Aurea Dicta, de Miquel Barceló, escollit el llibre més ben editat de 2018
La Casa dels Clàssics és un espai de creació i pensament, d’irradiació social i cultural, que reivindica la vigència dels clàssics de tots els temps i els divulga en tots els llenguatges i formats possibles, entre un públic ampli, divers i transversal. Arribant a les escoles, als mitjans de comunicació, a la política i al carrer, busquem ser font d’inspiració a l’hora de construir el país, l’Europa i el món que volem. Jo hi afegiria que es tracta d’un projecte engrescador i agosarat, que omple potser un buit, però també una idea, o una necessitat, fins i tot.
El fet de denominar-ne la casa convida a un cert escalf, als usos domèstics. I és des d’aquesta idea innovadora, intensa, perspicaç que es treballa per apropar els clàssics, tots ells, a un públic ampli, de forma rigorosa, plaent i àgil. No n’hi ha cap altra. I per fer-ho s’han de tenir bons aliats, i s’han de convèncer i presentar-los idees suggerents que els atrapin.
La pàgina web que us adjunto s’explica molt millor del que ho faria jo. I ara coincideix amb el Festival Clàssics, una festassa imaginativa, des de tots els punts de vista, que em demana un reconeixement també per la feina ben feta, i per una iniciativa audaç.
Molts professors, autors i crítics diuen des de sempre, i ho repeteixen, que als clàssics no se’ls ha de tenir por. Haurien imaginat mai una manera més decidida que aquesta d’aconseguir-ho?
L’any 1995 tot el món va celebrar el centenari del naixement del cinema. Aquí, va ser el CCCB qui li va dedicar una immensa exposició, en contingut i en ambició, que va fer les delícies dels milers de visitants que la vam gaudir més d’una vegada.
Art de masses amb un potencial poderosíssim, ha arribat a considerar-se un entreteniment més, sovint sense recordar no només la seva història cronològica, sinó la més important, la tècnica. La quantitat d’investigació i de reptes que hi ha darrera del que avui ens ‘distreu’ durant un parell d’hores.
Aquesta sèrie que presento de Filmin ho qualifica d’odissea, i l’enfocament és, pel gran públic, completament nou. Naturalment que seguim un fil cronològic, però no per parlar dels actors i actrius, ni tan sols només dels directors, sinó de projectes, d’idees, de reptes, d’indústria, de la relació amb les altres arts del moment, dels desafiaments que les seves pròpies audàcies els preparen. És molt més que interessant, és una lliçó sobre el talent en majúscules. No us la perdeu.
Sinopsi: Quatre nens, fills de diferent pare, viuen feliços amb la seva mare en un piset de Tòquio, encara que mai han anat a l’escola. Un bon dia, la mare desapareix deixant una mica de diners i una nota en què encarrega al fill gran que s’ocupi dels seus germans. Condemnats a una dura vida que ningú coneix, es veuran obligats a organitzar el seu petit món segons unes regles que els permetin sobreviure. No obstant això, el contacte amb el món exterior fa que s’ensorri el fràgil equilibri que havien assolit.
El meu comentari
A Aló (Menorca) organitzat per una parella d’estiuejants i sota els auspicis de l’Ajuntament, gaudim cada dimarts dels mesos de juliol i agost d’un cine a la fresca diríem que poc convencional. Enguany s’ha fet la tretzena edició. Paso a ressenyar una de les pel·lícules d’aquest estiu.
Nadie sabe és una pel·lícula japonesa de Koreeda, director i guionista, del 2004 a la que Cannes va donar el premi al millor actor, un nen de 14 anys. És una pel·lícula molt dura. Protagonitzada fonamentalment per nens sense cap experiència com actors, rodada amb pocs exteriors i a més repetits, amb imatges extremadament realistes i on els diàlegs són poc transcendents i els objectes (la maleta rosa, la laca d’ungles de la mare, l’estenedor, el piano de joguina, l’hort urbà,…) adquireixen un protagonisme important.
Nadie sabe / Dare mo shiranai
La pel·lícula s’inspira en un fet real de finals del anys 80 en què una mare va abandonar els quatre fills, i al morir la més petita es va descobrir la trama. Es tracta d’una família totalment atípica, amb nens no inscrits al registre, que no van a l’escola, que no estan vacunats,… en què el gran de 14 anys fa de pare i de mare.
Hi veiem unes situacions que ens eliminen la pretesa uniformitat de la societat japonesa que va sofrir una transformació brutal i ràpida després de la Segona guerra mundial reestructurant totes les dinàmiques socials. Viuen en un autèntic confinament en un apartament minúscul, amagant els que són i d’on només surt el més gran per comprar menjar. Absolutament desemparats, la situació es va deteriorant i ho veiem en el pis: la rentadora s’espatlla, els tallen la llum…I també en els protagonistes: la roba s’estripa, els cabells creixen i no es tallen i dotzenes de petits detalls que ens van explicant magistralment el calvari d’aquests infants tant materialment com psicològicament. Són nens que viuen com adults quant a dir mentires, callar, amagar-se… però que no tenen referents ni guies per afrontar-ho. És una pel·lícula amarga, molt crítica amb el canvi sofert en el país, exposada molt cruament a través d’una situació familiar en què els germans, que només ho són de mare, tot i que es comporten com si fossin totalment consanguinis, i una mare que vol viure la seva pròpia vida amb independència dels fills.
Com es pot endevinar la meva objectivitat ha quedat per terra des del moment que parlo de la mateixa persona dos dies seguits. Però m’ha semblat que el comentari de la pel·lícula Mud es mereixia insistir més abastament en la figura que l’ha inspirat.
Per a molts, entre els quals hi ha escriptors com Faulkner, Eugene O’Neill i Hemingway, en Mark Twain es troba l’orígen de la novel·la americana contemporànea. Per aquest, i encara més, pels motius que em mouen a fer aquesta ressenya, crec que tots els menuts, ja amb edat lectora, haurien de gaudir d’unes pàgines, que els faran protagonistes d’aventures de tota mena, com ho va ser la seva vida, i que sobretot els formaran en valors, i molt possiblement com a bons lectors posteriors.
A l’anterior ressenya el qualificava amb adjectius propers i divertits, perquè una de les coses que més valoro d’ell és el seu enginy. Samuel Langhorne Clemens va estar treballant com a pilot fluvial en els típics “riverboats” que navegaven pel Mississipí, i el pseudònim va ser adoptat de l’expressió mark twain, típica dels cants de treball dels negres en aquests vaixells del riu Mississipí, que significa «marca dos», en referència a dues braces (3,6 m), el calat mínim necessari per a una navegació segura.
Era ateu, molt crític amb el poder, tot i que el va conéixer d’aprop perquè va ser molt popular; feia servir una sàtira finíssima, que t’obliga a aguditzar els sentits, però que traspassa el qualificatiu d’humorista, no en va la Universitat d’Oxford el va fer Doctor Honoris Causa; coneixedor del Sud profund i de l’esclavisme; viatger incansable per Estats Units, per Europa, el Mediterrani i l’Orient Mitjà sempre amb els ulls ben oberts per acabar escribint literatura de viatges; articulista sagaç i subtil per trobar la notícia o explicar contes, com ara Vells temps al Mississipí o Vida al Mississipí. Les seves dues grans novel·les el Tom Sawyer, molt autobiogràfica, i el Huckleberry Finn, sobretot aquesta, el varen consolidar com escriptor d’anomenada, no sense passar per les crítiques dels benpensants, fins a ser prohibida per “l’absoluta immoralitat del seu tó”, la seva incomprensió de l’esclavisme el van portar efectivament a alçar el tó, fins al punt de questionar la societat blanca enfront a la dels “nigger”, la negra, amb un llenguatge tan col·loquial que podia semblar ofensiu, sempre depenent de qui ho llegís, es clar. Així les traduccions van resultar, i encara ho són, complicades per la necessitat d’utilitzar paraules “correctes”. La més clara és nigger, que actualment està descartada de la llengua i de l’ús social. Va fer evident el racisme i la vida de les comunitats d’esclaus amb una eina poderosa: la paraula escrita, que queda fixada, i només la censura la pot obviar.
Té molta més obra posterior, menys coneguda, però no menys important, sobretot pel que fa a la crítica literària que exercia amb mà de ferro a diferents diaris i revistes, o a la seva pròpia editorial.
Home polièdric per excel·lència, d’una vida intensa i apassionada va explicar el seu temps i el seu territori, que estimava i coneixia, sense embuts, amb una actitud cívica i compromesa, altra cosa és com l’han entès o assimilat.
Imatge ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya)
La Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) publica, des de principis del confinament pel Covid-19, una sèrie de píndoles en forma de breu article, sota el títol Llibres i músicaen temps de desassossec, on es convida al lector a conèixer diferents suggeriments per a la lectura o l’audició de música, que ajudin a millorar l’estat d’ànim i aportin coneixement en moments difícils i d’incertesa per a tots. Una iniciativa que ha mobilitzat a una part del personal docent i de l’administració a oferir petites finestres cap a la calma, que tant s’enyora.
Tots coneixem i gaudim dels molts serveis que ofereixen les Biblioteques de Barcelona, i uns d’aquests són els Clubs de lectura, que s’organitzen segon siguin oberts, temàtics o virtuals. Cal conèixer els que han organitzat els Museus de Barcelona amb la col.laboració de les biblioteques. També llibreries, i altres entitats públiques i privades, han optat per aquest sistema corporatiu de foment de la lectura, no els podrem enumerar tots, però segur que a prop de casa en trobarem. Des de Barcelona Ciutat de la Literatura UNESCO també ens en proposen.
A la pàgina de la Biblioteca de la Diputació de Barcelona he fet la cerca per la ciutat de Barcelona i per adults i dona aquests resultats. Podeu fer cerques per població i per diferents tipus de lectors.
Els clubs de lectura no són més que eines per socialitzar la lectura, molts ja els situen al segle XVI quan desprès d’una obra de teatre, el “critics” es quedaven per comentar-la.
Aquí us deixo un parell d’articles del Diari Ara i de La Vanguardia, tots dos escrits per periodistes especialitzats, que donen una visió actual del que es pot considerar un fenòmen cultural de primer ordre, que s’hauria de cuidar i fomentar sense excuses ni entrebancs.
Voldria afegir una molt bona entrevista al llibreter de les NoLlegiu de Barcelona, Xavier Vidal, feta per Bernat Dedéu al ElNacional.cat el diumenge 1 de març de 2020. Parlen sobre el fet de la lectura avui. Per sucar-hi pà.
En el moment del confinament ciutadà pel Covid-19, Betevé proposa un recull de llibreries, autors etc. en línia
L’escriptora Irene Vallejo respon a una pregunta de Qué Leer sobre el foment de la lectura. Desde las instituciones, fomentar la creatividad de los jóvenes y favorecer los encuentros entre escritores y alumnos de colegios e institutos. A título individual, dejar el móvil a un lado y leer, para que nuestros hijos nos vean y sientan curiosidad por esa pasión sigilosa. Visitar bibliotecas y librerías donde sepan aconsejarnos. Regalar los libros que más amamos, por si el deslumbramiento se repite.
Descripció: Des de l’any 2005 Espais escrits vetlla per la conservació, la recerca i la difussió del patrimoni literari del país. Aquí us deixo els seus objectius, que són prou ambiciosos.
Comentaris: Es una associació privada sense ànim de lucre que es finança amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, la Diputació i de totes les entitats i particulars que s’hi vulguin adherir. La feina que han fet és més que lloable i remarcable, fruit de la qual podem gaudir d’eines com el mapa literari català, un directori de rutes literàries pel territori, clubs de lectura, exposicions itinerants… Una pàgina més que interessant, molt rigorosa. Un luxe.
Fotografia del CEDOC a Memòria Digital de Catalunya (MDC)
Descripció: Situat al mateix Palau de la Música Catalana el CEDOC és un centre especialitzat en documentació musical i en especial en tota aquella documentació que agrupa la història de l’Orfeó Català i el Palau de la Música Catalana. Per la importancia del seu fons, és considerat un dels principals centres musicals creats per una entitat civil privada a Catalunya.
Comentaris: Cada dia més els grans centres documentals, ja siguin institucions públiques o privades, ja siguin biblioteques o arxius de centres científics o humanístics, estan posant els seus fons a l’abast de la ciutadania global, perquè les xarxes així ho permeten. Allò que va néixer, fa ja molts anys, com una mesura de seguretat dels grans catàlegs, va ser la llavor que avui ens permet consultar des d’on vulguem documentació dipositada a centres de tot el món.
Estem davant d’un arxiu musical, però sobretot històric que explica la realitat social i cultural de nostre país dels darrers 150 anys. Aquí presentem la pàgina creada per a la consulta en obert del 80% de la documentació que conserven i que ja ha estat digitalitzada i catalogada per permetre-hi un accès fàcil i molt entenedor. S’inclou dins de la pàgina de la Memòria Digital de Catalunya el repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, col·leccions digitalitzades relacionades amb Catalunya i el seu patrimoni o que formen part de col·leccions especials d’institucions científiques, culturals i/o erudites catalanes.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.