Etiqueta: Barcelona

La Porta d’entrada a l’Exposició 1929

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 29 Setembre 2023
Sense comentaris a La Porta d’entrada a l’Exposició 1929

Part III

Es pot apreciar la construcció del Palau Nacional i dels dos pavellons de l’entrada. Les quatre columnes de Puig i Cadafalch s’alcen presidint el final de l’avinguda Amèrica.

No hi ha ni rastre de les dues torres Venecianes, ni de l’ordenació de les voreres ni tan sols de la futura font central de la plaça, la Font dels Tres Mars.

Les Arenes

Ildefons Cerdà, dins del pla d’urbanització de Barcelona tenia previst la projecció d’una gran plaça per connectar Hostafrancs amb Barcelona.

La construcció de les Arenes (1899-1900), és el relleu “El Torín”, primera plaça de braus de Barcelona, on avui hi ha la seu central de Gas Natural, inaugurada el juliol de 1834, tancada l’any 1923 i enderrocada l’any 1944.

Les Arenes ha passat per moltíssims litigis d’interessos de firmes empresarials i financeres, d’especulacions, de projectes tant d’identitats públiques com privades, tot per exercir i mantenir el seu control. Ha sigut part viva i escenari de multituds d’actes de tota mena d’esdeveniments culturals, esportius, econòmics, històrics i polítics, com el famós míting del “Noi del Sucre”. Evidentment sense oblidar la seva principal finalitat: “Plaza de la celebración de la Fiesta Nacional” i finalitzant en “su última corrida el 19 de junio de 1977 con el diestro José Manuel Dominguin” …

Acaba sense cap mena d’utilització ni de servei durant més de trenta anys, per convertir.se en un altre centre comercial, això sí, conservant la seva façana taurina d’estil “almohade”.

El més important és que va definir dos eixos centrals: Un de circular que unia Creu Coberta amb la plaça i seguia cap al Paral·lel fins a arribar al Port. I l’altre que unia la plaça amb l’eix de la Gran Via per donar-li seguiment i continuïtat en direcció al Llobregat.

La Plaça Espanya

Els projectes d’urbanització o construcció de la plaça van des de 1890 al 1927. El primer projecte ja figurava, com ja hem dit, dins del Pla Urbanístic d’Ildefons Cerdà.

És a partir de la idea de celebrar l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, que durant el període 1913-1915 els dos arquitectes Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets i Vautravers, desenvolupant i dissenyant l’ordenació de la muntanya. L’any 1920 passa per una altra avantprojecte d’urbanització de la plaça per l’arquitecte i urbanista Ferran Romeu i Ribot. Entre els anys 1923-1926 segueix una altra reforma i millora, d’Antoni Darder i Marsà, que serà l’encarregat de la urbanització definitiva. Resoldrà portant a terme una activitat frenètica de les obres de construcció de la font, la plaça i de la porticada d’entrada al recinte de l’Exposició, l’any 1928.

Les estacions soterrades dels Ferrocarrils Catalans (costat Llobregat) i del Metro Transversal, a la plaça d’Espanya, varen ser inaugurades el mes de maig i de juny de l’any 1926 respectivament, en el mateix centra de la plaça.

**Futura entrada del metro i construcció dels hotels 1927-28…**

La Font

La font central de la plaça, simbolitza i representa les aigües fluvials o marítimes de la península Ibèrica, obra de Josep Maria Jujol i Gibert. Uns diuen que representant els tres mars: la Mediterrània, l’Atlàntic i el Cantàbric, i altres als tres rius que la creuen: L’Ebre, el Tajo i el Guadalquivir. D’aquí el primer nom original: Plaça de la Font dels Tres Mars, en simbolitzar en cada una de les tres cares, un dels tres mars que envolten la península.

Segons “la comisión del gobierno de Primo de Rivera” el nom de la plaça havia de ser: “Monumento a la raza hispana”. Uffff… Gràcies a la “providència” es va canviar per: Plaça d’Espanya.

Es varen construir quatre hotels, tots ells d’estètica similar, amb maó d’obra vista i de color rogent, que feien conjunt amb la plaça de braus de les Arenes.

L’arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí, els va dissenyar de tal manera que en finalitzar l’exposició fossin reconvertits en habitatges. Malauradament, anys més tard, a conseqüència del desastre del cop d’estat, el seu destí acaba sent molt diferent.

**Vista dels quatre hotels, les Arenes, la Gran Via, el Paral.lel, el palau de Comunicacions i Transports, les Torres Venecianes i la Font dels Tres Mars al centre de la plaça.**

Hotel núm. 1

O hotel del Rellotge, (1928-1990), amb torre central i rellotge, inspirat amb la Torre del Rellotge de la plaça de la Vila de Gràcia, que estava situat a la vorera nord, entre el carrer de Creu Coberta i Tarragona. Era l’hotel més gran de tot el recinte. En acabar la Guerra Civil és convertir, una part en caserna de la policia: “Cuartel de Belchite” i l’altre en “Instituto Nacional de Educación”. En els baixos, cantonada amb el carrer Tarragona hi havia “el economato de la policia nacional”.

S’enderroca (1990), amb motiu dels Jocs Olímpics del 92, per construir l’hotel Catalonia Barcelona Plaça. Avui plaça d’Espanya núm. 8.

Hotel núm. 2

(1929-2005). En acabar la Guerra Civil, es va destinar per tasques administratives de la policia nacional i per “el negociado del DNI y del pasaporte”, d’un ambient rònec, patètic, inhòspit i poc hospitalari… on es destil·lava un cert “ferum de naftalina”, propi de les comissaries policials del franquisme. Finalment, es va enderrocar 2005, per construir l’edifici de la comissaria dels Mossos i de l’Institut Català de Trànsit. Avui plaça d’Espanya núm. 1.

Hotel núm. 3

Junt amb l’hotel núm. 4 han resistit al pas del temps. Avui plaça d’Espanya núm. 5, cantonada Creu Coberta. Els antics baixos on avui hi ha la seu de l’Institut Municipal d’Educació i la biblioteca Artur Martorell, hi havia les termes i els primers banys públics municipals de la ciutat. Servei d’escriptura, dactilògrafes, telèfons, perruqueria, massatges, lavabos, piscines i dutxes circulars, separats evidentment, per dones i homes. A l’any de la clausura de l’exposició els banys també, varen tancar.

Hotel núm. 4

Avui institut de Secundària – l’Escola Francesc Macià, Plaça Espanya, núm. 2 i 3. Abans Grupo Escolar Calvo Sotelo y Colegio Victor Pradera (nois).

L’avinguda Amèrica

La llum va ser el fil conductor del projecte urbanístic i ideològic de l’Exposició:

– El Ratxós de Llum del Palau Nacional

– La Font Màgica

– Les Columnes de Llum que flanquejaven l’Avinguda Maria Cristina, que donaven un sorprenent resultat de llum i d’esplendor d’estil Art Decó.

La plaça de l’Univers

Un espai dissortadament perdut, on l’enginyer Carles Buïgas va projectar un conjunt monumental de fonts i brolladors, on el visitant s’endinsava dins d’un món màgic d’aigua, llums i colors 1929-1937. Durant la Guerra Civil patir diversos bombardejos, que van fer impossible la seva reconstrucció.

La Torre de la Llum de 50 metres d’alçada donava entrada amb un triple arc, a la plaça de l’Univers situada entre els palaus de Comunicacions i Transports i el Palau de l’Art Tèxtil. En una nova reordenació integral de la plaça, s’enderroca l’any 1984.

**Plaça de l’Univers**
***A l’esquerra el palau de Comunicacions i Torre de la llum, al fons el palau d’Art Tèxtil i el palau de Projeccions i al centre la font i brolladors.***

Palau Nacional

La joia de la corona !!! És un projecte inicial de Puig i Cadafalch i de Guillem Busquets, construït entre el 1926 i 1929. Des de l’any 1934 Museu Nacional d’Art de Catalunya – MNAC. L’any 1920, Puig i Cadafalch, dissenya i projecte amb tot detall el “Palau de l’Art Antic“, més endavant “Palau de les Nacions“.

La Font Màgica

Conjunt de llum i aigua, construïda en el lloc on estaven les columnes de Puig i Cadafalch, obre de Carles Buïgas.

Torres Venecianes

Són dues torres bessones que marcant l’accés al recinte, totalment ornamentals de 47 metres d’alçada. Estava previst el seu enderrocament en finalitzar l´esdeveniment. Des d’una d’elles es controlava tot el joc de llums i d’aigua de l’Exposició.

Pavellons i estands

Hi van participar més de vint països europeus, expositors privats del Japó i dels Estats Units i altres empreses públiques i privades.

No hi van assistir els països llatinoamericans, per coincidir en les mateixes dates amb “La Exposición Iberoamericana de Sevilla”…

Els Pavellons i els seus canvis

Dins de l’actual fira, situats entorn de l’avinguda Reina Maria Cristina: Pervivència de la tradició…

Palau de Comunicacions i Transports (núm. 1):

D’estil neoclàssic, situat a l’esquerra de la plaça Espanya, la part posterior dona a la plaça Univers. Avui hi trobem l’oficina de Turisme. L’any 29 si van exposar petits vaixells, automòbils, tramvies i fins i tot locomotores de tren, que van ser transportades per la via temporal instal.lada des del port al llarg de tot el Paral·lel fins a la plaça Espanya.

El Pavelló va ser visitat per l’enginyer electrònic italià Guglielmo Marconi, propulsor de les comunicacions radiotelegràfiques i de la llei Marconi, que relaciona les antenes i la distància dels senyals de transmissions per ràdio.

Després de la Guerra Civil, l’exèrcit el fa servir com a magatzem.

Palau de la Pedagogia, Higiene i d’Institucions Socials, 1927

Obra de Josep Maria Jujol, situat a la dreta de la Plaça.

Després es canvia el nom per Palau del Vestit o del Treball. Inicialment, estava coronat per una gran cúpula que va ser enderrocada l’any 1935. En l’època franquista el palau es va enderrocar, salvant.ne la façana i la columnata frontal, per unir.lo amb el Palau de la Metal·lúrgia. Més endavant se’l coneix pel pavelló Ibèria per ser l’antiga terminal d’Ibèria des d’on sortien els busos “llançadora” pel trasllat de passatgers de la ciutat a l’aeroport – 1952. Fins que l’any 1975 Renfe inaugura el servei ferroviari des de l’estació de Sants.

Palau de la Metal·lúrgia, Electricitat i Força Motriu

Amb cúpula polièdrica, situat a la dreta de l’avinguda Reina Maria Cristina. En acabar l’exposició l’espai va ser reconvertit en estudis cinematogràfics. Amb motiu de la inauguració de la Fira Internacional de Mostres de l’any 1969, es va remodelar tot el palau. De l’antiga façana, no en va quedar ni rastre, va ser una autèntica llàstima. Malauradament, en la majoria dels casos, en els canvis sempre sortim perdent en estètica, en integració visual i arquitectònicament malmetem autèntiques joies d’èpoques passades.

Palau de Projeccions (núm. 5)

Es trobava entre l’avinguda Rius i Taulet, l’avinguda Reina Maria Cristina i la plaça de l’Univers, davant mateix de la Font Màgica. El nom prové del fet de coincidir en el període de canvi del cinema mut al sonor. Hi havia diverses sales de projeccions de cinema i fotografia, la més gran tenia capacitat per a 1.800 espectadors.

Va ser enderrocat l’any 1960, per construir-hi dos pavellons: el Pavelló de Rius i Taulet i el Pavelló de Congressos.

El nom d’aquest últim pavelló és pel fet que l’alcalde Porcioles dona a conèixer la ciutat amb el lema: “Barcelona Ciudad de Ferias y Congresos”, d’aquí, es comenta, neix el nom del nou pavelló: Palau de Congressos.

Palau de l’Art Tèxtil (núm. 2)

Presidia la plaça de l’Univers – inicialment plaça de la Mecànica – de façana neoclàssica, de cos central renaixentista i quatre torres amb cúpules. Després de la Guerra Civil se li posa el nom de Palau Central, enderrocat l’any 1965.

L’any 1970 si construeix el Palau del Cinquantenari conegut, també, com a Pavelló del carrer Lleida, per celebrar el 50 e aniversari de la Fira Internacional de Mostres de Barcelona. L’any 1920, és celebrar la primera Fira de Mostres, al Palau de les Belles Arts del recinte del Parc de la Ciutadella (construït amb motiu de l’Exposició Universal de 1888), per iniciativa de la Cambra de Comerç, l’Ajuntament, la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya.

L’any 1932 es constitueix oficialment la societat Fira Internacional de Barcelona, declarada d’utilitat pública per la Generalitat de Catalunya.

Pavelló núm. 4 o de Rius i Taulet

Entre el Palau del Cinquantenari i el Palau de Congressos, al costat de l’Espai Bombers-Parc de Prevenció o Museu Històric dels Bombers de Barcelona. Durant la pandèmia reconvertit amb “vacunòdrom”.

**Plaça de l’Univers.** **D’esquerra a dreta: Palau de Comunicacions, Torre de la llum, Palau d’Art Tèxtil i el Palau de Projeccions. Al centre la font i brolladors.**

Els pavellons al voltant de la Font Màgica

– Pavelló Alemany o pavelló Mies van der Rohe: dissenyat per Ludwing Mies van der Rohe i Lilly Reich, situat davant la Font Màgica. Va ser construït per l’exposició i desmuntat l’any següent, i reconstruït, de nou, en la dècada dels anys 80. (Vegeu part IV)

– Pavelló d’Itàlia: davant de la Font Màgica, i enfront del pavelló d’Alemanya.

Va representar l’aparador idoni per les intencions feixistes del “Duce” per convèncer i obtenir un ampli consens de la creixent ideologia que representava la nova Itàlia.

Entre els anys 1960 i 1980, se li va donar un nou impuls. Després cau en desús i anys més tard va ser substituït per l’actual edifici en forma d’hangar. Ara s’està estudiant recuperar el seu espai per a usos esportius.

– Palau de Victòria Eugènia: situat a la dreta de la Font. (núm. 7)

– Palau d’Alfons XIII: situat a l’esquerra de la Font. (núm. 6)

Són els únics palaus que es varen projectar fora de la “Secció General de l’Exposició”.

Tots dos són dissenyats per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Edificis idèntics, situats simètricament, varen ser els primers edificis a construir.se, entre els anys 1918 i 1923.

No són pròpiament palaus, sinó dues naus de grans dimensions, de façanes cegues, sense finestres ni obertures, sols tenen unes claraboies al sostre, com a únics punts d’il·luminació.

Palau de l’Art Modern, després d’Alfons XIII

Inicialment, eren els pavellons anomenats de l’Art Modern i de l’Arquitectura. L’any 1926, es canviaran el nom en honor als reis. El “de Alfonso XIII”, dedicat a la Construcció, i el de “Victoria Eugenia” es destina a aquells països que no tenien pavelló propi. Estan situats en la plaça de les Belles Arts, després plaça de “los Reyes”, torna a canviar pel de “marqués de Foronda”, i actualment en honor a l’Arquitecte és la Plaça de Josep Puig i Cadafalch.

Estèticament, envolten la plaça de Carles Buïgas, i donen potencia i esplendor visual a l’eix principal que és el Palau Nacional.

**Palau l’Arquitectura, després de Victòria Eugènia**

La inauguració el 19 de maig de 1929, va ser presidida, pel rei “Alfonso XIII” i en presència “del dictador”. L’inici de la “Gran Depressió” que culmina amb el dimarts negre o “crac de la borsa de Nova York” va ser un factor important pel que fa a la manca de visitants. Així i tot, van visitar Barcelona més de 3.000.000 persones. Llavors la Ciutat tenia uns 875.000 habitants. Amb un cost estimat d’uns 200 milions de pessetes, 190 milions aportats per l’Ajuntament de Barcelona i 10 pel govern espanyol, amb un dèficit de 180 milions de pessetes, uns 300 milions dels actuals euros.

Va finalitzar el dia 15 de gener de 1930.

… Els barcelonins van estar pagant durant 34 anys, el deute. Per eixugar el dèficit es varen crear uns segells especials en la correspondència de correus d’obligat compliment.

Alfons XIII, el dia de la inauguració de l’Exposició el 19 de maig de 1929, al pavelló *Mies* *van der Rohe*

Es va construir una via fèrria provisional, que travessava tot el Paral·lel, per a transportar els materials des del Port fins a la plaça d’Espanya. Es va millorar el clavegueram, es va canviar l’enllumenat de gas per l’elèctric, s’amplia línies de busos, tramvies i metro. Es construeixen quatre hotels a la mateixa plaça d’Espanya expressament per l’ocasió. Molts dels seus edificis i pavellons, encara es conserven avui dia. D’una pedrera neix el teatre Grec, inspirat en el d’Epidaure. És finalitzant les obres de la plaça de Catalunya, Tetuan, Letamendi i Urquinaona. Es reforma el Barri Gòtic, i molts edificis de la Via Laietana. S’allarguen la Gran Via i la Diagonal. Es construeix el nou edifici de Correus i es va reconstruir i ampliar l’estació de França. Barcelona fa un canvi espectacular.

Avui encara gaudim aquest valuós llegat del 1917 de Llum, aigua i color.

Amb motiu del Centenari – Horitzó 2029 – està en estudi/projecte una àmplia remodelació urbanística amb grans transformacions, com el futur del barri de Bon Pastor, el nou ús de la Model i els canvis de tot l’espai de Fira de Montjuïc…

Esperem …a veure què ens ofereix el nou inquilí del consistori… Diuen que és una manera de passar pàgina del 1929, amb la mirada posada en el futur…

Documentació: Barcelofília: Enric Comas, Emilio Gómez, Francisco Arauz, Miquel Pacha, Joanot Pascual, Maite Mar, Jaume Mas, Ramón Vilalta. / Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics / Manuel Marina, guia local /Arxiu Històric del COAC /Arquitectura Catalana. Cat / Històries de Barcelona.

Fotografies: particulars / Barcelofília / Pinterest/ Zerkowitz/ CRAI – Biblioteca Pavelló de la República / AFEC

Etiquetes Barcelona, Història, Itineraris, S. XX

Viatges i itineraris

“Pich i ponades”

Expo 29

Part II

Donat el gran esdeveniment i record, que va suposar l’avenç per la ciutat de Barcelona, tant en el terreny econòmic, laboral, cultural i tecnològic l’Exposició Universal de 1888, amb la remodelació i creixement de tota la zona del Parc de la Ciutadella, es projectà una nova exposició per a la urbanització i remodelació, d’una altra part de la ciutat. Consistia a donar accés a un lloc aïllat de Barcelona, amb motiu de promoure el creixement de la indústria d’energia elèctrica. En aquest cas era annexionar la Muntanya de Montjuïc.

Inauguració prevista per l’any 1917, amb el nom de l’Exposició d’Indústries Elèctriques.

**Exposició d’Indústries Elèctriques Barcelona 1917**

Per iniciar el projecte i com impulsors de l’Exposició, varen ser nomenats comissaris de l’organització l’any 1913: Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat, que dimitirà dels seus càrrecs durant el pròxim cop d’estat; Francesc Cambó i Batlle, advocat, polític conservador, ministre del rei Alfonso XIII, i diputat a les Corts Republicanes; i Joan Pich i Pon regidor de l’Ajuntament de Barcelona, empresari del sector elèctric, i alcalde de Barcelona l’any 1935. D’aquest últim personatge, per mi desconegut, ha sigut el motiu perquè m’ha interessat efectuar la present ressenya.

Joan Pich i Pon (1878 Barcelona – 1937 París)

Curiós personatge. De família humil sense estudis i quasi analfabet, fou obrer i lampista de la creixent indústria elèctrica, protagonista de tot el canvi social que va representar el moviment obrer i laboral de l’època (la Canadenca 1919). Posteriorment, fa fortuna en aconseguir un important contracte municipal pel manteniment d’enllumenat de Barcelona. Propulsor de la indústria elèctrica a Catalunya i a la resta de l’estat, arribant a ser, també, propietari de diversos diaris i destacat polític.

Va assolir llocs importantíssims dins “de l’escala política”, gràcies als nomenaments a dit dels seus protectors polítics de Madrid. Es convertí en el personatge, que va ocupar més càrrecs polítics durant el “bienio negro”.

Regidor: 1905

Diputat: 1907-1911

De nou regidor: 1912-15

President de la Cambra de la Propietat Urbana: 1919

Fundador de la “Cooperativa de Fluido Electrico” (1920), juntament amb Josep Caralt i Santiago Güell, companyia que absorbeix l’any 1965 Hidroelèctrica de Catalunya.

És membre de l’assemblea nacional de la dictadura – 1927 / partícip del cop d’estat.

Iniciador de l’Exposició d’Indústries Elèctriques de Barcelona i posteriorment comissari de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929.

Durant la República serà subsecretari de Marina: 1934.

Governador general de Catalunya, després dels fets d’octubre (06-10- 34)

I Alcalde accidental: de gener a octubre de 1935.

L’edifici Pich i Pon

El prestigiós arquitecte, i també, comissari de l’Exposició, Josep Puig i Cadafalch, dissenya i construeix la Casa Pich i Pon, edifici situat en el núm. 9 de la plaça de Catalunya, cantonada Rambla Catalunya (edifici que tots hem vist i a la vegada desconeixem de quins van ser els seus orígens i el seu propietari inicial). On els pisos intermedis i la planta baixa són espais i locals de lloguer. Ha sigut i és la seu de les més importants firmes i companyies estatals i estrangeres. Va ser la seu de Caja Madrid. Avui hi trobem el Consolat del Canadà i la marca Desigual, entre altres. La planta superior va ser l’habitatge del propietari industrial i polític Joan Pich. Edifici catalogat com a casa de bé cultural d’interès local.

L’any 1921 és construir el primer àtic modern. El senyor propietari va decidir, que la seva residència i pis més senyorial seria el situat a l’última planta de l’edifici, i no al pis Principal com era costum dels senyors de l’època. Va ser el pioner d’una nova visió de poder en l’habitatge, per viure en els pisos superiors, amb grans finestrals donant lluminositat i creant espais diàfans, que arribarien a ser els més cotitzats.

L’edifici, segurament, és el menys conegut de tota la plaça, però s’han fet visites d’aquest primer àtic senyorial de la ciutat, per a redescobrir la seva essència, resultant ser dels més interessants pels nous arquitectes i seguir les petjades del famós mestre, que evidentment veuen i gaudeixen de l’estil i de l’obra d’en Puig i Cadafalch dels anys vint.

L’edifici conjuga l’estil barroc de la porta d’entrada i de les construccions neoclàssiques dels dos templets que la coronen. Originàriament, varen ser tres els templets que la coronaven.

El tercer templet estava situat al costat del Gran Hotel Colon, seu del PSUC durant la Guerra Civil, que va desaparèixer, l’any 1948, a conseqüència de l’enderroc de l’hotel i de la construcció de l’edifici de la torre bancària de Banesto; actualment propietat d’Amancio Ortega (Zara), i llogat a la cadena hotelera Iberostar.

**1922 amb els tres templets, també, amb el del costat de l’hotel Colon**

Els altres dos templets, de la cantonada amb Rambla de Catalunya, també varen desaparèixer a finals dels anys 60, amb el porciolisme. Es diu que varen ser destruïts per posar-hi en el seu lloc anuncis publicitaris visibles des de tota la plaça.

A partir de mitjans dels anys 30 les façanes i terrats dels edificis, eren llocs idonis per exposar anuncis publicitaris lluminosos, sobretot els que estaven ben situats en llocs cèntrics i comercials, especialment els edificis de plaça Catalunya, tot degut a la gran explosió de l’Exposició, que era dirigida a la indústria elèctrica, que impulsaven la publicitat exterior amb grans rètols de llums de neó.

**Avui, sols amb dos templets reconstruïts l’any 1982**

Mort el dictador i recuperada la democràcia es van recuperar els dos templets, l’any 1982, el tercer que fregava l’edifici del costat no va ser reconstruït.

Anècdotes del Sr. Pich

Membre del Partit Radical, que va entrar en una forta crisi deguda als escàndols de corrupció, especulació i d’estraperlo. El Sr. Pich, és obligat a presentar la seva dimissió i exili. Situació que va dur a la desaparició del partit, tot just iniciar-se la Guerra Civil.

Conegut com l’alcalde dels “gazapos”. Va ser un veritable mestre, per cometre múltiples confusions en els seus discursos i presentacions públiques pronunciant celebres i “famoses frases”. Conegudes com a “pich i ponades”, errors garrafals esperpèntics, que difonia en les seves intervencions, disparant frases i metàfores sense cap mena de sentit ni de comprensió – (actualment, també, tenim més d’un d’aquests personatges polítics que encapçalen un veritable podi d’honor insuperable; deu ser qulecom endèmic dins del món de la política).

Les seves pífies varen ser més populars que els seus encerts polítics. Segons La Vanguardia, existeix un llibre, amb un extens recopilatori de les seves frases més famoses: “La divertida incultura”. La seva ignorància va ser molt coneguda; ell mateix en més d’una ocasió deia: “No se leer ni escribir y tampoco se firmar, pero sé hacer mucho dinero”.

L’any 1921 era un dels homes més rics de la ciutat, però com hem dit parlant era tot un “perla”. En ensenyar el seu palau, i voler presumir d’arquitecte i de casa, enfront l’alta burgesia barcelonina i sense amagar els seus orígens va deixar anar. “esta casa me ha costado un huevo”, davant l’estupefacció de les senyores, o va voler arreglar dient: “pero un huevo de la cara”. I en referir.se als punts de llums del sostre, es descriu com a: “puntos de luz genitales”. Als materials i de les parets insonores deia: “las paredes no tinenen malas condiciones acuáticas”.

Podia arribar a ser divertit, alhora esgotador i del tot incomprensible. Les “pich i ponades”, vistos els darreres debats polítics, no tenen res a envejar de les “bifias ni de las bofias, porque todos somos hermanofroditas y son del alcalde, el alcalde”.

Segons La Vanguardia, altres personatges famosos sense sortir de l’alcaldia de Barcelona coneguts per les seves frases eloqüents són: Pasqual Maragall i Joan Clos. També existeix la coincidència que amb ells tres, Barcelona es va fer gran i es va donar a conèixer a la resta del món. Van aconseguir tres grans esdeveniments per la ciutat: L’Exposició del 29, els Jocs Olímpics del 92 i el Fòrum de les Cultures del 2004.

L’Exposició del 29

L’any 1915, es presenten tres avantprojectes per remodelar i acostar Montjuïc a la ciutat, dirigits per tres grans arquitectes:

– Josep Puig i Cadafalch, serà l’encarregat de remodelar la part baixa de la muntanya. El sector Oficial i Nacional. Malauradament, Puig i Cadafalch només va poder realitzar l’estructura bàsica d’aquesta part baixa, pel fet que la dictadura va foragitar tot projecte innovador.

– Lluís Domènech i Montaner, efectuarà les obres de la part alta de la muntanya. La secció o sector Internacional.

**Pavelló d’Arts Gràfiques- avui Museu d’Arqueologia**

Enric Sagnier i Villavecchia, es reserva les obres de Miramar, amb la remodelació del sector Marítim. Que finalment no és dura a terme, en el seu lloc es va construir instal·lacions d’equipaments diversos.

La primera idea fou un estudi dissenyat per Ildefons Cerdà, l’any 1872, per integrar la muntanya dins del nou Pla urbanístic de la ciutat.

Com ja hem comentat l’any 1913, el lloc escollit, finalment, és la muntanya de Montjuïc, descartant El Gran Bosc del Besòs, la Plaça de les Glòries, o la Barriada de Galvany.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial de 1914, L’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, es fa del tot inviable.

Aquesta iniciativa que va sorgir a instàncies de la Mancomunitat, se l’apropia el “gobierno”, per sortir del bloqueig econòmic existent, i poder resoldre infinitats de problemes d’ocupació laboral arreu “del Estado”. Aprova la viabilitat del projecte i reprèn la iniciativa a finals de la Gran Guerra… S’estima que varen arribar més de 200.000 emigrants, la majoria de Múrcia i Almeria. És quan s’inicia el barraquisme davant del front marítim de Montjuïc, Sant Andreu, al litoral del Poble Nou, Bon Pastor, Baró de Viver i a la Barceloneta.

**Barraquisme, temps de repressió i racionament**

En principi les obres finalitzen l’any 1923, però “el golpe de estado de Miguel Primo de Rivera” del mes setembre, en plena i nefasta instauració de la “dictadura” es tornarà a capar l’esdeveniment i es proposa la seva inauguració pel 12 d’octubre de 1926 (???).

Finalment, es farà coincidir la inauguració amb “La Exposición Iberoamericana de Sevilla” l’any 1929, amb el nom d’“Exposició Internacional de Barcelona”.

Com a dada curiosa: durant la celebració dels XXV Jocs Olímpics de Barcelona 92, també es fa coincidir conjuntament amb: “La Exposición Universal de Sevilla 92”…(???)

El nou règim elimina qualsevol signe d’identitat catalana i va espanyolitzar-ho tot.

Canvia el nom del recinte Iberona, en homenatge als ibers i de la unió de les paraules Ibèria i Barcelona, pel de “Pueblo Español”.

També es va canviar el nom de la “Plaza de España”. Inicialment, quan Josep Maria Jujol, construeix la font al centre de la plaça, es proposa el nom de: Plaça de la Font dels Tres Mars en homenatge als tres mars que envoltant la península.

L’avinguda d’Amèrica, que anava des de les Torres Venecianes, a l’inici de la plaça d’Espanya fins a les Quatre Columnes jòniques de Cadafalch, també canvia de nom pel de “Avenida de la reina Maria Cristina”.

1929 – **Palau Nacional – Avd. Amèrica – sense les Quatre Barres**

L’any 1928 enderroquen les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch (que simbolitzen les Quatre Barres de la Senyera Catalana), on si construeix la Font Màgica de Carles Buïgas i Sans. Fins a l’any 2010 no foren reconstruïdes i ubicades, de nou, a pocs metres del seu lloc original, com a recuperació i símbol d’Identitat Nacional Catalana.

En tot aquest “merder”, i el cop d’estat de l’any 1923, es va reorganitzar l’exposició, amb tres noves temàtiques: Indústria, Esports i l’Art. Deixant de banda el tema original de les elèctriques.

Puig i Cadafalch va ser apartat del projecte per ser el President de la Mancomunitat, per les seves idees i vinculacions a altres organitzacions catalanes. Va ser substituït pel “marquès de Foronda – grande de España por ejercicio y servitud al rey Alfonso XIII”, com a organitzador, i Pere Domènec i Roura com a mestre d’obres i arquitecte.

Amb el temps, Franco fins i tot va arribar a inhabilitar Puig i Cadafalch com a arquitecte…

Llocs a tenir present durant la inauguració:

Palau Nacional: Una de les icones del “skyline” de la Ciutat comtal, sens dubte, és el Palau Nacional amb els feixos de nou potents reflectors de llums, instal·lats a la galeria perimetral de la Sala Oval visibles des de qualsevol punt de la ciutat. Nou són el nombre de focus escollits, tants com lletres té la ciutat de Barcelona, acompanyats, per la Font Màgica, dissenyada per un jove enginyer barceloní Carles Buïgas, que va aconseguir meravellar a tot el món.

La Foixarda: Parc d’atraccions situat darrere del Poble Espanyol, que es va desmuntar i tancar en finalitzar l’exposició. Gràcies a l’èxit obtingut, el novembre del 29 es va fer l’estudi per la construcció d’un parc d’atraccions permanent, aprofitant les instal·lacions i la bona acollida de visitants de l’Expo, com a reclam turístic.

Maricel Park: L’Exposició Universal va tancar les portes a principis de l’any 1930 i el 14 de juliol de 1930, s’inaugura el nou parc permanent, entre Miramar i l’estació del funicular amb el nom de Maricel-Park, de més de 75.000 m2. Amb les atraccions més modernes de l’època, tobogans, muntanya russa, cascades, restaurants, pista de gel, sales per a grans festes i activitats artístiques, combats de boxa, balls i tota mena d’actuacions dels artistes més famosos del moment.

El 1936, en esclatar la “guerra incivil”, i a conseqüència dels bombardejos de l’any 37, es va decidir tancar-lo, pel risc que suposava. Desgraciadament en finalitzar la guerra, va esdevenir un gran deteriorament de la zona i la proliferació del barraquisme no va donar lloc, mai més, a la seva reobertura. Però va ser el precedent per obrir un nou parc l’any 1966.

El castell es va construir no per defensar els atacs enemics invasors d’altres contornades estrangeres o nacionals, sinó per controlar i reprimir la mateixa ciutat de Barcelona de les seves revoltes o demandes internes.

El primer fortí, en forma de quadrilàter de pedra i fang es va construir sota les ordres de Felipe IV, l’any 1640.

Un altre Felipe, el V, ordena construir la “ciudadela militar”- 1715/16, on avui coneixem com a Parc de la Ciutadella, i també reconstruir el Castell de Montjuïc, per controlar la ciutat, després de la derrota de l’Onze de Setembre de 1714.

Malauradament, el Castell ha sigut, testimoni de constants escarnis, repressions, revoltes, tortures i afusellaments, amb milers de víctimes i de màrtirs, molts d’ells els tenim incrustats a la retina. Amb judicis i tribunals militars arbitraris, partidistes plens d’odi i d’irregularitats. S’han sol·licitat moltíssimes revisions d’aquests judicis sumaríssims. “El estado” i els “diversos gobiernos”, per negligència o estupidesa han confós la llibertat del pensament innat del seny i del dret d’oposició, amb l’acusatori crim de “maltractar la famosa unidaz”.

Els casos més flagrants han sigut el del pedagog Francesc Ferrer i Guardia (13 d’octubre de 1909), i el del president màrtir Lluís Companys i Jover (15 d’octubre de 1940), sense oblidar que en aquest escabrós indret, tan sols en època franquista, es varen executar a més de 4.000 presos republicans i catalanistes… Fins a l’any 1960 va ser presó militar.

Documentació:

Enciclopedia.cat / notes de premsa La Vanguardia.com / Institut d’Estudis Catalans / Dossiers de premsa de l’Ajuntament de Barcelona / Recuperar Montjuïc/ La Barcelona de antes /Barcelofilia / Altres Barcelones / Barcelona Memory…

Fotografies: pròpies i visites / Arxiu fotogràfic / la Barcelona desapareguda /Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Etiquetes Barcelona, Biografia, Castells, Exposicions, Feixisme, Història, Itineraris, Memòria, Migració, Modernisme, Política, S. XX

Establiments singulars Viatges i itineraris

Un segon tram històric del Funicular de Montjuïc

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 25 Agost 2023
1 comentari a Un segon tram històric del Funicular de Montjuïc

Part I

L’avinguda del Paral·lel té una porta secreta, per endinsar-se a la muntanya de Montjuïc, a través d’un transport històric. L’Exposició Internacional del 29, va transformar la Muntanya, i fer accessible el seu espai a la ciutat. Un mitjà de transport per cable, que s’inaugurà el 24 d’octubre de l’any 1928.

Al mateix temps, també s’havia d’inaugurar el telefèric del Port, que arriba fins als antics estudis de televisió de Miramar, per enllaçar l’Exposició d’Indústries Elèctriques amb la zona marítima i portuària. L’enginyer Carles Buïgas i Sans l’any 1926, inicia el projecte i comença a construir-lo, l’any 1928, per inaugurar-lo durant l’Exposició del 29, però per manca de fons no es va finalitzar la seva construcció fins a l’11 de setembre de 1931. Sí que va fer realitat, durant l’Exposició, la Font Màgica, que el va fer famós, i les Fonts i Brolladors de la plaça de l’Univers.

**Exposició d’Indústries Elèctriques 1917**

**Aeri** – **Moll de Sant Sebastià a Miramar**

Un fort moviment catalanista i noucentista, veia un espai del tot desaprofitat, on l’ocupació i la presa del castell pels militars, feia evident un canvi d’orientació per connectar la ciutat a la muntanya.

La majoria dels ciutadans desconeixem que aquest funicular tenia dos trams

El primer tram, d’uns 760 metres de longitud, connecta l’Avinguda del Paral·lel amb l’Avinguda de Miramar, a molt curta distància d’instal·lacions culturals i esportives de la ciutat: la Fundació Miró, el Palau Sant Jordi, l’Estadi Olímpic, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i, a la vegada, poder efectuar un fantàstic passeig pels jardins i miradors de tot l’entorn interior del Parc.

Una bona manera d’arribar al Castell de Montjuïc – (construït durant la revolta contra Felipe IV en plena Guerra dels Segadors l’any 1640) – era utilitzar el segon tram del funicular, avui inexistent, i del que queden molt pocs vestigis. Aquest recorregut és el mateix que avui, més o menys, realitza l’actual telefèric. Remodelat l’any 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics, i reformat per última vegada l’any 2005, des d’on podrem gaudir, d’unes esplèndides vistes de tot Barcelona.

Ens centrarem en aquest segon tram, que fou inaugurat el 23 de juliol del 1929, i finalment tancat el 12 de gener de l’any 1981.

El projecte tenia tres fases: dues línies o trams, de dos funiculars, amb estacions separades per uns 10 metres de desnivell, i unides per la primera escala mecànica de la ciutat. La primera estació està situada a l’avinguda del Paral·lel, des d’on hi havia el projecte de la tercera fase: la construcció d’un prototip de tramvia subterrani que enllaçaria amb l’estació del metro del Liceu, a la Rambla, de la llavors línia: Lesseps-Liceu.

**Primera escala mecànica** **de la ciutat**

L’estació del Liceu fou inaugurada l’any 1925. La línia coneguda com a Gran Metro de l’any 1924, entre la plaça. Lesseps i plaça de Catalunya; és la línia més antiga de la ciutat.

Aquest segon tram transcorria per “zonas polémicas”. Es van demanar moltíssims permisos i autoritzacions per la seva construcció: “al ministro de la Guerra, a Capitania General, al Capitán General de la Cuarta Región Militar, al Gobernador Civil, al Gobernador Militar de Barcelona y al Gobernador del castillo”.

L’autorització de construcció d’aquest segon tram havien de complir una sèrie de requisits molt especials. L’exigència d’aquestes condicions era una ordre directa de “La Capitania General”.

– L’alçada de les instal·lacions no podien sobrepassar el dipòsit d’aigua situat a les rodalies del castell.

– Per evitar qualsevol intent d’invasió al castell, els materials havien de ser d’escassa resistència i de ràpida destrucció.

– Sota l’estació superior i a les voltes dels túnels es va construir una cambra subterrània, per posar-hi explosius per dinamitar l’instal·lació, “en caso de que fuera necesaria su destrucción por causa de fuerza mayor (?)”

– També és construir un “cercado o verja de alambre de espino, que seguirá la línea, y todo el entorno del castillo, con el fin de evitar el acceso del público a la carretera militar y parte privada del castillo”. “Todo ello, por cuenta y riesgo del concesionario”. El cost total de construcció fou de 961.837,75 pessetes.

**Es pot visualitzar el filat que seguia la línia**

Finalment, el mes d’agost, es va donar el vistiplau, de tota la caterva de “Servicios Teécnicos, Capitania General, Comité de la Exposición, i altres Delegacions, Coorporaciones etc”. Després de vint-i-tres dies “en la Delegación de Obras Públicas se formalizó la concesión, otorgamiento e iniciación de las obras mediante escritura ante notario”…

Per fi el 5 de gener del 1929, previ abonament d’una fiança, de 26.995,40 pessetes, “para garantizar el cumplimiento de las obligaciones” varen començar les obres del segon tram.

**Estació superior del segon tram – avui enderrocada**

Durant la Segona República el funicular va experimentar un creixement en els seus ingressos més que acceptables. No es van encarir els preus, el que va propiciar un fort augment en el nombre de visitants i d’excursionistes; amb nombrosos espais d’esbarjo i “merenderos”. També, ajudar i afavorir moltíssim la creació del parc d’atraccions Maricel-Park i la recuperació del castell per a la ciutat, que va permetre la seva conversió com a patrimoni històric i l’abandó de la seva funció de fortalesa militar i de presó. Malauradament amb l’esclat de la Guerra Civil i la perduda de llibertats el nou règim tornarà a recuperar la situació i la repressió militar al castell a la ciutat i al país.

**Atracció- estaba situada a la dreta del MNAC**

Al llarg de la seva existència, l’espai de la Muntanya, amb totes les seves instal·lacions, ha estat infinitat de vegades immersa en superar llargues dificultats i penúries per la seva subsistència i continuïtat. Fins i tot es va veure afectada previ la seva inauguració durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb plena inauguració amb el crack del 29. A voltes llargs períodes de crisis, es va arribar a suspendre tota la seva activitat; entre altres motius, per la Guerra Civil i en el dur període de la postguerra. Pels entrebancs de viabilitat com l’aïllament del país per adquirir matèries primeres i materials de reconstrucció. Per les dificultats econòmiques de la població, pels canvis constants de la situació del Castell, esdevenint en múltiples ocasions amb presó repressiva, tant civil com militar, tot sovint amb repressió obrera i d’altres d’identitat cultural i lingüística. El greu problema que va representar i representa el constant flux migratori d’altres regions de l’estat, i la seva integració cultural, ètnica i religiosa, va fer perillar la seva existència.

El parc d’atraccions abandonat i ocupat per la població més desfavorida i irrellevant, afavorí exponencialment el fenomen del barraquisme. Es varen arribar a comptabilitzar, en la dècada de 1950, més de 6.000 barraques, amb més de 30.000 persones. La precària situació i mala fama que envoltava tot l’entorn, va finalitzar amb un deteriorament i desprestigi de tota la zona i la muntanya és convertir en un espai de degradació marginal.

Els anys 1964-65 es va fer un gran esforç per remodelar la situació, especialment d’aquesta segona línia. Es va projectar un estudi per la construcció de 1.200 habitatges, per rehabilitar l’espai i fer més rendible la instal·lació. Aquest projecte, mai es va assolir. Es convertí en un transport precari i en constant deteriorament, només usat pels militars, pels familiars dels presos, i pels ocupants que malvivien en les barraques.

Posteriorment, la notable erradicació del barraquisme i el descens de l’ocupació militar, repercutir en un dràstic descens dels usuaris, fent inviable la seva activitat.

L’estat de les instal·lacions, el seu escàs manteniment, els canvis d’usos de mobilitat, amb el creixement dels troleibusos, dels autobusos urbans i la construcció del telecabina varen ser uns forts competidors. Conjuntament amb els constants canvis de l’accionariat i de les diverses companyes que varen regentar i dirigir les infraestructures, varen repercutir amb l’escassa rendibilitat del segon tram, disminuint els beneficis provocant el seu tancament definitiu el 5 de juny de l’any 1981.

L’únic que queda del funicular del segon tram és l’antiga estació inferior, situada a l’avinguda Miramar, amb les restes de les primeres escales mecàniques de Barcelona. Estació tancada i totalment abandonada. Certes veus reclamen convertir-la en un espai d’interpretació i memòria per a preservar i rehabilitar l’estació, juntament amb el seu itinerari d’uns 500 metres, que es pot resseguir fins a l’entrada del castell, on es pot apreciar, avui, algunes rajoles del paviment de l’antiga andana de l’estació superior.

Pels barcelonins i la resta de visitants de l’època, el funicular va ser una atracció més enllà de la mateixa Exposició. Incloïen les escales mecàniques de caoba, la cinta transportadora, similar a les dels actuals aeroports, que connectaven les dues estacions. Eren els més fidels visitants com si es tractés d’una altra atracció del Parc.

També existien aquestes cintes transportadores, avui desaparegudes, entre el passadís de connexió de l’estació de metro del Paral·lel i la del funicular.

L’Exposició d’Indústries Elèctriques, finalment es va inaugurar amb el nom de: l’Exposició Internacional de Barcelona -1929

Documentació

Visita efectuada agost de 2023

Betevé – secció: Va passar aquí, Josep Maâti Salvat / Ferran Armengol, professor de dret de l’UB / Manuel Marina, guia de cultura / Hemeroteca de la Vanguardia / Museu història de la immigració / Ara.cat / Arxiu Arquitectura – Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.

Fotografies: particulars / Alumni Universitat de Barcelona / MUHBA / Pinterest / Arxiu fotogràfic / AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

El petit funicular

Durant els anys setanta del segle XIX, sorgeix la primera idea de connexió entre la Rambla amb el Morrot, Can Tunis i part de la muntanya de Montjuïc.

Finalment, l’any 1884, amb l’augment de l’activitat portuària, el creixent del trànsit de mercaderies entre el port i les pedreres de la muntanya, i la construcció del nou cementiri, és quan s’impulsa els serveis de transports públics electrificats, descartant els de tracció animal.

El 24 octubre 1928 s’inaugura el funicular (primer tram), entre els carrers Conde del Asalto (Nou de la Rambla) amb Marqués del Duero (Paral·lel), fins al passeig de l’Exposició (Miramar)

El 23 de juliol del 1929 s’inaugura (segon tram) la línia del passeig de l’Exposició fins als voltants del castell.

A finals del mes de maig del 1929, s’inaugura un petit funicular que anava des de l’origen i final del tramvia de la línia núm. 61 (P. Catalunya-Exposició) del C/ Lleida amb el passeig de Santa Madrona, situat davant el Pavelló de la Caixa (en època de la República – de l’any 31 al 39 – l’edifici va ser utilitzat per a serveis socials, en acabar la Guerra Civil, i després passar al “Instituto Nacional de Previsión”. Actualment, des d’any 1984 és la seu de l’Institut Cartogràfic de Catalunya), fins a l’esplanada del Palau Nacional (MNAC), acabat l’esdeveniment el petit funicular es va desmuntar.

Restes de l’estructura del petit funicular, en total abandonament a tocar del Palau Nacional.

Els seus vagons van anar a parar al funicular de Núria. Avui, hi ha unes escales mecàniques, que es van construir amb motiu dels Jocs Olímpics del 92. En canvi, la línia 61 del tramvia continua el seu servei fins a l’u d’octubre de 1945. El perfil d’aquesta línia era: 95’50 mts. de longitud, 28,50 d’altitud i un pendent del 32%. Encara es conserva l’estructura de formigó del pont inclinat, i les parets de l’estació inferior, al balcó de l’estació superior i un extrem del carril d’encreuament. Malauradament, tot es troba en unes pèssimes condicions i ple d’escombraries. Totalment deplorable…

Altres dades

Gràcies a documents i a l’arqueologia (1948) provada de l’existència d’un assentament i d’un cementiri jueu, el significat del nom Montjuïc ve de “Muntanya o mont dels jueus”.

De les seves pedreres es va extreure les roques per la construcció de les muralles romanes i de les catedrals gòtiques de la ciutat.

Entre 1792 i 1798, el mesurament de l’arc del meridià, per establir el sistema mètric decimal es va efectuar entre Dunkerque i Montjuïc.

Documentació

Visita efectuada agost de 2023

Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.

Fotografies: particulars /AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Exposicions, Franquisme, Guerra civil, Història, Itineraris, Monument històric, S. XX

Galeries i museus

DORA MAAR, un viatge a Catalunya

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 16 Juliol 2023
3 comentaris a DORA MAAR, un viatge a Catalunya

Fa 90 anys, el setembre de 1933; Dora Maar – “Henriette Theodora Markovitch” – va visitar Catalunya. Avui podem redescobrir, les imatges d’aquell viatge gràcies a la troballa d’una capsa plena de negatius sense positivar, que un drapaire va trobar dins d’un moble vell, provinent de l’habitatge de Dora. Ara, les podem gaudir, amb altres reproduccions cedides temporalment a L’Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat.

A la mostra hi han 46 peces, dividit en tres temàtiques, que documenten la Catalunya dels anys 30.

La Gent: Infants, desheretats, pidolaires, cecs, bohemis, vells i tolits. Canalla malvivint en la misèria. Prostitució, captaires, rodamons, esgarrats, marginats i d’altres vianants excèntrics de les Rambles. De gent que fuig de la normalitat.

La Ciutat: Reflecteix espais de la ciutat, el moviment a la Rambla, a la Boqueria, del barri i barraques del Somorrostro. Capta l’energia dels venedors ambulants, paradistes, dependentes del mercat, i de la vida als barris marginals. També li crida l’atenció, les imatges dels nens rebruts, eixerits i esparracats, per ser tema afí a l’estètica surrealista.

La Costa Brava: Tossa de Mar i d’Agaró. Fotografia imatges típiques de pescadors i de la vida a les platges de l’entorn. Va arribar a conèixer una petita colònia d’estrangers pintors i altres artistes, d’intel.lectuals centreeuropeus, d’antifeixistes i jueus, que fugien de l’Alemanya nazi.

Hi ha exposada una fotografia dels pintors Pere Créixans i de Georges Kars.

Afortunadament, hi ha fotografies del xalet modernista “Casa Montseny”, d’un fort impacte visual i extremadament avantguardista. Estava situat on avui situem l’hotel, exclusiu, La Gavina. Desgraciadament, la falta de documentació, i el seu enderroc prematur, que va donar lloc a una urbanització, no ens ha deixat constància d’aquesta joia modernista.

Arran de la construcció de l’hotel, la zona rep el nom, fortuït, del torrent o riera d’Agaró, més tard passa a denominar-se, el que avui coneixem com S’Agaró.

Ens va deixar documents fotogràfics d’aquella societat, combinant imatges dels desheretats, amb artistes i d’intel·lectuals catalans i estrangers que havien creat el seu propi ambient. D’elements surrealistes, de causes polítiques, estètiques i revolucionàries, en definitiva causes en què ella militava dins de grups de l’esquerra radical.

També va fotografiar, i li va impressionar, l’obra de Gaudí: la Sagrada Família i el Parc Güel, entre altres.

Als anys 30 ja era una coneguda fotògrafa professional, especialista amb “fotos de carrer”, polifacètica intel·lectual, va ser una de les pioneres icòniques del surrealisme a França. De pares croats, neix a París l’any 1907, i és criada a l’Argentina, on aprèn el castellà. Aquest fet li facilitarà el contacte i la seva relació amb Picasso el gener del 36.

Quan Picasso l’abandona l’any 1946, pateix un brot psicòtic, com a conseqüència, també, dels mals tractes físics i psicològics rebuts. Gràcies a les seves creences religioses i dedicar-se plenament a la pintura, supera la malaltia. Els últims anys de la seva vida viu reclosa en un vell apartament d’una barriada de París. Morir l’any 1997, completament oblidada del món artístic. La seva família, sempre, es va oposar a la seva relació amb Picasso.

Documentació i fotografies extretes de la visita efectuada a l’Arxiu Nacional de Catalunya, i de la conferència inaugural a càrrec de la comissària Victòria Combalia Dexeus, assessora i crítica d’art.

DORA MAAR: mite o icona

Gràcies a ella tenim fotografiat tot el procés, importantíssim, de composició del Guernica.

La vida interior del Guernica – Evolució i reportatge, des de l’11 de maig fins al 4 de juny del 37, dels dibuixos de les diverses etapes, metamorfosis, canvis de les imatges, de les transformacions i correccions de les diverses postures dels personatges que va registrar fotogràficament.

En el museu Princesa Sofia, es poden veure el llegat i el testimoni de les vint-i-vuit fotografies que es conserven, amb els diferents mètodes empleats i retocs per la manca de llum que existia dins de l’estudi de Picasso.

Aquest mes de juliol, ara fa 86 anys, s’exposà per primera vegada el “Gernika”, al Pavelló de la República, durant l’Exposició Internacional de 1937 a París, en plena Guerra Civil Espanyola.

Amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics, tenim una rèplica de l’obra ubicada al que fou el seu emplaçament original al pati del pavelló reconstruït per l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1992.

**Va ser a la que pitjor va tractar Picasso**

A CaixaForum podeu accedir als dos documentals:

Picasso i la tauromàquia, per poder seguir la seva passió, en el món dels “toros”, i el que va representar en tota la seva obra.
Dora Maar, entre la llum i l’ombra, on seguir a través de les seves fotografies i pintures, la seva revelació com a gran artista, així com descobrir la dona polifacètica a la recerca de la veritat i l’absolut.

Etiquetes Barcelona, Biografia, Catalunya, Feminisme, Fotografia, Guerra civil, Història, II República, S. XX

Galeries i museus Viatges i itineraris

La Barcino Romana

Les quatre portes de Barcino

Sota el mandat d’August, es va triar el turó, que a l’edat mitjana es va denominar Mont Tàber, per la construcció i fundació de Barcino. Era un lloc ben comunicat, cap a l’interior del territori peninsular, amb un port proper a la desembocadura del Llobregat, d’època ibèrica (Barkeno), que comerciava per la Mediterrània, i que potser explicaria el nom de Bàrcino.

Els romans havien arribat dos-cents anys abans en ple conflicte amb els cartaginesos per controlar Ibèria, a la que els romans denominarien Hispana. Bàrcino era una colònia romana de la Hispània Citerior, amb capital a Tàrraco.

Porta Praetoria

El conjunt emmurallat de la ciutat que avui podem visitar és el corresponent a la muralla aixecada a finals del S. III dC principis del IV dC.

Va ser una muralla feta per reforçar l’anterior, corresponent al S. I aC, amb la fundació de la colònia.

El nom complet de Bàrcino és: Colònia Iúlia, Augusta, Faventia Paterna Bàrcino. Va ser fundada en algun moment entre el 10 i el 15 aC.

El primer emplaçament romà es va establir en el petit turó, el punt més alt està situat al carrer Paradís, just on es troba el Centre Excursionista de Catalunya, i on es pot veure les quatre columnes del Temple d’August.

És construir un campament fortificat, utilitzant la fusta dels arbres del bosc dalt del turó. Els campaments s’estructuraven amb dos eixos centrals: Cardo maximus (Eix nord-sud) i Decumanus maximus (Eix oest-est), que es creuaven perpendicularment i altres eixos paral·lels que el dividien en quadrants. Aquest model servia igualment per altres colònies. En el cas de Bàrcino aquests eixos no es corresponen exactament amb l’orientació geogràfica cardinal…

Els materials usats en la construcció de les muralles ens han permès constatar que provenien d’una pedrera molt propera, situada a Montjuïc.

Bàrcino tenia quatre portes d’entrada, obertes en la muralla del s. III-IV aC i que corresponien també amb les que hi havia en la muralla del S. I aC. Són les que anirem a ‘veure’ i situar durant la visita.

1. Porta Praetoria

Situada davant de l’actual Plaça Nova, al cantó sud de l’avinguda de la Catedral. És la porta oest. Podem veure les dues torres cilíndriques, que franquejaven les portes d’entrada a la ciutat. Per aquí s’accedia al “Decumanus maximus”, que conduïa al “Fòrum”, i seguia fins a arribar a la porta “Decumana”, al carrer Regomir.

Al costat de la porta d’entrada podem veure les restes de l’aqüeducte romà per al proveïment de l’aigua. Són unes restes reconstruïdes l’any 1953, amb motiu del Congrés Eucarístic de Barcelona.

2. Porta Principalis Dextra

Seria la porta sud, o porta de Tàrraco, si ve com us he dit no exactament orientada al sud, sí a Tàrraco que està al sud de Bàrcino. Per aquí s’accedia al Cardo maximus. Es trobava entre els carrers del Call, Boqueria i Avinyó, enfront de l’actual carrer de la Boqueria, que porta al mercat del mateix nom. Per aquest punt sortia el ramal per la costa de la Via Augusta, en direcció a Tàrraco.

Call / Boqueria / Avinyó

3. Porta Principalis Sinistra

És la porta nord, porta Major o “Porta de Baetulo”, en l’actual plaça de l’Àngel, antic carrer de la Baixada de la Presó (fins al 1958). S’accedia al “Cardo Maximus”, eix que coincideix molt exactament amb l’actual carrer de la Llibreteria, paral·lel al carrer Sant Jaume. En litografies del S. XIX d’aquesta plaça encara es poden veure les restes d’una de les torres que franquejaven aquesta porta. També es pot veure en aquestes litografies la petita escultura d’un àngel, en la façana d’un edifici, d’aquí el nom de la plaça.

Porta Sinistra o “Baetulo” i Plaça de l’Angel 1918

4. Porta Decumana

La porta est, situada a l’actual carrer Regomir, just en l’edifici o antic Palau del Patí Llimona. És conservant les restes que queden de l’antiga “Porta de Mar”. De fet, el petit arc que veiem correspon al pas de vianants. Totes les portes de Bàrcino tenien tres entrades, una central més gran per a carruatges i animals, i dues laterals per a vianants. Aquesta era la porta principal d’entrada de les mercaderies a la ciutat, que arribaven amb vaixells per mar.

En la confluència dels dos eixos principals, avui la plaça de Sant Jaume, s’ubicava el “Fòrum”.

Columnes romanes i les restes del temple d’August, de finals del S. I aC. construït en època de Tiberi. Avui es poden visitar en l’interior del Centre Excursionista de Catalunya. Fou la part central de “Forum”, situat en el cim del Mont Táber.

Columnes d’August

A finals de S. XIX, amb les obres de reconstrucció de l’edifici del carrer Paradís núm. 10, es troben tres columnas. Una quarta columna estava exposada a la Plaça del Rei i fou incorporada més tard, al conjunt de les altres tres.

El Museu d’Història de Barcelona – MUHBA – situat en el cor de la Barcelona antiga, gestiona varis dels Centres Patrimonials de la Ciutat

La Casa Padellàs, edifici que es va traslladar pedra a pedra, l’any 1931, des del carrer Mercaders, fins a la plaça del Rei, cantonada amb el carrer Veguer, a conseqüència de l’obertura de la Via Laietana. Amb les obres del nou emplaçament és descobrir restes de l’antiga Barcino. Que va originar el projecte de la seu principal del MUHBA. És visita obligada.

Casa Padellàs – MUHBA

Recorregut pel perímetre emmurallat de Barcino

Llocs d’interès que hem pogut visitar al llarg del recorregut:

Centre Ocupacional Sínia, Carrer Banys Nous, 16. Molt amablement, els membres del centre, ens ensenyen unes de les parets de l’edifici que són les restes de les muralles molt ben conservades. Podem apreciar la seva alçada d’uns 14 metres i d’una profunditat, entre dos i tres metres. També hi ha un gran pou que servia com dipòsit d’aigua o graner. En aquest indret estaven ubicades les torres núm. 66 i 67.

– Carrer del Call, núm. 3 dins d’una bijuteria, podem observar un magnífic tram de la muralla, amb una imponent resta d’una torre – la núm. 62 – de defensa de l’antiga muralla i el fosso, que correspon al reforç de la muralla del S. III, on es van utilitzar materials diversos. S’han trobat, inclús restes procedents de monuments funeraris. En el núm. 5 del mateix carrer, es pot veure com sobresurt de la façana restes de la muralla fundacional, que se suposa, que transcorria el camí de ronda, un pas que permetia transitar, a peu, per tot el perímetre superior de la muralla.

– Pati Llimona, on es pot visitar un tram, a l’interior del Palau, de 17 metres de muralla i les excavacions del subsol on podem veure les restes d’unes termes femenines del segle I, en concret l’espai conegut com a “frigidarium” o piscina d’aigua freda. Així com altres restes de la ciutat i una maqueta de l’antiga metròpoli romana. També veurem, una de les dues portes petites d’entrada per a vianants, de l’antiga Porta de Mar.

Pel carrer d’En Groc, just darrere del Pati Llimona, podrem accedir a un esplèndid espai, per a gaudir de la resta monumental de la muralla i on observar els diferents materials utilitzats o reutilitzats per la seva construcció i manteniment.

Al llarg de tot el perímetre emmurallat, existien 76 torres.

– Plaça Sant Miquel, restes de termes públiques. Era un edifici de grans dimensions, lloc molt concorregut i espai d’oci, salut i de negocis.

– Carrer d’Avinyó, 19, en el centre AEEF – Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore -, es pot visitar l’únic passadís entre les dues muralles i l’espai on poder observar les dues fortificacions de la ciutat romana, amb els materials que utilitzaven per reomplir i fer més forta i resistent als atacs exteriors. Entre aquests materials s’han trobat restes de tota mena de materials, inclús bustos i trossos d’estàtues.

El primer mur data del S. I aC. I el segons és del S. IV dC.

A la Barcelona medieval existien tres carrers senyorials. Un era el carrer Mercaders, amb la comentada Casa Padellàs de la plaça del Rei. L’altre el carrer Montcada, on algunes de les famílies burgeses de Barcelona varen edificar els seus palaus. I l’altre, en l’actual carrer dels Lledó, situat dintre del perímetre emmurallat de la ciutat. Era un carrer adormit, però que en els últims anys ha anat cobrant un fort protagonisme. Sense apartar-se massa del carrer poden gaudir del passat romànic, renaixentista i gòtic de la ciutat.

Hotel Mercer, edifici històric – gran luxe, 5 estrelles, al C/ dels Lledó. És un dels millors edificis històrics restaurats, del Barri Gòtic, construït sobre una part de la muralla, que conserva diferents restes de períodes de gran valor patrimonial, recuperats i on podem sentir la història de Barcelona. Hem pogut visitar l’interior d’una de les torres, la núm. 28, diversos salons recuperats i altres restes de la muralla, així com un arc del camí de Ronda interior, on patrullaven fen la ronda els soldats romans que els permetia circular entre les torres, igual que el que hem anomenat del carrer del Call. Uns grans finestrals inunden de llum natural un dels salons principals, donant pas a unes vistes esplèndides del Gòtic. També podem observar la recuperació d’altres estances de l’antic palau medieval, on per uns moments ens transporten a altres moments històrics de l’antiga ciutat. Una de les habitacions més impressionants és, la que ocupa l’última planta de la torre núm. 28, amb dues finestres gòtiques com a punt de llum natural.

L’antiga casa medieval que es va construir adossada a la muralla romana. Al sostre de la recepció hi van aparèixer pintures renaixentistes. També s’ha recuperat un fresc de l’any 1280. La segona muralla romana que, com ja hem comentat, és molt més alta que la primera, és la façana posterior de l’hotel.

En una de les parets del carrer, en el núm. 7 – Can Frares, avui de l’hotel i podem observar una placa commemorativa de la casa natal del primer director i fundador de “La Caixa”, Francesc Moragas i Barret.

Plaça dels Traginers– Torre cilíndrica que defensava l’angle est de la muralla. Correspon a la segona muralla construïda sobre les restes de la primera, amb l’objectiu de reforçar el recinte emmurallat de la ciutat- construït al S. IV dC, per privar les incursions dels bàrbars.

Observar la muralla, des de la plaça Ramon Berenguer el Gran, és tota una meravella de l’arquitectura romana del, S III i IV. així com els edificis medievals que la varen utilitzar com a element estructural i de fonamentació.

Llenç de la muralla i torres quadrangulars defensives del segon recinte emmurallat del S. IV dC

I com a lloc de cloenda, de la visita, ens dirigim a la nova Plaça del 8 de Març, fora muralles, on amb l’enderroc d’un antic edifici, es trobaren les restes de Quatre arcs de l’autèntic Aqüeducte que entrava a la ciutat de Barcino amb aigües de Montcada. Tota una descoberta.

Apunts recollits durant la visita efectuada sota la batuta i direcció del company, guia i “cícero” Enric Mauri, el dia 15 de juny de 2023.

Etiquetes Arqueologia, Arquitectura, Barcelona, Història, Itineraris, Monument històric

Establiments singulars Restaurants i gastronomia

J. Murria, colmado centenari i ara, també restaurant

Post author Per gaudirlacultura
Post date 1 Juliol 2023
2 comentaris a J. Murria, colmado centenari i ara, també restaurant

Per Joan Alcaraz

J. Murria, colmado centenari / selected food & wine

Roger de Llúria, 85 08009 Barcelona

www.murria.cat

Un establiment singular

I tant de singular, com n’és, aquest establiment de la Dreta de l’Eixample! A can Murria, tradició i modernitat es donen la mà, perquè l’antic colmado d’imatge modernista s’ha completat recentment, sense deixar de ser la tenda de queviures que li ha donat prestigi històric, en un selecte bar-restaurant de tapes, o platillos.

El conegut i influent botiguer Joan Murria ha sabut trobar nous socis que vulguin acompanyar-lo en aquesta nova aventura. Precisament, conec el colmado des de fa força anys, ja que durant un temps vaig viure davant mateix, al carrer de València cantonada amb Roger de Llúria, i hi anava a comprar habitualment. Però fa pocs mesos vaig saber per primer cop del bar-restaurant per mitjà d’un interessant article de Xavier Graset, a El Punt Avui, també selecte, com tots els seus.

Ja hi he menjat dos cops, i n’he sortit, tal i com m’esperava, d’allò més complagut. Potser un altre dia hauré de continuar comprant l’excelsa xarcuteria, les conserves d’alta qualitat, els formatges de gustos d’allò més delitosos. Quan cal, i la cosa s’ho val, per a tot hem de servir…

Joan Murria i Boada va ser distingit, l’any 2001, amb la Medalla d’Honor de Barcelona “per la seva contribució a la qualitat del comerç i el servei representatiu de l’Eixample, per la seva tasca de promoció de la gastronomia de tota la vida i de la més atrevida, i per la seva trajectòria com a persona i com a ciutadà”. No és gens estrany, i el seu colmado centenari i ara també restaurant n’és el millor testimoni.

No sabria dir-vos quines tapes o “platillos” de les poques taules i la barra de can Murria -organitzades en quatre espais diferents- prefereixo. És més, millor que ho descobriu vosaltres. L’aventura gastronòmica no us sortirà del tot barata, però per un dia -”un dia és un dia”- tampoc no us arruïnareu. De tant en tant, deixar de banda els condicionaments econòmics també ajuda, i molt, a bon viure…

En la nova etapa, el cuiner Jordi Vilà -del restaurant Alkimia- hi té, com és lògic, un protagonisme rellevant. Alta xarcuteria, alta formatgeria, etc., ……. alta cuina. De bars i restaurants, a una ciutat com Barcelona, n’hi ha molts, i alguns de molt bons. Es tractava, per a un establiment singular, centenari, modernista, d’estar a l’alçada…

El cuiner Jordi Vilà -després del restaurant Alkimia, xef del Murria

De manera que ja ho sabeu. Feu cap a J. Murria, en la confluència dreta de Roger de Llúria i València, banda mar, i ja m’ho sabreu dir…

Etiquetes Barcelona, Gastronomia, Modernisme

Galeries i museus

El Noi del Sucre

“Enguany commemorem el centenari de l’assassinat de Salvador Seguí, figura clau de l’anarcosindicalisme català i de la història del nostre país. Home de teoria i praxi, d’acció, però també de reflexió, idealista i alhora conciliador, la figura del Noi del Sucre resulta clau per entendre no només un període històric, sinó també el desenvolupament del moviment obrer a Catalunya i la seva influència en el catalanisme polític”.

Roger Torrent i Ramió

El seu llegat ideològic, el moviment obert, els forts moviments d’esquerra, sobrepassant límits fins i tot més enllà de les nostres fonteres. La importància de l’organització i de la mobilització social, ens descobreix tot un personatge amb una força extraordinària que és del tot fonamental per entendre els canvis, la transformació i l’evolució dels moviments socials de la societat industrial catalana.

L’exposició és tan sols una petita mostra i homenatge a una figura immensa, que va projectar un moviment social i sindical amb una potent càrrega d’acció política.

Un recorregut per la vida de Salvador Seguí i del seu entorn en una època plena d’esdeveniments convulsos. Aquest, nostre, país està compromès amb la recuperació de la memòria històrica, i amb la seva transcendència en el món del treball. Cent anys després del seu assassinat, encara se’l considera figura clau de la història del sindicalisme.

El 10 de març de 1923, Salvador Seguí, líder de la CNT, era assassinat d’un tret al clatell al barri del Raval de Barcelona a mans d’uns pistolers del Sindicat Lliure, braç executor de la patronal.

En una Barcelona sota pressió, les vagues, la repressió, les revoltes, el pistolerisme, la violència i l’assassinat…

Personatge polièdric, altaveu de la classe obrera i treballadora que clamava humanitat i dignitat.

Va donar un impuls determinant a l’organització sindical obrera. Aconseguir la jornada laboral de vuit hores, després de la llarga vaga de la Canadenca, de tots coneguda.

Orador excepcional. Anarquista carismàtic i incòmode per tothom, que va generar discrepàncies en la línia dura de l’anarquisme, per un costat, i el va col·locar en el punt de mira de la patronal, per l’altre.

Alhora conciliador: –“no podem empènyer l’adversari a l’abisme amb assassinats. Volem establir un sistema de convivència en què sigui possible la discussió de tots els temes”.

–“davant la ignorància, llibres i diaris; davant de la misèria, associació“

El context històric i social, cronologia

– Primera Revolució Industrial a Catalunya 1830-1840, és una societat tèxtil als voltants dels cursos i riberes dels rius. És l’única regió essencialment industrial de tota Espanya.

– Molta gent del camp català es trasllada a Barcelona, gent que malvivien en un clot i en la misèria. Passant a formar part d’una gran quantitat de mà d’obra barata.

– Les fàbriques eren instal·lacions precàries, amb condicions laborals extremes, pèssimes condicions de vida, serveis bàsics inexistents, infeccions, proliferació de malalties, analfabetisme. Amb una forta immigració de gent d’altres terres i províncies.

– Aquesta transformació entre la pagesia i la nova societat industrial és el detonant d’una gran desigualtat social. A finals del S. XIX es produeix el gran canvi. Jornades laborals inacabables, salaris miserables i condicions de vida paupèrrimes

– Creix una societat de dos grups totalment oposats: la burgesia, propietària dels terrenys i dels mitjans de producció i els obrers, la força del treball.

– Neix una nova classe social, El Proletariat, i la consegüent lluita de classes, com a centre del conflicte la batalla per la igualtat social.

– El problema del creixement fa necessari una planificació i una nova gestió urbana, engrandir i augmentar la superfície de la ciutat fora muralles i a la vegada solucionar els problemes de salubritat: Neix el Pla de l’Eixample i reforma interior d’Ildefons Cerdà, l’any 1860.

– El triomf de la Revolució de 1868 que obligà i posa fi al regnat d’Isabel II.

– 1868-1896 intervals entre l’organització i la revolució de la Primera Internacional – gran planificació per unir als treballadors de diversos països – i el Procés de Montjuïc – nom del judici militar de la processó del Corpus contra l’anarquisme a Catalunya.

La Primera Internacional

1885-1920 El Modernisme: sorgeix, gràcies a la necessitat de canvi que va portar la revolució industrial, en el món de la cultura, especialment en l’arquitectura i la pintura, principals exponents, conjuntament amb els avançaments tecnològics del moment, com l’electricitat, les màquines de vapor i el ferrocarril.

L’esclat i màxima evolució del Modernisme, es va reflectir a l’Exposició Universal del París de 1900, que va triomfar com a mitjà cultural exposat.

– El 1888 l’“Exposición Universal de Barcelona”, calia fer un pas endavant per a mostrar Catalunya a l’exterior. La burgesia es posa en bona sintonia amb els borbons, que acabaven de restaurar, de nou, la monarquia, i llaçar Barcelona al món modern.

París va iniciar el primer pas de les exposicions universals l’any 1855.

Punt culminant de l’evolució de la societat catalana del S. XIX, després dels desastres econòmics i polítics del S. XVIII. Catalunya fou la pionera de tot Espanya de la Revolució Industrial.

– En el canvi de segle, la Segona Revolució Industrial– “l’electricitat”. Importants canvis, en el món tèxtil, metal·lúrgic, portuari – ports industrials-, molta diversificació industrial i més canvis de les activitats productives.

– L’exponencial creixement demogràfic. Naixement i construcció de nous barris. Annexió, 1897, de poblacions dels voltants a la nova i creixent Barcelona – Sant Antoni, Hostafrancs, Sant Martí…

– Una societat que no parava d’augmentar, que creixia, que es modernitzava, i alhora es massificava i es deshumanitzava.

La gran concentració de treballadors, les indecents condicions laborals, l’explotació infantil i de les dones, la salut, els accidents i les malalties, provoca que els obrers es comencin a organitzar per defensar i millorar els seus drets i condicions de vida.

Sobre l’explotacio infantil

Entre 1874 i 1923, són cinquanta anys que el mal dit “boom” econòmic de finals del S. XIX i principis del S.XX, va enriquir exageradament a la burgesia catalana, finalitzant amb l’alçament militar i la dictadura de Primo de Rivera. Una gran repressió i una constant violència, en mig d’un conflicte sagnant de lluita permanent conegut com els “50 anys de violència o temps de les bales”.

Hi ha un canvi social, i es comença a percebre la legitimitat de la violència, per prendre consciència com a medi de reivindicar les queixes i les millores en les condicions laborals i en la millora de la qualitat de vida. Hi ha una sèrie d’atemptats, contra el rei, contra el governador civil, un altre contra el governador militar, la bomba al Liceu, l’atemptat durant la processó del Corpus al carrer Canvis Nous, i altres successos en diversos indrets i celebracions. Tots aquests atemptats són l’autorització i el pretext per incrementar i legitimar una forta repressió portada a terme per les autoritats i forces policials; judicis sense cap mena de garanties, efectuant les corresponents purgues, a base de tortures amb total impunitat i amb les corresponents execucions a garrot vil al moviment anarquista, el que es coneix amb el nom del Procés de Montjuïc, amb centenars de detinguts. – 1896.

Fins a l’any 1904 no s’aprova la llei del descans dominical.

1904 – 1909 La Rosa de Foc: després de l’esclafat del Procés de Montjuïc, l’anarquisme torna a agafar força, amb nous episodis de violència; atemptats al primer ministre Antonio Maura, al cardenal Cassanyes, al director del port i altres personalitats. Bombes al carrer Ferran, a les Rambles i a la Boqueria entre altres. L’inici de la guerra del Marroc, l’any 1909, va enfurismar i exaltar encara més a la població del tot frustrada i enrabiada, amb la consegüent crema d’esglésies i de convents, barricades als carrers i forts enfrontaments contra les forces d’ordre, donant pas a la revolució o insurrecció de juliol de 1909 que coneixem com la Setmana Tràgica.

– 1921, el líder rifeny Abd-el Krim, derrota l’exèrcit espanyol, que va significar un revés fortíssim del domini espanyol al Marroc, amb el que es coneix pel desastre d’Annual.

– 1914-1918, I GM, el període de la Gran Guerra va ser l’esdeveniment que va canviar el decurs de la Història i de la Humanitat.

El port de Barcelona va ser el primer motor econòmic d’una Barcelona en construcció cosmopolita, gràcies a la neutralitat de l’estat espanyol. A part de la immigració d’altres llocs de la península s’hi van afegir refugiats, bohemis, desertors, espies, i com no empresaris que es van enriquir gràcies al desastre mundial.

– 1914-1923 La Mancomunitat: Institució que agrupa les quatre diputacions catalanes, per crear, entre altres, una important xarxa d’infraestructures, ferrocarrils, obres hidràuliques, camins, ports… Iniciatives i millores tecnològiques, agrícoles, educatives…

1917 l’esclat de la Revolució Russa

1918-1923 els anys del pistolerisme, és l’etapa dolorosa de tota aquesta crisi què patir la nostra societat; fou altament aberrant l’ús i l’abús de les armes de foc en tot aquest període. Tothom duia pistola, l’entorn anarquista, el sindicat lliure pagat per la patronal, la policia, l’exèrcit i el sometent… Tothom participava de la cacera, fins al cop d’estat de Primo de Rivera què tallar de sota rel tota espiral de violència. Instaurant una forta dictadura, sent el primer assaig del nacionalisme espanyol autoritari, construint un exèrcit fortament repressiu, corporatiu i militarista.

La coneguda llei de fugues, proclamada pel governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, home cruel i violent, que aplica una dura repressió policial del pistolerisme anarquista en Barcelona a començaments de la dècada de 1920.

……………………—————————–…………………….

El Noi del Sucre: (23-09-1887 / 10-03-1923)

Des de molt jove va mostrar inquietuds llibertàries, el pare era forner natural de Reus i la mare de Tornabous. Seguidor de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, es va relacionar amb personatges culturals i polítics de l’època, destacant per la seva capacitat d’oratòria.

Els seus principis es basen per afavorir a les classes reprimides, fomentant la revolució social en contra de les classes dominants. De formació llibertària, ferm seguidor de crear una societat sense opressors ni oprimits, sense violència, desenvolupar una societat més lliure, igualitària, amb preparació cultural, intel.lectual i tècnica a favor de les classes treballadores.

Va organitzar i crear biblioteques, centres culturals i d’estudis. Va formar part de Societat Obrera impulsant el sentit sindicalista i anarquista.

És un home inesgotable, incansable, home d’acció que la seva principal arma és el do de la paraula fugin de tota violència.

1916 propulsor per a formar la unitat entre CNT i UGT, per crear un front únic a favor del moviment obrer (això continua sent una qüestió sense resoldre en el món de les esquerres), com a protesta dels augments dels preus dels productes bàsics, en plena Primera Guerra Mundial, en una situació privilegiada de l’economia d’exportació.

El 1917, convoca una vaga general indefinida i revolucionària, com a vaga política de corrent llibertari, en plena Revolució Russa i en mig d’una insurrecció per proclamar la independència fallida d’Irlanda.

“Si les Institucions educatives i l’experiència quotidiana faculten per a exercir una professió determinada, el sindicalisme atorga la formació al conjunt dels treballadors per l’ofici d’autogovernar.se”.

1918 elegit secretari general de la CNT

1919

la vaga de la Canadenca i Salvador Seguí: Principal empresa d’electricitat, que va creixa desmesuradament, gràcies a fets repetitius de forces repressives i que els empleats qualificats demanessin protecció a la CNT, impulsa a Seguí a reorganitzar a les classes treballadores al mateix temps que, també, alerta a la patronal.

El famós míting de les Arenes, -19 de maç 1919-

Va acollir el míting més multitudinari, 20.000 persones, inclosos molts dels presos alliberats, que va posar punt final a la vaga què paralitzar Barcelona durant quaranta-quatre dies.

Estava en joc l’augment dels salaris, la reducció de la jornada a vuit hores i l’alliberament de tots els presos represaliats, sota la legislació militar, i la reincorporació als seus llocs de feina. Evidentment, els nervis estaven a flor de pell, i amb diversitat d’opinions. El comitè garantia la finalització de la vaga a la patronal si s’acceptaven les condicions pactades. L’assemblea es va dividir i és sentir un “nooo” rotund.

Seguí va fer ús de la paraula i va ser contundent: “o acceptem les condicions del pacte o bé estem disposats a sortir d’aquí i anar a prendre Montjuïc, per fer la revolució seriosament”.

“La gent es va quedar glaçada per la seva capacitat de convicció”

Si les autoritats no acomplien el pactat, es tornaria a la vaga. Es va sentir un “Sííí” rotund.

La vaga va finalitzar, i la jornada de vuit hores es va fer extensiva arreu… Era el primer país d’Europa en aplicar la jornada de vuit hores.

El 10 de març de 1923, al carrer Cadena, actual rambla del Raval, en ple procés dels treballadors d’emancipació social, va ser assassinat d’un tret al cap, a mans d’uns pistolers del Sindicat lliure creat per militants carlins sota el control i a padrinatge de la patronal catalana.

La redacció del present article, és extreta de resultes de la visita efectuada a l’exposició del Palau Robert, en commemoració del Centenari de la Mort de Salvador Seguí – el Noi del Sucre -, a través de documentació, vídeos, gravacions, fotografies i àudios, que es pot visitar fins al tres de setembre. I de consultes efectuades a l’hemeroteca de “La República”, el “Punt Avui”, “Naciódigital.cat” i de l’“Ara.cat”.

És el líder per excel·lència de la classe obrera, que pren consciència i poder per aconseguir fites inimaginables, com la jornada laboral de vuit hores.

Indiscutiblement, el seu llegat, juntament amb la resta dels seus companys de lluita obrera, ens l’han deixat com herència: Un discurs que està plenament vigent avui dia.

“El triomf inicial dels treballadors va quedar eclipsat per aquesta reacció i pel paper clau de Milans del Bosch, que va forçar la dimissió del governador civil i del cap de la policia, provocant la caiguda de Romanones, substituït per Antonio Maura. Va ser el preludi de la dictadura militar de Primo de Rivera, que arribaria el 1923.

Triomf i derrota – La Vanguardia 19 març 2019 – 19 de març del 1919”.

Era del tot conscient, de ser una diana humana, tement en tot moment ser atacat pels seus i sobretot pels adversaris i oponents. Segons la patronal era molt més perillós ell, que qualsevol bomba. Sabia que tenia enemics a reu.

Tant la seva parella Teresa Muntaner, com Macià el varen alertar el dia que el van matar que no sortís de casa seva. La carta que l’alertava del perill, enviada pel futur president de la Generalitat, va ser trobada a la butxaca de l’americana del seu cadàver. El seu enterrament és celebrar clandestinament, per no aixecar protestes i aldarulls, i l’única persona autoritzada per assistir al sepeli, fou el seu amic íntim i advocat Lluís Companys.

El seu afer de menjar-se els terrossos de sucre que li servien en els bars, durant les famoses tertúlies en els cafès, va esdevenir un costum, motiu del sobrenom del destacat líder de l’anarcosindicalisme de principis del segle XX.

La trajectòria vital, dura, excepcional, curta i molt intensa, però més que apassionada, del Noi del Sucre ens ha de fer pensar i insistir que els veritables culpables del seu assassinat no varen ser els executors del fet, sinó els poders fàctics i econòmics, de crear un clima del tot favorable als interessos de les elits predominats.

Cent anys després d’aquell crim s’ha de mantenir com icona de les classes treballadores, envers la lluita pels drets laborals, que encara no s’han assolit …

Memòria d’una lluita: Layret, Companys i Seguí

Etiquetes Barcelona, Catalunya, Història, S. XX

Llibres

Napoleó tenia cent soldats… i molts més a Barcelona

Post author Per gaudirlacultura
Post date 29 Mai 2023
1 comentari a Napoleó tenia cent soldats… i molts més a Barcelona

Per Joan Alcaraz

Jesús Conte

Barcelona sota la bota de Napoleó

Tibidabo Edicions (2021)

En aquest mateix blog, Joan Solé Camardons, ja va ressenyar-nos Dos llibres sobre Napoleó Bonaparte, editats el 2021, en ocasió dels dos cents anys de la seva mort. Ara, em permeto acostar-vos un altre volum a l’entorn d’aquell cors intrèpid esdevingut, des d’una progressiva autocràcia, emperador imperialista de França. El seu autor és Jesús Conte, i s’intitula Barcelona sota la bota de Napoleó.

La veritat és que, més enllà del que sabia per coneixements genèrics de la història, no havia llegit res sobre el referent que va inspirar la divertida cançó popular Napoleó tenia cent soldats, i el cert és que la lectura del llibre m’ha complagut. Potser perquè fa referència a Barcelona, en una època del cap-i-casal de Catalunya encara poc estudiada. I també perquè l’autor té la destresa -i el treball que comporta- de presentar-nos aquesta època i el comandament francès durant sis anys (1808-1814) des de múltiples vessants.

Retrat de Napoleó Bonaparte, c1803 de Laurent Dabos

I és que Barcelona va estar ocupada i sotmesa 2.297 dies durant l’anomenada Guerra del Francès. Amb tot el que això suposava de repressió de les llibertats i extorsió econòmica, amb l’ocupació i l’espoli de les cases i l’exigència creixent de diners i queviures per les tropes franceses i les italianes que les donaven suport. La qual cosa va comportar una fugida massiva dels barcelonins, que va reduir la població a la quarta part.

La ciutat, tancada dins unes muralles que més tard es demolirien i en estat de setge perpetu, era governada per Napoleó des de París, qui havia imposat el seu germà gran Josep I -popularment conegut per Pepe Botella- com a rei de la Corona espanyola. Ja que ens queixem tant -i amb tota la raó- de Madrid, cal que sapiguem que Barcelona va estar annexionada de facto durant dos anys (1812-1814) a l’Imperi francès i sotmesa, per tant, a París, situació que li comportava viure aïllada i incomunicada de la resta del Principat.

En aquestes circumstàncies, els barcelonins assistien incapaços als successius intents dels sometents, l’exèrcit espanyol i l’armada anglesa per alliberar la ciutat. Al seu torn, els patriotes que conspiraven intramurs eren passats per les armes o penjats a la força a la Ciutadella o empresonats a Montjuïc, en una època i una situació de gran duresa i que no admetia concessions.

Imatge: L’any 1808, el general Giuseppe Lechi —del cos de l’exèrcit napoleònic comandat pel general de divisió Guillaume Philibert Duhesme— accedia a l’interior de la Ciutadella i del castell de Montjuïc; i desarmava i desallotjava la tropa espanyola sense disparar ni un sol tret. Barcelona 1806. Autor: Moulinier.

Com era aquella Barcelona

A partir d’una exhaustiva consulta en arxius i documents de l’època, Barcelona sota la bota de Napoleó recrea com era la capital de Catalunya des del punt de vista urbanístic, social i econòmic. Com s’esdevenia la seva vida quotidiana amb el comerç i les fàbriques tancades, i amb funcionaris corruptes. I de quina manera, mentre una minoria invertia el temps lliure en els cafès, el teatre, els balls de carnaval i les rifes, molts ciutadans passaven gana i s’amuntegaven en uns establiments de caritat desbordats per la situació.

Imatge: Gravat de Barcelona (1810), obra d’Alexandre Laborde / Font: Institut National d’Histoire de l’Art, París.

Amb un estil periodístic àgil però no mancat de rigor, el llibre sobrevola un període força historiat des de la perspectiva bèl·lica, i amb un protagonista d’àmbit francès i vocació europea sobradament conegut. Una època, tanmateix, no prou analitzada des de l’òptica de la vida quotidiana.

És per això que el gran mèrit de Jesús Conte, periodista i escriptor de llarga trajectòria però no considerat, en principi, un historiador, és haver demostrat, en aquesta obra, la capacitat d’exercir com a tal. Procureu-vos un exemplar de Barcelona sota la bota de Napoleó i ja m’ho sabreu dir…

Etiquetes Barcelona, Història, S. XIX

Viatges i itineraris

L’ Alzina del Passeig de Gràcia

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 24 Mai 2023
2 comentaris a L’ Alzina del Passeig de Gràcia

Les ciutats tenen racons del tot ignorats, que els mateixos conciutadans desconeixem i que ens passen del tot desapercebuts. El nostre dia a dia ens absorbeix i Barcelona no és menys. Racons que amaguen i atresoren grans històries i que des de fa uns anys tracto de descobrir. L’alzina de Mossèn Cinto Verdaguer és un d’ells.

A pocs metres del Palau Robert, en ple passeig de Gràcia, hi ha una Alzina centenària immortalitzada per Jacint Verdaguer, amb una petita placa a terra, on consta un petit fragment del poema, que ens recorda per què de la seva existència.

La seva història és de molt abans, amb l’arrancada i la mort de la seva predecessora.

L’any 1903, amb creixement vertiginós de Barcelona, l’instal·lació de noves infraestructures i vies de comunicació, els camins rurals desapareixien sota l’asfalt i els camins de ferro. Neix el primer tramvia des de la Boqueria fins als Josepets de Gràcia.

Sota l’amenaça d’un nou creixement imparable i enmig de tot aquell enrenou, la ciutat sofreix un gran canvi en vies d’un nou modernisme.

Seria capaç de sobreviure al món canviant davant del seu destí ?… Mossèn Verdaguer va voler fer un crit d’auxili, l’any 1903, publicant a la Veu de Catalunya, una trista premonició. L’any 1908 l’arbre va morir, amb l’excusa que estava malalta, i no víctima del creixement urbà de passeig.

Però gràcies al poema i a les protestes de la ciutadania l’esperit de l’alzina va fer possible que en el seu lloc es plantés una de nova, ara ja centenària, i així redescobrir a tots els ciutadans l’entranyable història de la “Pubilla”, nom com es coneixia popularment, a l’alzina.

Es pot admirar, els panots d’Antoni Gaudí, un pèl enfosquides, que representant l’ombra de les fulles de l’arbre projectada a terra. La gent ens pensem, que són rajoles un pèl deteriorades, atès el seu enfosquiment.

El Passeig de Gràcia, era un antic camí rural, amb prats i horta. L’any 1821 es fa el primer projecte d’urbanització, per arribar fins al municipi independent de Gràcia per culpa de les epidèmies que patí Barcelona. El 1827, s’inaugura amb els seus 42 metres d’amplària, construin.se un nucli residencial de luxe per a la burgesia. Sent l’eix principal del projecte de la creació de l’Eixample, ideat per Ildefons Cerdà. Consolidant-se anys més tard, com el centre de construccions modernistes dels arquitectes Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner o Sagnier.

……………………………………………………………………………

“T’han deixat enmig d’aquesta nova Barcelona per recordar-li que fou un prat. …… més, no t’enyores aquí tota sola? No trobes a faltar a les teves germanes de l’altra banda de Collserola….

Pobra filla, com t’avindràs tu a la titànica moda ciutadana ?… Arbre muntanyenc, ja sabràs formar entre els arbres de viver ?…

…. tots aqueixos arbres són criats amb biberó, cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra, … i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua d’una manguera ?….

A tu no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat… Aquí sempre seràs una forastera…

Això de ser jove a cent anys, això de no envellir mai… els homes que van amunt i avall a la teva ombra, viuen de presa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a trenta són decrèpits….

Fragments del poema de Mossèn Cinto Verdaguer

………………………………………………………………………………………………………….

Gràcies al company del curs Passejades per Barcelona de Gaudir l’UB, Toni Tresc que ens va fer de guia i ciceró en una sortida “extraordinària” (22.05.23), preparada per ell mateix fruit de la seva gran afició, en referència als: “Arbres de carrer a BCN”, que ens va fer descobrir a tot el grup, la quantitat d’arbres que cohabiten entre nosaltres del tot ignorats.

El primer que vaig descobrir va ser “La Pubilla – l’Alzina de Mossèn Cinto”.

En l’article d’ “Històries de Barcelona: Memòries vestigis i curiositats” – de data 31 d’agost de 2022, ens diu:

“Així que ja ho sabeu. Si algun dia, caminant pel Passeig de Gràcia, passeu pel Palau Robert, busqueu l’Alzina. No la mireu de reüll, fixeu-vos.hi bé i recordareu que un dia Barcelona fou un prat. “

Etiquetes Arbre monumental, Barcelona, Cursos

Establiments singulars

Edificis, disseny i urbanisme a Barcelona en uns temps prou durs

Post author Per gaudirlacultura
Post date 15 Mai 2023
Sense comentaris a Edificis, disseny i urbanisme a Barcelona en uns temps prou durs

Joan Alcaraz

Línies dures

Edificis, disseny i urbanisme a Barcelona (1949-1974)

Exposició a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili

Carrer del Rosselló, 87. Barcelona

Del 3 de febrer al 2 de juliol del 2023

Horari: de dimarts a diumenge i festius, d’11 a 20 h. (24 de juny, tancat)

Programa de mà: aquí

Galeria Imatges de l’Exposició: aquí

Línies dures

Singular exposició aquesta que té lloc actualment a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili -desapareguda el 1945 i especialitzada en cultura visual-, un projecte dels arquitectes Joaquim Gili i Francesc Bassó. Un espai, d’altra banda, suggestiu per a ser visitat. La composen un total de 29 realitzacions que són un bon compendi dels edificis d’interès, el disseny incisiu i l’urbanisme avançat de la Barcelona que intentava progressar, malgrat els lògics impediments del règim franquista, de les darreries dels anys 40 fins a mitjans dels 70.

Durant aquest període ben significatiu es van dur a terme al Cap i Casal un conjunt de propostes en els àmbits esmentats que, vistes en perspectiva, constitueixen “línies dures” en el sentit de prioritzar els problemes constructius més que les justificacions estètiques. Ho fan a partir de tres eixos bàsics: l’intent d’obrir les disciplines de què parlem a nous usos col·lectius; la transformació del projecte com a eina per a millorar l’esfera pública, i l’enfrontament als conflictes ciutadans sense l’ús de fórmules corporatives.

La mostra ordena cronològicament els casos d’estudi i els reconstrueix mitjançant documents, textos i imatges que, en bona part, es difonen per primer cop dins d’un context expositiu.

Els llocs i les condicions de vida de les classes subalternes

Línies dures s’ocupa en tot moment dels llocs i les condicions que durant el franquisme vivien les classes subalternes barcelonines. Per això comença amb el concurs “Vivienda Económica en Barcelona 1949” i acaba amb la publicació, el 1974, del Contra Pla de la Ribera, elaborat pel Laboratori d’Urbanisme de Barcelona. Aquest projecte donava suport a les reivindicacions veïnals davant l’opció per part de les institucions de reestructuració de la zona litoral.

L’exposició es completa amb un itinerari per cinc dependències del que fou l’editorial Gustavo Gili, la qual cosa ens permet entendre la seva morfologia arquitectònica original.

Per acabar, s’inclouen una selecció d’imatges que Francesc Català-Roca va realitzar sobre l’edifici en el moment de la seva construcció i obertura.

Aquest reportatge fotogràfic, juntament amb les nombroses instantànies del mateix autor incloses en cada cas d’estudi, formen un conjunt de més d’un centenar d’imatges que s’inscriu dins dels actes commemoratius del centenari del naixement de l’il·lustre fotògraf de Valls.

Selecció de les realitzacions exposades:

Concurs d’idees sobre el problema de l’habitatge econòmic a Barcelona(1949)
El Grup R (1952-1961)
Nous apartaments a les golfes de La Pedrera (1953-1955)
Edifici per a menjador a la factoria Seat (1953-1956)
Estadi del Futbol Club Barcelona a les Corts (1954-1957)
Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1958)
Polígon Montbau (1958-1964)
El disseny als anys 60
Oficines i tallers del diari El Noticiero Universal (1963-1965)
Edifici Banca Catalana (1965-1968)
Truiteria Flash Flash (1969-1970)
Walden 7 a Sant Just Desvern (1970)
Vinçon (1972-1973)
Centre d’Estudis d’Urbanisme, CEU (1972-1977)
El Contra Pla de la Ribera (1974)

Imatges: d’esquerra a dreta i de dalt a baix: El Grup R (1952-1961); Estadi del Futbol Club Barcelona a les Corts (1954-1957); Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1958); Oficines i tallers del diari “El Noticiero Universal” (1963-1965); Truiteria Flash Flash (1969-1970); Walden 7 a Sant Just Desvern (1970); Vinçon (1972-1973)

En definitiva, una mostra de gran interès, que mereix ser visitada.

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Museus, S. XX