Etiqueta: Estats Units d'Amèrica

Resum d’un curs amb el mateix títol fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams.

Jaume Vallcorba aconsegueix fa uns anys els drets de Imre Kerstez per nomes 500 $. És un dels editors que treballarà per restituir bons autors, que havien estat posats en hivernació per motius equivocats.

La novel·la Stoner parla malament de la Universitat en un moment on la institució tenia molt prestigi social. Amb la crisi de valors actual, sembla més idònia i comprensible. Stoner del 1953 de John Williams és reeditat el 2003 i les crítiques de Times, Guardian i el propi Ian McEwan el qualifiquen d’intocable i ja es fa un intent de canonitzar-lo.

Lucia Berlin escriu contes, Manual para mujeres de la limpieza és un recull dels molts que va redactar, quan aquest gènere es considerava molt menor, en front de la gran novel·la. Steven Emerson fa una tria de l’escrit entre 1977-1999. Escriptors com Hemingway, Porcel o Cabré són millors contistes, però no es consoliden fins que entren de ple en la novel·la. Recentment Alice Munro obtenia el Premi Nobel per ser una de les millors contistes.

Irene Nemirovsky escriu la Suite Francesa entre 1940 i 1942. Es troben els manuscrits que guardaven les filles i es publica el 2004, és tan grossa la campanada, que es recuperen les obres que ja havien estat publicades.

Un redescobriment és el retorn a un autor oblidat. Per exemple, el cas de Rosa M. Arguimbau, una escriptora, com moltes altres, dels anys 30. Una dona independent, periodista, solitària que va tenir fama per escriure unes novel·les en les quals parlava lliurement del seu temps. Cau en l’oblit en arribar la dictadura.

Un rellançament és la reedició d’una obra que no necessita cap promoció especial. Això passa per canvis de mans de les editorials, pels aniversaris, etc… Per exemple, El Pen Club dels USA en un moment que no tenia gaire liquiditat fa una subhasta de llibres anotats. Don de Lillo la va guanyar, i qui la va comprar va permetre una nova edició anotada per l’autor amb motiu de la subhasta.

Una canonització és l’acceptació de que una obra o un autor pertanyen a l’odre ideal de les obres literàries, sobretot per la influència i l’escola que en deriven, tal com les percep qui pot fer la tria, que el considera decisiu. Harold Bloom, que ha descrit el cànon tradicional, jutja la qualitat de l’obra i en fa un judici estètic. El cànon també pot ser obert i fluctuant. Intocables com Kafka, Tolstoi, Dante…. però la postmodernitat es revolta i acaba contra aquesta autoritat: Mauriac cau per la pròpia crítica i pels lectors i editors, Camus pren el relleu al intocable Sartre, etc…

El factor moda, o voler conèixer més enllà dels cànons. Per exemple l’escriptura nòrdica tan present ara, no arriba fins que es recorda a un premi Nobel islandès de 1955  Halldorf Laxness. Islàndia es modernitza a partir de la “visita” de soldats americans durant l’època de Roosevelt, en virtut del Tractat Monroe, amb una quantitat superior als propis habitants del país.

Per tant podrem parlar d’encenalls o clàssics moderns. Aquests que hem citat són fenòmens globals. Però hi ha casos més locals. E.A. Poe no era gens valorat als USA, perquè ell perseguia fer una obra europea, quan aquells país estava preocupat per la seva identitat nacional. A Europa Baudelaire el tradueix i el dona a conèixer als seus contemporanis. Els USA valoraven molt la literatura i el gust francesos, per tant van valorar-lo a partir de l’èxit francès. Joan Sales era molt poc valorat per Joaquim Molas, per qüestions merament ideològiques. El 1973 apareix la Guia de la Literatura catalana Contemporània entre 1950 i 1970, Sales no hi apareix. Gràcies a la fira de Frankfurt del 2007, 130 crítics escullen les 15 millors obres de la literatura catalana, Sales ja es col·loca el número 9. Són els èxits de les traduccions, d’aquí l’èxit de Cabré o Sánchez Piñol, que fan edicions per centenars de milers d’exemplars i en desenes de llengües.

L’editorial Libros del Asteroide es dedica, i així ho diu a la seva web, a buscar oblidats, menyspreats, a buscar en el fons de l’armari, també perquè són molt més barats de drets, i s’hi estan troban verdaderes joies.

Els anys 30 als USA la negritud es converteix en un orgull, i desprès de la 2a Guerra Mundial, amb la lluita pels drets, es busquen autors negres, i finalment quedarà qui quedarà. Els anys 60 els moviments feministes literaris reivindiquen Edith Wharton per damunt de Henry James, qui va veure ell mateix el seu decliu i el va preveure amb un nova edició a New York de tota la seva obra en 24 volums prologada per ell en cada volum, aquests pròlegs es van convertir en tot un tractat de crítica literària. Ara a Anglaterra l’editorial Virago només edita obres de dones.

Els escriptors indis es van donar a conèixer a partir de la publicació de Shalman Rushdie Hijos de la medianoche. El cas de Vikram Seth, Un buen partido, el llibre més car en llengua anglesa, 5.000.000 $. Una resurrecció de la novel·la del XIX amb màgia a la Índia.

El Boom sudamericà impulsat per Europa, com a conseqüència del cansament de l’existencialisme imperant.

El cas de les sagas nòrdiques, de llocs extrems. Allà no tenen substrat grecoromà i el luteranisme arriba quan les tradicions ja estan formades. Veuen que és l’or per a la literatura.

L’africana és una literatura que beu directament de la tradició oral, però que encara té poc calat intel·lectual. Són literatures de països joves com ho era l’europea a l’Edat mitjana. Aquest gust per l’exotisme dona premis Nobel com el de Derek Walcott (1992).

També podem parlar de l’exotisme català. Els anys 90 es compleix el 500 aniversari del Tirant lo Blanc. S’arriba a crear un interès tal que es tradueix a 300 llengües, i es passa setmanes en el número 1 de les llistes del New York Times. David Rosenthal en serà el responsable. Aquí en teniu l’original.

La dissidència també es fa servir de cantó a canto de teló d’acer. La immigració de la 2a Guerra Mundial. Pasternak, Brodsky, Eileen Chang, Maxine Kampton Ong. Els canvis en les generacions, els moviments socials provoquen aquestes modes.

Moviment Gai, André Gide, Beckett. Canvis estètics com ara el revival de l’art decó i Scott Fitzgerald. Kruschoff desestanilitza el poder i apareixen els autors proscrits, Mandelstam, per exemple. Es descobreix que Heidegger havia estat proper al nazisme. La transició espanyola recupera els exiliats. Uns escocesos morts de gana busquen un país on la Lliura Esterlina tingui un bon canvi i arriben a Eslovaquia, i allà els cau a les mans Kafka, que el tradueixen a l’anglès a partir de l’edició de Max Brod. La literatura d’escàndol de Nabokov, prohibida a USA i Anglaterra. Autors a partir de sèries de televisió, Evelyn Waugh i Retorn a Brishead, o el Jo Claudi de Robert Graves a la BBC.

L’èxit de Suite Francesa el 2004, editada per Denoël, s’ha d’emmarcar en una pregunta com ara: Qui està legitimat per parlar de l’Holocaust? Desprès de la guerra hi havia una clàusula d’exclusivitat: si no ho has viscut, calla. La segona generació, els fills, també consideraven que ho havien viscut. Entre els 1945 i 1950 comencen a aparèixer el primers supervivents, desprès de passar pels camps intermedis i ajudar a donar informació en els primers judicis. Comencen les Memoralia: Eva Hoffman (Polonesa-canadenca). Daniel Mendelshon: Los Hundidos, net, ja tercera generació estira el fil. Nemirovsky es converteix al catolicisme, i practica un autodi, sense gaire sentit d’identitat, venia d’una família molt lleugera de creences i pràctiques, eren assimilats.

Al segle XVIII el pensador alemany Moses Mendelssohn ja propugnava la defensa dels drets dels jueus i alhora la assimilació dels jueus amb els gentils. Les opcions eren o mantenir-se dins del gueto o fugir del estancament d’aquesta cultura. Ja apareix la figura del jueu assimilat, que no permet que la religió sigui un entrebanc. Molts d’ells han estat fortament criticats, tal és el cas de Hannah Arendt. Cal també recordar el cas Dreyfuss els contraris opinaven que potser es carregava contra els jueus per agradar als francesos, per tant l’antisemitisme era una obvietat. El 1998 surt la maleta, i entrem en la relació amb qui pot parlar i de què. Per exemple, Jonathan Littell i Les Benignes és un exitàs fins que es tradueix i apareix a Alemanya. El termòmetre de la literatura del Holocaust és alemany i jueu. Es demana que sigui memorialístic, la recreació literària no es permet perquè es considera un maquillatge, la descripció ha de ser dura. Però la Nemirovsky era de primera generació, era víctima i escriptora d’èxit abans de la guerra. L’Holocaust confirma la carrera que ja existia, però havia estat oblidada. Ella es un  producte artístic, però legítim.

La maleta contenia només els manuscrits dels dos volums que s’han editat. Havia pensat escriure’n 5 volums. 3er: Captivité, 4art: La bataille, 5è: La paix. Es una crítica ferotge al seus, que no s’havien assabentat de res,  no havien après res de la 1a guerra, per això els havien entrat d’aquella manera. Ella no marxa perquè escriu, sap que està en un moment decisiu, i sap que la ploma funcionarà, que està en vena, escriu del dia a dia, del que veu. Prèviament estructura molt bé la novel·la, el contingut i la forma estan molt ben aconseguits. Es una narració breu que serveix precisament per a situacions extremes, perquè en aquests casos no es pot eixamplar estilísticament, excedir-se, no es pot volatilitzar, s’ha de fer tot intens, anar amb el fre posat. Els capítols són com flashos, retrats dels personatges breus, en controla els fils, buscant la continuïtat o no, les el·lipsis per recrear la sensació de trencament de la seva societat, es com un collage, un fotomuntatge, tot plegat molt cinematogràfic. Tot ben al contrari del que fa Tolstoi a Guerra i Pau. Si ho hagués fet com ell, amb aquelles escenes llargues descriptives, no hauria reflectit una situació límit com la que volia expressar. El model de Tolstoi no el vol, no vol un discurs intel·lectual. Explicar en front de mostrar. Quan concentres un text, no pots parar per fer explicacions, al seu lloc calen símbols explícits.

Ella aconsegueix estar molt distanciada tot i estar al mig del pànic, enfangada i escrivint. La guerra representa un gran sotrac, però també una gran oportunitat, per fer autocrítica de la seva classe. Obrir els ulls dels ulls com deia Emily Dickinson. Es contemporània de Scott Fitzgerald i Hemingway. Novel·les despullades, àgils, amb sincretisme, amb la percepció de la realitat immediata. Al segle XIX la novel·la és un element de cognició: Melville amb les balenes, Zola amb el miners, etc… La classe dirigent és la més inútil, no es sap situar. Els mes valuosos són precisament els més humils. Es molt pessimista, no nihilista, hi ha una prevalença del mal sobre el bé. Sembla que ho escriu des de la distància, en calent guarda apunts i escriu a posteriori, com molts dels poetes de la 1a guerra mundial. El que fa la guerra és posar de relleu cóm és la societat. Fins i tot és autocrítica per no haver fet atenció, per no haver conegut res, per haver viscut d’esquena. Els desemmascara del tot. Keynes ja havia advertit als anys 20 a Conseqüències econòmiques de la pau.

Ella no pot tenir mirada retrospectiva. A la primera part de la novel·la els personatges són com metralla, és com un pizzicatto. A la segona és tot més cap endins, tornen a casa. Tot és més lent però amb elements transversals per trobar-ho tot i que també n’hi hagin d’individuals. Ho hauria fet amb les cinc novel·les previstes, per això es diu Suite Francesa. Es l’enfrontament de l’home bo de Rousseau i el dolent de Hobbes. O Esta tierra es mia de Jean Renoir. Cada novel·la és autònoma i transversal, sempre pensant amb les 5 previstes. La 2a és més lineal, es veuen les interioritats i hi ha les contradiccions entre la aparença i la realitat, es mou lentament, tot i passar una any sencer fins a l’inici de la campanya de Rússia. En canvi, la 1a fa créixer el temps, es mou molt intensament tot i només passar unes setmanes. Els personatges es disloquen. El grup hegemònic, els francesos tenen individualitat, els alemanys no en tenen, sempre són un grup, forans.

Hi ha el discurs judeocristià, del bo enfront del dolent, A Dr Jekyll i Mr. Hide, Stevenson ho separa, però al final és inherent, la ambigüitat. La natura és la vida no contaminada per la consciència, és unívoca, no és ambigua. El cas de la Nemirovsky és un de redescobriment. Ella havia estat llegida molt abans a partir de les primeres novel·les aparegudes.

• Es fa un canvi de discurs bonista de la guerra, a partir de post estructuralisme amb la post modernitat Des de 1970 en endavant, amb Foucault que representa una bomba, ja que diu que no ens hem de creure el que ens han dit. Es dona un ambient favorable a la crítica, a la nova història i a la microhistòria, des de baix a dalt.
• Comença a preocupar la gestió de la memòria de l’Holocaust, i al 2004 apareix ella que és 1a generació, la més important
• També ho és que sigui una dona. Des dels anys 60 el feminisme buscava testimonis de dones. Vera Britain: Testament de joventut.
• També és un rellançament perquè es recupera l’obra editada anteriorment, que havia estat oblidada

Figures com Max Perkins de Scribner’s havien posat les bases de cóm es tenia que treballar amb els autors, i quina era la verdadera funció del editor. ­­­­­­­­­­­­­­­­

Stoner de John Williams apareix el 1965 a l’editorial Viking amb només 2000 exemplars. Tot i que ell hi creu molt, punxa malgrat també les bones crítiques que obté. D’aquests exemplars de la 1a ed., se’n van arribar a vendre’n alguns a 1 $.

A partir del 2003 apareix la New York Review of Books, a partir d’una vaga del New York Times, gràcies als dissidents d’esquerres. Es converteix en un aparador per als llibres de debò. Fins aleshores el NYT només feia ressenyes, no crítiques. Aquests crítics no depenent de les grans editorials comencen a fer crítiques ben fetes. Avui dia és un referent per a la crítica de les arts i la literatura. Volien fundar una editorial per poder publicar llibres bons lluny de modes i pressions dels medis. Traduir autors mai abans fets, com Grossmann, així arriba Vida i destí, i tota la resta, o autors que han quedat arraconats, com Moravia. Aposten per recuperar famosos d’abans amb l’ajut d’un consell editorial avaluador. Recuperar oblidats com Williams, que arrenca fluix, però que al cap dels anys interessa a Europa. 200.000 exemplars venuts a França i traduït a 20 llengües (a Xina i Israel) amb gran sorpresa als USA, i això els pressiona per tornar-lo a editar el 2006. Amb poques setmanes ven allà 600.000 exemplars, recuperant la resta de la seva obra.

La crítica entra en una encesa discussió sobre el canònic. La New York Review of Books la considera una novel·la perfecta, canònica tant per forma com per contingut. El 1972 August no pot tenir el premi de la crítica pel puritanisme d’un crític, i se li concedeix ex-aequo. Les dues novel·les surten amb una embranzida gràcies al declivi de la postmodernitat, que durant la dècada dels 70-80 havia deixat a la cuneta Salter, Yates, etc…

Fa un antiheroi diferent als paradigmes del moment: resolució tràgica a la valenta , comportament heroic. Ell fa una novel·la tràgica on no fa res, acata, no reacciona molt diferent dels antiherois del naturalisme, que es redimeixen. La vida real és Stoner i no els altres paradigmes, és la majoria silenciosa. No vivim a traves de la literatura. Williams descriu un antiheroi diferent als paradigmes existents (resolució tràgica a la valenta o comportament heroic) Stoner no fa res, acata, no reacciona, és diferent als herois del naturalisme que es redimien. La vida real és Stoner, la majoria silenciosa. La novel·la és un mirall del que passa pel carrer, no és una novel·la compensatòria, fictícia, és la pròpia realitat. No es viu a través de la literatura: la novel·la no és res més que un mirall del que passa pel carrer. No és una novel·la compensatòria, fictícia és la teva pròpia realitat.

Hi ha un conflicte entre l’ideal i el real. L’ideal és per compensar el real, es quelcom comú a la literatura. La pròpia vida és un engany que et va posant pastanagues: Nietzsche, que rebutja el món grec i romà i el cristià. Segons el món grecoromà i desprès el judeocristià tens la raó, el pensament per entendre les dificultats de la vida, fins i tot per sentir-ne la desgràcia, que quedaran compensades per l’oferiment de la vida eterna. Això ha desvirtuat la realitat. Per John Williams la vida ja és això: anodina, i el sentit de l’art és ensenyar-te la vida cóm és.

Segons Plató, cóm adquirim i quin valor donem al coneixement? L’ideal és el que et convé així surts de la caverna i així tenim la veritat, la bondat i la bellesa. Stoner és un platònic que la vida el va desenganyant i li ensenya la realitat: un idealista derrotat. Qüestiona el paradigma capitalista, que sempre genera un desig nou. Es el moment de la generació beat, que també qüestiona l’Amèrica d’Eisenhower de la postguerra, que genera monstres i trinxa les persones mediocres. La literatura s’havia acomodat al establishment i la literatura produeix per donar una fugida endavant. En aquell moment ja hi havia la novel.la universitària conreada per diversos autors, còmiques o satíriques: Fitzgerald, McCarthy, Amis, Nabokov que creen un subgènere, són nostàlgiques no corrosives. Desprès de 15 anys arriba i ho rebenta tot, precisament quan el 1965 Johnson fa un decret perquè tothom pugui accedir a la Universitat a través de crèdits baixíssims.

Ha mort la postmodernitat i ara surten els damnificats. Desprès del 45 no es volíen buscar les crítiques a si mateixos. La literatura tendeix a aixecar la excepcionalitat, la literatura s’ha d’acoblar a la vida, cóm desplegues el teu projecte vital i cóm et relaciones amb l’entorn.

Presenta una successió de temes cada vegada amb l’afegitó d’elements nous, i ho anirà fent al llarg de tot el  llibre. Penses que ja saps de què et parla però hi incorpora alguna novetat. L’aparença general es diferent de la realitat profunda. Per ell no hi ha una davallada personal, perquè en tot cas s’ho ha buscat, ha anat a corrent del que venia. No obeeix els paradigmes de l’heroi de ficció romàntica. Participació des de la individualitat, i no mira cap un altre cantó. Es tracta de defensat l’ideal de Jefferson de la democràcia: Individus que s’autogovernen des de baix. Defensa de les vides petites, per això agrada tant el que en principi semblaria un fracassat. Llenguatge volgudament simple i punyent. Hi ha coses que no s’expliciten, requereix de la nostra participació, te les vas trobant i ja saps d’on venen.