Joan-Lluís Lluís nascut a Perpinyà el 1963 és un novel·lista, poeta i traductor català que ha rebut diversos premis literaris, en particular el premi Sant Jordi per Jo sóc aquell que va matar Franco i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per Junil a les terres dels bàrbars. És també un militant de la llengua catalana i a través d’escrits i xerrades ha denunciat el lingüicidi comès històricament per l’Estat francès. Va créixer a Morellàs (Rosselló), i després d’estudis secundaris a Ceret (Vallespir) i a Perpinyà, es va llicenciar en Història de l’Art a la Universitat Paul-Valéry de Montpeller i en Estudis Catalans a la Universitat de Perpinyà.
ELS INVISIBLES és un llibre breu, però molt recomanable. L’autor, relata en primera persona quin ha estat el seu recorregut personal per arribar a catalanitzar-se en un entorn hostil a qualsevol altra llengua que no sigui el francès. Es tracta d’una història de la seva conquesta de la llengua catalana.
De pares catalans del Principat, emigrats a la Catalunya Nord, descriu la seva infantesa dins un entorn social netament francès, on el català estava circumscrit gairebé exclusivament a l’entorn familiar.
Un dia anant a l’escola es troba un pintada en català que deia “entre tots ho farem tot” i el sorprèn que una paret pugui oferir-li motius de reflexió. Més endavant a través de les cançons de Lluís Llach i de Francesc Pi de la Serra o de Raimon s’adona de la riquesa de la llengua, contrasta amb el català rudimentari, cada dia més precari, assetjat, aïllat i estabornit per la llengua francesa. A partir d’aquí comença a interesar-se per la literatura catalana.
El llibre ve a ser una autobiografia lingüística de l’autor sobre la seva relació i aproximació a la llengua catalana des de la Catalunya del Nord. De mica en mica es va fer conscient del que significava una llengua oprimida i gairebé en extinció, per motivar-se i acabar sent un notable escriptor en la nostra llengua.
“Preferia sentir-me bé en el fàstic fictici del català que sentir-me mercenari de la pretesa noblesa d’una llengua amb monopoli d’estat.”
«Vaig entendre que (el català) era també un riu que tenia la seva font en un passat llunyà i que havia travessat les generacions fins a arribar dintre meu.»
Editorial: Gent i Terra (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental)
L’autor
Vicenc Relats i Casas (Lliçà d’Amunt, Vallès Oriental, 1964) és periodista i editor. Dirigeix, des del 2011, la revista-libre semestral Vallesos, immersa en la memòria i el patrimoni cultural vallesà i progressivament consolidada com a referent periodístic. També és director de l’editorial i productora audiovisual Gent i Terra, centrada en el coneixement a partir dels recursos del territori.
Ha treballat i col·laborat en premsa, ràdio i televisió, tant a nivell nacional com comarcal, i ha estat productor executiu del film documental El Xoc (2018), d’Enric Vilageliu, sobre la revolta que va portar al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017.
Ha publicat, amb el que comentem, una vuitena de llibres, especialment d’assaig i memòria històrica. Destaquem-ne L’Estatut, entre el desig i la realitat, amb Felip Solé i Sabarís i Albert Viladot (1989); El nou senyor Esteve. La revolta tranquil·la del comerç ciutadà (2006); El Port de la Selva sota les bombes (2013), i El Port de la Selva després de les bombes (2016).
Vinculat als anys 80 a la Crida a la Solidaritat, ha estat membre del Secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana i és vocal de la junta de l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català).
Comentari
Somiant el retorn és el relat biogràfic de Jaume Massot i Galceran -l’últim alcalde republicà del poble empordanès del Port de la Selva- i de la seva família, dins la qual Miquel Martí, farmacèutic i resident al Pertús, ha col·laborat amb Vicenç Relats a rastrejar les vivències del seu avi.
Massot, un pescador i alhora pagès de vinya i olivar conegut pel sobrenom d’en Cai, es va involucrar en política de ben jove des d’una clara identificació esquerrana. El seu caràcter independent no el duria a tenir carnet de partit, però sí a vincular-se, d’una manera informal, primer a ERC i després al PSUC.
Jaume Massot “Cai” amb la seva dona Joana, a Banyuls: Font: Gent i Terra
Aquest home d’extracció humil i tarannà idealista esdevindria alcalde de la vila situada dins la península del cap de Creus des del febrer del 1934 fins a la fi de la Guerra Civil, quan ell i la seva família emprendrien el dur exili republicà que els duria a la Catalunya del Nord i també a Occitània. Establert després, durant més de vint anys, a Banyuls de la Marenda, al Rosselló, en Cai moriria a l’exili tot i somiar intensament el retorn al Principat des del seu Empordà. La dignitat -i segurament el poc pragmatisme- va impedir-li d’acceptar, el 1960, l’indult que li concedia Franco. Mala sort, però per poc: el nostre home acabaria els seus dies el 12 de març del 1974, a l’edat de 81 anys, i el sinistre dictador, el 20 de novembre del 1975, als 83.
Fotografia de portada del llibre “EL PORT DE LA SELVA, IMATGES I HISTÒRIES DE L’AHIR” de Viceç Relats, Fotògraf: Isaac Cervera
El llibre, interessant i significatiu, de Vicenç Relats, ens permet conèixer de prop uns noms i unes traces humanes i apropar-nos amb ells de nou a la nostra història recent. Així, revivim els estralls de la Guerra i la tragèdia dels bombardeigs que, sobretot a la fi de la Guerra, van colpejar el Port de la Selva, el Cap de Creus i l’Alt Empordà; sentim tota la duresa del pas per la frontera francesa dels components i més persones vinculades a un exèrcit i un país derrotats; comprovem com la seva instal·lació en poc o molt improvisats camps no fou, precisament, plàcida, i ens adonem que, malgrat tot, l’exili els va permetre -no sempre, és clar- anar refent les seves vides tot somiant el retorn al país natal, fita no sempre assolida. Alguns -com en el cas d’en Jaume Massot-, per mort abans d’hora, i d’altres, perquè ells, elles o els seus descendents s’arrelarien a diferents països sense renunciar, tanmateix, a la condició de catalans ni a la seva memòria històrica.
Tal com diu al pròleg Vicenç Villatoro, Somiant el retorn “és una construcció valuosa a una tasca necessària: humanitzar l’estadística, posar cara a les víctimes de l’exili”.
En aquesta línia, i també des de la mateixa condició d’edils, se m’acuden ara volums com Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes (2017), de l’historiador barceloní Pau Vinyes, o Samuel Morera, alcalde republicà de Terrassa (2019), de l’historiador egarenc Josep Puy, entre d’altres de similars que pogueu anar cercant, coneixent, llegint. Tot i més per tal que la cada cop més valorada memòria històrica sigui, no tan sols un actiu essencial dels llocs, territoris i països, sinó també un impuls vital i continuat per al seu -i nostre- futur.
Portades de “El Port de la Selva després de les bombes” i “El Port de la Selva sota les Bombes” de Vicenç Relats.
Aquesta setmana del mes de març al final de la qual hi ha el diumenge 8 “dia internacional de la dona”, la societat ens dona una mica més de protagonisme tot i que cada any la nostra veu s’escolta amb més força i contundència. Esperem que aviat arribi la desitjada igualtat de gènere ja que portem molts i molts anys de lluita.
En aquest context m’agradaria parlar de FLAMENCA o ROMAN DE FLAMENCA, novel·la anònima occitana, escrita entre 1240 i 1270 a la Roergue. Només se’n conserva un fragment de 8.095 versos a Carcassona. Escrita en Occità i traduïda al català per Anton Maria Espadaler, doctor en filologia romàntica i professor de Literatura Medieval de la Universitat de Barcelona, i que posteriorment la cantant Rosalía s’inspira en la novel·la, pel seu disc “El mal querer”.
SINOPSI
La història en principi gira al voltant de la gelosia. L’acció, l’ambient i els personatges que la protagonitzen son nobles de la cort, per tant amb una moral i ètica cortesa. Archimbaud de Borbó, un cavaller, és el marit de Flamenca, una dama jove de una bellesa extrema que desperta l’admiració allà on va i dels qui la contemplen, és per aquest motiu i per la desconfiança, que Archimbaud decideix tancar-la amb una torre, només pot sortir per anar a l’església, acompanyada per ell i dues serventes. La situació de Flamenca, difosa popularment a través de poemes, arriba a un cavaller Guillem de Nerves, que es proposa d’alliberar-la. Comença una descripció del plaer i el desig d’una manera sublim.
COMENTARI
Flamenca, censurada per l’Esglèsia, es podria considerar la primera novel·la feminista del s.XIII. És ridiculitza la gelosia del marit i es mostra una dona culta intel·ligent i amb unes idees molt avançades sobre l’amor i el sexe, és a dir un cant a la llibertat, una reivindicació a la igualtat entre el sexes, on poden ser permesos als amors il·lícits.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.