Categories
Galeries i museus

  Fundació Palau – Centre d’Art

                         Caldes d’Estrac

J. Palau Oller: Retrat del seu fill – 1924

Trobada del grup Gaudir la Cultura a l’estació de “rodalies”, de Caldetes (com es coneix popularment a la població de Caldes d’Estrac) del 29 d’octubre d’enguany a les 10 del matí, a iniciativa i proposta del nostre company Josep Rabat, per efectuar visita a la fundació Josep Palau i Fabre: El Somni d’un Poeta Insubornable.

Entrada fundació Palau i Fabre

En el carrer Santema, situat en l’edifici construït l’any 1934 per un dels últims indians tornats de Cuba, i al costat de l’avui parc Muntanyà, que acollir les primeres cases de lloguer destinades a la gent de l’estiueig; està ubicat la Fundació Palau – Centre d’Art, que esdevenir finalment, un equipament cultural amb jardí privat convertit amb jardí públic.

Efectuem la visita guiada, a la fundació inaugurada l’any 2003, que té la missió de recollir, mostrar, conservar, exhibir i difondre el fons artístic, pictòric i documental de Josep Palau i Fabre (1917-2008). És un dels grans autors de la literatura catalana. Poeta, dramaturg, contista i assagista. La fundació conserva la seva biblioteca privada, la seva obra literària i biogràfica, així com la seva documentació personal.

Miquel Barceló: Per Palau i Fabre – París 12-09-2003

A la sala del primer pis: L’exposició permanent s’inicia amb l’àmbit d’ “Un pare pintor i un fill poeta”. El pare, Josep Palau i Oller, gràcies a la seva relació amb grans personalitats, recollir una cinquantena d’obres de diferents generacions d’artistes. Són pintures, dibuixos, escultures i gravats de Mestres, com: Josep Mompou, F. Xavier Nogués, Joaquim Torres-Garcia, Pau Gargallo, Joan Rebull, Emili Grau Sala, Antoni Clavé, Josep M. Mallol Suazo, Isidre Nonell… Entre tot aquest recull, propostes i recorregut cultural i social es forma el jove Palau i Fabre, que amplia la seva relació amb pintors com Tàpies, Miró, Miquel Barceló i Perejaume. I gràcies a la seva relació amb Antonin Artaud, Octavio Paz, Jean Cocteau, Federico García Lorca… i principalment amb Picasso va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle XX.

Josep Palau i Oller: fotografia de Josep Mompou davant la pintura/mural : Dona dempeus 1918

Picasso: el pintor i la model 1964 – aiguatinta

Josep Palau i Oller (1888-1961): Artista polifacètic. Pintor, il·lustrador, decorador d’interiors i dissenyador de mobles, joguines i teixits a més de col·laborador en diverses revistes de l’època, com el “Papitu”.

La sala del segon pis: acull un important fons documental i bibliogràfic, així com una cinquantena d’obres del genial pintor Pablo Picasso.

Palau escoltava contínuament converses del seu pare amb els seus companys artistes i el nom de Picasso era un dels que més habitualment formaven part de les xerrades.

Picasso: Gran testa de dona amb capell 1962 – linòleum
Picasso: Pintor davant del cavallet i la model 1927 – Aiguafort
Joan Rebull: Retrat de Maya Picasso 1944 – Argila crua

Josep Palau i Fabre és considerat un dels especialistes més prestigiosos de l’obra de Picasso. La relació entre Josep Palau i Fabre i Picasso va més enllà de l’estricta relació personal, que es va iniciar l’any 1947. Palau va quedar impressionat de l’època blava i de la vida del pintor, on va poder contemplar les diverses tècniques creatives que va utilitzar i copsar l’ingent treball amb la llarga relació d’amistat entre ambdós. De tot el seguit de converses i del seguiment de la vida i obra de Picasso, Palau va publicar més de vint llibres i nombrosos articles de la vida de l’artista.

“Per fi, com que no ha a aconseguit muntar el Pegasso, i com que el seu cavall ja està esfondrat, Franco es veu obligat a cavalcar sobre un garrí, amb l’estendard a coll-i bé”.

Somni i mentirà de Franco: 8 de gener – 7 de juny de 1937 – Aiguafort i aiguatinta al sucre sobre planxa de coure.

Documentació: explicacions de la guia i fulletons informatius del museu. Fotografies: pròpies de Caldes d’Estrac i de la Fundació.

  Jardins                

Seguidament, varen fer la visita als jardins situats als voltants de la fundació i gaudir d’unes esplèndides vistes de tardor de Caldes, tot i el dia emboirat. I finalitzarem la sortida amb un excel·lent àpat a restaurant Can Suñé al costat de l’estació.

Picasso: mural para Palau i Fabre
Picasso: El model, 1896 – (el de l’esquerra!!) Oli sobre tela                       

Podeu visitar altres articles del bloc sobre Pablo Picasso:

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Francesc Hernández Mora i el seu temps

Josep Sauret

Exposició organitzada per l’Ajuntament de Maó i Ca n’Oliver

Comissariat: Carles Jiménez i Artur Ramón

Lloc: Centre d’art Ca n’Oliver

Francesc Hernández Mora (Maó 1905-Ciutadella 1980) és un pintor fonamentalment expressionista, tot i que també abstracte, que no va viure de la pintura -les seves exposicions a Menorca fracassaren econòmicament parlant i també la de la sala Gaspar a Barcelona-. Va ser incomprès per la societat que l’envoltava. Va viure fonamentalment del disseny de joies de fàbriques de bijuteria, activitat molt important a l’illa en aquells moments.

A Menorca als anys 1950-70 la pintura que dominava era el paisatge realista-impressionista de Vives Llull, Torrent, Poch Romeu,… A la resta d’Espanya els moviments artístics tipus Dau el Set (1948), El Paso i Equipo Realidad (els dos iniciats el 1957) que connectaven amb les avantguardes de la resta d’Europa i els Estats Units, tampoc tenien gaire èxit al país.

Hernández Mora que viatjà molt poc va ser conscient de l’evolució de l’art del seu temps i una de les grans virtuts d’aquesta exposició, a part de posar-la en context, és el diàleg que s’estableix amb altres grans artistes contemporanis des de la distància i el desconeixement. Fou gravador, aquarel·lista, dissenyador de joies, cartellista i escultor.

És un autor que podríem dir-ne polifacètic, ja que cultivà diferents arts i tècniques des del seu aïllament insular investigant nous camins. També ens pot recordar als grans artistes renaixentistes en el que es refereix a cultivar diferents facetes de l’art.

L’exposició reuneix part de l’obra que es guarda en el fons de Ca n’Oliver i una sèrie d’obres d’altres autors que pertanyen a particulars i són les que veurem dialogant amb les d’Hernández Mora i on ens apareixeran similituds i interpretacions similars de la taca, la forma i la línia.

Cal destacar que les obres provinents de col·leccions particulars no són fàcils de veure, aquesta és una bona ocasió per fer-ho.

El recorregut de l’exposició ens porta per diferents àmbits, en destacarem solament alguns.

Xilografies i escultures de fang

Les primeres tingueren èxit ja que el tema recordava la temàtica costumista de llarga tradició a l’illa sent el màxim exponent Giuseppe Chiesa durant el segle XVIII sota la dominació anglesa.  

Imatge 1. Dedicada a les festes de Sant Joan de Ciutadella, hi trobem com elements característics “s’homo des be”, la vestimenta dels caixers i la creu de Malta

Taques

L’autor busca l’abstracció, desapareix la forma. El moviment d’origen europeu resultat de l’existencialisme, el seguiran a Espanya entre d’altres Cuixart, Guinovart i Tàpies.

Hernández Mora treballà intensament els monotips -matrius de vidre entintades i aplicades sobre paper- que deixant a l’atzar el protagonisme de l’obra.

Imatge 2. Un del monotips presentats que dialoga amb la imatge 3.

Imatge 3. Antoni Tàpies, Silueta de creu. Pintura, vernís i llapis.

Trames

També retícules que donen a l’obra dinamisme i ritme establint un cert ordre dins el caos. Segons algun crític d’art la retícula és la màxima expressió de l’art modern al no ser un art objectiu.

Imatge 4 Una de les trames que dialoga perfectament amb les obres de Manuel Rivera, Hans Hartung i Salvador Dalí. En l’exposició es presenta junt a una obra de Dalí.

Imatge 5. Salvador Dalí. Sense títol. Hi podem apreciar la figura dels pescadors en la part superior treballant amb les xarxes en primer terme.

Formes

Les xilografies dotaren a Hernández Mora de convertir la línies en volums donant obres amb marcat simbolisme. Són un nova evolució de les taques dels monotips.

Imatge 6. Una de les formes que anys posteriors, la trobarem dialogant amb obra de Miquel Barceló.

Imatge 7. Miquel Barceló. L’art de dibuixar.  Aiguafort.

Finalment, no podem deixar de mostrar una de les joies creades que fonamentalment foren el seu “modus vivendi”.

Imatge 8. Una de les joies exposades

Nota: les imatges són de l’autor de la ressenya, fetes directament de l’exposició i molt millorables donats entre altres, els reflexos que hi trobem.

Categories
Galeries i museus

Monestir de Valldonzella

Vista del Monestir des de la propera Torre de Bellesguard de Gaudí

A la falda del Tibidabo, i al bell mig de la Bonanova, hi ha l’imponent monestir cistercenc de Santa Maria de Valldonzella, construït entre els anys 1911 i 1922, i que destaca per les grans dimensions i l’aspecte medieval. Obra de l’arquitecte modernista Bernardí Martorell i Puig, l’edifici segueix l’estil neogòtic que tan de moda estava entre els arquitectes de l’època.

Exemple paradigmàtic del modernisme historicista, que reinterpreta estils d’èpoques anteriors, del monestir de Santa Maria de Valldonzella destaquen els imponents volums, l’ús de maó vist i, sobretot, l’aspecte gòtic de tot el conjunt. L’església i el claustre en són les parts més espectaculars.

L’origen de l’actual monestir de Valldonzella és una petita ermita romànica situada a la serra de Collserola. Des que es va fundar, i fins al segle XX, aquesta comunitat de monges va patir diferents incidents, saquejos i trasllats, fins que el 1913 es va instal·lar a l’edifici actual, construït expressament per a la comunitat. Actualment, i seguint la tradició benedictina, la comunitat ofereix servei d’allotjament a grups i individus que vulguin passar uns dies de recés espiritual i assistir als actes litúrgics de la comunitat.

A tocar de les instal·lacions del CosmoCaixa, sembla que és un indret molt desconegut pels barcelonins, no tant pels que ens visiten per conéixer el Modernisme de la Ciutat.

Categories
Establiments singulars Galeries i museus

Museu casa Lis – Salamanca

Josep Sauret

Admetent el meu desconeixement, penso que un va a Salamanca a veure la universitat, les catedrals, la plaça major, l’església dels dominics, … en fi art plateresc, barroc. La sorpresa per mi va ser gran quan em vaig trobar amb una impressionant casa modernista que seguint la terminologia més europea allà denominen Art Nouveau y Art Déco.
La Casa Lis és un antic palauet, construït sobre una part de la muralla i que per la façana posterior dona al riu. La façana és el més espectacular i l’arquitecte, Joaquin de Vargas, va jugar amb l’estètica de l’arquitectura del ferro i el suport de la casa aprofitant el desnivell del terreny.

Amb una restauració molt acurada que ha obtingut el Premio de las artes Castilla y León de l’any passat, hi trobem també un magnífic pati central igualment mostra de l’arquitectura del ferro.

La claraboia que tanca el pati interior central

La casa feta construir per Miguel de Lis, industrial del cuiro de la ciutat, es va inaugurar el 1905. Posteriorment va tenir diferents propietaris fins que els anys 80 l’Ajuntament la va expropiar per salvar-la de la ruïna. Des del 1995 existeix la casa-museu que incorpora la donació de la immensa col·lecció d’arts decoratives de Manuel Ramos Andrade.

Ballarina de porcellana


Es tracta d’una interessant i extensa exposició d’Art Déco fonamentalment de peces de porcellana, esmalts, joies, bronzes policromats de figures femenines, vidres i llums de Gallé, mobles de gaspar Homar, pintures, escultures de Preiss i de Chiparus, joguets, nines de porcellana franceses i alemanyes.

Nina alemanya

En aquests moments hi ha també una exposició temporal del colombià Botero que si bé és relativament curta toca escultura, pintura, dibuixos i aquarel·les.

«Caballo y domador«. Fernando Botero. 1990. Óleo sobre lienzo. Colección Caixabank.


Més informació

Podeu trobar més informació i fotos a:

Museu Casa Lis: webs https://www.museocasalis.org/

Tienda Del Museo Art Nouveau y Art Déco De La Casa Lis https://www.latiendadelis.com/

Amigos Casa Lis: https://www.amigoscasalis.org/

Sala de muebles del Museo Casa Lis – Foto de Pau Sánchez


Categories
Galeries i museus

 Museu de l’Art Prohibit 

Descobreix la censura a l’art…  El Museu de l’Art Prohibit us convida a debatre i reflexionar sobre la llibertat d’expressió.

. “Si hi ha poder hi ha censura”

               (Núria Güell)

Situat en la Casa Garriga Nogués, joia modernista que construir l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia a principis de segle XX – antiga Fundació Mapfre – és l’únic museu que mostra obres polèmiques, prohibides, censurades, agredides, denunciades o retirades d’arreu del món.

      Standing Shadown /anys 80 Ricard Hambleton
  Dempeus a l’ombra: la vida i la mort d’una estrella de l’art.

Escenes d’art urbà – shadow men i víctimes d’homicidis – ubicades en el downtown novaiorquès.

Hi ha molts tipus de museus…

El Museu de l’Art Prohibit està en la categoria d’aquells que no haurien d’existir. Les seves obres han estat adquirides arran actes de censures, obres que volien apartades de la circulació, de qualsevol exposició i de l’opinió pública.

Per tant, han estat rescatades de la persecució, de la prohibició o, fins i tot, d’actes que han sofert greus violacions, per a formar part d’aquesta ambiciosa iniciativa.

La col·lecció del museu ens brinda una vivència excepcional, ressaltant la seva naturalesa provocadora, irònica, reflexiva i crítica.

   Shark (el tauró) – David Cerny 2005- Sadam Husein
       Icona de la tirania

La posició de la censura es desplega entre règims totalitaris i pseudodemocràtics, entre assetjaments, crims de certes creences polítiques i morals corrosives que limiten tota llibertat d’expressió.

Les obres del Museu de l’Art Prohibit fan bandera de la creativitat i de la resistència dels moviments socials i dels pobles. Obres que són exemple d’un moviment d’una intel·ligència col·lectiva, que no vol veure trepitjats els seus drets.

Són opinions que no volen caure en el buit, en el silenci, sols volen mostrar convenciments contradictoris a unes normes  preestablertes, que poden arribar a desfermar una guerra d’idees, d’anhels de lluita llibertària, de protestes, que es dicten com a fets reaccionaris en contra de règims establers autoritaris.

Són peces controvertides, que creant polèmica, que ratllant, inclús, la blasfèmia. Iròniques crítiques reflexives, d’un sarcasme que pot molestar i ferir sensibilitats. Trobarem obres de Francisco de Goya, de Pablo Picasso, de Gustav Klimt, de Tània Bruguera i del mateix Banksy, entre molts altres.

Sèrie Suite 347 – Picasso 1968

Picasso, amb 86 anys crea 347 gravats/aiguaforts que fan referència escenes carregades d’erotisme, que li serveix per deslliurar-se del “voyeurisme” desacomplexat afegint-hi la figura del Papa, que fa d’espia amagat.

Moltes d’aquestes obres s’han convertit en veritables icones mundials/globalitzades… han esdevingut quelcom, més enllà del seu esperit crític i reivindicatiu, tot travessant fronteres han sigut tan admirades i populars que fins i tot hi ha col·lectius que n’han fet bandera, així com hi ha governs, institucions i règims que les han odiat… perquè serà  !!!

Formen part d’aquesta l’exposició: pintures, escultures, fotografies, gravats, dibuixos, espais audiovisuals, imatges de conegudes xarxes econòmiques i socials. Crítiques religioses, sexuals, cristianes, formes i peces històriques, figures icòniques, records de civilitzacions occidentals i d’altres cultures.

    Al fons, “Freedom fries: naturaleza muerta”, de Yoshua Okón, 2014 i en primer terme la “Statue of a girl of peace”, de Kim Eun-sung i Kim Seu-kyung, 2019.

Statue of a girl of peace”  és un homenatge a les noies i dones coreanes segrestades per l’exèrcit japonès i forçades a convertir-se en esclaves sexuals durant la II G.M. Tots els elements de la noia asseguda tenen un significat: la posició dels braços, els cabells, els talons aixecats, l’ombra o la cadira buida…

“Patates fregides de llibertat”, fa referència a la cultura del consumisme desmesurat. McDonald’s, com a representant corporatiu es converteix en el seu mateix contingut, que promou un model de llibertat basat en la baixa autoestima. Resulta irònic que dins de la nostra capacitat d’escollir som, al mateix temps, presoners dels nostres propis cossos.

Illma Gore: Make America Great Again /in 3D 2018-1021 

                        “Torna a fer Amèrica gran en 3D”

         “Si algú va ser amenaçat per un penis petit, és Trump.”

L’obra va ser clausura per obscenitat i nuesa. L’artista després de rebre diverses amenaces de mort, va reproduir la imatge amb 3D…

Quan la identitat d’una nació es barreja amb el discurs de la decència moral, es produeix, automàticament, un acte de censura. Els Estats Units són la versió més viva d’aquesta confusió.

El soci fundador del grup audiovisual Mediapro, empresari i periodista Tatxo Benet va començar la seva col·lecció amb l’obra crítica i de denúncia de l’artista Santiago Sierra de la “Feria Internacional de Arte Contemporáneo – ARCO – de Madrid” que es va exposar l’any 2018, l’obra que es va retirar va ser:  “Presos Políticos en la España Contemporánea”, amb l’excusa de: “Todo esto daña la imagen de la feria y del estado español”.

Són fotografiespixelades en blanc i negre de Junqueres i dels Jordi’s, entre altres. Actualment, aquesta exposició està cedida al Museu de Lleida.

                   Raquel Welch on the Cross –  Terry  O’Neill 1966

Per aquella època la imatge provocativa de l’actriu en biquini crucificada va estar aparcada en un calaix. Finalment, 30 anys més tard va ser portada del “The Sunday Times Magazine”.

https://tempsarts.cat/arts-visuals/museu-art-prohibit/

Documentació: recopilada del mateix museu – de l’Institut de Cultura – de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals – i del Punt Avui.

Fotografies: pròpies, efectuades en el mateix museu.

Categories
Galeries i museus

Museu Frederic Marès        

El Museu trenca els prejudicis amb l’art religiós amb Emocions:

                  Imatges i gestos del passat i del present.

L’exposició vol donar un nou sentit a les escultures del museu”…

“El fil conductor de les emocions es pot reconèixer en totes les obres d’art”…

 A través del discurs expositiu i les místiques medievals permeten veure les emocions de l’Edat Mitjana i Renaixentista també en les obres contemporànies”.

    El director del museu, Salvador Garcia

Mostra com les persones expressen les seves emocions davant d’un esdeveniment que resta invisible als ulls de l’espectador. Vol reivindicar les emocions dels fidels de l’època medieval que tenien davant les imatges, i les que el visitant pot arribar a tenir durant la contemplació del recorregut.

Compta amb el dolor i la ferida de Crist quan era a la creu, i del dolor i la glòria de la Verge Maria.

S’exposa les dues pietats d’un Crist crucificat i de la Mare de Déu, que es poden associar amb les obres d’Antoni Tàpies i Lucio Fontana.

Poden trobar emocions, tot i no ser creient, però sí que et puguis emocionar veient les representacions emocionals de les diverses obres representades…

Situat a la plaça de Sant Iu, a tocar de la Catedral, en la part antiga del Palau Reial Major, que fou residència dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, en el centre del barri Gòtic, al costat de la plaça del Rei.

El Museu Frederic Marès és un singular museu que conserva una impressionant col·lecció d’escultures i de talles policromades religioses, des de l’època antiga fins al S. XIX.

L’escultor Frederic Marès i Deulovol, va reunir una extensíssima col·lecció que, actualment, forma part del patrimoni artístic i cultural de Barcelona. En les seves sales, podem gaudir, on s’allotja la col·lecció donada a la ciutat.

Sales:

Món antic (segles V aC – IV dC)

Romànic (segles XI-XII)

Gòtic (segles XIII-XIV)

Gòtic (segle XV)

Renaixement (segle XVI)

Barroc (segles XVII-XVIII)

Segle XIX . Catalunya

“Vine a visitar l’exposició d’Emocions. Imatges i gestos del passat i del present, perquè si ets capaç d’emocionar-te a través d’una pantalla, descobreix el que pots sentir davant una Pietat del S. XV”.

A més podem visitar, a les plantes superiors del museu, el Gabinet del Col·leccionista, o el Museu Sentimental. On es mostren milers i milers d’objectes, majoritàriament del S. XIX. Des de rellotges, joies, pipes, fotografies, claus de pany, relíquies, pots de farmàcia, vitoles de cigars, joguines… Una col·lecció de col·leccions impressionant d’estris curiosos, insòlits i antics del passat.

             sales de col.leccions

Deixa’t portar per les emocions que transmeten les imatges i els gestos de les obres d’art, siguin del present o del passat

Exposició fins al 26.05.2024

Resum i notes extretes del mateix museu – Fotografies pròpies.

Categories
Galeries i museus

Chagall, el color dels somnis

En aquest bloc ja havíem parlat d’una exposició de Chagall a Barcelona, i ara el tornem a tenir aquí amb molta i diversa obra en el temps. En aquest cas l’exposició és magnífica per com s’explica i com s’estructura. Es gran, és llarga, potser per aquest motiu aconselleria llegir la documentació que ens ofereix la pàgina web abans d’anar-hi. Jo la vaig visitar abans de Nadal i no ho havia fet i me’n vaig penedir, ho he fet a posteriori.

Chagall no és fàcil, per a mi, però quan el miro sento molta curiositat. Em genera empatia. Aquest món oníric, religiòs, jueu, avantguardista, naïf emergeix d’una personalitat complexe i atrafegada, no en va la seva vida ho va ser, i molt. No us la perdeu.

Categories
Galeries i museus

Maestras, al Thyssen

Marie Petiet Les bugaderes, 1882. Museu Petiet, Limoux

El Museu Thyssen-Bornemisza, de Madrid, un cop més, proposa una exposició temporal d’alt nivell. Per la qualitat de les obres, òbviament, i per l’esforç de reunir artistes femenines des del s. XV fins ara, representant la història de la pròpia dona i la seva relació amb l’entorn i des de diferents aspectes de la vida.

La pàgina web està tan ben feta, des d’una visita virtual lliure o acompanyada, en alta ressolució, explicant els 8 àmbits de l’exposició entre els quals s’han repartit el centenar d’obres exposades, que el que només faré en aquesta ressenya serà referenciar a les artistes que la conformen, algunes molt conegudes ja avui, i amb més d’una obra exposada, d’altres encara no prou, però que t’arranquen un rictus de sorpresa i de complicitat.

Primera parada: “Sororitat I. La causa delle donne” Lavinia Fontana / Fede Galizia / Artemisa Gentileschi / Elisabetta Sirani / Judith Leyster

Segona parada: “Botàniques, coneixedores de meravelles” Maria Moninckx / Maria Sybilla Merian / Johanna Helena Herolt / Fede Galizia / Giovanna Garzoni/ Anna Ruysch / Rachel Ruysch / Françcoise Duparc / Mary Moser / Mary Beale / Catharina Backer

Tercera parada: “Il·lustrades i acadèmiques” Élisabeth Vigée-Le Brun/ Adélaïde Labille-Guiard / Angelica Kauffmann / Marie-Anne Collot / Anne Seymour Damer / Marie-Éléonore Godefroid / Victoria Martín

Quarta parada: “Orientalisme / Costumisme” Rosa Bonheur / Henriette Browne / Alejandrina Gessler / Elena Brockmann / Gertrude Vanderbilt Whitney

Cinquena parada: “Treballs i cures” Alice Havers / Eloísa Garnelo / Marie Petiet / Henriette Browne / Victoria Malinowska / Elizabeth Sparhawk-Jones / Anne Whitney / Kate Kollwitz

Sisena parada: “Noves maternitats” Mary Cassatt / Elizabeth Nourse / Paula Modersohn-Becker / Tamara de Lempicka / Suzanne Valadon / Helene Schjerfbeck / Elin Danielson-Gambogi / Anna Ancher / María Luisa Puiggener / Lluïsa Vidal

Setena parada: “Sororitat II. Complicitats” Berthe Morisot / Marie Bracquemond / Louise Breslau / Cecilia Beaux / Marie Cazin / Lola Anglada / Zinaida Serebriakova

Vuitena parada: “Emancipades” Helene Funke / Jacqueline Marval / Camille Claudel / Marie Laurencin / María Blanchard / Natalia Goncharova / Sonia Delaunay / Alice Bailly / Maruja Mallo / Frida Kahlo / Angeles Santos

En paraules de la seva Comissària, Rocío de la Villa Cuando el público vea esta exposición lo primero que se preguntará es por qué no conocíamos a todas estas mujeres, y lo segundo, cómo es posible que sus obras estuvieran en los almacenes. I és tan cert, com que n’hi ha moltes més endreçades, les quals, totes, mereixerien exposicions individuals. I també comenta Ha sido muy complicado porque los museos que tienen obras de mujeres y que las han sacado hace poco de sus almacenes, ahora las tienen como si fueran joyas, les cuesta prestar, no dan a basto para cumplir peticiones. Sense comentaris. Aquesta exposició té l’interès d’agrupar en una mostra l’evidència de la tragèdia i és un correctiu sense pal·liatius a un enorme i etern error. I ara, a córrer tots els mitjans informant àmpliament de l’exposició i tothom picant-se el pit. No cal dir el que m’ha costat trobar enllaços, bons i breus en català o castellà més enllà de la Wikipèdia, sobretot de les artistes més antigues. Amb un cop de tren s’hi arriba encara. I sinó, la tècnica està per això. Es preciosa.

Categories
Internet i blogs amics Llibres

Jardines

Aquesta ressenya em serveix per parlar de diverses coses alhora. D’un llibre, d’una editorial i d’una pàgina web.

Phaidon és una editorial, ara ja centenària, que s’ha dedicat al llibre d’art, en general i en particular. A les Belles Arts. Neix a Viena el 1923 i actualment té seu a NovaYork, Londres, Berlin i Paris. Està considerada una de les grans: pel llibre universitari i d’investigació, llibre de regal, llibre molt especialitzat, etc. Amb autors de primera línia. I ja fa traduccions en diversos idiomes.

I aquí entrem al llibre que us volia comentar, Jardines, una exploración del arte del paisajismo un llibre magnífic pel que té de didàctic. Es una història del jardí en relació a les persones que el fan i que el gaudeixen. Es una font d’informació de com la teoria de l’art ha sortit a l’exterior i ha treballat amb la natura. Com aquests jardins s’han representat en la pintura, el gravat, els tapissos, la fotografia, etc. Com es van fer populars, és a dir, van sortir de palaus i mansions, i van representar espais de lleure pels ciutadans. Una història dels vegetals, dels estris, de les professions, dels dibuixants, les aficions domèstiques … tot un viatge.

I tot això ho coneixo gràcies a aquesta magnífica pàgina. Fa temps que hi estic subscrita i res més lluny que només noms de plantes i com cuidar-les. Aquí ens parlen dels jardins com un tot, de com l’home s’hi ha relacionat i l’ha necessitat des de fa segles, atenent al que clima i natura oferien. Aquí trobes ressenyes de natura i jardins de totes les èpoques i continents, de tots els estils, i relacionats amb d’altres disciplines, com literatura, filosofia, arquitectura. Una font inesgotable de saber transversal. Aquesta és la seva autora, a qui no em cansaré d’agrair la seva meticulosa feina. Una delícia.

Categories
Cinema i sèries

El Duc de Wellington

Títol original: The Duke (El Duque)

Any: 2021

Durada: 96 min.

País: Gran Bretanya

Direcció: Roger Michell

Guió: Richard Bean, Clive Coleman

Intèrprets: Jim Broadbent; Helen Mirren, Fioon Witehead Matteu Goode

On es pot veure: Netflix

Sinopsi

El 1961, Kempton Bunton, un taxista de 60 anys, robà el retrat del duc de Wellington, de Francisco de Goya, de la National Gallery de Londres. Va ser el primer i continua sent l’únic robatori de la història d’aquesta galeria nacional. Kempton va enviar notes de rescat dient que tornaria la pintura a condició que el govern invertís més en la cura dels ancians. El que va passar a continuació es va convertir en una petita llegenda. Basada en fets reals.

Comentari personal

Una comèdia britànica, simpàtica i entretinguda, el mèrit més important de la qual és la magnífica interpretació de Jim Broadbent i  de Helen Mirren. La història és previsible, fins al final, que té un gir inesperat. 

A banda de la pel·lícula em va interessar la història del retrat del Duc de Wellinton a càrrec de Francisco de Goya. Trobareu un història curiosa: El dia que Goya pudo matar al Duque de Wellington en aquest enllaç del web Historia de Aragón. El retrat no li va agradar gens al duc. La veritat és que el duc, potser no surt molt afavorit a parer seu, però la seva ànima altiva es veu!

El duc de Wellington. Francisco de Goya (1746–1828). 21 d’agost de 1961: robat

De fet sembla que el nacionalisme britànic està molt cofoi d’aquest militar que derrotà a Napoleó a les batalles de Vitoria i de Waterloo. Ben bé que tots els nacionalismes d’estat s’assemblen. El mariscal de camp Arthur Wellesley es considerat com una de les principals figures militars i polítiques del segle XIX. No sé si wikipèdia exagera: El duc de Wellington es considerat com un dels herois més aclamats de la història del Regne Unit. La seva fama iguala o fins i tot supera figures tan grandioses com el vicealmirall Lord Nelson, Winston Churchill o el també mariscal de camp Bernard Montgomery.

Més informació

Sílvia Colomé: “Per què un taxista jubilat va robar un Goya de la National Gallery?” La Vanguardia. 26-07-2021. El podeu llegir aquí