EL PROCÉS DE MONTJUÏC. Barcelona al final del segle XIX
Ajuntament de Barcelona-Editorial Base, 2010, 604 pàgines
Llibre molt documentat i també amb fotografies adients de la ciutat, dels personatges i de fets contemporanis. El procés de Montjuïc és el nom amb que ha passat a la història la tramitació de la causa judicial seguida després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous de Barcelona-7 de juny de 1896-. L’autor s’ha documentat en arxius nacionals i estrangers, en la premsa de l’època i en moltíssims llibres que han tractat encara que sigui col·lateralment el tema. Són més de 600 pàgines que contenen també un índex onomàstic.
Per contextualitzar el tema l’autor ens situa a la Barcelona de finals del segle XIX, amb les repercussions de la Primera Internacional socialista -1876- i l’increment de l’anarquisme per tot Europa. En un annex molt treballat ens resumeix tots ela atemptats i troballes de bombes des de el 1884 fins el 1900 -59 artefactes esclatats amb 38 morts-.
Amb gran detall ens descriu els dos grans atemptats anteriors al de Banys Nous, el de la Gran Via -24 de setembre de 1893- i el del Liceu -7 de novembre del mateix any-. Hi trobem relació de les víctimes, petites biografies, descripció dels consells de guerra, els afusellaments, el ressò a la premsa nacional i internacional, la repressió, …
Seguint el mateix esquema parla de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous. Aquí, si hi cap, aprofundeix encara més. Hi trobem per exemple un espai dedicat a les tortures a què foren sotmesos els detinguts, als torturadors, a la llei de repressió contra el anarquisme, a les irregularitats del procés, a la creació d’un cos de policia judicial,… i també explica amb detall les diferents hipòtesis sobre l’autoria, diferents de la versió oficial. Parla també de l’atemptat contra Cánovas del Castillo i altres de l’any següent com a venjança de les tortures.
Atemptat del Carrer de Canvis Nous, 7 de juny de 1896
Uns capítols molt importants són els que es refereixen a les excarceracions, a la campanya nacional e internacional per una revisió del procés que no arribà a produir-se. La implicació de Fernando Tarrida del Mármol -enginyer i un dels principals teòrics de l’anarquisme del moment- verdader impulsor de la campanya a la premsa internacional -fins i tot als Estats Units- i demanant també uns tribunals d’honor. Fernando Tarrida (l’Havana 1861-Londres 1915) va ser un dels detinguts, processat inicialment i després exclòs de la causa. Va exiliar-se voluntàriament.
Finalment s’aconseguí l’obertura d’un sumari per investigar les presumptes tortures. La defensa aferrissada del que avui en diríem l’establishment de la guàrdia civil i de la policia acusant als presos per exemple d’autolesionar-se.
El llibre acaba amb la narració de l’indult, els desterraments de 1900 i la petició de revisió del procés durant la segona república que tampoc es produí.
Adjuntem unes vinyetes que es publicaren demanat la revisió del procés. En el llibre se’n parla -p. 502- però no hi surten les imatges. Curiosament n’hi ha una en català i tres amb text en castellà.
En el disseny hi trobem entre altres símbols maçònics, anarquistes i els noms encriptats amb imatges d’alguns dels torturadors en la primera.
Vista del Monestir des de la propera Torre de Bellesguard de Gaudí
A la falda del Tibidabo, i al bell mig de la Bonanova, hi ha l’imponent monestir cistercenc de Santa Maria de Valldonzella, construït entre els anys 1911 i 1922, i que destaca per les grans dimensions i l’aspecte medieval. Obra de l’arquitecte modernista Bernardí Martorell i Puig, l’edifici segueix l’estil neogòtic que tan de moda estava entre els arquitectes de l’època.
Exemple paradigmàtic del modernisme historicista, que reinterpreta estils d’èpoques anteriors, del monestir de Santa Maria de Valldonzella destaquen els imponents volums, l’ús de maó vist i, sobretot, l’aspecte gòtic de tot el conjunt. L’església i el claustre en són les parts més espectaculars.
L’origen de l’actual monestir de Valldonzella és una petita ermita romànica situada a la serra de Collserola. Des que es va fundar, i fins al segle XX, aquesta comunitat de monges va patir diferents incidents, saquejos i trasllats, fins que el 1913 es va instal·lar a l’edifici actual, construït expressament per a la comunitat. Actualment, i seguint la tradició benedictina, la comunitat ofereix servei d’allotjamenta grups i individus que vulguin passar uns dies de recés espiritual i assistir als actes litúrgics de la comunitat.
A tocar de les instal·lacions del CosmoCaixa, sembla que és un indret molt desconegut pels barcelonins, no tant pels que ens visiten per conéixer el Modernisme de la Ciutat.
L’Antic Hospital Sant Sever als anys 30 i la restauració que ha sofert els darrers anys
L’Antic Hospital de Sant Sever, situat al carrer de la Palla, 19, ha estat objecte d’una total remodelació i una modificació dels usos, que han finalitzat recentment i que ara allotja la Fundació Casacuberta Marsans, una fundació privada que, a part de restaurar l’edifici, i proporcionar pisos de lloguer, hi presenta una col·lecció d’art començada fa només 30 anys.
Aquest edifici històric ha estat recuperat amb la intenció de restaurar la seva memòria. Les seves dependències eclesiàstiques han estat rehabilitades per acollir una selecció d’obres de la col·lecció, reintegrant la naturalesa d’aquest espai de culte, ara dedicat a l’art.
Es tracta d’una col·lecció eclèctica i està formada per un conjunt d’obres d’art hispànic, entre els quals destaquen tan la pintura i l’escultura gòtica i hispanoflamenca, com la pintura que va configurar la modernitat artística en el canvi del segle XX. També inclou pintura barroca, ceràmica, objectes litúrgics, pintura i escultura contemporània i un extens conjunts de marcs espanyols dels segles XVI al XX.
La col·lecció espera anar creixent, tot i que no s’exposa tota sencera, sí que les peces van canviant, amb la qual cosa la majoria d’obres passaran per l’espai expositiu. De moment la visita és només dues tardes per setmana, i es fa amb visita guiada, amb cita prèvia.
Està emplaçat en els antics Magatzems Generals de Comerç i va ser projectat l’any 1881, inspirats en l’antiga arquitectura portuària anglesa, per l’enginyer Maurici Garrán. Gràcies a la plataforma ciutadana en defensa del patrimoni “Salvem el Port Vell”, és l’única construcció industrial que s’ha salvat i es conserva del Port Vell de Barcelona.
Els anys noranta es realitza la conservació i rehabilitació de les façanes, posteriorment l’adequació per la funció de l’actual Museu, que s’inaugura durant el mes de febrer del 1996. L’actual edifici catalogat i conegut com el Palau de Mar, és un element destacat del Patrimoni Industrial de Catalunya i reconegut com a Bé Cultural d’Interès Local. L’edifici enllaça entre l’antiga tradició portuària i els estils arquitectònics dels últims trenta anys.
La principal missió del Museu és la recerca, la divulgació i la conservació del Patrimoni Cultural de Catalunya, fruit d’una col.lecció pròpia i de donacions de tota mena d’objectes i documents relacionats amb la “memòria d’un País” i d’un viatge per tota la nostra Història.
Els diferents àmbits de les sales de l’exposició permanent del museu mostrant:
La Revolta dels Segadors
Història i llegenda de les quatre barres
Les arrels: En el període més remot, les terres catalanes és una zona de trànsit i assentament de les més diverses cultures. Amb l’arribada dels romans (218 aC), s’inicia un llarg període d’integració cultural, econòmic i polític.
El naixement d’una nació: Després de la conquesta musulmana i la incorporació de l’Islam amb el que coneixem com al-Àndalus al llarg de quatre segles i fent frontera amb l’imperi carolingi a tocar dels Pirineus, a partir del S. X es formen els comtats catalans.
La mar nostra: Jaume I, en el S. XIII, amb la conquesta dels regnes de Mallorca i València, inicia l’expansió militar i mercantil per la Mediterrània.
A la perifèria de l’Imperi: L’edat moderna per Catalunya, és un període de conflictes i de gran expansió econòmica i demogràfica. El creixent autoritarisme de la monarquia hispànica, provoca un dur conflicte amb el Principat, per les dues concepcions de les distintes polítiques. Els dos grans enfrontaments tindran com escenari la Guerra dels Segadors – 1640/1659 – i la Guerra de Successió – 1702 /1715, on Felip V aboleix les constitucions i les institucions pròpies de Catalunya.
Vapor i nació: Després de la desfeta de 1714, s’obre un període d’un fort creixement econòmic: l’especialització de la pagesia, l’obertura del comerç a les Amèriques, el desenvolupament de la indústria del cotó amb la construcció de les colònies tèxtils i les fàbriques de vapor. El creixement de les ciutats, l’expansió demogràfica, la transformació econòmica, l’aparició de noves classes socials… en definitiva la Revolució Industrial – 1832.
La indústria tèxtil
El president màrtir
La vaga de la Canadenca – jornada de vuit hores
Els anys elèctrics: Catalunya esclata en l’àmbit polític, social, econòmic i cultural, amb el creixement del republicanisme, de l’anarquisme, dels moviments obres, les vagues, de la llengua i el catalanisme; la constitució de la Mancomunitat – 1914, la vaga general – 1919, la jornada de vuit hores. La proclamació de la Segona república- 1931 i la dictadura de Primo de Rivera.
Desfeta i represa: 1939-1975, període de gran repressió després de la desfeta de la Guerra Civil. L’exili forçós, l’afusellament i assassinats de milers de ciutadans, des del president Lluís Companys a l’última víctima de franquisme executat al garrot vil, el jove Salvador Puig Antic. Fou una època molt convulsa d’una forta repressió envers els moviments catalanistes i d’esquerres. Amb la mort del dictador és dona pas a la constitució de la democràcia – 1978, i al nou Estatut d’Autonomia – 1979.
Retrat de la Catalunya contemporània: des de 1980, s’ha viscut l’autogovern més llar de la història contemporània de Catalunya. Després de la persecució civil i lingüística, amb l’arribada massiva d’onades migratòries, amb la restauració de l’autogovern i l’impuls de la societat civil i de diverses associacions catalanes, s’inicia un procés recuperador per a la normalització de la nostra llengua.
El museu també ofereix exposicions temporals, culturals, educatives i acadèmiques. Resta obert i accessible a tots els públics.
La documentació està extractada dels diferents panells exposats durant tot el recorregut, així com de les explicacions i indicacions dutes a terme pel Coordinador de Cooperació Museística i guia que ens va acompanyar durant la visita Sr. Daniel Solé.
La Setmana Tràgica
El Corpus de Sang 1640
Finalitzem la diada dalt del terrat, la Terrassa dels Indianes, on hi ha un restaurant dedicat, íntegrament, a la gastronomia mediterrània, des de la mar a la terra, on gaudirem d’unes vistes espectaculars i privilegiades del Port, la Mar i de la Ciutat de Barcelona.
Aprofitant la visita, i a tocar del MHC, s’ha organitzat, entre diverses entitats de la Ciutat, una exposició urbana – Projecte Picasso i el Port 1895/1904 – que mostra la vinculació entre l’artista i el front marítim. El recorregut a l’aire lliure està senyalitzat amb panells de gran format i de reproduccions de les obres primerenques del pintor i un recull de fotografies de l’època, establint un diàleg entre l’artista i les transformacions urbanístiques, socials i d’infraestructures que va tenir el port de Barcelona a finals del S.XIX.
Picasso i el Port
Picasso torna al Port Vell cent trenta anys després, reivindicant el vincle existent entre la Ciutat i el pintor adolescent malagueny. Aquest espai portuari, entre el Pla de Palau i el Port, en procés de transformació resulta ser el primer indret d’aprenentatge i de formació artística, on Picasso i els magatzems Generals de Comerç – el Palau de Mar – varen créixer conjuntament.
Barcelona era un referent artístic important i permetia desenvolupar la carrera del jove adolescent que ja despuntava amb un talent excepcional per la pintura.
Moltes de les obres de la seva joventut reflecteixen com era la ciutat en aquell moment i els canvis revolucionaris que va viure el port de Barcelona en tombar del segle.
Amb la reconstrucció i reforma del port es millora l’eficàcia de l’entrada i sortida de les mercaderies agilitzant el magatzematge, la carrega i descarrega dels vaixells reduint considerablement l’estada de les naus a port.
El recorregut mostra sis temàtiques:
El Port de Picasso – 1895/1904, el naixement i l’evolució com a pintor.
El pas del canvi artesanal de la vela al vapor industrial.
La transformació del port i l’arribada del vapor en l’àmbit marítim revoluciona tota la geografia.
L’evolució i el canvi d’usos i formes de treball que va experimentar la façana marítima
L’aparició de nous local i establiments d’oci i restauració en tot l’entorn portuari, produint un canvi d’espai i de llum.
I el canvi de les condicions i costums de vida dels habitants, així com les transformacions socials a la vora del mar del qual avui coneixem com a Port Vell.
Es pot gaudir d’aquesta exposició gratuïta fins al pròxim 25 de febrer de 2025, instal·lat entre l’espai del Moll de la Fusta, Moll del Dipòsit i el Palau de Mar, punt d’entrada del barri de la Barceloneta, amb el reclam de restaurants i terrasses, on els caps de setmana i festius acull un Fira d’Artesania.
Reportatge i fotografies estretes de l’exposició a l’aire lliure.
Creats en l’any 1929 en el context de l’Exposició Internacional de Barcelona, els Jardinets de Gràcia són un bulevard que enllaça el passeig de Gràcia amb el carrer Gran de Gràcia. Foren dissenyats per l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí, estan dedicats a l’escriptor català Salvador Espriu, que durant uns anys va viure en una de les cases situades enfront dels Jardinets.
Hi ha tres obres dedicades a grans personalitats de les lletres catalanes Joan Maragall, Pompeu Fabra i Salvador Espriu.
1 – Placa de marbre blanc amb una figura femenina en relleu, obra de Josep Clara de l’any 1948, dedicada a la Lectura i a Pompeu Fabra, fill de l’antiga vila de Gràcia, per retre homenatge al lingüista creador de la gramàtica moderna de la llengua catalana.
Plaça homenatge a Pompeu Fabra
2 – L’Empordà nova oda a Barcelona, escultura d’Ernest Maragall i Noble de l’any 1961, dedicada al seu pare, el poeta Joan Maragalli Gorina. Dues figures femenines ajagudes una davant de l’altra, una nua i l’altra amb una roba molt fina. Sense pedestal. Exemple de noucentisme tardà. Representen dues dones d’estil clàssic, que simbolitzen l’Empordà i Barcelona.
L’escultura es va traslladar al parc Cervantes en provocar crítiques per insinuar relacions lèsbiques. L’any 1985 fou reinstal·lada per l’alcalde Pasqual Maragall i Mira, net del poeta i nebot de l’escultor de l’obra.
Nova oda a Barcelona
El Solc com ombra de l’obelisc
3 – SOLC obra de Frederic Amat (2014): Barcelona homenatge a Salvador Espriu als jardins que porten el seu nom. Solc és una gran incisió de formigó al parterre central del jardí, que reprodueix la petjada que deixaria el monument a Francesc Pi i Margall de la Diagonal amb el Passeig de Gràcia, conegut amb el nom de “El Llapis”. L’obelisc “testimoni erecte” d’una part de la nostra convivència que va coexistir durant anys al voltant del nostre procés i entorn històric.
Documentació: Meet Barcelona – els Jardinets de Gràcia/ Web de Barcelona – www.barcelona.cat
El Cinc d’Oros: en realitat no és cap plaça. Abans de tenir un nom oficial el lloc era conegut com el cinc d’Oros. Hi havia un cercle gran en la intersecció del passeig de Gràcia amb la Diagonal, i cinc rotondes més petites en cada cantonada, que recordava la carta del cinc d’oros de la baralla, fins que es va aprovar el 1915 erigir un monument de la Primera República i a Francesc Pi i Maragall, sols va quedar en un projecte. Hi ha constància que les petites rotondes al voltant del cercle principal eren sis i no cinc.
Sis i cinc fanals
12 d’abril de 1936
Els sis fanals s’instal·len l’any 1909 davant de les principals vies que allí conflueixen. El que desballesta el nom popular de Cinc d’Oros. Es varen retirar l’any 1957 i l’any 1985 s’instal·len, definitivament, a l’avinguda Gaudí.
L’Ajuntament republicà de 1931 va erigir a plaça el monument constituït per una columna de 19 metres d’alçada amb l’estàtua de la República, representada per la figura d’una jove nua símbol de la puresa i de la veritat i d’un medalló a la base en homenatge al president de la primera República Francesc Pi i Maragall. L’any 1936 va ser escenari de forts enfrontaments entre rebels i defensors partidaris de la República.
Amb la “caida de Barcelona” l’any 1939 l’ajuntament franquista va canviar el sentit del monument, convertint l’obelisc en símbol militar, retirant la República i el medalló. El símbol república serà substituït per un altre que simbolitza la “victoria de los heroicos soldados de España que liberaron de la tirania rojo-separatista la ciudad de Barcelona”, amb el conegut nom clandestí de “la plaza del loro”. Així mateix la Diagonal canvia per “Avd. del Generalísimo”.
Durant uns anys una àliga va coronar l’obelisc. Fins a la victòria aliada de la II Guerra Mundial, el règim franquista es veu obligat a retirar.la perquè recordava l’estètica del “filonazismo”.
Documentació i fotos estretes de : Singular historia de la plaza “Cinc d’Oros” de Edu García de 4 de novembre de 2014
L’any 2017 l’Ajuntament va recuperar el nom inicial de la plaça.
L’escultura de la plaça va instal·lar-se a la plaça Llucmajor l’any 1990, sense cap significat del seu origen republicà. L’any 2016 l’Ajuntament, finalment, canvia el nom de Llucmajor pel de Plaça de la República, explicant el sentit de l’escultura. Ara amb dues places, la del Cinc d’Oros i la de la República, queden enllaçades per una història que expressa el conflicte de “memorial de l’espai públic”.
Cinc d’Oros i el Palau Robert
Documentació: Singular història de la plaça “Cinc d’Oros”, i text extret de la placa commemorativa situada enfront del Monument.
Palau Bertran – foto Barcelofília
Convent i església de Pompeia – 1910
Palau Bertran situat entre el Passeig de Gràcia núm. 109 amb l’avinguda Diagonal núm. 446-448 i la Riera de Sant Miquel núm. 2 al costat del convent i de l’església de la Verge de Pompeia, Diagonal núm. 450, que és un conjunt monàstic construït entre el 1908 i el 1915 per Enric Sagnier Villavechia. Actualment és l’edifici o casa Seat.
Convent i església de Pompeiaavui
Casa Bonaventura Ferrer núm. 113 Enfront del SOLC: obra de Frederic Amat
Casa Joan Bertrand, núm. 115
Casa Bonaventura Ferrer, edifici modernista P.G.113, la façana principal té soterrani, planta baixa, planta noble, tres pisos i terrat, mentre que la façana que dona a la Riera de Sant Miquel núm. 6, hi ha sols planta i pis
Edifici projecte i obra de Pere Falqués i Urpí, l’any 1906 al mateix temps va realitzar el disseny i projecte dels Bancs i Fanals de tot el Passeig de Gràcia.
Casa Joan Bertrand, núm. 115 construïda l’any 1901 amb ornaments eclèctics i pintures femenines que representant les quatre estacions de l’any, que decorant l’eix central de l’edifici. L’any 2003 es va renovar interiorment tota la casa per transformar.la en apartaments turístics, respectant íntegrament la façana.
Els següents edificis, fins a arribar a la Casa Fuster, han conservat façanes originals, que han sigut rehabilitats de forma integral, mantenint elements protegits. Les façanes dels propis edificis, que donen a la Riera de Sant Miquel, són menys ornamentals que les del passeig de Gràcia, estan definides com a façanes de galeries interiors de manzanes de l’Eixample, amb pilars singulars, bigues de fundició, vitralls i persianes de plecs verticals de fusta i altres enrotllables, típiques dels patis interiors. Edificis construïts l’1901, per l’arquitecte Leandre Serrallach i Mas(fou un dels mestres d’Antoni Gaudí). En el procés de rehabilitació i la unió de les cases s’han adaptat i adequant el seu interior als usos i necessitats actuals.
Esquerra la Casa Dolors Salvadò, al fons la Casa de les Punxes, a la dreta la Casa Francesc Avellana. Els fanals, avui estan situats en la Avd. Gaudí.
Casa Dolors Salvadó i Prim:
Romà Macaya i Gibert (1843-1923), industrial (1) és el propietari de la cruïlla que delimita el Passeig de Gràcia, Còrsega 312, Pau Claris i Argüelles (Diagonal -444), de 1477 metre quadrats, que donarà lloc a una de les illes més interessants de Barcelona. Els hereus de Dolors Salvadó i Prim, primera esposa de Romà Macaya i Sanmartí (fill de Romá Macaya i Gibert), projecta la construcció de l’edifici a càrrec de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, entre els anys 1908-1910, amb façana principal enfront de la plaça del Cinc d’Oros.
1913 – l’edifici més baix de l’Esquerra és el xalet Salamanca núm. 6 – A la dreta la casa Dolors Salvadò
Casa Comalat, façana del carrer Còrcega
Romà Macaya també va projectar la Casa Palau Macaya (1898), del passeig de Sant Joan núm. 108, obra modernista de Josep Puig i Cadafalch. Serà la primera seu del Centre Cultura de la Fundació la Caixa.
En el núm. 442 de la Diagonal -façana principal – i el núm. 316 del carrer Còrsega amb Pau Claris, l’edifici modernista casa Colomat, dins de la mateixa illa.
Casa Rupert Garriga 1888 -1910. Casa xamfrà Passeig de Gràcia, 112 – amb carrer Còrsega, 321 /Avd Diagonal – Edifici modernista d’Enric Sagnier i Villavecchia. Després de la guerra fou alterada per construir.hi dues plantes més, però en aquest cas la reforma es va procurar que fos l’adequada i no es va alterar massa amb l’obra original.
La Casa Rupert Garriga, enfront de l’Obelisc
Casa Lluís Ferrer i Vidal 1914-1940’s – Passeig de Gràcia , 114 Xalet amb jardí, lamentablement molt modificada de resultes de l’última reforma on es varen remuntar dos pisos més, mutilant/eliminant la cúpula central. S’ha de destacar la gran tribuna del pis principal amb vitralls, que són els originals i la porta d’entrada amb l’escut familiar que presideix l’edifici, amb les inicials del nom del propietari.
Casa Lluís Ferrer anys vint
Els set xalets o cases del Marquès de Salamanca – P.G. 114-122 – des de C/Còrsega al C/ Bonavista, de planta quadrada amb jardí a la façana principal, planta i dos pisos.
Xalets Salamanca 1890’s
Foren un grup de set xalets eclèctics que va encarregar el marquès financer i polític José Salamanca a l’arquitecte Elies Rogent i Amat. Els seus negocis immobiliaris van donar nom al conegut barri aristocràtic de Madrid.
Cinc dels xalets estaven situats al passeig de Gràcia, un al carrer Còrsega i l’altre al carrer Bonavista.
Xalets any 1912
Xalet 1, PG. 112 del 1865 – enderrocat l’any 1908
Xalet 2, PG. 114, enderrocat per construir la Casa Ferrer Vidal l’any 1915
Xalet 3, PG. 116 l’edifici central de grup del passeig, enderrocat el 1928
Xalet 4, PG. 118 enderrocat 1929
Xalet 5, PG. 120 cantonada C/ Bonavista, va desaparèixer a mitjan any 1930.
Xalet Salamanca del carrer Còrsega al costat de la casa Rupert Garriga
Casa Rupert Garriga, al costat del Marquès de Salamanca PG. cantonada Diagonal – PG.112 /Còrsega -321
L’únic xalet que es conserva en el Carrer Bonavista
Xalet 6, situat al C/ Còrsega, 325 separat de la resta de xalets, per estar situat a la cantonada la Casa Rupert Garriga.
Xalet 7, Bonavista 2, és l’únic que encara es conserva, actualment amb el núm. 4 del carrer Bonavista.
Xalet núm. 7 C/ Bonavista
Els xalets Salamanca a l’esquerra
La “joia de la corona” dels jardinets
Casa Mariano Fuster 1908-1910
Casa Fuster: És el luxamodernista de Lluís Domènech i Montaner, construït l’any 1908, en el cor de Barcelona, encarregada pel pintor i industrial Mariano Fuster. La façana principal de l’edifici, avui convertit amb un elegant hotel de luxe, està en la corba a la important seqüència urbana del final del Passeig de Gràcia, 132……. Donant entrada al mateix barri de Gràcia i a l’icònic Hotel Casa Fuster. Entre els seus immillorables serveis, el Jazz Club on gaudir d’una experiència única.
Fotos i documentació: pròpies i de resums de: Pobles de Catalunya – Barcelona modernista i singular- Wikipedia – Vila de Gràcia/sud – Barcelofília
És l’obra més desconeguda i a l’hora espectacular, on aquest geni universal de l’arquitectura posa a prova les seves novadores idees, abans de construir la Sagrada Família.
És un espai sorprenent, entremig del modernisme i el gòtic amb la signatura i marca inconfusible d’Antoni Gaudí.
Construït en el que fora un Castell medieval, entre llums i colors, pedres i trencadissos, forja i maons, arbres i jardins amb unes vistes espectaculars que girant a sobre de la ciutat de Barcelona, pràcticament en els seus 360 graus.
És una declaració palpable de Gaudí envers la seva estimació a Catalunya.
Construeix aquesta Torre als inicis de 1900 i la finalitza el 1917 seguin les indicacions de la vídua de Jaume Figueres, com a residència d’estiueig.
És un lloc molt especial carregat de simbolisme i d’història. Primer va ser un poblat ibèric després va ser un entorn medieval on varen passar Jaume I el Conqueridor, Martí l’Humà i fins i tot el bandoler Serrallonga, sense oblidar l’Històric 1714. Tot un ric passat cultural català.
En la seva construcció o reconstrucció cuidarà tot els aspectes que recorden la història com l’antic Palau i residència de Martí l’Humà, amb tota la seva càrrega simbòlica.
En efectuar les obres trobarà restes de l’antiga fortalesa del Castell, que mínimament conservarà.
Segons les explicacions del guia, Gaudí fou una ruïna per les fortunes que l’encarregaven les seves obres. Veurem al llarg de la visita, com el propietari a mesura que s’anava construint, a cada una de les plantes es reduïa el pressupost perdent monumentalitat, augmentant la senzillesa i la reducció de costos. A l’entrada i primera planta, les parets i les ornamentacions estan ben decorades i treballades, amb trencadissos ceràmics, vidrieres i finestres amb molta llum i els forjats de molts colors.
A les plantes superiors, sol hi ha parets pintades de blanc, ni rastre de llums, ni ceràmiques, ni forjats… senyal que a mesura que avancen les obres, malauradament no hi ha diners… finalment a les golfes, la construcció és de maó d’obra vista. Curiosament amb el fet de passar dels anys s’ha convertit amb l’estança més ben apreciada i admirada, igual que passarà amb l’edifici de la Pedrera. Cambra amb mínim material possible per a cobrir la superfície més gran, cuidant la llum i l’acústica.
La impressionant agulla de 34 metres d’alçada, finalitza amb un roser per sobre de la senyera, un xiprer i la corona comtal barcelonina símbol de la Renaixença i estàndard del poble català, amb la típica creu de Gaudí. Tota la construcció és un continu homenatge a Catalunya a la seva història i a les seves tradicions.
Tots els materials utilitzats són de l’entorn més proper, el que avui anomenem com a productes de “proximitat”.
L’edifici vist des de l’exterior és la figura amb el cap del dragó. El pinacle amb la creu figura la llança de Sant Jordi. A dos dels costats del terrat hi ha representat la cara del drac, en una li falta una de les fosses nasals.
Serrallonga fa servir aquest indret com a refugi i lloc de trobades. Al ser capturat i esquarterat en la plaça Reial, les seves restes varen ser repartides en els diversos indrets on varen tenir lloc les seves malifetes. Una cama, diu la llegenda, va anar a parar a Bellesguard. Gaudí coneixedor de la història del bandoler, en cada una de les portes d’entrada, en el pom o tirador i posar la forma d‘un fèmur en record del mític “Robin Hood” català.
Notes i apunts extrets del guia oficial de la visita efectuada el dia 18 d’abril / Betevé.
Des del carrer Aragó fins a la Diagonal – costat dret – nombres parells
Casa Andreu Anglada: passeig de Gràcia- Aragó, núm. 54. L’edifici arribava gairebé als cent anys de vida quan el 1977 va ser enderrocat i substituït per un nou immoble funcional d’oficines inaugurat el 1983, que combina marbre i vidre a la seva façana i que va ser la seu d’una entitat bancària, avui ja desapareguda.
Baixador i casa Andreu Anglada 1930
Casa Andreu Anglada de l’any 1878 davant de la sortida del baixador de l’estació de tren al mig del carrer Aragó, inaugurat el primer de juliol de l’any 1902.
Núm. 56 Passeig de Gràcia / Aragó, edifici clàssic-eclèctic amb influència de l’escola americana, que donen figura a la façana amb les seves dues columnes o torres cúbiques gegants que atorguen potència a les cantonades. L’any 1930 seu de la Química Cros, avui la marca Burberry.
Edifici Cross
Casa Anglada davant de l’edifici de la Societat Anònima Cross – anys 1960’s – amb el carrer Aragó ja tapat.
Casa Olano –anomenat el Elcano, núm. 60, construït 1880-85, entre mitgeres amb façana simètrica i d’ornamentació clàssica. L’escultura de Sebastià Elcano, a l’alçada del pis principal, dona pas a l’entrada de l’edifici vinculat al món basc, conegut, també com la Casa del Pirata. Va ser la seu del Govern Basc durant la Guerra Civil. Antonio Aguirre i Lluís Companys varen sortir junts d’aquesta casa cap a l’exili. Avui en els baixos la tenda de moda Replay.
L’any 1941 la botiga d’alta costura i venda de teixits Santa Eulàlia, que va néixer a la Rambla i després de molts canvis d’ubicació, es trasllada al Passeig de Gràcia núm. 60. Avui amb més de cent vuitanta anys d’història, la troben en el mateix Passeig de Gràcia, en el núm. 93.
l’escultura de Sebastià Elcano
Casa Olano
Casa Viuda Marfà. Passeig de Gràcia, núm. 66 -xamfrà amb el carrer València. D’estil historicista, proper al modernisme, obra arquitectònica de Manuel Comas i Thos de l’any 1905, amb antiga entrada de carruatges i majestuosa i impressionant escalinata de marbre blanc. La primera planta gran galeria medieval amb arcs de mig punt i cristalleria emplomada. A les cantonades de l’edifici dues torres amb teulat de vessant a dues aigües. Es pot visitar l’entrada per ser l’Escola de Comunicació, Turisme i Empresa. Està enfront de l’Hotel Majestic.
Hotel Majestic: Passeig de Gràcia, núm. 68 Inaugurat l’any 1918, fins a l’any 1940 amb el nom de Majestic Hotel d’Anglaterra.
Inicialment, l’Hotel estava en el núm. 18 del carrer Fontanella cantonada Portal de l’Àngel – antiga Casa Manuel Baixeres. El propietari, el Sr. Ércole Cacciami, després de vint anys, deixa l’hotel per les obres de creació i remodelació de la recent plaça de Catalunya, per construir.ne un de nou al luxós Passeig de Gràcia, 68: el “Majestic Hotel Inglaterra”, actual Hotel Majestic.
Casa Joan Coma
Casa Joan Coma: Passeig de Gràcia, 74
(1904-1907) d’Enric Sagnier i Villavecchia.
El que destaca de l’edifici és la senyorial tribuna central de pedra al pis principal, els balcons de baranes de ferro forjat i les columnes guarnides amb motius florals. Mereix especial atenció el coronament de la façana. Tots aquests detalls d’un gran gust modernista, d’encant i sobrietat, van fer guanyar el premi del Concurs Anual d’Edificis Artístics de l’any 1908 organitzat per l’Ajuntament de Barcelona.
Entre les obres de Sagnier trobem l’edifici de la Caixa de Pensions de Barcelona, l’església de Nostra Senyora de Pompeià o la Casa Doctor Genové, de la Rambla, 77.
Cinema Savoy: núm. 86 (1935-2001), fou l’únic cinema a la vorera dels nombres parells del passeig.
La Pedrera – Casa Milà: -Passeig de Gràcia núm. 92- Provença – Antoni Gaudí – 1905 -1912… sols una petita pinzellada:
Fou l’últim edifici d’habitatges construït per Gaudí entre 1905 i 1910 per a la família de Pere Milà i Camps, empresari tèxtil. Ressalta la forma ondulada de la façana, les línies corbes on no hi ha cap paret mestra. Els amplis i asimètrics finestrals donen llum a l’interior. La forma de roca, amb els balcons de ferro forjat que figuren enfiladisses la fan inconfusible.
La planta principal era d’ús privat i la resta de pisos destinats a lloguer. Consta de sis plantes, un soterrani, unes golfes i un terrat amb xemeneies amb forma de soldats. Dos patis interiors, un circular i l’altre ovalat.
La Sra. Roser Segimon, compra als Ferrer-Vidal, un dels Xalets amb jardí, en el núm. 92 del passeig i l’enderroca perquè el seu marit Pere Milà, pugui complir la promesa feta a Antoni Gaudí, que coneix, després de veure i visitar la reforma de la Casa Batlló. Queda fascinat de l’obra efectuada i li encarrega la construcció de la seva pròxima residència, també en el mateix passeig, que amb el temps serà una de les joies de l’Arquitecte.
La Pedrera s’hauria de dir Casa Segimon, pel fet que la propietària era la Sra. Roser Segimon i Artells, nascuda a Reus, empresària i membre de la burgesia barcelonesa de l’època, que hi va viure fins a la seva mort l’any 1964.
Tot i que eren notables les desavinences amb Gaudí per la diferència de criteris en la construcció i decoració de l’edifici, fins al punt que van acabar querellant. A la mort d’Antoni Gaudí l’any 1926, la Sra. Segimon és desfer de bona part del mobiliari i decoració originals. Fins que la compra de la Pedrera per la Caixa d’Estalvis de Catalunya, es varen recuperar i restaurar molts dels elements decoratius.
Edifici propietat de la Fundació Catalunya – La Pedrera, declarada Patrimoni Mundial l’any 1984 per la UNESCO.
És obligatori la seva visita, per descobrir la grandiositat i espectacularitat d’una més de les obres del “Geni”.
De les set obres més visitades del modernisme barceloní: Sagrada Família – Casa Batlló – La Pedrera – Casa Amatller – Palau de la Música – Hospital de la Santa Creu i Sant Pau – i Parc Güell, quatre són d’Antoni Gaudí i Cornet.
Casa Codina: Passeig de Gràcia núm. 94, d’inspiració floral, a la que no li donem gran atenció, per estar just al costat de la Pedrera. Construït l’any 1898 de la mà de l’arquitecte Antoni Rovira i Rabassa. L’edifici presenta una façana de disseny simètric que destaca pels seus grans finestrals. Cadascun d’ells s’acompanya d’una barana de pedra amb formes florals i vegetals que li proporciona una gran vitalitat al conjunt.
L’edifici contigu, també, va ser obra del mateix arquitecte, d’aquí la seva excepcional semblança.
Casa Ramón Casas: núm. 96. Casa estudio del pintor modernista Ramón Casas i Carbó, projectada en 1899 per l’arquitecte Antoni Rovira i Rabassa, de gran valor històric. Impressionant la façana revestida d’una pedra magníficament llaurada. És d’admirar els adorns dels balcons, especialment el corregut de la primera planta, així com el retoc de la decoració en la filera de les finestres de l’últim pis de l’edifici.
La porta principal amb dues fulles de fusta noble i forja, està adornada amb metal·listeria daurada que dona una gran elegància.
L’any 1934 el jueu Enrique Levi i l’alemany Hugo Vinçon fundant l’empresa – Vinçon en el carrer de Rosselló – i un any més tard s’ajunta Jacint Amat.
Els Amat acabarien assumint la titularitat del negoci. Durant tota la seva existència mantindran sempre el nom del propietari inicial. L’any 1941 obra una botiga en els baixos de la Casa Casas i Carbó a tocar de la Pedrera.
passeig de Gràcia, 94 i 96
Amb el pas dels anys Vinçon esdevindria un referent barceloní de la modernitat aplicada a la decoració i el mobiliari de la llar. Serà una tenda singular amb molta història i emblemàtica de Barcelona, acabarà ocupant la planta baixa i el primer pis, que fou la residència del conegut pintor.
La família Amat va prendre la dolorosa decisió de tancar el negoci, fet que es va produir en els darrers dies del mes de juny de 2015.
Ramon Casas va finançar, entre altres col·laboradors, l’emblemàtic establiment Quatre Gats, de llarga tradició de tertúlies, sopars, exposicions, reunions d’artistes, velades literàries, musicals i d’espectacles diversos. On Picasso va exposar la seva primera mostra individual l’any 1900. La pesa més destacada de la col·lecció de Casas va estar decorant la paret principal del local diversos anys – l’autoretrat en què apareix paladejant sobre una bicicleta tàndem junt amb el seu íntim amic Pere Romeu, actualment exposat en el MNAC. L’arquitecte dels Quatre Gats fou Josep Puig i Cadafalch.
Ramón Casas i Pere Romeu – els Quatre Gats la bicicleta Tàndem
Casa Jacint Esteva: 5 blocs en el passeig de Gràcia 104 -108. Edifici residencial construït (1930-1939) per l’arquitecte Pere Benavent de Barberà, classificat dins del racionalisme.
S’allunya de l’estètica dominant al passeig, oferint unes façanes nues, pràcticament sense ornamentació, amb uns aplacats de tons beix a la façana -pedra artificial-. Als angles del xamfrà sobresurten els dos eixos prismàtics de les tribunes. Dalt, tres arcs de mig punt.
Estèticament, s’alinea dins una concepció racionalista molt propera al denominat moviment modern.
(poblesdecatalunya.cat)
Racionalisme, nou moviment modern
Casa Francesc Avellana: 1899-1960’s. Edifici situat en la cruïlla del passeig de Gràcia amb Avd. Diagonal, construït l’any 1899 – fins 1960’s.
Construcció, efectuada originàriament abans dels famosos fanals modernistes de Pere Falqués, ni de l´obelisc de la República (1915), que després els franquistes transformaren amb la plaça que més tard la coneixem com el Cinc d’Oros.
Aquesta construcció original tenia cinc pisos d’alçada, amb tres balcons al cantó del passeig de Gràcia i cinc al costat de la Diagonal, per planta. Destacaven les dues tribunes de les cantonades coronades per unes cúpules i una cornisa de pedra molt treballada. La cornisa de pedra es desplegava per sobre de l’últim pis amb un frontó triangular sobre la façana de la Diagonal, completava la part superior de l’edifici.
Tots aquests elements varen ser esborrats per la febre de construccions afegides als edificis en l’època del porciolisme.
Molts habitatges van experimentar durant els anys 1950’s ”actes” vandàlics arquitectònicament parlant, afegint àtics i sobreàtics.
La lamentable remuntada aplicada en aquest edifici a començaments dels anys seixanta, afegint dos pisos més, varen despersonalitzar totalment la seva estructura.
Cap. IV bis La nissaga Batlló – El Modernisme del Passeig de Gràcia
Pere Batlló i Bisbal, teixidor de Vacarisses, es trasllada i instal.la la seva primera fàbrica tèxtil a Olot a començaments del segle XIX. Es casa amb Margarida Barrera i Quatrecases i tingueren 15 fills.
Com industrial tèxtil l’any 1822 compra una fàbrica en el carrer de la Riereta confluència amb Sant Rafael, al barri del Raval. Pere Batlló i Bisbal posa al capdavant del negoci al seu primogènit Jacint Batlló i Barrera (1803 – 1866) que va tenir una filla: Margarida Batlló i Dachs (1826/27 ?? -1883).
Feliu Batlló i Barrera, es va casar amb la seva neboda Margarida Batlló i Dachs – filla del seu germà i primogènit de la nissaga Jacint Batlló i Barrera – que junt amb el seu germà Joan van construir i liderar Can Batlló a l’Eixample, on van exercir les funcions d’administradors fins a la marxa de Joan l’any 1876. L’any 1978 en morir Feliu, els seus cinc fills van heretar la fàbrica del carrer d’Urgell – Enric, Àngel, Frederic, Pia i Dolors Batlló i Batlló.
En un moment de forta inestabilitat – 1879 -, a conseqüència de fortes vicissituds i de crisi interna, de manifestacions i d’unes condicions amb forts problemes laborals, del bloqueig del cotó als ports americans, de durs enfrontaments , separacions i fusions familiars, d’incendis provocats i fins i tot d’assassinats…, es va recórrer a grans acomiadaments. La família Batlló es veu oblida a tancar la fàbrica durant llargues temporades, així i tot, es va presentar a l’Exposició Universal del 1888 i guanyar la medalla d’argent del certament tèxtil.
Escola del Treball
Veien que el negoci tocava a la seva fi, aquesta branca de la família, l’Enric, L’Àngel i la Pia Batlló, que van dirigir can Batlló des de la mort del seu pare, van optar per invertir en el sector immobiliari. Definitivament tancant Can Batlló del carrer Urgell l’any 1889 i posterior venda l’any 1895 a la Diputació de Barcelona.
Tot el conjunt tèxtil es reconvertirà l’any 1908 en l’Escola Industrial de Barcelona. El recinte depèn íntegrament de la Diputació de Barcelona, obra de l’arquitecte Rafael Guastavino i Moreno. Catalogat bé cultural d’interès local, sent els edificis més representatius, el cos central de l’entrada principal, l’edifici del Rellotge, l’Escola d’Arts i Oficis, la Residència d’Estudiants i la Capella.
Albert Einstein visità Barcelona i Can Batlló-L’escola Industrial el febrer de 1923.
Actualment, és Escola d’Estudis Superiors de Postgrau, Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Institució Educativa, Escola professional de Tallers d’Arts i Oficis. Totes aquestes escoles estan formades per un conjunt d’edificis situats dins del recinte que engloba quatre mançanes del districte, tot ell ballat entre els carrers Comte d’Urgell, Viladomat, Rosselló i París.
Paranimf Escola Industrial
L’entrada al recinte és de lliure accés, però per gaudir d’una visita més amplia del magnífic exemple d’arquitectura industrial modernista, s’organitzen visites guiades – (informació a la pàgina web de la Diputació de Barcelona).
Tots tres germans van encarregar la construcció dels seus edificis a l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas. La primera va ser la Casa Pia Batlló a Rambla Catalunya, 17 cantonada Gran Via, seguida de la Casa d’Àngel Batlló al carrer Mallorca, 253 – 257 i per últim la Casa d’Enric Batlló al passeig de Gràcia, 75.
Casa Pia Batlló, Rambla Catalunya, 17 cantonada Gran Via de les Corts Catalanes (1891-1895), catalogada com a bé cultural d’interès local. D’estil modernista Català, de tres plans de façana. Els grans pilars de la planta baixa serveixen de basament del balcó que dona presència a l’edifici i gran espectacularitat a tota la façana principal, on reposa una gran tribuna. L’àtic format per una galeria d’arcs sobre pilastres. També destacant una rica ornamentació, de motius d’éssers mitològics i escenes florals.
Casa Pia Batlló 1900’s
Durant la Guerra Civil, part de l’edifici fou ocupat per L’Estat Català, i en els seus baixos l’establiment i conegut cafè “El Oro del Rhin” (1924-1969).
Casa Pia Batlló – Rambla Catalunya, 17 / Gran Via
Casa Àngel Batlló C/ Mallorca, 253- 255 – 257 (1891-1896). Edifici eclèctic amb influència modernista de grans dimensions. Són tres cases idèntiques de planta baixa i cinc pisos. En l’últim pis una balconada ressegueix horitzontalment el conjunt de tot l‘edifici, donat un aire unitari. Està a tocar amb l’edifici del seu germà Enric.
Casa Àngel Batlló – carrer Mallorca 253 – 257
Casa Enric Batlló: P.G. núm. 75 palauet neogòtic, d’arquitectura eclèctica modernista, avui és un luxós hotel de 5 estrelles i en els seus baixos la prestigiosa Rolex (1891-1896). Edifici d’obra vista, amb ceràmica, pedra i balcons de ferro forjat, catalogat com a bé cultural d’interès local.
Casa Enric Batlló – passeig de Gràcia, 75
Can Batlló a la Bordeta – Can Joan Batlló
Joan Batlló i Barrera arran de l’escissió amb el seu germà Feliu, l’any 1878 amb companyia dels seus tres nebots, fills del matrimoni Domènec – Sunyol, crea la fàbrica Can Batlló de la Bordeta: Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló, que va ser la competència de la del carrer Urgell. Joan Batlló i Barrera mori sense descendència l’any 1892 i els seus nebots (fills del seu germà Domènec), Romà i Domènec Batlló i Sunyol varen continuar amb el negoci com a: Sobrinos de Juan Batlló.
Fabrica Juan Batlló y Sobrinos – Sans
L’altre nebot Rufí i Sunyol es va casar amb la seva cosina Dolors Batlló i Batlló, filla petita del seu oncle Feliu Batlló i Barrera.
L’any 1900 varen guanyar el gran premi de l’Exposició de París. Durant la guerra del 14 / 18, fan un gran creixement industrial. En esclatar la guerra civil s’exilien a França i l’empresa va funcionar amb un director provisional.
Vista aèria de tot el recinte, abans del seu actual deteriorament Avui Centre de Formació d’Adults de l’Hospitalet – CFA
Finalment, l’any 1943 va ser venuda al personatge Julio Muñoz Ramonet, un amant de l’ostentació, entabanador, faldiller, áfalagador, defraudador… que va crear un gran imperi de l’estraperlo, l’especulació i la corrupció,un vividor amb el suport del règim franquista.
Morir l’any 1991. Anys més tard el jutge Baltasar Garzón va destapar tots els seus negocis corruptes i fraudulents.
Per la ciutat corria la frase: “En el cielo Dios y en La Bordeta Muñoz”. Dins del seu patrimoni, va disposar entre altres del Palau Robert i de l’Hotel Ritz…
Actualment, dins del procés urbanístic del barri de la Bordeta es porten a terme reivindicacions per recuperar i fer possible la creació d’espais i equipaments veïnals, creant diverses entitats socioculturals de tota mena per ubicar-les dins de Can Batlló
Can Batlló – vista des de la Gran Via – enfront de l’edifici de la Campana
Actual deteriorament
Malauradament, l’estat de conservació de tot el recinte és molt penós. Estan en curs diversos projectes i propostes de nous equipaments per la transformació i millora de zones esportives, socioculturals i d’allotjaments per a gent gran i altres col·lectius. Biblioteca popular, tallers cívics, d’arts escèniques i espai socials.
Comissió / reivindicació veïnal – Activem la Rehabilitació de Can Batlló:
Taller d’infraestructures: “Aquest taller neix l’11 de juny de 2011 amb la finalitat d’adequar els espais de Can Batlló per usos veïnals.
El Taller està format per veïns i veïnes, professionals d’oficis i aprenents.
Formem part de l’assemblea veïnal que fa possible la gestió dels diferents espais de Can Batlló.
Tothom està convidat a participar, sigui esporàdicament o quotidianament.
La feina és en règim de treball col·lectiu no remunerat.
“El govern Collboni no vol rehabilitar ni una sola nau de l’associació de Can Batlló en aquest mandat, no som la seva prioritat…”
(Can Batlló espai comunitari i veïnal autogestionat – can Batlló: https://canbatllo.org)
Es diu que tot i compartir el cognom Batlló, aquesta branca olotina de Can Batlló de la Bordeta i de Can Batlló, actual Escola Industrial, no estava vinculada amb l’industrial Josep Batlló i Casanovas (1855-1934) de la famosa i coneguda casa Batlló del Passeig de Gràcia, 43, obra d’Antoni Gaudí i Cornet. Aquest Josep Batlló i Casanovas estava casat amb Amalia Godó i Belaunzarán filla de Bartolome Godó fundador de La Vanguardia.
Fàbrica Batlló Sans a finals del S. XIX
Documentació: barcelonaentremuralles.com – casafabricabatllo – Viquipedia – escenahistòrica.cat – época dels batllo – personatges real joan batllo i barrera – Escola Industrial: de complex tèxtil a fábrica del coneixament – totbarcelona – majoriaelvaporvell – Los años convulsos de la fabrica Batlló – La Vanguardia visites
Des del carrer Aragó fins a la Diagonal – costat esquerre – nombres senars:
Salón Rosa: Fou un dels establiments més elegants del passeig, situat en el núm. 55 (1932-1974). Local idoni per reunions socials i empresarials, per celebracions familiars de les classes benestants: noces, batejos i comunions. L’any 1974, s’enderroca i s’instal.la el “Boulevard Rosa”, d’on va heretar el nom.
Passeig de Gràcia, núm.57 Publi Cinema (1932-2005)
Passeig de Gràcia, núm. 69 Cine Fantasio (1931-20019)
Passeig de Gràcia, núm. 71 Drugstore (1967-1992)
Casa Enric Batlló – Psg. De Gràcia. 75
Casa Enric Batlló: P.G. núm. 75 palauet neogòtic, avui luxós hotel de 5 estrelles i en els seus baixos la prestigiosa Rolex
Veure el Cap. IV-bis: La Nissaga Batlló.
Casa Josep Borràs: núm. 77
L’edifici fou reformat dos cops, l’any 1911 i el 1929 per l’arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens. La façana es realça al llarg de quatre pisos. En el cos central del pis principal hi ha unes escenografies a cada costat de la finestra central i per sobre s’aixequen quatre columnes amb capitells corintis. En els seus laterals els balcons amb baranes de ferro forjat.
En l’última reforma l’arquitecte i afegir un altre pis.
També, va projectar i dissenyar, la seu del “Banco de España”, l’edifici de “Telefónica” de la plaça de Catalunya, el cinema “Coliseum” i la reforma del “Palacio Real de Pedralbes “.
Avui edifici Toyo Ito
Casa Vídua Almirall: núm. 83 (1900-1959) entre C/ Mallorca i C/ Provença, enfront de la Casa Milà.
Casa Vídua Almirall 1900 – 1959
Obra de l’arquitecte Josep Doménech i Estapà, que encarrega Josefa Trius i Rodó, després de la mort del seu marit Ramon Almirall, conegut empresari tèxtil. Edifici de quatre pisos d’alçada, amb dues vistoses columnes en forma de pic que coronaven els extrems de la façana.
La poca sensibilitat del valor patrimonial històric i artístic, amb vista al creixement especulatiu immobiliari, l’any 1960 s’enderroca per la construcció d’un bloc d’oficines d’estil desenvolupista (1962-2008) anomenat “Edificio Europa”.
Avui l’ocupa un edifici d’apartaments, obre de l’arquitecte japonès Toyo Ito (2009), amb una façana sinuosa de làmines ondulades d’acer, inspirada amb la Pedrera. Aquest arquitecte va projectar l’any 2010, el portal d’accés al sector firal de l’Hospitalet, amb les Torres Porta Fira, de 110 metres d’alçada, inspirades amb les torres Venecianes de la plaça d’Espanya.
Passeig de Gràcia núm. 93. – cantonat passatge de la Concepció: Edifici propietat de “Pontegadea” (Amancio Ortega), que ha rehabilitat i afegit els dos últims pisos. Un pis per ús personal, i l’altre per l’allotjament els directius d’Inditex que visitant la ciutat.
En els baixos, la tenda de luxe més famosa de moda per dona i home, amb complements dels més importants dissenyadors internacionals, fundada l’any 1843: Santa Eulàlia.
Edifici on estava situat el frontó Condal del 1941 al 1948 Foto: Barcelofília
Frontó Condal:
L’agost de l’any 1941, va ser inaugurat en el núm. 105 del passeig de Gràcia, (1941-1948) en l’espai situat darrere de l’edifici, tocant amb el jardí del Palau Robert, un frontó que disposava d’una pista de trenta metres i un aforament per a 1500 persones, amb oficina d’apostes, vestidors, sanitaris i una graderia de dues alçades.
L’antic frontó va estar actiu entre el 1896 i el 1924, en el xamfrà del carrer Balmes-Rosselló, fins que el solar va ser adquirit pels Jesuïtes. Actualment l’edifici pertany a l’UPF.
Palau Robert: P.G. núm. 107 / Diagonal: construït entre 1898 i 1903, com a residència privada del marquès, empresari, financer i polític Robert Robert i Surís. És un dels últims xalets aristocràtics que resten actualment, conjuntament amb el Palau Marcet, antic cinema Comèdia, tot i que és l’únic que conserva el seu jardí. D’estil neoclàssic de forma cúbica amb les façanes de pedres extretes del Massís de Montgrí, d’on era originari.
L’any 1936, fou la Conselleria de Cultura de la Generalitat republicana, en plena Guerra Civil. Acabat el conflicte, la família Robert va recuperar de nou el Palau. Després passar per diversos propietaris i finalment el maig del 1981 va ser adquirit per la Generalitat de Catalunya amb el nom de Palau Robert Centre d’Informació de Catalunya, com a recinte d’exposicions, concerts i altres activitats.
Documentació: La Barcelona Oblidada.- barcelonapaseodegracia.com – Barcelofilia i visites
Durant la segona meitat del S. XIX, una època d’espectacular expansió urbana, va comportar que proliferessin a l’espai públic les fonts per beure. En aquest context, es van incorporar patrocinades i a iniciativa de Sir Ricard Wallace (1818-1890) les fonts esculturals Wallace, que les va encarregar, l’any 1872, a l’escultor francès Charles Auguste Lebourg. Eren característiques de París, on hi havia més d’un centenar. La capital francesa en va regalar, suposadament, 12 unitats a la ciutat de Barcelona, amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, quan era alcalde Francesc Rius i Taulet, principal impulsor de l’Exposició.
Fontaine Wallace- París 1911
Les originals eren i són de ferro colat, de color verd, totes elles tenen detalls diferents i amb quatre cariàtides vestides amb lleugers vestits d’estil jònic, que subjecten una cúpula expressant una veritable sensació de moviment, de cares i cossos harmoniosos i estilitzats. Les podem trobar a París i a moltes altres ciutats. Són un símbol per igual arreu del món, fonts que agermanen ciutats. Mostrant al·legories a la simplicitat, la sobrietat, la bondat i a la caritat o, també, les quatre estacions de l’any.
Les cariàtides
Tot i que a primera vista puguin semblar idèntiques, les escultures tenen detalls que les diferencien, ja sigui la posició dels genolls i els peus, la manera en què els vestits estan agafats al pit o els pentinats. La Simplicitat i la Sobrietat mostren els ulls tancats; la Bondat i la Caritat, oberts. Tenen un autèntic valor artístic i estan realitzades amb tota mena de detalls: només cal fixar-se, per exemple, en els dits de les mans i els peus, on es poden distingir fins i tot les ungles.
Corre el rumor que la ciutat estava mancada d’aigua i de fonts – A París es consumien, aleshores, 200 litres per habitant i a la ciutat de Barcelona, sols 20 litres.
Atès al seu disseny es feia molt difícil poder beure directament de la font, així que es va afegir una petita petxina o got lligat a una cadena per major comoditat d’accés, que anys més tard es varen retirar per qüestions de salubritat. Finalment, s’hi va afegir, per poder-hi beure amb comoditat, una petita pica amb un brollador.
Richard Wallace era un personatge molt ben considerat en el món artístic i del col·leccionisme d’art. Durant la guerra franco-prusiana de 1870-71 es va distingir a París per la seva activitat filantròpica: va finançar un hospital, va repartir queviures i va atendre els militars ferits durant el setge dels prussians. Entre altres fets, s’explica que també va crear un cos d’ambulàncies, el qual va pagar de la seva pròpia butxaca.
Commocionat pels efectes de la postguerra, Wallace va concebre les fonts com a model i símbol de germanor dels habitants del vell continent. Es va proposar “crear una cadena d’amistat entre els pobles, les anelles de la qual serien representades per aquestes fonts”,i amb aquest objectiu va encarregar centenars d’exemplars per regalar a les principals ciutats europees.
Foto: “Fuentes Wallace Barcelona Memory”.
Per desgràcia, de les dotze fonts originals, només en queden tres i unes quantes rèpliques, també de ferro colat pintat, que tenen les quatre cariàtides. Hi ha una versió de la mateixa foneria, que substitueix les cariàtides per a nens a l’entrada del Parc de la Ciutadella pel Passeig de Picasso.
Fonts Wallace actuals:
En l’última restauració es pinta tota la font de color verd
Les cariàtides, anys 1980 pintades de color or Al fons la Casa Rocamora
Enfront de la façana del Palau Marset: o del recentment tancat cinema Comedia (Passeig de Gràcia – Gran Via), troben la mítica Font Wallace, una de les 12 originals que es van instal·lar a la ciutat durant l’Exposició Universal de 1888. Font de color verd, amb les quatre cariàtides, dues amb els ulls oberts i les altres dues amb els ulls tancats, malauradament el raig d’aigua al mig, ja no raja. Dues de les cariàtides estan amb la cama dreta avançada, i les altres dues amb l’esquerra.
Wallace/Cariàtides davant cine Comedia.
Originàriament les cariàtides eren de color daurat. En l’última restauració es va pintar tota de color verd. Actualment torna a estar en males condicions.
Inicialment, estava instal·lada a Gran Via, molt a prop del núm. 18 del Passeig de Gràcia davant de l’antic i conegut Gran Cafè Torino, avui la botiga Swatch.
Rambla de Santa Mònica:
És original, situada enfront del Museu de Cera
Les cariàtides de color daurat, dues amb la cama dreta avançada, i les altres dues amb l’esquerra.
a finals del S.XX
Foto efectuada abans de la seva desaparició Gener 2024
Es una de les tres originals que quedan, i que amb l’última restauració, també va ser totalment pintada de color gris. A l’esquerra de la base del peu hi ha en forma de petxina una canella i una aixeta de botó, per poder.hi beure aigua amb comoditat, avui inutilitzable.
Per sorpresa meva, en data 21 de març de 2024, passejant per la Rambla, m’he endut una sorpresa… la font ha desaparegut.
Carrer del General Batet:
Actual seu corporativa d’Aigües de Barcelona – Carrer General Batet
Edifici corporatiu i dels serveis tècnics d’Aigües de Barcelona, al districte de les Corts, baixant la rampa de l’edifici de vidre es troba la font original del model Wallace, de ferro colat de color negre. Antigament, estava exposada dintre dels jardins de l’edifici de l’antiga seu corporativa d’Aigües de Barcelona del Passeig de Sant Joan- Diputació, ara actual seu del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya.
C/ Diputació foto: Fons Cuyàs
Hi ha una placa que explica la història de les 12 fonts Wallace, i segons consta sols se’n conserven tres d’originals, una a la Rambla Santa Mònica, la del Passeig de Gràcia / Gran Via i la d’aquest edifici de les Aigües de Barcelona a Collblanc.
Carrer Roger de Flor:
Encreuament entre Diagonal, València i Roger de Flor. És una rèplica amb les quatre cariàtides i iguales. Tota la font és de color negre.
Rambla dels Caputxins:
Sortint de la plaça Reial, pel carrer Colom i enfront de l’Hotel Orient, trobem una còpia. Es tracta d’una reproducció bastant fidel de l’original a causa d’un accident amb un camió que la va destorçar, l’Ajuntament la va fondre per posar-hi una de semblant. Les quatre cariàtides són idèntiques i amb menys detalls ornamentals que altres fonts. Tota la font és de color negre.
SONY DSC
Carrer de la Marina – Gran Via:
Xamfrà oposat a la plaça de braus de la Monumental hi trobem una replica de la font de color negre, amb les cariàtides daurades i totes iguales.
Passeig Picasso:
És una variant de font Wallace anomenada “dels nens”, també fabricada a França. La principal diferència amb la tradicional és que inclou quatre preadolescents, dos nens i dues nenes, en comptes de les figures femenines. Els nens tenen els cabells curts i estan pràcticament nus; només un plec de roba els tapa els genitals. Les nenes porten una cinta que els recull els cabells i una mena de túniques que deixen els pits al descobert.
Va estar situada durant molts anys a l’interior del parc de la Ciutadella, i que l’any 2010 es va traslladar a l’entrada del Parc al passeig de Picasso, molt a prop de l’estació de França.
Certament, és d’un model bastant diferent de les originals, substitueix les cariàtides per quatre infants. Tot i que s’hi assembla molt al model autèntic, també, se la reconeix com una font Wallace.
Documentació: Apunts i comentaris extrets de la visita efectuada, en la ruta del modernisme del passeig de Gràcia, amb la guia local Srta. Alba del centre cívic Pere Pruna / Històrics de la Rambla / Fuentes Wallace Barcelona Memory. – Barcelona Metròpoli (Jordi Diaz Callejo) –
Davant l’Arc de Triomf – Foto: Bert i Claret, 1924. ANC
Gran Via enfront de la Universitat Foto: Salvador Crescenti Miró
Molt a prop de l’emplaçament d’on estava situat el monument del Dr. Robert a la plaça de la Universitat, avui instal·lat a la plaça de Tetuan.
Portal de la Pau, proper a l’antiga Foneria de Canons i al monument a Colon. Foto Frederic Ballell.
Es diu que és la mateixa que avui està situada davant del museu de la Cera. Estava localitzada en la confluència de la Rambla, passatge de la Banca i el carrer de Josep Anselm Clavé, orientada a la plaça del Portal de la Pau.
Pla de Palau
Entre la Llotja de Mar i molt a prop del monument de Barcelona al General Moragues.
Plaça Catalunya- Bergara
Estava situada enfront de l’entrada de l’avui centre comercial “El Triangle”.
Documentació i fotografies: Barcelofília: Inventari de fonts Wallace desaparegudes – Passió per Barcelona.
El misteri de les fonts Wallace de Barcelona: hi ha diversitat de comentaris referent a les seves ubicacions de tal lloc o d’altri, o que de sobte van desaparèixer. Tot un misteri. Sols desitjo que l’Ajuntament de Barcelona es faci càrrec de resoldre el “misteri” que envolta aquest petit patrimoni, testimoni d’una època. Esperem que la raó de les “desaparicions” sigui perquè s’està fent una bona tasca de restauració, recuperació i localització i que la Ciutat pugui gaudir, un dia o altri, dels dotze exemplars.
Referent a la font situada davant del Museu de Cera que ha desaparegut, he escrit a l’Ajuntament. Resto a l’espera de la seva resposta. El misteri continua…
“Fins al moment no s’ha localitzat cap document ni es tenen notícies de cap acte protocol·lari de recepció de les fonts per part de l’Ajuntament, ni hi ha constància ni cap registre als llibres d’Actes Municipals des de 1884 fins a 1890 on es faci menció de les fonts. Tampoc no tenim constància que cap publicació ni diari recollís la notícia de la recepció ni la instal·lació d’aquestes dotze fonts suposadament regalades a la ciutat. Una situació estranya, ja que un fet així hauria estat un esdeveniment ciutadà de rellevància. Pensem que la ubicació de 12 unitats d’aquesta magnitud hauria representat un impacte urbà notable.
Cal afegir que els originals que es conserven a Barcelona, a diferència dels d’altres ciutats, estan personalitzats amb l’escut local i una inscripció al·lusiva a l’empresa subministradora”.
Documentació: L’article sencer, sense extractar i amb les notes pertinents es pot consultar en versió digital al número 101 de la revista Barcelona Metropolis – Les Fonts Wallace, entre el romanticisme i el màrqueting – (Jordi Diaz Callejo de 5 novembre 2016).
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.