Aquesta reflexió no és per parlar de la pel·lícula “El Pare” que interpreta magistralment Anthony Hopkins, sinó que és per rendir homenatge a la memòria de la gran majoria dels nostres pares/avis i a molts de vosaltres…
El pare ja no es queixa, però tampoc somriu com abans.
S’aixeca d’hora, amb prou feines dorm, arriba tard i gairebé no parla.
Té la mirada cansada, les espatlles vençudes, dolor als genolls i l’ànima… qui sap on.
Però ningú no ho nota.
Perquè el pare és fort.
El que no es trenca mai.
El que “no plora”, el que “aguanta”,
El que “no es cansa”.
El que lluita i no s’arronsa.
Però sí que es cansa.
Només que no ho diu.
Perquè va aprendre des de petit que els homes no s’aturen a parlar del que senten.
Va aprendre a empassar-se la por, el dolor, l’enuig… l’orgull.
Com si prengués una porció màgica per a continuar caminant com si res, tot i ser al·lèrgic a certes posicions socials, culturals i econòmiques que l’envoltant i veure quantitat de vaixells enfonsats.
El pare també té crisis.
També té dubtes. Febleses.
Existeixen somnis que no s’han realitzat, que no s’han complert.
Es pregunta per què!! En què ha fracassat, que ha fet malament.
Se sent sol. L’insomni el desvetlla. Veu que molts dels seus amics i companys han traspassat, l’han deixat… Què ha passat??
De vegades amb la mirada perduda, mira al sostre de matinada i es pregunta si ho ha fet bé.
Es pregunta si va fallar com a pare, si va decebre com a marit i company, si fracassar com amic, si va perdre l’essència de viure, de qui mai va somiar.
Dorm poques hores, dona voltes al llit, s’aixeca… és fosc, torna al llit i demana perdó… i en silenci plora.
Comença a dubtar dels fets, de les actuacions dutes a terme, de la mateixa ment i memòria, perd el contacte amb la realitat, de l’entorn, del dia d’avui, d’aquest món que l’envolta… que ja no és el seu món. I desplaçat s’ensorra, s’angoixa: solitud…
Visqué hores, dies, moments sensacionals, per posar en marxa el seu projecte de vida entorn d’una magnífica dona i millor persona, que canvià la seva vida… representat i envoltat d’un màgic cel replet d’estels en un lloc del seu petit món per observar el seu firmament particular.
I així i tot, segueix.
Continua treballant, reparant, pagant comptes i deutes, carregant amb allò que ningú més veu.
Sense demanar res.
Sense plorar davant ningú.
Sense mostrar que per dins… s’està apagant.
Tant se val si arribes a casa amb l’ànima destrossada o amb un somriure fingit.
La porta per a tu sempre està entreoberta. Aquesta casa sempre va ser el teu refugi. És l’únic lloc on el rellotge s’atura.
I encara que el pare no et miri directament, com si no li importés veure’t, se li atura l’ànima en pronunciar el teu nom.
La seva única preocupació ha sigut veure l’estabilitat i felicitat dels seus fills.
Surt a caminar, també per fer exercici, però més aviat per cansar-se i no pensar, i si s’esgota millor… així aquesta pròxima nit dormirà.
D’aquells somnis no complerts, pensa com seria la seva situació d’haver-se realitzat. Però ara el somni és boira, foscor, tristesa, li manca força, il·lusió…
De debò creiem que per ser home no necessita tendresa??
Que per ser pare no mereix estar atès?? Rebre comprensió i afecte??
Que per estar en silenci es troba bé??
No!!
El pare també mereix que li preguntin com està.
Que s’asseguin a parlar amb ell, sense presses i li diguin: ”Pare, no ho has de fer tot tu sol”.
Perquè hi ha pares que estan vius… però per dins, se senten absents, buits.
I si no ens n’adonem avui, potser demà ja no hi serem a temps, serà massa tard…
La “Vida” és poderosa, capaç de transformar-te segons convingui. El món és una força inhòspita, erma, que expulsa rius de lava pels seus vessants rodejats d’estranyes criatures.
El pare sempre hi és. Fem comptes, ajustant despeses, cercant solucions. De vegades callat, de vegades amoïnat, de vegades cansat… però mai absent. No veiem les nits que es passa sense dormir, les preocupacions que amaga darrere del seu somriure. Potser no el vares sentir dir “t’estimo”, les vegades que tu voldries, però tots els dies ho deia, encara que fos en veu baixa, cada matí en despertar-se.
Un bon dia t’aixeques i del teu metre i vuitanta centímetres de persona, ara amb ulleres, calb i amb taques a la pell… patam!! … No ets ningú. Com a molt et demanen foc, l’hora o una cigarreta. T’adones que la ciutat on vas viure ha estat un parany i que només vas ser com un cucurutxo de nata i xocolata, per convertir-te en un vell amb un davantal descolorit.
Però arriba el dia que en aquella casa només hi queda el ressò, els petits records i les fotografies, és quan afloren els sentiments, la nostàlgia i t’adones de la crueltat del temps.
I com un dia va escriure el meu estimat amic i mai ben ponderat, ni prou comprès Arcadi: “ Un buen día te levantas y estás a gusto en la Ciudad o hasta los cojones de ella.
Y en eso andamos.
…Urbs es políticamente apasionada indiferente, un proyecto de melancolía urbana de asfalto estéril… donde un chiquillo llora junto al esqueleto de un viejo tobogán”.
“… Un cop ple el sac especial que havíem portat, va tocar acomiadar-se d’aquests éssers grans, estimats i bondadosos…, que trobarem a faltar.
I ens van disposar a tornar a casa.
El cistell de la Compra estava conclòs.”
El meu pare va signar la meva acta de naixement, i jo vaig signar la seva acta de defunció.
El meu pare va escollir el meu primer canvi de roba, i jo vaig triar el seu darrer vestit.
El meu pare em va donar el primer consell, i jo no li vaig fer cas fins anys després.
El meu pare em va fer el meu primer petó, i jo li vaig fer el seu darrer…
Confessions i pensaments en record de tots aquells pares – mares/amics que ens han deixat: Xavier – Júlia – dels Jordi’s – l’Enric – la Carme – l’Àlex i l’Alfred.
Documentació i reflexions pròpies, i de petits continguts extrets de l’obra “Paisaje de Ciudad / De Vacances i de les Aventures de L’Explorador i l’Hechicera” de l’amic Arcadi Urpí.
Escolta música de la seva generació: Mark Knopfler, the Boos, Phil Collins, Eric Clapton o Elton John… llegeix, continua estudiant i escriu… en solitud.
Oh, think twice
‘Cause it’s another day for you and me in paradise
Oh, think twice
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.