efectuada abans de la seva desaparició Gener 2024**

Es una de les tres originals que quedan, i que amb l’última restauració, també va ser totalment pintada de color gris. A l’esquerra de la base del peu hi ha en forma de petxina una canella i una aixeta de botó, per poder.hi beure aigua amb comoditat, avui inutilitzable.

Per sorpresa meva, en data 21 de març de 2024, passejant per la Rambla, m’he endut una sorpresa… la font ha desaparegut.

Carrer del General Batet:

**Actual seu corporativa d’Aigües de Barcelona – Carrer General Batet**

Edifici corporatiu i dels serveis tècnics d’Aigües de Barcelona, al districte de les Corts, baixant la rampa de l’edifici de vidre es troba la font original del model Wallace, de ferro colat de color negre. Antigament, estava exposada dintre dels jardins de l’edifici de l’antiga seu corporativa d’Aigües de Barcelona del Passeig de Sant Joan- Diputació, ara actual seu del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya.

Hi ha una placa que explica la història de les 12 fonts Wallace, i segons consta sols se’n conserven tres d’originals, una a la Rambla Santa Mònica, la del Passeig de Gràcia / Gran Via i la d’aquest edifici de les Aigües de Barcelona a Collblanc.

Carrer Roger de Flor:

Encreuament entre Diagonal, València i Roger de Flor. És una rèplica amb les quatre cariàtides i iguales. Tota la font és de color negre.

Rambla dels Caputxins:

Sortint de la plaça Reial, pel carrer Colom i enfront de l’Hotel Orient, trobem una còpia. Es tracta d’una reproducció bastant fidel de l’original a causa d’un accident amb un camió que la va destorçar, l’Ajuntament la va fondre per posar-hi una de semblant. Les quatre cariàtides són idèntiques i amb menys detalls ornamentals que altres fonts. Tota la font és de color negre.

Carrer de la Marina – Gran Via:

Xamfrà oposat a la plaça de braus de la Monumental hi trobem una replica de la font de color negre, amb les cariàtides daurades i totes iguales.

Passeig Picasso:

És una variant de font Wallace anomenada “dels nens”, també fabricada a França. La principal diferència amb la tradicional és que inclou quatre preadolescents, dos nens i dues nenes, en comptes de les figures femenines. Els nens tenen els cabells curts i estan pràcticament nus; només un plec de roba els tapa els genitals. Les nenes porten una cinta que els recull els cabells i una mena de túniques que deixen els pits al descobert.

Va estar situada durant molts anys a l’interior del parc de la Ciutadella, i que l’any 2010 es va traslladar a l’entrada del Parc al passeig de Picasso, molt a prop de l’estació de França.

Certament, és d’un model bastant diferent de les originals, substitueix les cariàtides per quatre infants. Tot i que s’hi assembla molt al model autèntic, també, se la reconeix com una font Wallace.

Documentació: Apunts i comentaris extrets de la visita efectuada, en la ruta del modernisme del passeig de Gràcia, amb la guia local Srta. Alba del centre cívic Pere Pruna / Històrics de la Rambla / Fuentes Wallace Barcelona Memory. – Barcelona Metròpoli (Jordi Diaz Callejo) –

les-fonts-wallace-entre-romanticisme-marqueting/

Fotografies: Pròpies

Les fonts Wallace desaparegudes:

**Davant l’Arc de Triomf – Foto: Bert i Claret, 1924. ANC**

**Gran Via enfront de la Universitat**
**Foto: Salvador Crescenti Miró**

Molt a prop de l’emplaçament d’on estava situat el monument del Dr. Robert a la plaça de la Universitat, avui instal·lat a la plaça de Tetuan.

**Portal de la Pau, proper a l’antiga Foneria de Canons i al monument a Colon.**
**Foto Frederic Ballell.**

Es diu que és la mateixa que avui està situada davant del museu de la Cera. Estava localitzada en la confluència de la Rambla, passatge de la Banca i el carrer de Josep Anselm Clavé, orientada a la plaça del Portal de la Pau.

Entre la Llotja de Mar i molt a prop del monument de Barcelona al General Moragues.

Estava situada enfront de l’entrada de l’avui centre comercial “El Triangle”.

Documentació i fotografies: Barcelofília: Inventari de fonts Wallace desaparegudes – Passió per Barcelona.

El misteri de les fonts Wallace de Barcelona: hi ha diversitat de comentaris referent a les seves ubicacions de tal lloc o d’altri, o que de sobte van desaparèixer. Tot un misteri. Sols desitjo que l’Ajuntament de Barcelona es faci càrrec de resoldre el “misteri” que envolta aquest petit patrimoni, testimoni d’una època. Esperem que la raó de les “desaparicions” sigui perquè s’està fent una bona tasca de restauració, recuperació i localització i que la Ciutat pugui gaudir, un dia o altri, dels dotze exemplars.

Referent a la font situada davant del Museu de Cera que ha desaparegut, he escrit a l’Ajuntament. Resto a l’espera de la seva resposta. El misteri continua…

“Fins al moment no s’ha localitzat cap document ni es tenen notícies de cap acte protocol·lari de recepció de les fonts per part de l’Ajuntament, ni hi ha constància ni cap registre als llibres d’Actes Municipals des de 1884 fins a 1890 on es faci menció de les fonts. Tampoc no tenim constància que cap publicació ni diari recollís la notícia de la recepció ni la instal·lació d’aquestes dotze fonts suposadament regalades a la ciutat. Una situació estranya, ja que un fet així hauria estat un esdeveniment ciutadà de rellevància. Pensem que la ubicació de 12 unitats d’aquesta magnitud hauria representat un impacte urbà notable.

Cal afegir que els originals que es conserven a Barcelona, a diferència dels d’altres ciutats, estan personalitzats amb l’escut local i una inscripció al·lusiva a l’empresa subministradora”.

Documentació: L’article sencer, sense extractar i amb les notes pertinents es pot consultar en versió digital al número 101 de la revista Barcelona Metropolis – Les Fonts Wallace, entre el romanticisme i el màrqueting – (Jordi Diaz Callejo de 5 novembre 2016).

Etiquetes Barcelona, Història, S. XIX

Viatges i itineraris

L’Illa de la Discòrdia III

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 27 Abril 2024
1 comentari a L’Illa de la Discòrdia III

El Modernisme tercera part

Gràcies al “pla” projectat per l’enginyer Ildefons Cerdà, iniciat l’any 1860, l’Eixample de Barcelona i particularment el Passeig de Gràcia és l’espai més impressionant dins del context europeu de la ruta del Modernisme Català. El Quadrat d’Or és conegut com el museu a l’aire lliure.

(foto: Viquipèdia)

La Mansana de la Discòrdia: es referia a la rivalitat professional existent de destacats arquitectes que van reformar altres cases i competir en el seu moment pels premis urbanístics convocats per l’Ajuntament de Barcelona, entre ells: Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí. Quan a Gaudí l’encarreguen la casa Batlló, ja sabia de l’existència, dels fets, de les altres dues cases rivals… i era conscient del repte que tenia. La coincidència dels tres arquitectes en un mateix tram i la proposta de Gaudí fou el detonant d’aquesta denominació. Aquestes cases modernistes, actualment formen un conjunt únic dintre de l’anomenat Quadrat d’Or, on la Casa Batlló, junt amb la Casa Amatller i la Casa Lleó Morera, són els tres edificis insígnia més importants de la coneguda “Mansana de la Discòrdia”. És un escenari únic, en el cor del Passeig de Gràcia, entre els carrers de Consell de Cent i Aragó format per cinc impressionats construccions:

1 – Casa Lleó Morera, núm. 35

Francesca Morera, inicia les reformes, entre el 1902 i 1905, de l’antiga casa Rocamora edifici construït l’any 1864, que fou la seu de la “Sociedad del Fomento del Ensanche”. El seu fill, el doctor Albert Lleó i Morera l’any 1904 continua i finalitza l’obra de Lluís Domènech i Montaner, i li dona el nom a l’edifici.

Es tracta d’una magnífica obra modernista, amb torreta i cúpula central, dues façanes simètriques, columnes de flors i de marbre colomí rossa. Edifici situat en el rovell de l’ou del modernisme barcelonès, en la cruïlla de la discòrdia. En els baixos s’instal·la el primer estudi fotogràfic, fins aleshores sempre s’instal·laven a dalt dels terrats dels edificis per tenir la màxima llum possible. El seu interior destaca pel seu refinament i qualitat artesanal, el vestíbul, l’escala, l’ascensor i la planta principal, representant un dels conjunts més rics i més ben conservats de l’art modernista: mosaics, pintures, marcs, escultures, vitralls, mobiliari, marqueteria, paviments… d’equitativa distribució de tots els detalls, i per descomptat l’encant de tota la seva façana.

És l’únic edifici de l’Illa de la Discòrdia que va aconseguir el premi del Concurs Anual d’Edificis Artístics l’any 1906, descrita com Palau de la Música a escala reduïda. Amb Domènech i Montaner i van col·laborar més de quaranta dels millors artistes i artesans que van fer una de les millors obres modernistes d’una intensa aportació artística.

És un dels edificis més fotografiats, que fou víctima de l’odi noucentista en obrir la botiga de Loewe, l’any 1943. Es van destruir les finestres modernistes de la planta baixa i de les quatre escultures existents, sols dues de les nimfes, les va salvar el porter de la finca, que anys més tard les va vendre a Salvador Dalí. Avui exposades en el Museu de Figueres.

Durant la Guerra Civil, l’edifici i sobretot la torre amb la cúpula va ser malmesa i parcialment destruïda pel foc de les metralladores. L’arquitecte Òscar Tusquets, en els anys 80, restaura i reconstrueix la planta baixa, els pinacles, la cornisa i el templet, recuperant part dels elements arquitectònics.

2 – Casa Camil Mulleres, núm. 37

Enric Sagnier Villavechia l’any 1911, va reformar l’edifici de l’any 1868, alterant i enriquint els balcons amb frisos per sota les rajoles, la tribuna i tota la façana, amb cossos sortits i elements ornamentals per sobre de la línia de la cornisa. En el vestíbul hi ha una escala que condueix al pis dels propietaris de l’edifici i un altre per la resta d’habitatges de lloguer dels pisos superiors.

Aquest edifici juntament amb la Casa Bonet, són edificis reconeguts com obres arquitectòniques modernistes, però no varen formar part de la pugna rival dels altres tres edificis.

3 – Casa Josefina Bonet, núm. 39

Inicialment, fou la Casa Torruella construïda l’any 1887 i reformada l’any 1915 per l’arquitecte Marcel.lià Coquillat i Llofriu. És una obra classicista, edifici entre mitgeres de planta baixa i cinc pisos, passa desapercebut donada la grandiositat de l’arquitectura modernista dels seus edificis veïns. Sols destaquen la tribuna central, les finestres de la primera i segona planta, les dobles columnes, els arcs de mig punt i els balcons de pedra. La seva gran curiositat és trobar el Museu del Perfum, inaugurat l’any 1963, tot i que va obrir les portes per primera vegada l’any 1928 en un altre establiment de la ciutat.

No serà l’edifici més famós del passeig, però sí el més aromàtic.

4 – Casa Amatller, núm.41

És el primer edifici del conjunt de la discòrdia. L’empresari xocolater Antoni Amatller l’any 1898 va comprar l’antic immoble de l’any 1875, per situar la seva residència, encarregant el projecte a Puig i Cadafalch – 1898-1900. Que construir un palau gòtic urbà, amb vestíbul o pati central i entrada de carruatges amb vitralls i llampares amb dues escales, una de molt sumptuosa que dona accés a l’habitatge principal i altre de més senzilla per la resta de pisos. Façana plana esglaonada, d’esgrafiats ocres i blancs i rajoles vitrificades vermelles i daurades.

Detalls d’inspiració medieval, escultures a les portes asimètriques d’entrada, finestres i capitells amb ornamentacions florals.

Actualment, és casa museu i fundació amb l’Institut Amatller d’Art Hispànic, que incorpora un gran arxiu fotogràfic i biblioteca.

5- Casa Batlló, núm. 43

1904 – 1906 Antoni Gaudí, reforma totalment l’edifici de 1875, per convertir. lo amb la residència de l’industrial tèxtil Josep Batlló. És el tercer immoble de la “discòrdia”. Gaudí va descartar l’enderroc de l’antic edifici i va efectuar una gran reforma integral de l’anterior arquitecte Emili Sala i Cortés (professor d’arquitectura d’Antoni Gaudí) l’any 1875.

Va ampliar el vestíbul, afegir un cinquè pis, modificar totes les estances, ampliar els celoberts, refer l’escala i eliminar qualsevol angle o línia recta.

Destaca per la seva impressionant façana que reflecteix un mar en calma i la corona un dors d’un rèptil, que simbolitza la lluita de Sant Jordi contra el drac. Ens endinsem dins del ventre d’un drac. La torre d’agulla interpreta la llança que es clava en el drac, coronada amb una creu ensenya de Sant Jordi, símbol del triomf del bé. Les escates blavoses del llom del drac, és tacat de sang vermellosa a un costat de la torre. Els balcons són fragments dels cranis i els pilars de les finestres del pis principal representen els ossos de les víctimes.

En el seu interior ple de sorpreses i refinats detalls arquitectònics. Es divideix amb tres parts. La part superior recorda el llom d’un dragó, fet de peces de ceràmica, on hi ha la torre d’agulla.

La part central, inspirada per la Mar Mediterrània, policromada i coberta de fragments de cristalls i de ceràmica on sobresurten els balcons.

La part inferior, ocupada pel pis principal amb cinc finestrals de cristalls policromats i sostingudes per vuit columnes. Els patis interiors donant lluminositat, l’escala simbolitza l’esquelet d’un dinosaure, les parets donen entreveure una cova erosionada per l’aigua. La totalitat del seu interior és una autèntica obra d’art i d’un gran valor artístic.

És una de les icones de la ciutat de Barcelona i un dels atractius culturals i turístics més ben valorats.

La casa màgica de Gaudí és un viatge a la genialitat. És una de les màximes expressions per conèixer l’obra modernista de Gaudí.

Viatgem a l’origen de la inspiració de Gaudí: La Natura. – Patrimoni Mundial de la UNESCO.

https://www.laramblabarcelona.com/ca/curiosidades-de-la-casa-batllo-que-te-haran-verla-con-otros-ojos/

L’edifici dissenyat per Gaudí recupera els ingressos i beneficis d’abans de la pandèmia. La tornada del turisme internacional ha disparat els resultats d’aquest monument propietat de la família Bernat Serra, antics propietaris de Chupa-Chups. (El Nacional.cat)

Evidentment, aquest espectacular indret va fer un efecte crida, entre la burgesia catalana, per presumir de tenir la millor de les cases al ben mig del passeig de tanta moda.

El 1906 els Malagrida, fan construir el seu edifici en el núm. 27, Sagnier fa la casa Mulleres al costat de la casa Amatller, la viuda Marfà, l’any 1905 a la cantonada amb el carrer València, entre moltes altres.

Tot aquest fet va desembocar, que el moviment modernista durés encara una altra dècada, mentre que a Europa es va acabar l’any 1905. És quan el passeig es va consolidar com a residència de l’alta burgesia i s’esdevé l’eix de què es coneixeria com el Quadrat d’Or. També i va ajudar la col·locació de les llambordes a tot el passeig, la circulació dels tramvies a les calçades laterals del passeig, la instal.lació dels famosos bancs-fanals de Pere Falqués i l’any 1902, el baixador del tren a l’encreuament del carrer d’Aragó, que va permetre obrir una estació-parada al centre de la ciutat, perquè els viatgers poguessin baixar en un lloc molt més cèntric que la llunyana estació de França.

*(foto: El Periódico)* **L’Illa de la Discòrdia**

Casa Lleó i Morera, 35 – Casa Camil Mulleres, 37 –Casa Josefina Bonet, 39 – Casa Amatller, 41 – Casa Batlló, 43.

Podem sentir l’esplendor arquitectònic de la Barcelona de 1900’s, rodejat de records i vivències d’una època memorable.

Documentació: Viquipèdia – Barcelona sempre – Apunts i comentaris de la guia Srta. Alba – Història de la casa Batlló- barcelonapaseodegracia.com

Fotografies: Barcelofília – “La Barcelona de antes” – Pròpies.

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Història, Itineraris, Modernisme, S. XX, S. XXI

Viatges i itineraris

El Modernisme del Passeig de Gràcia II

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 28 Març 2024
1 comentari a El Modernisme del Passeig de Gràcia II

Segona part

Des de plaça Catalunya fins al carrer Consell de Cent.

Costat dret – nombres parells

Comencem la visita davant l’edifici del Pascual i Pons, un tresor d’estil neogòtic al centre de Barcelona, Passeig de Gràcia, 2- 4 enfront de la plaça de Catalunya, amb Ronda Sant Pere núm. 1 (vegeu capítol: Edificis annexos a la Plaça – part VI de 2 de gener).

Casa Rocamora: representa un dels conjunts residencials més importants, imponents i espectaculars de l’anomenat Quadrat d’Or del passeig barceloní .

Construït entre 1914 i 1917 pels arquitectes Bassegoda. Es tracta d’un complex de tres edificis adjacents unificats per una façana de gran monumentalitat, que va des del xamfrà del carrer Casp fins a gairebé a tocar de la Gran Via. Estructura de cinc tribunes coronades per voltes peraltades. L’element més destacat del conjunt és la torrassa situada al vèrtex de la cantonada amb Casp, que trenca amb l’ordenació establerta a la manera d’un mirador cònic de planta circular amb pinacles dotant tot el conjunt d’un aire de fortalesa medieval.

Edifici del Passeig de Gràcia núm. 16, antiga Casa Enric Losada (1870’s – 1955), construïda a finals dels anys 1870, amb semisoterrani, un entresol i tres pisos. A la part central del terrat s’hi aixecava una torreta de dos pisos. Un acta terrorista va fer escatar una bomba el 22 de juliol de 1931, a l’entrada de l’edifici, que va destruir el cablejat del subsol de les connexions telefòniques.

L’any 1952 el solar va passar a ser propietat de la “Secretaria General del Movimiento”. L’any 1955, es va enderrocar l’edifici per construir la seu central del “Banco Rural y Mediterráneo”, d’estil classista d’un color blanc esmorteït, sobri i auster. Destaquen les seves imponents columnes i frisos amb escenografies rurals/laborals, com signe de poder i prosperitat que veurem en molts edificis típics de les obres realitzades durant la dictadura.

**Edifici actual on hi havia la “Terraza Martini”**.

Entre el 1961 i el 1980, va acollir la famosa “Terraza Martini”, en el seu últim pis.

Virgin, s’estableix en els baixos els anys 90, és la primera botiga a obrir els diumenges a tot el país.

https://www.totbarcelona.cat/societat/terraza-martini-aparador-passeig-gracia-465271

Avui hi ha una macrotenda i en els seus pisos suites i apartaments turístics de luxe.

Espectacular cafè que estava situat al Passeig de Gràcia núm. 18, amb la privilegiada cantonada amb Gran Via: El Gran Cafè Torino. Conegut com el Palau del Vermut. Una verdadera obra mestra, dissenyat per tres dels més famosos arquitectes modernistes: Antoni Gaudí i Cornet, Josep Puig i Cadafach i Pere Falqués i Urpí. Inaugurat el 20 de setembre del 1902 i tancar les portes l’any 1911.

Va rebre el Premi al millor establiment comercial d’edificis artístics.

Flaminio Mezzalana, empresari i gerent italià de l’empresa Vermut Martini & Rossi, es va establir inicialment en el carrer d’Escudellers núm., 8. Avui encara es conserva en el mateix local el Grill Room-Bar.

L’actual edifici és l’antítesi del modernisme. Façana de panots de vidre i finestres que deixant veure les columnes, donant entrada la llum natural. Dissenyada per Josep Lluís Sert fa uns 90 anys.

Estava decorada interiorment per peces del noucentisme. Molt d’aquest mobiliari de disseny estan exposades al MNAC.

És la cantonada de referència de la rellotgeria internacional, han passat per aquesta façana la rellotgeria/joieria Roca – Tous – Rolex, i actualment Swatch.

**Edifici on se situava el xalet Ricard. Passeig de Gràcia, 20**

Casa o Xalet Ricard: actual núm. 20 del Passeig de Gràcia. Palauet de Frederic Ricard i Gibert (1830-1883), construcció de l’any 1862. Va ser una de les primeres cases-palauets-xalets, amb reixat i jardinet a peu de carrer, amb aire aristocràtic que es va construir al passeig, quan pràcticament l’Eixample d’Ildefons Cerdà, es trobava en plànols. El xalet es mantindrà fins als principis dels anys 80, que s’enderroca per l’actual edifici de pisos. Frederic Ricart, aleshores, ja és el marquès de Santa Isabel, i es trasllada al Passeig de Sant Joan núm. 39-41, on es coneix com: el Palau del marquès de Santa Isabel, que encara el podem admirar.

Podem dividir els xalets del passeig amb dos grups: els de la façana a peu de carrer i el jardí al darrere: Palau Samà, Palau Marcet o el Palau Robert. I els del segon grup, amb un reixat i jardí a peu de carrer, com les cases de la Vídua Galofré, els xalets del Marqués de Salamanca i la casa Ferrer-Vidal.

Malauradament, sols en quedant dos, el Palau Robert, l’únic que es conserva amb el jardí i l’altra el Palau Marcet – fins fa poc el cinema Comèdia -, però sense el jardí que desapareixia amb la construcció de l’Hotel “Avenida Palace”.

Documentació: AMCB (Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona) – ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya) – MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya).

En el passatge Maria Canals, on es troba el Nacional, hi ha un espai modernista de 3.000 metres quadrats on anteriorment va arribar a haver-hi: un cafè, l’antic teatre Espanyol, una fàbrica-taller de pells i un garatge de vehicles. Actualment és un espai gastronòmic a visitar.

A banda i banda hi ha la Casa Pere Llibre – passeig de Gràcia, 24-, d’estil neomudéjar de l’any 1872, d’ús residencial, obra de Domènec i Nadal.

El 1890 després de patir un incendi, Pere Bassegoda i Mateu el va reconstruir.

I en el núm. 26 la Casa Antoni i Marc Rocamora – 1911 -d’estil sobri-modernista, amb decoració floral, balcons de ferro forjat i línies ondulades. Obra dels germans Bonaventura i Joaquim Bassegoda, constructors de la Casa Rocamora a tocar de la plaça de Catalunya, totes dues amb més d’un segle d’esplendor.

Casa Víctor Blajot, núm. 32, d’estil eclèctic, és un dels pocs edificis que es conserven a Catalunya, del mestre d’obres Rafael Guastavino.

Quan l’edifici es va inaugurar, el 13 de març de 1881, l’arquitecte Guastavino ja havia fugit cap als Estats Units, amb els diners provinents d’una estafa de pagarés, que li impossibilitava tornar a Espanya.

És important, en aquesta fase del modernisme, la recuperació de la Volta Catalana. Aquest prestigiós Mestre d’obres, va construir la fàbrica Batlló del carrer Urgell i a Vilassar de Dalt el Teatre de la Massa, amb una volta de 17 metres.

Des de 1881, atès el fort escàndol d’estafes, va residir a Nova York, on agafa fama internacional pel disseny del sistema de construcció de les voltes catalanes tradicional de la zona mediterrània.

Entre les seves obres destaquem: Grand Central Station, la Catedral de “San Juan el Divino”, el Museu Amèrica d’Història Natural, l’Església de San Bartolomé – en la Cinquena Avinguda -, Hospital Mont Sinaí i les voltes de l’estació fantasma de City Hall de Manhattan.

**Una volta catalana, a Nova YorK – estació fantasma**.
**Avui en desús del metro de City Hall – Manhattan.**
(Foto Google)

En els seus baixos va acollir des de l’any 1943 fins al 1995 la sastreria Gales, actualment hi ha la prestigiosa botiga “Adolfo Dominguez”.

Albert Rusiñol i Prats, germà de Santiago Rusiñol i Prats, l’any 1920, trasllada el Circulo Ecuestre, situat a la Casa Girona de la plaça de Catalunya, al Passeig de Gràcia, 38-40.

Les cases Maristany i Salisachs, són enderrocades, per construir la nova seu, ocupant tota la façana del Passeig de Gràcia des del carrer Consell de Cent fins al carrer Diputació. El luxe dominava les estances majestuoses, amb un gran vestíbul renaixentista. Piscina construïda en un fossar a estil terme romana; cambres de bany, gimnàs, perruqueria, billars, esgrima. Sales de juntes, d’exposicions, lectura i de jocs.

Tota la seva plenitud aristocràtica i d’esplendor, va ser estroncada amb l’esclat de la Guerra Civil, que canviarà la seva funcionalitat, per ser ocupat, pels sindicats i pel PSUC, convertint l’edifici com a Casal Carles Marx.

L’any 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes, l’edifici és ocupat per la “Falange Española Tradicionalista y de las JONS”, fins als anys 50 que va ser enderrocat i construir l’edifici actual, com seu del “Banco Hispano Americano”.

Frederic Marès esculpir les tres portes d’entrada amb frisós verticals i relleus que representant figures d’obrers com signe de la força del treball, de l’activitat del progrés i dels valors de la unitat i del poder del nou règim.

Avui aquestes tres monumentals portes són l’entrada de la cadena “Hong Kong Mandarín Oriental Hoteles”.

***passeig de Gràcia núm. 34 – 36 edifici sobre edifici :dos pis nous***

Documentació: Apunts i comentaris extrets de la visita efectuada amb la guia local Srta. Alba del centre cívic Pere Pruna. – Barcelofília – La Barcelona Oblidada.

Fotografies: pròpies – Barcelofília i de “la Barcelona de antes”.

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Història, Itineraris, Modernisme, S XIX, S. XX