Aquest tercer dietari de Raimon -el 1983 va publicar Les hores guanyades i el 2023 Personal i transferible– prossegueix la qualitat dels anteriors i torna a demostrar que el conegut cantautor valencià és més que un artista. El ciutadà Ramon Pelegero és, sobretot, un intel·lectual, concepte, avui dia, potser en desús.
Ho és, indubtablement, per la qualitat de les seves reflexions. Però també per les lectures, ben singulars. I per la seva implicació en els afers col·lectius. Just quan començava en l’ofici de cantar, el xativí s’havia llicenciat en Història, i això té el seu pes.
Que Raimon, a més de bon escriptor, és un gran cantant i autor resta fora de tot dubte. N’ha donat prou mostres amb les seves pròpies cançons, la interpretació de poemes del Renaixement valencià o de versos ben triats d’un poeta tant de referència com Salvador Espriu. I tot plegat, anant sempre per lliure. En paraules de Salvador Espriu: “Raimon, un fenomen complexíssim. Raimon anticonvencional, inquietador, insòlit, exemplar. Raimon, un “clàssic”? Per la seva realitat ètica, sí. Per l’excel·lència i per la més que probable perdurabilitat del seu art també. En el sentit de “normatiu”? Jo crec que no, perquè és inimitable i no repetible.”
I això també s’escau a nivell polític. El nostre home se sent, sobretot -tot i no declarar-se independentista- ciutadà dels Països Catalans, a més d’una persona molt coherentment d’esquerres. El que és curiós és que se l’havia considerat pròxim a aquell partit tant potent que va ser el PSUC, però sempre vol donar a entendre que no es casa amb ningú. Casat -i molt enamorat- només ho està amb la seva dona, la italiana Annalisa Corti, que ha estat també la seva mànager. Vegeu la Fundació Raimon i Annalisahttps://www.fundacioraimoniannalisa.com/
La Fundació Raimon i Annalisa, al monestir de Santa Clara de Xàtiva.
Al llibre -que transcorre entre els anys 1984 i 1989- abunden, com als dietaris anteriors, notes subtils d’ambient i de paisatge. També tot el tràfec de la feina: la composició i la interpretació, els assaigs, els recitals, les entrevistes i altres intervencions als mitjans. També hi són els desànims, les incerteses i els dubtes. I compten igualment -a més de l’actualitat política- els llocs: Barcelona com a residència habitual, la Xàtiva de provinença, la Xàbia d’estiueg i altres estades freqüents, València, Roma, París, Frankfurt, Nova York o el Japó. I són importants, no cal dir, els amics, entre els quals Rafael Ribó, Manuel Vázquez Montalbán, Joan Fuster, Andreu Alfaro, Enric Sopena, Manuel Vicent…
Joan Fuster, Sueca, desembre 1983. Foto: C. PuigAmb Rafel Ribó. Foto d’autor desconegut
Fotografies extretes de la Fundació Raimon i Annalisa
El llibre té una vessant molt emotiva arran d’una operació de càncer de la seva dona i la mort de la mare de l’artista. Són pàgines d’una gran tendresa i d’una molt valuosa qualitat humana.
Raimon i Annalisa a sa casa a Barcelona. 1993. Foto: Ros Ribas
En definitiva, aquest Punxa de temps ens punxa, ben cert, perquè ens transmet el record d’aquells anys 80 del segle XX que van prefigurar la realitat D’un temps, d’un país -títol d’una de les primeres cançons raimonianes-: els nostres.
Proves per la portada del 1er EP. 1963. Foto: Maspons
Emma Lira La luna sobre Roma Editorial Planeta (2024)
No acostumo a llegir massa llibres en castellà, però com que aquesta novel·la d’Emma Lira me la va regalar pel sant la meva filla Júlia, era de lectura obligada. Un llibre, La luna sobre Roma, de la madrilenya Emma Lira, molt plaent i que en dues de les grans cultures de l’Antiguitat, Roma i Egipte. La periodista i escriptora madrilenya descriu, amb gran riquesa de detalls, aquests mons, quan començava a existir l’Imperi romà i a Egipte s’acabava la dinastia ptolemaica, l’última sobirana de la qual va ser la mítica reina Cleòpatra.
Sabíeu que aquesta mandatària va tenir una filla anomenada Selene, fruit de la seva unió amb el conegut militar i polític romà Marc Antoni? Doncs jo no, us ho confesso. La història que es narra a La luna sobre Roma s’esdevé inicialment quan la noia tenia tan sols deu anys i estava disposada a morir abans de ser testimoni de com Egipte queia sota el poder de Roma.
Selene és dolorosament conscient que tot el pes de la dinastia ptolemaica recau sobre les espatlles dels seus últims hereus, ella i el seu germà Helios, els bessons sagrats, considerats deus pel seu poble.
Octavi, el futur emperador August, també ho sap, com sap que deixar aquests nens amb vida a Alexandria podria instigar una rebel·lió. Però el seu pla no tirarà endavant, i anys més tard Selene es casa amb Juba, rei de Numídia i Mauritània, a l’Àfrica Occidental i esdevé reina, com ho era Cleòpatra, la seva mare.
Lira, una periodista, i sobretot escriptora, de molt talent
Una història, doncs, molt interessant, ben escrita i plena de detalls, en un estil on abunden les frases complexes. És l’escriptura d’Emma Lira (Madrid, 1971), que va estudiar Periodisme a la Universidad Complutense i començà la seva carrera a Diario 16, exercint posteriorment com a redactora en cap a diferents publicacions.
Escriptora, amant de l’arqueologia i gran viatgera, com a narradora ens demostra la seva capacitat per crear ambients i, sobretot, personatges inoblidables. Per això, la seva trajectòria va ser reconeguda l’any 2013 com a finalista del Premio Fernando Lara amb Tras el agua grande, i posteriorment ha publicat Búscame donde nacen los dragos (2013), Lo que esconden las olas (2015), Espejismo, viaje al Oriente desaparecido (2018), Ponte en mi piel (2019) i El último árbol del paraíso (2020).
Ignoro si, com en cas de Selene, Emma Lira és prou coneguda a Catalunya. Potser no visito tantes llibreries, però a mi no em sonava de res. En tot cas, gràcies, Júlia, per haverme-la portat a casa.
Aquest llibre és el tercer de la sèrie que l’autor dedica a l’estudi del feixisme des d’una postura radicalment antifeixista. Vaig llegir i ressenyar les dues primeres entregues l’any 1920 (M. El hijo del siglo) i l’any 1923 (M. El hombre de la providencia) i ara acabo de llegir el tercer. El que havia de ser una trilogia ara ja s’ha transformat en una tetralogia amb un quart tom (M. La hora del destino) publicat l’any 2024 que de moment no he llegit. Suposo que més endavant tornaré a l’apassionant i funest personatge de la història mundial que vuitanta anys després de la seva mort encara desperta nostàlgies i relectures històriques truculentes entre la renovada i, al mateix temps retrògrada, extrema dreta del món i, en especial, entre els antics missinos neofeixistes (en el seu moment del Moviment Social Italià o MSI) ara en el govern italià en una barreja de la dreta més ortodoxa berlusconiana, els radicals xenòfobs de la Lliga de Salvini, tots presidits per la “moderada” Georgia Meloni amb el seu partit Fratelli d’Italia provinent de l’Aliança Nacional (AN), partit hereu del clarament neofeixista MSI. En el context polític que tenim ara és molt important que es publiquin llibres com aquesta sèrie d’Antonio Scurati ja que contribueixen a lluitar contra la banalització i el blanquejament d’un període històric terrible i del qual no hi ha res ni a recuperar ni per reivindicar.
Los últimos días de Europa comença l’any 1938 quan Mussolini ha proclamat la fundació de l’imperi italià després del triomf a la guerra d’Abisínia i l’acostament cada vegada més intens a l’Alemanya nazi amb la qual està compartint dedicació bèl·lica a la guerra civil espanyola donant un important suport militar i econòmic als nacionals comandats pel general Franco. Aquest tercer llibre se centra en els moments previs a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, fet històric els ressons i les conseqüències del qual ressonaran durant molt de temps. Scurati ens mostra un Mussolini diletant, oportunista, dubitatiu, mediocre. Si heu llegit els anteriors llibres, observareu el declivi d’un Mussolini que vint anys abans semblava un líder inqüestionable, ferm i segur.
Berlin. Mussolini, Ciano and Hitler. 1937. Germany. Credit: Album / Photo12/Archives Snark
En els llibres de Scurati sobre Mussolini es desenvolupen amb detall la personalitat i la trajectòria d’altres personatges que, tot i que secundaris, adquireixen molt protagonisme. En aquest tercer volum és molt remarcable la figura de Galeazzo Ciano, gendre del dictador, el gendríssim, un home mediocre a qui col·loca com a ministre d’Afers Exteriors i que es veu arrossegat a negociar una aliança amb Alemanya i després una guerra que no vol. La pantomima de Ciano i el seu sogre tractant d’evitar l’entrada en el conflicte, comportant-se com a mediocres i fanfarrons, intentant Mussolini convertir-se en el pacificador mentre Hitler el tracta com a algú que no és de fiar, sense ser avisat de les successives maniobres polítiques o bèl·liques de l’Alemanya nazi fins que ja són un fet: Txecoslovàquia, Àustria, el pacte de no agressió amb Stalin o la invasió de Polònia. Apart del nucli principal conductor del relat, la progressiva implicació italiana en la Segona Guerra Mundial, hi ha un segon centre d’interès en el llibre que és l’aprovació de les lleis racials antisemites -més dures que les que llavors regien a Alemanya contra els jueus-, provocant la caiguda en desgràcia i fins i tot la fugida de feixistes de la primer etapa, com la mateixa Margherita Sarfatti o el podestà de Ferrara, amic íntim del jerarca Italo Balbo, que assisteix perplex a una mesura que sembla plantejada per impressionar Hitler, ja que en la ideologia feixista no hi havia motivacions ètniques i hi havia un bon nombre de feixistes que eren jueus.
Aquest és el llibre més petit de la sèrie amb 418 pàgines, publicat per Alfaguara l’any 2023 i traduït, com els altres per Carlos Gumpert. La lectura és extraordinàriament fluïda i l’alternança de relat amb les fonts que donen suport historiogràfic al que s’està llegint faciliten molt la situació històrica del que es narra.
Llibre de butxaca, 130 pàgines que fa la impressió que s’ha escrit per encàrrec. Vull dir que l’editorial ha vist un possible nínxol de mercat i ha encarregat al llibre a una persona que coneix el tema. Tot això no treu mèrits a un bon resum de la societat i política russes des de 1989 al 2022.
L’autor
Professor titular de la Complutense de Madrid ha sigut docent i investigador a la Universitat Viadrina de Francfort i director de projecte al Centre d’Investigació d’Història Contemporània de Potsdam. Autor de diferents llibres sobre Rússia, entre altres: La Europa clandestina. Resistencia a las ocupaciones nazi y soviética. 1938-1948, La Revolución rusa. Historia y memòria i El nacionalismo ruso moderno.
José Maria Faraldo
El llibre
És una obra que descriu l’evolució històrica de Rússia i de la democràcia que va sorgir amb la perestroika– inici 1986-. Ens diu que ja amb Yeltsin va girar cap a un cert autoritarisme de manera que l’individu està sota l’estat i de la idea d’un estat fort.
Putin successor a la manera soviètica de Yeltsin governa el país d’una manera o altra des de 1999. Ha tingut una fase en què semblava destinat a convertir-se aliat d’Europa però Rússia vol tornar a ser un imperi.
L’autor ens explica el final del comunisme i la dissolució oficial de l’URSS el 1991 amb l’entrada d’un capitalisme salvatge que farà que un 4% de la població russa tingui totes les riqueses mentre ressorgeixen les màfies i els oligarques.
El 2000 puja al poder Putin nominat per Yeltsin que havia guanyat les eleccions de 1996 i havia preparat al país pel canvi al desmuntar les estructures federals que s’havien creat.
Putin s’ajuntarà amb l’Església Ortodoxa Russa que serà un pilar del nou règim ja que li dona tradició i identitat d’Estat. Serà un guardià de les essències conservadores. Un altre pilar seran els oligarques russos addictes de manera que s’eliminaran els dissidents. Els partits no seran més que comparses en aquest nou règim cada cop més totalitarista, més autoritarista i sense separació de poders. Ens diu que s’ha creat un Estat amb apatia social, dependència absoluta del poder i escassa confiança en la llei.
Oligarques russos (de dalt a l’esquerda a baix): Román Abrámovich, Oleg Deripaska, Alisher Usmánov, Vladímir Potanin, Mijaíl Prójorov, Gennady Timchenko, Vaguit Alekpérov, Petr Aven i Arkady Rotenberg.
A l’era Dmitri Medvédev – president des de 2008 al 2012- es va intentar tornar a les bones relacions amb Occident, fet que va revertir Putin al tornar a la presidència.
El futur de Rússia no sembla clar, a l’estar basat en la venda de matèries primeres com el gas i el petroli que possiblement no tinguin un llarg futur. Tampoc ajuda una població decreixent que segons estimacions passarà dels 147 milions actuals a només 55 el 2075.
En aquesta situació Putin inventa un neoimperialisme conservador i repressiu contra tota oposició política que és un nou totalitarisme que allunya a Rússia del seu destí natural com part d’Europa. També sembla que els Estats Units d’Amèrica no han tingut cap interès en aquest acostament.
El llibre parla de les dues guerres de Txetxènia, de l’actual de Ucraïna, de com a través de la propaganda ha configurat el seu sistema internament i està canviant la memòria del passat eliminant el que no li convé, no acceptant per exemple els crims soviètics.
En resum, un llibre de divulgació i fàcil de llegir.
La masia Mariona – Oficina del Parc Natural del Montseny – Reserva de la Biosfera
Ctra. BV-5119, km 2’5 Mosqueroles
08470 Fogás de Montclús
El Parc Natural del Montseny i Reserva de la Biosfera és un mosaic de paisatges i boscos mediterranis a tocar de grans àrees o aglomeracions urbanes. La seva biodiversitat i la petjada cultural que l’home ha deixat i experimentat al llarg dels temps, d’un gran valor universal afegit que ha inspirat intel·lectuals, artistes i científics, que desperten interès i emocions a totes aquelles persones que el visiten.
És el relat de la sortida de la colla La Penya pel Parc Natural del Montseny. En arribar ens esperava la Laura, guia de “Ca la Mariona” a temps parcial i de la resta del temps empleada de l’oficina de l’actual seu administrativa del Parc i lloc, també, dedicat a retre homenatge a la figura de Rafael Patxot. En Joan Oriol, membre de la colla i amfitrió de la sortida, es va encarregar de concertar la visita que, sens dubte, va ser el gran descobriment del dia: “L’Univers Patxot”. I donar les gràcies als membres de colla “La Penya” per compartir i fer possible aquesta agradable i inesperada visita.
Rafel Patxot i Jubert
Si bé és conegut que “Ca la Mariona” era la residència d’estiu i que seria també, en el futur, la casa on passarien els anys de retir i vellesa els Patxot. El nom se li deu a la segona filla del matrimoni Patxot, a qui es volia llegar les seves reserves culturals. La masia va ser “ocupada” durant força temps després de la guerra civil i posteriorment tapiada.
Afortunadament, el net del Sr. Patxot, Rafael Carreras Patxot, va arribar a un acord amb la Diputació de Barcelona que, a canvi de la cessió, s’encarregaria de la seva rehabilitació amb l’única condició que incorporés un museu que recollís els estudis en els camps de meteorologia i astronomia dels quals el Sr. Patxot va ser un veritable expert. També per desig exprés de la família no es va fer una reconstrucció de les estances privades del primer pis, la qual cosa ens ha privat de fer-nos una idea de com vivia la família en aquells temps.
L’Observatori Català al sostre de la casa de Rafel Patxot, a Sant Feliu de Guíxols
Rafael Patxot i Jubert: (S. Feliu de Guíxols 1872 – Ginebra 1964) destaca per les diverses branques del saber, persona d’esperit universal, que domina diferents disciplines de la història contemporània, científic, industrial, filantrop, escriptor, bibliòfil, editor, meteoròleg i aficionat a l’astronomia crear, inicialment, un observatori a la seva casa natal de Sant Feliu de Guíxols.
Fou capdavanter de la meteorologia catalana, de moltes iniciatives i patrocinis en la ciència del clima a Catalunya (va mesurar la velocitat de la tramuntana, l’estudi dels núvols i l’estudi d’intensitat de la pluja). Els quaderns d’observacions, la documentació i els instruments meteorològics del científic es conserven actualment a l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
L’Observatori Català de Rafael Patxot és un referent de la meteorologia a Catalunya. Va posar especial interès en l’estudi de la pluviometria a tot l’àmbit del Principat, les Illes Balears i la Catalunya Nord, amb estacions meteorològiques que ell mateix va impulsar o mantenir, donant continuïtat a la tasca iniciada per la Granja Experimental. Fruit d’aquesta important tasca es va poder editar l’Atles Pluviomètric de Catalunya, i els Estudis de la Intensitat de la pluja a Barcelona.
D’aquesta manera va néixer la Secció Nefològica del Servei Meteorològic de Catalunya, amb la creació d’una secció específica per a l’estudi dels núvols on diàriament s’enregistra la imatge i es realitza una descripció de les seves característiques.
En aquesta secció nefològica, sortirà a la llum l’Atles Elemental de Núvols, que serà la llavor del gran Atles Internacional de Núvols i dels Estats del Cel.
Fou un autèntic mecenes de la cultura catalana durant la dictadura de Primo de Rivera. D’esperit independent, gran humanista i impulsor de l’excursionisme molt vinculat al CEC.
Fundació de l’Estudi de la Masia Catalana
Amb el finançament de la fundació Concepció Rabell, encarrega l’estudi exhaustiu i acuradíssim de la Masia Catalana, d’una àmplia documentació sobre l’arquitectura, les tradicions, la llengua, festes i costums, la història, la sociologia, el folklore, la indumentària, l’economia, etc.. de la via a pagès, convertint-se en un monument bibliogràfic de més de 7700 fotografies i de nombrosos materials que es poden consultar a l’Arxiu Fotogràfic del CEC i en la fundació de l’Estudi de la Masia Catalana. Creador de moltíssims projectes i impulsor en la recerca i la història del cançoner i de la música popular catalana a través de l’Orfeó Català, amb la recopilació de més de 40.000 documents. Personatge lligat al món intel·lectual i polític. Va restar sempre indiferent al poder i no va acceptar mai cap càrrec públic.
Estudi de la Masia Catalana: Cal Peu
Estudi de la Masia Catalana: Cal Cabré
En l’exercici del mecenatge fundar l’Institut Patxot, que sufragà les publicacions d’Estudis Catalans (1) que a més engloba diversos mecenatges, la fundació Concepció Rabell en honor a la seva cunyada. Fundació Clara Juber en memòria de la seva mare. Crea la Granja Experimental per millorar el rendiment agrícola i ramader, en memòria de la seva filla Montserrat, morta a conseqüència de la grip espanyola. Crea l’Institut i fundació de Cultura de la Dona a la mort de la seva filla Maria per atorgar beques a noies catalanes, sense recursos. Existeix un gran Fons i arxiu fotogràfic, que va ser cedit per la seva neta al CEC i que la Diputació de Barcelona va finançar la seva digitalització. Cedir els terrenys a l’escola Betània Patmos, on el 1920 va fer construir la Torratxa Patxot; torre d’observació del cel i de l’Atles Internacional dels Núvols. Aquesta escola dona resposta al primer principi de la pedagogia moderna, on les escoles haurien d’estar situades dins del bosc o enfront del mar.
(1) A l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona, a l’Institut d’Estudis Catalans – l’ens de referència per a la llengua catalana – a la secció Històric-Arqueològica podem visitar l’obra:
– Guaitant enrere, Dietari /Institució Patxot
– Mecenatge de publicacions
– Sobre Rafael Paxot
– Fons documental
– Premi Rafael Patxot i Jubert
Home de gran personalitat, d’intel·ligència visionària, d’un profund sentiment per una terra que va estimar profundament. Va dur a terme actuacions de gran valor romàntic i humanístic, científic exigent, home de gran cultura i catalanista. Tot i que la seva vida va ser un seguit de contratemps, les morts prematures de la mare, del pare, de les filles Montserrat i Maria i durant anys amb perill d’afusellament. Exiliat l’any 1936 a Suïssa, d’on no va tornar per salvar la vida, perseguit, per un i l’altre bàndol i expatriat voluntàriament el 1939 per no voler ser súbdit del franquisme.
Va concebre la seva riquesa com a mitja per dur a terme una obra social, cultural i científica en favor de Catalunya, inclús des de l’exili i des de l’anonimat, fins i tot sacrificant la seva trajectòria personal.
La seva visió i sinopsis està reflectida en el llibre: Rafael Patxot i Jubert – Una Vida de Tramuntana, escrit per la seva neta Nuria Deletra-Carreras i Patxot, onexplica la clau de voltes del personatge i la vida de renúncia, convertint.se amb un dels dos més grans mecenes culturals i socials del primer terç del segle XX.
Maria Patxot somiava viure lluny de la ciutat i ser mestre de poble, en record d’aquesta il.lusió, i per honrar la memòria de la filla, morta
en plena joventut, Rafael Patxot va encarregar a Josep Danés, la compra d’una finca rústica per la construcció entre els anys 1927 1931, d’una masia benestant i senyorial que no desentonés amb el paisatge i llunyana del trànsit. Coneguda com La Masia Mariona.
L’arquitecte Danés va readaptar l’estil clàssic de l’antiga masia catalana amb les noves exigències de la modernitat conservant l’entorn.
Es tracta d’una neomasia noucentista benestant, amb torre mirador i galeries. La seva distribució respon a una torre d’estiueig de luxe residencial i no d’explotació agrícola. Amb zones separades dels senyors de les del servei. Estances pròpies de l’alta burgesia, amb laboratori, biblioteca i despatx. Amb façanes principal i posterior simètriques de pedra granítica del Montseny, amb un rellotge de sol de ceràmica en la façana principal, construït l’any 1931, que marca amb exactitud el temps solar i els canvis dels signes zodiacals en relació amb les estacions de l’any. En la façana lateral, al costat de la galeria, hi ha un plafó ceràmic representant una escena camperola.
La casa va ser, durant cinc anys, l’espai de repòs de Rafel Patxot i de la seva dona Lluïsa Rabell, fins a partir durant la Guerra Civil, en plena retirada republicana, desperfectes a causa d’un incendi en l’interior, on va quedar malmesa i perdre la major part del mobiliari, que els va condemnar a un exili definitiu.
En el portal d’entrada, en l’arc de mig punt adovellat i des de l’exili, Rafel Patxot va fer gravar la frase “Hostes vindran que de la casa us trauran – 3 d’agost de 1936 – Adeu-siau”.
Es pot llegir: Qualsevol nit pot sortir el Sol
Masia de planta rectangular, formada per planta baixa i dos pisos, amb una torre annexa de planta quadrada i solana porticada. Hi ha un altre rellotge construït l’any 2009 a la façana nord, on no arriba el sol, que recupera una idea del Rafael Patxot, per recordar que el sol és sempre present i si la Terra fos transparent, veuríem el sol sota els nostres peus.
Façana posterior amb el rellotge solar invertit
L’equipament de la Masia, ens ofereix la seu de l’Oficina del Parc Natural i Reserva de la Biosfera, té habilitada la planta baixa oberta al públic com a equipament cultural, on es pot visitar l’espai museïtzat i exposició amb el títol “Univers Patxot”, que ofereix una visió general de l’obra científica i de mecenatge de Rafael Patxot i Jubert: l’estudi de la masia catalana, la relació amb l’excursionisme, la meteorologia, l’astronomia i el cançoner popular.
L’exposició, en l’interior del museu, consisteix en un recorregut per sis sales: Sala 1 (Rafael Patxot, ciència i mecenatge), Sala 2 (Masia Catalana), Sala 3 (Llibres i Natura), Sala 4 (Núvols), Sala 5 (Observatori Català) i Sala 6 (Cançó popular).
Patxot vol rendir homenatge a totes aquelles persones, la immensa majoria anònimes, que van veure escapçats els seus projectes i trajectòries per la tragèdia de la Guerra Civil. Ens manifesta que: “La independència intel·lectual que no es compra ni es ven ni es pot confiscar ni empresonar i encara menys afusellar, perquè no és material sinó espiritual”. Tot i ser un dels personatges més importants de Catalunya, continua sent desconegut pel gran públic…
Documentació extreta de les explicacions de la guia de la masia, Srta. Laura, dels panells i fulletons de l’exposició de l’interior del Museu i de la projecció del curt que ens mostra una petita bibliografia.
Fotografies de Joan Oriol, Toni Ruiz, Concepció Gaya, Agustí Guiu, Montse Casanovas, Anna M Martínez i pròpies.
Cronistes del text i comentaris, Toni Ruiz, Magí Arqué i propis.
La resta de companys assistents a la visita: M. Carme Mir, Lluís Vidal i Josep Sans, també varen col·laborar en el gran col·loqui/dinar portat a terme durant la trobada. – Tots membres de la colla “la Penya”.
La primera publicació d’aquesta biografia té més de 80 anys. Tot i així he considerat interessant llegir-la. S’ha fet una bona exposició a l’Ateneu Barcelonès sobre l’autor i he vist una altra exposició a Maó sobre la primera volta al món en base a la botica que portaven els expedicionaris per curar les possibles malalties. Tot plegat m’ha portat a llegir el llibre.
Ja en el pròleg, Carlos Martínez Shaw catedràtic emèrit i especialista en l’època colonial ens diu que Magallanes no pretenia donar la volta al món i sí trobar un camí més curt per anar a l’Índia i a les Moluques a comprar espècies. Tampoc Sebastian Elcano ho pretenia, simplement les circumstàncies varen empènyer-lo a seguir navegant cap a l’oest per tornar a casa.
Retrat del soldat i navegant portuguès Fernando de Magallanes (1480-1521). Aquest retrat és una variant retallada de l’exemplar que es conserva al Museu Naval de Madrid; l’original, segons Vargas Ponce, es trobava l’any 1787 a la casa del canonge de la catedral de Toledo Felipe Vallejo; va ser d’aquell quadre que Fernando Selma va treure el gravat que apareix a la Relació del darrer viatge a Magallanes (Madrid, 1788). L’origen d’aquestes tres obres es troba possiblement en una pintura del segle XVI que existia a la galeria del duc de Florència, atribuïda a l’escola d’Ángel Broncino.
El llibre tot i els anys transcorreguts sembla que te poquíssimes errades. La presentació dels personatges i la narració dels successos són molt correctes: estem davant d’un clàssic necessari per entendre l’esdeveniment. Hi ha altres edicions:
L’autor fa alguna cosa més que una biografia ja que contextualitza la situació política de l’època i en conseqüència ens dona una idea clara de la geopolítica del moment.
Des de l’actualitat i des de un punt de vista historiogràfic hi hem trobat a faltar explicacions sobre les fonts i la bibliografia emprada. Suposem que té la seva lògica, atès que l’autor és un novel·lista, no un historiador. També la forma de relatar el delata com a escriptor.
Ens explica la importància de les espècies i ens posa l’exemple de què en algunes ciutats i estats el valor de les coses es calculava en base al pebre com si fos un metall noble. També que la cerca d’una nova ruta de les espècies seria com una mena de continuació de les creuades.
Hi trobem les empentes que donen a la navegació Enrique el Navegant– que només va pujar a un vaixell per la conquesta de Ceuta- i el rei Joan II quan s’arriba al Cap de Bona Esperança i com Portugal, el país més petit d’Europa només amb 500.000 habitants dominava el mar.
Hi llegim el sistema de colonització portuguès: establir relacions comercials pacífiques, construir factories, fortificar-les i finalment agafar les terres i les mercaderies per la força. En totes les fases hi va haver una missió ideològica religiosa.
Magallanes participa en tres expedicions a les Índies com un home més, sense comandament i sense arribar a les illes de les espècies. Es fa amic de Ludovico de Varthema i de Francisco Serrao que li expliquen les meravelles de les illes.
A la tornada de l’última expedició, en què ha estat ferit i ha quedat coix, intenta obtenir favors del rei portuguès sense èxit. Té 35 anys i demana permís per prestar els seus serveis a un altre país i el rei li dona a entendre que li és igual.
Junt amb Rui Faleiro que aspira a astrònom reial també sense èxit, desenvoluparan el projecte d’anar a les illes de les espècies navegant cap occident bordejant Amèrica.
Es casa a Sevilla amb una dona castellana i guanya el beneplàcit del Consell de la Corona. Aconseguirà signar junt amb Faleiro les Capitulaciones de Valladolid (22 de març de 1518) amb un emperador Carlos V de 18 anys en nom de la seva incapacitada mare. Es prepara un viatge de dos anys en què obtindran un 20% de tots els ingressos que vinguin dels nous territoris descoberts.
La preparació de l’expedició dura 17 mesos. Surten amb cinc naus. La disciplina és de ferro, Magallanes no confia ni en els capitans que no saben els plans, no tolerarà cap consell, tampoc cap dissentiment a les seves ordres.
Ja a Amèrica van trobant badies i desembocadures de rius, cap és l’anhelat pas per travessar el continent. Els informes i mapes que tenia definitivament han fallat, haurà de passar l’hivern a Puerto San Julian a 49º de latitud. Pel camí hi haurà hagut la revolta dels capitans de les naus encapçalats per Juan de Cartagena de la San Antonio.
Comença el racionament d’aliments, nou intent de revolta que hàbilment desmunta Magallanes. Dos capitans seran decapitats. Finalment troben el canal de Todos los Santos, posteriorment de Magallanes. Ara sí que consulta si cal seguir o tornar endarrere considerant la manca de provisions. Decideixen seguir els quatre vaixells que queden tot i l’oposició de la San Antonio que finalment desertarà i tornarà a Sevilla per l’est.
La nova travessia durarà 100 dies, tres vegades més que la de Colón, amb l’agregant que no tenen menjar ni beure, tenen problemes amb les veles, les cordes,… Hi ha escorbut, es moren de gana…per fi el 6 de març de 1521 arriben a una illa, serà de les Filipines unes illes que cap europeu sospitava que existien.
Descansen, es refan i segueixen. Tenen problemes amb els nadius degut a les diferents cultures, religions, ànsies de domini dels espanyols,…A la petita illa de Mactán (després dita Si Lapulapu) hi ha un enfrontament i per excessiva confiança i desconeixement del territori Magallanes quedarà ferit de mort.
“La idea de Magallanes de mantener las islas Filipinas, con paz y amistad, para el reino y para la fe no tiene con tanto cuidado a sus sucesores, más mercantilizados: solo piensan en poner punto final a la expedición y apresurarse al regreso” (p. 301)
Segueixen els problemes amb els nadius, queden 115 homes dels 265 que varen sortir. Decideixen sacrificar la caravel·la més antiga per ser més eficaços els altres dos vaixells.
El novembre del mateix any arriben a Tidore una de les illes somniades per Magallanes segons les explicacions de Serrao. Un dels dos vaixells està malmès i sembla que no resistirà la tornada. Aquest aspecte junt amb l’interès de part dels homes de restar a les illes fa que es decideixi que torni només la Victoria i que la nau de la que fou capità Magallanes es quedi allà.
La tornada es farà buscant el camí conegut i que sembla més curt o sigui cap a l’oest. Hi haurà un problema seriós, el rei de Portugal, Manuel, ha dictat ordre d’apressar els vaixells de Magallanes i la ruta triada de tornada està controlada per les factories portugueses. Això implicarà en el millor dels casos no fer cap escala per descansar i aprovisionar-se.
Tornaran la gana, l’escorbut i els problemes. En un intent d’aprovisionar-se dels portuguesos perdran més homes. En queden 18. Per fi quasi 3 anys després de la sortida, el setembre de 1522 arriben a Sevilla, l´Edat Moderna ha començat. La terra és una esfera i els mars en formen un de sol i continu. El carregament d’un sol vaixell compensarà la pèrdua dels altres.
Antonio Pigafetta que ha fet tot el diari de l’expedició, ha restat fidel a Magallanes i parla molt poc de Sebastian Elcano. Ningú heretarà a Magallanes ja que ningú de la seva sang es viu per demanar les capitulaciones. Les Moluques seran venudes a Portugal per l’emperador Carlos.
Raimon: Personal i transferible Empúries, (2023), 443 pàg.
L’amic llibreter que tinc al costat de casa, de la Llibreria Merricat https://merricat.cat/, troba que totes les meves ressenyes acostumen a ser de to positiu. Doncs bé, aquesta també ho serà, però inicialment trencaré una mica la norma. I és que la portada del nou dietari de Raimon té un to massa gris, i el cantant, a la seva quarantena, feia una certa cara de mala bava. Potser per això, em diu l’amic, el llibre no l’ha venut bé, tot i haver-lo col·locat inicialment a l’aparador. I és una llàstima…
La cultura d’un llicenciat en Història
Una llàstima perquè aquest Personal i transferible és un molt bon llibre. Ho és, sobretot, perquè demostra sobradament -tal com succeïa amb el seu volum anterior, el també dietari Les hores guanyades (1983)- que Raimon és molt més que un cantant, o un cantautor, si voleu. El ciutadà Ramon Pelegero Sanchis és, per damunt de tot, allò que se’n diu un intel·lectual, concepte, avui dia, una mica en desús. Per la qualitat de les seves reflexions, per les seves àmplies i no gens usuals lectures, per la seva interpretació dels afers col·lectius, per la seva visió de la vida de la comunitat. No oblidem que el valencià, just quan començava l’ofici de cantar, s’havia llicenciat en Història, i això, òbviament, marca, influncia i transcendeix.
Trobo curiós que Les hores guanyades es publiqués vint anys abans que aquest Personal i transferible, que l’autor escrivia entre finals del 1981 i finals del 1983, període en què es va publicar el primer volum. Curiós, sobretot, perquè Raimon, que escriu molt bé, algun cop arriba a posar en dubte si és més escriptor que cantant. En fi, cadascú té dret, no cal dir, a enfocar la seva trajectòria com vulgui.
En tot cas, que el de Xàtiva és un gran cantant i autor, molt singular, molt personal, molt diferent, queda fora de tot dubte. N’ha donat mostres sobrades amb les seves pròpies cançons, la interpretació de poemes del Renaixement valencià o versos ben triats d’un poeta de la talla de Salvador Espriu. Sense alinear-se mai amb ningú ni voler imitar algú altre. Al seu aire, o “Al vent del món”, per recordar la lletra del seu tema inicial, del tot mític.
Això que va molt per lliure també s’escau a nivell polític. El ciutadà Ramon Pelegero és un home del tot interessat i pendent de l’evolució col·lectiva del país. Dels Països Catalans, en primer terme -tot i que no sigui independentista- i també del conjunt de l’Estat espanyol, amb una admiració especial pel País Basc. Persona conseqüentment i coherentment d’esquerres, se l’havia considerat proper a aquell partit tan potent -avui no en queda gairebé res- que va ser el PSUC, i no solament perquè un dels seus millors amics és Rafael Ribó. Però, al llarg de Personal i transferible, i també de Les hores guanyades, ell sempre vol donar a entendre que va per lliure, que no es casa amb ningú.
El gran amor de Raimon i Annalisa
Casat només ho està amb la seva dona, l’italiana Annalisa Corti. I quin amor tan gran, el de Raimon i Annalisa! No tan sols perquè estan contínuament en contacte sinó perquè cadascú, sense l’altre, gairebé no sabria viure. De fet, ella és la seva mànager, la qual cosa fa que algú comenti que, sense Annalisa, Raimon no seria ben bé el que ha estat. Potser…
En poques paraules: quan tantes parelles tendeixen a la separació i a la infidelitat, Annalisa i Raimon -que no han tingut fills- són un exemple de tot el contrari. I no serà per catòlics, a fe!
Raimon i Annalisa, que han constituït, a Xàtiva, la Fundació que duu el seu nom
La feina, els llocs, els amics
Al llibre abunden les notes, ben subtils, d’ambient i de paisatge. També tot el tràfec -amb els neguits i maldecaps que això comporta- de la feina de l’artista: la composició i la interpretació de les cançons, els assaigs amb els músics, els recitals a poblacions ben diverses del país i de l’estranger, les entrevistes, els programes de televisió i de ràdio, el ressò a la premsa. Compten igualment els llocs: Barcelona com a residència habitual, la Xàtiva de provinença, la Xàbia d’estiueig, València, la Roma d’Annalisa, París, Frankfurt, Nova York, el Japó… I són importants, no cal dir, els amics més íntims, bons referents de pes: els ja esmentats Rafael Ribó i Salvador Espriu, Manuel Vázquez Montalbán i Anna Sallés, Joan Fuster, Andreu Alfaro i la Doro, Joan Miró, Manuel Vicent…
Ah! I un detall important. Una de les cançons inicials i més mítiques del xativí és Diguem no. Doncs bé, el nostre home ha demostrat, al llarg de la seva trajectòria, que quan una proposta no li agrada o no el convenç sap refusar-la. Així, entre d’altres “nos”, declinà acceptar la Creu de Sant Jordi que li volia atorgar un dels governs presidits per Jordi Pujol, amb el consegüent rebombori que, a un cantó de la plaça de Sant Jaume, això ocasionà…
En definitiva, les singulars llibretes a partir de les quals Raimon confegeix els seus dietaris ens posen a l’abast una producció important. Ara que el valencià va saber retirar-se a temps dels escenaris -no com d’altres referents, i millor no posar exemples-, aquest Personal i transferible és, òbviament, un llibre d’autor, i el que ens transfereix és molt.
Aquestes últimes setmanes i dies s’està parlant molt, en mitjans televisius, conferències en associacions i casals, sobre la figura de Salvador Seguí – El noi del Sucre – en el centenari de la seva mort (10 de març de 1923, amb 35 anys), un dels líders més carismàtics i tot un model a seguir de l’oratòria i de l’anarcosindicalisme de principis del S. XX.
Tot i que ja vaig fer referència el passat 27 de juny, crec convenient, aprofitant aquesta nova onada de reconeixement envers el Noi del Sucre, afegir unes quantes anotacions i enllaços més, que crec que seran del vostre grat.
A principis del S. XX, fou un període tumultuós de grans revoltes i de moviments obrers i socials. Després de la Revolució Russa -1917- serà la primera vegada que la classe obrera experimentarà i viurà una esperança d’aconseguir arribar al poder.
En molts països d’Europa van succeir infinitat de revoltes, com a exemple:
A la Itàlia “El Biennio Rosso” es va produir una massiva revolta popular socialista i anarquista- 1919-1920, amb revoltes industrials obreres, seguides de repressions execrables. (vegeu la pel·lícula “Novecento” de Bernardo Bertolucci). Seguit del naixement del feixisme de Mussolini -1922- amb la triomfal “Marxa sobre Roma”.
La revolució de novembre a Alemanya, durant la República de Weimar. Rosa Luxemburg, polonesa d’origen jueu i membre del KPD – (partit comunista Alemany)- junt amb Karl Liebknecht, líders de l’aixecament Espartaquista, varen ser empresonats, torturats i assassinats, juntament amb molts altres activistes el 15 de març de 1919. Al mateix temps una zona d’Alemanya, es va voler independitzar, amb la consegüent repressió brutal, de la policia que va aixafar tot moviment separatista…
El 19 de març de 1919 més de 25.000 treballadors reunits a les Arenes de Barcelona, després d’escoltar al seu líder Salvador Seguí, van posar fi a la vaga que durant de 44 dies va paralitzar a tota Barcelona.
la Canadenca
Les Arenes: 19 de març de 1919 (foto: ccma.cat)
El dia 3 d’abril de 1919, a conseqüència dels acords aprovats per a finalitzar de la vaga de la Canadenca, el “conde de Romanones” signa el “Decreto de la jornada laboral de ocho horas”, i també aprovà el denominat “Retiro Obrero”, per por que tot aquest enrenou de conflictivitat s’estengués a tot el país.
Es va signar el decret dels tres “Vuits”: vuit hores per treballar, vuit hores per dormir i vuit hores per a viure. Convertint Catalunya i de retruc tota Espanya, en el primer país d’Europa occidental que va aconseguir aquest avanç sociolaboral.
La CNT era un sindicat revolucionari, no reformista, que també va crear la Caixa de Resistència, per sufragar les despeses de les hores perdudes, una espècie de seguretat social mínima, i una similitud a allò que avui és l’atur i el retir, pels obrers accidentats, minusvàlids i gent gran, que aleshores eren del tot inexistents.
L’any 1919-1920 va ser anys convulsos de lluites de classes, amb la CNT encapçalada per Salvador Seguí. També es va fundar “La Federación Patronal de Barcelona “- sindicat de la patronal- creada per contrarestar la creixent força de la CNT. Amb el resultat de la coneguda època del “Pistolerisme”, encoberta pels sindicats lliures, tradicionalistes que eren els causants de trencar les vagues i provocar aldarulls i el desordre amb el suport implícit de les forces policials, militars i de la guardia civil, per a reprimir tota actuació en contra de la patronal i finançat per aquesta. Cometen infinitat de crims i assassinats – El Chicago del gangsterisme a Barcelona.
Soledad Bengoechea es doctora en Història Contemporània i autora de la tesi doctoral Patronal catalana, corporativisme i crisi política, Universitat Autònoma de Barcelona, 1991- 3 vols.
Joaquin Milans del Bosch – “Capitán general de Cataluña” – va ser un actor principal a tenir en compte en tot aquell procés de lluita; obsessionat ha anar en contra de tot el que representés o expressés sentiments d’ideologia catalana. Personatge convençut a declarar l’estat de guerra per restablir l’ordre. Es va negar a alliberar els obrers empresonats i a complir les condicions pactades, ansiós per a desarticular d’una vegada per totes l’anarcosindicalisme envaint de tropes i artilleria els carres de Barcelona. Tot això seria tema a comentar a part.
Desplegament del cos militar d’artilleria durant la vaga de la Canadenca
Desembocant a la tardor de 1919 en el Lock-out de Barcelona.
“La Federación Patronal de Barcelona”, declara el lock-out, parcial des del 3 al 30 de novembre. L’1 de desembre un altre, aquest cop, total que finalitzarà el 26 de gener del 1920 – Vuitanta-quatre dies de lock out a Barcelona.
La seva curta vida, sovint, va transcorrent entre la presó i la mort. Sofrí diversos atemptats. L’any 1902, tan sols amb quinze anys el varen detenir per primera vegada.
L’enterrament de Salvador Seguí, es va efectuar en el més absolut hermetisme, per no provocar aldarulls i manifestacions massives de repulsa. Ni tan sols la família hi va estar present. Sols es va autoritzar la presència del seu advocat, el que seria més tard President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys.
En l’enterrament de Francesc Comas, uns dies després que el de Seguí, ferit de mort en el mateix atemptat, és convertir en una gran manifestació, en record dels dos assassinats que van trasbalsar a tota la societat catalana.
Enterrament de Francesc Comas
Seguí volia tenir la gent preparada culturalment. Sempre deia que no es pot fer una revolució sense cultura. L’educació és primordial per efectuar una gran revolució. Home de fortes conviccions, amb una capacitat immensa de lideratge, gran orador, que no suportava les injustícies ni la violència i malgrat això, va lluitar fins a la mort, envoltat d’un context de gran violència.
Sense oblidar el que va significar i el sacrifici sofert pels homes i dones que varen aconseguir el 3 d’abril de 1919. Diada que es va celebrar els cent anys del “Real Decreto”, que s’introduïa la jornada laboral de vuit hores…
Fotos: Arxiu Nacional de Catalunya
Documentació: Soledad Bengoechea, doctora en Història Contemporània – Conversación sobre Historia – La República, El Punt Avui.
Aquest és el segon llibre de la trilogia sobre el dictador italià que ha escrit Antonio Scurati. El primer el podeu veure ressenyat en aquest blog clicant aquí. En el llibre anterior s’explicava el naixement del feixisme fins l’ascens al poder i els primers anys al govern que culminaven amb l’assassinat del principal opositor parlamentari, el socialista Giacomo Matteotti i la posterior i desvergonyida assumpció de responsabilitat política de l’atemptat en seu parlamentària, per part del propi Duce. El període històric contemplat en el primer llibre s’inicia l’any 1919 i acaba amb l’esmentat discurs de tres de gener de 1925.
“El hombre de la providencia” comença el febrer de 1925, amb una poc coneguda i amagada malaltia de Mussolini i acaba l’any 1932. És el període de consolidació del règim, de la transformació definitiva en una dictadura unipersonal. L’estructura del llibre és similar a la primera part, amb narracions curtes, de dues a quatre pàgines referides a un mes i l’any que s’està descrivint i documents reals que són de fonts variables i que donen suport i força historiogràfica a la narració que s’ha fet prèviament. Les fonts són variades i hi inclouen: premsa del moment, tant de l’Itàlia feixista com de països occidentals, correspondència entre personatges diversos que hagin sortit en la narració, arxius del partit feixista, arxius policials o militars, etc. En cadascun dels petits relats que conformen l’obra, és fa al·lusió a un personatge que és el conductor principal de la narració. Evidentment, qui té més protagonisme és Mussolini, però hi ha d’altres personatges que prenen el relleu conforme avança cronològicament el relat. En aquests anys descrits trobarem alguns personatges coneguts de la primera part com Italo Balbo, Leandro Arpinatti o Emilio de Bono, entre molts d’altres, tots ells jerarques feixistes de primera tongada, però ara prenen el relleu altres jerarques que sempre, des d’un punt de referència sotmès al Duce i elevat a la maximilitat totalitaria, tindran el seu paper rellevant en la política i les intrigues del període. Homes (sempre homes en un règim hipermasclista) com Augusto Turati, Roberto Farinacci, Arturo Bocchini o Achille Starace. La família i les amants continuen tenint un paper rellevant en aquesta història, ja que la relació del Duce amb la seva dona Rachele, continuarà des de la distància i la humiliació constant per les nombroses amants que el Duce no amagava i que ella carregada de fills aguantava amb resignació. La seva filla gran, Edda, tindrà un cert protagonisme en el relat quan es descriuen les seves peripècies d’adolescència, amb rigorós control patern i el seu casament, gairebé imposat, amb Galeazzo Ciano, fill d’un feixista de primera hora (Constanzo Ciano) que després de la Gran Guerra es va enriquir i assolir un títol nobiliari, sobretot degut a les influències polítiques. Militars declaradament feixistes com Rodolfo Graziani, o no del tot com Pietro Badoglio, ocupen també la seva part en el relat. També tenen la seva quota els responsables dels molts atemptats contra el Duce que, sense reeixir en cap cas, es van produir durant aquests anys.
L’any 1925 es clau en la transformació de l’encara formal i moribunda democràcia italiana en una dictadura. Bona part del relat explica, de manera detallada, els passos i períodes d’aquesta “transició”. El paper de l’oposició democràtica va ser penós o directament patètic i, entre 1925 i 1927, la majoria estaven a l’exili, com el liberal Giovanni Giolitti o el socialista Pietro Nenni. Altres, com l’intel·lectual comunista Antonio Gramsci moriran a la presó o com a conseqüència de les pallisses dels esquadristes com es el cas de Giovanni Amendola.
Consolidat el seu poder personal, Mussolini inicia, amb la continuació de la inacabada conquesta de Líbia, l’aventura colonial encara de manera tímida. Aquí el paper de Graziani és important ja que serà el responsable de l’ús massiu contra població civil del letal gas mostassa. Les lluites entre jerarques pel poder i les prebendes dins del partit són part important de la història, en un clima on la corrupció i la situació de Mussolini per sobre del bé i del mal, són presents de manera continua. L’any 1929 serà el de la reconciliació entre el règim i el Vaticà, ja que es signarà el Concordat pel qual quedarà blanquejat el règim feixista. En les negociacions tindrà un rol important el germà del Duce, Arnaldo Mussolini feixista i catòlic pietós. El llibre tanca, l’any 1932 amb la defenestració política (purga) del poderós Augusto Turati i la definitiva postració de la seva antiga amant Margherita Sarfatti defensora de l’art del Novecento Italiano que, com ella, serà oblidat en benefici de l’art del Nou Estat.
El llibre d’Alfaguara està traduït per Carlos Gumpert (des del meu punt de vista, una bona traducció) i es va publicar l’any 2021. Consta de 587 pàgines, de les quals 560 són de text i les darreres vint-i-set són un apèndix onomàstic on es fa una breu descripció de cadascun dels personatges que van apareixent, amb dades biogràfiques de la seva vida fins el període de l’obra (entre 1925 i 1932). L’autor els agrupa en categories: feixistes, simpatitzants i afins; demòcrates, opositors al règim i antifeixistes; autors dels atemptats; la “quarta vorera”: Tripolitània, Cirenaica i Fezan; els homes del Vaticà; parents, amics i amants. Potser no és un llibre tan addictiu com el primer, però continua sent una lectura interessant, formativa i molt important per entendre la història del feixisme.
Acabo de sortir del cinema. He llegit ja unes poques crítiques, des de l’estrena, i si m’he decidit a escriure dues ratlles, és perquè en aquest país tenim una certa tendència d’anar als extrems quan es tracta de valorar les obres dels altres.
Vagi per endavant que, per mi, no és una gran pel·lícula. No és Gladiator. Però és lògic, perquè tal com es planteja el guió, que existeix, i tant, esdevé erràtic. El que vol fer el director és un resum d’un personatge i d’una etapa de la història d’Europa, perquè no podem parlar d’ell si no parlem d’Europa, que no caben en encara no tres hores de metratge. Una altra manera d’enfocar-la és a partir de les imatges que coneixem tots de Napoleó, és com un catàleg raissonée de pintures del XIX, que et van passant per davant. Una altra element esencial és la relació amb la seva primera dona, Josefina. I no em semblaria un fil tan necessari donat que va tenir altres relacions, algunes de les quals no van ser gens passatgeres. I finalment les grans batalles on el director s’hi ha llençat a per totes.
Massa història, massa personatge, massa batalles, massa tot. I així anem ràpid, ràpid que ho volem explicar tot. Sort que cada salt en el temps va acompanyat d’una fosa en blanc i d’un rètol que ens indica a on estem.
Al senyor Ridley Scott no li ha d’ensenyar ningú de cinema, per tant el que fa està molt ben fet, però em resulta insuficient. Ho sé que vol fer una compilació, un resum, una aproximació, però no em val. Vull més. Vull que tingui el temps que dedica a Gladiator, el personatge no es pot comparar, ho sé, per no deixar-me aixecar de la cadira.
Sí que sé com és el personatge a partir del que m’explica. Un desgraciat misògin, devorat per una mare castradora, que no sap què és la por, ni l’educació. Un patán que té al cap el poder com si fos un Salvador. Possiblement un bi-polar. Un individu a qui Phoenix representa en la justa mesura: Inexpressiu, incòmode sempre, acomplexat, egòlatra, impertinent, agressiu, impetuós i intrèpid fins a temerari. És la imatge del barret travessat per una bala a Waterloo.
Tot i així té detalls encomiables. La batalla d’Austerlitz. La millor, on es veu quines eren les seves tàctiques. Si no les recordeu mireu els primers vint minuts de Gladiator, la campanya de Marc Aureli a la Germania. No en va algú anomena Napoleó, en algun moment, com Cèsar. En canvi la de Waterloo és un embolic massa dispers. La seqüència d’Egipte, quan fa obrir un sarcòfag, el Louvre s’ha nodrit d’aquell moment de sorpresa i incomprensió. O quan un grup d’assessors i Napoleó parlen, i ell li demana opinió a Fouché. La imatge és impagable. El rèptil de Fouché està en un clarobscur, mig amagat, i no opina, per això va arribar tan lluny. Quan apareix la mare, ens dona moltes pistes. I un breu, però magnífic almirant Nelson en la pell de Rupert Everett.
Hauria estat una sèrie memorable, si hagues pogut explicar el mateix amb temps i detall. Ara, si una cosa dona aquesta quantitat de dades i imatges quasi simultànies és el no sentit de la guerra. Es el colofó.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.