Etiqueta: Crònica

Categories
Cròniques

Air Jordan

El més gran, el millor jugador de bàsquet de la història. El núm. 23 dels Chicago Bulls va ser reconegut com el millor atleta del segle XX. Nascut a Brooklyn el 17 de febrer de 1963.

(1)

L’home que revolucionà i canviarà el bàsquet per sempre. No només jugava a bàsquet sinó que a més desafiava la gravetat. Quan saltava el món contenia la respiració, l’alè se’t congelava. A cada salt el temps s’aturava, flotava en l’aire. I a continuació… l’esmaixada. No solament eren dos punts, eren autèntiques obres d’art, poder, explosió, espectacle, encant, gràcia. Era el mestre del cel, dels tirs en suspensió, en elevar-se i gravitar per sobre dels seus rivals. L’estadi, les multituds emmudien, es quedaven sense respiració.

Jordan l’any 2014

Va crear una llegenda escrita amb foc. Per això quan es parla de la grandesa d’un jugador, no hi ha debat possible; només hi ha un sol nom i aquest nom és etern, és Michael Jordan. No és només un jugador, és un mite un símbol, una força indestructible, un guerrer metàl·lic, capaç d’intimidar als rivals només amb una mirada, era una màquina d’esquarterar perfecte. Tenia obsessió per guanyar, creant espectacle amb talent i harmonia, dominava la pista i la destruïa. Cada jugada era un cop per a la història. Va reescriure el joc.

Michael Jordan no sols jugava a bàsquet, era un depredador, un assassí, envaïa la pista com un huracà en calma. Abans d’ell el bàsquet era sols un esport; després d’ell va ser pur espectacle, una religió, era art i fúria, ràbia i precisió, talent i obsessió. El seu llegat no solament es mesura amb victòries, sinó amb moments i records immortals el “Flu Game”. No només jugava per guanyar, jugava per dominar.

El gest més icònic de Jordan: La llengua.

(2)

Amb quinze anys el varen excloure de l’equip de bàsquet de l’escola secundària, per manca de talent, poca tècnica i alçada insuficient.

Va quedar anestesiat, ensorrat, fulminat, però aquest dolor va ser el revulsiu necessari i l’espurna per encendre la gasolina que el va fer esclatar. Aquesta ràbia, aquest combustible interior inflamable el va motivar prou per entrenar sense descans, desafiant la seva ment i el seu cos. Enfortir la seva condició física i perfeccionar la seva tècnica. El camí no va ser gens fàcil, va estar ple de lesions, derrotes estrepitoses, decepcions fulminants… A cada caiguda, més motivació, més esforç físic, més entreno. No va parar fins a aconseguir millorar, molt més, les seves condicions atlètiques i augmentar el seu potencial i estructura física i mental, per a convertir-se en el jugador fonamental de la lliga dels equips universitaris.

L’any 1984, abandonarà la universitat per presentar-se al “Draft”. Aquest mateix any és seleccionat pels “Chicago Bulls”.

Aquella temporada s’emportaria el premi al millor “Rookie” de l’any batent, a més, el rècord de més punts en un partit de la història de la franquícia.

En la seva segona temporada va ser eliminat pel Boston Celtis de Larry Bird. Tot i que, en el següent partit conta el Boston, després de la gran actuació de Michael Jordan, Larry Bird va declarar: “Avui he vist a Déu disfressat de jugador de bàsquet”.

Larry Bird on three points. Tres vegades campió: 81-84 i 86

https://vm.tiktok.com/ZNdVneMgh/ (Jordan / Lebron)

(3)

La temporada 1987-88, entra en joc de Scottie Pippen, els Bulls de Chicago es varen convertir amb la tempesta perfecta. Entre el 1991 i el 1993 guanyant tres anells consecutius, el primer “Three Peat” i es produeix la primera retirada prematura.

Campions de sis anells

(4)

I quan tothom creia que la seva retirada era definitiva, al cap de disset mesos, l’any 1995, torna de nou als Chicago Bulls.

L’any 1995 tres noms es van unir. L’univers els va ajuntar per a canviar la història del bàsquet i formar un triplet impossible de superar: Michael Jordan, Scottie Pippen i Dennis Rodman.

Hurricane Jordan

En els “Play-off els Orlando Magic” els eliminen. Molts es van atrevir a dir que Jordan ja no era Jordan. Però no us equivoqueu, acabaven d’encendre, de nou, la flama del depredador del Jordan més perillós, torna de nou amb el núm. 23 amb més ganes de sang, per fer que tothom se’n penedís. En la lliga del 96 va arrasar. 72 victòries, MVP, millor anotador de la lliga… I en els Play-offs a qui es troba??? Als Magic d’Orlando. Aquesta vegada sense compassió 4/0, va ser la resposta més brutal:

Air Jordan

                                  “Mai tornin a dubtar de mi”!!

Michael Jordan núm. 45 dels Chicago Bulls condueix cap a la cistella contra Nick Anderson núm. 25 dels Orlando Magic al primer partit de les semifinals de la Conferència de Pascual de 1995 a l’Orlando Arena el 7 de maig de 1995 a Orlando, Florida. (fotografia de Barry Gossage/NBAE via Getty Images)

Una dinastia impossible d’ignorar. L’un, era el millor anotador, l’assassí silenciós, l’huracà incombustible, liderava amb ganes de victòries. L’altre, un tot terreny, anotador esplèndid, el millor escuder amb una visió total del joc que executava i distribuïa a més de ser un defensor letal. L’últim, la roca, el gladiador rebel, era un cos fet carn, trencava esquemes, de cada rebot en feia un acte de guerra, la feina bruta. Era un triplet complementari. Un volava, l’altre organitzava i el darrer col·lapsava i destruïa. Ho varen fer amb estil, amb força i amb una química que encara avui ningú ha superat.

https://vm.tiktok.com/ZNdqhMr2V/ (el millor trident)

Tornant a guanyar tres anells seguits (96-97 i 98) “second three peat”.

(5)

Entre tots dos: Onze anells!!

Abans que la normativa protegís als atletes, abans que el joc se suavitzés, quan les jugades eren a base de cops de puny i de colze, quan els rivals et feien malbé per veure fins quan resistia, el colpejaven a cada entrada per trencar-li el cos i la ment… existia un home que ja regnava, Jordan s’aixecava i es treia la pols, a cada empenta treia una motivació…

T’imagines a Michael Jordan i a Earvin “Magic” Johnson amb les regles d’avui, sense mans i cops al damunt, sense contactes agressius, amb defenses dèbils, jugadors que s’espanten amb el contacte i amb molts més espais per moure’s amb llibertat. Seria com una tempesta. Jordan els devoraria fent stepbacks, fadeaways, esmaixades, safates impossibles i quantitat de triples on veritablement es premien els llançaments.

Seria molt més fàcil tindrien les millors sabatilles, millor equip mèdic, tecnologia avançada, entrenadors personals, dietes ajustades i precises.

El bàsquet era una guerra i ell va ser el seu comandant suprem. El millor, el més fred, el més dur…

Jordan amb les noves regles, cada cop que tragués la llengua i abans de volar, el món sencer s’aturaria.

(6)

Aquells anys l’NBA estava sota el foc de l’època més salvatge de la lliga professional. M.J. no va ser gran només per ser uns dels millors anotadors, va ser gran perquè mai va retrocedir en una època tan dura. Va haver de sobreviure a monstres com Patrick Edwin, Charles Barkley, Kareen Abdul-Jabbar, Karl Malone, Larry Bird, Shaquille O’Neal o al mateix Magic Johnson, per després dominar-los.

Va guanyar sis anells de campió de l’NBA amb els Chicago Bulls, en vuit anys.

Va aconseguir una mitjana de més de 30 punts per partit, la mitjana més gran de la història de la lliga.

Va guanyar deu vegades el títol de màxim encistellador de la temporada regular.

Va ser escollit cinc vegades millor jugador – MVP – de la temporada regular.

Sis vegades com MVP de les finals.

Va formar part del millor quintet de l’NBA en deu ocasions.

Va ser escollit una vegada com a millor defensor de la temporada.

Va ser líder en robatoris de pilota durant tres anys.

I formar part del Dream Team dels JJOO de Barcelona 92, amb la medalla d’Or.

(7)

Phil Jackson: el 1989 entra com a entrenador en cap dels Chicago Bulls. Ésun dels principals artífexs, creador, motivador i figura clau del fenomen Jordan, junts guanyen sis títols durant les dècades del 1990.

L’any 1999 fitxa pels Angeles Lakers i torna a guanyar tres campionats seguits, del 2000 al 2002, i els dels anys 2009 i 2010. Es retirà de les banquetes la temporada 2010/11.

Phil Jackson i Michael Jordan

Com a entrenador sols perd tres finals, la primera temporada de l’any 1990 i dues dels anys 1994 i 95, curiosament durant la retirada temporal de M.J.

(8)

El Dream Team

La selecció masculina de bàsquet dels Estats Units va competir als Jocs Olímpics d’estiu de 1992 a Barcelona i guanyar la medalla d’or. L’anomenat “Dream Team”, va ser el primer equip olímpic nord-americà que va incloure jugadors professionals actius de la National Basketball Association.

Johnson – Jordan        
Drexler, “Magic”, Bird,
”Air” ,Barkley
El Dream Team: Magic Johnson, Michael Jordan, Scottie Pippen, Karl Malone, Patrick Ewing, John Stockton, Clyde Drexler, Chris Mullin, Larry Bird, Christian Laettner, Charles Barkley, David Robinson.

Jordan amb la seva determinació i treball incansable és convertir en una llegenda de l’esport en general i del bàsquet en particular. Com a rei de l’NBA i del bàsquet mundial va demostrar que els fracassos són el camí del triomf.

(9)

Palmarès:

Phil Jackson: tretze anells

És el tècnic més guardonat, onze anells: sis amb el “Chicago” del 1991 al 1993 i del 1996 al 1998, i cinc amb “Los Angeles”, del 2000 al 2002 i els anys 2009 i 2010.

Com a jugador dels “New York Knicks”, dos anells – 1970 i 1973.

Tot un fenomen!!

Michael Jordan i Scottie Pippen: sis anells amb els Chicago Bulls del 1991 al 1993 i del 1996 al 1998.

Earvin “Magic” Johnson: cinc anells, anys: 1980- 82- 85- 87 i 1988

Dennis Rodman: cinc anells, dos amb els “Detroit Pistons” anys 1989 i 1990 i tres amb el “Chicago Bulls”, dels anys 1996 al 98 juntament amb Jordan i Pippen.

Aquests quatre monstres, Magic, Jordan, Pippen i Rodman amb 19 temporades varen guanyar 13 anells.

Documents fotos i estadístiques: wikipedia – articles de tiktok -Tot es.pinterest.com – i revistes i articles de basquetmania/Jordi Robirosa

2025: Amb seixanta-dos anys
Categories
Llibres

Edith Wharton, corresponsal

Immersa en la preparació d’un nou cicle de xerrades anual sobre literatura occidental, i ja fent incursions esbiaixades, vull dir poc imparcials, en els autors i autores que vull explicar bé, m’he saludat, mentre esmorzava, amb l’admirada senyora Wharton, i he pensat que no es coneix prou la seva faceta antibelicista.

Edith Wharton és una d’aquelles bèsties literàries, contemporània a un altre parell, Mark Twain i Henry James, i així convé explicar-los, que tothom n’ha sentit a parlar, que si s’expliquen, es fa de passada, (1), però que pocs coneixem de veritat. La seva bibliografia és per deixar aclaparat, però segur que té un bocinet per a gust de tothom.

Una de les novelistes, com els altres dos, més adaptades al cinema, una de les renovadores de la novela realista de finals del XIX i principis del XX, va ser una dona d’una consciència feminista, sense sorolls, però definitiva i una pacifista sense fisures. Polièdrica com poques.

Americana de naixement, viatgera decidida, Wharton estava a París quan va esclatar la Gran Guerra i va utilitzar els seus contactes no per allunyar-se de les zones de conflicte, sinó per acostar-se el més possible a la primera línia de combat. En una època on els corresponsals estrangers estaven vetats al front, ella va poder veure, escoltar, olorar totes aquestes infàmies i heroïcitats que desfilen a la macabra rutina de la batalla.

En aquests primers mesos de lluita, Wharton va emprendre mitja dotzena d’expedicions a les entranyes del conflicte. Les seves impressions van quedar recollides en una sèrie d’articles, publicats per la revista ‘Scribner’s’ i que més tard integrarien aquest ‘França combatent’.

Escrita com un quadern de bitàcola, submergeix el lector en els paisatges i les sensacions d’una nació llançada a la gola del malson. Wharton comença descrivint la noció d’irrealitat que impera en els prolegòmens bèl·lics, quan l’horror encara no ha conquerit l’inconscient del poble. Parla d’un París embellit pels capricis estivals, de cafeteries i teatres plens de vida. A escassos quilòmetres de distància es decideix el futur d’Europa, però l’única pista de la sang vessada són els funerals als Invàlids. Està decidida a explotar-nos a la cara els horribles contrastos.

Comença a continuació el seu intrèpid périple. Busca el rastre de la baralla, persegueix l’aroma de la pólvora, la por i la sepultura. A Argonne i Alsàcia, a Lorena i els Vosges, l’escriptora descobreix l’empremta de la guerra. I revela un ventall d’impactes anímics: des de la incertesa i el terror fins al coratge i l’èpica.

A la narració de Wharton conviuen l’amarg retrat de la destrucció i l’exaltació de la causa francesa. L’autora escriu que, de trista manera, la guerra enforteix l’esperit de persones anònimes: “Es tracta d’un meravellós exemple de la rapidesa amb què la determinació és capaç de modelar el rostre humà […] Ara tots ells, per insignificant que sigui la seva comesa, participen en la consumació d’una gran tasca. I ho saben”.

Wharton va aconseguir infiltrar-se al cor de la batalla, tant en el pla material com emocional, despullant els pensaments dels implicats a través de les seves pròpies reflexions. Al final del conflicte, Wharton va ser condecorada amb la Creu de la Legió d’Honor, però la seva autèntica recompensa és la permanència de ‘França combatent’ a les prestatgeries. El seu testimoniatge de la Gran Guerra, vital i introspectiu, ha transcendit el temps.

(1) El senyor Mark Twain hauria de ser lectura obligatòria o molt recomenada per als nostres nens i nenes en edat lectora; a l’allunyada EGB ho era. Haurien de gaudir d’unes pàgines, que els farien protagonistes d’aventures de tota mena, i que, sobretot, els formarien en valors, i molt possiblement com a bons lectors posteriors.

Categories
Conferències i cursos Llibres

Revolta, Guerra i Revolució. Crònica 2

Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània

Hem acabat d’editar els apunts de les vuit sessions del curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930), promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, dirigit  per Jordi Roca Vernet, i amb els apunts de cada sessió preparats per Miquel Nistal, a partir de cada ponència.  També, ha comptat amb l’assessorament de Jordi Casassas. Qui signa aquesta crònica l’ha coordinat.

El Curs tenia per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.

Les vuit sessions del curs són: 1a. Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal: 1808-1823. (Jordi Roca Vernet. 2a. Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina: 1833-1840. (Pep Rueda Sabala). 3a. El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843. (Núria Miquel Magrinyà). 4a. Política i conflictivitat a la Catalunya de mitjan segle XIX: 1844-1859. (Albert Ghanime). 5a. Barcelona en revolució: 1868-1873. (Marició Janué). 6a. La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica. (Josep Pich Mitjana). 7a. Els fets de Prats de Molló: 1926. (Giovanni C. Cattini). 8a. La Vaga de la Canadenca: 1919. (Teresa Abelló).

Nota: Podeu consultar la imatge i la font als enllaços anteriors.

XI Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana

Divendres dia 5 de juliol vaig assistir per onzena vegada a la Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana. El subtítol “De la sensibilització al canvi d’hàbits lingüístics” emmarca perfectament la finalitat de la Jornada. Des de fa uns anys es duu a terme a l’Ateneu, això fa que jugui a casa i em permet retrobar-me amb joves i grans col·legues i amigues de política lingüística i dels serveis lingüístics d’arreu dels Països Catalans.

A més de les paraules inicials de les institucions representades a la Jornada, la ponència principal anà a càrrec de Marina Massaguer, seguida de dues taules rodones. La primera sobre idees, arguments i discursos per al canvi lingüístic i la segona sobre recursos i tècniques per al manteniment i creixement del català en els usos interpersonals. Per als qui portem més de 40 anys en aquest àmbit professional, tot ens ressona i tot es nou. Bona feina!

Taula 1
Taula 2

Taula 1. Experiències de sensibilització: idees, arguments i discursos: Eva Rodríguez, Dídac Carbasa, Llorenç Roviras, Xesca Oliver, Maria Antònia Montagut, Alà Baylac-Ferrer. Modera: Oriol Canals.

Taula 2. Actuacions per al canvi d’hàbits en els usos interpersonals: Ferran Suay, Jordi de Bofarull, Marina Gay, Alba Travé. Modera: Vanessa Bretxa.

Aquí teniu l’enllaç a la pàgina web de l’XI Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana. De la sensibilització al canvi d’hàbits lingüístics. Hi trobareu també l’enregistrament de la sessió i les diferents presentacions dels ponents.

Ni Una, Ni Gran, Ni Lliure

Dinem amb Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i entre molts d’altres temes, em recomana, el darrer llibre de Nicolàs Sesma: Ni una, ni grande, ni libre. La dictadura franquista (1939-1977). Barcelona: Editorial Crítica, 2024, 760 pàg. Adapto i resumeixo al català la sinopsi de l’editorial. “Res no ha marcat tant la nostra història recent com la dictadura franquista. Ni segueix tan present a l’Espanya actual. Ni una, ni grande, ni libre ens ofereix el primer relat complet i actualitzat d’aquesta història, pensat tant per als qui van viure aquells anys com per als que vulguin redescobrir i entendre aquell episodi decisiu. Ens trobem davant d’una història de la dictadura el protagonisme de la qual ja no recau exclusivament en el general Francisco Franco, sinó en tota la ciutadania i que, sobretot, posa definitivament en qüestió el mite d’una Espanya singularment diferent. Nicolás Sesma, professor de la Universitat Grenoble Alpes, recull les millors aportacions de la historiografia internacional per posar-les al servei d’una reinterpretació ambiciosa i multidimensional. A més, mereixen la mateixa atenció la immediata postguerra i la dècada dels setanta, les desfilades de la victòria i els XXV Anys de Pau, l’autarquia i el desenvolupisme, la classe política i l’oposició antifranquista, l’estraperlo i la cultura del consum, els marginats i les noves classes mitjanes. Tot això acompanyat de referències i fites culturals –des de la literatura i el cinema fins a la novel·la gràfica i l’art pop, que acompanyen una narració divulgativa i brillant, emmarcada en un context interpretatiu internacional. Se’ns ofereix així una lectura de la dictadura franquista a través del prisma del segle XXI per a joves i grans”.

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Conferències i cursos Llibres

Història i històries. Crònica 1

Avui començo una crònica sobre Història i històries. En majúscula seria la disciplina històrica, en minúscula les petites o grans històries reals o imaginades pels humans en tots els formats possibles. Sovint alguna Història, no passa de ser una historieta, mentre que moltes històries podrien passar per Història. Comencem.

El darrer número d’EL MÓN D’AHIR. Història d’autor 29, té un dossier dedicat a França. El primer article que he llegit m’ha entusiasmat: “La vitalitat i els patiments de Marianne”, de Montserrat Besses, on explica que “D’ençà de la Revolució, en què el poder del sobirà va ser substituït per la sobirania nacional, França, [la Marianne] s’ha presentat a ella mateixa com una dona lluitadora, la mare dels francesos i símbol dels valors republicans. La seva història de dos segles, com la de França és agitada”. Arran d’aquest article he descobert el llibre de Montserrat Besses: Totes les cares de França, Pòrtic edicions, 2023, 472 pàg. que ja he reservat a la Biblioteca de l’Ateneu. Podeu llegir un fragment aquí. L’índex és molt prometedor. En la imatge teniu un foto de la Marianne negra, sinònim d’una esclava alliberada. Escultura atribuïda a Bernard Griffoul-Dorval i va ser un encàrrec fet per la francmaçoneria el 1848.

Aquesta setmana passada he editat al Blog d’Història de l’Ateneu Barcelonès els resums de dues sessions del curs Aula Ateneu: “Una Història de Catalunya, als ulls del món”. Què difícil que és resumir amb precisió i que bé que ho fa en Miquel Nistal de la secció d’Història. Aquí els teniu. La 5a. sessió: “Rebels o laboriosos? Indomables o submisos? La visió sobre els catalans dels viatgers estrangers a la Catalunya del 1808-1856”, de David Martínez Fiol. Vegeu la imatge: Projecte de reordenació de Pla de Palau (1844-1848). Isidore Laurent Deroy (1797–1886) – AA.VV. (1998). Art de Catalunya 3: Urbanisme, arquitectura civil i industrial. Barcelona: Edicions L’isard. ISBN 84-24089-04-6 Invalid ISBN. Domini Públic.

I la 6a. sessió: “Viatgers a la segona meitat del segle XIX a Catalunya. Del sorgiment del catalanisme literari a la Guerra de Cuba“, de Josep Pich i Mitjana. Un exemple és el pintor italià  Achille Battistuzzi, que viu a Barcelona i  s’especialitza en  escenes urbanes.

Achille Battistuzzi, El pla de la Boqueria, 1873, MNAC

He començat a llegir Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, d’Elvira Altés, ed. Generalitat, 2022, 284 pàg. Dilluns 15 de gener 2024, a les 17 h, a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tenim un tertúlia d’Amics de la Història. També hi participarà Susanna Tavera, historiadora. Si us interessa us podeu inscriure a amicsdelahistoria2015@gmail.com. Victòria Pujolar fou una lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística. Quantes dones com la Victòria Pujolar són encara poc o gens conegudes. I mira que en va fer de feina! Una imatge de la portada de la seva biografia i un autoretrat de la mateixa Victoria Pujolar

Victoria Pujolar. Autoretrat

Vam anar a veure la doble Exposició Miró-Picasso. De moment només hem vist la del Museu Picasso. No em veig amb cor ara de ressenyar res. No us la perdeu! Destaco un fil a X (twitter) de Bernat Albanya sobre La Masia de Joan Miró que l’he trobat interessant i sorprenent alhora. Comença així: “La Masia representa dos moments clau en la vida de Miró: és l’obra culminant de la seva etapa figurativa abans de passar al surrealisme i és un viatge a les essències del pintor: Mont-roig. És un resum de la seva vida al camp, des del gran eucaliptus fins a un petit caragol…”

La Masia, Miró, 1921

La Mercè Bausili al nostre Blog Gaudir, ens recorda el centenari Jorge Semprún Maura, net del polític conservador Antonio Maura, nebot del ministre de la República Miguel Maura, i fill de José Maria Semprún y Gurrea, advocat i polític republicà, (“de casta le viene  al galgo”). Hi afegeixo també una biografia, llista d’obres, filmografia i bibliografia del web de la Real Academia de la Historia. Recentment, l’Albert Solé ha escrit i dirigit el documental “Las mil vidas de Jorge Semprún” que podeu veure a Rtve Play Imprescindibles aquí

I per acabar un documental: “Daniel Day-Lewis – L’héritier”. Mal traduït com a Daniel Day-Lewis, el genio de Hollywood. Direcció i guió de Jeanne Burel i Nicolas Maupied, França, 2021, 52 m. Movistar + aquí. Daniel Day-Lewis és l’únic actor de la història que ha guanyat tres premis Oscar. Al llarg de la seva carrera ha interpretat personatges molt diversos, però tots tenen una cosa en comú: la intensitat dramàtica dels seus papers. El seu nom sempre ha anat lligat al de grans directors i és conegut per tothom com un dels actors internacionals més exigents; té una filmografia de només 20 pel·lícules al llarg d’una carrera de gairebé 30 anys, amb desaparicions prolongades entre elles. Uns períodes necessaris per desintoxicar-se d’aquests rols: en les interpretacions sempre ha anat més enllà dels límits i en què Daniel Day-Lewis patia una metamorfosi amb els personatges. El documental pretén explicar la història de Daniel Day-Lewis com la d’un home que s’enfronta a la seva herència i que per conèixer i comprendre realment l’actor necessitem examinar els seus orígens. No us decebrà. No és una hagiografia.