Fou el primer edifici/palau important que realitza Antoni Gaudí, que li encarrega, el qui serà posteriorment el seu mecenes. La construcció es realitza entre els anys 1886 i 1890.
Entrada principal amb la Senyera
L’emprenedor, industrial, polític i primer comte de Güell, coneix al dissenyador de mobles a l’Exposició Universal de París de l’any 1878. Impregnat per la seva obra i estil li encarrega, seguin les tradicions de les grans cases senyorials catalanes del carrer de Montcada, el projecte de la construcció d’un habitatge, al carrer Nou de la Rambla que a la vegada connectes amb la casa del seu pare a través d’un pati interior.
L’obra, ha de complir tres funcions principals:
Residència familiar de grans dimensions. Eusebi Güell, casat amb la filla del marquès de Comillas, Isabel López Bru, amb la que va tenir deu fills.
Centre de negocis per desenvolupar les seves activitats industrials, comercials i polítiques .
Espais per celebrar esdeveniments i acollir els actes socials privats i públics.
Menjador
L’edifici no té res a veure amb el disseny i l’estil propi que més tard desenvoluparà Gaudí dintre del Modernisme Català. Aquest Palau està inspirat dins de l’art oriental i islàmic d’estil mudèjar i nazarí, amb decoració de rajoles ceràmiques, arcs mitralics, cartel·les i maons d’obra vista.
“Maravellos palau de fadas, com si per art màgica y per virtut de la vareta de alguna Scherzada haguessin pres cos tots los somnis dels qüentos orientals, quedant de sopte materialisats y convertits en fet. Tal és la impresió que al mer aspecte causen las fastuosas habitacions de la casa Güell: magnificencia esplèndida, copiositat abundanta, especialitat y varietat que així bé sorprenen com embaladeixen”
Josep Puiggari – Monografia de la Casa Palau y Museu del Excm. Sr. D. Eusebi Güell y Bacigalupi, 1894.
Cavallerisses
En sol·licitar el permís d’obres, l’edifici no complia moltes de les ordenances municipals de l’època, com les tribunes que sobresortien de la façana, o molts dels materials empleats entre altres: pedra, ferro, forja i o cristalls. Però donades les influencies i la rellevància del Sr. Güell, es va ratificar el permís sense cap obstacle afegit. Normes que Gaudí va sobrepassar en altres ocasions en moltes de les seves famoses edificacions realitzades posteriorment.
Tot i que les obres no varen finalitzar fins a l’any 1890, l’edifici es va inaugurar el 1888, coincidint amb l’Exposició Universal, que se celebrarà en el Parc de la Ciutadella. Evidentment, el palau el va visitar innumerables personatges, com la reina Regent, el rei Humbert I d’Itàlia o el president dels Estats Units.
S’ha de destacar els treballs de forja de l’entrada, les portes d’arc de catenària, els accessos per a carruatges, l’escalinata de l’entrada principal amb el vitrall de la Senyera – Güell va ser un gran defensor de la renaixença, de la cultura i de la llengua catalana – les cavallerisses amb les columnes fungiformes de maons acanalats, el menjador principal amb els dalts de guaita del servei per mirar si falta alguna cosa. La sala de recepció d’invitats, també amb un espai elevat amb gelosies per espiar els comentaris dels convidats, la capella privada, el gran i majestuós orgue de tubs i per descomptat el terrat, on Gaudí ja experimenta la tècnica del trencadís. És aquí on inicia el seu estil de xemeneies gaudinianes amb ceràmiques trencades.
La casa palau va ser construïda sota la inspiració del seu propietari. I en veritat que l’edifici guarda una perfecta analogia d’aquest prohom. Un exterior sever, fred i nostàlgic. L’interior revela el seu caràcter complicat, fi, delicat i polit, però d’ànima generosa.
Cambra privada de Isabel López Bru
Trencadissos ceràmics /xemeneies terrat
A la mort del mecenes, la propietat va passar per herència a la seva vídua i posteriorment a dues de les seves filles. A principis de segle el barri va entrar en declivi i decadència de la burgesia, fins al punt que just davant del Palau s’instal·là una casa de “barrets” on avui hi ha l’Hotel Gaudí. Durant la Guerra Civil, el Palau va ser comissaria i les cavallerisses van servir de refugi antiaeri.
L’any 1945 el Palau fou cedit a la Diputació de Barcelona a canvi d’una pensió vitalícia a la filla Mercè Güell i amb la condició que l’edifici no fos mai modificat i que es destinés a finalitats culturals. Entre altres va acollir l’Institut del Teatre.
Fotografies pròpies.
Documentació recopilada durant la visita guiada del dia 15 de gener. Finalitzem la visita al Cafè de l’Òpera amb una copa de cava.
Cafè de l’Òpera
Les 12 obres de Gaudí a Barcelona:
1.- Els fanalsde la plaça Reial de ferro forjat amb detalls decoratius. Va ser un dels seus primers treballs. 1879
Les Carolines, 18 -24
2.- La Casa Vicens, fou el primer projecte de l’arquitecte. Edifici ple de ceràmiques, colors vius i amb detalls d’inspiració oriental. 1883 – 1885
3.- La Sagrada Família, 1882. L’obra més famosa d’Antoni Gaudí i tot un símbol de la ciutat, encara en construcció. Gaudí es va fer càrrec de les obres l’any 1883.
4.- Els pavellons de la finca Güell, amb una de les portes més espectaculars amb un drago de ferro fotjat inspirat amb la llegenda d’Hèrcules. 1883 – 1887
Avd. Pedralbes
Carrer de Caps, 48
5.- Palau Güell, un palau en ple Raval, per fora sembla un edifici trist, però per dins es una explosió de formes, llums i ple de detalls sorprenents. 1886 – 1890
6.- El Col·legit de les Teresianes, una de les obres més sòbries i elegants, sense ornaments, respectant el desig d’austeritat. 1888 – 1889. Al carrer de Ganduxer, 85
7.- La Casa Calvet, l’obre més clàssica i l’única que va rebre un premi en vida. 1898 -1900
8.- El Parc Güell, un parc únic, famós pel seu trencadís i l’inconfusible i majestuós drac de ceràmica, amb una plaça de columnes inclinades. 1900 – 1914
9.-La Torre Bellesguard, una casa castell plena de detalls històrics i religiosos amb una de les vistes més fabuloses de la ciutat. 1900 -1916
10.- El portal Miralles, antiga entrada d’una finca de Sarrià, que tan sols es conserva l’arc de la porta amb la Creu de Gaudí i l’escultura del mateix arquitecte. 1901
Psg. Manuel Girona, 55
11.- La Casa Batlló, edifici ple de colors i formes ondulades, dalt del terrat el drago per homenatjar a Sant Jordi. 1904 – 1906
12.- La Casa Milà, amb la façana que sembla una ona de pedra. Coneguda com a La Pedrera. 1906 -1910
Johann Pachelbel 1653-1706: Compositor, organista i professor alemany de música barroca, va ser un dels músics més importants de la generació anterior a J.S. Bach, i entre les seves nombroses obres cal destacar el cèlebre Cànon i giga en Re majorper a tres violins i un baix continu. La seva vocació musical és una comunitat fortament influenciada per la tradició luterana protestant, on l’orgue de l’església era el cor al servei dels sentiments espirituals.
Obra que ha estat objecte de nombrosos enregistraments i versions (orquestra, piano, guitarra…) És una de les melodies més reconegudes i escoltades del planeta. Es basa en una progressió harmònica repetitiva de vuit acords en Re major.
Aquesta seqüència es repeteix sense canvis durant tota la seva durada. Els violins entren en forma canònica (d’un cànon perceptiu, conforme, regular, just, adequat), és a dir, va imitant la mateixa melodia amb petits desfasaments temporals.
Va ser un compositor del segle XVII, un home tranquil, reflexiu i contemporani de Bach. En la dècada de 1680, en un món afectat per canvis religiosos i grans conflictes, va portar al món a través de la música, una peça que excedeix en el temps, on cada nota era una pregària i un camí cap a la divinitat; amb una ànima ferida una simfonia que entrellaça el dolor amb l’esperança, la fe amb l’amor, el sentiment i la nostàlgia amb l’optimisme, va donar veu a una harmonia eterna.
Va perfeccionar el seu talent i ofici en les escoles més prestigioses de l’època, i va ser un dels principals organistes de les esglésies d’Alemanya.
La seva vida personal va estar marcada per moltes desgràcies, la seva esposa i dos dels seus tres fills varen morir prematurament. Aquesta angoixa i perduda va inculcar una sensibilitat molt personal en les seves composicions.
El dolor és convertir en el seu llenguatge, en la seva expressió i fragilitat, que plasmar en la seva música, com el camí d’esperança cap a l’eternitat. La fe va ser la seva companya en un món efímer i opressiu, on la seva religiositat va ser punt d’equilibri de llum i font d’inspiració.
Aquesta fe, aquesta creença es reflecteix en el seu cànon que posseeix característiques d’una altra forma musical barroca, està basat, tant harmònicament com estructuralment, sobre un disseny de variacions melòdiques repetitives durant tota la seva composició a la línia de baix de dos compassos.
El cànon és més que una composició musical; és una meditació sobre l’eternitat, una història d’amor que no té fi.
Però no va ser fins al segle XX, que és convertir en un símbol o himne universal. Ha acompanyat moments de profunda reflexió, moments íntims, cerimònies solemnes, declaracions, juraments protocol·laris i promeses per a milions de persones.
El cànon en Re major de Pachelbel, dona tranquil·litat, equilibri, meditació. El ritme suau, instal·lat en cada nota, és una pregària i sensació de pau, un camí i un enllaç en el temps. El seu ressò penetra en el més profund de les nostres ànimes. És la prova que l’art és immortal i la memòria de Pachelbel és viva.
Terrenys adquirits, a principis de l’any 1900, per l’edificació de l’Hospital, amb la Sagrada Família al fons, en construcció.
Planell de les galeries subterrànies entre pavellons.
Tots els pavellons estan comunicats entres sí per carrers i espais enjardinats amb vegetació terapèutica, plantes aromàtiques i medicinals, tots ells connectats per més d’un quilòmetre de galeries subterrànies. (si s’hagués finalitzat els 48 pavellons de tot el projecte, els túnels superarien els dos quilòmetres). Aquestes galeries són d’accés restringit i d’ús exclusiu al personal autoritzat. En les galeries hi ha les conduccions d’aigua, gas i electricitat; les instal·lacions de calefacció i ventilació; els laboratoris i la resta de serveis sanitaris. L’amplada dels passadissos entre els pavellons de no infecciosos permet el pas dels carruatges, i l’amplada entre els pavellons d’infecciosos, permet únicament el pas de personal autoritzat a peu.
Galeries subterrànies.
Un 25e pavelló: Un projecte de l’any 1925, el pavelló Fàbregas-Mata destinat a malalts tuberculosos. Totalment independent del projecte inicial de Lluís Domènech i Montaner.
Pavelló de Santa Faustina.
Pere Domènech i Roura mai va realitzar el projecte ni la construcció, però amb la seva autorització, l’any 1933 la construcció s’encarrega a l’arquitecte Damià Ribas Barangé. Es va ubicar en un espai situat darrere el Pavelló de Sant Carles i Santa Francesca.
L’any 1935 si ubica un nou projecte amb el nom de Santa Faustina, amb el servei de Tisiologia per a dones.
L’any 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, les seves instal.lacions es destinen als ferits del conflicte. Acabat el conflicte l’any 1940 s’inaugura oficialment el Pavelló “Fàbregas-Mata”, més conegut com a “Santa Faustina”, o també amb el nom “Damià Ribas Barangé”. Aquest pavelló va allotjar diverses especialitats fins a l’any 1977 que va ser enderrocat, juntament amb els safaretjos i la morge, per a la construcció del nou Hospital.
Servei d’urgències, amb entrada pel Carrer Sant A.M. Claret.
Servei d’urgències: L’Hospital va ser el primer a tenir un servei d’urgències a Espanya, obrir les portes l’octubre de 1967 i va ser inaugurat oficialment l’any 1968. Situat en el Pavelló Sant Jordi i una part del Pavelló de l’Administració, amb accés des del carrer Sant Antoni Maria Claret. Va funcionar com a Urgències fins al 2009.
Aquest mateix any, 1968, a l’edifici Central s’inaugurà la Facultat de Medicina i l’Escola d’Infermeria.
Sala Hipòstila, que té accés a les galeries subterrànies que comuniquen amb la resta dels pavellons.
També és de rellevant interès la Sala Hipòstila de fàcil accés des del vestíbul principal del pavelló d’Administració, amb nombroses columnes que caracteritzen aquest espai singular de 465 m2 de superfície, construit de maó i ceràmica, cobert amb voltes acabades amb rajoles de ceràmica blanca i verdes, que lligan les columnes.
Originariament, era una sala de pas, però als anys noranta, es va habilitar com a servei d’urgencies, amb connexió directe a les galeries subterrànies de tots els pavellons del recinte, també, dona accés als jardins.
És una ciutat jardí dins de la ciutat. Declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1997 (conjuntament amb el Palau de la Música Catalana obra del mateix arquitecte), és una de les obres més grans i importants de Lluís Domènech i Montaner, per la seva singularitat i bellesa artística. Dels 48 pavellons projectats, sols es varen construir 12 seguint el projecte original, que es poden visitar envoltats d’espais verds i connectats per un quilòmetre de galeries subterrànies.
Vista general de tot el projecte, amb els 48 pavellons. En color, sols els que es varen construir i que es conserven com a monument modernista.
Els antics edificis modernistes són avui espais de treball moderns i funcionals.
Sant Pau acull tota una sèrie d’institucions líders en els àmbits de la sostenibilitat, la salut i l’educació. També ha permès desenvolupar programes culturals, remarcant el tresor del modernisme català, així com el valor patrimonial i institucional i la seva aportació a la medicina, amb un fons documental hospitalari que recull obres i documents històrics des del segle XV.
El Pavelló de l’Administració acull l’Arxiu Històric de l’Hospital, a més a més és un espai emblemàtic per celebrar reunions i tota mena d’esdeveniments, amb capacitat per a més de 600 persones.
Excepcional imatge de l’Arquitecte, historiador i polític – Barcelona 1849-1923 (fotografia barcelona.cat – rutadelmodernisme.com).
El Recinte de Sant Pau, és el conjunt Modernista més gran d’Europa i una de les joies de l’arquitectura catalana. És una excepcional demostració i projecte del talent creatiu de Lluís Domènech i Montaner, que incorporava grans innovacions mèdiques d’inicis del segle XX.
Al llarg de vuitanta anys, el Recinte Modernista ha estat la seu d’un Hospital capdavanter i innovador, amb més de sis-cents anys d’història reconeguda arreu del món per la seva tasca assistencial i de recerca.
Avui, i després d’un acurat procés de rehabilitació i un cop traslladada l’activitat assistencial al nou Hospital, el conjunt modernista és un seguit de centres i d’institucions capdavanteres que treballen pel coneixement i per millorar les condicions de vida de la societat.
Vista aèria del recinte actual. Al fons de color blanquinós, els edificis del nou Hospital de Sant Pau.
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va inaugurar el 2009 la seva nova seu, un complex sanitari situat a l’extrem nord-est del conjunt modernista i separat d’aquest.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau – La Vanguardia.
Els 24 Pavellons de Serveis:Tipologies molt variades, d’acord amb cada funció.
Ubicació perimetral.
Tipus de serveis que acullen:
Serveis mèdic-sanitaris especialitzats, que requereixen instal·lacions específiques.
Serveis generals, de caràcter administratiu, logístic o tècnic.
1.- Pavelló d’administració: Construït entre 1905 i 1910. És l’entrada principal enfront de l’avinguda Gaudí. És l’edifici més ric quant ornamentació i profusió decorativa. Acollia les dependències de la direcció i de les admissions. L’arquitecte va voler dotar l’edifici de gran singularitat i simbolisme respecte al conjunt arquitectònic.
Entrada principal.
L’Administració s’ha transformat en un complex de sales i espais funcionals, d’ús polivalent. L’esplèndid vestíbul i l’escala mostren la relació entre l’arquitectura i l’ornamentació. Els vitralls acompleixen una de les premisses del modernisme de Domènech atorgant un paper determinant a la llum i al color. Destaquen les nou voltes i columnes de pedra i marbre, la volta central, els escuts de Barcelona i de Catalunya, la creu patent de la Catedral de Barcelona i la Creu de Sant Jordi.
És un espai privilegiat on conflueixen l’arquitectura, l’escultura, els vitralls, mosaics, ceràmica i pintura, que conjuguen la riquesa artística de l’obra de Domènech i Montaner.
La façana central del Pavelló de l’Administració és un monumental retaule. Els quatre àngels representant les tres Virtuts més les Obres. El pavelló està coronat per la torre del rellotge, una construcció de 62 metres d’alçada i que ha esdevingut una de les icones de la ciutat de Barcelona.
En l’interior acull la Sala d’Actes, la Biblioteca Mèdica, l’Arxiui la Secretaria.
2 i 3.- Dos pavellons d’observació: són de petites dimensions, d’una sola planta, coberts de rajoles per facilitar-ne la desinfecció,situats als laterals de l’edifici principal. Santa Apol·lònia i Sant Jordi. Construïts entre 1902 i 1911, destinats inicialment a l’observació i reconeixement dels malalts, en especial atenció a detectar les malalties infeccioses. Més tard, durant els anys 1956 i 1957, el pavelló de les dones que canviarà de nom pel de Sta. Madrona, es va dedicar al servei d’Odontologia, i el dels homes, que originàriament duia el nom de Sant Josep Oriol, es va dedicar a Urgències Generals i Pediatria; avui és un espai destinat a exposicions temporals.
4.- Pavelló d’operacions: Es construí com a quiròfans durant la primera fase 1902-1912. Edifici dedicat als Sants Cosme i Damià situat al centre dels pavellons, entre els de cirurgia i de medicina, del Carme, Mercè, Leopold i Rafael.
Vista avinguda central amb elPavelló d’Operacions al centre.
Consta de tres pisos, un semisoterrani i tres absis amb parets i teulades de vidre. A la planta baixa el quiròfan principal, sala d’anestèsia i postoperatori. Dos quiròfans al primer pis, a banda i banda de la façana posterior per intervencions menors, un per dones i l’altre per homes. Al segon pis els laboratoris, radiologia i sala d’esterilitzacions. El pavelló es comunica per les galeries subterrànies amb la resta de pavellons. A més hi ha els magatzems i la sala d’espera.
Antiga sala de quiròfan del primer pis.
Part posterior del pavelló d’operacions.
5.- Un Pavelló Centralamb tres dependències: Construït durant la segona fase (entre 1921 i 1930), situat al mig del quadrat de l’emplaçament de tot el projecte de la ciutat jardí, per això rep aquest nom. Abans de ser la seu de la Facultat de medicina, aquest espai es destinava a les dependències de l’antic convent de les germanes hospitalàries, dels serveis de la cuina i la farmàcia de tot l’Hospital.
Part posterior del pavelló Central
Façana principal pavelló Central anys 20.
Aquesta fase es veu afectada per una important reducció del pressupost, que condiciona tot el desenvolupament del Projecte de l’arquitecte Pere Domènech. A partir d’ara el seu fill, Lluís Domènech i Roura, encarregat de substituir al seu pare, en totes les noves construccions, es veurà obligat a prescindir de molts dels elements decoratius característics del modernisme, que es denominarà moviment eclèctic.
Pavelló de Sant Frederic.
L’edifici es distribuïa en un gran espai central, el primer i el segon pis amb les cambres. La planta baixa del pavelló se situava a sis metres per sota de la cota del carrer, i per això estava envoltada d’un fossar per donar llum natural i ventilació a tot el seu interior. L’any 1968 s’adequa l’edifici per l’ús de la Unitat Docent de la Facultat de Medicina i l’Escola d’Infermeria de la UAB, que té l’accés pel carrer de Sant Quinti, 77.
6.- Pavelló de Sant Frederic: emplaçament simètric al pavelló de l’Assumpció, respecte a l’eix de l’avinguda central, portat a terme per Pere Domènech i Roura l’any 1928, amb un pis i dues sales d’infermeria d’estil eclèctic, com a pavelló de cirurgia general infantil.
7.- Pavelló de Santa Victòria: construït entre l’any 1992 i 25, consta d’un semisoterrat, pis i una sala, situat entre els pavellons de Sant Frederic i la casa de la Convalescència. Originàriament, estava destinat com a pavelló crematori per a roba i altres objectes contaminats i de desinfecció i destrucció. Finalment, va ser reconduït, com a sala de malalts per a nens i a la planta superior per a les nenes. Un cos frontal amb dependències mèdiques, torre d’aigua, rotonda de dia i un cos posterior per sales d’aïllament. Es van fer ampliacions i modificacions els anys 1934, 1973 i finals del 1990.
Ampliació pavelló Santa Victòria any 1934.
Pavelló Santa Victòria i sala d’infants 1923.
Actualment, acull la Fundació Enriqueta Vilavecchia per a nens oncològics. Els infants varen passar a les noves instal·lacions de l’hospital al carrer Mas Casanovas.
Vista aèria del pavelló actual de l’Assumpció.
8.- Pavelló de l’Assumpció de la Mare de Déu: Construït l’any 1926 per Pere Domènech i Roura, seguin el disseny i planells del seu pare, estava destinat al dispensari. És un pavelló femení d’infermeria, rèplica del pavelló de Sant Manuel, inicialment d’un pis i dues sales, però finalment s’acaba edificant dos pisos destinats a tuberculosos.
Situat en un extrem del recinte, a l’oest de l’ala de dones i ja fora de l’actual espai turístic.
No es troba a l’avinguda Central, sinó a l’esquerra dels pavellons de la Mercè i de Montserrat, tocant al carrer de Cartagena. La principal diferència estructural amb els altres pavellons de dos pisos és l’absència de soterrani, per la limitació dels costos de construcció. Aquest pavelló és el que ha sofert més modificacions de tot el recinte. Actualment està adossat a la Fundació Puigverd. Des de l’any 1953, per necessitats de creixement del servei d’urologia i de la mà del metge, uròleg, professor d’universitat i polític Antoni Puigverd i Gorro. L’any 1963 és realitzant ampliacions i modificacions modernes, molt importants per adequar les instal·lacions de tota la Fundació.
Aquests tres pavellons, juntament amb la Torre de distribució d’aigües no es varen arribar a construir:
El Dispensari.
9.- El Dispensari: situat i entrada principal pel carrer de Cartagena.
Hi havia 12 pavellons perimetrals que haurien d’albergar instal.lacions i serveis, que aconsellaven un accés independent des de l’exterior del recinte, sense contacte directe amb els malalts, per estar, també, orientats a serveis externs (el propi dispensar, la torre de les aigües, la sala de màquines, el pensionat o l’església). Molts d’aquests pavellons o instal.lacions, no s’arriben a construir. L’espai destinant al dispensari, l’any 1963 s’absorbeix per la construcció de la Fundació Puigverd, davant del pavelló de l’Assumpció.
Torre de distribució d’aigües.
Pensionat.
10.- Pensionat, situat a continuació del Dispensari en el mateix carrer de Cartagena.
11.- Pavelló d’obstetrícia.
– Torre de distribució d’aigües (vegeu pavelló núm. 19).
En el seu lloc es construir el pavelló dels safaretjoso de la bugaderia.
12.- Església i annexos: Domènech i Montaner va preveure un espai per al culte i serveis religiosos, habitual en els centres hospitalaris de l’època. La Capella Major amb accés directe i entrada principal pel carrer de Sant Antoni Maria Claret, permeten que des de l’exterior no es tingués contacte directe amb els malalts.
L’edifici integrava la residència de capellans i un seminari en dos blocs adossats a banda i banda de la nau principal.
13.- Pavelló de les màquines o la Casa de Convalescència: Imponent i alhora acollidora la Casa de la Convalescència, dividida en subpavellons. Va ser dissenyada a finals del segle XIX i construida entre 1922 i 1930. Projecte inicial de Lluís Domènech i Montaner i finalitzat des de l’any 1923 pel seu fill. És una de les darreres obres del més pur estil modernista català.
Casa Convalescència en finalitzar les obres l’any 1930.
Inicialment, els pavellons, haurien de ser ocupats per la fàbrica de gas i electricitat, els rentadors-bugaderia i els tallers de reparacions i manteniment.
Escala noble de la Casa de la Convalescència.
La Casa de Convalescència, institució creada l’any 1680, i vinculada a l’hospital de la Santa Creu, es trasllada l’any 1925 a la cruïlla del carrer Sant Antoni Maria Claret i de Sant Quintí. Les obres se sufraguen amb la venda de l’edifici renaixentista del carrer del Carme, actualment seu de l’Institut d’Estudis Catalans.
Part posterior del Pavelló de la Convalescència.
Distribució interior.
A finals dels anys 1990, la UAB, dugué a terme una profunda restauració, cosa que li ha valgut el reconeixement de la Unesco com a Patrimoni Cultural de la Humanitat. Actualment, funciona com a centre d’estudis de la Universitat Autònoma de Barcelona i com a seu de la Fundació UAB.
Pavelló de màquines/ Casa de Convalescència.
Any 1960: pavelló de Sant Antoni, al darrere el desaparegut pavelló del Sagrat Cor. Situat a l’esquerra la Casa de les màquines.
Casa de les màquines.
14.- Pavelló de Sant Antoni: Edifici en forma de U. És un dels últims edificis a aixecar-se a l’Hospital, l’any 1932, però fins passada la Guerra Civil, no s’acaba de construir, per acollir els serveis de cirurgia d’Ortopèdia, Tuberculosis i Osteoarticular. Actualment, encara acull les unitats de Fisioteràpia, Logopèdia i Teràpia Ocupacional.
15.- Casa màquines: El pavelló que havia d’allotjar els generadors de gas i electricitat no s’arribarà a construir mai. Inicialment, estava previst la seva instal.lació a la casa de la Convalescència. Però l’any 1927, finalment, s’instal.la les calderes per proveir de vapor, calefacció i aigua calenta per distribuir.lo a tots els pavellons. Edifici amb xemeneia per calefacció i vapor.
Als anys noranta es restaurà la xemeneia. Les calderes, que no són les originals, continuen donant servei als pavellons de Sant Antoni, Sant Frederic i a l’Església i annexos.
Pavellons desapareguts:
16.- Pavelló de Sant Carles i Santa Francesca: Estava situat darrere del Pavelló Central. Projectat i construït per Pere Domènech i Roura entre l’any 1927 i 1930, per acollir a la gent gran. El pavelló estava dividit per dues ales simètriques, una per dones l’oest i l’altre per homes a l’est, separat per un arc central, amb capacitat per a 322 llits. Fou enderrocat el 2005 per fer lloc al nou Hospital.
Al fons de la imatge, de color blanc, el pavelló de Sant Carles i Santa Francesca.
Anys 30
17.- Pavelló de la Resurrecció: Estava situat on es creuen els carrers Mas Casanovas i Sant Quintí. La capella mortuòria amb els serveis de vetlla dels difunts que traspassaven a l’Hospital, amb l’entrada i sortida dels carruatges fúnebres. El pavelló connectava amb una galeria subterrània amb el departament anatòmic forense i el pavelló d’autòpsies.
El pavelló de la Resurrecció es construí l’any 1928, i es va mantenir fins a l’any 2000 què s’enderroca per la construcció del nou Hospital.
18.- Pavelló del Sagrat Cor: El desaparegut pavelló d’Oncologia.
Pere Domènech seguin el projecte del seu pare va construir entre el 1928 i 1930, un pavelló dedicat al tractament del càncer, inicialment estava previst com Hospital Infantil, amb tres pavellons: escarlatina, xarampió i diftèria.
Va funcionar fins al 2009. Els seus serveis es van traslladar al nou Hospital. L’edifici es va enderrocar, i el 2021 es va inaugurar el modern edifici de l’Institut de Recerca de Sant Pau, amb entrada principal pel carrer Sant Quintí, situat dins del Campus de Salut de Sant Pau.
19.- Pavelló safaretjos o de la bugaderia, es construí l’any 1927, en el centre del tram del carrer Mas Casanovas. En la planta subterrània hi havia el crematori per a les peces inutilitzables. En el projecte original s’havia d’aixecar la torre de les aigües, que mai s’arribà a construir. Funcionar fins a l’any 1996, s’enderroca per la construcció del nou Hospital.
20.- Bòbila: Segurament era l’edifici més antic de tot el recinte. La presència de bòbiles o forns de maons era molt comú en tota la zona del Camp de l’Arpa. Passa a les mans de l’Hospital l’any 1919. En aquell moment el forn podia produir 60.000 peces de maons mensuals. En concloure les obres de l’Hospital, el forn va caure en desús i passà a servir com magatzem de teules, rajoles, taller d’obres i jardineria. El 1996 fou enderrocat, juntament amb els safaretjos i el pavelló de Santa Faustina per crear el nou Hospital.
Anys 30
Localització de la bòbila
Bòbila i forn d’obra anys: 60/70 – situat entre els safaretjos i el pavelló de Santa Faustina.
21 i 22.- Dos pavellons: un de desinfecció i altre de destrucció, un a l’esquerra i l’altre a la dreta del pavelló de màquines, en l’espai ocupat actualment per la Casa de Convalescència. Aquests pavellons estaven destinats al tractament de material contaminat que s’havia de desinfectar o destruir. Donada la seva perillositat, Domènech els situa apartats dels pavellons de malalts.
23 i 24.- Dos pavellons d’aïllament cel.lular: Situat a continuació de l’hospital infantil, al mateix carrer de Sant Quintí, a l’entrada actual d’urgències de l’Hospital de Sant Pau. Pavellons menors d’aïllament per a malalties infeccioses.
Cap d’aquests quatre últims pavellons s’arriben a materialitzar mai.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau – La Vanguardia.
Els seus orígens provenen des de la beneficència medieval durant més de 600 anys i la necessitat d’adequar-se al seu temps atès el creixement de les necessitats assistencials i higièniques de la ciutat. El febrer de 1401, el Consell de Cent amb el Capítol de la Catedral de Barcelona acordaren unificar els sis hospitals que llavors hi havia a la ciutat, i donar lloc la construcció de l’Hospital de la Santa Creu al barri del Raval, clar exemple de gòtic civil català.
Interior de l’antic hospital de la Santa Creu – situat en el Raval de Barcelona, on el 10 de juliol de 1926, morir l’arquitecte Antoni Gaudí.
A causa de la gran transformació econòmica i social de finals del segle XIX i el gran creixement de Barcelona, era imprescindible recuperar espais airejats i buscar ambients no contaminants dels fums de les fàbriques que a causa del creixement de la població quedaren incrustades al mig de la ciutat.
Els avenços de la medicina científica i la incorporació dels principis higienistes, sumant les condicions gens favorables per dur a terme una bona assistència sanitària, feia necessari una nova ubicació de l’Hospital. En definitiva, l’Hospital va quedar petit i desubicat.
Antecedents de la unificació dels dos Hospitals
Pau Gil i Serra
Gràcies al llegat del banquer Pau Gil i Serra, el 15 de gener de 1902 es va col·locar la primera pedra del nou hospital, en un espai que avui està ubicat, entre els carrers de Sant Antoni Maria Claret, Cartagena, Sant Quinti i el carrer Mas Casanovas/ronda del Guinardó.
A la mort del mecenes l’any 1896, els marmessors seguin el llegat del banquer barceloní nomenen una comissió per seguir les seves estrictes instruccions:
L’Hospital s’ha d’anomenar “Sant Pau”, per tant, a l’antic nom de la Santa Creu s’hi va afegir el de Sant Pau per respectar la voluntat del seu benefactor.
Ha de seguir els més moderns estàndards hospitalaris. El projecte es va inspirar en els últims recintes mèdics-hospitalaris de França, Alemanya i Països Baixos.
Els malalts s’han de separar per sexes.
L’adquisició dels terrenys i l’adopció del projecte s’han de fer per concurs.
Després de construït, s’ha de cedir a una corporació pública, que l’habilitarà i el gestionarà.
Estudi i visites dels diversos centres hospitalaris de nova creació d’Europa efectuades per Lluís Domènech que vàrem servir per dissenyar el projecte modernista.
Entre el 15 de gener de 1902 (data de la col·locació de la primera pedra) i 1911, Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) va concebre un innovador projecte arquitectònic per reunir els hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau en un mateix solar.
Es va envoltar d’un equip d’artistes i artesans per forjar un modern i funcional recinte hospitalari mitjançant un complex i fascinant discurs estètic que cercava un ambient idoni per als malalts i personal sanitari.
Mosaics, ceràmica vidriada, escultura i vitralls que donen llum i color a tot el conjunt arquitectònic, recollint tota la simbologia més característica del modernisme català.
El seu disseny preveia la construcció de 48 pavellons independents integrats en una ciutat jardí de 145.500 metres quadrats i amb capacitat per a 1.000 malalts. Malgrat això, amb el pas del temps, aquest pla fou progressivament abandonat i mai s’arribà a completar.
L’harmonia i la simetria va ser una constant en la seva construcció. Els pavellons propers a l’entrada son més petits i van creixent en funció que ens endinsem a l’hospital, formant una esplèndida perspectiva a la vista.
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va començar a funcionar el 30 de juny de 1916, però no va ser fins a l’any 1930 que s’inaugurarà oficialment per al rei Alfonso XIII. Lluís Domènech no va poder assistir a la seva inauguració. Traspassar el 27 de desembre de 1923; el seu fill Pere Domènech i Roura, va acabar aquest i altres dels seus projectes. Aquest vast complex hospitalari es va convertir en l’edifici civil més rellevant del modernisme català.
Inauguració oficial per Alfonso XIII. Al fons la Casa de Convalescència i a la dreta en primer terme Pere Domènech i Roura.
Distribució:24 pavellons d’infermeria i 24 de serveis generals i medico-sanitaris, dividits amb quatre parts: l’esquerra per les dones i a la dreta pels homes; la part superior per les malalties infeccioses i la part inferior per les malalties no infeccioses.
Els 24 Pavellons d’Infermeria: orientació est oest, amb una o dues plantes, amb 1, 2 o 3 sales de llits per planta, despatx mèdic, sala de dia pels malalts, torre d’aigua i habitacions d’aïllament.
Es dividien en sis pavellons de cirurgia, i dos pavellons de medicina, quatre per dones i altres quatre per als homes.
Els pavellons de dones situats a l’esquerra:
Pavelló de la Immaculada Concepció
Pavelló de la Mare de Déu del Carme.
1.- De la Puríssima Concepció: Pavelló de cirurgia femení. És el primer dels situats a l’oest de l’avinguda central del recinte.
2.- De la Mare de Déu del Carme: Pavelló de cirurgia general per a dones.
3.- De la Mare de Déu de la Mercè: pavelló de cirurgia, ginecologia i d’obstetrícia, tots tres pavellons amb la mateixa distribució, planta semisoterrada, d’un pis i una sala.
Pavelló de Nostra Senyora de Montserrat.
Pavelló de la Mercè.
4.- De la Mare de Déu de Montserrat: construïts tots quatre durant la mateixa fase 1902-1912, amb la mateixa distribució però amb un pis més. És el quart i últim pavelló de l’ala oest, destinat a medicina general per dones.
Els pavellons d’homes situats a la dreta:
5.- De Sant Salvador: De cirurgia general masculina. És el primer dels situats a l’est de l’avinguda central del recinte.
6.- De Sant Leopold: De cirurgia general per a homes.
Pavelló Sant Leopold any 1912
i actualment rehabilitat i que es pot visitar.
Aquests 6 pavellons es van construir conjuntament amb els altres dos pavellons d’observació Santa Apol·lonia i Sant Jordi, i amb el pavelló d’Operacions durant la primera fase, entre 1902 i 1912, sota la direcció de Lluís Domènech i Montaner.
Pavelló de Sant Manel, després de la seva finalització l’any 1923.
7.- De Sant Rafael: Construït entre 1914-1918, dedicat a cirurgia i traumatologia.
8.- De Sant Manel: Construït el 1923, és el quart i últim pavelló de malalts de l’ala est dels homes, construït a l’avinguda Central, dedicat a medicina general masculina, la construcció la finalitza el seu fill Pere Domènech i Roura. És simètric al pavelló de Nostra Senyora de Montserrat.
Els pavellons masculins, situats a l’ala est, estan enfrontats als seus respectius pavellons femenins de l’ala oest, dels que són simètrics. L’única diferència estructural que existeix entre ells es deu a l’orografia del terreny, que en els pavellons orientals deixa el pis inferior al descobert a la façana posterior. Això fa que el portal dedicat a un sant s’adapti com a balcó i l’entrada posterior se situï al pis de sota.
A l’esquerra el Pavelló del Carme, seguit del Pavelló de la Mercè, al fons el Pavelló de Montserrat amb dos pisos i sala. A la dreta el Pavelló d’Operacions.
9.- Un tercer pavelló de medicina idèntic al de Sant Manel i el de la Mare de Déu de Montserrat, no es va arribar a construir mai. Estava situat a l’ala est per sobre del pavelló infantil de cirurgia general Sant Frederic, fora de l’avinguda Central.
Els següents 15 pavellons no es varen arribar a construir:
10.- Un pavellóde ginecologia de dues plantes i una sala oval.
11 i 12.- Dos pavellonsde malalties especials, amb un pis i dues sales ovals, un per cada sexe.
13 i 14.- Dos pavellonsde sífilis, amb dos pisos i tres sales, un per dones i l’altre per homes.
15 i 16.- Dos pavellonsde tuberculosi amb dos pisos i tres sales.
Del 17 al 20.- Quatre pavellonsde tifus, amb un pis i tres sales.
21 i 22.- Dos pavellons de verola, amb un pis i dues sales.
23 i 24.- Dos petits pavellons d’aïllament.
Vista general del projecte de Lluís Domènech i Montaner. En color, actual recinte modernista que es pot visitar.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau.
Trobada del grup Gaudir la Cultura a l’estació de “rodalies”, de Caldetes (com es coneix popularment a la població de Caldes d’Estrac) del 29 d’octubre d’enguany a les 10 del matí, a iniciativa i proposta del nostre company Josep Rabat, per efectuar visita a la fundació Josep Palau i Fabre: El Somni d’un Poeta Insubornable.
Entrada fundació Palau i Fabre
En el carrer Santema, situat en l’edifici construït l’any 1934 per un dels últims indians tornats de Cuba, i al costat de l’avui parc Muntanyà, que acollir les primeres cases de lloguer destinades a la gent de l’estiueig; està ubicat la Fundació Palau – Centre d’Art, que esdevenir finalment, un equipament cultural amb jardí privat convertit amb jardí públic.
Efectuem la visita guiada, a la fundació inaugurada l’any 2003, que té la missió de recollir, mostrar, conservar, exhibir i difondre el fons artístic, pictòric i documental de Josep Palau i Fabre (1917-2008). És un dels grans autors de la literatura catalana. Poeta, dramaturg, contista i assagista. La fundació conserva la seva biblioteca privada, la seva obra literària i biogràfica, així com la seva documentació personal.
Miquel Barceló: Per Palau i Fabre – París 12-09-2003
A la sala del primer pis: L’exposició permanent s’inicia amb l’àmbit d’ “Un pare pintor i un fill poeta”. El pare, Josep Palau i Oller, gràcies a la seva relació amb grans personalitats, recollir una cinquantena d’obres de diferents generacions d’artistes. Són pintures, dibuixos, escultures i gravats de Mestres, com: Josep Mompou, F. Xavier Nogués, Joaquim Torres-Garcia, Pau Gargallo, Joan Rebull, Emili Grau Sala, Antoni Clavé, Josep M. Mallol Suazo, Isidre Nonell… Entre tot aquest recull, propostes i recorregut cultural i social es forma el jove Palau i Fabre, que amplia la seva relació amb pintors com Tàpies, Miró, Miquel Barceló i Perejaume. I gràcies a la seva relació amb Antonin Artaud, Octavio Paz, Jean Cocteau, Federico García Lorca… i principalment amb Picasso va connectar la cultura catalana amb els corrents artístics més importants del segle XX.
Josep Palau i Oller: fotografia de Josep Mompou davant la pintura/mural : Dona dempeus 1918
Picasso: el pintor i la model 1964 – aiguatinta
Josep Palau i Oller (1888-1961): Artista polifacètic. Pintor, il·lustrador, decorador d’interiors i dissenyador de mobles, joguines i teixits a més de col·laborador en diverses revistes de l’època, com el “Papitu”.
La sala del segon pis: acull un important fons documental i bibliogràfic, així com una cinquantena d’obres del genial pintor Pablo Picasso.
Palau escoltava contínuament converses del seu pare amb els seus companys artistes i el nom de Picasso era un dels que més habitualment formaven part de les xerrades.
Picasso: Gran testa de dona amb capell 1962 – linòleum
Picasso: Pintor davant del cavallet i la model 1927 – Aiguafort
Joan Rebull: Retrat de Maya Picasso 1944 – Argila crua
Josep Palau i Fabre és considerat un dels especialistes més prestigiosos de l’obra de Picasso. La relació entre Josep Palau i Fabre i Picasso va més enllà de l’estricta relació personal, que es va iniciar l’any 1947. Palau va quedar impressionat de l’època blava i de la vida del pintor, on va poder contemplar les diverses tècniques creatives que va utilitzar i copsar l’ingent treball amb la llarga relació d’amistat entre ambdós. De tot el seguit de converses i del seguiment de la vida i obra de Picasso, Palau va publicar més de vint llibres i nombrosos articles de la vida de l’artista.
“Per fi, com que no ha a aconseguit muntar el Pegasso, i com que el seu cavall ja està esfondrat, Franco es veu obligat a cavalcar sobre un garrí, amb l’estendard a coll-i bé”.
Somni i mentirà de Franco: 8 de gener – 7 de juny de 1937 – Aiguafort i aiguatinta al sucre sobre planxa de coure.
Documentació: explicacions de la guia i fulletons informatius del museu. Fotografies: pròpies de Caldes d’Estrac i de la Fundació.
Jardins
Seguidament, varen fer la visita als jardins situats als voltants de la fundació i gaudir d’unes esplèndides vistes de tardor de Caldes, tot i el dia emboirat. I finalitzarem la sortida amb un excel·lent àpat a restaurant Can Suñé al costat de l’estació.
Picasso: mural para Palau i Fabre
Picasso: El model, 1896 – (el de l’esquerra!!) Oli sobre tela
Podeu visitar altres articles del bloc sobre Pablo Picasso:
Salón Novedades: Cafè i Teatre 1869 -1884, Passeig de Gràcia, 2 i Ronda Sant Pere, 3 de fusta amb teulada a dues aigües i capacitat per a 1200 espectadors. Barcelofília-Barcelona desapareguda.
El passeig de Gràcia núm. 2 i 4, eix de la Barcelona moderna sorgida del pla de l’Eixample dissenyat per l’enginyer de camins Ildefons Cerdà, té un inici de gran singularitat gràcies a aquestes dues cases germanes. Són dos blocs d’habitatges independents, amb evidents unions organitzatives i espais comuns, per a dos membres d’una mateixa família.
En el xamfrà de la Ronda Sant Pere amb passeig de Gràcia, es va inaugurar l’any 1869 el “Salón Novedades”, posteriorment Teatro Novedades, amb capacitat per a 1200 persones, on es feien obres de teatre, sarsuela i òpera. L’any 1884, va ser enderrocat i traslladat a la cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer de Casp, banda de muntanya. Els germans Isidra i Alexandre M. Pons i Serra varen adquirir el terreny.
En iniciar la vista, a recepció ens demanen la documentació i ens fan entrega d’una targeta, que a part de servir de control i seguretat, ens condueix per les estances, espais i pels ascensors que podem accedir i visitar.
Entrada principal Casa Pascual i Pons
Entre els anys 1890 i 1891, Enric Sagnier i Villavecchia va projectar i construir la casa habitatge per les famílies Pons i Pascual. La del xamfrà de la ronda de Sant Pere per a Alexandre Maria Pons i Serra (1859-1907), i la del carrer de Casp per a la seva germana Isidra, esposa de Sebastià Pascual i Bofarull. Inicialment, l’edifici havia d’anomenar-se Casa Pons i Pons.
Any 1892
Fou la primera casa, que és construir en el passeig de Gràcia, amb un tractament estètic i estructural unitari. L’immoble amb façana d’estil neogòtic, hi ressalten les dues espectaculars torres, una en cada cantonada. La que dona a la ronda Sant Pere és de disseny semicircular i la que dona al carrer Casp és poligonal. Però el seu principal interès ho trobem en l’interior. L’entrada senyorial amb una elegant i amplíssima escalinata de marbre ens dona la benvinguda i accés a la primera planta, a les dues residències familiars pertanyents a la pròspera burgesia catalana de l’època. Amb finestres d’espectaculars vitralls emplomats que representant escenes medievals, estances senyorials, llums de ferro i cristall, i una espectacular llar de foc feta de fustes nobles. Els treballs de decoració de l’habitatge, foren realitzats pels millors artesans de la ciutat. Per a la resta de plantes superiors, una mica més modestes, s’hi accedia per una porta i escala secundària destinada als habitatges de lloguer.
A peu de carrer, el local comercial més popular fou la Vaqueria Can Pons (1903-1940), promoguda per Maria Bonell viuda de Pons, després “Granjas La Catalana” (1908), situada en la ronda Sant Pere, núm. 1. Però l’establiment amb més renom va ser la Sastreria i Camiseria Comas, era la botiga amb marques mundials de vestidor masculí de més gran prestigi, sols assequible per la gent més rica de la ciutat. Situada en la cantonada ronda Sant Pere i passeig de Gràcia, núm. 2.
Vaqueria Pons, Ronda Sant Pere, 1 (1903 – 1940)
L’any 1982, Casa Comas va tancar les portes. El seu lloc va ser ocupat per Caixa Catalunya per fer exposicions de pintura.
(Fotografies i documentació Barcelofília i La Vanguardia)
Camiseria Comas – 1903
Cantonada Ronda Sant Pere- Passeig de Gràcia
La seva posició estratègica és indiscutible, just davant de la plaça de Catalunya. Convertint-lo en un dels edificis imprescindible de la ruta del Modernisme de Barcelona.
Cronologia:
L’any 1864 es constitueix la Societat Catalana d’Assegurances.
L’any 1922“Catalana de Seguros Contra Incendios a Prima Fija”, coneguda com “La Catalana”, compra l’immoble, i realitza la remuntada del cos més oriental de la façana de la ronda de Sant Pere, que en origen era més baix.
El 1948 Jesús Serra i un grup d’industrials, entre ells el comte Godo, adquireixen la societat Occidente, que, anys més tard, el 1959, es faria càrrec del control de “La Catalana”, creant el grup Catalana Occident.
Amb el rètol de Catalana Occident
Durant molts anys fou la seu corporativa de Catalana Occident, fins l’any 1971, que es trasllada a Sant Cugat del Vallès (a l’AP7), però encara en continua essent la propietària de la Casa del passeig de Gràcia.
L’any 1984, una profunda restauració i remodelació a càrrec dels arquitectes Martorell-Bohigas- Mackay i Espinet-Ubach, varen conservar, buscar i tractar de recuperar l’aspecte original dels exteriors, potenciant-ne l’impacte urbanístic, mentre conservaven els elements decoratius com l’escala noble, les xemeneies de fusta, les vidrieres i vitralls entre d’altres, molt malmesos.
Rosetó fusta de la xemeneia
Làmpada
Vitralls- xemeneia
Durant els anys 60 l’edifici va patir una cruel mutilació dels dos pinacles, perquè es volia aixecar un altre l’alçada de la finca. Finalment, no es va executar, en tota la seva magnitud.
Des de l’exterior no s’aprecia la nova alçada de l’última planta en estar molt enretirada de la façana principal. Es volia aixecar un altre pis efectuant una “porcioliona remunta” que va ser truncada per no obtenir els permisos necessaris per part de l’ajuntament, per poder efectuar les dimensions que es pretenien, argumenta’n que distorsionava visualment l’estètica de l’edifici. Tot i que les dues crestes quedaren malmeses i entre altres coses, varen ser restaurades en aquesta rehabilitació juntament amb la remodelació del terrat i de la teulada.
(L’ajuntament no va dictaminar amb el mateix criteri, d’impacte visual, quan varen autoritzar la construcció del “fastuós mausoleu de ciment armat-horripilant” de “El Corte Inglés” durant la dècada dels anys 60…)
L’any 1999 amb el procés d’adquisició de la companya MNA, el Grup Catalana de Occidente, passarà a denominar-se Seguros Catalana de Occidente.
Des de l’any 2017 a “petición del gobierno de España” trasllada la seva seu social al paseo de la Castellana, 4 de Madriz (?).
L’any 2023 formalitza l’adquisició de “Mémora”. El febrer d’aquest mateix any s’acorda fusionar les seves 4 empreses (Catalana Occident, Plus Ultra, Seguros Bilbao i NorteHispana). En referència a la denominació “Catalana”, que havia estat un potent actiu, la situació política actual “no hi ajuda” i passa a denominar-se únicament “Occident”.
L’octubre 2024 s’inauguren les noves oficines de GCO al carrer Méndez Alvaro, 31 de Madrid.
Del 2016 al 2021: Després de més de cent trenta anys des de la seva edificació, cinc anys d’obres, de rehabilitació i de restauració salven i reneix un Palau que durant dècades ha estat una postal icònica de la ciutat i de la plaça de Catalunya. Un dels projectes del més prolífic Enric Sagnier.
Cinc anys d’obres:
Quasi 40 anys després de la seva última remodelació, en aquesta segona intervenció es volia que la Casa s’adaptés als temps actuals convertir-la en un dels millors espais d’oficines i negocis de la ciutat i amb pàrquing. Es va efectuar un estudi urbanístic per adaptar part de la primera planta en despatxos i sales de reunions, conservant la seva essència original al màxim. La resta de l’edifici en oficines funcionals que s’adaptessin a les necessitats i a les exigències actuals i fomentar la interacció personal i la productivitat amb espais modulables i oberts, mantenint la dualitat entre l’edifici antic i el modern.
Conservació i restauració de la planta noble i façana
L’asseguradora catalana invertir uns 50 milions d’euros per la seva rehabilitació integral, que culmina a començaments del 2022.
En aquesta intervenció tan complexa, s’ha tractat d’unificar els dos antics habitatges en un sol Palau, amb l’accés directe pel vestíbul original de la planta baixa des del passeig de Gràcia, amb estucs, pedra de Montjuïc i formigó blanc; intentant recuperar i restaurar les peces originals de la primera planta que han sobreviscut fins als nostres dies. Aquesta unificació ha passat per remodelar els accessos verticals, ascensors i l’escala al voltant d’un celobert. Reintegrar el pinacle de base octogonal; reparar tots els elements deteriorats, conservant el seu estil original. Revisant i reparant algunes de les finestres gòtiques que estaven malmeses i integrar-les de nou amb els seus vitralls a l’esquema original de la façana.
Despatxos a llogar per hores de la planta noble
Dins de la restauració de la primera planta s’han habilitat despatxos i sales de reunions/conferències per a llogar per hores o dies, respectant el disseny i les estances senyorials existents i les seves decoracions al màxim.
Enric Sagnier, sols dos anys (1890-1891) va trigar a fer la cantonada més bonica de la plaça de Catalunya, que durant dècades ha estat una postal de la ciutat.
Tres anys de planells i cinc d’obres ha trigat l’estudi d’arquitectura Espinet/Ubach.
Tot i que des del carrer no es va apreciar, l’edifici s’ha remodelat i restaurat expandint-se cinc plantes de pàrquing subterrànies. Per restaurar els elements ornamentals, antigues vidrieres, forjats modernistes, fusteries, ceràmiques i altres… s’ha anat a la recerca dels “nets”, si ha estat possible, que van treballar amb Sagnier, conservant intacta la planta noble.
Acabades les obres i sense tocar gens la façana, aquest treball d’enginyeria ja forma part de la història de Barcelona.
Tal com manifesten els tècnics de l’obra Espinet-Ubach: “Amb el propòsit que el passeig de Gràcia no perdés una de les façanes més representatives s’hi ha practicat literalment la mineria. L’antiga Casa Pascual i Pons es mantenia dreta sobre els murs de càrrega. La façana s’ha conservat, però l’edifici se sustenta ara sobre pilars d’acer que van inserits al terra de la ciutat fins a situar-se a la mateixa cota que la línia L4 del metro. Una vegada aconseguida aquesta profunditat, es va començar a excavar la galeria que avui és el pàrquing subterrani, guanyant uns 600 metres quadrats de superfície disponible”.
Vista des del pis superior del forat interior de la nova escala secundària i dels ascensors equipats amb les noves tecnologies que dona accés a les noves oficines.
El Cimbori
El director d’immobles del Grup Catalana d’Occident, Óscar Andel, assenyala: “el compromís que la reforma del Palau Pascual i Pons, comptarà amb uns 14.000 metres quadrats i mantindrà i conservarà el patrimoni immobiliari amb la seva estratègia de gestió i visió a llarg termini. Que la remodelació disposarà de plantes diàfanes, equipades amb la darrera tecnologia i alta eficiència energètica. El projecte, a més habilitarà locals comercials, i construït 90 places d’aparcament”.
Tornant a la visita guiadaper David Gómez, és important assenyalar un altre element decoratiu modernista: el Cimbori, per on entra una mica de claredat, i genera la sensació, que a l’altra banda hi ha l’exterior. Però sols és una il·lusió, perquè en realitat està situat entremig d’una altra planta de l’edifici.
Un altre dels espais a visitar és el terrat, que majoritàriament està ocupat per l’empresa Apple, com espai privat d’esbarjo i relaxació, terrassa amb gandules que és una veritable enveja. Així i tot, hi ha una petita sala informal amb disponibilitat de bar, nevera i d’una petita cuina, per servir càterings, petits déjeuners, còctels o breaks, a llogar per reunions d’empreses o altres esdeveniments.
Travessem aquest espai i trepitgem la terrassa per admirar una impressionant vista de tota la plaça de Catalunya, al costat i a la mateixa alçada que el pinacle semicircular, on pocs barcelonins, tenim l’oportunitat de gaudir des d’aquest indret. També malauradament, ens dona la benvinguda les “fabuloses lletres del Tall-Britànic”…
Amb la targeta d’accés fem ús de l’ascensor i baixem cinc plantes, a les profunditats de l’L4 del metro. L’aparcament és veritablement singular. No té realment cinc plantes. En realitat és una rampa helicoidal que s’introdueix en el subsol, amb prou espai per estacionar els vehicles. Però la nostra sorpresa, va ser comprovar que estava completament vuit. De les 90 places d’aparcament a dures penes vàrem poder veure mitja dotzena de cotxes. Catalana d’Occident no ocupa les oficines, les arrenda a la Cambra de Comerç Francesa i majoritàriament el 90% de les places són de la multinacional Apple, que resten al servei dels seus empleats. Però com venen del futur, van dir que el que necessiten és un lloc on deixar les bicicletes i els patinets… Aggg !!!
A conseqüència de les obres l’emblemàtic xamfrà del passeig de Gràcia 4 i el carrer Casp, el cafè restaurant Navarra, que obri les portes l’any 1932, tanca el 2017, després de 85 anys funcionant. Barcelona perd un altre establiment simbòlic i representatiu d’una època.
(foto i article de La Vanguardia 4/11/2017).
Any 1931: El 31 d’agost del 2018, la cafeteria amb 87 anys d’història, situat en el núm. 2 del carrer Casp, serveix l’últim cafè. La cafeteria Bracafè, víctima del cotxe, està situat just el que ha de ser l’entrada del pàrquing.
Empreses i comerços instal·lats en l’edifici:
La Cambra de Comerç Francesa, és l’exemple de fidelitat de llogater; fa més de 95 anys que hi és…
Però la part més noble de l’edifici l’ocupa la multinacional Apple, que és el principal llogater amb més de 6.000 metres quadrats d’oficines, destinades a l’àrea d’investigació. Fa temps que contracta i alberga enginyers i experts en intel·ligència artificial. Sent una autèntica torre de Babel en idiomes, races i cultures entre els seus empleats. S’estan intensificant les ofertes de feina i el desenvolupament d’una IA generativa a AppleGPT.
A l’altre costat del passeig de Gràcia hi ha, just davant, la seva botiga icònica de l’Apple Store. Tot i que com ens manifesta el guia, no tenen cap mena de connexió, com si es tractés d’empreses diferents. Com a nota curiosa l’avui edifici de l’Apple Store, en els seus inicis, en una època molt determinada de la història de Barcelona, l’edifici era el famós Hotel Colón, també portava el segell de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia.
Hotel Colon, obra d’Enric Sagnier 1916
El 26 de maig de 1897 s’inaugurà el Gran Cafè-Restaurant Colon i després de 5 anys d’èxit és convertir en hotel. El 1916 el vell establiment un cop reformat i ampliat, s’hi va aixecar un nou hotel de set plantes i 200 habitacions totes elles amb bany, obra d’Enric Sagnier, inaugurat l’any 1918 enfront de la Casa Pascual i Pons, formant part de la cantonada més famosa i emblemàtica de la plaça de Catalunya.
El desenllaç de la guerra civil i el canvi de règim consegüent va significar la desaparició de l’edifici. Sens dubte per haver estat durant anys la cara de la República. L’any 1941 és construir l’edifici classicista que albergar durant anys Banesto i actualment acull l’Apple Store.
(Fotografia i petita descripció de Lluís PERMANYER Biografia de la Plaça de Catalunya, Ed. La Campana)
L’any 2018, s’instal·la en el núm. 2 la curiosa botiga d’uns 50 metres quadrats de sabates exclusives Camper.
Adidas és últim llogater (any 2022) amb 2.300 metres quadrats en els baixos de l’emblemàtic edifici. Només aflora el comentari entre els visitants, que en els seus aparadors és visualitzant peces d’esport d’un color blanc, que desllueixen tot l’entorn.
Fins aquest extrem es pot considerar que la Casa Pascual i Pons és història de Barcelona.
Documentació: notes i fotografies de la visita efectuada el 17 de setembre de 2025, guiada pel Sr. David Gómez arquitecte tècnic del Grup Occident i pel nostre company Josep Rabat antic empleat de la companya – El llibre: Sagnier i els modernistes, l’ofici de l’arquitectura 1880- 1930, edició en català de 2021 – Edificis annexos a la Plaça del bloc Gaudir la Cultura -Wikipedia i GCO – La Vanguardia “vuit edificis pioners en Plaça Catalunya” – Carles Cols, El Periódico, 24 de febrer de 2023 – Lluís Permanyer Biografia de la Plaça de Catalunya, Ed. La Campana – Arquitectura i empresa: El projecte Casa Pascual i Pons d’Espinet + Ubach obre les portes.
De la figura d’Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), en parlarem pròximament, juntament amb altres excel·lents arquitectes del modernisme en un capítol a part.
Façana carrer Casp – passeig de Gràcia
L’arquitecte Espinet opina: “Aquesta casa, com en moltes altres històriques, s’hauria de crear un circuit perquè el públic les pugui visitar. Barcelona té un gran aparador històric- modernista, que no es poden visitar, per això hi ha tantes cues a la Pedrera i a la Casa Batlló.
Recorda que els grans arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Antoni Gaudí i Enric Sagnier van materialitzar, 66, 26 i 454 obres respectivament, en tota la ciutat. Quan la majoria de les persones no especialitzades en arquitectura coneixem unes poques de cadascun. El Palau de la Música, la Sagrada Família o el Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo. És impossible no destacar la gran quantitat d’obres que va arribar a acumular Enric Sagnier. Dels grans arquitectes modernistes, és el que més en va deixar a la ciutat”.
El més gran, el millor jugador de bàsquet de la història. El núm. 23 dels Chicago Bulls va ser reconegut com el millor atleta del segle XX. Nascut a Brooklyn el 17 de febrer de 1963.
(1)
L’home que revolucionà i canviarà el bàsquet per sempre. No només jugava a bàsquet sinó que a més desafiava la gravetat. Quan saltava el món contenia la respiració, l’alè se’t congelava. A cada salt el temps s’aturava, flotava en l’aire. I a continuació… l’esmaixada. No solament eren dos punts, eren autèntiques obres d’art, poder, explosió, espectacle, encant, gràcia. Era el mestre del cel, dels tirs en suspensió, en elevar-se i gravitar per sobre dels seus rivals. L’estadi, les multituds emmudien, es quedaven sense respiració.
Jordan l’any 2014
Va crear una llegenda escrita amb foc. Per això quan es parla de la grandesa d’un jugador, no hi ha debat possible; només hi ha un sol nom i aquest nom és etern, és Michael Jordan. No és només un jugador, és un mite un símbol, una força indestructible, un guerrer metàl·lic, capaç d’intimidar als rivals només amb una mirada, era una màquina d’esquarterar perfecte. Tenia obsessió per guanyar, creant espectacle amb talent i harmonia, dominava la pista i la destruïa. Cada jugada era un cop per a la història. Va reescriure el joc.
Michael Jordan no sols jugava a bàsquet, era un depredador, un assassí, envaïa la pista com un huracà en calma. Abans d’ell el bàsquet era sols un esport; després d’ell va ser pur espectacle, una religió, era art i fúria, ràbia i precisió, talent i obsessió. El seu llegat no solament es mesura amb victòries, sinó amb moments i records immortals el “Flu Game”. No només jugava per guanyar, jugava per dominar.
El gest més icònic de Jordan: La llengua.
(2)
Amb quinze anys el varen excloure de l’equip de bàsquet de l’escola secundària, per manca de talent, poca tècnica i alçada insuficient.
Va quedar anestesiat, ensorrat, fulminat, però aquest dolor va ser el revulsiu necessari i l’espurna per encendre la gasolina que el va fer esclatar. Aquesta ràbia, aquest combustible interior inflamable el va motivar prou per entrenar sense descans, desafiant la seva ment i el seu cos. Enfortir la seva condició física i perfeccionar la seva tècnica. El camí no va ser gens fàcil, va estar ple de lesions, derrotes estrepitoses, decepcions fulminants… A cada caiguda, més motivació, més esforç físic, més entreno. No va parar fins a aconseguir millorar, molt més, les seves condicions atlètiques i augmentar el seu potencial i estructura física i mental, per a convertir-se en el jugador fonamental de la lliga dels equips universitaris.
L’any 1984, abandonarà la universitat per presentar-se al “Draft”. Aquest mateix any és seleccionat pels “Chicago Bulls”.
Aquella temporada s’emportaria el premi al millor “Rookie” de l’any batent, a més, el rècord de més punts en un partit de la història de la franquícia.
En la seva segona temporada va ser eliminat pel Boston Celtis de Larry Bird. Tot i que, en el següent partit conta el Boston, després de la gran actuació de Michael Jordan, Larry Bird va declarar: “Avui he vist a Déu disfressat de jugador de bàsquet”.
Larry Bird on three points. Tres vegades campió: 81-84 i 86
La temporada 1987-88, entra en joc de Scottie Pippen, els Bulls de Chicago es varen convertir amb la tempesta perfecta. Entre el 1991 i el 1993 guanyant tres anells consecutius, el primer “Three Peat” i es produeix la primera retirada prematura.
Campions de sis anells
(4)
I quan tothom creia que la seva retirada era definitiva, al cap de disset mesos, l’any 1995, torna de nou als Chicago Bulls.
L’any 1995 tres noms es van unir. L’univers els va ajuntar per a canviar la història del bàsquet i formar un triplet impossible de superar: Michael Jordan, Scottie Pippen i Dennis Rodman.
Hurricane Jordan
En els “Play-off els Orlando Magic” els eliminen. Molts es van atrevir a dir que Jordan ja no era Jordan. Però no us equivoqueu, acabaven d’encendre, de nou, la flama del depredador del Jordan més perillós, torna de nou amb el núm. 23 amb més ganes de sang, per fer que tothom se’n penedís. En la lliga del 96 va arrasar. 72 victòries, MVP, millor anotador de la lliga… I en els Play-offs a qui es troba??? Als Magic d’Orlando. Aquesta vegada sense compassió 4/0, va ser la resposta més brutal:
Air Jordan
“Mai tornin a dubtar de mi”!!
Michael Jordan núm. 45 dels Chicago Bulls condueix cap a la cistella contra Nick Anderson núm. 25 dels Orlando Magic al primer partit de les semifinals de la Conferència de Pascual de 1995 a l’Orlando Arena el 7 de maig de 1995 a Orlando, Florida. (fotografia de Barry Gossage/NBAE via Getty Images)
Una dinastia impossible d’ignorar. L’un, era el millor anotador, l’assassí silenciós, l’huracà incombustible, liderava amb ganes de victòries. L’altre, un tot terreny, anotador esplèndid, el millor escuder amb una visió total del joc que executava i distribuïa a més de ser un defensor letal. L’últim, la roca, el gladiador rebel, era un cos fet carn, trencava esquemes, de cada rebot en feia un acte de guerra, la feina bruta. Era un triplet complementari. Un volava, l’altre organitzava i el darrer col·lapsava i destruïa. Ho varen fer amb estil, amb força i amb una química que encara avui ningú ha superat.
Tornant a guanyar tres anells seguits (96-97 i 98) “second three peat”.
(5)
Entre tots dos: Onze anells!!
Abans que la normativa protegís als atletes, abans que el joc se suavitzés, quan les jugades eren a base de cops de puny i de colze, quan els rivals et feien malbé per veure fins quan resistia, el colpejaven a cada entrada per trencar-li el cos i la ment… existia un home que ja regnava, Jordan s’aixecava i es treia la pols, a cada empenta treia una motivació…
T’imagines a Michael Jordan i a Earvin “Magic” Johnson amb les regles d’avui, sense mans i cops al damunt, sense contactes agressius, amb defenses dèbils, jugadors que s’espanten amb el contacte i amb molts més espais per moure’s amb llibertat. Seria com una tempesta. Jordan els devoraria fent stepbacks, fadeaways, esmaixades, safates impossibles i quantitat de triples on veritablement es premien els llançaments.
Seria molt més fàcil tindrien les millors sabatilles, millor equip mèdic, tecnologia avançada, entrenadors personals, dietes ajustades i precises.
El bàsquet era una guerra i ell va ser el seu comandant suprem. El millor, el més fred, el més dur…
Jordan amb les noves regles, cada cop que tragués la llengua i abans de volar, el món sencer s’aturaria.
(6)
Aquells anys l’NBA estava sota el foc de l’època més salvatge de la lliga professional. M.J. no va ser gran només per ser uns dels millors anotadors, va ser gran perquè mai va retrocedir en una època tan dura. Va haver de sobreviure a monstres com Patrick Edwin, Charles Barkley, Kareen Abdul-Jabbar, Karl Malone, Larry Bird, Shaquille O’Neal o al mateix Magic Johnson, per després dominar-los.
Va guanyar sis anells de campió de l’NBA amb els Chicago Bulls, en vuit anys.
Va aconseguir una mitjana de més de 30 punts per partit, la mitjana més gran de la història de la lliga.
Va guanyar deu vegades el títol de màxim encistellador de la temporada regular.
Va ser escollit cinc vegades millor jugador – MVP – de la temporada regular.
Sis vegades com MVP de les finals.
Va formar part del millor quintet de l’NBA en deu ocasions.
Va ser escollit una vegada com a millor defensor de la temporada.
Va ser líder en robatoris de pilota durant tres anys.
I formar part del Dream Team dels JJOO de Barcelona 92, amb la medalla d’Or.
(7)
Phil Jackson: el 1989 entra com a entrenador en cap dels Chicago Bulls. Ésun dels principals artífexs, creador, motivador i figura clau del fenomen Jordan, junts guanyen sis títols durant les dècades del 1990.
L’any 1999 fitxa pels Angeles Lakers i torna a guanyar tres campionats seguits, del 2000 al 2002, i els dels anys 2009 i 2010. Es retirà de les banquetes la temporada 2010/11.
Phil Jackson i Michael Jordan
Com a entrenador sols perd tres finals, la primera temporada de l’any 1990 i dues dels anys 1994 i 95, curiosament durant la retirada temporal de M.J.
(8)
El Dream Team
La selecció masculina de bàsquet dels Estats Units va competir als Jocs Olímpics d’estiu de 1992 a Barcelona i guanyar la medalla d’or. L’anomenat “Dream Team”, va ser el primer equip olímpic nord-americà que va incloure jugadors professionals actius de la National Basketball Association.
Johnson – Jordan
Drexler, “Magic”, Bird, ”Air” ,Barkley
El Dream Team: Magic Johnson, Michael Jordan, Scottie Pippen, Karl Malone, Patrick Ewing, John Stockton, Clyde Drexler, Chris Mullin, Larry Bird, Christian Laettner, Charles Barkley, David Robinson.
Jordan amb la seva determinació i treball incansable és convertir en una llegenda de l’esport en general i del bàsquet en particular. Com a rei de l’NBA i del bàsquet mundial va demostrar que els fracassos són el camí del triomf.
(9)
Palmarès:
Phil Jackson: tretze anells
És el tècnic més guardonat, onze anells: sis amb el “Chicago” del 1991 al 1993 i del 1996 al 1998, i cinc amb “Los Angeles”, del 2000 al 2002 i els anys 2009 i 2010.
Com a jugador dels “New York Knicks”, dos anells – 1970 i 1973.
Tot un fenomen!!
Michael Jordan i Scottie Pippen: sis anells amb els Chicago Bulls del 1991 al 1993 i del 1996 al 1998.
Earvin “Magic” Johnson: cinc anells, anys: 1980- 82- 85- 87 i 1988
Dennis Rodman:cinc anells, dos amb els “Detroit Pistons” anys 1989 i 1990 i tres amb el “Chicago Bulls”, dels anys 1996 al 98 juntament amb Jordan i Pippen.
Aquests quatre monstres, Magic, Jordan, Pippen i Rodman amb 19 temporades varen guanyar 13 anells.
Documents fotos i estadístiques: wikipedia – articles de tiktok -Tot es.pinterest.com – i revistes i articles de basquetmania/Jordi Robirosa
En un dia ben aprofitat hem pogut fer les següents activitats
MNAC: Exposició Zurbarán
Acaba el 29 de juny. Un dels artistes més importants del segle d’or espanyol. Molt se n’ha parlat dels tres quadres subtilment diferents de la visió de Sant Francesc pel papa Nicolás V que s’han pogut reunir amb motiu de la restauració del que té el MNAC. Molt interesant el vídeo que explica com s’ha fet. Ens hem detingut especialment en els dos bodegones de los cacharros quasi iguals, el del Museu del Prado i el d’aquí.
Mostrem el del Prado ja que habitualment no el tenim a casa nostra. Hi trobem una precisió casi geomètrica i una llum que fa sorgir els objectes de la foscor, aspectes que es repeteixen en els Sants Francesc comentats.
Exposició de Francesc Galí
Acaba el 14 de setembre i es complementa amb una sobre el seu exili al Museu del Memorial de l’Exili. És un dels artistes més importants del nostre país de la primera meitat del segle passat. Fou un pintor adscrit al grup dels 4 gats, cartellista. Gran pedagog a través de la seva escola d’art i de l’Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat. Va participar activament en l’Exposició Universal del 1929 pintant la cúpula del Palau i fent-ne cartells publicitaris.
Nosaltres ens hem detingut especialment en les moltes obres en què hi apareixen orenetes. El fet no es destaca en el magnífic catàleg que s’ha editat amb motiu de l’exposició. Les orenetes són un dels símbols icònics de Barcelona que Galí va contribuir a forjar a partir de la cançó popular catalana “Les orenetes de Barcelona” que ens parla de la connexió natura /ciutat, de l’acolliment ja que tornen cada any a procrear-se. Vegem-ne tres exemples en diferents tècniques de les sis peces que es mostren en l’exposició.
Al·legoria de la caça. Carbonet i pintura sobre tela
Cartell publicitari del laboratori provincial d’higiene
Tapis de cotó de Tomás Aymat, dibuix de Francesc Galí
El tema de les orenetes i Barcelona ha estat present en molts altres autors en el moment de fer publicitat de la ciutat. N’esmentem i en mostrem només dos.
Cartell i vinyeta Deessa sobre escut de Barcelona de Francesc Fàbregas Pujades de per l’ Exposició Internacional de Barcelona de 1929
Cartell i vinyeta de Enric Moneny i Noguera (1903-1973)
En els dos casos i en altres exemples són cartells publicitaris i la seva reproducció en vinyetes filatèliques que anaven enganxades amb la correspondència com si fossin segells sense valor postal.
Acomiadament de les obres de Sixena
Ens va semblar que era necessari un petit homenatge, visionant-la un cop més, a aquesta obra cabdal del romànic que serà apartada i potser malmesa d’una col·lecció global.
Aquí presentem una imatge del sostre del refractari que des de fa anys a Sixena ja tenen preparat per rebre l’obra.
Pavelló Mies Van Der Rohe
Venia de passada i ens enllaçava perfectament amb l’exposició del CaixaForum. Va ser una magnifica idea reconstruir aquesta obra de la Bauhaus que mai ens cansem d’admirar.
CaixaForum: Alemanya entre guerres. Temps incerts
Acaba el 20 de juliol. Una exposició transversal interesantíssima.
Són uns anys força desconeguts que se’ns explicant a partir d’un molt bon cronograma. Hi trobarem política – república de Weimar, nazisme – art – les avantguardes – cinema – Metropolis de Fritz Lang-, ensenyament – la Bauhaus – sociologia – canvi d’actitud de les persones – música, economia – el crak del 29 – fotografia, escenografia – les posades en escena dels nazis – literatura – Thomas Mann – filosofia,…
L’exposició fa un enllaç amb els temps actuals que també són convulsos, amb grans canvis, grans crisis, inestabilitat, tensions,…pretén establir un diàleg entre el passat i el present. És una reflexió sobre cap a on va Europa.
A través dels ideals il·lustrats moderns – llibertat, igualtat,…- de la república de Weimar podem fer una comparativa del que sembla també un fracàs de la socialdemocràcia actual.
Al final hi ha una secció participativa molt interesant on es pregunta voluntàriament als assistents la seva opinió de futur en molts aspectes des de política, fins al comportament humà passant evidentment per cap a on va la nostra societat.
Un altre aspecte a destacar és la quantitat de documentació en tots els aspectes que trobem en la botiga del museu per ampliar coneixements. S’ha fet una molt extensa i acurada selecció per allò del “saber-ne més”.
Rubens i els artistes del barroc flamenc. Col·leccions del museu del Prado
Acaba el 21 de setembre. Seguint el títol ens mostra obres que habitualment són a Madrid. Són obres d’una època de guerres de religió, de buscar la independència d’un nou país. Rubens sense ser un pintor de cort va ser-ho. Protegit per Isabel Clara Eugenia filla de Felip II i governadora dels Països Baixos ens explica la quantitat d’obra seva que hi ha al Prado.
Hi trobem també uns magnífics quadres de la reina de França, apart de retrats de la filla de Felip II i d’altres nobles. També hi ha temes mitològics, atès que estàvem en plena Contrareforma i Rubens que fa una revolució estètica dins la pintura, en el seu taller hi produïa obres per a la classe dominant.
Acompanyant les obres de Rubens i altres dels seu taller hi trobem també quadres de Van Dyck, Brueghel, Jordaens i d’altres coetanis flamencs.
Per acabar la jornada
Teatre Lliure: La brama del cérvol
Companyia teatral La calòrica. Fins al 22 de juny
El teatre, un marc incomparable amb bona sonoritat. L’obra hem de reconèixer que no la vàrem entendre. Hi ha diversos fils conductors que es creuen. El principal sembla una reflexió sobre la incapacitat de canviar les coses que tenim els humans i un cert conformisme al respecte.
Els actors criden molt, corren amunt i avall, es tiren a terra, es treuen roba, es vesteixen, hi ha una actriu que està almenys 15 minuts penjada amb un arnés. Un esforç físic considerable. Seguim pensant que no ho vàrem entendre.
Imatge obtinguda del fulletó de mà que donen a l’entrada
A la sortida, en els grupets d’amics comentant l’obra hi havia de tot. Des dels que havien trobat un espectacle sublim i n’havien gaudit molt, fins els que tampoc l’havien entès i l’havien trobat llarg, surrealista, esperpèntic,…
Per nosaltres lo millor va ser l’entrepà que vàrem menjar en el bar restaurant del T lliure abans de començar. Amb innovacions sud-americanes i servit per gent d’una cooperativa que acull els immigrants nouvinguts. Una gran idea.
Resum del curs impartit per Sam Abrams a la Llibreria La Central – Mallorca de Barcelona
El terme dixie va sorgir després de la venda de Napoleó als Estats Units l'estat de Louisiana, ja que es van emetre bitllets de deu dòlars amb el deu escrit en francès. D'aquesta manera, la regió va passar a ser coneguda com "el territori del dix", esdevenint posteriorment Dixieland. L'Original Dixieland Jazz Band (ODJB) va ser una banda de musics blancs, que a principis del 1900 imitaven la música de Nova Orleans, d'aquí el nom de Dixieland en música.
Fa uns dies, parlant amb un especialista en literatura nordamericana, em deia que la raó que fos tan bona, tan innovadora, concretament la del Sud, i que hagués tingut tanta repercussió en la posterior, i a tot el món occidental, sobretot, seria precisament per la quantitat d’esdeveniments polítics, econòmics i bèlics que es donen a la regió ja des dels seus inicis. Una cultura que conté un imaginari que el qualificarà de profund, de gòtic. Una corrua d’escriptors voldran explicar aquest troç de terra, i una població esclavitzada la definirà damunt d’un pentagrama. Un pentagrama que es mourà per tot el país i per tot el segle XX. Aquest cop serà negre sobre blanc.
Aquesta renglera d’escriptors és aclaparadora. Comencem per elles: Toni Morrison, (primera dona negra amb un Nobel, 1993) Carson McCullers, Flannery O’Connor, Katherine Anne Porter, Eudora Welty, Harper Lee, Zora Neale Hurston i les seves avantpassades i pioneres Harriet Beecher Stowe, Louisa May Alcott, entre moltes altres. I ells, desprès del mentor, Mark Twain, els hereus: William Faulkner, Truman Capote, Tennessee Williams, Erskine Caldwell, Cormac McCarthy. Només anomeno i assenyalo els ja clàssics, naturalment la creació segueix. Aquests són els que comencen a donar visibilitat al conflicte incrustat en una zona que encara viu ancorada en uns valors que li van costar una gran derrota. Introspecció i malenconia, solitud, marginació, paisatges exhuberants i moments aturats en el temps.
La guerra civil es considera una frontera històrica, que va suprimir el valors del Sud. De totes maneres delimitar què és el Sud, és un mapa que costa de concretar, tot i les particularitats diferents amb la resta d’Estats. Avui encara el relat dels Confederats és un símbol de revolta, pels autèntics valors dels USA que ells s’atribuirien, pels quals van lluitar: una autèntica cultura tradicional, preindustrial i protestant. Són relats mítics que salten d’època en època. Però un criteri polític, més que el geogràfic, fins i tot el de la colonització, els definiria. Aquells Estats que van sortir de la Unió i van formar els Estats Confederats. Els de la major concentració agrícola amb esclaus, i practicants protestants més arcaics.
La primera colònia d’aquest Sud es forma el 1607 al territori de Virginia, per ciutadans britànics subdits d’Isabel I, i es converteix en la primera colònia fixe dels EEUU. Desprès vindran Plymouth el 1620 i Boston el 1630. Aquests primer virginians eren emprenadors, no religiosos, moguts per l’ascensor social, per tenir una hisenda, benestar i afany de riquesa, per això s’admet i es necessita l’esclavisme.
Un territori molt fèrtil comença el monocultiu del tabac, i al s. XVIII introdueixen el del cotó, que ambdòs es venen molt bé a tot Europa. El 80% del cotó que es mou al món prové del Sud. Fins que arriba la Guerra civil. Amb moments perillosos, com quan hi ha la guerra amb els anglesos, els quals passen a comprar a l’India. Al finals del s. XVII els governadors promourien la política del segon fill. Reclutar un segon fill, no l’hereu, de les grans families angleses. És el cas que explica l’obra Moll Flanders.
La voluntat arístocràtica i elitista es remonta al s. XVIII, el que defineix Allò que el vent s’endugué, i que ja ens parla del ressentiment que viuran amb la pèrdua de la guerra i la destrucció dels valors que defensaven. O, més recentment, les sagues familiars que tan bé dibuixaria Faulkner: els Compson, els Snope.
El 1764 es fixa la línia Mason-Dixon i el 1767 es confirma política i administrativament la divisió del Nord i el Sud.
Quan esclata la Guerra d’Independència el 1775, el Sud immediatament manifesta la seva no adhesió. De fet el colonialisme i els tractes comercials amb la metròpoli els hi afavorien les exportacions. El 1776 l’eloqüent il·lustrat i advocat Thomas Jefferson, tot i els enfrontaments amb els esclavistes, redacta la Declaració d’Independència: El dret a la vida, a la llibertat (de moviment) i a la consecució de la felicitat.
Donem suport a aquestes veritats com a evidents: que els homes es creen igual; que estan dotats pel seu creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.
Obviament l’esclavitud no té res a veure amb això que es declara. Denega aquests tres drets. El Sud no la firmen perquè l’abolició de l’esclavitud els arruinaria. Segueixen les granges d’esclaus quan ja s’havia anat abolint en altres llocs. Per això parlem dels primers 13 estats alliberats com a colònies. Hem de pensar que totes les lleis es dicten des del Nord, que el moviment independentista és al Nord, i des d’allà ja es veu que el Sud va per lliure. Abans de 1789 ja hi havia una clàusula de supremacia, la inviolabilitat del país. Per això hi ha una promulgació de no separació dels Estats sota l’auspici del Govern. Les lleis dels Estats estan subordinades a les lleis de l’Estat Federal.
El 1794 Ely Whitney inventa una màquina agrícola que separa el cotó de la llavor i de la brossa. Fins al moment el personal necessari per fer aquesta feina eren els esclaus. El salt de producció i de guanys és gran, però no industrialitzen, no processen, ho envien al Nord que sí els hi farà. Al sud segueixen igual, produir i prou. L’esclavitud, els preus, els impostos creen importants friccions amb els manufacturadors.
A tot això l’enorme Louisiana encara era francesa. El 1803 Napoleó absolutament arruinat i amb necessitat d’omplir les arques demana al president Jefferson vendre l’extens estat de la Louisiana de 1.332 Km. quadrats. El Tractat de Cessió del 30 d’abril va donar als Estats Units tot el territori de Louisiana per 4 centaus per acre. Una pugna per nous territoris que s’extendrà a Espanya i Mèxic. El somni de Jefferson: annexionar territoris des de l’Atlàntic fins al Pacífic. Serien esclavistes aquests nous territoris? Hi ha un intent clar de contenir l’esclavitud, tot i que amb diferents models i propostes. L’esclavitut és en aquests moments el desequilibri més evident entre la zona i el Govern. I aquest serà el motiu de la guerra civil, no només era racista, era econòmic. L’esclavitud genera conflictes de tota mena, també territorials i d’exercici de poder.
Frederic Douglas 1818-1895 va ser el primer diplomàtic negre dels Estats Units, el varen enviar a Haiti. Un gran escriptor antiabolicionista i antic esclau, que feia xerrades per explicar la seva vida, i denunciar que els principis de la declaració d’independència no es complien. I per poder evitar-los els estats del Sud havien fet canvis legals per tal de considerar una persona negra, no persona, no humana, així s’hi podria mercadejar.
Abraham Lincoln el 1863, encara en guerra, prepara la postguerra, i elabora la Declaració Universal de l’Emancipació del negres o tretzena esmena, que contra tot pronòstic és aprovada el 1865. S’esmena la constitució tres vegades, i totes afecten la població negra: la 13ena, la 14ena i la 15ena.
Del 1865 al 1877 se la considera una època de reconstrucció, que no de reconciliació. Al final de la guerra el Sud és ocupat militarment pel vencedor. L’assassinat de Lincoln, marcarà un retrocès enorme, perquè el nou president no està gens per la labor de “pacificar” el Sud, al contrari, la venjança estarà present en les decisions que es prendran: retirarà els soldats, deixa un país devastat, analfabet, amb facilitats perquè els especuladors del Nord hi busquin maneres d’enriquir-se. Així s’alimentarà un ressentiment a conseqüència d’un sentiment viscut com maltractament.
El 1877 els estats sudistes aproven les anomenades lleis Jim Crow, que promouen una imatge denigrant del ciutadà de color. Una legislació per contravenir les lleis federals dels seus drets. Són lleis que en dificulten l’acompliment. Comencen a demanar requisits per a qualsevol de les activitats que haurien de poder fer. Per poder votar els demanen alfabetització, quan ells els hi havien negat. Un cop saben llegir se’ls demana un examen de cultura general. Aquí començarà l’heroica carrera per la Llei dels Drets Civils del 1964. Fins llavors seràn els anys d’iguals, però separats, que legalment no van ser capaços de trobar-li cap forat.
A principis del s. XX comença la febre del petroli, una font de riquesa que s’albira extraordinària. La massa obrera negra no està entre els escollits per enriquir-se, òbviament, per tant no és el seu objectiu. Els aldarulls que es provoquen no van en la línia de deixar que els grans terratinents s’enriqueixin, i aquí neix el Ku Kux Klan. Les grans marxes i els linxaments civils debilitaven i molt l’economia del sud. Quan arriba el Crac del 29 és la derrota definitiva del Sud. Els agafa en un moment de reconversió cap a la indústria agrícola. Durant la II Guerra Mundial Eleanor Roosevelt, la dona del President del país, era una ferma lluitadora contra les discriminacions, les racials encara més. Una de les coses que farà serà portar les indústries de l’armament i instal·lacions militars al Sud, perquè és més barat i perquè donarà feina a molta gent, dones també. I una altra serà no permetre la segregació a l’exèrcit. L’enemic a batre és l’enemic. La vida militar al front es viu amb molta normalitat, l’objectiu era un altre. Però quan retornen els tornen a segregar, a engabiar, fins i tot als herois condecorats. El governador, durant anys d’Alabama, George Wallace va ser un dels racistes més desvergonyits, fins a proferir amenaces de mort a negres que li protesten la seva candidatura, davant d’altres ciutadans.
A partir d’aquest retorn de la guerra el 1945 es comença a incubar el Moviment pels Drets Civils, hi ha molts aldarulls i arreu, hi ha confrontacions amb la policia, l’exèrcit i entre civils, i el president Truman veu la dimensió de la que està per arribar, i pren mesures, massa tebies. Fins el 1954 no prohibeixen la segregació a les escoles. Vas a l’escola que et toca segons on visquis, sigui quin sigui el teu color de pell. Al Sud no s’accepta i s’arriba a anar a escola protegit per l’exèrcit. Es un fet que encara avui els estudians d’aleshores ho expliquen. Amb aquesta pressió es donarà el cop d’efecte de Rosa Parks el 1955. Un cas que va fer el viatge legal fins al Tribunal Suprem. Els anys 60 seran els dels moviments pacifistes i els del Panteres Negres, que és Martin Luther King o Malcolm X. Es definitivament la reivindicació de la negritud, arreu, al Sud també. Black is beautiful, era definitiu. Això contagiarà altres col·lectius: els feministes, els amerindis, els asiàtics, els hispans, la narrativa jueva. I passa a altres continents on al neo-colonialisme ningú el questiona, encara.
El Sud, però, no genera per pròpia voluntat un estament intel·lectual potent i que l’identifiqui. Des del s. XVII només els interessa la riquesa i el prestigi social, i a més tancat, endogàmic. Res a veure en motivar la seva pròpia cultura. Es el món de l’aparença.
La literatura, però comença a fer un sistema literari, coneix la indústria editorial del Nord i s’hi agafarà. Fins desprès de la II Guerra Mundial es dona un factor importantíssim: els escriptors tenen total llibertat creativa, perquè no hi ha escola, no hi ha tradició. Necessiten el respecte del Nord, dels seus grans noms. I quan es donen a conèixer, els propis editors baixen al Sud, fins i tot l’enorme Perkins de Scribner hi va, per contractar-los i es reverteix l’influència, el poder mediàtic. La seva complexitat social és un material inacabable, els editors es deixen absorbir i la respectabilitat pels autors del Sud no ha deixat de créixer.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.